CONTRA EL METODO, PAUL FEYERABEND

En el següent text, comentarà un fragment extraït del llibre "Contra el metodo", del
filosof Paul Feyerabend.
Paul Karl Feyerabend va ser un filòsof de la ciència que al llarg de la seva vida va
experimentar una evolució constant en el seu pensament (popperià, antirracionalista,
empirista,antiempiristahttps://es.m.wikipedia.org/wiki/Empirismo, antipositivista i
relativista), sempre amb un alt grau d'anarquisme i sentit crític que el van portar a
postular l'anarquisme epistemològic . És un dels dos autors de la tesi de la
inconmensurabilitat.

En els seus assajos va utilitzar una comunicació clara i expressiva, distant del
llenguatge fred i asèptic que és, segons Feyerabend, una de les mancances o defectes
de forma dels que generalment adolceix la redacció acadèmica. Va utilitzar amb
freqüència cites de filòsofs marxistes, entre altres Lenin, Mao Tse Tung i Rosa
Luxemburg. Feyerabend es va fer famós per la seva proposta postura anarquista de la
ciència i el seu rebuig a l'existència de regles metodològiques universals. Les crítiques
negatives inicials que va rebre el seu llibre Contra el mètode li van ocasionar,
una profunda depressió.

La idea principal d'aquest fragment ens reflecteix la postura anarquista d'aquest filosof
" aquest assaig ha estat escrit amb la convicció que l'anarquisme, que tal vegada no
constitueix la filosofia politica més atractiva, és però ningú excel·lent per a
l'epistemologia i per a la filosofia i la ciència"

L'anarquisme epistemològic, és una teoria

epistemològicahttps://es.m.wikipedia.org/wiki/Epistemolog%C3%ADa desenvolupada pel
filòsof de la ciència austríac Paul
Feyerabendhttps://es.m.wikipedia.org/wiki/Austr%C3%ADacohttps://es.m.wikipedia.org/wiki
/Paul_Feyerabend, que sosté que no hi ha regles metodològiques útils o lliures
d'excepcions, que regeixin el progrés de la ciència. Sosté que la ciència que funciona d'
acord amb normes fixes i universals no és realista, sinó perniciosa i perjudicial per a la
ciència. Proposa en canvi una epistemologia oberta, a manera d' una sèrie d' eines de
recerca científica adaptables a cada context però no postulades com a lleis
inamovibles.

Feyerabend va afirmar que una metodologia científica universalment vàlida és un

contrasentit, que no poden dictar-se normes a la ciència per al seu desenvolupament.
Va criticar àcidament el cientificisme per ser «castells en l'aire». Atès que no hi ha
coneixements certs i no se sap quins paradigmes dominaran la ciència del futur,
descartar-los ara suposa tancar portes al demà. Feyerabend argumenta que la ciència
és una empresa essencialment anàrquica, que els mètodes científics no són monopoli
exclusiu en el lidiar amb el coneixement i que els científics mai han obrat amb una
tradició distintiva i estretament definida. Descriu el procés de l' educació científica
contemporània en una forma lleu d' adoctrinament, per tal de fer la història de la
ciència més avorrida, simple, uniforme, objectiva i més fàcil d' entendre per a normes
estrictes i inflexibles.

La teoria es basa en l'observació que no existeix un mètode científic d'identificació únic

que sigui coherent amb les pràctiques del paradigma del progrés científic - la revolució
científica. Es tracta d'una crítica radical de la historiografia
racionalistahttps://es.m.wikipedia.org/wiki/Racionalista i empirista que tendeixen a
representar els herois de la revolució científica com a escrupolosos investigadors que
depenen de la recerca empírica.
Mentre en la realitat moltes vegades, com exposa va ser el cas de Galileu, es basen
més en la retòrica, la propaganda i l'epistemològica per donar suport a les seves
doctrines, i que els criteris estètics, capricis personals i els factors socials són molt més
freqüents que el que la historiografia dominant permet.
Les lleis de la ciència com les que postula la física
aristotèlicahttps://es.m.wikipedia.org/wiki/Aristot%C3%A9lica o la de Newton han
demostrat no només a nivell local ser incorrectes, sinó totalment falses, basant-se en
suposicions sobre les entitats inexistents. Que el moviment de Newton a la física
aristotèlica a la teoria de la relativitat d'Einstein
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albert_Einstein és un paradigma del progrés científic i, no
obstant això, que cadascuna al seu torn s'ha demostrat falsa il·lustra per a l'anarquista
epistemològic que les teories científiques no corresponen a la "veritat", sinó que s'ha
d'avaluar la seva conveniència en altres motius. Feyerabend va portar una comparació
entre la manera com un paradigma científic o va reemplaçar o triomfar sobre un altre,
i de la mitologia comparativa, en què els elements d'un mite s'adapten a un nou i
triomfal successor.

L'anarquisme epistemològic de Feyerabend nega l'existència d'un únic mètode per

donar amb el coneixement científic. En el seu lloc, afirma l' existència de moltes vies d'
accés al coneixement veritable. Però a més, l'anarquisme epistemològic afirma que
sotmetent-nos estrictament a les regles de la ciència, no serem capaços de descobrir
res de nou, atès que la ciència és un procés creatiu i «anàrquic» on els opressius
principis racionals imposats, són principalment un destorb en la recerca de la veritat.
En conclusió, el que realment subjau a l'anarquisme epistemològic és: la idea que John
Preston encertadament ha vingut a anomenar «pluralisme metodològic», i una crítica a
l'epistemologia normativa en favor de la descriptiva.

Feyerabend basicament plantejava que els processos científics havien d'estar lliures de
qualsevol dogmatisme científic, epistemològic o metodològic. Feyerabend planteja que
es realitzin mitjançant un exercici total de la llibertat del científic, és a dir, aplicant tots
els seus coneixements, posant en joc les diferents metodologies per construir teories
segons convingui, col·locant elements contraracionals (que podran arribar a ser
racionals), establint hipòtesis ad hoc (que validin particularitats), en definitiva,
establint la màxima llibertat en els processos d'investigació. La veritat científica ni està
completa ni és generalitzable, sinó que és un procés històric-dialèctic en el qual es van
descobrint noves veritats que podran ser definitives fins que siguin ensorrades en pos
d'altres veritats. Res és concloent ni immutable.

