PSICOLOGIA JURÍDICA

Paula García Sánchez

INTRODUCCIÓ CONCEPTES GENERALS

Pot ser pregunta d’examen: Diferència entre psicologia forense i jurídica. Forense
(foro) es treballa als jutjats, quan parlem de comunitat terapèutica, associació de
reinserció tots els altres àmbits son psicologia jurídica. Es fan informes judicials, es va
a judici i el psicòleg es posa davant de preguntes que poden desacreditar al psicòleg.
Al forense es poden tractar dos àmbits:
 Públics: o bé per plaça o bé contractes interins
 Privats

També tractarem amb víctimes i agressors. Recurs cercles de suport, homes que
acaben condemna d’agressió sexual tindrà possibilitat d’anar a un centre d’inserció.

Perfil jurídic:
Que necessita el perfil del psicòleg jurídic, es pot treballar a nivell civil, família i penal,
que vol dir que hi ha una llei una normativa legal i quan s’infringeix aquesta llei suposa
una pena. Penal vol dir que s’ha comés un delicte contra aquesta normativa. A menys
de dos anys de pena no s’entra a la presó però si per exemple em condemnen a un
any i mig no entraria però si després em tornen a condemnar per sis mesos més si
que entro perquè passa dels dos anys.
Per temes familiars normalment es presentaran per temes de custodies, això seria un
tema civil, com es distribueix el patrimoni, règim de visites si hi ha menors si això va
acompanyat de violència masclista i entrem a la presó per temes masclistes nomes els
vido son els que s’encarreguen d’aquests perfils. Si estem en un tema de família sense
violència, probablement vindrà la mare pot ser per demanar custodia exclusiva, veure
quina és la motivació. A Catalunya el que més es porta es la custodia compartida.
La credibilitat està mes dirigit a lo penal, a psicologia jurídica no es creuen res, es
posarà el que el psicòleg cregui en funció de la exploració.

 Si anem a judici anem sota jurament i promesa.

 Si nosaltres som clínics treballem amb un pacient que potser esta en un proces
judicial, si demanen un informe no es pot fer, si treballem com a clínics tenim
secret professional. Si vaig a un judici com a psicòleg clínic i em pregunten
sobre intimitats del pacient i jo responc em denunciaria el col·legi de psicòlegs
però si em callo seria desacato a la autoridad i multa.
 Si ens contracten com a perit no hi ha secret professional i aquí avisaríem al
pacient que no ens expliques coses que no volen que surti al judici.
Credibilitat del testimoni

 Credibilitat: Veure si el que em diu la persona és creïble o no. Amb víctimes

ens demanen la credibilitat i las seqüeles. La credibilitat seria si ens creiem o
no el que sens diu utilitzaríem una prova per saber-ho (ja ho explicarà a classe
quina prova) mai podrem saber si es veritat o no perquè mai estarem quan
s’hagin comes els fets ho veurem a partir del seu relat.
 Seqüeles: quina simptomatologia presenta aquella persona a partir d’aquell
delicte.

Fets imputables

Una persona es imputable quan ens demanen en que valorem capacitat cognitiva a
nivell de raonament i intel·ligència i capacitat volitiva de voluntat (ha matat a una
persona i volia fer-ho) Si hi ha capacitat cognitiva i volitiva és imputable. Sap que ha
matat aquesta persona hi volia fer-ho. Quan serà imputabilitat disminuïda, doncs quan
jo per exemple discuteixo amb algú i mato a algú això seria menys imputable.
 Imputable
 Semi imputable
 Inimputable

A partir de 14 anys si cometo un assassinat o un delicte passarà per jutjats de justícia

juvenil, si es menor la responsabilitat civil serà dels seus pares. Anotat fins els divuit
anys i quan es fan els divuit s’esborren i no hi ha antecedents.
Perfil criminal

El perfil criminal : es troba un cadàver a partir d’aquí com es troba qui era com era
s’intenta fer el perfil de la persona que l’ha assassinat, hi ha perfiladors a EEUU dins
de FBI. Es totalment diferent a l’autòpsia psicològica: tenim un cadàver però volem
saber si ha estat un homicidi o un suïcidi es fa a la víctima, la prova MAPI buscarem
tots els antecedents d’aquesta persona, xarxes familiars, administratives. L’autòpsia
psicològica es fa a la víctima el perfil criminal a l’agressor.
Roda d’identificació

Si el nostre aspecte físic s’assembla al suposat agressor ens diran que anem al judici i
es obligatori col·laborar amb la justícia.

Jurat popular

En un judici sempre hi ha un fiscal es el que acusa i la defensa es la que està

investigada, la que presumptament ha comés el delicte. Si es un delicte amb jurat
popular el ciutadà que formi part d’aquest jurat pot estar fins a 8 mesos.
 Culpable: no tinc dubte de que ha comes un delicte si no ho tinc molt clar no
ho puc dir.
 No culpable: No hi ha sentència penal
 Dubte raonable: si hi ha dubte de que no sabem cap a on tirar probablement
s’acabarà dient que no es culpable.

TEMA 1: PSICOLOGIA JURÍDICA

1.1 La Psicologia jurídica

La psicologia jurídica es basa en l’estudi, explicació, promoció avaluació i prevenció,

assessorament i tractament dels fenòmens psicològics conductuals i relacions que
incideixen en el comportament legal de les persones, mitjançant la utilització de
mètodes propis de la psicologia científica i engloba diferents àmbits:

 Psicologia aplicada als tribunals: Diagnòstic i avaluació de persones

en processos penals. Assessoraments a jutges i tribunals per aclarir les  les
circumstàncies que poden determinar o modificar la responsabilitat criminal, les
seqüeles psíquiques, etc. Capacitat volitiva (vol fer-ho) 
o Assassinat: la persona ho planifica, hi ha una intencionalitat. 
o Homicidi: he matat a la persona però no volia fer-ho
 Psicologia penitenciària: Els que s’encarreguen de treballar en centres
penitenciaris amb presos que tenen una sentència.
 Psicologia de la delinqüència: Tracta als individus que cometen crims
  Psicologia judicial (testimoni, jurat): Complexa perquè a nivell policial el que
es fa es formació però també quan un policia exerceix cada dos anys han de
passar una avaluació psicològica pel fet de portar un arma
 Victimologia: ¿víctimes credibilitat del testimoni allò que relata la víctima es
creïble? No te a veure amb la veracitat, no ho sabem perquè no hem estat
testimonis directes. ¿Té estructura lògica el que està dient?
 Mediació: Intentar arribar a acords dues parts aquesta persona farà
d’intermediari però mai donarà solucions, sempre són les dues parts que
proposen solució. Està comprovat que els acords que s’assignen amb mediació
hi ha alts percentatges que es compleixen amb aquesta via que els que no fan
mediació.
 Psicologia forense: La psicologia forense, pericial o psicologia aplicada als
tribunals, és la branca de la Psicologia Jurídica que aplica els seus
coneixements i mètodes als procediments judicials amb la finalitat d'assessorar
el jutge en la seva presa de decisions (resolució judicial). Aquesta especialitat
de la psicologia està reconeguda per l'òrgan col·legial des de l'any 1998.
o Funció psicòleg forense: La funció principal del psicòleg forense, amb
independència de l'òrgan judicial que sol·liciti la seva intervenció, serà
l'emissió d'informes pericials (mitjà de prova). El psicòleg forense pot
intervenir en el procés judicial bé com a perit designat judicialment
(psicòlegs adscrits a l'Administració de Justícia o designats per sorteig i
torn d’intervenció professional ) o a instàncies de part. Serà el psicòleg
forense, per la seva formació específica, el psicòleg especialista en la
realització de valoracions psico-legals (posada en relació d'aspectes
psicològics amb qüestions jurídiques).

Dins de la psicologia jurídica entra la psicologia forense perquè la jurídica es molt

àmplia La psicologia forense i la jurídica es diferencien en el fet que la psicologia
jurídica engloba la psicologia forense, ja que engloba no només els psicòlegs que
treballen en el fòrum sinó aquells que ho fan en les presons, institucions de seguretat i
assistència de menors, en les diferents policies, en organitzacions contra les
drogoaddiccions o en serveis de psicologia jurídica de diversos hospitals.

Les persones que estan investigades no tenen perquè dir la veritat tenen dret a mentir
per protegir-se en canvi els pèrits, psicòlegs estem sota jurament i no podem mentir
ens poden treure l’acreditació.
 o Unamitat matrimonial:
 Psicologia aplicada al dret civil: Testaments , patrimoni important, diversos
fills ens poden demanar un informe pericial si la persona que ha modificat el
testament continua tenint la capacitat cognitiva preservada. Es volen
aconseguir molts beneficis en aquest camp, moltes vegades la gent menteix
per aconseguir una baixa i seguir cobrant, com ara baixa permanent i cobrar
tota la vida. En temes laborals es troba el mobbing podem trobar dos tipus
assetjament: laboral i sexual.
o Ex: El que he fet està assetjant a la treballadora. Li diu que es quedi a
fer més feina perquè s’ha de presentar un informe , però si la secretaria
denuncia es fa per via penal perquè per una part anirem per via
contenciosa i per altra banda penal per assetjament sexual. Si primer
anem a penal i el jefe accepta que ha fet aquella situació d’assetjament
ho tindrà malament perquè caurà pel seu propi pes per afirmar el
assetjament sexual. Quan s’accepten els fets els rebaixa la condemna
un terç.

