Text

(...) De sobte entrà a la cuina un home vestit de negre. Amb l’última claror del capvespre, es
veia que tenia la cara rubicunda i el cos atlètic.
— En què el puc servir, mossèn? —preguntà l’hostalera, agafant de la xemeneia una de les
palmatòries de coure que h havia arrenglerades com una columnata, amb les seves espelmes—.
Vol prendre res? Un ditet de cassis, un got de vi?
L’eclesiàstic refusà molt educadament. (...)
Quan el farmacèutic deixà de sentir el soroll de les sabates del capellà sobre la plaça, trobà
molt inconvenient la seva conducta d’un moment abans. Allò de refusar un refresc li semblava
una de les més odioses hipocresies; tots els capellans mamaven quan els veien, i volien tornar
als temps del delme.
L’hostalera prengué la defensa del seu rector:
— A més, en doblegaria quatre com vostè sobre el genoll. L’any passat va ajudar la gent
del poble a guardar la palla, i aixecava quatre garbes a la vegada, perquè vegi si és fort!
— Molt bé! —féu el farmacèutic—. Perquè després la gent enviï a confessar les seves filles
amb galifardeus d’un temperament així! Si jo fos del govern, faria que sagnessin els capellans
un cop al mes. Sí, madame Lefrançois, cada mes, una bona flebotomia, en interès de la vida
pública i dels costums!
— Au, calli, monsieur Homais! Vostè és un impiu! Vostè no té religió!
El farmacèutic replicà:
— Sí que tinc religió, la meva religió. I fins i tot en tinc més que tots aquests, amb les
seves criaturades i les seves pallassades! Jo, en canvi, adoro Déu! Jo crec en l’Ésser suprem, en
un creador, sigui qui sigui, no importa, que ens ha col·locat en aquest món perquè complim els
nostres deures de ciutadans i pares de família. I no tinc cap necessitat d’anar a una església, a
besar safates de plata i alimentar de la meva butxaca un grapat de farsants que mengen més bé
que nosaltres! Perquè se’l pot honorar igualment en un bosc, en un camp, o fins i tot
contemplant la volta etèria, com els antics. El meu Déu és el Déu de Sòcrates, de Franklin, de
Voltaire i de Béranger! Jo sóc partidari de la professió de fe del vicari savoià, i dels principis
immortals del 1789! I no admeto un bon home de Déu, que es passeja pel seu jardí amb el bastó
a la mà, que fica els seus amics a la panxa de les balenes, que mor fent un crit i ressuscita al cap
de tres dies: coses absurdes en elles mateixes, i d’altra banda totalment oposades a totes les lleis
de la física; cosa que ens mostra, de passada, que els capellans sempre s’han rebolcat en una
ignorància abominable, on intenten arrossegar tots els pobles.
Capítol I. p. 90-91
Qüestions
1. Comente el sentit del fragment de l’obra en el context general de la novel·la.
2. Quines acusacions rep l’estament religiós per part de monsieur Homais?
3. Quin sentit té per a monsieur Homais la presència humana en aquest món?
4. En què creu monsieur Homais? Busque informació sobre Sòcrates, Franklin,
Voltaire i Béranger en cas que no els conega. També sobre el vicari savioià i els
principis de 1789 que els considera immortals.
5. Al text hi apareixen algunes referències bíbliques. Assenya-le-les i explique
quina valoració en fa monsieur Homais
6. La prosa narrativa medieval (llibre)