Anàlisi i crítica

Tema 1. Procediments tècnics de traducció

En una llengua les coses es diuen de diferent manera que en una altra llengua. La funció
estilística de la llengua és una reflexió és una reflexió de com traduïm.

Què volen arribar a obtenir?

 Passos que segueixen

1. Identificar les unitats de traducció Què és una unitat de traducció?

Una unitat de traducció és una unitat lexicològica fins la qual s’agrupen els elements
lèxics per formar un sol element de pensament. Una unitat de traducció és un conjunt
de paraules que, per tant, alhora és una unitat marcada pel sentit perquè és de base
semàntica. Tallaríem la unitat allà on s’acaba el pensament. Per això Vinay i Darbelnet
completa la definició: unitat de traducció (per Vinay i Darbelnet) és un element de
pensament predominant d’aquesta seqüència.

Quina diferència s’estableix entre la primera definició i la segona?

Hi ha un canvi de focus. El que li interessa al traductor no és la unitat lexicològica. El

que l’interessa és que es traslladi el pensament.

La unitat de traducció pot anar des d’una paraula a un paràgraf. Encara que se centri
en la unitat de pensament, hem de preveure que hi pugui haver més d’un pensament
sobreposats. No només trobarem un pensament. Aquesta unitat de traducció és el
segment mínim amb què treballa un traductor. Els límits de la unitat són subjectius del
traductor i els seus pensaments.

2. Aplicar procediments tècnics de traducció per traslladar a la llengua meta a cada

unitat de traducció per formar el text meta hi ha 7 procediments
 DISTINCIÓ BÀSICA:

Traducció directa Traducció indirecta/obliqua

Préstec Transposició
Calc Modulació
Traducció literal Equivalència
Adaptació

Diferència: si només hi hagués traducció directa no existiria la traducció coneguda

actualment.

Una unitat de traducció és pot traslladar al TM amb les mateixes paraules, element per
element. La situació més habitual és que les llengües tinguin estructures diferents. En aquest
cas, els procediments de traducció directa no serveixen: quan els mètodes que ha d’aplicar el
traductor són més complexos, estem referint-nos a procediments de traducció obliqua.
(parlem d’un procediment, no de la concepció de la traducció com a tal).

TRADUCCIÓ DIRECTA:

1. PRÉSTEC (borrowing-emprunt)

Agafem prestat de la llengua origen aquest element i l’afegim a la llengua meta per la
traducció. Es dóna en casos de paraules noves, quan la paraula no existeix en la llengua meta.
El traductor les utilitza perquè hi ha llacunes lèxiques en la llengua meta. De vegades els
traductors poden optar per utilitzar-lo tot i que existeixi un equivalent en la llengua meta.

Per què no utilitzen equivalència? Què hi guanya amb el préstec?  Estilisme, traslladar el
lector a una altra cultura. La raó de mantenir la paraula és sobretot per la creació d’aspectes
estilístics.

Els préstecs es poden incorporar en el lèxic de la llengua meta.

2. CALC (calque-calque)

Forma especial de préstec però en la qual una llengua pren prestada una forma d’expressió i
llavors la tradueix literalment. Traducció: element per element.
DISTINCIÓ:

 Calc lèxic: Es respecta l’estructura de la llengua meta però s’hi introdueix una nova
forma d’expressió.
-compliments of the season (EN)
-Compliments de la saison (FR)
 Calc estructural: el procediment introdueix una nova estructura de la llengua meta
que no li era pròpia:
-science-fiction (EN)
-Science-fiction (FR)  ha copiat l’estructura. És una estructura que no existeix en
francès.

El calc s’utilitza freqüentment i l’expressió es pot acabar incorporant a la llengua meta.

3. TRADUCCIÓ LITERAL

Transferència directa d’un text d’origen en un text meta que és gramaticalment i

idiomàticament apropiats. Aquest tipus de traducció és força comuna quan traduïm entre
llengües de la mateixa família, i també de la mateixa cultura.

-heu vist en Joan?  ¿habéis visto a Juan?

Trasllat en castellà s’obliga a posar la preposició a davant de complement directe persona.

Castellà no admet article davant de nom propi persona.

Traducció element a element respectant les característiques estructurals i gramaticals de la

llengua meta.

És un procediment freqüent i reversible És tan clar i obligatori que dóna resultats únics.

TRADUCCIÓ OBLIQUA:

Quan necessitem aquest tipus de traducció? Quan la traducció literal no dóna resultat
adequat; no és usual, no recull bé el sentit del text original i necessitem altres que són una
mica més creatius.

Utilitzarem els procediments de traducció obliqua quan:

 La traducció té un altre sentit

 La traducció no té sentit
  Té una estructura impossible en la LM
 No es troba cap expressió corresponent en l’ús metalingüístic del TM
 Té una expressió correcta però no té el mateix registre.

Si poguéssim limitar-nos a la traducció directa, la màquina traduiria 100% per nosaltres.

L’original no ens permet la traducció directa. IDEA BÀSICA com avaluadors de traduccions
observarem si el traductor ha aplicat per aquella unitat de traducció els procediments que
convenia.

4. TRANSPOSICIÓ

Canvi de la categoria gramatical d’una paraula dins d’una unitat de traducció sense
canviar el significat del missatge. El traductor ha de triar si fer una transposició és més
adequat que una traducció literal, basant-se en l’estil.

