1.

CONCEPTE
Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre 1892 i 1912, amb la
voluntat de transformar la cultura tradicional catalana
en una cultura moderna. Es volia acostar Catalunya a
Europa, i per això calia bandejar tots els aspectes
tradicionalistes ancorats encara a la Renaixença i
introduir-hi idees renovadores.
Coincideix i es relaciona amb altres
“modernismes” sorgits a Europa en el mateix període
sota denominacions diverses: Art Nouveau a França,
Modern Style a Anglaterra. També n'hi va haver a Alemanya i a Àustria. Les diverses
versions locals del Modernisme tenien com a trets comuns la cerca de “l’art per l’art” i la
valoració artística d’elements decoratius com el mobiliari, l’orfebreria o el cartellisme.
També es varen caracteritzar per una tendència medievalitzant en l’arquitectura i pel
recurs a formes naturals com a reacció contra la grisor i la vulgaritat del món industrial.

2. CONTEXT SOCIAL
El Modernisme va néixer en el si d’un entorn social convuls. La guerra de Cuba i la
pèrdua de nitiva d’aquesta colònia l’any 1898 varen accentuar el malestar de la
burgesia catalana. Molts fabricants i nancers catalans, tant liberals com conservadors,
que els anys vuitanta havien militat en partits d’àmbit espanyol i havien tengut càrrecs
polítics en el govern, varen veure que havien fracassat en els seus intents de compartir
el monopoli de l’estat. Per això, varen iniciar una política catalanista de base local
encaminada a obtenir un suport popular i un mínim d’institucions pròpies. Es van
fundar partits nacionalistes: la Lliga Regionalista n'és el més representatiu.
Paral·lelament, les reivindicacions revolucionàries obreres es plantejaven cruament
i s’imbricaven amb el problema nacional. A partir de 1890 una profunda crisi
econòmica i un elevat índex d’atur varen crear una situació de revolta permanent. Grups
anarquistes i pistolers patronals varen lliurar una intensa batalla de terror que va
provocar que Barcelona Arribàs a ser coneguda com “la ciutat de les bombes”, per
episodis com la bomba del Liceu1.

3. L’ARTISTA MODERNISTA
Els lls de la burgesia van ser els introductors del moviment
modernista: no volien ser industrials, com els pares, sinó artistes, i
pretenien canviar la societat en què vivien. (Recordem una mica

1 La nit del 7 de novembre de 1893, l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba a la platea del Liceu i va
causar una vintenta de morts. Joan Maragall, que va ser testimoni de l’atemptat, va plasmar els fets i la impressió que
li varen causar en el poema “Paternal”.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 2

fi
fi

fi

 l'argument de L’auca del senyor Esteve). Aquest enfrontament entre pares i lls va
caracteritzar les relacions entre les classes dirigents i uns artistes que volien seguir la
seva inspiració. Aquests darrers volien lluitar contra la concepció de l’art com una
professió, contra l’art de compra i venda i reaccionaren contra el materialisme burgès.
Els artistes, vocacionals, es varen revoltar contra la seva pròpia classe2 i varen posar en
evidència el que esdevindria un dels con ictes bàsics del Modernisme: ruptura entre
l’artista i la societat. Els artistes varen adoptar, per tant, aquesta posició de rebuig i es
van concebre a si mateixos com éssers diferents i, ns i tot, marginals.
Els autors catalans més representatius d'aquesta actitud són Joan Maragall i
Santiago Russiñol, tots dos hereus de fabricants tèxtils, que varen poder dedicar-se a la
seva vocació sense haver d’abandonar l’estatus de burgesos benestants.

4. EL MODERNISME I LA SÍNTESI DE LES ARTS

El modernisme valora qualsevol vessant de l’activitat artística: la literatura,
l’arquitectura (Antoni Gaudí), l’escultura (com al Palau de la Música Catalana), la pintura
(Santiago Russiñol), la música (Wagner, que partia de les llegendes de la mitologia
germànica), així com arts considerades “menors”: les arts grà ques, les arts decoratives
i l’escenogra a s’havien d’integrar en una obra
d’art global. En consonància amb això, l’artista
modernista és un artista polièdric, un artista
global, capaç de manifestar-se en diferents
disciplines: molts autors modernistes són també
pintors, músics, dibuixants...
Per altra banda, els modernistes sublimen
l’Art i, com a conseqüència, també l’artista.
L’artista és el dipositari d’uns valors superiors i té
la missió de transmetre’ls a la resta de la
societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a aquest missatge, i així,
l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès. La burgesia, del
al seu esperit mesquí, rebutja l’artista que nalment acabarà refugiant-se en l’art i en la
literatura esdevingudes una missió heroica.

5. OBJECTIUS DEL MODERNISME

El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es
concreta en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional,
autosu cient, moderna i europea. Aquests objectius són el següents:
Necessitat de transformar la cultura catalana.
Necessitat d’obrir-se a Europa.

2Molts artistes provenien de la classe Burgesa i varen viure el que s’anomenà la bohèmia daurada, la dels artistes que
aparentaven viure en la pobresa i mostraven actituds estrafolàries de rebuig del benestar de la seva classe, però que
en realitat se n’apro taven sempre que calia.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 3

fi
fi
fi

fl
fi

fi

fi

fi
fi
 Necessitat d’establir una llengua literària i moderna.

