Territori → mapamundi

Delimitació que intenta influir en els fets que passen a aquell espai
Territorialitat --> àrea delimitada d’alguna manera i sobre la qual els drets de propietat són
exercits
● Estratègia especial per al control de persones i objectes en una determinada àrea
● Implica tres elements:
○ Indicació dels límits
○ Classificació de l’àrea
○ Control dels elements que hi ha dins
● “Territoriality is much more than a strategy for control of space. It is better
understood as implicating and being implicated in ways of thinking, acting and
being in the world. It is as much a metaphysical phenomenon as a material one.”
Delaney
Agència → capacitat o actuació d’un actor (individu o col·lectiu) per tal d’intentar

aconseguir un objectiu

Estructura → conjunt de regles formals i normes que determinen parcialment què es pot

fer i què no es pot fer. Així, les estructures ens condicionen ja que defineixen què és

permissible i d’esperar (ex. Legislació)

Relació agència - estructura → Marx sobre la dialèctica agència-estructura: “Men make

their own history, but they do not make it just as they please; they do not make it under

circumstances chosen by themselves, but under circumstances directly found, given and

tranmitted from the past” --> dialèctica agència estructura: el que volen fer els agents i

com ho aconsegueixen modificar

Considerar l’agència i l’estructura ens és útil per interpretar que:
● Els agents tenen diverses oportunitats i limitacions a l’hora d’actuar, relacionades
amb les estructures on operen
● Que les estructures no són invariables, sinó que són reproduïdes pels propis actors
i, per tant, poden ser modificades
Paisatge → aquella àrea tal com la percep la col·lectivitat, el caràcter de la qual és el resultat

de la interacció de factors naturals i humans

És la visualització d’un fragment del medi. No és una descripció dels elements
constituïts sinó de la visualització per se i valoració d’una determinada composició
derivada de la relació home-natura
Geografia + Societat + Història = Paisatge
El paisatge és el resultat d’una transformació col·lectiva de la natura; és la projecció cultural
d’una societat en un espai determinat. I no només pel que fa a la seva dimensió material sinó
també en la seva dimensió espiritual i simbòlica. El paisatge és, per tant, un concepte
enormement impregnat de connotacions culturals.
Joan Nogué, 2006

Lloc → S’interessa per la vinculació afectiva i quotidiana de les persones amb la realitat

física:
Comparteix els elements històrics i humans, afegint-hi dues dimensions més:
- Concreció (localització)
- Subjectivitat (experiència)
Els llocs estan plens de significats i tenen una dimensió existencial, una vinculació emocional
amb els individus, i estan relacionats amb un espai concret i uns atributs ben definits. Per
tant, els llocs no existeixen com a entitats sinó com a representacions que són resultat de les
diferents experiències de les persones.

Escala →

Mapes → El mapa més clàssic és el topogràfic. Intenten representar els trets principals d’un

determinat territori.

Plànol → se centren més en una zona urbana i no tenen en compte la corba de la

terra

Carta → focus a la mobilitat marítima

Mapa temàtic → se centra en una variable determinada

3. Les relacions entre la Geografia i la Història

La Geografia i la Història
“En todos los niveles de la enseñanza, la geografia y la historia son vecinas. Ambas
palabras forman incluso, en general, una única expresión cuyos dos miembros son
indispensables. Se dice Historia y Geografía como se dice Física y Química [...] La
geografía es una ciencia natural más que una ciencia histórica [...] La unión de la
historia y la geografía no parece ya posible cuando se comprenden sus respectivos
métodos”
Albert Demangeon, 1903

Les relacions per als historiadors

En la introducció que fa a l’obra sobre la Història mundial (1901), James Bryce (1838
- 1922) va argumentar que l’evolució interna i externa de les nacions només podia
entendre’s considerat el seu clima, la superfície i els recursos existents

Herford Brooke George (1838 - 1910) entenia que la història no era intel·ligible sense
la geografia. En la seva anàlisi sobre la naturalesa de les influències geogràfiques
(1901), considerà que les societats estaven molt determinades pel seu entorn (recursos
físics i posició)

A The Great Plains (1931), Walter Prescott Webb va tenir molt en compte la
configuració geogràfica. Concebia el medi com l’escenari sobre el qual la història es
desenvolupa.
Tot i definir-se com a historiador geogràfic, tenia una visió reduïda del que és la
geografia; medi físic.

