Professional Documents
Culture Documents
MATERIALS PEDAGÒGICS 14
MATERIALS PEDAGÒGICS 14
ISBN: 978-84-9803-908-5
Sumari
Introducció 7
Origen del Desenterrador 11
Sofía Asencio
L’excavació de paraules 15
Tomàs Aragay
Manual d’ús 17
· L’espai 18
· La duració 18
· Els participants 18
· La maièutica 19
· Les regles 21
· El capatàs 37
· La tria de les paraules a excavar 38
· L’excavació pública 39
· Altres observacions d’interès 41
De l’excavació de valors i la teoria d’estrats 45
Jordi Claramonte
La maièutica, una pràctica 71
Jaime Conde-Salazar
Bárbara Sánchez
Notes soltes al voltant del procés del Desenterrador 79
Jaime Conde-Salazar
Aprendre a callar 87
Jaime Conde-Salazar
Mèdium: una intenció de cartografia sonora de l’excavació 97
Silvia Zayas
Diccionari de paraules excavades 127
Contextos on s’ha incorporat l’eina de l’excavació 153
Texto en castellano 171
Introducció
Aquest manual que tens a les mans vol ser una eina pràctica per què
qualsevol persona que el llegeixi pugui iniciar amb d’altres el treball
d’excavació de paraules.
Aquí trobaràs tot el que cal per comprendre d’on sorgeix aquest
treball, sobre quina base filosòfica es recolza, quines són les regles de
joc que defineixen la pràctica i quins elements de comprensió i apre-
nentatge sobre l’ús del llenguatge se’n poden derivar.
Aquest projecte el van iniciar Sofía Asencio i Tomàs Aragay, co-
directors de la Societat Doctor Alonso l’any 2014, i per tirar-lo enda-
vant van convidar a la seva investigació sobre el llenguatge i les pa-
raules Jordi Claramonte, professor d’estètica a la UNED, Jaime Conde
Salazar, escriptor, dramaturg i performer, Bárbara Sánchez, ballarina,
creadora escènica i performer, i Silvia Zayas, artista visual i escènica.
Junts, al llarg de cinc residències d’investigació, van desenvolupar
la metodologia de l’excavació de paraules, que és el centre i l’objecte
d’aquest llibre.
Cada un aporta aquí la seva mirada, derivada de la feina feta i de les
experiències compartides en un intent de proporcionar al lector una
visió global, àmplia i complexa de les implicacions d’aquest mecanis-
me de creació de coneixement col·lectiu.
El llibre s’ha construït de manera que cada un dels participants en
la investigació ha escrit i aportat la seva mirada i coneixements so-
bre el mecanisme intentant abastar tots els racons d’aquesta pràctica
per permetre a qualsevol persona iniciar-se en la utilització d’aquesta
metodologia.
7
Una de les característiques fonamentals d’aquest sistema de treball
és que absolutament tothom és capaç de practicar-lo i aportar quel-
com valuós a l’excavació de paraules.
En el llibre trobareu des de l’explicació de quin va ser l’origen
d’aquesta investigació i quines les intuïcions i palanques que van
portar a iniciar aquest treball, passant per quin fou el marc filosòfic
teòric que de fet va permetre construir tota l’analogia amb el món de
les excavacions i l’arqueologia com un marc, un paisatge i un món
lingüístic que ens va indicar i aportar la idea d’anar cap avall i l’acció
d’excavar com a fil conductor de la feina.
Després, en el cor del llibre, el lector trobarà el manual pròpiament
dit, amb totes les regles, els comentaris a les regles i tots els aspectes
de funcionament i mecànica que cal conèixer i respectar per tal que
l’excavació de paraules sigui fructífera.
Un cop conegut el manual, ens endinsem en la pràctica i les ex-
periències que se n’han recollit.
És un exemple pràctic de la tècnica de la maièutica com a forma
de preparació per als excavadors i complement ideal de la pràctica de
l’excavació col·lectiva.
Tot seguit ve un text que, escrit a meitat del procés d’investigació,
analitza quines eren en aquell moment les preguntes, problemàtiques
i possibilitats que la feina ens deparava i quins els possibles camins
que es podien seguir per continuar la feina.
A continuació trobareu un text que parla de l’experiència d’aquesta
forma de treball des de dins mateix de l’excavació, per finalitzar l’ex-
plicació global d’aquesta eina amb el treball i les reflexions al voltant
de la idea de les possibles cartografies de les excavacions com a formes
de deixar un rastre de tot allò que va succeint.
Per tancar aquest llibre, hi hem afegit, a manera d’exemples, quatre
paraules que formen part del diccionari de paraules excavades penjat
al web del Desenterrador (desenterrador.com), on es pot consultar el
diccionari complet de totes les excavacions fetes fins avui.
8 Introducció
Al final d’aquest recull hi ha també una relació de tots els espais,
centres i institucions on fins ara hem practicat excavacions.
Al llarg de tot el llibre el lector anirà trobant els elements d’apre-
nentatge, tant a nivell individual com de grup, que deriven d’aquesta
feina. El practicant d’excavacions de paraules modificarà la seva rela-
ció amb el llenguatge, la seva relació amb la idea i pràctica del diàleg
com a eina per generar coneixement compartit, la seva idea i experi-
ència del silenci com a espai necessari per permetre la comunicació
profunda i, en definitiva, redescobrirà la seva relació més íntima amb
l’extraordinària capacitat del llenguatge quan entra en la dimensió
poètica de fer que la vida sigui quelcom més que el que pensem que és.
Esperem, doncs, que aquest manual sigui útil i que la visió global
que intentem donar obri espais de reflexió entorn del llenguatge, el
treball col·lectiu i l’ús i formes de creació de pensament fet en relació
amb els altres.
Nota a la traducció: Tots els textos d’aquest manual han estat escrits originalment
en castellà. Si el lector vol consultar les versions originals pot fer-ho a la separata
que hi ha a la pàgina 171.
Introducció 9
Origen del Desenterrador
Sofía Asencio
11
En aquell temps jo estudiava filosofia amb un professor particular,
anava cada dimarts a casa seva, a Girona, i en una habitació plena
de llibres em parlava de metafísica. Deia Aristòtil que el moviment
era allò que succeïa entre la potència i l’acte, que una pedra és una
estàtua en potència (la pedra és potència de…) i l’estàtua vindria a ser
acte, un cop l’escultura ha estat enllestida. Per explicar-ho millor, jo
sóc adulta en acte i anciana en potència, i segons ell el que succeeix
entre un estat i un altre és el moviment o, dit d’una altra manera, el
canvi.
Al meu voltant tot era potència (potència cap on?… potència de
què?…) Aquest ‘què’ era el que a través nostre les paraules havien
deixat d’acollir.
Així, en la meva necessitat de saber on eren les coses, no en tenia
prou de veure l’edifici i dir ‘edifici’: la qüestió era veure un edifici i
saber que en alguna altra part concreta del món hi havia una pe-
drera.
El món té límits, i tot, ja sigui físic o metafísic, té un pol negatiu,
una font o un mar i un mirall que ens mostra la imatge al revés per
tornar-nos a recordar, com diu GK Chesterton en el seu llibre Orto-
dòxia (en aquest cas parlant de la cristiandat), aquesta reflexió que em
faig meva per parlar de la nostra situació al món i la nostra capacitat
de relacionar-nos amb ell: «… els veritables arguments a propòsit de
la religió giren al voltant de la qüestió de si algú que neix de cap per
avall pot arribar a saber quan està de cap per amunt. […] La condició
normal de l’home no és la condició d’assenyat; la seva condició nor-
mal és una anormalitat».1
Aquesta anormalitat era i és la qüestió. Que de vegades per veu-
re-hi hàgim d’aclucar els ulls, anul·lar un sentit; que una vegada pro-
nunciem un so dirigint-nos a algú o a alguna cosa ja som fora d’eix, o
que ja hi érem abans fins i tot de parlar.
15
Al seu voltant, en el segon cercle, els altres excavadors, que seguei-
xen la pràctica escoltant en silenci de forma activa i que poden entrar
al cercle central sempre que ho considerin necessari o oportú per tal
d’aprofundir en el treball de l’excavació. Si entra un nou excavador al
cercle del centre, un dels que hi eren n’ha de sortir. Així doncs sem-
pre hi ha una dinàmica de renovació de veus i persones i el treball i
el discurs és compartit per tot el grup d’excavadors.
És en el procés conjunt de recerca d’aquesta essència profunda i
primigènia de la paraula mitjançant aquest mecanisme de conversa
reglada on van apareixent i desvelant-se els mecanismes, «sentits»,
contradiccions i paradoxes del llenguatge, la paraula i els humans en
el seu ús comú i compartit del llenguatge.
Perquè aquesta conversació permeti un treball en comú, allunyat
del territori de l’opinió personal i/o de la discussió basada en la com-
petència que deriva en l’exercici inútil, en termes de generació de
coneixement, de voler tenir la raó, hem ideat una sèrie de regles d’ús.
16 L’excavació de paraules
Manual d’ús
No tinc res més que allò que dono, només sé allò que he oblidat.
Tot allò que esperis, no arribarà mai; tot allò que esperes, no ho
tindràs mai.
Aquest manual vol ser el més precís i detallat possible, dotat d’unes
regles d’ús i observacions sobre com aplicar-les en cada cas i situació.
Però, com en tota pràctica viva, cada grup de persones que vulgui
excavar paraules acabarà trobant el sentit de cada norma i la seva
pròpia relació amb ella a base de treballar amb les eines al llarg d’un
temps.
L’excavació de paraules és un treball viu i cada excavació genera el
seu propi camí i moment. Per tant aquest manual d’ús ha de ser entès
com un marc general molt necessari i al mateix temps com una sèrie
d’eines flexibles i adaptables a cada grup, context i situació.
El que serà important és que, en les primeres excavacions que faci
un grup, el capatàs, figura clau de la qual parlarem amb detall més
endavant, es preocupi especialment de fer complir les normes, de ma-
nera que tot el grup comparteixi al més aviat possible un marc de
treball comú.
A mesura que es va avançant en el treball, serà el moment de flexi-
bilitzar-les i deixar que la força viva del llenguatge parlat hi friccioni.
17
L’espai
La duració
Els participants
18 Manual d’ús
La maièutica
Manual d’ús 19
construir un espai d’intimitat on el silenci entre resposta i resposta, o
entre pregunta i pregunta, estigui del tot permès.
La duració del diàleg pot oscil·lar entre els vint i trenta minuts.
La tercera persona, el relator, que no pot parlar durant tot el diàleg,
ha d’anar prenent notes de tots els aspectes que li semblin rellevants
tant pel que fa al contingut expressat durant el diàleg com a la for-
ma de dialogar, la seva musicalitat, el to, les actituds corporals o els
silencis.
Un cop tots els grups de tres han acabat els diàlegs (tots han estat
parlant sobre la mateixa paraula), tothom es reuneix i llavors és el
torn perquè parlin els relators.
Cada relator explica al grup com ha vist el diàleg i què n’ha des-
tacat.
És un bon moment per parlar del tipus de preguntes que s’han fet.
També és oportú d’observar com la insistència del que pregunta
sobre una determinada resposta ajuda a profunditzar.
Fixem-nos que moltes vegades sembla que estem preguntant, però
en el fons fem una afirmació en forma de pregunta.
Així mateix, cal observar com les preguntes que aboquen a una
resposta del tipus SÍ/NO no són fèrtils.
També hem de comprovar com és productiu demanar per la qua-
litat de les coses afirmades. Preguntar pels detalls d’allò que apareix
en la conversa.
És clar, doncs, que aquesta pràctica prèvia necessària ha d’ajudar
els excavadors a reconsiderar la seva relació amb el fet de fer una
pregunta i mirar d’entendre la pregunta com una eina per ajudar a
profunditzar en cada afirmació. Què cal preguntar a partir de la ig-
norància, com si fos el primer cop que un pregunta per aquell matís
o aquell altre.
Un cop ens posem a excavar en grup, la pregunta serà, com veurem
més endavant, una de les eines importants.
Això també és una pràctica molt necessària per començar a po-
sar la consciència a treballar «molt a prop» del que el meu company
20 Manual d’ús
afirma. Veurem, més endavant, que aquesta idea de «seguir» el que
el meu company indica amb les seves aportacions és una de les feines
clau d’aquesta pràctica de l’excavació de paraules (vegeu «La maièuti-
ca, una pràctica», pàgina 71).
Les regles
Manual d’ús 21
D’altra banda, tenir unes regles que tothom ha de complir permet
establir una transversalitat a tots els nivells, que també és bàsica i
clau d’aquesta proposta. Qualsevol excavador, tingui la relació que
tingui amb el llenguatge i l’aprenentatge cultural, és absolutament
vàlid i necessari.
Per tant, per participar en una excavació l’únic que li demanarem a
tots els excavadors és que mirin de complir les regles al més fidelment
possible.
22 Manual d’ús
Si iniciem l’excavació per un lloc ja sabut, el més probable és que
la continuació es mantingui al voltant d’una zona de pensament ja
coneguda.
Aquest silenci inicial també hi és per fer palpable l’extraordinària
importància que el ritme que l’excavació prengui tindrà sempre com
a element fonamental a l’hora de construir el viatge. La musicalitat
del llenguatge la conforma tant o més que els continguts que hi ex-
pressem.
Per tant, aquest silenci inicial és una invitació a aguditzar l’escolta i
un espai que ha de permetre que tots els excavadors sintonitzin entre
ells en un ritme comú.
D’altra banda, cal destacar també aquí que el silenci no serà només
la clau a l’inici de l’excavació.
Cal, en aquest sentit, entendre que hem de procurar estar més en el
silenci que en el dir. Hem de treballar amb la idea de buidar, excavar
i treure terra. És més un buidar que un omplir de paraules, imatges o
coses. Seria com generar un espai buit, com una caixa de ressonància.
I per tant és més el que pot fer el silenci que el soroll que pot generar
parlar en excés.
Diem «el silenci excava». És a dir, en molts moments d’una determi-
nada excavació, que el grup tingui la capacitat de respectar un silenci
que es produeix després d’una determinada intervenció, permetrà que
l’excavació aprofundeixi molt més que si volguéssim explicar amb pa-
raules allò que aquell silenci ja aconsegueix d’expressar per si mateix.
Aquest espai de silenci que tothom respecta pròpiament el podríem
considerar com una pausa. No és ben bé un tall o un buit, sinó l’espai
de ressonància que ha de permetre que l’eco del que acabem de dir
creï un forat que permeti que el grup vagi més avall, més endins. Una
pausa plena i sostinguda, perquè és el moment en què tots els exca-
vadors treballen en silenci, internament, per trobar quina pot ser la
següent elocució que cal dir.
Manual d’ús 23
Regla segona. Seguir l’altre
Tot excavador ha d’aprofundir en els arguments que proposin els al-
tres i evitar de crear situacions de debat o discussió.
Haig de donar validesa a les «palades», elocucions verbals, dels meus
companys i, sempre que pugui, intentar seguir pel camí o lloc que les
seves intervencions suggereixen. Només m’hauré de resistir amb força
a aquesta eina si sento que aquest camí desvia completament el grup
de l’objecte de l’excavació.
24 Manual d’ús
És important destacar aquí que, un cop un excavador seu al cercle
del mig, no està obligat a parlar. Pot ajudar a l’excavació amb la seva
presència en el cercle tenint una escolta molt activa. I només cal que
intervingui quan sent que pot afegir una peça nova a allò que s’acaba
de posar sobre la taula.
Podríem dir que aquest pensar col·lectiu és com anar col·locant una
peça al costat de l’altra, peces que van configurant quelcom complex
i que estan ben interrelacionades entre elles. El que cal, doncs, és
evitar grans salts entre una peça i una altra sense cap raó.