6. CORRENTS IDEOLÒGICS I ARTÍSTICS

Els autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:

El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes

entenen l’art com una lluita, tenen, per tant, una actitud activa i
compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i defensen
l’individualisme de l’artista. Compaginen una actitud cosmopolita
d’obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes
entenen la seva activitat literària com una tasca social. La seva
in uència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen.

La tendència esteticista-decadentista (simbolista). El simbolisme és un

corrent literari que va néixer en 1880, al voltant dels poetes francesos del segle XIX
(Baudelaire, Rimbaud,Verlaine i Mallarmé) i va in uir sobretot a la narrativa i al teatre.
El Decadentisme és una de les tendències del simbolisme: es caracteritzen per ser
hereus del Romanticisme (inseguretat, foscor, mort...). El corrent esteticista aparegué
a l’inici del moviment modernista entre aquells intel·lectuals que, com els
regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de
modernitat i d’acostament a Europa, però al contrari que aquells, no creien possible
la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i irreconciliables entre
ells i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn que els semblava
que no els entenia, els rebutjava i que ells alhora també menyspreaven. Buscaven la
creació d’una obra artística que tingués valor per ella mateixa. Són, per tant,
partidaris de “l’art per l’art”. Aquesta tendència esteticista-decadentista es
caracteritza pel fet de considerar que el món real és re ex d’una realitat que el
transcendeix. S’enfronten a la societat que els envolta i creen una obra, que, incapaç
de connectar amb la realitat, la transforma per cercar una bellesa ideal expressada
mitjançant símbols. L’artista s’aïlla en l’art com si fos una religió. L’Art com a valor
absolut, entès com a refugi, és l'única cosa que pot in uir en les persones i
desvetllar la sensibilitat.

7. ETAPES. EVOLUCIÓ ESTÈTICA DEL MODERNISME

LITERARI.

El Modernisme és un moviment complex, que va evolucionar ns a la darrera

època cap a una certa con uència estètica al voltant d'un vitalisme regeneracionista
moderat i abandona les posicions del simbolisme decadentista més radical.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 4

fl

fl
fl

fl
fl

fi

 1. PRIMERA ETAPA (1892-1893): ELS INICIS.

El modernisme sorgeix a Catalunya pels voltants del 1892 i arrenca de dos nuclis:
la revista L'Avenç i les Festes Modernistes de Sitges. En aquest moment, els joves
intel·lectuals tenien dos objectius primordials: posar-se al dia i acostar-se a Europa.

1a. La revista L'Avenç.

Un grup de joves estudiants es va proposar donar continuïtat al catalanisme
progressista i va crear la revista L'Avens. Entre els principals col·laboradors destaca
l'intel·lectual Jaume Brossa, que en el 1892 hi publicà un article, “Viure del passat”3, que
es va prendre com a manifest modernista. L'objectiu de L'Avens va ser fer literatura
moderna en català. Els redactors de la revista atacaven obsessivament tot allò que
semblava antic, vell. La revista va apostar per la modernització de la llengua. A més, va
canviar el nom de L'Avens per L'Avenç i inicià una campanya de
reforma lingüística, sota el guiatge de Pompeu Fabra.

1b. Les Festes Modernistes de Sitges.

Les Festes Modernistes eren reunions d’intel·lectuals i artistes
de relleu, tant catalans com europeus, al voltant de les
manifestacions artístiques més diverses. Cada festa s’inaugurava
amb un discurs de Rusiñol, on exposava els punts més destacats de
l’ideari modernista.
Al 1892 Santiago Rusiñol promogué la celebració de Sitges
(al Cau Ferrat) de la Primera Festa Modernista. La Segona Festa Modernista va ser al
1893 i fou la més rellavant, perquè va esdevenir l'entesa de tots els artistes i els
intel·lectuals catalans: per damunt de les discrepàncies, defensaven un únic objectiu
que era la modernització del país.

2. SEGONA ETAPA (1894-1898): EL SIMBOLISME.

L'Avenç, principal òrgan de difusió de les idees modernistes, va anar adoptant un

caràcter de crítica social, la qual cosa va fer que els autors simbolistes se n'apartassin.
De fet, la mal ança de la societat burgesa cap als elements més abrandats del
moviment modernista, els quals s'identi caven amb l'activisme anarquista, va obligar a
tancar la revista, fet que va deixar sense veu els autors vitalistes que hi
romanien.
La Tercera Festa Modernista, celebrada el 1894, va tenir una
inclinació decadentista. Rusiñol va pronunciar-hi un discurs on
defensava la seva concepció de l'art gairebé com a religió4.
La Quarta Festa Modernista, al 1897 va reunir de nou tots els
artistes modernistes, i va ser tot un èxit. Aquell mateix any es va

3 En tens dos fragments al teu llibre de text: pàgines 8 i 16.

4 En tens un fragment al llibre de text a la pàgina16.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 5

fi

fi

 inaugurar la cerveseria Quatre Gats, nucli aglutinador del Modernisme barceloní.

3. TERCERA ETAPA (1898-1900): EL VITALISME.

La creació de la revista catalana Catalònia (1898-1900),

nascuda amb el mateix esperit que L'Avenç, assenyala una revifalla
del Modernisme i la superació de l'etapa decadentista. Catalònia va
divulgar autors europeus nous (Maeterlinck, Baudelaire, Mallarmé,
d’Annunzio, …) i els corrents que estaven en voga. Aviat, però, els
homes de la redacció es varen decantar clarament per la tendència
vitalista i hi varen fer una crítica al decadentisme. Al 1898 Catalònia
va plegar i quan va tornar sortir defensava un catalisme d'esquerres.
Aquest fet ja marca el declivi del Modernisme com a moviment,
engolit pel catalanisme polític. Un nou moviment va començar a
despuntar: el Noucentisme.