1/ -dès son lever (verb substantivat) / Dès qu’il se leve

-As soon as he gets up (verb conjugat) / As soon as he got up

_________________________________________

2/ -Défense de fumer  substantiu

-No smoking  adverbi

5. MODULACIÓ
No canviem la categoria gramatical, canviem la forma del missatge mitjançant un canvi
del punt de vista. Aquest procediment l’usem quan una traducció literal o una
transposició no és idiomàtica o correcta.
Pot ser opcional o fix i obligatori en alguns casos:
 Obligatori: podríem posar quand però la gramàtica francesa té un altre punt de vista i
en lloc de posar quand hi posen où.
-ANGLÈS: The time when...
-FRANCÈS: Le moment où
 Opcional: La traducció literal seria vàlida però en francès és més fàcil fer-ho així i més
idiomàtic.
-ANGLÈS: it is no difficult to show
 -FRANCÈS: il est facile de démontrer
La diferència entre la modulació obligatòria i l’opcional és el grau.

6.EQUIVALÈNCIA

Procediment que el traductor ha de fer servir quan està obligat a formular el text meta
amb mètodes estilístics i estructurals completament diferents.
Quan la llengua original presenta formes que són pròpies, idiomàtiques i típiques
d’aquella llengua.
 ONOMATOPEIES: cocorico cock-o-doodle-doo
 PROVERBIS: il pleut à seaux/des cordes  It is raining cats and dogs
 FORMES IDIOMÀTIQUES: -n’hi ha una pila/there is a bunch of/ a lot of

En situacions de bilingüisme és típic que formes idiomàtiques de la llengua A es calquin a la

llengua B. En aquests casos aquests calcs poden ser acceptats ( el traductor no pot calcar
expressions idiomàtiques que no són correctes ni acceptades en la llengua meta).

7.ADAPTACIÓ

El procediment tècnic que el traductor l’aplica quan es troba que el tipus de situació a què
es refereix el missatge en la llengua origen és completament desconegut en la llengua
meta. El traductor ha de crear una nova situació. Es dóna quan el missatge fa al·lusió a
coses de la realitat de la cultura origen.

 Exemple: títols de llibres o pel·lícules

El primer que cal mirar és quin procediment ha utilitzat i si era el que s’havia d’utilitzar.

TEMA 2. TIPOLOGIA TEXTUAL I TRADUCCIÓ (PER REISS)

No hi ha una única traducció.

Cada tipus de text demana un mètode de traducció diferent. Reiss es fixa en 3 tipus de text
fonamentals: l’informatiu, l’expressiu i l’operatiu.

 INFORMATIU: centrat en el contingut, trasllada informació. Representar la realitat. El

llenguatge adquireix una expressió lògica.
o Notícies (periodístics)
o Receptes
 o Diccionaris
o Articles científics
o Llibres de text

Inclou diversos gèneres

Té forma (que és imprescindible) però la forma interessa en la mesura que permet

la comunicació efectiva i l’exactitud de la informació.

 Mètode de traducció:

-invariabilitat en la transferència del contingut

-adaptació de la forma lingüística de la traducció als usos idiomàtics de la llengua

meta.

 EXPRESSIUS: centrats en la forma  el missatge pren un paper. Serveix per expressar, hi

predomina l’estètica que lògica.

-Cal que el traductor estigui familiaritzat amb les formes de cada tipus de text així fer una bona
traducció.

-Poden ser diversos gèneres així com: poesia, narrativa, teatre i altres tipus de text que poden
posar l’accent en les qualitats de l’expressió.

-La forma permet reproduir un contingut (no tot es pot basar en el contingut). El traductor es
troba amb unes formes que són part del contingut del text. Les obres perden el seu caràcter
individual si les formes del text original no queden preservades en la traducció.

-constituents de la forma del text original (dels sons fins a tipus discursius, com ritme, sintàctic,
rima...).

-Cal traduir-ho per mitjà de formes anàlogues que creïn impressions corresponents.

Mètode de traducció

No podem prescindir d’una forma en la llengua original en la traducció. Cal que d’alguna
manera preservem el joc de paraules de la llengua origen en la llengua meta.

1. Semblança o analogia de formes i equivalència d’efecte estètic

2. Subjecció de la forma lingüística de la traducció a allò que dicta la llengua original.
Es considera que la forma és part del contingut. Aquestes formes el traductor no pot
reproduir-les sense traslladar els continguts.

3.OPERATIUS

Tenen la finalitat d’operar alguna acció. Centrats en l’apel·lació. La seva funció del llenguatge
és la dialògica. La funció del text és la persuasió.

Aquest tipus de textos inclou diversos gèneres.

La forma lingüística i el contingut informatiu hi són secundaris (interessa un propòsit interior,

no lingüístic: invitació a l’acció.

Mètode de traducció:

-Equivalència d’efecte pràctic (de l’acció resultant)

-adaptació de la forma lingüística de la traducció a la situació pragmàtica (influïda pels usos

culturals de la cultura receptora).

L’emissor intenta operar algun tipus d’acció sobre el receptor. La forma lingüística i el
contingut són secundaris, tot i que són importants. Per tant, convé que a la traducció hi hagi
una equivalència d’efecte pràctic. Que el text traduït provoqui el mateix efecte que el text
meta. La influència de la cultura: el traductor l’ha de tenir en compte.

