TEMA 4 - CONEIXEMENT VERITAT I LLENGUATGE

TEORIA DEL CONEIXEMENT

→ Branca de la filosofia que ​estudia la naturalesa​, l’abast i límits del ​coneixement humà​.

→ També se la coneix com ​gnoseologia​o ​epistemologia​.

1. TIPUS DE CONEIXEMENT → RAÓ TEÒRICA I RAÓ PRÀCTICA

Parlem de​racionalitat teòrica​quan busquem el ​coneixement com alguna cosa valuosa​per
si mateixa i no com un mitjà per assolir algun tipus de benefici. → És espaculativa
↓
Intenta reflectir la ​realitat​tal com és i es fa preguntes sobre el coneixement humà.

Però com que l'home és un ​animal racional​, no busca només "saber", sinó, "saber fer" això
és la:
​↓
racionalitat pràctica​→ Orientada a l'​acció​o a la producció, sabe fer.
↳ NO hi ha dues accions, sinó que hi ha una única capacitat racional humana susceptible de
dos usos diferents.
↳ La branca de la filosofia que ​estudia la naturalesa.
↓
Teoria del coneixement​→Té relació amb la raó teòrica perquè es fa preguntes
sobre la veritat del món que viu i intenta trobar
respostes.

Objecte del coneixement: la ​VERITAT

2. LA NATURALESA DEL CONEIXEMENT

2.1 CARACTERÍSTIQUES DEL CONEIXEMENT

Els éssers vius es caracteritzen per la seva capacitat → D'actuar per si mateixos i de si
mateixos.
Les accions pròpies, és a dir, aquelles que fan de ​dins seu​, s'anomenen: → ​immanents
↓
Les accions immanents afecten diferent a cada
vivent.
↳Els animals, i especialment l’home, tenen la
capacitat de realitzar activitats immanents més
elevades.
↙
El coneixement també produeix un efecte que ​no és extern​, sinó que quede a l'interior del
subjecte que coneix. → L’objecte conegut passa a formar part del subjecte d’una manera
més intima, ​arriba a la seva essència.
↳L’​aprehenció​en el moment de ​menjar.​→ És ​material
↓
Et fas l’objecte teu per mitjà d'ingerir-lo.
↓
En canvi ​conèixer​és un acte d'​aprehensió immaterial,​ja que el coneixement no pots
tocar-lo, només fer-lo teu interiorment.

CARACTERÍSTIQUES DE L’ACTIVITAT COGNOSCITIVA (capaç de conèixer)

→ ​IMMINÈNCIA: ​Capacitat de l'ésser viu de​realitzar operacions per si mateix​. Hi ha
diversos graus d’immanència, la més alta és la cognoscitiva .

→ ​IMMATERIAL:​El subjecte sent o​coneix de forma no material o física​, motiu pel qual la
possessió cognoscitiva és instantània. → ​APREHENDRE
↓
Captar

→​INTENCIONAL:​Referir-se a la realitat,
​objecte conegut transcendeix el subjecte.
↓
Fa referència a una veritat que existeix per
si mateixa. → L’objecte “interioritzada” fa referència
a una realitat que existeix per si mateixa, amb independència del subjecte que coneix.

2.2 ​CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES DEL CONEIXEMENT HUMÀ

Les característiques específiques del coneixement humà són:
↓
→ ​UNIVERSALITAT:​Conèixer la realitat en si mateixa i ​generalitzar.

→ ​OBERTURA:​​No sobre només a un àmbit​particular de la realitat sinó a totes les coses.

→​INFINITUD:​El seu ​abast no es redueix​a un nombre limitat d'éssers, sinó que pot
contenir innombrables éssers i objectes.

→ ​ALTERITAT: ​Coneixem la ​realitat​en si mateixa ​com un element independent​del nostre

coneixement.
El tret que ​
distingeix​la capacitat humana de conèixer a la dels altres animals.
↓ ↓
↓ És que els animals no saben ​desvincular de la
↓ seva experiència concreta​i ​universalitzar ​els
↓ seus descobriments.
↓
↓
L'ésser humà → Es pot ​elevar més enllà​del que és immediat i assolir
allò que és ​universal.
​↓
Per això s’afirma que d'alguna manera el coneixement humà. → ​INFINIT
↙
Gràcies a la nostra capacitat per ​captar les propietats
abstractes​de les coses al nostre​coneixement no es limita.
↓
L'​home està obert​a tot allò que és real, és capaç de conèixer com a real allò que és real i
distingir entre el que és real i el que és fictici → Podem centrar la nostra atenció en allò que
coneixem i preguntar-nos el que i com és.

3. ESTRUCTURA DEL CONEIXEMENT

El coneixement comença amb l’​estimulació

3.1 ​LA SENSIBILITAT

↳ Dos tipus de sentits → Intern
↘ Extern
- EXTERN: ​informen del que passa a l'exterior​com d'allò que té lloc al nostre cos
→ ​Exteroceptors​: els 5 sentits
→ ​Interoceptors​: viceroceptors (sed, gana, fred...)
↓
Propioceptors: posicions i moviments del cos

- INTERN: s'organitza i s'elaboraran tota la informació sensible, el resultat és la

percepció d'un objecte
→ ​Sentit comú​: percebre, ​capacitat d’estimular tots els estímuls ​per captar la realitat
→ ​Imaginació​: Reproduir interiorment.
→ ​Memòria​: Retenir la imatge.
→ ​Rebem estímuls
→ ​Captem
→ ​Percebre:​Percebre és ​captar la realitat d’una manera immadiata​un objecte real i
distingir-la de les altres.
→ ​Imaginació: ​Reproducció interna​que es grava en a la memoria, queda retinguda al
nostre interior.→ ​Interiorització.
→ ​Memoria:​Informació interioritzada.
→ ​Estimativa:​Reconèixer​allò que és bo o dolent per la meva supervivència.

