CONVENCIONS

La coma
La coma és el signe de puntuació d’ús més freqüent i el que més funcions té. No
ometem les comes obligatòries, però no enfarfeguem el text amb comes opcionals, que
poden variar depenent de qui escriu. En la lectura solem marcar la coma amb una
entonació ascendent i una pausa, que indica que la frase no està tancada.
No separem amb coma el subjecte del verb ni el verb del complement directe,
l’indirecte o el preposicional, tret que hi intercalem algun incís.
Fem servir la coma per separar els elements d’una enumeració. Precedim de coma les
conjuncions i i o quan introdueixen una frase nova, sobretot quan sense coma es
podrien interpretar malament. Posem una coma quan elidim el verb. Aquest ús és
habitual en els titulars, sobretot en els escrits.
Amb la coma indiquem que a la frase hi ha elements desplaçats respecte a l’ordre
neutre, com poden ser oracions subordinades o determinats complements.
Fem servir comes per inserir elements explicatius, és a dir, per aportar informació
addicional. En canvi, no fem servir comes amb els elements especificatius, que ens
aporten informació imprescindible per donar sentit complet a l’oració.
Amb la coma marquem incisos, és a dir, fragments intercalats que amplien, aclareixen o
completen l’oració principal. No abusem dels incisos: n’hi ha d’haver pocs i han de ser
breus.
Quan apel·lem a algú (l’audiència, un redactor desplaçat o un corresponsal), també ho
marquem gràficament amb comes.
Amb la coma subratllem l’oposició entre l’oració principal i la subordinada adversativa
(introduïda per però, tot i que, amb tot, sinó o si bé).

2.4.4.11.2. Punt
Després de la coma, el punt és el signe de puntuació més freqüent. Amb el punt
assenyalem el final d’una oració completa i separem les diverses idees o matèries
incloses dins d’un text. En la lectura ho marquem amb una entonació descendent i una
pausa.
El punt pot ser punt i seguit, si tanca una oració dins d’un paràgraf; punt i a part, si
tanca un paràgraf, o punt final, si tanca tot un text. Al punt i seguit li correspon una
pausa més resolutiva que la de la coma, sense cap interrupció de la narració. El punt
porta associada una entonació descendent, que recau en l’accent immediatament
anterior. Així, l’audiència pot saber que hem acabat la frase i en comencem una altra.
En principi, això no afecta la velocitat de la lectura. Al punt i a part li correspon una
pausa més llarga, amb un canvi de ritme narratiu.

2.4.4.11.3. Punt i coma

El punt i coma és un signe a mig camí entre la coma i el punt. L’ús d’aquest signe de
puntuació és poc freqüent en els textos audiovisuals, en què les frases solen ser curtes i
d’estructura senzilla.
Amb el punt i coma separem enumeracions complexes o amb comes interiors. Quan
l’últim element de l’enumeració va precedit per una conjunció, en lloc de punt i coma,
hi posem coma.
Amb el punt i coma unim oracions independents molt relacionades entre si.

2.4.4.11.4. Dos punts

Fem servir els dos punts per introduir elements que completen, desenvolupen o amplien
el discurs.
Amb els dos punts introduïm una enumeració.
Amb els dos punts donem pas a una citació textual en estil directe.
Els dos punts ens permeten estalviar, sobretot en titulars escrits, elements de la
frase que queden sobreentesos.

2.4.4.11.5. Punts suspensius

Els punts suspensius, que són tres, deixen la frase inacabada i donen a entendre que
n’ometem algun element. S’interpreten amb una entonació ascendent, que no tanca el
discurs.
Si escrivim etc., no hem de posar punts suspensius al darrere.
No fem servir els punts suspensius quan el context requereix precisió.
Amb els punts suspensius indiquem una enumeració incompleta. Hi assenyalem una
frase inacabada o la interrupció intencionada del discurs.

2.4.4.11.6. Signes d'interrogació

Els signes d’interrogació serveixen per marcar l’entonació de les oracions
interrogatives.
En els textos orals és recomanable posar el signe d’obertura i el de tancament, encara
que l’oració sigui curta, per assegurar una entonació correcta.
En els textos escrits només posem el signe d’obertura quan l’oració és llarga i complexa
o quan la interrogació només afecta una part de l’oració.