Lucien Febvre (1878 - 1956) presenta les monografies de l’escola vidalina com a
estudis exactes, metòdics i en profunditat sobre els trets característics de les regions.
La geografia és, en primer lloc, geografia física; d’ella depèn tot. El sòl i no l’Estat,
això és el que li interessa al geògraf.
Si bé la geografia precedeix la història, acaba quedant sotmesa a ella, convertida en un
estudi previ, en una introducció

Fernand Braudel (1902 - 1985) considerava que la geografia era molt més que un
simple escenari o el marc de les fronteres administratives. Per a ell, els processos
 històrics no només operaven a diferents escales temporals sinó també a diverses
escales espacials.
Visió dels historiadors
“La historia no se desenvuelve sólo en el tiempo, también en el espacio”

Defensa la recuperació del punt de vista espacial complementant al vector temporal a

l’hora d’enfocar les anàlisis de les situacions sociopolítiques

Les relacions per als geògrafs

1. La geografia rere la història; centrat en les influències geogràfiques (físiques) en la
història.
2. Geografies del passat; reconstrucció de la configuració espacial en un temps passat
3. La història rere la geografia; interpretació de l’evolució dels paisatges
4. L’element històric en la geografia; com proporcionar una aproximació històrica a la
descripció geogràfica
Darby, C. (1953) On the relations of history and geography
A Perspectives oof the Nature of Geography (1939), Richard Hartshorne va remarcar la
diferència entre la geografia i la història, rebutjant que els estudis geogràfics considerin els
canvis a través del temps.

Geografia històrica
L’obra An Historical Greography of England before 1800 (1936), culmina la definició de la
geografia històrica en la seva formació com a subdisciplina:
1. Voluntat d’allunyar-se de la història
2. Adopció d’una metodologia explícita, les cross-sections (talls cronològics)

L’estudi de Jan O. Broek, The Santa Clara Valley, California (1932), va contribuir de manera
significativa a adoptar progressivament una perspectiva evolutiva:
Broek combinà varis talls cronològics, analitzant l’evolució dels trets socio-
econòmics i la seva plasmació en el paisatge.

1. El pas d’una geografia històrica estàtica a una altra de dinàmica on els conceptes de
procés i de canvi són l’objecte d’estudi
 2. Una visió més oberta, acceptant la necessitat d’abordar els fenòmens espacials com a
processos
Segons Massey i Allen (1984): ni l’espai ni la societat es poden entendre de manera
independent de l’altre. Els canvis socials comporten canvis espacials, i els canvis espacials
afecten l’organització social.

Analitzar la relació dinàmica entre societat, espai i naturalesa és important no només per a la
geografia humana, sinó per a totes les ciències socials.

Soja parla de Thirdspace: espai-temps-societat són inseparables i interdependents; no n’hi ha

cap que estigui subordinat als altres.

Bloc 2
Influència
Històricament, la relació entre humans i medi ambient o naturalesa ha sigut motiu de
debat:
- Estem, controlats pel medi natural o és a la inversa?
- En quin sentit és major aquesta influència?
Ellen Churchill Sample, a Influences of Geograohic Environment (1911), desenvolupa com
les condicions geogràfiques influeixen en el comportament humà, afirmant que:
L’home és un producte de la superfície de la Terra. No només és fill de la Terra sinó
que aquesta l’enlluerna, l’alimenta, li imposa tasques, l’enfronta a moltes dificultats i,
alhora, li insinua com resoldre-les.

