Bernat

Buil Ripoll
HISTOLOGIA

TEIXIT OSSI I CARTILAGINÓS

Els teixit ossi i cartilaginós són un tipus de teixit connectiu especialitzats que tenen
com a funció principal donar suport estructural a l’organisme.
Podríem dir l’os no és més que cartílag mineralitzat, un procés en el qual el cartílag
perd flexibilitat per guanyar duresa. Són teixits que tenen com a origen la
mesènquima (mesoderma).

TEIXIT CARTILAGINÓS
El teixit cartilaginós és un teixit molt present en nadons i infants però que es va
perdent transformat en teixit ossi a mesura que es va madurant. El teixit
cartilaginós està format per les cèl·lules següents:
• Condroblasts: són cèl·lules actives que secreten i sintetitzen la matriu del
teixit.
• Condròcits: són cèl·lules madures (condroblasts envoltats de matriu) que
mantenen la matriu. Els condròcits es situen dins de llacunes (espais a la
matriu). Els condròcits s’organitzen agrupant-se’n varis en una mateixa
llacuna i formant un grup cel·lular isògen.
• Condroclasts: són cèl·lules fagocítiques que degraden la matriu del teixit.

La matriu extracel·lular del teixit cartilaginós està formada per proteïnes fibroses
com el col·lagen o com la elastina (que aporten consistència i resistència al teixit) i
per substància fonamental amorfa (que aporta consistència al teixit)

En funció de la quantitat de components que tingui la matriu del teixit, trobem tres
tipus de cartílags diferents:
• Cartílag hialí: cartílag consistent i resistent que amortigua impactes
mecànics format per condròcits agrupats. Conté principalment col·lagen
tipus II. És present al pericondri (s’explica a continuació). Té una matriu
amb condronectina (macromolècula d’unió entre fibres), molt hidratada.
Aquest cartílag pot ser motlle per la formació d’ossos.
• Cartílag elàstic: són petits grups de condròcits i conté col·lagen tipus II
però sobretot conté moltes fibres d’elastina. Aporta elasticitat als teixits.
• Cartílag fibrós: són condròcits individuals amb poca proporció respecte les
fibres de col·lagen tipus I i II organitzades en feixos. És el més resistent i
compacte.
Bernat Buil Ripoll

PERICONDRI
El pericondri és un teixit connectiu dens irregular ric en col·lagen I que rodeja
el límit del cartílag. Està molt irrigat ja que rep molts nutrients per nodrir les
cèl·lules del teixit per difusió.

El pericondri té dos estats:
-Estat fibrós: (extern) format per
col·lagen i per fibroblasts.

-Estat cel·lular: (intern) format
per condroblasts i cèl·lules
condrogèniques que es diferencien
en condroblasts.

El pericondri no està en articulacions
sinovials perquè allà el cartílag es
protegeix amb el líquid sinovial.
Tampoc el trobem en el cartílag fibrós.

La matriu extracel·lular del teixit cartilaginós es pot diferenciar en una classificació
no funcional i ni estructural, sinó de localització:
• Matriu territorial: pròxima a grups isogènics
• Matriu interterritorial: més distal a grups isogènics.

CONDROGÈNESIS
La condrogènesis és el procés de diferenciació de cèl·lules de la mesènquima en
condroblasts. Té un seguit de passos:
1. Les cèl·lules mesenquimals o condroporgenitores s’agrupen en condrògens.
2. Els condrògens es divideixen cap a condroblasts, els quals generaran
matriu.
3. Els condroblasts, un cop es vegin envoltats de matriu, es diferenciaran en
condròcits.
4. Els condròcits, per mitosis, s’agruparan en llacunes formant grups
isogènics.















 Bernat Buil Ripoll

CREIXEMENT TEIXIT CARTILAGINÓS

El creixement del teixit cartilaginós es dóna, en general, fins l’edat juvenil. La
regeneració es també es dóna fins l’edat juvenil tot i que en adults el pericondri
també pot seguir diferenciant cèl·lules condroporgenitores en condroblasts. Hi ha
dos tipus:
• Creixement intersticial: és un creixement de l’interior cap a l’exterior que
es dona sobretot durant l’etapa fetal i que comença a partir de centres de
condrificació que diferencien cèl·lules mesenquimàtiques en condroblasts.
Sobretot proporciona creixement en llargada.
• Creixement aposicional: és el principal creixement del teixit cartilaginós
postnatal. Es basa en l’acumulació de condroblasts sota el pericondri. És
sobretot un creixement en amplada.

