El Barroc Musical

El barroc musical
lloc: Campus IOC Imprès per: Julia Flores Nofre (IOC)

Curs: Història de la música i de la dansa (Bloc 1) Data: dimecres, 18 d’octubre 2023, 09:26
Llibre: El barroc musical
https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1297493 18/10/23 9 26
Pàgina 1 de 20
:
Taula de continguts
1. Introducció
2. Context històric i artístic
3. Característiques que defineixen la música barroca
4. Música instrumental
5. Formes instrumentals barroques
6. Música vocal
7. Formes vocal barroques
8. El barroc català
Pàgina 2 de 20
:
1. Introducció
Marxa per a la cerimònia dels turcs. - J. B. Lully
La successió d'estils en la Història de l'Art és semblant a la de les modes en vestir i a la llei del pèndol, ambdues van sovint d'un
extrem a l'altre; així que quan neix un nou estil sol tenir uns trets característics oposats als de l'estil anterior. Si el Renaixement fou
un estil clàssic de línia recta, auster, el barroc serà un estil sumptuós de línia corba i molt ornamentada.
Molts autors donen com a data simbòlica de començament del barroc el 1600, any de l'estrena de la primera òpera escrita que ha
arribat a nosaltres, l'Euridice, de J. Peri; i com a data d'acabament, el 1750, any de la mort del compositor més important d'aquesta
època: J. S. Bach.
El Barroc és una de les èpoques més importants de la Història de la Música per la quantitat i qualitat del repertori creat, i també
perquè el llenguatge musical i l'harmonia emprats pels compositors barrocs encara perduren en l'actualitat. Podríem afirmar que la
sintaxi musical que s'utilitza actualment prové del barroc.
L'èxtasi de Sta. Teresa. Escultura de Bernini.
Períodes del Barroc

