Excepcionalismo en Geografia

Fred.K.Schaefer, Ediciones de la Universidad de Barcelona, Barcelona 1980

Introducció. Horacio Capel

El principal propòsit de Shaefer és posar de relleu que la geografia és una
ciència com les altres i que ha d’adoptar mètodes científics i originals.
Excepcionalisme ho va fer servir per designar la línia de pensament que
atribueix un caràcter singular entre les ciències. Té les arrels en una obra del
Kant primerenc del 1756 on classifica la geografia i la història com a ciències
particulars que tenen per objecte descriure fenòmens que es donen junts en el
temps o en l’espai. Segle i mig després Hettner, influït per l’escola neokantiana,
es recolza en Kant per defensar el caràcter excepcional de la geografia com a
ciència. Perquè com la història estudien fenòmens heterogenis irrepetibles i
únics. Han d’explicar l’únic i per tant no poden buscar lleis. Aquesta idea
defensada després per Hartshorne, és la que ataca Shaefer. Diu que la
renúncia a buscar lleis i resignar-se a descriure i comprendre els fenòmens
dóna a la geografia un caràcter no científic. La geografia regional havia
renunciat a formular lleis, Harstshorne li atribueix un caràcter ideogràfic per
descriure territoris únics sense lleis. Shaefer ho creu un error perquè diu també
les pedres són totes diferents però els apliquen la mateixa llei de gravetat. I les
excepcions només són la necessitat d’aplicar lleis diverses que expliquin les
varietats essencials. Bunge pensa que Hartshorne confon allò únic amb allò
individual: les regions poden ser individuals però no úniques. Diu que els
fenòmens únics no es poden explicar amb lleis generals per això la concepció
d’Hartshorne porta a una geografia no científica.
Per Schaefer la geografia està en fase juvenil i no ha passat a la fase adulta de
formulació de lleis. Molts autors han cregut que l’acumulació de fets i la
descripció ni que sigui objectiva no serveix per fer de la geografia una disciplina
científica. Bunge matisa dient que el caràcter científic de la descripció
geogràfica li dóna el fet de que sigui altament selectiva, escollint els fets més
significants d’acord amb un cos de teories. Curry desenvolupa aquesta idea:
recorda el caràcter selectiu de la descripció geogràfica i la condició de teories
implícites i quasi-models que posseeixen totes les descripcions de relacions i
de processos que desenvolupen els geògrafs.
El caràcter verament científic només apareix quan es passa de la descripció i
classificació de fenòmens a la seva consideració com exemple de lleis. Les lleis
que interessen en geografia són les que governen la distribució espacial, les
que fan referència a l’organització espacial. Oblidar això, segons Shaefer és el
que ha generat la confusió a la geografia.
Shaefer crítica la descripció geogràfica tradicional i l’establiment de lleis
generals són les seves idees avui acceptades. La new geography encara ha
avançat més i ha establert que el coneixement de les lleis ha de precedir la
descripció de la realitat, només així ens podrem orientar en l’aparent caos de la
realitat. Sigwart: existeix en la naturalesa més ordre del que sembla a primera
vista, però no es descobreix fins que aquest ordre no és buscat”. Christaller al
1933 ja ho havia avançat quan explicava la distribució dels nuclis urbans a
partir d’una teoria. Idea revolucionària que representa un gir total en relació al
mètode de descripció de fets per la seva posterior interpretació. El nou mètode
formula hipòtesis, després observa si els fets es corresponen comprovant la
validesa de les teories.
Shaefer assenyala els defectes de l’enfoc dualista de la geografia regional i
sistemàtica, que no constitueix cap caràcter que doni originalitat a la ciència
geogràfica. La regional només té sentit quan s’apliquen els principis de la
geografia sistemàtica a l’àrea en qüestió. La geografia sistemàtica és la que
formula lleis que després s’apliquin a l’anàlisi regional. Només es poden
formular a partir de cert nombre de regions. El valor de l’estudi regional, per
Shaefer és que permet l’experimentació en geografia. La regió és el laboratori
en què la validesa de les lleis formulades per la sistemàtica ha de ser
comprovada. Abans cal formular un cos de lleis i unes hipòtesis per verificar.
Cada regió serà diferent, diu, i caldrà recórrer a diferents lleis per explicar-les.
pensa que una regió no és un tot diferent de les seves parts.
En la crítica de la noció tradicional de l’estudi regional, Shaefer s’oposa a la
idea general que el geògraf s’enfronta a la tasca més complexa que els altres
científics socials en haver d’integrar fets complexes de tipus molt divers, de
caràcter físic i humà. Ell diu que el geògraf com que només ha de tractar amb
variables espacials la seva tasca pot resultar més senzilla que d’altres científics
socials. Pensa que el geògraf proporciona només el marc per posteriors estudis
socials que quan s’hauran fet es podrà aconseguir la comprensió d’una àrea.
La pecularietat de la geografia és que les lleis que interessen a més de fer
referència a l’organització espacial són essencialment de tipus morfològic. No
fan referència al temps ni al canvi. Els processos que han portat al present
queden fora de l’abast del geògraf. Més tard, Shaefer ho matisa.
Distingeix 3 tipus de lleis que interessen a la geografia: primer les lleis de la
geografia física que no són pròpiament geogràfiques sinó preses d’altres
ciències, en segon lloc les humanes que en part són d’interès comú amb
l’economia i per últim les lleis de processos que pertanyen a tot el camp de les
ciències socials. I en tot cas les lleis descobertes han de permetre realitzar
previsions.
El problema de la predicció aflora el problema del determinisme. Shaefer
assenyala que el determinisme geogràfic és una teoria científica que es pot
discutir sense qüestionar la idea de l’existència de lleis de valor universal.
Burton pensa que la reacció contra el determinisme només va servir per
endarrerir l’arribada de la revolució quantitativa i l’establiment del caràcter
científic de la geografia. Davies va dir que l’escola possibilista francesa significà
un retrocés greu des del punt de vista científic en front la corrent determinista
de finals el segle XIX. Segons ell, el determinisme intentà expressar les seves
conclusions com a lleis, connectaves deductivament dins d’un cos de teories, al
mateix temps que s’insistia en la importància de les generalitzacions. Davies el
possibilisme francès amb la insistència amb la llibertat humana portà a la
consideració e casos únics i irrepetibles i a la insistència equivocada en la
descripció regional a partir de la qual és impossible establir lleis generals.
La capacitat de predir és la prova decisiva de la validesa de qualsevol teoria
geogràfica. Però està clar que aquestes produccions no podran ser absolutes a
partir del moment que la física moderna ha descobert el principi
d’indeterminació. No es pot pretendre que la geografia faci prediccions que
altres ciències han abandonat. La geografia ha d’incloure l’atzar i el que tan va
preocupar als possibilistes, la capacitat humana per prendre a un nivell
individual una decisió que és totalment imprevisible. La ciència moderna
accepta l’atzar a nivell individual i al mateix temps reconèixer unes probabilitats
a nivell col·lectiu o de conjunt. La moderna geografia substitueix els models
deterministes per models estocàstics en els quals s’introdueix l’aleatori i la
probabilitat juga un paper fonamental.
L’exgència pel nivell científic de la geografia condueix a l’augment de la
quantificació i matematització. Aquest camí segons Schaefer és bo per la
geografia degut al caràcter dels objectes que estudia. Matematització significa
més càlcul però sobretot ús de models matemàtics refinats i raonaments lògics
base de la revolució quantitativa iniciada a la dècada dels 50 i culmina entre
1957 i 1960 i totalment, segons ell, el 1963.
S’ha criticat molt el quantitativisme però Capel diu que cada cop més geògrafs
pensen que la quantificació ha de ser un instrument privilegiats en tota
investigació geogràfica. Racine: “la formulació quantitativa és la única que
permet utilitzar plenament els recursos de la teoria dels anàlisi dels sistemes i
per consegüent, de l’ordenador, que és en si mateix un sistema” i “ el mètode
quantitatiu és l’únic que permet descobrir les relacions que escapen a
l’observació empírica de manera que sigui possible verificar la fiabilitat”.
La nova descripció, conscientment selectiva, es basa en models a través dels
quals es presenten de forma generalitzada les relacions o característiques
considerades significatives de la realitat que s’intenta descriure. S’accepta que
la quantificació i el llenguatge matemàtic són els millors mitjans per expressar
models i generalitzacions i per evitar imprecisions i contradiccions de
l’exposició idealitzada o verbalitzada. Alguns fins i tot diuen que les tècniques
quantitatives permeten superar el vell problema d ela falta d’experimentació en
geografia, substituint-lo pel tractament estadístic de les observacions. La
geografia quantitativa i teòrica de Schaefer cada cop té més partidaris.

