-1-

Cinquena Part

-2-
43)
Buidor envoltant un monòlit imponent, aquesta ha estat primera impressió
en entrar-hi. Després en enlairar el cap el cor ens ha fet un salt, desenes de
morlocks i alguns gòlems caminaven per tots de relleixos que envoltaven
les parets i la cúpula que formaven la sala, semblaven una corrua de formi-
gues i per sort se’ls veia força concentrats en enfilar-se cap a la superfície,
cosa que ens ha fet respirar amb alleujament. Havia començat l’atac dels
orcs?
- Ha! Ha! Ha! - Una rialla terrorífica ens ha fet mirat una altra vegada cap
al monòlit. - Us pensàveu que havíeu aconseguit escapolir-vos de la vigi-
lància? Us creieu prou llestos per aconseguir-ho? Pobres desgraciats! Jo
sóc la pedra i la sorra, la foscor i el fred, jo sóc tot allò que les races de la
superfície sentiu quan profaneu Vajra! Jo sóc el vostre destí i la vostra
mort! - I mentre aquestes paraules retrunyien per tota la sala, l’entrada per
on acabàvem de passar desapareixia deixant-nos atrapats amb el sinistre
personatge.
Una figura menuda, però de constitució extraordinàriament forta ha sortit
de darrera el monòlit, la màscara li tapava la cara, però no aconseguia ama-
gar una llarga barba blanca.
Mentre ens continuava amenaçant, el terra al seu voltant ha començat a be-
llugar-se com si fos l’aigua d’una cassola al foc, pujava, baixava i s’ondu-
lava com si volgués reforçar les seves paraules. Les ondulacions han anat
agafant forma i un golem gegantí s’ha començat a formar davant nostre.
Sota l’emmascarat el terra s’ha anat aixecant creant una onada de pedra
que l’ha enlairat i ha començat a fusionar-se amb el gòlem formant un és-
ser únic d’aparença tant imponent com terrible que continuava amb les se-
ves imprecacions.
Jo també l’he cridat i insultat, més per oblidar-me de la meva por que per
creure que allò que deia tingués alguna utilitat. Mentre ho feia, Carolus ha
distribuït els miners al voltant de la sala, suposo que amb la intenció d’ata-

-3-
car la figura de pedra des de tots els punts possibles. Ell ha estat el primer
en acostar-se, però el seu moviment ha quedat tallat per una nova presèn-
cia, del terra en moviment havia nascut una serp de pedra que s’ha creuat
en el seu camí, l’ha colpejada amb la maça esquerdant-la de dalt baix, per
uns moments la bèstia ha semblat que quedava fora de combat, però a poc
a poc l’esquerda s’ha anat tancant i ha dirigit un mirada ferotge al seu
agressor. Teníem mala peça al teler si aquells éssers es regeneraven tan fà-
cilment i no podien ser destruïts.
Jo he rebut l’atac d’una segona serp, però afortunadament he saltat a temps
i en fer-ho he evitat en part la força de l’impacte. Per sort la natura de les
bèsties no les permetia ser gaire àgils i mentre es preparava per atacar-me
de nou l’he pogut lligar un explosiu a la cua. L’explosió l’ha fragmentat en
diversos trossos, però les restes s’han tornat a agrupar i han format un nou
animal, semblaven indestructibles.
Veient la situació, Amaranth ha deduït que calia destruir l’emmascarat per
tal d’anul·lar el poder dels rèptils i ha aixecat l’estri amb la pedra de xion
que vam trobar a la mina, ha apuntat curosament cap el golem i un raig de
llum ha impactat en la figura, només una petita part de la pedra ha saltat,
però l’obertura de la cuirassa pètria ens ha permès veure que, com en el cas
del Gòlem de la mina, sota la superfície resplendia una llum blava ben in-
tensa.
Carolus ha agafat l’anell d’antixion i s’ha acostat a la figura, el contacte
del material amb la superfície ha produït una mena de ebullició de la zona
que es veia afectada, però el resultat ha estat mínim, només un foradet i
unes petites esquerdes que hi sortien del punt afectat. El pitjor però ha estat
veure que la pedra de l’anell perdia el seu color i la seva brillantor com si
el contacte amb la roca hagués estat més perjudicial per a la petita gemma
que per al Gòlem.
John, mentre cridava als altres miners per animar-los, s’hi ha llençat amb
tota la seva força i ràbia a picar la zona que havia clivellat l’impacte de
l’arma xiònica, era un dels braços del monstre i potser confiava en inutilit-

-4-
zar-lo. L’altra braç però era en perfectes condicions i de les seves mans han
començat a sortir raigs potentíssims que han inundat la cova de llum rebo-
tant en parets i terra i fent impossible qualsevol intent per esquivar-los.
Tots ens hem vist afectats per l’atac i hem pogut sentir com les nostres for-
ces es reduïen considerablement. Ens hem aixecat del terra amb dificultat,
amb un caminar vacil·lant i insegur que afegit a les ferides a braços i cos
feien més difícil un nou atac.
Amuriel, que miraculosament s’havia salvat de la pluja de raigs, s’hi ha
llençat contra el gòlem brandant el seu mall de ferrera que ha impactat
contra el braç parcialment malmès, fent saltar un tros considerable de res-
quills de pedra.
En veure l’escena la resta de miners s’ha unit a l’atac amb els seus pics,
enfurismant al monstre que no s’esperava aquesta resposta després d’ha-
ver-nos deixat estabornits amb els raigs. La seva reacció ha estat demoli-
dora. Hem pogut veure com l’ésser esclafava el cap de John, mentre llen-
çava dos miners més pels aires.
Amaranth ha intentar clavar-li la daga però la capa de pedra ho ha fet im-
possible, calia destruir el gòlem per tal d’arribar a l’emmascarat i al monò-
lit i això només ho podia aconseguir una quantitat considerable d’explo-
sius, he fet una mena de farcell, l’he posat una metxa i l’he llançat contra
el monstre, mentre cridava a tothom que s’apartes. L’explosió ha tingut un
èxit limitat, han aparegut algunes esquerdes més i han saltat alguns petits
fragments de roca, però ni la força, ni la ràbia de l’ésser s’han vist afecta-
des. Era clar que l’explosiu havia d’estar lligat al seu cos per tal d’obtenir
uns efectes mínimament apreciables.
Mentre això passava les serps han atacat Carolus i Amaranth, que aquest
cop amb uns reflexes reduïts per les ferides i el cansament no han estat a
temps d’evitar les seves cuetades. Una nova pluja de raigs ens ha tornat a
caure a sobre, afegint noves cremades a totes les ferides que ja teníem.
Amaranth s’ha quedat de genolls incapaç d’aixecar-se, jo em limitava a ar-
rossegar-me per terra, Carolus un mica millor que nosaltres dos, encara era

-5-
dret brandant el cap i mirant-se ferits i morts amb desesperança. Poca cosa
més podíem fer ja i ha estat precisament aquest excés de confiança per part
de l’emmascarat el que ens ha permès fer un nou atac. Arrossegant-me he
pogut deixar un altre paquet d’explosius al costat de la mole i una nova ex-
plosió ens ha ensordit, noves esquerdes han aparegut al seu cos. A poc a
poc la cuirassa cedia, però el nostre estat no presagiava res de bo, podríem
aguantar gaire més?
Carolus i Amaranth l’han tornat a colpejar, el primer amb la maça, la sego-
na amb la daga, però l’arma que havia destruït la màscara blanca semblava
no penetrar prou en el cos del gòlem com per afectar el mal que niava al
seu interior. Amuriel s’ha unit un altre cop a la lluita i per segona vegada
ha fet saltar fragments de roca amb la contundència dels seus cops, però el
guanys que obteníem continuaven sent insignificants.
He agafat tots els explosius que em quedaven i els he anat embotint a totes
les clivelles i forats que veia a la pedra. Mentre ho feia anava calant foc a
les metxes, era una mesura desesperada, no tindria temps de retirar-me
quan comencessin les explosions, però havia comprovat ja massa vegades
que llençar-los des de la distància no era prou efectiu. Les detonacions han
començat quan tot just havia encabit l’ultim tros de pasta explosiva. M’he
quedat totalment ensordit i he sentit un dolor indescriptible que m’impedia
respirar mentre en sentia volar pels aires, era com si el pit i l’esquena s’ha-
guessin comprimit no deixant cap lloc als pulmons. En el brevíssim instant
que he trigat a impactar contra el terra he vist com el Golem colpejava bru-
talment Amaranth que ha caigut totalment desmanegada, he perdut l’espe-
rança i el coneixement alhora mentre m’ha semblat sentir un estrany i ines-
perat prec per part de Carolus, que encara continuava dret.
- Wharg et necessitem, dona’ns la força que ens manca per destruir el mal.
Amuriel, una altra cop ella, que semblava immune al cops, s’ha llençat
contra el golem, les esquerdes i les zones desprotegides havien augmentat
considerablement amb les darreres explosions, semblava que la tasca de
destruir la pedra protectora era ara més fàcil, però l’ésser maligne no havia

-6-
perdut gens de la seva força, l’ha agafat i l’ha enlairat disposat a rebotir-la
contra el terra. Un no desesperat ha ressonat des de la part superior de la
sala mentre en Jonàs es deixava caure sobre el monstre, per tal d’ajudar la
ferrera.
Malgrat la sorpresa provocada per la inesperada aparició del miner, Caro-
lus, sempre amatent malgrat les ferides i cops rebuts, ha aprofitat el mo-
ment de distracció per recollir la daga que havia caigut de les mans
d’Amaranth i l’ha enfonsat en una de les zones on ja no hi havia pedra. Un
udol llarg i profund, s’ha escampat per tot el recinte, mentre la daga xixi-
uejava a les orelles del nostre company – El mal, oh, quin plaer! El mal,
ara si l’he pogut sentir i ferir-lo! Més, en vull més, tornam a enfonsar en el
cor del mal! - Cosa que Carolus ha fet sense dubtar.
- Què has fet? Què és això? - Ha dit l’emmascarat amb la veu plena de rà-
bia i rancúnia, mentre la pedra ha començat a esmicolar-se i en desfer-se,
un nan, ja que l’emmascarat era d’aquesta raça, ha caigut a terra.
- Què has fet desgraciat? No saps el que has fet! Ets un estúpid que vol
canviar el curs d’uns fets que ja són inevitables? Et creus que pots aturar la
destrucció d’aquest món? - I mentre el nan continuava amb els seus insults
i renecs Carolus ha pogut veure con el monòlit començava a desestabilit-
zar-se, tot de espurnes i raigs sortien de la seva superfície i tornaven a ser
absorbits, una remor greu i fluixa en principi però que anava creixent sor-
tia del seu interior, el raigs han començat a cargolar-se fent voltes al vol-
tant de l’estructura perdent força i intensitat, per un moment li ha semblat
com si gemeguessin, el color era cada vegada més fosc fins arribar a un
negre que gairebé el feia invisible, com si s’hagués produït un forat en
l’espai i en el temps i llavors tot s’ha enrunat, desfent-se en un obrir i tan-
car d’ulls sense deixar més restes que un mica de polsim negre. Just en
aquell moment la màscara ha caigut a terra descobrint un rostre carregat
d’arrugues i malícia,
- No has guanyat, no t’ho creguis. Has fet una sola passa que no t’ha acos-
tat ni un mil·límetre a la victòria que persegueixes – Per un moment s’ha-

-7-
via oblidat de la presència del nan – Aixeca el cap i mira al teu voltant, ri-
dícul humà! Mira i veuràs la mort que t’espera!
Carolus ho ha fet i ha vist que molts morlocks dels que s’havien enfilat,
alertats per la destrucció del gòlem, s’havien aturat i el miraven. Era qües-
tió de segons que caigués sobre ell una pluja de fletxes.
Malgrat la desesperançadora visió ha notat com una energia s’escampava
per tot el seu cos. Clar! La màgia, que a poc a poc retornava! La màgia que
sense la presència del monòlit tornava a ser present. Si havia de morir sota
les fletxes no ho faria sol, ha aixecat els braços i un raig-guia ha impactat
contra el cos del nan, però encara era massa fluix per ser letal, la màgia
tornava però ho feia a poc a poc, pausadament, com una viatgera llunyanya
cansada de caminar.
- Sou febles, sou febles, no ens aconseguireu eliminar, al vostre futur no-
més es veu la paraula fracàs – Ha cridat el nan totalment embogit. Carolus
ha aixecat el cap, volia mirar la mort de cara si havia de morir sota les flet-
xes.
Però el que ha vist no ha estat una munió d’arquers preparats per disparar
sinó una boira vermella inundant les parets superiors de la gran sala, i un
gairebé imperceptible soroll de timbals que a cada moment és feia més fort
i més frenètic. Els morlocks ja no el miraven i corrien cap als forats que
formaven les sortides a la part superior de la cúpula. Han començat a sen-
tir-se crits d’agonia, eren els dels morlocks que queien al buit i anaven a
espetegar contra el terra de la sala. Un nou so s’ha unit als dels morlocks,
els sons guturals emesos per desenes de goles d’orc. Iggy i els seus aliats
havien estat fidels a la cita i colpejaven, ferien i trinxaven als morlocks
com si fossin velles joguines.
El nan ha emès un crit, però aquest cop era ben diferent, quan estava a
punt de desfer-se’n de l'últim de nosaltres, d’assaborir la victòria, tot s’en-
runava al seu voltant.