4. DARRERA ETAPA (1901-1911): CAP AL NOUCENTISME.

La revista Joventut (1900-1906) va representar un nacionalisme intransigent. Una

altra revista fou El Poble Català (1904-1918): hi varen col·laborar intel·lectuals com
Eugeni d'Ors -amb un pseudònim amb què es va fer famós, Xènius-, futur ideòleg del
Noucentisme.
D'altra banda, escriptors importants com Casellas i Maragall, varen començar a
col·laborar en l'òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya (1899-1937). Finalment, entre el
1903 i 1905 es va publicar una revista d'universitaris catòlics, Catalunya, que dirigia
Josep Carner, el gran poeta del Noucentisme.
A partir del 1906, encara que alguns d'escriptors modernistes continuaven
publicant, el moviment es pot donar per acabat, perquè el Noucentisme naixia amb
força. De tota manera, els erudits han posat com a data de desaparició del Modernisme
literari l'any 1911, en què va morir Joan Maragall.
Aquests anys també es coneixen com a “etapa de plenitud” o “Modernisme
triomfant”, perquè durant aquest període el moviment va gaudir d’un cert
reconeixement i prestigi en la societat catalana.
El Modernisme i el seu successor, el Noucentisme, eren moviments amb un
mateix objectiu, la modernització de Catalunya, però amb unes actituds totalment
antagòniques: si el Modernisme va ser una reacció contra l'actitud conservadora dels
intel·lectuals de la Renaixença i manifestava un esperit de lluita, el Noucentisme va
apro tar la conjuntura política de predomini de la burgesia que hi va col·laborar. Els
intel·lectuals i artistes modernistes varen intentar transformar la societat atacant-la; els
noucentistes, educant-la.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 6

fi

 8. POESIA MODERNISTA.
Al nal del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen de nitivament les
limitacions que imposava la triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que
tant havien conreat els poetes de la Renaixença.
La característica principal de la poesia modernista és la diversitat d’estètiques
(simbolisme-prerafaelitisme; espontaneisme-vitalisme i parnassianisme; classicisme).
Les diverses in uències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos corrents:

a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent

tenen com a principals trets distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes
arti ciosos i culturitzants. En aquest grup trobam Alexandre de Riquer, Miquel de
Palol, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver.

b. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i

abstracció del simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís
social. El poeta té la missió de despertar el poble, és un visionari antiretòric i
humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment personal i deixar-se dur per la
intuïció i els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura, sincera i
emotiva on les qüestions formals perden importància. Els temes més habituals són
els paisatgístics a través dels quals cerquen la integració harmònica de l’home en
la natura. Les in uències més destacades són Ibsen, d’Annunzio, Whitman… Entre
aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força seguidors.

8.1. Joan Maragall (Barcelona 1860-1911)

Joan Maragall és el gran poeta del Modernisme i representa
a la perfecció la síntesi dels corrents i in uències que varen
constituir el moviment modernista. Encarna, igual que Rusiñol, la
idea de l'intel·lectual modernista de primera generació: s'enfronta
amb son pare perquè no vol fer-se càrrec del negoci familiar (va
néixer en el si d’una família d’industrials del tèxtil) per poder-se
dedicar a les lletres.
Va traduir autors alemanys com Goethe, Novalis i Nietzsche i
acompleix l’objectiu modernista d’obrir la literatura catalana i
l’actualitat europea.
Al llarg de tota la seva vida va fer nombroses col·laboracions
a L'Avenç, al Diario de Barcelona i a La veu de Catalunya. Assumeix el paper de
l'intel·lectual com a guia de la seva societat: es queixa de la manca d'inquietuds
literàries, musicals, artístiques i culturals de la burgesia barcelonina, del provincianisme,
de la mediocritat, del materialisme. La seva obra directa i franca sabé connectar amb un
ampli públic lector.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 7

fi
fi
fl
fl

fl

fi

 En l’obra de Maragall hem de distingir una doble vessant: d’una banda les
col·laboracions periodístiques i altres textos teòrics en prosa; de l’altra, la poesia.

La prosa de Joan Maragall

Al llarg de la seva vida, Maragall col·laborà assíduament en diaris i revistes i
pronuncià conferències per donar a conèixer el pensament modernista i també els
fonaments teòrics de la seva poètica. Als textos L’elogi de la paraula (1903)5 i L’elogi de
la poesia (1909) trobam formulada la seva “Teoria de la paraula viva”.
Al primer exposa la teoria sobre les paraules que responen a sentiments i
emocions autèntics enfront de les vanes o purament retòriques. Al segon, amplia la
seva concepció religiosa de l’art, i n’assenyala l’espontaneïtat, l’emoció pura i la
sinceritat com a requisits indispensables. Segons la seva teoria, la poesia es transmet a
través de la paraula, que és plena de virtuts evocadores. Només els poetes hi poden
accedir, perquè són éssers dotats d’una especial puresa i tenen la capacitat de
meravellar-se davant la naturalesa i de tornar als mots el sentit més profund, sense el
ltre de la raó.