Barroc
primerenc Caracteritzat per obres de poca extensió. La música està al servei de la paraula. Es comencen a establir diferències
entre la música vocal i la instrumental.
(1580-1630)
Barroc mitjà
Predomina l'òpera i la cantata
(1630-1680)
Barroc tardà
Predomini de la música instrumental sobre la vocal. Època del concert i obres més llargues quant a dimensió.
(1680-1750)
Pàgina 3 de 20
:
Pintura barroca de Pieter Hooch
Pàgina 4 de 20
:
2. Context històric i artístic
A. Vivaldi C. Monteverdi H. Purcell J. S. Bach G. F. Händel
Políticament, el barroc és l'època de les monarquies absolutes. El rei, en aquest sistema polític, aglutina tot el poder (executiu,
jurídic i legislatiu). Lluís XIV, el Rei Sol, a França; Felip IV, a Espanya, el Pontificat, a Itàlia en són els principals exemples. Els reis
utilitzaven l'art i la música com una mostra més del seu poder.
També la religió (catòlica, protestant o anglicana) vol asseure i reforçar el seu poder davant dels fidels i es pren l'art com a mitjà
propagandístic.
Es produeixen grans avenços en les ciències i les matemàtiques. (Descartes, Galileu, Newton). En l'àmbit de les lletres, la literatura
espanyola dóna noms tan importants com Góngora, Quevedo, Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca...
L'art barroc és realista, dramàtic, grandiloqüent, expressiu, amb gust pel contrast, el moviment i el recarregament ornamental
(daurats). L'espectador havia de quedar impressionat per l'obra i convençut del seu missatge.
En arquitectura, predominen les plantes i façanes en corba (cercles, el·lipsis), els temples de gran luxe i ornamentació, les columnes
salomòniques, la decoració vegetal...
En pintura destaca l'ús del clarobscur, les composicions irregulars, el naturalisme i el moviment, el gust pels retrats realistes i les
escenes de natura... A Espanya parlar del segle XVII és parlar del segle d'or de la pintura (Ribera, Zurbarán, Ribalta, Velázquez,
Murillo...).
En escultura predominen les figures en moviment amb vestidures agitades, hi ha abundància d'èxtasis místics.
Període Barroc
Autor 1550 1600 1650 1700 1750 1800
C. Monteverdi
A. Corelli
Itàlia A. Vivaldi
D. Scarlatti
T. Albinoni
J. S. Bach
G. F. Telemann
Alemanya
D. Buxtehude
J. Pachelbel
J. B. Lully
F. Couperin
França
J. P. Rameau
M. A. Charpentier
J. Cererols
Pàgina 5 de 20
:
Espanya G. Sanz
J. B. Cabanilles
F. Valls
G. F. Händel
Anglaterra
H. Purcell
Sobre el músic
El compositor estava al servei de la cort i convivia habitualment al palau del seu protector, ja fos un rei, un noble, un ric burgès o una
institució eclesiàstica. El compositor havia de compondre una gran quantitat d'obres, tant de gènere profà (per a festes, àpats,
vetllades...) com religiós. Aquestes obres, una vegada interpretades, ja no se solien repetir encara que haguessin tingut una gran
acceptació.
Sobre la dona
En el segle XVII moltes cantants es faran compositores. Isabella Leonarda va publicar més de 200 obres (entres les quals hi ha
l'obra instrumental més antiga composta per una dona, les 12 Sonate da Chiesa). Francesca Caccini va compondre la primera òpera
escrita per una dona i representada en públic. La liberazione di Ruggero dall'isola d'Alcina. Barbara Strozzi va publicar 8 volums de
madrigals, cantates, àries i duets. En les òperes de Lully les dones van començar a cantar com a solistes. També ensenyaven música i
cantaven i tocaven a la cort i en els convents. Una de les grans compositores franceses va ser Elisabeth-Claude Jacquet de la Guerre,
que va escriure òperes, peces per a clavecí, sonates-trio...
Pàgina 6 de 20
:
3. Característiques que defineixen la música barroca
Al voltant de l'any 1600 es produeix un canvi substancial de la tècnica i l'estètica musical. Canvi que es va estendre per tot Europa.
Monteverdi, en el pròleg del seu V Llibre de madrigals, parla d'stile moderno per diferenciar-lo de l'estil anterior, l'stilo antico-. Els
elements d'aquest canvi van ser els següents:
La melodia acompanyada
Per a una major claredat, els compositors van voler concentrar l'expressió musical en una sola melodia: una veu que destaca mentre
que les altres l'acompanyen. Apareix una nova textura: la melodia acompanyada.
El baix continu
El baix serà la segona veu en importància i la base harmònica de la música barroca. És interromput i genera els acords base per a les
veus concertants.
Les veus intermèdies perden importància, per la qual cosa només s'escriuen les dues veus extremes. Després, aquest baix continu
es xifrarà per indicar quins acords s'han de tocar per tal de completar l'acompanyament. Així i tot, els intèrprets podien improvisar a
partir d'aquest baix.
Els instruments encarregats del baix continu eren:
Un instrument polifònic: el més emprat fou el clavicèmbal; en música religiosa, l'orgue, i en música de cambra, el llaüt o la tiorba.
Un o més instruments melòdics greus: viola de gamba, violone o fagot.
Harmonia
Pàgina 7 de 20
:
El compositor comença a pensar la música més verticalment, és a dir, té en compte la superposició, dels sons que formen els acords.
L'harmonia estudia la composició i l'encadenament dels acords. Les obres començaran i acabaran en el to de la tònica (I grau de
l'escala), i seguiran en importància el V i el IV grau, tot i que en el seu transcurs es pot modular, és a dir, canviar de to
momentàniament. S'estableix, per tant, una jerarquia entre els graus de l'escala, que esdevenen les funcions tonals bàsiques de la
música posterior.
En el discurs harmònic s'aconseguirà tensió quan els acords ens portin cap a altres tonalitats (modulació), i si els acords ens porten
cap a la tonalitat principal, aleshores es produeix la distensió (cadències cap al repòs).
El compositor i teòric J.P. Rameau escriu un dels més importants tractats d'harmonia, el Traité de l'harmonie (París, 1722).
L'estil concertant
Es basa en el contrast entre: blocs sonors (solista-es/cor-orquestra), timbres (violí/oboè; vent fusta/vent metall...), intensitats
(fort/fluix, tots/pocs, eco), ritmes (tempo, mètrica, ritme lliure de les veus que improvisen/el ritme mesurat i mecànic de les veus que
acompanyen), caràcters (lluminós/tenebrós, enèrgic/calmat), textures (homofònica, contrapuntística, melodia, acompanyada)...
L'ornamentació
Tendència a la riquesa, a l'ornamentació (notes d'ornament, trinats, mordents, etc.) i a les variacions.
J.S. Bach va compondre la col·lecció El clavecí ben temperat (1722- 1740), que consta de dues parts, amb 24 preludis i fugues en
cadascuna d'elles. Cada preludi i cada fuga està escrit en una tonalitat, seguint l'avenç que es va produir en aquesta mateixa època: la
divisió temperada de l'escala en dotze parts iguals (semitons).
La música al servei de la paraula