→ ​Entendre:​Només pot arribar la persona humana.

→ ​Sentit comú:​​Capacitat d’estimular tots els estímuls ​per captar la realitat.
3.2​LA INTEL·LIGÈNCIA
La sensibilitat → ​Capta l’aparença sensible​de les coses.
La intel·ligència → ​Penetra​en la seva unitat i en les ​seves propietats essencials​.
↓
ENTENDRE → Captar allò que és, captar la seva essència.
↙ ↓
La simple aprehensió ↓
↓ ↓
És l’operació cognoscitiva que ​abstreu el concepte universal​a partir del ↓
coneixement del individus particulars. ↓
↓
La persona a diferència dels altres éssers és capaç d’arribar a
l’essència de les coses.
↓
És l’operació que abstreu el concepte universal a partir del coneixement dels individus.

3.2.1 ​OPERACIONS DE LA INTEL·LIGÈNCIA

- CONCEPTE/ LA SIMPLE APREHENSIÓ: poma

↳ L'​
essència de les coses​, És l’operació cognoscitiva que abstreu el concepte
universal a partir del coneixement del individus particulars.

- JUDICI: la poma és un fruit

↳ ​Uneix o separa dos conceptes i afirma o nega​quelcom d'una altra cosa, es dona la
veritat o la falsedat. → Quan no es relacionen bé dos conceptes el judici és fals.

- RAONAMENT: el fruits són agradables/la poma és agradable

↳ Consisteix a passar ​d'una veritat coneguda a altres veritats​no conegudes que es
troben implícites en la primera, és ​connectar un judici amb uns altres.

3.3 ​INTEGRACIÓ DEL CONEIXEMENT HUMÀ

L'ésser humà el ​coneixement sensible​i el ​coneixement racional​NO són com dos nivells
successius → Sempre es troben presents tots dos.
↓
El que és característic del coneixement humà és la seva unitat ​sensorracional​,
↓
​Sensitiu i racional alhora
↓
En el mateix acte en què entra en contacte amb les coses reals la​intel·ligència actua​i
determina la forma​en què es capten les coses.

↳ No són els meus ulls els que hi veuen sinó que sóc jo que hi veig a través dels meus ulls i
per tant també amb les meves idees ​ conceptualitzacions i valoracions.
 4. CONEIXEMENT I LLENGUATGE
El llenguatge ens permet d'alguna manera ​materialitzar el nostre pensament​, que és
immaterial, i fa possible la comunicació de allò que pensem a altres persones.

Hi ha per tant, una relació estreta entre pensament i llenguatge.

→ El llenguatge, ​manifesta externament​el pensament.
→ El pensament, ​condiciona​una bona mesura la ​nostra manera de pensar i de conèixer​la
realitat.

4.1 ​EL LLENGUATGE, INTERIORITZACIÓ DEL PENSAMENT

El llenguatge estudiar els ​actes de comunicació.
↓
Els mitjans gràcies als quals es transmet una informació.

↳ Qualsevol acte comunicatiu requereix

- Un SIGNIFICANT: Una ​realitat física que percebem​(una paraula o un gest) ens
porta al concepte.
- Un SIGNIFICAT: El ​contingut​o la idea que significant transmet.
↓
↘ ​Significat i significant​componen el SIGNE
↳ ​Element bàsic de la comunicació

El llenguatge dels animals, a diferència dels humans, la relació entre significat i significant
NO és ​convencional ​és​natural.
↓ ↳ Un concepte ​descriu una realitat.
No sempre aboca la mateixa realitat. → ​Un concepte pot tenir més d'una realitat.
↳ Per la seva relació amb el significat, les paraules o els termes es divideixen en:
- UNÍVOCS: Un ​sol significat​per un ​sol significant.​ (Déu)
- EQUÍVOCS: ​Diferents significats​per un ​sol significant.​(gat) →Pot portar una
confusió.
- ANÀLEGS: Posseeixen ​diversos significats​diferents però relacionats. (natural)

El significat de les paraules i les expressions ​depèn​, a més dels seus sentit literal, del
context​en el qual es fan servir.

4.2 ​EL LLENGUATGE, MEDIACIÓ DEL CONEIXEMENT

El​llenguatge​és la ​peça clau en el coneixement​que els humans tenim del món.
↓
És una peça imprescindible en aquest procés d’​introduir el món dins la nostra ment​,
convertint allò que és material (les coses) en alguna cosa immaterial (conceptes / idees).