-8-
Aquest cop el raig guia no ha fallat i ha fet caure el nan. Carolus l’ha im-
mobilitzat i l’ha cridat – Qui ets? Què vols? En nom de què o qui lluites?
- Sóc Morcar, un nan primigeni – i això és tot el que sabràs – Morcar, gra-
va aquest nom a la teva ment – i ha tancat la boca disposat a no dir res
més.
Mentre Carolus intentava interrogar Morcar la boira vermella s’ha anat en-
senyorint de tota la sala, pocs morlocks resistien ja i els primers orcs s’han
acostat al nostre company, un era en Grunn que carretejava un enorme
tambor que emetia un sons semblants al d’una tempesta llunyana. Dos
d’ells han començat a colpejar la màscara que era a poques passes, sense
produir ni el més mínim efecte a la seva polida superfície.
Han lligat al nan, que sense la màscara semblava no tenir cap poder especi-
al. Això ha permès a Carolus fer una llambregada al seu voltant, cossos de
morlocks, orcs i miners s'amuntegaven sobre el terra, els primers eren amb
diferència els més nombrosos, però això no ha impedit que una tristor infi-
nita el colpís, Amaranth, Amuriel, Jonàs, John, Jo, tots érem a terra en unes
postures impossibles, que no presagiaven res de bo. Quins eren realment
morts? Quins encara no havien travessat el llindar que separava la foscor
eterna de la vida? S’ha adreçat en primer lloc a Amaranth i s’ha ajupit amb
l’esperança de notar algun senyal de vida. Els crits de victòria dels orcs, el
retronar del tambors i la tremolor al terra produït per les seves danses guer-
reres feien impossible detectar qualsevol signe de vida. Li ha passat la ma
pel rostre i llavors ha notat un feble alè, gairebé més una sensació que una
realitat, ha concentrat tota la seva màgia sobre el cos inert de la tifling i un
estossec ha sigut la resposta al seu esforç. Amaranth ha obert els ulls, len-
tament, com despertant d’una son profunda i ha interrogat Carolus amb la
mirada. No calia cap resposta, la presència del nostre company i dels orcs
al seu voltant deixaven clar com havia acabat tot.
L’ha ajudat a aixecar-se i li ha posat la daga a la mà, ella era la mestressa
de l’arma, Libath li havia fet confiança, ara li tocava destruir la màscara de
Morcar. Amaranth ha mirat sorpresa a Carolus i un lleuger somriure

-9-
d’agraïment deformat pel dolor de les ferides ha aparegut al seu rostre.
S’hi ha adreçat a la màscara que estava envoltada per orcs panteixant per
l’esforç que havien fet en intentar destruir-la i ha enfonsat la punta de l’ar-
ma que ha entrat tant fàcilment com si estès feta de mantega. S’ha esmico-
lat en mil bocins, mentre l’agut crit de frustració de Morcar s’imposava a
danses i timbals.
La cara d’en Morcar ha agafat un to cendrós, Carolus l’ha sacsejat commi-
nant-lo a respondre les seves preguntes, però el nan s’ha limitat a seguir
amb les seves invectives: - Sóc un nan primigeni, anterior a tots vosaltres,
més antic que aquestes muntanyes que avui heu profanat, més antic que
aquests que adores amb el nom de peregrins, no saps el que has fet neci,
ignorant. La màscara em mantenia amb vida, amb ella he travessat els se-
gles per aconseguir que Voldor segueixi el seu camí natural, el de la des-
trucció, el de l’anihilament, el camí cap al no res, cap a l’oblit. S’ha d’aca-
bar el que van començar els peregrins, el procés d’envelliment i mort
d’aquest món i tu no hi podràs fer-hi res.
Carolus l’hi ha llençat un conjur de veritat, obsessionat a aconseguir algu-
na resposta que ens ajudés en la lluita, però res no ha canviat o millor dit
sí, l’aspecte del nan, Tot ell s’anava envellint i arrugant com una passa,
agafant aspecte de pedra i clivellant-se i esmicolant-se en petits fragments
de grava, el procés ha començat pels peus i ha anat pujant lentament però
de forma imparable per les cames. Quanta vida li quedava a Morcar?
Amaranth, encara amb la veu, enrogallada i feble, li ha llençat una nova
pregunta: -Vethranis? Qui és Vethranis? - El nan ha girat el cap i aquest
cop si que ha respost tot esbossant un somriure de menyspreu mentre
deia,- Algú molt més intel·ligent i poderós que tots vosaltres.
Per fi semblava que l’encanteri començava a fer efecte, calia afanyar-se, la
totalitat de les cames s’havia ja convertit en cendra. Només quedava temps
per a preguntes molt concretes.
- Qui sou?

- 10 -
- Els emmascarats
- Què voleu?
- T’ho he dit, acabar la feina dels peregrins
- Qui és el vostre líder?
- Això ho heu de descobrir vosaltres... Si voleu les respostes aneu a Kirali-
zor... pregunteu a Gorgos. - i en acabar de pronunciar aquest nom tot el
seu cos era ja una pila de petites pedres que recordava vagament l’esser
viu que havia estat abans.

Amb el nan desaparegut Carolus ha tornat a mirar al seu voltant, primer

s’ha trobat a en John, l’estranya posició del cap no deixava lloc a dubtes,
res no es podia fer pel valent miner, dues passes més enllà era jo, s’ha in-
clinat i ha vist que encara em quedava un bri de vida, ha aplegat les forces
que li quedaven i ha llençat un conjur de curació, he obert els ulls a un de-
solador espectacle de mort i destrucció, lluitar per sobreviure o deixar-se
anar i travessar les portes de la mort? La temptació era massa forta, però la
mirada severa de Carolus m’ha recordat que la nostra vida ja no ens perta-
nyia, teníem una missió i l'havíem de complir.



44)
Les hores posteriors a la batalla, aquest temps que també sembla malferit i
que s’escola lentament després del carnatge, les hores que ens permeten
descobrir com són l’ànima i els sentiments de cadascuna de les races que
poblen el nostre món. Quin és llavors el seu comportament? com són les
seves mirades? quines són les seves accions? Tot això m’ha vingut al cap
observant orcs i humans, Tant diferents no només en mida, sinó en actitud,
el cap cot d’en Marsh, el seu silenci contraposat al crits dels orcs, a les se-

- 11 -
ves demostracions de força i poder. Els primers, els orcs, exultants per la
victòria, el segon, en Marsh contorbat de dolor per les víctimes de l’en-
frontament.
Això és el que veia al meu volant mentre, encara no recuperat del tot, ca-
minava d’esma. Els orcs feliços d’haver recuperat les seves muntanyes
desplegaven una activitat frenètica: exploraven coves i galeries, curaven
els seus ferits, agrupaven i tancaven el morlocks que havien capturat. Men-
tre, els miners agrupats en un racó ploraven sobre el cadàver d’en John.
He sentit com en Grunn felicitava en Carolus per la victòria sense poder
evitar un comentari irònic, - Avui el vermell ha guanyat el lila – i la respos-
ta del nostre company – Sí, però amb l’ajuda del negre i el verd. - Era bo
veure que, malgrat les circumstàncies, alguns no havien perdut les ganes
de fer bromes.
Gurun també voltava per on érem nosaltres, acompanyat d’alguns orcs
blaus tot reclamant la presència del líder dels humans, Carolus ha asenya-
lat en Marsh i he vist com el gegant s’hi adreçava cap al miner.
M’he acostat a en Grunn i en Carolus i he pogut sentir les seves darreres
paraules, es sorprenien de que malgrat la destrucció del monòlit i la mort
del nan, els morlocks posseïts pel mal encara continuessin sota el seu con-
trol. Qui i què podia exercir aquell poder gairebé omnímode? Era el monò-
lit només una eina secundària i prescindible?
Carolus ho volia investigar i ha decidit observar els presoners, s’ha acostat
a un del ferits i l’ha guarit intentant establir amb aquest fet alguna mena de
contacte amb ell i la seva part més humana, si és que en quedava cap. Per
un segon la mirada morta que tenen tots els posseïts ha semblat denotar
una petita sorpresa, però ha estat només això, un breu espurna en una mira-
da buida. Tot seguit li ha acostat l’anell d’antixion, la reacció ha estat im-
mediata, el cos del morlock ha començat a tremolar d’una manera convul-
siva i la pedra de l’anell s’ha evaporat deixant anar un petit fil de fum.
Amb la desaparició de la pedra han acabat les convulsions.

- 12 -
Ara la mirada del morlock semblava més viva i això ha donat esperances a
Amaranth que ha començat a sacsejar-lo mentre li preguntava. - Hi ha algú
aquí? Encara ets l’amo de la teva ànima? Qui ets? - No ha contestat cap
pregunta, però ara si més no semblava seguir-nos amb la mirada.
Jo li he demanat la daga a Amaranth, després de veure la reacció a l’anell,
calia comprovar que passava amb l’arma que li havia lliurat Libath. abans
però he volgut fer una altra comprovació. M’he acostat la daga al coll fins
que el tall ha esta en contacte amb la meva pell per tal de veure què deia la
veu, si és que responia a la meva acció i i el missatge que m’ha fet arribar
ha estat de confusió, un - què estàs fent? - que la destarotava. He volgut fer
el mateix amb en Carolus per comprovar com reaccionava amb un segui-
dor del peregrí, un portador de llum lila, com el mal que acabàvem de des-
truir, i el seu rebuig a participar en la prova ha estat total, la discussió que
ha seguit ha atret als orcs, que se’ns han acostat encuriosits per l’altercat.
Iggy portava el casc de la pedra vermella posat i s’ha quedat mirant la daga
amb cara de sorpresa i respecte, ens ha dit que l’elm li permetia veure les
energies que desprenien tots els éssers vius i les coses inanimades del nos-
tre món i que que la concentració d’energia que hi havia a la fulla de la
daga era increïble, mai havia vist tanta quantitat de poder concentrada en
alguna cosa tan petita. No podíem jugar amb allò, era massa perillós. A
banda ha començat a manifestar la seva disconformitat amb que un estri
tan poderós estès en mans d’una tiefling, un punt que ens ha fet discutir vi-
vament una bona estona. Finalment, hem acceptat els suggeriments d’en
Grunn, el seu ús, possessió i la possibilitat de fer l’experiment es discutiran
a l’assemblea de caps que es farà al vespre.
Haurem d’esperar. No sé contra qui lluitem i volia si més no saber amb
què lluitem, amb quines eines comptem, però sembla que només Amaranth
i jo som d’aquest parer.