1.2 Antecedents de la psicologia jurídica

---

1.3 Àmbits d’actuació

1.3.1 Psicologia aplicada a tribunals o forense

És la ciència que ensenya l’aplicació de totes les branques de la Psicologia davant les
preguntes de la Justícia, coopera en tot moment amb l’Administració de Justícia,
actuant en el tribunal i millorant l’exercici del dret.

Funcions generals del psicòleg forense:

 Respondre a totes les consultes i ensenyar als advocats, estudiants de dret i

procuradors.
 Respondre a totes les consultes dels juristes, de la Justícia Criminal i als
sistemes correccionals.
 Servir a totes les consultes i ensenyar el personal executor de la Llei (policia,
etc.).
 Diagnosticar, pronosticar i tractar a la població criminal.
 Diagnosticar, pronosticar i fer recomanacions en tot allò que tingui a veure amb
l’estat mental del subjecte.
 Analitzar tots aquells problemes i donar recomanacions pertinents sobre
responsabilitat, salut mental i seguretat del subjecte.
 Conduir i realitzar estudis i anàlisis per a obtenir dades necessàries en el
procés judicial.
 Ser experts en tots els casos psicològics civils i criminals que l’Administració
sol·liciti.
 Avaluar i tractar a qualsevol personal de l’Administració de Justícia que estigui
relacionat amb un procés.
 Servir com a mestres especialitzats en qualsevol Tribunal de Justícia o
Administratiu.
 Mediar entre diferents serveis judicials en conflictes psicològics que sorgeixin
en el procés legal.
 Investigar en les Ciències de la Conducta per entendre els comportaments
legals del subjecte.
 Formar en els programes de la Policia a tots aquells subjectes que estiguin
relacionats amb els processos legals.
 Ensenyar i supervisar altres psicòlegs forenses.

 En aquesta àrea de la Psicologia Jurídica també s’hauria d’incloure la

Psicologia del Testimoni i la Psicologia del Jurat que són àrees de creixent
interès.
 Les aportacions de la Psicologia del Testimoni, que consisteix en el conjunt de
coneixements basats en resultats d’investigació dels camps de la Psicologia
Experimental i Social, intenten determinar la qualitat (exactitud i credibilitat)
dels testimonis de delictes, accidents o successos quotidians.Respecte al Jurat
han estat diversos els temes d’investigació. El psicòleg treballa en la valoració
dels jurats, així com investigant els processos de presa de decisió, influència
social, etc.
 La Psicologia Aplicada als Tribunals o Forense es refereix a aquelles activitats
que el Psicòleg pot realitzar en el "Fòrum":
- Psicologia Jurídica i el Menor.
- Psicologia Aplicada al Dret de Família.
- Psicologia Aplicada al Dret Civil, Laboral i Penal.
A) La psicologia jurídica i el menor

En l’actualitat els Jutjats de Menors compten amb psicòlegs que treballen en

col·laboració directa amb jutges i fiscals (Llei 4/92 i nou Codi Penal) en equips
multiprofessionals per a resoldre conductes il·legals realitzades per menors. Es
tracta d’una àrea molt vinculada als Serveis Socials i a la Psicologia Comunitària.

Mitjançant estudis, el psicòleg ha d’informar sobre la situació del menor i quines

són les possibilitats de la seva reeducació i tractament. D’aquesta forma el
psicòleg ajuda a fer que la Justícia moduli l’aplicació legal a criteris científics.

Funcions en els jutjats del menors:

 Emetre els informes tècnics de l’especialitat, sol·licitats pel Jutge o el

Fiscal
 Assessorar les mesures que han de ser aplicades.
 Seguiment de les intervencions.

En altres Institucions:

 Planificar el funcionament del Centre.

 Aplicació de tractaments individuals i col·lectius.
 Elaboració i aplicació de programes en medi obert.
 Tècniques de Mediació.

En aquests Jutjats el rol professional està regulat per la llei, en la resta de les
Institucions depenen de la seva organització (institucionals, semi-institucional o
privades) i poden patir modificacions.

B) Psicologia aplicada al Dret de Família

 Els psicòlegs han d’assessorar el Jutge en els processos de Separació i

Divorci en les mesures a adoptar respecte als fills i en altres situacions
tal com la nul·litat, matrimoni de menors; també en els casos sobre
acolliments i adopcions.
 El psicòleg del Jutjat de Família no només ha d’avaluar com afecta els
fills la separació, sinó que també pot dissenyar programes que vagin
 dirigits a positivitzar situacions difícils en què els menors es podran
trobar.
 El psicòleg, des de l’àmbit privat pot actuar com assessor del jutge
(actuant com a perit), de l’advocat que reclama els seus serveis i com a
col·laborador de l’advocat en la resolució del procediment familiar en
tots els moments del mateix i amb un enfocament interdisciplinari
(Bernal i Martín, 1990).

Les seves funcions en els Jutjats de Família són:

 Emetre els informes tècnics sol·licitats pel Jutjat en els processos de

ruptures de parelles amb fills (separació, divorci, nul·litat i incidents de
modificació).
 Emetre els informes en altres situacions que plantegi el dret de
família: tuteles, acolliment, adopcions, autoritzacions de matrimonis, etc.
 Seguiment dels casos.
 Assessoraments als jutges i fiscals.

En altres Institucions:

 Mediació familiar.
 Peritatges privats.
 Peritatges i assessorament amb Tribunals Eclesiàstics.

En l’àmbit Privat:

 Perit.
 Assessor de l’advocat.
 Col·laborador amb l’advocat (treball interdisciplinari)
 Mediador.

C) Psicologia al Dret Civil

S’enfoca en l’assessorament i en el peritatge de diversos constructes jurídics com

la capacitat civil en la presa de decisions (contractes, testaments tutelares, canvi
de sexe, esterilització de deficients, incapacitacions, etc.). I en totes aquelles
situacions susceptibles del treball en el camp psicològic dins del Dret Civil.
Les seves funcions en la psicologia aplicada al dret civil:

 Contractes
 Testaments
 Canvis de sexe
 Esterilització de disminuïts

En l’àmbit Privat:

 Perit.
 Assessor de l’advocat.
 Col·laborador amb l’advocat (treball interdisciplinari en tot el procediment)
 Mediador.

D) Psicologia aplicada al Dret Laboral:

En l’àmbit del Dret Laboral el psicòleg sol ser requerit per a assessorar els
Jutjats en matèria de seqüeles psicològiques en accidents laborals, simulació, i
en problemes psicofisiològics que contempla la nova Llei de Prevenció de
Riscos Laborals.

Funcions assessora en les seqüeles psicològiques

 Accidents laboral
 Simulació
 Problemes psicofisiològics

En l’àmbit Privat:

 Perit.
 Assessor de l’advocat i Comitès de Seguretat i Higiene.
 Col·laborador amb l’advocat (treball interdisciplinari en tot el
procediment) i Comitès.
 Mediador.

E) Psicologia aplicada al dret de família

La família es civil, per tant, no parlem ni de delicte ni de denuncia parlem de
demandes. Demandes de divorci per exemple. Són àmbits completament diferents.
Si en un procés de divorci no hi ha acord hem de buscar a algú que ens ajudi el
primer pas seria la mediació per aproximar les parts, si falla anem a judici, si hi ha
situació molt conflictiva amb menors i els menors estan en risc com per exemple
anar amb un dels progenitors que consumeix haurien d’estar a guarda custodia de
la mare el judici pot durar fins un any. A Catalunya la custodia és compartida
s’intenta que passin tant temps amb el pare com amb la mare. Si el pare es adient i
es excel·lent contemplat per un psicòleg i la mare també va al psicòleg i també te
un informe però al jutge no li coincideixen els dos informes i no està molt d’acord el
que es fa es agafar a un tècnic de la ciutat de la justícia que faci un altre informe
sobre que es més beneficiós pels menors.

Funcions de la psicologia aplicada al Dret família

 Separació i divorci
 Règim de visites amb els menors
 Nul·litat matrimonial
 Acolliment i adopcions.

F) Psicologia aplicada al Dret Contenciós Administratiu:

El seu àmbit d’actuació és l’elaboració d’informes, tant sobre minusvàlues no

contributives, controvertides, així com sobre sistemes de valoració i qualificació en
processos de selecció o ascensos de personal que realitzen les administracions
públiques.