TEIXIT OSSI
Hi ha diferents tipus d’ossos segons la seva morfologia:
• ossos plans: contenen
dues taules, una interna i una
externa. També conté cèl·lules
anomenades diploiques, les quals
formen el teixit ossi esponjós
d’aquest tipus d’ossos, on hi
haurà medul·la òssia vermella.
• ossos curts: tenen un
centre (amb teixit ossi esponjós) i
una superfície (amb teixit ossi
compacte)
• Ossos llargs: tenen ≠
parts:
o Epífisi (extrems de l’os
formats per teixit ossi esponjós i
recoberts per teixit ossi
compacte)
o Diàfisi (zona central de l’os
constituïda per teixit ossi
esponjós formant el canal
medul·lar i recoberta de teixit
ossi compacte).
Superfície articular: § Metafisis: unió entre la diàfisis i l’epífasis. En un inici hi ha
superfície d’un os que s’unirà a cartílag epifisari que permet el creixement de l’os, però quan
un altre per formar una l’os adquireix la seva mida màxima, s’ossifica el cartílag
articulació . Poden estar
recobertes de ≠ maneres en obtenint la línia epifisària.
funció del tipus d’articulació o Periosti: membrana (teixit connectiu extern de l’ós compacte unida a
l’ós per unes fibres anomenades fibres de Sharpey)
Forat nutrici/Brot periòstic:
forat en el periosti per on l’ós o Endosti: membrana interna de l’os compacte que recobreix el canal
rep nutrients medul·lar i els canals interiors (Havers i Volkmann) i que separa el
teixit ossi compacte de la medul·la òssia per no danyar-la.
• Ossos irregulars: ossos amb morfologies diferents a les curtes, planes i
llargues
• Ossos pneumàtics: ossos amb cavitats plenes d’aire (esfenoides)
Bernat Buil Ripoll

Les cèl·lules del teixit ossi són les següents:

• Provinents de cèl·lules osteoprogenitores del mesoderma:
o Osteoblast: sintetitza la matriu (mineralitzant). Tenen capacitat de
dividir-se.
o Osteòcits: són les cèl·lules que mantenen la matriu i s’encarreguen
de remodelar-la si és precís.
• Provinents de cèl·lules mare hematopoètiques:
o Osteoclasts: són fagòcits que degraden la matriu extracel·lular dels
ossos per alliberar calci a la sang. Es troben insertades a l’ós en les
llacunes de Howship.

La matriu extracel·lular òssia és rica en proteïnes fibroses, les quals s’organitzen
en forma de làmines i de manera precisa per resistir les forces a les quals pot estar
sotmès l’os. i en substància fonamental i amorfa. Està mineralitzada (sals
mineralitzades sobretot de calci que aporten duresa, rigidesa i resistència a la
tracció i a la pressió. Per exemple la hidroxiapatita (fosfat de calci) que es disposa
entre les fibres de col·lagen. En menor proporció també trobem sals de magnesi i
estronci) i actua com a reservori de calci pel cos.

TEIXIT OSSI COMPACTE
Està vascularitzat i format per làmines concèntriques fetes de matriu òssia i
osteòcits, els quals es situen en llacunes i es connecten entre ells a través de
canalicles (extensions de les pròpies cèl·lules).
Al centre d’aquestes làmines concèntriques es troba un conducte pel qual circulen
vasos sanguinis i nervis anomenat conducte de Havers. Els conductes de Havers
es connecten entre ells a través de conductes transversals anomenats conductes
de Volkmann. Els conductes de Havers, juntament amb les làmines concèntriques
que els envolten, formen els sistemes de Havers o osteones.
També trobem làmines circumferencials o basals. N’hi ha d’externes (entre el
periosti i el teixit ossi compacte) i d’internes (entre el teixit ossi compacte i
l’endosti). Per últim, trobem un quart tipus de làmines, les làmines intersticials.
Aquestes són les làmines que queden entre sistemes de Havers (són restes d’antics
sistemes de Havers)
Bernat Buil Ripoll

TEIXIT OSSI ESPONJÓS O TRABECULAR
És un teixit intern que conté estructures mineralitzades amb forats anomenats
trabècules on hi ha cèl·lules precursores de les sanguínies (cèl·lules
hematopoètiques del teixit hematopoètic). Aquestes trabècules es formen perquè
aquest teixit ossi no s’organitza ordenadament al voltant d’un vas sanguini, sinó
que ho fa de forma desordenada.

