TEMA 8: Introducció a la teoria del delicte

1. El delicte.

Delicte = fet punible.

Es tracta d’un comportament humà actiu/ omissiu.

Típic = previst per la llei.

Antijurídic = lesiu/ perillós per al BJ

Culpable = personalment reprotxable a l’autor.

1. Comportament humà: acció o omissió.

2. Tipicitat: adequació típica del fet (prèviament descrites a la llei)

3. Antijuridicitat: injust causes de justificació. (no estan penats els comportaments emparats per les causes
de justificació)

4. Culpabilitat: comportament atribuïble i reprotxable personalment als seus actors. (no són penats per la
llei els comportaments emparats per les causes d’exculpació).

Art: 10 CP: Són delictes les accions i omissions dolosos o imprudents penades per la llei.

2. Classes de delictes.

En funció de a naturalesa i durada de la pena: La seua classificació es troba a l’article 33 CP

- Delictes greus pena greu (presó > 5 anys)

- Delictes menys greus. Pena menys greu (presó fins a 5 anys)

- Delictes lleus pena lleu.

Activitats power point

1. Delicte greu, menys greu o lleu?

a) A és detingut per un delicte d'homicidi. Delicte greu

b) A és detingut amb la correspondència privada del seu veí,́ amb el qual té una enemistat des de fa anys.
Delicte menys greu

c) A, metge de professió́, és detingut per facilitar-al seu amic, B, un certificat fals. Delicte lleu.

Article 138 CP: 1. El qui mati a altri ha de ser castigat, com a reu d'homicidi, amb la pena de presó́ de deu a
quinze anys.

1
Article 197: 1. El qui, per descobrir els secrets o vulnerar la intimitat d'un altre, sense el seu consentiment,
s'apoderi dels seus papers, cartes, missatges de correu electrònic o qualsevol altre document o efectes
personals, intercepto les seves telecomunicacions o utilitzi artificis tècnics d'escolta, transmissió́,
enregistrament o reproducció́ de so o de la imatge, o de qualsevol altre senyal de comunicació́, serà̀ castigat
amb les penes de presó́ d'un a quatre anys i multa de dotze a vint mesos.

Article 397: El facultatiu que expedeixi un certificat fals ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a
dotze mesos.

2. Quines categories (tipicitat, antijuridicitat, culpabilitat ,punibilitat) creus que es veuen afectades en els
següents supòsits?

a) A aconsegueix reduir a B i intenta violar-lo. B aconsegueix fer-se amb un ganivet i apunyala a A, causant-
li lesions de consideració́.

En primer terme en trobem davant d’un comportament humà i la conducta en la tipicitat podem dir que
encaixaria en un delicte de lesions.

b) A va conduint el seu automòbil per una pendent. Tot d'una, nota que els frens no funcionen i en una
corba no pot impedir xocar amb un vehicle, morint l'ocupant d'aquest. El cotxe de A havia passat la ITV feia
una setmana i feia un mes una revisió́ general en un taller mecànic. La decisió́ es va deure a un defecte de
fabricació́ que A no podia haver previst.

No ens trobem davant d’un comportament humà, ja que es tracta d’un cas fortuït, per tant, no serà
responsable.

c) A sostreu a la seva esposa 50.000 euros (de diners privatiu) per pagar uns deutes de joc. A no respon
penalment pel furt, perquè̀ l'art. 268 CP eximeix de responsabilitat penal als cònjuges pels delictes
patrimonials que es causen entre si.

La categoria que es distingeix en aquest cas és la punibilitat, ja que el parentiu ho exclou de ser un delicte.

d) A pateix una psicosi que li fa sentir veus que li ordenen matar.

La categoria que es qüestiona en aquest cas és la culpabilitat, ja que ens trobem davant d’un subjecte
inimputable.

3. Determina, en relació́ als següents delictes, de quina manera, si per acció́, omissió́ o ambdues, es poden
cometre:

a) Fals testimoni : Aquest seria solament possible de forma activa ja que requereix un testimoni fals.

b) Agressió́ sexual: omissió activa

c) Omissió́ del deure de socors: omissió

d) Bigàmia: omissió activa

e) Omissió́ dels deures d'impedir determinats delictes o de promoure la seva persecució́: omissió

2
 TEMA 9: L’antijuridicitat: qüestions general

1. Qüestions prèvies.

Inter criminis: Dos grans fases:

1. Fase interna: procés de deliberació del subjecte sobre si comet o no el fet.

2. Fase externa: ja s’ha exterioritzat la voluntat criminal.

Comprén diverses fases: no totes són sancionades o no sancionen igual:

a) Preparació: actes preparatoris (només sancionen als que impliquen tercers).

b) Execució. (comença la temptativa)

c) Consumació. (s’aconsegueix lesionar el BJ)

2. L’antijuridicitat: concepte i naturalesa.

A. LES CONCEPCIONS OBJECTIVA I SUBJECTIVA DE L’ANTIJURIDICITAT.

CONCEPCIÓ SUBJECTIVA

Una concepció imperativa de la norma penal desemboca en el que anomenem una concepció subjectiva de
l’antijuridicitat, que centra la desvaloració del comportament en la desobediència al mandat en si mateixa: el
nucli del delicte, el que és desvalorat, el que denominem l’injust consisteix en la vulneració d’aquest mandat
en què consisteix la norma penal.

Des d’aquest punt de vista, el contingut d’injust del delicte residiria en l’anomenat desvalor de la acció, i
l’existència del resultat o la seua gravetat no afegiria qualitativament res a l’injust.

La concepció subjectiva de l’injust, s’identifica abans que res amb el desvalor d’acció (entès com a desvalor
d’intenció, és a dir, el moment subjectiu de desobediència al mandat) tendiria al següent:

- Sancionar la fase merament preparatòria, és a dir, els comportaments de preparació del delicte, en la
mesura que en aquell moment ja hi ha la decisió de cometre el delicte i per tant de desobeir l’imperatiu
que conté la norma.

- Sancionar la temptativa del delicte amb la mateixa pena que el delicte consumat. Encara que en la
temptativa no es produeix la lesió del bé jurídic i en el delicte consumar si, en totes dues situacions el
desvalor d’acció és idèntic.

CONCEPCIÓ OBJECTIVA

En canvi, en aquesta concepció, el nucli del delicte es fa recaure en un aspecte objectiu, i per això parlem
d’una concepció objectiva de l’antijuridicitat o de l’injust, que se centra no en el desvalor d’acció, sinó en el
desvalor de resultat.

Desvalor de resultat: lesió o posada en perill del bé jurídic protegit.

3
La concepció objectiva de l’injust, en canvi, centrada en el desvalor de resultat comportaria conclusions
diferents de les anteriors:

- La sanció de la fase preparatòria es restringiria únicament als comportaments que comporten més perill
per al bé jurídic.

- La temptativa del delicte sempre s’hauria de sancionar amb una pena menor que el delicte consumat. En
cara que en tots dos casos el desvalor d’acció sigui idèntic, no succeeix tal cosa amb el desvalor de
resultat: en el delicte consumat aquest desvalor es dóna en la seua plenitud, mentre que en el delicte
intentat es produeix tan sols un perill per al bé jurídic.

B. LES CONCEPCIONS DUALISTES O MIXTES DE L’ANTIJURIDICITAT

La doctrina probablement dominant en l’actualitat opta per un concepte dualista o mixt de l’antijuridicitat,
que integra tant el desvalor de resultat com el d’acció.

Des d’aquesta perspectiva, l’injust del fet és simultàniament condicionat per l’aspecte o dimensió
exterior del comportament i per una dimensió interna o subjectiva.

Aquesta concepció de l’injust comporta lògicament una sèrie de repercussions en la composició de cada una
de les grans categories del delicte
.
1. Una part o dimensió objectiva del tipus, en que s’ha de comprovar l’existència d’una acció o omissió
humana que presente tots els elements objectius requerits pel tipus respectiu, i materialment lesiva o
perillosa per a una bé jurídic.

2. Una part o dimensió subjectiva de la conducta a la qual pertany l’existència de dol o imprudència i també
els anomenats elements subjectius del tipus.

TIPUS OBJECTIU TIPUS SUBJECTIU

• Acció/omissió humana. • Tradicional polèmica doctrinal sobre si

• Materialment lesiva o perillosa per al BJ.
• Delictes de resultat comprovació de
causalitat i imputació objectiva entre
acció i resultat.
• Delictes omissius. Requisits específics.
• Elements típics del delicte concret
s’estudien en PE.
pertanyen al tipus subjectiu o la
culpabilitat.
• En alguns delictes alguns delictes
elements subjectius del tipus sense els
quals el fet seria atípic.

4
B. ACCEPCIONS DEL CONCEPTE DE RESULTAT.

DESVALOR DE RESULTAT DELICTES DE RESULTAT MATERIAL

• Lesivitat o perillositat del fet per a béns
jurídics.
• Forma part de l’injust de tots els delictes
segons les concepcions objectiva i mixta
de l’antijuridicitat.
• Conseqüència del delicte separable
espai-temporal de la acció.
• Només a determinats delictes i no en
altres.
• Planteja el problema de la relació de
causalitat i imputació objectiva entre
acció i resultat.

C. REPERCUSSIONS PRÀCTIQUES DE LES CONCEPCIONS DE L’INJUST.

CONCEPCIÓ SUBJECTIVA CONCEPCIÓ OBJECTIVA

Nucli de l’injust= desvalor d’acció Nucli de l’injust= lesió o posada en perill BJ

• Sancionar ja els actes preparatoris: ja hi • Només sanciona els actes preparatoris

ha resolució de delinquir més perillosos per al BJ
• Sancionar igual el delicte consumat que • Sanciona menys la temptativa que el
la temptativa delicte consumat.

F. ELEMENTS DEL TIPUS EN ELS DELCITES D’OMISSIÓ PURA.

1. Situació típica expressament descrita: En el cas de l’omissió del deure de socors cal estar davant
d’una desemparada i en perill manifest i greu (art. 195.1)

2. No realitzar l’acció obligada pel tipus: es castiga per no haver actuat, no pel resultat eventualment
produït.

3. Possibilitat de realitzar l’acció deguda: no es pot sancionar una omissió quan no havia possibilitat
d’actuar.

2. El bé juridicopenal: concepte, funcions i classes.

El BJ és el punt de referència central de l’injust del delicte.

Les seues funcions són:

1. Sistemàtica: el legislador s’ha valgut del bé jurídic com a criteri amb què sistematitzar en títols i capítols
els diferents delictes que s’hi tipifiquen.

2. Interpretativa o teleològica: BJ element essencial per interpretar el delicte.

5
 Es pot utilitzar com a criteri jurisprudencial per a absoldre per falta de lesivitat material tot i que i que
inicialment la conducta encaixa en el tipus.

3. Funció de garantia: BJ com a font de legitimació del DP. El legislador pot seleccionar l’interès que desitge i
convertir-lo en BJ penal. Cal construir criteris per valorar si el BJ X mereix ser penalment protegit. En altres
paraules, es tracta de determinar quan l’objecte de protecció que tota norma incriminadora comporta és
digne o mereixedor de tutela penal.

Existeix un intens debat doctrinal sobre les diverses concepcions del BJ. D’una banda trobem una concepció
estesa de BJ on es consideren les condicions necessàries per al lliure desenvolupament de la personalitat del
individu en la vida en la societat. D’altra banda trobem concepcions constitucionals del BJ, on només mereixen
protecció penal els BJ dotats d’alguna rellevància constitucional.

Els BJ protegits poden ser individuals (vida, propietat, llibertat, intimitat...) o poden ser col·lectius ( mig
ambient, hisenda pública, correcte funcionament de la administració...)

A. RELACIÓ ENTRE TIPICITAT I ANTIJURIDICITAT.

Delicte = comportament humà típicament antijurídic i culpable. Del principi de legalitat es deriva que una
conducta només puga ser contrària del Dret si és típica. I en aquesta descripció del delicte concret s’inclou ja
l’explicació de la seua antijuridicitat, el que anomenem el seu injust específic.

La tipicitat implica, per tant, una desvaloració inicial del comportament que s’ha de veure confirmada des de
l’òptica global de l’ordenament. Quan no hi concorre cap causa de justificació, es confirmarà aquest injust
específic i la conducta serà antijurídica. En canvi, si una vegada examinada la conducta davant el conjunt de
l’ordenament jurídic podem entendre que ha donat lloc a una situació objectivament més valuosa per al Dret,
no hi concorre l’injust genèric i el comportament s’ha de considerar autoritzat.

El fet típic (injust específic inicialment desvalorat) pot ser neutralitzat per una causa de justificació ( situacions
de conflicte entre BJ/interessos) :

- Legítima defensa

- Estat de necessitat

- Compliment d’un deure/exercici d’un dret.

6
 Tema 10: La tipicitat

Tipus objectiu
Injust epecífic
(tipus penal)
Tipus
Judici subjectiu
antijuridicitat
Causes de
Injust genèric
justificació

1. El tipus: concepte i termes del tipus.

S’anomena tipus la delimitació de les característiques que determinen la concurrència de l’injust específic
de cada figura delictiva.

El terme tipicitat en la teoria general del dret significa el conjunt de pressupòsits als quals apareix lligada una
conseqüència jurídica.

La tipicitat és l’element que en major mesura plasma el principi de legalitat en el concepte de delicte (entre
els diferents comportaments possibles, només poden tenir rellevància penals els seleccionats per la llei penal.

Aquesta descripció legal, delimita cada

figura delictiva de les altres. Culpabilitat
Per a complir la tipicitat s’han de considerar
dues dimensions diferents dels tipus Antijuridicitat
penals: una dimissió fàctica i una dimensió
valorativa. D’aquesta manera, perquè la
conducta siga típica, no solament ha de
Tipicitat
coincidir formalment amb la descrita en el
tipus penal (dimensió fàctica), sinó que ha d’afectar també al bé jurídic en la forma requerida per aquest tipus
(dimensió valorativa). Només així tindrem una conducta amb rellevància penal.

Per tant, una conducta només és realment típica (penalment rellevant) si satisfà els dos aspectes.

2. Funcions de la tipicitat.

La tipicitat compleix, generalment, les dues funcions següents:

1. Funció fonamentadora de l’injust: no hi ha cap conducta penalment antijurídica que no siga típica.

2. Funció negativa o delimitadora del que és penalment rellevant: la tipicitat assenyala el que queda
fora de l’àmbit de la rellevància penal.

Juntament amb les anteriors, s’atribueixen a la tipicitat altres funcions possibles:

- Funció de garantia: de preservació de la seguretat jurídica, significa que només els comportaments
subsumibles en el motlle que aquest representa poden ser objecte de sanció.

7
 - Funció indicitària: la presencia de la tipicitat constitueix un indici del caràcter antijurídic que acabarà
tenint la conducta.

La tipicitat no és un mer indici, sinó l’essència de l’antijuridicitat, però d’altra banda, no és estadísticament
correcte acollir l’esquema de regla-excepció: la regla no és que el comportament típic acaba essent
antijurídic, sinó que en moltes figures de delictes el normal és que la conducta estiga justificada.

- Funció motivadora: en la mesura que permet al destinatari de la norma conèixer el contingut de la

prohibició, i el motiva a abstenir-se de fer-la.

A. Els termes de la descripció típica.

Atenent els criteris I les tècniques que cal utilitzar per a assolir el seu sentit, habitualment ‘ha assenyalat en
la doctrina que els termes usats en la descripció legal poden ser de tres classes següents:

1. Descriptius: per a la comprensió dels quals n’hi ha prou amb el recurs a l’experiència, ja siga externa o
interna.

2. Normatius: per a la comprensió dels quals es requereix un judici de valor. Aquest judici de valor pot
venir ja fet per l’ordenament o no.

3. Teorètics o cognoscitius: per a la comprensió dels quals es fa necessari un judici tècnic, de

coneixement. Freqüentment, la comprovació de la seua concurrència requereix en l’àmbit del procés
una prova pericial.

3. Classes de tipus.

1. En funció del grau d’afectació del bé jurídic:

- Delictes de lesió: la consumació del delicte requereix un dany efectiu, una lesió del bé jurídic.

- Delicte de perill: es consumeixen amb la mera posada en perill del bé jurídic.

2. En funció de l’estructura

- Tipus simples: una sola modalitat d’acció.

- Tipus mixtes: poden ser alternatius que són en presencia de qualsevol de les formes de conducta
alternativament previstes o acumulatius on cada modalitat configura un delicte diferent.

3. Subjecte actiu: delictes de pròpia mà, en què es requereix la intervenció personal de l’autor.

4. Forma de comportament:

- Tipus d’un sol acte.

- Tipus de pluralitat d’actes: execució repetida de diferents conductes idèntiques.

5. Nombre de BJ afectats:

- Uniofesnius

8
- Pluriofensius

6. Durada acció lesiva:

- Instantanis: activitat momentània.

- Permanents: activitat lesiva perllongada que provoca una situació antijurídica duradora.

7. Grau d’afectació del bé jurídic:

- Delictes de lesió: es consuma quan es danya efectivament el BJ. ( homicidi, lesions, furt)

- Delictes de perill: es consumen amb la mera posada en perill del bé jurídic, dins d’aquests poden distingir
entre els delictes de perill concret, si el risc s’ha de materialitzar en un objecte determinat i els delictes
de perill abstracte si no és necessària la concreció del perill.

Delictes de perill abstracte:

Enteniment tradicional Crítics

- No cal provar la perillositat - La presumpció iuris et de iure vulnera el

- Aquesta es presumeix iuris eu de iure principi d’ofensivitat
- Perillositat estadística d’aquesta classe de - Hauria d’admetre’s prova en contra en cas
conducta de faltar tota mena de perill en el cas
concret.
- Interpretació restrictiva en àmbits com la
temptativa.

4. Part objectiva i subjectiva del tipus.

Recordem que, segons la concepció dual o mixta de l’injust que afectes expositius seguirem aquí, el tipus
d’injust es compon de dues parts: objectiva i subjectiva.

1. Part objectiva: en què s’ha de comprovar l’existència d’una acció o omissió humana que presente tots
els elements objectius requerits pel tipus respectiu, i materialment lesiva o perillosa per a un bé jurídic.
En els delictes de resultat material, aquesta dimensió objectiva de la tipicitat només es produeix quan el
resultat estiga unit a l’acció per una relació de causalitat i d’imputació objectiva; per la seua part, en els
delictes omissius l’afirmació de la tipicitat requereix unes condicions especifiques que també
s’estudiaran separadament.

2. Part subjectiva: en què estudiarem l’existència de dol o imprudència i els anomenats elements
subjectius del tipus. A més, com a revers d’això, haurem d’analitzar així mateix l’error de tipus que
exclou el dol i que pot donar lloc, si és vencible, a un delicte imprudent, si n’hi ha, o, en un altre cas i
igual que passa quan aquest error és invencible, a la impunitat.

9
5. Elements del tipus subjectius.

Pertanyen al fur intern del subjecte, s’exigeixen en alguns delictes per a la tipicitat de la conducta.

Si l’element determina l’existència mateixa de la lesió o posada en perill del bé protegit o una major o
menor perillositat. Pertany a l’injust: element subjectiu del tipus.

Els podem classificar en:

- Segons el tipus d’intenció:

• Mutilats de dos actes: fet volgut pel subjecte com a mitjà d’una actuació posterior.

• De resultat tallat: es realitza una conducta amb la finalitat que es donen posteriors conseqüències
negadores del bé jurídic, la marge de la conducta posterior.

- Exprés: per exemple l’ànim de lucre (furt, robatori, etc)

- Implícits: per exemple l’ànim lúbric, introducció d’objectes via anal amb ànim d’humiliar el subjecte.

6. Elements del tipus objectius.

A. Subjecte actiu i subjecte passiu

Es denomina subjecte actiu la categoria dogmàtica que ens indica qui té capacitat potencial de realització
del tipus.Per contra, s’anomena autor qui ha fet efectivament la conducta típica concreta.

Per tant, la categoria del subjecte actiu delimita el cercle de possible autors del delicte.

Es denomina subjecte passiu el titular del bé jurídic protegit per la norma (i per tant, lesionat o posat en
perill per la conducta típica).

No s’ha de confondre el subjecte passiu amb el que és perjudicat pel delicte, per més que, en el cas concret,
totes dues qualificacions puguin coincidir en una mateixa persona.

B. Bé jurídic i objecte material.

Objecte formal i bé jurídic protegit són expressions equivalents. Per tant, podem identificar l’objecte
formal amb el valor tutelat per la norma, amb el seu objecte de tutela.

C. Objecte material.

Es denomina objecte material la concreció física del bé jurídic, del valor.

És tracta del bé furtat/ robat, document falsificat, cos esguerrat, medicament adulterat, doga amb la qual es
trafica…

10
 TEMA 11: Acció

QUADRE DE ELEMENTS DEL DELICTE

JUDICI ANTIJURIDICITAT
Típicament antijurídica JUDICI CULPABILITAT

TIPUS
TIPUS SUBJECTIU
OBJECTI (Dol i
CULPABLE
U imprudència)

ACCIÓ
PUNIBLE
CONEIXE-
GRAU D’EXECUCIÓ DELICTE IMPUTA MENT EXIGIBILIT
BILITAT ANTIJURI- AT
DICITAT

GRAU PARTICIPACIÓ
SUBJECTE

CAUSES DE CAUSES
JUSTIFICACIÓ D’INCULPABILITAT

1. Qüestions prèvies.

Existeixen 2 conceptes:

1. Ontològic: és a dir, pertanyent al món de l’ésser, de la realitat. D’aquest dictat es separarà de la

concepció social de l’acció, que elaborarà un concepte normatiu, de les concepcions causal i final, que
cronològicament li precedent.

2. Prejurídic: es tracta de definir l’acció com una cosa prèvia a la seua conversió en delicte, separant de la
seua significació jurídica i fins i tot socials.

11
2. Concepte d’acció.

Manifestació externa de la voluntat humana expressada a través d’un fer positiu o negatiu.

Les seues funcions són:

1. Negativa: funció de delimitació. Ha de servir per delimitar aquells fets que resulten rellevants per al Dret
penal, i deixar fora de consideració la resta.

2. Classificadora: ha de poder ser aplicada a qualsevol modalitat delictiva, tant accions com omissions i
comportaments intencionats i imprudents.

3. Definitòria: substrat comuna respecte de el qual es puguen predicar la resta d’elements del delicte.

4. Coordinadora: servir de nexe d’unió a la resta d’elements del delicte.

La importància d’aquesta polèmica ha estat sobredimensionada:

- D’una banda, compatibilitzar les exigències d’un concepte prejurídic d’acció amb el compliment de les
quatre funcions proposades a l’inici era una tasca impossible. Avui sabem que, a més, era un objectiu
inútil plantejat en aquest termes.

- D’altra banda, tot i que les altres expectatives sistemàtiques que van patrocinar la cerca, bé és veritat que
el concepte d’acció té escassa rellevància en la construcció de la moderna teoria del delicte, i cap dels
seus problemes ve realment predeterminat pel concepte d’acció que es segueix ni es resol a través d’ell,
com no es resolen a través d’ell la resta de problemes fonamentals que tá actualment plantejada la ciència
penal.

L’acció no és més que, als efectes que aquí ens interessen, el significat d’un determinat fer, amb
independència del dubstrat que ho sustenti.

No és l’acció en abstracte la que ha de tenir el protagonisme, sinó que l’acció ha d’interessar quant a típica.
Allò transcendent per la teoria del delicte no és, així, la valoració separada i apriorística d’un significat requerit
en el tipus penal corresponent.

El significat de qualsevol comportament vindrà en el moment en què es converteixi en típic. És a dir, en

l’instant en què se li atorgue rellevància penal.

Encara que hi haja un comportament d’un subjecte en sentint purament físic, no és considerat acció humana
en sentit juridicopenal si no hi ha un mínim de voluntarietat.

3. Supòsits d’absència d’acció.

Absència d’acció: comportaments en els que no intervé en absolut la voluntat del subjecte, per tant, no són
dominables i no hi ha decisió humana.

A. Força irresistible.

Acte de força provinent d’un altre subjecte que anul·la per complet la voluntat.

12
o Pot forçar un comportament actiu: A es troba en una trampolí d’una piscina i B l’empeny i A cau sobre C
produint-li lesions.

o Pot forçar un comportament omissiu: A viola a B, que impedeix que B puga socórrer a C, que s’està
ofegant.

Característiques:

1. Força física: amenaça molt greu.

2. Irresistible o absoluta.

3. Origen en una altra persona.

B. Moviments o actes reflexos.

Actes o moviments reflexos: reacció de l’organisme transmesa directament als centres motors sense cap
intervenció d’una ordre cerebral.

A va conduint el seu cotxe, un altre vehicle que ve de front li enlluerna amb els llums llargs molt potents; A
tanca els ulls momentàniament , perd el control del vehicle i xoca contra el cotxe de C que mor.

Es troben en una zona intermèdia dubtosa els moviments instintius de defensa i les reaccions explosives com
insults o una bufetada, ja que no falta la voluntarietat com als actes reflexos i intervé la consciència encara
que siga fugaçment.

3. Actio allibera in causa.

En el moment de lesionar el BJ si es dóna una causa d’absència d’acció, però hi ha un moment anterior al
d’absència d’acció en que el subjecte va ser o poder ser conscient que podia caure en aquest estat i lesionar
el BJ.

La responsabilitat es retrotrau a aquest moment anterior, en el qual sí que hi va haver llibertat per poder
evitar aquesta situació.

S’aplica en causes d’absència d’acció (sobretot somni) i causes d’inimputabilitat.

D’acord amb la caracterització del comportament precedent com a actiu o omissiu es distingeix entre:

1. Actio libera in causa in agendo: el subjecte provoca activament l’estat d’inimputabilitat sota el qual
comet de forma activa el fet delictiu.