G) Psicologia aplicada al Dret Penal:

 Una tasca bàsica dels Psicòlegs Forenses és el diagnòstic i avaluació de

persones implicades en processos penals que servirà d’assessorament als
Jutges i Tribunals, per a determinar les circumstàncies que poden modificar
la responsabilitat criminal, dany moral, seqüeles psíquiques, etc.
 Diagnòstic i avaluació de persones implicades en processos penals.
 Assessoraments a jutges i tribunals para aclarir las circumstàncies que
poden determinar o modificar la responsabilitat criminal, les sequel·les
psíquiques,etc.
  Existeixen alguns professionals que treballen en les clíniques forenses a
disposició dels Jutjats i Tribunals, i també comencen a exercir les seves
funciones en els Jutjats de Vigilància Penitenciària.
 Fonamentalment aquests psicòlegs estan fent diagnòstic pericial de
presumptes delinqüents i de víctimes.

Les seves funcions són:

 Emetre informes sobre Psicologia del Testimoni.

 Emetre informes per Jutges i Tribunal d’acusats i víctimes.
 Seleccionar i dinamitzar els Jurats.
 Assessorar i intervenir en assumptes de Vigilància Penitenciària.

En l’àmbit Privat:

 Perit.
 Assessor de l’advocat.
 Col·laborador amb l’advocat (treball interdisciplinari en tot el
procediment).
 Mediador.

TEMA 1: LA PSICOLOGÍA JURÍDICA 

 Mediació: intentar arribar a un acord, aquesta persona mediadora sera

l’intermediari, intentara que les dues parts cedeixen per arribar a un
acord. Hi ha mediació a nivell familiar, ara mateix s'està imposant com a
obligatòria, per exemple abans d’anar a un judici per temes relacionats
amb el divorci. Context neutral. D’aquesta surt un document per jutjar. 
 Diferència entre psicologia juridica i psicologia forense: La
psicologia juridica es la que abarca tots els camps, i la forense és només
una part d’aquesta, la forense esta dintre de la jurídica. Si treballem amb
una víctimes seria juridica, si anem als jutjats seria forense. La
psicologia juridica del menor, estem parlant de la franja de l’edat de 14 a
18 anys. Psicologia aplicada al dret de familia: familia es civil per tant
no estem parlant de delictes, sinó de demandes. Exemple: demanda de
divorci. si no ens posem d’acord hem de buscar algú que ens ajuda a
 buscar aquest acord, és a dir un mediador. Si aquesta pas falla, anem a
judici. Si hi ha un cas de menors conflictiu com ara que els menors no
volen anar amb el pare perquè el pare consumeix. els judicis poden
tardar mesos, hasta un any. Demanar un informe pericial a la psicòloga
per poder demostrar que es apta per cuidar els seus fills. Equip
d’assessorament tècnic de familia: psicòlegs que avaluen al pare i a la
mare veure quin és el principi de benefici dels menors. Una custodia
compartida es pot aconseguir si entre els domicilis compartits no hi ha
més de 20 km. El psicòleg ha de tenir eines per demostrar aquesta
imatge idilica que els pares volen mostrar per poder aconseguir la
custodia. Smulació de una situació real:Preguntes com:”com es diu la
professora dels teus fills” pot ser determinant per a veure si un dels dos
esta mentint o no, ja que alguns pares no ho saben i després diuen que
tenen una relació molt propera”. En els processos de divorci poden
donar lloc a la pensió compensatoria que la determinara el jutge.
Aquesta persona ha de pagar un xifra determinada segons el seu sou de
cada mes. Exemple: Una mare que no ha treballat mai perquè ha viscut
sempre del sou del marit, per molt que tingui una relació molt estreta, a
l’hora del divorci es tindrà en compte aquest aspecte, ja que tindria que
treballar per poder mantenir els fills si es queda amb la custòdia, per tant
també és important valorar la situació d’aquesta persona. Donar una
exclusiva a un dels dos, significa que un dels dos es queda Psicologia
aplicada al dret civil i penal: El dret civil també tracta temes de
discapacitats, testaments etc. 
 En l’àmbit laboral també sol passar que hi ha gent que simula patologies
per no treballar. Si aquesta persona porta més de 1 any de baixa es
reuneix un judici
 Assetjament laboral i assetjament penal: Un jefe que està assajant a
la seva secretaria. Si ella denuncia serien dos delictes: Un es penal i
l’altre laboral. Si aquesta jefe accepta que ho ha fet, si s’accepta que
has realitzat al delicte s’et rebaixa la condmena un terç. Reducció: 
 Feliments i adopcions: Per tant estem parlant de dret de familia. Si una
parella vol adoptar hem de valorar com a psicòlegs si es apta o no apta.
És important assegurar si es una decisió compartida per part dels dos.
 Les adopcions a la xina, hi ha una ecai (gestoria de la xina), es
comunica que tenen una nena de tres anys que té un problema motor,
és a dir que té un problema a la cama i camina coixa. El informe de la
menor medic ho porten a l’hospital i els informen de que tracta la
malaltia. Si ho accepten, la gestoria de la xina ja els hi prepara tot per el
dia de la visita de l’orfenat. Si al final l’adopció no va bé perquè els pares
veuen que la nena no es lu que esperaven van a l’EAIA i diuen que no la
volen. En el país d’origen es fa el judici. És important enviar informes de
seguiment. 
 Les funcions del psicòleg jurídic en l’àmbit de la psicologia judicial són:
Psicologia del testimoni: persona que ha vist en els llocs dels fets
delicitus. Es recomanable que ho escrigui perquè potser no et citen fins
un any després. 
 3.1: psicologia aplicada als tribunals forenses:
 PREGUNTES D’EXAMEN: 
 Diferència entre psicologia juridica i psicologia forense: 
 Psicologia forense: relacionat amb els jutjats, assessorar els agents
judicials, mentres que intervencions en altres àmbits com una associació
que surten de centres penitenciaris ens referim a psicologia jurídica. 
 Podem treballar des de l’àmbit públic. Treballar 
 A partir de quina edat un jove pot ser impotable?: dels 14 als 18, és
a dir que si comet un delicte ha de pagarlo. Després dels 18 anys es
borren els antecedents. 
 Un assessinat seria portat en un centre de justícia juvenil, pot ser que
estigui imputat màxim 8 anys.

TEMA 2: EL PSICÒLEG JURIDIC: 

 El psicòleg juridic no ha de mentir, ha de mantenir una posició imparcial.

NO ha de ser conformista. S’ha de fer avaluació cas per cas. Hem
d’analitzar l’estructura familiar, hem de fer propostes diferents, però mai
conformistes. És molt important mostrar empatia, però mostrar distancia
emocional, s’ha de ser objectiu. Un psicòleg juridic paranoic. Un psicòleg
 no pot mostrar inseguretat, mantenir una posició de seguretat. És molt
important creure en el que hem posat en un informe. Bons resultats,
degut als nivells de frustració, és important els bons resultats. La
motivació és molt important. Habilitats socials important. No portar un
doble joc. Els informes poden ser bastant llargs (10 paginas), però
només els jutjats llegeixen les conclusions, per tant aquestes tenen que
transmetre el que volem dir. Escolta activa, ja que algunes narracions
dels clients poden canviar. Hem de dominar la situació. S’ha de tenir
l’equilibri entre racional i sensible. Hi ha una terminologia juridica
estricta. Capacitat de rol taking. creatiu, és a dir donar moltes propostes
diferents. L’aspecte físic és molt important a la justicia. Si som el
psicòleg hem de vigilat la nostra imàtge. Hem de mostrar que estem
capacitats amb els mateix nivell que un psiquiatra. Hem de saber
treballar en grup, sobretot quan estem fent credibilitat del testimoni. 
 Nosaltres a l’hora de realitzar les conclusions, ens hem de recolzar de la
literatura científica, i saber sintetizar l’informació.. 
 Psicòleg actuar com a testimoni o com a perit en un judici. Ens podem
trobar entre multa o saltarse el secret professional. Com a testimoni és
important no anar com a psicòlegs clinics. Per fer un informe pericial, no
em digui coses que jo després no pugui dir al jutjat. Un perit no ha de
tenir coneixements previs de la persona i de la seva vida. Ni peri pot fer
de terpeuta. Ni testimoni pot fer de peri. 
 El psicòleg com a perit, informes pericials, equip assessorament penal.
No hi ha ninguna vinculació amb el client. 
 si estic treballant en un àmbit privat, puc fer intervencions, en l’àmbit
privat si, però en el públic no. 
 Conseqüències al perit: 
o Imparcialitat 
o L’informe pericial, amb el consentiment del client, ja que es podria
realitzar. Amb el consentiment de un progenitor ja és suficient
(Catalunya), a la resta d’Espanya es necessita els dos
progenitors.
 o En un cas de violència masclista i la dona està sent atesa per una
centre, els menors si poden rebre psicòlegs. 
o Un dona víctima de violencia menor d’edat, si comença una
intervenció psicològica, quan es citada, canviara el relat. Fins que
no hi hagi judici no iniciar intervenció psicològica,, treballar
sintomatologia, però no tocar el relat. 
 Contraparicial: he fet un informe, i l’entrego al meu client, i l’altre part,
contracte un altre psicòleg perquè invalidi el meu informe. és a dir
intentar cargar el informe. (No és molt recomanable). 
 Formació: 
 - psicologia i llei: psicologia jurídica, conceptes comuns, 
 - Psicologia de les relacions familiars: dret de família,
avaluació familiar, - Psicologia i sistema penitenciari:
programes d'intervenció 
 - Avaluació forense 
 - Psicologia dels menors: sistema legal de protecció a la infància,
justícia de menors. NOTA: si un jove comet un delicte, ingresa a un
centre de protecció a la infancia, si és més gran de 14 anys si que entra
en un centre de menors. 
 - Mediació: programes que existeixen 
 - Psicologia i els cossos de seguretat: psicologia policial, militar (víctima
de violència masclista, els mossos tenen per obligació per llei, han de
tractar al col·legi de abogacía perquè la víctima sigui assesorada. 
 - Aspectes deontològics: els articles bàsics que ens afecten: 
 articles 6: No es pot mentir, no podem ser deshonests, hem de fer una
proposta en la que creiem 
 Article 8: obligació de si un menor ha sigut maltractat,
comunicar-ho als jutjats Article 11: No hem de posar
etiquetes, “no dir aquest és un vilador” 
 Article 15: Les proves projectives no agraden massa a l'àmbit judicial,
sempre aqueste també haurien d’anar acompanyades de proves
psicomètriques. 
  Article 19: No caure en la victimizació secundaria: Colaborar amb l'altre
professional, no entrar en guerra 
 Article 20: Sempre hem de dir si tenim relació alguna amb la persona
(client). Article 22: Facilitador: especialista en discapacitat, és a dir com
fer que el relat de la persona sigui més clar. És important ja que no els
han tingut tan en compte. 
 Article 27: No mantenir falses expectatives
 L’àmbit públic es dona l'informe al jutja, si els dos adbogats tindran
l’informe. L’àmbit privat, es dona l’informe al client, i el client li
proporciona a l'advocat. Sempre hem de cobrar l’informe abans de
proporcionar-lo al client en l’àmbit privat. L’efecte Barnun: intentar que
els informes no els presentin.