D’altra banda aquesta regla adverteix també que un es resistirà for-
tament a la regla si creu que l’excavació es desvia de forma evident del
seu objectiu, és a dir, de la paraula sobre la qual parlem.
En aquest cas, l’excavador pot indicar al grup la seva sensació repe-
tint en veu alta la paraula objecte de l’excavació o fer alguna pregunta
que intenti reconduir l’excavació.
Aquesta tensió entre seguir i deixar-se guiar pels altres i les seves
intervencions o mirar de centrar l’excavació en la paraula sempre
existirà i cada excavador i el capatàs hauran d’estar molt atents a
evitar que signifiqui un problema per avançar conjuntament.
Un dels grans problemes dins les excavacions són els excavadors
que no poden evitar posar en marxa el mecanisme intern de voler
tenir la raó.
L’excavació de paraules és a l’extrem oposat d’una discussió per te-
nir la raó sobre una cosa.
La regla de seguir l’altre ha de permetre a l’excavador de deslliurar-se
d’aquest impuls de tenir la raó i poder transitar per un discurs comú
que pugui ser sorprenent i revelador per a cada un dels participants.
Tot s’esdevé en el centre del cercle, fora del ple domini de cap dels
excavadors. Per tant pot succeir que una de les intervencions tiri per
terra l’excavació. Aquesta regla de fet també assumeix aquesta fragi-
litat, la de fer que ningú en l’excavació ho pugui controlar tot, i pre-
cisament el fet d’habitar aquesta complexitat és una de les coses més
importants que proposa aquesta pràctica col·lectiva.
Manual d’ús 25
Regla tercera. Preguntar
Utilitzeu les següents formes de pregunta per tal de dinamitzar l’ex-
cavació.
· Perquè no he entès una cosa que algú ha dit. (Ho pots repetir?)
· Perquè vull que una cosa que s’ha dit es torni a sentir. (Ho pots
repetir?)
· Perquè vull que es torni a sentir una seqüència d’afirmacions de
diversos excavadors. (Ho podeu repetir des de…?)
· Per ajudar un excavador a explicar millor o definir un terme o cosa
que ha dit. (La pregunta de precisió.)
26 Manual d’ús
Aquesta repetició, com quan aprenem a parlar, fa que aquestes in-
tervencions calin més a fons en els altres excavadors i al mateix temps
dota l’excavació d’una musicalitat interna que també ha de ser guia
per a la continuació de l’excavació. De fet és pràctica habitual dema-
nar que algú repeteixi una frase per exemple 3 o 7 o X vegades. Una
repetició així fa que l’excavació entri en un espai més poètic i musical,
i que la frase en qüestió ressoni d’una forma especial.
Cal dir aquí que durant les excavacions és molt important que
l’afirmació sigui l’eina predominant. La pregunta ha de ser utilitzada
amb mesura, perquè si una excavació es converteix en un seguit de
preguntes sense resposta, no avançarà cap a enlloc.
Cal evitar doncs la pregunta com a refugi per no afirmar quelcom,
tot i amb el risc d’estavellar-se.
I per últim, en relació amb la pregunta, és important també ressal-
tar una contradicció que sempre posa en tensió l’excavació:
D’una banda cal tenir en compte que no es pot deixar cap pregunta
sense resposta; no podem passar per alt cap pregunta. De l’altra, cal
saber que en algunes ocasions és molt poderós deixar una pregunta
sense resposta seguida d’un bon silenci. Una pausa que cada excava-
dor pot omplir internament amb les seves respostes que no cal que
siguin compartides en veu alta.
Hi ha preguntes sense resposta que excaven de manera poderosa.
Manual d’ús 27
llenguatge i permetre molt ràpidament crear un espai comú de parla.
Una veu comuna.
Segons l’experiència acumulada fins ara, és una de les normes que,
tot i poder semblar el contrari, tothom accepta ràpidament.
Aquí, forma i fons del treball es troben. Si volem que cada excava-
dor faci l’esforç de sortir del seu món ideològic per mirar de treballar
i trobar un magma comú amb els altres, el primer que cal abandonar
és parlar des del jo.
Durant el treball l’ego de cada excavador ha de quedar com més
ensordit millor i aquesta regla, que ha de ser rígida i constant, ajuda
a aconseguir-ho.
28 Manual d’ús
o definició consensuada, sinó d’agafar un camí de pensament o acosta-
ment a la paraula i intentar seguir-lo fins a les últimes conseqüències.
Amb un ‘sí, però…’, el que fa un excavador és, en un intent com-
prensible de voler mostrar que sempre hi ha una complexitat major
en tota afirmació sobre tota paraula, impedir baixar per un sol camí
o forat per més simple que pugui semblar.
El ‘però’, en comptes de treure terra de sobre la paraula, encara n’hi
afegeix i obre altres perspectives o mirades que, tot i que puguin ser
interessants, no s’han d’incorporar a l’excavació un cop aquesta ha
pres una determinada direcció.
D’aquestes tres expressions, la que evidencia més clarament que un
excavador no segueix amb atenció el traç de pensament que constru-
eix el grup és el «Sí, però això és relatiu, perquè…». Amb una ma-
niobra d’aquest tipus el que fa un excavador és simplement posar en
dubte totalment tot allò que s’hagi pogut anar dient sobre la paraula
i voler portar l’excavació cap al seu propi terreny.
Tot pot ser relatiu, evidentment, però en el treball de l’excavació la
disposició i l’ànim dels excavadors han d’anar exactament en sentit
contrari. Tot allò que es diu té valor i cal treballar-ho, sigui quina
sigui la seva textura, a partir del que s’ha verbalitzat en cada moment.
Posar en dubte, mitjançant aquestes expressions o altres de sem-
blants és exactament el que cal no fer, perquè no ajuda gens a allò que
és capital i més difícil en l’excavació: trobar un forat comú on excavar
cap a la paraula en qüestió.
El treball de l’excavador, com hem explicat a la regla segona, és
seguir les intervencions de l’excavador precedent oblidant tot pensa-
ment propi sobre la paraula.
Per aconseguir-ho, cal l’escolta activa i profunda de tot allò que es
va dient durant l’excavació i posar-hi el màxim esforç. Cal aconseguir
que el que els altres diuen es converteixi ben ràpidament en l’objecte
del meu pensament per tal que jo em posi a pensar des d’aquella altra
mirada.
Manual d’ús 29
Hauré de resistir, doncs, fortament el mecanisme dels judicis de
valor ètics, morals o estètics que inevitablement em vindran al cap,
segons quines intervencions hauran fet els altres excavadors.
L’excavació precisament obre a cada excavador l’enorme possibi-
litat de seguir per on l’altre ha suggerit, encara que a mi em pugui
semblar fins i tot un autèntic disbarat allò que s’està dient. O a mi
em resulti un lloc o una textura desconeguts i fins i tot inquietants.
Cal deixar que el misteri de cada paraula ens pugui penetrar.
Aquest és el salt profund intern que cada excavador pot fer durant
aquesta pràctica. Una gimnàstica del pensament que li permeti flexi-
bilitzar-se, desplaçar-se, endinsar-se en pensaments i textures desco-
negudes anteriorment.
30 Manual d’ús
Manual d’ús 31
Per això diem que excavar també és un treball de desmentir molts
significats de la paraula. És treure’n gruixos del damunt. És buidar-la
per retrobar-la.
I així com els arqueòlegs, quan excaven una ruïna antiga, de tant
en tant troben un tros o una petita part d’un instrument o àmfora que
sí que té valor, i llavors la guarden, cataloguen i netegen com quelcom
apreciat per a la seva recerca, així mateix els excavadors de paraules,
de tant en tant, podem arribar a dir alguna cosa respecte a una pa-
raula que sentim que té un valor especial. És llavors quan direm que
quelcom ha cristal·litzat.
La meravella de la cristal·lització serà doble.
D’una part, pel fet que el grup tot junt s’adona que, sigui qui sigui
que digui la frase en qüestió que cristal·litza, s’hi ha arribat gràcies al
treball i les aportacions de tots els excavadors.
I de l’altra, perquè, sense que ningú ho indiqui expressament, quan
quelcom cristal·litza es produeix un reconeixement de tothom, com
una espècie de ressonància profunda no dita que travessa tots els cossos
al mateix moment i que dona fe de l’existència d’aquest magma profund
de coneixement compartit que és objecte de la recerca en l’excavació.
32 Manual d’ús
Pot ser que, efectivament, en algun moment d’una determinada
excavació sobre una paraula arribem a un lloc tan profund que el
llenguatge verbal ja no sigui l’eina. Llavors el cos i les accions físiques
poden entrar en joc per seguir aprofundint en la paraula.
És important, però, que les accions proposades siguin «accions per-
formatives pures» en el sentit que siguin simples, clares i tancades en
elles mateixes. No fora bo entrar aquí en tipus d’accions més teatrals
i narratives que volguessin substituir falsament el que el llenguatge
verbal ja expressa.
Manual d’ús 33
D’aquesta manera s’indica clarament al grup que cal evitar les dis-
torsions temàtiques que produïa la paraula ‘satisfacció’ i mirar de cen-
trar l’excavació exclusivament al voltant de la paraula ‘alegria’.
Aquesta situació és molt comuna, perquè en el nostre ús diari del
llenguatge per mirar de fer-nos entendre, recorrem molt a la família
de paraules semblants per mirar de matissar. Aquí, en l’excavació,
però, hem de procurar reduir el camp d’observació per forçar l’enginy
i afilar les eines només cap a la paraula proposada.
És doncs aquesta una eina de pinzell fi o bisturí amb la qual afinar
molt i poder distingir bé entre mots, expressions o paraules que són
molt a prop les unes de les altres.
34 Manual d’ús
intervencions que els nostres companys suggereixen, però aquí hi ha
un element més físic i concret.
S’emmarca una frase o intervenció molt concreta i s’emmarquen
les paraules que la componen, com si fos una pintura. Per tant les
continuacions s’han de limitar a continuar dins el marc.
És com si agaféssim una lupa i miréssim cada paraula d’allò emmar-
cat de forma molt precisa i punyent.
Manual d’ús 35
moment. Això, però, faria que algú entrés per «portar» el discurs cap
al seu territori.
L’excavador que vulgui entrar a excavar, abans de fer-ho, farà un
xiulet suau per tal d’avisar els que són en el cercle interior que està a
punt d’entrar. Així el relleu es farà de forma tranquil·la, en silenci i a
partir d’una acció fònica i rítmica, molt adequada a la forma de treball
de tota l’excavació.
Tota l’excavació interna que cada persona va fent mentre dura
l’excavació –estigui en el cercle que estigui– és ja terra remoguda al
voltant de la paraula.
Quan un decideix entrar a treballar al cercle ho ha de fer amb l’ac-
titud de seguir els altres. Aportar a partir del moment de l’excavació
en què es troba el grup i deixar de banda allò que havia pensat prèvi-
ament, quan estava fora del cercle d’excavadors.
Com totes les regles, és molt important utilitzar amb prudència i
escolta rítmica la regla desena. Cal mirar d’entendre i captar quan és
pertinent o no entrar a canviar la configuració del grup d’excavadors
del cercle central. Hi ha moments que pot ser bo entrar-hi per mirar
de renovar l’energia i les veus si un sent que hi ha un cert estanca-
ment. I, al contrari, hi ha moments en què un pot sentir que no és
pertinent d’entrar-hi, perquè hi ha un grau de connexió o silenci que
és bo respectar.
Aquesta escolta, com en la majoria de regles que hem exposat, és
part essencial de l’ús de l’eina, i l’excavador li donarà tanta o més
importància que a l’escolta del «sentit» del discurs.
És important tenir present que la responsabilitat que l’excavació
avanci és de tot el grup que estigui treballant junt i, per tant, la cadira
buida és l’eina que tothom té per poder entrar a treballar al cercle in-
tern en tot moment i fer-se coresponsable del discurs que es va creant.
Com hem vist anteriorment, si un no té res a dir, el millor és no dir
res. I si un no sent la necessitat o l’impuls d’entrar al mig, tampoc no
s’hi ha de sentir obligat.
36 Manual d’ús
Però, al mateix temps, aquest sentit de responsabilitat compartida
ha de donar a cada excavador la mesura justa de les seves decisions.
El capatàs
Manual d’ús 37
· Des de dintre del cercle central, el capatàs pot, si ho creu con-
venient, entrar al cercle del mig i intervenir com un excavador més.
Només ho farà si creu que pot ajudar el grup a centrar l’excavació i
aprofundir i procurarà no quedar-se gaire estona en el cercle.
38 Manual d’ús
Al llarg de la investigació que ens va portar a anar afinant l’eina
van aparèixer altres consideracions importants.
Durant el primer període de recerca vam treballar amb valors ètics
fonamentals com: ‘justícia’, ‘valentia’, ‘honor’, ‘pietat’, etc.
Però també al llarg del procés d’investigació va quedar molt clar
que les paraules que designen una realitat física concreta tenen un
potencial d’excavació poderós: ‘dentadura’, ‘ull’, ‘casa’, ‘arbre’, etc.
En excavar quelcom tan concret i físic, els excavadors troben molt
ràpidament un camí comú d’aproximació. Són sempre molt a prop de
la paraula i així poden obrir força camps d’exploració sense por de
perdre l’objectiu de l’excavació.
En excavar aquest tipus de paraules, la descripció aristotèlica és
més fàcil, el món de l’opinió personal desapareix més ràpidament, hi
ha una certa lleugeresa que normalment afavoreix la participació de
moltes veus diverses i l’humor sorgeix orgànicament. I, evidentment,
pot deixar intuir molta profunditat sense que s’abordi aquesta de for-
ma directa o frontal.
Així doncs, partint de la base que en cada context i cada ex-
cavació ha de ser el capatàs que acabi prenent la decisió de quina
o quines paraules s’excavaran en una sessió determinada, és inte-
ressant conèixer aquests dos tipus de paraules i poder combinar-les
per tal que la profunditat i concentració que requereix normalment
un valor filosòfic impregnin les excavacions de coses físiques i, al
mateix temps, que la concreció i lleugeresa que aporta l’excavació
d’un element físic envaeixin les sempre més denses excavacions de
valors.
L’excavació pública
Manual d’ús 39
Per tant el fet de compartir-la amb uns possibles visitants-especta-
dors no és pas una obligació o finalitat que calgui acomplir.
De totes maneres, al llarg del procés de treball amb l’eina sí que
hem fet excavacions que podríem anomenar públiques, on s’ha con-
vocat gent a poder venir a compartir una excavació. Per fer-ho és
important tenir en compte una sèrie de factors.
Com ja sabem, l’excavació és una pràctica delicada i fràgil que re-
quereix un entrenament previ per poder-la dur a terme amb sentit i
certa solidesa.
Per tant, si es vol fer una excavació pública de paraules és impor-
tant comptar amb un grup d’excavadors cohesionat i entrenat que
hagi practicat l’eina durant un cert temps conjuntament i la sàpiga
usar amb fluïdesa.
El protocol que nosaltres hem seguit en les excavacions públiques
ja realitzades és força senzill.
Cal afegir un tercer cercle de cadires a la sala; seria el destinat
inicialment als visitants. Cal entregar les deu regles bàsiques de l’ex-
cavació a cada visitant i donar-los un cert temps per comentar-les
amb el capatàs.
I cal demanar als visitants que es donin un temps al principi de
l’excavació per tal d’observar la dinàmica sense intervenir.
Per últim, cal indicar que passat aquest primer temps d’observació
i escolta de l’excavació que estaran duent a terme els excavadors més
experimentats, qualsevol persona pot entrar al cercle del mig i inter-
venir lliurement en l’excavació.