Paul Feyerabend es guanya l'apoderament d'"Enemic de la Ciència" per part dels

científics de l'època. El dogmatisme imperant en cadascun dels camps epistemològics
no va tolerar l'odi de Feyerabend de considerar la Ciència com una cosa oberta i lliure
que no ha d'estar sotmesa a la rigidesa dels mètodes ja que aquests capen les
possibilitats de descobriment i creixement que haurien de caracteritzar la Ciència.
Feyerabend fa una encertada anàlisi sobre com grans científics de la història van haver
de lluitar contra aquests dogmes arribant a estar en risc grans avenços, com la teoria
heliocèntrica de Copèrnic, que va ser fortament criticada pels científics de l'època en
anar en contra dels dogmes establerts com a irrebuts fins al moment.

La denominació d'anarquisme en l'epistemologia de Feyerabend no és casual. La seva

concepció de la Ciència com un procés humà en què la màxima expressió de llibertat
individual va íntimament lligada al desenvolupament col·lectiu de la humanitat és un
dels principis bàsics de l'anarquisme. Per a l'anarquisme, l'individu va construint la seva
"veritat" basat en la interrelació cognitiva entre el coneixement adquirit al llarg de la
seva vida, les lectures realitzades, les experiències viscudes i, sobretot, en la trobada
amb els seus semblants, on ofereix el seu punt de vista en un diàleg horitzontal on
coneix altres "veritats" que són discutides democràticament enriquint el coneixement
col·lectiu (i l'individual) per, mitjançant el procés dialèctic conjunt, construir processos
d' actuació enfront de la situació tractada.

Això representa que la teoria és validada mitjançant el procés col·lectiu, portant això
implícit que el correcte és definit en base a les característiques i possibilitats que
ofereix l'objecte de la recerca. Això significa que l'investigador no hauria d'arribar amb
una idea absoluta i tancada sobre la metodologia que emprarà, sinó per contra, haurà
de construir-la de forma conjunta (eliminant la separació de subjecte-objecte),
adaptant les tècniques que utilitzarà el context en què es troba submergit. D'aquesta
manera, l'investigador, passa de trobar-se en una relació vertical subjecte-objecte a
una relació horitzontal on es fon amb l'objecte d'estudi per col·locar l'avanç científic
per sobre de les seves pròpies conviccions epistemològiques. El desenvolupament
epistemològic s' imposa a qualsevol tipus de restricció metodològica provinent dels
diferents dogmes científics.

En el pla educatiu considero que l'anarquisme epistemològic postulat per Feyerabend

ofereix claus per establir processos d'ensenyament-aprenentatge humans dins de les
institucions educatives. L'educació tecnicista, amb el llibre de text o amb el monopoli
pedagògic del docent com a baluards d'ella, impera avui dia a la majoria de les aules.
S'hi aplica un material que porta implícit un dogma metodològic (el mecanicista) sobre
la població estudiantil sense tenir en compte les seves característiques socioculturals,
econòmiques, històriques o d'estils d'aprenentatge.
 És a dir, ignora que cada grup d'estudiants (i cada estudiant) és únic i que, per tant,
precisa d'estratègies singulars que s'adaptin a les seves particularitats. En el cas del
llibre de text, hi ha un material, el professor l' executa i l' alumnat el rep. Ambdós,
professor i alumnat, són éssers passius en la creació del procés d' ensenyament-
aprenentatge dins l' educació tecnicista. En la versió del monopoli pedagògic del
docent tot el procés educatiu emana del que el professor considera correcte
(metodologia, continguts, estil d'ensenyament, etc.), ignorant totes les característiques
dels estudiants embolicats en el procés educatiu. D' aquesta manera, dificilment podrà
enllaçar amb els estils d' aprenentatge, els coneixements previs o les inquietuds dels
estudiants el que desembocarà en un espai educatiu desmotivant on l' únic objectiu
serà l' avaluació. La idea d'un mètode, quin sigui, capaç d'educar tothom des d'una sola
subjectivitat no és més que un absurd epistemològic i, per tant, educatiu. L'actual
tònica educativa és l'antítesi de l'anarquisme epistemològic, i no només d'aquest, sinó
també del constructivisme treballat per Ausubel, Novak i Hanesian:

Mitjançant l'anarquisme epistemològic, tant estudiants com docents esdevenen

subjectes actius del procés educatiu, tots dos es necessiten. El docent posa a disposició
de l' alumnat tot el seu coneixement sobre metodologies, tècniques, estratègies i
elements que afavoreixen un aprenentatge significatiu en l' alumnat. Els estudiants
participen en la construcció del procés d' ensenyament-aprenentatge a través del
diàleg permanent amb el docent en el qual exposaran les seves preferències per al
desenvolupament de les aules, així com els seus coneixements previs, inquietuds i
interessos en la vida.

Aquesta interrelació constant entre docent i estudiants establirà l'espai escolar com un
lloc on es desenvolupa la democràcia més radical, un lloc on exposar les idees de
cadascú, establir diàlegs i arribar a acords comuns en el desenvolupament col·lectiu de
l'aula i, per extensió, de l'escola i la societat. Atorgant el protagonisme de la
construcció didàctica a docents i estudiants no només aconseguirem un espai educatiu
més adequat a les característiques del grup amb el qual treballem, sinó que aportarem
habilitats tan essencials per a una societat democràtica com són la llibertat de
pensament i expressió, la reflexió sobre el més positiu per a cada circumstància, el
diàleg en favor del benefici comú o el poder de decisió.