El nostre ​coneixement​, el construïm lingüísticament i el podem ​expressar​a través del

llenguatge.
↳ la capacitat que tenen els humans de ​construir el seu pensament i expressar-lo​a
través de ​símbols.
↓
El fem servir per ​representar la idea​d’alguna cosa amb la qual no ​té cap relació objectiva.
↓
Bandera
→ El llenguatge és una ​mediació del coneixement​, perquè és una ​eina​.
↳ Un medi per poder comunicar allò que pensem.
↓
Sense llenguatge no podríem ​verbalitzar​ni comunicar els nostres pensaments.

→ El pensament NO s'identifica amb les paraules ni és un ​pur efecte​de les paraules.

↓
Pensament i llenguatge no se solapen perfectament la qual cosa queda demostrada que les
paraules ​no són suficients per expressar​el que es vol. → No és suficient per expressar el
que portem dins nostre.
4.3 ​LLENGUATGE PENSAMENT I REALITAT
Aristòtil pensava que la ​realitat es reflecteix en el coneixement​, i el ​coneixement es reflecteix
en el llenguatge.
↳ Per tant, els diferents tipus de predicats, que en parlar podem ​atribuir a un
subjecte​, els corresponen les diverses modalitats en què ​realment existeixen​les
coses.

→ Aquelles ​maneres d'expressar​les coses que són alhora ​les maneres de ser​de les
mateixes coses les anomenem ​categories. → ​“Atribuir”
↓
Per exemple si parlem de "cadira" li podem atribuir ​predicats​com: seure, quatre potes,
fusta, moble...
↳Sempre que parlem d'alguna cosa que ho concebem com un ​subjecte
individual​l'anomenem ​substància.
↳ Quan ho concebem ​com un aspecte​que pertany i caracteritza un subjecte
l'anomenem ​accident
↳Per tant a "cadira", seure i moble serien ​substàncies​, en canvi, quatre potes
i fusta són ​accidents​, ja que poden tenir menys de quatre potes o més, i
poden ser de diferents materials.

5. CONEIXEMENT I VERITAT
5.1​QUÈ ÉS LA VERITAT?
És l'​adequació de l'enteniment amb la cosa real.
↳ Aquesta realitat es fa ​present a la ment.
↳ Aquests conceptes de ​la meva ment s'han
adequat amb la realitat.
↳ La veritat té tres sentits:
→ LA VERITAT COM A ADEQUACIÓ (correspondència entre dos conceptes)
La intel·ligència ​no és un recipient ​en el qual s’introdueixen totes les realitats.
↓
La ment posseeix la realitat de manera ​immaterial i intencional.
↓
Surt a ​buscar la realitat i s’hi uneix ​i esdevé el mateix.
La veritat és l’adequació de l'enteniment amb la cosa.
↧
Conformitat o ​correspondència​entre dos termes.

Ara bé:
- No és que en la ment es dibuixi una mena de còpia o fotografia de la cosa, sinó que
la cosa es fa realment present davant la intel·ligència​sense intermediaris.
- Això tampoc s'ha d'entendre com un sentit material o físic com si la intel·ligència fos
un recipient.
↳ La ​ment posseeix l'objecte conegut​de manera immaterial i intencional, surt
a trobar l'objecte, si uneix i esdevé el mateix. Per això diem que ​la ment és
d'alguna manera totes les coses.

→ LA VERITAT LÒGICA → Correspondència entre allò que s’​afirma o es nega en el judici ​ i

la realitat.
La veritat o falsedat del coneixement és propi del judici que fem, afirmar que una cosa és
això o allò.
↓
Si allò que la ment capta de les coses es ​correspon​amb el que les coses són realment
llavors hi ha en ella un ​coneixement veritable​.

Contenir la veritat o la falsedat del coneixement és propi del judici.

↳ Jutjar és afirmar que una cosa
és això o allò.
↓
Aquesta ​veritat dels judicis​és la ​veritat lògica.

→ LA VERITAT ONTOLÒGICA → és d’on deriva de la veritat lògica perquè tu pots jutjar

aquesta veritat.
La veritat de les coses, ​la que es refereix al seu ésser​, independentment que les coneguem
o no.
↳ Aquestes coses són com són i és ​la meva ment la que s'adequa a la seva realitat.
↓
Per això s’afirma que la realitat és el ​fonament de la veritat.

⇒ La veritat es troba principalment en la ment més que no pas en les coses però es
diu que les coses són veritables, en la mesura que causen la ​veritat de la ment.
→ ALTRES TEORIES DE LA VERITAT
- TEORIA PRAGMÀTICA (William James 1842-1910): Veritable és allò que ​funciona
amb èxit​, allò que té conseqüències ​positives.

- CONCEPCIÓ CONSENSUAL: És allò que ​tothom està d’acord​en acceptar que és

veritable.

Totes dues tenen alguna cosa de veritat però ​no són del tot objectives

5.2 ​ESTATS DE LA MENT DAVANT LA VERITAT

Nosaltres emetem judicis sobre la realitat que coneixem: vertader o fals, afirmem o neguem.
→ En aquests judicis distingim:
↳ CONTINGUT PROPOSICIONAL: ​Allò que es diu​o es jutja.
↳ASSENTIMENT: La ​força amb la qual la ment s’adhereix​a allò que es diu.

→ Podem classificar els ​estats de la ment​tenint en compte el ​grau d’assentiment​, quan

més evident​se’ns una realitat, el ​grau de certesa és més gran.