2. Actio libera in causa in omittendo: el subjecte no impedeix que sorgisca l’estat d’imputabilitat sota el
qual comet de forma activa el fet delictiu.

Així mateix, segons que la realització del fet tinga lloc per mitjà d’una acció o d’una omissió cal parlar:

1. Omissió libera in causa in agendo: el subjecte provoca activament l’estat d’inimputabilitat sota el qual
deica de realitzar la prestació postitiva que l’ordenament li exigeix.

2. Omissió liber in causa in omittendo: el subjecte no impedeix que sorgisca l’estat d’inimputabilitat sota el
qual deixa de realitzar la prestació positiva que l’ordenament li exigeix.

13
La construcció de l’actio libera in causa resulta operativa tant per al trastorn mental transitori com per a la
intoxicació plena. En canvi, de l’article 20.2 sembla desprendre’s, segons algun autor, la voluntat de no
projectar l’estructura de l’actio libera i caus a aquells casos d’actuacions dutes a terme sota la síndrome
d’abstinència. Amb això quedaria tallada una certa tendència jurisprudencial a retrotraure en aquests casos
el moment de la imputació a l’instant en què el subjecte, sabedor que un estats tal podria desembocar en la
realització de conductes delictives, decidís no ingressar en un centre de deshabituació.

Activitats power point.

1. El cas de la bóta de vi (STS 1983.09.23)

Important: afirmar sí que hi ha un mínim de voluntarietat i per tant acció en sentit juridicopenal

Fets: “El processat, José, es trobava, després d'haver pres unes copes en una taverna propera, en un celler
de la seva propietat en companyia dels seus conveïns Luis i Eladio. En un determinat moment, el citat José
es va inclinar cap endavant per treure vi d'una bóta. Li donava l'esquena a Eladio, que, en un moment
donat, agafà amb força els genitals de José amb el propòsit de gastar-li una broma, i al sentir-se dolgut,
Josep, va girar bruscament el seu cos empenyent amb el colze de tal manera que Eladio va caure a terra
copejant fortament contra el sòl amb el cap, caient primerament de costat i després d’esquena ". Eladio
es va quedar uns moments inconscient, recuperant aparentment després. No obstant això, va morir hores
després, estimant-se com a causa de la mort ' "una contusió frontoparietal esquerra i hematoma
apareinquimatos" .

L’audiència Provincial de Tenerife el va condemnar per un delicte d’homicidi, malgrat que no volia matar-lo.
El TS va absoldrr a aquesta persona, ja que el seu moviment era un acte reflex en curt circuit, per tant, no
concorreria un acte juridicopenal. Va entendre que s’encontravem davant d’una reacció instintiva davant el
terror o dolor. No intervé una ordre cerebral.

2. Fets: "Es declara provat que cap a les 11 hores del dia 23 d’abril de 1983 quan Luis, director de el Centre
Penitenciari de compliment de Càceres, va comunicar al seu despatx al reclús Ramon, la concessió pel jutge
de Vigilància Penitenciària d'un permís extraordinari de sortida de la presó custodiat per forces de policia
per assistir a l' enterrament del seu pare mort aquell mateix dia, influït per la seva personalitat psicopàtica
hipertímica amb reaccions de tipus explosiu, va començar a cridar i es abalançar sobre el director per pegar-
li, aconseguint el seu propòsit. Al interposar-se els funcionaris de presons, els va colpejar i va mossegar
també a aquests”.

No hi ha absència d’acció. Ni davant d’un moviment o acte reflex. En 1a instància es condemna per un
delicte d’atemptat i falta de lessions, concorrent la circumstància eximint incompleta d’alienació mental. El
TS va absoldre per estimar la circumstància eximint completa de trastorn mental transitori. Conducta
voluntària en sentit juridicopenal, per tal continuem exminant la tipicitat, l’antijuridicitat i la culpabilitat.

3. A, controlador aeri, queda amb els amics per veure un important partit de futbol. Beu més del compte, i
dorm només 3 o 2 hores (el seu torn comença a les 6). Com a resultat del consum d'alcohol i de la falta de
son, es queda adormit en un moment en que havia d'estar pendent d'una operació d'aterratge. Just en
aquest moment es produeix un imprevist i A hagués pogut canviar les instruccions al pilot, però no ho fa
per estar dormit. L'avió, té un accident amb una centena de morts. Tindria A alguna responsabilitat en les
morts?

Actio allibera in causa, s’apliquen als supòsits amb absència d’acció. La omissió la desobeix però perquè no
intervé l’acció humana. Però la persona era conscient en quedar amb els amics, beure alcohol i dormir poc,
que podia posar en perill la vida de les persones, el bé jurídic, per tant, era responsabilitat d’ell. No es

14
trobem davant un acte juridicopenal, però en el moment previ ell sabia que podia ocorrer aquesta
possibilitat.

4. A, toxicòmana, es fa càrrec d'una nena de dos anys. Tenint-la a casa consumeix nombroses drogues i
queda totalment inconscient. La casa és contínuament visitada per altres toxicòmans que s'injecten. La
nena passeja per la casa i es punxa amb una xeringa infectada de VIH Aquest contagi de VIH es consideren
lesions greus. Quina seria la responsabilitat de A?

S’aplica actio allibera in causa, ja que ens trobem davant d’un cas d’absència d’acció. A era conscient
prèviament que existia perill per a la vida de la nena, doncs lesiona un bé jurídic. Com que en el moment de
punxar-se, A està inconscient, la omissió la desobeeix però perquè no intervé l’acció humana. De totes
maneres, si que és responsable doncs ella va acceptar cuidar la nena amb totes les responsabilitats.

5. Marta ha donat a llum recentment i es troba molt cansada pel plor incessant del seu fill. Una nit,
després de diversos intents per fer-lo dormir, decideix portar-lo al seu llit i una vegada que el nen s'ha
calmat, ella, esgotada, també es dorm profundament. Al despertar s'adona que el nen ha mort durant la
nit com a conseqüència de la pressió del seu cos desplaçat sobre aquell. Existeix en aquest supòsit una
conducta en sentit penal? Respon penalment Marta per la mort del seu fill?

Es podria imputar a Marta amb un delicte d’homicidi. Com en el moment que l’ofega estan dormint, no
intervé l’acció humana. Però és responsable perquè ella era conscient prèviament que dormir amb el bebé
podria ocórrer aquesta situació.

Activitats aula virtual.

o Supòsit 1: absència d’acció, cas fortuit, no comportament humà

o Supòsit 2: no hi ha absència d’acció, doncs és un comportament humà voluntari, però , es valorarà la

disminució de responsabilitat en la culpabilitat.

o Supòsit 3: absència d’acció, però també es podria aplicar la culpabilitat

15
16
 TEMA 12: Causalitat i imputació objectiva.

Es tracta de determinar els criteris que permeten que el resultat produït puga ser atribuït realment o ser
imputat al subjecte com a obra seua, cosa que significa descartar que siga fruit de l’atzar o de la intervenció
d’altres persones.

1. La relació de causalitat i la imputació objectiva: determinació de les causalitat i criteris d’imputació del
resultat.

Es tracta de delictes amb resultat material, la seua tipicitat requereix una determinada relació entre els dos:
entre acció i resultat.

En molts casos no presenta cap problema, en canvi en altres si, a causa de:

- Intervenció de l’atzar.

- Intervenció de tercers.

- Intervenció de la pròpia víctima.

En quant als enfocaments possibles:

A. Enfocaments “tradicionals”: Teories de la causalitat

- Teoria de l’equivalència de les condicions: aquesta teoria pertany a finals del s XIX i considera causa d’un
resultat tota aquella acció sense la qual aquest no s’hauria produït.

El problema evident en la teoria de l’equivalència de les condicions residia en la seua completa inviabilitat
com a criteri d’atribució de la responsabilitat, ja que inevitablement comportava una afirmació
desmesuradament àmplia de l’àmbit del que és causal.

- Teoria de l’adequació: introdueix el criteri essencial de la previsibilitat. Segons aquesta visió del problema,
causa d’un resultat és aquella acció generalment adequada per a produir-lo, és a dir, aquella acció de la
qual es podia preveure que podia causar-lo.

- Teoria de la rellevància: segons la qual, una vegada afirmada la relació causal entre acció i resultat, encara
s’hauria de valorar la rellevància d’aquesta acció davant el nucli i el sentit del tipus concret examinat.

B. Enfocament totalment majoritari actualment: Teoria de la Imputació

En aquesta teoria no tots els autors utilitzen exactament els mateixos criteris (encara que sí que hi ha acords
respecte dels bàsics). Podem distingir dos plànols:

1. La causalitat: s’estableix d’acord amb la teoria de l’equivalència de les condicions, però la fórmula de
comprovació tradicional de l’equivalència de vegades té resultats clarament injustos.

- Causalitat hipotètica: el resultat es produeix per una condició A però s’hagués produït igualment sense A.

Exemple: El terrorista A dispara i mata a B però si A haguera fallat el terrorista C esperava en un altre punt
per disparar també.

17
- Causalitat doble o alternativa: dues conductes operen conjuntament per a produir el resultat, però cada
una d’elles era suficient per si mateixa .

Exemple: A aboca un verí mortal en el dinar de B, per la seua part C fa el mateix sense acord previ amb A.

2. El judici normatiu d’imputació del resultat: una vegada comprovada la relació de causalitat entre acció i
resultat, existeixen dos grans requisits o criteris:

- Criteri de la creació del risc: la conducta ha d’haver creat risc jurídicament desaprovat de producció del
resultat.

L’exigència d’aquest requisit com a primer element de la imputació objectiva comporta, segons la
doctrina dominant, l’exclusió d’aquesta en els supòsits de absència de risc o risc insignificant, actuació
dins de l’esfera del risc permès i disminució del risc. S’afegeix el problema de si s’ha d’afirmar la imputació
del resultat a un subjecte en els casos en què la víctima mateixa assumeix voluntàriament el risc que es
produeix.

- En primer lloc, per a poder imputar objectivament un resultat a una conducta, aquesta ha de crear un risc
o perill amb vista a la producció́ d'aquest resultat: si l’acció́ no posa en perill de manera rellevant el bé
jurídic protegit, el fet que acabi causant el resultat lesiu per a aquest és fruit del mer atzar, la qual cosa
comporta que no puguem imputar el resultat a l'autor del comportament com a obra seva. Això ens
condueix directament a la noció de la previsibilitat, ja que crear un perill o risc per a un bé jurídic implica
crear una situació de la qual és previsible que es derivi un determinat resultat lesiu per al bé.

Aquest judici sobre la creació d'un risc, és a dir, sobre la previsibilitat del resul- tat, es fa en la teoria de la
imputació objectiva prenent el criteri establert al seu dia pels partidaris de la teoria de l'adequació: tot
depèn de si un observador intel·ligent abans del fet (ex ante) ha considerat que la conducta corresponent
és arriscada o que augmenta el perill (és a dir, si ha pogut preveure que es podia produir el resultat)
dotant aquest observador ideal –a més dels coneixements propis de la persona intel·ligent– dels
coneixements especials de què (si escau) disposa l'autor.

S’exclouen en aquest cas els casos clarament imprevisibles, llevat que les circumstàncies ho fessin
previsible.

Aquest criteri presenta una problemàtica en els casos de risc no irrellevant però tampoc evident.

A més, també presenta el problema de les condicions físiques especials de la víctima: patologies prèvies,
desconegudes per l’autor que agreugen el resultat inicial.

- En segon lloc, en quant al risc permès, hi ha algunes activitats bàsiques per al funcionament de la
societat actual que creen un risc per a béns jurídics, però que l’ordenament jurídic permet precisament
per caus de la seua enorme utilitat social. D’aquesta manera, qui cause un resultat en el desenvolupament
d’alguna d’aquestes activitats, però mantenint-se dins dels marges de risc permès, no serà objectivament
responsable.

- En tercer lloc, en quant al problema del risc assumit per la víctima, ens trobem davant de l’afavoriment
de l’autoposada en perill per la víctima, és a dir, la mateixa víctima realitza l’acció perillosa.

- Finalment, trobem la disminució del risc, és a dir, no s’imputa el resultat si la conducta va causar el resultat
però en realitat va disminuir el risc que es podrirà un altre més greu.

18
 - Criteri de realització del risc: el resultat ha de ser concreció precisament d’aquest risc i no d’un
altre diferent.

Una vegada afirmat el primer requisit (que la conducta va crear un risc jurídicament desaprovat per al BJ) es
comprova que el resultat és concreció precisament d’aquest risc creat i no d’un altre diferent.

Si es comprova que el resultat no és una concreció del risc inherent a la conducta, sinó d’algun altre, el
resultat no es pot imputar. Com a màxim , si la conducta es va fer amb dol de produir-lo, es pot sancionar
per delicte en grau de temptativa.

Si el resultat és la concreció d’un risc inherent a la conducta encara que no siga el principal o siga diferent del
pretès per l’autor si que s’imputa.

Trobem una problemàtica en els casos on la conducta de A ha creat un primer risc per al BJ, però intervenen
conductes de tercers o de la víctima que no substitueixen el risc creat però sí que augmenten el resultat.

Exemple: Tendència del TS a imputar el resultat final a subjecte inicial A, sobretot si les ferides causades eren
aptes per a produir la mort. Són especialment problemàtics els casos de conductes posteriors omissives de
tercers ( metges que no fan les proves necessàries, retard en l’arribada de la ambulància i tercers que no
sol·liciten l’ajuda mèdica etc.)

En aquests casos el TS té una clara tendència a imputar ja que el risc realitzat en el resultat segueix al creat,
no ha estat substituït per un altre i quan es va crear el risc jurídicament desaprovat no tenien dret a comptar
amb que altres van a eliminar-lo o controlar-lo.

Activitats tema 12

1. Qualifica d'acord amb l'esquema anterior (IO) els supòsits següents:

a) A dispara sobre B amb intenció de matar-lo, però B es salva miraculosament a l'hospital.

Comportament humà, delicte d’homicidi. Es crea un risc, no es realitza aquest risc donat que B es salva
miraculosament a l’hospital. El delicte d’homicidi també preveu dol.
Creació de el risc + no realització del risc + dol = temptativa

b) A, metge de professió, té una guàrdia el dia següent al de l'aniversari del seu germà. No obstant això,
assisteix a la festa que el mateix organitza, i que s'allarga fins a les 6 de la matinada. Dorm menys d'una
hora, i va a la feina on el mateix dia té una operació molt important de més de 10 hores. Durant aquesta,
es queda dormit de forma momentània, caient l'instrument en un dels òrgans del pacient, el qual mor de
forma immediata.

Comportament humà, hi ha un mínim de voluntarietat. Actio allibera in causa, absència d’acció, però en el
moment anterior era conscient de que al dia següent tenia una operació molt llarga i quedar-se dormit i posar
en perill el bé jurídic. Respecte de la tipicitat, parlem del delicte d’homicidi, resultat material per tant es valora
la juridicitat.

Creació de el risc + realització del risc + imprudència = delicte consumat (sempre que es prevegi la modalitat
imprudent)

c) A condueix a la velocitat permesa el seu cotxe per la castellana quan se li creua a la calçada un gat, la qual
cosa l'obliga a realitzar un moviment brusc per no xocar contra ell, encara que acaba impactant amb un
altre cotxe, l'ocupant del qual resulta amb lesions lleus.

19
Comportament humà voluntari. Respecte de la tipicitat. valoraríem el delicte de lesions lleus. Parlem d’un
delicte permès, doncs el trànsit rodat és un delicte permès. Encara que el delicte de lesions si que pot ser
imputat.

Creació de el risc + realització del risc + imprudència = delicte consumat (sempre que es prevegi la modalitat
imprudent)

d) A condueix a una velocitat excessiva el seu cotxe per una zona rural quan se li creua una vaca, la qual
cosa l'obliga a realitzar un moviment brusc per no xocar contra ella, i acaba impactant amb un altre cotxe,
l'ocupant del qual resulta amb lesions lleus.

Com que condueix a una velocitat excessiva, ja no estaria cobert pel delicte permès.

e) A condueix a la velocitat permesa el seu cotxe per la castellana i el cotxe que ve de front porta els llums
llargs encesos, els quals enlluernen a A, sortint-se de la via, de manera que atropella un vianant, que resulta
ferit lleu.

Actes reflexos, no podríem parlar de la presència d’un comportament humà, per tant , no podríem parlar de
la tipicitat del delicte de lesions lleus.

Creació de el risc + no realització del risc + imprudència = impunitat (és la regla general. Excepcionalment hi
ha delictes consistents en la creació imprudent d'un risc)

2. A i B s'enreden en una baralla i A apunyala B en una cama. B sagna abundantment, malgrat la qual cosa
se'n va caminant a la seva casa més de 200 ms, incloent la pujada de diversos escalons. Al arribar a casa els
familiars criden a una ambulància, que tarda en arribar. L'ambulància el trasllada a un centre més llunyà
del que és necessari, ja que n'hi havia un a tan sols dos minuts de casa. B arriba dessagnant a l'hospital i
mor. S’imputa a A el resultat de mort?

La conducta d'A ha creat un primer risc per al BJ, però intervenen conductes de terceres persones (p. ex.
sanitaris ) o de la víctima, que no substitueixen el risc creat per però sí augmenten el resultat. Per tant,
comportament humà voluntari, per tant, la tipicitat és el delicte de lesions lleus i però, els tribunals solen
imputar el resultat, ja que els professionals sanitaris no van actuar de manera correcta. Delicte imprudent,
per tant, no podia relacionar-se la causalitat de l’acció inicial i el resultat final. Es podria argumentar aquest
homicidi imprudent, les lesions en aquest cas doloses.

3. A propina un lleu empenta a B. B mor perquè tenia una deformació del cor, que fins i tot ell desconeixia,
que el feia hipersensible a qualsevol pressió en la zona. En el moment de l'acció res pot fer preveure la lesió
del bé jurídic vida com a conseqüència de l'empenta.

Creació d’un risc penalment rellevant: paràmetre de la previsibilitat. Intervé una doncidicó de la víctima
especial, i en aquest casos. el que fa és que el resultat de mort siga més previsible, i a més es concreta que es

20
una lleu empenta. la mort és una condició especial de la víctima, doncs s’absoldria un delicte d’homicidi
imprudent.

4. A avança imprudentment a un altre cotxe, a una velocitat inadequada i sense respectar la distància
prescrita, infringint el respectiu precepte de la Llei de Seguretat Viària. El conductor avançat s'espanta,
patint un infart i morint. Respon A per un homicidi imprudent?

Respecte dels dos criteris d’imputació objectiva, la persona ha mort perquè li ha agafat un infart, per tant el
resultat no és la resolució d’aquest risc, sinó que estem davant d’una altre risc.

5. Amb la intenció de provocar un xoc de trens a les 17:00 hores, Antoni, a les 16:00 hores narcotitza a Pere,
el guardaagulles de la via. Amb la mateixa intenció, Mario, a les 16:30 -ignorant que Pere havia estat
prèviament narcotitzat-, el lliga fortament a la cadira, on el deixa immobilitzat. A les 17:00 hores es produeix
la col·lisió entre dos trens, perquè el guardaagulles, Pere, està impossibilitat per oprimir la palanca, canviar
els rails i evitar l'accident. Tenint en compte que Pere va morir en el xoc i no es va poder determinar si
estava narcotitzat o no en el moment de produir-se, hi ha relació de causalitat entre les conductes d'Antonio
i Mario i la impossibilitat de Pere per evitar el xoc de trens?

En aquest tipus de situacions, no es pot imputar a ningú d’aquestes persones el resultat, perquè s’haguera
produït igualment el resultat. La teoria de la probabilitat és la que utilitzen els tribunals per a justificar aquesta
causalitat.

6. A, per tal d'alliberar-B, que el tenia capturat per les espatlles, el sacseja i a continuació li dóna una forta
empenta amb el puny al pit, moment en el qual B es desploma morint una mica després, tot i rebre
assistència mèdica, per inhibició dels centres cardiorespiratoris. L'autòpsia va posar de manifest que patia
una lesió pulmonar que no s'havia manifestat fins a aquest moment, la qual va fer que el cop propinat fos
mortal. a) Existeix entre la conducta d'A i el resultat de la mort de B relació de causalitat? b) A més de la
relació de causalitat, hi ha entre l’acció i el resultat el nexe objectiu necessari per fonamentar la
responsabilitat per un homicidi imprudent? c) On resideix el problema en el present cas: en la creació d'un
risc penalment rellevant o en la realització d'aquest risc en el resultat?

El TS en casos de lleu empenta tendeix a imputar. Malgrat que la condició de la víctima haja contribuït al
resultat de la víctima.

SUPÒSIT A les set de la tarda del dia 5 d'agost de 1999, Tomàs F., que, a la riba d'una bassa, en el lloc
denominat la Devesa de la Vila, de el terme municipal de Madrid, sostenia una encesa discussió amb Manuel
M . sobre qui dels dos tenia dret a regar primer, amb intenció de matar va donar un fort cop amb l'aixada
que portava a la mà al cap de Manuel M., ocasionant-li una ferida a la part superior, que va interessar,
segons el part pericial, tots els teixits tous, als quals va seccionar, a més de produir enfonsament de la volta
craniana, sense arribar a trencar cap de les meninges, però fent-li perdre el coneixement i caure a l'aigua
de la bassa en les proximitats discutien. Tomàs, creient haver matat Manuel va fugir de l'indret. Manuel va
ser trobat una hora després per un veí que passava per allà, que el va conduir a la casa de socors on el van
reanimar, ja que havia agafat molt de fred, li van netejar les ferides i li van donar l'alta després de practicar-
set punts de sutura. Aquesta mateixa nit, a Manuel M., de seixanta-cinc anys d'edat i afectat per una
bronquitis crònica, se li va presentar pulmonia hipostàtica, morint a conseqüència d'ella als tres dies. Tot
sembla indicar que la pulmonia la va contraure a caure a l'aigua i romandre mullat fins a ser rescatat.

21
Argumenta la teva resposta d'acord amb la teoria de la imputació objectiva.

En aquest supòsit quan tenim que determinar la responsabilitat hem de de partir dels elements de la teoria
jurídica del delicte.
Tipicitat: comportament humà (no cas d’absència d’acció).
Delicte material. La conducta ha d’encaixar en el delicte de tipus penal. També tenim que valorar que el
resultat siga de la realització d’aquest risc. Manuel va morir de la pneumònia al caure a la bassa. Per tant, en
aquest supòsit no podríem imputar a Tomàs per un delicte d’homicidi consumat. No podem dir que Tomàs
ha matat a Manuel, perquè aquesta relació de causalitat no té relació amb el risc inicial. Però no lleva que siga
responsable d’un delicte de lesions doloses, amb temptativa d’homicidi. No es va realitzar el risc de l’acció.

22
 TEMA 13: L’omissió

L’article 10 CP defineix com a delictes:

Les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei.

Ja que, els delictes es poden fer, o bé de manera activa, o bé de manera omissiva.

actius: la conducta del

subjecte genera o incrementa
un perillper al bé jurídic

Delictes

omissius: el prill ja existeix,

però l'OJ espera que el
subjecte intervinga activament
per neutralitzar-lo

Quan parlem d’omissions ho fem necessàriament a partir de normes, ja que la mateixa idea d’omissió no ens
remet a qualsevol acció que un subjecte puga deixar de fer entre milers de cursos d’acció imaginables, sinó
particularment a aquella acció concreta que en un moment determinat s’esperava que el subjecte fes i que
no fet.

1. Delictes d’omissió pura.

En els delictes d’omissió pura o omissió pròpia el subjecte no realitza una determinada conducta destinada
a la salvaguarda d’un bé jurídic que es troba en perill.

En l’omissió pura es sanciona la no realització de la conducta adequada tendent a evitar un resultat lesiu per
a un bé jurídic protegit, sense que, no obstant això, la responsabilitat del subjecte estiga condicionada pel
fet que a l’omissió haja seguit o no la producció del resultat esmentat. Es tracta per això, d’una categoria
correlativa als delictes de mera activitat, en què es sanciona per l’omissió en si mateixa, sense que es puga
imputar a aquesta cap resultat.

Els delictes d’omissió pura es vinculen a deures cívics generals, inspirats en criteris de solidaritat, que
incumbeixen qualsevol ciutadà, i per això, constitueixen delictes comuns, que qualsevol pot cometre i que la
llei preveu expressament.

Exemple: Xavier passeja per camp prop d’una carretera. Presència que un motorista té un accident contra
un arbre i es queda tirat en el sòl sangrant. Xavier no vol problemes perquè té assumptes pendets amb la
justícia i decideix marxar.

La pena és la mateixa tant is el motorista mor com si no.

A. Elements del tipus de l’omissió pura.

1. Situació típica generadora del deure d’actuar: és necessari que hi concorreguen les circumstàncies
descrites en el tipus penal a què es vincula l’aparició de l’obligació d’actuar i que fonamentalment es
concreten en l’existència d’una situació de perill per a un bé jurídic protegit.

23
2. No realització de l’acció típicament indicada: tendent a la neutralització del perill que plana sobre el bé
jurídic.

3. Possibilitat de realitzar l’acció deguda: no hi ha omissió si no li és possible al subjecte actuar en el sentit

esperat.

2 Els delictes de comissió per omissió.

Els delictes de comissió per omissió o omissió impròpia consisteixen en la no realització de la conducta
dirigida a evitar un resultat lesiu per a un bé jurídic protegit per part de qui estava especialment obligat a
impedir-lo, de manera que la no evitació es fa equivalent a la seua causació.

En la comissió per omissió s’imputa el resultat a l’omissió en els mateixos termes que si aquell s’hagués causat
de manera activa. Des d’aquest punt de vista es poden catalogar com a delictes de resultat. En aquest cas, el
mandat d’evitar el resultat incumbeix estrictament determinades persones a les quals la salvaguarda del bé
jurídic es troba particularment confiada, de manera que esdevenen garants de la seua indemnitat.