Les habilitats socials s'aprenen exercint-les, però dins del sistema educatiu estan en
decadència, col·locant tant docents com estudiants en la submissió al donat, alienant
les seves capacitats humanes de llibertat, diàleg, reflexió i decisió. A les nostres mans
tenim la possibilitat de revertir aquesta situació per començar a introduir a les aules
els elements democràtics que tant demanem per a la nostra societat però que s'hi
troben absents. Volem ciutadans actius, democràtics i amb llibertat d'expressió i
pensament? Comencem llavors permetent aquestes característiques al nostre alumnat
perquè puguin interioritzar-les i desenvolupar-les.

La següent idea que ens proposa "la història... ens demostra la complexitat del canvi
humà i del caràcter impredicitble de les últimes conseqüències de qualsevol acte o
decisió dels homes", l'autor intenta reflectir com la història ens demostra que el canvi i
l'evolució humana és molt més complexa del que sembla i ens explica la ciència.

La història de la ciència documenta el desenvolupament històric de la ciència, la

tècnica i la tecnologia, així com la interrelació que han tingut les tres entre si i amb la
resta dels aspectes de la cultura a nivell mundial, com són l' economia, la societat, la
política, la religió, la ideologia, etc. En un sentit ampli, la història de la ciència existia
en moltes civilitzacions des d' abans de l' Edat moderna. La ciència moderna és
diferent en el seu enfocament a la ciència antiga i és la que defineix ara el que s' entén
com a ciència en el sentit més estricte del terme. La paraula ciència es feia servir per
categoritzar un tipus de coneixement específic, més que per referir-se a la recerca d'
aquest coneixement. En particular, la ciència era el tipus de coneixement que les
persones poden comunicar-se entre si i compartir.

Es divideix en diferents disciplines, com les ciències formals que són:

La història de les matemàtiques és l' àrea d' estudi d' investigacions sobre els orígens
de descobriments en matemàtiques, dels mètodes de l' evolució dels seus conceptes i
també en cert grau, dels matemàtics involucrats. El sorgiment de la matemàtica en la
història humana està estretament relacionat amb el desenvolupament del concepte
del nombre, procés que va ocórrer de manera molt gradual en les comunitats humanes
primitives. Tot i que disposaven d'una certa capacitat d'estimar mides i magnituds, no
posseïen inicialment una noció de número. Així, els números més enllà de dos o tres,
no tenien nom, de manera que utilitzaven alguna expressió equivalent a "molts" per
referir-se a un conjunt més gran.

La història de la lògica documenta el desenvolupament de la lògica en diverses

cultures i tradicions al llarg de la història. Tot i que moltes cultures han emprat
intrincats sistemes de raonament, i, fins i tot, el pensament lògic estava ja implícit a
Babilònia en algun sentit, la lògica com a anàlisi explícita dels mètodes de raonament
ha rebut un tractament substancial només originalment en tres tradicions: l'Antiga
Xina, l'Antiga Índia i l'Antiga Grècia.
Tot i que les datacions exactes són incertes, particularment en el cas de l'Índia, és
probable que la lògica emergeixi en les tres societats cap al segle IV a.C. El tractament
formalment sofisticat de la lògica prové de la tradició grega, especialment de l'
Organon aristotèlic, els assoliments del qual serien desenvolupats pels lògics islàmics i,
després, pels lògics de l' Edat Mitjana europea. El descobriment de la lògica índia entre
els especialistes britànics al segle XVIII va influir també en la lògica moderna.

Altres disciplines són les ciències naturals com:

La història de la física abasta els esforços i estudis realitzats per les persones que han
tractat d' entendre el perquè de la natura i els fenòmens que s' hi observen: el pas de
les estacions, el moviment dels cossos i dels astres, els fenòmens climàtics, les
propietats dels materials, entre d' altres. Gràcies al seu vast abast i a la seva extensa
història, la física és classificada com una ciència fonamental. Aquesta disciplina
científica es pot dedicar a descriure les partícules més petites o a explicar com neix una
lluna.
La majoria de les civilitzacions de l'antiguitat van tractar des d'un principi d'explicar el
funcionament del seu entorn; miraven les estrelles i pensaven com elles podien regir el
seu món. Això va portar a moltes interpretacions de caràcter més filosòfic que físic; no
en va en aquells moments a la física se l'anomenava filosofia natural. Molts filòsofs es
troben en el desenvolupament primitiu de la física, com Aristòtil, Tales de Mileto o
Demòcrit, ja que van ser els primers a tractar de buscar algun tipus d'explicació als
fenòmens que els envoltaven. Les primeres explicacions que van aparèixer en l'
antiguitat es basaven en consideracions purament filosòfiques, sense verificar-se
experimentalment.

La història de l'astronomia és el relat de les observacions, descobriments i

coneixements adquirits al llarg de la història en matèria astronòmica.
L'astronomia sorgeix des que la humanitat va deixar de ser nòmada i es va començar a
convertir en sedentària; després de formar civilitzacions o comunitats va començar el
seu interès pels astres. Des de temps immemorables s'hi ha vist interessat, aquests
han ensenyat cicles constants i immutabilitat durant el curt període de la vida de
l'ésser humà el que va ser una eina útil per determinar els períodes d'abundància per a
la caça i la recol·lecció o d'aquells com l'hivern
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Invierno en què es requeria d'una preparació per
sobreviure als canvis climàtics adversos. La pràctica d' aquestes observacions és tan
certa i universal que s' han trobat al llarg i ample del planeta en totes aquelles parts on
ha habitat l' ésser humà. Es dedueix llavors que l'astronomia és probablement un dels
oficis més antics, manifestant-se en totes les cultures humanes.
En gairebé totes les religions antigues existia la cosmogonia, que intentava explicar
l'origen de l'univers, lligant aquest als elements mitològics. La història de l'astronomia
és tan antiga com la història de l'ésser humà.