TEMA 3: AVALUACIÓ PSICOLÒGICA EN L’ÀMBIT JURÍDIC

3.1 Avaluació de víctimes

 Quan parlem de víctimes en concret menors, el tema es focalitzarà en abusos

sexuals
 Obligatorietat que els menors han de declarar davant d’un equip tècnic en una
sala Hessel

Els drets de la víctima

 Restiució : em roben el bolso i mel tornen

 Reparació del dany
 Indemnització de prejudicis materials i morals

- Quan un acte jurídic de naturalesa penal produeix un dany directe a la persona o al

seu patrimoni origina la responsabilitat civil de l’imputat. Els drets de la víctima son:

 La restitució.
 La reparació del dany.
 La indemnització de perjudicis materials i morals.
- En la reparació judicial el jutge assigna un perit o varis per a valorar el dany causat
(corporal, material o moral ) com les característiques de l’afectat. Des del punt de vista
pericial s’ha de provar:

 L’existència d’un dany que ha suposat un perjudici temporal

(recuperació sense seqüeles) o permanent.
 La relació causa-efecte amb el delicte.
 Les conseqüències o perjudicis que han suposat en la salut psíquica del
subjecte i la seva adaptació personal, social i laboral.

- La valoració del dany corporal és una de les àrees d’intervenció més prometedores i
es troba en plena expansió per la seva repercussió social, econòmica i en la salut.
Cada dia es sol·liciten més informes psicològics en la valoració de les seqüeles de
víctimes amb dany cerebral o de delictes violents.

- L’impacte que pateix la víctima del delicte determina que en el recolzament

professionalitzat és ineludible la presència de psicòlegs jurídics especialitzats en
victimització per a detectar i en cas necessari realitzar la intervenció tant sobre els
efectes psicològics directament causats pel delicte com aquells que poden derivar-se
de la necessària col·laboració víctima-sistema jurídic-penal.

- La metodologia avaluativa es basa essencialment en una doble tècnica

1.-Entrevista individualitzada amb la víctima primària i les secundàries.

2.-Tècniques avaluatives psicològiques.

- La primera d’elles conté els elements claus per a entendre la segona. Quan aquestes
tècniques no siguin possibles, per petició del tribunal o un altre motiu s’haurà de
recorre a mètodes indirectes que redueixen la fiabilitat dels resultats obtinguts ( perfils
psicològics, indicadors, etc ).

Durant l’entrevista s’haurà d’analitzar els següents punts:

 Alteracions de la personalitat de la víctima.

 Estructura de la personalitat de la víctima que pugui influir en l’evolució del
trauma.
 Nivell d’adaptació psicosocial previ i posterior al trauma.
 Estructura del sistema de creences.
  Afectes, cognició i comportament de la víctima durant el succés.
 Percepció del nivell de violència, agressivitat i humiliació patida.
 Característiques del procés interactiu entre l’agressor i la seva víctima.
 Estratègies d’afrontament utilitzades i la seva efectivitat.
 Reacció de l’entorn social i percepció de la víctima.
 Canvis en el sistema de creences.
 Simulació de símptomes.
 Conductes de risc.
 Alteracions psicofísiques i neuropsicològiques.

- Les proves psicològiques han d’ajustar-se al màxim possible a la víctima, la situació

delictiva produïda, el procés de victimització i la demanda formulada.

3.2 Avaluació de testimonis

Pregunta examen: victimització secundària

En relació a testimonis, son aquells que han visualitzat uns fets CBCA: Entrevista
cognitiva que es comença amb un relat lliure, es grava tot i s’analitza passant el cbca
això permet veure la veracitat.

- L’anàlisi de l’exactitud i credibilitat del testimoni té una especial rellevància per al

psicòleg jurídic des dels orígens de la disciplina.

- La majoria dels casos en el que es sol·licita l’anàlisi del testimoni en la pràctica

forense són aquells en els que la víctima/testimoni ha patit una agressió o un abús
sexual. Aquesta avaluació poden esdevenir en un factor de victimització secundària,
especialment si no es realitzen per professionals especialitzats.

- Tot i ser molt important conscienciar als jutges de la necessitat d’avaluar la credibilitat
d’un testimoni de forma similar a com es realitza habitualment amb altres delictes de
contingut no sexual, la tipificació dels delictes contra la llibertat sexual, que estableix el
Codi Penal, ha insistit en la transcendència de conceptes tan psicològics com el de
consentiment o el de víctima especialment vulnerable ( menors ).

- Tant és així que cada dia es sol·liciten més avaluacions forenses del testimoni en els
casos d’abús sexual a menors. S’ha anat creant una tecnologia d’avaluació ( models
d’avaluació, instruments com els ninots amb característiques sexuals explícites i
protocols d’actuació ) i tècniques de prevenció de la victimització secundària del menor
com la utilització del vídeo o el recolzament psicosocial durant el procés.

- El nen com a víctima/testimoni s’afronta a les conseqüències que per a ell i pel seu
entorn genera el delicte ( victimització primària ) i al fet que ha de participar en totes
les fases del procediment d’investigació amb els elements negatius que pot comportar
(victimització secundària ).

- El testimoni del nen és imprescindible en la investigació de la violència domèstica,

però la seva participació en el procés policial-judicial suposa un risc de victimització
secundària. Mentre el nen-testimoni inicia el procés de recuperació d’informació es
qüestiona el seu testimoni i sovint haurà de repetir-lo en diverses ocasions i en
contextos no familiars.

- La capacitat del nen com a testimoni depèn del moment evolutiu del mateix i de les
seves capacitats cognitives. Però, les limitacions de les seves capacitats verbals
dificulten en gran mesura la devolució, es produeix un augment de la pèrdua de
detalls, hi ha una gran dificultat per a situar en dimensions espai-temps i un increment
de la interferència de la memòria semàntica.

El temps que transcórrer des que la víctima testifica per primera vegada en el jutjat
d’instrucció i la celebració del judici oral pot arribar a ser es de 23 mesos i els
procediments d’investigació són excessivament llargs (24 mesos de promig); de
vegades els nens han de declarar mes de tres vegades.

- Tanmateix s’han plantejat algunes alternatives per a reduir la victimització secundària

dels menor. Entre elles hi ha:

 Les entrevistes judicials realitzades pel psicòleg forense en una sala amb un
mirall unidireccional, gravant-se en vídeo i amb la presència de totes les parts
implicades en el procediment.
 Separació visual (mampara ) alhora de testificar.

-L’entrevista d’avaluació de la credibilitat del testimoni posseeix una sèrie de criteris

generals i unes fases àmpliament consensuades i reconegudes en les guies clíniques,
com els criteris recollits en la Guia d’Actuació del Psicòleg en l’Abús sexual i altres
maltractaments a la infància , el protocol del NICHD per a les entrevistes de víctimes
d’abús sexual , el GEA-5.
-Sobre la utilització dels ninots amb característiques sexuals hi ha un ampli debat
encara que aproximadament el 80% dels professionals que avaluen situacions
d’abusos els utilitzen .

-S’han realitzat dues crítiques fonamentals que recullen el risc de diagnòstics de falsos
positius per l’ús dels ninots:

 El suggeriment al nen de continguts imaginats.

 Els nens no abusats poden representar conductes sexuals amb els ninots i ser
interpretats incorrectament per l’avaluador.

