TRAMPA PER A RATOLINS

Comèdia en dos actes estrenada a l’Ambassadors Theatre de Londres, el 25

de novembre de 1952

Personatges
MOLLIE RALSTON – Marta Penalva
GILES RALSTON – Ricard González
CHRISTOPHER WREN – Dídac Andrés
SRA. BOYLE – Paz Corberó
COMANDANT METCALF – Carles Llombart
SRTA. CASEWELL – Marga Martín
SRA. PARAVICINI – Rosa Miquel
SERGENT DETECTIU TROTTER – Carme Grau

Primer acte
Sala de la mansió Monkswell. Es veu un sofà, cadires, algun moble o
tauleta i una ràdio antiga. Abans d’aixecar-se el teló sonarà la cançó
“Three blind mice”.

OFF RÀDIO: Segons Scotland Yard, l’assassinat ha succeït al núm. 24 del

c/ Culver, a Paddington. (lentament s’encén el llum d’escena) La víctima es
deia Maureen Lyon. La policia està molt interessada en interrogar a un
sospitós vist pels voltants, amb abric fosc, bufanda clara i barret de feltre.

(Mollie Ralston entra. Deixa la bossa i els guants a la butaca, s'acosta el

dispositiu de ràdio i el desconnecta mentre la veu dóna les següents
notícies. Deixa un paquet a l'escriptori.)

OFF: S’adverteix als conductors de la formació de plaques de gel. S’espera

que continuïn les fortes nevades i les temperatures se situïn per sota zero en
tot el país, sobretot en punts de la costa nord i nordest d’Escòcia.

MOLLIE: Sra. Barlow! Sra. Barlow! (En no rebre resposta, s'aproxima a

la butaca, recull la bossa i un guant i després creua el llindar cap a la
dreta. Es treu el seu l’abric i torna) Brrr! Quin fred! Vaig a mirar si està
per dalt. (Surt) Sra. Barlow!

Giles entra també del carrer, amb troncs de llenya i els deixa dins un
cistell. També té molt de fred. Al veure la roba de la Mollie, la crida.

GILES: Mollie! Mollie! On ets?

Mollie entra.

1
MOLLIE: (alegrement) Fent jo sola tota la feina! (S'acosta a Giles.)
GILES: On eres?
MOLLIE: He agafat el cotxe per anar al poble a buscar algunes coses que
faltaven. I tu? Has trobat el filferro pel galliner?
GILES: No tenien la mida que estava buscant. He anat a un altre lloc, però
no he tingut sort tampoc. He perdut pràcticament tot el dia. I a sobre el
cotxe em patinava contínuament. Què t’hi jugues a què demà al matí estem
incomunicats?
MOLLIE: Oh! Només ens faltaria que se’ns gelessin les canonades.
GILES: Espero que no, però els radiadors no acaben de tirar, estan tebis... a
veure si ens porten més carbó aviat.
MOLLIE: Hem de començar amb bon peu! Les primeres impressions són
tan importants...
GILES: Està tot llest? Suposo que encara no ha arribat ningú, oi?
MOLLIE: No, gràcies a Déu. Crec que tot està en ordre. I la sra. Barlow
deu haver marxat d’hora al veure que nevava tant. Creus que tot anirà bé?
GILES: Estàs espantada? No et faràs enrera ara d’aquesta bogeria d’haver
muntat un hotelet enlloc de vendre la casa que vas heretar de la teva tieta?
MOLLIE: No, no tinc por, i m'encanta el que hem fet. Giles, vés a carregar
més la caldera.
GILES: Vols que surti al pati amb aquest fred?
MOLLIE: Vinga, espavila! Els hostes estan a punt d’arribar.
GILES: Ja has distribuït les habitacions?
MOLLIE: Sí (agafant una llibreteta de la tauleta). La sra. Boyle a
l’habitació rosa, el comandant Metcalf a l’habitació blava, la senyoreta
Casewell a l’habitació Est i el sr. Wren a la caoba.
GILES: Em pregunto com seran els hostes. No et sembla que hauríem
d’haver cobrat el lloguer per avançat?
MOLLIE: Oh, no, jo no ho crec. Porten equipatge. Si no paguen, ens els
quedem. És molt senzill.
GILES : Crec que hauríem d’haver fet un curs de gestió d’hotels per
correspondència... alguna cosa podria anar malament.

(Giles surt i la Mollie posa la ràdio)

OFF RÀDIO: Segons Scotland Yard, l’assassinat ha succeït al núm. 24 del

c/ Culver, a Paddington. La víctima es deia Maureen Lyon. La policia està
molt interessada en interrogar a un sospitós vist pels voltants, amb abric
fosc (la Mollie recull l’abric del Giles), bufanda clara (la Mollie recull la
bufanda) i barret de feltre (recull el barret i surt a guardar-ho).
S’adverteix als conductors de la formació de plaques de gel. (Sona el
TIMBRE) S’espera que continuïn les fortes nevades i les temperatures (la
Mollie torna a entrar, apaga la ràdio i va a obrir la porta) se situïn per

2
sota zero en tot el país, sobretot en punts de la costa nord i nordest
d’Escòcia.
MOLLIE: Encantada de conèixe’l.
CHRISTOPHER: Moltes gràcies, igualment.

(El sr. Wren porta una maleta que diposita al costat de la taula. És un jove
una mica neuròtic i boig. Porta els cabells i descuidats i una corbata
estranya. La seva manera de fer és infantil.)

CHRISTOPHER: Quin temps! El taxista no s’ha atrevit a deixar-me davant

la casa. Sembla ser que no li agraden els esports de risc. És vostè la Sra.
Ralston? Perfecte! El meu nom és Wren.
MOLLIE: Encantada, Sr Wren.
CHRISTOPHER: Sap que no s’assembla gens a com jo l’havia imaginat?
Me l’imaginava com la vídua d'un general jubilat. Creia que seria la típica
dona morruda amb la casa plena de figuretes. I en canvi, és un lloc ideal.
Senzillament diví. Aquest lloc m’agradarà molt. No tindrà per curiositat,
una vitrina?
MOLLIE: Sí, en tenim... Al menjador.
CHRISTOPHER: Allà dins? Necessito veure’l. (Christopher entra al
menjador i Mollie el segueix. En Giles entra. Mira al seu voltant i examina
la maleta. Escolta veus al menjador. Giles surt per on ha vingut.)
MOLLIE: Vingui cap aquí, deu estar glaçat. (Mollie entra a l'habitació
seguida de Christopher)
CHRISTOPHER:(en entrar) És una vitrina perfecta. Però com és que han
eliminat la taula del menjador? Les tauletes espatllen l’efecte.
Giles entra.
MOLLIE: Vam pensar que els clients estarien més còmodes menjant
cadascú a la seva taula. Per cert, li presento al meu marit.
CHRISTOPHER: Encantat de conèixe’l. Quin temps, eh? Sembla una
novel·la de Charles Dickens.
GILES: (antipàtic) Pujaré la seva maleta a l’habitació. (Es dirigeix a la
Mollie) M’has dit que era l’habitació caoba, oi?
MOLLIE: Si
Giles surt amb la maleta cap a l’escala
CHRISTOPHER: Crec que no li caic gaire bé al seu marit. Està molt
enamorada d’ell? Fa molt que estan casats?
MOLLIE: Ens vam casar fa pocs anys. No vol pujar a veure la seva
habitació?
CHRISTOPHER: No s’enfadi, és que sóc molt curiós i les vides dels altres
em fascinen.
MOLLIE: Bé, suposo que algunes persones són més interessants que
d’altres. A què es dedica vostè?