En l'estètica barroca, l'expressió dels afectes i els sentiments és un dels principals objectius de qualsevol artista. En la música,
aquesta expressió adquireix tres graus d'aprofundiment:
Stile recitativo. La música ha de permetre comprendre el text, és a dir, n'ha de seguir el ritme, l'entonació... (postura intermèdia
entre la parla i el cant).
Stile rappresentativo. La música ha de descriure el significat del text. Això s'aconsegueix fent ús de diferents recursos: els sons
aguts representen altura (cel, muntanya...) i els greus, profunditat (terra, infern...); els cromatismes descendents expressen dolor;
els ritmes ràpids, representen agitació i els lents, calma: els silencis sobtats expressen incògnita, mort; el mode major i les
consonàncies representen alegria, claror, i el mode menor i les dissonàncies representen tristesa, foscor; els instruments de corda,
Pàgina 8 de 20
:
personatges divins i els de vent, personatges terrenals...
Simbolisme sonor. És el nivell més abstracte i racional. J.S. Bach en fou un mestre excepcional. Els nombres poden tenir també un
significat (simbolisme numèric): el 3 per a la Trinitat, la perfecció (compàs ternari, motius de tres notes...); el 4 per als elements del
món; el 7 com a nombre sagrat; 12 per als apòstols o l'Església... Les notes poden representar noms, seguint la notació
anglogermànica (per exemple: BACH = si b, la, do, si).
El Lamento d'Arianna de C. Monteverdi és una cèlebre ària d'òpera que canta el profund dolor per a la pèrdua d'un apassionat amor
terrenal. Quan es va estrenar va fer plorar el teatre sencer. S'ha conservat gràcies a la posterior versió madrigalista.
Pàgina 9 de 20
:
4. Música instrumental
Instruments
La música instrumental predomina, per primera vegada, sobre la vocal. Els instruments adquireixen gran importància, especialment
els de corda. Això afavorirà el seu perfeccionament i el consegüent virtuosisme dels executants.
Els intèrprets es van especialitzar en un instrument concret i hi va haver grans virtuosos: M. Marais amb la viola de gamba, F.
Couperin amb el clavicèmbal, J.F. Rebel amb el violí, J.S. Bach amb l'orgue o G. Sanz amb la guitarra.
Stradivarius, Amati i Guarnieri són els millors lutiers (constructors d'instruments de corda) de tots els temps.
Stradivarius, Amati i Guarneri són els millors lutiers (constructors d'instruments de corda) i de tots els temps.
Els compositors especifiquen per primera vegada quins instruments han d'interpretar cada veu (excepte els del baix continu,
perquè ja se sabia i s'empraven els que hi havia disponibles). Les obres s'escriuen pensant en totes les capacitats expressives i
tècniques de cada instrument, aprofitant el domini virtuosístic dels intèrprets.
Els instruments més importants de l'època són el clavecí, el violí, la flauta i l'orgue, sigui com a solistes o com a formant part
d'agrupacions instrumentals.
Instruments barrocs
Cordòfons Corda pinçada Guitarra, llaüt, tiorba, arpa
Corda fregada Violí, viola, violoncel, contrabaix, viola de gamba i violone
Corda amb teclat Corda pinçada: espineta, virginal, clavicèmbal corda percudida: clavicordi
Aeròfons Fusta Flauta travessera, flauta de bec, oboè, fagot
Metall Trompeta, sacabutx, cromorn, bombarda
Aire lliure Orgue fix o portatiu
Percussió Idiòfons Sonalls, pandereta
Pàgina 10 de 20
:
Membranòfons Timbales, timbal, pandero
L'orquestra barroca
L'orquestra neix en el barroc i és relativament petita, ja que té com a base els instruments de corda als quals se n'afegien alguns de
vent (orquestra de cambra). El clavicèmbal i l'orgue fan dues funcions: de solistes o de suport polifònic (baix continu). El clavicèmbal
era l'encarregat de fer les funcions de director del clavicèmbal.
Disposició dels instruments en l'orquestra barroca
Pàgina 11 de 20
:
5. Formes instrumentals barroques
Orquestrals Grups de cambra Solista