La poesia de Joan Maragall

L’obra poètica de Maragall és relativament breu, ja que només comprèn cinc
llibres: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i
Seqüències (1911).
Els seus temes són el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de
Catalunya, i l’amor a la dona i als amics. La profunda empremta del lòsof alemany
Nietzsche és un element que reapareix en les seves creacions més importants:
“Excelsior”, “El comte Arnau” i el “Cant espiritual”. Insisteix en temes com el fet
d'entendre la vida com una lluita contra un destí imposat. La vida és autosuperació.
La poesia de Maragall proposa un retorn a l’expressió senzilla, feta d’experiències
afectives reals i creada en un moment d’inspiració. Com a poeta regeneracionista tenia
l’ambició d’esdevenir l’agitador de la seva classe, la burgesia.
Per a Maragall la poesia és una vocació, la resposta a una crida imperiosa a la qual
l’elegit no pot sostreure’s i que es converteix en motor i objectiu absoluts de tota una
vida. Vida i poesia són indestriables. La poesia no es produeix, es viu.
En els seus inicis segueix models més estetitzants, de tendència decadentista, pre-
rafaelitista, simbolista, cosa que es pot veure a “Estrofes decadentistes”. Però ben aviat
deixa de banda aquesta tendència minoritària, elitista, perquè és més aviat partidari
d'una poesia directa, primària, expressiva i sincera.
El component vitalista i nietzscheà predomina a Visions & Cants. Hi apareixen
personatges extrets de la llegenda, com el Comte Arnau o en Serrallonga, que són
protagonistes de vides extraviades, però també esperits lluitadors i models
d'autoa rmació personal contra els dogmes morals i religiosos.

5 Vegeu-ne un breu fragment a la pàgina 10 del vostre llibre de text.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 8

fi

fi

fi

 A la segona part d’aquesta obra (“Cants”), l'autor toca la temàtica civil, de signe
regeneracionista, reivindicativa. Així, per exemple, amb motiu de la crisi del 98 (pèrdua
de Cuba i Filipines) compon “Els tres cants de la guerra” (“Els adéus”, “Oda a Espanya” i
“Cant del retorn”), on s'oposa al centralisme de l'Estat.
A Enllà, aparegut l'any 1906, s'hi fan paleses un compendi d'actituds oposades a
les del Noucentisme naixent: l'espontaneisme, l'antiretoricisme, l'antiformalisme. En
aquesta obra hi predomina el tema de la natura i el del paisatge. En aquestes
composicions de tema paisatgístic en podem destacar l´ús constant de la personi cació
i del símbol, com el de l'arbre en el cas dels poetes de l'Escola Mallorquina. Per
exemple l'ametller, de or tan delicada, pot ser símbol de les aspiracions de la nació
catalana, també sempre tan precàries i fugisseres.
Alguns dels seus poemes han esdevengut clàssics. Vegem-ne uns quants:
“La vaca cega”6, publicat el 1893 a L’Avenç, sorgeix d’una anècdota (un estiu,
Maragall passejaven prop de Sant Joan de les Abadesses, quan varen veure una vaca
que s’acostava a l’abeurador amb un moviment estrany perquè era cega). El poema
condueix a la visió de l’artista com a individu aïllat del conjunt de la societat. L’oposició
entre la vaca i la resta del ramat fa evident que es tracta d’un ésser singular que
trascendeix la realitat terrenal i s’alimenta d’altres fonts. Hi veu amb uns ulls que li
permeten copsar la part essencial de les coses.
Així mateix, podem esmentar “Cant espiritual”, una conversa del poeta amb Déu
en què fa renéixer la dicotomia cel-terra dels seus grans poemes. Lligat a la terra, Joan
Maragall es qüestiona l'existència d'una bellesa més gran en una altra vida, perquè,
segons el poeta, aquest món i l'altre són, en de nitiva, una mateixa cosa.
Una altra composició a esmentar és la seva “Oda nova a Barcelona”, escrita el
1909 i inclosa a Seqüències, on la descriu com una ciutat violenta, problemàtica,
con ictiva tràgica, però tanmateix viva. Aquesta visió, com veurem al següent tema,
contrasta amb la visió de la ciutat ideal que tenien els noucentistes.
Per una altra banda, “Oda a Espanya”7 és un típic exemple de crítica
regeneracionista de l’Espanya de la restauració.
“El comte Arnau” és un poema epicolíric. Partint d'una
cançó popular de la llegenda romàntica, Maragall presenta
un comte Arnau símbol del jove artista modernista que
s'enfronta a la societat. El comte és un home d'acció, arrelat a
la terra i sempre en moviment, perquè ha estat condemnat a
cavalcar eternament per haver seduït Adalaisa, l'abadessa del
convent de Sant Joan. Les tres parts del poema corresponen
a tres etapes diferents de la vida de l'autor. La primera part
tracta de la passió que Arnau sent per Adalaisa. La in uència
de Nietzsche és ben clara. A la segona part, l'ànima del comte vaga per les muntanyes.
Coincideix amb una etapa de re exió del poeta sobre les seves creences. A la tercera
part, el comte Arnau està cansat.