Reiss afegeix un altre tipus de text:

4.AUDIOMEDIAL

No el distingim com un 4t tipus de text perquè tingui una funció diferent, sinó perquè utilitza
mitjans audiovisuals per transmetre el missatge.

-Inclou diversos gèneres (en general, són textos que s’acompanyen de mitjans no lingüístic per
acomplir totes les seves possibilitats). Des de cançons fins anuncis amb música, pel·lícules...

-Han d’aproximar-se a l’original en la integració en una forma literària complexa, de les

contribucions d’aquests mitjans no lingüístics, presenten requeriments diferents als dels altres
tipus de text, des del punt de vista de la traducció.

-El traductor s’ha d’aproximar a l’original, ha d’aconseguir un text que inclogui els mitjans no
lingüístics que aprofita per comunicar. Quan el text meta inclou aquests mitjans s’ha fet una
bona traducció. (que una òpera traduïda es pugui cantar, que els llavis del personatges
s’ajustin a la veu en el doblatge).

Mètode de traducció:

-Equivalència de l’efecte sobre el nou auditori.

-adaptació de la forma lingüística de la traducció a la situació pragmàtica i al mitjà no verbal (el

mitjà no verbal (el mitjà pot dictar la necessitat, la forma lingüística nova).

El traductor ha d’imaginar per qui va destinat el missatge i el mitjà no verbal.

Tot això serveix només per situacions de traducció normal (situacions en què s’espera que el
traductor obtingui un text meta que ha de tenir les mateixes funcions que feia el text original)
pensa que vol traduir el text perquè tingui les mateixes funcions.

Hi ha altres situacions de traducció:

 Situació de traducció: RESUM recull les idees principals. En aquest cas ja

no s’aplica la teoria de Reiss. El contingut no es manté, per tant, es deixa
enrere informació.
 Traducció intralingüística, ADAPTACIÓ A UN PÚBLIC INFANTIL (ex)
tampoc s’aplicaria la teoria de Reiss.

El segon element, un cop determinat el tipus de text, és com traslladar-ho. El punt de partida
és que no tot es pot traslladar. Sabem que no tot es pot traslladar: la preservació de tots els
elements de l’original en la traducció és un impossible.

La crítica de traducció ha d’avaluar més aviat les decisions del traductor.

ELEMENTS LINGÜÍSTICS: 4 components

El traductor té en compte tots els elements lingüístics

Un cop sabem quin tipus de text és el que es tradueix (informatiu, per exemple) cal
veure com s’han traslladat el que Reiss anomena components lingüístics i per cadascun
d’ells l’exigència que se li posa al traductor és diferent. Que el text meta sigui
interpretat d’una sola manera.
-semàntics

-lèxics

-gramaticals

-estilístics

 SEMÀNTICS:

Traslladar el significat. Quan observem com s’han trasllat, haurem de veure si s’ha
aplicat el criteri d’equivalència. Tot això es matisa en funció del tipus de text. Criteri
d’equivalència: fins a quin punt el traductor ha traslladat el contingut i el significat? No
sempre és necessari arribar al final.

Exemple: paraules homònimes, polisèmiques, que no hi hagi correspondència lèxica, si

s’ha traslladat el sentit exacte, s’ha omès alguna cosa?

Tot això atenent al context lingüístic i observant què volia dir l’autor del text original.

En la consideració dels components semàntics en la traducció del text regeix el criteri

d’equivalència.

Per tant serà important:

 Elecció en les paraules polisèmiques

 Elecció en les paraules homònimes
 Solució a la falta de la correspondència lèxica (termes i expressions) LOLM
 Trasllat del sentit exacte
 Addicions o omissions arbitràries

Per obtenir aquesta equivalència TO-TM cal:

 Atendre al context lingüístic (macro i micro)

 Cal observar més enllà del text en sí (context i referents).

 LÈXICS
El criteri canvia: no és el trasllat sinó si s’ha produït una adequació. El crític mirarà fins a quin
punt el traductor ha donat solucions adequades: criteri d’adequació.

 Termes tècnics (exemple) que poden variar entre cultures, idiolectes, usos idiomàtics,
proverbis, falsos amics, paraules homònimes, paraules intraduïbles, noms propis,
metàfores i jocs de paraules.
 Per obtenir aquesta adequació lèxica cal veure si el traductor:
o Ha observat el context
o Ha respectat els usos de la llengua meta
o Hem de tenir en compte els diferents tipus de text (tecnicismes en els textos
de caire científic) però no seria adequat traduir cada noció per un tecnicisme
quan el text es troba en un diari divulgatiu.
 En la consideració del component lèxic en la traducció d’un text regeix el criteri
d’adequació. Aquest criteri tracta a analitzar fins a quin punt el traductor ha donat en
el TM solucions adequades al lèxic del TO.
o Terminologia
o Idiolectes
o Usos idiomàtics i proverbis
o Falsos amics
o Paraules homònimes
o Paraules intraduïbles
o Noms propis
o Metàfores
o Jocs de paraules

Adequació no és equivalència, l’equivalència lèxica absoluta és impossible

Per tant caldrà:

observar el context lingüístic (unitat de traducció)

respectar l’ús en la LM

atendre als requeriments lèxics dels diferents tipus de text.

GRAMATICALS
La consideració dels components gramaticals en la traducció d’un text es regeix en el criteri de
correcció.