- S’ha de tenir en compte que els ninots amb característiques sexuals no són un test i
el joc amb ells no pot utilitzar-se com a un criteri diagnòstic en l’abús sexual infantil.

- Els ninots són una tècnica que facilita la comunicació del nen, estimula el record
(gestos i conducta ), permeten establir coneixements ( casual o explícit) de conductes
sexuals i les paraules que utilitza el nen per a designar les parts del cos. Són
especialment útils amb nenes entre els 3 i els 6 anys encara que també poden utilitzar-
se amb menors amb dèficit cognitius i/o verbals.

- Els ninots no han d’utilitzar-se abans que el nen no hagi començat a verbalitzar la
situació abusiva. Dues situacions on es poden usar:

 El nen ha descrit verbalment l’abús, però es necessari precisar circumstàncies

de la situació.
 El nen ha començat a parlar sobre l’abús sexual però es bloqueja.

- En ambdós casos existeix consens entre els professionals per a establir el

procediment:

 1.- El professional presenta els ninots.

 2.- Se li demana al nen la identificació de sexe i edat ( adult – nen ).
 3.- Se li sol·licita que digui les parts del cos senyalant-les, incorporant els
caràcters sexuals primaris i secundaris.
 4.- Se li sol·licita que identifiqui als ninots amb els noms i característiques
de les persones implicades en la situació.
 5.- Es demana al nen que representi la situació. Això permet millorar el record
i ubicar-lo en la reproducció d’aquella situació concreta.
- Els estudis clínics de casos de falsa denúncia han estat una aportació interessant en
el cas de les acusacions d’abús sexual en processos de separació. En la pràctica
jurídica es troben característiques simptomàtiques diferents entre els casos verdaders i
els falsos en abús sexual infantil intrafamiliar:

CASOS VERTADERS CASOS FALSOS

Descobriment de forma tardana, conflictiva i Descobriment ràpid, aparentment espontani.
sovint amb retractacions
Descobriment acompanyat de por i efectes Descobriment amb absència d’efectes negatius.
depressius; els efectes positius si es donen
són transitoris.
El nen és reticent a revelar-ho a la seva mare i El descobriment és impulsat per la mare.
a altres persones.
Terminologia sexual adequada a l’edat del Terminologia del nen pot ser d’adult.
nen.
El nen estranyament confronta amb el pare les Pot confrontar les seves al·legacions amb el pare
seves al·legacions en presència de la seva mare.
El nen es troba molest en presència del pare. El nen no es troba molest en presència del pare,
no congruent amb la gravetat de les al·legacions.
Psicopatologia de la mare de tipus depressiu- Psicopatologia de la mare pot ser de tipus
ansiós o no existeix. paranoic o histèrica.
El nen acostuma a presentar signes o Pot estar preocupat però no presentar
símptomes del síndrome del nen abusat. símptomes. Pot presentar símptomes d’altres
trastorns psicopatològics.

3.3 Avaluació de la capacitat civil

Als 18 anys es te capacitat civil suficient per prendre segons quines decisions. Si ens
trobem amb persones amb discapacitats. S’incapacita a la persona o de manera
parcial o total. En quant al sexe es te molt en compte si la persona volia mantenir
relacions o no.

Reparació: m’han de satisfer i reparar el mal que m’han fet

Restitució: Em roben el bolso mel tornen
- En el nostre Codi Civil la personalitat jurídica ve determinada pel naixement i tot
ésser humà té capacitat jurídica ( és subjecte de drets i obligacions ), però la capacitat
d’obrar es refereix a unes aptituds ( per a complir les seves obligacions legals i
exercitar els seus drets ) que són diferents per a cada persona. En el Codi Civil es
regulen certes capacitats especials: per al matrimoni, per a contractar i per a fer el
testament.

- La capacitat d’obrar exigeix una edat mínima en la que se suposa una maduresa de
tots els subjectes ( majoria d’edat als 18 anys ) i un estat de salut mental que no
disminueix les aptituds citades, específicament no afecta als components de les
mateixes:
· La capacitat intel·lectual.
· La voluntat.

- Un estat mental que dificulti la capacitat d’obrar es caracteritza per:

 Criteri psicopatològic: l’existència d’un trastorn psíquic.
 Criteri cronològic: permanent o habitualitat del trastorn.
 Criteri jurídic: com a conseqüència del trastorn, el subjecte és incapaç
de proveir els seus propis interessos. Inclou el concepte de perillositat
civil ( interessos que s’han de salvaguardar ) i el govern de sí mateix
(capacitat d’administrar els seus interessos material i morals )

- S’han aprovat dues lleis, a nivell estatal la llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es
reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb
discapacitat en l'exercici de la seva capacitat jurídica i, a nivell autonòmic el
decret llei 19/2021, de 31 d'agost, pel qual s'adapta el Codi civil de Catalunya a la
reforma del procediment de modificació judicial de la capacitat. Ambdues
normatives modifiquen algunes lleis que regulen diferents aspectes substantius i de
procediment relacionats amb l’exercici de la capacitat jurídica de les persones amb
discapacitat.

La reforma imposa el canvi d'un sistema en què predominava la substitució en la presa

de les decisions per un altre que es basa en el respecte a la voluntat i desitjos de la
persona, en el que es dóna preferència a les mesures de suport que aquesta decideixi,
i en el que el jutge només intervindrà establint altres mesures complementàries o
substitutòries quan la persona no pugui expressar les seves preferències o aquestes
siguin indegudes o insuficients.
A Catalunya, i per les persones majors d’edat, la figura jurídica de l’assistència
substitueix la tutela, la curatela i la pàtria potestat prorrogada o rehabilitada.

S’amplien les vies per sol·licitar l’assistència. Juntament amb la via judicial, les
persones es podran adreçar al notari per sol·licitar la designació d’un assistent.

Desapareix la incapacitació o modificació de la capacitat. El procediment judicial de

modificació judicial de la capacitat d’obrar és substituït per processos per a la provisió
de mesures judicials de suport per a l’exercici de la capacitat jurídica de les persones
amb discapacitat.

Les mesures de suports que s’estableixin no seran permanents i es revisaran d’ofici

cada tres anys. Excepcionalment, es pot establir un termini de revisió superior que no
pot excedir els sis anys.

La persona haurà de decidir en relació a quins actes necessita suport, qui vol que li
doni aquest suport, com el vol rebre, les mesures de control per evitar abusos, els
conflictes d'interessos i la influència indeguda, terminis de revisió de les mesures de
suport fixades, i tot allò que consideri convenient per garantir el respecte de la seva
voluntat, desitjos i preferències.

3.4 Avaluació psicològica de la competència per a exercir la pàtria

potestat i guarda i custodia de menors.

 Guarda i custodia: es produeix un divorci i es com els progenitors es

posen d’acord per tractar als menors
 Pàtria potestat

- L’orientació en la presa de decisions sobre quines són les millors mesures relatives
als fills en el cas de la separació o el divorci dels pares és una tasca de gran dificultat
per la seva complexitat.

- Algunes temàtiques que sobresurten en aquest camp són:

 Pot determinar-se quines són les adequades competències parentals per a
tenir la guarda i custodia dels fills menors? Quines variables psicològiques les
constitueixen?
  Pot ser objectiu el psicòleg en la determinació de tals competències ?
 Posseeix el psicòleg la metodologia adequada per a dur a terme aquesta
tasca?
 És possible la mediació del psicòleg en el sistema familiar? Quines funcions
podria complir en el context legal, social i psicosocial?

-En la pràctica legal anglo-nordamericana s’ha acceptat el principi dels “millors

interessos del nen”, qüestionant-se quin dels pares és el més competent, i no
pròpiament la determinació de la incompetència d’un o ambdós pares.

- La doctrina legal parens patriae, del Dret Romà, que considera a l’Estat com a
protector i el qui garantitza que aquelles persones que no poden autogovernar-se, ha
inspirat fins l’actualitat totes les decisions legals sobre els fills. La tutela de l’estat
implica que aquest és el qui decideix que és el millor pel nen.

- El Tribunal considerarà tots els factors rellevants, incloent:

· Els desitjos dels pares del nen sobre la seva custodia.
· Els desitjos del nen sobre qui vol que sigui el que tingui la guarda i custodia.
· La interacció i interrelació del nen amb els seus pares, germans i qualsevol
altra persona que pugui afectar significativament als interessos del nen.
· L’ajust del nen a la seva casa, escola i comunitat.
· La salut física i mental de tots els subjectes implicats.

- En la valoració psicològica dels llaços emocionals existents se’ns plantegen alguns

problemes, principalment en la validesa de les nostres observacions, ja que es duen a
terme en un context de crisi, en el que els patrons d’expressió i interacció emocional
estan alterats i distorsionats.

- Davant la tasca d’avaluar la millor manera d’atendre les necessitats i interessos dels
nens, així com les característiques dels pares que poden ser idonis per a ostentar la
guarda i custodia, és necessari establir primer criteris als que referir-se.