6 Comentat a les pàgines 14 i 15 del vostre llibre de text.

7 Pàgina 15 llibre de text.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 9

fl
fl

fl
fi

fl

fi
 9. TEATRE MODERNISTA.
El teatre modernista es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la seva
voluntat de modernitzar-se. Arriba a Catalunya informació dels aspectes més actuals de
l’activitat teatral d’arreu d’Europa. Els autors que més in uirien en el moviment varen ser
Ibsen, Maeterlink i Strindberg.
Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix
en un dels gèneres més característics del moviment. És una de les plataformes més
efectives per a la difusió de les idees del Modernisme. Els modernistes traduiran i
adaptaran la major part dels autors europeus del moment i crearan institucions que els
permetran desenvolupar la seva activitat: el Teatre Íntim, els Espectacles-Audicions
Graner... També s’interessaran pels gèneres teatrals més marginals: comèdia de màgia,
mim, titelles, ombres xineses.
El teatre encarna més que cap altre gènere l’ideal de l’art global. En aquesta
recerca d’un Art-síntesi es potenciarà el teatre-espectacle, en el qual la música,
l’escenogra a, la il·luminació, etc. compartiran protagonisme amb el text.
Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:

Teatre regeneracionista o naturalista. És un teatre molt in uït pel teatre

d’idees del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre
compromès, que mostra situacions socials con ictives amb un plantejament
ideològic clar. El con icte se sol concretar en l’enfrontament artista-societat o
individu-massa, però sense apuntar a solucions concretes. Les tècniques del teatre
regeneracionista són essencialment naturalistes. Els autors més
importants són Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferrater. Aquest teatre
pretenia fer un discurs ideològic mitjancant la utilització de temes
com la defensa de la veritat per damunt de tot, la situacio de la
dona a la societat, el caràcter individualista de la llibertat.
Recordem l'argument de l'obra de Puig i Ferreter, Aigües
encantades: l'enginyer avençat i progressista que arriba a un poble
de muntanya on passen una sequera terrible. L'enginyer els
proposa canalitzar les aigües d'un llac que hi ha allà, i, en lloc de
fer-li cas, el treuen fora del poble, ja que creuen que estan
encantades, que són miraculoses... Un poble endarrerit, per tant, que no fa cas del
progrés. Recordau que aquest argument és molt semblant al d'Un enemic del poble
de Henrik Ibsen.

El teatre esteticista. Sota la in uència de l’autor belga Maurice Maeterlink,

aquest teatre exposa realitats trans gurades i simbòliques. Es volia commoure
l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers
vagues, idealitzats, dominats per la tristesa o la melangia i dotats de riquesa interior.
La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació màgica i fascinant fa que els

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 10

fi

fl

fl
fi

fl
fl
fl

 recursos escènics (so, il·luminació, música, escenogra a) tenguin una importància

cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la temàtica sovint té relació amb
llegendes populars, el món de les fades, els gegants, etc. La mort és un altre tema
recurrent. Els autors més destacats són Adrià Gual i Santiago Rusiñol.

Richard Wagner va imposar un nou model de teatre musical basat en la unió de

totes les arts. Wagner fou l’encarnació perfecta de l’artista ideal. A Catalunya es varen
representar algunes ò peres seves com: Tristany i Isolda, La Walkíria. El wagnerisme va
tenir un pes molt important en l’ambit musical i en el literari, però també va in uir en el
teatre i en la poesia.

9.1. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez,

1931)
Santiago Rusiñol és potser l’artista modernista més emblemàtic. Va ser dramaturg,
poeta, novel·lista, pintor i agitador cultural, per la qual cosa encarna a la perfecció la
gura de l’artista total. Ja en la seva biogra a hi trobam tots els elements: es rebel·la
contra la família i el destí que li estava reservat per dedicar-se a l’art, viu una vida
bohemia a París, etc. De fet, és un dels màxims representants de la bohèmia daurada:
renegà de la seva família per viure en una pobresa només aparent, ja que en realitat
tenia en tot moment la seguretat de la fortuna familiar.
La producció dramàtica de Rusiñol presenta una primera etapa més aviat
simbolista. A L’alegria que passa (1891)8 planteja la problemàtica dicotomia artista-
societat. L’acció de l’obra se situa en un poble “indiferent, vulgar i ensopit”, on irrompen
uns artistes ambulants (Clown, Cop-de-Puny i Zaira), que representen la llibertat i la
poesia, contraposades a la vulgaritat i mediocritat dels vilatans, incapaços d’entendre
l’art i el missatge estètic dels còmics. També serà una obra simbolista El jardí abandonat
(1900), en què en un jardí de reminiscències decadentistes, hi viuen els artistes, aïllats i
incompresos, lliurats només a l’art. El 1901, continuant aquesta línia, estrena Cigales i
formigues, en què les cigales simbolitzen els artistes, que només s’ocupen del seu cant,
i es contraposen a les formigues, que representen la societat que tan sols pensa a
treballar i produir menystenint aquells que es mouen per ideals nobles.
Amb el canvi de segle, Rusiñol comença a interessar-se per problemes polítics i
socials amb obres com Llibertat (1901) o L’hèroe (1903), en la qual, a través de la
degradació del protagonista a causa de la guerra, critica les guerres colonials.
A les acaballes del Modernisme, Rusiñol posa en dubte la capacitat de poetes i
artistes per redimir la societat i exalça la família i els valors tradicionals. Aquesta nova
actitud de pacte i reconciliació social, de renúncia al seu ideal, culmina amb l’obra
L’auca del senyor Esteve9, primer publicada com a novel·la costumista el 1907 i després
adaptada al teatre el 1917. Explica l'ascensió d'una família de comerciants, amb quatre