Excepcionalisme en geografia. Un anàlisi metodològic

“La metodologia tracta de la posició i objecte d’una disciplina dins del sistema
total de les ciències i del caràcter i naturalesa dels seus conceptes”. S’enriqueix
amb el canvi i l’evolució, els conceptes, les lleis i hipòtesis són contínuament
refinats o rebutjats. La metodologia és la lògica d’aquest procés.
La metodologia en geografia és massa complaent, la bibliografia metodològica
reduïda. Només considera autors: Alexander von Humboldt, Hettner, Kraft i
Hartshorne.
Els autors tendeixen a presentar la geografia com a ciència integradora,
diferent a d’altres disciplines però els resultats són lluny d’això. El
desenvolupament ha estat lent.
Les ciències naturals dels segles XVIII i XIX deixaren clar que la descripció és
insuficient. Descripció i classificació no expliquen la forma com es distribueixen
les coses al món. Explicar els fenòmens significa reconèixer-los com exemples
de lleis. La ciència no està tan interessada en els fets individuals com als
patrons. En geografia les variables fonamentals de patrons són les espacials
regides per lleis. Cal instruments en forma de conceptes i lleis. La geografia
s’ha d’entendre com la ciència que es refereix a la formulació de lleis que
regeixen la distribució espacial a la superfície de la terra. Només de la
superfície.
Humboldt i Ritter reconegueren que l’objecte fonamental de la geografia era
l’estudi de la forma en què els fenòmens naturals, inclòs, l’home, es
distribueixen en l’espai, significa que han d’explicar com es combinen les
formes per ocupar una àrea. Les diferències de les àrees donen el punt de vista
corològic o corogràfic. La geografia ha de centrar-se en la disposició espacial
dels fenòmens i no en els fenòmens mateixos. El que importa són les relacions
espacials i no d’altres que ja són motiu d’estudi per altres disciplines. Si el
geògraf vol anar més enllà es converteix en aprenent de tot i oficial de res. El
que ha de fer és conrearà la seva especialitat: l’estudi de les lleis referents a
l’organització espacial.
Kraft coincideix amb Humboldt i Ritter que la geografia és una ciència que
tracta de descobrir lleis, que es limita a la superfície de la terra i que
essencialment és corològica. I això ja la situa en disciplina independent.
Les investigacions són de 2 tipus: sistemàtiques o regionals
La geografia sistemàtica tracta establir lleis. Les relacions espacials entre
fenòmens han de ser estudiats a tota la superfície terrestre per poder obtenir
una generalització o llei. Quan trobem fenòmens iguals podem establir una
hipòtesi, si la comprovem amb més casos es converteix en llei. Molts geògrafs
encara estan ocupats amb classificar enlloc de fer lleis. La classificació sempre
és el primer pas de qualsevol treball sistemàtic, però si no es va més enllà es fa
estèril.
El geògraf físic en sentir més a prop l’impacte de les ciències naturals va sentir
la necessitat d’instruments propis en forma de funcions, regles o lleis. Per això
a finals del XX va tenir una fase concentrada en la investigació sistemàtica a
expenses dels estudis regionals. Després quan l’interès es desplaçà cap a la
geografia social o humana, els geògrafs socials rebutjaren els esforços
sistemàtics que intentaven trobar les lleis que regulaven els aspectes espacials
de els variables socials. Les generalitzacions eren considerades buides i oc
pràctica, la geografia regional pareixia com la única ocupació honorable. És la
geografia descriptiva amb gran percepció o una espècie d’intuïció artística.
Però en els escrits metodològics s’alineaven amb els oponents del mètode
científic. Avui ningú pretén que cap dels enfocs, regional i sistemàtic, sigui
inútil. En versió contemporània la discussió es converetix en el conte del ou i de
la gallina. Hettner creia que el nucli era allò regional, Harstone pensava que la
geografia sistemàtica era indispensable. Ni Humboldt, ni Ritter es preocuparen
per aquestes pseudodeduccions. Comprengueren que la sistemàtica tracta de
formular regles i lleis que són aplicades en geografia regional. Humboldt
s’adonà que la formulació de lleis és l’objectiu més elevat d‘un científic. El
geògraf sistemàtic estudiant relacions espacials arriba per un procés
d’abstracció a lleis que són artificials. Cap llei individua convindrà
completament a una situació, en aquest sentit cada regió és única, però això no
només passa en geografia. Com en tots els camps de la ciència, l’aplicació
conjunta de les lleis disponibles és l’únic camí per presentar i explicar el cas del
qual es parla. Ritter no tenia cap coneixement sistemàtic a disposició, v a
mantenir la geografia regional en nivell descriptiu però no elevà a virtut la seva
elecció ni en va deduir cap principi metodològic del que era una limitació
pràctica. La geografia regional és el laboratori en què les generalitzacions del
físic teòric han de suportar la prova de l’experimentació i de la veritat. Es pot dir
que geografia regional i sistemàtica són aspectes inseparables i igualment
indispensables.
Hettner, com Kraft parlà d’enfocs complementaris que generen un dualisme
que situa la geografia a part de les altres disciplines. En realitat no hi ha res
exclusiu o peculiar de la geografia. Aquest dualisme es cita per recolzar la
pretensió de que la geografia és metodològicament única. La complexitat
tampoc és tan fora de l’ordinari com perquè tingui una feina essencial
d’integració. Al contrari està al nivell d’altres científics socials, o menys
complexa perquè l’anàlisi d’una regió es limita només a les relacions espacials.
Així ni el més complet anàlisi geogràfic proporciona més que un coneixement
parcial d’ella. Després d e la investigació geogràfica queda molta feina, el
geògraf proporciona només el marc per posteriors estudis d’altres científics
socials. Lla geografia doncs, no té res d’extraordinari, potser aquesta noció és
una pervivència del temps antics quan les altres ciències no estaven
desenvolupades. La idea de que la geografia és molt diferent de les altres
ciències socials, metodològicament única la denomina excepcionalisme.
El pare de l’excepcionalisme és Kant, la postulà també per la història. Segons
ell es troben en una posició excepcional. El seu judici sobre geografia ha estat
citat i recitat. Ritter, Hettner i Hartshorne. Humboldt ni e cita ni comparteix el
seu punt de vista, tampoc Kraft. Kant: la classificació de les percepcions
segons els conceptes és lògica, mentre la que té en compte el temps i l’espai
és física, per la primera obtindrem un sistema de la naturalesa i per la segona
una descripció de la naturalesa. Història i geografia podrien ser denominades
una descripció. Només difereixen que una és segons el temps, l’altre segons
l’espai. “geografia és el nom per a la descripció de la naturalesa i del conjunt
del món”. Ell diu que la distinció és insostenible , no és cert que les disciplines
sistemàtiques descuidin les coordenades espai-temporals. En segon lloc entén
la geografia com descriptiva, però perquè ant penes que no existien lleis de
geografia no volia dir que no existissin. Producte de la seva època ant concebia
el 1756 la geografia com un catàleg d’ordenació espacial i distribució de
característiques taxonòmiques. O va formular tan un esquema metodològic om
els patrons de les cosmologies que es remunten a l’edat mitjana. El Cosmos de
Humboldt és el darrer especiem d’aquest gènere literari. Humboldt mateix
distingí clarament la descripció cosmològica de la geografia. I va distingir entre
ciència i cosmologia. Totes les ciències segons ell tracten d’establir lleis és a dir
són en darrer terme nomotètiques. La cosmologia és una atenta observació de
l’univers. La cosmologia és descriptiva, com un art diu, però que no s’hauria
d’estudiar sense una bona formació en ciències sistemàtiques com la
geografia. Creu que Hettner i Harsthorne van confondre aquesta exposició amb
un examen de la metodologia d ela geografia. Per tant Humboldt no pot ser
considerat una autoritat en recolzament de l’excepcionalisme. (Humboldt era un
afigura del moviment romàntic, un contemporani de Herder i Schelling i de jove
abraçà el panteisme de Goethe). Res és més característic del romanticisme
que la pretensió d’una visió sinòptica de l’univers. Al que kant anomenà
geografia, Humboldt li va dir cosmologia, destacant al mateix temps la
naturalesa científica de la geografia.
Hettner, invocant Kant, imprimí amb èxit a la geografia la pretensió
excepcionalista en analogia amb la història.. els principis de la història natural o
cosmologia foren violentament introduïts en la geografia. I la geografia queda
oberta a idees acientífiques o anticientífiques: l’argument romàntic de la
singularitat. L’holisme antianalític, la falsa pretensió d’una visió integradora
específica de la geografia i l’apel·lació a la intuïció i a l’esperit artístic de
l’investigador en lloc de la sòbria objectivitat dels mètodes científics.
Hettner creu que geografia i història són corològiques, ordenen els fenòmens i
integren en contrast amb altres disciplines fenòmens heterogenis. Aquests
fenòmens són únics, cap esdeveniment històric és igual a un altre com tampoc
en geografia hi ha dos fenòmens o regions iguals. S’enfronten al problema
d’explicar allò únic. Explicació que és diferent a les explicacions científiques
que expliquen d’acord a lleis. Però no existeixen lleis per l’únic. El millor que es
pot esperar és una mena de comprensió o comprensió intuïtiva.
L’esperit anticientífic de l’historicisme va ser una de les forces intel·lectuals més
importants del segle XIX i a través d’Hettner penetrà en la geografia. “el
present només pot ser entès a partir del passat”. Carl Sauer és el representant
més notable de l’historicisme basant la seva geografia en la premissa de
Hettner. L’argument de la singularitat de la geografia es basa tan lògic com
històricament en l’historicisme. El principal d’aquesta corrent a EUA és
Hartshorne. Si la història segons els historicistes tracta fets singulars i la
geografia és com la història, la geografia doncs també tracta allò únic i ha
d’intentar comprendre enlloc de buscar lleis.
La principal dificultat de la tesi a favor d ela singularitat, com diu Weber, és que
prova masses coses. No hi ha dos pedres iguals però la llei de la gravetat és
vàlida per totes dues. Tot és qüestió de graus, com pel que fa a dues regions.
D’altra banda els científics apliquen per a cada cas concret juntament totes les
lleis que concerneixen a aquells variables que consideren més importants. La
interacció de les variables es troba entre les regularitats que la ciència tracta
d’explicar. En realitat estan entre les més poderoses lleis de la naturalesa i la
seva mera existència refuta les exagerades pretensions de varis tipus d’holisme
i de gestaltisme.
Hartshorne: respecte ala singularitat diu “encara que aquest marge està
present en tots els camps de la ciència de forma més o menys àmplia, el grau
en què els fenòmens són únics no només és major en geografia que en d’altres
ciències sinó que a més l’únic és aquí d’importància decisiva. Per tant les
generalitzacions en forma de llei són inútils si no impossibles i qualsevol
predicció en geografia té un valor insignificant. Arriba a la mateixa conclusió
que Kant: la geografia i la història podrien ser descrites com ciències ingènues
“naive sciences”, examinant la realitat des d’un punt de vista ingenu, mirant les
coses com estan disposades en contrast amb les sofisticades i artificials
presentacions de les ciències sistemàtiques que treuen de la seva situació
vertadera a certa classe de fenòmens. Va més enllà de Kant. Si per Kant la
geografia era una descripció per Harsthorne és una ingènua ciència o una
ingènua descripció. I per ell els estudis regionals constitueixen el cor de la
geografia.
La terminologia té l’origen en el filòsof historicista Rickert que distingeix entre
ciències idiogràfiques i nomotètiques. Les primeres descriuen allò únic i les
segones busquen lleis. La geografia segons Hartshorne és essencialment
ideogràfica i adopta una visió molt restringida de la geografia. A través de’lls els
geògrafs d’EUA prenen Hettner com l’autoritat en suport de la concepció
ideogràfica que defensen. Però la imatge que utilitza de Hettner és incomplerta,
també se’l podria considerar que recolza la postura nomotètica: “si acceptem
en geografia la necessitat de les relacions i les excepcions són només
aparents com llacunes del coneixement arribem a la possibilitat d’establir llis
antropogeogràfiques”. “les lleis antropogeogràfiques han de tenir present tan
les diferències de les condicions d’existència com la diferència de les persones.
És evident que mai es repetiran exactament les mateixes situacions. Cada
situació és individual, única i cap llei serà capaç d’explicar la totalitat dels
fenòmens com a les ciències naturals. Sempre quedarà quelcom que tindrà de
ser explicat per una altra llei diferent o quedar sense explicació”. “la geografia
rep només a través del mètode generalitzant el seu caràcter científic.” Són
declaracions a favor del concepte de geografia que defensa Shaefer. Diu que
no hi ha conflicte entre els aspcetes descriptius i el sistemàtic en geografia, les
dificultats apareixen quan el component decsriptiu està racionalitzat dins del
mètode ideogràfic que és llavors concebut com coordinat amb el de la ciència
explicativa. Hettner, segons Scahefer no ho va veure a causa del pes de
l’historicisme alemany. I un altre error és entendre la història com una
progressió intel·ligible, és a dir pensar que la història mateixa cuida les nostres
aspiracions, és la teleologia bàsica de l’historicisme.
L’impacte de l’excepcionalisme en geografia ha estat profund. La discussió és
dialèctica ja que de la critica mútua sorgeix la clarificació d’idees.
1. Oposició a la ciència pura i a la ciència aplicada.
2. Dificultats que la geografia comparteix amb les ciències socials
3. Instruments específicament geogràfics
4. L’atenció especial a l’estructura, al contrari d’altres ciències té aspectes
lògics.
5. Reexamen de concepte regió i de l’holisme.
6. Geografia comparativa i la tipologia
7. Pretensions de naturalesa més metafísica pel que fa a la llibertat de
voluntat exigeixen tractar amb el determinisme geogràfic.
Conclusió: la relació e la geografia amb altres ciències.
L’aplicació de les lleis i conceptes sistemàtics al material regional. És fals
oposar la geografia sistemàtica a la regional com una espècie de ciència pura i
de ciència aplicada. No hi ha cap distinció metodològica entre ciència pura i
ciència aplicada. La diferència només és pràctica o d’èmfasis.
La geografia comparteix la major de les seves particularitats metodològiques
amb altres ciències socials. La dificultat més gran és la seva limitada o falta
d’experimentació. Una altra és la dificultat de quantificació. El cos de lleis
raonablement acceptables no és tan gran en les disciplines socials com en la
biologia. Els geògrafs han començat a treballar l’estadística per resoldre la
situació. Una diferència de la geografia amb les altres ciències socials és que
aquestes quan maduren es concentren més en el descobriment de lleis que
amb el temps permeten la predicció. La geografia és essencialment
morfològica, les lleis estrictament geogràfiques no contenen referències al
temps o als canvis. Majorment tracta d’estructures tal com les troba. El caràcter
morfològic troba l’expressió en mapes i correlació cartogràfica. La
representació gràfica s’ha passat a anomenar la taquigrafia de la geografia.
Però en realitat un mapa no és una descripció taquigràfica sinó una imatge, si
està ben representada un isomorf. Les tècniques de l’anàlisi geogràfic estan
basades en tals isomorfismes. Les imatges cartogràfiques són selectives,:
cartografiem només el que ens interessa i despreciem les diferències de les
entitats que representem amb els mateixos símbols. Els mapes refelexen les
mateixes correlacions, fan la mateixa funció o quasi que els diagrames. Si
sobreposen mapes podem descobrir altres correspondències. Aquesta
correlació cartogràfica ens porta ala geografia comparativa i la tipologia. El
terme de comparativa és antic ja l’utilitzava Humboldt, també Ritter i hettner.
Els agradava comparar però els mètodes comparatius no existeixen ni en
geografia ni en altres ciències. Dit d’altra manera l’enfoc comparatiu no és una
tercera tendència més del descriptiu i del sistemàtic. Darrer s’amaga geografia
sistemàtica però més aviat rudimentària, altres són descripcions regionals. Si
parlem de patrons fonamentals és una forma indirecta de parlar de lleis
sistemàtiques. En resum es pot dir que està a mig camí de la sistemàtica i la
descripció regional. El mateix en tipologia. Els geògrafs anglesos i alemanys
han establert tipus d’àrees de paisatge. Les comparacions poden suggerir
algunes deduccions. Els excepcionalistes parlaran de la intuïtiva aprehensió
dels tipus igual com els psicòlegs anticientífics parlen de comprensió intuïtiva
de la personalitat. Els defensors del mètode científic les reconeixeran com
endevinalles cultes de les lleis sistemàtiques. Un tipus no és més que una
classe. Una classificació intel·ligent anticipa o es basa en alguna llei. Entès que
la noció de tipus no és més que una classificació estem a un pas de aconseguir
la clau d’un dels conceptes més geogràfics, la regió. Es defineix com un àrea
homogènia entre un o dos classes de fenòmens. En si mateixa no explica res.
De fet està inclosa en la llei morfològica, que molts cops no és més que una
afirmació de les relacions espacials d’acord amb unes lleis. Metodològicament
és tot el que s’ha de dir sobre la noció de regió. Molts les consideren un tot, en
els sentit holístic o gestàltic, més que la suma de les parts, és única també
perquè les seves propietats no s’expliquen amb els mètodes científics normals.
Hartshorne s’oposa a l’ús d’aquesta doctrina però després torna a reintroduir la
doctrina quan defineix les regons culturals com un tot primari les parts de les
quals només es poden entendre en termes del tot. És diferent del mètode
simplement analític de Hettner. En resum sempre que una part insisteix que té
un tot l’altra part afirmar que no coneixement prou per explicar-ho en termes
científics normals, per això podem dubtar de si a la naturalesa existeix un tot en
el sentit holista.
Qui rebutja el mètode científic, rebutja qualsevol possibilitat de predicció, el que
es coneix com el determinisme científic. Qui ho fa es basa en alguna versió de
la doctrina del lliure albir. Si el determinisme es pren per significar lleis que no
permeten cap excepció llavors aquest és el fonament de totes les ciències i si
el lliure albir significa que les decisions humanes no estan determinats pels
seus antecedents llavors la voluntat no és lliure. La major part dels científics
assumeixen això. Determinisme científic s’ha de distingir d’altres determinismes
amb adjectiu com el determinisme econòmic. La geografia ha estat embruixada
pel seu propi determinisme, el determinisme geogràfic o enviromentalism
atribueix a les variables geogràfiques el mateix paper que el marxisme a les
variables econòmiques. Són grosseres exageracions d’una reconeguda
concepció profund. És vàlid investigar la influència del medi físic damunt el
procés social. molts geògrafs busquen connexions d’acord amb lleis i no per
això són deterministes geogràfics. Ratzel fou el primer que pensà així, amb
Huntington el determinisme geogràfic arribà al cim, Demolins igual. Però una
cosa és atacar aquestes idees des del punt de vista d ela ciència i un altre
atacar el determinisme geogràfic per atacar la ciència.
Si la ciència tracta de trobar lleis quines busca la geografia. Divideix les lleis de
geografia en 3 categories. Les primeres típiques de la geografia física no són
etsrictamnet geogràfiques, la majoria han estat establertes per latres ciències
físiques, ls segones són típiques de la geografia econòmica, com la teoria de la
localització, són lleis morfològiques genuïnament geogràfiques però moltes les
han desenvolupat els economistes. La tercera categoria, les ciències soacisl
maduren busquen lleis dels processos, coneixent-les es pt predir el curs de les
coses, les variables espacials estan entre elels però no són més autosuficients
que l’economia o la sociologia. El prill és l’aillament geogràfic, la busqueda
d’aquestes llesi només es pot fer en cooperació amb altres ciències socials.
Si els geògrafs cultiven els aspectes sistemàtics, les perspectives com a
disciplina pròpia són bones. Les 3 categries de lleis són interessants i
importants que fan merèixer a la geografia. No és optimista si la geografia
descarta la recerca de lleis, exalta els aspectes regionals i es limita ala mera
descripció. Si fos així el geògraf sistemàtic s’hauria de passar a les ciències
sistemàtiques.