2.4.4.11.7. Signes d'exclamació

Els signes d’exclamació marquen l’entonació de determinades interjeccions i oracions.
En els textos orals és recomanable posar el signe d’obertura i el de tancament, encara
que l’oració sigui curta, per assegurar una entonació correcta.
En els textos escrits només posem el signe d’obertura quan l’oració és llarga i complexa
o quan l’exclamació només afecta una part de l’oració.
Quan una oració és alhora interrogativa i exclamativa fem servir conjuntament els dos
signes; en aquest cas, el d’interrogació el col·loquem a dins.

2.4.4.11.8. Parèntesis
Els parèntesis introdueixen informació complementària. En els textos orals evitem els
incisos sintètics entre parèntesis, propis dels textos escrits, i presentem la informació
sense suprimir cap dels elements habituals en llengua parlada.
Transcripcions gràfiques de noms propis

1. Llengües que fan servir l'alfabet llatí

1.1. Com a norma general, comprovem la forma gràfica dels noms propis procedents
de llengües d'alfabet llatí i, un cop contrastada, la registrem sense fer-hi adaptacions
(tret dels casos recollits als criteris de traducció). En casos dubtosos, recorrem a
l'assessorament de l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i en fem una
entrada a l' .

1.2. En el cas dels topònims de fora del domini lingüístic català, seguim els criteris
establerts a Topònims no catalans. Triem la forma original o una d'adaptada tenint en
compte, en cada cas concret, els diferents factors que hi intervenen: la tradició en català
registrada als diversos repertoris enciclopèdics, l'ús actual, la possibilitat que una tria
determinada en dificulti la identificació, etc. Per tant, el fet que desestimem una forma
concreta no vol dir que sigui una forma incorrecta (sovint és la denominació oficial en
la llengua original, diferent de la tradicional en català).

1.3. En casos de noms de persona contemporanis que ens arriben amb vacil·lacions
gràfiques, d'acord amb el MANUAL D'ÚS DEL LLIBRE D'ESTIL DE LA CCMA donem
preferència a la forma triada pel mateix interessat, sempre que ens consti o sigui
possible deduir-la (publicacions seves, blogs, perfils personals en xarxes socials, etc.).

1.4. Hi ha alguns noms propis amb caràcters especials que, per necessitats tècniques i
pràctiques, solem escriure aplicant-hi una simplificació tipogràfica, tal com
habitualment es divulguen a la majoria de mitjans de comunicació internacionals.

Així, d'una banda, solem prescindir d'algunes titlles o accents diacrítics que no formen
part dels nostres teclats convencionals i, de l'altra, optem per caràcters equivalents en
casos com la ß de l'alemany (que reproduïm amb ss), la ł del polonès (l), la æ del danès
(ae), la ć o la š del serbocroat (c, s) o la ð i la þ de l'islandès (d, th), per exemple. No
obstant això, dins el text de les entrades de l' recollim també les grafies originals,
que caldrà tenir en compte especialment per la incidència que poden tenir en la
pronunciació.
La tria definitiva entre una grafia més fidel a l'original o una de més simplificada
dependrà en última instància de les convencions internes i de les possibilitats tècniques
que hi hagi en cada moment per als diversos formats, actuals i futurs, dels nostres
mitjans: subtítols a la televisió, teletext, pàgines web, xarxes socials, etc.

2. Llengües que no fan servir l'alfabet llatí

2.1. Per escriure noms propis procedents de llengües que no fan servir l'alfabet llatí,
seguim el sistema que apliquen la gran majoria dels mitjans de comunicació
internacionals: per evitar els problemes del sistema de transliteració (sovint amb
diacrítics difícils de reproduir gràficament i d'identificar fonèticament), optem per
la transcripció gràfica (adaptant l'escriptura dels noms per facilitar-ne la lectura).

2.2. Com a norma general, fem una transcripció gràfica en català del rus, l'ucraïnès i
el bielorús, que originàriament s'escriuen en alfabet ciríl·lic.
En el cas dels topònims, seguim les orientacions establertes a Topònims no catalans.
Cal tenir en compte que en molts casos el país d'origen ja ofereix una romanització
oficial de la toponímia, que segons la recomanació del Grup d'Experts de les Nacions
Unides en Noms Geogràfics és la preferent per evitar que els noms tinguin múltiples
formes gràfiques que en dificultin la identificació.

