La Música Al Renaixement

La música al Renaixement
lloc: Campus IOC Imprès per: Julia Flores Nofre (IOC)

Curs: Història de la música i de la dansa (Bloc 1) Data: dimecres, 18 d’octubre 2023, 09:26
Llibre: La música al Renaixement
https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1297477 18/10/23 9 26
Pàgina 1 de 17
:
Taula de continguts
1. Introducció
2. Context històric i artístic
3. Característiques que defineixen la música renaixentista
4. Música vocal
4.1. Música vocal profana
4.2. Música vocal religiosa
5. Música instrumental
5.1. Instruments i agrupacions
6. Formes instrumental renaixentistes
7. El Renaixement català
Pàgina 2 de 17
:
1. Introducció
El Renaixement és un període històric curt si el comparem amb l'Edat Mitjana, però ple de
canvis ideològics, socials, culturals, artístics i musicals.
D'una concepció del món teocèntrica (Déu és la mesura de totes les coses) es passa a una visió
antropocèntrica (humanisme) on es valoren les capacitats de l'ésser humà per conèixer-se i per
conèixer el seu entorn i gaudir-lo. No vol pas dir que el sentiment religiós desaparegui sinó que
a les ciutats i en un ambient més secular (a les universitats i també als palaus de nobles i
burgesos) es va formant una nova societat.
Les obres d'art d'una època, ja sigui arquitectura,

pintura, escultura, o música reflecteixen les
característiques ideològiques i estètiques d'aquell
període. Si comparem l'art i la música es pot
establir perfectament un paral·lelisme plàstic
musical amb Palestrina i Rafael. La disputa del
Sagrament són la proporció i la mesura que porten
en conseqüència a la bellesa i l'elegància de l'obra
d'art. Aquestes mateixes qualitats són les que
ressaltaríem del seu coetani Palestrina en la Missa del papa Marcel, obra d'extraordinària
grandiositat.
Pàgina 3 de 17
:
2. Context històric i artístic
El Renaixement s'inicia a Itàlia i al Ducat de Borgonya en el segle XV i s'acaba a finals del segle
XVI. Es produeix un rebuig de la tradició medieval i es torna al classicisme grecoromà, amb la
incorporació d'elements d'aquesta època.
Políticament, cal destacar les ciutats estats italianes, amb independència i autogovern, sovint
dirigides per famílies de l'alta burgesia (com els Mèdici a Florència, els Gonzaga a Màntua...).
També és el moment de màxim creixement de les corones de Castellà i Aragó amb el casament
dels Reis Catòlics i posteriorment, de Joana la Boja amb Felip el Formós, del Ducat de
Borgonya, fins a arribar a la monarquia hispànica de Carles I, que fou coronat emperador del
Sacre Imperi Romà Germànic.
La ciutat es consolida com el centre de la vida: palaus (en lloc de castells), catedrals (en lloc de monestirs) universitats... La burgesia
competeix amb la noblesa i ho fa rodejant-se d'artistes, literats... per cultivar-se, preferint els plaers i les riqueses de la vida mundana,
els valors humans i la bellesa abans que les guerres.
També és una època de grans canvis que afecten diferents àmbits: en el religiós (Reforma i Contrareforma), en el científic (Copèrnic,
Galileo Galilei...) en el geogràfic (descobriment de nous territoris...) i en el tecnològic (invenció de la impremta). En definitiva, l'interès
per conèixer l'entorn és una mostra més de l'humanisme d'aquest període.
En art augmenta l'interès pels temes profans. L'ideal de bellesa és la proporció, equilibri, ordre i simetria de les formes. Interessa la
figura humana. En pintura s'inventa la perspectiva. Destaquen: Brunelleschi, Botticelli, Donatello, Miquel Àngel, Leonardo da Vinci,
Tiziano, Dürer, El Greco.
1420 Brunelleschi construeix la cúpula de la catedral de Florència.