La nostra experiència és que efectivament el cercle central on es
pot parlar exerceix una atracció poderosa sobre els visitants, que molt
sovint acaben participant activament en l’excavació.
Les excavacions públiques són molt potents en el sentit que la fra-
gilitat de l’eina, la multiplicitat de veus i la capacitat de reverberació
del magma subconscient del llenguatge es posen en evidència i brillen
en la seva màxima qualitat.
40 Manual d’ús
Altres observacions d’interès
Manual d’ús 41
Per tant, si el grup percep que s’acosta força al magma primigeni de
la paraula en qüestió, les intervencions hauran de ser les mínimes i
molt a prop de la intervenció precedent.
L’humor excava. Per la rigidesa i aparent complexitat de les regles,
podria semblar que el treball de l’excavació de paraules proposa que
aquestes converses-excavacions haurien de ser molt serioses i profun-
des. Però no ha de ser pas així.
S’ha dit anteriorment que qualsevol persona pot excavar. I cal afe-
gir aquí que cada persona té una relació molt particular amb les pa-
raules, el llenguatge i el fet de dialogar amb els altres.
Per sort, hi ha persones que tenen el do d’utilitzar l’humor com a
eina de relació lingüística amb el món i amb els altres.
I l’humor, quan parlem d’un substrat popular a compartir, és un dels
elements més importants.
Per tant, les intervencions fetes amb humor moltes vegades són
capaces de fer un forat enorme amb una ressonància compartida molt
clara sobre la paraula.
Hi ha la possibilitat de repetir la paraula que estem excavant.
Pot haver-hi un moment en l’excavació en què un dels excavadors
senti que l’excavació comença a anar per un camí que allunya molt el
grup de la ressonància de la paraula. Una bona manera d’indicar-ho
sense interrompre el treball és repetir més d’una vegada la paraula
que s’excava.
D’això en diem «tornar a la paraula». Així el grup pot entendre que
cal frenar l’excavació, és a dir, generar més silenci i mirar de tornar a
fixar l’atenció en la paraula per mirar de continuar.
És molt útil, sobretot quan es treballa amb valors, posar un exemple
que impliqui el valor en qüestió. Fent-ho així delimitem ben clarament
una acció o situació sobre la qual el grup més fàcilment podrà treballar
de forma conjunta aprofundint a partir d’un fet concret i compartit.
És també força important treballar amb la idea de no deixar-ne
passar ni una. Els excavadors han d’estar ben desperts i atents a tot
42 Manual d’ús
el que va sorgint al centre del cercle i mirar d’aprofitar tot allò que
els ressona com a possibilitat d’anar més a fons en l’excavació. No
deixar sense resposta cap pregunta, encara que sigui amb un silen-
ci eloqüent; no deixar desaprofitar cap imatge amb càrrega poèti-
ca valuosa; estar molt atents a les cristal·litzacions i insistir quan el
grup trobi una pedra o roca enmig de l’excavació. Davant d’aquesta
pedra o roca, el millor és afrontar-la i mirar de fer-la explotar per
poder continuar explorant. Si davant d’una dificultat el grup opta
per agafar un altre camí i deixar de banda allò que li barra el pas,
no aprofundirà i, de fet, perdrà una gran oportunitat de fer un gran
forat en la realitat.
Per últim és també clau la idea de compromís. L’excavació és un tre-
ball que depèn totalment del grau en què tots els membres de grup se
sentin fermament compromesos amb la voluntat d’excavar junts. És
una feina dura, difícil i cansada que requereix concentració màxima.
Entenem aquí el compromís com la idea que totes les veus que hi
participen són absolutament necessàries per tirar endavant l’excava-
ció, i que la perforació avanci és responsabilitat de tothom.
Afegim encara, per tancar aquest apartat, una petita llista que pot
ser una guia sobre l’actitud amb què l’excavador ha d’afrontar cada
nova excavació:
· Un bon excavador arriba a la feina de bon humor i disposat a la
sorpresa.
· El bon excavador sap que no sap res.
· El bon excavador posa la seva ètica en funcionament i en risc en
cada excavació.
· El bon excavador té sempre present la teoria dels estrats (vegeu
«De l’excavació de valors i la teoria dels estrats» pàgina 45,) i que el
seu objectiu i el del grup és intentar baixar fins al punt inorgànic que
la paraula en qüestió pugui tenir.
· El bon excavador té sempre present que el llenguatge dibuixa in-
variablement un sistema ètic i moral complex.
Manual d’ús 43
· El bon excavador escolta sempre amb atenció les intervencions
dels seus companys i hi dona sempre valor positiu.
· El bon excavador no es dona mai per vençut.
· El bon excavador procura parlar fort i clar.
· El bon excavador procura fer afirmacions senzilles, clares i direc-
tes.
· El bon excavador sap que el seu és un treball en grup i comú.
· El bon excavador treballa sempre a favor de l’excavació i amb
l’objectiu d’arribar com més endins millor amb els altres.
· El bon excavador sap que el discurs no és seu ni de ningú, que la
paraula i la veu és de tots i és compartida.
· El bon excavador sap que l’escolta és de dos tipus: quant al sentit
i quant a la musicalitat.
· Si no tinc res millor a dir, callo i escolto.
· L’excavador sempre té ben present que el silenci és part del llen-
guatge.
44 Manual d’ús
De l’excavació de valors i la teoria d’estrats
Jordi Claramonte
45
miserables vides havien estat establerts pel mateix Déu Pare, a la
convicció que en el camp dels valors no hi ha res que tingui més
consistència que ser un relat o metarelat si es vol ser metamodern
i transestupend.
De fet, en els últims temps, els valors s’han considerat meres fan-
tasies individuals, del tot relatives al pensament de cadascú, o bé, en
el millor dels casos, una construcció cultural nítidament acotada en
cada moment de desenvolupament social.
En la nostra tasca com a excavadors i, ja que no ens volem embo-
licar a palades amb caps aliens o propis, es fa inevitable qüestionar
aquest convenciment tan modern i postmodern.
El filòsof, biòleg i metge Hermann Lotze, sostenia que no es pot
dir dels valors que existeixen, sinó que valen. És més, podem dir que
aquest valer constitueix la seva forma específica d’existir. Que els
valors són valors «perquè valen» implica que són capaços d’atorgar
sentit condensant i donant coherència a una direcció possible de la
nostra acció.
Per això mateix, el pensador polonès Stefan Morawski4 considerava
els valors com decantacions de l’àmplia experiència humana. I hem
de suposar que quan Morawski diu «àmplia» es refereix al fet que els
valors no són una cosa que es pugui improvisar –ni que s’hagi d’im-
provisar–, sinó que es tracta d’una cosa que –per molt que ens xoqui
a nosaltres, moderns– costa generacions i generacions de sedimentar,
o decantar, com diu el filòsof polonès.
I si fa falta temps per decantar-los, també hauran de transcórrer
moltes generacions per oblidar-los. Potser perquè aquests són, en bona
mesura, autopoètics, és a dir, que s’autoprodueixen i es nodreixen en la
seva relació amb el món i ho fan des d’una certa clausura operacional.
6. Una cosa així intuïa Shostakowich quan justificava el seu interès per la músi-
ca tradicional jueva adduint que era una música polifacètica que pot semblar feliç
i resultar tràgica alhora. Vegeu Shostakowich, D. Testimony, New York: Harper and
Row, 1979, p. 156.
9. Que siguin aquests i no uns altres, o que les seves denominacions siguin
més o menys afortunades és –de moment– el de menys. Haldane, per exemple,
proposava una estratificació basada en els nivells del molecular, el fisiològic, el
desenvolupament psíquic i històric-evolutiu… continguts uns en els altres i d’una
escala temporal i una lentitud creixents. Podria servir-nos també sens dubte…
però -com diem- el que ens interessa ara no serà tant la consistència aïllada de
cadascun dels estrats per si mateixos com les relacions que cal establir entre ells
en la mesura que aconseguim deixar enrere el dualisme.
10. Hartmann no renuncia a pensar la unitat del món però per a això no sacrifica
la diversitat categorial que sorgeix dels diferents estrats en els quals cal organitzar
el món, així mateix no renuncia a dotar d’un ordre a aquests estrats però no es trac-
tarà d’un ordre unidireccional, sinó que mitjançant les seves lleis de dependència i
autonomia establirà interessants matisos en la relació entre els estrats.
Llei de l’estratificació
Quan combinem base amb altura, el simpoiètic amb l’autopoiètic, i
en estètica ho fem tot el temps, no tenim més remei que combinar
dos grans principis: el que s’escapa i el que reposa, l’emergent i el seu
sosteniment. Aquests principis, que són al capdavall els que regeixen
la relació entre els estrats, es poden expressar, segons Hartmann,12
en quatre lleis diferents: Força, Indiferència, Matèria i Llibertat. Ve-
gem-les una per una.
Llei de la força: especifica que els estrats inferiors –l’inorgànic i
l’orgànic– són sempre els més forts i persistents. És per això que els
estrats superiors –el psíquic i el social-objectivat– depenen dels infe-
riors, però no al revés.
Llei de la indiferència: aquesta llei treu conseqüències de l’anterior
i especifica que les capes inferiors no s’esforcen gran cosa, ni de bon
12. Hartmann, N. Ontología III. La fábrica del mundo real. México: Fondo de Cul-
tura Económica, 1959.
13. Aquesta sembla ser una llei específicament pensada per evitar l’error aris-
totèlic consistent a introduir una finalitat, una teleologia dins de la successió d’es-
trats que es veurien, per així dir, forçats a donar peu als superiors, des de l’«èxit»
s’explicaria l’existència mateixa dels inferiors.
14. Així que mal que li pesi a Antonio Díaz, «el mag pop» no tot és possible, sinó
que només ho és allò que per al seu compliment es donen totes i cadascuna de
les condicions. I si no es donen, la cosa, òbviament, és posar-s’hi.
18. Copland, A. What to Listen for in Music. New York, Toronto, London: Mc-
Graw-Hill Book Company, Inc, 1939.
19. Encara que Copland va publicar el seu tractat allà per 1939, no deixa de
ser simptomàtic que aquesta mateixa combinació d’estrats del musical sigui la
que segueixen utilitzant molts investigadors o les grans plataformes com Itunes
o Spotify per extreure patrons presents en la música que ens agrada a cadascú i
oferir-nos peces que segurament ens agradin. És el que en intel·ligència artificial
es diu processament de senyals, que s’utilitza en aquest cas per analitzar les
músiques de tot el món i examinar les seves relacions estructurals, a través pre-
cisament de les relacions entre timbre, ritme, melodia i harmonia.
Així succeeix que quan, en excavar, ens trobem amb estrats relati-
vament recents i amb idees o referents deutors del Romanticisme, la
Maièutica. Un exemple
Sevilla 17 abril 2019
Paraula: Oració
Jaime Conde-Salazar: Pots dir-me una oració?
Bárbara Sánchez: Sí, Senyor, avui em poso davant teu per oblidar totes
les presses de la meva vida. Ara només importes tu.
Això seria una oració, bé com una frase per… una pregària més
meditativa, no? que és com escoltar Déu, que no és l’oració vocal del
resar que normalment coneixem, sinó que és com alguna cosa més…
com un acostament més íntim al que ell et vulgui dir… Com que ho
deixes tot i estàs pel que et vulgui dir si és que t’ho vol dir, perquè…
aquest tipus de pregària d’escolta… doncs si et vol dir, t’ho dirà, i
si no… doncs no et dirà res i serà silenci, però amb aquest tipus de
frase és com s’entra mentalment en el silenci. Repetir aquest tipus de
frase ja és com una connexió amb ell per obrir una porta perquè ell
pugui… pugui parlar-te.
J: ¿I qui és ELL?… i en quin lloc es va enamorar de tu?
(Bárbara i Jaime riuen)
B: ELL (s’escura la gola), ELL és la… la… és una part de nosaltres,
la part divina que tenim dins, que tenim dins… sí, que és dins, que
no… no és fora… però fora també hi és. És un moviment intern…
71
cap enfora, és a dir, és… és… és com un amic invisible (riu)… Ets
tu, o sigui una part de tu que hi ha a dins, però aquesta interioritat
també… també és un altre, és a dir aquest dins teu però és un altre,
llavors, com que és un altre, quan es prega d’aquesta manera és com
tenir algú, però és com una dimensió… teva, interna, però que es
desdobla en un altre i per això dic que també sembla com que aquesta
fos… i també perquè és una projecció, és fora, en coses que veus fora,
i tu dius: això és ELL.
J: L’oració es diu. L’oració és una cosa que es diu?
B:És una cosa que es pot dir… a ELL, a aquest altre que ets tu però
que, a aquesta altra banda, a aquesta divinitat, que es diu a Ell, sí.
J: Et dirigeixes a ELL a través de la paraula… però això es diu…
B: Sí, a través de la paraula… a través dels pensaments… del pensa-
ment… de la paraula mental o sigui del pensament o de la paraula
dita, també ho pots fer… baixet o ho pots fer fort…
J:Però és una cosa que succeeix en el llenguatge, no? O que succeeix
gràcies al llenguatge?
B: És clar…
J:També diem… utilitzem la paraula oració per referir-nos a una fra-
se…?
B:Sí. Per referir-nos a frases… sí, amb paraules… sí… eh… Però tam-
bé són sensacions… són intuïcions… són…
J: Imatges?
B: Són imatges, també… No solament és la paraula… pots connectar
amb ELL també a través d’aquestes coses… d’aquestes altres coses…
J: Si et dic la frase «I el verb es va fer carn», què penses?
79
enllà del discurs i del debat, més enllà dels coneixements individuals,
més enllà de la consciència ordinària i de l’ús quotidià del llenguatge.
Però llavors, què és el que busquem?
Referències bibliogràfiques
García Calvo, A. Hablando de lo que habla. Zamora: Lucina, 1989.
Phelan, P. Unmarked. Nueva York: Routledge, 1996.
Salas, A. Alguien aquí. Notas sobre la escritura poètica. Madrid: Hiperión, 2005.
87
so del que hi ha a sota. Perquè es pugui sentir el desconegut, primer
cal aquietar el conegut. L’opinió serveix de poc: l’afirmació del que
un ja sap que sap ens condemna a lliscar sempre per la superfície,
ens impedeix aprofundir. Si volem que aflori el que hi ha sota, és
imprescindible obrir pas a tot allò que excedeix el conegut, el visible,
el conscient, etc., és a dir, tots aquests regnes que es despleguen més
enllà del que som capaços de dir i de fer com a individus heroics i
solitaris. Fer callar el «jo» perquè soni tota la resta, tot el que escapa
a l’enunciació a l’ús.
La lliçó del silenci. Excavant paraules vaig aprendre a callar, vaig
aprendre a deixar anar la necessitat de dir, vaig entendre, finalment,
el fascinant poder de la respiració per produir text lliure de llenguatge.
Callar és, en primer lloc, un exercici de voluntat, de múscul. Callar és
acció i, per descomptat, requereix entrenament. I per això busquem
fins a trobar les regles de l’excavació. Per a això, en vam aprendre.
La condició primera del text és el subjecte: cal un «algú» que digui.
Hem après que aquesta «persona» ineludible, habitualment, té unes
característiques definides per endavant. Però, i si aquest subjecte deci-
dís prescindir dels seus privilegis assignats i callar? Com seria un text
produït per un subjecte callat?
…
Diu Chantal Maillard que «no existeix el poeta, sinó tan sols per-
sones que en ocasions s’han sabut aquietar prou. Prou per a què? Es-
coltem tan sols un instant. No seria hora ara de recuperar l’escolta?