↳ CERTESA: Estat de la ​ment en que assenteix amb la màxima força​una proposició

veritable. → Aquest ​estat subjectiu​de seguretat és l’​evidència de la realitat
que es coneix.

↳ DUBTE: És l’estat en que es vacil·la ​entre afirmar una cosa o una altra​, sense arribar a
decantar-se en cap de les dues.

↳ OPINIÓ: La ment ​no s’adhereix​totalment allò que jutja, i ​no descarta​que el contrari pugui
ser veritat.

↳ FE: ​Assentiment ferm i segur d’allò que es jutja​, però ​no és l’objecte el que mou​a la
intel·ligència a assentir, sinó la voluntat moguda per l’autoritat d’una altra persona.

↳ IGNORÀNCIA: ​Manca de coneixement​sobre una cosa.

↓
És dolenta quan allò que falta és un coneixement que s’hauria de tenir.

↳ ERROR: Consisteix a afirmar com a veritable allò que és ​fals​. L’error implica ignorància,
però es pot ser ignorant sense arribar a errar.
5.2.1 ​ELS CRITERIS DE CERTESA
Certesa no és el mateix que la veritat:
↓
Estat en que es troba el subjecte davant la veritat​. El seu fonament és l’evidència.

6. PANORAMA HISTÒRIC
Hi ha un canvi de paradigma:
ABANS DE LA REVOLUCIÓ…
↳ Tot més ​realista.
↳ Mana la realitat → per tan es pot ​arribar a l’universal.
↳ Autors:
- Plató
- Santo Tomás de Aquino
↳ Existeix una ​realitat fora del
subjecte​(objecte) que ​causa la
veritat.

↳ La veritat es dóna al
coneixement (immanent), però fa
referència a la realitat que es
dóna amb independència del
subjecte.

↳ ​Primer l’ordre del ser

(l’existència els objectes de
coneixement), ​després l’ordre
del coneixement que s’ajusta​, s’adequa a
la realitat.
↓
Aquest ordre es va mantenir de
l’antiguitat i tota l’època medieval, dos
filòsofs: Plató i Aristòtil.

DESPRÉS DE LA REVOLUCIÓ…
↳ La ciència es desenvolupa tant que ​només és veritat el que jo veig i entenc.
↳ La realitat és com jo la ​percebo i l’entenc.
↳ Autors:
- René
Descartes
- David Hume
↳ La ​veritat és 100 %
immanent​, fa
referències a les
meves idees, les
meves percepcions.

↳ ​Primer l’ordre del

coneixement​,
després l’ordre del
ser​. Les coses son
en la mesura que les
penso, les
experimento.
6.1 ​RACIONALISME → RENÉ DESCARTES (1596 - 1650)
↳ Context històric i filosòfic molt escepticiste.
↓
Tothom ​dubtava de la realitat​→ Els ​sentits ens poden enganyar​ , la única font
fiable del coneixement és la ​raó​.

↳ La gent pensava que les Mates era el més exacte i el més racional.
↓
- COM PUC SORTIR DEL DUBTE → Com sortir de l’escepticisme: a través del
dubte metòdic.
↓
Quan jo no tingui el dubte començaré a veure evident​← Finalitat del dubte metòdic: arribar
a una veritat certa i indubtable,
↓
A partir d'​una veritat dedueixo altres veritats​.

↳ CONCLUSIÓ: Si ​penso (dubto) vol dir que existeix​o i això és innegable.

↓
​3 idees que són innates i principals → Jo penso
→ La realitat material
→ Existència de Déu
↙
Haig de veure que ​no hi ha cap ser superior que em pugui enganyar​i fer entendre coses
que no són. Per tant van dir que Déu no els podia enganyar perquè és bo i perfecte.

↳ Només diran que és veritat quan vegin que és cert

6.2 ​EMPIRISME → HUME (1711 - 1776)

↳ Altres autors → John Locke
→ George Berkeley
↳ Empiristes creien que les ​experiències eren la única font de coneixement​.→ Tota la realitat
s’ha de captar pels sentits.
↓
Les ​impressions és la única manera de conèixer i expandir el coneixement​. → La ​idea no
↓ ​existeix
La realitat com JO no sap que existeix ↙
tot són percepcions ja que no tinc impressions. ​Només és una petjada​que
↙ queda de la impressió no és
El paper de la ​imaginació substitueix ​ una abstracció
la intel·ligència​. ↘
Impossible arribar a un coneixement universal.

↳ Dos tipus d’idees → Simples: Correspon immediatament.

→ Compostes: Idea més completa.

↳ La relació causa i efecte és per costum i sentiment, ​no puc establir la relació entre causa i
efecte​.
↳ Més important la veritat.
↓
El ​més important és el que es percep​.

6.3 ​IDEALISME → KANT

↳ Veritat ​no són 100% impressions o 100% idees​.
↳ Al final la ​veritat hi arribem​a través de j​udicis sintètics a priori.
↳ Nosaltres tenim una ​ment com si fos un ordinador​, tenim ​categories lògiques
(espai-temps). → Per tant nosaltres no podem anar més enllà. ↓
↓ ↓
Jo veig el que penso. → Subjectiu ↓
↙ ↓
Realment a la ​realitat no hi puc accedir​. ↓
↓
Amb aquestes categories no podem anar més enllà
només podem jutjar​la realitat.
↓
No podem arribar a la veritat pròpiament. → la persona
humana no pot arribar, ​no pot transcendir​.
↳ Van proposar una ​via intermèdia entre empirisme i
racionalisme​.
↓
IDEALISME TRANSCENDENTAL

6.3 ​POSITIVISME → AUGUSTE COMTE

↳ Només són ​veritat els fets i l’experiència​.