Segons Sample, hi ha quatre maneres en les quals el medi físic impacta en la vida humana:
1. Els factors físics influencien directament les característiques humanes
2. El medi ambient pot explicar aspectes culturals de la vida humana
3. El medi ambient influencia el desenvolupament econòmic i social
4. El medi ambient influencia el moviment de les persones

Determinisme ambiental
tria de 2-3 temes per grup pel treball grupal (del llistat)
dimecres 20 → sortida (?)

Ambientalisme vs ecologisme (falta amb.)

L’ecologisme (ideologia) vs ambientalisme (sensibilitat)
Ecologia superficial:
- Procura solucions purament tècniques
- No qüestiona l’statu quo o model de vida dominant
- Objectiu final : salut i vida dels habitants de països desenvolupats
Ecologia profunda:
- Explora solucions tècniques i polítiques, procura la justícia social i l’ètica ecològica
- Qüestiona l’estil de vida empobrit posant èmfasi en l’individu
- Objectiu final: canvi de percepció, polítiques i valors ambientals

Els recursos naturals:

Stock:
- consumed by use: oil, gas, coal
- theoretically recoverable: all elemental minerals
- recyclable: metallic minerals
Flow:
- critical zone: fish, forests, animals, soil, etc.
- non critical zone: sun, water, wind
Qüestió d’escala temporal → fins i tot els recursos no renovables, si s’utilitzessin en una

escala molt baixa, serien renovables. El que marca que un recurs sigui no renovable ho

marca la intensitat amb què es consumeix

Societat preindustrial: societat orgànica, difícil equilibri en la gestió dels recursos; el seu
creixement estava condicionat a l’increment de la dotació de recursos renovables o per us
més eficient dels coneguts
Segles XIX i XX → innovació tecnològica i industrialització fan créixer la productivitat i

els recursos comencen a mobilitzar-se per tot arreu; la principal preocupació esdevé la

ubicació i explotació dels recursos → sensació que els recursos són inesgotables
Segles XX i XXI → eleva el consum dels recursos; els recursos es converteixen en béns

estratègics i augmenta la preocupació per la pressió i l’esgotament d’aquests. Esdevé una

font de conflictes

Els conflictes interns al món i els relacionats amb els recursos naturals → escalada dels

conflictes amb motiu de recursos naturals:

1. Desavinences sobre el repartiment o els ingressos (distribució i beneficis)
2. Ús per part dels grups rebels per finançar la rebel·lió (financer)
3. Repercussió negativa en el conflicte (agreujament)
El mateix recurs natural pot jugar diferents rols en relació amb els conflicte

3. EL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
Evolució:
1972 Estocolm:
1987 → Brundtland Report “Our Common Future”

1992 → Rio de Janeiro: UN Conference on the Human Environment: moment d’adoptar

el nou paradigma de desenvolupament

1997 → New York: Rio + 5

2002 → Johannesburg: World Summit on Sustainable Development

2012 → Rio de Janeir: Rio + 20

Informe Brundtland → informe definint estratègies ambientals a ll/t; tot i les pressions, la

comissió mundial independent sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (WCED)

no va limitar el seu àmbit de treball a la qüestió mediambiental sinó que també va

considerar el desenvolupament desigual. L’informe va definir el desenvolupament

sostenible com: aquell desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense

comprometre la capacitat de les futures generacions de satisfer les seves pròpies necessitats
Les conseqüències de tal conceptualització:
- situar la principal preocupació en l’equitat intergeneracional en lloc de la
intrageneracional
- manté els principis econòmics del desenvolupament
Actors involuctrats:
 - Nacions Unides i les seves agències
- Comunitats i governs locals, regionals i estatals
- ONGs
- Empreses
- Individus (consumidors)
El repte identificat → “l’objectiu del desenvolupament sostenible i la naturalesa integrada i

global dels reptes de desenvolupament plantejaven problemes per a les institucions