Suite Sonata: Toccata, preludi
Concert per a solista Concerto grosso .... da chiesa, da camera, Fuga
... a duo, a trio, Suite
Partita, variacions
Sonata a solo
La suite
La suite (o partita) és l'agrupació de danses de diferent ritme, caràcter i país en una sola obra. El nombre de danses és variable.
S'acostuma a alternar una dansa lenta en compàs binari amb una contradansa ràpida en compàs ternari. És interpretada per un
instrument solista (generalment polifònic) o per un grup instrumental. Les danses que acostumen a aparèixer amb més freqüència
són:
Nom Origen Tempo- compàs

Alemanda Alemanya Moderat, 2/4 o 4/4 Anacrúsica
Courante França Ràpid 3/2 - Anacrúsica
Zarabanda Espanya Lento, 3/2
Giga Escòcia Ràpid, 6/8 Anacrúsica
Minuet França Moderato, 3/4
Rigadon França Allegro, 2/4
Bourrée França Allegro, 2/4
Gavota França Ràpid, 2/4
Hornpipe Anglaterra Lento
Chacona Espanya Lento, 3/4
Són Suites destacables:
Suites franceses, angleses i partites per a clavicèmbal de J. S. Bach.

Suites orquestrals n.1, 2 i 3 de J. S. Bach.
Música per als reials focs artificials, de G. F. Haëndel.
Pàgina 12 de 20
:
El concerto barroc
El concerto barroc, consta de tres moviments: allegro, lento, allegro. Pot ser concerto grosso, si és per a un grup de solistes
(concertino) i el grup orquestral (tutti, grosso o ripieno); i concert solista, quan és per a un solista i orquestra i té un tractament més
virtuosístic.
En el concert s'aprecien bé les qualitats barroques de contraposició dels diferents plans sonors (tutti/solistes - forte-piano).
En l'àmbit formal, en el primer moviment d'un concert trobem el ritornello o tornada, on es torna a escoltar el tema principal a
càrrec de tota l'orquestra, després de les intervencions del/s solista/es.
Són concerts destacables:
Les quatre estacions: A. Vivaldi.

Concerti grossi: Concerts de Brandemburg - J. S. Bach.
Concerti grossi: Concerts Op. 8 - A. Corelli.
La sonata
En el seu origen la sonata era una peça per a ser "sonada" és a dir, tocada amb instruments, per oposició a la cantata o obra per a ser
"cantada". Com en la suite, l'origen de la sonata està en la contraposició de moviments. En aquest període, trobem dos tipus de
sonata, segons on s'interpretava:
la sonata da camera. Es tocava en llocs laics. Emprava ritmes de dansa (preludi, courante, adagio o sarabanda i allemanda).
la sonata da chiesa. Es tocava a l'església. Els seus moviments eren més abstractes (grave, allegro, moderato i vivo). El segon i el
quart moviment són d'estil fugat.
Són sonates destacables:
Sonata da camera, Op. 4 d'A. Corelli

Sonata en Si b Major, de D. Scarlatti (1736)
Podem trobar sonates a:
Solo: per un sol instrument.