Aquesta delictes no estan expressament tipificats com diferents dels delictes de resultat actius. Hi ha una
clàusula general de tipificació d’aquests comportaments, en l’article 11, que s’ha de posar en connexió amb
els diferents tipus de resultat susceptibles de ser fets, a més de per mitjà d’una conducta activa, per mitjà
d’una omissió com passa en l’homicidi.

Art 11 CP “ Els delictes que consistisquen en la producció d’un resultat només s’han d’entendre comesos
per omissió quan el fet de no evitar-lo, en infringir un especial deure jurídic de l’autor, equivalga, segons el
sentit del text de la llei, a la seua causació, A aquest efecte s’ha d’equiparar l’omissió a l’acció.

Només excepcionalment hi ha alguns tipus que els tipifiquen expressament (art 176 CP, tortures i art 432 CP,
malversació).

A. Elements de tipus de la comissió per omissió.

- Generals de tot delicte omissiu:

• Situació típica que genera el deure d’actuar: nen petit malalt o necessitat d’aliment.

• No realització de l’acció que evitaria el resultat.

• Possibilitat de realitzar l’acció.

- Específics de la comissió per omissió:

• Posició de garantia: no qualsevol persona comet un delicte de resultat per omissió, sinó únicament qui
ocupa una determinada posició respecte al bé protegit: el garant. L’article 11 CP recull en el paràgraf
segon les possibles fonts de les posicions de garantia: la llei, el contracte i l’actuació precedent.

§ Llei: el cas més freqüent en la pràctica de posició de garantia derivada d’una disposició legal és la que
ocupa els pares en relació amb els fills menors.

§ Contracte: la jurisprudència ha considerat que es poden donar posicions de garantia que tenen
l’origen en una vinculació contractual en el cas del guardabarres responsable d’un pas a nivell,
l’encarregat d’una línia d’alta tensió , socorristes en una platja...

24
• Actuació precedent: qui ha creat una ocasió de risc per al bé jurídic amb una actuació precedent està
obligat a evitar que aquesta situació es traduisca en un resultat lesiu.

• Relació hipotètica de causalitat

• Equivalència entre a conducta omissiva i l’activa.

Exemple: A atropella B imprudentment. B queda ferit i atrapat dins del cotxe. A se’n va i B mor. La solució
jurisprudencial habitual a aquest tipus de casos és : homicidi imprudent + omissió de socors agravada

B. Discussió general sobre les Posicions de garantia.

- Òptica forma: situacions molt similars a les cobertes per l’article 11 CP però sense obligació legal,
contractual o ingerència.

Exemple: company sentimental sense matrimoni que deixa morir l’altre en el domicili comú sense assistència
alguna.

- Òptica material: teoria de les funcions.

1. Posició de garantia per funció de protecció d’un BJ:

a) Estreta vinculació vital.

b) Comunitat de perill i assumpció de socors mutu.

c) Assumpció voluntària obligació protecció.

2. Posició de garantia per funció de control d’una font de perill:

a) El mateix comportament precedent.

b) Control de fonts de perill sota el nostre àmbit (no controlar adequadament un gos perillós que lesiona a
A).

c) Control de persones al nostre càrrec ( cuidadors centre psiquiàtric que no eviten danys a B causats per
l’intern A)

3. Relació hipotètica de causalitat/imputació objectiva a l’omissió.

Es tracta de la relació entre l’omissió i el resultat. No es tracta de causalitat en sentint estricte perquè l’omissió
no causa res. Requereix que estiga provat que si el subjecte hagués realitzat l’acció deguda haguera evitat el
resultat: amb probabilitat pròxima a la certes o amb total seguretat.

25
4. Relació d’equivalència entre omissió/causació activa del resultat.

La posició de garantia és requisit necessari però no suficient per a la imputació del resultat en comissió per
omissió, a més, de la posició de garantia, cal que aquesta no evitació realment es puga valorar com a
equivalent a la causació des d’un punt de vista matèria.

El propi CP part que no sempre la posició de garantia equival a comissió per omissió ja que alguns articles
tipifiquen com omissions pures omissions de subjectes garants i no els imputa resultats, no les considera
equivalents a la causació activa del resultat.

A. Omissions pures de garant.

El mateix CP decideix que encara que hi ha Posició de garantia i en principi obligació d’evitar el resultat no hi
ha equivalència amb la causació activa i tipifica l’omissió com omissió pura.

Activitats tema 13

1. Comissió per omissió o omissió pura?

SUPÒSIT 1

Variant A. En un hospital un visitant observa com un malalt es dessagna i no fa res per auxiliar-lo. Omissió
pura

Variant B. És la infermera encarregada la qual comprova com es dessagna el malalt a càrrec seu i no fa res
per auxiliar-lo. Delicte de comissió per omissió d’homicidi imprudent

SUPÒSIT 2

Variant A. Els pares no donen de menjar al seu fill d'un any, deixant-li morir d'inanició. Delicte de comissió
per omissió d’homicidi imprudent

Variant B. La veïna s'observa que el nen cada vegada està més desmillorat, arribant a témer per la seva vida,
però no fa res per evitar la mort. Omissió pura

SUPÒSIT 3

Variant A. Un banyista observa que un altre banyista s'està ofegant a la piscina i malgrat saber nedar no es
llança a l'aigua a auxiliar. Omissió pura

Variant B. El socorrista encarregat de vigilar la piscina s'observa que un banyista s'està ofegant i no es llança
a l'aigua per auxiliar-lo. Comissió per omissió, delicte d’homicidi imprudent.

SUPÒSIT 4

Variant A. El caçador A neteja descuidadament la seva escopeta, sense descarregar-la prèviament. A

conseqüència de la manipulació, l'escopeta se li dispara i el projectil aconsegueix a el caçador B, que cau
malferit. A, a fi d'evitar tota responsabilitat, fuig de el lloc abandonant a B, que mor dessagnat. Omissió
pura

26
Variant B. Un tercer caçador observa el que ha succeït i també se'n va de el lloc, abandonant a B Delicte de
comissió per omissió, delicte d’homicidi imprudent

3. Un subjecte, A, va conduint per una autopista i veu que hi ha hagut un accident. Per, es baixa i observa
que hi ha una persona malferida. No obstant això, no vol ficar-se en embolics, i se'n va de el lloc sense
auxiliar i sense demanar ajuda. Determina raonadament la responsabilitat d'A en els supòsits següents:

a) Després d'anar-se'n, no apareix cap cotxe i la víctima de l’accident mor dessagnada.

Es sanciona la no realització de la conducta deguda, sense que la responsabilitat del subjecte quede
condicionada pel fet que a l’omissió l'hagi seguit o no la producció del resultat.

b) Després d'anar-se'n apareix un cotxe que crida a una ambulància. Aquesta porta la víctima a l'hospital
on aconsegueixen salvar-li la vida.

Com no es una posició de garantia, sols se li podria imputar per una omissió de socors.

4. Comprova si pot afirmar-se la causalitat hipotètica en els casos següents:

a) Un metge no detecta un càncer i per tant no recomana l'operació pertinent d'acord amb la lex artis.
Aquesta operació només aconsegueix salvar la vida dels pacients en un 50% dels casos. Delicte de comissió
per omissió. Art.195 CP

b) Un socorrista abandona el seu lloc i se'n va a prendre unes canyes a al bar de la platja, per la qual cosa
no veu com un banyista s'està ofegant. Les condicions de la mar eren adverses, per la qual cosa no es pot
assegurar que el socorrista hagués pogut concloure amb èxit la tasca de salvament. Omissió pura

5. Quan el socorrista de l'exemple anterior, vulnerant el deure d'atenció que l'obliga a romandre pendent
de la piscina, s'absenta a bar per prendre unes canyes, poden succeir dues coses:

a) Un banyista pateix una rampa i mor ofegat. Comissió per omissió delicte d’homicidi imprudent.

b) Un banyista és ofegat per un psicòpata. No es pot establir la relació de causalitat.

A, marit de B, li dóna un parell de cops de puny amb ànim de lesionar-i B cau a terra. B pateix diverses
malalties: obesitat mòrbida (que li impedeix aixecar-se sense ajuda), diabetis, i problemes cardíacs. A deixa
transcórrer les hores sense ajudar a B, que cada vegada es troba en pitjor estat, i aquesta finalment mor
unes 24 h després dels cops inicials.

Qualificació dels fets: Comissió per omissió de delicte d’homicidi dolos eventual

Té alguna rellevància en la qualificació que A sigui el marit de B? Si

Qualificaríem de la mateixa manera si no ho fos? No

I si A hagués colpejat a B ja amb ànim de matar-la? Si

27
28
 TEMA 14: Dol i imprudència. Error de tipus.

Per a poder atribuir rellevància penal a una conducta és necessari que puga ser subjectivament atribuïda a
l’autor la lesió o la posada en perill d’un bé jurídic protegit que aquesta haja comportat. És en el tipus subjectiu
on s’analitza aquesta dimensió interna de la conducta: perquè la conducta siga típica es requereix que el
subjecte haja actuat amb dol o amb imprudència.

Aquesta exigència d’imputació subjectiva (manifestació del principi de culpabilitat o responsabilitat

subjectiva) queda consagrada en l’article 5 CP quan s’estableix que “no hi ha pena sense dol o
imprudència”

D’aquesta manera, al dret penal espanyol, no s’accepta un sistema de responsabilitat objectiva que done
empar a la sanció per la sola producció o fins i tot fortuïta de resultats. (es sanciona per allò que té lloc i no
per allò que es comet)

1. El dol: Concepte i classes.

El codi penal no conté una definició de dol ni concreta quines característiques ha de reunir una conducta per
a poder ser qualificada dolosa.

Però si que podem extraure una definició a contrario, ja que si que està expressament regulada l’absència de
dol:

D’acord amb l’article 14.1 CP si l’autor reconeix totalment o parcialment que concorren els elements
pertanyents al tipus penal no pot ser castigat per delicte dolós, sinó només per delicte imprudent.

El dol s’identifica amb el coneixement de la realització del fet típic: mata dolosament qui sap que està
matant.

Exemple: Si A no era conscient d’estar disparant sobre una altra persona al confondre-la amb un animal de
caça, no pot ser condemnat per homicidi dolós, sinó per delicte imprudent si es donen les circumstàncies.

CONCEPCIONS

• Concepció clàssica: Entén que el dol requereix dos elements DOL = Coneixement + Voluntat (element
cognoscitiu + element valoratiu)

• Concepció cognitiva de el dol: DOL = Coneixement.

A. ELEMENT COGNITIU DE DOL

• Coneixement d’estar realitzant el tipus penal = que concórreguen els elements del tipus objectiu.

• Si un subjecte no sap que esta cometent el delicte x no pot dir-se que el comet dolosament.

Error= falta de coneixement

Exemple: El que no socórrega a una persona que es trobe desemparada i en perill manifest i greu…

• El dol en aquest delicte exigiria saber que tens davant teua una persona desemparada i en perill.

Si B cau de la moto i A ho veu però no s’atura ja que B s’aixeca de seguida i A assumeix que no li passa res. Al
minut, B cau desplomat de nou.

29
Com que A no sap que B estava realment en perill = error de tipus.
No és una omissió d’auxili dolosa.

SOBRE QUE HA DE VERSAR EL CONEIXEMENT DEL SUBJECTE PER A AFIRMAR QUE HI HA DOL?

• Elements de tipus preexistents o coetanis a l’acció.

• Les conseqüències futures de l’acció.

B. L’ELEMENT VOLITIU (DE VOLUNTAT) DEL DOL

Es distingeix entre tres classes de dol en funció que l’element de la voluntat estiga més clar o més diluït:

• Dol directe: el subjecte actua amb la intenció de produir el resultat. Per tant, persegueix directament el
resultat com a objectiu. L’element volitiu és molt clar.

Exemple: El membre d’una organització terrorista dispara contra un diputat per tal de matar-lo.

• Dol directe en segon grau: el subjecte no busca la lesió del BJ (pot fins i tot desitjar que no es produïsca),
però sap que és conseqüència inevitable del seu comportament i igualment ho accepta i actua.

Exemple: Un terrorista posa una bomba al vehicle oficial del polític sabent que, com a conseqüència de la seua
acció, també moriran el xofer i l’escolta.

• Dol eventual: la lesió del BJ no es buscada i tampoc el subjecte sap de forma segura si aquesta tindrà lloc,
però en tot cas actua i assumeix les eventuals conseqüències que puga produir.

Exemple: El terrorista sap que la bomba adhesiva s’activa amb el moviment del vehicle i que aquest transitarà
carrers molt freqüentats de la ciutat, de manera que poden morir altres persones.

TEORIES SOBRE LA DISTINCIÓ DEL DOL EVENTUAL-IMPRUDÈNCIA CONSCIENT

• Teories del consentiment: D’una banda en el dol eventual, es diu que el subjecte “consent”, “assenteix” o
“assumeix”, el resultat eventual, en la imprudència conscient, malgrat haver-se’l representat, espera que
no es produirà, confia a poder evitar-ho.

- Teoria hipotètica del consentiment: ens hem de preguntar què hauria passat si el subjecte s’hagués
representat el resultat com a segur; si tot i així hagués actuat, hi hauria dol, mentre que si, per contra,
hagués desistit d’actuar, s’haurà de qualificar el fet com a imprudència.

Exemple: El cas Bultó on uns terroristes segresten un industrial per demanar un recat i li adossen un artefacte
explosiu al cos que esclata quan la víctima intenta desprendre-se’n.

- Teoria positiva: hi ha dol si el subjecte actua tant sí com no, passe el que passe, amb pràctica indiferència
o desconsideració envers les conseqüències que la seua conducta pot comportar al bé jurídic.

• Teories de la probabilitat: Si el subjecte es representa el resultat com a probable, hi ha dol, i imprudència

conscient si el preveu només com a possible.

• Teories mixtes o eclèctiques: que el subjecte haja pres seriosament o haja comptat amb la possible
producció del resultat. A més, s’afegeix la necessitat de que el subjecte s’haja conformat amb aquesta
eventualitat.

30
 Dol directe de Dol directe de Imprudència Imprudència
Dol eventual
primer grau segon grau conscient inconscient

2. La imprudència: concepte i classes.

Realització d’una conducta perillosa que produeix unes conseqüències típiques previsibles, i que es podien
haver evitat si el subjecte s’hagués comportat d’acord amb el deure de curs que li era exigible.

Art. 12 CP “les accions o omissions imprudents només s’han de castigar quan expressament ho dispose la
llei”

Açò significa que un determinat delicte només es pot castigar en la seua forma imprudent quan ho haga
disposat expressament el legislador en abordar la seua regulació concreta en la part especial del text punitiu.

ELEMENTS

1. Previsibilitat del resultat: la conducta només crea un risc quan és previsible que el resultat es produïsca,
la qual cosa implica excloure la imputació dels resultats imprevisibles, els accidents o fortuïts.

Aquesta qüestió serveix de base per a diferenciar entre dues tipus d’imprudència:

• Imprudència conscient: si el subjecte ha estat conscient de la perillositat abstracta de la seua conducta.

• Imprudència inconscient: si el subjecte ni s’ha arribat a adonar que el seu comportament podia
desencadenar el resultat lesiu.

2. Infracció del deure de cura: creació d’un risc jurídicament desaprovat (no permès) = contrari a les normes
de cura o diligència.

Els deures poden emanar de fonts molt diverses: podem trobar-los consagrats en normes jurídiques de
diferent tipus, normes de prudència pròpies d’una determinada professió i fins i tot pot ser que no es
consagren en cap normativa, sinó que es dedueixen del saber propi i de l’experiència comú.

CLASSES D’IMPRUDÈNCIA.

I.Segons la consciència del perill:

- Imprudència conscient

- Imprudència inconscient

II.Segons la importància dels deures de cura infringits: El CP distingeix entre la imprudència anomenada greu i
la lleu. Si el que s’infringeix són les normes de cura més elementals, les que haurien estat observades fins
i tot pel més descurat dels ciutadans, la imprudència és greu. En canvi, la imprudència serà solament greu
quan implique la desatenció de normes de cura no tan elemental com les altres.

Al codi penal només són sancionables els fets comesos per imprudència greu, amb l’excepció de l’homicidi i
les lesions per imprudència menys greu, i pèrdua o inutilitat de òrgan principal o no principal.

31
III.La imprudència professional: únicament es recull, com a forma qualificada d’imprudència greu, en els delictes
d’homicidi, avortament, lesions i lesiones al fetus, infraccions què, en cas que es constatin, s’haurà de
sumar a la pena privativa de llibertat prevista la d’inhabilitació especial per a l’exercici de professió, ofici
o càrrec.

Imprudència professional Imprudència del professional

(Agreujada amb inhabilitació) (Sense inhabilita.)

Desatenció de les regles elementals de la professió
(negligència) o manca de capacitat o preparació per a
l’exercici de la professió (imperícia)
Ex: no comptar amb l’instrumental quirúrgic o deixar-
lo dins del cos del pacient.
Infracció de normes de cura generals o imprudència
comú comesa en l’exercici de la professió.
Ex: comptar amb l’instrumental en una operació
però fer un ús incorrecte.

3. El error de tipus: l’error sobre elements essencials i accidentals.

En l’error de tipus, el subjecte desconeix la concurrència d’una circumstància pertanyent al fet típic. Aquest error
exclou el dol, que exigeix per a la seua apreciació el coneixement del fet típic.

Art. 14 CP “ L’error invencible sobre un fet constitutiu de la infracció penal exclou la responsabilitat criminal.
Si l’error ateses les circumstàncies del fet i les personals de l’autor, és vencible, la infracció s’ha de castigar,
si escau, com a imprudència”.

L’error de tipus pot ser invencible, si no es pot eliminar mitjançant el recurs a l’esforç de consciència que és
exigible al subjecte, cas en què aquest queda impune (el subjecte no era conscient d’estar fent la conducta
típica ni podia haver-ho estat) o vencible, si pot ser eliminat amb aquest esforç (el subjecte havia d’haver estat
conscient que estava fent el fet típic, per tant, el podia haver evitat).

L’error de tipus exclou el dol. Si és vencible només és possible el càstig per imprudència si és tipificada la
comissió imprudent del delicte; si és invencible, en queda exclosa la responsabilitat.

Per a poder aplicar l’error de tipus (vencible o invencible) el tribunal té en primer lloc que creure que realment
el subjecte estava en un error. No hi ha prou amb al·legar simplement. La jurisdicció sol exigir que qui al·lega
error aporte indicis que proven que realment s’havia incorregut en ell.

ERROR DE TIPUS SOBRE ELEMENTS ESSENCIALS.

El subjecte s’equivoca sobre la concurrència d’algun element de tipus penal.

Error sobre l’objecte o sobre la persona:

L’autor s’equivoca sobre la identitat de l’objecte sobre el qual recau l’acció típica (la seua modalitat més
important és l’error sobre la persona, quan es confon la víctima amb una altra persona diferent). Es tracta
d’un error d’identificació, que es produeix en el moment de l’elecció de l’objecte de l’atac.

Exemple: A dispara en una cacera creient que el que es mou és un senglar, dispara i mata a B.

32
ERROR DE TIPUS SOBRE ELEMENTS ACCIDENTALS.

Art 14.2 “l’error sobre un fet que qualifique la infracció o sobre una circumstància agreujant impedeix
l’apreciació”

En aquest cas es sanciona pel tipus bàsic dolós però no s’aplica l’agreujament.

DIFERÈNCIA CONCEPTUAL ENTRE ERROR DE TIPUS I ERROR DE PROHIBICIÓ

En l’error de prohibició el subjecte no s’equivoca sobre els elements típics de la seua conducta, sinó sobre la
il·licitud d’aquesta conducta. En l’error de prohibició el subjecte no sap que la conducta està prohibida.

Exemple: A té relacions sexuals consentides amb B, de 15 anys

A. No sap que B té menys de 16 anys = error de tipus (impunitat)

B. Sap que B té menys de 16 anys, però no sap que a Espanya això és delicte perquè al seu país no ho és =
error de prohibició. (si l’error es invencible seria impune i si és vencible sanciona amb una rebaixa de
pena en 1 o 2 graus respecte de la pena del delicte dolós)

4. Classes d’error de tipus.

A. ERROR SOBRE L’OBJECTE (= sobre la persona)

Error en la identificació de l’objecte de l’atac.

Rellevància a l’hora d’apreciar el dol:

a). Mateixa valoració jurídica de les conductes amb independència de quin siga l’objecte. Error
irrellevant

Exemple: és igual que el subjecte mate a A quan pensava que matava a B, ja que sabia que matava a una
persona i el delicte d’homicidi castiga matar a una persona siga B o C.

b). Diferent valoració jurídica error rellevant

• Canvi de tipus: vols matar el gos de A però mates a A. (temptativa de delictes pretès (maltractament animal)
+ homicidi imprudent.

• Mateix tipus però de bàsic a agreujat: es volia robar una copa de plata normal i s’emporta una de gran valor
històric. (subtipus agreujat de robatori).

Part de la doctrina considera que si quan apreta la pistola per a matar B i aquest es plenament conscient que
possiblement mate a C podria castigar-se com un delicte dolós.

B. ERROR EN EL COP O ABERRATIO ICTUS.

Error en l’execució de l’atac (no en la identificació)

A vol matar a B, però falla en el tir i mata C.

33
C. ERROR EN EL CURS CAUSAL.

Es vol produir un resultat que es produeix a través d’un curs casual diferent de què el subjecte pretenia.

a). Es devia tant que absència IO només temptativa

Exemple: Es dispara per a matar però la víctima mor perquè se li infecten les ferides.

b). Si substitueix la IO. delicte dolós

Exemple: Puntades al cap i mort no per danys cerebrals sinó per asfixia amb la sang emanada del trencament
dels ossos del nas.

Error sobre la seqüència temporal: el subjecte pensa que el resultat l’ha fet en un primer moment però
realment s’ha fet després.
A dispara a B per matar-lo: el fereix i creient que està mort l’enterra: B mor per asfíxia.

• Doctrina tradicional: homicidi dolós.

• Doctrina més moderna: atendre als dos moments diferents, temptativa homicidi dolós + homicidi
imprudent.

Activitats power point.

• Art. 368 CP: Amagar droga a la maleta d’una persona, sense ella haver-ho percebut (pensem, per
exemple, que es el seu propi company de viatge qui ho fa, persona de confiança per al propietari de la
maleta).

Seria aquesta persona culpable d’un delicte de tràfic de drogues o no?

Transportar droga sense saber-ho estaríem davant d’un error (sobre l’objecte) invencible i per tant aquesta
persona no seria culpable del delicte de tràfic de drogues.

• Art. 183.1 CP: Delicte d'abús sexual: realitzar actes de caràcter sexual amb un menor de 16 anys (la
voluntat del menor és irrellevant: l’ordenament considera que per sota d'aquesta edat no es té
capacitat per autodeterminar en matèria sexual).

Imaginem un cas: A, de 20 anys, té relacions sexuals amb B (consentides per ella), a la qual acaba de conèixer
la mateixa nit en una discoteca. B té 15 anys, encara que aparenta més edat; A assumeix que és una noia
de 17 anys, encara que el cert és que tampoc ha preguntat ni s'ha preocupat per saber seva edat.

Es tracta d’un error de tipus vencible. Com que a l’article 183.1 CP no contempla la modalitat imprudent seria
irrellevant i en tot cas el subjecte quedaria impune.

• Per poder sancionar una conducta com a delicte imprudent cal:

a) que s'haja buscat produir el resultat lesiu i no s'haja aconseguit

b) la infracció un deure de cura, encara que això només és requisit de la imprudència conscient (no de la
inconscient)

c)que el resultat lesiu fos previsible, i que el subjecte efectivament ho hagués previst

34
d)que la modalitat imprudent d'aquest delicte es trobe expressament prevista

• Si una persona porta a terme una acció, infringint les normes de cura al respecte, sense adonar-se que
amb això podria causar un resultat lesiu per a un bé jurídic, però podent haver-ho previst, el resultat li
serà imputat:

a) a títol de dol eventual

b) a títol d'imprudència

c) el resultat no podrà ser-li imputat, perquè si no ha previst el resultat no hi ha imputació objectiva

• Determina si ens trobem davant un error de tipus o de prohibició. Tingues en compte que l’art. 623.5 CP
castiga el fenomen del "top manta", és a dir, la venda al detall d'obres artístiques (pel·lícules, videojocs,
música, etc.) fixades en el corresponent suport sense autorització dels titulars dels drets de propietat
intel·lectual, és a dir, castiga la venda de còpies “piratejades".

a. A ha adquirit CDs pensant que són originals, ja que es tracta de còpies de gran qualitat. En realitat
són piratejats. Els ven al "top manta" pensant que són originals (art. 623.5 CP). Error de tipus

b. A ven en el "top manta" CDs sabent que es tracta de còpies piratejades, però pensa que es tracta
d'una activitat comercial lícita. Error de prohibició

• Determina si estem davant d'un error sobre un element essencial o sobre un element accidental.

A transporta de Bogotà a Madrid un paquet de cocaïna. Pensa que transporta 500 grams quan en realitat la
quantitat de cocaïna transportada és de 900 grams reduïda a puresa. Segons la jurisprudència, l'agreujant
de notòria importància de l'art. 369.5 CP s'aplica a partir dels 750 gr. De cocaïna reduïda a puresa.

Es tracta d’un error rellevant accidental, ja que A pensava que transportava 500g i no 900g, per tant, en aquest
cas no l’aplicar l’agreujant de notòria importància de l’art 369.5 CP.