La inspiració és part de la respiració. La nostra respiració. El nostre
ritme. Però també el d’aquells que tenim al nostre costat. El ritme dels
altres, de les coses sent. […] Entre tots, succeïm».27
Un subjecte callat és un subjecte que ha deixat el seu govern en
mans del silenci. Un subjecte callat és un subjecte en escolta. No
27. Maillard, Ch. La baba de caracol. Madrid: Vaso Roto, 2014, p. 40.
88 Aprendre a callar
existeix el poeta, ni el filòsof, ni l’actor, ni el ballarí… només persones
que en ocasions han escoltat. I en fer-ho, el subjecte convencional,
massís i sense fissures, ha començat a desdibuixar els seus perfils. Ca-
llat el subjecte, apareix el que hi ha entre les coses i els cossos: l’aire,
la respiració, el medi en el qual deixem de ser, el ritme compartit i
finalment la possibilitat d’una primera persona plural. «Sóc jo l’aire
que frega la meva pell, l’aire que respiro i aspiren altres al meu costat?
On acabo jo i on comences tu?».28
…
Ramón Andrés comença el seu preciós assaig sobre el silenci amb
aquesta frase: «Hi ha un silenci que procedeix del desacord amb el
món, i un altre silenci que és el món mateix».29 Tots dos silencis són
part essencial de qualsevol excavació de paraules. Però segurament el
més joiós és el segon: callar per donar pas al món.
…
Callar és reconèixer la perfecció del silenci. És reconèixer que el món
es diu a si mateix molt abans de la intervenció del llenguatge. El silen-
ci és el substantiu amb què anomenem l’acció d’escoltar.
…
Llavors, quan tot es fa callar, la urgència i el rigor del sentit afluixen.
El sentit del que dius deixa de tenir importància en si. Una vegada
que governa el silenci, no hi ha diccionari o gramàtica que valguin.
Per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, res del que diguis serà
necessari per si mateix. Parafrasejant Ada Salas, podríem afirmar que
qui parla «llança una pedra sobre la superfície mansa i lacustre del
Aprendre a callar 89
silenci» (algú aquí). Obrir la boca és arruïnar la perfecció immacu-
lada del silenci; tenir això en compte sempre abans de posar-se a dir.
Arribar sempre al límit de l’inevitable, assumir que, després de parlar,
sempre haurem produït una ruïna.
…
Llavors, callar per escoltar. ¿Per escoltar què? José Ángel Valente ens
regala la precisió: «S’escriu per passivitat, per escolta, per atenció ex-
trema del que les paraules si de cas diran».30
En l’escolta, quan un calla, qui parla? Les paraules mateixes! Les pa-
raules són el subjecte i tenen voluntat: venen a dir. Si de cas. Principi
d’incertesa que constitueix a qui calla. Si de cas. Qui calla, deixa pas
al món. O el que és el mateix, qui calla es desborda deixant de ser un
per convertir-se en món. Hi ha una voluntat en les paraules mateixes
que no pertany al subjecte que les pronuncia. Callar és retre servitud a
aquesta voluntat. «Moltes vegades m’adono que, tot i que treballi sobre
una idea sense saber exactament en què estic pensant, el que faig és
pensar una idea que s’esforça per aconseguir que jo la pensi».31
…
I llavors, l’arrasadora possibilitat de la poesia. Diu Angélica Liddell:
«L’ardent necessitat de quedar mut per sempre / això és la poesia».32
Callar, aconseguir prou aquietament per escoltar, per deixar que el
món es digui a si mateix, perquè les paraules comencin a parlar des
del fons, són moviments que creen la possibilitat d’una acció poètica.
Callar, no pas per retirar-se del món, sinó perquè aparegui la possibi-
litat del drama.
32. Liddell, A. Una costilla sobre la mesa. Madrid: La Uña Rota, 2018.
90 Aprendre a callar
…
Més enllà del que les persones arriben a dir, més enllà del sentit, la
sintaxi i la gramàtica, hi ha el cos. No cal el text escrit perquè ja
tenim un cos silenciat. Un cos fet callar és el principi de tota possi-
bilitat de drama: és aquest cos que no està ocupat a dir, el que deixa
veure tots els moviments de la seva ànima. Quan el logos es fa callar,
l’ànima es fa evident.
…
El dispositiu teatral és una lent d’augment sobre l’ànima. Per a això
serveix la màquina del teatre: per fer visibles els moviments profunds
de l’ésser. Llavors, callar perquè soni l’ànima. Essència del drama. No
pas el text escrit, sinó la manifestació viva de l’ànima. Però l’ànima
és una instància de l’ésser que només existeix en el que media, en el
flux que connecta i posa en relació les coses del món. Callar és dei-
xar espai perquè l’ànima es mogui. L’ànima és l’expressió de l’ésser a
través de les relacions. Callar significa deixar de banda la necessitat
d’afirmació d’una suposada existència individual i donar pas a tot allò
que es mou entremig. I com sap tothom, aquests moviments (més o
menys) lliures de l’ànima són l’essència de qualsevol text dramàtic
clàssic, escrit o no.
…
El Desenterrador és una posada en escena. Totes les persones presents
al lloc de l’excavació són part de la representació. Tant les que seuen
al cercle més interior com les que escolten des de fora. El text dramà-
tic no és tan sols el que les persones arriben a dir dins el dispositiu.
De fet, podríem pensar fins i tot que el que s’aconsegueix dir durant
una excavació en si mateix és bastant irrellevant. El text principal és
el que s’escriu en viu. El drama el constitueixen tots i cadascun dels
moviments psíquics que els participants duen a terme conscientment
Aprendre a callar 91
o inconscientment durant l’excavació. Aquests moviments visibles i
evidents constitueixen el text autèntic i no escrit del Desenterrador.
El drama és el que media, els moviments que es posen en joc i que do-
nen lloc a una mena de representació trobada, desbordada i absoluta.
…
A propòsit del concepte de mise-en-scène, Mieke Bal proposa que «la
teatralitat és la producció del subjecte, la seva escenificació».33 Quin
subjecte escenifica el Desenterrador? Quina subjectivitat és la que es
realitza i es fa visible durant l’excavació d’una paraula? Quina subjec-
tivitat produeixen els cossos silenciats que excaven / escolten junts?
Quin ésser és el que es fa visible en la tasca de desenterrar paraules?
…
L’excavació d’una paraula és sempre perfecta i sempre arriba al lloc
convenient i necessari per a la comunitat de participants, encara que
de vegades no ho sembli. En tant que posada en escena, l’excavació
d’una paraula genera un estat en les persones. I aquest estat concret
és el que permet que aflori el que hi ha sota la paraula excavada. En
aquest sentit, és sempre perfecta. Això no vol dir pas, en absolut,
que el que emergeixi durant l’excavació sigui fàcil d’assumir. És molt
possible que moviments com la frustració, la incomprensió, la incon-
veniència i fins i tot la por i la ràbia facin la seva aparició durant
la tasca. També és possible que aparegui l’humor, l’alegria, l’afecte,
la ironia, etc. En qualsevol cas, tots els moviments de l’ànima que
es produeixen durant una excavació produeixen una mena de text
dramàtic no escrit que és la manifestació concreta de la profunditat
de la paraula. Una mena de coreografia d’ànimes que es mouen i es
dirigeixen cap al que subjau, cap al que roman per sota el llenguatge.
La paraula no existeix per si sola. En realitat, allà baix no hi ha res.
33. Bal, M., Conceptos viajeros en las humanidades. Murcia, CENDEAC: 2002.
92 Aprendre a callar
Però és precisament aquest res, aquest buit, allò que permet que es
produeixi la reverberació de cada moviment anímic dut a terme per
cada participant. El que sona per sota és l’ànima, sempre. I l’ànima és
aire com la paraula.
…
La representació ocupa tot l’espai disponible eliminant la possibilitat
que hi hagi un punt de vista que observa i controla des de fora. Totes
les persones presents en l’excavació estan col·laborant perquè totes
escolten i el seu estat d’escolta produeix inevitablement drama, acció
poètica. El dispositiu estableix unes funcions en l’espai, però no impo-
sa una jerarquia en la representació. Cadascú decideix quina posició
pren en cada moment: els uns decideixen parlar, i els altres no, però
tots els presents són part inevitable del succés.
…
Durant l’excavació, les paraules serveixen per donar relleu i textura
a l’espai. El sentit que produeixen les paraules quan es diuen no resol
l’excavació. El que es busca no és la definició del diccionari ni l’expli-
cació del manual de lingüística. El que subjau a les paraules té a veure
amb el color i la textura de l’aire. Tant els moviments de l’ànima com
les paraules que es pronuncien durant una excavació tenen una fun-
ció essencialment arquitectònica. Mantenir l’atenció en l’espai que
les paraules creen permet tenir certa consciència en la composició
dramàtica del succés a mesura que aquest va tenint lloc. Excavar és
un gest arquitectònic. Crear un buit és produir espai.
…
Exemple final. Després de més de dos anys de treball compartint, la
recerca amb persones molt diferents en contextos molt diferents, vam
arribar a Sevilla per a la presentació més o menys formal del projec-
te. Com sempre, primer un taller amb persones interessades. Després
Aprendre a callar 93
una presentació pública que, en aquella ocasió, tindria lloc a la sala
B del Teatro Central. Al fons de l’escena, la sala B té una portalada
enorme de dues fulles que està terminantment prohibit d’obrir. Bar-
bablava. Així ens ho va fer saber a tots els participants l’equip tècnic
del teatre. En escena s’havia col·locat un primer cercle de sis cadires,
envoltat d’altres cercles concèntrics que incloïen els seients de la sala,
de manera que qualsevol persona podia accedir fàcilment al cercle
central si ho desitjava. La paraula detonant, la paraula a desenterrar
aquell dia era «dignitat». Els excavadors (membres de l’equip artístic,
participants del taller i persones del públic que també hi van voler
participar) treballem abnegats durant una hora aproximadament.
Fins que la Judith s’aixeca, es dirigeix a la portalada prohibida, corre
el forrellat, obre les dues fulles i desvela el secret últim: l’espectacle,
com cada tarda, passava fora. A l’altra banda de la prohibició es des-
plegaven les restes impressionants de la posta de sol sobre l’illa de
La Cartuja, el cel taronja brut i galàctic, la glopada d’aire humit i
fresc del riu, les veus de la gent des del carrer, els vehicles passant,
etc. La desobediència va revelar un paisatge que, de cop, es va apo-
derar de l’espai de representació i va permetre que l’acció s’estengués
fins al punt de fuga del sol. El silenci va donar pas al món i durant
uns segons l’acció va quedar suspesa en una estranya realització de la
idea aristotèlica de faula. Per un instant «cessar tot» (sant Joan de la
Creu). I llavors, quan tothom per fi callava, va arribar la ressonància
emportant-se per davant qualsevol resta de discurs i produint un text
dramàtic que durant uns minuts va llançar els nostres cossos a l’evi-
dència del trànsit implacable cap a la Nit.
…
Després va arribar el final. Perquè només si hi ha final, és teatre…
94 Aprendre a callar
Aprendre a callar 95
Mèdium: una intenció de cartografia
sonora de l’excavació
Silvia Zayas
DIY / DIT
97
compte no tant la manera individual de cada excavadora-cartògrafa,
sinó les diferents qualitats que sorgeixen del que és col·lectiu en ca-
dascuna de les excavacions.
Només donaria aquestes tres indicacions per a un do it yourself
(DIY, fes-ho tu mateix), o més ben dit per a un do it together (DIT):
· No estàs sol, encara que sembli que cartografies tu sol (DIT). Tam-
bé excaves, encara que ho facis silenciosament a través d’altres veus.
· No segueixis pautes literals d’altres cartògrafes; deixa que la forma
emergeixi cada vegada i amb cada paraula. Sentir-te com si fessis un
fanzine: estètica del moment, no premeditació, sí intuïció.
· No sistematitzis per igual totes les paraules. Renuncia també a
la pressió de l’obra d’art, perquè no va d’això. Qui fa la cartografia,
simultània a l’excavació, desconeix la paraula que s’ha de desenterrar
fins que és anunciada a tothom a través de la veu de Sofía. Tant ella
com Tomàs i jo vam consensuar que era millor així per no portar
idees preconcebudes i estar en les mateixes condicions que el «cor»
d’excavadors. Just quan s’acaba l’excavació, el mapa es comparteix i
parlem junts de possibles camins no presos.
La casa / La situació
Making-off
Veus / Corografia
Durant l’excavació ens donem temps per preguntar una altra vegada
què és, per exemple, gos, amor, taca, pa, llum, dormir, gel, lleialtat,
caca, planta, vermell, diners, mà, passió, mantega… Ens proposem
aquestes qüestions amb la innocència de qui comença a aprendre de
parlar i no té por d’equivocar-se. Per què i per a què. Per a què serveix
la por, la vergonya, la llibertat o la covardia. Per què els cotxes tenen
quatre rodes, perquè si no serien motos, podria dir una veu després,
per exemple.
Algunes frases, aparentment infantils, van molt lluny i donen pis-
tes del que està molt avall; connecten aquest espai d’aquí amb un altre
de molt profund.
En el relat de l’escriptor sãotomense Almada Negreiros «O Cága-
do» («La tortuga»), un home veu una tortuga esmunyint-se per un
forat, i la comença a buscar obsessivament. Primer fica el braç en el
forat, fins al colze; després hi introdueix una vara llarguíssima; des-
prés aboca unes quantes galledes d’aigua dins el forat per fer-la pujar,
i finalment decideix augmentar el forat amb una pala per poder-hi
entrar ell mateix a buscar-la.
Després de molts metres excavats i d’arribar a l’altre costat de la
terra on tot funciona al revés, torna sobre els seus passos. En arribar
de nou a dalt, veu que «al costat del forat hi havia alguna cosa que
abans no hi era: la muntanya més gran d’Europa, feta per ell, a poc a
poc, palada a palada».
En realitat podríem aconseguir tenir al nostre costat la muntanya
més gran d’Europa si, a palades, aconseguíssim accedir als sentits
ocults del llenguatge, al balboteig inicial, en aquell lloc de sota on
Europa ja no existeix, no n’hi ha ni rastre, a una incalculable profun-
ditat del forat, de les estructures lingüístiques d’occident. Llenguatge
en parracs. I la muntanya fins i tot deixaria de ser europea, perdríem
la seva referència.
And me? I’m going ‘in circles. I’m circling around. And if I open
my mouth now I’ll fall to the ground
I jo? Vaig fent cercles. Estic donant voltes.
I si ara obro la boca, cauré a terra.34
35. Anys vuitanta. Som molt petits. Caminar i cercar, caminar també com l’alè,
com a pas que respira a la deriva del moment. Els meus dos cosins i jo a la rodalia
d’un poble de Lleó entre pins, pols i herba que ens arriben fins al pit, busquem
pistes per trobar la bossa de dolços que portava el meu oncle Carles. El meu oncle
solia amagar-se amb els dolços ajupit entre les herbes grogues de final d’agost,
i quan s’avorria de no ser trobat, feia el gos però sense canviar la veu, bordava a
l’humà per espantar-nos i fer-nos riure, bub bub, amb una «b» ben marcada. Era
millor trobar-lo a ell que no trobar els caramels. I el trobàvem d’oïda, perquè les
pistes visuals que ell havia deixat eren absurdes: les havia col·locades massa de
pressa perquè ja volíem jugar i li demanàvem que s’afanyés.
Sí.
… entrenar el cos per a l’estat…
«Imagina que ets en un país estranger. Com que t’hi has d’estar
un quant temps, intentes d’aprendre’n l’idioma. En el moment de co-
mençar a aprendre el nou idioma, just abans de començar a entendre
alguna cosa, comences a oblidar el teu. Dins d’aquesta estranyesa, et
trobes sense llenguatge. És aquí, en aquesta geografia sense llenguatge,
en aquest espai negatiu, on puc començar a descriure el culturisme».38
Culturisme!?