1436 Invenció de la impremta per Gutenberg.
1453 Caiguda de Constantinoble. Emigració bizantina a Itàlia.
1479 Unió dinàstica de les corones de Castellà i Aragó (Reis Catòlics).
1491 Joanot Martorell escriu Tirant lo Blanc.
1492 Descobriment d'Amèrica per Colom i conquesta de Granada.
1499 Fernando de Rojas escriu La Celestina.
1501 Miquel Àngel esculpeix La Pietat.
1519 Carles V és proclamat emperador.
1528 Baldassare Castiglione publica El cortesà.
1561 Felip II trasllada la cort a Madrid.
1568 Expulsió dels moriscs.
1588 Derrota de l'Armada Invencible.
1594 William Shakespeare publica Romeu i Julieta.
Pàgina 4 de 17
:
A. de Cabezon O. di Lasso T.L de Victoria
C. Janequin G.P. Palestrina
Sobre les escoles i els compositors

Escola francoflamenca (Borgonya). Fou punt de referència en el gran desenvolupament de la polifonia contrapuntística. G Dufay,
G. Binchois, J. Ockeghem, J. Obrecht, Josquin des Prés, C. Janequin, A. Willaert, O. di Lasso.
Escola anglesa J. Dunstable, W. Byrd, Th. Morley, J. Dowland, C. Gesualdo, L. Marenzio.
Escola italiana Ciconia, G.P. Palestrina, A. i G. Gabrieli, C. Gesualdo, L. Marenzio.
Escola espanyola J. del Enzina, P. Escobar, J. de Anchieta, T. L. de Victoria, F. Guerrero, C. de Morales, A. de Cabezón, D. Ortiz, A. de
Mudarra, L. de Milà.
Sobre el músic
Desapareix l'anonimat. Els músics viatgen de cort en cort reclamats per causa de la seva fama i del seu prestigi. Nobles i burgesos es
disputen els millors músics del moment i els fan de mecenes o protectors. El mecenatge neix en aquest període, en què el poder vol
anar lligat amb la cultura i l'art.
Sobre la dona
El paper social, cultural i artístic de la dona és encara escàs. Però això no vol dir que dins de palau, les dones nobles, o de l'alta
burgesia, no rebessin una educació i fruïssin del cant i de la música. En el segle XV destaquen Elisabetta Gonzaga i Isabella d'Este. I en
el segle XVI, Caterina Willaert, Vittoria i Rafaella Aleotti, i Maddalena Casulana, que fou la primera de publicar la seva obra.
Pàgina 5 de 17
:
3. Característiques que defineixen la música renaixentista
El Renaixement es considera l'època daurada de la polifonia. El procés iniciat en la Baixa Edat Mitjana amb l'Ars Nova culmina
durant els segles XV i XVI amb l'esplendor de la polifonia.
La música que es feia a la cort de Borgonya (Flandes) s'escampa per Europa i arriba a Itàlia, autèntic bressol de l'humanisme.
Gènere
Per primera vegada predomina la música profana per sobre de la religiosa. Els centres
culturals ja no són només els monestirs o les catedrals sinó també els palaus i les
universitats. Així i tot, la música religiosa rep nous tractaments en la música de la
Reforma (protestantisme), en la música de la Contrareforma (catolicisme) i en la música
anglicana.
Timbre
Tot i que la música vocal no deixa de conrear-se, la
música instrumental augmenta considerablement. Es considera que la veu és l'instrument més
perfecte (segons l'humanisme, l'home és el centre d'interès i el punt de referència) i els instruments
acompanyen la música vocal profana. Només a les acaballes del Renaixement, a la catedral de Sant
Marc de Venècia, els instruments sonaran dins un espai religiós juntament amb l'orgue. També
trobem música instrumental profana en les festes de palau.
Textura
El principal tret que defineix la música
renaixentista és el perfeccionament de
la textura polifònica. Si la polifonia
gòtica era la superposició de línies
melòdiques, on primava la construcció racional de la música i el text era el
menys important, la polifonia renaixentista, en canvi, se subordina als
textos (sovint grecs o llatins, únic llegat musical d'aquella època remota).
El text ha de ser comprensible i el conjunt de veus es pensa més
verticalment, buscant la sonoritat total de l'obra.
La textura polifònica contrapuntística domina, però és combinada, en una