8 Fragment a la pàgina 17 del llibre de text.

9 Fragment a la pàgina 13 del llibre de text.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 11

fi

fi

fi

fl
 generacions, cada vegada més estalviadors, que aconsegueixen un gran negoci: una
botiga de vetesi ls (La Puntual). En Ramonet (quarta generació) vol ser artista (escultor),
i no botiguer. El senyor Esteve representa els valors de la tradició dels comerciants,
menestrals i petitburgesos de la Catalunya del moment, centrats en el treball, el diner i
la rutina i incapaços de comprendre l’art. Malgrat la ridiculització dels valors
tradicionals, Rusiñol defensa la concepció de la relació entre artista i societat que
caracteritza la segona etapa del Modernisme i que passa per reconèixer el suport
econòmic i de mecenatge que pot fer el burgès. Per tant, fa un tractament diferent de
d’aquest enfrontament: hi expressa el reconeixement de l'esforç d'ambdues classes
socials i manifesta la necessitat de conviure juntes.
Santiago Rusiñol empra en les seves obres un llenguatge quotidià, sense arti cis,
ns i tot amb algunes incorreccions, que obeeix a la voluntat de mantenir un contacte
directe amb el públic.

10. NARRATIVA MODERNISTA.

A nals del segle XIX a tota Europa hi ha una crisi del Realisme-Naturalisme i del
racionalisme, del positivisme, de l'empirisme i del determinisme losò cs que li
donaven suport. Ara els corrents de moda són el vitalisme (nietzscheà) per una part i
l'esteticisme (simbolista-decadentista), per l’altra. Els nous narradors manifestaven una
gran desil·lusió i descon ança envers el progrés, que, segons ells, havia abocat la
societat al materialisme. Aquesta visió pessimista i crítica amb la societat i el gènere
humà era coneguda com “le mal du siècle” (‘el mal del segle’). Els artistes modernistes
varen convertir aquesta actitud en un model de vida i el varen traslladar a l’art. En
aquest context, la realitat externa va deixar de ser objecte de la literatura, que va passar
a xar-se en la realitat interna de l’individu, considerada múltiple, diversa i, ns I tot,
contradictòria.
Durant la primera etapa del Modernisme, el gènere més conreat serà el conte, que
aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Raimon
Caselles escriu Les multituds; Víctor Català n'és també un exemple amb els seus tres
reculls de narracions: Drames rurals10, Ombrívoles i Caires vius i, com a mestre del conte
o narració breu, no podem deixar de citar el mallorquí Salvador Galmés amb les seves
Narracions.
Amb tot, a mesura que avança el segle XX, la novel·la es consolida. El període de
producció genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i 1912.
La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els
seus temes. Això fa que, si en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de
Barcelona, la narrativa serà sempre més perifèrica. L’arribada dels noucentistes a partir
de 1906 els margina doblement, però encara seguiran produint durant molts anys.

10 Fragment a la pàgina 31 del llibre de text.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 12

fi
fi
fi

fi

fi

fi
fi
fi
fi

 10.1. Temàtica de la narrativa modernista.

L’element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre
l’home i el món, entre l’individu i la col·lectivitat, en de nitiva, entre artista i societat.
Invariablement trobam un individu que defensa un ideal i pretén fer avançar una
societat que no l’entén i el rebutja. Gairebé sempre aquest intent acaba en fracàs i amb
la marginació del protagonista.

10.2. Característiques de la narrativa modernista.

Predomini descripció per damunt de l’acció.
Absència de trama.
Tècnica naturalista. Elements escabrosos.
Subjectivitat.

10.3. Classi cació de la narrativa modernista.

10.3.1. La novel·la rural
Gènere que defuig la visió idíl·lica, pintoresca o bucòlica del medi rural; presenta
ambients no harmònics, inhòspits i hostils. Els elements de la natura esdevenen
elements simbòlics, la natura és sovint una força desfermada a la qual l’individu s’ha de
sotmetre. El paisatge, més que el context o l’escenari on es desenvolupa l’acció, és un
element més que condiciona i arriba a ser com un personatge esquerp que plana en la
narració. I el pagès, lluny de ser una gura càndida i bondadosa, és un ésser
supersticiós, atàvic, ignorant i dominat pels instints. El protagonista, sovint procedent
d’un altre lloc, haurà de lluitar simultàniament contra la mesquinesa humana i contra
l’hostilitat de la natura, i acabarà devorat.

Trets de la novel·la rural:

Preferència per temes tràgics i els aspectes escabrosos.
Personatges perversos i inadaptats determinats per les lleis de
l’herència i del medi.
Llargues i minucioses descripcions.
Visió fatalista de la realitat.
Elements simbolistes també hi són presents: les descripcions
impressionistes i líriques del paisatge, elements mitològics i
rondallístics…
Llenguatge narratiu que reprodueix les particularitats de la llengua
que parlava la pagesia catalana de l’època. És sincer, original,
esquitxat de dialectalismes, repeticions i renecs.
Trama argumental molt feble, la descripció predomina sobre l’acció.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 13

fi

fi

fi

 Autors: Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català), Josep Pous i Pagès,
Salvador Galmés, Prudenci Bertrana.
Raimon Casellas
S'inicia amb narrativa breu. Escriu Les multituds (1906). En aquestes
narracions es pot observar com reacciona contra contra una visió idíl·lica i
bucòlica de la ruralia catalana, pròpia de l'escola romàntica i passa a
mostrar-nos-en una visió negra, tràgica, pessimista.
Els sots feréstecs (1901)11 és una novel·la rural. El protagonista,
Mossèn Llàtzer, encarna la gura de l’individu enfrontat amb una massa
amorfa, els habitants del poble de Montmany, i amb una natura opressora
de la qual deriva aquesta col·lectivitat. Aquest fracassa quan vol fer pensar els seus
feligresos per ells mateixos, per treure'ls de l'atavisme que els esclavitza, perquè
s'elevin de les preocupacions materials cap a una dimensió més espiritual (més pròpia
de la condició humana). Mossèn Llàtzer fracassa quan vol transformar la realitat, ben
igual que l'intel·lectual modernista, que també fracassa quan vol modernitzar i
europeïtzar les estructures socials, polítiques i culturals catalanes.