• A vol matar l'amant (B) de la seva esposa. Per a això fa veure que ha marxat de viatge i espera ocult en
la foscor entre uns matolls a l'entrada de casa al fet que B acudeixca, ja que sap que, aprofitant la seva
absència, s'ha citat allà amb la seva dona. A l'hora aproximada de la cita una ombra s'acosta a la porta,
puja els graons de l'entrada i es disposa a trucar el timbre. A dispara i arriba a la persona que es disposava
a trucar, que resulta morta per l'impacte. No obstant això, aquesta persona no era B, l'amant, sinó C,
venedor a domicili que desitjava oferir els seus productes als habitants de la casa.

Es tracta d’un error vencible irrellevant essencial sobre la persona, ja que A era conscient de que estava
cometent un delicte dolós i és irrellevant que haja matat a B o a C ja que el Codi Penal prohibeix l’homicidi
independentment de qui siga la persona.

35
CAS PRÀCTIC

Ricardo, major d'edat i sense antecedents penals, manté relacions formals de festeig amb Lucía des de fa
dos anys.
En els últims mesos aquestes relacions, que havien arribat a ser íntimes, han començat a deteriorar-se a
causa de que la família de Lucía la pressionava perquè trenqués la vinculació amb Ricardo i se n'anés a
estudiar a la capital. Lucia, que últimament es troba molt excitada no només per les pressions familiars,
sinó també perquè no ha tingut el període en els últims mesos i té freqüents marejos i vòmits, per la qual
cosa tem estar embarassada -cosa que ha manifestat a Ricardo-, en un moment de discussió amb aquest li
diu que ha decidit trencar les relacions i anar-se'n a la capital, citant-se per al diumenge següent en un pub
del poble per tal de retornar els regals i acomiadar-se definitivament.

Ricardo, fortament contrariat per la decisió de Lucía, no accepta perdre la seva novia de la qual està
profundament enamorat i, convençut que la raó fonamental perquè ella l'abandone és haver quedat
embarassada -extrem aquest verificat per tots dos-, decideix abocar el diumenge a la seva beguda, sense
que ella s’adone, el contingut d'unes càpsules d'un medicament de què sap que en determinada dosi
produirà segur la mort del fetus i, tot i que també hi ha un seriós perill per ell conegut que puga morir Lucía
per complicacions no controlables, confia que això no succeeixca i que, avortant Lucia, perda les
preocupacions i torne amb ell. D'aquesta manera, albirant també l'elevat perill de la possible mort de Lucía,
però confiant en tenir sort, quan estan al pub aboca el fàrmac en la beguda de la jove, que ella pren sense
adonar-se del seu contingut. A conseqüència de la ingestió, a l'endemà Lucía cau greument malalta i es
produeix no només l'avortament del fetus sinó que ella mateixa en el curs de tal procés pateix una aturada
cardíaca que acaba amb la seva vida.

D’una banda, trobem el delicte d’avortament dolós (art 144 CP), ja que Ricardo coneix que amb aquesta acció
matarà al fetus i sap que açò és un delicte. Estaríem parlant de un dol directe ja que Ricardo busca lesionar el
BJ.

En quant a la mort de Lucia, és tracta d’un homicidi (Art 138 CP) dolós també, ja que ell coneixia el perill de la
possible mort de Lucia. Per tant, estaríem parlant d’un dol eventual, ja que el subjecte coneixia que era
possible la mort de Lucia si prenia aquest medicament i així hi tot ho va fer, però considerant que ell l’estimava
si s’hagués plantejat el resultat com a segur no ho hauria fet i va actuar amb l’esperança de que no ocorreria.

36
 TEMA 15: El grau de realització del delicte.

1. ITER CRIMINIS: Fase interna i externa

L’expressió iter criminis, fa referència als diversos estadis pels quals passa la realització del delicte fins arribar
a la seua completa execució, cenyint-se als que, al igual que aquesta, resulten també punible.

Només fa referència als delictes dolosos.

Podem distingir dos fases:

1. Fase interna: procés

de deliberació del
subjecte sobre si
comet o no el fet,
aquesta fase és
impune. (el
pensament no
delinqueix).Una
persona pot pensar
acabar amb la vida
d’algú però no està
incurrent en ningun
acte punible.

2. Fase externa: ja s’ha

exterioritzat la
voluntat criminal. (comprèn diverses fases les quals no són totes sancionables)

- Preparació: Els actes preparatoris individuals son impunes i el codi civil només sanciona els que
impliquen tercers.

- Execució: comença la temptativa. (punible)

- Consumació: es lesiona el BJ. (punible)

2. Fonament de la punició dels delictes incomplets.

Teories objectives de l’injust Teories subjectives de l’injust

• Fonament: posada en perill del BJ • Fonament: intenció de lesionar el BJ

• Llunyana encara en la fase de preparació.
Tendència a no sancionar actes preparatoris o només
els més perillosos.
• En tot cas, diferent intensitat en la
temptativa que a la consumació.
• Impunitat de la temptativa absolutament
inidónea.
• Ja present en la fase de preparació:
Tendència a sancionar els actes preparatoris
• Es podria sancionar igual la temptativa
que la consumació.
• Tendència a sancionar també la
temptativa inidónea.

37
3. Actes preparatoris: conspiració, proposició i provocació. El cas de l’apologia.

Principi general impunitat de tots els actes preparatoris individuals i els col·lectius quan no estiga previst.

Exemple: seguir a la víctima, traçar un pla de el lloc del robatori, fer-se amb els instruments per al delicte…

Excepció Art 17 I 18 CP només es sancionen 3 actes: - Conspiració

- Provocació
- Proposició

En aquests casos si que es sancionaria però només respecte dels delictes que el prevegen expressament.
S’estableix un sistema de incriminació expressa.

Aquests 3 actes es sancionen respecte dels delictes més greus per la seua major perillositat per al BJ i per
tant quan s’incrementa el risc de lesió.

El càstig d’una fase de l’inter criminis comprèn el de les anteriors: si s’ha arribat a la temptativa, es sanciona
per aquesta i ja no pels actes preparatoris.

A. CONSPIRACIÓ (important)

La conspiració existeix quan dos o més persones es concerten per a l’execució d’un delicte i resolen executar-
lo.

S’aplica als subjectes quan han resolt intervenir com a coautors (executant), no és punible la conspiració per
a intervindre com a partícip i és necessari alguna perillositat com la viabilitat del pla. (coautoria anticipada)

Es requereix un acord de voluntats per a cometre un delicte dolós concret.

B. LA PROPOSICIÓ.

La proposició existeix quan el que ha resolt cometre un delicte convida a una altra o altres persones a
executar-lo.

C. PROVOCACIÓ.

La provocació existeix quan directament s’incita per mitjà de la impremta, la radiodifusió o qualsevol altre
mitjà d’eficàcia semblant, que facilite la publicitat o davant una concurrència de persones, a la perpetració
d’un delicte.

Ha de tractar-se de la incitació a un delicte concret.( no genèrica)

Per exemple, que algú diguera que s’ha de matar a algú per una xarxa social seria un cas de provocació.

Quan a la provocació se li segueix la comissió parlem de la inducció. Provocació + comissió = inducció.

38
D. APOLOGIA. (No examen)

És apologia, l’exposició davant d’una concurrència de persones o per qualsevol mitjà de difusió, d’idees o
doctrines que enalteixen el crim o enalteixen al seu autor. L’apologia només serà delictiva com a forma
de provocació i si per la seua naturalesa i circumstàncies constitueix una incitació directa a cometre un
delicte.

Els actes preparatoris es solen castigar amb 1 o 2 graus menys respecte del delicte preparat.
5. Actes executius: La temptativa: classes i tractament jurisprudencial.

Art. 16. 1: Hi ha temptativa quan el subjecte dóna inici a l’execució del delicte directament per els fets
exteriors, pràcticament tots a part dels actes que objectivament haurien de produir el resultat, i no obstant
això aquest no es produeix per causes independents de la voluntat de l’autor.

Igual que en tot comportament plenament rellevant, el càstig en la temptativa no pot fonamentar únicament
en el desvalor subjectiu de l’acció (intenció) sinó que requereix, a més:

A. Un desvalor objectiu d’acció, concretat en la perillositat ex ante de la conducta per al bé jurídic.

B. Un determinat grau d’afectació del bé jurídic, és a dir, un desvalor de resultat (ex post), representat per
la seua efectiva posada en perill.

A. ELEMENT OBJECTIU

1. Inici de l’execució:

Dificultat de delimitació.

Exemple: A vol matar a B i és detingut quan la vigila per a conèixer els seus costums, la espera en un cotxe
per a matar-la, apunta amb l’arma i dispara.

Criteris per a determinar-lo:

• Objectiu-formal: realització d’actes típics: no funciona bé en els delictes resultatius que només descriuen
l’acte típic de produir el resultat.

• Subjectiu: depèn del pla de l’autor, no té sentit que siga el pla de l’autor el qual determine totalment si és
acte preparatori/executiu.

El criteri majoritari és l’objectiu-material: l’execució del delicte comença quan, segons el pla de l’autor, hi ha
un perill immediat i directe per al bé jurídic = moment immediatament anterior a la realització de l’acció
típica o d’algun dels actes que la componen.

Exemple: si algú espera la víctima assegut en un cotxe o a les portes de sa casa per tal de matar d’un tret,
trobarem

- Començament d’execució: quan l’autor s’acoste a la víctima i l’apunte amb l’arma carregada a una distància
a la qual la pot encertar.

- Acte preparatori: si el subjecte és detingut quan està carregant l’arma dins del vehicle o fins i tot quan està
travessant el carrer per aproximar-se al seu objectiu.

39
 Per apreciar l’inici d’execució caldrà atendre, al pla de l’autor, però limitant aquest plantejament amb un criteri
objectiu-material, com és que l’acte represente la posada en perill immediata del bé jurídic, el que es traduirà,
habitualment, també en la immediatesa temporal de la lesió.

2. La realització total o parcial dels actes que haurien de produir la consumació:

La temptativa pot donar-se havent-se practicat “tots” o només “part” dels actes que objectivament haurien
de produir el resultat. En funció de fins on s’haja arribat en l’execució.

• Temptativa acabada: s’ha realitzat tots els actes executius que objectivament haurien de produir el resultat.

• Temptativa inacabada: solament part dels actes.

B. ELEMENTS SUBJECTIUS

La temptativa solament és apreciable en delictes dolosos, per tant no existeix temptativa en delictes
imprudents. La doctrina admet la temptativa amb dol eventual.

C. QUE NO HI HAJA DESISTIMENT VOLUNTARI.

Art. 16.2 CP : quedarà exempt de responsabilitat penal pel delicte intentat qui evite voluntàriament la
consumació del delicte, bé cessant en l’execució iniciada, bé impedint la producció del resultat, sense perjudici
de la responsabilitat que poguera haver incorregut pels actes executats, si aquests van ser ja constitutius d’un
altre delicte.

No cap temptativa de delictes de mera activitat ja que en ells no hi ha un resultat a què es dirigeix l’acció,
sinó que es consumeix amb la simple verificació d’aquesta ni de delictes imprudents, al ser incompatibles
amb el caràcter dolós que requereix la temptativa.

6. El desistiment voluntari

És una causa personal d’exclusió de la pena: afecta a la punibilitat de la conducta respecte d’aquell en qui
concorre, romanent el caràcter antijuídic i culpable del comportament.

És important distingir entre desistiment en sentit estricte, que està present en els supòsits de temptativa
inacabada, el subjecte no acaba d’executar els actes que encara li queden.

Per exemple, una persona que intenta robar uns béns en una casa i s’adona que és la casa del amic i se’n va
sense haver furtat res.

En canvi, en el penediment eficaç el subjecte el que fa és impedir el resultat amb un comportament actiu, és
a dir, el subjecte impedeix el resultat

Per exemple, desactivar la bomba que ja estava llesta per a explotar.

Si aquesta persona finalment fracassa en el desistiment i no s’aconsegueix evitar el resultat, la doctrina

estima que si no s’evita el resultat no s’aplica la figura de desistiment i es sanciona per el delicte consumat
donat que el resultat es produeix.

Es castigaria per el delicte consumat amb el atenuant de l’article 21.5 CP “haver procedit el culpable a reparar
el mal ocasionat a la víctima, o disminuir els seus efectes..”

40
El requisit del desistiment és la voluntarietat: quan la persona decideix abandonar encara que seria racional
continuar ja que es podria consumar.

A. DESISTIMENT QUAN INTERVENEN DIVERSOS SUBJECTES.

Respecte al desistiment quan intervenen diferents subjectes queden excents de responsabilitat penal
aquells que impedisquen o intenten impedir l’execució ja iniciada de forma seriosa, ferma i decididament la
consumació.

Aquest supòsit és aplicable als coautors i partícips i no és suficient amb retirar-se, sinó que es tracta
d’intentar detindre l’execució.

En els supòsits de diferents subjectes no s’exigeix que s’acoseguisca impedir la consumació, sinó que
únicament intentar-ho seriosament, ja que aquell que ho intenta se li aplica el desistiment, encara que els
altres aconseguisquen consumar.

Amb conseqüència s’elimina el càstig per temptativa però es manté el que corresponga pels delictes ja
consumats.

B. TEMPTATIVA INIDÓNEA.

Quan el mitjà triat és absolutament inidóni vol dir que la temptativa és irreal, com per exemple podria ser
intentar matar algú amb vudú.

D’altra banda, la temptativa relativament inidónea és quan el mitjà triat és abstractament perillós, encara
que en el cas concret haja estat insuficient o inadequat. Per exemple, si A dispara sobre B amb intenció de
matar-lo però la pistola estava descarregada

En el primer cas es tractaria d’un delicte impossible i per tant seria impune. En el segon cas si que seria
punible si el mitjà triat sí que era en si mateix perillós.

Activitats power point

1. Ens trobem davant d'una temptativa d'homicidi?

• Amb la intenció́ de matar a B, A comença a propinar-li cops amb un objecte contundent, detenint-se
abans d'efectuar tots els necessaris per a causar-li la mort.

En aquest cas estam davant d’una temptativa inacabada i per tant parlem de desistiment ja que para
abans de causar-li la mort.

• Amb la intenció́ de matar a B, A comença a propinar-li cops amb un objecte contundent, detenint
perquè̀ sent arribar a la policia.

En aquest cas no parlaríem d’un desistiment, ja que el requisit és la voluntarietat i en aquest cas, no
s’abandona per voluntarietat, sinó perquè veu que s’aproxima la policia i per tant, parlaríem de
temptativa.

41
2. El desistiment en la temptativa acabada (penediment eficaç̧) ...

A. exclou la responsabilitat pel delicte intentat.

B. atenua la responsabilitat pel delicte consumat.

C. exclou la responsabilitat tant pel delicte intentat com pels actes executats que siguen ja constitutius de
delicte.

D. eximeix de responsabilitat per l'intent, tant si s'aconsegueix evitar el resultat efectivament com si
no.

6. Consumació.

Consumació: instant en el qual s’emplea la totalitat dels elements requerits pel tipus d’injust que es
tracte.

Des del punt de vista del desvalor, la consumació suposa la verificació de l’afectació del bé jurídic en la
forma exigida pel tipus: perill o lesió.

Si es tracta d’un delicte de mera activitat o inactivitat, es produirà en quan en tinga lloc el mer fer o no fer,
d’altra banda, si es tracta d’un delicte de resultat, quan esdevinga aquest de manera objectivament
imputable a l’acció.

La pena corresponent a la infracció consumada és la prevista en els tipus de la part especial.

Terminació: moment en que finalitza l’agressió antijurídica prevista pel tipus de què es tracte.

La terminació la consumació seran coincidents en molts casos.

Per exemple, en l’homicidi es consuma en el moment de la producció del resultat de mort, moment en el qual
es verifica l’acabament del delicte.

Altres figures delictives, contemplen una fase post-consumada, això és, un període posterior a la consumació
en el qual es perllonga l’afectació del bé jurídic corresponent, sent aquest prolongació de desvalor també
abastada pel tipus. Aquesta situació és la que dota de sentit a la distinció entre un moment inicial i un altre
final de la lesió. La categoria fonamental de delictes en els quals es dóna aquesta fase postconsumativa son
els delictes permanents.

El moment de la terminació del delicte manifesta la seua rellevància en diversos àmbits:

• Participació: fins el moment de l’acabament del delicte serà possible la anticipació de qui s’incorpora amb
posterioritat a la consumació. Es donarà, en concret, quan la contribució accessòria s’inserixa en la
mateixa direcció lesiva de fet principal. Si, per contra, l’actuació posterior a la consumació s’oriente a
ajudar als responsables de fet a aprofitar-se del producte del mateix o a eludir la investigació de
l’autoritat, estarem davant d’un delicte contra l’Administració de justícia.

• Legítima defensa: tot consumat el delicte, la lesió del bé jurídic continua en la fase postconsumativa,
podent integrar el requisit d’agressió il·legítima exigit per la circumstància 4ª de l’article 20CP per eximir
de responsabilitat en cas de reacció defensiva.

42
• Prescripció: ja que la necessitat de pena per un fet antijurídic no pot començar a decaure pel pas del
temps abans que haja cessat l’agressió al bé jurídic, el moment de l’acabament del delicte constitueix el
moment d’inici pe al còmput dels terminis de prescripció del delicte.

Esgotament: consecució dels fins que es va proposar l’autor amb la comissió del delicte.

Es tracta d’un concepte d’escassa rellevància dogmàtica ja que no compleix cap paper sistemàtic específic.

La transcendència de la fase d’esgotament es cenyeix al camp de la responsabilitat civil derivada del delicte:
la consecució del perseguit si podrà importar per al càlcul del dant indemnitzable derivat de la infracció.

43
44
 Tema 16: Autoria i participació

1. Distinció entre autor i partícip.

Són autors els que realitzen el fet per si sols, conjuntament o per mitjà d’un altre de qui es serveixen com
a instrument.

A més, també seran considerats autors els que indueixen directament a un altre a executar-lo i els que
cooperen a la seua execució amb un acte sense el qual no s’hauria efectuat.

Són còmplices els que, no es troben compresos en les causes anteriors, cooperen a l’execució de fet amb
actes anteriors o simultanis.

En relació als autors, el CP utilitza dos conceptes diferents, al separar entre aquells que són autors i els que
serà considerats tals (sense ser-ho):

- Una autoria en sentit estricte o en sentit material, que compren aquells que realitzen el fet per si sols, o
conjuntament o per mitjà d’altre de qui es serveixen com a instrument.

- Una autoria en sentit ampli o en sentit formal: que inclou la inducció i la cooperació necessària. Aquestes
conductes són, en propietat, conductes de participació.

FORMES D’AUTORIA FOREMES DE PARTICIPACIÓ

(responsabilitat principal) (responsabilitat dependent)

1. Autoria única immediata. 1. Inducció

2. Coautoria 2. Cooperació necessària
3. Autoria mediata 3. Complicitat.

El legislador els assigna la mateixa pena que els autors en sentit estricte. D’aquesta equiparació punitiva
escapen únicament els còmplices, a qui correspon la pena inferior en grau.

Principi de l’accessorietat de la participació: la responsabilitat de l’autor és una responsabilitat autònoma,

mentre que la responsabilitat del partícip està vinculada a la del autor en diversos aspectes, ja que la conducta
del partícip pot quedar impune si la de l’autor no compleix determinades característiques.+

Per tal de diferenciar la autoria i la participació existeixen diverses teories:

o Teories subjectives (no s’utilitzen): és autor el que vol el fet com a propi i partícip el qual actua subordinat
a una voluntat o en interès aliè.

o Teories objectives:

- Teories objectiu-formals: autor és que realitza actes típics. (dominant a Espanya)

- Teories objectiu-materials: autor és qui realitza la contribució més important.

o Teories del domini de fet: autor és qui domina el desenvolupament del fet, qui ostenta el domini final sobre
l’esdevenir de l’acció típica cap al resultat lesiu; partícip serà qui, intervenint en el fet, no té el domini.

45
 Aquesta teoria té la conseqüència de que es pot ser autor sense realitzar actes executius si realment es
controla el fet: autor mediat, cap de la banda...

2. Classes d’autoria.

A. L’AUTORIA ÚNICA IMMEDIATA.

El subjecte és l’únic que realitza per si mateix el tipus.

El qui, mediatament o immediatament, sol o amb altres, realitza accions típiques, dominat objectiva i
positivament el curs causal, de tol manera que, en els delictes de resultat, aquest li siga objectivament
imputable.

En aquest cas, no comparteix el fet amb altres coautors (encara que intervinguin partícips).És l’autor tant amb
una teoria objectiu formal (és l’únic que realitza els actes típics) com del domini el fet (només el té ell).

B. COAUTORIA

Diversos subjectes, sobre la base d’una acordada divisió del treball, determinen objectiva i positivament de
manera conjunta l’acció o accions típiques, o quan cada un d’ells determina, en execució del pla comú, una
d eles diverses accions descrites en el tipus.

Es tracta de la realització conjunta i de mutu acord del fet.

Diverses persones, de mutu acord realitzen les accions típiques de manera conjunta i es reparteixen o
distribueixen l’execució de diferents actes típics cadascun.

En aquest cas, per el principi d’imputació recíproca de les contribucions s’atribueix a cadascun el fet com un
tot global, és a dir, tots són autors del delicte complet.

La imputació recíproca porta al fet de que el començament de l’execució s’entega, de la mateixa manera que
la consumació a tots els coautors, de manera que s’apreciarà temptativa quan un d’ells done inici a l’execució.
La conducta dels coautors ha de ser dolosa, encara que és possible la diversitat de grau: per exemple, que
unes actuen amb dol directe i uns altres amb dol eventual

El mutu acord pot ser exprés o tàcit i anterior a l’execució o sobrevingut. L’acord pot tenir lloc no solament
abans, sinó també durant l’execució. En aquest cas es parla de coautoria successiva.

L’absència de l’acord mutu exclou la coautoria. Es parla llavors d’autoria accessòria. Encara que, en realitat,
aquesta és una categoria mancada de substantivitat pròpia, ja que el problema es redueix a una qüestió
d’imputació objectiva del resultat produït: les responsabilitats s’han de tractat en aquests casos
independentment.

L’excés sobre allò acordat per un dels subjectes no s’imputa als altres, és a dir, el coautor no respon de l’excés
d’un altre coautor. Per exemple, si s’ha pactat l’execució d’un robatori amb força descartant expressament
que s’utilitze la violència física, i un d’ells l’utilitza.

El TS fa servir el concepte d’autoria del domini funcional del fet, ja que per a apreciar coautoria no cal que es
realitzen “actes del nucli del tipus” però sí ha d’haver una aportació rellevant coberta per l’acord previ. De
vegades, exigeix per a la coautoria que l’aportació siga en fase executiva, però no si és l’organitzador o cervell.
Amb freqüència amplia molt la coautoria imputant a tots els subjectes comportaments executats només per
un si d’alguna manera van quedar oberts en l’acord previ.

46
No cap coautoria als delictes de mera activitat, delictes de pròpia mà, delictes omissius i delictes especials.

C. AUTORIA MEDIATA.

Aquells que realitzen el fet “per mitjà d’un altre del qual es serveixen com a instrument.

També en aquest cas l’autor realitza el tipus penal, però no l’executa directament, sinó per mitjà d’una altra
persona que actua com a instrument de la seua voluntat.

El veritable autor és el que utilitza a un altre com a instrument per a cometre el delicte. L’element
determinant en aquest cas és la manca de llibertat de l’instrument:

1. Absència de tipicitat (instrument en error de tipus): quan l’error siga invencible, estem davant d’una autoria
mediata dolosa, sent irresponsable l’instrument.

Exemple: A, que ha connectat un artefacte explosiu al telèfon de B, li demana a C que cride a B.

Si en canvi, l’error és vencible, la conducta de l’instrument constituirà autoria imprudent.

Exemple: seguint les instruccions del metge, la infermera injecta en el pacient la substància prescrita, que
resulta ser letal: si la infermera va infringir un deure de cura que li obligava a fer les comprovacions pertinents.

2. Instrument amb causa de justificació: Per exemple, s’interposa una falsa denúncia perquè la policia
consumeixa la detenció il·legal que es proposa l’autor mediat.

3. Instrument sense culpabilitat: ja siga per falta d’imputabilitat o per error de prohibició.

- Inimputable: A utilitza a B, nen petit, per a dur a terme un fet delictiu.

- Error de prohibició: A s’aprofita de B, estranger que acaba d’arribar a Espanya, fent-li creure que té dret a
portar a terme determinades conductes que en realitat resulten punibles segons la legislació espanyola.

La temptativa per l’AM comença quan posa en marxa el procés d’utilització de l’instrument, no quan aquest
execute el delicte, perquè la responsabilitat de l’AM no es subordina a la de l’instrument.

3. La participació: el principi d’accessorietat limitada.

Es tracta de la participació en un fet aliè. S’han de donar dos requisits per a que es puga castigar al partícip:

En el nostre dret, són conductes de participació la inducció, la cooperació necessària i la complicitat.

La raó per la qual es castiga no solament qui realitza de manera exacta el tipus de la part especial, sinó també
els partícips, ens la proporciona la teoria de l’atac accessori al bé jurídic, en virtut de la qual l’injust de l’autor
determina essencialment l’injust del partícip, encara que no de manera exclusiva, ja que la participació
conserva elements autònoms com el seu propi dol, desvalor d’acció o necessitat que el bé jurídic estiga
protegit també davant el partícip i no solament davant de l’autor.

- Hi ha d’haver un fet principal típic i antijurídic Accessorietat qualitativa

Si el fet principal és atípic o típic però justificat NO es sanciona el partícip. No cal que l’autor del fet principal
siga culpable, la participació en el fet d’un inimputable sí es punible.

47
 Exemple: A entra en una casa aliena sense permís perquè és necessari per salvar la vida (justificació per estat
de necessitat): no és punible la participació en un fet justificat.