3
CHRISTOPHER: Jo sóc arquitecte. Els meus pares em van posar
Christopher amb l'esperança que em convertiria en un arquitecte.
Christopher Wren, com el que va dissenyar la catedral de Sant Pau! (riu) És
com estar a mig camí. De totes maneres, qui sap! Potser algun dia seré
famós! (dirigint-se a en Giles) La seva dona em sembla encantadora.
GILES: És clar...
MOLLIE: pugem a veure el seu dormitori, sr. Wren.
CHRISTOPHER: I tant!
MOLLIE: (a Giles) Podries anar a mirar l’escalfador de l’aigua?

(Mollie i Christopher surten. Giles posa una cara especial. Sona el timbre.
Giles va a obrir)

SRA. BOYLE: Aquesta és la Mansió Monkswell, suposo.

GILES: Si

La sra. Boyle entra a l'habitació. Porta guants i una maleta. És una dona
que imposa i està de molt mal humor.

SRA. BOYLE: Sóc la sra. Boyle. (deixa la maleta a terra)

GILES: Jo sóc en Giles Ralston. Quina nevada, eh? Aquest és tot el seu
equipatge?
SRA. BOYLE: Un tal... Metcalf, que sembla que és comandant de l’exèrcit,
s’està encarregant de la resta.
GILES: Li deixaré la porta oberta (va cap a l’entrada)
SRA. BOYLE: El taxista no s’ha volgut arriscar a arribar fins a la porta.
Hem hagut de compartir taxi per que a l’estació no n’hi havia. Sembla que
no han enviat a ningú a recollir-nos.
GILES: Em sap molt greu, no sabíem en quin tren arribarien.
SRA. BOYLE: Algú hauria d’haver estat allà a totes hores, per si de cas.
GILES: Ja... bé, la meva dona l’atendrà aviat. Jo aniré a donar un cop de
ma al sr. Metcalf. (surt)
SRA. BOYLE: Almenys haurien pogut netejar el camí de l’entrada. Quina
falta de previsió i formalitat!
MOLLIE: Li demano que em disculpi, estava...
SRA. BOYLE: La Sra. Ralston?
MOLLIE: Sí, sóc... (li dóna tímidament la ma i la retira aviat, insegura de
com comportar-se amb ella)
(La Sra. Boyle la mira de dalt a baix amb desgrat)
SRA. BOYLE: Em sembla que vostès tenen molt poca experiència.
MOLLIE: Ha d’haver un inici per a tot, no creu?
SRA. BOYLE: Ja veig... bastant inexperta. De fet. La casa és molt vella.
MOLLIE: La casa està en perfectes condicions.

4
GILES: Per aquí comandant. Li presento a la meva dona.
METCALF: (donant la ma a la Mollie) Encantat. Quina nevada ens està
caient! Per un moment he pensat que no arribàvem. (veu a la sra. Boyle)
Oh, dispensi’m senyora! (Es treu el barret i la sra. Boyle surt cap al
menjador) Si segueix nevant així, em temo que demà tindrem més de metre
i mig de neu.
GILES: Pujaré les maletes. Em segueix, comandant?
METCALF: Si, Senyor!
(Surten els dos i la sra. Boyle torna a entrar a la sala)
SRA. BOYLE: Li ha costat trobar personal de servei?
MOLLIE: Ens ajuda una senyora de molta confiança que viu al poble.
SRA. BOYLE: I el servei permanent?
MOLLIE: No en tenim. Només estem nosaltres. (entra en Christopher).
Senyora Boyle, deixi que li presenti al sr. Wren.
SRA. BOYLE: (freda) Com està?
CHRISTOPHER: No li sembla una casa preciosa?
SRA. BOYLE: A aquestes alçades de la meva vida el servei d’un
establiment em sembla més important que el seu aspecte. (Giles entra) Si
hagués sabut que eren uns principiants, mai hauria vingut.
GILES: No té cap obligació de quedar-se. Si hi ha hagut cap malentès per
part nostra potser seria millor que anés a un altre lloc. Puc trucar
desseguida a un taxi i que la vinguin a recollir. Les carreteres encara no
estan tancades.
SRA. BOYLE: No tinc intenció de marxar fins a veure què em pot oferir
aquest lloc. Li faria res ensenyar-me la meva habitació, sra. Ralston?
MOLLIE: És clar que sí, sra. Boyle. (Al passar al costat de Giles, li diu
baixet) Has estat molt bé, amor.
CHRISTOPHER: Quina dona tan desagradable. No m’agrada gens.
(Sona el timbre)
GILES: Vaja! Un altre més! (fora d’escena) Passi sisplau!

(Entra la srta Casewell. Dona amb aspecte masculí. Porta una maleta, un
abric negre llarg i una bufanda clara, però sense barret)

CASEWELL: El meu cotxe s’ha quedat aturat a un kilòmetre d’aquí. M’he

sortit de la carretera per culpa de la neu.
GILES: Deixi que m’ocupi de la seva maleta. S’ha deixat alguna cosa dins
el cotxe?
CASEWELL: No, acostumo a anar lleugera d’equipatge. Ai! Sort que aquí
dins s’hi està bé!
GILES: Sr Wren, li presento a la srta...
CASEWELL: Casewell.
GILES: La meva dona l’atendrà en un minut.

