DIDÀCTICA EN EDUCACIÓ DE PERSONES ADULTES

Sessió: 22 de març 2007

REMEI ARNAUS

Per introduir les classes i en relació el que havia anat sorgint a la classe anterior,
sobretot en relació al text de la Marta Caramés “la pregunta por la libertad” –que
explica com ella ha anat aprenent que el sentit de la didàctica té a veure amb l’escolta
del desig de l’altra, amb entrendre d’una manera determinada el sentit de l’acollida i
amb desplegar una pràctica educativa “·amb” l’altre, és a dir tenint l’altra dona, l’altre
home present en mi educadora. Totes aquestes reflexions ens van portar a comentar
exemples vius d’acompanyament educatiu en diversos contextos on alguns hi esteu
implicats: l’Òscar acompanyant a un home acollit per una situació de salut mental, el
Jose amb dones i joves amb situacions de drogadicció, L’Elena Carcelen també ens
comentava reflexions en aquest sentit de saber estar “al costat” i no per sobre en la
pràctica educativa. D’aquí que, gairebé, en acabar la sessió l’Hèctor Telemaco llencés la
pregunta pel COM, “ -Com tenir l’altre en compte? Com es fa això? Tant que ens ho
diuen a moltes assignatures, però Com?

Per això vaig reemprendre la classe a partir de la pregunta de l’Hèctor perquè la

pregunta pel Com és la pregunta que de fons i de no tan fons té relació amb el que
entenem per Didàctica, pel cor de la didàctica i on es dirimeix cap a on orientem la
relaicó educativa.
I així, vaig començar escrivint aquest poema a la pissarra, perquè em donava peu a
parlar del COM per tenir l’altre present, del COM que no pretén instrumentalitzar la
pràctica educativa sinó anar molt més enllà:

¿Me quieres?
Sí,mucho
Pero ¿Cuánto?
Como el camino más largo.

(Maria Grazia Chinese, 1976)

Aquest poema em va fer pensar en aquest cor de la didàctica que el veig “com el camí
més llarg”. Preguntant què us suggeria aquesta metàfora vam dir algunes coses: camí
lent, una atenció al camí, un anar pas a pas, un fer no apressat, un camí que no
abandones per agafar la drecera i anar més de pressa; un camí que permet badar,
escoltar, mirar, aturar-te en allò que aparentment sembla insignificant; un camí que
permet viure la incertesa, el dubte, el no saber; per tant permet l’espera d’intuir noves
pistes per trobar gestos educatius sensats i més adequats per no perdre el sentit de tenir
l’altre present en mi...., etc...

I d’aquí us vaig llegir el fragment de la filòsofa Diana Sartori (2004) del seu text
“Libertad con”, publicat la revista Duoda, 26, del centre de recerca de dones de la
Universitat de Barcelona:
“El com no es pot resumir en una sola paraula, puntual, ràpida i sentètica, perquè està en
la paciència de les mediacions i en el teixit de la pràctica de les relacions; en el treball
insistent de sí, en la cura de les persones de carn i ós, en l’atenció minuciosa a les coses
d’aquest món i també de l’altre món que només en aquest s’obre.
No és un com que es fa de cop, ni d’una vegada per sempre, si no sempre de nou en un
sol moment. Com la llibertat. No un moment sol, perquè és sempre en relació, però un
moment puntual, en el judici i en l’acció puntual que talla, però no els vincles sinó
mitjançant els vincles, el món en la seva relació amb el sentit”.

I a més, portava el llibre que alguna ja coneixia perquè n’havia llegit una part a
l’assignatura de la Núria Pérez de Lara, i us volia llegir un fragment que està molt
relacionat amb l’anterior que aporta un sentit important de la vivència del vincle amb
l’altre , de com podem sentir l’altre en mi en la pràctica educativa.

“Dejarse tocar por el sufrimiento de los demás y hacerse cargo de él, es un modo
esencial de hacer trabajo civilizador. Porque no son tanto las instituciones las que
mantienen la cohesión del tejido civil cuanto el trabajo de cuidado que muchas y
muchos realizan concretamente en la vida cotidiana, sin que nadie dé cuenta de ello. El
saber del “cuidado” es un saber que se nutre de empatía, es decir, de la capacidad de
escuchar al otro, sin por ello arriesgarse al confinamiento de la fusión, que anula los
dos polos de la relación. Por lo tanto, se trata de un saber que requiere de un pensar
sensible al otro, que siente su vida de un modo empático y que se deja interpelar por
ella. No es verdad que dejarse tocar por el otro, ser copartícipe de su sentir, cree
desorden e impida una acción eficaç; al contrario, es una condición necesaria de aquel
“pensar del alma” que introduce un principio de orden diverso, el orden de una razón
encarnada y sensible, que construye saber, no trabajando según conceptos y
procedimientos predefinidos, sino a partir de la interpretación de la mirada del otro, de
sus gestos, de su modo de entrar en relación o de sustraerse a ella”. (Luigina Mortari
del seu text: Pensar haciendo en el llibre : Perfume de la maestra. Ed. Icària,1999. Trad.
Núria Pérez de Lara)

En definitiva ja veieu que estem parlant d’un COM, que ens permet, a través de la
relació no instrumental, tenir un lloc en el món, a l’aula o allà on siguem. Un “Com”
amb unes qualitats que espero pogueu, poguem anar trobant pistes en aquesta
assignatura, a cada classe, tant amb el que fem, com en com ho fem... Aneu seguint les
pistes... Avui les pistes ens les regalarà la Georgina parlant-nos del que ha descobert i el
que li ha despertat i aportat el text “Nos-altres” de la Caterina Lloret.