No exactament, però sí una mica d’entrenar-se en la corporalitat
de l’escolta, i també de deixar lloc per a un espai geogràfic negatiu,
on s’excava la subjectivitat i constantment hi ha una relació física
amb l’emergència de la veu. Vaig llegir la cita anterior i vaig pensar
en músculs entrenant-se a excavar, rítmicament. L’home de la tortuga,
d’Almada Negreiros reapareix en aquest fragment:
Totes les nocions de temps i d’espai, i les altres nocions per les
quals un home constata el quotidià, van ser totes, una per una,
dispensades de participar en la perforació. Els músculs disciplinats
en un únic ritme s’havien fet a la cosa, tots els raonaments i altres
arabescos cerebrals eren innecessaris, no hi havia altra necessitat
més enllà dels propis músculs.
38. Acker, K. «Against Ordinary Language: The Language Of The Body». A The
Last Sex: feminism and outlaw bodies. Montreal: New World Perspectives, 1992.
Llegeix les veus que entren mentre escrius el mapa i després deixa
també que parlin a través del mapa que llegeixes.
Ets mèdium.
39. LaBelle, B.
Bava
Cal no oblidar que les paraules són «excrecions del cos», això ho deia
Pierre Fédida, l’analista de Ligia Clark: «Són bava, i a poc a poc van
trobant la roba amb què presentar-se». Això ho explica Suely Rolnik.
Parlo a través de Suely que parla a través de Pierre que està a prop
de Ligia.
I el text comença a aparèixer entre tos plegats. I jo m’anoto el del
text-bava perquè es manté en un lloc somàtic en el qual també es de-
senvolupa el Desenterrador. El text-bava no és només un lloc des d’on
es parla, sinó un lloc en el qual pensem, i Suely segueix dient: «Primer
entres en contacte amb allò que et neguiteja més, saps que és en el teu
cos […] i encara no tens les paraules, les imatges… el text bava és per
intentar trobar les paraules que has de dir». «No pretén mantenir ni
l’status quo, ni el camp de les representacions en el cultural, sinó noves
maneres de sentir el que no té paraula, gest, el que no té imatge…».
Com si fossis vulnerable en pronunciar paraules que produeixen
riallades, esbufecs com de búfal, que es desenvolupen lentes, que et
Val.
Però també seria fort baixar al forat del que no és familiar, on no
sabem què trobarem. A tothom inquieta el que no ens és familiar.
M’hauria encantat deixar que la meva escriptura, com la llengua, es
fongués; de vegades sembla que ha de començar a fer-ho, però vull
que tot això passi sense trauma, allà on perds el contorn de la identi-
tat i tant se te’n dona, on ets una altra i sorgeixen els fantasmes amb
veus que no entens. On ets traïda per la teva pròpia llengua i et desfàs
en el llenguatge.
Potser només balles.
O et tornes gutural, més enllà del punk.
Rondines.
La llengua se’t comença a esquerdar. I, ni caldria dir-ho, no escrius
res. Fas marques.
RASPALL 42
S. Raspall, raspall.
H. El raspall, per existir, ha d’insistir.
S. Passa’m el raspall!
H. El raspall va de mà en mà.
S.Aquestes cobertes necessiten una raspalladeta i me les deixes ben
netes. (Rialles.)
R. El raspall s’usa amb la mà.
127
H. Amb la mà no es pot raspallar.
R. Si no es raspalla no passa res.
H. Raspallar és com excavar. Raspallar és com excavar?
S.Raspallar… raspallant treus… raspalles.
Et pots raspallar…raspallar alguna cosa
H. Raspalla! (A Ramon)
R. Sí, raspallar és suau però mmmm…
S. … contundent .
R. Contundent… si raspalles molt… o sigui, eh?
S. Necessites un mànec, que pot ser de fusta, i unes pues, que poden
ser suaus o molt fortes, depenent del que vulguis raspallar.
H. Si et passes, t’ho perds.
R. Què?… Ho pots repetir…?
H. Si raspalles de més, no queda res.
S. T’ho raspalles!
H. T’ho raspalles. Hi ha diferents graus de raspallat.
R. És una paraula, el so… raspall… llapsar…
S.Si no raspalles els cabells, molts dies et queden encrespats i t’hi
poden sortir rastes…
R. El raspall és… continu.
H Un ritme.
S.Hi ha un raspall que serveix per netejar parts de l’os de la persona,
en concret la dentadura.
(Ocells de fons)
Parlen en general amb veu dubitativa i suau.
Ll.La vergonya és una veritat… La vergonya és una veritat. (Pausa
llarguíssima)
H. La vergonya és una veritat dolorosa.
Ll. Dolorosa per a qui l’amaga.
R. La vergonya s’amaga.
Ll. La veritat s’amaga.
(Pausa)
Ll. La vergonya és la veritat revelada contra la voluntat de qui l’amaga.
PA
— Pa calent.
— Religió. M’ha vingut al cap.
— A mi també.
— De quina religió?
— La cristiana, parlem del pa.
R. Comença la sessió.
H. Tothom dret! (S’aixequen)
(Se senten rialles)
H. Un minut de silenci per l’Estat.
L. Cal mirar enlaire, cap amunt. (Aixequen la mirada)
H. Cal mirar sempre al futur.
L. Cal, cal… no cal mirar l’Estat, cal mirar a un altre lloc.
H. Cal mirar cap a una altra banda. Mai mirar l’Estat.
R. Cal trepitjar fort.
H. Trepitjar fort. Cal trepitjar fort. (Cops de peu)
R. Amb actitud.
H. Amb actitud.
L. Amb collons, collons!
H. Amb fermesa, amb fermesa. Amb fermesa pròpia d’una Democrà-
cia, d’un Estat de Dret.
L. Els senyors de dret.
H. Els senyors de dret.
R. Creuar els braços.
H. T’escoltem.
S. L’Estat som tots. I totes…
(Riuen)
H. Sang fresca a la política.
R. Fresca com una rosa, només cal veure-la.
L. Li falten dos cola-caos, a aquesta… Així que l’Estat som tots i totes?
H. Forta
S. Forta. L’economia forta.
L. Hi ha perill, eh?
H. Sempre hi ha perill. L’Estat sempre ha estat amenaçat. És intrínsec.
S. A estar.
2019
15 i 16/11/2019
Teatre L’Artesà. El Prat de Llobregat
18/02/2019 al 23/02/2019
Centro Cultural Conde Duque. Madrid
2018
23/10/2018 al 28/10/2018
FIAC Festival del Instituto Cervantes. Salvador de Bahia
29/09/2018
Ajuntament de Barcelona i Presó Model. Barcelona
13/07/2018
Fes un Plec. Sant Esteve de Palautordera
29/06/2018
Apertus 02: noitcelfeR (Reflection). Escola Massana. Barcelona
24/05/2018
Cru cru cru. Barcelona
Biblioteca de La Laguna/Leal·Lav - programa permanent (últim di-
mecres de cada mes)
153
2017
19/10/2017 al 23/11/2017
Centre penitenciari Lledoners. Sant Joan de Vilatorrada
06/11 al 17/11/2017
Naus Matadero. Madrid
29/09 al 02/10/2017
Escena Germinal. Cal Gras
23/02/2017
BAU - Centre Universitari de Disseny. Barcelona
13/02/2017 al 25/02/2017
Centre penitenciari El Dueso. Santoña, Santander
2016
30/11/2016
Festival Salmon, Mercat de les Flors. Barcelona
25/10/2016 al 28/10/2016
MUSAC. Lleó
29/02 al 12/03/2016
Azkuna Zentroa. Bilbao
2015
19/11/2015 al 5/12/2015
Museu de l’Empordà. Figueres
10/04/2016
Festival Fuerte Fuerte. Sevilla
2014
21/11/2014 al 28/11/2014
Leal.Lav, La Laguna. Tenerife
22/10/2014 al 30/10/2014
Mes de Danza. Sevilla
29/09/2014 al 11/10/2014
Azala, La Sierra - Artium, Vitòria
10/04/2014 al 20/04/2014
cheLA, Buenos Aires. L’Argentina
05/02/2014 al 14/02/2014
El Graner. Barcelona
2013
11/11/13 al 15/11/13
Agora de la Danse. Montreal. Canadà
21/10/13 al 25/10/13
Ingravid. Figueres
El manual que tienes en tus manos quiere ser una herramienta práctica para que
cualquier persona que lo lea se pueda iniciar con otras en el trabajo de excavación
de palabras.
Aquí encontrarás todo lo necesario para comprender de dónde surge este trabajo,
sobre qué base filosófica se apoya, cuáles son las reglas de juego que definen su prác-
tica y qué elementos de comprensión y aprendizaje sobre el uso del lenguaje pueden
derivarse de él.
Este proyecto fue iniciado en 2014 por Sofía Asencio y Tomàs Aragay, codirecto-
res de la Societat Doctor Alonso, que, para impulsarlo, invitaron a su investigación
sobre el lenguaje y las palabras a Jordi Claramonte, profesor de estética en la UNED,
a Jaime Conde-Salazar, escritor, dramaturgo y performer, a Bárbara Sánchez, bailari-
na, creadora escénica y performer, y a Silvia Zayas, artista visual y escénica.
Juntos, a lo largo de cinco residencias de investigación, desarrollaron la metodolo-
gía de la excavación de palabras, que es el centro y objeto de este libro.
Cada uno de ellos aporta aquí su mirada, derivada del trabajo realizado y de las
experiencias compartidas en un intento de proporcionar al lector una mirada global,
amplia y compleja de las implicaciones de este mecanismo de creación de conoci-
miento colectivo.
El libro se ha construido de manera que cada uno de los participantes en la in-
vestigación ha escrito y aportado su mirada y conocimientos sobre el mecanismo
intentando abarcar todos los aspectos de esta práctica para permitir a cualquiera
iniciarse en el uso de esta metodología.
Una de las características fundamentales de este sistema de trabajo es que ab-
solutamente cualquier persona sea capaz de practicarlo y aportar algo valioso a la
excavación de palabras.
En el libro se encontrará desde la explicación de cuál fue el origen de esta investi-
gación y cuáles las intuiciones y palancas que llevaron a iniciar este trabajo, pasando
por el marco filosófico teórico que permitió construir toda la analogía con el mundo
de las excavaciones y la arqueología como un marco, un paisaje y un mundo lingüís-
tico que nos indicó y aportó la idea de ir descendiendo en la acción de excavar como
hilo conductor del trabajo.
Después, en el núcleo del libro, el lector encontrará el manual propiamente dicho,
con todas las reglas, comentarios a las reglas y cuantos aspectos de funcionamiento
y mecánica deben conocerse y respetarse para que la excavación de palabras sea
fructífera.
173
Una vez conocido el manual, nos adentramos en la práctica y las experiencias que
de ella se han recogido.
Es un ejemplo práctico de la técnica de la mayéutica como forma de preparación
para los excavadores y un complemento ideal de la práctica de la excavación colec-
tiva.
A continuación hallamos un texto que, escrito a mitad del proceso de investi-
gación, analiza cuáles eran en aquellos momentos las preguntas, problemáticas y
posibilidades que el trabajo iba desvelando y cuáles los posibles caminos que podían
seguirse para continuar.
Acto seguido leeremos un texto que habla de la experiencia de esta metodología
desde el mismo interior de la excavación. La explicación global de esta herramienta
termina con el trabajo y las reflexiones acerca de la idea de las posibles cartografías
de las excavaciones como formas de dejar un rastro en todo cuanto va sucediendo.
Para cerrar el libro, hemos incorporado, a modo de ejemplos, cuatro palabras que
forman parte del diccionario de palabras excavadas colgado en la web del Desente-
rrador (desenterrador.com), en la cual se puede consultar el diccionario completo de
todas las excavaciones llevadas a cabo hasta el día de hoy.
Al final del libro incluimos también una relación de todos los espacios, centros e
instituciones donde hemos practicado excavaciones hasta este momento.
A lo largo de todo el libro el lector irá encontrando los elementos de aprendizaje,
tanto a nivel individual como de grupo, que se derivan de este trabajo. El practicante
de excavaciones de palabras modificará su relación con el lenguaje, su relación con
la idea y práctica del diálogo como herramienta para generar conocimiento com-
partido, su idea y experiencia del silencio como espacio necesario para permitir la
comunicación profunda y, en definitiva, redescubrirá su relación más íntima con la
extraordinaria capacidad del lenguaje cuando este entra en su dimensión poética
para hacer ver que la vida es algo más que lo que creemos que es.
Esperamos, pues, que este manual resulte útil y que la visión global que intenta-
mos dar abra espacios de reflexión en torno al lenguaje, el trabajo colectivo y el uso y
formas de creación de pensamiento construido en relación con los demás.
174 Introducción
Origen del Desenterrador
Sofía Asencio
175
recordar, como dice GK Chesterton en su libro Ortodoxia (en este caso hablando de
la cristiandad), esta reflexión que hago mía para hablar de nuestra situación en el
mundo y nuestra capacidad de relacionarnos con él: «… los verdaderos argumentos
a propósito de la religión giran alrededor de la cuestión de si alguien que nace boca
abajo puede llegar a saber cuándo está boca arriba. (…) la condición normal del
hombre no es la condición de cuerdo; su condición normal es una anormalidad».1
Esta anormalidad era y es la cuestión. Que, para ver, a veces tengamos que cerrar
los ojos, anular un sentido; que una vez pronunciamos un sonido dirigiéndonos a
alguien o a algo ya estamos fuera de eje, o que ya estábamos fuera de ese eje antes
incluso de hablar.
Y ahí fuera había un montón de palabras escritas por todas partes –felicidad,
libertad, justicia, revolución, tristeza, sol, expansión…–, una gran niebla lo cubría
todo, una niebla blanca y difusa sobre la que las palabras eran proyectadas como
hologramas vacíos.
Ahora mismo, después de casi seis años, me parece exageradamente dramática la
sensación de vacío que realmente percibí.
Sin duda intentar entender todas estas cosas me descompuso la cabeza y una vez
más el límite fue la solución.
Teníamos que delimitar un territorio e ir lo más profundo posible.
Y así fue como invitamos a Silvia Zayas, Jordi Claramonte, Bárbara Sánchez y
Jaime Conde Salazar. Ante nosotros formulamos la pregunta de «¿Cómo podemos
desenterrar una palabra?», y nos pusimos manos a la obra para aclarar ese cómo.
Con este grupo de excavadores realizamos durante el año 2013-2014 cinco resi-
dencias en que, acompañados en cada lugar por una veintena de invitados venidos
de diferentes ámbitos e intereses, perfeccionamos la herramienta de la excavación
de palabras, siempre trabajando desde la práctica, con una idea más cercana a la
captación y comprensión que a la generación de algo nuevo.
Se trataba de hablar y usar una manera concreta de articular la palabra pensada
que convierte la conversación en un coro o corografía,2 ya que, mientras el discurso
avanzaba, se producía el movimiento y era en las pausas entre una voz y otra cuando
se generaba el ritmo. Poco a poco fuimos dando con los ejercicios que nos ayudaban
a preparar nuestro cuerpo para la resonancia; al mismo tiempo, el dispositivo conver-
sacional se iba aclarando a base de delimitar las posibilidades del habla, con el fin de
Tomàs Aragay
La excavación de palabras es una conversación pautada, con una serie de normas que
los participantes van aprendiendo y deben respetar (véasa «Manual de uso»), en la
que se intenta desenterrar una palabra determinada.