5
CASEWELL: No hi ha pressa. (treu el diari que duu a sobre) Segons això,
s’esperen fortes nevades. Em temo que ens quedarem aïllats. Espero que
almenys tinguem provisions!
GILES: Pot estar tranquil·la. La meva dona és molt previsora, de totes
maneres, si la cosa es posa lletja ens podem menjar a les gallines.
CASEWELL: Clar, millor que menjar-nos entre nosaltres.
(Giles surt emportant-se també el seu abric)
CHRISTOPHER: Alguna notícia més al diari?
CASEWELL: La política de sempre... ah si! I un assassinat colpidor!
CHRISTOPHER: Oh! M’encanta!
CASEWELL: (donant-li el diar) Sembla que és un boig homicida. Ha
estrangulat a una dona a Paddington. Serà un maníac sexual. (just en aquest
moment entra en Giles i es miren tots dos)
CHRISTOPHER: Doncs tampoc explica gaire: “La policia està molt
interessada en interrogar a un sospitós vist en les proximitats del carrer
Culver en el moment de l’assassinat. Estatura mitja, abric fosc, bufanda
clara i barret de feltre”.
CASEWELL: Amb aquesta descripció podria ser qualsevol!
GILES: Qui és la víctima?
CHRISTOPHER: La sra. Lyon. Maureen Lyon. No diuen la seva edat, però
no es tracta d’un robatori.
CASEWELL: Ja ho deia jo: un maníac sexual.
(Mollie entra)
GILES: Mollie, et presento a la srta. Casewell.
CASEWELL: Encantada.
MOLLIE: Fa un vespre terrible, oi? Imagino que voldrà pujar a la seva
habitació. Hi ha aigua calenta per si vol fer-se un bany.
CASEWELL: És una bona idea.

(Surten les dues i en Giles les acompanya. En Christopher es queda sol,

encuriosit pels detalls de la casa, treu el cap a les diferents estances,
canturreja una cançoneta i riu sol, sembla una mica boig. En Giles i la
Mollie apareixen parlant entre ells)

MOLLIE: Vaig cap a la cuina. El comandant Metcalf m’ha semblat molt

agradable. No crec que ens causi problemes. És la sra. Boyle la que em
preocupa. Demà han de quedar contents amb el dinar. He pensat en obrir
dues llaunes de mandonguilles i acompanyar-ho amb puré de patates i
pèsols. I de postres, figues confitades i natilles. Què et sembla?
GILES: Suposo que estarà bé... tot i que els sembli massa típic.
CHRISTOPHER: Deixi’m que l’ajudi. M’encanta la cuina. Per què no fer
una truita? I no tindrà una ampolla de vi per afegir-ne a les mandonguilles?

6
Li donarà un toc francès. Ensenyi’m la cuina i els ingredients que té, i ja se
m’acudirà alguna cosa.
MOLLIE: Segueixi’m. (Surten i en Giles es queda seriós i deixa anar
algun renec. S’asseu a fullejar el diari. La Mollie torna i ell s’aixeca de
cop) No és un encant? Ha agafat un davantal i s’ha posat a treballar! M’ha
dit que ell s’encarrega de tot i que no m’hi apropi en mitja hora. Avui
m’estalvio cuinar!
GILES: Però per què li has donat l’habitació més gran?
MOLLIE: Ja t’ho he dit, li agradava el llit amb dosser.
GILES: Li agrada el llit amb dosser!... serà imbècil!
MOLLIE: Giles!
(Sona el timbre)
MOLLIE: Qui deu ser?
GILES: L’assassí del carrer Culver. (surt a obrir)
MOLLIE: No té cap gràcia!!

(La sra. Paravicini entra amb la seva maleta. Porta un abric de pell)

PARAVICINI: Mil perdons... Sóc... on sóc?

GILES: A la casa d’hostes Monkswell.
PARAVICINI: Una casa d’hostes! I amb uns amfitrions que semblen un
encant. He tingut la desgràcia d’estrellar el meu Rolls Royce contra una
acumulació de neu. No es veia res amb tanta neu. No tenia ni idea d’on era
i he pensat que moriria congelada. Aleshores he agafat el maletí del cotxe i
m’he obert pas a través de la neu fins que he arribat al seu reixat. Espero
que em puguin allotjar.
MOLLIE: Em temo que la única habitació lliure és la més petita.
PARAVICINI: No importa, no importa.
GILES: I el seu equipatge?
PARAVICINI: No es preocupi. He deixat el cotxe ben tancat. En una nit
com aquesta no crec que hi hagi gaires lladres disposats a sortir. En aquest
maletí ja porto el que més necessito.
MOLLIE: Posi’s còmode doncs, mentre li preparo la seva habitació.
PARAVICINI: Així doncs, tenen més hostes?
MOLLIE: Està la sra. Boyle, el comandant Metcalf, la srta Casewell i un
jove anomenat Christopher Wren... i ara vostè.
PARAVICINI: Sí, la visita sorpresa. L’hoste sense reserva, que ha aparegut
de vés a saber on, enmig de la tempesta de neu. Tot molt teatral, no els
sembla? Quí sóc, d’on vinc, a on vaig?. La dona misteriosa! Però escoltin-
me bé: A partir d’ara ningú entrarà ni ningú sortirà. Demà la neu ens aïllarà
de la civilització: ni carnisser, ni pastisser, ni lleter, ni un trist diari...
Resulta fascinant... Per cert, el meu nom és sra. Paravicini. Fantàstic!

7
ESCENA II – Mateix escenari, tarda del dia següent

El Comissari Metcalf llegeix un llibre i la sra. Boyle escriu en una llibreta.

SRA. BOYLE: Els Ralston han estat poc honestos al no dir-me que
acabaven d’inaugurar l’hotel.
METCALF: Bé, tothom ha de començar, no creu? Aquest matí l’esmorzar
ha estat fantàstic: bon cafè, ous remenats, melmelada casolana. La sra.
Ralston s’ha d’ocupar de tot ella sola.
SRA. BOYLE: Són uns principiants.
METCALF: I el dinar ha estat deliciós!
SRA. BOYLE: Mandonguilles de llauna!
METCALF: Però molt ben dissimulades. Portaven vi negre. Per cert, els
llits són realment còmodes. Almenys el meu, espero que el seu també.
SRA. BOYLE: Passable. No entenc com és que li han donat la millor
habitació a aquell jovenet tan estrany.
METCALF: Ell va arribar abans que nosaltres.
SRA. BOYLE: quan vaig llegir l’anunci d’aquest lloc em vaig pensar que
seria una altra cosa: més espaiós, amb sala de lectura, jocs de taula i altres
entreteniments.
METCALF: Si, passatemps per velles cotorres.
SRA. BOYLE: Perdoni?
METCALF: Ehm... res... això, que té raó.