vigents, establertes sobre la base de preocupacions parcial i compartimentades”. Noves

institucions internacionals per a la governança global ambiental i canvis en les agències

internacionals existents
La governança ambiental global és l’establiment i el funcionament d’un conjunt de regles de
conducta que defineixen la pràctica, assignen funcions i guien les interaccions per tal que els
diferents agents puguin afrontar els problemes ambientals col·lectius dins i fora dels límits de
l’Estat. La seva funció és garantir les negociacions, fixar normes de gestió ambiental i trobar
respostes efectives al repte del canvi global.
La governança internacional
General principles of good governance
- the rule of law
- transparency and accountability
- effectiveness and efficiency
- subsidiairty: actions should be taken at the appropiate level of government
- participations and responsivenes to the needs of stakeholders
- gender equity
Principi de precaució → sosté que davant d’un risc i en el context d’incertesa científica, els

responsables polítics haurien de pecar per excés de prudència. Reconegut oer primera

vegada el 1982 a la Carta Mundial de la Naturalesa. Als principis de la declaració de Rio:

“les parts haurien de prendre mesures preventives necessàries per anticipar, prevenir o

minimitzar les causes del canvi climàtic i mitigar els seus efectes adversos. On hi hagi

amenaça de danys seriosos o irreversibles, la manca de certesa científica no hauria de ser el

pretext per posposar les actuacions.”

EL sistema de NNUU:
 - configuració de l’agenda
- popularització dels problemes i augment de la consciència
- generar nous reptes i coneixement per als governs
- proporcionar alertes generals i de noves amenaces
- estimular les reformes administratives
Ha consolidat la relació entre el medi ambient i el desenvolupament de dues maneres:
- mobilització d’organitzacions intergovernamentals i associació amb la societat civil
- a través de la creació d’acords internacionals, incloent-hi la legislació vigent

El desenvolupament sostenible
El sistema de NNUU

Oposició creixent
La crítica al model actual:
1. Les potències tenen l’habilitat de convertir els seus interessos en decisions
globals
2. Insuficiències en la governança, la legislació i el fons
3. Les Nacions Unides se centren més en els mitjans que en les finalitats
4. Mancança evident del progrés en els darrers anys

Interpretacions oposades
La influència del sistema de governança ambiental pot ser vista (a) positivament, com a
diplomàcia global útil en funcions diverses, o (b) amb desconfiança i escepticisme,
qüestionant que la crisi es pugui resoldre a través del tipus de gestió que s’ha anat realitzant.

L’economia
És l’activitat humana que consisteix en la producció, distribució, intercanvi i consum de béns
i serveis. Aquests béns i serveis són utilitzats per satisfer les necessitats dels que viuen i
operen dins de l’economia o del sistema econòmic.

El creixement econòmic
El creixement econòmic és l’acceleració de la producció de béns i serveis. Per tant,
l’increment de la velocitat de producció significa un augment en la quantitat de béns i serveis
produïts en un període de temps.
L’anàlisi històric del consum demostra que les economies esdevenen més eficients en l’ús
dels recursos a mesura que es desenvolupen, però que el creixement en la producció supera
els estalvis generats per l’eficiència

Les millores d’eficiència poden provocar l’augment del consum. L’estalvi produït per la
disminució de la despesa és invertit en ampliar la producció per augmentar encara més els
beneficis

Tot i que la modernització tecnològica permet reduir els recursos necessaris per a la
producció de béns i serveis, l’eficiència no es tradueix en un desacoblament absolut quan
domina la lògica del creixement econòmic
desacoblament relatiu vs desacoblament absolut