- Clausen desenvolupà una llista d’accions i tasques parentals necessàries per atendre
les necessitats evolutives dels fills:
 Proveir les atencions físiques i de criança.
 Acompanyar al nen en l’adquisició d’habilitats associades a les necessitats
fisiològiques bàsiques.
  Ensenyança i formació de les habilitats lingüístiques, perceptives, físiques i
d’autocura per facilitar-li una veritable seguretat.
 Orientar al nen cap a un món immediat ( familiars, veïns, comunitat i societat )
així com cap als seus propis sentiments.
 Transmetre al nen valors i objectius culturals i subculturals, i motivar-lo perquè
els accepti.
 Promoure habilitat interpersonals, motivacions i formes de sentir i
desenvolupar-se en relació a la resta de persones.
 Guiar, corregir i ajudar al nen a que formuli els seus propis objectius i planifiqui
les seves pròpies activitats.

- A l’examinar el comportament dels pares per a recomanar una decisió de custodia,

s’observa la tendència dels pares candidats a aparèixer com a pares òptims.

- Aquest esbiaix d’autopresentació ha de ser tingut en compte per l’examinador, però

també el possible efecte contrari.

- Criteris clínics de l’avaluació de la competència parental:

Desitjabilitat social Efecte contrari ( pseudoincapacitat )

- Tendència a aparèixer - Estrès situacional ( divorci, avaluació ).
com a pares òptims - Sentiment d’ambivalència sobre la custodia.
- Baix rendiment per falta d’habilitats de comunicació.
- Alteració mental, t. de personalitat o conducta ( no factor excloent ).
Elevada incidència en poblacions de divorciats ¾ de les dones i 2/3
dels homes. Causa o efecte ?

- Sovint els jutges esperen que l’avaluació psicològica posi de manifest les
preferències dels nens respecte a la seva guarda i custodia i si aquestes preferències
poden estar manipulades pels progenitors.

- Es recomana començar l’entrevista amb el nen amb preguntes de l’estil:

 Per què i per a què creus que estàs avui aquí ?
 De què creus que anem a parlar ?
- Les respostes més evasives ( “ no ho sé” ) acostumen a implicar una menor
manipulació parental i neutralitat que les compromeses ( “ per a decidir amb qui vull
viure” ).

- No existeixen pròpiament instruments d’avaluació forense construïts específicament

per a orientar les decisions de guarda i custodia. En Europa, han tingut un pes
important les exploracions psicològiques mitjançant tècniques d’exploració tradicionals,
que en aquest context conserven plena vigència, amb èmfasis en el singular valor de
l’entrevista i observació ( de pares i fills, conjunta i separadament ).

- L’instrument bàsic que s’utilitza es el CUIDA.

- Possible metodologia d’avaluació de la competència paterna:

 Observació i anàlisis familiar i de parella.
 Observació ( joc espontani i dirigit ), avaluació i tractament infantil.
 Tècniques d’entrevista semiestructurada.
 Tècniques d’avaluació cognitiva, rendiment acadèmic, personalitat, ajust
psicosocial i aptituds ( nens i pares ).

3.5 Avaluació capacitat laboral.

 Veure si la persona pren decisions coherents dins l’àmbit laboral

- Les malalties relacionades amb el treball es diferencien entre:

o Malalties professionals: estrictament lligades a la professió o ofici del
treballador.
o Malalties del treball o indirectament professionals : poden ser produïdes
tant en el lloc del treball com en altres circumstàncies.
o Accidents en el treball: tota lesió corporal que el treballador pateixi com
a conseqüència del treball que exerceix. Pressuposa una acció violenta,
en el lloc i temps i una relació de causalitat directa. Exemple:
Traumatisme craneo-encefàlic ( TCE ).

- Els treballadors que tenen problemes de salut deguts al seu treball tenen dret a unes
prestacions sanitàries, econòmiques ( compensació o substitució de la pèrdua de
beneficis ) durant la situació d’incapacitat laboral, ja sigui temporal o permanent.
- Els psicòlegs jurídics intervenen en aquests procediments quan són conflictius i es
duen a la jurisprudència social. Des d’un punt de vista psicopatològic els quadres de
major rellevància serien:
· Psicosis tòxiques agudes i cròniques: plom, mercuri, etc.
· Quadres depressius i ansiosos.
· Fatiga i estrès: conseqüència de l’ambient laboral.
· Psicosis traumàtiques i altres seqüeles neuropsicològiques dels TCE.
· Epilèpsia.
· Drogodependència: son motiu d’acomiadament.
· Simulació.

- Per a determinar el grau de minusvalidesa tant en les prestacions contributives com

en les no contributives s’utilitza la Classificació Internacional de Deficiències,
Discapacitats i Minusvalideses de la OMS .

3.6 Avaluació de la simulació de l’acusat

 Quan una persona està acusada de fer un delicte es l’únic que pot mentir en un
judici. Els pèrits no poden perquè estan sota jurament.

- Minkowski defineix la simulació com un procés psíquic caracteritzat per la decisió

conscient de reproduir trastorns patològics valent-se de la imitació més o menys
directa, amb la intenció d’enganyar a algú, mantenint l’engany amb l’ajuda d’un esforç
continu durant un temps més o menys prolongat.

- D’aquesta definició, podem deduir els trets del concepte de simulació, és a dir:
· Voluntarietat conscient del frau.
· Imitació de trastorns patològics o els seus símptomes.
· Finalitat utilitària, benefici o profit per al simulador,

- Les circumstàncies que motiven la simulació són diverses però les tres més usuals
són:
· Simulació ofensiva: pretendre evitar una responsabilitat de tipus penal o civil.
· Simulació exonerativa: pretén evitar una obligació civil, laboral ( treball
indesitjat, penitenciària ( ingrés a la presó per a complir una condemna), etc.
 · Simulació lucrativa: persegueix un avantatge econòmic ( renda per accident
laboral, indemnització, etc ).

- L’exploració de la simulació en l’àmbit jurídic és rellevant, ja que són importants els

beneficis que, en principi, l’acusat pot aconseguir.

- S’ha de tenir present que en la simulació:

· Existeix un incentiu extern.
· Hi ha una compensació econòmica.
· S’evita una responsabilitat legal.
· Pot considerar-se adaptativa sota certes circumstàncies.
· Els objectius són aparents, és a dir, els símptomes desapareixien quan ja no
són útils.

- Per tant, per a poder realitzar una exploració psicològica de la realitat d’una
simulació. Di Tullio recomana els següents punts:
 No han d’estar presents signes obvis de la malaltia.
 El subjecte ha de ser perfecte coneixedor del que està fent i dels motius que
determinen la seva actitud.
 Ha de tenir ben clar la fita a aconseguir, és a dir, un resultat preestablert.

- A continuació es descriuen les característiques de la simulació:

· Ha d’existir una finalitat clara i positiva per al subjecte, “fer teatre” ha de
significar quelcom positiu ( interessant i beneficiós ).
· El quadre clínic no sol respondre definidament a cap síndrome psicològic.
· La clínica psíquica ha de ser continua i mantenir-se com a mínim segons els
patrons habituals.
· Tant l’inici com la finalització del quadre han d’ajustar-se a la realitat de la
clínica psiquiàtrica.

- Existeixen una sèrie d’estratègies que faciliten l’avaluació de la simulació:

Efecte terra Es dona quan l’acusat comet errors en aquelles tasques que inclòs completaria
amb èxit persones molt deteriorades, però que pel seu afany de voler aparentar
deteriorament o carències no preveuen que són respostes molt senzilles.
Corba de En alguns casos hi ha persones que cometen errors en preguntes molt fàcils i pel
rendiment contrari, fan bé aquelles considerades com més difícils.
Avaluació de Són proves de tasques d’elecció forçada en què es considera indicador de
la validesa simulació quan el rendiment es troba per sota del que s’espera.
simptomàtica
Seqüeles El subjecte realitza una atribució de molts símptomes psicològics o actituds que
psicològiques són atípiques al seu dèficit.

- El llenguatge verbal i no verbal del simulador és molt enriquidor ja que, en moltes

ocasions, ens aproparà a allò que l’acusat vol amagar:
· Quan l’acusat demostra un fals “temor”, l’indici conductual d’aquesta falsedat
és que sol haver una absència d’expressió fidedigna en la front.
· Quan hi ha un “entusiasme o interès pel que s’està dient”, l’indici conductual
és que no augmenta la quantitat d’il·lustracions o és incorrecta la seva
seqüència temporal.
· Quan demostra “emocions negatives”, l’indici conductual és l’absència de
suor, d’alteracions en el ritme respiratori i d’augment en la quantitat de
manipulacions.

- Detectar al simulador, requereix, en primer lloc, una certa experiència clínica i en

segon lloc, molta paciència per a imposar-se a la tossuderia de l’acusat.

- És important, doncs, recórrer a totes les etapes del diagnòstic diferencial de la

simulació de malaltia mental, ja que en el peritatge no existeix la relació de confiança i
sinceritat entre el malalt i el professional que es dona en l’exercici privat.