A comet uns danys en propietat aliena quan es troba totalment intoxicat per les drogues, fins al punt de ser
totalment inimputable: Els partícips sí responen, la inimputabilitat és una eximent que només s’aplica a A. La
participació en un fet exculpat sí és punible.

- El fet principal ha d’haver començat a executar-se. Accessorietat quantitativa

Si el FP no comença a executar-se el partícip és impune, mentre que si el FP comença a executar-se, la

responsabilitat del partícip segueix a la de l’autor:

1. Autor consumeix: partícip en un delicte consumat:

- Inductor i cooperador necessari: mateixa pena que l’autor per delicte consumat.

- Còmplice: un grau menys

2. L’autor es queda en temptativa (baixa un o dos graus):

- Aquesta baixada també a inductors i cooperadors necessaris.

- Al còmplice se li acumula baixada per temptativa + baixada per complicitat.

4. Classes de participació: inducció, cooperació necessària i complicitat.

A. Inducció.

Conducta consistent en fer nàixer en una l’altra persona la decisió de cometre un fet antijurídic, seguida de
la seua efectiva realització.

Es tractat d’influir psíquicament en l’autor directe i el destinatari no ha d’haver decidit prèviament a cometre
el fet, que s’ha de materialitzar en un doble resultat:

a) La generació de la resolució criminal en el destinatari.

b) La existència, com a mínim, d’un principi d’execució per part d’aquell.

Com s’ha indicat, aquesta forma de participació es castiga amb la mateixa pena prevista per a l’autor.

La inducció ha de ser directa i s’ha d’entendre concretada en els requisits següents:

- S’ha de determinar a cometre un delicte concret. No és necessari que s’especifiquen tots els detalls, però si,
amb claredat, la classe de fet.

- S’ha de dirigir a un autor determinat, i no a un nombre indefinit de possibles autors.

- Hi ha d’haver una relació interpersonal entre inductor i induït.

El subjecte no pot haver resolt cometre el delicte prèviament. Si el destinatari ha adoptat ja la resolució
criminal, de manera que anava a cometre el fet de tota manera, la conducta de l’inductor no crea ni
incrementa el risc de comissió, de manera que aquesta no se li pot imputar objectivament com a resultat i,
per tant, és atípica com a inducció.

48
Ha de tractar-se d’un subjecte lliure i imputable i s’ha de convertir en autor principal del fet (consumant o,
almenys intentant-ho).

L’inductor no respondrà mai més enllà del que efectivament haja realitzat aquell, encara que haja induït a
un fet més greu.

B. Cooperació necessària.

Conducta de qui, sense fer directament actes típics, incrementa substancialment el risc de lesió o posada
en perill del bé jurídic per l’autor, i contribueix efectivament al resultat delictiu.

Cal delimitar-lo: per dalt de la coautoria i per sota de la complicitat.

Diferència amb la coautoria: Per distingir-los no és suficient el criteri de l’acord previ, i es diferencien en que
el cooperador necessari a diferència del coautor, no realitza actes típics.

Diferència amb la complicitat: atendrà a la rellevància de la contribució, incrementant substancialment el

risc de la lesió per al bé jurídic en el cas de la cooperació necessària, i de manera no substancial en la
complicitat.

Una vegada establert això, el principal esforç per concretar l’aspecte objectiu d’aquesta forma més greu de
contribució recau, en precisar quan s’ha de considerar l’aportació “necessària”.

En aquest cas, s’ha de procedir a una valoració ex ante, és a dir, situant-se en el moment previ a la realització
del fet, per a decidir si, en les circumstàncies concretes en què aquell es va dur a terme, la contribució va ser
o no decisiva per a possibilitar l’execució.

La cooperació necessària, coma conducta de participació que es, requereix el coneixement i la voluntarietat
de participar en el fet a què es contribueix. Per tant, es tracta d’un comportament dolós.

C. Complicitat (cooperació no necessària)

És aquella conducta de qui, sense dur a terme directament actes típics, incrementa el risc de lesió o
passada en perill del bé jurídic per l’autor de manera no substancial, cosa que repercuteix efectivament
en el resultat delictiu.

Es tracta de conductes la rellevància de les quals consisteix a facilitar, reforçar, accelerar o assegurar
l’execució del fet principal.

La complicitat es castiga amb la pena inferior en grau a la fixada per a l’autor.

La Complicitat limita per dalt amb la cooperació necessària, ja que el còmplice no ostenta tan sols el domini
negatiu del fet, ja que la retirada de la seua aportació no implica impossibilitar la seua execució. Per baix
limita amb actes que no tenen cap eficàcia per a la realització del delicte.

Al igual que en la cooperació necessària, la complicitat pot ser anterior o simultània al fet principal.

La complicitat pot ser tant física ( proporcionar-li una adreça o una altra informació...) o psíquica (mitjançant
consells que enforteixen la decisió de l’autor).

49
 Encobirment (art 451): S’ha de castigar amb la pena de presó de sis mesos a tres anys el qui, amb
coneixement de la comissió d'un delicte i sense haver intervingut en el mateix com a autor o còmplice,
intervinga amb posterioritat a la seva execució, d'algun dels modes següents:

1o Auxiliant als autors o còmplices perquè es beneficiïn del profit, producte o preu del delicte, sense ànim
de lucre propi.

2n Ocultant, alterant o inutilitzant el cos, els efectes o els instruments d'un delicte, per impedir que es
descobreixen.

3r Ajudant els presumptes responsables d'un delicte a eludir la investigació de l'autoritat o dels seus
agents, o sostreure a la seva crida i cerca, sempre que es done alguna de les circumstàncies següents:

a) Que el fet encobert siga constitutiu de ... (delictes més greus)

b) Que l'afavoridor haja actuat amb abús de funcions públiques.

D. Participació i temptativa

- Principi d’accesorietat: si el fet punible queda en temptativa, també per al partícip

Exemple: A proporciona una informació a B perquè aquest comenta el delicte, que queda en temptativa.
A serà còmplice o Cooperació necessària en un delicte intentat.

- La “temptativa de participació “ no és punible.

Exemple: A intenta trobar una informació necessària perquè B delinqueixa, però no la troba.

5. L’autoria i la participació en els delictes imprudents.

La participació requereix coneixement i voluntat d’intervenir en el fet en què es participa. Per tant, no és
possible la participació per imprudència.

Exemple: el farmacèutic A ven a B uns medicaments que necessiten recepta quan B no la té. B utilitza els
medicaments després per a enverinar a C.

A. Participació i omissió

- Participació en delictes omissius: Són possibles tant la inducció com la complicitat psíquica. Exemple: A
indueix a B a que deixe morir de gana al seu nadó.

Qui contribueix amb una omissió no serà partícip, sinó, autor del seu propi delicte omissiu, si hi concorren els
requisits, en un delicte d’omissió pura, si es troba en la situació típica, en una omissió impròpia, si té la posició
de garant i la seua inactivitat equival a l’acció.

- Participació en comissió per omissió: es requereix que el subjecte tinga una posició de garant i que la seua
iniciativa equivalga a la contribució pròpia de la participació, de manera que elimine obstacles en
l’execució del fet principal, i s’incremente el risc per al bé jurídic.

50
 6. El concurs de persones en els delictes especials.

Delicte comuns són aquells en què el tipus no limita l’àmbit de possibles autors, ja que no exigeix que es
tinga cap qualitat especial per a cometre’l.

Delictes especials són quan el tipus si que limita de possibles autors, i exigeix, per a poder ser-ho, que es
tinga una determinada qualitat especial.

Exemple: un delicte que sols poden cometre qui tinga la condició de jutge o magistrat.

- Delictes especials propis: els delictes especials en què les condicions del subjecte actiu determinen un
contingut d’injust específic, tant si hi ha una figura correlativa comuna aparent com si no.

- Delictes especials impropis: els delictes especials en què les condicions del subjecte actiu no determinen
un contingut d’injust específic.

Els delictes especials plantegen diversos ordres de problemes en relació amb la concurrència de diversos
intervinents:

Intraneus: l’autor que reuneix les característiques del tipus.

Extaneus: el tercer que no les reuneix

Amb caràcter general, es planteja la qüestió sobre el tractament que ha de rebre el partícip no qualificat
(extraneus) en aquest tipus de delictes.

- En un delicte especial impropi: A (extraneus), coopera de manera necessària amb B (intraneus), perquè
aquest, abusant totalment de les seues funcions, detinga il·legalment a un subjecte i el tinga 24 h en la
comissaria.

- En un delicte especial propi: A (extraneus) dona del funcionari B (intraneus), començ a aquest perquè
destrueixa uns documents la custòdia dels quals té encomanada.

Un problema específic en relació amb els delictes especials propis és el representat per la possible llacuna de
punició que resulta en els casos en què és un extraneus, i no el subjecte qualificat, qui realitza la conducta
pròpia d’autoria, i l’intraneus es reserva un paper accessori en la realització del fet. En aquest, com que
l’extraneus no pot ser autor del funcionament del principi d’accessorietat en resulta la impunitat de tots els
intervinents, malgrat que entre tots hagin fet la totalitat del tipus

Activitats power point

1. Antoni vol matar un subjecte i convenç̧ Benjamí ́ perquè̀ ho faça. Responsabilitat d'Antoni (inductor) si
...

• Benjamí ́ accepta i mata. Inductor d’un delicte d’homicidi consumat

• Benjamí ́ accepta i executa però̀ falla (temptativa).
• Benjamí ́ accepta però̀ no executa la mort (o no accepta). No pot ser sancionat per un delicte que
no comet, però seria sancionat per l’acte preparatori de proposició.

51
 Carlos vol robar un banc i demana a Javier informació́. Responsabilitat de Javier (còmplice /
cooperador necessari si...

• Javier li dóna la informació́ i Carlos consuma el robatori. Còmplice d’un delicte de robatori
consumat.
• Javier li dóna la informació́ i Carlos executa el robatori però̀ el detenen dins (temptativa).
Còmplice d’una temptativa de robatori.
• Javier li dóna la informació́ però̀ Carlos finalment no s'executa. Javier quedarà impune per el
principi d’accesorietat.

2. Inducció́ o autoria mediata?

Elena, menor d'edat, està embarassada, i la seva mare la convenç̧ per a sotmetre’s a una intervenció́
d’interrupció́ de l’embaràs fora de les causes permeses per la llei (art. 145.2 CP).

Seria inductora la mare que convenç a la seua filla embarassada per a que es sotmeta a la intervenció, ja
que en aquest cas sols la convenç però Elena ho fa voluntàriament i si no haguera volgut no ho haguera
fet.

La mare d'Elena, li subministra un fàrmac contraindicat per a dones gestants pels seus efectes abortius,
que la seva filla ingereix sense conèixer els efectes de la seva conducta (error de tipus sobre la conducta
típica de l'art. 145.2 que sanciona la dona que es produeix el seu propi avortament).

En aquest supòsit seria autora mediata, ja que Elena no és conscient dels efectes d’aquest fàrmac.

3. Amb el propòsit d'obtenir un benefici il·lícit, Carles, Pere i Francesc, que circulaven en el seu vehicle per
l'autopista, es van col·locar davant d'una caravana fent-li senyals perquè̀ s’aturés. Quan aquesta va
parar, van baixar de el vehicle Pere i Francesc, i mentre el primer d'ells parlava amb el conductor de la
caravana per distreure’l, el segon introduïa mig cos en la mateixa i tractava de sostreure els objectes
de valor que hi havia al seu interior. Aquests fets van ser observats per un policia que va detenir el seu
cotxe per veure què passava, moment en el qual els assaltants van emprendre la fugida, sent seguits
de prop pel vehicle policial que finalment va aconseguir posar-se en paral·lel a ells exigint-los que
aturessin la marxa. Lluny d'obeir, Pere i Carles van començar a cridar a Francesc "mata’l, dispara-li,
acaba amb ell", de manera que aquest últim va treure una pistola i, encanonant a l'agent policial, va
efectuar dos trets que no van arribar a impactar sobre el mateix, ja que aquest al veure les seves
intencions va efectuar un cop de volant per tal de sortir-se de la trajectòria del vehicle, si bé un tret va
impactar a la porta del darrere del cotxe.

Davant del primer delicte ens trobem davant d’una temptativa en la qual Carles, Pere i Francesc es
posen d’acord i distribueixen les funcions de cadascun. Queda en fase de temptativa ja que
abandonen els fets quan veuen a la policia i no cometen el furt. No podríem parlar de desistiment
per que es requereix la voluntarietat i en aquest cas paren de realitzar-lo per que veuen arribar a la
policia.

D’altra banda respecte de l’homicidi podríem parlar d’una temptativa acabada ja que finalment no
han matat al policia, però respecte a la intervenció d’aquests no serien coautors, ja que l’autor seria
Francesc i Carles i peres serien inductors.

52
 4. D'acord amb la "teoria dels bens escassos", estableix la distinció́ entre cooperador necessari i còmplice
en el següent supòsit:

• Per cometre un delicte de robatori, Lucas demana prestat un tractor a Enrique amb el qual practicarà̀ un
"allunatge" contra l'aparador del comerç̧ on desitja cometre la sostracció́. Enric, conscient l’ús que se li
va a donar al seu vehicle, li ho presta.

Enric li proporciona un tractor, que es tracta d’un bé escàs, per tant seria cooperador necessari.

• Arribat el dia de cometre el delicte, Lucas sol·licita l'ajuda d'Andrés, a qui li demana que li deixe una
dessuadora i uns guants foscos, així ́ com unes ulleres de sol, per no ser reconegut per les càmeres de
seguretat. Andreu li presta el vestuari, conscient de l’ús que se li va a donar per cometre el robatori.

En aquest cas li deixa uns bens no escassos i que podria haver aconseguit en qualsevol altre lloc, per tant
és un cooperador no necessari.

1. Quilifica les aportacions d’ “A” com a coautor, cooperador necessari, còmplice o encobridor.

a) A proporciona a B una pistola per matar a C. A seria cooperador necessari, ja que aporta una pistola (be
escàs)

b) A entreté a la víctima mentre B s'apodera de les seves pertinences. Coautor, ja que acorden una
distribució de les funcions.

c) A ajuda a B a desfer-se de les armes i instruments emprats en l'atracament a un banc. En este cas seria
encobridor.

d) A promet a B, i efectivament li facilita després de l'atracament, un lloc segur en el qual amagar-se. En

aquest cas seria complicitat psíquica (cooperador necessari)

2. Miguel, catedràtic de química, fa creure a un alumne col·laborador, Jose, que el quilogram de compost
elaborat al laboratori del centre educatiu que cada dijous li ordena traslladar a la farmàcia d'un conegut del
professor, perquè̀ -teòricament- el reaprofiti a les seves pròpies investigacions, és una substancia innòcua,
quan en realitat es tracta d'una droga tòxica amb el que trafiquen tots dos, posats d'acord. El delicte de
tràfic de drogues no admet la modalitat imprudent (art. 368 Cp). Determina la responsabilitat de Miguel i
Jose.

És un exemple clar del tipus d’autoria mediata, ja que l’alumne col·laborador seria un instrument irresponsable,
donat que incorre en un error de tipus invencible. La modalitat de tràfic de drogues no admet la modalitat
imprudent.

3. Miguel B., cansat dels seus llargs anys de matrimoni, encarrega a Joan H. matar la seva dona Maria P a canvi
de diners. Valoreu juridicopenalment els fets i la responsabilitat penal dels intervinents en cadascuna
d'aquestes variables:

a) Joan H no accepta l'encàrrec i va a la policia a denunciar a Miguel B. Miguel seria responsable d’una
proposició a la comissió del delicte d’assassinat.

53
b) Joan H accepta l’encàrrec, però̀ el dia fixat per matar a Maria P., té un accident i no pot arribar a posar-ho
en pràctica. Miguel seria responsable d’aquest delicte de proposició i joan en canvi quedaria impune ja que
es troba en la fase preparatòria del seu propi delicte.

c) Joan H, el dia fixat per matar a Maria P, acudeix a casa de la víctima i quan aquesta obre la porta l'apunta
amb la pistola carregada, però̀ en l’últim moment, ja amb el dit al gallet, canvia d’opinió́ i va a la policia a
denunciar a Miguel B. Joan quedaria impune, ja que encara que el fet s’ha començat a executar estaríem
parlant del desistiment. D’altra banda Miguel seria culpable d’un delicte de inducció a la temptativa
l’assassinat.

d) Joan H, el dia fixat per matar a Maria P, acudeix a casa de la víctima i, quan aquesta li obri la porta, dispara
i falla. En aquest cas Joan seria responsable d’una temptativa acabada d’assassinat i Miguel seria inductor d
ela temptativa d’assassinat.

e) Joan H, el dia fixat per matar a Maria P, acudeix a casa de la víctima i, quan aquesta li obri la porta, dispara
i la mata. En aquest cas seria autor d’un delicte d’assassinat consumat i Miguel seria inductor d’un delicte
d’assassinat consumat.

Casos pràctics

Cas pràctic 1

Carme, propietària d'un bar de contactes a Rota, va trencar les seves relacions amoroses amb Josep, amb
qui convivia des de feia quatre anys. Poc després Josep va conèixer a Amadora, anant-se’n a viure amb ella.
Passat cert temps, Carmen va intentar reprendre en reiterades ocasions les seves relacions amb Josep.
Davant la ferma i continuada negativa d'aquest, Carme va decidir donar a Amadora algun escarment perquè̀
abandonés a Josep. Per a això, atès que no s'atrevia a fer-ho sola, va entrar en contacte amb els seus amics
Juan i Manuel, demanant-los que peguessin una pallissa a Amadora per tal d'espantar-la i obligar-la a
abandonar la ciutat.

Juan i Manuel accepten aquesta proposició, sense que conste que ho fessen per mòbils econòmics, i així,
sobre les 0:15 del dia dels fets, amb la cara oculta per mocadors, van entrar al domicili d'Amadora,
aprofitant l'absència de Josep i , trobant-la al dormitori, van començar a colpejar-la a la cara i el cap, al
temps que proferien amenaces contra ella i li deien que marxés de la ciutat, continuant després amb els
cops per la resta del cos que li van causar el trencament de dues costelles i hematomes per tot el cos. Quan
van acabar, Joan va pensar en aprofitar l'ocasió per agredir sexualment a l'agredida, de manera que la va
obligar a que es despullés i, mentre Manuel la subjectava, la va penetrar analment. Finalment, i amb la
finalitat d'evitar que el delatés, una vegada que Manuel havia sortit ja de l'habitatge, Juan va clavar un
ganivet a Amadora en el coll, produint-li la mort immediata.

Qualificació jurídica dels fets: de què respon cada intervinent?

Primer, Carme seria inductora d’un delicte consumat de lesions i amenaces únicament, ja que Juan i Manuel
s’han excedit del que havien pactat, però ella no respon d’aquest excés. D’altra banda, Juan i Manuel serien
coautors d’un delicte consumat de lesions, amenaces i un delicte de violació. Finalment, Juan seria autor d’un
delicte consumat d’homicidi, ja que solament podria ser responsable ell ja que és un excés del que estava
pactant amb Carme i també a Manuel.

Cas pràctic 2

Lourdes, Irene i Marta volen matar a Sara, i per dur a terme el seu pla decideixen comprar un arma de foc
en el mercat negre. Irene aporta els diners per realitzar la compra, Lourdes compra l'arma i Marta queda

54
encarregada de disparar sobre Sara quan es dirigeixa a agafar el seu cotxe al sortir de la feina. Arribat el
dia de cometre el fet, Marta espera oculta a Sara amb l'arma i quan la veu sortir de l'ascensor a la planta
del garatge, amb l'arma sense assegurança i llista per a la detonació, li apunta per disparar.
Suposant que el delicte a cometre puga considerar-se un assassinat per traïdoria, qualifica penalment la
conducta de les tres intervinents, raonant si han de respondre pel delicte esmentat (grau d'execució,
autoria i participació), en els supòsits següents:

A) Marta adverteix que Sara va acompanyada per tres persones més i decideix marxar del lloc per la por
que sent a ser descoberta.

En aquest supòsit ens trobaríem davant d’una temptativa inacabada ja que no s’ha dut a terme tots els actes
que portarien a la mort d’aquesta persona. Les tres xiques serien intervinents com a coautores en la
temptativa inacabada d’assassinat.

B) Marta adverteix que Sara va acompanyada per diverses persones xerrant distretament, es compadeix
d'ella, i decideix marxar del lloc.

En aquest cas trobem la figura del desistiment eficaç i Marta seria exempta de pena

C) Marta mai arriba esperar Marta al garatge, perquè va a la policia, confessa el pla criminal elaborat amb
Lourdes i Irene i lliura l'arma a les autoritats.

Estaríem davant d’una conspiració ja que no s’ha donat inici a la consumació del delicte. Per tant Lourdes i
Irene serien conspiradores i Marta quedaria exempta de pena.

Marta vol desfer-se del seu marit, Joan i per aconseguir el seu objectiu decideix contractar els serveis de
Yolanda. El pla de Yolanda és matar a Joan d’un tret oculta al jardí de la seua casa quan joan torne del
treball.

Arribat el dia, quan joan està a punt d’entrar a casa i Yolanda l’està apuntant amb l’arma, apareix el fill
menor de joan per abraçar al seu pare, el que fa que Yolanda es sent incapaç de matar a la seua víctima i
es marxa del lloc sense executar la mort.

Parlem d’una temptativa inacabada d’un delicte d’assassinat. Marta serà inductora i Yolanda com que ha
desistit per tant, estarà exempta de pena.

55
56
 TEMA 17: La justificació.

1. Absència d’antijuridicitat: la justificació i els seus efectes. Fonament de les causes de justificació.

La comissió d’un fet penalment típic no ha d’implicar necessàriament la responsabilitat peal del subjecte.

Per tant, existeix la possibilitat que l’acció típica, al mateix temps que lesiona o posa en perill un determinat
bé jurídic, es dirigeix de manera simultània a salvaguardar algun altre interès jurídicament protegit: es tracta
d’una ponderació d’interessos en joc, perquè no es pot considerar contrària al dret una conducta típica que,
tenint en compte tots els factors implicats, al preservar un o diversos béns jurídics que per al dret prevalen.

Aquest és, el fonament comú a totes les causes de justificació: el conflicte entre béns i interessos i la seua
ponderació, ja que només la salvaguarda d’un interès prevalent permet considerar enervat l’injust específic
representat per la lesió o la posada en perill de béns jurídics inherent a tota conducta típica.

Per tant, el fet típic (inicialment desvalorat), pot ser neutralitzat per una causa de justificació: legítima
defensa, Estat de necessitat, compliment d’un deure/exercici d’un dret.

Les causes de justificació són situacions de conflicte entre el BJ i els interessos on s’autoritza el
comportament a la llum del conjunt de ‘ordenament.

Exemple:
A mata a B (injust específic homicidi)

Però
Prèviament B estava atacant a A

A. Causes de justificació

Causes que exclouen l’injust genèric de la conducta i que converteixen el fet en autoritzat per l’ordenament.

- Genèriques: aplicables a tots els tipus.

- Específiques: regulades respecte de tipus concrets.

- Específiques incompletes

2. Distinció entre un fet justificat i un fet no culpable.

o Causes de justificació: eliminen la antijuridicitat

- Legítima defensa

- Estat de necessitat

- Compliment deure/exercici legítim del dret

o Causes d’exculpació: eliminen la culpabilitat

- Anomalies mentals

57
- Intoxicació

- Alteracions a la percepció

- Por insuperable

- Estat de necessitat exculpant

Diferents efectes

• Sobre la responsabilitat civil:

- Causes de justificació: elimina la responsabilitat criminal (excepte en l’estat de necessitat).

- Causes d’exculpació: persisteix la responsabilitat criminal.

• Mesures de seguretat:

- Causes de justificació: no es poden imposar.

- Causes d’exculpació: es poden imposar al subjecte inimputable perillós.

• En la participació:

- Causes de justificació: no es sanciona al partícip.

- Causes d’exculpació: sí que es sanciona al partícip.

• Deure de suportar per tercers:

- Causes de justificació: no cal oposar-se al fet justificat.

- Causes d’exculpació: sí que cal oposar-se el fet exculpat.

2. Els elements objectius i subjectius de la justificació.

En regular casa una de les causes de justificació en diferents apartats de l’article 20 del CP, el legislador ha
disciplinat una sèrie de requisits objectius sense els quals no és possible considerar plenament neutralitzada
l’antijuridicitat del fet. Això no obstant, el mateix legislador ha previst la possibilitat que es satisfacin normés
algunes de les exigències previstes per la causa respectiva, cas en què la situació deixa de ser plenament
justificada. En aquests supòsits, en lloc de l’exempció total de responsabilitat es dóna pas a una mera
atenuació de la pena.

Segons la doctrina i la jurisprudència, només és possible quan el requisit no satisfet tinga un caràcter essencial
per a la justificació, de manera que la no-concurrència d’una exigència considerada essencial o imprescindible
impedeix que la causa de justificació corresponent es puga apreciar com a completa.

D’altra banda, es planteja la discutida qüestió sobre si la justificació del comportament típic exigeix, a més
dels requisits objectius corresponents, la presència d’algun element subjectiu en l’autor, és a dir, que aquest
conega la concurrència de la situació justificant i vulga actuar en aquestes condicions.

Són necessaris per a justificar?

58
- Concepcions subjectives: centren l’injust en el desvalor d’acció. S’ha propugnat que la justificació sempre
requereix aquest element subjectiu de l’autor, que ha de voler i conèixer les circumstàncies
objectivament justificants i, a més, si més no segons el criteri d’alguns, tenir la intenció particular d’actuar
justificadament, perquè només així s’aconseguiria neutralitzar aquest desvalor d’acció que constitueix el
centre de l’injust penal

- Concepcions mixtes: estructura anàloga a la temptativa, la concurrència objectiva de les circumstàncies

justificants neutralitzaria el desvelo de resultat del fet, però subsistiria el desvalor d’acció en la mesura
que el subjecte el desconeixia i no era conscient, per tant, d’actuar dins els requisits objectius exigits.

