Sergi Amengual, Laia Espinas, Júlia Aviñoa, Sofia Frias i Claudia Villegas

SEMINARI MICROPLÀSTICS

1. Quin és l’origen dels microplàstics? Diferència entre microplàstics primaris

i secundaris.

Els microplàstics són trossos de plàstic petits, no superiors a 5 mm, que contaminen
el medi ambient. El seu origen pot ser la fragmentació de materials amb contingut de
plàstic de majors dimensions o la fabricació de plàstics petits.

Una manera de diferenciar els microplàstics és en primaris i secundaris.

- Els primaris són aquells que estan originalment formats perquè tinguin
aquesta mesura. Aquests es troben presents en substàncies utilitzades per
netejar a escala industrial, plàstic en pols per a fer motlles, per la formulació
cosmètica i resina en forma esfèrica o cilíndrica utilitzada per la producció de
d'altres productes plàstics.

De microplàstics primaris podem trobar tres tipus: els nurdles, que es fonen i
es moldejen per formar plàstics més grans. Les microperles s’utilitzen en
productes de cura personal per a la neteja de la pell i per últim les fibres
plàstiques sintètiques que són usades per fer roba.

- Els secundaris són fragments de plàstics més grans. Aquesta fragmentació

pot ser deguda a l'exposició prolongada als raigs ultraviolats (UV) i al procés
d'abrasió física. Pot ser que es formin a causa de la flotació en la deriva, per
tant, l'origen seria marí o també pot ser terrestre. L'emissió de microplàstics a
l'ecosistema marí és d'aproximadament 275.000 tones a l'any que és superior
a les emissions per contaminació terrestre.

Els d'origen marí són aquells que provenen d'equipaments de pesca i dels
residus dels vaixells. Els d'origen terrestre són les bosses de plàstic,
ambulatoris o residus de la indústria dels plàstics.

2. Diferència entre microplàstics i nanoplàstics.

La principal diferència entre els microplàstics i els nanoplastics és la seva mida de

partícula. Els microplàstics varien de 0,1 a 100μm, mentre que els nanoplastics
tenen una mida aproximadament d'1 a 100 nm (0,001 a 0,1μm).

Dintre dels microplàstics n'hi ha de dos tipus: els microplàstics primaris i els
microplàstics secundaris. Els microplàstics primaris són originalment fabricats per
tenir aquesta grandària, mentre que els microplàstics secundaris s'originen a partir
de la fragmentació de plàstics més grans. D'altra banda, els nanoplàstics es poden
originar a partir de materials d'enginyeria (per exemple en electrònica, els
 Sergi Amengual, Laia Espinas, Júlia Aviñoa, Sofia Frias i Claudia Villegas

revestiments de cables o als xips) o poden formar-se durant la fragmentació de

deixalles de microplàstics.

3. Es bioacumulen i biomagnifiquen els micro\nanoplàstics?

En primer lloc, la diferència entre la bioacumulació i la biomagnificació és la següent:

la primera consisteix en l'acumulació d'una substància a l'organisme després
d'haver-se exposat a ella. La segona, consisteix en la tendència d'una substància a
ser acumulada en concentracions elevades conforme passa d'un nivell tròfic a un
altre.

Per tant, aquests plàstics sí que es bioacumulen i és biomagnifiquen. Aquests es

troben al mar i són ingerits per espècies com el zooplàncton i altres animals,
quedant adherits al seu organisme, produint així la bioacumulació de contaminants
químics en els teixits d'aquests.

Els polímers més comuns són PE, PP... i aquests no són biodegradables, per tant,
es fraccionen convertint-se en micro o nano plàstics, perdurant a la natura durant
milers d'anys i sent ingerides per invertebrats, peixos petits, iniciant-se així la
transferència a la cadena tròfica. Aquests plàstics queden adherits a l'organisme,
començant el procés de retenció de substàncies químiques als éssers vius, que com
s'ha comentat seria la bioacumulació.