mateixa obra, amb la textura polifònica homofònica, i cap a finals del
període va prenent força la textura polifònica de melodia acompanyada.
Melodia
Totes les melodies, també les que són instrumentals, segueixen el model vocal (tessitura, àmbit reduït i moviment conjunt).
Pàgina 6 de 17
:
Ritme
Els patrons rítmics racionals de l'Ars Nova (motet isorítmic) desapareixen en favor d'una major llibertat i naturalitat rítmica, sempre
respectant la comprensibilitat del text. També s'empren ritmes populars i de dansa. En aquesta època, la indicació de compàs a l'inici
d'una obra ja és habitual, però encara no les línies divisòries.
Dinàmica
Les partitures no especifiquen res sobre aquest element, ni la intensitat, ni el caràcter... Aquesta part es deixava a la lliure
improvisació dels intèrprets, els quals, a més a més, podien ornamentar i variar al seu gust les melodies escrites.
A finals del segle XVI, a la catedral de Sant Marc de Venècia, Giovanni Gabrieli escriu les primeres indicacions d'intensitat (forte i
piano) en una obra instrumental i crea l'estil policoral. En aquesta catedral es van instal·lar dos orgues, elevats i a cada banda de la
nau principal. Al seu costat es posaven els cantors i també els instruments. G. Gabrieli i altres compositors van aprofitar musicalment
aquesta distribució de veus i instruments creant efectes molt impactants per als oients, com ara l'estereofonia natural (el so arribava
des de diferents llocs) i l'efecte d'eco (l'orgue, o les veus i els instruments d'un dels costats, tocava més fort; i els de l'altre costat els
responien més fluix, fins i tot canviant el timbre o la instrumentació).
Forma
Apareix una gran quantitat de formes noves, sobretot profanes: madrigal, villancico, chanson, pavana, saltarello.
Pàgina 7 de 17
:
4. Música vocal
Tant la música vocal profana com la religiosa acostumen a ser a quatre veus: les veus agudes són cantades per nens i les greus, per
homes. Les principals formes són:
Profanes Religioses
A Itàlia i Anglaterra: madrigal Catòliques: missa i motet
A França: chanson Protestants: missa i coral
A Espanya: villancico Anglicanes: anthem
Pàgina 8 de 17
:
4.1. Música vocal profana
El motet pluritextual de l'Ars Nova desapareix en favor de formes on el text sigui comprensible i sempre en llengua vernacla. És
habitual l'ús de síl·labes sense un significat. Quan hi havia acompanyament instrumental, aquest doblava les veus, però no
s'especificava a la partitura.
Madrigal. Forma lliure polifònica (4-5 veus) emprada a Itàlia i a Anglaterra, amb un text poètic per descriure o representar. Podia
tenir parts contrapuntístiques i parts homòfones. Els principals compositors italians són P. Verdelot, A. Willaert, C. de Rore, C.
Gesualdo (molts d'ells procedents de l'escola francoflamenca) i els anglesos són Dowland, Morley, Byrd, Gibbons.
Chanson. Forma lliure polifònica francesa. Pot portar acompanyament instrumental i la melodia principal es troba en la veu més
aguda. És força descriptiva, fins i tot el text fa servir sons onomatopeics (cant d'ocells, batalles...) Els principals compositors són C.
Janequin, J. ARcadelt, O. di Lasso.
Villancico. Forma literària i musical inicialment profana i més tard religiosa, de caràcter i temàtica populars. És semblant al virelai
monòdic i la ballata italiana. La seva estructura és senzilla: alternança d'una tornada i diferents estrofes (coplas). En trobem als
cançoners espanyols (autèntics reculls de música polifònica renaixentista profana) com ara:
El Cançoner de palau (1474-1516). Recull la música de la cort dels Reis Catòlics on molts dels villancicos són del músic-poeta Juan
del Encina (1469- 1529). És el més extens de tots els cançoners conservats.
El Cançoner del duc de Calàbria. Recull la música de la cort valenciana, la qual comptava amb una esplèndida capella i es va portar a
imprimir a Venècia.
Pàgina 9 de 17
:
Cançoner del Duc de Calàbria Els Reis Catòlics
Altres cançoners. El Cançoner musical de Segovia, del de Barcelona, el de la Colombina (compilació musical feta pel segon fill de
Colom, Hernando; Sevilla, 1451-1506), el Cançoner d'Uppsala (1526-1554, amb villancets de diversos compositors: C. De
Morales, B. Càrceres. M. Fletxa el Vell, N. Gombert - francoflament), el de Medinacelli (1535-1595). Fins i tot en el Cançoner de
Montecassino (Nàpols, Itàlia, 1450-1499) hit trobem música de compositors espanyols, italians i francoflamencs (la cort de Nàpols
va ser de domini catalano-aragonès durant bona part d'aquest període).
Els cançoners ens mostren la riquesa del repertori musical a Espanya, amb influències europees (sobretot de la chanson) i amb
influències de la música popular i de la música d'altres cultures, com l'àrab. A més a més de villancicos hi trobem romances o
romanços (de caràcter èpic, on es canten gestes heroiques relatives a la reconquesta del territori nassari...) , sonets,....
La música espanyola renaixentista fuig del racionalisme de la música francoflamenca cercant la senzillesa compositiva i
l'expressivitat del text, característica que l'uneix a la música italiana.
Pàgina 10 de 17
:
4.2. Música vocal religiosa
En aquest moment es produeix una de les escissions més importants en el si de l'Església catòlica: la Reforma dels luterans a
l'Alemanya (1517) i a la dels anglicans a Anglaterra (1535). L'Església catòlica va haver de revisar els seus errors i va convocar el
Concili de Trento (1545), d'on van sortir també les bases de la nova música catòlica.
Coral. La Reforma protestant de Martí Luter va afectar força la música religiosa. El protestantisme no estava d'acord amb la
complicació excessiva de la polifonia catòlica, ni en l'ús del llatí per als textos cantants. El coral és una peça polifònica homofònica en
alemany que pot ser cantada per tota la congregació, ja que la seva escriptura és senzilla.
Anthem. Forma musical polifònica homofònica amb text en anglès. La seva senzillesa i simplicitat el fa apte
per a ser cantat per tota la congregació.
La Reforma anglicana no va tenir una motivació doctrinal sinó que va ser fruit de la
voluntat reial. El rei Enric VIII volia divorciar-se de Caterina d'Aragó i casar-se amb
Anna Bolena, i per a poder-ho fer es va separar del catolicisme.
Missa. L'Ordinari de la missa ha estat musicat al llarg de bona part de la història de la música. Hi distingim dues etapes:
a) abans del Concili de Trento. La música religiosa francoflamenca aconsegueix desmecanitzar el ritme fix de la notació modal i
aporta naturalitat rítmica, melòdica, i harmònica, emprant intervals consonants (terceres, sisenes...) més suaus que en l'època
precedent. La polifonia contrapuntística s'amplia de quatre a sis veus. Hi hagué diferents tipus de missa:
Missa de discant La melodia principal o cantus firmus està en la veu superior