El criteri de correcció està referit al TM com al TO. És tan important que el traductor hagi llegit
bé i entès bé la construcció del TO, cosa que vol dir que l’anglès construeix les accions en
present continous i la correcció en la construcció del TM.

Fins a quin punt el traductor ha construït el text meta en formes gramaticals correctes i fins a
quin punt ha entès les formes del TO. (sobretot a la morfologia i la sintaxi).

Reiss diu que per obtenir aquesta correcció cal emprar les formes gramaticals correctes de
cada nivell estilístic (cadascun té el seu criteri de correcció, per exemple: We are leaving right
now; en n’anem ara mateix (estàndard normatiu i formal), marxem ara mateix, ens en anem
ara mateix (incorrecta; gramaticalment és correcte però no és l’estàndard col·loquial).

ESTILÍSTICS

En els components estilístics busquem la correspondència

Fins a quin punt el traductor ha construït el text meta amb formes estilístiques corresponents
a les del TO?

Diferència a nivell lingüístic o registre col·loquial, estàndard, formal (i correspondència o no en

les diferències de nivell entre LO i LM).

Selecció pel que fa als altres components lingüístics.

Relació amb l’ús: individual, contemporani, estàndard

Per obtenir la correspondència estilística entre el TO i el TM cal atendre a tots aquests

aspectes en textos expressius i operatius. ( Hi ha més possibilitat de corregir i millorar el TO
(especialització en textos informatius)).

Entre les llengües no hi ha correspondència de registres ni d’estil lingüístics (allò que és formal
en anglès no té perquè ser igual de formal en català). A més a més, cal tenir en compte els
usos individuals: neologismes i arcaismes.
15/05/2015

Com sap el traductor quin element trobem?

La resposta: context. El traductor necessita el context per veure com la unitat traductològica
s’hi insereix.

El crític ha d’examinar la traducció en relació a aquests 4 elements lingüístics

SEMÀNTICS EQUIVALÈNCIA
LÈXICS ADEQUACIÓ
ESTILÍSTICS CORRESPONDÈNCIA
GRAMATICALS CORRECCIÓ

El crític ha d’observar la relació entre ells i també ha de tenir en compte la seva importància o
prioritat segons el tipus de text.

En els textos informatius es dóna prioritat als elements semàntics (lèxics i gramaticals en segon
lloc). En un text informatiu es busca el trasllat d’un significat, d’una informació. Cal que es
pregunti: hi ha hagut una equivalència semàntica correcta? El lèxic és el mateix? La gramàtica i
lèxic va tot lligat a la transmissió del significat.

Els textos expressius i operatius es dóna prioritat als elements estilístics, lèxics, sintàctics i
fònics. Els components semàntics poden perdre tota la rellevància.

EXEMPLES:

Informe 1.semàntics
2.gramaticals
Escrit tècnic 1.semàntics
2.gramaticals
Escrit de divulgació científica 1.semàntics
2.estilístics
Literari 1.lèxic
2.estilístics
3.semàntics
Text literari (Ausiàs March) 1.semàntic
2.estilístics
 3.lèxics
Poesia de Keats 1.estilístics
2.lèxics
3.semàntics
Novel·la realista 1.estilístics
2.lèxics
3.semàntics

3.CATEGORIA PRAGMÀTICA

A l’hora de seleccionar no hi ha prou a seleccionar els 4 components, sinó que n’hi ha d’altres
que influeixen sobre el valor del text. Cal atendre la situació en quina situació s’està
produint aquella comunicació i entendrem que hi ha factors lingüístics que afecten el text.

Context cultural i context comunicatiu.

El context comunicatiu (qui intervé, on esdevé, en quin moment esdevé, la comunicació

original).

Implicacions subjectives o afectives:

Les formes lingüístiques no es presenten sempre com efectivament neutres, sobretot els
elements lèxics i estilístics, però també els gramaticals, poden estar al servei de l’humor, la
ironia, l’èmfasi, la pietat...

El traductor ha de salvar aquest component afectiu ( a part de les paraules també ha de

transmetre la ironia, l’emoció... la intenció del TO).

El crític ha de comprovar que el traductor ha traslladat del TO al TM, no solament les paraules,
sinó també les implicacions afectives que contenien.

Situació immediata

El context immediat proporciona determinants situacionals especials que poden afectar la

forma lingüística del TO. El crític ha de comprovar que el traductor ha entès la situació
comunicativa ha traslladat al TO que el TM permeti entendre les paraules i el context.
Exemple:

-¿Jugaste al tennis esta mañana?

-Sí, ¿qué hiciste tú con los niños en la playa?

-No sé, buscamos conchas.

Fets, matèria de que es tracta:

El coneixement de la matèria permet entendre el valor lèxic de les expressions en la LO. El

crític ha de comprovar que el traductor ha entès què deia i a què es referia l’autor i ha
traslladat el TO de manera que el TM digui el mateix.

Temps

La llengua no és intemporal, canvia amb el temps en la seva capacitat de referència. La llengua

del TO porta inscrita la marca del moment en què va ser escrit.

El crític pot voler comprovar si el traductor en el TM ha reproduït els usos de la LO propis del
moment en què va ser escrit el TO i/o ha d’evitar formes lingüístiques històricament
connotades amb un valor diferent de la LM.