Reclús
Introducció
Reclús fusiona l’ideari revolucionari i la praxis professional. Entén la geografia
com a un instrument per a la transformació de la realitat i les relacions de
classe com un element essencial de l’anàlisi geogràfic. La seva concepció
dialèctica de les relacions home-medi i de l’organització territorial enllacen amb
les tendències de l’ecologia i la planificació actual. Està relacionat amb la I
Internacional, Bakunin i Kropotkin. Fundà Revolté amb Kropotkin. Parla sempre
dels principis d’austeritat i honradesa.
Estem en un context de naixent capitalisme que porta maquinisme, producció
industrial, creixement urbà, colonialisme... Parteix de la visió anarquista que
l’opressió és deguda a la pressió de l’estat sobre els individus privant-los de la
seva llibertat. El principi d’autoritat es va instaurar quan es van trencar les
relacions harmòniques existents entre l’home i el seu medi.
“La terra és la gran educadora i no ha cessat mai de clamar a les nacions a
l’harmonia i a conquerir la llibertat”.
Assumeix la idea roussoniana de la bondat natural. I veu que els efectes de
l’estat són funests i causen víctimes en freqüència degut al seu desacord amb
la naturalesa i amb la vida. Pensava que les relacions socials només es podien
canviar a partir de la transformació profunda de les idees de cada individu: és
imprescindible l’alliberació personal per arribar a la col·lectiva, “en l’individu
hem de buscar les causes de la transformació general”.
Restablir l’equilibri entre l’home i el seu medi és la base per abastar la justícia i
la llibertat.
La fidelització de la natura i l’exaltació de l’individu forma part d’un ordre
còsmic. Nexe entre Reclús i el moviment romàntic. Mostra entusiasme per
l’avenç de les ciències com a instruments per una societat igualitària i solidària,
però tem per l’alienació i per la pèrdua de llibertat.
És essencial per ell el concepte solidaritat. L’evolucionisme darwinià també la
contempla. Entén l’impuls civilitzador com un fet natural. Critica el colonialisme,
origen de la misèria.
La geografia la vincula a la revolució social. L’home com a element integrant de
la natura ha d’estar en ple contacte amb aquesta i ha de conèixer les seves
lleis per viure lliurement. Coneixement profund del medi natural. Estendre el
saber i el coneixement de la realitat: “la condició per assegurar el triomf és
desfer-nos de la nostra ignorància.” “Aprendre és la virtut per excel·lència de
l’individu lliure”.
És en l’extensió del saber i del coneixement de la realitat, on la geografia troba
la seva raó de ser; l’observació geogràfica ha de posar de manifest ruptura de
l’equilibri en les relacions home-medi, que en un principi eren harmòniques.
La comuna és la forma natural d’assentament, una unitat social, econòmica i
política. Lliure federació de comunes en finalitat d’ajuda mútua.
L’estudi geogràfic ha de contribuir a la comprensió de les lleis que regeixen la
natura, i a utilitzar els recursos d’una forma racional i solidària. Hi ha riqueses
suficientment abundants per a tots, només cal repartir-les equitativament. La
pobresa i la misèria són degudes a la desigual distribució dels recursos.
Proposa una organització espacial descentralitzada. De la visió de l’home com
element integrant de l’ordre còsmic universal i de la influència que exerceix el
medi sobre la organització social i econòmica, es deriven connotacions amb el
determinisme geogràfic. Per a Reclús però, la relació no s’estableix en un sol
sentit sinó que és recíproca i dialèctica. La natura determina aspectes dels
grups humans però aquests responen transformant-la. El caràcter d’aquestes
intervencions depèn de que la resposta del medi sigui més o menys positiva.
L’home no és un simple habitant, té la capacitat de modificació de l’espai.
Reclús veu dos tipus de medis: el natural o estàtic on trobem les constants de
sòl, clima, vegetació, relacions, alimentació, aliances etc. I el medi dinàmic o
històric, derivat de les activitats humanes: estat, religió, salari, comerç... La
relació entre els dos medis és de mútua influència: ambdós medis constitueixen
aquest segon medi dinàmic unit a l’estàtic. La ruptura de l’harmonia, és deguda
a les contradiccions entre aquests dos medis, entre el desenvolupament
històric i les lleis naturals. Per això el camí és el d’acomodar-se als seus
fenòmens, aliar-se i associar-se amb la natura.
Les relacions entre l’home i el seu entorn són dialèctiques, canviants. Factor
temps és el mediatitzador. Característiques de la natura exerceixen també una
acció molt diferent efecte de la història. Els pobles es troben en diferents
estadis d’evolució.
El seu objectiu no era obra de caràcter metodològic, ell diu que es deixar guiar
en els seus treballs per la importància relativa dels fenòmens.
A L’home i la terra, fa una fusió entre geografia i història. Flexibilitat de
tractament però manté unes constants: anàlisis dels elements físics en funció
dels fets humans i importància en la distribució dels homes sobre la terra. En
les migracions, i el creuament dels pobles troba el mecanisme transmissor del
progrés. Incorpora elements relacionats amb l’organització social i política dels
homes com a instruments per la comprensió de la realitat amb utilització de
l’anàlisi de les relacions de classe i dels estats de dependència política.
L’interès de Reclús no és descriure’ns el medi sinó parlar de l’entorn geogràfic
dels pobles, les relacions mútues entre els homes i el medi físic. Medi entès
com un espai fruit de les forces naturals i humanes, també passats. Fa una
geografia històrica, analitza el territori com a resultat d‘un procés històric global,
les societats segons la relació amb el medi.
Els aspectes innovadors de l’obra varen ser l’esforç per superar els esquemes
merament descriptius de la geografia tradicional, substituir les explicacions
lineals de causa efecte per una explicació dialèctica i incorporar l’home com un
agent actiu en les seves relacions amb el medi. Interrelacionar els diferents
aspectes.
Entén l’estat com a element essencial de la contradicció entre el principi
d’autoritat i el principi de llibertat, essencial en la ruptura de l’equilibri primitiu de
les relacions home medi que engendra la desigualtat.
A través de la geografia, Reclús va intentar racionalitzar la teoria social
anarquista, transmetre el seu esperit revolucionari de base científica de l’anàlisi
de la realitat. Reclús va ser anarquista en tan que geògraf i geògraf en tant que
anarquista: “tots hem d’observar, aprendre i transmetre en l’escola del món”.

Prefaci
Vol mostrar la concordança dels homes i de la terra, explicar les maneres
d’obrar dels pobles per la seva harmonia amb l’evolució del planeta.
Reconèixer el llast íntim que reuneix la successió dels fets humans i l’acció de
les forces tel·lúriques, observar l’acció combinada de la natura i de l’home
mateix, reaccionant sobre la terra que l’ha format. L’harmonia que sempre els
dóna l’acció de les forces ètniques. Veu els homes coberts amb els seus vestits
de fortuna o d’infortuni, però tots en estat igual de vibració harmònica amb la
terra que els porta i els nodreix, el cel que els il·lumina i els associa a les
energies del cosmos.
Parla de diferents categories d’esdeveniments: primera categoria ens fa
observar les classes o castes. El segon, l’equilibri trencat d’individu a individu,
de classe a classe, una violació de la justícia que clama sempre venjança:
manen els amos, els sotmesos volen llibertat. I arrastrats per la violència,
pretenen reconstituir el poder en el seu profit. Tercer: tota evolució a
l’existència dels pobles prové de l’esforç individual. En la persona humana,
l’element primari de la societat es tradueixen les accions voluntàries per a
espargir les idees. La societat lliure no es pot constituir sense la llibertat
absoluta de cada home, primera cèl·lula fonamental, que ràpidament s’agrega i
s’associa. En proporció directa d’aquella llibertat i del desenvolupament inicial
de l’individu, les societats guanyen en valor i noblesa.
Els tres fets que ens revela la geografia social són: la lluita de classes, la busca
de l’equilibri i l’arbitratge sobirà de l’individu.

Els avantpassats
La geografia és la història en l’espai, de la mateixa manera que la història és la
geografia en el temps. No pot també dir-se que l’home és la naturalesa formant
consciència de si mateixa? Tot individu té una tendència natural a contemplar-
se com un ésser absolutament apart.

Repartiment dels homes

La geografia es fa i refà cada dia per l’acció de l’home. La geografia no és una
cosa immutable es fa i es refà tots els dies; a cada instant es modifica per
l’acció de l’home.
Cada ciutat té la seva individualitat particular, la seva vida pròpia. Les
generacions li donen caràcter distintiu, personalitat col·lectiva. La ciutat és
també un personatge molt complex ple de contrastos. Les ciutats sense la
menor harmonia ofenen la vista. Tota ciutat construeix un organisme col·lectiu.
Cada una de les nostres ciutats modernes s’entesta en embellir-se. L’art
vertader és sempre espontani.
Un edifici no es comprèn sense les condicions d’espai i de temps en els quals
s’ha produït. Es un atemptat contra la seva personalitat treure-li la seva
originalitat, el gran art consisteix en transformar la ciutat nova per adaptar-la a
les necessitats del treball modern, conservant tot el que va tenir de pintoresc,
de curiós o de bell. Conservant en ella la vida i donar-li la salubritat i la utilitat
perfectes.
A les ciutats trobem el contrast de luxe i de misèria, conseqüència de la
desigualtat, de l’hostilitat.
Les obres dels lil·liputencs humans entelen la llum profanant la bellesa de la
natura.
El repte social és que tots els homes arribin sense excepció a respirar l’aire, a
gaudir plenament de la llum del sol i de la bellesa dels arbres i de les flors.
Únicament d’aquesta manera podran les ciutats realitzar el seu ideal,
convertint-se en cossos orgànics perfectament sans i bells. Amb les ciutats
jardí i la bona voluntat dels filantrops no n’hi ha prou. Patim l’antagonisme entre
el capital i el treball.
La naturalesa humana necessita la remor del vent, també l’associació amb
alguns i amb tots: el globus sencer és per a la humanitat una ciutat enorme, la
única que el pot satisfer. Aglomeracions de 10, 20 milions d’homes no serà
impossible, serà un fenomen normal. El nou funcionament donarà origen a
nous organismes.

Nova geografia universal

Una Geografia universal es pot fer pels progressos en la conquesta científica
del planeta. Misteris, regions, les lleis mateixes, avenços de la ciència: èpoques
noves demanen llibres nous. Vol descriure totes les comarques, amb l’auxili
dels viatgers, i la infinita successió dels espectacles de la naturalesa. Reviure la
naturalesa en torn seu. Una naturalesa que canvia constantment amb els
homes. La mobilitat és infinita, i es veu descrivint el medi primitiu i les seves
mudances ulteriors. La gota de vapor que brilla un instant en l’espai reflexa en
la seva molècula quasi imperceptible l’univers que l’embolcalla.
La geografia convencional que consisteix en citar longituds i latituds, enumerar
ciutats, pobles ocupa un lloc secundari en el seu treball i diu que li faria por
d’usurpar els seus dominis a la cartografia i a l’estadística. Els gravats i els
dibuixos posen de relleu els fenòmens descrits. Els mapes no serveixen sinó
per comentar-los, explicant el sentit íntim dels fenòmens de la naturalesa i dels
esdeveniments de la història.
Essent la naturalesa tan diversa no obeint a règim algun de regularitat ha
cregut oportú deixar-se guiar per la importància relativa dels fenòmens i pels
caràcters diferents i l’estat de cultura dels pobles. Defensa la sobrietat del
llenguatge i s’absté d’usar paraules ocioses.
“us convido a estudia amb mi aquesta terra profitosa que a tots ens sustenta i
sobre la faç de la qual seria tan formós viure com a germans”.