Duo: per a dos, per exemple violí i clavecí.
Trio: per a dos instruments concertants i baix continu (per exemple: violí i flauta sobre violó i clavecí).
La fuga
La fuga és una composició en un sol moviment que sol ser independent. Té una textura polifònica- contrapuntista. Prové del
ricercare del segle XVI. Cada línia melòdica s'anomena veu o part.
La fuga és una forma estricta però alhora lliure. Hi trobem un discurs musical continu i lineal que té com a principal element un tema
anomenat subjecte o resposta i un altre de secundari, el contrasubjecte (melodia que fa sentir la veu o la part que acompanya el
subjecte o la resposta).
L'estructura d'una fuga és:
Exposició: El subjecte apareix en el to principal, i una segona veu continua en el to de la dominant fent de resposta; mentrestant,
una altra veu fa de contrasubjecte. Si la fuga és a 4 veus, el subjecte i la resposta tornen a aparèixer.
Desenvolupament: Es tracta d'una sèrie de modulacions destinades a presentar el subjecte en les tonalitats veïnes o properes a la
principal, unides les entrades per petits fragments anomenats divertimentos o episodis modulants.
Reexposició: En aquesta part les entrades de subjecte i resposta són molt properes (stretto) i es produeixen sobre un pedal (nota
llarga en el baix).
Pàgina 13 de 20
:
És un artista extraordinari en orgue i en clavicèmbal, no he trobat cap músic que hagi pogut rivalitzar amb ell. He escoltat diverses vegades
aquest gran home. Hom es meravellava de la seva habilitat i quasi no es pot concebre com li és possible d'entrecreuar tan singularment les
mans i els peus, separar-los i abastar els intervals més amples sense barrejar-hi ni un so fals i sense desplaçar el cos, malgrat aquella violenta
agitació.
J.A. Sheibe, Der Kritishe Musikus. (Opinió sobre J. S. Bach)
Pàgina 14 de 20
:
6. Música vocal
Malgrat l'augment de la música instrumental en aquest període, continua conreant-se la música vocal. La música a cappella és
menys habitual, a favor de la música vocal amb acompanyament instrumental (fins i tot la música religiosa en té).
Tant a la cort com a l'Església hi havia un cor anomenat cappella que interpretava la música vocal composta pel mestre de capella. A
l'Església hi havia també l'escolania, formada per nens (veus blanques).
Les dones continuaven al marge de la interpretació musical de manera pública i professional, donat que els estats papals prohibien
expressament que les dones cantessin en les celebracions litúrgiques i en la interpretació escènica. Per poder interpretar els papers
femenins amb veu semblant a la d'una dona apareixen els castrati.
Els castrati eren homes als quals castraven abans d'arribar a la pubertat i per tal que conservessin el timbre de veu blanca. Els
castrati van ser els protagonistes de les òperes, rebien una educació musical molt completa i arribaven a ser molt famosos. Els
primers castrati que es coneixen daten del segle XVI en el cor de la Capella Sixtina de Roma (1560?). L'últim castrato conegut,
Alessandro Moreschi, va morir el 1922.
Amb una partitura a la mà, Carlo Broschi, Farinelli. Pintura de Jacopo Amigoni.
Els castrati podien interpretar complicades coloratures, com també podien mantenir una nota durant molt de temps, ja que tenien
una gran capacitat pulmonar (caixa toràcica d'adult) i unes cordes vocals petites.
D'entre els més famosos destaquen Carlo Borschi, Farinelli, i Gaetano Maiorano, Caffarelli.
Pàgina 15 de 20
:
7. Formes vocal barroques
Profanes Religioses
Òpera Oratori
Madrigal Cantata
Cantata Passió
Missa
Motet
Formes vocals profanes