(Entra en Christopher sense que se’n adonin)

SRA. BOYLE: No trigaré gaire a marxar d’aquest lloc

CHRISTOPHER: (rient) D’això no en tinc cap dubte (surt d’escena i entra
a la biblioteca)
SRA. BOYLE: La veritat és que és un jovenet ben estrany.
METCALF: Creu que s’ha pogut escapar d’un manicomi?
SRA. BOYLE: No m’estranyaria gens.
MOLLIE: Giles?
GILES: (des de dins) Si?
MOLLIE: Pots treure la neu de la porta de darrera?
GILES: (des de dins) Ara vaig.
(La Mollie surt d’escena. Entra la srta. Casewell)
METCALF: Aniré a donar-li un cop de ma. M’anirà bé una mica
d’exercici. (surt)
BOYLE: Serà possible! Aquesta dona cridant així davant els hostes. Quina
poca discreció! En aquesta casa necessiten un servei com cal.
CASEWELL: No deu ser fàcil trobar-ne amb els temps que corren.

8
BOYLE: Si... avui en dia les classes baixes ignoren les seves obligacions.
CASEWELL: Com si els pobres volguessin treure’s el jou de la servitud.
BOYLE: Dedueixo que vostè és socialista...
CASEWELL: Jo no diria tant. Més que “roja”, crec que sóc rosa pàl·lid. La
política m’interessa ben poc. A més, visc en un altre país.
BOYLE: Es quedarà a Anglaterra molt de temps?
CASEWELL: Depèn. Tinc alguns assumptes per acabar de tancar. Quan
estiguin solucionats, me’n aniré.
BOYLE: A França?
CASEWELL: No.
BOYLE: A Itàlia?
CASEWELL: No. (Riu. Va a posar la ràdio, primer suau i després puja el
volum)
BOYLE: (enfadada, sense deixar d’escriure) Li faria res baixar el volum!
No em puc concentrar per escriure les meves cartes!
CASEWELL: Vaja! És que estan posant la meva cançó preferida. Allà a
dins estarà més tranquil·la. (La sra. Boyle se la mira irritada, i al final
marxa cap a la biblioteca) Vella cotorra!

(Christopher torna de la biblioteca)

CHRIS: Renoi!
CASEWELL: Hola.
CHRIS: Vagi on vagi no em trec a aquesta dona de sobre. I em deixa anar
cada mirada...
CASEWELL: Baixi una mica el volum. (ho fa) Fantàstic. Aquesta ràdio ja
ha complert la seva missió. Pots tutejar-me.
CHRIS: De quina missió em parles?
CASEWELL: Pura estratègia (assenyalant la biblioteca)
CHRIS: Ah! És per ella. Te l’has tret de sobre. Aquesta dona no m’agrada
gens. Tant de bò marxés.
CASEWELL: Amb aquesta nevada? Ni ho somiïs. D’aquí a que es fongui
poden passar moltes coses.

(Sona el telèfon. La Mollie va a agafar-lo amb el drap de la pols a la ma)

MOLLIE: Digui’m? (Apaga la ràdio) Si... aquesta és la casa d’hostes

Monkswell... què? No, el sr. Ralston no s’hi pot posar en aquest moment.
Està parlant amb la sra. Ralston. Qui? La policia de Berkshire...? Oh, si, si,
comissari, però em temo que no podrà ser. Estem completament aïllats per
la neu... escolti?? Escolti!?? (penja)

(Giles entra i es treu l’abric)

9
GILES: Mollie, saps on hi ha una altra pala?
MOLLIE: Giles, acaba de trucar la policia. Volen enviar un inspector, o
sargent.
GILES: però no podrà arribar fins aquí.
MOLLIE: Això he dit jo, però no semblava que els importés. Només m’han
demanat que li deixés ben clar al meu marit que hauria de cooperar en tot
amb la sargent Trotter, i que l’obeíssim sense miraments. No et sembla
estrany?
GILES: Hem pagat totes les llicències?
MOLLIE: Sí, estan arxivades a l’armari de la cuina... Què podem haver
fet?
GILES: Amb tanta burocràcia segur que ens hem oblidat de fer algun
tràmit.
(Entra la sra. Boyle)
BOYLE: Ah, sort que la trobo sra. Ralston. El radiador de la biblioteca està
glaçat. Ho sabia? Pago 7 guinees per setmana, 7!
GILES: Ho sento molt, sra. Boyle. Anem malament de carbó. M’ocuparé
ara mateix del tema.

SRA. BOYLE: Sra. Ralston, el jove que s’allotja aquí és molt estrany.
Quins modals! Quines corbates! I em sembla que ni es pentina! Què en sap
vostè d’ell.
MOLLIE: El mateix que vostè, sra. Boyle, i que és arquitecte. Tots dos ens
paguen 7 guinees a la setmana. És tot el que em cal saber, no creu?
SRA. BOYLE: Vostè és inexperta, hauria d’agrair els consells d’algú com
no. I què me’n diu d’aquella estrangera, la que no esperaven?
MOLLIE: Negar-li una habitació hauria estat anar contra la llei. Vostè
mateixa ho hauria de saber.
BOYLE: Per què ho diu?
MOLLIE: No va ser vostè jutgessa en el seu dia, sra. Boyle?
BOYLE: Només dic que aquesta sra. PAravicini dóna la sensació de ser,,,
PARAVICINI: Compte sra, que parla de la reina de Roma! Hahaha!
BOYLE: No l’he sentit entrar
PARAVICINI: he entrat de puntetes, així (ho fa). Ho trobo molt divertit,
això de fer que no se’m senti.
BOYLE: Vaig a seguir amb les meves cartes (se’n va a la biblioteca)

PARAVICINI: (a la Mollie) Estimada, la veig disgustada.

MOLLIE: Aquest matí tot són problemes per culpa de la neu.
PARAVICINI: Si, la neu complica les coses... o potser les facilita...
(s’asseu en una cadira)

10
MOLLIE: No l’entenc.
PARAVICINI: Clar, per que vostè ignora moltes coses. Per començar diria
que no en té ni idea de com portar una casa d’hostes.
MOLLIE: Podria ser, però tenim la intenció de guanyar-nos la vida amb
això. I no cuino tan malament.
PARAVICINI: (mirant-la amb picardia) És una cuinera excel·lent. Em
deixa que li faci una suggerència, sra. Ralston? Vostè i el seu marit no
haurien de ser tan confiats. Tenen referències dels seus hostes?
MOLLIE: Hauríem de tenir-ne?
PARAVICINI: Convé saber quí dormirà sota el seu sostre. Fixi’s en mi.
Arribo, dient que el meu cotxe ha bolcat, però què saben de mi? Res de res!
Podria ser un atracadora, o una lladre, o una fugitiva de la justícia, o potser
una assassina... Vostè sap poc dels seus hostes...
MOLLIE: Bé, en el cas de la sra. Boyle...