Missa de tenor El cantus firmus està en el tenor
Missa amb cantus
El cantus firmus va de veu en veu, sovint en notes llargues
firmus errant
Emprava melodies o peces polifòniques famoses de l'època, profanes o sacres, a les quals es canviava el text i
Missa paròdia
s'afegien noves veus. Si no hi ha cap referència, sovint no es distingeix de les altres.
b) Després del Concili. La Capella Papal de Roma fou qui marcà les directrius de la nova música
religiosa.
Missa. Compositors com G.P. Palestrina i T.L. de Victoria obtindran l'equilibri entre la polifonia i la
comprensibilitat del text llatí (no prou entenedor en èpoques anteriors; l'expressió del contingut del
text ha de ser discret, sense amaneraments). La polifonia es caracteritza per la independència de les
veus (de 5 a 6 veus), l'ús de textura homofònica i contrapuntística, les harmonies acòrdiques i les
cadències tonals. S'exclouen els cantus firmus profans.
A Espanya destaquen Cristóbal de Morales (1500- 1553), Francisco Guerrero (1528-1599) i Tomàs
Luís de Victoria, que treballa a Roma.
Motet. S'abandona la pluritextualitat i la isorítmia de l'Ars Nova i en aquesta època és tan sols de
gènere religiós. El motet es basava en un cantus firmus (veu greu) que avançava més lentament que les altres veus. Després del
Concili de Trento rep el mateix tractament que les misses.
Cal recordar que el Concili de Trento també va regular el cant gregorià, que continuava essent el cant oficial de l'Església catòlica.
Ho feu reduint i, en alguns casos prohibint els trops, les seqüències i el teatre religiós (drames litúrgics, misteris...)
Pàgina 11 de 17
:
Pàgina 12 de 17
:
5. Música instrumental
La música instrumental agafa una embranzida que no havia tingut a l'Edat Mitjana, perquè:
Els instruments es perfeccionen, ja que apareix l'artesà constructor -lutier-, preocupat per desenvolupar al màxim les possibilitats
sonores dels instruments.
Els nobles mecenes també volen saber tocar algun instrument, ja que aquest fet és considerat important en la formació d'un
cortesà.
Amb la invenció de la impremta musical (Pretucci, 1500) es popularitza tot un repertori musical.
Apareix el virtuosisme instrumental, basat en la capacitat de l'intèrpret per a improvisar, variar i ornamentar.
Alguns compositors espanyols van escriure tractats sobre l'art de l'ornamentació o la variació:
Luis de Narváez, Los seis libros del Delfin, 1538