La història de la geologia estudia el desenvolupament al llarg de la història de la

geologia com a ciència —que avui s'ocupa de la composició, estructura, història i
evolució de les capes internes i externes de la Terra i dels processos que la
conformen—. La geologia, com a ciència de la Terra, comparteix tronc comú amb
moltes disciplines que se n'han desgalat, o compartit camp, com la paleontologia, la
vulcanologia, la sismologia o la geomorfologia i per això, part de la seva història és
comuna amb aquestes i algunes branques més de la ciència.
Alguns dels fenòmens geològics més visibles —terratrèmols, volcans i erosió— així com
alguns temes del seu estudi —roques, minerals, menas i metalls, pedres precioses,
fòssils—han interessat a la humanitat des de sempre. El primer vestigi d'aquest interès
és una pintura mural que mostra una erupció volcànica al Neolític a Çatal Hüyük
(Turquia) que data del mil·lenni VI a.C. . L'antiguitat es va preocupar poc de la geologia,
i quan ho va fer els seus escrits a penes van tenir influència directa sobre la fundació
de la geologia moderna. L'estudi de la matèria física de la Terra es remunta a l'antics
grecs, que coneixien l'erosió i el transport fluvial de sediments, i els coneixements dels
quals compendia Teofrasto (372-287 a.C. ) a l'obra Peri lithon [Sobre les roques]. En
l'època romana, Plini el Vell va escriure en detall sobre els molts minerals i metalls que
s'utilitzaven a la pràctica, i va assenyalar correctament l'origen de l'ambre.
Alguns estudiosos actuals, com Fielding H. Garrison, opinen que la geologia moderna
va començar en el món islàmic medieval, quan la noció de capa apareix explícitament
durant el període àrab clàssic i de forma més clara a la Xina, tot i que aquestes
contribucions tampoc van influir en el naixement de la geologia moderna. Abu al-
Rayhan al-Biruni (973-1048) va ser un dels primers geòlegs musulmans, els treballs dels
quals comprenen els primers escrits sobre la geologia de l'Índia, amb la hipòtesi que el
subcontinent indi va ser una vegada un mar.

I per últim, les ciències humanes:

Medicina és la 'ciència de la sanació' o pràctica del diagnòstic, tractament i prevenció

d'alguna malaltia, infecció o dolència. Medicina també és sinònim de medicament o
remei.

La història de la sociologia comença, almenys en la seva versió empírica moderna, al

segle XIX en un context marcat per la revolució industrial i la revolució francesa.
L'inici d'aquesta ciència sol situar-se formalment el 1838 amb la publicació Curs de
filosofia positiva d'Auguste Comte. Aquesta obra va ser la primera obra publicada que
va incloure el terme i a partir d'ella es va popularitzar la paraula.

Durant el segle XIX, l'anomenada llavors «antropologia general» incloïa un amplíssim

espectre d'interessos, des de la paleontologia del quaternari al folklor europeu,
passant per l'estudi comparat dels pobles aborígens. Va ser per això una branca de la
Història Natural i de l' historicisme cultural alemany que es va proposar l' estudi
científic de la història de la diversitat humana. Després de l'aparició dels models
evolucionistes i el desenvolupament del mètode científic en les ciències naturals, molts
autors van pensar que els fenòmens històrics també seguirien pautes deduïbles per
observació. El desenvolupament inicial de l'antropologia com a disciplina més o menys
autònoma del conjunt de les Ciències Naturals coincideix amb l'auge del pensament
il·lustrat i posteriorment del positivisme que elevava la raó com una capacitat
distintiva dels éssers humans. El seu desenvolupament es va poder vincular ben aviat
als interessos del colonialisme europeu derivat de la Revolució industrial.
I l'última idea presentada en aquest fragment "i no està clar que una participació
satisfactòria, en un procés d'aquest tipus només serà possible per a qui sigui
oportunista sense contemplacions i no es trobi compromès amb cap persona
particular, i per a qui adopti qualsevol procediment que sembli apropiat per a la
situació?". Ens fa veure que per poder participar en el procés d'explicar la història
humana al costat dels seus accidents i conjuntures, haurem de ser objectius i no
estrastats amb cap filosofia en particular. Cada objecte d'estudi necessita d'un metode
concret que el tracti, al costat d'una aproximació. Aquest fragment ens assenyala la
proposta del metode contraituïtiu

Feyerabend va reaccionar vehement contra la visió que es té de la relació entre

dimensió teòrica i dimensió empírica en tant assentades en teories de la confirmació i
corroboració que conformen l'essència mateixa de l'empirisme. Aquest, des de la seva
concepció d'anarquista (o dadaista, com el s'autodenomina) s'oposa a l'empirisme i el
seu procedir inductiu (inducció) així com s'oposa també al racionalisme i el seu
procedir deductiu (deducció), rebutjant amb intransigència la concepció d'una ciència
que progressa a partir d'un mètode establert i la noció d'una teoria fixa de la
racionalitat. Proposa, però, el procediment contrainductiu assentat en dues
contrarregles que porten a entendre la inducció i la deducció de forma diferent acomo
se les ha vingut entenent dins de l' empresa científica.

El mètode contrainductiu consisteix a introduir o elaborar hipòtesis que siguin

inconsistents, és a dir, que en major o menor mesura reaccionen davant la condició de
consistència de teories i fets indiscutiblement estatuïts. Ens està proposant una nova
metodologia sense que això impliqui la supressió o substitució d'altres metodologies
que podrien coexistir; el seu propòsit consisteix a posar de manifest l' existència d' una
multiplicitat de teories i d' enfocaments metafísics la utilització dels quals no només
seria possible sinó necessària, valida i desitjable. Pel que fa a les concepcions
metafísiques, s'està referint a tot aquell bagatge que per a la comunitat
científicaconstitueixen, en paraules d'aquest, contes de fades —l'irracional, per tant,
l'in-admès— però adverteix, amb claredat, que aquestes concepcions no es troben de
cap manera exemptes de possibles limitacions.

"La meva intenció no és substituir un conjunt de regles generals per un altre conjunt,
per contra, la meva intenció és convèncer el lector que totes les metodologies, incloses
les més òbvies, tenen els seus límits. La millor manera de fer veure això consisteix a
demostrar els límits, i fins i tot la irracionalitat, d'alguna de les regles que la
metodologia, o el lector, agraden considerar com a bàsiques. En el cas de la inducció
(inclosa la inducció per falsació) l'anterior equival a demostrar que la contrainducció
pot ser defensada satisfactòriament amb arguments."