Les cèl·lules hematopoètiques
es troben en la medul·la òssia:
• Vermella: conté
cèl·lules precursores de les
cèl·lules sanguínies. Està molt
irrigada.
• Groga: conté adipòcits
que es situen dins d’aquest
tipus de teixit, fent que la
medul·la perdi la seva
capacitat hematopoètica. Amb
el temps la majoria d’ossos
(menys els plans) van perdent
aquesta capacitat.

OSSIFICACIÓ
La ossificació (≠ que mineralització o cristal·lització) és el procés de mineralització
de cartílag. Hi ha varies maneres de realitzar la ossificació:
• Ossificació intramembranosa: no hi ha un cartílag com a motlle. Es
parteix de cèl·lules mesenquimàtiques que s’agrupen i es diferencien en
osteoblasts, els quals sintetitzen matriu sense mineralitzar (osteoide).
Després els osteoblasts que quedin encastats en la matriu la mineralitzaran
i es diferenciaran en osteòcits. Aquesta matriu genera trabècules (origen
esponjós). El periosti es forma per condensació de la mesènquima. Principal
font de creixement dels ossos plans, del crani, i d’altres ossos en quant a
l’amplada.

Bernat Buil Ripoll

• Ossificació endocondrial: en aquest tipus d’ossificació es requereix un

cartílag com a precursor. En aquest cas el teixit cartilaginós s’hipertrofiarà
(captació de glicogen i de calci), es realitzarà l’apoptosi de condròcits i es
modificarà la matriu extracel·lular per obtenir osteoblasts, que sintetitzaran
la matriu i es diferenciaran en osteòcits. És la principal font de creixement
dels ossos curts i llargs (en llargada)

La ossificació es fa a partir de centres d’ossificació. Trobem:
• Centres d’ossificació primaris: es situen en la diàfisis dels ossos llargs.
(ossificació intramembranosa només en té de primaris). El creixement que
potencien és el creixement en amplada.
• Centres d’ossificació secundaris: es situen a la epífisis dels ossos llargs i
el creixement que potencien és el creixement en llargada.

El procés d’ossificació sempre genera un teixit ossi primari (mineralitzat però
sense estructura laminar) que s’haurà de remodelar per formar el teixit ossi
secundari (el qual és més fort i resistent degut a la seva estructura laminar).
















 Bernat Buil Ripoll

El disc epifisari és el conjunt de cèl·lules de la metafisis que estan en transició de

condròcits a osteoblasts i a osteòcits. Per tant és la zona que permet el creixement
dels ossos llargs.

Té 5 estadis diferents:


1. Condròcits en repòs
2. Condròcits en proliferació
3. Condròcits hipertrofiats
(glicogen i calci)
4. Condròcits mineralitzats
5. Condròcits en el procés
d’ossificació. És en aquest punt on
trobem la metafisis. Quan acabi el
creixement de l’ós, la metafisis
passarà a ser la línia epifisària.


5
1 2 3 4

La modelació òssia és la formació de nous ossos o el creixement d’aquests. En canvi
la remodelació òssia és el manteniment dels ossos ja existents a partir de la
mineralització i la descalcificació per part dels osteoclasts.

FRACTURES ÒSSIES
Les fractures (solució de continuïtat del teixit ossi) poden ser de diferents tipus:
Ø Exposades/obertes en funció de si l’os travessa la pell/si no la travessa
Ø Individual (trencament en una sola part), Completa (trencament en dues
parts) o Conminuta (trencament en més de dues parts)
Ø En arc si l’os només es doblega i no es trenca (en nens)











La reparació (normalment ossificació endocondrial) ve donada per una sèrie de
processos (Cargols poden ajudar):

1. Trencament de la matriu òssia i del periosti i l’endosti.
Trencament dels vasos i coagulació. Actuació del
sistema immunitari (formació del hematoma)
2. Proliferació de les cèl·lules que formaran els vasos
sanguinis (angiogènesi) i de les cèl·lules que formaran
el teixit ossi. Es forma el call primari (cartílag).
3. Es consolida el teixit ossi unint els dos extrems de la
fractura mitjançant la proliferació del teixit
(ossificació). Es genera el call secundari (ossi).
4. S’obté un os primari que s’haurà de remodelar per
obtenir una estructura laminar