- 13 -
Quan hem tornat a la sala ens hem trobat els miners preparant el trasllat del
cadàver d’en John, l’endemà al matí el volen enterrar al poblat i han dema-
nat a en Carolus que oficii la cerimònia de comiat. Com que no teníem gai-
res ganes de compartir la gresca dels orcs hem decidit acompanyar-los. Ca-
rolus s’ha quedat parlant amb en Grunn, espero que la conversa li faci pas-
sar el mal humor.
Quan hem arribat al pobletó, lliures de la vigilància d’en Carolus i els orcs,
hem decidit fer un nou experiment, hem acostat la pedra de xion que for-
mava part de la màquina que vam trobar a les galeries a la daga i ha quedat
fulminada, li ha xuclat tota la llum i malgrat els esforços d’Amaranth ha
estat impossible tornar-la a carregar, semblava que ho feia, però a l’instant
tornava a perdre la poca brillantor que havia guanyat, era com un recipient
foradat que mai pots omplir per molt que ho intentis. Hem compartit els re-
sultats de l’experiència amb Amuriel, li ha semblat que la destrossa no te-
nia remei i la solució que ens ha donat ha estat aconseguir-ne una de nova
a Mirianis. A la ciutat dels semielfs hi abunden els ferrers xiònics i no tin-
dran cap problema a crear una nova gemma, això és el que ens ha dit, si
més no.
Una mica aixafats per haver fet malbé la pedra de xion, fet que provocarà
un nou enuig per part d’en Carolus quan se n'assabenti, hem enfilat el camí
de tornada al poblat orc per tal d’unir-nos al sopar i a la reunió dels caps,
només sortir del poble hem vist que ens encalçava un grup de mitja dotze-
na de miners, un dels quals era en Jonàs, ens hem aturat un moment per tal
d’esperar-los. El que volien ha estat alhora una sorpresa i una alegria, voli-
en formar part del nostre grup i continuar la lluita contra les forces de la
foscor.
Hem arribat just quan la cerimònia de comiat dels morts anava a començar.
Els orcs havien preparat un parell de pires, una relativament petita on havi-
en deixat els seus morts i un altra molt més grossa, on s’amuntegaven els
cadàvers dels morlocks. A tot el voltant és podia veure un cercle d’orcs

- 14 -
brandant una tabals de gran dimensions que han començat a retrunyir de
forma totalment ensordidora marcant l’inici del ritual.
Ben aviat han parat però, per deixar pas a l’encesa de les pires i al discurs
d’Iggy, del qual no hem entès ni un borrall, a excepció de les darreres fra-
ses que les ha pronunciat en comú i han estat per donar-nos les gràcies per
la nostra ajuda. Ha estat en aquest moment quan hem vist una cosa que ens
ha deixat bocabadats, en Grunn li ha passat el casc de l’Iggy a en Carolus i
l’ha convidat a posar-se’l. El nostre company ha dubtat uns moments, però
una mirada i un gest d’Iggy l’han convençut de fer-ho.
Un altre cop s’ha engegat la picada de timbals per marcar el segon parla-
ment, tot i que seria més correcte parlar d’oració fúnebre, ja que l’ha fet en
Grunn i ha marcat el moment de calar foc a les pires. Mentre això passava
no he pogut evitar parar més atenció a les expressions que podia veure a la
cara d’en Carolus que a les paraules del xaman, paraules que per altra part
no entenia.
L’he vist aixecar el cap cap al cel com si seguís alguna visió que només el
portador del casc pogués veure, energies com havia comentat Iggy? girar
la vista cap a la zona on eren els orcs blaus d’en Gurunn, mirar-nos amb
atenció a Amaranth i a mi, sobre tot a ella, primer amb sorpresa com si
descobrís alguna cosa inesperada, després amb disgust quan la seva mirada
s’ha clavat en la butxaca on porta la daga. Què li haurà dit el casc sobre
nosaltres dos? Que devia veure surant per sobre dels caps dels orcs? En
unes altres circumstàncies li hagués preguntat i podria anotar les seves res-
postes en aquests fulls, però des que vam intentar provar el efectes de la
daga sobre el presoner morlock sento que s’ha allunyat encara més de nos-
altres i el sentiment de culpa per haver llençat el símbol del peregrí al llac
del Bosc d’Ambre no em permet intentar trencar la barrera que ha creat al
seu voltant i que sembla que només Grunn té dret a travessar.
Ara bé si les paraules d’en Grunn ens eren totalment estranyes el seu ges-
tos parlaven per si sols, Ha començat a indicar una direcció i la mateixa
paraula ha sortit de totes les boques dels orcs. Mirianis! Mirianis! Els crits

- 15 -
de guerra que l’acompanyaven i els cops d’espases i escuts ens han fet en-
tendre que els orcs, com els miners, han descobert que la lluita és comuna,
que no poden quedar-se a Gunambal i que cal unir forces per lluitar contra
el mal. Només els orcs d’en Gurunn no s’han unit a la cridòria i he sentit
com ells pronunciaven una paraula ben diferent, Sagar, sembla que volen
tornar a les seves muntanyes del Nord. No m’ha semblat malament, algú
ha d’estar pendent dels trasgos.
Acabada la cerimònia ens hem reunit amb els caps orcs, en Grunn i en
Marsh. El miner, havia manifestat vàries vegades que no es considerava
digne de participar en l’assemblea. - No sóc valent, no he ajudat gaire, he
portat alguns dels meus homes a la mort, no tinc poders màgics... – fa ho-
res que sentim aquest enfilall de lamentacions un cop i un altre, sembla
que el dolor de la pèrdua d’en John i altres miners no el deixa veure les se-
ves capacitats, però finalment ha cedit a les demandes dels seus companys
i els representarà en aquesta reunió.
Les primeres paraules d’Iggy m’han confirmat el que ja havia deduït sobre
la marxa cap a Mirianis per a unir-nos a la seva lluita. Les següents m’han
deixat més sorprès, La cap orc ens ha mirat de forma severa i ens ha dit
que ja n’hi havia prou de secrets. Si primer havíem amagat l’existència de
la ciutat subterrània, ara calia afegir un segon retret, no haver-los parlat de
la daga i els seus poders. Ens ha exigit que a partir d’ara hi hagués total
transparència i jo, no sé si impressionat per les seves paraules i el seu to o
per ganes de venjar-me del buit que ens estava fent Carolus, li he explicat
l’existència de la ploma que ens permet rebre missatges d’en Marvo i per
tant estar al corrent del que passa a la ciutat dels semielfs. La cara que ha
posat el nostre company en sentir-me ha estat tot un poema, penso que l’he
vessada totalment.
El següent punt ha estat preguntar-nos un a un fins on estàvem disposats a
lluitar ja que el mal podia adoptar formes tant diverses que a vegades po-
dríem estar plens de dubtes a l’hora d’enfrontar-nos-hi. Tant jo com Ama-
ranth li hem respost que fos quina fos la forma del mal, ens hi oposaríem

- 16 -
amb totes les nostres forces. La resposta d’en Carolus però ha estat ben di-
ferent, ha dit que l’existència de la llum lila, la llum del peregrí en els ene-
mics, l’omplia de dubtes i que no es podia comprometre a lluitar contra
qualsevol adversari, no tenia clar qui o què era l’enemic, però que accepta-
va que si això passava els orcs actuessin en conseqüència. Iggy l’ha mirat
amb admiració i li ha dit que considerava bona la seva resposta.
Després hem passat a parlar dels poders de la daga, Grunn se’ns ha unit en
la necessitar de fer l’experiment amb el presoner morlock per tal de conèi-
xer plenament els poders de l’arma i Carolus ha acceptat amb la condició
de que li permetem curar-lo si les coses van mal dades, òbviament ens hi
hem avingut. Ni Amaranth ni jo li volem fer cap mal, tot el contrari, tenim
l’esperança de lliurar-lo del poder de les ombres. El millor però ha estat
l'acord final sobre aquest tema, Amaranth continuarà sent la portadora de
la daga, en les darreres hores havia temut que els orcs la reclamessin, però
el meves pors s’han demostrat infundades.
Hem acabat la reunió renovant el pacte d’amistat i aliança amb els orcs, la
marxa però no serà immediata, ens han demanat i ho trobo just, uns dies
per tal deixar la seva llar acabada de recuperar en condicions.
Quan hem sortit a l’exterior la disbauxa era total, fins i tot els miners s’ha-
vien unit a la gresca, tot i que d’una forma molt més mesurada. De fet, en
quan ens han vist ens han proposat tornar al poble, cosa que hem fet de
bon grat.
Durant el camí Carolus se’ns ha avançat de forma ostensible, com si cada
cop li molestés més la nostra companyia o, siguem benèvols, necessités de
la soledat per reflexionar. Aquest distanciament li ha anat bé per poder re-
bre un missatge al qual nosaltres no hem tingut accés. Des de la distància i
gràcies a la meva bona vista durant la penombra he pogut veure la ploma a
les seves mans. No ens ha dit res, suposo que la informació no deu ser gai-
re important, altrament hauria de començar a pensar que el negar-se a fer
la promesa exigida per Iggy obeïx a uns motius que no compartiríem ni
Amaranth ni jo.

- 17 -
 

45)
Dormir en un llit confortable i trobar a taula un esmorzar deliciós, vet aquí
dues coses que ja havia oblidat i que l’hospitalitat de Brana i Marsh m’ha
fet recordar que existien. Malauradament després ens esperava un fet ben
trist, l’enterrament d’en John. Tristor a totes les cares, paraules sentides
d’en Karl, el seu germà; homilia d’en Carolus, expressions carregades de
devoció i fe per part de la gran majoria de miners i tot just quan estàvem a
punt de finalitzar la cerimònia un crit d’en Jonàs.
- Algú s’acosta, veig un grup d’humans venint cap al poble.
Tothom ha entrat al temple per tal de protegir-se rere els seus murs i Caro-
lus ha llençat un conjur de analitzar amenaces que no ha detectat cap perill.
El grup de forasters ha continuat acostant-se amb pas decidit cap al poble i
quan han estat prou a prop per veure’ls-hi les cares hem tingut una sorpre-
sa, al capdavant del grup hi anava Krogar, el nan que havíem conegut al
poble dels llenyataires, les notícies que ens portava no eren gaire bones.
Uns quants renecs i crits per part del nan adreçats a en Marsh centrats bàsi-
cament en l’incompliment d’un antic contracte per part del seu pare ens
han fet entendre d’on li venia la fama de malcarat, però unes sonores ria-
llades al final de l’enfilall de retrets ens han fet veure que eren més un po-
sat que una emprenyada genuïna. Com tots els nans no s’ha permès gaires
floritures i ens ha abocat les notícies sense cap ornamentació.
- Els morts s'aixequen, cada cop és pitjor. L’única sortida és anar cap a Mi-
rianis, la gran ciutat dels semielfs, allà ens podrem fer forts. El millor que
podeu fer és abandonar el poble i imitar-nos, aquí no estareu segurs. Ara
descansarem una mica i espero que quan arranquem ens acompanyeu – i
en dir aquestes paraules han deixat a terra bosses i motxilles i s’han dispo-
sat a fer un mos.

- 18 -
En Marsh ha quedat un instants en estat de xoc, ell ja no volia lluitar més,
volia viure una vida tranquil·la al poble en companyia de la seva família,
no volia veure més morts, però aquesta idea s’havia convertit de cop i vol-
ta en una il·lusió fugissera. Afortunadament als pocs segons ha sortit el lí-
der que porta a dins i que ell és l’únic que es nega a veure i ha convocat
tots els vilatans per explicar-los la situació. Tothom ha estat d’acord a mar-
xar amb una sola excepció, el vell Tom, el Tom de les gallines que és com
el coneix tot el poble.
- Sóc massa vell, no em queda gaire vida i no penso malbaratar-la anant
amunt i avall, les meves cames no em portarien gaire lluny, jo i les meves
gallines ens quedem i pobre de qui intenti destruir allò que he construït du-
rant tota la meva vida - Les seves paraules podien semblar la rebequeria
absurda d’un vell xaruc, però el to amb que les ha dit m’ha fet veure que
sigui quina sigui la forma en que el mal es presenti es trobarà amb un os
dur de rosegar.
L’he comentat que contra aquestes forces ell no podrà fer res i amb un mig
somriure m’ha dit que no podia perdre el temps escoltant coses que ja sa-
bia, que les gallines el necessitaven. La seva fredor m’ha deixat de pedra i
m’ha convençut que calia parlar de forma clara i li he suggerit que el podia
ajudar en dues coses, morir d’una forma dolça i emportar-se uns quants
enemics per davant.
- Ara t’escolto – han estat les seves paraules i l’hi he lliurat un unces d’un
polsim mortal i l’he explicat com posar i encendre els paquets de matèria
explosiva que l’he deixat. No sé quants no morts o ànimes posseïdes
l’acompanyaran en el moment de la mort, però estic segur que no farà
aquest pas sol, sinó amb un bon grapat de convidats involuntaris.
Abans d’acomiadar-nos Amaranth li ha demanat un pollet, potser volia te-
nir un record del vell, potser volia sentir l’escalfor d’una bestioleta sense
malícia, tant és. Tom li ha donat un de ben petit, ens ha donat l’esquena i
ha començat a llençar menjar a les gallines.

- 19 -
Ja ens havíem entretingut massa i era hora de fer cap a la ciutat dels orcs,
un experiment d’incert final ens esperava.