En el cas dels noms de persona contemporanis, tenim en compte també la forma en

alfabet llatí triada pel mateix interessat en els usos internacionals, sempre que ens consti
la seva preferència o sigui possible deduir-la (publicacions seves, blogs, perfils
personals en xarxes socials, etc.). Respectem especialment les formes d'ús internacional
adoptades per persones nacionalitzades o residents en països en què fan servir l'alfabet
llatí (més informació: Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració de noms
russos al català, p. 75, apartat e, segon paràgraf).

2.3. Pel que fa a la resta de llengües que no fan servir l'alfabet llatí (com ara el búlgar, el
georgià, l'àrab, l'hebreu, el xinès, el japonès o el grec), optem preferentment per
reproduir les formes romanitzades difoses sovint pels mateixos països d'origen o per
les transcripcions gràfiques més esteses internacionalment, respectant sempre aquells
casos en què ja hi ha una forma consolidada en català.
Topònims no catalans
Hi ha topònims (noms de lloc) de fora de l'àmbit lingüístic de la llengua catalana que
tenen una forma tradicional en català d'ús generalitzat (com Londres o Saragossa) i n'hi
ha que no (Montecarlo o Ciudad Real, per exemple).
1. Norma general
1.1. Si el topònim en qüestió té una forma tradicional en català amb un ús consolidat,
fem servir aquesta forma; si no en té, optem per la forma oficial o d'ús internacional.
Obra de referència: Nomenclàtor mundial de l'Institut d'Estudis Catalans.

1.2. Si es tracta d'un nom procedent d'una llengua que no fa servir l'alfabet llatí, hi
apliquem el criteri de transcripció gràfica corresponent.

2. Topònims amb doble denominació

Si no disposem d'una forma tradicional en català amb un ús consolidat, apliquem
aquests criteris:

2.1. Si les dues denominacions són oficials, donem preferència a la forma local o
pròpia (a més d'oficial) del territori en els contextos comunicatius en què només fem
servir un dels noms.
És el cas, per exemple, dels municipis del País Basc i de Navarra amb doble
denominació oficial, en què optem preferentment per les formes basques.

Quan la forma oficial en la llengua local té un ús poc consolidat en el mateix territori, o

una difusió poc significativa en català, com a mitjans de comunicació optem
preferentment per utilitzar la denominació més coneguda, tot i que no sigui la forma en
la llengua local. En casos dubtosos, recorrem a l'assessorament de l'Oficina
d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i en fem una entrada a l' .

2.2. Si només una de les dues denominacions és oficial, la fem servir (d'acord amb la
norma general, punt 1).
En el cas dels municipis del País Basc del Nord (també denominat Euskadi Nord o
Iparralde), a l'estat francès, optem preferentment per les formes basques, tenint en
compte que són grafies consolidades en el mateix territori i que ja tenen una difusió
important en català. En casos dubtosos, recorrem a l'assessorament de l'Oficina
d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i en fem una entrada a l' .

Topònims occitans
1. Topònims aranesos
Fem servir les formes oficials, que podem consultar en el Nomenclàtor oficial de
toponímia major de Catalunya, d'acord amb la llei de política lingüística (article 18.1) i
la llei de l'occità (capítol III, article 11).

Municipis aranesos i informació complementària

2. Topònims de la resta d'Occitània

2.1. Si el topònim té una forma catalana tradicional o clarament consolidada en el nostre
entorn, fem servir aquesta forma en les informacions en català i la forma occitana en les
informacions en aranès. Exemples:

Avinyó (forma catalana) / Avinhon (forma occitana) / Avignon (forma oficial)

Canes (forma catalana) / Canas (forma occitana) / Cannes (forma oficial)
Montpeller (forma catalana) / Montpelhièr (forma occitana) / Montpellier (forma
oficial)

2.2. En la resta de casos, davant la inexistència actual d'un nomenclàtor oficial de

toponímia occitana, seguim generalment les solucions adoptades en l'edició en català
de Google Maps.

En casos dubtosos, recorrem a l'assessorament de l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut

d'Estudis Catalans i en fem una entrada a l' .