Exemple: Un traductor català de Hamlet li feia dir a un personatge que anava a “jugar a
tennis”. Criticat, el traductor es va defensar dient que a l’època isabelina ja jugaven a tennis.
Ara bé, la introducció de l’anglicisme en català és indubtablement moderna del segle XXm i per
aquesta raó la paraula sembla connotada de modernitat.

El crític ha de tenir també en compte el moment en què va ser feta la traducció i els mitjans
(interpretació del TO, per exemple) que tenia a la seva disposició el traductor.

Sobretot en textos expressius: un text literari antic, en traducció no ha de semblar anacrònic

(moderníssim, extravagant, amb segons sentits no buscats, etc.).

Lloc

Un altre determinant extralingüístic (país i cultura de la LO). La llengua del TO porta inscrites
característiques del país i la cultura en què va ser escrit.

El crític ha de comprovar que el traductor del TO i del TM no les paraules sinó les realitats que
representen, i el valor d’aquestes realitats en la cultura del TO, perquè resultin igualment
comprensibles al lector en la LM.
Exemples: un bosc de Centreeuropa (woods) no és un bosc del mediterrani (forest). La frase:
“els castellers van aixecar un 3d8” es resisteix a la traducció literal.

Solucions: préstec, calc, nota, traducció explicativa.

Són paraules lligades a la cultura de la LO.

Receptor

Els autors recorren sovint al coneixement compartit amb els receptors del seu TO.

El crític de traduccions ha de comprovar que el traductor ha traslladat del TO al TM, no

solament les paraules, sinó també el valor que tenien per als lectors del TO.

Exemple:

TO “Miente más que el Gobierno” (Espanya als anys 60, en plena dictadura franquista).

Traducció a un text:

 Text informatiu: He is an awful liar (la forma lingüística és secundària, cal deixar el
contingut).
 Text expressiu: He lies like a rug (forma lingüística idiomàtica ha de ser preservada)
 Text operatiu: He lies moret han Chris Huhna and Vicky Price togethr (la forma
lingüística no està marcada però l’al·lusió és el present dels receptors l’any 2013). En el
text operatiu cal que s’apel·li més al receptor i sobretot és molt bo fer-ho mitjançant
un tema actual.

Emissor

La llengua que empra l’emissor pot estar afectada per valors extralingüístics. Hi ha factors
extralingüístics que afecten la llengua de l’autor o de la seva creació en els nivells gramatical,
lèxic i estilístics.

El crític ha de comprovar que el traductor ha traslladat del TO al TM no solament les paraules,

sinó també el valor que tenien per ala caracterització de l’emissor.

Exemple: La caracterització dels personatges d’una novel·la per la manera com parlen els
personatges (dialectes, geogràfics, registres, idiolectes, argots...).  TEXT EXPRESSIU S’HA DE
TRASLLADAR AL TM.
TEMA 3:
 La traducció i funció textual
 L’encàrrec de traducció
 L’error de traducció

Christiane Nord

Examinar la traducció considerant a quina funció la destinava l’autor original. Consideració de

la funció que fa el text traduït. Teoria funcionalista ha considerat 2 aspectes:

1. Possibilitat que el text meta tingui una funció diferent a la del TO

2. Tipus de destinatari a qui es destina la traducció, qui ha de rebre aquella traducció?

TEORIA DE SKOPOS: terme grec que vol dir finalitat. Es basa en la didàctica de la
traducció i té en compte 7 principis:

1. Qualsevol traducció està orientada per l’objectiu a què es destina el text meta. Tot el
que fem com a traductors (mètodes i procediments) està orientat per la funció a què
es destina el TM. Nord diu: PRINCIPI DE FUNCIONALITAT: l’objectiu de la traducció
determina el mètode de traducció.
2. Objectiu de la traducció no el pot decidir el traductor lliurement, sinó que és una
decisió condicionada pel fet que la seva traducció ha de servir uns lectors. La seva
acció no és individual, és una acció que col·labora amb altres agents. El traductor és
responsable davant d’un editor, d’una societat, d’un lector, de la llengua... L’objectiu li
ve donat o bé el pensa ell sabent que tots els condicionants que té quan fa la
traducció PRINCIPI de LEIALTAT. Nord diu: que la responsabilitat del traductor
davant els altres participants (societat...) és limitada perquè ha de complir els objectius
bàsics del TM.
3. Aquest objectiu es defineix per mitjà d’un encàrrec de traducció normalment
l’encàrrec està explicitat però d’altres vegades no és explícit i el traductor ha de ser
capaç de reconstruir l’encàrrec encara que no se li hagi donat explícitament. Nord diu:
L’objectiu de traducció es defineix mitjançant l’encàrrec de traducció que especifica la
situació comunicativa per la qual es necessita el text meta.
4. Allò que constitueix l’essència de traducció és la funció o les funcions del l’encàrrec
(jerarquia de funcions que constitueixen l’encàrrec). Nord diu: el factor més
 important de la situació comunicativa definida per l’encàrrec de traducció el
constitueix la funció o jerarquia de funcions que ha de complir el TM a la cultura
d’arribada.
5. La funcionalitat, l’adequació a la funció no la determina el traductor, sinó els
destinataris. Només els destinataris podran valorar si el TM compleix les funcions.
Nord diu: La funció no és una qualitat del text en sí, s’atribueix a la recepció (parlants
del TM), i seran ells qui decideixin la funció del TM.
6. El traductor com a redactor del TM ha de saber posar en el TM les marques
intencionals perquè es vegi i pugui determinar la funció del text. Nord diu: el traductor
redacta el text de tal manera que els receptors reconeguin les marques funcionals i
rebin el text en la funció intencionada.
7. La jerarquia de funcions del TM no té perquè coincidir amb la jerarquia de funcions del
TO, el que no pot mai és entrar-hi en contradicció (poden ser diferents però no
contradictòries). Nord diu: la funció o jerarquia de funcions que ha de complir el text
meta poden ser diferents a les que compleix el TO mentre no siguin incompatibles
amb elles.

