Entre els anys 1939 i 1945 el món va viure la

major catàstrofe de què es té memòria, la

. Es calcula que durant els anys del
conflicte moriren aproximadament 60 milions de
persones, a les quals caldria afegir els ferits, els xi-
quets orfes o els casos de violència sexual.
Durant els set anys que durà aquesta guerra ocor-
regueren, a més, fets horrends com la matança de
sis milions de jueus per part dels nazis o el llança-
ment per part dels EUA de dues bombes
atòmiques a les ciutats japoneses d’Hiroshima i
Nagasaki, amb el resultat de 250.000 víctimes.

Durant els anys 30 i 40, i com a conseqüència dels greus moments de crisi que viu Europa, alguns autors adopten
una filosofia que es preocuparà sobretot per l’ésser humà, per la seua consciència, per la seua llibertat, per la
seua voluntat i sobretot pels seus actes. Aquesta filosofia centrada en la persona rebé el nom d’ .
Tingué repercussió sobretot a França, on destacaren Jean-Paul Sartre o Albert Camus. Ambdós són autors de llibres
que, com o , estan protagonitzats per personatges sense empatia cap als altres, i que viuen
una existència rutinària, sense sentit ni motivació.

En la literatura, l’impacte de la segona guerra mundial i de la crisi econòmica, provocà que els autors abandonaren
la fantasia i se centraren en la urgent realitat. La preocupació per l’ésser humà, ja manifestada en l’ ,
es traduí en un tipus de literatura que posarà l’èmfasi en les injustícies socials, la pobresa i les desigualtats. La
novel·la es convertirà moltes vegades en una crònica de la dura realitat de moltes persones. A aquest tipus de lit-
eratura se la coneix amb el nom de . Alguns dels autos que hi destacaren són els següents:

Com a escriptor, és un
dels principals represen-
tants de l’ , wrath”, on descriu la dura
que destaca per presentar
els fets narrats sense
l’opinió del narrador, que
es limita a contar allò que
observa, i a descriure el
que veu, com una simple
càmera cinematogràfica.
Així, els diàlegs tenen un
paper fonamental.
Es va fer famós gràcies a
la novel·la “Grapes of
i laboriosa vida dels tre-
balladors nord-americans
que es dedicaven a la col-
lita del raïm. Steinbeck
fou el cronista que retratà
la vida dels menys afa-
vorits durant l’època
coneguda com la gran de-
pressió americana.
Destaca sobretot com a
autor de teatre, però
també va escriure poesia.
Totes les seues obres pre-
senten un gran contingut
polític, i tenen una doble
intenció: fer reflexionar el
lector sobre les injustícies
socials i sensibilitzar-lo
respecte a la necessitat de
crear una societat nova
més igualitària.
És un dels majors repre-
sentants del realisme so-
cial dins de la literatura
castellana. L’any 1960
publicà ,
obra on descriu la vida a
les terres pròximes al cap
de Gata, que en aquella
època eren de les més po-
bres i poc desenvolu-
pades de tot l’estat
espanyol.
El realisme social, que en un principi es manifestà sobretot en el gènere de la novel·la, passà ben prompte a
l’àmbit de la poesia, on rebé el nom de “poesia social”. Característiques:
El poeta abandona el paper d’elit intel·lectual o de geni i es mostra en el poema com un home normal, com
part de la societat. (“Jo sóc un entre tants”, diu Vicent Andrés Estellés). Es ressalta la capacitat del poeta per donar
testimoni d’un lloc i una època determinada (“d’un temps i un país”).
El centre d’atenció del poema ja no és el jo ni els seus sentiments, tal com passava en la poesia més romàntica
i tradicional, sinó l’entorn. S’incrementa l’interés de l’autor per reflectir la realitat, especialment la de les gents
més humils, en la mateixa línia que ja hem comentat per als autors de novel·la.
Valorització de les coses senzilles, dels elements i els objectes quotidians. Un bon exemple seria el d’Estellés,
que dedicà versos a un pimentó torrat o als mobles senzills que decoraven sa casa.
Molts autors consideren que la poesia, com la literatura en general, té un paper de propaganda ideològica, i
pensen que la poesia pot ser un instrument per canviar la societat (“la poesía es un arma”, diu Gabriel Celaya).
El llenguatge, a diferència del que ocorria en el postsimbolisme i en la poesia romàntica, passa a ser totalment
clar, per tal d’aconseguir que tothom puga entendre el missatge que es vol transmetre i aconseguir així la màxima
difusió del poema. S’utilitza un registre gairebé col·loquial, que en cas d’Estellés no exclou la utilització de paraules
explícitament sexuals o malsonants.