El dilema del creixement

El creixement econòmic, tal com l’estem experimentant, presenta el següent dilema:
1. El creixement exponencial és insostenible per culpa de l’increment dels costos
ambientals i a la creixent escassetat de recursos
2. El decreixement és inestable i indesitjable en les circumstàncies actuals, ja que la
reducció del consum implica un increment de la desocupació, una reducció de la
competitivitat i una espiral de recessió.
BLOC 3: sistema d’assentaments
Són els llocs on s’estableixen les comunitats, i les relaciones d’aquesta amb el territori. La
tendència a la urbanització provoca un despoblament de les zones rurals. Per entendre
l'ocupació per part de la població hem d’entendre el territori i com aquest s'estructura.
La delimitació dels assentament seria entre “urbà” i “rural”, que no són municipi (qüestió
administrativa no territorial). Es calcula i es defineix que és urbà o rural a través del nº
d’habitants + la seva densitat, les seves activitats econòmiques (sector primari…), nivell
tecnològic, infraestructures (atractiu per la facilitació a la migració), relació amb la natura, el
seu ritme de vida i els usos de l’oci o el descans. Tot i això cada cop és més difícil catalogar
els espais i definir-los, la línia de divisió cada cop més difusa.
Els criteris de delimitació varia pel país o entitats administratives, té una forta càrrega política
i econòmica. És important la definició per tal que s’adoptin les polítiques correctes per tal de
mantenir l’equilibri territorial i millorar-lo. Actualment la majoria de les polítiques de
desenvolupament econòmic i productiu s’ha adreçat al món rural, sent aquest l’abastador dels
béns de la ciutat, dependent de lo rural. Situació de gran dependència.
Es divideix en: -zona rural (menys o igual a 2000 hab)
- Intermitja (2001-10000 hab)
- Urbana (més de 10000 hab)
El percentatge que ens dona no es el mateix que el territori, ens dona el nº d’habitants, no
l’espai que ocupen.

SISTEMA D’ASSENTAMENTS A CATALUNYA

“Els territoris mediterranis d’antia urbanització com Catalunya, s’han articulat històricament
a partir de la xarxa de ciutats i camins”.
Al igual que Espanya, tendencia a abandonar les zones rurals. Els assentaments tb tenen a
veure amb les circumstàncies polítiques i en el seu origen estratègiques, a més de l'accés als
recursos naturals. A catalunya els patrons d’assentaments és molt variada i contrastada,
sobretot en quant al punt de vista físic (muntanya/costa, planes/depressions…).
Destaquen els s IX i XII en els que el pirineu tenia una alta densitat degut a ser períodes
d’inestabilitat que requeria una posició estratègica en llocs elevats, no és fins inicis del s.XX
en que la transició territorial cap a la zona urbana es comença a accentuar, fins acabar en la
configuració metropolitana que tenim actualment a Catalunya. Millora de la qualitat de vida,
millor comunicació, diferència important de preus i accés a béns… És actualment un 80%
urbana un 6 rural i un 14 mixte, on tenim una important xarxa de ciutats regides per BCN i
l’àrea metropolitana próxima a ella. Sent actualment l’ambient marítim el que té una major
xarxa de ciutats que la Catalunya interior, canviant les tornes a com era anteriorment,
qüestions “estratègiques” per tal d’adaptar-se a les necessitats del moment.

TRANSICIÓ TERRITORIAL
“Depenent del nivell de desenvolupament econòmic i social, les societats tendeixen a un
determinat tipus d’assentament. El model de transició territorial defineix el canvi d’un model
d’hàbitat rural a un d’urbà. És part d’un canvi més ampli i global de la societat que inclou
àmbits com l’econòmic, demogràfic i migratori.”
Les ciutats han sigut sempre centres de poder i econòmics, però amb una densitat de població
molt més equilibrada a la resta de territoris.
Procés de concentració a les ciutats (èxode rural) i posterior reconfiguració dins les ciutats i
àrees metropolitanes. A molts països aquest procés no succeeix fins mitjans del s. XX (ex.
europa de l’est).
Transició econòmica: reducció progressiva del sector primari → terciarització de

l’economia

Transició demogràfica: tendència d’estabilització per la part baixa (relació mortalitat -

natalitat). Poc creixement demogràfic actualment. Cinc estadis de la transició

demogràfica: descens de la mortalitat i continuitat de l’alta natalitat en fase posterior, la

qual cosa permet un augment del total poblacional. Al cinquè estadi (actual), baixa

mortalitat i natalitat. Incorporació de l'escolarització + altres elements repercuteix de

manera negativa a les taxes de natalitat. TIpologia de les migracions = canviant en el

temps. Previsió al futur → predominància del benestar individual; ara mateix el

condicionament econòmic és el principal factor.