Feyerabend desaprova la inducció i la deducció en tant recorreguts proposats pel

mètode científic tal com ho entén l'acadèmia, per a ell cap és fiable. Exposa les
contradiccions del mètode científic, entenent que les seves regles condueixen a molt
poc i que els avenços que s' han realitzat es deuen en tot cas a la no-utilització d'
aquest, o més encara, a la violació del mateix i les seves lleis. És per això que sentencia
que "tota metodologia té els seus límits i fallades, i molts dels coneixements científics
no estaven vinculats a cap teoria"

Què és Falsacionisme, Popper

El falsacionisme és una doctrina epistemològica aplicada a les ciències que proposa la
falsabilitat com a criteri per distingir el que és ciència del que no.
Com a tal, és una teoria filosòfica obra del metodòleg Karl Popper, postulada el 1934
en la seva obra La lògica de la investigació científica.
El falsacionisme sosté que per constatar una teoria cal intentar refutar-la mitjançant
un contraetge. Per què? Doncs perquè l'única manera de corroborar la validesa
provisional d'una teoria és quan no és possible refutar-la.
Des d' aquest punt de vista, cap teoria no es pot considerar absolutament o
definitivament veritable, sinó encara no refutada. Així, el criteri de verificació d' una
teoria no serà el de la seva verificabilitat, sinó el de la seva falsabilitat.
El falsacionisme de Popper també critica el principi de verificabilitat, la qual cosa
implica que, independentment que tinguem moltes proves per afirmar una cosa, això
no significa que a continuació no trobem una prova que eixirà per terra les nostres
observacions prèvies.

Un exemple típic per il·lustrar això és el dels corbs. No perquè tots els corbs que hem
vist fins al moment siguin negres implica necessàriament que tots ho siguin. En canvi,
en topar-nos amb un que no ho és sí que podem afirmar que no tots els corbs són
negres.

Revolucions cientifiques de Khun

El concepte que sempre va defensar del que és la filosofia de la ciència va ser polèmic
en una època en què les idees de Popper eren inqüestionables. Per a Kuhn, la filosofia
de la ciència és, bàsicament, la reflexió filosòfica sobre la construcció, la reelaboració,
la substitució i la reconstrucció de les teories científiques. Procés que -en la seva opinió
-no sempre segueix el camí ortodox de la lògica.

L'enfocament de tota l'obra escrita de Thomas S. Kuhn és històric-sociològic. Kuhn

analitza des de les ciències de la natura el desenvolupament històric real de les grans
concepcions del món. Per a això, confereix gran importància al comportament dels
científics. Li interessa desentranyar el caràcter humà (i per això, pefectible) de
qualsevol elaboració de la ciència. En concret, a Kuhn li interessa mostrar com els
científics (o millor, les comunitats científiques) elaboren, difonen, utilitzen, apliquen,
accepten o rebutgen les diverses teories de les ciències.

A l' Estructura de les Revolucions Científiques, el progrés científic té un marc molt ben
descrit. Per a Kuhn, els investigadors i els científics han tingut dos «ritmes» d'innovació
i de producció científica: el ritme que ell mateix denomina de «ciència normal» i el de
la «ciència extraordinària» (en la qual es donen les revolucions científiques).
Per a Kuhn, als laboratoris, universitats i altres centres científics (tant de ciències de la
naturalesa com de ciències socials) es fa el que ell denomina com a ciència normal.
Però què és la ciència normal? El següent text, situat a l'inici de la seva obra més
coneguda, L'Estructura de les Revolucions Científiques expressa bé el seu pensament:
«En aquest assaig, «ciència normal» significa recerca basada fermament en una o més
realitzacions científiques passades, realitzacions que alguna comunitat científica
particular reconeix, durant cert temps, com a fonament per a la seva pràctica
posterior»

I més endavant: «La ciència normal, (...) és una empresa altament acumulativa que ha
tingut un èxit eminent en el seu objectiu, l'extensió contínua de l'abast i la precisió dels
coneixements científics.

Un element essencial de la ciència normal és que aquesta és compartida per un grup

respectable d' investigadors que assumeixen aquests conceptes, regles i mètodes.
Aquest grup, rep el nom de comunitat científica i és la protagonista del quefer de la
ciència. El concepte de «ciència normal» va ser criticat durament per altres filòsofs de
la ciència.

Quina va ser l'aportació de Feyerabend a la filosofia de la ciència?

Contra el mètode és una crítica de la lògica del mètode científic

racionalistahttps://es.m.wikipedia.org/wiki/Racionalismo, recolzada en un estudi detallat
d' episodis claus de la història de la ciència. Conclou que la investigació històrica
contradiu que hi hagi un mètode amb principis inalterables, que no existeix una regla
que no s' hagi trencat, la qual cosa indica que la infracció no és accidental sinó
necessària per a l' avenç de la ciència. En les pròpies paraules de Feyerabend: "La idea
d'un mètode que contingui principis científics infal·libles, inalterables i absolutament
obligatoris que regeixin els assumptes científics entra en dificultats en ser confrontada
amb els resultats de la investigació històrica."
Per a això, Feyerabend proposa un «principi que pot ser defensat sota qualsevol
circumstància i en totes les etapes del desenvolupament humà. Em refereixo al principi
"tot val"».