L’any 1959 l’escriptor Josep

Maria Espinàs va emprendre
un llarg viatge en camió per
conéixer de prop la vida dels
camioners catalans i poder
documentar-se així per a es-
criure la seua novel·la,
. La feina de
documentació i
és imprescindible per a
l’autor del realisme social.
Estellés publica “Ciutat a cau d’orella”

“La pell de brau” de Salvador Espriu i

Publicació del Llibre de meravelles

Hemingway: “From whom the bell ...”

“Combat de nit”, de Josep M. Espinàs

“Vacances pagades”, de Pere Quart.

Final de la segona guerra mundial

“La colmena”, de Camilo José Cela

“El Jarama”, de Sánchez Ferlosio

Steinbeck: “Grapes of wrath”

“L’estranger”, de Camus
“La nàusea”, de Sartre
1938

1940

1945

1950

1955

1960

1965

1970
L’aparició del realisme social s’acobla en la nostra llengua amb els anys més durs de la dictadura de Franco, uns
anys en què les llibertats experimenten un greu retrocés i durant les quals les opinions contràries al règim són
perseguides i castigades. La vida de Vicent Andrés Estellés transcorregué en la seua major part durant el franquisme
(1939 - 1975), un període en què la repressió fou triple: política, sexual i lingüística:

Segons l’historiador Anthony Beevor, aproximadament 350.000 persones foren assassinades durant el franquisme
a causa de les seues idees polítiques. Caldria sumar-hi els 30.000 xiquets, fills de represaliats republicans, que
van ser donats en adopció a famílies franquistes. Per acabar de valorar les xifres de la repressió franquista, caldria
sumar-hi les persones empresonadeso confinades en camps de concentració com el d’Albatera.
En el terreny polític, l’Espanya franquista es constituí com un estat dictatorial: es prohibiren tots els partits polítics
a excepció del partit del règim, FET y de las JONS, foren prohibits els sindicats no verticals, la llibertat de reunió
i manifestació quedà suspesa i la llibertat d’expressió restà subjecta als dictats de la censura.

”.
Pilar Primo de Rivera

El franquisme s’encarregà ben prompte d’imposar l’educació diferenciada, de mode que a les joves sols se les ed-
ucava per a ser esposes i mares. Tots els matrimonis havien de ser per l’església i s’anul·aren aquells de tipus civil
que havien tingut lloc durant la República. En paral·lel, els divorcis legalitzats durant la República foren declarats
il·legals. La dona, una vegada que es casava, havia de dedicar-se a la família i a la llar, i estava obligada a deixar
de treballar. Una vegada casada, no podia disposar dels diners del marit si no era amb el permís d’aquest.
L’ús de mètodes anticonceptius estava radicalment prohibit, així com les relacions sexuals prematrimonials. Les
parelles podien ser multades per besar-se o tocar-se en la via pública, i en els balls l’anomenat “bastonero” s’en-
carregava que totes les parelles ballaren de forma i que sols els homes convidaren a ballar a les dones, i
no al contrari. Naturalment, les normes de vestimenta també eren ben estrictes, però molt més per a les dones.