Diego Ortiz, Tratado de glosas sobre cláusulas, Roma 1555. Per a viola de gamba.
Tractats de Lusi Venegas de Henestrosa, Alonso de Mudarra, Antonio de Cabezón.
Pàgina 13 de 17
:
5.1. Instruments i agrupacions
Cordòfons Corda pinçada llaüt, viola de mà (vihuela), tiorba, arpa

Corda fregada viola de braccio, viola de gamba
Corda amb teclat corda pinçada: espineta, virginal, clavicèmbal corda percudida: clavicordi
Aeròfons Fusta flauta de bec, xeremia, cornamusa (sac de gemecs)
Metall cornetto, trompeta, sacabutx, cromorn, serpentó, bombarda
orgue fix o portatiu
Percussió Idiòfons sonalls, pandereta
Membranòfons timbal, pandero
Els instruments s'agrupaven en alts i baixos, segons el seu volum sonor. Per tocar a l'exterior s'empraven els alts (vent metall) i per
tocar a l'interior baixos (corda i vent de fusta).
Els compositors no especificaven a la partitura quin era l'instrument que havia de sonar. Es feien servir els que en aquell moment hi
havia disponibles a palau.
Les danses eren acompanyades gairebé sempre per instruments, sobretot pel llaüt.
Hi ha preferència pels instruments polifònics, per la possibilitat que ofereixen de fer música individualment.
Pàgina 14 de 17
:
6. Formes instrumental renaixentistes
A conseqüència de l'augment de la demanda de la música instrumental apareixen una gran quantitat de formes instrumentals.
Dansa
Les danses s'agrupaven de dues en dues: una lenta i una ràpida, una binària i una altra ternària. Més tard donaran lloc a la suite.
Trobem:
- Basse danse / Haute danse, a Borgonya; bassa danza / Alta danza o saltarello, a Itàlia; baja / alta en Espanya.
- Pavana (compàs quaternari) / gallarda (compàs ternari).
Altres danses, sovint d'origen popular que esdevingueren cortesanes foren: canarios (popular canària, 3/8 o 6/8) chacona (origen
amerindi), folia (popular portuguesa, ternària), moresca (popular dels moriscos a Espanya, binària i més tard ternària), passamezzo
(origen italià, semblant a la pavana), spagnoleta (compàs ternari i tempo moderat), tarantela (popular del Sud d'Itàlia).
Variació
S'improvisen variacions a partir d'un tema popular o gregorià (sovint famós a l'època, com La Spagna, L'homme armé...) o a partir d'un
baix harmònic (baix obstinat, com el de La Romanesca, la folia o el passamezzo antico). A Espanya se'n deien diferencias, glosas i
recercadas, fantasía.
Tocata
Forma musical per a instruments de tecla, basada en la improvisació, l'elaboració contrapuntística d'un tema i el virtuosisme. A
Espanya rep el nom de tiento i destaca A. de Cabezón.
També pot ser forma instrumental genèrica, en oposició a la cantata (forma vocal).
La dansa fou també un requisit imprescindible per a ser un bon cortesà. A les corts existia la figura del mestre de dansa que
ensenyava i guiava les danses a les festes de palau. Es conserven manuscrits amb les músiques i les passes d'aquestes danses com el
Manuscrit de Borgonya (finals del segle XV). l'Orchésographie (1588) de Thoinot Arbeau o Il Ballarino (1581) de l'italià Caroso.
Pàgina 15 de 17
:
Pàgina 16 de 17
:
7. El Renaixement català
Si la segona part de l'Edat Mitjana fou un període ric per a la música catalana, El Renaixement fou una etapa més aviat pobra quant a
la influència de la corona catalana-aragonesa a la resta de la península. Amb la unió dinàstica del Regne de Castella i la Corona
d'Aragó, és a dir, amb el casament dels Reis Catòlics l'any 1469 es produí un fort centralisme polític i cultural per part de Castella.
Després de la mort de Ferran II el Catòlic (1452-1516) la cort desaparegué de Catalunya i Aragó. Solament en fou excepció el País
Valencià amb la cort dels ducs de Calàbria, culturalment molt activa. La llengua catalana també patí un retrocés en favor de la