L'òpera
L'òpera és una forma musical vocal profana amb acompanyament instrumental (orquestra) i destinada a la representació escènica.
Hi intervenen els elements del teatre (escenografia, decorats...) i de la música (orquestra, cor, solistes...) La part literària s'anomena
libreto. Els arguments de les primeres òperes eren seriosos i es basaven en la mitologia grecoromana.
La primera òpera de la qual es conserva la partitura és Orfeu, de Monteverdi. Es va estrenar el 1607 a Màntua. Es va adaptar al gust
del públic venecià i el seu èxit va ser enorme.
La majoria de representacions d'òpera es duien a terme en el si de la cort, per la qual cosa era un espectacle minoritari i elitista.
Venècia va esdevenir una ciutat capdavantera en inaugurar el primer teatre públic, el de San Casiano (1637); i en un període molt curt
de temps a Venècia funcionaven sis teatres, on es representaven òperes de manera continuada.
Els teatres públics tenien diverses parts: les llotges (llogats per aristòcrates i burgesos), la platea (el públic pagava l'entrada, però es
quedava dret), el fosso (encara no estava per sota el nivell de la platea; lloc on tocava l'orquestra) i l'escenari (no tan aixecat com
l'actual).
L'actitud del públic de l'època era molt diferent del de l'actualitat. Durant l'òpera se servien begudes als senyors il·lustres i els
espectadors de les llotges xerraven, jugaven a cartes durant els recitatius, menjaven... Tan sols prestaven tota l'atenció durant l'ària,
donat que un dels principals al·licients de la representació era valorar les acrobàcies vocals del cantant, que era sorollosament
recriminat si no els hi agradava.
Parts d'una òpera
Obertura (preludi o toccata): primer fragment que interpreta l'orquestra abans que s'aixequi el teló. L'obertura pot ser un resum
dels diferents temes musicals de l'òpera.
Recitatiu: fragment cantat de caràcter narratiu a través del qual es desenvolupa la trama argumental, interpretat segons els
accents de les paraules i acompanyat pel baix continu (recitativo secco) o per una part de l'orquestra (recitatitvo acompagnato).
Ària: fragment musical de caràcter líric, en el qual els cantants lluïen les seves facultats i que servia per a expressar els sentiments
dels personatges. A. Scarlatti va perfeccionar l'ària da capo: La primera estrofa s'interpreta literalment per a una millor
comprensió del text, però quan es produeix el da capo (repetició del primer tema) és quan les línies melòdiques s'omplen
d'improvisacions i ornamentacions.
Pàgina 16 de 20
:
Duet, Trio, quartet...: fragment de música vocal cantat per dues, tres, quatre persones amb acompanyament instrumental (tota
l'orquestra o només una part).
Passatges instrumentals: realitzats per l'orquestra, anomenats també interludis orquestrals; serveixen d'enllaç entre les diferents
parts de l'òpera.
Cor: fragment de l'òpera cantat per un cor a unes quantes veus, en els quals els cantants representen un poble o un col·lectiu.
Ballet: intervé en algunes òperes per donar color. La cort francesa era amant del ballet.
El madrigal
El madrigal ja existia en el Renaixement. Monteverdi en canvia l'estil a partir del V Llibre de madrigals. Ell mateix parla de la diferència
entre l'stile antico (contrapuntístic, a cappella) i l'stile moderno (homofònic, concertant i amb acompanyament instrumental).
La cantata
La cantata és una forma musical profana de més curta durada que una òpera i no es representa.
Formes vocals religioses

L'oratori
L'oratori és una forma vocal religiosa no litúrgica del barroc, de caràcter narratiu, sobre un tema de l'Antic Testament o del Nou,
sense representació escènica; però sí amb el desig de representar el text (contingut literal i simbòlic) mitjançant la música. L'Església
també va mostrar el seu interès per aquest nou estil.
Té les mateixes parts d'una òpera: una successió de recitatius, àries i cors; hi intervenen l'orquestra, els cors i els solistes, i un
narrador o cronista d'escena. Té el seu origen en els drames i misteriós medievals i d'aquí el seu caràcter didàctic.
Els primers oratoris es van representar a Sant Felip Neri, a Roma. Després l'oratori es va estendre a altres ciutats com Florència,
Màntua, Venècia, etc. i a altres països com Alemanya (importat per H. Schütz), França i Anglaterra.
El primer gran autor d'oratoris és G. Carissimi (1605-1674) que dóna gran importància i força dramàtica als cors. La seva obra més
perfecta és Jephte. El segueixen A. Stradella i A. Scarlatti, però el seu gran continuador fou G.F. Händel.
Són oratoris destacables:
Rappresentazione di Anima e di Corpo: E. dei Cavalieri