(entra la sra. Boyle i la Mollie s’espanta)

BOYLE: Allà dins fa molt fred. Seguiré aquí amb les meves cartes.
METCALF: Sra. Ralston, on puc trobar el seu marit? Em temo que les
canonades del bany s’han gelat.
MOLLIE: Déu meu, quin dia! Primer la policia i ara les canonades!
BOYLE: La policia?
METCALF: La policia, diu?
MOLLIE: Si, diuen que enviaran a una agent, però dubto que pugui arribar.

(Entra en Giles amb un cistell ple de llenya)

GILES: Ens queda molt poc carbó... però a què vénen aquestes cares?
METCALF: Sembla que la policia està de camí, sap el perquè?
GILES: Ah, si! Però no arribarà pas. Ha d’haver més d’un metre i mig de
neu i les carreteres estan tallades...

(sona el timbre. La conversa comença a dins)

TROTTER: És vostè el sr. Ralston?

GILES: Si.
TROTTER: Encantada, sóc la sargent Trotter.

PARAVICINI: Per què ha avisat a la policia, sra. Ralston?

MOLLIE: Jo no l’he avisat!
CHRISTOPHER: Qui ha arribat? Des de la finestra de la meva habitació he
vist a una persona apropant-se amb uns esquís.
BOYLE: Un policia... un policia esquiant!

11
METCALF: Perdoni, sra. Ralston. Em permet fer una trucada de telèfon?
MOLLIE: Endavant.
METCALF: hola?... hola??... sra. Ralston, s’ha tallat la línia.
CHRISTOPHER: Doncs fa mitja hora funcionava...
METCALF: Serà per la nevada.
CHRISTOPHER: O sigui que ara ens hem quedat incomunicats del tot. No
ho troben divertit?

(Entren Giles i Trotter)

GILES: Els presento a la sergent Trotter.

TROTTER: Bona tarda.
SRA. BOYLE: Una dona sergent? És impossible!
TROTTER: No s’estranyi tant, últimament som unes quantes que ens hi
dediquem. Bé, ja podem començar. Sr i sra. Ralston?
GILES: Vol parlar amb nosaltres en privat? Podem anar...
TROTTER: No serà necessari, sr. Trigarem menys si tothom està present.
Amb el seu permís, m’asseuré.
MOLLIE: Estem una mica preocupats... hem fet alguna cosa?
TROTTER: Oh, no, no! No es tracta pas d’això. L’assumpte que em porta
aquí és molt diferent i afecta a la seva seguretat. No sé si m’explico bé... a
veure, aquest assumpte està relacionat amb l’assassinat de la senyora
Maureen Lyon, que vivia al número 24 del carrer Culver, en el districte
oest de Londres. El crim es va cometre ahir dia 15. Potser han escoltat o
llegit alguna cosa al respecte als diaris.
MOLLIE: Si, jo ho vaig escoltar ahir per la ràdio. La dona estrangulada?
TROTTER: Exactament, senyora. El primer que m’agradaria saber és si
algun de vostès coneixia a la sra. Lyon.
GILES: És el primer cop que sento parlar d’ella.

(La Mollie nega amb el cap)

TROTTER: Podria ser que la coneguessin per un altre nom. Maureen Lyon
no era el seu nom real. Tenia antecedents penals i va ser fàcil reconèixer-la,
ja que teníem les seves empremtes digitals. El seu nom real era Maureen
Stanning. El seu marit, John Stanning, era el propietari de la granja
Longridge, que no està gaire lluny d’aquí.
GILES: La granja Longridge! No és el lloc on aquells nens...?
TROTTER: Exacte, el cas de la granja Longridge.

(entra la srta. Casewell)

12
CASEWELL: Aquells tres nens... (creua la sala per anar a seure mentre
tots la observen)
TROTTER: Així és, senyoreta. Els Corrigan, dos nens i una nena. Van
quedar sota custòdia judicial mentre se’ls buscava una família adoptiva. El
sr. i la sra. Stanning es van fer càrrec d’ells. Un dels nens va morir a
conseqüència dels maltractaments. El cas va ser molt sonat.
MOLLIE: Va ser un cas terrible!
TROTTER: Els Stanning van ser condemnats a presó. Ell va morir-hi, i ella
va sortir en llibertat després de complir la condemna. Ahir, com els dic, va
aparèixer escanyada en el 24 del carrer Culver.
MOLLIE: Se sap qui ho va fer?
TROTTER: A això vaig, senyora. Es va trobar un quadern a prop de
l’escena del crim. En el quadern hi havia anotades dues direccions. Una era
el 24 del carrer Culver, i l’altra... era la Mansió Monkswell.
GILES: Què?
TROTTER: Així és, senyor. (Mentre la policia parla, Paravicini es va
apartant cap al fons de l’escenari, a poc a poc). Per això, al rebre aquesta
informació d’Scotland Yard, el comissari va considerar inaplaçable enviar-
me fins aquí per investigar qualsevol possible connexió entre aquesta
mansió, els seus ocupants i el cas de la granja Longridge.
GILES: No hi ha cap connexió, absolutament cap. Serà pura coincidència.
TROTTER: Al comissari no li sembla una simple coincidència, sr. Ralston.
(En Metcalf es gira per mirar a Trotter mentre treu la seva pipa i l’omple).
Ell mateix hauria vingut, però amb aquest temps i donat que ell no sap
esquiar, m’ha enviat a mi amb l’ordre d’agafar totes les dades dels ocupants
de la casa, trucar-lo immediatament i prendre les mesures que siguin
necessàries per garantir la seva seguretat.
GILES: Quina mena de perill creu que correm? Per tots els dimonis! Està
suggerint que algú de nosaltres podria ser assassinat?
TROTTER: No els voldria alarmar, però si... existeix una possibilitat.
SRA. BOYLE: Bajanades
CASEWELL: jo diria que és una mica exagerat
CHRISTOPHER: A mi em sembla genial.
MOLLIE: Ha d’explicar-nos alguna cosa més, sergent?
TROTTER: Sí, sra. Ralston. Sota les adreces hi havia escrit “tres ratolins
cecs”. I en el cadàver de la dona es va trobar una nota que deia “Aquest és
el primer”. A sota de la frase hi havia dibuixats tres ratolinets i un
pentagrama amb la melodia de la mateixa cançó de bressol. Ja saben com
diu la lletra... “A tres ratolins cecs...”
MOLLIE: A tres ratolins cecs he vist passar,
Vinga a córrer, a córrer sense parar.
Rera la dona del granger furiosos van
Perquè la cua els va tallar, amb una fulla d’afaitar.