46)
Pel camí ens em trobat als orcs blaus que tornaven cap a la seva llar, les
fredes contrades del Nord. Nosaltres els hem dit que aniríem a Mirianis,
però que no esperaríem a Iggy, sinó que marxaríem avui mateix. La con-
versa ha tingut un tarannà diferent a la primera que vam compartir, Gurunn
s’ha adonat aquestes darreres hores que la força física no ho és tot i que la
nostra col·laboració, sobretot la de Carolus, en la batalla ha estat decisiva.
Sempre és bo que et valorin, per part nostra hem lloat el seu esperit de llui-
ta i els hem desitjat sort en l’enfrontament amb els trasgos. Ens hem aco-
miadat amb un potser ens retrobarem, ja que Amaranth malgrat que ja no
n’ha parlat més, continua interessada en anar a Sagar, ho he vist en els seus
ulls quan mirava els elevats cims de les muntanyes del Nord que s’endevi-
naven boirosos a moltes jornades distància.
En arribar al poble dels orcs ens hem adreçat directament al temple per
parlar amb en Grunn, volíem fer l’experiment per després començar la
marxa cap a Mirianis, a hores d’ara sabem que qualsevol minut perdut pot
ser decisiu, no puc treure’m del cap l’estúpida pèrdua de temps amb el
temple de Zlaty.
Grunn ens ha dit que mentre nosaltres érem al poblat dels miners havia
pensat força en el tema i que abans de comprovar els efectes de la daga
amb el morlock volia fer tot un seguit d’experiments previs. La idea m’ha
semblat excel·lent, quan més coneixement tinguem sobre l’arma millor la
podrem fer servir i a banda m’ha confirmat la nul·la validesa dels tòpics,
Grunn és qualsevol cosa menys la típica bestiota primària i curta de gam-
bals que se suposa que són els orcs.
L’experiment ha estat tota una cerimònia, érem presents Iggy, Grunn, un
parell d’orcs més i nosaltres tres. El xaman s’ha posat el casc i primer ha

- 20 -
acostat la fulla a uns robins més petits i menys valuosos que el que hi ha-
via a l’elm però que també estaven carregats amb la força del seu déu. Pel
que ens ha dit la daga li ha preguntat primer qui era, la pobre deu anar ata-
balada amb tant canvi de mans, i després si volia destruir el mal. A banda
d’això no ha semblat que passés res d’especial.
Després li ha tocat el torn a les pedres de xion que havien portat els dos
orcs que feien d’ajudants. La daga ha tornat ha cridar - Destruir! Destruir!
- I ha exigit més «aliment». Tot dient que encara tenia molta gana. Quan
hem mirat com havien quedat després d’estar en contacte amb l’arma hem
vist que la transformació era idèntica a la que havia patit el xion de l’arte-
facte trobada a les mines, s’havien convertit en pedres vulgars i sense ca-
pacitat de ser activades un altre cop.
Mentre en Grunn tocava les pedres de xion amb la daga, s’ha produït un
altre fenomen curiós. Amaranth ha observat que els robins pampallugueja-
ven lleugerament i ens ho ha explicat. Jo no me n’havia adonat de res, la
meva ment tornava a vagarejar totalment, cosa que em passa molt sovint,
tindrà raó en Carolus quan em diu que hauria de prescindir de la meva pipa
nocturna amb unes herbes que ell qualifica de demoníaques? La qüestió és
que en Grunn li ha passat el casc per tal que veiés millor el fenomen i ha
tocat una altra pedra. Amaranth ens ha dit que a banda de la tremolor a
l’aura dels robins ha pogut observar un lleuger centelleig vermell sobre la
negror de la fulla.
Carolus ha decidit agafar una pedra de xion i carregar-la el màxim possi-
ble, el resultat ha estat el mateix. En Grunn, que havia recuperat el casc,
s’ha quedat bocabadat amb aquesta habilitat del nostre company. Ha co-
mentat que mai no havia vist a ningú que ho pogués fer i que la visió espe-
cial que li proporcionava l’elm l’havia permès descobrir que Carolus acon-
segueix la seva energia directament des del mateix plànol màgic.
Però encara ens esperava una última prova abans de anar a buscar el preso-
ner morlock, Carolus ha decidit comprovar l’efecte de la daga sobre ell
mateix, cosa que m’ha sorprès extraordinàriament. Jo li havia fet la matei-

- 21 -
xa proposta la nit anterior i només havia rebut per part seva un rebuig total
per resposta, bé, rectificar és sempre un fet positiu.
La prova amb un seguidor del peregrí i per tant amb algú amb una energia
que podia considerar com a enemiga podia ser molt perillosa. Hem dit als
dos orcs que agafessin ben fort el braç d’Amaranth que aguantava l’arma
mentre en Carolus s’hi acostava lentament. El que hem vist ha estat molt
interessant però ens ha omplert de por.
Quan Carolus era ja a tocar de la daga he vist com els ulls d’Amaranth
s’ennegrien amb una foscor tan pregona com la de la seva fulla i com el
orcs havien d’esforçar-se de valent per tal d’evitar que la nostra companya
li clavés l’arma al pit. Carolus ha caigut a terra fulminat.
Quan l’hem agafat hem vist que només era un desmai, i Amaranth ens ha
sorprès amb un – Què ha passat? He vist tot d’imatges de la meva vida
desfilant ràpidament pel meu cap, però no era conscient de res més – A les
inquietants paraules de la Tiefling s’ha afegit una observació d’en Grunn –
Tota Amaranth s’ha vist envoltada d’una breu però intensa resplandor ver-
mella -. Negre? Vermell? Què era aquella arma que podia escapar del con-
trol de la mà que l’agafava? Era clar que calia extremar les mesures de pre-
caució i una Amaranth espantada ha dit que ella no volia fer la prova amb
el morlock.
He agafat la daga de les seves mans i l’he preguntat a en Grunn com reac-
cionava i m’ha dit que també veia una aura vermella, però molt més lleu-
gera. Mentre dèiem això per fi Carolus ha obert els ulls tremolant com una
fulla. Ens ha dit que se sentia feble, sense forces i que just abans de caure a
terra s’havia sentit buit i sense esma. No notava cap força interior ni la bri-
llantor lila que l’acompanyava darrerament i s’ha anat en cerca d’un racó
solitari on parlar amb el seu déu. Havíem d’aturar l’experiment o continuar
sense la seva presència i hem triat la segona opció. Jo portaria aquell ésser
(sí, l’acabava de veure com un ésser amb vida i voluntat pròpies) poderós i
terrible i faria la prova amb el presoner.

- 22 -
Hem baixat a les cel·les i hem extremat les precaucions, Iggy, Grunn i els
dos orcs m’envoltarien totalment impedint-me acostar-me més al presoner.
El seus braços estaven ben estirats per les cadenes fixades a la paret i jo
em situaria on era la seva mà dreta, lluny del seu cos i em limitaria a acos-
tar la daga primer i a punxar lleument el tou del dit després. En Grunn amb
el casc posat ens aniria explicant el que veuria a cada moment. La reacció
a la primera acció ja ha estat considerable, el morlock s’ha agitat salvatge-
ment i l’aura lila que l’envoltava ha desaparegut xuclada per la daga. Des-
prés de les paraules d’en Grunn hem començat a tenir esperances, però
s’han esvaït ràpidament quan el xaman ens ha dit que gairebé al moment
havia tornat a aparèixer l’energia lila. Ho hem tornat a repetir i el resultat
ha estat el mateix, calia anar més enllà i deixar que el tall begués unes go-
tes de sang del morlock.
M’he disposat a punxar lleugerament, cosa que m’ha exigit un control i un
esforç apreciable, ja que l’ésser – torno a utilitzar aquest qualificatiu – vo-
lia enfonsar-se totalment en la carn del presoner i mil·límetre a mil·límetre
he anat prement la pell fins que finalment ha brollat una gota de sang.
El crit del morlock ha estat esfereïdor i després ha caigut fulminat, ple-
gant-se com un drap vell, d’una forma que no semblava possible. Tots hem
fet un pas enrere i un Grunn lívid m’ha dit que ha vist com la daga per un
moment semblava ser l’epicentre d’un tornado i com una quantitat immen-
sa d’energia lila desapareixia al seu interior, mentre un so semblant al de
les veles d’un vaixell arrencades per la tempesta retrunyia a les seves ore-
lles. Jo no parava de sentir les paraules que havien perforat la meva ment
quan la gota de sang havia entrat en contacte amb la fulla – Sí, oh sí, ara sí,
estic plena, quin plaer, el mal, el mal, l’he xuclat, l’he mastegat, em sento
plena i sadollada, quin plaer! - Aquest cop l’àpat havia estat del seu gust.
Grunn ha aixecat el cap del morlock, la vida l’havia abandonat, fins i tot la
matèria semblava fer-ho, el seu rostre s’havia arrugat i havia agafat l’as-
pecte d’un vella mòmia, l’havíem mort, jo l’havia mort, l’experiment no

- 23 -
havia tingut el final esperat, l'havíem alliberat del mal, però el preu havia
estat la seva mort. La daga podia destruir, però no podia alliberar.
Quan he comentat les paraules de la xucladora, penso que aquest malnom
li escau. L’Amaranth me l’ha arrabassat tot cridant – Ara si que em contes-
taràs, ja que hem satisfet els teus desitjos, m’ho has promès abans, ara has
de parlar – i tot seguit ha començat a fer-li preguntes.
- Qui t’ha fet, qui t’ha creat?
- Idril
- Qui és Idril
- Idril és Idril
- I per què et va crear?
- Per a destruir el mal
- Qui és el mal?
- El mal és el mal
Unes respostes que no ens ajudaven gaire. A banda del nom de la seva cre-
adora o creador, que jo amb els noms èlfics mai ho tinc gaire clar, l’altra
cosa que li hem tret és que vol continuar amb Amaranth. Per què? No ho
sé. Potser percep que té una força especial que els altres no sabem veure o
potser perquè considera que la pot manipular més fàcilment que a mi, com
havien demostrat els fets anteriors.

Quan hem sortit a l’exterior, ens calia respirar aire pur després de la tensió
viscuda, ens hem topat amb Carolus que ja no feia tan mala cara. A les pre-
guntes d’en Grunn ha respost de forma lacònica, però ens ha deixat clar
que el contacte amb l’arma li havia robat tota la llum que posseïa i que la
considerava una eina satànica de la qual no en volia saber res.
Grunn que va veure els darrers moments de lluita a la sala del monòlit li ha
recordat que ja havia estat en contacte amb la daga sense que li passés res i

- 24 -
la resposta de Carolus m’ha demostrat que sense l’energia lila el seu cer-
vell continua funcionant a la perfecció. - Però en aquell moment jo no te-
nia màgia i per tant m’havia convertit en un humà vulgar que ella ignorava
– ha dit fredament.
Hem continuat parlant sobre qui seria el seu portador més segur, però fi-
nalment hem decidit fer cas a la xucladora i hem deixat que continuï a les
mans d’Amaranth. Hem tornat a entrar per prepar-nos per a la marxa i un
cop ho hem fet ens hem acomiadat d’en Grunn i Iggy amb un sentit cui-
deu-vos que implicava els dubtes que ara ens envolten sobre la possibilitat
de tornar a veure amb vida a aquells de qui ens acomiadem. És un dels
efectes de la foscor que ens envaeix.


47)
Des del cim de la muntanya, envoltats d’un fred intens i d’una copiosa ne-
vada que no lligava gens amb l'època de l’any hem vist com la comitiva de
miners i llenyataires s’acostava lentament, Marsh i Krogar eren al capda-
vant i en Jonàs semblava més integrat al grup, ja ningú el defugia, possi-
blement la valentia demostrada en la lluita contra el nan primigeni li havia
fet recuperar, si més no parcialment, l’afecte dels seus conciutadans.
Quan ha arribat al punt on érem nosaltres el primer que ha fet en Marsh és
preguntar pel resultat de l'experiment, hem sacsejat el cap de forma negati-
va sense gaires ganes de parlar. Només Amaranth ha saltat amb una infor-
mació que podia semblar estúpida però que demostrava fins a quin punt
ens havíem d’agafar a les petites coses per no perdre l’esperança. - Tofu
està bé – i pensar en el petit pollet que guarda protegit del fred a la seva
butxaca ens ha fet somriure a tots.
Quan hem fet una breu parada per deixar que alguns dels pobletans no ha-
bituats a les llargues caminades recuperessin l’alè, en Carolus s’ha allu-
nyat. Després de veure com ens havia ocultat un missatge d’en Marvo o el

- 25 -
monestir el dia anterior, he decidit convertir-me en ratolí de camp i seguir-
lo a distància. Quan s’ha aturat he vist com escrivia amb la ploma alguna
cosa. No he esperat més, ja sabia que havia fet, ens ho explicaria aquest
cop? M’he apressat a tornar abans no ho fes ell.
El dubte no ha durat gaire, ja que en quan s’ha incorporat al grup ens ha dit
que havia intentat parlar amb el gnom i que aquest no havia respost. He
pensat que si havia amagat la comunicació anterior i no aquesta és que no
vol que sapiguem res del monestir, però no té problemes a explicar tot el
que fa referència a Mirianis.
La resposta ha arribat quan tot just començàvem a acampar i ha estat molt
positiva, ja tocava tenir algunes bones notícies i bones de debò a més a
més, sobretot la segona. Per fi havien pogut entrar a la ciutat i havien sentit
que un nen pel-roig treballava amb els constructors d’artefactes xiònics, en
Gon, segur que és en Gon! Quan ens retrobem haurem de pensar com li
expliquem el que li va passar a la seva mare, de moment però ens espera
un llarg camí i l’experiència m’ensenya que cal anar pensant en el dia a dia
i no dedicar ni un segon a un futur totalment incert.