La transició territorial a Espanya: canvis poblacionals per hàbitat al s. XX i XXI

+ 60% població rural 1900; act. -30%
A partir dels 1970 estabilització i lleugera tendència a la baixa de la població urbana
Fase de creixement de les perifèries com a conseqüència del descens de la població rural i la
tendència a la baixa de la població urbana
Canvis poblacionals absoluts per hàbitat: creixement fins els 50/60 dels municipis urbans fins
al final de la fase de concentració i inici de la fase de redistribució. S’estanca el creixement
cap als ‘70. A principis de segle eren als pobles rurals, però comparativament amb les ciutats
el seu creixement és menor durant tot el segle. Recuperació de la natalitat a principis del s.
XXI + intervé la migració.
Canvis poblacionals segons la mida de les ciutats: les pèrdua de població absoluta durant la
fase de desconcentració a les grans ciutats.
Fluxos de migració interterritorial → grans rebudes a Madrid i Barcelona, País Basc
També migracions dins de comunitats autònomes: País Valencià i Huelva, Sevilla, Cadis

Piràmide poblacional espanyola: baixa natalitat i esperança de vida prolongada; transició

demogràfica (propi dels països desenvolupats). A països subdesenvolupats, alta natalitat i alta
mortalitat, font poblacional per països desenvolupats; quan aquests països facin la transició
demogràfica = estancament poblacional i tendència a la baixa.
Contribució: major diversitat cultural, rejovenir població i millorar sistema públic de
pensions.
Diferents tipologies de migració
Èxode rural → migracions internes; a altres països → migracions externes
Fin s. XIX i mitj. XX: emigració mitjana anual alta d’Espanya a l’Amèrica Llatina
Catalunya com a terra receptora de migrants, la majoria procedents de l’Espanya rural.

Catalunya gairebé duplica la seva població entre 1940-1975. Saldo migratori positiu +

saldo natural elevat (baby boom) = evolució total elevada, 2’7M entre ‘40-75.

Transició territorial a escala global → s. XX - ⅓ de la població mundial vivia a zona

urbana. S’estima que a mitjans de segle arribi al 66%; la transició de l’entorn rural cap a la

ciutat segueix en marxa

Les noves relacions camp-ciutat

La interacció en un context d’urbanització planetària
Camp i ciutat: interrelació i interdependència
Camp: mà d’obra, excedent → cap a la ciutat, alimentació (recursos energètics), recursos

primaris
Ciutat: modernització, coneixement, comerç, etc.
Ciutat = generació de residus que absorbeixen de la resta de territoris (cada cop més
llunyans), gran part de les coses que succeeixen a àrees rurals està relacionat amb la vida
urbana.

Les noves relacions camps-ciutat

La interacció en un context d’urbanització planetària:
El camp i la ciutat s’ha anat interconectan durant aquest últims anys. Dependència mútua.
Perdua de diferencia entre aquest dos ambits, encara que pot ser desigual depenent del
territori i/o país.
Les ciutats son grans centres de consum de recursos i generadors de residus.
Existeix una sobreutilització de recursos per part de la població

Per tal que la interacció sigui realmente sostenible:

Assumir la important capacitat de càrrega d’altres
Reduir el consum
Millora la tecnologia i destinar-la a reduir la degradació del medi
Compensar les regions exportadores pels recursos extrets
Fomentar les formes agraries mes sostenibles

-Pèrdua de les funcions tradicionals dels espais rurals

-La producció agropecuària ha anat quedant desconnectada de l'entorn rural immediat
-Els fulxos entre ciutat i camp (recursos, residus) estan desequilibrats.