Europa, mediterrània oriental o dels sud-est

Terres desconegudes: centre d’Àfrica, part d’ Austràlia, Nova Guinea, altiplans
d’Àsia.
Vol superar les contradiccions que els exploradors barregen en les seves
descripcions i en els seus relats. En un treball que exigirà el coneixement
perfecte del clima, aigües, roques, plantes i animals.
Una natural propensió de l’esperit ens fa tancar-nos a nosaltres mateixos, a
l’home considerat com a centre de les coses i el coneixement del planeta s’ha
de completar pel dels pobles. Però si la terra és poc coneguda, els homes ho
són menys. Que deuen les nacions a la influència de la natura? Què deuen al
seus diversos creuaments?
Els odis ens arrosseguen a veure els homes diferents del que realment són.
Res és tan difícil com conèixer-se a un mateix. En l’actualitat és impossible una
geografia vertaderament universal. A hores d’ara es pot fer només un quadre
reduït, procurant observar les regles de la perspectiva.
Cada poble pensa ocupar el vertader centre de l’univers. Preponderància i
vitalitat de la raça europea, en la seva dominació. No és dubtós pesar que la
igualtat acabarà per prevaldre entre totes els parts del món. Gràcies als
creuaments, a les emigracions, cada país aportarà la seva porció de riquesa.
La civilització tindrà sobre la terra el seu centre en totes parts, la seva
circumferència en cap.
Poderosa ha estat la influència favorable de la situació geogràfica. Les
favorables condicions del sòl, del clima, de la forma i de la posició són el que
han valgut als europeus l’honor d’haver arribat primers al coneixement de la
terra. Amb raó insisteixen els geògrafs sobre la configuració dels diversos
continents i sobre les seves conseqüències. Tots els fenòmens de la vida
planetària expliquen en part, el caràcter i la vida de les nacions, dels contrastos
que ofereixen els pobles. Si la geografia que s’ocupa exclusivament de la forma
i del relleu del planeta, ens exposa l’estat passiu dels pobles, la geografia
històrica i estadística ens mostra els homes en el seu paper actiu.
Canvis en la indústria humana constitueixen una revolució en les relacions de
l’home amb els mateixos continents. La forma i l’alçada de les muntanyes,
l’extensió dels altiplans perden la seva importància relativa a mesura que les
nacions progressen en força i voluntat i encara sofrint la influència del medi,
l’home el modifica en profit seu, doblega la natura i transforma els enemics de
la terra en esclaus.
Aquest canvi gradual en la importància històrica de la configuració de les terres,
és el fet capital que ens explica la geografia.
Còrsega
És un món a part. La història ens parla del patriotisme dels corsos, del seu
valor, del seu menyspreu per la mort, del respecte a la paraula donada, de
boges ambicions, gelós, de rivalitats, de les seves fúries venjadores. Parla dels
crits d’odi en els enterraments, voceri de mort. Els esdeveniments mortífers, diu
Reclús, cal atribuir-los a la pèrdua de la independència nacional i en no trobar
justícia en els magistrats.
És un poble republicà pels seus hàbits d’independència i per la naturalesa
abrupta del país.
Terra del comune, una mena de confederació de comunitats autònomes. Les
seves institucions de poble lliure varen ser les que varen inspirar a Rousseau el
pressentiment que aquesta illa sorprendria un dia a Europa. Les perspectives
que l’era napoleònica d’enviliment ha portat a l’oblit.
Tenen fama d’indolents. Pesca i ramaderia. Gran avantatges el clima,
residències hivernals.