Un cop acampats ha sigut el moment de les converses i del deixar-se anar,

Tots havíem viscut les darreres hores molt intensament i un estona de des-
cans i d’oblidar neguits i tensions era totalment necessària. Amaranth s’ha
dedicat a jugar amb Tofu intentant que aprengués a recollir un objecte que
li llençava, però em temo que les habilitats d’un pollet són força diferents
de les d’un gos. He entrat a la seva ment per veure com es sentia l’animaló
i el pobre estava totalment desconcertat. Carolus ha tingut una conversa
amb en Jonàs que pel que he pogut veure de lluny ha anat molt bé ja que
ha acabat amb la típica benedicció seguida d’una estreta de mans que no
forma part del protocol religiós.
Després del sopar ens hem repartit les guàrdies i jo m’ho he manegat per
coincidir amb en Krogar. Abans de sopar havia parlat amb la seva dona

- 26 -
que m’havia dit que possiblement ell em pogués ajudar a treure l’entrellat
d’algunes de les coses que havia dit el nan primigeni a Gunambal i així ha
estat. Va néixer a Kiralizor i per tant si mai hi anem, el seu coneixement de
la ciutat i dels seus habitants ens pot ser d’utilitat, pel que fa a Gorgos, era
el fill del rei quan ell va marxar de la ciutat i ara, després de la mort del seu
pare, és qui ostenta el poder, ja de jove tenia fama de ser una persona fàcil-
ment corruptible i el poder no crec que hagi ajudat a millorar gaire aquest
defecte. Quan als nans primigenis m’ha explicat que formen part de les ve-
lles llegendes del seu poble.


48)
Ja han passat dos dies des que vam abandonar la ciutat dels orcs i un altre
cop ens hem despertat envoltats per una llum grisosa, que llueix cansada,
com si després de mil·lennis de vida demanés ja un descans definitiu. Vi-
vim un nou matí que s’assembla massa al d’ahir, vent i neu, vent i neu, una
rufaga que sembla que no acabarà mai. Ahir vam viure vint-i-quatre hores
sense res a explicar, vint-i-quatre hores sense res digne de ser anotat, i avui
sembla que tot seguirà igual, uns dies on tot es redueix a un caminar d’es-
ma enfonsant-nos en una neu que fa la marxa més lenta i pesada a cada
moment. Els nens ja no llencen boles de neu, perquè el que abans era di-
versió i novetat, ara s’ha convertit en monotonia i condemna. Un temps
sense canvis, immutable, congelat, ja no paga la pena fer el truc de conei-
xement druídic perquè el resultat és sempre el mateix, uns petits flocs de
neu, que es confonen amb els que cauen al meu voltant. Estarà també la
vall de Mirianis colgada per aquest mantell blanc que esborra tots els co-
lors del nostre món i fa que cada hora sigui igual a l’anterior? Si la memò-
ria de Krogar és correcta, ja només queden unes hores de camí per arribar-
hi i és aquesta il·lusió la que ens empeny mentre patollem sobre la neu..

- 27 -
Ben passat el migdia el paisatge ha perdut la seva blancor, les nombroses
petjades de persones i animals havien barrejat el fang i la neu, era clar que
ens estàvem acostant a un lloc densament poblat, Mirianis ja era a prop.
No hem trigat gaire a trobar-nos una patrulla de semi-elfs, la comandava
un sergent anomenat Fandil Mirzinis, ens han aturat i ens han preguntat so-
bre les nostres intencions, que tenint en compte la composició i aspecte
del nostre grup eren força clares. La nostra reacció a l’interrogatori ha estat
força esquerpa i gens diplomàtica. Ens ha deixat passar, però possiblement
hem perdut l’oportunitat de fer un amic o un aliat en el futur.
Ens hem continuat acostant a la ciutat i ens hem topat amb un grup de fi-
gures fosques, d’una pell quitinosa i lluent i amb antenes al cap, eren for-
mics, en comptes de donar la imatge d’organització i laboriositat que els
caracteritza se’ls veia una mica perduts i desorientats, quan ens hem acos-
tat hem vist que molts fins i tot estaven ferits. La seva actitud i el seu as-
pecte m’han recordat els morlocks de la ciutat enrunada, S’hi han llençat
sobre nostre intentant vendre uns ungüents i uns beuratges dels que qualse-
vol druida s’avergonyiria, se’ls veia famolencs i desesperats. Quina des-
gràcia haurien patit?
Només un, el més vell, no s’ha acostat delerós per vendre les potingues a
canvi d’algunes monedes. Semblava conservar un mínim de dignitat i ens
hi hem adreçat per tal de saber què els havia portat a aquell grau de misè-
ria. També ells, com els orcs, havien estat foragitats de la seva llar, els res-
ponsables eren en aquest cas bandes de trasgos i un ésser gegantí amb testa
de bou, un minotaure. Tenint en compte que malgrat tenir fama de pacífics
quan lluiten per defensar la seva llar ho fan de forma implacable era clar
que la fortalesa del monstre amb que s’havien enfrontat havia de ser consi-
derable. L’expulsió a banda de sense casa les havia deixat sense recursos,
sense poder guanyar-se la subsistència, ja que s’havien quedat sense mate-
rials amb que poder comerciar amb Mirianis i això de retop, els havia fet
perdre la protecció dels semi-elfs.

- 28 -
Quan ens estava explicant l’aspecte de l’atacant s’ha aturat un moment i
s’ha quedat observant fixament Carolus. - Jo he vist aquest mateix penjoll
en una paladí que ha promès ajudar-nos - ens ha dit mentre assenyalava el
símbol del peregrí. Li hem preguntat per l’aspecte físic de la guerrera i en
quan ens ha descrit els seus ulls, l’un ferit, l’altre ambarí, ens hem adonat
que parlava de Denisse.
La conversa s’ha allargat prou com per saber que s’havia posat preu al cap
del minotaure i que els governants de Mirianis serien generosos amb qui
acabes amb la bèstia. Aconseguir matar-lo ens facilitaria l’entrada a la ciu-
tat i el contacte amb els seus amos i tant Carolus com Amaranth han vist
en aquest fet una bona excusa per embrancar-se en una nova aventura,
aventura que a mi personalment no em feia cap il·lusió, tenia ganes de tro-
bar en Gon i de descobrir si Libath l’havia fet partícip del secret de la fa-
bricació de l’antixion.
Com a resultat d’aquesta decisió ens hem separat dels miners i dels llenya-
taires i hem emprés el camí cap als monticles on els formics havien patit
l’atac de la bèstia. Abans de fer-ho però. Amaranth li ha passat la custòdia
de Tofu a en Krogar, sembla que la seva estimació pel pollet augmenta de
dia en dia i que volia estalviar-li qualsevol perill.
Hem deixat enrere els formics i ens hem començat a allunyar de la ciutat
fins a perdre de vista les seves muralles. El terreny era un altre cop aspre i
solitari i nosaltres tornàvem a ser tres rodamons, més que aventurers, en-
mig d’un no res que amagava un monstre que ens podia fer miques en un
sospir.
Finalment s’ha fet de nit i la foscor ens ha permès veure un puntet de llum
en la llunyania, Una foguera? El minotaure o algú prou boig com per pro-
clamar la seva presència sense cap discreció a amics i enemics? Ens hem
acostat amb una certa prevenció fins que la figura que retallava la resplen-
dor de les flames ens ha resultat totalment familiar. Sí, era Denisse, que en
sentir-nos s’ha girat cap a nosaltres amb uns ulls plorosos. El vestit estripat
a molts punts i les ferides que la cobrien feien sobrera qualsevol pregunta i

- 29 -
després de les abraçades de rigor hem deixat que buidés tota la seva tristor
i frustració en una riuada de paraules, tenia moltes coses a explicar.


49)
Als pocs dies d’estar amb els orcs s’havia començat a sentir inútil, l’entre-
nament amb Iggy que al començament havia estat una activitat engresca-
dora, s’havia convertit en un exercici mecànic sense cap al·licient. La con-
tinua arribada d’orcs d’altres races i tribus l’havien deixat arraconada, prou
feina tenien Iggy i en Grunn a organitzar aquelles bandes de ferotges i des-
organitzats guerrers. Els dies passaven lentament i mentre Carolus i jo ens
internàvem al cor dels Bosc d’Ambre o Amaranth corria a lluitar a Telara-
nya, la nostra companya s’arrossegava per un poblat on el seu únic com-
pany era l’avorriment.
Cada dia la seva llum interna era més feble, es sentia buida i inútil i una nit
va tenir el somni que la va fer actuar. Era una mera espectadora d’un com-
bat ferotge. Un cavaller amb una rica armadura lluitava contra un grup
d'éssers diabòlics que tenien atemorit un nombrós grup d’humans. La seva
espasa envoltada d’una forta llum lila anava eliminant els éssers malignes
un rere l’altre i en un petit descans entre cop i cop se la va mirar i li va fer
unes senzilles preguntes.
- Què hi fas? Per què no lluites en la defensa dels febles? T’has oblidat del
que representa ser un paladí?
Llavors Denisse es va fixar per primer cop en el rostre del guerrer i va re-
conèixer el príncep Kinedrin.
- Senyor, què puc fer? - Va preguntar sorpresa
- Observa i busca el camí – Va ser la resposta del príncep
A l’endemà Denisse es va acomiadar dels orcs i va marxar sense saber
massa on anar i que fer.

- 30 -
Després d’un parell de jornades es va trobar els fòrmics ferits i desempa-
rats i per fi va trobar un sentit al seu caminar errant, els ajudaria a recupe-
rar la seva llar, lluitaria contra el minotaure. Fiikil, el vell que va parlar
amb nosaltres li va dir que un grup de mercenaris havien sortit amb les ma-
teixes intencions, ja que volien cobrar la recompensa que oferien des de
Mirianis per la mort del monstre. Denisse va dir que miraria d’unir-se al
grup, però que no estava interessada en els diners, se’ls podrien repartir els
homes que en formaven part, ajudar els desvalguts era un deure, no una
tasca per la qual s’havia de cobrar. Va acomiadar-se i va apressar el pas per
tal d’atrapar el grup de caçadors.
No li va costar gaire trobar-los, més que caçadors semblaven un grup d’ar-
replegats que anaven deixant un rastre tan visible que ni el més inexpert
dels exploradors podria passar per alt. Semblaven prou ferotges i valents,
però la prudència, la intel·ligència i la estratègia no formaven part del seu
vocabulari. Els va alliçonar i els va convèncer que per enfrontar-se a la
bèstia ho havien de fer de forma simultània i organitzada.
L’havien trobat, tot i que seria més correcte dir que el monstre els va trobar
a ells, aquell mateix matí, mentre nosaltres ens acostàvem a Mirianis. I el
resultat de la lluita era ben visible en les marques que les llàgrimes havien
deixat en el rostre de la nostra companya. El grup havia atacat de forma
coordinada, hi havien seguit tant bé com podien les indicacions de Denis-
se, però res no els havia salvat de la desfeta. Els vuit homes havien anat
caient un rere l’altre, un aixafat pels peus del monstre, un altre partit en
dos per la immensa destral que brandava a les seves mans, uns altres esbu-
dellats per la cornamenta, un altre rebentat per una roca que el minotaure
havia llençat com si fos un palet de riu. No calia seguir amb la descripció,
tot es resumia en mort, destrucció i sang i si la nostra companya s’havia
salvat havia estat perquè el monstre la va deixar, potser perquè en algun ra-
có de la seva ment va considerar que estalviar-li la mort després de la lluita
era més dur i humiliant que donar el cop final.