- En relació amb dos tests d’utilització força freqüent, com són el Bender i el Benton,
Cox afirma que actuacions extremadament desviades han provat ser útils en la
identificació dels simuladors. El propi manual del test de Benton, o el Test de Retenció
Visual, indica els tipus d’errors més característics en subjectes simuladors.

- Del MMPI convé senyalar la utilitat de les escales de control en la detecció dels
subjectes simuladors:
· ? Indecisió: evasivitat > 30 en els primers 400 ítems.
· L- Mentides: autodescripcions excessivament favorables.
· F- Mala imatge: tendència, a vegades, a simular una patologia.
· K- Defensivitat latent: defensivitat T > 70 = falta de cooperació.
 · Bona imatge: L i K altes, F i escales clíniques baixes.
· Mala imatge: L i K baixes, alta F i les escales Sc i Pa (esquizofrènia i
paranoidisme ).
· Simulació: augment de les escales D ( depressió ), Pd ( desviació
psicopàtica ), Pa ( paranoidisme ) i Sc ( esquizofrènia ).

- D’altra banda, la majoria dels qüestionaris de personalitat inclouen una escala de

sinceritat que no s’ha d’oblidar mai.

- Malgrat tot, hi ha subjectes que tenen una capacitat especial per a mentir i enganyar.
Hare i els seus col·laboradors comenten que encara que els psicòpates menteixen,
enganyen i manipulen a la resta de persones, la seva actitud en diversos tests
associats amb la mentida i l’engany són típicament normals.

- Potser, afegeixen, les raons siguin que els diferents qüestionaris i procediments que
normalment s’usen manquen de validesa ecològica i simplement no són suficientment
sensibles per avaluar la capacitat d’engany dels psicòpates.

- Un altre instrument que s’utilitza a l’hora d’avaluar la simulació o credibilitat del

testimoni o acusat és el polígraf. Aquest és un aparell de mesura de precisió que
proporciona informació, mitjançant senyals de tinta sobre un paper o en una pantalla
d’ordinador, sobre diferents variables de l’activitat corporal (“arousal )”.

- Les mesures més comunment utilitzades en el polígraf són:

· La sudoració.
· La pressió sanguínea.
· El ritme respiratori.
· Activitat cerebral ( potencials evocats del cervell ).

- S’accepta que les persones que diuen mentides experimenten més canvis en el seu
nivell d’activació que les persones sinceres com a resultat de sentir-se culpables pel
fet d’explicar una mentida i per la por a ser descoberts.
- La prova del polígraf ha de realitzar-se en un lloc aïllat de sorolls i el testimoni no ha
de ser molestat durant l’examen, ja que qualsevol distracció pot produir una resposta
fisiològica en el testimoni que pot alterar els resultats.

- El subjecte ha d’estar completament immòbil ( només pot respondre si o no a les

preguntes formulades ) i ha de tenir una actitud cooperadora. És imprescindible per
tant que el subjecte accepti de forma voluntària ser sotmès a la prova del polígraf.
- Els procediment utilitzats per a formular les preguntes poden ser diversos. En
l’actualitat s’ha deixat de banda la tècnica de preguntes rellevants / irrellevants i
s’aplica el “test de les preguntes de control”.

- En el test de les preguntes de control les preguntes són comentades prèviament amb
el subjecte amb la finalitat d’assegurar-se que són compreses. Aquest test conté tres
tipus de preguntes:
· Preguntes neutres: no han de produir cap canvi en el nivell d’activació del
subjecte. Exemple: Viu vostè a Barcelona ?

· Preguntes rellevants: són específiques de la investigació. Exemple: Va agafar

vostè la vídeo càmera ?

· Preguntes de control: són de naturalesa similar a les de la investigació, però

son generals i vagues. Exemple: Durant els últims 20 anys ha agafat alguna
vegada quelcom que no sigui seu ?

- La comparació de les respostes fisiològiques del subjecte a les preguntes rellevants o

de control és el que permet diferenciar entre mentiders i honestos.

- Nivell d’activació:
- Malgrat els intents per a millorar els procediments per a realitzar les preguntes durant
la prova del polígraf aquest mètode segueix aixecant importants controvèrsies. És fàcil
imaginar que un mètode indirecte per a la detecció de mentides, basat en les
respostes fisiològiques del subjecte, pugui produir errors:
· El testimoni mentider no experimenta canvis en el seu nivell
d’activació. · El testimoni honest està molt nerviós i el nivell d’activació és
elevat.

3.7 Responsabilitat criminal

 Si una persona te capacitat cognitiva i volitiva es a dir que se li pot imputar. Si

una persona te alguna alteració probablement es baixarà la responsabilitat serà
imputable. Si te psicosis no serà imputable perquè no sabrà el que ha fet.
o Atenuants: he matat però anava borratxo
o Accidents: no soc gens conscient
o Agravants: he violat a la meva pròpia filla

- L’avaluació de la responsabilitat criminal fou el primer tòpic pel que sol·licitaren les
intervencions pericials en el dret penal. Quan una persona realitza un comportament
prohibit penalment la llei senyala unes penes corresponents però també diferència
unes eximents que exclouen o atenuen la responsabilitat criminal, ja que modifiquen la
culpabilitat, en funció d’uns factors individuals o situacionals.

- La responsabilitat es fonamenta en la imputabilitat i es defineix com la propietat del

ésser humà en virtut de la qual ha de justificar els seus actes responent davant un
autoritat superior. S’ha utilitzat tres grau d’apreciació de la responsabilitat:
· Imputable ( responsable ).
· Semiimputable ( responsabilitat atenuada ).
· Inimputable ( irresponsable ).

- El Codi Penal opta per una perspectiva que recull com causa d’inimputabilitat el
diagnòstic psicopatològic, però es centra en les conseqüències, és a dir, en l’afectació
de les capacitats humanes que pot suposar el trastorn quan es dona el delicte.
- Insisteix en la importància de l’avaluació clínica individual en quant a un trastorn en
un moment determinat afecta a la responsabilitat criminal sempre que es refereixi a les
clàssiques capacitats cognitives.

- Nivells de relació entre alteració o trastorn mental i conducta delictiva:

Nivell Tipus Descripció

Causal d’eximent
Nivell 1 Inimputable Correspondència perfecte entre trastorn i delicte; el trastorn és
inseparable ( o causa ) del delicte.

Nivell 2 Imputabilitat El trastorn és un factor d’influència, però la conducta no està

disminuïda determinada decisivament per ell.
Nivell 3 Imputable La relació entre trastorn i delicte és indirecta, no influint causalment en
ell. Hi ha trastorn, però aquest determina activitats perifèriques
respecte del delicte, no el delicte en sí.

Condicions de la persona que es considera imputable ( Gisbert Calabuig ):

 Un estat de maduresa mínim, fisiològic i psíquic.

 Plena consciència dels actes que es realitzen.
 Capacitat de voluntarietat.
 Capacitat de llibertat.

Els objectius del procés d’avaluació de la imputabilitat són:

 Determinar el diagnòstic de l’alteració, trastorn o dèficit mental, que l’acusat

tenia en l’època del delicte.
 Determinar els processos de pensament i estats emocionals de l’acusat, abans
i durant els fets delictius.
 Valorar la competència de l’acusat per ser jutjat.
 Realitzar estimacions sobre la perillositat potencial futura de l’acusat.
 Efectuar recomanacions sobre tractaments.

L’informe pericial tractarà sobre:

 Si la conducta de la persona ha estat determinada per la presència d’un

trastorn psicopatològic concret.
  Com influeix en la capacitat de conèixer un fet o comprendre allò injust del
mateix.

 La capacitat per a controlar o dirigir la seva conducta.

 Que relació de causalitat existeix entre el trastorn, l’alteració de les capacitats i
la conducta delictiva concreta.

Processos i variables psicològiques específiques que s’han d’avaluar:

 Dèficits bàsics ( del desenvolupament, episòdics o crònics ): neurobiològics i

psicofisiològics, intel·lectuals, de personalitat i motors.
 Processos cognitius i afectius. Criteri: capacitat per a reconèixer icomprendre la
significació de les pròpies accions. Implica totes les alteracions del
processament cognitiu, alteracions de la percepció, alteracions de l’atenció, de
la memòria, del raonament, del pensament, del llenguatge i trastorns de la
personalitat i psicòtics.
 Construccions i estratègies sobre:

* Autoconcepte i autoimatge.
* Estratègies defensives i d’afrontament.
* Funció de la culpa.
* Judici moral de l’acció.
* Percepció del significat social de l’acció.
* Percepció de la qualitat legal de l’acció.
* Alteracions del control dels impulsos.
* Comportament automàtic consistent davant de factors
situacionals.
* Trastorns de la personalitat.

Els instruments d’avaluació son:

· i i observació.
·Tècniques d’avaluació psicològica clínica seleccionades per la seva millor
adequació per a l’avaluació de les variables d’interès.
·Adaptar al context legal espanyol alguns instruments específics desenvolupats
en el context anglosaxó ( MSE o RCRAS ).

MSE ( detecció i avaluació de l’estat mental en el moment del delicte ): és una pauta
d’entrevista dissenyada per a recolzar als perits en la valoració del funcionament
psicològic durant l’època del delicte, que faciliti la detecció d’alteracions en l’acusat en
el moment que va cometre el delicte.