Article de Nord:
Partint d’aquests principis, les formes de traducció que trobem en les diferents
situacions professionals de la transferència intercultural de textos es poden
categoritzar segons la funció que tenen pels lectors de la cultura meta i segons la
funció textual comunicativa en relació amb el text original.

29/05/2015

Traducció funcionalista: perquè es basa en la funcionalitat, en aquesta traducció s’apliquen

uns criteris d’avaluació, per tant, s’abandonen errors tècnics i tipus de text.

Per poder avaluar la traducció necessitem saber quina era la seva funció.
Com es defineix l’error de traducció?

Nord: Un error es defineix com una desviació d’un sistema de normes o regles. El problema es basa que
en la traducció no existeixen normes ni regles. Però cal dir que un error pot ser correcta en el sentit que
es funcional o incorrecte.

Nord: Si la finalitat del procés de traducció es defineix mitjançant l’encàrrec de traducció, i no es

compleix l’encàrrec respecte determinats aspectes funcionals, cal que es consideri com error o falta. Per
tant, una traducció no es pot avaluar si no existeix l’encàrrec. Cal que el traductor conegui la finalitat de
l’encàrrec per traduir el text.

Es necessita una norma per poder dir que hi ha un error i per això la noció d’error s’ha vist en
la llengua (fàcil identificar errors en la llengua perquè la norma lingüística és clara). Si això ho
traslladem a un error de traducció no es pot produir. Els errors de llengua no són sempre
errors de traducció. A part de fer servir la LM fa moltes més coses, el traductor, (procediments,
comprensió, etc.) l’error no es pot situar en la llengua. L’hem de situar més enllà de la norma
lingüística.

Quina és la norma de traducció? No n’hi ha una de fixa. És l’encàrrec el que indica la norma
que s’ha de seguir. En la llengua, la norma és clara, la traducció no té norma, és cada traducció
que es fa d’acord a l’acord.

La desviació, el no compliment de l’encàrrec, entès com el fet de no haver satisfet algunes

funcionalitats de l’encàrrec.

NO COMPLIMENT DE L’ENCÀRREC ERROR DE TRADUCCIÓ (vist des del punt de vista de la

funcionalitat).

Nord: L’encàrrec didàctic ha d’incloure informacions sobre:

 La funció o funcions comunicatives que ha d’aconseguir el TM

 Els destinataris del TM
 Les condicions temporals i locals previstes per la recepció del TM
 El medi pel qual es transmetrà el TM
 El motiu pel qual es produeix el text original.

COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA:

Finalitat, coherència, adaptació competència traductora.

Què fem amb els errors lingüístics?  Nord diu que un error lingüístic no és un error de
traducció perquè no és part de l’encàrrec. No és falta de competència traductora sinó falta de
competència lingüística. La competència lingüística la considerem prèvia a la traductora
(traducció inversa, és un exemple). Nord: les violacions de les normes lèxiques i sintàctiques
(causades per una competència deficient en la llengua meta) no es consideren com a falta o
error de traducció ja que una competència lingüística suficient a ha de ser una condició prèvia
a la traducció.

Nord acaba incorporant els errors lingüístics com errors de traducció, encara que distingim les
dues competències: la lingüística i la traductora.

Error de lingüística també és un error de traducció perquè acaben en el mateix text que s’ha
traduït i aquests errors poden:

 Dificultat la comprensió
 Perdre autoritat
 Li treu la credibilitat al text perquè sembla menys fiable.

Classificació dels errors de traducció des del punt de vista funcional: (i jerarquització)

1. Errors pragmàtics: errors que perjudiquen la funcionalitat pragmàtica de l’encàrrec.

Tenen a veure amb la situació comunicativa que s’està establint. Nord: Errors que
perjudiquen la funcionalitat directament quan desobeeixen les instruccions
pragmàtiques de l’encàrrec. Per Nord són els més greus perquè poden distorsionar la
funció textual. Un cop es detecten són molt fàcils de solucionar. No es poden detectar
mitjançant una simple lectura del text meta. El lector obté una informació inadequada
sense adonar-se’n.
2. Errors culturals: Errors que perjudiquen la funcionalitat indirectament perquè no
compleixen les normes i convencions estilístiques (generals i d’aquell gènere textual
particular) de la cultura meta. Nord: errors que perjudiquen indirectament quan no
compleixen les normes i convencions estilístiques generals o genèriques de la cultura
meta. La traducció, en aquest cas, s’entén però no és acceptable des del punt de vista
textual. Aquests errors tenen a veure amb les convencions específiques de la cultura
meta (així com estilístiques, com convencionals de pes i mesura, format, de cortesia,
etc.). Són els segons més greus: segons Nord, en la majoria dels casos no impediran la
comprensió del missatge sinó només la dificultaran. No obstant això, com que les
convencions textuals acostumen a constituir un senyal perquè el lector s’adoni de la
 funció intencional, a vegades els errors culturals també perjudiquen la funcionalitat del
text meta.
3. Errors lingüístics: No hauríem de considerar-ho com un error de traducció. Són
contravencions de l’ortografia, la norma gramàtica, de la norma lèxica, de la norma de
puntuació (i fins i tot la norma ortotipogràfica). Reverteixen en errors pragmàtics
(perjudiquen la funció pragmàtica del text). Nord: faltes gramaticals, de lèxic,
d’ortografia, puntuació, etc.. Nord els situa en 3r lloc.