Joaquim Ruyra
La seva obra és relativament breu. Es compon de tres llibres de
narracions: Pinya de rosa (primer titulat Marines i boscatges) amb escenaris
mariners, tot fugint del ruralisme negre i demostrant la seva passió per la mar;
La parada (1919) i Entre ames. Del primer recull destaquen les tres narracions
més llargues: “Jacobé”, “L’idil·li d’en Temme” i “El rem de trenta-quatre”12.

Josep Pous i Pagès

Fou un escriptor d’una sola novel·la, La vida i la mort d’en
Jordi Fraginals. Aquesta novel·la s’inicia amb la infantesa d’en Jordi
Fraginals, amb una joventut plena d’energia. Però el seu pare el fa
entrar al seminari, on li és reprimida tota aquesta energia. El jove
perd les ganes de viure ns que coneix n’Alberta, una al·lota que li
retornarà la joventut. Així, abandona el seminari i es casa amb ella.
Finalment, se li produeix un càncer mortal, però ell arregla tots els
papers i abans que el dolor li marqui la seva vida, decideix suïcidar-
se.
És la lluita de l'individu contra un destí imposat. És el camí de l'autosuperació
personal enfrontat a un medi rural hostil. S'hi veu clarament la in uència de Nietzsche.
El protagonista és un alter ego o la transposició del Superhome que vol construir el seu
propi destí. Per això, en Jordi s'enfronta a son pare, que representa la tradició cega:

11 Fragment a la pàgina 33 del llibre de text. Exercici 8.

12 Fragment a la pàgina 29 del llibre de text.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 14

fl
fi
fi

fl

 l'immobilisme, l'atavisme. En Jordi imposa la seva voluntat de domini de la Natura, és a

dir, de la pura matèria. De fet, s'enfronta a la mort quan té totes les seves energies vitals
en plenitud de funcions igual que el Superhome nietzscheà. Se suïcida, perquè el dolor
el deshumanitza: el sofriment seria una regressió. Abans de morir, però, deixa als lls
una doble herència: una bona situació econòmica, per una part, i un missatge
important, de l'altra: saber lluitar pel progrés i per la justícia social, tal i com ho va saber
fer el seu pare.

Salvador Galmés
Destaca per Flor de Card (1911), que és la narració més extensa que va escriure,
però no es pot considerar encara novel·la. L’autor mateix la quali ca de “contarella”: és
un conte que s’allarga amb unes llargues descripcions de paisatges. D’entre totes les
narracions, destaca La dida13. Aquesta tracta sobre una al·lota de poble que és
contractada per uns senyors de Palma per alletar la seva lla. Ha
d’abandonar el poble, el seu ll i el seu home, que veu en el didatge una
oportunitat única per fer diners. Salvador Galmés sap modular a la
perfecció el dolor, l’angoixa, el desplaçament de la dida i captar la presa
de consciencia social i personal, en la mesura que se’n tem que està fent
una acció que no està “bé”, que la duu al rebuig de la falsa lla i el retorn a
l’amor maternal envers el ll propi.

10.3.2. La novel·la decadentista

Sota la in uència del decadentisme, la novel·la passa de la
descripció a la suggestió; ja no es tracta de re ectir una realitat
objectiva, sinó una realitat interior, oculta i gairebé desconeguda. La
descripció de les coses del món físic és substituïda per la descripció
dels efectes que produeixen en l’artista, el qual s’erigeix en un ésser
superdotat per a la captació de realitats situades més enllà del món
sensible. En aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és exaltat
com l’aspecte essencial de la vida: els conceptes abstractes com la
lletjor o el color són valorats estèticament, i l’erotisme i la sensualitat esdevindran temes
freqüents. Dues novel·les destaquen en aquest estètica: Camí de Llum de Miquel de
Palol i, sobretot, Josafat de Prudenci Bertrana.

Prudenci Bertrana
És conegut per Josafat (1906)14. És una novel·la simbolista-
decadentista. Narra la relació amorosa del monstruós campaner de
l’església de Santa Maria (inspirada en la catedral de Girona) amb

13 Fragment a la pàgina 27 del llibre de text.

14 Fragments a les pàgines 25 i 33 (exercici 10) del llibre de text.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 15

fl

fi
fi

fl
fi
fi
fi
fi
 Fineta, una prostituta sensual i voluptuosa que entra en la seva vida i en el seu món
exclusiu. La consumació de l’idil·li entre les quatre parets del recinte sagrat aconsegueix
satisfer el desig de Fineta i aboca Josafat a la perdició. És una recreació del tema de la
bella i la bèstia. Acaba tràgicament amb un atac de ràbia de Josafat (violació i assassinat
de Fineta). Darrere aquest personatge també hi trobam una clara referència a
Quasimodo, el campaner geperut de Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo.