- Concepcions objectives: allò necessari per justificar és el que neutralitza el desvalor de resultat.

4. Justificació incompleta.

Article 21: Són circumstancies atenuants les causes expressades en el capítol anterior, quan no concorren
necessaris per eximir de responsabilitat en els casos respectius.

Article 68: En els casos que preveu la circumstància primera de l’article 21, els jutges o tribunals han d’imposar
la pena inferior en un o dos graus a la que assenyala la Llei, atesos el nombre i l’entitat dels requisits que falten
o concorren, i les circumstàncies personals del seu autor, sense perjudici de l’aplicació de l’article 66 d’aquest
Codi.

59
60
 TEMA 18: Causes de justificació.

1. Legítima defensa

L’article 20. 4 del CP eximeix de responsabilitat penal, un cop es compleixen determinats requisits , qui actua
en defensa de la persona o els drets propis o aliens, i atorga, d’aquesta manera, un tractament idèntic a la
defensa pròpia i a la de tercers, amb independència de qui siga la relació entre aquests últims i el defensor.

La dimensió individual de la legítima defensa estaria en la necessitat de defensar un bé davant una agressió
de què és objecte.

A això s’hi afegeix un aspecte ulterior d’aquest justificant: en la mesura que l’agressor es comporta de manera
il·legítima o contrària al dret, la defensa davant seu no assoleix només el bé jurídic atacat, sinó el mateix
ordenament jurídic.

A. Requisits de la legítima defensa.

o Agressió il·legítima: es configura com un primer requisits absolutament essencial per a la causa de
justificació que comentem, de manera que, en cas que no hi haja justificació no es pot apreciar legítima
defensa completa ni incompleta. En primer lloc perfilarem el concepte d’agressió, i més tard en
desenvoluparem les característiques essencials: l’actualitat i la il·legimitat.

El concepte d’agressió en sentit ampli fa referència només a un atac personal de caràcter físic, atès que això
redundaria en una reducció dels béns jurídics defensables (que només inclouria la vida i la integritat física i
sexual). El Tribunal Suprem ha anat donant entrada a aquesta ampliació del seu concepte tradicional
d’agressió. El propi legislador ha definit el concepte d’agressió il·legítima quan es tracte de la defensa de béns
patrimonials.

Actualment es reputa agressió. L’atac als béns que constitueixca delicte i que posen en greu perill
de deteriorament o pèrdua imminents.

Pel que fa a la legítima defensa del domicili, el legislador defineix l’agressió com l’entrada indeguda en ella o
en les dues dependències.

L’agressió ha de ser actual, la qual cosa no vol dir que només es puga parlar d’agressió en el moment mateix
de l’atac, sinó que l’atac es presente com a molt pròxim o imminent. Per tant, queden exclosos els supòsits
d’atacs encara difusos o llunyans en el tems. L’actualitat de l’agressió implica que aquesta encara s’estiga
duent a terme i la resposta a l’agressió ja conclosa no suposa cap defensa sinó que entra de ple en l’àmbit de
la pura venjança.

La resposta a una agressió que no compleix alguna d’aquestes característiques es considera un excés extensiu.

o Necessitat de la defensa: sense aquesta es produeix un excés extensiu que, impedeix qualsevol apreciació
de la circumstància, completa o incompleta. Açò significa que pressuposant una agressió de la qual
defensar-se, el subjecte no pot servir amb aquesta finalitat d’un mitjà més lesiu del que és imprescindible
en aquest cas.

La valoració d’aquest requisit de la necessitat e la defensa concreta exercitada por resultar problemàtica, ja
que, la situació es pot revelar diferent a posteriori del que la víctima va valorar en el seu moment. En aquest
sentit, tant la doctrina com la jurisprudència exigeixen que el jutjador es col·loque en una perspectiva ex ante,
que tinga en compte les possibilitats de defensa concretes a què podia recórrer la víctima donada la urgència
de la situació i la seua torbació davant de l’agressió.

61
En qualsevol cas, és important que en aquest moment insistim que aquest requisit de la legítima defensa no
significa exigir la proporcionalitat estricta entre els béns en conflicte (és a dir, que no es causi un dany més
important que el que es pretenia evitar, tal com s'exigeix, en canvi, en l'estat de necessitat). Al contrari, és
possible emparar en legítima defensa qui vulnera béns jurídics de l'agressor més importants que els que ell
pretenia lesionar (per exemple, qui impedeix un atac a la seva llibertat sexual causant la mort de l'agressor, i
malgrat el fet que, en principi, la vida es considera un bé de més importància que aquesta lli- bertat) perquè,
com ja hem esmentat, la procedència il·legítima de l'atac al bé jurídic (aquest factor supraindividual de lesió
de l'ordenament jurídic que comporta tota agressió il·legítima) condueix al fet que els béns de l'agressor i
l'agredit no es trobin en posició d'igualtat davant el dret .

o Falta de provocació suficient: com a últim requisit de legítima defensa l’article 20.4 del CP exigeix la falta
de provocació suficient per part del defensor, de manera que quan aquest últim haja provocat l’agressió
ilç3legítima, la seua defensa davant aquesta agressió només es pot emparar, en la causa de justificació
incompleta, però no pot donar lloc a l’exempció total de responsabilitat. La provocació prèvia dels
defensor ha de poder ser considerada, segons l mateix codi, suficient.

Exercicis power point

1. A s'observa com B està a punt de matar C. Per evitar-ho, A dispara a B causant-li lesions. Assenyala la
resposta correcta:

a) A no respon per actuar en legítima defensa.

b) Només pot aplicar-se la legítima defensa quan s'actua per salvaguardar béns jurídics propis.

c) No es pot aplicar la legítima defensa per falta de provocació suficient.

2. Fets provats: “Sobre les 19 hores del dia 7 de novembre de 1996, quan l’acusat Gabino C. M., major d'edat
i amb antecedents penals no computables, s'havia dirigit a un establiment comercial situat en l'anomenada
carretera d'Ocaña, davant de la fàbrica de Coca Cola, amb el propòsit de adquirir determinats productes
per al seu propi establiment. Anava en el seu propi vehicle, acompanyat de Joan Carles DC, però a
conseqüència d'una avaria en el mateix, va haver d'avisar el seu pare, Antonio CN, perquè vingués a recollir-
los en seu vehicle, un Renault 11.

Una vegada que Antonio CN, pare de l'acusat, va arribar, al aparcar va fregar lleugerament el turisme BMW,
Matrícula V -...- CU propietat de l'altre acusat Bernardo CE, major d'edat i amb antecedents penals no
computables, que es trobava a les portes del mateix establiment. Antonio C. i el seu fill es van acostar de
nou al turismo per tal de comprovar si tenia algun dany, quan en aquest moment, un cop estaven ja tots
pujats a l'automòbil, el propietari de l'esmentat BMW i acusat, Bernardo CE, es va dirigir cap al R-11,
increpant i insultant als seus ocupants. Va agafar a Gabino pel coll des de l'exterior a través de la finestreta
mentre donava cops de peu al turisme.

Tal actuació va motivar que el citat Gabino sortís de el vehicle i iniciés un forcejament amb Bernardo, caient
tots dos al sòl, presentant Bernardo una ferida contusa a la regió parietal temporal esquerra, contusionas
diverses i un hematoma al braç dret que van trigar a curar 30 dies, estant impedit per a les seves ocupacions
habituals durant 21 dies i precisant per a curar, a més de la primera assistència facultativa, tractament
mèdic consistent en sutura de ferida contusa amb retirada dels punts als 7 dies i profilaxi antitetànica,
quedant-li com seqüeles la disminució de la mobilitat de l'espatlla dreta en 10 graus en els moviments de
rotació externa i d'altres 10 graus en rotació interna i cicatriu lineal de 2 cm en regió temporo-parietal”.

El tribunal suprem va entendre que en aquest cas era apreciable la legítima defensa.

62
3. A li pega una brutal pallissa a C, a qui deixa estès a terra. C recobra el coneixement quan A està fugint
amb els béns que prèviament li havia arrabassat. En aquest moment, C agafa una arma de foc (que no va
tenir temps de utilitzar durant la pallissa) i dispara a A en la cama causant-li una greu lesió. Ens trobem
davant d'un cas de legítima defensa?

No, ja que l’agresió no és actual, per tant no pot considerar-se la legítima defensa. Ens trobem ja en una
venjança.

4. El 5 de gener de 2006, una banda de 10 assaltants, va entrar en el xalet de una coneguda família dedicada
a la indústria tèxtil a la localitat valenciana de Canals. El seu objectiu era desvaloritzar la vivenda i fer -se
amb una important suma que guardava per a abonar una transacció immobiliària.
En la casa es troba en els seus propietaris; l’home estava veient la televisió en el saló, i la seua esposa es
trobava cosint en una habitació contigua. Abans de penetrar en el xalet, els assaltants, amb caputxes i
pistoles i armes blanques, reduïren als guardes de la casa i al fill de la parella, que es trobava en una vivenda
contigua. En entrar, lligaren a la dona i, al marit, lli pegaren una forta pallissa, que va culminar amb una
ferida d'arma blanca en el seu abdomen. El marit, amb molta por per la seua vida i la dels seus sers volguts,
va tenir la certesa que acabarien amb ells. Per això, es va escapar per obrir la caixa forta, i no s h
́ o va pensar
dues vegades: va agafar la pistola que guardava en el seu interior i, després de fer un primer tir intimidatori
a l’aire, va començar un foc creuat amb els assaltants que va acabar amb la mort de dos d'ells.

2. Estat de necessitat.

Permet emparar el comportament de qui, per preservar un bé jurídic (propi o aliè) d’un perill imminent de
lesió, no té una altra sortida que lesionar o posar en perill es bé jurídic d’un tercer, de manera que produeix
un mal que, valorat en conjunt, ha de revestir menor importància per a l’ordenament que els que es
pretenia evitar.

A diferència de la legítima defensa, en l’estat de necessitat es reacciona davant un perill per a béns jurídics
que no procedeix a l’agressió, sinó d’altres fonts (fenòmens naturals, un accident fortuït, la malaltia...)

Mentre que en la legítima defensa la conducta de l'agressor és la que crea el perill per als béns aliens d'una
manera contrària a l'ordenament jurídic (cosa que, al seu torn, l'obliga a suportar que els seus es vegin
lesionats encara que siguin més importants que els atacats), en l'estat de necessitat només es pot obligar el
tercer a suportar la lesió dels béns (situats en igualtat amb els de l'altre subjecte) si resulta imprescindible per
a evitar un mal més gran, perquè com que no és responsable de la situació de perill ni ha lesionat l'ordenament
jurídic, una altra cosa resultaria clarament injusta.

La regulació de l’estat de necessitat en el nostre Codi ha donat peu a una intensa polémica en el si de la
doctrina entorn dels supòsits en què tots dos mals es puguen considerar equivalents.

L’opinió doctinal majoritaria. Teoria de la diferenciació: atribueix a l’estat de necessitat en aquests

supòsits la naturalesa de causa d’exculpació i no de justificació.

D'aquesta manera, l'article 20.5 del CP recolliria simultàniament un estat de necessitat justificant (per als
casos en què el mal produït sigui efectivament menys important que l'evitat, en els quals la conducta es
considera jurídicament correcta), i un merament excloent de la culpabilitat (aplicable als supòsits de mals
equivalents). En el segon cas, l'ordenament no pot optar per un dels pols en conflicte o l'altre, i no és possible,
per tant, considerar jurídicament correcta (és a dir, justificada) la conducta que sacrifica l'un en detriment de
l'altre. Més aviat, el que pas- sa en aquests casos és que el subjecte que lesiona el bé jurídic aliè estaria en
una situació extrema de conflicte personal, en la qual l'ordenament no li pot retreure que hagi sacrificat
interessos aliens per tal de salvar els propis de la mateixa importància (el dret no exigeix comportaments

63
heroics). Es tractaria, per tant, d'una situació d'inexigibilitat d'una altra conducta que fa desapa- rèixer el retret
per l'incompliment de l'obligació personal de no lesionar béns jurídics aliens.

Tornant a l'estat de necessitat pròpiament justificant, és interessant comentar que es tracta d'una causa de
justificació "versàtil". A diferència de la legítima defensa, que s'aplica a situacions en general bastant
semblants entre si, l'estat de necessitat es pot suscitar en un ventall de casos molt més heterogenis.

A. La situació de necessitat.

El codi al·ludeix difusament a aquesta situació quan, a l’inic de la regulació d’aquesta causa, estableix que
quedarà exempt de responsabilitat qui actúe “en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè” Aquest
estat o situació de necessitat es pot definir com a la situació de perill per un bé jurídic propi o aliè que només
es pot conjurar amb la lesió d’interessos de tercers.

1. El perill ha de tenir el caràcter de real, greu i imminent.

La jurisprudència sol rebutjar les situacions de meres dificultats econòmiques com origen d'un risc immediat
i concret per a béns jurídics, per la qual cosa es desestima l'estat de necessitat respecte dels actes típics
(sovint, delictes patrimonials o de tràfic de drogues) en què s'al·lega aquesta precarietat econòmica com base
de la justificació. Només quan la precarietat és urgent i impedeix satisfer necessitats bàsiques (el que es coneix
com "furt famèlic o miserable") s'aplica l'eximent completa si, a més, s'acredita la subsidiarietat (buscar feina,
sol·licitar ajudes socials, etc.), per a petites infraccions patrimonials.

La circumstància eximent incompleta es sol aplicar en casos de necessitats bàsiques però en els quals, o bé no
es satisfà la subsidiarietat, o bé el mal causat és de gran importància (per exemple, tràfic de drogues).

En qualsevol cas, cal precisar que l'exigència de la imminència del perill només té sentit allà on el transcurs
del temps permetria una atenuació o desaparició del conflicte. En canvi, si això no fos possible, el
manteniment d'aquesta exigència no té cap lògica.

2. L'única manera de salvar els béns a perill ha de ser la lesió d'interessos aliens.

Tot i que la jurisprudència no ho sol fer (tendeix a requerir sense més que la necessitat tinga un caràcter
absolut), aquesta exigència es podria disgregar (tal com proposa un sector doctrinal i un corrent
jurisprudencial) en dos nivells diferents:

- En primer lloc, hi ha de existir el que podem anomenar necessitat abstracta de vulnerar béns jurídics,
que hem de considerar un requisit essencial. Així, si hagués estat possible salvaguardar els béns en
perill mitjançant una actuació perfectament respectuosa amb els interessos de tercers, no es podria
apreciar estat de necessitat ni en la variant completa ni incompleta.

- En segon lloc, s'exigiria l'anomenada necessitat concreta o subsidiarietat, referida al caràcter

imprescindible del mitjà concret escollit per a resoldre la situació de perill. Partint de fet que aquest
només pogués conjurar amb el sacrifici d'interessos protegits jurídicament, d'entre totes les
possibilitats es tindria d'haver optat per la menys lesiva, de manera que si el subjecte tenia al seu
disposició altres alternatives menys invasores, ens trobaríem davant un cas d’excés intensiu (en la
nostra opinió, reconduïble a la circumstància incompleta).

B. Requisits de l’estat de necessitat.

1. Que el mal causat siga més important que el que s’intenta evitar: és necessaria la ponderació entre tots
els béns jurídics i els interessos en joc per poder detreminar si en efecte era procedent sacrificar alguns
per evitar un mal més important.

64
Així, segons un exemple molt comú en la doctrina, l'aplicació simple d'aquest raona- ment semblaria conduir
a justificar el fet que una persona patís contra la seva voluntat l'extracció d'un òrgan per a trasplantar-lo a qui
el necessita per a sobreviure, ja que, te- nint en compte les penes assignades a les lesions respectives, en el
Codi penal el bé vida gaudiria de més rang que la mera salut i integritat físiques.

Un possible criteri per perovar de resoldre la qüestió es basaría en la jerarquia de béns jurídics que es sembla
deudir del mateix Codi penal, d’acord amb la major o menor gravetat de les penes amb les quals apareixen
sancionats els atacs a cada un. Així i tot, avui està clarament admès que la utilització aïllada d’aquest criteri
podría conduir a solucions indesitjables.

La doctrina ha recorregut a diversos expedients, com el d'exigir que l'acció salvadora s'adeqüe a les valoracions
eticosocials o acudir a la idea rectora de la dignitat humana, de manera que no siga possible justificar la lesió
d'un bé jurídic per salvar un altre en principi de més importància si això va acompanyat d'una lesió d'aquest
paràmetre essencial del nostre ordenament (cosa que esdevindria, per exemple, sempre que s'utilitzés el cos
d'una persona contra seva voluntat com mer instrument de salvació d'una altra).

Hi ha una cosa que sí que sembla indubtable, i és que, per ser correcta, la tasca de ponderació requereix que
es tinguen en compte tots els béns jurídics implicats, i no només els que semblen estar-ho d'una manera més
immediata (cosa que exigeix, sense dubte, tenir en compte la dignitat personal i l'autodeterminació del
subjecte passiu de l'acció típica), i també altres factors rellevants, com ara el grau de perill o de lesió a que es
veuen sotmesos els béns en conflicte.

Un factor a considerar en la ponderació global dels interessos implicats és el principi de la prèvia distribució
de béns, doncs l'ordenament jurídic té un caràcter conservador en el sentit d'afavorir l'statu quo. Aquesta
idea és la que explica, utilitzant un exemple doctrinal clàssic, que no es puga justificar l'actuació de qui porta
un abric de pells luxós que, per evitar que es faça malbé en un fort aiguat, arrabassa el paraigües d'altra
persona que porta una peça molt menys costosa. Per més que el subjecte pretengués preservar un bé material
de més valor que el de l'altra persona, l'alteració de la distribució prèvia de béns que comporta la seva
conducta representa que, considerada en conjunt, produeixca més mal que el que pretén evitar, fet que
impedeix la justificació.

La jurisprudencia ha admès tres possibilitats de gradació segons el resultat que done la ponderació entre el
mal causat i el evitat:

o Es causa un mal inferior al què s’evita eximent completa.

o Es causa un mal lleugerament superior al què s’evita. Eximent incompleta

o Es causa un mal clarament superior al què s’evita. Sanció

2. Que la situación de necessitat no haja estat provocada de manera intencionada: tal com aclareix la
doctina majoritària, l’objecte de la provocació exloent de la justificació ha de ser realment la situación de
necessitat, és a dir, el mateix conflicte entre béns jurídics. Per tant, per a descartar la justificació no hi ha
prou amb el fet que el subjecte hagués provocat d’una manera intencionada la situación de perill prèvia
a la col·lisió d’interessos i que no necessàriament havia d’haver desembocat en aquesta última.

Per exemple qui provoca intencionadament un incendi per cobrar una assegurança i després ha de destrossar
béns aliens per evitar mals físics no ha provocat intencionadament la situació de necessitat (doncs el conflicte
amb la propietat aliena ha sorgit amb posterioritat i no tenia per què produir-se), sinó únicament la situació
de perill prèvia a aquest conflicte. L'acció típica de danys sí que podrà emparar-se, per tant, en l’estat de
necessitat.

65
La provocació intencionada només comprèn la dolosa (tant si és amb dol directe com eventual); és a dir, els
casos (certament infreqüents a la pràctica) en els quals el subjecte actua buscant la situació de conflicte
d'interessos (o coneixent l'altíssima probabilitat que aquesta es produís i acceptant tal cosa), precisament per
tenir que fer després un comportament típic per resoldrà. L'esmentada identificació de la provocació
intencional amb la dolosa exclou els casos de mera provocació imprudent, que es podrien emparar, per tant,
en estat de necessitat. Ex. actuacions imprudents trànsit.

En principi, la conducta típica per resoldre una situació de conflicte provocada d'una manera imprudent es
podria emparar en un estat de necessitat (tot i que la jurisprudència majoritària tendeix a solucionar aquests
supòsits negant d’ entrada l’aplicabilitat d’aquest estat de necessitat). Ara bé: en aquests casos el que es pot
justificar és l'acció típica dolosa que s'ha dut a terme (seguint amb el nostre exemple, al optar per girar a la
dreta i causar danys materials, A es comporta dolosament), cosa que no impedeix, tanmateix, que (aplicant
l'estructura de l’actio allibera in causa ) puga subsistir responsabilitat a títol d'imprudència pel resultat causat
en virtut d'un comportament negligent previ.

3. Que el subjecte no tinga obligació de sacrificar-se per raó del seu ofici o càrrec: el fet que determinades
professions i càrrecs impliquen l’assumpció voluntària de certs riscos fa que no s’aprecia l’estat de
necessitat complet si el subjecte es pretenia protegir d’un risc inherent, i que, per tant, tenia un deure
jurídic de suportar.

Es tracta d’un requisit no essencial, de manera que incomplir no obstaculitza l’apreciació de l’estat de
necessitat incomplet. Però, hem de fer algunes precisions en aquest sentit:

Ha de quedar clar que s’ha de tractar d’un risc dels que són inherents a la professió, doncs en cas contrari
no hi ha cap impediment per acceptar l’estat de necessitat.

La doctrina també tendeix a interpretar aquest requisit en el sentit que tot deure jurídic d’assumir riscos té
límits, de manera que no podem excloure de manera absoluta a aquesta classe de professionals de la
possibilitat de justificació plena, fet que permetria, per exemple, aplicar-la en supòsits de desproporció greu
entre els béns en conflicte.

3. Compliment d’un deure o exercici legítim d’un dret, ofici o càrrec.

L’explicació d’aquesta causa de justificació, mitjançant la qual l’elenc de justificants amb efectes en l’àmbit
penal s’amplia a les normes procedents de la resta de l’ordenament, residei en la mateixa unitat de
l’ordenament jurídic, la coherència del qual es posaria en dubte si consideréssim penalment il·lícits
comportaments que un altre sector del mateix sistema jurídic conseidera obligatòria o que, com a mínim,
autoritza. De fet, sovint s’haas- senyalat que es tracta d'una especificació supèrflua ja que, encara que l'article
20 CP no contingués aquesta clàusula, la unitat i coherència de l'ordenament obligarien a considerar legítims
els comportaments típics que al seu torn cons- tituïssin un dret o deure consagrats com a tals en altres sectors
del dret. Per això altres regulacions, com per exemple l'alemanya, no esmenten expressa- ment aquesta causa
de justificació.

El fet típic queda justificat sempre que el subjecte es comporte dins dels límits propis del seu deure, dret, ofici
o càrrec (només llavors estem davant d'un exercici "legítim"); límits que haurem de deduir de seva regulació
en el sector de l'ordenament respectiu (civil, administratiu, etc..)

Els supòsits de major incidència són:

• L’exercici de drets constitucionals: atès l'indiscutible caràcter normatiu (i no merament programàtic) de

la Constitució, resulta obvi que és font de veritables drets (alguns dotats del màxim rang: fonamentals).
A vegades pot passar, encara que certament no siga que és habitual, que l'exercici d'un d'aquests drets

66
 implique la lesió de béns jurídics protegits penalment. Si és aquest el cas, s'ha de dur aterme la tasca de
ponderació necessària, que pot conduir, a vegades, a la justificació del comportament típic.

• L'ús de la violència pels membres de les Forces i els Cossos de Seguretat: la tasca d’ aquests professionals
(Policia Nacional i Guàrdia Civil, policies autonòmiques i locals) implica la possibilitat d’un ús de la
violència que pot, a la seua vegada, desembocar en resultats típics de lesions o, fins i tot, d'homicidi. En
aquest context es tracta de perfilar, amb l'ajuda de la Llei orgànica de forces i cossos de seguretat de
1986, els límits d'aquesta utilització legítima de la violència a l'efecte d'emparar la conducta típica
corresponent sota la causa de justificació que ens ocupa. Requisits:

- Agents en l’exercici de les seus funcions: és a dir, que la violència siga exercida en l’acompliment d’una
funció pública pròpia del càrrec. L’ús de la força per part d’un agent per motius personal o privats no
entraria dins de la causa de justificació.

- Necessitat abstracta de l’ús de la violència.

- Necessitat de la violència concreta utilitzada.

La necessitat de la violència concreta va íntimament lligada a la idea de proporcionalitat, ja que l’ús de la

violència ha de ser proporcional a la gravetat i perillositat del comportament previ del subjecte.

4. La qüestió del consentiment.

Hi ha delictes per a la verificació dels quals és conceptualment necessària la vulneració de la voluntat de la

víctima, de manera que si hi ha consentiment de l'subjecte passiu desapareix tot element lesiu de la conducta.

En canvi, en altres casos el fet que hi haja consentiment de la víctima no elimina la lesió al bé jurídic. Per
exemple si una persona acepta sometre’s a practiques sadomasoquistes amb la conseqüència de patir lesions,
certament la presencia del consentiment no exclou l’agressió a la integritat física.

En realitat, el que fa el CP és preveure la seua concurrencia en certs supòsits de la part especial i atrogar-li
unes conseqüències jurídiques determinades:

Així es preveu en el cas de les lesions en els articles 155 i 156, i es dóna eficàcia justificant tan només respecte
a alguns supòsits específics (operacions de cirurgia transsexual, trasplantaments de òrgans i esterilitzacions) i
circumstància atenuant en la resta dels casos.

D'altra banda, la qüestió també es preveu expressament en l'article 143.3 pel que fa a l' homicidi consentit,
però no per concedir una eficàcia justificant a aquesta circumstància, sinó només per donar-li l'efecte de
disminuir la pena respecte de l'homicidi ordinari.

