Popper comparteix amb el moviment neopositivista la convicció que cap activitat

filosòfica que se separi de la ciència pot conduir a resultats vàlids, per a ambdós
dos, la filosofia representava un tipus de coneixement i posseïa un valor fins i tot per
a la ciència mateixa. Això no obstant, la seva anàlisi crítica de la ciència i de les
seves relacions amb la restant producció intel·lectual difereix, en nombrosos i
importantíssims punts, del pensament dels empiristes lògics, perquè Popper
proposa que un experiment o prova pressuposa sempre una cosa que cal
experimentar o provar.
El neopositivisme atribuint a la ciència un mètode inductiu: les proposicions
científiques provenen de l'experiència i es poden resoldre completament en
proposicions elementals, en contacte directe amb l'experiència mateixa, el seu criteri
de demarcació és, un enunciat era realment científic si en proporcionava
coneixement, si descrivia alguna cosa realment existent i no una cosa ideada per
imaginatius filòsofs amb pretensions de perspicàcia respecte del món. En oposició al
positivisme, Popper suggereix que les teories científiques no neixen inductivament
per generalització d'observacions repetides, sinó que poden ser concebudes, fins i
tot, sense que intervingui gens l'experiència. El nucli de la filosofia de la ciència de
Popper és que totes les teories i els principis poden ser falsificats, i l'experiència no
és la font ni la base del coneixement, sinó l'estàndard per provar el coneixement. Va
fer una crida a aquesta visió racionalisme crític, que les deduccions ens portin, en
un moment donat, a proposicions confrontables amb l'experiència, és a dir,
susceptibles de ser refutades o falsades per aquesta.