“
”
Francisco Franco
El mateix any 1939 començà la repressió cap a les llengües que
no foren el castellà. En el cas del català, fou prohibit l’ús públic i
en alguns llocs també fou castigada la comunicació privada. Es va
prohibir retolar en valencià, posar als fills noms en valencià, es pro-
hibí l’ensenyament de la nostra llengua i publicar en català es con-
vertí durant molts anys en feina quasi impossible.
Davant aquest panorama, els nostres autors hagueren d’optar entre
tres camins: la claudicació, és a dir, la renúncia a les seues idees o
a l’ús del català; l’exili exterior (cas de Rodoreda o Calders, que
fugiren a París i Mèxic, respectivament) o l’exili interior, que im-
plicava que els autors seguien publicant en català, tot arriscant-se
a multes o condemnes de presó.
 Va nàixer a Burjassot l’any 1924, fill d’una família de
forners. Son pare, malgrat que analfabet, pogué pagar-li
els estudis de periodisme, que cursà a Madrid.
L’any 1948 torna a València i comença a treballar en el
diari .
El 1955 va morir Isabel, la seua primera filla, als tres
mesos d’edat, fet tràgic que marcà la seua obra.
Tres anys després, el 1958, entrà com a redactor en cap
del diari, però a partir de la mort de Franco i la transició
xocà fortament amb José Ombuena, un home molt con-
servador que el sotmeté a un fort assetjament fins que
aconseguí que Estellés es prejubilara, als 54 anys.
Morí a València, l’any 1993.

1953
1956
1958

1966
1970
1971

1972-1990

Pòstuma
La poesia valenciana comença el La , que comença a fer menció al canvi que experi-
segle XX seguint un model encara destacar a partir dels cinquanta, no menta la poesia a partir dels anys se-
arcaic, el de la poesia de Teodor sols fa destacar a Estellés, segons tanta. De sobte, la poesia senzilla
Llorente, caracteritzada pel me- hem vist, sinó també a altres autors del realisme social dona lloc a molt
dievalisme nostàlgic i la idealització com Salvador Espriu, Gabriel Fer- més hermètica i difícil, introspectiva
del paisatge de L’Horta. rater o Pere Quart. i plena de simbolismes foscos.
A Catalunya, mentretant, la poesia
ha avançat ja cap a un corrent més
modern, el . Hi destaca
sobretot el poeta Joan Maragall. El
Modernisme busca sobretot la
bellesa formal, els efectes musicals
del poema i sobretot la utilització de
símbols, que expressen el sentiment
del poeta a través d’un objecte o
una imatge irracional.
A partir dels anys trenta, Europa viu
un moment de convulsió amb l’ar-
ribada del del 29 i dels movi-
ments feixistes, i un gran desig de
trencament prompte es trasllada a la
poesia. El resultat en són les
Espriu utilitza en un Diversos autors destaquen en aque-
, amb les quals els joves po-
llenguatge simbòlic que li serveix sta poesia, com Miquel Martí i Pol,
etes busquen transgredir els models,
per a comparar la repressió del que en poetitza els
trencar els límits entre les arts i bus-
poble català amb l’esclavitud patida impediments derivats de l’esclerosi
car noves formes d’expressió. Al-
pels jueus durant el seu captiveri a múltiple. Uns altres noms dins
guns dels corrents de les
Babilònia. Al llibre, la paraula aquestes coordenades d’estil són
avantguardes són el cubisme, el sur-
(Hispània en hebreu) Joan Navarro i Salvador Jàfer.
realisme, el dadaisme o el futurisme.
servirà al poeta per llançar missatges
En aquest últim destaca el català A partir dels anys vuitanta i noranta
polítics ocults a través dels quals
Joan Salvat Papasseït, autor de la poesia, encara que dintre
podem notar l’esperança d’Espriu en
(1923). d’aquest mateix llenguatge hermètic
un futur de llibertat, reconciliació i
i intimista, evoluciona cap a formes
La tradició avantguardista la seguirà pau per als pobles d’Espanya.
més contingudes (poemes més
després de la guerra Joan Brossa:
Sobre Pere Quart, podem dir que en breus i concisos) i cap a una
poeta, dramaturg, pintor, fotògraf i
molts aspectes és un poeta molt temàtica que busca l’expressió sen-
artista total i multidisciplinar. En els
pròxim a Estellés, sobretot per la timental de l’experiència quotidiana
seus poemes, els límits entre poesia,
utilització d’un llenguatge senzill i ( ). Dins
fotografia i pintura es desdibuixen, i
directe, i per la utilizació de la poe- aquest corrent brillen molts autors,
l’humor i la provocació sempre hi
sia com a forma d’expressió ide- però ens decidirem per tres: dos va-
estan presents.
ològica. Vacances pagades (1962) lencians (Marc Granell i Gaspar
Quan arriba la dictadura de Franco, constitueix un llibre crítica al fran- Jaén) i un català (Joan Margarit).
la poesia en català viu un moment quisme, al capitalisme i a la societat
Tant Granell com Jaén són deutors i
ben difícil. Molts autors s’exilien. És de consum.
admiradors d’Estellés. L’elxà Gaspar
el cas de Carles Riba, que escriu
Finalment, Gabriel Ferrater és un es- Jaén ha mantingut un llenguatge
bona part de la seua obra a l’es-
criptor caracteritzat per una poesia més hermètic i una major contenció
tranger. Riba, que destaca per les
quasi prosística, molt realista i formal. Ha destacat en poesia
, és autor d’una
austera. Destaca en ell també l’ús amorosa ( ) o introspectiva
poesia molt intel·lectualitzada i
d’un llenguatge planer i senzill. El ( ). Granell ha
alambinada, plena de referències
seu llibre de poesia més destacat és destacat sobretot per la poesia pa-
culturals. Alguns autors bategen
. triòtica ( ) i
aquest tipus de poesia amb el nom
l’amorosa ( ).
de , on podríem ad- Per acabar, si ens preguntem com
Sobre Margarit, és especialment
scriure part de l’obra d’altres autors evoluciona la poesia en la nostra
commovedor el poemari dedicat a
contemporanis com Josep Carner o llengua després dels anys d’escrip-
la mort de la seua filla ( ).
Joan Vinyoli. tura del , caldria
 - Joan Maragall - Salvat Papasseït - Joan Brossa