La doctrina penal ha anat elaborant una teoria general del consentiment per a veure els requisits per fer
desaparèixer la tipicitat en els casos en què aquest siga l'efecte que es dedueix del mateix CP, i també per
aconseguir la justificació o la simple atenuació en els casos en què es preveu (determinades lesions, per
exemple), si bé és cert que en aquests últims casos és freqüent que siga el mateix legislador qui especifique
les característiques que vol exigir a la manifestació de voluntat del subjecte passiu.

Pel que fa a aquest aspecte, es sol assenyalar que el subjecte que consent ha de posseir l'anomenada capacitat
natural de judici per comprendre el significat i les conseqüències del seu consentiment (que no s'identifica,
per cert, amb la majoria d'edat civil), a la qual cosa s'afegeix:

L’absència de vicis de la voluntat (com l'error, la coacció o l'engany) que invaliden el consentiment prestat.

67
Exercicis power point

1. ¿Vertader o fals?

En l’estat de necessitat només es pot obligar al tercer a suportar la lesió dels seus béns (en peu d’igualtat
amb els de l’altre subjecte) si aquesta resulta imprescindible per evitar un mal major.

Vertader.

Casos pràctics.

1. Francisco torna de matinada al seu domicili després de sopar amb els companys de treball. Quan es troba
en el seu portal, observa sobresaltat com un individu es dirigeix corrent cap a ell, portant el que sembla ser
un objecte punxant amb actitud amenaçadora.

Valore la responsabilitat penal de Francisco d'acord amb la teoria jurídica del delicte, d'acord amb les dues
variants dels fets presentades a continuació:

a) L'assaltant, amb el que resulta ser una navalla de papallona, amenaça a Francisco amb "punxar-lo" si no
accedeix a donar-li la cartera. No obstant això, Francisco aconsegueix desarmar amb dos cops de puny i,
estant l'assaltant en terra i mig inconscient, colpeja reiteradament el rostre de l'assaltant, fins a causar-li
lesions greus que requereixen d'un posterior tractament quirúrgic.

Ens trobem davant d’un excés extensiu, ja que hauria d’haver parat una pegada ha conseguit llevar-li la
navaixa, però en aquest cas continua pegant-li una vegada està pràcticament inconscient.

B) Davant la proximitat del subjecte, Francisco es dirigeix corrent cap a ell, colpejant-li la cara dues
vegades, i causant-li unes lesions lleus. El suposat assaltant va resultar ser Joaquim, inquilí a la mateixa
finca que Francisco, un jove de 18 anys que tornava corrent a casa per no arribar tard al toc de queda fixat
pels seus pares, raó per la qual portava les claus a la mà.

Estaríem davant del que el coneix com a legítima defensa putativa, ja que és un error sobre els pressupostos
objectius d’una causa de justificació.

2. Andreu i Josep, membres de les forces i cossos de seguretat de l'estat, realitzen la seva patrulla
reglamentaria duent a terme tasques relacionades amb la seguretat del trànsit. En un moment donat,
Andreu s'adona que en la direcció contrària de la carretera nacional hi ha dos vehicles aturats al voral,
estant els seus propietaris, Miguel i David, agredint-se mútuament com a conseqüència d'una baralla de
trànsit. Andreu i Josep es dirigeixen a separar Miguel i David, assumint cada un d'ells les seves funcions
policials sobre un dels intervinents. Valore la responsabilitat penal dels intervinents d'acord amb la teoria
jurídica del delicte, atenent a les dues variants dels fets presentades a continuació:

a) Andreu es dirigeix cap a Miguel, qui, davant l'actuació del funcionari policial, li clava un cop de puny
que ocasiona unes lesions lleus a l'agent. Andreu, davant la resistència de Miguel, l’ immobilitza emprant
una tècnica policial reglamentada, ocasionant una luxació a l'espatlla del detingut, acreditades en el
comunicat de la intervenció com unes lesions lleus.

Es tracta d’una causa de justificació de l’article 20.7 CP (El que obre en cumplimiento de un deber o en el
ejercicio legítimo de un derecho, oficio o cargo.)

68
b) Josep aconsegueix reduir a David, agafant-lo de les espatlles a l'altura de l'esquena. En el transcurs de
la intervenció policial, Josep, qui mantenia la seva arma a la mà dreta sense assegurança, en contacte amb
el cos de la víctima, obviant les normes de cura elementals pròpies de la seva professió, acciona el gallet,
causant la mort de David .

3. Resolga el següent cas indicant la qualificació jurídica dels fets, la responsabilitat dels intervinents i la
possible concurrència de circumstàncies eximents o modificatives de la responsabilitat criminal d'acord
amb la teoria deldelicte.

Una nit d'estiu, quan anava caminant pel carrer, Luis va ser abordat per Victorio, amb qui tenia una gran
enemistat a causa d'un conflicte econòmic que s'havia produït entre ells. Victorio anava acompanyat de
Miguel, a qui havia aconseguit convèncer que l'ajudés a matar Luis.

En execució del pla prèviament pactat, Victorio va apuntar a Luis amb una escopeta i el va advertir que
l’anava a matar si es movia. En aquest moment, Miguel es va apropar a Luis per darrere i li va clavar una
punyalada a l'abdomen.

Abans de ser apunyalat, Luis havia començat a cridar demanant auxili, i en la seva ajuda va acudir Joan, que
es va abalançar sobre Victorio, va aconseguir prendre- li l'arma i disparar sobre Miguel abans que aquest
pogués assestar una segona punyalada a Luis.

A continuació, Joan va girar l'arma sobre Victorio i apuntant cap al pit el va comminar perquè se n'anés. En
lloc d'anar-se'n, Victorio va aconseguir empènyer Joan i amb un ràpid moviment va recuperar la seva
escopeta. Amb la culata de l'arma va colpejar a Joan al costat dret de la cara, abans d'emprendre la fugida.

A Luis, la punyalada clavada per Miguel li va produir una ferida penetrant i unes lesions internes de tal
gravetat que van necessitar d'una intervenció quirúrgica urgent per poder salvar la vida.

A Joan, el cop que Victorio li va propinar amb la culata de l'arma li va ocasionar lesions consistents en la
pèrdua de l'audició de l'oïda.

Miguel va morir en l'acte, a conseqüència del xut de Joan.

En nom de Victorio es va ingressar en el compte de consignacions de jutjat, abans de donar inici el judici
oral, la suma de 50.000 € per fer front a les responsabilitats civils a favor de Luis.

69
70
 TEMA 19: La culpabilitat

1. La culpabilitat: concepte i fonament.

Es tracta de l’atribució del fet típicament antijurídic a qui l’ha realitzat

Pere ha matat violentament la seua novia: realitza un fet típic d’homicidi que no està justificat i pot ser declarat
culpable pel mateix.

En la concepció normativa de la categoria, la dimensió valorativa pren una importància essencial i la

culpabilitat es concep com al judici de reprotxe adreçat al subjecte concret per haver-se comportat d’una
manera contrària a l’ordenament.

L’afirmació de la culpabilitat requereix la comprovació de la imputabilitat de l’autor i només es pot reprotxar

jurídicament el seu comportament al subjecte que havia tingut la possibilitat de conèixer-ne la prohibició. La
culpabilitat requereix comprovar que a l’autor, tenint en compte la situació concreta en què va tenir lloc la
seua actuació, li era jurídicament exigible que s’hagués abstingut de dur a terme el comportament prohibit.

El fonament de la culpabilitat es veu sotmès a forts debats doctrinals, on es retreu al subjecte no haver-se
comportat de manera diferent a com ho va fer, ponent fer-ho.

Per a alguns, aquesta manca de demostrar la possibilitat d’una persona concreta d’actuar d’una manera
diferent de com ho va fer en una situació determinada condueix a l’adopció d’un paràmetre generalitzador,
és a dir, que es tractaria d’esbrinar si una altra persona col·locada en la situació de l’autor s’hauria pogut
comportar d’una altra manera.

Un segon punt de vista seria la substitució pel paradigma de la motivabilitat: des d’aquest punt de vista, la
inculpabilitat s’assimilaria a la manca de capacitat de deixar-se motivar per l’imperatiu penal.

Finalment, el tercer punt de vista seria la substitució pel paradigma de la prevenció: s’aprecia la dissolució
com a categoria independent de la culpabilitat. És a dir, la dificultat per mantenir les garanties que emanen
d’aquesta figura.

El Dret Penal propi d’un Estat Social i democràtic de Dret no pot renunciar a la configuració de l’home com a
ésser dotat d’una certa autonomia per a regir les seues accions, i és que de cap manera pot oblidar-se que
aquesta forma d’Estat es troba basada precisament en la dignitat humana.

La Constitució ofereix una determinada imatge normativa de l’home com a ésser lliure. La mateixa idea de
Dret, d’un ordenament jurídic que estableix regles de conducta, pressuposa també aquesta concepció de
l’ésser humà, que d’altra banda, coincideix amb la certesa social de la seua existència i amb la imatge que les
persones tenim de nosaltres mateixes com a tals.

2. L’estructura del judici de culpabilitat.

Estructura del judici de culpabilitat

2 Coneixement de
1 imputabilitat 3 Exigibilitat
l’antijuridicitat

71
1. Imputabilitat: el subjecte ha de tenir capacitat per a comprendre la il·licitud de fet i comportar-se
d’acord amb aquesta comprensió.

Exemple: Pere mata violentament a la seua novia durant un brot esquizofrènic, per tant, realitza el fet típic
d’homicidi que no està justificat però no pot ser considerat culpable.

2. Coneixement de l’antijuridicitat: el subjecte ha d’haver pogut conèixer que el fet estava prohibit.

Exemple: Pere mata la seua novia al creure que estava a punt d’assassinar al nadó dels dos en un
arravatament, aleshores, realitza un fet típic d’homicidi que no està justificat, però no pot ser
considerat culpable.

3. Exigibilitat: ha d’haver-se pogut exigir al subjecte que s’hagués comportat d’una altra manera.

Exemple: Pere mata la seua novia deixant-la caure de la cordada i salvant així la seua pròpia vida, després
d’haver quedat suspesos en el buit, per tant, realitza un fet típic d’homicidi que no està justificat, però no
pot ser considerat culpable.

Causes d’exclusió de la culpabilitat

Causes d’inimputabilitat Error de prohibició Causes d’inexigibilitat

1 Anomalia psíquica/trastorn
mental transitori.
1 Estat de necessitat exculpant
2. Intoxicació plena 1 Error de prohibició
2. Por insuperable
3. Alteracions en la percepció

4. Minoria d’edat.

72
 Absència de culpabilitat Exclusió de la responsabilitat

Disminució de la culpabilitat Eximent incomplet (pena inferior en un o dos graus)

Lleu disminució de la culpabilitat Circumstància atenuant analògica

73
74
 TEMA 20: La imputabilitat i la seua absència.

1. Causes d’inimputabilitat.

La imputabilitat equival a l’atribució, i en el nostre context, fa referència al conjunt de condicions que ha

de complir l’autor d’un fet il·lícit perquè el mateix se li puga atribuir. Constitueix el primer element del judici
de la culpabilitat.

La imputació és la capacitat de culpabilitat i consisteix en el conjunt de requisits psicobiològics que expressen

que el subjecte tenia la capacitat de comprendre la il·licitud del fet que ha dut a terme i d’actuar d’acord amb
aquesta comprensió.

Aquesta ha estat la fórmula mixta psicologiconormativa per la qual ha optat encertadament el legislador en
el Codi Penal.

El subjecte tenia la capacitat de comprendre la il·licitud del fet que ha dut a terme i d’actuar d’acord amb
aquesta comprensió.

A. Anomalia o alteració psíquica i trastorn mental transitori.

D’acord amb el que disposa l’article 20. 1, queda exempt de responsabilitat criminal aquell que, en el moment
de cometre la infracció penal, a causa de qualsevol anomalia o alteració psíquica, no puga comprendre la
il·licitud de fer o actuar d’acord amb aquesta comprensió.

En consideració al seu grau d’intensitat, algunes de les anomalies o alteracions psíquiques que poden provocar
aquest efecte d’imputabilitat són les següents:

- Epilèpsies.

- Esquizofrènia i trastorns delirants permanents.

- Trastorns mentals orgànics.

- Trastorns de l’humor o de l’estat d’ànim

- Trastorns de la personalitat

- Retard mental: si es tracta de retard mental profund, existeix un eximent completa, si es tracta de retard
mental greu, existeix un eximent incompleta i si es tracta de retard mental lleu, es tractaria d’una
circumstància atenuant.

- Trastorn mental transitori: per a eximir de responsabilitat cal que afecte les capacitats intel·lectives i
volitives del subjecte amb la mateixa intensitat que la que es requereix als casos d’un trastorn mental
permanent, de manera que tinga lloc l’efecte d’inimputabilitat que es demana a l’article 20.1.

Si la pertorbació no és total, es pot aplicar, considerant el grau verificat, l’eximent incompleta de l’article 21.1
la circumstància atenuant analògica de l’article 21.7 o , si escau, la circumstància atenuant d’arravatament.

D’acord amb l’article 20 en els supòsits dels tres primers números s’han d’aplicar, si escau, les mesures de
seguretat previstes en aquest Codi.

Als declarats inimputables en virtut d’aquesta eximent se’ls pot aplicar, si és necessari la pena que s’hagués
pogut imposar pel delicte comès, en els cas d’haver estat el subjecte responsable, és privativa de llibertat, la

75
mesura de seguretat que es preveu en l’article 101 del Codi penal: internament per tractament mèdic o
educació especial en un centre adequat al tipus d’anomalia o alteració psíquica que s’aprecia.

B. Intoxicació plena

D’acord amb l’article 20.2 del Codi Penal, queda exempt de responsabilitat criminal qui es trobe en estat
d’intoxicació plena pel consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies
psicotròpiques o altres que produeixen efectes anàlegs.

L’efecte psíquic d’inimputabilitat ha de ser idèntic al què s’ha analitzat anteriorment en els casos de l’anomalia
o alteració psíquica i el trastorn mental transitori, incapacitat per a comprendre la il·licitud de fet o d’actuar
d’acord amb aquesta comprensió.

Açò només ho produeix la intoxicació plena. La semiplena dóna lloc, quan és prou intensa a l’aplicació de la
circumstància incompleta de l’article 21.1, en un altre cas, es pot aplicar la circumstància atenuant de l’article
21.7. Lògicament, la intoxicació lleu, productora d’una simple excitació o eufòria, és penalment irrellevant per
aquests efectes.

No tota intoxicació plena comporta l’exempció de responsabilitat, sinó, només la que s’ha buscat per
delinquir, ni s’ha produït de manera que s’hagués hagut de preveure el fet delictiu posterior.

Resulta concloent la manera en que s’ha originat l’estat d’inimputabilitat: que el subjecte s’haja col·locat
voluntàriament en una situació d’inimputabilitat per ingestió de les substàncies expressades no vol dir que
perseguís dur a terme posteriorment el fet delictiu ni, necessàriament, que aquest fet resultés previsible.

L’article 20.2 del Codi penal declara exempt de responsabilitat criminal a qui, en el moment de cometre la
infracció penal, es trobe sota la influència d’un síndrome d’abstinència, a causa de la seua dependència a
aquestes substàncies, que li impedeix comprendre la il·licitud de fet a actuar d’acord amb aquesta
comprensió.

Per aquest efecte, es distingeix entre l’estat de carència inhabilitant i la mera crisi d’anisietat, que produeix
desassossec o intranquil·litat, però que no arriba a anul·lar les facultats intel·lectives o volitives dels que
l’experimenten.

L’article 21.2 com a novetat, recull una nova circumstància atenuant “que el culpable actue a causa de la seua
greu addicció a les substàncies esmentades al número 2 de l’article anterior.

És imprescindible que el subjecte actue il·licitament a causa d’aquesta addicció.

Com a conseqüència, als declarats incapaços de culpabilitat per haver delinquit en estat d’intoxicació plena
que s’ha pogut imposar pel delicte comès, en cas que el subjecte sigués responsable, fora de privació de
llibertat, la mesura de seguretat que es preveu en l’article 102 CP: internament en un centre de deshabituació
públic o privat degudament acreditat o homologat.

C. Alteracions en la percepció.

D’acord amb l’article 20.3 del Codi Penal, està exempt de responsabilitat criminal que pel fet de patir
alteracions a la percepció des del naixement o des de la infantesa, tinga alterada greument la consciència de
la realitat.

S’ha proposat l’aplicació en els supòsits en què, si bé no concorren pròpiament defectes en la percepció
sensorial, es pot produir una situació d’incomunicació similar entre el subjecte.

76
La conseqüència seria l’aplicació, si és necessari i la pena que s’hagués pogut imposar pel delicte comés en
cas que el subjecte fora responsable , és privativa de llibertat, la mesura de seguretat que es preveu en l’article
103 CP: internament en un centre educatiu especial.

D. Minoria d’edat.

Els menors de 18 anys no són responsables criminalment d’acord amb aquest Codi. Quan un menor d’edat
comet un fet delictiu pot ser responsable d’acord amb el que disposa la llei que regula la responsabilitat penal
del menor. (art 19)

L’article 19 no constitueix una causa de inimputabilitat, sinó una clàusula per la qual es prescindeix únicament
de depurar la responsabilitat penal dels menors de 18 anys d’acord amb aquest Codi.

La llei que se’ls aplica és la llei orgànica 5/2000 reguladors de la responsabilitat penal dels menors i en
l’exposició de motius es reflecteix expressament la naturalesa formalment penal , però materialment
sancionadora-educativa del procediment i de les mesures aplicables als infractors menors d’edat.

Es configura així un autèntic dret penal juvenil per als menors de 18 anys i majors de 14.

2. La imputabilitat disminuïda

Entre la imputabilitat i la inimputabilitat no hi ha una separació contundent: les facultat intel·lectives i volitives
resulten graduables.
El Codi penal fa un triple tractament de les situacions d’absència de plena imputabilitat:

1. Inimputabilitat: exempció de responsabilitat criminal per aplicació de les causes d’inimputabilitat.

2. Inimputabilitat disminuïda: atenuació de la pena en un o dos graus per aplicació de l’anomenada eximent
incompleta de l’article 21.1

A més, en aquests casos, és possible la imposició d’una mesura de seguretat.

3. Afectació lleugera de les facultats intel3lectuals o volitives: actuació de la pena per aplicació de la
circumstància de significació anàloga a la circumstància incompleta de l’article 21.7 del Codi penal.

Activitats power point

4. Marc i Fran són companys de pis. Mentre veuen una pel·lícula al sofà, Marc pateix un brot d'esquizofrènia
paranoide que li fa patir al·lucinacions i sentir veus que li ordenen que mate a Fran. Marc pot comprendre
el que li està passant, ja que les seves capacitats cognitives no s'han vist afectades, a diferència de les
volitives, ja que sent un impuls ingovernable que el fa dirigir-se a la finestra, obrir- la i de manera sorprenent
llançar al seu amic al buit. Fran mor a l'acte.

Es tractaria d’un delicte d’homicidi dolos ja que Marc vol llançar a aquesta persona, però la seua voluntat
estarà viciada ja que pateix esquizofrènica. S’aplicaria l’eximent incompleta de l’article 20.1 i es podria aplicar
també una mesura de seguretat.

L’apreciació d’una causa de justificació d’un fet típic comporta, sense cap excepció, l’exempció de la
responsabilitat civil. Vertader o fals? Fals. Ix a l’examen segur!!!

Resol el següent cas indicant la qualificació jurídica dels fets, la responsabilitat dels acusats i la possible
concurrència de circumstàncies eximents o modificatives de la responsabilitat criminal. Examen!!

77
FETS:

En els dies previs a la data dels fets, 10 de juny de 2017, Carles, Pau i Pere s'havien posat d'acord en donar
una pallissa a Bernat.

Bernat era company de pis de Carles i aquest no podia suportar que Bernat, d'una altra nacionalitat, seguís
una religió diferent a la seua. Carles sentia un gran menyspreu pel país natal de Bernat i volia que abandonés
l'habitatge.

En execució de l'acord adoptat, es van citar la vesprada del 10 de juny de 2017, a les 16.00 h., en el domicili
d'Carles. Pere va acudir puntual a la cita. Passada una hora, com Pau no apareixia, Carles i Pere van decidir
començar l'execució del seu pla. Per a això, van entrar a l'habitació de Bernat, el van copejar reiteradament
a l'abdomen, li van clavar 4 cops de puny a la cara i el van copejar dues vegades al cap amb un objecte
contundent.

Quan Bernat va perdre el coneixement Carles i Pere van abandonar el domicili.

Bernat va morir i l'autòpsia revela que la mort es va produir a les dues hores dels fets, per una fractura
cranial que li va produir hemorràgia cerebral massiva, i que podria haver estat evitada d'haver estat assistit
per personal mèdic d'urgències.

En el moment de cometre els fets descrits es trobava també a la casa Marcel, que no coneixia l'acord previ
per apallissar a Bernat i que no va arribar a veure els cops que li van clavar; però va romandre en l'habitatge
una vegada el van abandonar Carles i Pere i, malgrat que va veure a la víctima moribunda a terra i era
conscient del risc que corria la seva vida, no va fer res per evitar la seva mort ni va trucar als serveis
d'emergència.

Pere era en l'època dels fets relatats consumidor de diferents drogues, amb patró d'abús, el que li va causar
un estat d'afectació parcial de les seves capacitats psíquiques, amb alteració parcial de les capacitats
necessàries per tenir consciència de la realitat, i de les relatives a la possibilitat de materialitzar la voluntat.

En el moment en què es va produir la mort de Bernat, així com en les hores i dies següents, Marcel va patir
un estat de temor o pànic a que pogués patir un dany greu i imminent, ja que ell era de la mateixa
nacionalitat que Bernat i professava la seva mateixa religió, por que li va afectar de forma important a la
seva capacitat psíquica per prendre decisions i materialitzar la seva voluntat.

Estaríem davant d’una conducta punible ja que estaríem davant d’una conspiració (un acte preparatori), però
com que avança l’execució del delictes no es castiga. En canvi, com que Pau no acudeix a la cita se li podria
castigar com a conspirador ja que no ha avançat més en l’inter criminis i a més com que conspiren per a
realitzar un delicte de lesions si que seria conspirador i se li imposaria la pena inferior en 1 o 2 graus. Però
Carles i Pere com que si que acudeixen a la cita comencen l’execució per tant ja estaríem en temptativa.

Aleshores ací estaríem davant d’un delicte d’homicidi consumat amb dol eventual. Veiem com aquests dos el
que han fet és pegar-li per tant, és una actuació de la que es desprèn un risc per a la vida. Ací podríem
argumentar l’homicidi dolós amb dol eventual ja que eren conscients del perill per a la vida de la persona.

Carles i Pere serien coautors ja que executen el fet els dos de forma conjunta. Ací aplicarem una eximent
incompleta a Pere ja que era consumidor i açò va causar una afectació de les seues capacitats físiques.

A més, el fet d’actuar per motius racistes agreuja la responsabilitat criminal.

78
Finalment ens quedaria valorar la responsabilitat de Marcel, per tant seria responsable del delicte domicili del
deure de socors. No obstant açò, com que patia un estat de pànic, podríem valorar la possibilitat d’aplicar
aquesta causa d’inculpabilitat, que comportaria que es poguera rebaixar la pena 1 o 2 graus.

Pere es dirigeix amb els eu amic Jaume a un bar situat en una localitat pròxima a la seua, on comencen a
ingerir grans quantitats d’alcohol, que els provoquen una alteració no completa però notable de les seues
facultats volitives i intel·lectives. Pere discuteix amb el seu amic Jaume per un tema de gelosia, i en la calor
de la discussió urgeix a un altre amic, Enric, el qual acaba d’arribar i encara no ha begut res, que li doni
alguna cosa per poder lesionar Jaume. Enric li dóna ràpidament el got de beguda que té a la mà, i Pere li
estampa el got a Jaume al cap, produint-li lesions que només requereixen per a la seua curació una primera
assistència facultativa. Pere, espantat per els fet, agafa el seu vehicle i es dirigeix immediatament a casa
seua. A l’alçada del quilòmetre 789 de l’autovia AP-7, va ser aturat per la Policia Local, que li va fer la prova
de l’alcoholèmia i va donar una taxa de 0.8 mil d’alcohol per litre d’aire expirat, quan la màxima permesa
en el Reglament General de circulació és de 0,25 mg/l

79
80
 TEMA 21: El coneixement de l’antijuridicitat.

1. Absència de coneixement de l’antijuridicitat: l’error de prohibició.

Desconeixement de l’antijuridicitat de la conducta. Error de prohibició.

Art 14.3: l’error invencible sobre la il·licitud del fet constitutiu de la infracció penal exclou la responsabilitat
criminal. Si l’error fora vencible, s’aplicarà la pena inferior en un o dos graus.

L’error de prohibició suposa el desconeixement per part del subjecte de la significació antijurídica de la
seua conducta. Incorren en aquet error aquelles persones que no saben que actuen de manera contrària a
l’ordenament jurídic.

La seua apreciació comporta l’exclusió del coneixement de la il·licitud com a element de la culpabilitat.

L’apreciació de l’error de prohibició disminueix ( si és vencible) o exclou (si és invencible) la culpabilitat del
subjecte pel fet penalment antijurídic.

La diferència amb l’error de tipus és que en l’error de prohibició, el subjecte desconeix que la conducta que
realitza està prohibida per l’ordenament jurídic, mentre que en l’error de tipus, l’autor no perceb
correctament allò que està fent, per exemple, ignora que al disparar contra allò que creu que és un animal
està matant realment a una persona.

2. L’error de prohibició: tractament legal.

Error de
Disminució de la Pena inferior en
prohibició
culpabilitat 1 o dues graus
vencible
Art. 14.3
Error de
Exclusió de la
prohibició impunitat
culpabilitat
invencible

3. Classes: directe i indirecte.

Error directe de prohibició: l’autor erra sobre l’existència de la prohibició, desconeixent el caràcter il·lícit
que l’ordenament atribueix al fet.