Es muy importante aclarar que la excavación de palabras no es una práctica fina-
lista que busca un resultado claro, definido y cerrado. La excavación es un trabajo que
tiene sentido en si mismo. En este caso, la práctica ya es el todo, y es en la práctica
donde, si tiene que suceder algo, tanto a nivel individual como colectivo, sucederá.
La idea es intentar llegar entre todos lo más profundo posible en el valor, la ne-
cesidad y el sentido de la palabra propuesta para trabajar. La excavación tiene una
duración determinada y está dirigida en todo momento por un guía experto que
ayuda al grupo a trabajar, el capataz.
No se trata pues de definir la palabra, pues para ello ya existen los diccionarios,
sino de acercarse al ser profundo de la palabra, asumiendo que vamos en busca de un
misterio, en un trabajo de generación de conocimiento en grupo a fin de tratar de
captar la resonancia que esta palabra tiene para el grupo de excavadores en el propio
presente de la excavación.
Seis sillas en círculo en el centro de la sala. Rodeadas de dos círculos mas de sillas.
En las seis sillas centrales hay cinco excavadores que están trabajando y hablando
entre ellos y siempre una silla vacía. Sólo se puede hablar en este círculo de cinco
sillas.
A su alrededor, en el segundo círculo, los otros excavadores, que siguen la práctica
escuchando en silencio de forma activa y pueden entrar en el círculo central siempre
que lo consideren necesario u oportuno para profundizar en el trabajo de la excava-
ción. Si entra un nuevo excavador en el círculo del centro uno de los que estaba debe
marcharse. Así pues, siempre hay una dinámica de renovación de voces y personas y
el trabajo y el discurso es compartido por todo el grupo de excavadores.
Es, en el proceso conjunto de investigación de esta esencia profunda y primigenia
de la palabra mediante este mecanismo de conversación reglada, donde van apare-
ciendo y desvelándose los mecanismos, «sentidos», contradicciones y paradojas del
lenguaje, la palabra y los humanos en su uso común y compartido del lenguaje.
Con el fin de que esta conversación permita un trabajo en común alejado del te-
rritorio de la opinión personal y / o la discusión basada en la competencia que deriva
en el ejercicio inútil, en términos de generación de conocimiento, de querer tener la
razón, hemos ideado una serie de reglas de uso.
178
Manual de uso
«Solo tengo lo que doy, solo sé lo que he olvidado. Todo lo que esperes no llegará
jamás, jamás tendrás lo que esperas.»
Este manual quiere ser lo más preciso y detallado posible, dotado de unas reglas de
uso y observaciones sobre cómo aplicarlas en cada caso y situación.
Pero, como en toda práctica viva, cada grupo de personas que quiera excavar
palabras acabará encontrando el sentido de cada norma y su propia relación con ella
a base de trabajar con las herramientas a lo largo de un tiempo.
La excavación de palabras es una tarea viva y cada excavación genera su propio
camino y momento. Por lo tanto, este modo de empleo debe ser entendido como un
marco general muy necesario y al mismo tiempo como una serie de herramientas
flexibles y adaptables a cada grupo, contexto y situación.
Lo que sí será importante es que, en las primeras excavaciones que haga un grupo,
el capataz, figura clave de la que hablaremos en detalle más adelante, se preocupe de
forma especial de hacer cumplir las normas, de modo que todo el grupo comparta lo
antes posible un marco de trabajo común.
Al ir avanzando en el trabajo se podrá flexibilizar y dejar que la fuerza viva del
lenguaje hablado friccione con ellas.
El espacio
Hemos practicado la excavación de palabras en espacios muy diversos. Lo que tenían
en común y que, por lo tanto, se necesita siempre, es un espacio mínimamente diáfa-
no, que pueda acoger a todos los participantes, una silla para cada excavador más la
silla libre y un contexto silencioso y lo más tranquilo posible.
La duración
La duración de cada excavación puede variar en función del grupo, el contexto o el
momento.
Si un grupo va aprendiendo a utilizar la herramienta de forma progresiva, puede
también ir haciendo excavaciones cada vez más largas.
Para iniciarse en el uso de la herramienta, una excavación puede durar unos 30
minutos.
179
Más adelante, conseguida ya una cierta confianza en la excavación y los excava-
dores, el trabajo puede llegar a unos 60 ó 90 minutos.
El capataz será quien dé siempre por iniciada la excavación, pronunciando la pala-
bra que vamos a excavar, y es él también quien dará por finalizado el trabajo cuando
lo considere oportuno.
Los participantes
Todo el mundo puede participar en una excavación de palabras. De hecho cuan-
to más variada sea la procedencia cultural, la edad y la procedencia profesional de
los participantes, más rica será la conversación. Todos tienen una relación propia y
singular con el lenguaje y por lo tanto todas las voces deben ser bienvenidas a las
excavaciones, pues la complejidad y profundidad de cada excavación estarán direc-
tamente relacionadas con cada uno de los excavadores que la formen.
La mayéutica
Etimológicamente, ‘mayéutica’ significa «dar a luz, parir», y es una herramienta ins-
pirada en la práctica filosófica de Sócrates.
Esta es una práctica previa a la excavación en grupo que sirve para preparar indi-
vidualmente a los excavadores.
Consiste en un diálogo entre dos personas acerca de una palabra dada con la
presencia de una tercera persona, que llamaremos el observador o relator, la cual
anotará todo lo que le parezca relevante del diálogo de los otros dos participantes.
(Estos roles, si se practica más de una vez esta técnica, deben ir variando, de manera
que todos puedan experimentar todas las posiciones dentro del diálogo.)
En el diálogo uno de los participantes solo podrá hacer preguntas, mientras que el
otro solo podrá responder. En ningún caso con otra pregunta.
Como en la mayéutica socrática, hay que enfocar esta práctica con la idea de que
quien pregunta está ayudando, acompañando, al que responde para ayudarle a sacar,
a «dar a luz» su relación con la palabra. Es necesario que quien pregunta lo haga de
forma acompasada con las respuestas del compañero, con la conciencia centrada
en guiarlo en su excavación personal en torno a la palabra dada. Intentar abrir su
campo de visión, que entienda mejor su propio pensamiento, que lo pula. Su tarea es
facilitar una excavación en su interior de forma cuidada y pausada.
El que pregunta tiene la misión de hacerlo siempre partiendo de la última res-
puesta de su compañero, evitando en todo momento hacer preguntas retóricas o
preguntas que buscan de alguna manera llevar al otro a un terreno de pensamiento o
respuesta predirigido. Preguntar «muy cerca» de lo que el otro acaba de decir para así
permitir que se produzca una verdadera excavación y profundización.
Regla quinta. Evitar palabras como ‘depende’, ’sí, pero…’, ’es relativo…’
Hay que evitar en todo momento la utilización de este tipo de expresiones, que tien-
den a desacreditar la intervención inmediatamente anterior.
El capataz
En primer lugar, hay que enmarcar la elección de la palabra ‘capataz’ dentro del mar-
co general de comparación y metáfora que todo este proyecto hace con el mundo de
las excavaciones arqueológicas, de buscadores de oro…
Nos parece una palabra que conjuga un cierto humor con un elemento que, sin
embargo, es capital. Es necesario que el capataz dentro del engranaje de toda excava-
ción pueda ejercer un cierto poder que debe ser respetado sin excepciones por todos
los excavadores para que la herramienta funcione correctamente.
Su figura es, pues, imprescindible en cualquier excavación. Es la persona que po-
drá tener una mirada global sobre la excavación, que estará atenta a observar si el
grupo está logrando profundizar y encontrar la resonancia conjunta de un solo dis-
curso hecho por muchas voces, si el ritmo y la musicalidad están siendo respetados y
si, en definitiva, la excavación está cuajando en algún sentido.
El capataz podrá moverse libremente por la sala para ir guiando la práctica. Nor-
malmente se mantendrá fuera del círculo del medio y mantendrá una actitud de
observador externo global.
Las atribuciones básicas del capataz son:
· Elegir las palabras que serán excavadas en una sesión de trabajo.
· Cuando todo el mundo está ya sentado en los diversos círculos, anunciar la pa-
labra a excavar y dar por finalizada cada excavación cuando lo considere oportuno.
Durante la excavación el capataz puede intervenir de diversas formas:
· Desde fuera del círculo, por una parte, con el fin de hacer cumplir las normas a
los excavadores y también para hacer repetir ciertas intervenciones con la intención
de centrar la excavación.
· Desde dentro del círculo central, el capataz puede, si lo cree conveniente, entrar
en el círculo central e intervenir como un excavador más. Solo lo hará si piensa que
puede ayudar al grupo a centrar la excavación y profundizar, y procurará no quedarse
mucho tiempo en el círculo.
Jordi Claramonte
199
que son capaces de otorgar sentido condensando y dando coherencia a una dirección
posible de nuestra acción.
Por eso mismo, el pensador polaco Stefan Morawski4 consideraba los valores
como decantaciones de la amplia experiencia humana. Y debemos suponer que
cuando Morawski dice «amplia» se refiere a que los valores no son algo que se pueda
–ni se deba– improvisar, sino que se trata de algo que –por mucho que nos choque a
nosotros, modernos– cuesta generaciones y generaciones aquilatar, o decantar como
dice el filósofo polaco.
Y si hace falta tiempo para decantarlos, también tendrán que transcurrir muchas
generaciones para olvidarlos. Quizás porque estos son, en buena medida, autopo-
yéticos, es decir que se autoproducen y se nutren en su relación con el mundo y lo
hacen desde una cierta clausura operacional. Es por eso que cualquier valor seguiría
siéndolo incluso en una sociedad en la que nadie lo recordara.
Así y por poner un ejemplo, la lealtad sigue siendo un valor, sigue siendo un vector
de polarización del sentido y la acción, incluso en la más canalla y traidora de las
sociedades imaginables. Es más, diríase que a los valores –como a los buenos amigos–
se los aprecia más cuando más ausentes están. Cobran su mejor perfil cuando más
los echamos de menos.
Lo sepamos o no, en cuanto tomamos decisiones y hacemos unas cosas o hacemos
otras, inevitablemente entramos, por así decirlo, en el área de influencia –en el cam-
po gravitatorio– de un determinado valor… y seguramente abandonamos la de otro.
Así exploramos el ámbito axiológico de la plenitud al paso que vamos alejándonos
del de la pureza, o nos metemos en los dominios de la proliferación barroca mientras
vamos dejando atrás la contención clásica.
Por supuesto que esta autoconsistencia de los valores no garantiza en absoluto que
podamos «verlos» todos de un modo uniforme. Del mismo modo que no podemos
ver todas las estrellas del firmamento todas las noches del año, hay épocas que hacen
altamente improbable que podamos ver ciertos valores mientras que nos ponen otros
tan a la vista que se nos antojan imprescindibles.
Una de las cosas que hemos aprendido con tanto cavar es que los valores valen
de diferentes maneras o mejor dicho, valen apelando a cada uno de los distintos
estratos que conforman todo lo que hay. Puesto que –a todo esto– lo que hay se
compone, quiérase o no, de diferentes estratos que van sedimentándose unos sobre
6. Algo parecido intuía Shostakowich cuando justificaba su interés por la música tradicional
judía aduciendo que era una música polifacética que puede parecer feliz y resultar trágica a la
vez. Ver Shostakowich. D. Testimony. Nova York: Harper and Row, 1979, p. 156.
8. Será imprescindible sortear lo que Gregory Bateson consideraba como las dos formas
de superstición epistemológica más arraigadas a nuesto contexto intelectual: «La conside-
ración del espíritu como una entidad sobrenatural que actúa sobre la materia y, en sentido
inverso, la reducción mecanicista que explica la materia bajo el reduccionista primado de lo
cuantitativo.», en Bateson, G.; Bateson, M. C. Angels Fear. Towards An Epistemology Of The Sa-
cred. New Jersey: Hampton Press (Advances in Systems Theory, Complexity, and the Human
Science), 1987, p 89.
9. Que sean estos i no otros, o que sus denominaciones sean más o menos afortunadas
es –de momento– lo de menos. Haldane, por ejemplo, proponía una estratificación basada en
los niveles de lo molecular, lo fisiológico, el desarrollo psíquico e histórico-evolutivo, conteni-
dos los unos en los otros y de una escala temporal y una lentitud crecientes. Podría servirnos
también sin duda… pero –como decíamos– lo que nos interesa ahora no es tanto la consis-
tencia aislada de cada uno de los estratos por sí mismos como las relaciones que hay que
establecer entre ellos en la medida que conseguimos superar el dualismo.
10. Hartmann no renuncia a pensar en la unidad del mundo, pero para ello no sacrifica
la diversidad categórica que surge de los diferentes estratos en los que hay que organizar el
mundo, así mismo no renuncia a dotar de un orden a estos estratos, pero no se tratará de un
orden unidireccional, si no que mediante sus leyes de dependencia y autonomía establecerá
interesantes matices en la relación entre los estratos.
Leyes de la estratificación
Cuando combinamos base con altura, lo simpoyético con lo autopoyético, y en esté-
tica lo hacemos todo el tiempo, no tenemos más remedio que combinar dos grandes
principios: lo que se escapa y lo que reposa, lo emergente y su sustento. Dichos prin-
cipios, que son al fin y al cabo los que rigen la relación entre los estratos, se pueden
no solo en el método al que recurren, sino en la naturaleza misma del objeto de estudio: los
físicos estudian los fenómenos físicos, los biólogos los fenómenos biológicos y los humanistas
–o culturólogos, para usar la palabra que le gustaba (!) a White– fenómenos culturales. Aunque
a la hora de la verdad estos comparezcan tramados y no dejen de co-producirse. Para ayudar
a aclarar este lío es para lo que necesitaremos una teoría de estratos que sea capaz de dar
cuenta de las relaciones entre estos diferentes fenómenos: cómo unos sirven como base y con-
dición de los demás y cómo al mismo tiempo los otros, los más recientes, plantean novedades
categóricas y emergencias desde las que quizás redefinen o reconstruyen los más antiguos.
12. Hartmann, N. Ontología III. La fábrica del mundo real. México: Fondo de Cultura Econó-
mica, 1959.
13. Esta parece ser una ley pensada específicamente para evitar el error aristotélico con-
sistente en introducir una finalidad, una teleología en la sucesión de estratos que se verían,
por así decirlo, forzados a dar pie a los superiores, desde el «éxito» se explicaría la existencia
misma de los inferiores.
14. Así que, por más que le pese a Antonio Díaz, «el mago pop» no todo es posible, sino
que solo lo es aquello para el cumplimiento de lo cual se dan todas y cada una de las condi-
ciones. Y si no se dan, obviamente, hay que ponerse a ello.
15. Lógicamente Hartmann no entiende la libertad como «indeterminación» sino como «so-
bredeterminación».
16. Harris, M. Teories sobre la cultura a l’era postmoderna. Barcelona: Ed. Crítica, 2000,
p. 179.
18. Copland, A. What to Listen for in Music. New York, Toronto, London: McGraw-Hill Book
Company, Inc, 1939.
19. Aunque Copland publicó su tratado allá por el 1939, no deja de ser sintomático que
esta misma combinación de estratos del musical sea la que siguen utilizando muchos inves-
tigadores o las grandes plataformas como Itunes o Spotify para extraer patrones presentes
en la música que nos gusta a cada uno de nosotros y ofrecernos piezas que seguramente
nos gusten. Es lo que en inteligencia artificial se llama procesamiento de señales, que se
utiliza, en este caso, para analizar las músicas de todo el mundo y examinar sus relaciones
estructurales a través, precisamente, de las relaciones entre timbre, ritmo, melodía y armonía.