13
TROTTER: Els germans eren 1 nen i dues nens. El més petit va morir amb
11 anys. Les altres dues estan il·localitzables, i segons els darrers informes
mèdics, de quan van ser adoptats, una d’elles, la més gran, presentava
símptomes d’esquizofrènia i psicopatia.
MOLLIE: I creuen que es podria presentar aquí? Però per quin motiu?
TROTTER: Això és el que espero descobrir amb tots vostès. Per tant...
repassem, vostès m’han dit que no tenen res a veure amb la granja
Longridge. I tenen personal de servei?
MOLLIE: No tenim personal de servei... el que em recorda... podria retirar-
me a la cuina, Sargent? Seré allà si em necessita.
TROTTER: Per mi cap problema. Poden dir-me tots vostès com es diuen?
BOYLE: Això és absurd. Tots som hostes de l’hotel i vam arribar ahir
mateix. No tenim res a veure amb aquest assumpte.
TROTTER: Però tenien feta la reserva amb anterioritat.
BOLYLE: Cert. Tots, excepte la sra...
PARAVICINI: Paravicini. Vaig tenir un accident per culpa de la neu.
TROTTER: Ho entenc. Només m’interessa una cosa i vull que em
responguin a l’instant. Algú de vostès té relació amb el cas de la granja
Longridge? (Silenci sepulcral)Vostès corren un greu perill... (Silenci
sepulcral). Molt bé. Sra. Pari...?
PARAVICINI: Paravicini. No tinc idea del que està preguntant. Sóc
estrangera i no sé absolutament res del que va passar en aquest cas.
TROTTER: (Aixecant-se i apropant-se a la sra. Boyle) Senyora...?
BOYLE: Boyle. No entenc a què ve tot això... i em sembla una
impertinència... Per què hauria de tenir alguna cosa a veure amb... aquest
assumpte desagradable?
(En Metcalf se la mira enfadat)
TROTTER: Senyoreta...?
CASEWELL: (Molt a poc a poc) Casewell. Leslie Casewell. Ni he sentit a
parlar de la granja ni sé res del cas...
TROTTER: (apropant-se a Metcalf) I vostè, senyor...?
METCALF: Metcalf. Comandant de l’exèrcit. Vaig llegir la notícia als
diaris. En aquell moment jo estava destinat a Edimburg. No tinc cap relació
amb el cas.
TROTTER: I vostè?
CHRISTOPHER: Christopher Wren. Jo era un nen petit quan va passar i no
recordo res.
TROTTER: Això és tot el que m’han de dir? (Silenci. Trotter es situa al
centre). Molt bé, si un de vostès apareix mort, haurà estat culpa seva. I ara,
sr. Ralston, puc fer un cop d’ull a la casa?

(Surten cap a les habitacions)

14
CHRISTOPHER: Quin melodrama! Com admiro als policies! Tan seriosos
i impassibles! Tres ratolins cecs... (xiula o taral·leja la cançó).
BOYLE: Faci el favor, sr. Wren.
CHRISTOPHER: Però si la cançó és la firma de l’assassí! (s’apropa a ella)
Ja veurà, sra. Boyle, quan m’apropi a vostès per l’esquena sense fer soroll i
noti com les meves mans li apreten el coll...
BOYLE: Ja n’hi ha prou! (Es posa de peu)
METCALF: Ja està bé, Christopher. És una broma de molt mal gust i no té
cap gràcia.
CHRISTOPHER: És que d’això es tractava! Quina cara que se’ls ha quedat
a tots!! (va cap a les habitacions)
(Entra la Mollie, però es queda a l’entrada de la cuina)
MOLLIE: On és en Giles?
CASEWELL: Li està fent una visita guiada a la policia.
BOYLE: El seu amiguet arquitecte acaba de perdre els papers.
METCALF: Els joves els perden fàcilment. Amb l’edat se li passarà.
BOYLE: Nervis? Em treu de polleguera la gent que s’excusa dient que ha
perdut els nervis. Jo no els perdo mai.
METCALF: De veritat? Doncs fa la impressió que està a punt de perdre’ls,
sra. Boyle. (apropant-se a ella) Vostè era una de les magistrades de la sala
quan va passar tot allò. De fet, vostè fou la responsable d’enviar a aquells
nens a la granja Longridge.
BOYLE: Vinga, comandant. Ningú pot fer-me’n responsable. Els grangers
eren idonis i desitjaven tenir fills. Tot era perfecte: ous frescos, llet fresca,
aire pur...
METCALF: Cops, patades, gana... un parell de sàdics.
MOLLIE: Si... les meves sospites eren certes: Va ser vostè...
PARAVICINI: (Rient) Hauran de disculpar-me, però trobo tot això molt
divertit! (Segueix rient i marxa cap l’habitació)
BOYLE: No m’agrada gens aquesta dona! (agafant les seves coses
d’escriptura). Vaig a seguir amb les meves cartes (va cap a la biblioteca)
METCALF: Jo aprofitaré per anar a buscar més llenya. (va cap al sòtan)
(Algú toca les notes del piano amb la cançó)
MOLLIE: Oh! Algú deu estar tocant el piano de la saleta de dalt!! Quina
cançó més espantosa!
CASEWELL: Li porta records d’una infància desgraciada?
MOLLIE: La meva va ser molt feliç. La seva no?
CASEWELL: No. Però fa molt de temps. Una acaba superant-ho. O potser
no. És difícil saber-ho. De tota manera, he decidit que res del meu passat
m’afecti. Si miro enrere, no és per lamentar-me.
(Giles i Trotter tornen de dalt)
TROTTER: Bé, a dalt tot segueix en ordre. Què hi ha aquí? Una sala
d’estar?

