Marta es va tancar a l'habitació i va plorar fins a l'extenuació.

Hi havia un punt d'esplín en tot allò

que es complaïa de recrear-se en el fang. I prou que ho van intentar les amigues, Carme i Júlia, però
Marta havia entrat en una espiral de difícil retorn, on la fantasia ocupava el lloc de la realitat. En els
instants de lucidesa s'adonava que no sabia res d'Hèctor, ni tan sols el seu telèfon.

Va cridar a totes les residències d'estudiants, però en cap d'elles li van saber donar referències. A
Marta la va sorprendre que no fera cap referència a l'episodi de dissabte anterior. -Hèctor -va
començar a dir previnguda-, crec que hauríem de parlar. Com t'he trobat a faltar, Marta! Vas a
renyar-me? Que no has pensat en mi ni un poquet?-mentrestant li anava fent carassetes com se li fa a
un xiquet de bolquers.

Per un moment, Marta no va saber si rebentar de riure o esquinçar-li la cara.

-Sóc un ruc, Marta, no sé valorar el que tinc. Marta va tancar els ulls, se sentia exhausta, com si aca-
bara de travessar una tempesta amb un balandre lleuger. No volia fer cas de les conseqüències
d’aquest temporal ara que havia tornat a un port que suposava segur, no va voler veure, per tant, el
velam esquinçat ni el pal esberlat en què s’havia convertit ella mateixa. Pensava que havia triat no
parlar, per això se sentia lliure, però en realitat era Hèctor qui havia triat una vegada més per ella.

En una paraula, Marta va començar a desaparèixer com a persona. Poc després, Carme i Júlia se'n
van anar al poble durant les vacances de Nadal, i Hèctor va aprofitar l'avinentesa per instal·lar-se al
pis, provisionalment. Va ser llavors que Marta li va regalar la moto, una vespa verda, amb els fars i
el parafang cromats. -Marta, per favor, que no sé nadar, a veure si tenim un disgust.

-Però Marta..., Marta, tia... Collons, Marta, estàs boja! -va exclamar fora de si. Era per veure'l, feliç
com una cama-roja, corrent d'ací cap allà i fent derrapar pel garatge la seua llampant vespa de fars
cromats. Aquell dia mateix, per estrenar-la, van anar al Vedat a dinar a casa d'ella. Feia dies que
havia tocat la mare i els havia convidat a una olla de Nadal reglamentària, amb pilota, botifarra i
cansalada, «a tu i al teu xicot, és clar, havia dit la dona tota mel-líflua.

La seua filla no estava segura de si li agradava tota aquesta murga del festeig oft- cial, però va ser
Hèctor qui es va entestar, li va dir que tenia ganes de conèixer la seua família, que ja tocava, i això la
va complaure, la feia sentir més segura. Marcel, per exemple, mai no havia volgut passar de la
porta, l'ofegaven aquestes coses. En canvi Hèctor es va captenir amb una naturalitat admirable des
del començament, assegut a la cadira mig de gaidó, amb una copa de xerès a la mà, xerrant de trivi-
alitats, com si haguera estat executant aquesta escena tota la vida. En acabat, la mare de Marta es va
encarregar de dur el convidat a taula, el duia agafat del bracet, com s'imaginava que es devia fer a les
ambaixades d'upa.

-Tot molt casolà, Hèctor, nosaltres som molt casolans, he preparat un dinar tradicional -es va
excusar Maria tot fent rialletes i obviant el fet que el menú l'havia preparat la minyona. -Però quina
marxa porteu vosaltres, penseu casar-vos i tot això, no? -va preguntar Esteve a Hèctor en un
apart. Però primer he d’acabar les oposicions al cos diplomàtic. El meu pare creu que em pot
facilitar alguna destinació, té molta mà pels seus contactes amb els d’afers estrangers-va explicar
Hèctor circumspecte, després va abaixar la veu, com per fer una confidència, amb una certa
desgana-.

-És clar, aquestes coses van un poc així -va assentir el seu interlocutor amb l’aire greu, el qual no
tenia ni la més petita idea de com anaven aquestes coses, però es va quedar confortablement
convençut que se les tenia amb un xicot exemplar. Gràcies a la moto, Hèctor i Marta van poder fer
algunes escapades fora de València. -Per què no corres un poc per aquí-va suggerir el xicot, i va
traure un fum d’instantànies fins que la seua companya es va deixar caure exhausta damunt la
pinassa. -Sóc tan feliç que em podria morir ara mateix-va confessar Marta.

Però en general s’havien de conformar a quedar-se a la ciutat. Mentrestant, esperava un sobre de son
pare, «l’almoina de l’execuronyós», ironitzava, la qual, segons es lamentava, amb prou feines
arribaria per a pagar la residència i les despeses de llibres necessaris per a la seua tesi. En la foscor
de la nit, mentre romanien recolzats al capçal i ell l’embolcallava amb els seus braços, a Hèctor li
agradava parlar de projectes futurs i ella gaudia escoltant- los, per més inversemblants que
foren, perquè els unien en la distància. Una vegada va imaginar-hi un gos, i una altra, fins i tot, un
xiquet de bolquers que a ella la féu estremir.

De sobte, a Hèctor li va entrar una ànsia de fer diners que a aella li feia molta gràcia, era com si tot
d’una sentira la responsabilitat d’alimentar una família, d’oferir-li proves materials del seu amor.