Malgrat això, Feyerabend denuncia que continua existint un esforç continu per tancar
el procés científic dins dels límits del racionalisme, de manera que un especialista
acaba sent una persona sotmesa voluntàriament a una sèrie de restriccions en la seva
manera de pensar, d'actuar i fins i tot d'expressar-se, ell mateix els compara amb
«gossos amaestrats»: "Igual que un gosset amaestrat obeirà al seu amo sense que
importi el confús que ell mateix estigui i l'urgent que sigui la necessitat d'adaptar nous
esquemes de conducta, un racionalista amaestrat serà obedient a la imatge mental del
seu amo, es conformarà els estàndards d'argumentació que ha après, mostrarà
adhesió a aquests estàndards sense que importi la dificultat que ell mateix trobi en
ells, i serà poc capaç de descobrir que el que ell considera com «la veu de la raó» no és
sinó un post-efecte causal de l'entrenament que ha rebut."
Una part essencial de totes les teories d'inducció és la regla que diu que els fets
mesuren l'èxit d'una teoria. Feyerabend suggereix procedir inductivament, però també
contrainductivament, és a dir, introduint hipòtesis inconsistents amb teories, o amb
fets ben establerts. En altres paraules,"Un principi de proliferació: inventar i elaborar
teories que siguin inconsistents amb el punt de vista comunament acceptat, fins i tot
en el supòsit que aquest vingui altament confirmat i gaudeixi de general acceptació. el
principi de proliferació és també part essencial d'una perspectiva humanitària."

Justifica la contrainducció dient que hi ha teories en què la informació necessària per

contrastar-les només seria patent a la llum d' altres teories contradictòries amb la
primera. La història de la ciència proporciona exemples de la contrainducció en acció.
Per exemple, Galileu va haver de recórrer a la contrainducció per falsejar els
raonaments amb què els físics aristotèlics negaven el moviment de la Terra. Per tant l'
ús de la contrainducció seria, simplement, aprofitar-se d' una manera conscient de la
pròpia forma de ser de la ciència.

Munévar assegura que Feyerabend no només no va ser un enemic de la ciència, sinó

que, per contra, va aconseguir "demostrar el complex i humà que és, que pot, que ha
de ser la ciència" (2000 V-VI; 2006 29). Encara més, Munévar arriba a catalogar-lo com
"el filòsof més valuós del segle XX" (2006 27, 41). Jonathan Tsou, per la seva banda,
assegura que, tot i que Feyerabend no va ser un apologista de la ciència i els seus
arguments contra el mètode científic han estat freqüentment percebuts com a
"anticientífics", és clar que el que busca amb el seu anarquisme és la promoció d'una
millor ciència i una perspectiva més sòlida per comprendre la naturalesa de les ciències

Feyerabend desaprova la inducció i la deducció en tant recorreguts proposats pel

mètode científic tal com ho entén l'acadèmia, per a ell cap és fiable. Exposa les
contradiccions del mètode científic, entenent que les seves regles condueixen a molt
poc i que els avenços que s' han realitzat es deuen en tot cas a la no-utilització d'
aquest, o més encara, a la violació del mateix i les seves lleis. És per això que sentencia
que "tota metodologia té els seus límits i fallades, i molts dels coneixements científics
no estaven vinculats a cap teoria".

El que basicament Feyeraben intenta aportar-nos, és el poder tenir un punt de vista

critic i propi. Per al no existia la veritat absoluta i els metodes centificats havien de ser
qüestionats i no ser creguts, qualsevol hipotesi o metode cientifico era qüestionable.

cal subratllar que ni l'anarquisme ni la doctrina de la inconmensurabilitat representen la

seva concepció positiva de la ciència. A través d' aquests el vienès es limita a demostrar
que si s' accepten les interpretacions tradicionals de la ciència s' ha de reconèixer que
els episodis més significatius de la història de la ciència són irracionals. Més, insistim,
això no suposa que concebi positivament la ciència com una empresa irracional. El que
vol mostrar és que la ciència presenta aquest atribut en la mesura que intentem
comprendre el quefer científic segons els cànons tradicionals dels filòsofs de la ciència.

En les dues primeres edicions del seu Tractat contra el mètode (1975, 1988) Feyerabend
objecta els esforços tant del positivisme lògic com del racionalisme crític per definir la
ciència a través d'un mètode. Argumenta que les regles i procediments metodològics
són el resultat d' atendre la dinàmica i el context particular de cada recerca. Per tant, és
l' acció científica el que defineix el mètode i no el revés. Segons Feyerabend, Popper,
Lakatos i fins i tot Kuhn en la mesura que intenten construir una metodologia unívoca
per a la ciència ofereixen imatges incompletes i inconsistents de la ciència. Per a ell això
és el que justifica la necessitat no d'una ciència anàrquica, sinó d'una noció de ciència
que no sigui definida pel mètode.

Feyerabend ofereix importants claus per entendre la seva obra. Allà explica que després
de la reducció a l'absurd dels diferents criteris de demarcació el que resta és la tasca -
caracteritzada com un pla a llarg termini- de formular una nova teoria o model de
ciència:

Resultat: ni el contingut, ni el mètode, ni les regles de la raó ens autoritzen

a separar la ciència de la no ciència. Tota separació produïda és un fenomen
local; es produeix sota certes condicions, entre certes parts de la ciència i
certes parts de la no ciència, i no es poden utilitzar per inferir una diferència
essencial entre les coses separades.

Pla a llarg termini

"El meu pla a llarg termini és construir una teoria del coneixement que
tingui en compte aquesta situació. Aquesta teoria diferirà en dos aspectes
de les teories del coneixement a l' ús:

1. Serà una teoria de les ciències tant com de les arts (humanitats). En lloc de
veure les ciències i les arts com dos dominis diferents, presentarà a ambdós
com a parts diferents d' una i la mateixa empresa, de la mateixa manera que la
física i la biologia encara són vistes com a parts d' una i la mateixa empresa: la
ciència.
2. No contindrà regles abstractes. Totes les regles, les de la lògica inclosa,
quedaran vinculades a un context ben especificat, i donarà una raó històrica del
context i del corresponent ús de regles." "Res és concloent ni immutable."