20. Ingarden, R. Lo que no sabemos de los valores. Madrid: Ediciones Encuentro, 2002.
Así sucede que, cuando al excavar nos encontramos con estratos relativamente
recientes y con ideas o referentes deudores del Romanticismo, el fin de siglo y las
vanguardias, es fácil que nos demos de bruces con valores como los de lo original,
lo novedoso, lo epatante o incluso lo simplemente ingenioso. En términos estéticos,
por ejemplo, todos estos valores suelen resumirse en el valor que en la modernidad
ha venido a desterrar a la antigua belleza del clasicismo y que no es otro que el valor
de lo interesante.
En cualquier caso, todos ellos valen, son valores en la medida en que se apoyan en
la necesidad de Creación y en buena medida también en la de Libertad, puesto que
como buenos instigadores de la autonomía moderna todos estos modos de hacer han
tenido que pelear por su terreno frente a las imposiciones del filisteísmo del terrible
burgués y su brutal proyecto de normalización.
Ahora bien, eso solo sucede en una recepción sectaria y apresurada de la moder-
nidad, puesto que, siguiendo con ejemplos sacados de la historia del arte, nos en-
contramos con que ya en las más lúcidas y políticamente comprometidas de las van-
guardias –en la obra de Brecht o la de las vanguardias rusas, por ejemplo– aparecía
la sensibilidad hacia otros valores como los que podrían emerger de la necesidad de
entendimiento e incluso la de participación. Son los valores de los modos de relación
que se precian de ser responsables, colaborativos o articulados social y políticamente,
son los valores de aquello que se aprecia en tanto que contribuye a modificar el mun-
do o a incrementar exponencialmente nuestra inteligencia del mismo.
Aparecería aquí una familia de valores agrupados en torno al valor de lo compro-
metido. La lógica inherente a todos estos valores será –paradójicamente si se quie-
re– la misma que operará en la dinámica de una, mejor o peor entendida, democra-
tización del acceso a las prácticas artísticas y de su relación con la cotidianeidad. La
reproducibilidad de la obra de arte y la generalización de su distribución a través del
cine, la impresión de cartelería y la industrialización del diseño harán que cobren un
peso mucho mayor valores como los de lo divertido, lo simpático, lo emocionante, lo
entrañable o lo conmovedor… que estarán vinculados claramente a las necesidades
de ocio o incluso a las de afecto. Todos estos valores podrían agruparse en la gran y
un tanto embarazosa familia de lo agradable.
Con estos grupos de valores organizados en torno a lo interesante, lo comprometi-
do y lo agradable obtendríamos cobertura para un porcentaje muy alto de los juicios
de valor habituales en la modernidad. Eso sí, gracias a la lista de Max-Neef podemos
Palabra: ORACIÓN.
Jaime Conde-Salazar: ¿Puedes decirme una oración?
Bárbara Sànchez: Sí. Señor hoy me pongo delante de ti para olvidar todas las prisas
de mi vida. Ahora solo importas tú.
Eso sería una oración, bueno como una frase para… la oración más meditativa, ¿no?
que es como escuchar a Dios, que no es la oración vocal del rezo que normalmente
conocemos, sino que es como algo más… como un acercamiento más íntimo a lo que
él quiera decirte… como que dejas todo y estás ahí para lo que te quiera decir si es
que te lo quiere decir porque… este tipo de oración de escucha… pues si él te quiere
decir te dirá y si no pues no te dirá nada y será silencio; pero con este tipo de frase es
como se entra mentalmente en el silencio. Repitiendo este tipo de frase es como una
conexión con él para abrir una puerta para que él pueda… pueda hablarte.
J: ¿Y quién es ÉL?… ¿Y en qué lugar se enamoró de ti?
(Bárbara y Jaime ríen)
B: ÉL (carraspea), ÉL es la… la… es una parte de nosotros, la parte divina que te-
nemos dentro, que tenemos dentro… sí, que está dentro, que no… no está fuera…
también está fuera. Es un movimiento interno… hacia fuera, o sea es… es… es como
un amigo invisible (ríe)… eres tú, o sea una parte de ti que está dentro pero esa inte-
rioridad, también… también es otro, o sea está dentro de ti pero es otro, entonces al
ser otro cuando se ora de esta manera es como que tienes a alguien, pero es como una
dimensión… tuya, interna, pero que se desdobla en otro y por eso digo que también
parece como que está fuera… y también está fuera porque es una proyección, está
fuera en cosas que ves fuera, y tú dices: esto es ÉL.
J: La oración se dice. ¿La oración es algo que se dice?
B: Es algo que se puede decir… a ÉL, a ese otro que eres tú, pero que, a esa otra parte,
a esa divinidad, que se dice a Él, sí.
J: Te diriges a ÉL a través de la palabra… pero eso se dice…
216
B: Sí, a través de la palabra… a través de los pensamientos…, del pensamiento, de
la palabra mental, o sea del pensamiento o de la palabra dicha también lo puedes
hacer… bajito o lo puedes hacer fuerte.
J: Pero, ¿es algo que sucede en el lenguaje, no? ¿O que sucede gracias al lenguaje?
B: Claro…
J: ¿También decimos… utilizamos la palabra ‘oración’ para referirnos a ‘frase’…?
B:Sí. Para referirnos a frase… sí, con palabras… sí, ¿eh? Pero también son sensacio-
nes… son intuiciones… son…
J: ¿Imágenes?
B:Son imágenes también… no solamente es la palabra. Puedes conectar con ÉL
también a través de estas cosas… de estas otras cosas.
J: Si te digo la frase «Y el verbo se hizo carne», ¿qué piensas?
B: (Pausa larga) Pienso que la palabra amor se encarna en Jesús… en el cuerpo de
Jesús… Pienso que la palabra amor…
J: ¿Jesús es ÉL?
B: Jesús es ÉL…
J: O sea que Jesús … ¿es una parte de nuestro interior?
B: Sí.
J: ¿Hacia quien nos dirigimos a través de la oración?
B: Y se hace cuerpo… carne en el… abstracto de Dios… Esa palabra, amor…, que es
Dios… se concreta en el cuerpo de Jesús… Hombre… (ríe) ¡Hombre!… (ríe) ¡Vivan
los hombres! Viva Cristo Jesús… (Jaime ríe)
J:¿Qué dices… que se encarna? Pero cuando tú le nombras en la oración, ¿se está
encarnando en ti también… o no? ¿O es otra cosa…o sea que nombrarle es una
manera de hacer que se encarne?
B: Sí. Bueno eso es lo que yo le pido siempre… que de alguna manera se pueda en-
carnar en mí… ÉL en todo su… en toda su magnitud… en todo el imaginario que yo
tengo de ÉL, que es… se pueda encarnar en mí de alguna manera… y para pillar yo
un poco… en la vida cotidiana de… sobre todo de ese amor y de… esa limpieza… La
oración es una limpieza también… como que quita zarzas… quita maraña de lo que
J:También hay otras poesías de san Juan de la Cruz que directamente lo nombran,
que le interpela, como estás haciendo tú ahora, ¿no? ¿Adónde te escondiste, Amado?
B: Sí, sí, la canción y la poesía, como Lole y Manuel: Señor de los espacios infinitos, tú
que tienes… Sirve, es lo mismo…
J: ¿Sirve de oración o es lo mismo que una oración?
B:¡Es lo mismo que una oración! Yo creo que es lo mismo que puede ser como…
como un padrenuestro.
J:Sí, porque, claro, san Juan de la Cruz no escribe para hacer un libro. Escribió para
rezarlas, para decirlas y cantarlas…
B: Pues ya está, como el rosario.
J:Vale, y entonces, ¿qué diferencia hay entre las oraciones improvisadas, por decirlo
de alguna manera, y las ya fijadas? Has nombrado ahora el rosario…
B: Sí…
J:¿Qué pasa con esas otras oraciones aprendidas y que se basan en la repetición de
las mismas palabras en un orden?
B: ¿Qué pasa?
J: ¿Cómo funcionan?
B: (Suspira). Es que no sé… las improvisadas a lo mejor es como un… Todo es un en-
cuentro personal con Dios, ¿no? Tanto las aprendidas como las improvisadas pero…
Jaime Conde-Salazar
222
4. En el proceso del Desenterrador, la teoría va y viene pero nunca delimita el te-
rreno a excavar. La búsqueda requiere que, en primer lugar, reconozcamos nuestra
propia ignorancia: no sabemos a dónde nos dirigimos, no hay un plan trazado de an-
temano y, por tanto, no hay trayectos ni puntos de llegada establecidos. La teoría no
nos sirve de salvavidas que elimina la incertidumbre propia de cualquier proceso de
investigación. Por eso es tan importante el silencio. La excavación solo tiene sentido
como ejercicio de observación. No se trata de hacer agujeros, de mover tierra, de ha-
cer ruido, sino más bien de desarrollar una atención que nos permita escuchar lo que
las palabras hacen. Y aquí, quizás, es donde el discurso puede ayudarnos. Volvamos a
la pregunta del punto 2: ¿qué es eso que buscamos al excavar?, o lo que quizás pueda
ser lo mismo: ¿qué es eso que podemos llegar a escuchar como parte del silencio?
5. El profesor Agustín García Calvo (1926-2012) en sus disquisiciones lingüísticas
formuló algunas cuestiones que quizás estén cerca de las nuestras y nos ayuden a
ahondar. «¿Dónde está la lengua?»– se preguntaba y, al poco volvía a insistir- «¿cuál
es el sujeto de la lengua?» (1989:21). Buscaba un origen, un estrato que pudiera reco-
nocer como el lugar que sostiene aquello que somos capaces de decir y escribir. Era
un intento de volver al lenguaje sobre sí mismo, un juego virtuoso que pretendía
disolver los límites entre el sujeto y el objeto, entre la herramienta y aquello que la
herramienta hace. Evidentemente, no era cuestión de encontrar una solución, de
dar con la respuesta perfecta capaz de poner fin a la búsqueda. La respuesta, en todo
caso, tendría sentido solo si conseguía desvelar otros campos posibles de exploración
en los que continuar preguntándose. Así, llega a proponer lo siguiente: «Pues el len-
guaje se encuentra en los hablantes recluido en una región que bien puede llamarse
subconsciente, en cuanto el término se aplique precisamente al lugar donde están
las cosas que se han sabido y se han olvidado, a conciencia, no ya solo por censura,
como el tipo de subconsciencia descubierto por S. Freud, sino también por conve-
niencia técnica, para su mejor operación» (ibid: 19). El estrato profundo en el que
reside el lenguaje es el subconsciente, es decir, aquello que precisamente se escapa
a la consciencia despierta, aquello que elude cualquier formulación lógica. Pero el
profesor parece conocer el peligro y escapa de la posibilidad de quedarse atrapado en
la figura romántica y heroica del hombrecito atrapado en su individualidad. «Nada
de esto» –explica– «amengua la evidencia de la inasequibilidad del aparato y meca-
nismos de una (y de la) lengua a los manejos de individuos y sociedades: la reclusión
a lo subconsciente es una necesidad para el funcionamiento; y por tanto, la lengua
no es de nadie, en el sentido de que es para cualquiera; la más flagrante aparición
en práctica del hecho es que el índice YO, así como apunta, en el mundo en que se
Referencias bibliográficas:
García Calvo, A. Hablando de lo que habla. Zamora: Lucina, 1989.
Phelan, P. Unmarked. Nueva York: Routledge, 1996.
Salas, A. Alguien aquí. Notas sobre la escritura poética. Madrid: Hiperión, 2005.
Jaime Conde-Salazar
Si tenemos en cuenta las circunstancias concretas desde las que se produce esta
escritura puede resultar paradójico comenzar con una confesión, es decir, con la
afirmación del sujeto clásico que va y se pone a contar su vida como excusa para
dar arranque a un texto. En este tiempo de pelucas rubias y disolución gozosa en la
indefinición, resulta extraño empezar reafirmando la biografía asignada, el nombre
autorizado. Y sin embargo, así es, no hay escapatoria: aquí mi confesión. En los úl-
timos cinco años he tenido la suerte de participar en muchos procesos de creación
muy distintos. He aprendido mucho, he asistido al nacimiento de varias maravillas
y, sobre todo, he gozado a conciencia. En ese sentido, me siento muy privilegiado,
afortunado y agradecido por lo que he recibido de otros artistas y sus procesos. Entre
todos ellos, seguramente el Desenterrador es el proyecto que ha producido en mí la
transformación más profunda y luminosa. A día de hoy, no soy capaz de imaginar mi
práctica cotidiana de escritura sin todo lo aprendido a lo largo de aquella investiga-
ción. Esto para empezar.
¿Qué es lo que subyace? ¿Qué corre por lo profundo de las palabras? ¿Qué es lo que
llega desde allá abajo? ¿Qué se mueve en ese estrato donde cada palabra germina y
crece antes de romper la superficie?
El dispositivo de la excavación y sus reglas de funcionamiento sirven para facilitar
la expresión subyacente de las palabras. La misión de esta puesta en escena que se
desarrolló en la primera fase del proyecto es mantener a raya el ejercicio de la subje-
tividad heteronormativa hegemónica con el fin de que «ese ruido» no tape el sonido
de lo de abajo. Para que se pueda oír y escuchar lo desconocido, primero hay que
aquietar lo conocido. La opinión sirve de poco: la afirmación de lo que uno ya sabe
que sabe nos condena a deslizarnos siempre por la superficie, nos impide ahondar. Si
queremos que lo que subyace aflore, es imprescindible dar paso a todo aquello que
excede lo conocido, lo visible, lo consciente, etc., es decir, todos esos reinos que se
despliegan más allá de lo que somos capaces de decir y hacer como individuos heroi-
cos y solitarios. Acallar el «yo» para que suene todo lo demás, todo lo que se escapa
a la enunciación al uso.
La lección del silencio. Excavando palabras aprendí a callar, aprendí a dejar ir la
necesidad de decir, entendí, finalmente el fascinante poder de la respiración para
producir texto libre de lenguaje. Callar es, en primer lugar, un ejercicio de voluntad,
de músculo. Callar es acción y, por supuesto, requiere entrenamiento. Y para ello
buscamos hasta dar con las reglas de la excavación. Para ello, aprendimos.
226
La condición primera del texto es el sujeto: hace falta un «alguien» que diga.
Hemos aprendido que esa «persona» ineludible, habitualmente, tiene unas carac-
terísticas definidas de antemano. Pero, ¿y si ese sujeto decidiera prescindir de sus
privilegios asignados y callar? ¿Cómo sería un texto producido por un sujeto callado?
…
Dice Chantal Maillard que «no existe el poeta, sino tan solo personas que en oca-
siones han sabido aquietarse lo suficiente. ¿Lo suficiente para qué? Escuchemos tan
solo un instante. ¿No será tiempo ahora de recuperar la escucha? La inspiración
forma parte de la respiración. Nuestra respiración. Nuestro ritmo. Pero también el de
aquellos que tenemos a nuestro lado. El ritmo de los otros, de las cosas siendo. […]
Entre todos, sucedemos».27
Un sujeto callado es un sujeto que ha dejado su gobierno en manos del silencio.
Un sujeto callado es un sujeto en escucha. No existe el poeta, ni el filósofo, ni el
actor, ni el bailarín…, solo personas que en ocasiones han escuchado. Y al hacerlo
el sujeto convencional, macizo y sin fisuras, ha comenzado a desdibujar sus perfi-
les. Callado el sujeto, aparece lo que media entre las cosas y los cuerpos: el aire, la
respiración, el medio en el que dejamos de ser, el ritmo compartido y finalmente la
posibilidad de una primera persona plural. «¿Soy yo el aire que roza mi piel, el aire
que respiro y aspiran otros a mi lado? ¿Dónde termino y empiezas tú?».28
…
Ramón Andrés comienza su precioso ensayo sobre el silencio con la siguiente frase:
«Hay un silencio que procede del desacuerdo con el mundo y otro silencio que es el
mundo mismo».29 Ambos silencios son parte esencial de cualquier excavación de pa-
labras. Pero seguramente el más gozoso es el segundo: callar para dar paso al mundo.
