LA MÚSICA...

La música, d’una manera ben natural, forma part del nostre entorn.
Sovint no ens adonem que allí on estem hi ha música. És un tòpic, no per això deixo
de dir-ho, quan visitem els grans magatzems ens adonem, si es que es vol, que sona
alguna cosa; passa el mateix en les àrees alimentàries i, a petita escala −sortosament
no són massa− en alguna església que, per la música enllaunada, sigui quina sigui i
de qui sigui, posa en evidència el gust del responsable; com si això ens posés en
sintonia amb l’Absolut, sense cap esforç per part nostra, gràcies al so. En cap
església de veritable referència −parròquia, santuari, catedral i monestir de vida
regular− no hi passa això de contaminar acústicament a l’orant, que és el primer
afectat, que tampoc al visitant.

Què és la música? Bona pregunta. S’ha de voler creure que és alguna

cosa més que allò que sona, o està sonant, mentre estem ocupats en qualsevol altre
afer. La música sona perquè és pels sons que ens arriba, però la música no és el so
únicament.

Sigui perquè les paraules s’entenen o no i perquè les imatges se’ns fan
més properes, el fet és que tant les unes com les altres ens les prenem amb més
seriositat; vull creure.

Per bé que fa anys, era el 2004, anava en el tren de la línia de Barcelona

a Puigcerdà quan vaig adonar-me tot d’una, estant aturat a Sant Quirze de Besora
en l’espera d’un creuament amb un altre tren, que dins la unitat sonava l’Adagietto
de la Simfonia número 5 de Gustav Mahler, una de les pàgines més belles de la
història de la música, on el compositor −semblant a l’ària de Suite (Obertura)
número 3 BWV 1068, de Johann Sebastian Bach− cedeix a la corda el discurs musical
que canta el moviment sencer. Per un temps lent, tant en l’Adaggietto com en l’Ària,
ambdós autors deixen que la música es vagi desgranant sense presses, retenint-se,
alentint-se i parant-se en el temps, en l’ambient d’una no estridència, tota ella
amarada d’una contemplació, no pas estàtica, que avança amb suavitat i
intencionalitat fins arribar al clímax. En el finiment, i continuant l’audició de les
obres, un s’adona que ambdós compositors retornen a les instrumentacions que,
per l’escolta dels temps lents, ja havia oblidat. Tant la simfonia 5 de Mahler com la
Suite en Re de Bach, són obres d’una grandiositat i poder profunds admirables i,
tant és així, arribat en aquest punt es pot evocar la Transfiguració de Jesús, contada
per l’evangelista Mateu en el capítol 17. Un cop passada l’escena central, Jesús, el
Mestre, ve a dir als deixebles que ni cabanes ni històries; cap avall a fer vida normal,
a treballar i que no expliquin a ningú res del que han vist, escoltat, sentit; ço és,
viscut. Això és el que, enllà de la contemplatio, per la instrumentació i el canvi de
moviment em mena al desvetllament de la Transfiguració.
 L’excurs ha vingut pel fet de l’Adagietto al tren. Deuria fer estona que
sonava, però no va ser fins a la parada de l’estació, i estan propers al final del
moviment, quan vaig adonar-me que allò que sonava era Mahler. La gent, com fa
sempre, parlava. Un cop acabat, en l’estri que sonava aparegué el primer temps d’un
dels cinc concerts per a piano i orquestra de Beethoven; la massa continuava
parlant. La música, tan propi d’ella, desaparegué a mesura que el tren es movia.

La música és moviment en l’espai i en el temps, fugaç com la vida i tan

certa com l’home; tan viva com els qui la creen i la recreen; tan pobra i tan rica com
s’aspiri. Si la deixem impresa solament no és i, en sentit figurat, tan sols s’hi
endevina una pàgina de signes convencionals. Si la fem pren alè i es torna vida.
Busoni deia que la música és aire sonor. Cal que la “música ambiental” acompanyi
quan mai no ha estat concebuda per a aquesta comesa? Posar música de Bach, de
Mahler i de Beethoven al tren, entre d’altres, no fa cap bé i tampoc no és educatiu
fer-la sentir als trens, als bars als restaurants, a les estacions, als carrers..., a les
esglésies, ho he dit, és un afer de la sensibilitat del responsable.

Des de la nostra condició de poble, seria bo fer saber als nostres

capitostos –jerarquies i no autoritats− que la música cal prendre-la seriosament i
amb tot el respecte, atès que en ser cultura ho mereix.

Modest Moreno i Morera

Ripoll, 10 de desembre de 2022