Feyerabend divideix la seva argumentació en una crítica abstracta seguida d'una sèrie
de casos històrics d'estudi.
La crítica abstracta és una reducció a l'absurd del monisme metodològic, la creença que
una única metodologia pot produir un progrés científic. Feyerabend continua per
identificar quatre característiques del monisme metodològic: el principi de
falsació(doctrina epistemològica aplicada a les ciències que proposa la falsabilitat com a
criteri per distingir el que és ciència del que no. Com a tal, és una teoria filosòfica obra
del metodòleg Karl Popper), una demanda de més contingut empíric, la prohibició
d'hipòtesis ad hoc(hipòtesi afegida a una teoria per evitar que es falsifiqui) i la condició
de consistència. Després demostra que aquestes quatre característiques impliquen que
la Ciència no pot progressar, cosa que els defensors del mètode científic van veure com
a absurd.

Ciència i tecnologia

Ciència i tecnologia són dos instruments fonamentals en la transformació i

desenvolupament de qualsevol societat. Per poder diferenciar-les és important
conèixer la definició d' ambdues disciplines, els seus objectius i els camps d' actuació
de cadascuna d' aquestes àrees, ja que solem tendir a confondre-les.
La ciència s' encarrega d' estudiar amb rigor tots aquells fenòmens naturals, socials o
artificials que succeeixen en el nostre dia a dia, basant les seves anàlisis en l'
observació, experimentació i mesurament.
El seu principal objectiu és donar resposta al desconegut, comprendre com funciona
l'univers i aclarir, explicar i establir processos, regles i sistemes. La ciència és una àrea
descriptiva perquè pretén ajudar a millorar la nostra entesa, apostant per teories que
permeten millorar i augmentar el nostre coneixement en qualsevol matèria.

La tecnologia és un conjunt de coneixements i tècniques que, si són aplicats amb ordre

i lògica, ens permeten modificar el nostre entorn, ja sigui de manera física o virtual, per
satisfer les nostres necessitats. La finalitat de la tecnologia és generar solucions útils i
pràctiques per millorar el nostre dia a dia.
A través de la tecnologia no es pretén conèixer el món, sinó modificar-lo i adaptar-lo
per satisfer les necessitats humanes. És a dir, el seu objectiu no és el coneixement sinó
l'aplicació, per això considerem que la tecnologia sempre serveix "per a" alguna cosa
concreta: des de qualsevol fabricació d'objectes, fins a la cura de malalties, utilitat
comercial, financera o la nostra pròpia comunicació, entre moltes altres àrees
d'aplicació.

Per tant, la principal diferència entre ciència i tecnologia és el seu objectiu: mentre la
ciència ens ajuda a conèixer el món, a descriure'l i a millorar el nostre coneixement, la
tecnologia té l'objectiu de modificar-lo i adaptar-lo a les nostres necessitats. No
obstant això, la relació entre ambdues disciplines és estreta i íntima, tant, que solem
tendir a confondre-les.
Però quina és realment la relació entre ciència i tecnologia? És simple: ambdues
utilitzen els avenços de l'altra per arribar al seu objectiu. La tecnologia utilitza el
coneixement generat per la ciència per poder millorar la seva tècnica. Per la seva
banda, la ciència utilitza la tecnologia avançada per poder dur a terme una investigació
més precisa, concreta i efectiva.
A més, en moltes ocasions la pròpia investigació científica es planteja cap a una
direcció concreta o un camp específic dirigit a resoldre qüestions tecnològiques, com
pot ocórrer amb la biologia cel·lular. En canvi, altres vegades apareixen noves
tecnologies després d'avenços científics, de vegades fins i tot inesperats, com
l'enginyeria genètica.
Per tot això, la relació entre ciència i tecnologia és tal que, com hem comentat, solen
confondre's fins a tal punt d'utilitzar expressions com "ciència aplicada" que no és més
que una activitat que barreja ambdues activitats i que està a mig camí entre les dues
disciplines.

La tasca principal de la filosofia en la ciència i la tecnologia és analitzar els mètodes de

recerca utilitzats en els diversos camps científics. I per què això ho han de veure els
filòsofs i no els científics? Doncs perquè veure la ciència des d'una perspectiva
filosòfica permet develar suposicions implícites en la pràctica científica, però que els
científics no ho discuteixen de forma oberta.

Les ciències i les tecnologies es diferencien en el seu objectiu final, que és clara i
contundentment diferent. Les ciències busquen comprendre l'univers i el seu
funcionament; dilucidar les regles, els procediments i sistemes que fan que el cosmos
existeixi tal com és. Són descriptives en el sentit que contemplen els fenòmens
existents i intenten explicar els seus mecanismes; totes les seves intervencions
(experiments) tenen per objecte ajudar a l'entesa, i per tant en condicions ideals les
modificacions que s'introdueixen en el funcionament natural estan regulades i són
mínimes. El resultat final de les ciències són les teories que expliquen què hi ha allà
fora i de quina manera funciona.

Les tecnologies, però, no descriuen el món, sinó que el modifiquen per adaptar-lo a les
necessitats humanes. El seu objectiu no és entendre l'univers, sinó emmotllar-lo per
fer-ho millor per a nosaltres; el coneixement que busquen i empren té com a objectiu
la seva aplicació en aquest empenyiment, no el coneixement mateix. Les tecnologies
sempre són 'per a' alguna cosa: crear vies de comunicació o altres obres públiques,
curar malalties, extreure minerals, fabricar objectes. La finalitat és utilitària, i la raó de
la seva existència és en última instància millorar l' existència de la Humanitat.

La relació entre ambdós camps és íntima, retorçada i de vegades mal entesa; l'extensió
de conceptes com 'ciència aplicada' no fa més que complicar-la encara més. Les
tecnologies empren el coneixement de l'univers generat per les ciències per millorar
les seves tècniques, mentre que la ciència precisa ficar mà de la tecnologia més
avançada (i de vegades impulsar-la més enllà dels seus límits) per poder dur a terme
els seus experiments. Hi ha vegades que la investigació científica en una direcció
concreta o en un camp específic és dirigida i afavorida per ajudar a resoldre una
qüestió tecnològica, com passa amb la biologia cel·lular i la cura del càncer

La tecnologia també ha patit critiques, aquestes critiques són variades i provenen de

diferents autors. A tall general, aquestes sorgeixen des de les reflexions sobre els
impactes que han de tenir les diferents aplicacions de les tecnologies a les dinàmiques
socials, les relacions humanes, el medi ambient i les identitats culturals entre altres
àmbits. Generalment, aquestes crítiques parlen sobre com l'aplicació de tecnologies
cada vegada més complexes i llunyanes a la realitat quotidiana de les persones
deshumanitza la vida mateixa de les persones afectades, tal com podem llegir en les
crítiques de Marx.
Aquestes sorgeixen en els moments en què aquesta comença a tenir un paper
preponderant dins dels canvis culturals i productius de la humanitat, concretament des
de la revolució industrial.