↳ El creador del positivisme: la fe en el progrés i la ciència.

↳ És allò que ​podem experimentar és veritat​.
↓
Els saber de servir per alguna cosa.
↳ El ​coneixement es basa en l’observació​i constatació de fets sense anar més enllà.
↳ És una ​filosofia materialista​.
↳ Ha estat superada, és reduccionista → Van veure que la ciència Va més enllà.
6.4 ​ESCOLA FENOMENOLÒGICA → HUSSERL
↳ ​Reacciona davant el subjectivisme​: les coses es manifesten a la consciència tal com són.
↳ Cal que ens ​alliberem de totes les interpretacions subjectives​i prejudicis per arribar a la
veritat.
↳ Cal alliberar-nos de tots els prejudicis i ​conèixer les coses tal com​se’ns presenten a la
consciència.

↳ HUSSERL→ Va tornar a reivindicar la capacitat de coneixement humà.

↓
Podem arribar a l'objecte real​perquè els objectes se'ns
presenten a la consciència tal com són.
↙
Ens hem d'alliberar dels ideals.

6.5 ​HERMENÈUTICA (mètode que es fa servir a les Ciències humanes)

↳ La ​ment humana mai està aïllada​i sempre està influïda per el medi social, el context
històric, el llenguatge etc.
↳ L’educació és bastant determinant en la manera que tenim de veure les coses i
d’entendre-les.
↳ Per a Gadamer ​és impossible la total objectivitat​.
↓
La meva ment encara que conèixer la realitat cada veritat ha de ser
contextualitzades.
↳ L’home no es pot alliberar els seus temps.

6.6 ​REALISME METAFÍSIC

Sistema filosófic que admet que ​podem arribar a la realitat​.
↳ El nostre acces és real → Tot i que està influït pels fets històrics.

Parteix de l'evidència de les coses per arribar elles.

TEMA 6 - LA REFLEXIÓ FILOSÒFICA SOBRE LA
REALITAT
1. SENTIT DE LA REFLEXIÓ FILOSÒFICA SOBRE LA REALITAT
Des de fa 250 anys hi ha qui pensa que la vens de la ciència ha desplaçat la ​metafísica
↓
Part de la filosofia que es planteja la ​realitat
↙
És un saber universal perquè no hi pot haver res que no sigui una realitat certa, un «ens»
(del llatí ens, 'allò que és'). A més, com que és impossible que existeixi una cosa inexistent,
«és necessari dir i pensar que l'ens és»

1.1 ​LA NECESSITAT D’UNA CIENCIA PRIMERA

➔ Totes les ciències → ​parteixen d’un supòsit​​→ que són la base de les seves
hipòtesis
↙
després comproven a través d’unes experiències i
formulen a través de lleis o principis.

➔ Podem establir també una​relació entre les ciències

↳ hi ha una dependència
↓
per exemple les matemàtiques són imprescindibles per demostrar una llei com la de la
gravetat, o la lògica ens ajuda a demostrar a través d’una argumentació una teoria.

➔ A les ciències hi ha una jerarquia (​subalternació​),

↳ hem d’arribar a unes premisses que siguin
bàsiques i imprescindibles per a totes les
ciències:
↳ ​L'ÉSSER
Les ciències formulen hipòtesis que després han de verificar mitjançant l'experiència i
convertint-ho en lleis i teories
↓
La ciència que parteixi de les premises més ​necessàries​, ​evidents ​i ​universals​​aportarà
els coneixements més ​encertats, absoluts i vàlids

↳ METAFÍSICA → Ciència més abstracte i universal

↓ ↓ ↳ Perquè l'objecte és el ésser
↓ ↳ Justifica el perquè de l'existència ↓
↓ per tant és més
És el ciment de tot coneixement universal més evident i
↓ més necessària
Totes les Ciències han de donar per fet que tot existeix → totes parteixen d'un supòsit
que son la base de les seves
hipòtesis
↙
Després les comproven a través d'unes experiències i formulen una sèrie de lleis

↳ Hi ha una relació entre les ciències → hi ha un dependència

↓
Una ciències més bàsic el que altres

↳ A les ciències hi ha una jerarquia → Hem d'arribar a unes premisses que siguin bàsiques i
imprescindibles a totes les ciències
↓
l'ésser → existència
↓
una realitat existent
↳ Què vol dir que la metafísica és la ciència primera?
↳ Se’n diu la ciència primera perquè dóna
fonament a totes les altres, qualsevol objecte
de qualsevol ciència és un ens (objecte de la
metafísica) una realitat existent.
↳ la ciència va de només universal lo més bàsic
↓
si no partissin de la ciència
primera tot serien creacions
mentals nostres.