15
(La srta. Casewell puja a l’habitació. En Trotter surt desseguida.)
BOYLE: (des de fora d’escena) Li faria res tancar la porta? Hi ha molta
corrent d’aire.
TROTTER: Perdó, senyora. (Va a tancar la porta). Bé, sembla que no hi ha
res sospitós. Crec q és hora d’avisar als meus superiors.
MOLLIE: No podrà trucar. No tenim línia...
TROTTER: Com? (aixeca l’auricular) Des de quan?
MOLLIE: El comandant Metcalf volia fer una trucada abans de què arribés
vostè.
TROTTER: Però abans havien rebut la trucada del meu comissari.
MOLLIE: Si. Suposo que la línia s’ha tallat pel temporal.
TROTTER: Doncs jo em pregunto si no l’haurà tallat algú expressament.
GILES: Com? Qui voldria tallar-la?
TROTTER: Què en saben dels seus hostes?
GILES: Jo... bé... més aviat en sabem poc.
MOLLIE: Però encara que aquest boig, vulgui venir a matar-nos a tots, o a
algun de nosaltres, de moment la neu ens mantindrà sans i estalvis. Aquí no
podrà arribar ningú fins que es desfaci.
TROTTER: A menys que ja no sigui aquí. Tots els hostes van arribar aquí
ahir per la tarda després de l’assassinat. Va tenir marge suficient. He vist 3
abrics foscos en el penjador del rebedor, un d’ells de vostè mateix... també
hi ha 3 barrets... El que de debò em preocupa és el telèfon... si l’han tallat...
MOLLIE: He de començar a preparar el sopar.
(Mollie va cap a la cuina)
TROTTER: Tenen algun altre telèfon, sr. Ralston?
GILES: Si, al nostre dormitori.
TROTTER: Pugi a mirar si funciona. Jo sortiré a fora a comprovar el
cablejat.
(Surten els dos i entra la sra. Boyle. S’apropa a la ràdio i l’encén. Agafa
una revista i s’asseu a llegir)
VEU EN OFF: ... per entendre la mecànica de la por, s’ha d’estudiar quin
efecte té en la ment humana. Imagini’s que es troba sol en una habitació.
S’està fent fosc. Una porta s’obre lentament a la seva esquena... (Se sent el
soroll, algú xiula la cançó. La senyora Boyle s’espanta). Ah! És vostè.
Aquesta emissora no m’agrada gens. (S’apaguen els llums) Però què fa?
Per què ha apagat el llum?
(Se senten crits, tot damunt el volum de la ràdio a tope. Se sent un cos
caure a terra)
MOLLIE: Qui ha apagat els llums? (encén els llums i apaga la ràdio.
Desseguida veu a la sra. Boyle a terra i crida mentre es fa fosc).

FOSC

16
 SEGON ACTE

El cadàver de la sra. Boyle ja no hi és. Trotter presideix la reunió

asseguda a la tauleta, Mollie està de peu, en Metcalf al silló, Christopher
en una cadira, Giles en una cadira al costat de les habitacions i Casewell i
Paravicini al sofà.

TROTTER: Però està segura de no haver sentit res?

MOLLIE: No, no... crec que no. Només se sentia la ràdio a tot volum...
TROTTER: Cap soroll, no sé, una porta, algú corrent...
MOLLIE: No estic gaire segura, però potser he sentit una porta tancant-se...
TROTTER: Quina porta?
MOLLIE: No ho sé (a punt de posar-se a plorar) No ho sé, ja li he dit! No
estic segura d’haver sentit res!
GILES: Pot deixar de pressionar-la?
TROTTER: Estic investigant un assassinat, sr. Ralston. La sra. Boyle
m’havia amagat informació i ara està morta. Si no arribem al fons d’aquest
assumpte i depressa, podria haver un altre assassinat. Recordin: 3 ratolins
cecs i només dues direccions.
CASEWELL: Seria massa casualitat que dues persones reunides aquí per
atzar estiguessin relacionades amb el cas.
TROTTER: En segons quines circumstàncies no seria tan casual...
(s’aixeca) Ara vull saber on éren cadascun de vostès quan la sra. Boyle ha
estat assassinada. Sra. Ralston, vostè m’ha dit que ha encès els llums, ha
vist el cadàver i ha cridat. I que desseguida ha arribat tothom, tots més o
menys al moment. Quan jo he baixat al sòtan a comprovar la línia, vostè sr.
Ralston on era?
GILES: Al dormitori. El telèfon tampoc funcionava, he mirat per la finestra
per veure si el cable estava tallat i al tancar-la he sentit a la Mollie i he
sortit escales avall.
TROTTER: Ha estat molt de temps fent això, no li sembla?
GILES: Tenia altres coses al cap.
TROTTER: Sr. Wren?
CHRISTOPHER: Estava a la meva habitació arreglant-me i pentinant-me.
TROTTER: No ho sembla...
CHRISTOPHER: Què més dona? El cas és que era allà i quan l’he sentit
cridar he baixat ràpidament.
TROTTER: És curiós que no s’hagin creuat vostè i el sr. Ralston.
(Chris i Giles es miren).
CHRISTOPHER: he baixat per l’escala de servei. Està més a prop de la
meva habitació.
TROTTER: Comprenc... Sra. Paravicini?

17
PARAVICINI: Jo estava tocant el piano de dalt. Tocava molt fluixet una
melodia molt bonica.
MOLLIE: Tocava els Tres Ratolins cecs. A mi la cançó m’esgarrifa.
PARAVICINI: De fet, algú la xiulava, també.
TROTTER: Qui xiulava? (ningú respon) Segueixi
PARAVICINI: Jo tocava fins que he sentit la ràdio a tot volum. I de sobte
he sentit els crits de la sra. Ralston.
TROTTER: I vostè, srta. Casewell, on era?
CASEWELL: A la meva habitació, escrivint. I quan he sentit els crits he
baixat, també per l’escala de servei.
TROTTER: Comandant?
METCALF: Ah! Jo he anat al sòtan, i remenant per la bodega he vist un
traster amb tot d’estris esportius, i he vist que dins el traster hi havia una
altre porteta i a l’obrir-la he descobert un tram d’escala. M’ha picat la
curiositat i diria que hi ha la cripta d’un antic monestir. Potser per això la
mansió es diu Monkswell. El nom significa “pou del monjo”.
TROTTER: Deixem-nos d’arqueologia, sisplau. Aquí, algú de vostès pot
haver comès un crim i no podem estar per banalitats com aquestes.
GILES: Sargent, per favor! Deixi de parlar com si tots fóssim sospitosos.
Vostès ja saben que qui va assassinar a la dona del C/ Culver ha estat un
dels germans. Doncs, per edat, només hi ha una persona que encaixa amb
aquesta descripció.
CHRISTOPHER: No és cert!! Tots estan en contra de mi! I ara volen
incriminar-me en un assassinat que no he comès!
METCALF: Calma, noi, aquí ningú està en contra teu.
TROTTER: Tranquil, no arrestaré a ningú. Hauria de tenir proves i de
moment no les tinc. Farem una cosa... En les seves respostes m’han dit on
es trobaven exactament quan ha succeït l’assassinat. (Consultant la llibreta)
La sra. Ralston a la cuina, la sra. Paravicini tocant el piano a dalt, el sr.
Ralston, el sr. Wren i la srta Casewell a les seves habitacions i el
comandant Metcalf... (mirant les notes) a la bodega
METCALF: Correcte.
TROTTER: Tot això podria ser cert o no. De fet, 5 d’aquestes declaracions
són veritables i una és falsa. Doncs ara repetirem els mateixos passos que
feien mentre es cometia l’assassinat.
PARAVICINI: Vaja, la tècnica de reconstrucció de l’escenari del crim.
METCALF: I què espera descobrir amb això?
TROTTER: Encara no ho puc aclarir. De totes maneres, per fer-ho millor,
repetirem el que han fet, però amb un intercanvi de papers. Escoltin-me bé:
sr. Wren, vostè vagi cap a la cuina a vigilar els fogons. Sra. Paravicini, pugi
a l’habitació del sr. Wren però faci-ho per l’escala de servei. Comandant
Metcalf, pugi al dormitori dels Ralston i comprovi la línia del telèfon. Srta.