- 31 -
Aquell gest havia acabat d’enfonsar els ànims de Denisse, no havia pogut
protegir als homes, no havia aconseguit complir la promesa feta als fòr-
mics, no era bona per res, era un paladí només de nom, la seva espasa era
més inútil que una branqueta a les mans d’un infant. Totes aquelles lamen-
tacions sortien de la seva boca mentre s’esgarrapava el rostre i l'ofegaven
els sanglots. Calia actuar i destruir la bèstia, era l’única manera de treure la
nostra companya de l’estat de desànim que s’havia apoderat de la seva
ànima, havíem de recuperar la noia que havia arrencat una mirada d'admi-
ració i respecte per part d’Iggy. El problema era com aconseguir-ho, el
monstre semblava increïblement poderós i invencible i nosaltres érem no-
més quatre.
Primer calia trobar-lo i fer-ho abans que ell ho fes amb nosaltres, això era
el que els havia passat al grup de mercenaris i ja sabíem com havia acabat
la cosa. Calia actuar ja, i per fer la cerca més fàcil he fet que Denisse em
descrigués amb el màxim detall la destral: forma, mida, materials, taques
de rovell o sang... i ho ha fet a la perfecció, es notava que l’arma potser no
s’havia enfonsat en el seu cos però sí que el seu record i la seva imatge ha-
vien quedat clavats a la seva ment.
He anat dibuixant al terra el que em deia i tot seguit he aspergit la figura
amb un ramet de farigola, romaní i bruc, una lleu brisa ha començat a eixu-
gar les gotes marcant una direcció, calia seguir-la. Carolus per la seva part
ens ha fet un conjur d’ajuda, la necessitaríem per combatre el monstre.
Hem avançat lentament i amb la major cautela possible, fins que he notat
que la destral era propera. Ens hem aturat entre unes roques i m’he conver-
tit en puça per tal d’acostar-me més. El minotaure era recolzat a un pedrot
devorant unes restes que m’han recordat massa la forma d’una cama hu-
mana, el soroll que feia en devorar-la era escruixidor, amb les seves pode-
roses genives trencava els ossos per extreure el moll i escopia els frag-
ments que es clavaven a terra per la força de l’impacte. Era una visió terro-
rífica i repugnant alhora que m’ha fet entendre l’estat anímic de Denisse.

- 32 -
Quan ha acabat de rosegar l’os l’ha llençat a terra i ha caigut a la meva
vora. Sí, allò era un fèmur humà... uns dels mercenaris potser?
Amb l’estomac revoltat i tremolant he tornat on eren els meus companys i
els he explicat el que havia vist. Hem començat a discutir com atacar-lo,
però la por ens enterbolia el raonament i no ens en sortíem, calia esperar a
que s’adormís? A que una digestió feixuga el fes més vulnerable? Fer-ho
immediatament abans no ens descobrís? Com sempre Carolus ha estat el
més expeditiu, ens ha deixat amb la paraula a la boca, ha agafat una pedra i
l’ha llençada en un direcció allunyada de la nostra posició. La seva caigu-
da ha trencat el silenci de la nit i hem sentit un gruny per part de la bèstia.
Carolus no ens havia deixat una altra sortida que lluitar si volíem sobreviu-
re.
Les primeres passes semblaven allunyar-lo de la nostra posició, però de se-
guida ens ha vist i s’ha llençat contra nosaltres. De les mans de Carolus i
Amaranth han sortit tota una tempesta de raigs de tot tipus que han impac-
tat contra el pit del monstre i la pudor a pèl socarrat ha omplert l’ambient.
La seva marxa però no s’ha vist alterada. Denisse i jo, sense conjurs que
ens permetessin atacar -lo a distància hem quedat dins de l’abast de la seva
destral.
Ella ha fet servir favor diví, jo tall flamíger, però el resultat ha estat més
pobre del que esperàvem. L’ésser ens ha mirat amb menyspreu i ha enlairat
la seva arma, disposat a deixar-la caure sobre un de nosaltres, Quan ha co-
mençat el camí de baixada he aclucat els ulls, negant-me a mirar cara a
cara una mort que pressentia immediata. Un soroll violentíssim m’ha fet
obrir-los una altra vegada. Denisse s’havia llençat davant meu per protegir-
me amb el seu escut, l’impacte havia destrossat la protecció i li havia fet
un profund tall al braç d’on brollava sang de forma imparable, en un parell
de segons la seva cara ha quedat totalment blanca i ha caigut a terra, ara
només érem tres, gairebé dos perquè jo tenia el braç totalment masegat car
la força de l’impacte m’havia afectat de retruc.

- 33 -
Un nou allau de raigs ha caigut sobre el monstre i la pudor a cremat s’ha
fet encara més intensa. El seu cos estava cobert de nafres i per un moment
m’ha fet pena, però el dolor en comptes de fer-lo més feble semblava do-
nar-li forces. Un altre cop ha enlairat la destral disposat a partir-me en dos
trossos, però encegat per un raig guia ha errat al cop i ha fulminat una roca
que s’ha esquerdat en mil fragments.
Raig de foc, mans ardents, raig guia... una tercera pluja ha caigut sobre el
monstre. Amaranth i Carolus atacaven un cop i un altre i per sort han gene-
rat les proteccions adequades per tal que nosaltres dos, al costat de la bès-
tia , no ens veiéssim afectats, Carolus fins i tot s’ha permès crear una arma
espiritual per fer més contundent l’atac. El gegant ha trontollat i per fi ha
caigut a terra. Carolus ha aprofitat el moment per guarir Denisse, volia do-
nar-li l’oportunitat de donar el cop de gràcia al minotaure i així ha estat, La
paladí s’ha aixecat, ha enlairat l’espasa de dues mans i ha tallat el cap a
una figura ja agonitzant.
Acabada la lluita hem explorat el voltant on hem trobat més restes dels
mercenaris, els hi hem donat sepultura i després hem procedit a cremar el
cos del minotaure, el cap l'havíem de conservar com a prova de la victòria.
Ens hem arrecerat al costat de la gran pedra on la nostra víctima estava re-
colzada sopant i ens hem disposat a descansar.


50)
La Denisse que ens hem trobat en aixecar-nos ja recordava més la nostra
companya d’aventures anteriors que la paladí ferida i deprimida que haví-
em trobat feia unes hores, ens ha confessat que fins i tot havia recuperat en
part l’aura lila que s’havia anat esllanguint des de feia dies i ens ha comen-
çat a assaltar a preguntes. Aquestes ganes de saber que havíem viscut en la
seva absència eren una altra mostra de la seva millora anímica.

- 34 -
El camí arrossegant el cap de la bèstia s’ha fet força lleuger, la narració de
les nostres aventures ens ha tingut entretinguts una bona estona i després
hem encetat una discussió sobre la daga. Denisse no entenia com Ama-
ranth era la portadora si durant l’experiment amb el Morlock s’havia de-
mostrat incapaç de resistir-se als seus desitjos. Què passaria si l’arma
aconseguia ensenyorir-se totalment de la voluntat de la tiefling? Convertir
a la devoradora, un altra nom que li escau, en el centre de la conversa ha
donat peu a poder fer els experiments que tant Amaranth com jo teníem al
cap des que vam trobar Denisse.
Com que no la volíem posar en perill hem decidit anar pas a pas i de forma
metòdica. Primer l’acostaríem a diversos objectes de la seva pertinença,
després a elements orgànics que haguessin format part del seu cos, deixant
el contacte directe com a darrera fase. Hem començat per l’espasa Crow-
ley, després els seus guants, tot seguit uns cabells acabats d’arrencar i un
tros d’ungla; finalment una gota de sang que hem deixat caure sobre la
seva fulla. Ens els primers casos la reacció ha estat d’estranyesa, - Què es-
tàs fent, m’estàs prenent el pèl, a què jugues? Vull mal, mal, Tekú donam
mal, tinc fam – Amb la gota la reacció s’ha acostat més al que esperàvem,
podríem dir que l’ha assaborit, l’ha identificat com a mal i això sí, m’ha
escridassat dient-me que allò era ridícul, que no mereixia anomenar-se
menjar, que li estava fent passar gana. La devoradora començava a impaci-
entar-se i llavors Carolus ha tingut una bona idea, ha creat per segon cop
un arma espiritual i l’ha llençat contra a la daga que l’ha engolit en un no
res. - Menjar, mal, ara sí, però és molt poc Tekú, en vull més, molt més, no
em facis passar gana – Han estat les paraules que he sentit a la meva ment
mentre la creació de Carolus desapareixia. He aprofitat aquell petit mo-
ment de satisfacció per fer-li una pregunta sobre la seva edat, no l’ha sem-
blat entendre. Llavors li he preguntat sobre totes les mans que l’han empu-
nyada i tot i que confusa la seva resposta m’ha portat a creure que existeix
des de fa moltes generacions. Li he preguntat si era única i la resposta tam-
poc no ha estat clara, les qüestions semblaven atabalar-la i insatisfeta com
encara estava no calia insistir. L’hem desada, no calia impacientar-la més.

- 35 -
Què havia pretès Idril en crear-la? Lluitava contra el mal, sí; havia destruit
el monòlit i el gòlem, sí; però també volia eliminar els nostres companys o
si més no deixar-los sense la seva energia interna. Tot el que estava relaci-
onat amb els peregrins era el mal segons ella? Calia destruir tot el que esta-
va relacionat amb l’energia xiònica? Era una eina útil, sí; però perillosa i
envoltada de misteris. Havíem de limitar el seu ús... potser a la ciutat dels
semielfs algunes de les preguntes que ens rondaven pel cap trobarien res-
posta.
Entretinguts com estaven no ens hem adonat que ja érem a les envistes de
Mirianis. Els campaments de refugiats que envoltaven l’urbs s’havien mul-
tiplicat, era clar que encara continuava arribant gent i l'espectable de brutí-
cia i deixadesa s’havia incrementat en augmentar el nombre d’acampats.
Ens ha cridat l’atenció veure petits grups de gent arraïmats al voltant d’uns
personatges d’aspecte fosc i amb la roba esparracada que semblaven predi-
car. Ens hi hem acostat i hem sentit que parlaven de la fi del món i del
mestre de la llum. Encuriosits ens hem aturat al costat d’un parell de grups
més i hem tornat a sentir les mateixes paraules, la fi del món era propera i
només ens podia guiar el mestre de la llum de la lluna. Qui devia ser
aquest individu, si és que existia? El més curiós era que els membres de
l’estranya secta semblaven haver aparegut com bolets i estaven aconse-
guint un nombre d’espectadors considerable. Què hi havia al darrera de tot
allò? Eren uns altres enviats del mal o el típics aprofitats que sempre apa-
reixen en les situacions de crisi? Bé, si calia ja ens amoïnaríem en un altre
moment, ara el que pertocava era entrar a la ciutat, un salconduit de dimen-
sions considerables amb un parell de banyes ens permetria aconseguir-ho.

Per fer-ho però, primer havíem d’arribar a les portes de la ciutat que encara
estaven a una distància considerable, tant immensa era la multitud de refu-
giats. La neu que queia incessantment no aconseguia emblanquinar el pai-
satge, però si humitejar la roba fins a deixar-la ben xopa i encartonada i fer
més intens el fred. L’aspecte del terra que trepitjàvem era tant repulsiu com

- 36 -
les olors que ens envoltaven, la barreja de neu, aigua bruta, escombraries,
restes de menjar i excrements animals i humans gairebé em feien enyorar
els dies sota la tempesta. Cap vestimenta elegant travessava els campa-
ments, els més afortunats, una reduïda minoria, vestien robes senzilles pe-
rò encara netes, però la gran majoria estaven coberts més que vestits per
uns parracs que feia dies que no veien ni l’agulla, ni l’aigua i les cares de
fam començaven a ser cada cop més nombroses. Potser aquelles pobres
ànimes havien escapat de la mort a mans dels servidors del mal, però no
tenia tant clar que escapessin a la fam o a les malalties. Sí que es veien ve-
nir de la ciutat grups de persones uniformades que semblaven muntar zo-
nes de distribució d’aliments, potser havíem arribat a l’hora d’àpat, però
alimentar tota aquella multitud demanava alguna cosa més que unes dotze-
nes de sacs i cabassos plens de farinetes i pa.
De cop i volta Carolus i Amaranth han aturat la marxa i han arrencat a cór-
rer. Denisse i jo només hem tingut temps de veure un encaputxat que s’ha
fet fonedís en quan els nostres companys s’hi han llençat darrere seu. Fos
quina fos la causa de la sobtada persecució nosaltres no ens hi podíem afe-
gir, algú s’havia de quedar amb el cap del minotaure.
Hem passat una bona estona esperant-los envoltats de rostres que reflectien
l’admiració, la por i l’enveja, per sort ningú se’ns ha acostat massa ni ha
demostrat intencions d’apoderar-se del nostre botí.
Quan han tornat ens han explicat que el fugitiu era Arthin, el semi-elf que
ens havia salvat de l’explosió que havia fet desaparèixer la comitiva del
príncep Kinedrin. Pel que sembla la conversa havia sigut tant poc útil com
la que vam tenir amb la patrulla que ens havia aturat en acostar-nos a la
ciutat. Arthin s’havia negat a donar-los cap explicació o a fer-los partícips
de la missió oculta que semblava haver de dur a terme i només havien
aconseguit arrencar-li la promesa de trobar-nos quan, un cop lliurat el cap
de la bèstia, tornéssim a sortir de la ciutat. Hi ha hagut malgrat tot una in-
formació interessant. Amaranth, que malgrat els consells de Denisse, tor-
nava a ser la portadora de la daga, ha sentit com aquesta li xiuxiuejava que