castellana.
Així i tot, hi ha molts noms importants de músics catalans, valencians i mallorquins.
J. Aldomar, P. Alberc i Vila, J. Brudieu (origen occità, però visqué a la Seu d'Urgell) M. Fletxa el Vell i M. Fletxa el Jove
Catalans
(nebot del primer), P. Cubells, J.A. Tàpies, J. Castelló (mestre de capella de la catedral de Barcelona).
Valencians F. de Borja, A. de Ribera, B. Cáceres, L. de Milà
Mallorquins P. Vilallonga
La majoria d'ells conrearen i desenvoluparen una forma musical autòctona: l'ensalada. Aquesta era una obra polifònica a quatre
veus o més (com el madrigal italià) anomenat d'aquesta manera per la barreja dels diversos elements que conté: de llengües (llatí,
castellà, català, portuguès, gascó, italià...); de gèneres (culte i popular, religiós i profà); de caràcters (dramàtic i festiu); de textures
(monòdica, polifònica, homofònica, polifònica i contrapuntística).
El discurs alterna estils i ritmes, cosa que dona a l'obra un caràcter de joc. El tema acostumava a ser nadalenc amb final eucarístic.
Servia de passatemps i de divertiment de la noblesa i de la burgesia. Es tractava doncs d'un divertiment musical.
M. Fletxa el Vell (Prades, Baix Camp, 1481 - Poblet 1553). Tingué per mestre Joan
Castelló. Fou mestre de capella de la catedral de Lleida (1523) i mestre de les infantes
de Castella María i Joana, filles de l'emperador Carles V. La seva producció són les
ensalades (El jubilata, El fuego, La bomba, La negrina, La guerra i La justa) i els villancicos.
M. Fletxa el Jove (Prades, Baix Camp, 1530- La Portella, Solsonès, 1599). Era nebot de
l'anterior. Va viure a Castella, a València i a Roma. L'any 1564 esdevé capellà de
l'emperadriu María, muller de MaximiliàII, rei de Bohèmia, Hongria i emperador
D'Alemanya. A cinquanta anys va emmalaltir de gota i Felip III el nomenà abat de la
Portella, on es retirà i morí. Les seves obres foren impreses a Venècia (II 1er libro di
madrigali) i a Praga. En aquesta ciutat imprimí tres llibres de polifonia i l'any 1581, una col·lecció d'ensalades de diversos
compositors: vuit del seu oncle, dues de P. Albrec, una de B. Càceres (La Trulla) i tres de pròpies. (La feria, i Las cañas, a quatre veus, i
Ben convene Madona, a cinc veus).
Lluis de Milà. (Xàtiva?, 1500?- València, després de 1561). Va passar bona part de la seva vida a
València, a la cort de la Germana de Foix (segona esposa de Ferran II). A Túria publicà tres obres: Libro
de motes (1535), El cortesano (1561) i la més important col·lecció de música per a viola de mà amb
finalitat didàctica. Libro de música de vihuela de mano intitulado El maestro (1536). Aquest llibre conté les
primeres tabulatures editades a la península, com també variacions sobre villancets, fantasies i
pavanes.
Pàgina 17 de 17
:

La Música Al Renaixement

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

La Música Al Renaixement

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

La música al Renaixement

lloc: Campus IOC Imprès per: Julia Flores Nofre (IOC)

2. Context històric i artístic

3. Característiques que defineixen la música renaixentista

6. Formes instrumental renaixentistes

Les obres d'art d'una època, ja sigui arquitectura,

1420 Brunelleschi construeix la cúpula de la catedral de Florència.

C. Janequin G.P. Palestrina

Sobre les escoles i els compositors

La textura polifònica contrapuntística domina, però és combinada, en una

Missa de discant La melodia principal o cantus firmus està en la veu superior

Luis de Narváez, Los seis libros del Delfin, 1538

Cordòfons Corda pinçada llaüt, viola de mà (vihuela), tiorba, arpa

Així i tot, hi ha molts noms importants de músics catalans, valencians i mallorquins.

You might also like