Límit difusos entre el món urbà i el rural:

-Les àrees urbanes s’han expandit més enllà dels límits municipals de les ciutats de manera
que el procés d'urbanització ha tingut lloc municipis tradicionalment rural i amb poc habitants
-El nombre d’habitants o la densitat de població no sempre coincideixen amb un caràcter
rural o urbà (en termes qualitatius).
-L’espai periurbà és, etimològicament, aquell que es troba als marges de les àrees urbanes.
-Es tracta d’un espai proper que ha experimentat un increment de població i que es
caracteritza pel predomini d’un espai no urbà

Característiques de la rurubanització:
-Una ocupació discontinua de l’espai, amb grans espais oberts entre les urbanitzacions
-Els espais obertst encara son majoritàriament agricoles o forestrals
-Deficit de serveis

Desconcentració i reequilibri:
Des dels anys 80 es neutralitza el èxode rural i s’equilibra aquests moviments.

Bloc 4: ciutats i processos d’urbanització

def. i conceptes: les ciutats són aquells assentaments permanents de mida i densitat (tipologia
d'assentaments), i el quals tenen funcions econòmics culturals i, de vegades, polítiques que
els distingeixen d’altres tipus d’assentaments menors (pobles per exemple).
-Te moltes definicions per la seva ambigüitat i mètodes de qualificació-

Necessitat de serveis que requereixen aquest tipus de concentracions de població, desde

sanita a educació. Això influeix no només en els paisatges (en tant que es consideren el
conjunt de les concentracions de vida i les formes de fer-les en les seves activitats
econòmiques), però també ens pot donar informació sobre el territori en el que es troba i la
seva forma de vida (d’un país per exemple).

Les ciutats é una continuitat del creixement en un temps més o menys llarg, per norma
general, de generacions i generacions que han anat passant i contriubuint al creixement de
l’assentament.

Funció urbana: activitat/s predominants en les ciutats.

Qualsevol tipus d’activitat que es puguin realitzar gràcies a aquella concentració de població.

Superació delc concepte ciutat: es dóna per culpa dels fluxes i la diversitat de definicions
(àrea metropolitana, aglomeració urbana, regió urbana… per posar un parell d’exemples).
El creixement de les mateixes ve condicionada per “barreres” naturals que fins hi tot tenin un
gran avanç tecnològic no es sobre pasen.
- Taca d’oli: somlen tots els espais disponibels per urbanitzar.
- Axial: s’omplen els espais que permet l’orgrafia del territori.
- A salts, no creix unifromement, sinó en llocs puntuals.
El creixemnt no ha de ser necessàriament l’expansio (taca d’oli, axial salts), sinó tb renovació
dels espais ja construits.

Morfologia urbana: ordena i entèn les formes i els seus elemtns que tenen a les ciutats, desde
un punt de vista més estructural. Aquest elements són:
 - Pla de ciutat (irregular: forma de les illes de cases, els carrers; pròpia de les més
antigues per la sobtada transició territorial. Ortogonal: fases d’expansió més
planificades on es trespassa la ciutat més històrica, certa regularitat en els carres i illes
de cases, però no és a tota la ciutat, pot estar combinat amb la irregular. Radiocèntric:
estructura concèntrica a la plaça central, tot està pensat i planificat pq acabi en aquell
punt del municipi, completament planidicada)
- edificació
- usos del sòl, les activitats que es desenvolupen en aquell espai.
Els elements de la trama urban (pla i edificacions) són els que composen la morfologia
urbana que s’identifiquen unes formes específiques de la trama urbana que corresponen a les
diferents fases de les evolucions de les ciutats. els elements que determinen certa tipologia
d’edificis i la planificació urbanística (per exemple: cascos antics, eixamples, ciutats-jardí
barris, polígons residencials, urbanitzacions, barraquisme i autoconstruccio…)

Ciutat difusa i policentrise: evolució de la perifèria que fa que es faci més complexa i
diversificada degut a que la centralització s’ha agrandat i per tant s’ha difòs el centre, on no
només hi ha un centre en el que es fan determinadas activitas econòmiques, la diversificació
permet la descentralització i “especialització” de diversos centres. Relació per exemple de
lloc de residència i la feina.