Secció 1: - Ha tingut l’acusat una història prolongada de conducta alterada ( deliris,

informació històrica al·lucinacions, etc )

- Síndromes orgànic-cerebrals de naturalesa crònica o progressiva:

demència, síndrome orgànic de la personalitat.

- Psicosis: esquizofrènia, trastorns paranoides, afectius o esquizofreniformes.

- Trastorns convulsius.

- Retràs mental.
Secció 2: - Informació de l’acusat: resposta genèrica actual de l’acusat davant el
Informació sobre el delicte, relat detallat del delicte, successos que desembocaren en el delicte,
delicte reacció posterior al delicte.

- Informació d’altres fonts: acusació, querella o informació, declaracions

davant la policia i el jutge, notes dels advocats, informes de l’autòpsia,
declaracions dels testimonis.
Secció 3: examen Mitjançant qualsevol mètode vigent.
de l’estat mental
actual

RCRAS ( escales Rogers per a l’avaluació de la responsabilitat criminal ): sorgiren

amb l’objectiu de facilitar un enfoc sistemàtic i empíric per a l’avaluació de la
responsabilitat penal, que permet al perit quantificar les principals variables
psicològiques i ambientals de la conducta de l’acusat en el moment del delicte.
Inclouen un model decisional per ajudar a l’avaluador a utilitzar la informació que ha
quantificat en el seu informe pericial sobre la imputabilitat.

Fase 1: recollida de - Revisió dels informes policials, declaracions i sumari.

dades
- Una o varies entrevistes clíniques.

- Qualsevol altre font d’informació i variables rellevants al cas.

Fase 2: escales - Fiabilitat del subjecte.
d’avaluació sobre
variables psicològiques i
situacionals. - Organicitat.

- Psicopatologia.

- Control cognitiu.

- Control conductual.
Fase 3: aplicació dels - Es faciliten models decisionals, en forma d’arbres de decisió, que
models decisionals inclouen preguntes i respostes sí i no.

- Els instruments específics forenses poden optimitzar el nostre procés de treball, però
és en l’interpretació final de tots els factors influents quan es pot contestar a les
preguntes que les instàncies legals sol·liciten.

3.8 Perillositat criminal, l’execució penal i orientació a tractament

 Una persona pot ser totalment imputable però se li posi un atenuant analògica
per posar que faci un tractament. El tractament psicològic no es obligatori però
el jutge pot obligar-ho.

- El concepte de perillositat criminal apareix en el nostre codi com a criteri per:

· L’adopció de mesures de seguretat: a les persones que siguin declarades

exemptes de responsabilitat criminal se’ls pot aplicar mesures de seguretat
sempre que pugui deduir-se un pronòstic de comportament futur que reveli la
probabilitat de nous delictes.

· La suspensió de l’execució: es pot deixar en suspens les penes inferiors a dos

anys atenen fonamentalment a l’absència de perillositat criminal i les
circumstàncies personals.

· La concessió de la llibertat condicional es condiciona a que s’hagi observat

bona conducta en el pres i que la reinserció social sigui favorable.

- La utilització de tècniques psicosocials per a la predicció de la reincidència és molt

criticada pels problemes que planteja ( falsos positius o falsos negatius ).
Tanmateix el desenvolupament de models de predicció del risc de reincidència, tant
per a la delinqüència comuna com per a delictes específics ( delictes sexuals,
econòmics, etc ) faciliten que cada vegada més els tribunals es basin en l’informe
tècnic.

- Models de predicció de la perillositat:

- Entrevista individual.
Predicció clínica - Informació complementària.

- Aplicació de proves com: MMP!, BSI (escala d’hostilitat),

Predicció psicomètrica PCL-R.

Predicció actuarial (a partir - Models per a la delinqüència comuna: VRAC.

de les dades de l’expedient - Models per a la delinqüència no comuna (delinqüents
s’apliquen models sexuals): SORAG, RRASOR, SACJ-Min, Static-99
matemàtics )
Models mixtes - Utilitzen la predicció actuarial i les dades clíniques: VPS i HCR-20.

- Entre els instruments específics forense per a l’avaluació de la perillositat el PCL-R

( Psychopathy Check List-Revised ) és un dels més utilitzats:

 · Es tracta d’una escala de valoració aplicada a partir d’una entrevista amb el
subjecte i una revisió del seu historial.

. Ítems del PCL-R de Hare1:

Factor I: interpersonal / afectiu Factor II: desviació social Factor III: síndrome
conductual
1.- Loquacitat i encant 10.- Falta d’autocontrol 17. Varies relacions maritals
superficial. 11.- Conducta sexual breus.
2.- Sentit superior de la pròpia promíscua. 18. Delinqüència juvenil.
valia / Egocèntric. 12.- Problemes de conducta 19. Revocació de la libertat
3.- Necessitat d’estimulació/ a l'inic de la vida. condicional.
tendència a l’avorriment. 13.- Falta d'objectius realistes 20.- Variabilitat dels delictes.
4.- Mentires patològiques. a llarg termini
5.- Manipulador. 14.- Impulsivitat.
6.- Falta de remordiment o 15.- Irresponsabilitat
culpabilitat. 16. Incapacitat per a acceptar
7.- Afectivitat superficial. la responsabilitat de les
8.- Insensible, falta d'empatia. pròpies accions.
9.- Estil de vida parasitari. 17. Varies relacions maritals
breus.

Robert Hare, professor emèrit de psicologia de la Universitat de British Columbia

(Canadà), és el creador del Psychopathy Checklist-Revised (PCL-R), un instrument de
diagnòstic de la psicopatia que resulta molt vàlid per predir el risc de reincidència en
conductes violentes i la possibilitat de resposta davant de la intervenció terapèutica.El
professor R. Hare, que fa més de 25 anys que investiga i treballa sobre la psicopatia,
ha escrit més de 100 articles sobre aquest tema i diferents llibres, entre els quals
Sense Consciència: L’inquietant món dels psicòpates entre nosaltres. Cal destacar
el treball d’aquest expert sobre la relació entre la psicopatia i el sistema de justícia
criminal, aportant elements de diagnosi sobre els delinqüents psicòpates i orientant els
processos d’assessorament a les instàncies judicials sobre aquests infractors, i
aportant també elements per intervenir-hi des de l’àmbit de l’execució penal.
 o Cada element es puntua en una escala de tres punts segons el nivell en
què s’apliqui l’ítem al subjecte de forma clara ( 2 ) o de forma no clara
( 1 ), o no s’aplica en absolut ( o).
o Puntuació màxima és 40. Més de 30 punts es considera psicòpata.
o Tipus de personalitat antisocial ( Licken. 1996 ):

· Personalitat sociòpata: * Comú.

* Alienat.
* Agressiu.
* Disocial.
· Personalitat psicopàtica * Primari
* Secundari.
* Temperamental
* carismàtic.
· Personalitat neuròtica * Superego.
* Buscador de càstigs.
* Rebeldia adolescent.
* Paranoide.
* Inadeqüat.

- Un altre instrument per avaluar la perillositat és el MRN ( MacArthur Research

Network): té cinc marcadors de risc i una sèrie d’àrees claus:

 Quantitat i tipus de recolzament social que disposa la persona.

 Impulsivitat.
 Reaccions a la provocació ( IraUna incapacitat per a empatitzar amb els
altres.
 La naturalesa dels deliris i al·lucinacions que a vegades acompanyen
als trastorns mentals.

Claus - Demogràfiques: edat, gènere, raça, classe social.

disposicionals
- Personalitat: estil de personalitat. Ira, impulsivitat, psicopatia.
 - Cognitives: CI, deteriorament neurològic.
Claus històriques - Història social: historia social, història laboral, història educativa.

- Història d’hospitalitzacions mentals.

Història criminal i violenta.

Claus - Estrès percebut.
contextuals
- Recolzament social.
Claus clíniques - Diagnòstic en l’Eix I ( DSM-IV )

- Símptomes: al·lucinacions, fantasies violentes, etc.

- Diagnòstic en l’Eix II ( DSM- IV )

- Funcionament.

- Abús de substàncies.

- Alhora que el Codi Penal va ampliant el nombre de penes i algunes d’elles poden ser
alternatives a la presó, el paper del psicòleg jurídic va augmentant:

· Assessorament de mesures alternatives a la presó; no es tracta de valorar

psicopatologies sinó les possibilitats de canvi i els medis més adequats per a
facilitar-les.

· Actuar a mig camí entre els serveis comunitaris i l’Administració de Justícia.

· Tractar a subjectes sotmesos a tractament per decisió judicial, on la motivació

és més externa que interna.

· Contribuir a la implantació d’una nova filosofia penal per tal que s’apliquin més
mesures alternatives a la presó.

· Dissenyar programes de rehabilitació en llibertat per a problemàtiques tan

complexes com la violència de gènere o la drogodependència.
EXAMEN TIPUS TEST 30 PREGUNTES I PREGUNTES CURTES
RESPONDRE EN DOS O TRES LINIES.