TIPOLOGIA FUNCIONAL DE LES TRADUCCIONS:

Com ho classifiquem?

Traducció document i traducció instrument.

Si mirem la traducció des del punt de vista de la funció que realitza pels lectors de la LM la
traducció pot servir per documentar una comunicació aliena, pròpia d’una altra cultura.

Les traduccions document tenen la funció de documentar una comunicació aliena. Per
exemple traduccions literals, que tenen com a funció presentar el text d’una manera més
intel·ligible, només serveix per documentar el text.

 Traducció interlineal (ajudar a llegir el TO)  Nord: té la finalitat de reproduir el

sistema de la LO enfocant les seves estructures lèxiques i sintàctiques. S’utilitza, per
exemple per fins d’estudi lingüístic.
 Traducció literal (finalitat didàctica)  Nord: La seva finalitat és la reproducció de la
forma del text original (TO), respectant, les normes lingüístiques de la LM. Utilitza a
fer-se en la traducció de cites en les notícies de premsa.
 Traducció filològica (pretén documentar la cultura origen).  Nord: reprodueix la
forma i el contingut del TO, explicant-los, on sigui necessari, al lector en notes o
glossaris per franquejar la distància cultural i temporal. Per exemple en la traducció de
les obres d’Homer.
 Traducció exortitzant (reproduir característiques del TO en el TM encara que no
s’entengui massa en el TM).  Nord: tracta de reproduir la forma, el contingut i la
situació del TO, la qual cosa porta al lector meta a una exotització d’aquells elements
de forma o contingut que són familiars pel lector original.

Traduccions instrument: Crear un acte comunicatiu nou en la cultura meta. Per exemple: un
text que pugui servir instrumentalment als lectors de la cultura meta.
  Traducció equifuncional té les mateixes funcions comunicatives que el TO. El text
meta ha de fer les mateixes funcions comunicatives que el text original. Com que la
funció és la mateixa el text no es pot mantenir igual. Per poder mantenir el mateix
nivell informatiu del TO el TM haurà d’ampliar-se amb explicacions, amb símbols
ortotipogràfics, que permetin al lector meta desconeixedor entendre el text.
 Traducció heterofuncional: traducció que canvia la funció del TO. Nord: té unes
funcions diferents de les del TO encara que no tant com per ser incompatibles. La
traducció resum (per exemple) perquè està canviant la funció.
 Traducció homòloga: traducció que manipulant el TO es proposa obtenir un resultat
que en el fons sigui útil als lectors de la cultura meta. Nord: valor innovatiu del TM.
Polisistemes literaris de tots dos textos (TO-TM)

12/06/2015

T4 traducció i norma traductològica

La condició histórica de les traduccions

L’aproximació descriptiva

No hem considerat mai la condició històrica dels textos. Les traduccions són productes
culturals que es fan en un moment determinat de la història. La idea principal és que quan
diem procediments tècnics, els tipus de text i com s’ha de traduir, o quan mirem quina
traducció ha de fer el text meta, no considerem per res en quin moment va ser feta la
traducció, ni en quin moment cultural. Les traduccions es produeixen en el temps i són
productes humans. Quan estudiem una traducció no estudiem només aquell text, sinó que
s’ha de tenir en compte qui va fer aquell text, a on va ser escrit, en quin moment, en quines
condicions culturals, podríem parlar també de les condicions econòmiques del traductor, el
temps que té per fer l’encàrrec... Això ha fet que quan s’ha volgut prescriure com s’han de fer
les traduccions, han sortit prescripcions completament contràries entre elles.

-pàgina 44 del dossier:

1. a translation must give the words of the original contraposada a 2. Translation must give
the ideas of the original (traducció literal vs traducció pel sentit). Avui tothom està d’acord que
s’han de donar les idees de l’original, però en altres èpoques, com textos sagrats, es creia que
només es podia traduir transcrivint les paraules.
3. a translation should be like an original work vs 4. A translation should read like a translation.
La traducció ha de semblar una traducció, o ha de semblar original i allunyada del TO.

5. A translation should reflect the style of the original vs. 6. A trasation should possess the style
of translator. El traductor té la capacitat de canviar l’estil de la traducció, imposa la seva
autoritat i el seu estil a la traducció, o s’adapta a l’escriptura de l’autor.

7. A translation should read as a comntemporary of the original vs 8. A translation should read

as a contemporary of the translation. Naturalitzem o modernitzem el text.

9. A translation may add to or omit from the original vs. 10. A translation may never add to or
omit from the original. Fins a quin punt està permès treure o posar

11. A translation of verse should be in prose vs 14. A translation of verse should be in verse.
Potser és millor renunciar al vers a canvi de la integritat del sentit.