Progrés
El vertader progrés és la conquesta del pa i de la instrucció per a tots els
homes. En sentit absolut, progrés no té significació donat que el món és infinit.
El valor usual del progrés és que des del principi del món, cada segle ha
augmentat i augmenta encara la riquesa real, la felicitat, la ciència, i potser la
virtut de l’espècie humana. El terme de progrés per la majoria és la millora
general de la humanitat durant el període històric. Els temps geològics donen
gran probabilitat al balanceig de les edats corresponent al nostre fenomen
alternant dels estius i dels hiverns que determinen evolucions vitals molt
diferents.
En totes èpoques han sorgit individus que es col·loquen en primer terme.
Alguns grans pensadors neguen que hi hagi hagut millora positiva en l’estat
general de la humanitat, és una mera il·lusió que té un valor purament
personal. Per la majoria d’homes el fet del canvi es confon amb al idea de
progrés o retrocés segons des d’on s’ho miri. No tot ha estat progressos en la
història.
La paraula civilització és com la veu progrés, una d’aquestes expressions
vagues els diversos sentits dels quals es confonen. El refinament de les
costums, millores materials la indústria moderna, per alguns que no volen
entrar en les profunditats socials, semblen testimonis suficients del progrés
col·lectiu de la societat. Cada nació es composa de classes. La societat actual
conté totes les societats anteriors en estat de supervivències.
La paraula progrés es presta a grans equívocs. L’opinió mitjana relativa del
progrés coincideix amb la de Gibbon i comprèn la millora del ser físic, de la
salut, la riquesa material dels coneixements, el perfeccionament del caràcter en
menys cruel, més respectuós de l’individu i potser més noble i més generós. El
progrés de l’individu es confon amb el de la societat unida per una força de
solidaritat. En aquesta incertesa convé estudiar cada fet històric per trobar el
punt de relació o comparació entre els diferents pobles.
Ranke, no veu en la història més que períodes successius amb el seu caràcter
particular cada un. Si hi hagués progrés els homes no estarien en dependència
directa de la divinitat. Per Guyau la idea de progrés està en antagonisme amb
religió, si no ha avançat ha estat per l’imperi absolut dels déus i dels dogmes.
Tota religió universal comença amb la perfecció suprema i després amb l’home
arribar l’imperfecte, la decadència. Llavors, tota revolució, tot canvi comporta un
retorn a la barbàrie; els avis amb les seves alabances al temps passat
contribuïen a denigrar el present, a la fatalitat de la regressió. És el dogma de
la decadència irremeiable dels homes. Aquells mateixos que ponderen els
progressos irresistibles de la humanitat acostumen a parlar de la seva
decadència.
La idea que hi ha hagut progrés durant el curs de curtes generacions i en el
conjunt de l’evolució dels homes es deu a la intel·ligències de les investigacions
geològiques que ens han explicat una evolució natural que va perfeccionant la
vida en organisme més complexes.
En els nostres dies es fa sentir d’una manera més seriosa que en temps de
Rousseau, un moviment de retorn a la naturalesa. Les tribus es col·loquen prop
de l’ideal de ajuda mútua i d’amor. Han romàs justos i benèvols. Les unions
depenen només de la lliure voluntat dels esposos. Els aleutes també havien
arribat a un alt grau de civilització pau i equilibri social. No incorrien en la menor
violència del llenguatge i acció.
Grans pensadors com Wallace han qüestionat aquesta pretensió de progrés
indefinit: “Si l’ideal social és l’harmonia de la llibertat individual amb la voluntat
col·lectiva, convenientment equilibrat de les nostres forces intel·lectuals, morals
i físiques i pel coneixement del que és just, no és sorprenent que en un grau
molt ínfim de la civilització es trobi quelcom aproximat a aquest estadi de
perfecció? Reclús que ha viscut a Amèrica diu que allà cada home respecte els
drets del seu pròxim, regne la igualtat, res no hi ha semblant a l’ampli espai
entre l’educació i la ignorància, entre la riquesa i la pobresa, entre l’amo i el
servidor com és present a la nostra civilització. No hi ha tampoc divisió del
treball ni competència. Tanmateix, diferents tribú estan en plena evolució, altres
en decadència.
La diferència essencial entre la civilització d’una tribú primitiva i de les grans
societats consisteix en el caràcter senzill de la una i en el complex de l’altre. La
primera coherent i apropiada al seu ideal, la segona superior a la cultura
primitiva, complexa incoherent i contradictòria sense unitat, i amb objectius
oposats. L’equilibri ideal en societats primitives és senzill i han assolit un estat
de justícia mútua, de benestar equitatiu i de felicitat. Les primeres associacions
són primitivament microscòpiques després es fan cada vegada més extenses i
la seva complexitat no s’atura en proporció d’un l’ideal que s’enlaira i es fa més
difícil de conquerir. Cada una d’aquestes societats minúscules es constitueix en
un organisme independent que es basta a si mateixa. Cada eixam associant-se
progressivament a altres. Es una transformació anàloga a una llavor, d’un estat
d’estructura homogènia, es modifica en un estat d’estructura heterogènia. Però
els destins són diversos: algunes societats pereixen altres es realitzen. A la
història de la humanitat molts tipus socials han abastat successivament la seva
floració, igualment com la flora i la fauna molts gèneres i especies han realitzat
el seu ideal de força, ritme i bellesa, com la rosa, essers vivents dels quals es
pot admirar cada forma meravellosa.
Major complexitat és la cosa per la qual la societat moderna pot reivindicar una
superioritat: és més àmplia, més heterogènia. La nació tendeix a constituir la
gran unitat, resoldre en el seu benefici totes les antinòmies, fer una sola veritat.
Però cada nació, ens ensenya la història, acaba per esgotar-se. En els nostres
dies, els diversos grups ètnics civilitzats en estan penetrats de la idea de la
unitat humana, estan immunitzats contra la decadència. Totes les nacions
constitueixen una sola nació i els progressos locals contribueixen al progrés
general. Els homes que volen el bé i treballen per realitzar-lo són ja molts
nombrosos constituint la nació moral.
A la nació nova composta d’individus lliures independents, amants i solidaris, a
aquesta humanitat en formació s’han de dirigir totes les idees que semblen
justes i renovadores. La unió espontània dels homes de bona voluntat sense
fronteres treu tot el valor a les lleis falsament així denominades que s’han
deduït de l’evolució anterior de la història com la llei del progrés d’orient a
occident... El centre de la civilització està ja a totes bandes. L’element espai ha
perdut importància.
La veritat és que l’embull infinit dels fets històrics no pot portar la humanitat per
la línia recta. Un conjunt de tanta heterogeneïtat no està desprovist de
desenvolupaments harmònics, d’admirables oscil·lacions, però les formes
geomètriques són insuficients per donar una idea de les infinites ondulacions.
L’extensió dels camps d’estudis constitueix un dels principals elements del
progrés: la humanitat conscient augmenta. L’explorador conquereix l’espai cap
al passat i conquereix el temps. Amos del temps i de l’espai els homes veuen
obrir-se davant seu un camp indefinit d’adquisicions i progrés. La major
conquesta és l’obtenció del pa per a tots, l’ideal de solidaritat que hem de
resoldre. Menjar el pa per dret humà i no per caritat. Els homes lliures es miren
a la cara i la primera condició és que els individus siguin francament
independents. Poblacions senceres hagin estat reduïdes a l’anorreament moral
per la gratitud de l’existència material. La caritat porta la maledicció als seus
protegits.
La causa del progrés està lligada als conqueridors del pa, als homes
treballadors associats, lliures, iguals, despresos. Condorcet: la naturalesa no ha
posat cap terme a les nostres esperances. El progrés s’entén com un acte
col·lectiu de la voluntat social. El progrés humà consisteix en trobar el conjunt
dels interessos i de les voluntats comunes a tots els pobles; es confon amb la
solidaritat.
L’ideal és saber utilitzar-ho tot: com usar els residus, les escòries perquè tot és
útil a mans de qui sap obrar.
La desviació moral entre el gènere de vida dels privilegiats i el dels pàries s’ha
fet major. El desgraciat ho és més avui, a la misèria afegeix enveja, odi i
humiliació. Altres ciutats industrials tenen coves de parets viscoses on sers
d’aparença humana s’arrosseguen penosament durant algun temps en un estat
semblant a la vida. És la manca absoluta de personalitat. Aplicar el mètode
científic en la repartició dels béns corregiria ràpidament perquè els recursos
estan en sobreabundància. Cal pa i la instrucció. Quan la humanitat satisfaci
aquests dos objectius, es presentarà l’altre ideal de reconquerir totes les
energies que s’extravien i així impedir la pèrdua de forces i de materials:
recobrar l’ús dels òrgans atrofiats.
La majoria de fills civilitzats romanen molt inferiors de força i agilitat amb els
joves salvatges, no tenen tampoc claredat de visió ni finesa d’oïda; són
degenerats. Aquesta regressió no és definitiva perquè els joves educats
d’higiene i exercicis físics es desenvolupen en forma i força, per la instrucció
aconsegueixen viure més. Conquerir qualitats noves sense perdre les dels
avantpassats és el camí.
Però aquesta forà de comprensió, aquesta major capacitat de l’home modern
que li permet reconquerir el passat del salvatge en el seu medi natural i
associar-lo a les seves idees més refinades només pot acabar per una
conquesta definitiva a condició que l’home nou comprengui tota la resta
d’homes, els seus germans en un sentiment d’unitat amb el conjunt de les
coses.
És impossible estimar al salvatge si no estimem l’home de la societat
contemporània. Com admirar la flor, com sentir-se germà amb l’animal i no
estimar els homes companys. La plena unió del civilitzat amb el salvatge i amb
la naturalesa no es pot fer sense la destrucció de les fronteres entre les castes,
les fronteres entre els pobles. L’individu ha de dirigir-se amb plena fraternitat i
parlar lliurement amb els seus germans.
La humanitat ha fet reals progressos? No es pot negar, la marea democràtica
és el sentiment creixent d’igualtat. La concepció de la felicitat però no serà
tinguda com a tal sinó a condició que tots participin d’ella.
Això ens allunya del superhome tal com el comprenen els aristòcrates del
pensament, els reis. Hi ha 2 morals: la seva del caprici i l’obediència. L’home
no ha de trencar mai el llaç amb els éssers que l’envolten. Va tenir educadors
perquè no va néixer sense pares. Ens hem d’apartar del mètode dels espartans
que ofega al dèbil. El més segur és acollir tots els homes com iguals en
virtualitat i dignitat ajudar els dèbils, els malalts, els intel·ligents elevant la seva
ment cap als grans pensaments. La felicitat no és un simple gaudi personal, és
individual en el sentit de que cada un és l’artífex de la seva felicitat, només és
veritat profunda i completa quan s’estén a la humanitat sencera. L’home
associant-se a l’home, pot tenir la certesa d’orientar cap al millor tot aquest cos
humà del qual la seva pròpia cèl·lula individual no és més que un infinitament
petit. No és tal o qual moment el que constitueix felicitat sinó la consciència de
marxar cap a un objectiu determinat. Coordinar els continents, conrear el nostre
hort i regula els ambients per afavorir cada vida individual de planta, d’animal o
d’home, adquirir consciència de la nostra humanitat solidària, abraçar amb la
nostra mirada els nostres orígens, el nostre present, l’objectiu proper i el nostre
ideal llunyà. És en el què consisteix el progrés.
Educació
L’escola verdaderament emancipada de l’antiga servitud no pot tenir franc
desenvolupament sinó en la naturalesa.
El mestre ha de ser un intèrpret escrupolós de la veritat, capaç de fer penetrar
en la intel·ligència aliena el que ell ha comprès i comunicar fraternalment
l’alegria de saber. Ara, el que ensenyen és una lliçó dictada conforme a
interessos de nacionalitat, religió i casta i el vici capital és el caràcter
d’inefabilitat dels professors. La fe candida i espontània dels nens es
transforma en una espècie de religió, que difon suposades veritats punt de
partida d’una educació que tendeix a igualar l’ensenyança.
L’art d’educació és invenció pre humana, ha estat precedit pels animals i en ells
l’educació ha conservat el seu caràcter normal, eficaç, mentre que en els
humans ha degenerat en pura rutina i embrutiment. Els jocs són assaigs. En els
primitius els nens imiten el llenguatge dels pares. “La lletra amb sang entra. Qui
bé estima bé castiga” diu la vella escola. En l’actualitat el mestre substitueix els
pares, l’església, l’estat es considera propietària de l’alumne. Dèbils i petits els
nens són sagrats, les escoles fan un alegre i fructífer estudi mentre es manté la
reverència extrema al nen. Sant Agustí: abans mort que de retorn a l’escola de
nostra infància. A cada fase de societat correspon una concepció particular
d’educació. Obeir! És la única moral dictada pels faraons fa 50 segles. Deures
de severitat i d’estricta obediència pertorba la direcció de les escoles.
L’educació tradicional és de castració i submissió, ni el pare no pot atemptar
conra la llibertat del fill. Els homes lliures no poden admetre en el pare un
propietari del seu fill. L’individu és lliure fins i tot recent nascut i el defensen
amb els seus drets.
Alguns educadors comprenen el seu objectiu en ajudar el nen a desenvolupar-
se conforme a la lògica de la seva natura, en fer que floreixi la jove
intel·ligència, en secundar el treball interior sense precipitació, sense
conclusions prematures: no ha d’obrir-se la flor a la força. S’ha de fer una feliç
elecció de les formes i les paraules. Poc a poc el nen guanya en comprensió,
classificació lògica i llavors pot estudiar la seva llengua, veure l’encadenament
dels fets, s’apropiarà de les ciències d’una manera diferent a la de la memòria.
L’amor i el respecte al nen han de prohibir-li els antics procediments de
dèspotes, d’amenaça i de terror.
L’educació és una col·laboració entre l’alumne, amb el seu caràcter propi, els
seus hàbits i costums i el professor imparcial que utilitzarà diversos
procediments segons cada individu. Pocs individus tindrà la classe. La iniciativa
individual sol·licitada per l’esperit d’imitació portarà als grups de nens entregar-
se a obres comuns i empreses alegres.
Vuit nens i el professor constitueixen una vertadera família. L’educador
garanteix la comunicació i l’educació de la gran família. Els professors seran
rectes amables. Res de treball excessiu, tampoc de perdre el temps. Rebutgen
les lliçons simple repetició dels llibres. Tolstoi: el major crim és començar
l’escola amb la presentació aterradora d’un ser.
La majoria de les escoles són centres rutinaris o fins i tot reaccionaris, on
s’organitzen exercits de contrarevolucionaris.
L’evolució gradual de les idees ha donat lloc una educació bastarda. El mestre
fa fora déu de l’escola però continua plegant-se als mètodes inspirats pel
dogma catòlic. Parlant l’antic llenguatge, reemplaça déu per un altre déu: la llei
o la pàtria. Pàtria que es presenta com un estret tros de terra envoltada
d’enemics. Almenys la idea de déu per les ànimes tranquil·les i senzilles els
transportava a una justícia ultraterrena.
L’escola vertadera no es pot desenvolupar sinó en la naturalesa. A l’aire lliure,
combinant salut física i salut moral, en el treball alegre en el camp. Una escola
protegien 570 nius d’ocells, en una altra del Jura replantaren 15.000 arbres.
L’ensenyança s’ha d’adaptar a cada naturalesa particular i l’ha de dirigir en la
seva conformitat a la vocació personal. Però cap alumne ha de quedar sense
adquirir claredats de tot, perquè pugui enfocar la seva alegria per on més li
convingui.
No hi ha raó per la diferència d’aliment intel·lectual per ambdós sexes.
L’educació ha de ser en comú pels nens i nenes, la coeducació. Els sexes, en
un mateix espai, la ignorància mútua i la hostilitat s’atenuen gradualment i la
diferència d’un sexe a l’altre disminueix.
En l’actualitat disminueix i forçosament ha de disminuir el nombre de fills.
Els exàmens de les grans escoles són una transformació de les antigues
proves. Les brutalitats de la concurrència, la necessitat dels joves de guanyar la
seva vida, la tonta vanitat, un mètode d’instrucció prematura, superficial o fins i
tot falsa, aprenent de memòria, apilonant en la memòria definicions seques
faltes de color i de vida... Paraules i paraules que irrompen entre la ment i la
veritat. Els programes limiten la intel·ligència i els han fet avorrir els llibres i la
naturalesa.
La major part de l’ensenyança s’enfoca a l’examen, del qual depenen les
places, les posicions oficials. Napoleó va fer de la universitat una immensa
escola d’obediència. Els estudiants aprenen amb l’únic desig de pujar els
esgraons que porten a la fortuna. L’ensenyança dels filòsofs grecs consistia en
una conversa permanent de l’estudiant amb els eu propi jo. Un examen continu
del pensament pel pensament. Conèixer-se a si mateix. Conèixer la natura, de
la qual cada individu no és més que una simple cèl·lula.
L’estudiant s’ha convertit en un carrerista un aprenent d’industrial, capaç només
de retenir fórmules lucratives. La possessió de l’or és l’objectiu, la joventut té
difícil imaginar-se bells els llocs d’estudi, on l’amor al coneixement i a la ciència
de la vida fossin les úniques ambicions. Els peripatètics es passejaven sota les
columnes d’un jardí, si interroguen la terra l’escruten directament. A partir de la
màgia que li dóna l’experiència, pot suscitar canvis a voluntat en la naturalesa
ambient, evocar fenòmens, renovar la vida profunda, convertir-se en creador.
Actes vertaderament divins. I encara farà més si l’amistat multiplica les seves
forces. Les converses amb els companys elevaran, enriquiran el llibre del seu
cervell. Els savis il·lustres han creat la Lliga fraternal pel canvi de les
observacions i de les idees: per una ciència lliure en bell companyerisme ben
diferent d’una ciència al servei de la indústria i del lucre.
Els règims polítics i socials compromesos amb la propietat privada i el salari
prohibeixen la força d’aquestes escoles. De totes les ocupacions, la més urgent
és l’obra de l’educació dels nens o seran millor empleats els anys que es
dediquen al servei militar actual, l’estudi de l’assassinat científic?
L’educació no té valor ni tan sols sentit si no és a condició de servir en la vida
en la conservació i progrés de les forces intel·lectuals, corrent gran perill
d’especialitzar-se estretament en els treballs que només els procuren el pa o la
fortuna. La societat actual determinada per la conquesa de l’or, condueix als
homes de ciència a l’adquisició dels bens materials a través del verdader, el
fals, el just i l’injust. Els juristes s’apassionen en la persecució dels acusats,
Necessiten víctimes i es mostren contents de dictar sentència de mort. No n’hi
ha prou en ser savi per ser útil a la humanitat. Els avantpassats ens
proporcionen aliment nutrici que a la vegada el transmetem a una
descendència, triomfant la solidaritat en el món de la intel·ligència, a través de
l’espai i del temps infinit de les edats.
En un segle que proclama la igualat virtual de tots els ciutadans, les alegries de
l’estudi i del saber no poden ser el privilegi d’alguns elegits, homes superiors
que constitueixen una espècie d’aristocràcia que gaudeix amb egoisme de fites
intel·lectuals incomprensibles per a la multitud: la ciència no és esotèrica s’ha
d’espargir lliurement. No tirar margarites als porcs, diu la dita com a deure de
dignitat que el posseïdor del coneixement deu al seu tresor, però les veritats no
deixen de ser un patrimoni comú del que l’usufructuari gaudirà més quan major
serà el nombre que d’ell participin. Encara estan sol caldria manifestar-ho als
ocells, als astres, a la naturalesa...
La ciència del bé i del mal, del vertader i del fals, s’ha d’estendre per tota la
terra i distribuir a tots els homes. La realitat actual però està molt per sota.
L’ensenyança integral no suscita interès més que a un nombre curt de
persones que es dedica a l’estudi, així mateix la difusió universal del saber no
penetrarà sinó per graus en les profunditats atàviques de les poblacions
bàrbares. El nou instrumental: cursos d’adults, conferències diürnes i
nocturnes, teatre i universitats populars ha d’ajudar.
La premsa s’ha convertit en la veu mateixa de la humanitat, els diaris aporten el
seu coneixement. Veritat és que els milions de lectors no són d’un gust superior
ni ric en substància, però si la fulla del moment propaga la mentida la de demà
dirà la veritat. L’important és que s’aprengui a llegir, la crítica acabarà per
extreure allò que és bo i sabrà conservar-ho en la memòria per la conducta de
la vida. La vulgaritat, la puerilitat, el desig de l’escàndol, el patriotisme hipòcrita
de les fulles diàries i revistes eixamplen l’espai intel·lectual al voltant dels
lectors, i gradualment es produirà el treball d’eliminació. Tot i que la veritable
ensenyança es fa per l’acció directa d’individu a individu, el conjunt de la
transformació intel·lectual es realitza per grans masses.
L’adveniment d’una llengua comú pot considerar-se com un vertader benefici,
posant dos idiomes a la disposició de cada un perquè cap llengua moderna
serveix com a vehicle universal de la intel·ligència humana. Zamenhoff crea
l’esperanto que té molts avantatges. 120.000 l’utilitzen en les cartes, els
progressos són ràpids. L’idioma penetra en les masses populars, amb un
sentiment de fraternitat internacional, esdevé la llengua comuna, sentiment que
es manifesta especialment entre els treballadors socialistes, hostils a la idea de
guerra. Funciona com òrgan d el pensament humà. No pretén reemplaçar les
llengües actuals amb el seu llarg i bell passat de literatura i filosofia, sempre
auxiliar. Una revolució d’una llengua universal a favor de la pau i l’acord.
La revolució de la higiene provoca canvis principalíssims que s’apliquen a la
humanitat com un immens individu. La higiene universal a pesar de les
fronteres, de les separacions oficials. “No mengeu animals morts sinó doneu-
los a veneu-los als estrangers” deia Moisès. Ara la humanitat és solidària
perquè les malalties es propaguen per contagi d’individu a individu. La salut
dels japonesos, dels africans, fins de les gallines o les rates interessa a tots els
homes. Les cloaques, la conducció d’aigües pures, neteja dels carres,
incineració o el tractament químic de les escombraries. La salut del més ric
està unida a la del més pobre. La ciència ha activat l’evolució dels sentiments,
el més aristòcrata dels homes ha de mostrar-se racionalment solidari o témer
perpètuament el contagi. Bo es saber la veritat, saber la via que ha de seguir-
se sense haver de demanar els biòlegs la claredat definitiva sobre l’alimentació,
les malalties o la salut.
El gran manantial de les malalties és la desigualtat social. La causa econòmica
de la riquesa i de la misèria coincideix amb la de la vida i de la mort. Aquí, els
pastors prediquen la resignació, el ramat marxa en multituds resignat cap al
l’escorxador. La gent de classe mísera estan exposats a tots els riscos de la
mort. Contra els pobres a més es ceba la casta de les guaridors de tota classe,
xarlatans... Per una vertadera higiene publica es necessita una moral superior
que pot néixer només d’un desplaçament de l’eix social a la humanitat.
Una de les qüestions capitals és el cultiu dels homes, que ara neixen quasi tots
a l’atzar quasi tots i es desenvolupen en virtut de les circumstàncies bones o
dolentes, el necessari és assegurar generacions sanes.
Reformadors autoritaris han proposat la intervenció directa de l’estat, la
intervenció en totes les unions per assegurar major suma de força, de qualitats
físiques. Es pot predir el més lamentable fracàs als que col·locant-se
insolentment sobre les lleis naturals de l’afinitat espontània dels sexes, tractin
de crear un gènere humà a la seva estampa. Fabricarienn esclaus, satisfets
del seu enviliment que acceptarien la seva degradació resignadament. la
direcció científica ha de respectar absolutament la lliure elecció dels conjugues.
És revolucionari no tenir en compte els drets sagrats del capital, que propaga
els virus que embruten la sang dels homes: alcohol, tabac, morfina... i que es
beneficien del pressupostos nacionals. Però què importa a una ciència els
principis de la qual no es gosen aplicar perquè en les fàbriques es necessiten
músculs humans a canvi de jornals de gana.
La prostitució té defensors vergonyants, el dividend és el culpable. Hi ha
supervivències que no cediran més que per la força. Els que uneixen el poder
amb el saber han d’intervenir per aturar aquests mals. No bastarà dictar lleis ni
delegar el poder popular per destruir totes les institucions dolentes. Cal
revolucionaris demolint quarters, prostíbuls, caselles de consum i duanes,
casernes, presons, que si no persistiran com llagues. L’opinió prepara
revolucions: la voluntat ferma, absoluta, les realitza.
La part de l’educació que ha de donar grans transformacions estètiques és
encara més delicada que l’educació científica. La impressió de la bellesa
precedeix al sentit de la classificació i de l’ordre: ve abans que la ciència. El
nen s’alegra, gaudeix, davant d’allò bell; els pares contemplen amb adoració al
fill i només en segon terme se’ls acudeix la idea d’educar-lo. Així es passa de
l’art a la ciència. Tanmateix quan la ciència ho ha explicat tot, tornem a l‘art, per
fer que penetri l’alegria a la nostra vida. Però, no és artista tothom qui vol, i el
que pretén ser-ho per l’estudi servil no passarà de pobre copista. La primera
regla de l’art consisteix en ser sincer, espontani, personal, però tan dolenta ha
estat la nostra educació que per un sentiment de servil imitació, les multituds
consideren coses belles, obres que no són més que agregats de pedra d’algun
dèspota i pagats amb la vida d’esclaus. Malgrat això qualsevol obra humana és
complexa i s’hi pot barrejar allò bonic i allò lleig.
La baixesa atrau baixesa i els prínceps que mataren l’art per la seva vanitat
encara tenen els seus cortesans però aquesta turba disminueix. Les arts han
d’expressar el bé de l’espècie humana, com a mínim la llibertat. Quan l’home
treballi lliurement assolirà la felicitat o trobarà l’originalitat personal que el farà
un individu diferent. La tirania material dels senyors i de les castes no és l’únic
que impedeix o retarda el desenvolupament de l’art, la pesada opressió d’una
opinió pública inintel·ligent produeix el mateix resultat. El mal causat per la
hipocresia religiosa i moral és incalculable. La societat moderna encara està
sotmesa a la vergonya de la carn ideada pel cristianisme. El renaixement no és
concebible entre les convencions de la falsa moral. No es pot ser escultor
sense haver contemplat abastament el joc dels músculs. La nuesa no és bella
sinó quan el ser humà és ignorant del mal, s’ha elevat a la puresa de l’anima i
de la vida. La nuesa és una conquesta de la llibertat humana ,no s’ha de
retrocedir en això. La moda reina continua essent el senyor capital, la església i
l’estat. Entre les classes riques l’amor al luxe conserva la separació e classes.
La revolució de poder passejar-se nu sota el sol sembla encara difícil de
realitzar-se.
El reformador aïllat no basta, si està sol és tingut per boig, però no deixa de ser
un precursor. Cal la unió de l’art i la ciència. Savis i artistes han de deixar de
ser els servidors assalariats dels prínceps i dels capitalistes i recobrant la
llibertat han de tornar cap a la multitud dels humils i treballadors per construir la
ciutat futura, sense lletjor, ni malaltia, ni misèria.
Ens parlen de treball atractiu. Que felices les abelles que treballen sense que
paràsits se’ls emportin la mel! Quina felicitat fraternal la de coordinar els
esforços propis amb els de tots per la creació d’un bell organisme, on cadascú
tingui el seu treball personal i dediqui la seva existència a la creació d’una obra
perfecta. Un grup de privilegiats procura conservar aquest règim de desigualtat
i desde la primera lliçó ensenyen que totes els homes són rivals.. se’ls
ensinistra per convertir-los en privilegiats i a ferir-se, a odiar-se entre ells. Les
flors les ofeguen amb ortigues. Els artistes més sincers, ferits es separen de la
societat.
La naturalesa és una gran consoladora, però tot pot ser enlletgit pel mal gust,
per les brutalitats de la presa de possessió. L’home dóna l’ànima a la
naturalesa i conforme al propi ideal l’embelleix i divinitza o la vulgaritza i la fa
lletja. L’home del demà elevat a la comprensió de la naturalesa per respecte i
amor a la naturalesa sentirà vergonya en disminuir i alegria per augmentar la
bellesa del que l’envolta. Es sent vertadera repugnància quan arquitectes
pagats per hotelers sense pudor edifiquen davant meravelles naturals.
L’art és la vida, quan el treball apassiona, quan es transforma en felicitat l’obrer
es fa artista. Cada professió té els seus herois. Dels humils llums d’art primitiu
han sorgit les nostres epopeies. Mentre no desapareguin els llocs pacífics pel
treball feliç podem mantenir les esperances fins que esclati un estat social que
comprengui la unió de tots els elements de la vida humana.
El pa de l’ànima en forma de llibres, d’obres d’art no serà menys abundant que
el pa del cos. Els canacs de Nova Caledònia tocaven la flauta en mig dels
camps per animar les plantes a germinar i els fruits a madurar. El poble es mou
a un ritme constant, s’uneix en una mateixa harmonia quan es constitueix en un
organisme múltiple. El que fa la paraula també ho pot fer la música, que és l’art
humanitari per excel·lència que dóna consciència de solidaritat.
Qui posarà límits a l’home quan disposi d’un acord perfecte amb el mecanisme
immens de la naturalesa, quan cada una de les seves vibracions es reguli per
la marxa de les estrelles, pel ritme sagrat de les estacions?