10.3.3. La novel·la costumista

El con icte entre l’individu i la societat apareix també en un tipus de narrativa en
la qual tant l’estructura com el llenguatge i l’ambientació són hereus de la narrativa
costumista del XIX, però se'n diferencien pels nous temes. L’auca del senyor Esteve
(1907) de Santiago Rusiñol i L’hostal de la bolla (1903) del mallorquí Miquel dels Sants
Oliver en són els exemples més remarcables.

Miquel dels Sants Oliver

A més de L'Hostal de la bolla, ja citada, va escriure la novel·la La ciutat de
Mallorques. Tant a una com a l'altra hi podem observar el debat entre
la tradició (el romanticisme arqueològic i medievalitzant) i la
modernitat (representada per un Gran Hotel, un Rusiñol, un Mir...).
Proposa tot un programa de regeneració política, econòmica i cultural
que hauria de ser liderat per una burgesia emprenedora, moderna.
Una burgesia que hauria de deixar de banda actituds provincianes,
castellanitzadores, que hauria d'estar en favor de l'europeisme i del
cosmopolitisme compatible amb l'autocentrament i la construcció
d'un projecte nacional.

10.4. Caterina Albert, Víctor Català (l’Escala,

1869-1966)
Filla d’una família de propietaris rurals, va alternar l’administració del seu patrimoni
amb alguns viatges i, sobretot, amb una intensa dedicació a la literatura. Encara que
també conreà la poesia i el teatre, és en el camp de la narrativa on excel·lí.
La producció literària de Víctor Català s’inicia el 1898 quan presenta la narració La
infanticida (que és en realitat un monòleg teatral) als Jocs Florals d’Olot. L’argument
violent i escabrós d’aquest text va causar un gran escàndol entre els membres del jurat
quan varen descobrir que l’autor era una dona. Arran d’aquest fet, i per poder escriure
amb més llibertat, Caterina Albert va començar a publicar amb el pseudònim de Víctor
Català, que havia manllevat del protagonista d’una novel·la seva inacabada, Calze
d’amargor.
Les novel·les que marquen el primer i més productiu període de Víctor Català són
Solitud (1905) i els llibres de narracions Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 16

fl

 vius (1907). Tenen unes característiques comunes: la tendència a ennegrir la realitat,

l’excés de descripció, els nals tràgics, els mòbils (ira, enveja, etc.) i la temàtica
procedent del ruralisme naturalista. Hi presenta aquesta visió negra, tràgica, pessimista
i truculenta de la ruralia.
La novel·la Solitud15 és la seva gran obra. Es va publicar originàriament a la revista
Joventut com a fulletó, és a dir, per capítols, entre el 1904 i el 1905. L’estructura
fragmentària de Solitud consta de devuit capítols independents, cada un amb una
presentació i una conclusió. La protagonista és na Mila, acabada de casar amb un home
que no té ànim ni voluntat; per això es troba sola enmig d’una naturalesa que li és
hostil. L’ermitana representa la dona que decideix recuperar la seva llibertat i acaba
abandonant-ho tot a la recerca de la pròpia individualitat.
Na Mila acompanya el seu marit, en Maties, a fer d’ermità a la muntanya. Al
principi, ella no manifesta altres ideals que els d’aconseguir la mica de felicitat que pot
derivar de la feina i de la vida familiar i és amb aquest objectiu que acompanya el seu
marit. De seguida, però, na Mila inicia el seu desvetllament com a persona i es rebel·la
contra la indiferència i la passivitat del marit, que és un home sense esma que es deixa
arrossegar per un personatge funest: l’Ànima.
Paral·lelament, na Mila fa amistat amb un personatge contrapunt de l’Ànima: el
pastor Gaietà. El pastor és el prototip de l’heroi modernista, és el guia que la fa
reconciliar amb el paisatge que l’envolta. És l’individu superior, savi i intel·ligent que
domina l’entorn i el transforma. És la part agradable de la natura, i l’Ànima és la gura
que personi ca les forces del mal. Aquests dos personatges re ecteixen la dualitat bo/
dolent.
La muntanya és un personatge més que plana damunt els altres, els limita i els
subordina. L’ascensió a la muntanya simbolitza la lluita pels ideals, mentre que la plana
és el símbol de la monotonia, la despersonalització i la no-vida.
El desenllaç, tràgic i profundament pessimista de l’obra constata que la lluita de
l’individu per transformar l’entorn i aconseguir la realització personal està abocada al
fracàs.
Caterina Albert crea un univers mític dominat per un tràgic fatalisme, en el qual es
mouen uns personatges en una lluita desigual i perduda per endavant. Personatges
que constitueixen una galeria de marginats, enfrontats a situacions límit i abocats a un
nal advers.
Desrés d’aquestes tres obres, Caterina Albert inicia un llarg període de silenci. Les
crítiques dels noucentistes a l’estètica i a la ideologia modernistes i el rebuig que
manifesten envers la narrativa rural fan que se senti marginada. No obstant això, el 1918
reapareix amb l’obra Un lm (3000 metres), una novel·la molt allunyada del ruralisme i
in uïda per tècniques del cinema. El 1951 es varen aplegar les seves primeres Obres
completes. Delicada de salut, es va recloure al seu poble natal, on va morir.

15 Fragments i explicació a la pàgina 23 del llibre de text. També en teniu un fragment comentat a la pàgina 30.

Professores: Mar Heredero i Maria Pinya 17

fi
fl

fi

fi
fi

fl

fi