Oratori de Nadal BWV 248: J. S. Bach
Israel a Egipte; G. F. Händel
Samsó; G. F. Händel
La cantata
La cantata era d'origen profà, però immediatament va ser acceptada per l'Església, especialment en l'entorn protestant. Està
composta sobre un text religiós de caràcter líric, amb acompanyament instrumental (orquestra) per a un o més solistes (amb cor or
sense) o només per a cor. Aquestes obres es componien en cicles anuals i s'interpretaven en la missa protestant, abans i després de
l'homilia, en moments de reflexió sobre el text litúrgic.
El coral, base musical del culte luterà, esdevé una part molt important a les cantates protestants. Es tracta d'una obra vocal
homofònica on es fan reflexions poètiques dels textos bíblics.
Pàgina 17 de 20
:
Els màxims exponents van ser G. Carissimi (creador de l'oratori), A. Scarlatti, H. Schütz (el primer compositor alemany de cantates),
G. P. Telemann, D. Buxtehude i el més rellevant de tots, J. S. Bach. Aquest darrer va escriure cinc cicles de cinquanta-nou cantates
cadascun.
Són cantates destacables:
Cantata BWV 4, Christ lag in Todesbanden: J. S. Bach

Cantata BWV 56, Ich will den Kreuzstab: J. S. Bach
Cantata BWV 79, Gott der Herr ist Sonn und Schild: J. S. Bach.
La passió
La passió és un tipus d'oratori o una cantata sobre la passió i mort de Crist. Aquestes obres se solien executar durant els oficis de
Setmana Santa; els textos són extrets del Nou Testament amb interpolacions poètiques del llibretista (de vegades, el mateix
compositor).
Els seus personatges són: un narrador, que encarna la figura de l'evangelista que va narrant en forma de recitatiu musical el text
evangèlic; en arribar a les paraules que corresponen a un personatge determinat, aquest, el solista, canta el seu respectiu recitat, bé
ho fa el cor durant aquestes paraules correspon a un col·lectiu, per exemple al poble alemany.
Potser la passió més grandiosa de totes és la Passió segons Sant Mateu, de J. S. Bach. La instrumentació és la següent: 2 orquestres, 2
orgues, 2 cors i solistes.
Passions a destacar serien:
Passió segons Sant Joan, de J. S. Bach (1723) i Passió segons Sant Mateu, també de J. S. Bach (1729).
La missa
La forma musical missa continua component-se; és més, els compositors estan obligats a fer la música per a cada acte litúrgic. Les
cinc parts de l'Ordinari (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei) es beneficien del tractament concertant, de l'acompanyament
orquestral i amb baix continu, de la presència d'àries, recitatius, cors, parts instrumentals...
La missa més representativa del període barroc és la Missa en si menor, de J.S. Bach. Va ser composta l'any 1733 i acabada l'any
1748, per a la cort catòlica de Dresden. En aquesta obra Bach sintetitza el millor de l'stile antico i stile moderno.
El motet
El motet es beneficia del tractament concertant i de l'acompanyament orquestral amb baix continu. Alguns motets compten també
amb un preludi (o obertura).
Pàgina 18 de 20
:
8. El barroc català
L'absència de la cort i la noblesa als Països Catalans va comportar que la música que es compongué, almenys fins a mitjan segle XVII,
fos bàsicament religiosa i d'acord amb les directrius de Palestrina i de Victoria, amb molt poca participació en la creació de les noves
formes musicals donat el nul ajust social i la manca d'un ambient cultural propici.
Joan Baptista Comes va ser l'iniciador de la gran escola valenciana. La seva gran fama feia que moltes catedrals el volguessin tenir
de mestre de capella.
El Monestir de Montserrat fou, una vegada més, per a la història de Catalunya un eix fonamental en el nostre món musical donant a
la música arrels autòctones, i la seva labor pedagògica i normativa va fer possible que d'allà en sortissin les figures més destacades
d'aquell moment.
A partir del 1600 l'escolania de Montserrat viu una etapa de gran esplendor. El músic i compositor més important va ser Pere Joan
Cererols. Durant la Guerra dels Segadors es va traslladar a Madrid, on conegué les obres que s'interpretaven a les capelles de la
ciutat. El 1653 tornà a Montserrat, on va ser mestre de l'escolania i de la capella durant molts anys. Tocava l'orgue, l'arxillaüt, el violó
i l'arpa. Se'n conserven algunes obres, gràcies als sues alumnes, que les van copiar i les van donar a conèixer per tot arreu. La seva
producció comprèn més de setanta obres, totes amb intervenció coral: uns 40 cors en llati, 35 villancets en castellà per a cor i
solistes.
Francesc Valls, mestre de la catedral de Barcelona, va ser una de les figures més grans de la música religiosa del seu temps.
N'esmentem especialment 10 misses, 12 magnificats, 12 salms, 22 responsoris, 30 motets, 5 invitatoris, més de 100 villancets i un
oratori. Destaca la missa Scala Arentina, mostra típica de la música barroca, escrita per a 11 veus i instruments. Va portar molta
polèmica perquè transgredia algunes de les normes establertes i perquè s'hi produïen dissonàncies.
Joan Baptista Cabanilles (nascut a Algemesí) va ser l'organista més famós del segle XVII i el mestre dels organistes del XVIII. La
seva especialitat era la variació i va fer un ús atrevit de les dissonàncies. Un deixeble de Cabanilles va ser Josep Elies.
Pàgina 19 de 20
:
L'òpera italiana va entrar a Barcelona amb l'arxiduc Carles d'Àustria, que l'any 1705 es proclamà rei de Barcelona amb el nom de
Carles III. Amb motiu del seu matrimoni es van organitzar a Barcelona unes festes en les quals hi va haver representacions
operístiques a càrrec d'artistes italians arribats de la cort de Viena, i també música religiosa de compositors catalans i alguns
oratoris.
Quan Carles III va marxar a Viena per ser coronat emperador, els músics i les companyies italianes es van quedar a Barcelona, on hi
havia un sol teatre d'òpera, el de Santa Creu. Les òperes es representaven en italià, amb cantants italians i fins i tot, s'italianitzaven
els noms dels músics catalans de l'orquestra. L'any 1750 s'establí a Barcelona una companya fixa d'òpera.
Pàgina 20 de 20
:

El Barroc Musical

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

El Barroc Musical

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

El barroc musical

lloc: Campus IOC Imprès per: Julia Flores Nofre (IOC)

2. Context històric i artístic

3. Característiques que defineixen la música barroca

5. Formes instrumentals barroques

7. Formes vocal barroques

Marxa per a la cerimònia dels turcs. - J. B. Lully

L'èxtasi de Sta. Teresa. Escultura de Bernini.

Períodes del Barroc

A. Vivaldi C. Monteverdi H. Purcell J. S. Bach G. F. Händel

Els instruments encarregats del baix continu eren:

La música al servei de la paraula

Disposició dels instruments en l'orquestra barroca

Orquestrals Grups de cambra Solista

Nom Origen Tempo- compàs

Són Suites destacables:

Suites franceses, angleses i partites per a clavicèmbal de J. S. Bach.

Són concerts destacables:

Les quatre estacions: A. Vivaldi.

Són sonates destacables:

Sonata da camera, Op. 4 d'A. Corelli

Podem trobar sonates a:

Solo: per un sol instrument.

L'estructura d'una fuga és:

J.A. Sheibe, Der Kritishe Musikus. (Opinió sobre J. S. Bach)

Formes vocals profanes

Parts d'una òpera

Formes vocals religioses

Són oratoris destacables:

Rappresentazione di Anima e di Corpo: E. dei Cavalieri

Són cantates destacables:

Cantata BWV 4, Christ lag in Todesbanden: J. S. Bach

Passions a destacar serien:

You might also like