- 37 -
notava la presència d’una germana. Era fàcil sospitar que aquella germana
era a les mans d’Arthin, suposició que s’ha refermat quan en parlar-li la ti-
efling de la devoradora i de les seves propietats i característiques, l’elf ha
deixar anar que no totes les dagues eren iguals i que per tant tampoc s’ali-
mentaven de la mateixa manera. Quina devia ser la seva funció de les al-
tres, on eren i qui les devia controlar?
Mentre xerràvem hem acabat de recórrer la distància que ens separava
d’una de les portes de la ciutat i allà ens hem trobat amb miners i llenyatai-
res discutint amb els guàrdies que vigilaven l’entrada. Qui més cridava era
en Krogar que exigia menjar per a tota la canalla que formava part de la
comitiva. Una altra mostra que sota el rostre sorrut s’amaga una bona àni-
ma que es preocupa pels altres. La discussió anava pujant de to, però la
postura dels guàrdies era inflexible: vesprejava, les portes eren tancades i
no hi hauria més repartiment d’aliments fins l’endemà a la sortida del sol.
Denisse, que com a paladí podia ser escoltada amb més respecte per part
dels sentinelles ha intervingut, però el resultat no ha canviat en res. Ells
complien ordres i les ordres eren porta barrada a la posta del sol i primera
distribució d’aliments al matí, per un moment he pensat en els humans
posseïts pel mal, és una tropa submisa i sense capacitat de pensar de forma
autònoma tan diferent de les víctimes del mal?
De sobte sobre el renecs d’en Krogar i els precs de Denís s’ha imposat una
veu, però no pel seu volum o per la seva autoritat, sinó per la seva dolçor,
pel fort contrast entre la ira que ens consumia a tots i la pau i serenor amb
que fluïen les paraules.
- Els aliments no només omplen l’estomac, també són el caliu que manté
viva l’esperança, l’esperit de viure, la il·lusió. Escolteu aquestes demandes
amb el cor i no només amb l’oïda. Doneu de menjar a aquesta pobra gent. -
Les assenyades paraules les havia pronunciat un mitjerol que degut a l’al-
çada pròpia de la seva raça ningú no havia vist arribar.

- 38 -
Tots hem callat sorpresos pel to de pau i calma que transmetia la seva veu.
El seus aspecte no era especialment destacable, però si ho era el penjoll
que portava al coll i destacava fortament sobre les seves senzilles vestidu-
res, una mena de fada que portava s les seves mans una pedra vermella
semblant o potser igual a la que lluïa al casc d’Iggy.
- Quina poderosa màgia emana de tu o del teu collaret – li he preguntat,
per tot seguit demanar-li excuses per no presenta-me. Mels, aquest era el
seu nom, ha posat una cara estranyada i m’ha dit que s’havia limitat a dir
les paraules que li sortien del cor.
Mentre continuaven les presentacions hem pogut veure com el cap dels
sentinelles comentava a un parell de soldats que anessin a les torres dels
costats i portessin tot el menjar que poguessin agafar. La dolçor havia fet
més efecte que les amenaces d’en Krogar o els intents de persuasió per
part de Denisse.
Passats pocs minuts han tornat a aparèixer els dos soldats que havien mar-
xat ben carregats amb uns de sacs plens de gra, fruita, verdures i fins i tot
alguns talls de formatge. N’hi hauria prou per silenciar els crits d’uns estó-
macs famolencs.
Donant un altre cop les gràcies a en Mels, que ha acceptat encantat la invi-
tació d’en Marsh d’unir-se al nostre sopar, hem tornat a la zona on eren
acampats els nostres amics.
En unir-nos al grup Denisse ha tingut l’oportunitat de retrobar Amuriel, i
s’han posat a parlar de la famosa espasa que tants maldecaps els hi està do-
nant. Totes dues esperen que a Mirianis hi hagi personal amb capacitat de
manipular l’estrany material que tant va sorprendre la ferrera.
Mentre paràvem taula, una feina que aquí es limita a cercar soques o pe-
dres on seure i treure plats i coberts de la motxilla, en Carolus s’ha comu-
nicat amb en Marvo, cosa que ens ha permès conèixer dues bones notícies,
que els gnoms ja havien trobat refugi a casa d’un artesà d’artefactes xiò-
nics anomenat Noskof i que havien localitzat a en Gon.

- 39 -
El sopar ha estat auster i ens ha fet enyorar els àpats que ens feia Brana,
però com a mínim ha aconseguir calmar el rau-rau que tots teníem a l’estó-
mac. Només faltava una bona pipa en companyia d’en Krogar per conver-
tir aquells moment de companyonia i descans en una jornada força positiva
quan tot s’ha torçat i aquest cop els culpables no han estat els agents del
mal sinó el fanatisme religiós d’en Carolus.


51)
Prop nostre hi havia un grup de gent vestida amb parracs que pregaven so-
rollosament, de tant en tant ens arribaven les paraules del que semblava ser
el predicador i que es resumien en que els peregrins ens havien abandonat i
que la fi del món era a tocar. Vaja! Res que no haguéssim sentit feia poca
estona en altres grups del campament. M’he girat sense prestar-los més
atenció i anava a comentar el fet amb en Krogar quan he vist que Carolus
s’aixecava i anava amb pas ferm cap al grup, en fer-ho ha deixat un tall de
formatge al seu plat que en Mels s’ha afanyat a agafar tot fent-me l’ullet,
tots dos hem rigut, seria l’última escena simpàtica i distesa d’aquella nit.
He vist en Carolus fent els gestos que acostumen a ser previs a un conjur i
la reacció irada del predicador, que sense cap mena de dubte s’havia ado-
nat del que havia fet el nostre company. Les paraules han anat pujant de to.
Tots dos assegurant que les seves creences eren les verdaderes. La veritat
és que contemplant-los era com veure un original i la seva imatge reflecti-
da al mirall, sense que quedés clar quin era el primer i quina era la segona,
ni tant solos les paraules es diferenciaven, els retrets d’heretge i ànima per-
duda anaven d’una banda a l’altra com la pilota que es passen els infants,
Els crits de l’un alternaven amb els crits de l’altre, l’espectacle era total-
ment vergonyós i la frustració i la ira per part dels seguidors del predicador
anaven en augment. S’estava creant un problema allà on no hi havia hagut
cap. Quan trigaria la discussió en convertir-se en un aldarull prou visible

- 40 -
com per atreure a tots els desvagats i potser a la guàrdia que els semi-elfs
tenien fora ciutat?
Denisse, que ha vist que les mirades amenaçadores i els crits els seguidors
del Mestre de la llum de la Lluna anaven en augment s’ha unit al grup amb
la intenció de protegir Carolus, jo no he pogut evitar pensar que si rebia al-
gun cop s’ho havia ben buscat.
Per un moment m’ha semblat que la cosa podia asserenar-se, el predicador
havia ofert a en Carolus la possibilitat d’entrevistar-se amb el Mestre, o si-
gui que devia estar entre els refugiats, he pensat que sempre és millor una
discussió teològica entre dos individus que la ridícula batussa que estàvem
presenciant, però tot s’havia enredat ja massa i alguns tomàquets podrits i
restes de fruita han començat a volar en direcció al nostre company.
Alguns miners, els més devots seguidors del peregrí, s’han afanyat a unir-
se al grup, semblava que tot anava a acabar força malament quan Carolus
ha tingut un moment de lucidesa i ha abandonat la discussió i el grup tor-
nant a l’espai on havíem acampat nosaltres. Reconec que amb els ànims
exaltats no ha estat el més prudent però no he pogut evitar fer-li un comen-
tari ben sarcàstic i feridor.
- Despertar la ira i la frustració en unes pobres ànimes que ja pateixen
gana, desesperança i misèria forma part de les ensenyances del peregrí? -
Li he dit amb tot la ràbia que havia anat acumulant mentre veia aquell trist
espectacle.
La seva reacció ha estat tant carregada de ira com la meva – I tu que has
fet per ells? Jo els volia portar la veritat i la fe. Tu t’has quedat en un racó
atipant-te i ignorant les seves necessitats.
- Tens raó, no els he ajudat, però tu només els has portat unes paraules tant
buides com els seus estómacs. El missatge que escoltaven podia ser fals,
però si més no, els permetia oblidar-se dels crits de la fam i de les esgarra-
pades del fred.

- 41 -
- Corb incrèdul, la veritat il·lumina, la veritat guia, la veritat omple més
que el pa i el formatge que has devorat en lloc de compartir-lo amb aquest
que tanta pena dius que et fan.
El discussió anava pujant de to i per sort per tots dos Denisse s’ha interpo-
sat entre nosaltres, ens ha fet callar i ens ha ordenat amb una autoritat que
no li coneixia que anéssim a dormir i reflexionéssim sobre el nostre en-
frontament, tots dos l’hem obeït sense badar boca.

Acabar el dia amb una forta discussió no és la millor recepta per anar a
dormir, tancar els ulls després de l’enganxada es feia impossible. Què fer?
Demanar excuses l’endemà? Ho podia fer amb Carolus, el company de
lluita que ens havia salvat la vida incomptables ocasions, l’última feia po-
ques hores, però amb el clergue, amb el fanàtic seguidor del peregrí, era
impossible. L’un encarnava el bé, l’altre, no estava gaire lluny del mal. Per
què quin déu seguia fidelment i de forma cega en Carolus? Uns estranys
éssers vinguts no se sap d’on i que havien començat a destruir Voldor? Els
anihiladors del Voldor primigeni? Els destructors de dracs? Els creadors
d’híbrids gairebé monstruosos com era jo mateix? Què era el minotaure
que havíem mort, sinó una de les seves criatures? Era culpable aquell hí-
brid de destruir i matar o ho eren els seus autèntics pares, aquells éssers
que en Carolus adorava?
Les visions que havia tingut al temple de Zlaty no m’havien ajudat gaire
en la lluita contra el mal, però si m’havien ajudat a descobrir la veritat dels
peregrins, d’aquells éssers egoistes que en la seva anguniosa cerca del xion
havien fet malbé el meu món, d’aquells éssers que havien portat els homes
com a esclaus, fent-los viure en una superfície tant bella com salvatge i
plena de perills, mentre ells construïen les seves ciutats subterrànies a re-
cer del fred i les tempestes, d’aquells éssers que havien buidat de sal els
nostres mars per poder fabricar la seva adorada pedra, condemnant milers
d’espècies de peixos a la mort, d’aquells éssers que havien esborrat els
frondosos boscos meridionals al Nord del Xerecron, d’aquells éssers que

- 42 -
havien convertit les verdes planures de Shabana en una extensió infinita de
pols i tristor. Potser Morcar no anava gens ni mica errat quan considerava
que continuava la tasca dels peregrins, per què quina havia estat la seva
funció sinó alterar el món empenyent-lo a una futura destrucció?
El Carolus company ens havia ajudat sempre, ens havia il·luminat en mo-
ments de dubte, havia pres decisions quan ens enfonsaven en un mar de
dubtes i pors, però el Carolus clergue havia actuat amb violència dues ve-
gades contra Amaranth posant en perill la continuïtat del nostre grup, el
clergue fanàtic havia provocat una disputa estúpida feia poca estona, el se-
guidor de peregrí ens amagava les seves comunicacions amb el monestir
d’en Kinawa. Admirava i apreciava la persona, però gairebé odiava el cler-
gue i aquesta barreja de sentiments feien la relació molt difícil. La daga ho
tenia ben clar, la seva energia era el mal, havia respectat la persona, no
l’havia mort com al Morlock, però l’havia buidat de la seva força lila, el
xion era el mal? L’energia lila era el mal? El cap em començava a fer vol-
tes, massa preguntes i massa dubtes i jo no tenia ni creia en uns estúpids
llibres com els que amuntegaven els monestirs i on segons alguns es podi-
en trobar totes les respostes.
Quina diferència entre la Mare Abundant i els peregrins! la primera s’en-
carrega dels cicles naturals,de l’alternança de les estacions, de fer créixer
les meravelles de la natura. És una mare generosa tot i que inconstant i
mutable, i a vegades ens castiga amb riuades o sequeres, però un cop han
passat la vida torna a renéixer amb més força. La Mare abundant és crea-
ció, els peregrins destrucció. Mentre això pensava una imatge m’ha vingut
al cap, una figuera sota un cel tempestuós, una imatge que representa alho-
ra la vida, la força i la destrucció, una imatge que és el símbol de la Mare
abundant. Els ulls em pesaven i el cervell demanava un descans, m’he ar-
raulit al meu racó i he intentat dormir.