18
Casewell, li faria res baixar a la bodega i perdre’s fins a la cripta? I vostè,
sr. Ralston, agafi l’abric i surti a fora a comprovar el cablejat.
METCALF: I vostè què farà?
TROTTER: Jo faré el paper de la sra. Boyle. Vinga, tothom a les seves
posicions fins que jo els avisi. Sra. Ralston, compti fins a 20 i comenci a
tocar el piano (entra a la biblioteca. Se sent el piano. Entra en escena, va a
apagar els llums, els torna a encendre) Sra Ralston! Sra. Ralston!
MOLLIE: Què vol? Ja té el que buscava?
TROTTER: Just el que jo volia.
MOLLIE: Sap qui és l’assassí?
TROTTER: Vostè ho hauria de saber, sra. Ralston. La policia no és tonta.
Me’n he adonat desseguida de què vostè coneixia el cas de la grankja.
Sabia que la sra. Boyle havia estat la jutgessa del cas. Com és que no ho ha
dit?
MOLLIE: (molt afectada) Per què em fa això? Jo només volia oblidar-ho!
(s’asseu al sofà)
TROTTER: Vostè era la srta. Waring, la mestra de l’escola on anaven els
tres germans, oi? (fa que si) I no és cert que el germà petit, el que va morir,
li va enviar una carta on li demanava ajuda desesperadament? Però vostè
mai va arribar a respondre a aquella carta!!
MOLLIE: Vaig caure malalta aquell mateix dia i la carta va quedar
amuntegada amb moltes altres sense llegir. I quan la vaig descobrir, ja
havia mort... mort! Mort!! Aquell record em persegueix des d’aleshores i la
culpabilitat em mata!
TROTTER: Si... és una injustícia inacceptable (treu una pistola)
MOLLIE: Creia que la policia no podia portar pistola (aleshores se’n adona
de qui és)
TROTTER: La policia no. Però jo no sóc la policia. Sap qui sóc, sra.
Ralston? Sóc la Júlia, la germana gran d’en Jimmy!! I serà millor que no
cridi, ja que aleshores no dubtaré en disparar. Vull explicar-li una cosa:
aquella dona dolenta el va matar. Ella va anar a la presó però allò no va ser
un càstig suficient i em vaig decidir a matar-la. I ara estic a punt de matar-
te a tu.
MOLLIE: És millor que no ho facis (l’intenta convèncer). Mai podràs
escapar, pensa-ho bé.
TROTTER: M’és igual si escapo o no... ara mateix, l’últim ratolí ja ha
caigut dins la trampa. (Deixa caure la pistola al sofà i intenta matar a la
Mollie ofegant-la. Entren en Metcalf i la Casewell)
CASEWELL: Júlia, Júlia, no em reconeixes? Te’n recordes dels animals de
la granja, i dels gossets?
TROTTER: Quins gossets?
CASEWELL: En Taquetes i l’Espurna!
TROTTER: Kathy? Ets tu? Però, què afs aquí?

19
CASEWELL: He vingut a Anglaterra a buscar-te. No t’he reconegut fins
que t’has posat a tocar-te el cabell com sempre feies. Júlia, apropa’t.
Vindràs amb mi. Et portaré a un lloc on cuidaran de tu per que no tornis a
fer mal a ningú.
(La srta. Casewell surt emportant-se a Trotter de la ma. Metcalf avisa al
sr. Ralston)
METCALF: Ralston! Ralston!!
(Apareix en Giles i surt Metcalf)
GILES: Mollie, Mollie!! Estàs bé?
MOLLIE: Oh, Giles! Quina por he passat!!
GILES: Qui hauria pensat que ella era l’assassina!
MOLLIE: Està molt malalta...
GILES: Si però tu... per què?
MOLLIE: Vaig estar involucrada en tot l’assumpte. Jo era mestra de
l’escola. No va ser culpa meva. Però ella creia que no hauria pogut evitar la
mort del seu germà.
GILES: M’ho hauries d’haver explicat
MOLLIE: Volia oblidar-ho.
(Apareix Metcalf i es queda al mig de l’escena)
METCALF: Ho tinc tot controlat. Li he donat un sedant i no trigarà en
adormir-se. La seva germana està al seu costat. La pobra va perdre el cap,
sens dubte. I jo en sospistava des del començament.
MOLLIE: Ah si? No creia que fos policia?
METCALF: És que, sra. Ralston, el policia sóc jo. Tan bon punt vam trobar
el quadern amb les paraules Mansió Monkswell, vam decidir enviar a algú
immediatament. Per això, l’arribada de la sargent Trotter em va
desconcertar molt. (recull la pistola).
MOLLIE: I la srta. Casewell és la seva germana?
METCALF: Si. I la va reconèixer al veure-la jugar amb el seu cabell d’una
manera que només ella feia. Bé, la neu ha començat a fondre’s i els
reforços estaran a punt d’arribar. (Surt d’escena)
MOLLIE: I jo que començava a pensar que podia ser la sra. Paravicini...
GILES: Per cert... ahir en realitat em vaig escapar a Londres a comprar-te
un regalet per celebrar el nostre aniversari.
MOLLIE: Quina coincidència! Jo també vaig anar a Londres a fer el
mateix!
GILES: Vine, anem al dormitori que el tinc amagat dins la butxaca d’una
jaqueta.
METCALF: (surt de l’escala) Sra Ralston! Sra. Ralston!! Fa molta pudor
de cremat i sembla que ve de la cuina!!!
MOLLIE: Mare meva, el pastís!!

FI

20