Regió metropolitana de Barcelona va més enllà dels límits administratius

Al s. XVIII les ciutats són encara residuals demogràficament tot i ser alhora centres de poder
polític, administratiu, militar, econòmic i comercial
La funció principal de la majoria de les ciutats era comercialitzar els productes locals. La
majoria depenien dels territoris rurals propers pel que fa a les prevision, mentre que les
ciutats que exedien el rerepaís (hinterland; ex. Gènova o Florència) durant el seu creixement
eren una excepció. Les ciutats com a centres d’innovació des de les quals noves idees,
tecnologia i béns es van anar estenent.

Les ciutats socialistes → “Semiescondidos quedan los grises bloques de pisos de época

socialista y los elegantes edificion del periodo austrohúngaro. El desgaste físico tanto de la

edificación antigua como de la contemporánea previa a la transición es otro rasgo que

aúna estas ciudades en rápida transformación.”; ciutats desenvolupades en un context

polític i econòmic diferent amb un predomini d’arquitectura monumental. Són

considerades ciutats socialistes aquelles en què no hi ha un mercat del sòl i el

desenvolupament urbà es produeix seguint els principis del marxisme.

Variable independents (industrialització) → variable intervinent (organització

socioeconòmica) → variable dependent (urbanització)

A The socialist city (1979), French i Hamilton consideren que les ciutats són diferents que

les desenvolupades als països capitalistes, degut al fet que l’Estat té molta més capacitat de

determinar el desenvolupament urbà que la de qualsevol altre govern central o local.

També hi ha una intervenció decisiva en els processos d’industrialització i migració. No

hi ha un mercat del sol → l’urbanització no respon a la búsqueda del màxim benefici.

Control estatal sobre la propietat de la terra, els usos del sól, industrialització i inversió en

la resta de sectors, etc.

Urbanització i sistemes urbans als països socialistes:
- concentració de població en ciutats mitjanes;
- limitada metropolitanització i suburbanització;
- estructura interna específica:
- ciutats més compactes (no necessàriament + densitat interior; gran part
d’espais lliures tambe)
- monotonia visual
- projectes urbanístics a gran escala
- concentració industrial
- limitada superficie comercial
- absència de determinades formes urbanes
Els dos eixos fonamentals de la transició als països socialistes del centre i Est d’Europa van
ser la liberalització de l’economia (sobretot del mercat immobiliari) i la descentralització del
poder. A les ciutats post-socialistes s’observa un increment de les superfícies comercials, sent
la majoria d’aquesta de propietat privada.
Ciutats globals
Barcelona
Una crisi causada per la força de la iniciativa i dels interessos privats en contraposició amb la
debilitat d’un projecte global públic de ciutat. A finals dels anys 80, l’urbanisme de
promotors i negocis va començar a suplantar l’urbanisme ciutadà i redistributiu que definia el
model Barcelona.
Empresariat: excessiu èmfasi en el turisme, els grans esdeveniments, els serveis i la promoció
immobiliària
Moviments socials i veïnals: la conversió de la ciutat en un parc temàtic que menysté la
participació ciutadana i ignora els veïns o els tracta com a simples consumidors

Del Poblenou industrial al 22@

Nova àrea de centralitat a la ciutat articulada a través de cinc clusters: media, TIC,
tecnologies mèdiques, energia i disseny.

Desembre de 2005, la ciutat fregava els 5 milions de turistes