MATERIAL: L’ENS (tot allò que

existeix)
FORMAL (punt de vista): perquè és
ENS
↓
Es planteja totes les qüestions que
es deriven de l’existència, de la realitat en si mateixa, no en com és → Per això es diu la
CIÈNCIA PRIMERA
1.2 ​POSTURES QUE REBUTGEN LA METAFÍSICA

Corrents o doctrines que han rebutjat l'existència o la necessitat d'una ciència primera

ESCEPTICISME Dubte que hi hagi una veritable realitat i afirma que encara
que existeixi mai no podrem estar segurs que sigui tal i
com ens la imaginem
↓
No té sentit l'existència d'una ciència primera necessària i
inqüestionable

EMPIRISME (Hume) El fonament últim de la realitat és la experiència

↓
no va més enllà de les percepcions
↳ la seva única realitat

IDEALISME No és possible la metafísica com a ciència perquè no

TRANSCENDENTAL (Kant) podem sortir de les nostres representacions mentals
Primer en negar la ↓
metafísica la realitat és com la representem nosaltres

EL VOLUNTARISME La veritat és el que ens fa sentir més forts

(Nietzsche) Filòsof que va ↳ la llibertat és absoluta per tant la veritat i els
defensar la llibertat absoluta valors els impostos jo
↳ Les coses són
com jo vull
→ Voluntat de poder

PRAGMATISME No hi ha cap veritat o falsedat

↳ només existeix la realitat útil

PENSAMENT ACTUAL → Irracionalisme= L'extensió d'una veritat objectiva i d'una

ciència vàlida
→ El pensament il·lustrat= Valora la validesa d'una ciència
en funció de la seva utilitat
→ El realisme metafísic= la realitat es pot conèixer amb
certesa
 2. LA METAFÍSICA, CIÈNCIA PRIMERA
2.1 La metafísica és la ciència de l’ens com a ens
En la jerarquia de les ciències, els sabers més universals, necessaris i evidents aporten les
seves pròpies conclusions com a premisses altres ciències. Així doncs, el conjunt del saber
científic haurà de dependre d'una ciència primera que posseeix aquestes tres
característiques en el grau màxim.

Els diversos corrents filosòfics que s'han exposat fins ara dubten de l'existència d'aquest
saber.
↘
En canvi, el realisme metafísic identifica aquesta ciència primera amb la tradicionalment
anomenada ​metafísica​→ És la part de la filosofia que estudia l’ens: és la ciència més
↓ abstracte i més universal
La seva especificitat és, precisament, que estudia la realitat en si mateixa i no només una
part o un aspecte, com fan les ciències particulars.

2.2 La metafísica és la ciència dels primers principis

La capacitat humana d'assolir la veritat i fer ciència es basa, per tant, en el fet de conèixer la
realitat amb certesa. Ens podem equivocar sobre com és la realitat, però no podem
equivocar-nos sobre que només és allò que és.

CONCEPTES - Què és? JUDICIS - Què hi ha?

Només podem captar l’essència o manera
de ser, però no l’existència.
Ex. Cavall
Advertim el propi ésser, la seva entitat
específica, diferent en cada cas, però
sempre parteix de la realitat, d'allò que és o
passa. Per això els judicis són veritables o
falsos, però no els conceptes, que només
mostren l'essència.
Ex. El cavall està corrent
Les ciències intenten assolir coneixements veritables → les seves premisses han de ser
judicis, no pas conceptes.
Els judicis més necessaris, universals i evidents → són les ​premisses primeres de totes
les ciències.
↓
Per això s'anomenen primers principis i són objecte d'estudi propi de la ciència primera. Per
això la metafísica també es defineix com la ciència que estudia els primers principis de la
realitat

PRIMERS PRINCIPIS

Principi de no-contradicció “És impossible que el mateix sigui i no sigui a la vegada i en

el mateix sentit”
➔ Expressa la condició fonamental de les coses: no
poden ser contradictòries.
➔ “A la vegada” es refereix que si ara és això no pot ser
una altra realitat, per exemple les fulles d’un arbre.
➔ En el mateix sentit, pot ser que siguis sàvia en unes
coses i ignorant en altres.
Aquest principi és el més universal, evident i necessari, ja
que el contrari del que enuncia és impossible i impensable.

El principi d'identitat Cada ens és el que és, per tant, és idèntic a si mateix i no és
diferent de si mateix.

El principi de tercer exclòs Entre l'ésser i el no-ésser no hi ha un tercer; per això, no hi

ha res que sigui ni que deixi de ser.

El principi de causalitat Allò que no és per si mateix, és per un altre; com a

conseqüència d'això, tot allò que no podria no haver estat,
però existeix, té una causa.
→ Tot passa per una certa causa, tot allò que té una causa
podria haver estat o no.

3. L’ESTRUCTURA RADICAL DE LA REALITAT

3.1 El subjecte i les categories
Pel principi de no-contradicció, tot ens és «un mateix ens », és a dir, quelcom concret, que
en filosofia s'anomena ​subjecte​.
↓
Sense el subjecte, la ciència seria impossible. Certament, si no hi ha un mateix
subjecte del qual afirmar o negar alguna cosa, no té sentit raonar, ni és possible
dubtar ni discrepar si no és sobre el mateix.
 DIVERSOS TIPOS DE SER

SUBSTÀNCIA ACCIDENT

Són subjectes d’allò seu.
Ex. Cavall
➢ La substància, per ser subjecte, té
un ser propi: és ​subsistent
No són subjectes d'allò seu, però existeixen
només com a característiques de subjectes.
Ex. Gran
➢ Són inherents o recolzen en les
substàncies, les necessiten per
existir.

