Fisiologia Humana

TEMA 8: Funció musculoesquelètica i els seus trastorns

ANATOMIA I FISIOLOGIA DEL SISTEMA ESQUELÈTIC:

El sistema ossi o esquelet està constituït per un conjunt d’unitats rígides denominades ossos.

Segons la seva morfologia es distingeixen tres tipus

d’ossos:
§ Ossos llargs: fèmur, húmer, tíbia i peroné, cúbit i
radi, falanges. Zones:
o Epífisis: situades en els extrems proximal
i distal de l’os i recobertes de cartílag
articular.
o Diàfisis: zona tubular central de l’os; s’hi
troba la cavitat medul·lar.
o Metàfisis: situada entre l’epífisis i diàfisis;
s’hi troba la capa epifisària o de
creixement, que desapareix (18-21 anys)
i l’estructura romanent és la línia
epifisària.
§ Ossos plans: ossos del crani, estern, costelles,
escàpula.
§ Ossos curts: vèrtebres, ossos del canell i turmell.

• Funcions del teixit ossi:

§ Sosteniment als teixits blans i protecció de lesions a òrgans interns: cervell
(crani), medul·la espinal (vèrtebres), cor i pulmons (caixa toràcica).
§ Assistència en el moviment.
§ Homeòstasi mineral: mitjançant emmagatzemament i alliberació a la
circulació de minerals (Ca i P).
§ Producció de cèl·lules sanguínies en la medul·la òssia roja (hematopoesi).
§ Emmagatzemament de triglicèrids en la medul·la òssia groga.

• Estructura i composició dels ossos:

Des d’un punt de vista estructural, els ossos presenten una membrana externa
denominada periosti, rica en terminacions vasculars i nervioses; una membrana
interna denominada endosti, que recobreix la superfície interior de la diàfisis, i el teixit
ossi pròpiament dit, a la vegada format per:
Fisiologia Humana

§ Matriu orgànica o substància osteoide: Constituïda per fibres de col·lagen

tipus I i proteïnes no col·làgenes (osteocalcina i osteopontina). Durant el
desenvolupament infantil, les fibres de col·lagen adopten una orientació
espacial irregular i el teixit ossi resultant es denomina fibrós o teixit plexiforme.
Es tracta d’un os deformable i poc resistent. En l’adult, aquestes fibres
s’ordenen en paral·lel, formant làmines, per lo que el teixit ossi es denomina
laminar. Aquest os és molt més resistent. En funció de la distribució de les
làmines, es distingeixen dos tipus d’os laminar:
o Cortical o compacte: Davall del periosti de tots els ossos; forma la part
de la diàfisis del ossos llargs (80% teixit ossi). Les làmines de col·lagen
estan disposades en cilindres concèntrics al voltant de vasos sanguini
(osteones). Aporta resistència, suport i protecció.
o Trabecular o esponjós: Es troba en l’interior dels ossos plans o curts i
en regions epifisàries dels ossos llargs (20% teixit ossi). Les làmines de
col·lagen estan disposades formant entramats que delimiten espais
oberts que contenen medul·la òssia. Tenen funció
d’emmagatzemament i alliberació de Ca i P, i d’hematopoesi.

§ Minerals: Sals de calci i fòsfor, depositats sobre la substància osteoide en

forma de cristalls d’hidroxiapatita.
§ Cèl·lules: osteogèniques, osteoblasts, osteòcits i osteoclasts.
Fisiologia Humana

ANATOMIA I FISIOLOGIA DEL SISTEMA ESQUELÈTIC: Remodelació òssia:

La remodelació òssia és el procés de renovació que té lloc en el os adult, gràcies al qual es
substitueix contínuament el teixit ossi vell per altre nou.

La zona microscòpica del teixit ossi en la que es desenvolupa tot el procés de renovació òssia
es denomina unitat de remodelació òssia. La remodelació es produeix simultàniament en
múltiples unitats repartides per les superfícies òssies. Per tant, quant més unitats de
remodelació existeixin, més intensa i ràpida serà la renovació òssia.

Respecte a la remodelació òssia és important definir els següents conceptes:

§ Recanvi (turnover) ossi: És el volum o massa d’os que es renova per unitat de temps.
Depèn del número d’unitats de remodelació òssia; de manera que, el recanvi ossi serà
alt quan augmenta el nombre d’unitats de remodelació. En condicions normals, cada
any es renova aproximadament el 10% del teixit ossi.
§ Balanç ossi d’una unitat de remodelació òssia: Representa la diferència entre el
volum o massa d’os vell destruït i el d’os nou format. En el subjecte jove aquest balanç
està equilibrat. No obstant, a partir dels 30-40 anys la quantitat d’os que es forma en
cada unitat de remodelació és lleugerament inferior de la que es destrueix, i
s’accentua en la menopausa.
Fisiologia Humana

• Regulació de la remodelació òssia:

§ Factors físics: Estímul mecànic o pressió que
suporten els ossos i que activa la seva
remodelació local per mantenir una adequada
funcionalitat.
§ Factors hormonals: Està determinada per
l’acció de diverses hormones:
o Parathormona (PHT): Activa de forma
indirecta l’acció osteoclàstica, amb el
consegüent augment del nombre
d’unitats de remodelació i l’activació
del recanvi ossi.
o Calcitonina: (hormona produïda per les
cèl·lules C de la glàndula tiroïdal).
Inhibeix l’acció osteoclàstica.
o Vitamina D (1,25-(OH)2D3 o calcitriol): Activa l’acció osteoclàstica, ja
que estimula l’absorció intestinal i la reabsorció renal de calci i ferro i
inhibeix la secreció de PTH.
o Estrògens: Disminueixen l’acció osteoclàstica, i per tant, la remodelació
òssia.
§ Regulació no hormonal: Intervenen citoquines inflamatòries,
fonamentalment interleucines (IL-1, IL-6, TNF-alfa, M-CSF) i el sistema
OPG/RANKL/RANK.
Fisiologia Humana

PATOLOGIA ÒSSIA: TRASTORNS QUANTITATIUS DE LA REMODELACIÓ ÒSSIA: Osteoporosi:

La osteoporosi es defineix com una disminució de la massa òssia que condiciona major
fragilitat de l’os i una marcada predisposició a les fractures davant mínims traumatismes.

• Epidemiologia:
És la osteopatia metabòlica més freqüent (30-40% de dones postmenopàusiques;
~50% persones >75 anys).

• Etiologia:
§ Osteoporosi primària: menopausa (dèficit d’estrògens) i envelliment (dèficit
de 1,25-dihidroxivitamina D3 o calcitriol).
§ Osteoporosi secundària: Defectes hereditaris de la síntesi de col·lagen, excés
de corticoides, hiperparatiroïdisme, immobilització.

• Mecanismes principals d’osteoporosi:

§ Balanç ossi més negatiu en cada unitat de remodelació òssia: es tradueix en
una menor activitat osteoblàstica.
§ Major nombre d’unitats de remodelació amb balanç ossi negatiu fisiològic:
increment d’activació osteoclàstica (recanvi ossi alt).

• Manifestacions clíniques:
La conseqüència més important de la osteoporosi és l’augment de la fragilitat òssia,
que quan és greu afavoreix les fractures (més freqüents: maluc [cap del fèmur],
vèrtebres, canells, húmer i tíbia), el dolor ossi i certes deformitats esquelètiques (“gep
de viuda”).

• Diagnòstic:
Fisiologia Humana

PATOLOGIA ÒSSIA: TRASTORNS QUALITATIUS DE LA REMODELACIÓ ÒSSIA: Osteomalàcia

(raquitisme):
La osteomalàcia és una malaltia òssia caracteritzada per un defecte de mineralització de la
matriu osteoide. En la infància es denomina raquitisme.

• Etiologia:
§ Deficiència de vitamina D:
o Disminució de la síntesi per exposició solar insuficient (p. ex. latituds
septentrionals, ancians, malalts crònics).
o Dèficit de la ingesta o malabsorció intestinal de vitamina D.
o Síntesi insuficient del seu metabòlit més actiu (1,25(OH)2D3 o
calcitriol) o resistència a la seva acció en els teixits (raquitisme
hereditari resistent a la vitamina D).
§ Dèficit de fosfat:
o Alteració de la reabsorció en el túbuls renals (tubulopaties),
principalment de base genètica (raquitisme).
§ Ingesta inadequada de calci.

• Manifestacions clíniques:
Dolor ossi, deformitats esquelètiques, defecte de creixement (raquitisme).
L’acumulació de substància osteoide no mineralitzada condiciona un os bla.

PATOLOGIA ÒSSIA: TRASTORNS QUALITATIUS DE LA REMODELACIÓ ÒSSIA: Malaltia de

Paget:
La malaltia de Paget és una malaltia de causa desconeguda en la que es produeix una
renovació òssia accelerada però defectuosa, associada a una hipervascularització local de les
zones afectades.

Activitat osteoclàstica i osteoblàstica excessives i, aquesta darrera desordenada, condiciona

un os bla, fràgil i molt vascularitzat (os plexiforme).
Fisiologia Humana

• Manifestacions clíniques:
Augment de la mida de l’os afectat, deformitats esquelètiques, dolor ossi primari (no
relacionat amb el moviment), fractures.

ANATOMIA I FISIOLOGIA DE LES ARTICULACIONS:

• Tipus d’articulacions:
Les articulacions són les estructures que serveixen d’unió entre els extrems distals de
dos ossos veïns. En funció de la seva mobilitat es diferencien dos tipus d’articulacions:
§ Articulacions immòbils o sinartrosis:
o Sinfibrosis o fibroses: La unió entre ossos es realitza gràcies a teixit
conjuntiu fibrós (p. ex. unió dels ossos del crani).
o Sincondrosis o cartilaginoses: L’acoblament entre els ossos s’estableix
mitjançant cartílag (p. ex. articulacions entre les costelles i l’estern o
costoesternals).
§ Articulacions mòbils: Depenent dels seu grau de mobilitat, es divideixen en:
o Amfiartrosis o fibrocartilaginoses: Posseeixen mobilitat limitada. La
unió interòssia s’efectua per teixit conjuntiu-cartilaginós. Aquestes
articulacions serveixen d’amortiment a estructures que deuen
aguantar grans pesos com les articulacions entre les vertebres o la
símfisis del pubis.
o Diartrosis o sinovials: Aquest tipus d’articulacions permeten una major
mobilitat entre els ossos que les anteriors (p. ex. les articulacions de les
extremitats).
Fisiologia Humana