Llibre Yi-Fu Tuan El arte de la geografía

Introducció
Taun és molt més que un geògraf, és un gran humanista. Les qüestions que es
planteja i que després intenta respondre a través dels seus escrits estan
sempre relacionades amb la ciència geogràfica, la relació entre la natura i el ser
humà. Gran domini del llenguatge escrit i de l’oral. Màxim representant de la
geografia humanística, a la seva manera, però. La seva font d’inspiració és la
seva curiositat, al seu interès personal, inquietuds intel·lectuals, a la necessitat
de respondre’s preguntes a si mateix, i no seguint els cànons de cap escola de
pensament. També s’interessa per l’art i la ciència, de fet, en tot.
I. Un largo viaje: la trayectoria personal y académica de Yi-Fu
Tuan
-El periplo universitario
Nascut al 1930, Xina. Es gradua en Geografia a Gran Bretanya, a la Universitat
d’Oxford al 1951. Als EUA va fer el doctorat en Geografia a la Universitat de
Califòrnia. La seva feina com a docent l’ha realitzat quasi tota als EUA, a
diferents universitats. Les dues universitats on ha passat més temps van ser; la
de Minnesota i la de Maddison. Sempre ha tingut molt en compte els seus
orígens ètnics i culturals, mai però, s’ha sentit forçat a escriure sobre el seu
país de naixement. En els seus dos llibres bibliogràfics parla d’aquest fet:
Cosmos and heart: A cosmopolite’s viewpoint al 1996 i Who amb I? An
autobiography of emotion, mind, and spirit al 1999. Ha sabut aprofitar el millor
de cada cultura –americana i xinesa. A l’últim d’aquests llibres ens deixa entrar
de manera molt oberta en la seva forma de pensar i de ser, amb confessions
totalment personals.
Va ser a la U. de Madisson on va publicar les obres de geografia humanística
que van significar un punt de referència pels geògrafs dels ’70 al ppi dels ’80
interessats a la nova corrent teòrica i metodològica. Algunes de les obres en
aquella època són; Landscapes of fear 1970 o Topophilia 1974. També publica
a revistes molt prestigioses com Landscape Architecture. Tuan es converteix en
el líder de la geografia humanística arran d’aquestes nombroses publicacions,
sobretot: Topophilia i Space and Place: the perspective of experience.
Aquestes dues obres s’acaben convertint amb una mena de manuals o guies
per a tots aquells interessats en aquesta nova geografia. Molts autors el
consideren com al que millor encarna aquesta nova manera d’entendre la
geografia. A la universitat de Madison Tuan ja és un home madur, conegut,
reconegut internacionalment. Amb els llibres escrits des d’aquesta universitat,
ja podem veure que té interès per molts temes diferents, tots però, des d’una
perspectiva geogràfica. També tracta el gènere epistolar –cartes-; molt poc
tractat a la comunicació geogràfica, Tuan com l’excepció.
A la universitat d’Oxford, on va graduar-s’hi als anys ’50, aquella geografia
humana li era poc interessant, és per això, que es trasllada cap a EUA, a la
Universitat de Califòrnia per a fer el doctorat. Allà coneix Carl Sauer; impulsor
de la geografia cultural i del concepte de paisatge cultural. S’especialitza en
geomorfologia per a fer la tesi després de conèixer el paisatge àrid de l’oest
americà, el desert d’Arizona. El desert és un element molt important per a ell, li
permetia moltes coses: passar-s’hi hores i hores, experimentant
 personalment...Va tenir grans mestres a Berkeley: Carl Sauer i Clarence
Glacken.
-Una persona afable con un talante especial
Era un magnífic professor, que apreciava als seus alumnes, aquests mai
s’avorrien a les seves classes.

-¡Qué no haría en sus clases!

Ironia i bon sentit de l’humor= personatge únic, especial, singular. Magnetisme,
capacitat d’atracció, originalitat de la seva obra. Gran professor, assagista,
escriptor. Apassionat per grans autors i personatges cèlebres com Van Gogh,
Einstein, Mozart....Nogué: no tan sols és un gran geògraf, sinó, un gran artista
també, ja que, tal com diu Tuan: per tal de ser capaç de captar l’essència d’un
lloc s’ha de ser una mica artista.
II. Entrevista
- El seu origen xinès, com la seva coneixença en la llengua i cultura han influït en
la manera d’entendre la geografia? Ell creu que no, però alguns companys
creuen que sí. Quan se li encarrega un capítol que tracta de la Xina va tenir la
oportunitat d’estudiar la cultura i la història d’aquest país. En aquella mateixa
època –’70-, va ser quan va llegir molta geografia regional, descobrint molts
punts dèbils, que la feien avorrida, ell volia fer-ho millor. El que el molestava
més és que la part de geo. física després no es relacionava amb la part de geo.
humana. Ell volia que en el seu llibre sobre Xina aquests dos mons estiguessin
en contacte, com ara, en les inundacions o terratrèmols anessin lligats amb
temes de geo. humana com les migracions o l’aparició de nous assentaments.
- Per què va decidir estudiar geografia? 3 respostes: -possible influència dels
tants viatges de nen –el seu pare era diplomàtic-, - por a la desorientació; tant
geogràfica com social. – es qüestiona el sentit de la vida: com és que la gent
feia vida normal si tots sabien que es moririen algun dia? la geografia és una
disciplina que toca de peus a terra, i no la filosofia.
- No ha pretès mai descriure paisatges, ha però, donat al concepte de paisatge
una connotació i un significat humanista. Com seria la forma d’aproximar-se al
paisatge des d’una perspectiva humanista? dues maneres: construir una
imatge d’un lloc (paisatge o regió) indirectament, centrant-nos en una figura
principal o en un conjunt de figures humanes relacionades entre sí. Seria un
enfocament biogràfic, i per tant, humanista. pàg.44-45. L’altra forma seria des
d’una perspectiva històrica regional, l’obra de J. Updike en seria un gran
exemple: A través de la percepció de la gent que viu en el lloc que es vol
retratar, si és possible a través de diferents generacions. El detall, a vegades
oblidat pels geògrafs és un element molt important per descriure un lloc. També
ser capaç de captar i transmetre l’atmosfera d’algú.
- Per a ell el millor i el pitjor dels éssers humans es troba a les societats
avançades. – Distància amb la perspectiva marxista: no s’ha sentit mai còmode
amb els mètodes de les grans masses revolucionàries, també oposat a unir-se
a qualsevol moviment intel·lectual popular o de moda, el marxisme va ser molt
 popular entre els geògrafs humans a finals dels 60. Evita doncs, tot allò famós i
de moda, com els llibres best sellers.
- Gran indignació a les injustícies del món: sempre a la seva manera i no oblidant
la qüestió del significat de la vida. Per tal de tractar aquest assumpte amb tot el
que comporta i significa cal investigar més enllà dels assumptes que es tracten
des de les ciències humanes.
- Geografia humanística: anteriorment l’humanisme s’entenia com una cosa
laica, Tuan ho entén de manera inclusiva, holística, acaparant totes les
dimensions del ser humà; la religiosa i l’espiritual també.
- Amb el pas del temps els seus escrits s’han anat encaminant cap a un to més
religiós, per què no s’ha especialitat en la geografia religiosa? creu que aquesta
disciplina no existeix, sinó geo. humana o geo. cultural
- En els últims llibres, sobretot a l’autobiografia del 1999 s’obre al lector. Ja
abans a través de les publicacions de gènere epistolar –cartes entre amics-.
Creu que tots els seus llibres són una mica autobiogràfics –excepte la tesi. La
personalitat de l’autor es revela clarament en totes les obres, són sense voler
subjectius i personals, ja que, cadascú té percepcions diferents sobre una cosa.
- Tornaria a estudiar geografia, va començar per trobar un significat a la vida,
més endavant com sobreviure, ho va fer a través del cristianisme.
- Es considera intel·lectualment immadur, perquè sempre s’ha fer preguntes molt
bàsiques i infantils.