Podem fer fins a 6 contraposicions. Quina deducció en fem d’això? Com podem constatar que
les coses no estan clares? L’objecte singular únic que és la traducció per la qual el traductor de
vegades ha pres decisions. Cal examinar cada traducció i entendre la traducció com un
producte singular i cultural únic que s’ha de, per tant, el crític, entendre que efectivament és
un producte cultural únic i ha de provar d’entrar en l’època i condicions de la traducció que
està analitzant. Cal tenir una actitud empàtica i de comprensió i provar d’aproximar-s’hi a la
seva condicionalitat. Quan el traductor històricament pren les seves decisions, fa les seves
opcions, aquestes opcions no són lliures sinó que estan condicionades culturalment i a més a
més, estan totes relacionades; totes formen un conjunt coherent de decisions.

La norma traductològica (dossier, pàg 46-52)

Gideon Toury va prendre la noció de normes de la sociologia: que diu bàsicament que quan
nosaltres actuem a la vida de cada dia no som lliures a l’hora d’actuar, no actuem
arbitràriament amb una absoluta llibertat, estem condicionats per unes normes que existeixen
i coneixem. Aquestes normes se situen entre l’extrem d’allò que està prohibit (no puc matar) i
a l’altre extrem hi ha un altre punt de vista, jo prenc decisions lliurement que no afecten a
ningú. Restricció absoluta que tothom coneix i la endosicràcia de cadascú, entre un conjunt i
l’altre hi ha un seguit de prescripcions que ens condicionen. Són instruccions específiques
particulars darrere de les quals hi ha un valor.
Com hi hem arribat? Els membres de la comunitat adquireixen aquestes normes en el procés
de normalització. Anem adoptant les formes.

Si la norma existeix, com que tots tendim a complir-la, els nostres comportaments es tornen
regulars. Per tant, podem observar a partir d’això regularitats de comportament. Amb això
tanquem el cercle. Pot ser que la no norma estigués escrita.

A partir de la regularitat que veiem en les traduccions podrem inferir quina era la norma de
l’època. Toury trasllada la noció de norma a l’estudi de traducció literària. El valor compartit
que hi ha darrera les normes (uns valors). Primer cal que la traducció sigui una obra valuosa en
la llengua meta; el valor que el mou és fer una cosa ben feta en la LM. La traducció acabi tenint
un valor en la literatura de la llengua meta. I també que sigui una traducció, no que sembli una
traducció, sinó que allò que fa el traductor literari sigui una traducció, com la representació
fidel del text preexistent. Que el text que el traductor tradueix representi bé, amb fidelitat, el
TO. Que no traeixi l’autor de l’obra original. I aquesta obra pertany al polisistema de la llengua
original.

Hi ha una tensió inevitable entre voler fer una bona obra en la literatura meta, i alhora
representar fidelment l’obra.

De la contradicció es desprèn el fet que els traductors fan coses diferents, i aquestes coses
diferents que fan els traductors es poden reduir, es poden explicar i agrupar sota la
denominació de diferents menes de normes.

Normes preliminars, operacionals i inicials.

 Normes preliminars: actuen sobre el traductor abans de començar la traducció. Són

prèvies. I són aquelles que van referides a la política de traducció en un determinat
moment, en cada determinat moment hi ha una política de traducció, és a dir, tots
aquells factors que afecten la selecció de les obres , autors, gèneres, escoltes, etc., a a
traduir. A més hi ha un procés de mediació en la traducció: la tolerància o no d’una
llengua de mediació en la traducció d’obres, autos, gèneres, escoles, etc.).
 Normes operacionals: aquelles que condicionen el traductor quan està fent la
traducció. Durant el procés de traducció. Fa dues distincions.
o Normes metricials: totes aquelles que condicionen el traductor, factors que
afecten les decisions sobre organització del text, completesa, addicions,
canvis, adaptacions, etc.)
 o Normes textuals: Afecten les decisions sobre la selecció dels materials
lingüístics i textuals en la llengua meta que es consideren idonis per a
reemplaçar els del TO (tries lingüístiques i discursives que van des de la frase
feta, fins a qüestions de registre, d’estil...).
 Normes inicials: sí que té a veure amb el traductor: decisió més general que el
traductor ha d’aprendre abans de començar a fer res. El traductor hauria de tenir clar
què vol fer: segons Toury, tots els traductors fan una elecció bàsica. Pot ser que el
traductor el que vulgui és fer una traducció que sigui natural pels receptor, que entri
perfectament dins la cultura meta sense fer-hi cap violència. Referida a l’elecció bàsica
que ha de fer el traductor entre la subjecció al TO amb les relacions textuals i les
normes que li són pròpies (pol de l’adequació), o la subjecció a les relacions textuals i
les normes que són pròpies de la LM i del seu polisistema literari (pol de
l’acceptabilitat).

Renuncia explícitament sense judici de valor. El que sí que interessa és des de la noció de
norma, veure com des de cada cultura, es poden observar no comportaments erràtics i
individuals, al contrari: els traductors d’aquell moment i d’aquella cultura seguien normes
relacionades, donaven més importància a unes normes que a unes altres, i es pot veure fins a
quin punt això era unànime o no... La noció és interessant per fer descripció de
comportaments que no tenen perquè ser individuals ni lliures...