• Estructura de les articulacions:

Les diartrosis són les articulacions més complexes. Des d’un punt de vista funcional,
diferenciem entre els seus components dos unitats amb accions diferents: la unitat
mecànica i la unitat reactiva.
§ Unitat mecànica: Està composta per les zones òssies en contacte amb
l’articulació (os juxtaarticular) i el cartílag que les recobreix. És l’encarregada
d’esmorteir les càrregues mecàniques que actuen sobre l’articulació.
El cartílag articular és un teixit conformat per aguantar i esmorteir les pressions
i per facilitat el desplaçament entre els ossos juxtaarticulars sense quasi fricció.
Està compost de cèl·lules anomenades condròcits i una matriu extracel·lular:
o Condròcits: Tenen una activitat metabòlica escassa i es nodreixen a
partir del líquid sinovial. S’encarreguen de la síntesi de la matriu
extracel·lular.
o Matriu extracel·lular: Està formada per fibres de col·lagen (tipus II) i
proteoglicans (àcid hialurònic) que es distribueixen entre les fibres de
col·lagen i aigua.
§ Unitat reactiva: Està integrada per la càpsula articular, la membrana i el líquids
sinovial i els tendons i lligaments. A diferència del cartílag, aquestes
estructures presenten abundants terminacions nirvioses i vasos sanguinis. La
vascularització li atorga capacitat de desenvolupar una reacció inflamatòria:
o Càpsula articular: membrana fibrosa (fibres de col·lagen) + membrana
sinovial (fibres elàstiques, sinoviòcits).
o Líquid sinovial: Està format per transsudació del plasma i per
components sintetitzats pels sinoviòcits, fonamentalment àcid
hialurònic.
o Tendons i lligaments: S’uneixen directament als components ossis de
l’articulació. Aquestes unions es denominen èntesis.
Fisiologia Humana

PATOLOGIA ARTICULAR: Artropatia inflamatòria: sinovitis pura (artritis):

Procés inflamatori que afecta a articulacions sinovials, i en part, l’articulació sacroilíaca.

• Mecanismes més habituals:

Inflamació de la membrana sinovial per:
§ Infecció articular: agents microbians
(Staphylococcus aureus, 75% dels casos)
provinent d’un focus d’infecció distant (via
hematògena): artritis infecciosa o sèptica.
§ Reacció immune: condiciona una inflamació
articular: artritis reumatoide (predisposició
genètica: 70% HLA-DR4), artritis psoriàsica (5-
10% afectats de psoriasis).
§ Microcristalls en la cavitat articular:
o Urat monosòdic (hiperuricèmia): artritis gotosa o gota.
o Pirofosfat càlcic dihidratat: pseudogota.

• Classificació segons el nombre d’articulacions afectades:

§ Monoartritis: inflamació d’una articulació.
§ Oligoartritis: <4 articulacions.
§ Poliartritis: ≥4 articulacions (bilateral i simètrica).

• Manifestacions clíniques:
Dolor de “tipus inflamatori”; enrogiment, tumefacció i augment de la temperatura
local; limitació de la mobilitat articular; rigidesa articular matutina.

PATOLOGIA ARTICULAR: Artropatia degenerativa o artrosi:

És una malaltia caracteritzada per la degeneració del cartílag articular amb proliferació d’os
nou.

• Epidemiologia:
És la patologia articular més freqüent ( 30% de la població adulta) i principal causa
d’incapacitat en l’ancià.

• Mecanisme fonamental de l’artrosi:

L’artrosi es produeix per un desequilibri entre la síntesi i la destrucció de la matriu
intercel·lular del cartílag:
§ Regions centrals, que suporten una càrrega major: predomina la destrucció;
sinovitis afavoreix la degradació de la matriu (cercle viciós).
Fisiologia Humana

§ Marges articulars: predomina neoformació; prolongacions òssies triangulars

denominades osteòfits (“pico de loro”) que atenuen la càrrega que suporta
l’articulació.

• Etiologia:
Els principals factors involucrats en el desenvolupament de l’artrosi són la
sobrecàrrega mecànica, factors metabòlics (p. ex. cristalls d’àcid úric), factors
inflamatoris de caràcter crònic, factors genètics.

També és pot produir una inflamació local de la membrana sinovial per productes de
degradació del cartílag que estimulen l’alliberació de citoquines (IL-1, IL-6, TNF-alfa)
que augmenta l’alliberació de metaloproteinases i la degradació del cartílag.

• Manifestacions clíniques:
Dolor de “tipus mecànic”, crepitació òssia, deformitat articular (osteòfits), rigidesa
articular matutina, limitació de la mobilitat articular.