Paradoxalment, la ciència i la tecnologia són alhora formes poderoses de coneixement

que beneficien la seva societat, però tenen uns efectes col·laterals no desitjats que
poden desestabilitzar aquesta mateixa societat.
Rousseau (segle XVIII) va ser el primer a assenyalar que el progrés tecnocientífic no
promou
un progrés moral, sinó un desfasament entre tots dos. El científic és més ràpid que el
moral.
Marx (segle XIX) assenyala la raó és un mer instrument per aconseguir un fi, cridant a
aquesta raó instrumental. La raó instrumental és cega.
Al segle XX i XXI, s' entén que a més de portar-nos al desenvolupament i progrés de les
societats occidentals, la ciència i la tecnologia posen en risc el nostre entorn natural i la
nostra llibertat: l' energia nuclear i els seus residus, la degradació de la biosfera, el
desenvolupament mèdic necessari des de la bioètica.
La raó instrumental ha de ser sotmesa a criteris ètics que garanteixin un progrés real
de la humanitat.

D' enfrontar-se a dos àmbits pràctics de l' ésser humà, el fer tècnic i l' obrar moral. La
tecnologia no es pot sotmetre a la pura racionalitat instrumental.
La filosofia de la tècnica o la tecnologia és una reflexió sobre els sistemes tècnics i els
seus efectes en la societat. Es pregunta sobre la naturalesa, del valor i de les
conseqüències socials del fenomen tecnològic. El com ens afecta la tecnologia i el com
ens defineix com a éssers humans. Segons:
–Ortega y Gasset, considera que l'ésser humà s'ha de crear a
sí mateix, és un projecte, i és la tècnica la que l'ajuda a crear-lo.

Hi ha tantes tècniques com projectes humans. Per tant, som

éssers tècnics, la tècnica ha estat present en la nostra espècie
des de l' inici dels temps. Tot i que, òbviament, la tècnica l'hem anat desenvolupant al
llarg dels segles. Ortega parla de tres moments pels quals el gènere humà ha passat,
històricament, en l'elaboració de les seves tècniques: la tècnica de l'atzar,la tècnica de
l'artesà i la tècnica del tècnic.
La primera, la tècnica de l'atzar, és aquella pròpia de l'ésser humà de la prehistòria, en
la qual fa servir allò que es va trobant, d'alguna manera, improvisa.
La tècnica artesanal, en aquest cas, es reprodueix un procés tècnic, però de forma
manual, un exemple seria l' inici de la ceràmica. Aquesta tècnica suposa que el procés
sempre és el mateix, però els resultats no són idèntics. En el mateix exemple de la
ceràmica, seguint el mateix procediment es realitzen plats i assossís de fang, que són
similars i compleixen la mateixa funció, però no són idèntics. Aquesta tècnica tindrà
lloc
durant tota l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana. La tècnica del tècnic, la qual es desenvolupa
amb l' ajut de màquines. S'anomena així perquè es fa necessari un tècnic, el qual
només s'ocupa d'una mínima part del procés; Ningú s' ocupa de la totalitat del mateix.
Només hem de recordar el treball en cadena que comença amb la Primera Revolució
Industrial.

–Heidegger. El que li interessa de la tècnica no és el fet en si dela tecnologia, la

producció de tota sort de màquines i artilugis,sinó el seu caràcter universal, el fet que
la tècnica tingui a veure amb tots els éssers humans de totes les èpoques històriques. I
la importància de com la tècnica defineix l' ésser humà de cada etapa històrica, fins a
tal punt, que determina les civilitzacions.
El decisiu de la tècnica no és fer o manipular alguna cosa, sinó en el fet que hi intervé
el propi ésser humà, i esque amb tota naturalitat parlem de factor humà, com un
element més en el sistema de producció. Però el factor humà no pot ser un element
més, parlem de com nosaltres mateixos estem implicats en la pròpia producció tècnica
i som necessaris perquè aquesta es dugui a terme.

La tècnica és una cosa que ens defineix com a éssers humans i això sembla estar clar.
No obstant això hem de tenir en compte que la tècnica en si mateixa no és bona o
mala sinó que depèn de l'ús que en fem. De fet es pot fer servir amb els millors fins i
amb els pitjors. Pensem en la quantitat de gent a qui han intervingut en un quiròfan,
cosa que és òbviament un ús molt positiu de la tècnica. Però, també es pot fer servir
per fabricar bombes. Posem un exemple concret, l'època de l'holocaust està encara en
estudi per la quantitat de controvèrsies, històries i fets negatius que va portar a la
humanitat, en general, i per ser l'època més fosca de tota la nostra història. Doncs bé,
voler acabar amb tots els jueus va acabar sent en el fons un problema tècnic, (entre
altres moltes coses) ja que es tractava de matar el major nombre en el menor temps i
després desfer-se dels cadàvers.
Això és una atrocitat, però la tècnica hi era present i es feia necessària. Per això, la
frase "No s'ha de construir tot el que es pot", la qual fa referència a la Síndrome de
Frankenstein, que postula el temor que les mateixes forces utilitzades per l'ésser humà
per controlar la natura es tornin contra nosaltres, destruint la humanitat. Els homes
creem màquines amb un fi específic i concret, però un cop construïda, descobrim que
les màquines tenen idees pròpies, és capaç de canviar els nostres costums i la nostra
manera de pensar.