Per exemple, un estranger procedent de Utah contrau segon matrimoni desconeixent que la bigàmia es troba
prohibida.

Error indirecte de prohibició: L’autor és conscient d’estar portant a terme una conducta generalment
prohibida, però creu que en el cas concret es troba excepcionalment permesa.

- Error sobre l’existència d’una causa de justificació: el propietari creu que està autoritzat a canviar el pany
de l’habitatge del seu inquilí morós per desallotjar-lo.

81
- Error sobre el límits d’una causa de justificació: el metge creu que el termini de licitud per a la interrupció
de l’embaràs és de 26 setmanes i el practica a una dona embarassada de 16, quan en realitat està en 14
setmanes.

- Error sobre els pressupostos d’una causa de justificació: qui es creu víctima d’una detenció il·legal per
part d’un tercer copeja al policia no uniformat que intenta detenir-la.

5. Error invers de prohibició.

Té lloc quan el subjecte atribueix equivocadament al fet que porta a terme la condició d’il·licitud, de manera
que pensa erròniament que porta a terme una conducta antijurídica, quan en realitat no ho és.

Naturalment, la solució ñes la impunitat, ja que el delicte comés només existeix al cap de l’autor.

ACTIVITATS POWER POINT

1. El caçador A dispara contra una cosa que es mou entre unes rames creient que es tracta d’un conill, quan
en realitat es tractava d’un altre caçador. Es tracta d’una error de tipus.

2. A, provinent d’un país on la venda de drogues “toves” no és delicte, proporciona a X cinc grams d’haixix
a canvi d’una determinada quantitat de diners. Es tracta d’un error de prohibició

82
 TEMA 22: Causes d’inexigibilitat.

1. Concepte d’inexigibilitat.

Només pot ser considerat culpable el subjecte a qui se li podia exigir que es comportara d’acord amb
l’ordenament (que s’abstinguera de vulnerar la norma objectiva de valoració)

2. Causes d’exculpació: por insuperable I estat de necessitat exculpant.

Estat de necessitat excusant: Estem davant la vessant justificada quan la ponderació dels dos béns en conflicte
permet considerar que la conducta típica ha preservat béns i interessos jurídicament més rellevants que els
lesionats: mentre que l’efecte de la circumstància només és exculpant quan els interessos i els bens es poden
considerar del mateix rang.

L’ordenament no pot considerar correcte el sacrifici d’uns interessos per salvar altres. Com que el punt de
partida de tot estat de necessitat és la situació inicialment idèntica respecte al dret dels 2 béns en conflicte,
quan el conflicte es suscita entre béns igual de valuosos, el dret no té raons per aprovar la conducta típica i
obligar al subjecte passiu a tolerar el sacrifici dels seus interessos.

Per exemple, en un naufragi queden dos supervivents i solament un salvavides. Un d’ells li treu el salvavides
a l’altre i pot salvar d’aquesta manera la seua pròpia vida. L’altre nàufrag mor ofegat.

La por insuperable es troba regulada a l’article 20.6 CP i declara exempt de responsabilitat criminal a qui actúe
impulsat per una por insuperable.

Per a poder considerar una por insuperable han de donar-se el següents requisits:

- Por en clau exclusivament psicològica: situació de veritable terror o pànic que altere completament les
facultats del subjecte fins al punt de privar de la lucidesa o força de voluntat.

- Caràcter insuperable de la por: perspectiva individualitzadora combinada amb un paràmetre

moderament generalitzador: la qual hauria pogut superar un home mitjà, situat en la posició de l’autor.

Per exemple, Joan presta fals testimoni en causa penal temorós de que el seu company de cel·la porte a terme
les amenaces contra aquest i la seua família si no actua d’acord amb les seues instruccions.

ACTIVITATS POWER POINT.

ACTIVITAT 1

Amelia té una filla de 5 anys, fruit del seu matrimoni amb Baltasar. Baltasar (qui en el moment del judici
presenta antecedents penals encara no cancel·lats, procedents d'un abús sexual contra un menor comès
en la seva joventut) ha abusat sexualment de la seva filla en nombroses ocasions des que la nena tenia 3
anys. Aquesta situació és coneguda fefaentment per Amelia. Tot i que una amiga propera li insisteix que
acudeixa a un pis d'acollida amb la nena, Amelia no es decideix a fer-ho, al·legant (cosa que és certa) que
Baltasar, de temperament violent, li ha dit repetidament que si marxa "anirà per ella".

Finalment, l'amiga d'Amelia denuncia la situació, i dos agents de policia van al domicili d'Amelia i Baltasar
amb una ordre de detenció. Quan l'agent Joan Carles està comunicant a Baltasar que queda detingut,
Baltasar es dirigeix ràpidament a una còmoda situada al costat d'ell i obre un calaix; creient que Baltasar
pretén agafar una arma del calaix, l'agent Joan Carles desenfunda la seva arma de foc reglamentària i
dispara a la cama de Baltasar,causant-li una lesió important. Immediatament l'altre agent registra el calaix

83
de la còmoda i comprova que en ell només es contenien diversos paquets de tabac i un encenedor
(Baltasar, fumador compulsiu, va pretendre obrir el calaix tan sols per agafar una cigarreta). Finalitzada la
instrucció de procediment, abans de l'acte d'obertura de judici oral, Juan Carlos va procedir a consignar la
quantitat de 3.000 euros en concepte d'indemnització pels perjudicis causats a Baltasar.

En quan a Baltasar podria ser autor a títol de dol d’un delicte d’abús sexual i a més les amenaces podrien
tractar-se d’un delicte de maltractament en l’àmbit familiar.

En quan a la mare, com que coneix que el pare abusa sexualment de la filla però aquesta no fa res seria
cooperadora necessària, però podria aplicar-se-li un eximent per la por insuperable.

Respecte de l’agent Joan Carles, es tracta d’un comportament humà típic atribuït a títol de dol. En aquest cas
ens trobaríem davant d’un error de prohibició, ja que el subjecte sap que la conducta està prohibida en el cas
concret creu que es troba excepcionalment permesa. Podríem aplicar la circumstància atenuant per que ha
pagat una indemnització per a recarcir el mal comés.

Determina la veracitat o falsetat d’aquest enunciat i raona la teua resposta.

A duu a terme actes de naturalesa sexual amb B , de quinze anys d’edat, realitzant amb això els elements
del tipus objectiu del delicte previst en l’art 183.1 CP (delicte que tinga qualsevol contacte sexual amb un
menor de 16 anys, encara que siga volgut per aquest últim, ja que el seu consentiment es considera
jurídicament invàlid): el contacte sexual es produeix en una festa. A i B no es coneixien prèviament, i B
aparenta més edat de la que té. Si pogués provar-se que A no sabia l’edat de B i que va pensar que B tenia
17 ans, el correcte seria apreciar a A un error de prohibició, vencible i sancionar-lo d’acord amb l’article 14.
3. En canvi, si A és un immigrant nouvingut a Espanya que pena que la nostre país l’edat del consentiment
sexual és la mateixa que en el seu (14 anys) estaríem davant un error de tipus vencible que obligaria a
castigar-lo per abús sexual imprudent. Fals, ja que és a la inversa, en el cas de que no conega que te 15 anys
parlaríem d’un error de tipus. Malgrat que estiguérem davant d’un error de tipus vencible com que no està
prevista la modalitat imprudent no podríem castigar a aquesta persona. En el segon cas es tractaria d’un error
de prohibició directe

Marc té 17 anys i comet un assassinat. El judici es celebra quan ja ha complit els 18 anys. En tal cas, se li pot
jutjar d’acord amb el codi penal. Fals, se’l te que jutjar amb la llei orgànica de responsabilitat penal del menor.

A que manté una relació d’enemistat amb B, veí seu, decideix ingerir una pastilla que i proporciona un amic,
que provoca en els subjectes un trastorns mental transitori, per a anar a l’establiment on B sol passar les
tardes, i agredir-li físicament. Després de prendre A aquesta pastilla i tenint completament afectades les
seues capacitats cognitives i volitives, li propina a B diferents cops a la cara i cos, causant-li lesiones de
diversa índole. Respon A de les lesions?

Es tractaria del actio libera in causa, per tant, es retrotrau la situació al moment en que el subjecte era
conscient, per tant, no eximeix de pena ja que el subjecte va prendre la pastilla amb la finalitat de provocar
aquest trastorn mental transitori.

84
 TEMA 23: Concepte i classes de penes.

1. Classes de penes.

A. Criteri de gravetat.

Segons la seua gravetat, les penes es classifiquen en greus, menys greus i lleus, en funció de la naturalesa i la
durada,¡. Les penes greus són les que s’imposen als delictes greus. Les penes menys greus són les que
s’imposen als delcites menys greus. Finalment, les penes lleus són les que s’imposen als delictes lleus (faltes
fins a la reforma del Codi Penal).

Les penes que tenen la consideració de greus són per regla general les que tenen una durada superior a 5
anys, inclosa la pena de presó.

Excepcions a aquesta regla general les constitueixen algunes penes privatives de drets, com la pena
d’inhabilitació absoluta i la pena de privació de la pàtria potestat, que sempre són penes greus. En els mateixos
termes, totes les penes imposades a les persones jurídiques, amb independència de la durada, tenen la
consideració de penes greus. La pena de multa és menys greu o lleu segons la durada, llevat de la proporcional,
que sempre és una pena menys greu.

B. Penes principals i accessòries.

Les penes principals són les que s’apliquen de manera autònoma, que apareixen com a penes imposables als
delcites i les faltes en els preceptes corresponents del llibre II.

Per contra, les penes accessòries són les penes d’inhabilitació que acompanyen la pena principal. Es tracta de
penes acompanyants que, partint del seu caràcter fonamentalment infamant, originàriament acompanyaven
de manera automàtica la imposició de determinades penes de presó, i no s’imposaven pel delicte comès, sinó
per la pena principal imposada. En l’actualitat, la seua imposició no és automàtica en tots els casos, però
continuen tenint la durada que correspon a la pena principal.

Per exemple, trobem a l’article 55 CP que “la pena de presó igual o superior a 10 anys portarà amb si la
inhabilitació absoluta durant el temps de la condemna llevat que aquesta ja estigués prevista com a pena
principal per al supòsit que es tracte”.

El jutge pot a més disposar la inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda
o acollida o bé la privació de la pàtria potestat, quan aquests drets van haver tingut relació directa amb el
delicte comès. Aquesta vinculació haurà de determinar-se expressament a la sentència.

C. Criteri de naturalesa

Atenent a la naturalesa, les penes es classifiquen en penes privatives de llibertat, penes privatives de drets i
penal de multa.

El criteri seguit per aquesta norma pren en consideració l’interès o bé jurídic del mateix penat, que es veu
compromès tant en el disseny com en la imposició i l’execució de la pena corresponent. Així, les penes
privatives de llibertat són les que impliquen la privació de la llibertat ambulatòria, i les de multa, aquelles la
finalitat de les quals se centra a produir una disminució patrimonial del penat.

85
 PRIVATIVES DE LLIBERTAT PRIVATIVES DE DRETS MULTA
• Presó • Inhabilitació absoluta
• Localització permanent • Inhabilitació especial
• Responsabilitat penal ocupació, ofici,
subsidiària per indústria.
impagament de multa • Suspensió ocupació o
• Presó permanent càrrec públic.
revisable. • Privació de conduir
• Privació de tenir armes
• Privació de residir
• Prohibició aproximació i
comunicació amb la
víctima o familiars
• Treballs en benefici de
la comunitat
• Privació de la pàtria
potestat.

o Penes privatives de llibertat: orientades cap a la reeducació i reinserció social i no poden consistir en
treballs forçats.

- Presó: pèrdua de la llibertat ambulatòria mitjançant l’internament continuat en un centre penitenciari durant
el temps prèviament determinat per sentència i executada segons la legislació vigent. El condemnat tindrà
dret a un treball remunerat, als beneficis corresponents de la Seguretat Social, així com a l’accés a la cultura i
al desenvolupament integral de la seua personalitat.

La seua surada ha de ser d’un mínim de 3 mesos i d’un màxim de 20 anys (excepcionalment 25, 30, 40).

- Localització permanent: aquesta pena té una durada màxima de fins a 6 mesos i s’utilitza tant com a pena
principal, com a forma de compliment de la responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa o
com a pena substitutiva de presó no superior a 6 mesos.

El lloc de compliment de la sanció amb caràcter general és el domicili del penat o un altre determinat que el
jutge hagi fixat en la sentència.

- Presó permanent revisable: és una pena de presó en principi per temps indefinit, subjecta a revisions que
poden servir perquè el reu recupere la llibertat.

L’objectiu d’aquesta pena és impedir que els delinqüents més perillosos que no han demostrat capacitat de
reinserció puguen tornar a la societat, posant en perill la seguretat de les persones.

La presó permanent revisables només pot imposar-se per assassinats en els quals concorre una específica
circumstància agreujant. Es tracta d’una llista de supòsits tancada:

a) assassinat hiperqualificat (art. 140 Cp): Aplicable en els casos en que la mort produïda pot qualificar-sE
d'assassinat i, a més ,

• la víctima és menor de 16 anys o persona especialment vulnerable.

• la mort és subsegüent a un delicte contra la llibertat sexual.

86
• l'autor pertany a grup o organització criminal.

• el subjecte ha estat ja condemnat per la mort de 3 o més persones.

b) homicidi del rei, la reina, el príncep o la princesa d'Astúries (Art. 485 Cp);

c) homicidi amb fins terroristes (Art. 573 bis.1.1a Cp).

d)homicidi del cap d’Estat d'un estat estranger, o d'una altra persona internacionalment protegida per un
Tractat, que es trobe a Espanya (Art. 605.1 Cp).

e) delicte de genocidi, si es produeix la mort o lesions de l' art. 149, o es comet agressió sexual contra algun
dels membres de el grup (art. 607.1.1.o i 2n Cp).

f) delictes de lesa humanitat, si es causés la mort d'alguna persona (art. 607 bis.2.1 ° Cp).

Per a que es suspenga una pena de presó permanent ha de donar-se els següents requisits: que el penat haja
complert la seua condemna (25 anys de presó efectiva si és condemnat per un únic delicte a la pena de presó
permanent revisable o 25-30 anys de presó efectiva si es condemnat per dos o més delictes a la pena de presó
permanent revisable), que tinga el tercer grau i l’existència d’un pronòstic favorable de reinserció.

o Penes privatives de drets:

- Inhabilitació absoluta: la pena d’inhabilitació absoluta produeix la privació definitiva de tots els honors,
ocupacions i càrrecs públics que tinga el penat,encara que siguen electius. Produeix a més la incapacitat
per obtenir els mateixos o qualssevol altres honors, càrrecs o ocupacions públiques.

- Inhabilitació especial: la pena d’inhabilitació especial per ocupació o càrrec públic produeix la privació
definitiva de la ocupació o càrrec sobre el qual recaiga i els honors que li siguen annexos. Produeix, a més
la incapacitat per obtenir el mateix o altres anàlegs durant el temps de la condemna. En la sentència
hauran d’especificar-se les ocupacions, càrrec i honors sobre els quals recau la inhabilitació.

- Treballs en benefici de la comunitat: es posa en contacte al delinqüent amb els interessos jurídicis
vulnerats, fent tasques útils per a la societat. Pot funcionar coma. Pena principal i substitutiva de la presó
(penes curtes). La seua durada màxima és d’un any. Aquest treball sempre és voluntari per al penat, ja
que existeix una prohibició constitucional del treball forçat.

o Pena de multa: És l’únic pena patrimonial en sentit estricte. Es tracta d’una sanció pecuniària.

Al Codi Penal podem trobar dos formes de multa:

- Sistema dies-multa: adequar la quantitat a pagar a la capacitat econòmica del penat. És la regla general
al Codi Penal.

És la que preveu el delicte de tres a sis mesos de multa. L’extensió de les quotes depèn de la gravetat del
delicte. Pot tindre una durada mínima de 10 dies i màxima de 2 anys. Es preveu en dies mesos o anys. Es
concreta aplicant les regles de determinació de la pena: temptativa, eximents incompletes, agreujants o
atenuants, etc.

La quantia a pagar depèn de la capacitat econòmica del penat (patrimoni, ingressos, obligacions,
càrregues familiars). Les quanties seran d’un mínim de 2 euros i un màxim de 400 euros.

87
 La quantia final que es paga és el nombre de quotes x quota diària. El jutje pot autoritzar que es pague a
terminis. Després de la sentència es pot modificar l’import de les quotes excepcionalment si la situació
econòmica de subjecte canvia.

- Sistema de multa proporcional: proporcional al mal causat, al valor de l’objecte del delicte o al benefici
obtingut.

o Presó subsidiària per impagament de multa: en casos d’impagament de la multa, aquesta es converteix
en una pena privativa de llibertat o treballs en benefici de la comunitat.

El mòdul de conversió de la multa a la presó és de 2 quotes impagades = a 1 dia de privació de llibertat i el

mòdul de conversió de multa a treball en benefici de la comunitat és de 1 quota impagada = 1 dia de treball.

No hi ha mòdul de conversió si és una multa pel sistema proporcional i no s’aplica a impagaments de multa si
hi ha també presó superior a 5 anys.

Activitats aula virtual.

La imposició de penes accessòries es vincula obligatòria o potestativament segons els casos, a certes penes
principals (com les de presó) o a determinats delictes i per aplicació de regles general de sistema penologic.
Vertader o fals?

És una afirmació vertadera ja que segons la durada de la pena es poden suposar dos supòsits: quan la

Poseu un exemple en el qua el legisladors dispose un pena on es combinen l’acumulació i l’alternativitat de

les mateixes.

L’article 32.1 CP castiga el delicte contra el patrimoni històric comés per funcionari amb la pena d’inhabilitació
especial per a ocupació de càrrec públic per temps de 7 a 10 anys i amb la pena de presó de 6 mesos a 2 anys
o la de multa de 12 a 20 mesos. En aquest cas la inhabilitació especial s’haurà d’imposar com a pena principal
acumulativa a la pena de presó o a la multa, sent aquestes dues últimes penes principals alternatives.

88
 TEMA 24: La determinació de la pena. Operacions bàsiques.

Les penes previstes per a cada delicte no constitueixen en una sanció absolutament determinada, sinó un
marc penal sobre el qual s’han d’efectuar diverses operacions per a determinar la sanció.

Aquest procés requereix, en primer terme, la determinació del marc penal abstracte, es tindrà en compte la
bena abstracta, el grau d’execució o el grau de participació del subjecte, i després ja valorarem el marc penal
legal, i finalment, es procedeix a la individualització judicial de la pena.

1. Regles legals de determinació de la pena.

- Determinació qualitativa: determinació de la pena inferior o superior en grau d’una pena determinada.

- Determinació quantitativa: determinació de la pena en la meitat inferior o superior a una pena determinada.

A. Les penes superior i inferior en grau.

La pena superior en grau es forma a partir de la xifra màxima assenyalada per la llei per al delicte
corresponent i augmentar-li la meitat de la quantia.

- El mínim es determina pel màxim del marc penal de que es partia incrementant en un dia o en un dia multa.

- Els límits de la pena superior en grau i de la pena inferior en grau s’estableixen respectivament als articles
70.2 i 71 CP.

La pena inferior en grau es calcula fent el procés invers que hem descrit abans, és a dir, partint de la xifra
mínima de la pena de partida, deduint d’aquesta la meitat de la seua quantia. El resultat de l’esmentada
operació de resta constitueix el límit mínim de la pena inferior en grau.

- El seu màxim es constitueix per el mínim de la pena de que es partia, reduït en u dia o en un dia multa.

- En el cas de la presó permanent revisable la pena inferior en grau és la presó de 20 a 30 anys.

B. Meitat superior i inferior.

La determinació de la meitat inferior o superior de la pena, o la seua determinació quantitativa, es rodueix

usualment al reflectir l’efecte que en la responsabilitat penal tenen les circumstàncies modificatives de la
responsabilitat criminal, enumerades, de conformitat amb les regles de determinació de la pena.

El procés de càlcul de la meitat inferior i superior de la pena no apareix regulat en el Codi penal. Consisteix
en dividir el marc penal abstracte en dues porcions exactament de la mateixa durada, de manera que la
meitat inferior serà el marc penal comprès entre el mínim de la pena i el punt mig d’aquesta ( menys un dia),
i la meitat superior, el marc comprès entre el punt mitjà i el que es correspon amb el màxim de la pena.

PUNT MITJÀ = ( MÍNIM + MÀXIM) / 2

2. Determinació del marc penal abstracte i del marc penal concret.

Pena abstracta: és el que estableix la llei per a cada delicte.

89
La determinació del marc legal de pena es realitza tenint en compte les regles relatives a l’inter criminis, o la
participació delictiva, als concursos i a les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

A tots els efectes, les penes imposades a la part especial del codi penal s’imposen a l’autor dels delictes
consumats. No es contemplen per a cada delicte les penes que corresponen als diferents partícips ni a les
fases d’execució anterior a la consumació. Per aquest motiu, davant d’un delicte intentant o per determinar
la responsabilitat penal del còmplice, partint d ela pena abstracta fixada en la llei per al corresponent
delicte, s’han d’utilitzar les regles de determinació de la pena.

- Temptatives: pena inferior a un o dos graus a la assenyalada per la llei per al delicte consumat.

- Complicitat: pena inferior en grau: pena inferior en grau a la fixada per la llei per als autors d’aquest
delicte.

- Concurs de delictes: regles penaològiques que conté l’article 74. 1 i 2

- Concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal: circumstàncies atenuants,

circumstàncies agreujants i circumstància mixta de parentiu.

Ordre operacions

1. Marc penal abstracte:

- Pena abstracta

- Grau d’execució ( inter criminis)

- Grau de participació.

2. Marc penal concret:

- Error vencible de prohibició.

- Eximents incompletes.

- Circumstàncies modificatives.

3. Individualització judicial de la pena exacta.

90
 TEMA 26: Circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

AGREUJANTS
Art 22
1 Executar el fet amb traïdoria
2 Executar el fet mitjançant disfressa, amb
abús de superioritat o aprofitant la
circumstància de lloc, temps o auxili
d’altres persones que debiliten la defensa
3 Executar el fet per preu, recompensa o
promesa.
4Cometre delicte per motius racistes,
antisemites o altra classe de discriminació
referent a la ideologia, religió o creences
de la víctima, ètnia o raça.
5 Augmentar deliberadament i propis o aliens.
inhumanament el sofriment de la víctima,
causant a aquesta padeixements
innecessaris per a l’execució del delicte.
6 obrar amb abús de confiança.
7 prevaldre del caràcter públic que tinga
el culpable
8 Ser reincident
ATENUANTS
Art 21
1 Causes expressades en el capítol
anterior, quant no ocòrreguen tots els
requisits necessaris per a eximir de
responsabilitat en els respectius casos.
2 Addicció a l’alcohol, drogues tòxiques,
estupefaents, substàncies
psicotròpiques.
3 Alteracions greus en la percepció des
del naixement o des de la infància.
4 Obrar en defensa de la persona o drets
5 Estat de necessitat, per a evitar un mal
propi o aliè que lesione un bé jurídic
d’una altra persona o infringisca el deure.
6 El que obre impulsat per mitjà
insuperable
7 El que obre en compliment d’un deure
o en l’exercici legítim d’un dret, ofici o
càrrec.

CIRCUMSTÀNCIA MIXTA

Art 23

1 haver sigut cònjuge o persona que estiga en

estat lligada de forma estable per anàloga
relació d’afectivitat o se ascendent,
descendent o germà del ofensor o el seu
cònjuge convivent.

91
 Tema 27, 28 i 29

1. Eva ha comès un delicte d'homicidi del tipus bàsic, sancionat en l'art. 138.1 CP, però
pateix una alteració psíquica greu que en el moment de comissió dels fets li pertorbava de
manera greu les seves facultats mentals, raó per la qual el tribunal li ha aplicat un eximent
incomplet de l'art. 21.1 en relació amb l'art. 20.1 CP i amb l'art. 68 CP, i li ha imposat una
pena de 5 anys de presó. Suposant que hi haja una probabilitat elevada que Eva torne a
cometre delictes semblants en el futur, se li podria imposar a Eva una mesura de
seguretat?

a)Sí, però sempre que siga una mesura no privativa de llibertat, per no vulnerar el principi non bis in idem, ja
que haurà de complir també la pena de presó atenuada.

b)No, perquè en aquest cas ja ha de complir una pena, i afegir a més una mesura de seguretat vulneraria el
principi de proporcionalitat.

c)Sí, la mesura de seguretat podrà ser tant privativa de llibertat com no privativa de llibertat.

d)No, perquè les mesures de seguretat només es poden imposar en els casos d’inimputabilitat.

Cas paràctic

Pau i Silvia son parella i viuen junts. Després de ficar-se al llit tots dos a dormir, Pau sofreix un brot
d’esquisofrència paranoide que li genera al·lucinacions, escoltant veus que li diuen que Silvia està posseida
pel dimoni i ha de possar fi a la seua vida. Pau s’aixeca del llit, agafa un Ganivet de la cuina i amb les seues
facultats cognitives i volitives totalment anul·lades, apunyala a Silvia, mor a l’instant. Valora, conforme amb
la teoría del delicte, la suposada responsabilitat penal de Pau.

Es tracta d’una acció típicament antijurídica. Pau seria culpable d’un delicte dolos consumat d’homicidi. No
obstant, es tracta d’un subjecte inimputable ja que en el moment de comisió del delicte tenia les facultats
congnitives i volitives anul·lades, per tant apreciariem una eximent completa. Per tant el subjecte és declara
excempt de resposnabilitat criminal, no obstant, com es per patiment d’una esquisofrència se li pot aplicar la
mesura de seguretat d’internament en un centre psiquiàtric.

92