III. Antología de textos Tuan

-Espacio y lugar: una perspectiva humanística
Introducció: Espai + temps= naturalesa de la geografia. L’anàlisi espacial és
un gran què per a la geografia, també el lloc. El lloc està format per
l’experiència i les aspiracions de la gent, té una història, un significat, s’entén
segons cada perspectiva individual.
La perspectiva humanística: Tots els treballs acadèmics tenen en compte la
consciència, el camp humanístic, a més a més, treballa amb l’autoconsciència;
consciència de l’home sobre el seu coneixement. L’estudi de l’espai segons la
geo. humanística és l’estudi dels sentiments i idees sobre l’espai de la gent
segons la seva perspectiva a través de la experiència personal. A través de la
experiència coneixem el món: sensació, percepció, concepció. Aquesta última
es considera abstracta. p.55 El lloc també és de gran importància. Exigeix un
coneixement humanístic. Des de la tradició humanística els llocs s’han estudiat
des d’una perspectiva històrica, literària i artística, falta, però anàlisi sistemàtic:
ex: com es converteix una localització en lloc o el significat del sentit del lloc.
Falta coneixement filosòfic, a través del mètode i la perspicàcia dels
fenomenólegs.
Espai: de la 56 a la 82
la manera com el percebem o construïm varia segons cada individu i grup
cultural. Assumim que l’espai geomètric és la realitat objectiva, i que els espais
culturals i personals són distorsions.
La noció de distància és a prop i lluny, però també les nocions del temps
passat, present i futur, és una intuïció
-El geògraf humanista pot llegir entre línies. p.76
Lloc: de manera ordinària representa dues coses: posició a la societat –estatus
branca de la sociologia-i d’ubicació espacial –geografia. Els dos estudis se
solapen entre sí- Per Tuan l’espai es determina per les relacions humanes.
Potser el significat de lloc sigui la posició social. La gent es defineix sobretot
per la seva posició a la societat i estils de vida. El lloc és més que la ubicació i
que l’índex de l’estatus socio-econòmic, és un conjunt de qualitats.
El significat del lloc: a través de les expressions que la gent utilitza per donar a
la paraula un sentit emocional més enllà d’una ubicació o funció específica.
Sovint es parla de l’esperit, personalitat o sentit del lloc. El primer: espai com a
lloc sense forma i profà, o bé els llocs on es creu que hi ha esperits, llavors
seran llocs sagrats. Personalitat: igual que les persones els llocs adquireixen
caràcters amb el pas del temps, compost per les característiques físiques i
l’acció de l’home, a través de les relacions entre la natura i l’home. La
personalitat té dos aspectes: de sorpresa –objectiu i sublim, existeix
independentment de les necessitats dels humans, personalitats imponents com
el Gran Cañon- i d’afecte –caràcter amb el pas dels anys. Els sers humans
tenim la capacitat del sentit del lloc. 2 significats: visual i estètic. El món el
reconeixem a través dels ulls, però també a través de l’olfacte, l’oïda, el gust i el
tacte, amb aquests és necessari una relació propera i llarga amb l’entorn.
Podem conèixer un lloc subconscientment a través de les olors i el tacte, sense
la necessitat de veure’l.
-Relacionant personalitat i sentit del lloc distingeix dos tipus de llocs: aquells
que donen un significat a la vista –símbols públics-, i aquells que només es
poden conèixer després d’una experiència llarga –àrees de cuidado. Els
primers podríem dir que tenen estètica i que estan concebuts per a ser vistos,
causen afecte, admiració, fàcils d’identificar, en canvi, les àrees de cuidado no
són fàcils d’identificar i amb poca capacitat estètica. Arc de Triomf= símbol,
granja= àrea de cuidado, una ciutat o barri poden ser les dues coses. El que
tenen en comú l’Arc de Triomf i la granja per tal que els podem catalogar com a
llocs és que cada cosa és un petit món, essent un punt de poder i significat per
_lo_ que l’envolta. Llocs com a símbols públics: jardí, arquitectura monumental,
plaça pública, monuments. Llocs com a àrees de cuidado= parc, casa, bar,
barri, mercat, poble. –Àrea de cuidado: és també un lloc si les persones tenen
un vincle emocional amb el seu entorn material.
pàg. 101-102 Espai i lloc com a punt clau de la geografia. La geo. positivista, la
geo. és l’anàlisi de l’organització espacial, des de la perspectiva humanista
espai i lloc s’interpreten de manera diferent. Demostrar que formen una
estructura coherent és la seva primera tasca. Conèixer la naturalesa humana. A
partir de la naturalesa humana i l’experiència directa de l’espai i el lloc ++++
-El lenguaje y la producción de lugar: un enfoque descriptivo-
narrativo
En certa mesura el llenguatge forma el lloc.
Els noms propis d’un lloc li designen més potència que un nom genèric com
muntanya, enlloc de el Pedraforca, donant-li un caràcter distintiu.
Als geògrafs a l’hora d’estudiar com han nascut els llocs els falta tenir en
compte el tema del llenguatge, i no només els processos materials o aspectes
socioeconòmics. La geografia no és la descripció de la Terra. Els efectes de les
paraules d’un geògraf són un cas singular, amb efectes de dos tipus: -pràctic: a
l’hora de dur a terme un canvi s’ha d’elaborar un pla i procediment que serà
transmès a la resta. –perceptual (de la percepció): el més bàsic de tots dos; les
paraules poden cridar l’atenció sobres les coses, coses que fins llavors era
invisibles Els geògrafs són capaços de crear un lloc amb la seva eloqüència
(talent per parlar), basada en el coneixement. pàg.132.
Construir una cosa (casa, reputació) és molt difícil, destruir-la gens (cremar-la).
Ús del llenguatge per a construir.
A principi dels anys 60 sorgeix un nou moviment de geografia-humana:
perceptual. ...Taun: la paraula parlada i l’escrita s’han de tenir en compte en la
construcció d’un lloc. El llenguatge és essencial; els humans parlem. El
llenguatge ens permet entendre millor el procés de construcció d’un paisatge, la
seva personalitat. Ens demostra que un paisatge no és tan sols la part estètica,
també existeix la part moral. Com es pot però captar i estudiar la percepció, ja
que és tan subjectiva i elusiva? a través de mètodes científics a humanístico-
cultural, etc. pàg.139 per incorporar el llenguatge fer-ho a partir de diferents
escales segons diferents enfocaments o mètodes: - cultural: com cada societat
aplica el llenguatge per a fer real un lloc, - sociopolític, - lingüístic i literari: com
les paraules poden generar un lloc.
-Desierto y hielo: estética ambivalente
Els espais desèrtics i glaciars es consideren els espais més durs del món.
Aquests espais són considerats per els forans com espais d’indiferència, o bé,
com a gran recurs econòmic i poder polític per conquistar-los. També hi ha
l’aspecte de la por. La casa serà el punt de partida per poder explorar aquest
aspecte de la por. Totes les cases tenen un recinte una textura multisensorial.
És un espai protegit: balla, iglú
El sentiment de lloc dels exploradors: encara que sembli estrany, per aquestes
persones tan aventureres, és una base segura, un punt de partida.
Pels occidentals el desert és un espai menys hostil que els de gel, aquests han
estat d’interès en el període modern, la investigació i la ciència, aquí s’ha
treballat en equip, en canvi, al desert en solitari. Els exploradors polars gran
vincle amb les seves llars. tots captivats per la bellesa i la mort.

- Comunidad, sociedad e individuo

societat= impersonal, extensa comunitat= càlida i agradable individu= +o- igual
que societat
Abans individu i individualisme= orgull per la civilització occidental, avui =
egoisme falta equilibri i estima entre els 3 conceptes per això no tenim clar la
visió de la possibilitat que tenim de la felicitat i plenitud. El problema que tenim
és sobre l’individualisme físic i intern
 -Los buenos heredan la Tierra
Sempre hi ha hagut desigualtats, on els més pobres han sigut sempre els més
perjudicats. Tuan: la religió pot servir per a consolar aquells que aquest fet els
fa patir. Segons el libro de contabilidad de Dios les bones persones heretaran
la Terra. Ens sembla que les desigualtats són molt grans, per dues raons, però
no ho són tant. Les dues raons: ens fixem en allò extern i no en la manera com
es viu i tampoc ens fixem en els factors de disminució de les desigualtats. És
amb les societats estratificades on pobres i rics comparteixen certs valors que
sorgeix la voluntat de millorar de classe social. En els entorns naturals és la
mateixa naturalesa que determina l’escala social, en canvi, en els entorns
construïts és la voluntat dels éssers humans de pujar categories. Satisfaccions
quotidianes= experiència, aquesta redueix la deigualtat. La cultura és molt
determinant. Una persona amb menys poder adquisitiu possiblement tindrà una
vida més plaent, que un ric, ja que aquest, no té temps per gaudir dels plaers
verdaders de la vida. Experiència, imaginació i temps, el pecat és el més
poderós. Comenta els 7 pecats capitals. La bondat fa reduir la desigualtat.
IV. Texto inédito
Espacio, lugar y naturaleza: discurso de despedida Tuan
S’ha passat la vida estudiant, el lloc, la naturalesa i l’espai, diu que sobretot en
la natura és on encara no ha arribat a entendre-ho. Espai i lloc: Els humans
tenim una ment errant; estem a un lloc, però a través de la imaginació alhora
podem estar a un altre lloc. El lloc ens determina com a persones, ens
impregna les seves qualitats. Ens determina el caràcter. Els llocs tenen poder
sobre nosaltres, avui però, els llocs, i fins i tot casa nostra ja no ens vinculen de
la mateixa manera. Naturalesa: el coneixement que tenim cadascú determina
la manera d’apreciar-la. El coneixement pot donar lloc a la por i superstició. Pot
tenir un efecte negatiu; angoixa. El temps com la imaginació o el coneixement
s’eliminen o es redueixen per tal que la naturalesa sigui més plaent. Què és
real?: com que ell no és filòsof no sol plantejar-se què és real. Sinó en realitats
organitzades per la ment humana com el paisatge.
V. Yi-Fu Tuan en el contexto de la geografía humanística Nogué
Geo. humanística
Yu-Fu Tuan màxim representant de la geografia humanística. Aquesta corrent
apareix a mitjans anys 70, i pren molt rellevància durant els anys 80. Està
inspirada en la fenomeologia, una nova perspectiva que s’enfronta amb el
neopositivisme de les ciències socials i de la geografia humana. Vol descobrir
nous horitzons que fins llavors havien estat infravalorats, es crea una nova
metodologia en que el geògraf podrà obtenir una millor informació entre la
relació dels éssers humans i el seu entorn. Es volia entendre aquesta
relació, com es creen els llocs i el sentit del lloc. Els llocs no són considerats
només com a un punt localitzat, sinó que van més enllà. L’espai geogràfic és un
espai existencial, els llocs són sentiment, significats, emocions, estan
compostos per elements intangibles i immaterials, per tant, cada lloc és
únic; sentit del lloc. Per tal d’arribar als seus objectius es treballa a través d’una
metodologia qualitativa.
Dues obres de Tuan són el referent per la resta de geògrafs seguidors del
moviment. Topofilia....i Space and place....El primer perquè els humans ens
sentim bé en un lloc determinat, perquè ens sentim part d’un lloc. Concepte de
percepció. ++ pàg.240 En aquella època també apareix el moviment de la
geografia de la percepció i el comportament ambiental. Taun s’interessa per
aquesta branca, però sobretot el que li interessa és la geografia humanística,
aquesta el que vol es una nova visó, res a veure amb el neopositivisme. Ara es
tenen en compte els valors, i el lloc com a identitat. Ara el paisatge no
només serà allò que veiem, sinó allò que escoltem, toquem o olorem. El terme
lloc, és clau. Aquest és com l’espai geogràfic es materialitza. També, els llocs
són un element d’estabilitat emocional, ja que, actuen com a vincle entre
els fenòmens globals i l’experiència individual. +++ El concepte
d’experiència com a fonamental, experiència = relacions que tenim amb
l’entorn de la nostra quotidianitat; les nostres sensacions, pensaments,
percepcions i emocions. Qualsevol espai pot ser un lloc, és allà on hem viscut
algun fet, allà on hi passem el dia dia, on hi aboquem les nostres experiències,
frustracions, emocions....El paisatge és multisensorial i no només el que
veiem. Molts d’aquests temes seran els tractats a la geografia
contemporània actual= emocional, la geografia del gènere: temps, espai i
lloc. La geo. humanístics s’interessa per: iconografia del paisatge, mapes
mentals, percepció ambiental, geografies de la vida quotidiana, etc. Van
explorar noves vies: fenomologia, existencialisme, hermenèutica, però
també noves fonts d’informació: art, literatura, fotografia....Per altra banda, van
voler recuperar aspectes dels geògrafs més clàssics; esprit de finesse: la cura
per l’estil literari, ja que, el medi justifica el missatge: un text ric i acurat
despertarà més fàcilment les emocions del lector.
La geo humanística va desencadenar un extens món teòric i metodològic,
alguns sobretot a través de la fenomologia= eina per aprendre a experimentar
en tota la seva plenitud un paisatge, podem entendre el caràcter d’un lloc. els
seus mètodes són múltiples i heterogenis: entrevistes, arquitectura, fotografia,
etc.
Spiegelberg (geògraf, 1982) proposa dos mètodes fenomològics: - transposició
imaginativa: posar-se al lloc d’una altra persona per estudiar la seva
experiència. –la trobada i la exploració conjunta: investigador i l’individu
estudiat comparteixen l’experiència viscuda.
Tenen interès en la manera com l’estudiós transmet la informació. La
literatura com a eina d’exploració d’un lloc i l’experiència humana en un
paisatge.