La ginesta altre vegada,

la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

- Pere Quart - Salvador Jàfer - M. Granell

La Constitució Quan cansament de les estubes T’has alçat dins de mi

no em fa fred ni calor. porta silenci a l'alta casa com un mar que desperta
L'ha feta sense mi destralejada, el nou dia amb la llum
un ardat grimpador maragda del seu cant,
cobejós i mesquí revife solcs on es rebolquen com un vol de palmeres
d'experts sense parió àngels de gespa esmeperduda, que busquen altres cels.
en l'art de consentir. clepsidres, algues. Has mirat i els teus ulls
Ben pocs votaran NO han encés sols i fires
i molts votaran SÍ. Venç la lluerna de la xera en la nit que em regnava
¿I per quina rao els borrissols d'estiu que tresquen els anys i tots els somnis.
la cosa anirà així? aquestes cambres. Ara sent com passeges
Els mòbils són la por molt a espai les estances,
d'una subversió, Sota el renou d'ones celests les fosques galeries
la manca de juí, vinc a tallar sarments d'autumne que abans eren silenci.
el no saber qui es qui, amb la mirada. Ara sent els teus llavis
l'influx de tal senyor, navegar-me les venes
l'espera d'un guardó Gris devessall de mesc caigut: i en el cor descansar
o l'ordre d'obeir... així, amb desesme, un jorn vençut les teues mans quan tornen
Què haig de fer? Què puc dir? vindrà a matar-se. de plantar de gesmil
Com que l'abstenció el desert dels meus ossos.
és una evasió Crema el brostall! Retall de vímets Ara sent que m’habites
de bàmbol o coquí fan embolcall amb calzes ebris cada hora que passa,
jo, lliure i complidor, de calç amarga. plena ja de sentit
haure de votar NI. puix que plena de tu.
 L’ESTAMPETA

“En aquell temps sentí d’Amor delit

quan mon pensar mirà lo temps present.”
AUSIÀS MARCH

ET casares de dol, com de dol vares rebre,

al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També, veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.