…
Callar es reconocer la perfección del silencio. Es reconocer que el mundo se dice a sí
mismo mucho antes de la intervención del lenguaje. El silencio es el sustantivo que
nombra la acción de escuchar.
27. Maillard, CH. La baba de caracol. Madrid: Vaso Roto, 2014, p. 40.
32. Liddell, A. Una costilla sobre la mesa. Madrid: La Uña Rota, 2018.
33. Bal, M., Conceptos viajeros en las humanidades. Murcia: CENDEAC, 2002.
…
Después llegó el final. Porque solo si hay final, es teatro…
Silvia Zayas
DIY / DIT
En alguna de las primeras sesiones en el proceso de investigación del Desenterrador
en el que llevamos tiempo trabajando, Sofía me invita a intentar «cartografiar» la
excavación al mismo tiempo que esta sucede. Llamar cartografía al registro tempo-
ral realizado durante el proceso significa mantener la metáfora de «excavar» que
atraviesa todo el proyecto. Empiezo. Sin normas previas. Solo unos rotus, y unas
cartulinas. Este texto no pretende ser un manual de cómo hacer esas cartografías,
sino un texto que habla a través de los intentos de cartografiar. Para mí la dificultad
estuvo en encontrar el modo de registro (excavando desde dentro también), con
los problemas que supone la traducción de una situación en vivo a lenguaje escrito
(en las dos dimensiones del papel), donde el tiempo, el ritmo, la prosodia, son tan
importantes como el contenido.
Después de varias pruebas diferentes, no encontramos sistematizaciones ni pro-
tocolos replicables al pie de la letra. Ahora con la distancia, siento alivio, y sé por
qué. Creo que la importancia de este mapa está precisamente en que sea efímero y
atraviese por el hacer en el presente, teniendo en cuenta no tanto la manera indi-
vidual de cada excavadora-cartógrafa, sino las diferentes calidades que surgen de lo
colectivo en cada una de las excavaciones.
Solo daría estas tres indicaciones para un do it yourself (DIY, hazlo tú mismo), o
mejor dicho para un Do it together (DIT):
· No estás sola, aunque parezca que cartografías tú sola (DIT). También estás
excavando, aunque lo hagas silenciosamente a través de otras voces.
· No sigas pautas literales de otras cartógrafas, deja que emerja la forma cada vez
y con cada palabra. Siéntete como si hicieras un fanzine: estética del momento, no
premeditación, sí intuición.
· No sistematices por igual con todas las palabras. Renuncia también a la presión
de la obra de arte, no va de eso. Quien realiza la cartografía, simultánea a la excava-
ción, desconoce la palabra que se va a desenterrar hasta que es anunciada para toda
232
la gente a través de la voz de Sofía. Tanto ella como Tomàs y yo consensuamos que
era mejor así para no traer ideas preconcebidas y estar en la mismas condiciones que
el «coro» de excavadores. Justo cuando se acaba esa excavación, el mapa se comparte
y hablamos juntos de posibles caminos no tomados.
La casa / La situación
La sensación de «casa» viene de no tener que pelear con el discurso. Un lugar donde
me peleo por tener la palabra no es casa. Aquí es casa. Casa es aquí. Casa, como en
el juego del escondite, donde no tienes que correr, ni esconderte, sino simplemente
descansar, respirar, y estar-estando sin competencia. Estar dentro de la casa y a la vez
que la casa esté dentro de ti misma.
Estoy en el suelo sentada, encima del papel, y fuera de los círculos concéntricos de
excavadoras sin apenas contacto visual con lo que sucede. Así que la escritura de la
cartografía se produce totalmente de oído.
Desde dentro, en el presente, jamás desde arriba.
Empiezo a unir lo que oigo casi compulsivamente, algo me asalta y ¡zas! Conecto.
Making-off
No tomes estas ideas como normas, no lo son. Fueron ideas antiguas, ahora lo
haría de otro modo.
¡¡¡DIT!!! Si quieres sáltate estas páginas… y ve directamente a la pági-
na 235. Lo más importante es que esto va de oídos…
Unas notas-resumen de cómo lo hacía estos años atrás, durante los periodos
de trabajo con el equipo:
Voces / Corografía
Decido no anotar cada intervención de manera individual. No importa quién dijo
qué exactamente; es un coro mutante de excavadores, no hay solistas. Una multipli-
cidad de voces desplegándose no es reductible a la unidad de cada una. Me gusta más
como lo dice Ixiar Rozas:
Lo evidente
Durante la excavación nos damos tiempo para preguntarnos otra vez qué es, por
ejemplo, perro, amor, mancha, pan, luz, dormir, hielo, lealtad, caca, planta, rojo,
dinero, mano, pasión, mantequilla… Nos preguntamos con la inocencia de quien
está aprendiendo a hablar y no teme equivocarse. Por qué y para qué. Para qué sirve
el miedo, la vergüenza, la libertad o la cobardía. ¿Por qué los coches tienen cuatro
ruedas? Porque si no serían motos, podría decir una voz después, por ejemplo.
Algunas frases, aparentemente infantiles, van muy lejos y dan pistas de lo que
está muy abajo, conectan este espacio de aquí con lo que está muy profundo.
En el relato del escritor sãotomense Almada Negreiros «O Cágado» («La Tortu-
ga»), un hombre ve a una tortuga colarse por un hueco y empieza a buscarla obsesi-
vamente. Primero mete en el hueco el brazo hasta el codo, luego introduce una vara
larguísima, después derrama varios baldes de agua dentro del agujero para hacerla
subir, y finalmente decide aumentar el agujero con una pala para poder entrar él
mismo a buscarla.
Después de muchos metros excavados, y de llegar al otro lado de la tierra donde
todo funciona a la inversa, vuelve sobre sus pasos. Al llegar de nuevo arriba ve que
«al lado del agujero había algo que antes no estaba –el mayor monte de Europa,
hecho por él, poco a poco, palada tras palada…».
En realidad podríamos conseguir tener a nuestro lado el mayor monte europeo
si consiguiéramos acceder a paladas a los sentidos ocultos del lenguaje, al balbuceo
inicial, a ese lugar de ahí abajo donde Europa ya no existe más, no ni hay rastro
de ella, a tal profundidad del agujero, de las estructuras lingüísticas de occidente.
34. Speechless de Laurie Anderson. Speechless: Sin palabras. Yo también aprendí a callar
como dice Jaime Conde en otro texto de este libro, dentro del círculo, y también fuera, mien-
tras hacía mapas en silencio.
35. Años ochenta. Somos muy pequeños. Caminar y buscar, caminar también como el
aliento, como paso que respira a la deriva del momento. Mis dos primos y yo en las cercanías
de un pueblo de León entre pinos, polvo y hierba que nos llegan hasta el pecho, buscamos pis-
tas para encontrar la bolsa de dulces que llevaba mi tío Carlos. Mi tío solía esconderse con los
caramelos, agachado entre las hierbas amarillas de finales de agosto y, cuando se aburría de
no ser encontrado, ladraba como un perro, pero sin cambiar la voz, ladraba de forma humana
para asustarnos y hacernos reír, guau, guau, con una «g» bien marcada. Era mejor encontrarlo
a él que encontrar los caramelos. Y lo encontrábamos de oído, porque las pistas visuales que
había ido dejando eran absurdas: las había puesto muy deprisa porque queríamos jugar ya y
le pedíamos que se diera prisa.
36. En la página web de la ARMH (memoriahistorica.org.es), veo una nota que dice «Los
jueces recuerdan que España, con más de 114.000 desaparecidos, es el segundo país del
mundo, tras Camboya, con mayor número de personas víctimas de desapariciones forzadas
cuyos restos no han sido recuperados ni identificados.»
¿Puedes repetir?
Sí.
… entrenar el cuerpo para el estado…
«Imagina que estás en un país extranjero. Como vas a estar en este lugar por algún
tiempo, intentas aprender el idioma. En el punto de comenzar a aprender el nuevo
idioma, justo antes de comenzar a entender algo, empiezas a olvidar el tuyo. Dentro
de esa extrañeza, te encuentras sin lenguaje. Es aquí, en esta geografía sin lenguaje,
en este espacio negativo, donde puedo comenzar a describir el culturismo.»38
38. Kathy Acker. «Against Ordinary Language: The Language Of The Body». A The Last Sex:
feminism and ocitlaw bodies. Montreal: New World Perspectives, 1992.
Sincronías/Unísono
Alguien me contó que, si colocas dos relojes de péndulo uno al lado del otro, los
péndulos acaban sincronizándose. Es un efecto físico. Ocurre también a nuestros
órganos.
39. LaBelle, B.
Baba
No hay que olvidar que las palabras son «excreciones del cuerpo», eso decía Pierre
Fédida, el analista de Ligia Clark: «Son baba, y poco a poco van encontrando la
ropita con la que presentarse». Esto lo cuenta Suely Rolnik.
Hablo a través de Suely que habla a través de Pierre que está cerca de Ligia.
Y el texto empieza a aparecer entre todas ellas. Y yo me anoto lo del texto-baba,
porque se mantiene en un lugar somático en el que también se desenvuelve el Des-
enterrador. El texto-baba no es solo un lugar desde el que se habla, sino un lugar en
el que pensamos, y Suely sigue diciendo: «Primero entras en contacto con aquello
que más te está inquietando, sabes que está en tu cuerpo […] y aún no tienes las
palabras, las imágenes… el texto baba es para intentar encontrar las palabras que
decir…» «No pretende mantener ni el status quo, ni el campo de las representaciones
en lo cultural, sino nuevas maneras de sentir lo que no tiene palabra, gesto, lo que
no tiene imagen…».
Como si fueras vulnerable al pronunciar palabras que producen carcajadas, re-
soplidos como de búfalo, que se desenvuelven lentas, que te reconfortan, que saben
demasiado a leche, las que traen mucho silencio o las que son tajantes o soporíferas.
Compartes con otras un estado en el que no sabes nada aún, o te permites perma-
necer en el no saber nada de nada… de nada, de nada, donde la identidad se desin-
tegra, porque conocer a otro es reconocer al extraño dentro de uno. Y sin escuchar,
no hay ningún extraño dentro de uno. Miras con la extrañeza y el misterio a esas
otras palabras amorosas que te inquietan. Son imprevisibles. A veces te asustan.
¡Buh! Pero es bello que por un momento no tengas nada que decir. Tienes sexo con
ese misterio. Y desde ahí sigues, deshaces el tiempo y babeas primero las palabras que
aún no tienen forma.
¿Se le puede preguntar al futuro?
Nos hemos planteado siempre cómo superar la paradoja de bajar a lo inorgánico
usando la palabra, que es pura expresión cultural. No nos valía solo con hablar «de»
lo inorgánico, sino que queríamos que al propio lenguaje le pasaran cosas.
No solo hablar «de». Hacerlo. Bajar de verdad, con todo.
Vale.
Pero molaría bajar al agujero de lo no familiar, donde no sabemos lo que vamos
a encontrar. A todos nos inquieta lo no familiar. Me hubiera encantado dejar que
mi escritura, igual que la lengua, se derritiera. A veces parece que va a empezar a
hacerlo, pero quiero que todo eso suceda sin trauma, allá donde pierdes el contor-
no de la identidad y te da igual, donde eres otra y surgen los fantasmas con voces
que no entiendes. Donde eres traicionada por tu propia lengua y te deshaces en el
lenguaje.
Tal vez solo bailas.
O te vuelves gutural, más allá del punk.
Gruñes.
Tu lengua empieza a agrietarse. Y por supuesto no escribes nada. Haces marcas.
Gruñes.
Cepillo
S. Cepillo, cepillo.
H. El cepillo para existir tiene que insistir.
S. ¡Pásame el cepillo!
H. El cepillo va de mano en mano.
S.Estas cubiertas necesitan un cepilladito y me las dejas puliditas.
(Risas)
R. El cepillo se usa con la mano.
H. Con la mano no se puede cepillar.
R. Si no se cepilla no pasa nada.
H. Cepillar es como excavar. ¿Cepillar es como excavar?
S.Cepillar… cepillando quitas… cepillas.
Te lo puedes cepillar: cepillarte algo.
H. ¡Cepilla! (a Ramón)
R. Sí, cepillar es suave, pero mmmm…
S. … contundente.
R. Contundente… si cepillas mucho…, o sea… ¿eh?
S. Necesitas un mango, que puede ser de madera, y unas púas, que pueden ser…
suaves o muy fuertes, dependiendo de lo que quieras cepillar.
H. Si te pasas, te lo pierdes.
R. ¿Cómo?… ¿Puedes repetirlo?
253
H. Si cepillas de más, no queda nada.
S. ¡Te lo cepillas!
H. Te lo cepillas. Hay distintos grados de cepillado.
S. ¡¡¡No ce-pillo!!!
R. Es una palabra, el sonido… cepillo… llopice.
S. Si no cepillas el cabello muchos días queda encrespado y hasta pueden salir rastas.
Pan
Excavación de la palabra «pan» en el Centro Penitenciario de Lledoners.
— Pan caliente.
— Religión se me vino a mí.
— A mí también.
— ¿De qué religión?
— La cristiana. Hablamos del pan.
— Pan, necesidad.
— Hambre.
— ¿Qué hay?
— Levadura, trigo.
— Calor.
— Amor.
— Trabajo.
— Levantarse pronto por la mañana.
— Amor hacia el pan.
— Caliente.
— Si le pones tomate.
— Diversidad.
— Diversidad de panes. De espelta.
— De payés.
— Sin gluten.
— Hambre.
— Mucha hambre con el pan.
— Engorda.
(Risas generalizadas en la sala)
2019
15, 16/11/2019
Teatre L’Artesà. El Prat de Llobregat
18/02/2019 al 23/02/2019
Centro Cultural Conde Duque. Madrid
2018
23/10/2018 al 28/10/2018
FIAC Festival e Instituto Cervantes. Salvador de Bahía
29/09/2018
Ajuntament de Barcelona y prisión La Model. Barcelona
13/07/2018
Fes un Plec. Sant Esteve de Palautordera
29/06/2018
Apertus 02: noitcelfeR (Reflection). Escola Massana. Barcelona
24/05/2018
Cru cru cru. Barcelona
Biblioteca de La Laguna/Leal·Lav - Programa permanente (último miércoles de cada
mes)
2017
19/10/2017 al 23/11/2017
Centro penitenciario Lledoners. Sant Joan de Vilatorrada
06/11 al 17/11/2017
Naves Matadero. Madrid
29/09 al 02/10/2017
Escena Germinal. Cal Gras
274
23/02/2017
BAU – Centro Universitario de Diseño. Barcelona
13/02/2017 al 25/02/2017
Centro penitenciario El Dueso. Santoña, Santander
2016
30/11/2016
Festival Salmon. Mercat de les Flors. Barcelona
25/10/2016 al 28/10/2016
MUSAC. León
29/02 al 12/03/2016
Azkuna Zentroa. Bilbao
2015
19/11/2015 al 5/12/2015
Museu de l’Empordà. Figueres
10/04/2016
Festival Fuerte Fuerte. Sevilla
16, 23, 30/04/2015
Nyam nyam. Barcelona
2014
21/11/2014 al 28/11/2014
Leal. Lav. La Laguna. Tenerife
22/10/2014 al 30/10/2014
Mes de Danza. Sevilla
29/09/2014 al 11/10/2014
Azala, La Sierra – Artium, Vitoria
2013
11/11/13 al 15/11/13
Agora de la Danse. Montreal. Canadá
21/10/13 al 25/10/13
Ingravid. Figueres