Geo emocionals
Geògrafs geo. emocional: Hubbard, Kitchin i Valentine, Cresswell. David Kolb
Rose, Mels i Sack ? Per a la geo actual, el concepte lloc també és un element
clau. Avui se li té molt d’interès. Retorn del lloc, a causa de les dinàmiques
actuals de l’economia, política, societat i cultura. Es parla d’allò global i allò
local. Aquest món tan globalitzat, en crisi; no tal sols econòmica, està canviat;
el nostre modus operandi està canviant, la forma com entenem el nostre
entorn, és per això, que necessitem un altra forma de relacionar-nos ‘hi. Tenim
canvis de percepció sobre els sistemes de producció i de consum, de
creixement, de valors socials, de les feines, dels recursos naturals....= canvi
cultural, social, territorial, econòmic, ètic, estètic = a que mirem el nostre
entorn, els llocs d’una altra manera, de manera més emocional. Fins ara creiem
que l’espai geogràfic era punt geodèsic, ara ens adonem que és molt més que
això, és un espai existencial, format per llocs amb elements tangibles i
elements intangibles. Amb la globalització i per tant la homogeneïtzació s’ha
reforçat el caràcter individual de cada lloc, donem valor a les nostres arrels.
Renaixement de l’interès en allò emocional sentiments i afecta. Interès en la
relació emocional entre les persones i els llocs. Temes que ho apliquen:
arquitectura emocional, paisatges de l’emoció, semiòtica, poètica de l’afecte i
de l’emoció, espai públic i emoció, política i emoció, etc. (temes ja impulsats per
Tuan) des d’aquí apareixen revistes o llibres de la temàtica. Contínuament
interactuem amb llocs, aquests ens aporten emocions.

La Cerdanya. 1926. Pau Vila

Pròleg d’Oriol Nel·lo. Edició del 1984. Llibre escrit al 1926, per tant, el territori
estudiat per par de Vila ja no és el mateix, sinó que ha patit molts canvis. Pau
Vila, 1881, Sabadell. Autodidacta. Pedagog. Va estudiar a Ginebre i residí a
Colòmbia. Un cop torna a casa decideix dedicar-se a la geografia. A França
mètode de l’Escola francesa de geografia de Paul Vidal de la Blache. A
Barcelona fa de docent i de divulgador. Es va encarregar de la part de
geografia de la col·lecció d’Enciclopèdia Catalunya, la primera obra de la qual
va ser La Cerdanya. Treballa també sobre l’assumpte de la divisió territorial de
l’administració pública a Catalunya; les comarques. Al 39 s’exilia cap a Sud-
Amèrica, amb 80 anys d’edat torna a casa. Rep molts reconeixements i
homenatges al llarg de la seva vida.
La Cerdanya és la primera obra seva de temàtica estrictament geogràfica, és
una peça clau el l’evolució del pensament de Vila, essent el geògraf més
influent del S.XX. La Cerdanya en l’evolució dels estudis geogràfics a
Catalunya. Vol aconseguir monografies comarcals segons el patró de l’Escola
francesa. Nou gènere d’estudis a Catalunya. Aconseguir una sèrie de
monografies comarcals segons les idees de l’escola francesa acabant abastint
tot Catalunya hi ha la diferència en vers la feina desenvolupada a partir de la
idea de la Blache és l’escala, a França regió, a Catalunya monografia comarcal.
Elements d’aquesta corrent en el llibre: el valor donat al coneixement directe
del terreny, a l’enquesta com a base, l’estructura de l’exposició i el vocabulari
emprat. És el llibre que marca l’inici d’una època en l’evolució del pensament
geogràfic a casa nostra, introdueix el mètode de l’Escola possibilista francesa al
país. Punts bons d’aquesta escola: observació directa o la percepció del medi.
Punts febles: no integra els diferents elements en una síntesi explicativa o
poques referències a estructures territorials més àmplies. Aquest mètode va
seguir durant 5 dècades més al nostre país.
És un element per entendre el pensament geogràfic català del segle passat i
també per veure i entendre l’evolució de la reflexió geogràfica a Catalunya.
Segons Nel.lo és un llibre extraordinàriament ben escrit i ple de vida.
Advertiment Explica que encapçala un nou gènere d’estudis a Catalunya, i
quin és el motiu i el mètode del llibre. Guiats per l’escola francesa de Vidal de
la Blache. Objectiu: presentar l’ambient físic de cada comarca a través de la
seva evolució, i com la vida humana s’ha desenvolupat i adaptat a un medi en
concret. Interpretació de la geografia com una ciència natural. Diu que la
informació auxiliar és incompleta. El llibre està dividit en 3 parts: Fisiografia,
geo humana i monografies locals. Les dues primeres són el cos del llibre, parts
purament geogràfiques , visió sintètica amb característiques humanes i
físiques. Les monografies: detalls d’ordre local; divisions administratives,
evolució toponimia, distàncies,....A la primera edició hi anaven també mapes i
intineraris.
Primera part. Fisiografia
I. Visió de conjunt
Descripció general com un poema. Extensió i límits. La plana i la muntanya: les
dues divisions més característiques, les dues divisions naturals. Diferents
esquemes representant els seus escrits.

II. Evolució geològica

-Origen de la conca: sistema de falles. El llac miocènic. Els últims temps
geogràfics (terratrèmols de poca intensitat, etc.). –Composició geològica dels
terrenys: geologia de muntanya. Geologia de plana. –L’estructuració de la
plana.
III. El clima de Cerdanya
-Generalitats climàtiques.-Diferències climàtiques entre baga i solana: amb
exemples de temperatures de diferents pobles de diferents altituds. –Pluges i
neus i llur regisme.-Valls de clima especial: dues valls afluents a la Cerdanya;
la de Llavanera i la del Querol, dos espais amb característiques especials. A la
vall de Querol la vida és molt més dura que a la resta: molta fred, molt vent i
molta neu
IV. El paisatge
Descripció del paisatge en diferents espais: L’aspecte de la Plana, el planell de
la Perxa, Les Costes, El muntanyam de la Solana, El muntanyam de la Baga.
Vegetació, cims, rius, animals, clima, formació, geologia,....
Segona part. Geografia humana
 V. El desenrotllament històric del poblament
Evolució dels assentaments humans, ho fa per períodes: la Cerdanya
prehistòrica, protohistòrica, romana, primers segles de l’edat mitjana, comtal-
sembla que seria en aquest període quan el poblament s’hauria completat,
època també en què es construeixen les esglésies romàniques (s.xii)-, darrers
temps de l’edat mitjana -mort Bernat Guillem i regna Berenguer III, època en
que es funda Puigcerdà i Bellver-, la capitalitat de la Cerdanya, darrers grups
de població apareguts. On es van assentar els nuclis de població, restes
trobades, la toponímia, diferents regnes i poders,.... val a dir que ha sigut espai
poc triat per a viure-hi al llarg de la història, arran de les condicions climàtiques
tan adverses.
VI. Emplaçament i caràcter geogràfic de les poblacions
Se centra en els principals nuclis de població: Puigcerdà, Llívia, Bellver i
Burgmadama.
Tota la comarca s’agrupa formant petits nuclis de població, poc distanciats
entre ells, tant al pla com a la muntanya. Poblament força espès. Molt poques
cases aïllades: o bé són modernes o bé és l’últim que queda d’un antic nucli de
població. Mitjana de 30 cases per nucli. la part francesa nuclis més grans i més
poblats arran de la cruesa del clima de la zona. Parla del nombre de cases
existents a la comarca. Prefereixen el canvi de pendent, lloc on hi ha la sortida
d’aigües subterrànies.
Antigament l’home s’assentà a la plana, això va anar canviant, a causa, de la
gran humitat, per la inversió de la tª i perquè les terres cultivades quedaven
massa lluny. Les agrupacions de muntanya es disposen allà on toqui més el
sol i on hi toqui menys el vent fred. Tenen l’usdefruit dels alts pasturatges i dels
grans oscos Els nuclis de població a la muntanya són més nombrosos però
més petits, aquesta manera es repeteix a totes les zones de muntanya
temperada. en aquests indrets la població s’ha anat mantenint.
Els pobles de vall, són fruit d’un camí de tràfec. Condicions climàtiques
feixugues, buscant el sol, i la millor temperatura. En aquests espais la població
s’ha anat reduint. El poblament total explica que el de caràcter rural ha anat
disminuït, vers l’urbà que ha anat augmentant arran del turisme. En un apartat
parla de la Vall de Querol i la d’Alp: la primera súper poblada, l’altre gens i
n’explica els motius i l’evolució, com també del cas de Vallsabollera. En un
altre apartat parla del poblament segons l’altitud i l’exposició: tant a solana com
a obaga les cases rurals són el mateix nombre, ja que, la obaga és també un
bon lloc per el desenvolupament agrícola, com ara que la neu priva de les
glaçades.
VII. Les cases i llurs agrupaments
no hi ha masos aïllats. Un camí o encreuament d’aquests ha sigut l’origen dels
nuclis de població. Planta baixa deshabitada, els pisos de dalt hi ha les
habitacions, així reben sol. Diu que aquell qui no hagi estat mai a la Cerdanya
quedarà sorprès per l’aspecte de les cases, perquè són diferents a la resta de
cases de pagès de Catalunya. Un tancat emmuralla la casa amb els estables,
cases de grans dimensions, la part de baix deshabitada, es creu però, que no
sempre ha estat així, sinó que va ser a començaments de segle XX a la part
espanyola i mitjans s.XIX a la part francesa, degut al predomini del bestiar
gros. a mesura que es v apujant d’altitud les dimensions de les cases
disminueixen, ja que, el bestiar gros ja no hi és tan present, perquè els prats de
menjar ja van escassejant.
En els baixos primer pel bestiar, després com a magatzem, al primer pis cuina-
menjador i dormitoris, a dalt les golfes on s’assequen els productes obtinguts.
parla dels materials emprats...els de la zona. Les teulades fetes de llosa són el
tret més característic, la pissarra emprada ja que és el material disponible i
adient per la neu. les cases urbanes a baix hi havia comerços.
VIII. Agricultura i ramaderia
Comarca especialment ramadera arran de la seva condició muntanyosa, també
pagesa per l’ampla plana de la conca. Fa una evolució agrícola amb els
conreus actuals del moment, vinya i conreus perduts. Actuals (1926): patata,
sègol, blat, patates (recents) i herba. La vinya es perd, només es manté en una
franja, encara que es creu que a l’Edat Mitjana era una activitat força estesa.
Un altre conreu desaparegut és el cànem, també blat negre o fajol, o mestall
(barreja de cereals).
El sègol ha estat el cereal per excel·lència per la seva adaptació al clima.
l’arribada de la patata va ser molt important, ella juntament amb les cols seran
la base d’alimentació. parla també dels prats naturals, la Cerdanya com a país
d’herba. Dona dades en % de la superfície ocupada per prats al llarg del
temps. Horts molts escassos i poc variats, sobretot a terres altes i inexistent a
l’hivern. Pomeres i pereres arreu, ja que floreixen al juny i d’aquesta manera
sobreviuen al clima de la Cerdanya. Les peres molt conegudes s’acaben
convertint en una explotació agrícola. Evolució dels treballs agrícoles; molt
tradicional pel clima i l’accident del terreny. Els pagesos que queden són
aquells que tenen terres per viure’n (masovers o propietaris), ha perdut
extensió però ha augmentat extensió. Immigració temporera: jornalers que
venen de diferents contrades a l’hora de segar el blat. Comarca ramadera per
naturalesa, transhumància de la muntanya a la plana, cap a Urgell
generalment, amb l’expansió dels regadius va augmentar la humitat cap a
Urgell i van cap a l’Empordà . El bestiar que hi domina: oví, boví i cavall, de
porcs deu ni do (per autoconsum). Es fa el recompte de cada tipus d’animal.
Eugues, pollins, vaques i vedells són la part principal del capital ramader de la
Cerdanya, ja que, es poden mantenir tot l’any, en canvi, l’oví s’ha de traslladar
a la terra baixa.

IX. La indústria
Primer era una comarca que s’ho havia de fabricar tot, arran de la seva gran
desconnexió per les xarxes viàries pèssimes amb el món exterior. Destaca la
indústria lletera que es va fent lloc a la comarca. La indústria tèxtil ha estat la
de més importància, a través de fibres vegetals i animals. La última
manifestació industrial moderna, diu, és l’hostalera. Ja és un país de turisme,
diu, gràcies a la seva bellesa i el clima. La llei no permet cap més indústria per
por al contraban. La indústria moderna de la muntanya: el turisme.
X. Les vies i el tràfec
Primers camins romans. Primers ponts,....història, tot per obrir la comarca al
món. Trens. Vocació comercial dels cerdans arran de la seva ubicació, i també
gràcies a la bona qualitat de certs productes com el blat o sègol, però sobretot
de bestiar. El primer mercat finals S.XI. Mercats i fires a l’Edat mitjana més era
exportació que importació....
XI. Població i migració
Estudi del moviment de la població en època contemporània i les seves causes.
Quadres amb habitants per any, per km2, població urbana, rural densitat, etc.
La gran despoblació deguda a l’èxode rural cap a les ciutats, també la poca
natalitat. Diu que la baixa natalitat és una malaltia vinguda de la ciutat, per por
a tenir-ne si total acabaran matant-los (per culpa de la guerra).
La emigració estacional com a fet molt important, marxen a l’hivern (sobretot
joves i els no propietaris). Molts però ja no tornaran, sinó que s’acaben quedant
allà on van anar, per exemple la ¾ part de tocinaires de Barcelona són
cerdans. Immigració estiuenca des de les millores en les vies de comunicació,
arriben estiuejants. Les migracions dona caràcter obert als cerdans, reservats,
polits, acollidors,....El català és la llengua de tota la comarca, a la part francesa.
Tercera part. Monografies
En forma de diccionari la descripció de cada poble i veïnat, característiques i
l’ordre administratiu, artístic o arqueològic

Parla sempre, diferenciant la Cerdanya francesa de l’espanyola. En la majoria

de casos per la part espanyola es troba amb falta de dades.