- 43 -
52)
Quan m’he despertat he vist a Carolus i Denisse parlant tranquil·lament, la
paladí sempre té un efecte balsàmic sobre les passions de tots nosaltres.
Carolus semblava més calmat que al vespre i jo, tot i que no parava de do-
nar voltes a totes les idees que m’havien mantingut despert durant hores,
tampoc no tenia ganes de gresca. Ens esperaven tot un seguit de tasques
que no eren menors, portar el cap del minotaure al Consell Rector de la
ciutat, contactar amb els ferrers xiònics i sobretot, el que per a mi era el
més important, retrobar-nos amb en Gon.
Quan hem arribat les portes ja eren obertes i les hem passat sense cap difi-
cultat, si que hem perdut una bona estona responent les preguntes dels
guàrdies i esperant a que els encarregats de fer-ho omplissin tota la pape-
rassa, però han estat destorbs sense importància, a més a més ja ens espe-
raven, la notícia de que érem portadors del cap de la bèstia ja havia corre-
gut per tot el campament i tots els sentinelles n’eren sabedors. Les saluta-
cions i les reverències han estat dedicats amb exclusiva a Denisse, Lady
Haddon per aquí, Lady Haddon per allà, però això és un fet que podem as-
sumir i ja va bé tenir algú que mereixi aquest tractament en el grup, sem-
pre obre més fàcilment moltes portes.
L’interior de la ciutat m’ha deixat sense alè, fins ara havia vist temples,
monestirs i poblets, però cap gran ciutat, Telaranya amb el seu garbuix
d’escales, lianes i cabanes enfilades als arbres és una altra cosa, Mirianis
és senzillament increïble: Elevades torres amb mil-i-una finestres de colors
variats que mai no havia vist abans, els carrers perfectament empedrats,
sense cap llamborda que trenqui la seva perfecta horitzontalitat, Palaus
amb entrades que empetiteixen el minotaure que havíem abatut, botigues
rebotides de menjar i productes que no sabria identificar, venedors cridant
les virtuts d’allò que oferien, fanals irradiant calor, una atmosfera neta, gai-
rebé perfumada, molt allunyada de les sentors dels campaments dels refu-
giats, elfs pertot arreu amb riques vestimentes, fins i tot els membres d’al-
tres races que hi viuen aquí semblen gaudir d’un alt estatus socials, no es

- 44 -
veuen pobres per enlloc... eren amagats o no hi tenen cabuda en aquesta
ostentosa ciutat? Tot plegat sembla un món irreal aliè al dolor, la misèria i
la desesperança. Més enllà de les muralles tot és tristor, fang i fred, portes
endins tot és llum i riquesa.
Encaboriat en aquests pensaments no m’he adonat que ja havíem arribat a
les portes del Consell. Una mena de porter engalanat estava saludant De-
nisse amb tota la deferència possible i li explicava que tot i que teníem pri-
oritat no seríem els primers, un alt personatge havia de ser rebut abans que
nosaltres. Hem deixat el cap del monstre a la sala de guàrdia i ens hi hem
adreçat a la sala d’audiències. M’he preguntat qui devia ser aquest alt se-
nyor que ens passava al davant, algun noble elf possiblement.
La part baixa de la sala, on ens hem posat nosaltres, era plena de gom a
gom, per un moment hem estat el centre de totes les mirades, he volgut
creure que era per que tothom coneixia la desfeta del monstre, tot i que
també podia ser pel nostre aspecte no gaire cuidat després d’estar tres dies
sota la tempesta. Afortunadament no hem sigut el centre d’atenció gaire es-
tona. Tothom ha recuperat ràpidament la postura freda i formal que tenien
abans de la nostra entrada i han tornat a mirar cap als seients on ja hi eren
alguns membres del Consell.
Hi havia cinc cadires d’una fusta curosament treballada i folrades amb un
vellut de color lila, dues eren ocupades. A la primera hi havia un elf molt
vell, però que malgrat l’edat conservava plenament l’arrogància de la seva
raça, al costat seia una elfa amb vestits sacerdotals. Un petit xiuxiueig s’ha
apoderat de la sala quan ha entrat un tercer membre del Consell. El nou-
vingut era jove, vestit amb una cuirassa senzilla però elegant i la seva mar-
xa decidida i ferma deixava clar que estava acostumat a manar, sens dubte
era el cap de l'exèrcit èlfic. Han passat uns minuts més, potser esperant la
compareixença dels que havien d’ocupar els dos seients buits, però ningú
més ha entrat a la sala.
Finalment una veu ha anunciat que l’audiència anava a començar i ha pro-
nunciat el nom del primer a ser rebut. M’he fregat les orelles, de debò?

- 45 -
aquell odiós personatge que ja havia oblidat, era el primer a ser rebut? He
obert bé els ulls esperant que la meva vista contradigués el que havien sen-
tit les meves orelles, però no hi ha hagut sort, una araina ricament empolai-
nada amb vestimenta èlfica s’ha adreçat cap a la zona on eren els Conse-
llers i ha exposat la seva demanda, que seria més correcte qualificar de
proposta. Arnok era davant nostre i coneixent-lo, res de bo podia sortir de
la seva boca. Mentre parlava, Sana la kitsune que era la seva ombra, repas-
sava amb atenció la sala.
Per què sempre que sento a Arnok tinc la sensació d’estar escoltant un en-
cantador que recargola les paraules per tal d’entabanar els més crèduls dels
seus oients? Com sempre sabia vestir allò que proposava amb els oripells
més adients. Primer ha parlat de les rutes comercials, de com gràcies a les
seves gestions tothom s’havia enriquit, de com gràcies a ell la ciutat rebia
sense cap problema tots els subministraments que necessitava. Però afortu-
nadament no s’ha entretingut gaire lloant les seves capacitats i virtuts i de
seguida ha passat al tema que l’interessava realment. Un nou contracte, as-
sumir una nova responsabilitat que tot i que seria una feixuga càrrega so-
bre les seves espatlles ajudaria a la ciutat i seria beneficiós per a tothom. El
campament de refugiats s’havia convertit en un niu de problemes i xuclava
les forces de la guàrdia de la ciutat, una guàrdia que en lloc de perdre el
temps solucionant baralles de borratxos i discussions familiars s’hauria de
dedicar a tasques més nobles com ara lluitar contra els enemics externs.
Les forces del bé eren reduïdes i calia aprofitar-les en la seva totalitat, Ell
s’oferia a gestionar el campament, tindria cura de tot, de repartir aliments i
de mantenir el bon ordre i l’harmonia. Amb el seu desinteressat oferiment
alliberava els soldats de la guàrdia d’un deure monòton, feixuc i improduc-
tiu que no estava a l’alçada de les honorables i valentes tasques que corres-
ponen a uns grup militar, unes boniques paraules per amagar una ànima re-
pulsiva i unes intencions que de ben segur no naixien de la solidaritat i
l’altruisme.

- 46 -
Acabada la exposició s’obria el torn de paraules dels membres del Consell
i només ha parlat el jove militar, que s’ha oposat radicalment a la proposta
d’Arnok i ha fet una demanda molt assenyada: poder reclutar tropes entre
els refugiats. Fer-ho solucionaria dos problemes alhora, el reduït número
d’efectius amb que comptava i en treure del camp els individus més bel·li-
cosos, reduiria les batusses que cada dia esclataven al campament. Unes
persones a les que se’ls donava un objectiu, a les que se les feia sentir útils,
a les que se’ls mostrava que la lluita contra el mal era possible recuperari-
en l’autoestima i passarien a sentir-se fortes.
Mentre deia aquestes paraules alguna cosa ha començat a grinyolar al meu
cervell. Per una banda he pensat que la proposta era noble, bona i genero-
sa, fer partícip a tothom en la lluita contra el mal era fantàstic, és el que ha-
via passat amb els miners, que ara es sentien mes forts i amos de les seves
vides, però per l’altra contemplant els altres membres del Consell i repas-
sant l’aspecte de la gent que omplia la sala, m’ha envaït un neguit. No,
aquelles no eren les paraules més adients per convèncer-los, barrejar elfs i
altres races que de ben segur el personatges que romanien hieràtics a les
seves cadires consideraven inferiors... no, no ho acceptarien i això facilita-
ria el triomf de l’araina. L’elf parlava amb mots clars i sincers, però en
aquell moment era millor la manipulació i la mentida. Una cosa que ja ha-
via aprés a la meva vida era que les mentides boniques són més agradables
de sentir que les veritats incòmodes, sovint la gent vol ser enganyada i
aquesta era la percepció que tenia quan mirava al meu voltant.
Se’ns acusa els Karasus de ser murris, una característica que cal fer servir
en comptagotes i en aquell moment calia ser-ho. Potser dir que implicant-
los en la lluita faria desaparèixer els campaments, la brutícia i els desva-
gats voltant per fora de les muralles, hagués estat més efectiu que la since-
ritat i l’honradesa que traspuava el seu discurs. Arnok havia sapigut vestir
les seves propostes de manera enlluernadora, l’elf no, em certa manera em
feia pensar en Denisse, ser massa noble no sortia a compte en el món que
ens havia tocat viure.

- 47 -
La rialleta d’Arnok en acabar de parlar l’elf ha demostrat la seva confian-
ça. S’ha limitat a dir – Ivor Nictroi és el cap militar i li toca dir això que ha
dit. Honorables membres del Consell ara la decisió és a les vostres mans i
no dubto que la resolució que prendreu serà la millor per Mirianis. -
Un altre cop ho havia tornat a fer, una intervenció tant llagotera com efec-
tiva, A banda havia aconseguit dir l’última paraula, la que més fàcilment es
queda a les nostres memòries.
Un silenci absolut ha precedit la votació. La veu, l’anomenaré així, ha do-
nat per acabat el debat i ha anunciat de manera altisonant que començava
la votació.
- Honorable Consellera de Desenvolupament militar Idril quin és el sentit
del vostre vot? - i ho deia mentre mirava una cadira buida. Idril? Podia ser
la creadora de la daga? Tots sabem que la vida dels elfs és extremadament
llarga i la devoradora semblava força antiga. Seria un tema a esbrinar. Nin-
gú no ha aparegut i la veu s’ha adreçat ara a la cadira buida del costat.
- Honorable conseller de Relacions exteriors Arthin Nictroi quin és el sen-
tit del vostre vot? - Una altra sorpresa. O sigui que el semi-elf que havien
empaitat Carolus i Amaranth formava part del Consell? I ells tractant-lo de
manera desconsiderada i fins i tot amenaçadora... No, fer amics en aquella
ciutat no semblava ser la nostra principal virtut. Uns quants segon de silen-
ci mirant la cadira buida i una nova pregunta.
- Honorable conseller Ivor Nictroi Cap de les forces de defensa de la glori-
osa ciutat de Mirianis, quin és el sentit del vostre vot? - Un no clar i rotund
s’ha sentit a tota la sala.
- Honorable consellera de Desenvolupament i Benestar Lucien Elentari,
Suma Sacerdotessa de la gloriosa ciutat de Mirianis, quin és el sentit del
vostre vot? - Un sí tant clar com l’anterior ha equilibrat la votació.
- Molt honorable gran conseller Tisran Veh, Fundador i Pare de la gloriosa
ciutat de Mirianis, quin és el sentit del vostre vot? - Una silenci calculat i
voluntari, potser per donar més èmfasi a la seva resposta, ha creat un mo-

- 48 -
ment de tensió a la sala. Quant els llavis s’han començat a obrir, malgrat la
distància, he pogut endevinar quina era la resposta – Sí, Arnok havia gua-
nyat.
Un somriure de victòria ha aparegut a la cara de l’araina i curiosament en
aquell moment no ha mirat els membres del Consell, sinó al nostre grup,
cosa que també ha fet Sana. Tots dos sabien que si hi havia algú en aquella
sala que pogués fer fracassar els seus plans érem nosaltres i d’això en po-
dia estar ben segur, ho intentaríem amb totes les nostres forces.


- 49 -