SUBSTÀNCIES + ACCIDENTS = CATEGORIES

↳ Els gèneres que es poden classificar els diferents
ens → Aristòtil va sostenir que no hi ha cap manera de
ser que no es pugui identificar dins de deu categories,
la substància, i nou tipus d'accidents.
↓

LES CATEGORIES SEGONS ARISTÒTIL

CATEGORIES EXEMPLES

Substància Allò que substitueix Pere

Accidents Quantitat Tres

Qualitat Fort

Relació Igual
Allò que és inherent
o recolza una Acció Córrer
substància
Passió Dolor

On Allí

Quan Avui

Posició Assegut

Hàbit Vestit
3.2. La substància i la naturalesa
Tota ​substància​té una manera de ser pròpia i intrinseca
↓
anomenada ​naturalesa​→ que equival a la seva essència, però perquè
determina la seva manera d'actuar i de
reaccionar.
↙
D'ella en procedeix el que és​natural​→ per exemple, per a l'ésser humà és
«natural» raonar, mentre que no ho és per a una planta. Per això, no tenir la
capacitat de raonar és una malaltia en l'ésser humà, però no ho és en un vegetal.

El que ha estat induït externament per l'home és el que és​artificial​. I, així, per exemple, per
a la perera és «natural» donar peres, però és «artificial», ser part d'un llit.
↳ Des d'aquesta perspectiva, es diu que el que és artificial «no existeix»: no
pertany a la realitat intrínseca de l'ens natural. El éssers artificials són “creacions humanes”
no són fruit de la naturalesa

3.3. La realitat del canvi

Hi ha un altre sentit, i molt important, en el que es diu d'alguna cosa real que «no és»; allò
que ara no es dóna, però que podria existir mitjançant un fet.
↳ Un ​canvi ​→ EL PAS DE POTÈNCIA A ACTE
↓
La realitat és canviant i no roman igual, està
sotmesa a transformacions
Aquesta peculiar relació entre el canvi i el no-ésser va atreure l'atenció dels primers filòsofs.

Heràdit d'Efes
Davant del canvi constant que es manifesta en la naturalesa
↓
va pensar que la seva veritable realitat no es podia trobar en l'ésser, sinó
en el moviment i l'esdevenir.

La realitat és moviment, l’ésser és DEVENIR:

“No et pots banyar dues vegades al mateix riu”

Parmènides
Va sostenir que el canvi només pot consistir en el pas de l'​ésser al
no-ésser​.
↓
com que el no-ésser és impossible, el moviment seria una aparença.

El canvi és aparent, tot és SER → “El canvi és una il·lusió”

Aristòtil
Intentant resoldre el dilema plantejat, va advertir que cada ens posseeix,
de fet («en acte»), una manera de ser determinada. Alhora, mitjançant el
canvi pot adquirir altres maneres de ser alternatives: les posseeix «en
potència».
↓
El canvi no és el pas entre l'ésser i el no ésser, com pensava
Parmènides, sino entre ser en potència i ser en acte. Un subjecte canvia
perquè passa a ser en acte allò que abans ja era realment, però només
en ​potència​.
↳ la capacitat real d'estar en acte

TIPUS DE CANVI

Canvi substancial Una substància es transforma en una altra de diferent; per

exemple, la mort d'un ésser viu.
Ex. Cremar un tronc

Canvi accidental Roman la substància, però canvia alguna de les seves

propietats o accidents. Per exemple, un objecte canvia de color
o és traslladat de lloc.
Ex. Canviar color paret

EXERCICI CLASSE (EXEMPLE)

Canvi substancial = Canvia la funció d’un tros de tela a un vestit

TELA​-----------------------------------------------------------------------------------​DELPHO
→ Tenyit (Accidental - Qualitatiu)
→ Arrugar (Accidental - Qualitatiu)
→ Tallar (Accidental - Quantitatiu)
→ Vestit de maniqui a persona (Accidental - on)
3.4. El fonament últim de la realitat: l’ésser

Essència Allò que una cosa és (cavall, rosa, persona, vestit...), distingim un ens
d’un altre per l’essència.

Acte de ser L’acte pel qual existeix, és comú a tots els existents, participem del ésser.

S'anomena essència allò que és una cosa i, especialment, a manera de ser particular de les
diferents substàncies: home, cavall, perera, ferro, etc.
↓
No existeixen subjectes indeterminats, sense cap essència.
Gràcies a ella, els ens són diferents (un home té una manera de ser que el distingeix
d'un cavall, d'una perera...).
↓
No obstant això, tots ells tenen una perfecció en comú: l'existència o «acte de ser».

Com que l'ésser és comú i les essències són diferents → hi ha ​diversos graus de l'ésser​ .
↓
Per exemple, l'existència dels
éssers vius equival al seu viure,
però per als éssers inerts no és
així.
↙
Al seu torn, la vida es dóna per graus de major a menor perfecció: la vegetal, l'animal, la
humana. Tots són i viuen, però d'acord amb les seves diverses naturaleses o essències,
que determinen un cert grau en l'escala dels éssers. En tots ells, el seu grau de perfecció
equival a la mesura en què són i viuen, és a dir, en la mesura en què participen en la
plenitud de l'ésser.
3.5 L'essència dels ens materials
Ara bé, tot i que subjecte i essència siguin principis constitutius diferents, pel principi
d'identitat formen un únic ens en acte: tota l'essència és un subjecte. Per tant, a cada
essêència hi ha dos principis constitutius:

FORMA Actual i determinant → pel qual té la seva manera particular de ser

- Substracte, pura potència

MATÈRIA Potencial i indeterminat → pel qual pot canviar i ser d'una altra manera
- Determina la matèria, s’identifica amb l’essència

3.6. Perfecció i contingència

CONTINGENT Els éssers materials no són necessaris, sinó contingents.