Com ja se sap, l'ésser humà és l'últim eslavó a la cadena tròfica, per tant, quan
l'animal es menja un contaminat i aquest passa per cada punt d'aquesta, s'està
produint la biomagnificació dels micro/nano plàstics.

4. La ingesta de micro\nanoplàstics contribueix significativament a l’exposició

a altres contaminants ambientals?

Si, la ingesta de micro/nanoplàstics contribueix significativament a l’exposició

d’altres contaminants. Això és degut a que aquests absorbeixen additius i
contaminants orgànics, els quals poden ser tòxics, i, a més a més, poden produir un
sabor desagradable a l’aliment i augmentar la rapidesa de la seva degradació. Una
vegada l’aliment es consumit, aquestes substàncies s’alliberen. Els microplàstics
actuen com a medi de transport per aquestes substàncies.

5. Com poden afectar els micro\nanoplàstics a la salut?

Les principals vies d'entrada dels microplàstics i nanoplàstics al cos humà són per
inhalació, per la ingesta o a través de la pell.
 Sergi Amengual, Laia Espinas, Júlia Aviñoa, Sofia Frias i Claudia Villegas

La principal font d'exposició pels humans és a través de la dieta, és a dir, a partir de

la cadena alimentària remarcant aquells productes d'origen marí o d'aliments
processats.

Es coneix que tant els microplàstics com els nanoplàstics no tenen efectes positius
per la salut, però es disposa de poca literatura científica sobre l'impacte d'aquests
sobre la salut.

Els nanoplàstics afecten la composició, la diversitat i el funcionament de la

microbiota intestinal de manera que originen alteracions del sistema immunitari
(produint alteracions a la resposta immunitària), endocrí i nerviós. Produeixen
alteracions en l'absorció de nutrients, reaccions inflamatòries intestinals i efectes
sobre el metabolisme i, per tant, la capacitat de produir energia del nostre cos.
D'altra banda, sabem que els nanoplàstics poden entrar dins de les cèl·lules
humanes i causar efectes nocius. Es creu que l'acumulació de generació rere
generació podria acabar provocant canvis impredictibles al genoma.

Els microplàstics tenen efectes més perillosos sobre els humans que els plàstics
normals o d'un sol ús. Poden causar la mort de cèl·lules immunitàries (detecció dels
microplàstics com a cossos estranys), generar un trastorn respiratori (a causa
d'inhalació) o problemes digestius.

A més a més, poden generar efectes cancerígens, un estrès oxidatiu, dany i

inflamació a l'ADN i neurotoxicitat.

6. S’absorbeixen els micro\nanoplàstics a nivell gastrointestinal? Es

distribueixen per l’organisme?

Els micro/nanoplàstics sí que són absorbits en l'àmbit gastrointestinal. Com que la

seva mida és molt petita, aquest fet els permet travessar la barrera epitelial i en
arribar al fetge, com que aquest no els pot filtrar això els hi permet viatjar per la sang
i, per tant, poder arribar a tots els òrgans.

Per un altre costat, els nanoplastics els quals tenen una mida inferior als
microplàstics, poden arribar a alterar el metabolisme, ja que no només són absorbits
sinó que també tenen la capacitat d'entrar dins de les cèl·lules.
 Sergi Amengual, Laia Espinas, Júlia Aviñoa, Sofia Frias i Claudia Villegas

7. Es coneixen els nivells d’exposició a micro\nanoplàstics de la població?

Quines dificultats hi ha per conèixer el grau d’exposició?

Tot i que els humans estem exposats a micro i nanoplàstics, hi ha una falta
d’informació sobre l’impacte potencial d’exposició per a la salut. És per això que la
regulació actual no pot garantir que els nivells als quals estem exposats siguin
segurs per la població. Malgrat això l’EFSA va estimar que l’exposició humana als
microplàstics presents en els productes de pesca tenen un efecte escàs sobre la
salut de la població.
Concretament, pel que fa als nanoplàstics, la informació és escassa i pràcticament
nul·la.
Les dificultats que hi ha per conèixer el grau d’exposició venen degudes a que ni
s’han descrit mètodes de referencia pel mostreig ni existeixen mètodes analítics per
la identificació i quantificació en els aliments. La falta d’aquests criteris estàndards
es el principal obstacle que impedeix la comparació de dades.
Hem de tenir en compte també que hi ha micro i nanoplàstics que per la seva
composició química suposen un perill important pels avaluadors del risc.