Com que la seva essència o naturalesa propia és material, sempre
estan en potència respecte d'altres formes i requereixen causes
externes per actualitzar-les.

NECESSARI Tindran aquella mateixa estructura de matèria i forma, potència i acte

en la seva naturalesa.

4. LES PROPIETATS TRANSCENDENTALS DE L'ÉSSER

PROPIETATS TRANSCENDENTALS

La unitat Cada ens és un i indivisible en la mesura que és perfecte.

La veritat El coneixement és veritable si correspon a allò. Per això, tot el que és pot
ser conegut com a veritable.

El bé Anomenem bo allò que volem que sigui o que passi. Per això, tot el que
és resulta susceptible de ser volgut com un bé.
5. LA PREGUNTA FILOSÒFICA PER DÉU
5.1 La demostració de l’existència de Déu
Com que l'existència de Déu no és immediatament evident per a nosaltres, requereix
demostració. Les proves que més influència han tingut al llarg de la història de la
filosofia són les anomenades ​
«cinc vies» ​de sant Tomàs d'Aquino.

ESTRUCTURA

Punt de partida Un fet d'experiència en els éssers naturals

Aplicació del principi de El fet observat exigeix una causa

causalitat

Conseqüència del principi No és possible en una sèrie de causes

de causalitat subordinades un procés a l'infinit

Conclusió de l'argument L'existència d'una causa primera que anomenem

Déu

CINC VIES

ARGUMENT DESCRIPCIÓ

Pel moviment Tot allò que es mou és mogut per un altre i així
successivament, però ha d'existir un primer motor
immòbil, ja que altrament no es produirien els
moviments.

Per la casualitat eficient Tota causa contingent té una causa de la seva acció
que, si també és contingent, té una altra causa; però
hi ha d'haver una causa primera perquè, si no, les cau
ses contingents no actuarien.

Per la contingència Si tot hauria pogut no ser, alguna vegada no hauria

estat originat el que és actualment.
Per tant, ha d'existir un ésser necessari que sigui
l'origen del ser de tots els altres.

Per la participació de Allò que només té una essència amb perfecció

les perfeccions limitada no existeix per si mateix, com hem vist abans.
Com a conseqüència d'això, hi ha d'haver un ésser
màximament perfecte, causa de tots els altres.

Per la finalitat Tot moviment està ordenat a un fi. Per tant, hi ha un

ordre universal. Així, doncs, ha d'existir un ésser
intel·ligent causant de l'ordre en el món.
5.2 La negació de l’existència de Déu
L'AGNOSTICISME
Aquest corrent no nega que Déu existeix, sinó només la validesa de qualsevol
demostració teòrica, tant si és a favor com en contra.

La doctrina agnòstica més influent és l'idealisme transcendental de ​Kant​.

↙
Com ja sabem, segons aquest filòsof, el coneixement humà no capta la realitat, sinó
que dota de forma i contingut l'​experiència​i el pensament.
↓
Com a conseqüència d'això, el coneixement sensible és una experiència subjectiva
de fenòmens o aparences, però sense validesa per accedir a l'índole pròpia de la
realitat.
Segons Kant, no es pugui conèixer Déu pels seus efectes, ja que la causalitat només
és una categoria de la nostra ment, no pas un contingut real de l'experiència. A Déu,
s'hi accediria només com un ​postulat​→ una creença exigida per la necessitat de
fomentar la moral i donar sentit a la vida.

L’ATEISME
És la doctrina que ​nega l'existència de Déu​i, particularment, d'un ésser personal,
lliure i intel·ligent que regeix el món.

En el segle XVIII, la Il·lustració va defensar que l'home només podia assolir la

majoria d'edat dins la història si dipositava les seves esperances en les seves
pròpies capacitats.
↓
A mitjan segle XIX, aquest plantejament es va estendre fins a considerar que l'home
només pot ser plenament amo del seu destí si Déu no existeix.
↙
És l'ateisme antropològic: es nega l'existència de Déu perquè limitaria l'autonomia i
la llibertat de l'ésser humà.

AUTORS

Karl Marx Va proposar l'autogeneració de l'univers com a resposta a la tesi

de la creació divina. Suposa que l'univers és una entitat que s'ha
desenvolupat a si mateixa, una realitat infinita i mecànica que no
necessita un ésser superior del qual depengui la seva existència.

Friedrich En el cas d'aquest filòsof, l'atac es dirigeix a la religió com a

Nietzsche doctrina que condueix els interessos de l'ésser humà cap al més
enllà i que, per tant, menysprea i debilita l'interès pel món vital.

Cap d'aquests autors no va intentar fer una demostració rigorosa del seu ateisme:
tots dos el van defensar com un pressupòsit.