8. Descriu breument la metodologia que s’ha utilitzat per la determinació de

microplàstics en mostres d’espècies marines.

Per la determinació de microplàstics és fonamental garantitzar que les mostres no

es contaminin amb microplàtics provinents de l’extrerior, com de l’aire i dels
instruments utilitzats durant l’anàlisi. Per evitar aquesta contaminació s’ha de
minimitzar el contacte amb l’aire ja sigui tapant el vasos o utilitzant cabines de flux.
També es essencial l’ús de blancs per tal de saber el grau de contaminació que ve
de l’exterior.

El procés analític per determinar microplàstics consta de:

1. Extracció i degradació de la materia biogènica

Existeixen diferents mètodes més o menys eficaços per realitzar la

degradació, molts d’aquests mètodes també varien segons l’aliment. El més
fiable es realitzar una degradació biogènica amb un tractament enzimàtic
(proteína quinasa-K) que no afecta als microplàstics (no els destrueix) i alhora
degrada un 97% de la materia biogènica.

2. Detecció i quantificació

El seu objectiu és distingir i separar els microplàstics d’altres materials com

podrien ser restes orgàniques, metalls… Aquest procés es realitza a simple
vista o amb ajuda d’un microscopi.
 Sergi Amengual, Laia Espinas, Júlia Aviñoa, Sofia Frias i Claudia Villegas

3. Caracterització del plàstic

S’utilitzen diferents mètodes com seria “la prova del punt calent”, tracta d’una
agulla calenta que fon els plàstics. Tècniques més avançades seria la
espectrometria Roman o l’'espectroscòpia infraroja per transformada de
Fourie (FT-IR).

9. Revisa la bibliografia recent a veure si s’ha descrit la presència de

micro\nanoplàstics en altres tipus d’aliments.

Podem trobar microplàstics per exemple en animals marins que els han ingerit
mitjançant transferència tròfica o perquè es troben en suspensió. Els peixos
contenen altes concentracions però malgrat això, la població consumidora no està
directament exposada al risc ja que es troben en parts del cos del peix que no
mengem.
Al contrari passa amb els crustacis i mol·luscs ja que, al ingerir-los en la seva
totalitat, l’exposició si que és més elevada.
També s’han observat microplastics en la mel, la cervesa i la sal de taula; tot i que
en menors concentracions.

Pel que fa als nanoplàstics, no tenim dades sobre el contingut d’aquests en aliments
i per tant no s’ha pogut quantificar aquesta exposició.

10. EFSA conclou que l’exposició a microplàstics no sembla suposar un risc

significatiu per la salut. Resumeix els arguments en que es basa aquesta
opinió.

Segons un estudi, la dosi és molt poc realista en termes d'exposició humana a

través de la cadena alimentària. Sí que és veritat, que encara que no estiguin
classificats com a productes químics, eventualment poden causar el mateix que ells,
ja que involucren al sistema immunitari.

La majoria dels microplàstics es troben al tracte digestiu dels animals marins, i

majoritàriament, abans del seu consum són extrets. Encara que hi ha alguns, com
els musclos i les bivalves, els quals el tracte digestiu és consumit, però tenen un
menor efecte a l'exposició als plàstics. A més a més, la majoria tenen una mida més
gran de 150 micròmetres, per tant, és més complicat que penetrin les cèl·lules
humanes. Podríem dir, que els nanoplastics causen més risc.

Finalment, l'EFSA també conclou que hi ha carència d'informació sobre els efectes
toxicològics que realment provoquen els humans, ja que la majoria d'estudis que
s'han fet han sigut en animals.