Infecciones y Prevencion

Les malalties infeccioses i les
mesures de prevenció de les

infeccions
Les malalties infeccioses i les mesures de prevenció de les infeccions
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 Els agents infecciosos 9

1.1 Els microorganismes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.1 Relació dels microorganismes amb altres éssers vius . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2 Tipus d’agents infecciosos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2.1 Bacteris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2.2 Virus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.2.3 Fongs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.2.4 Protozous . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.2.5 Helmints . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3 Cadena epidemiològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.3.1 Font d’infecció o reservori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.3.2 Mecanisme de transmissió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.3.3 Hoste susceptible o receptor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.4 Principals malalties transmissibles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.4.1 Malalties produïdes per bacteris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.4.2 Malalties produïdes per virus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.4.3 Malalties produïdes per prions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.4.4 Malalties produïdes per fongs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.4.5 Malalties produïdes per paràsits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
1.4.6 Malalties de transmissió sexual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
1.4.7 Zoonosi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
1.5 Mesures de prevenció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
1.5.1 Mesures sobre la font d’infecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
1.5.2 Mesures sobre els mecanismes de transmissió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
1.5.3 Mesures sobre l’hoste susceptible . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2 Les infeccions nosocomials 45

2.1 Concepte de les infeccions nosocomials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
2.2 Cadena epidemiològica i factors afavoridors d’infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.2.1 Agents causals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.2.2 Cadena epidemiològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2.2.3 Factors de risc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
2.3 Infeccions nosocomials més freqüents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
2.3.1 Infeccions de les vies respiratòries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
2.3.2 Infeccions de les vies urinàries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
2.3.3 Infeccions de la ferida quirúrgica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
2.3.4 Bacterièmies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
2.3.5 Altres infeccions nosocomials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.3.6 Tractament de les infeccions nosocomials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
Les malalties infeccioses i les mesures de prevenció de les infeccions
2.4 Prevenció de les infeccions nosocomials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

2.4.1 Sistemes de vigilància epidemiològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
2.4.2 Programes hospitalaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
2.4.3 Mesures de control de la infecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
3 Mesures d’aïllament 69
3.1 Concepte d’aïllament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
3.2 Tipus d’aïllament específics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
3.2.1 Precaucions estàndard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
3.2.2 Precaucions basades en la transmissió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
3.2.3 Ambient protector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
3.3 Rentat de mans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
3.4 Col·locació de la roba d’aïllament o de barrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
4 Les eliminacions del malalt i la presa de mostres biològiques 99

4.1 Obtenció de mostres biològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
4.2 Mostres de sang . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100
4.2.1 Recollida de sang per punció capil·lar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
4.2.2 Recollida de sang venosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102
4.2.3 Recollida de sang arterial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107
4.3 Mostres d’orina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
4.3.1 Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental . . . . . . . . . . . . . 110
4.3.2 Recollida de mostra d’orina per urinocultiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
4.3.3 Recollida d’orina per al control de la diüresi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115
4.4 Mostres de femta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115
4.5 Mostres d’esput . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118
4.5.1 Recollida de mostra d’esput . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
4.6 Mostres de vòmits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120
4.7 Mostres d’exsudats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122
4.8 Mostres de líquid cefaloraquidi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
4.9 Altres tipus de mostres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
4.10 Manipulació, conservació i transport de les mostres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
5 Les malalties infeccioses i les mesures de prevenció de les infeccions
Introducció
Les malalties transmissibles causades per agents patògens han estat motiu d’estudi
des de mitjans del segle XIX, quan els avenços tecnològics van permetre observar
a través del microscopi molts d’aquests agents patògens. Des d’aleshores la me-
dicina ha avançat molt en aquest camp. S’han descobert molts microorganismes,
i com es transmeten i produeixen malalties. També s’han establert estratègies per
prevenir les malalties infeccioses. Són d’especial interès les malalties infeccioses
que s’adquireixen en l’àmbit hospitalari i s’han establert mesures d’aïllament per
tal de prevenir-les.
La unitat de “Les malalties infeccioses i les mesures de prevenció de les

infeccions” està dedicada a les malalties infeccioses i les mesures que es poden
aplicar per prevenir-les. S’estudien els diferents tipus d’agents patògens i com es
transmeten i es produeix el contagi de malalties infeccioses. També s’expliquen
les característiques de les infeccions en l’àmbit hospitalari i de les mesures de
prevenció generals i específiques, com els aïllaments, que es poden aplicar per
prevenir-les. En aquesta unitat també es tracta la recollida de mostres biològiques
que contribueixen al diagnòstic de les malalties.
La unitat se subdivideix en quatre nuclis d’activitat. El primer nucli d’activitat es

titula “Els agents infecciosos”, i està dedicat a l’estudi dels agents patògens, espe-
cialment els microorganismes. S’expliquen els diferents tipus d’agents patògens,
les seves característiques i la classificació. S’hi descriu la cadena epidemiològica
on s’estudien les diferents baules de la transmissió dels agents patògens. També
s’hi descriuen les principals malalties transmissibles produïdes per bacteris, virus,
fongs i altres paràsits, i les mesures de prevenció que actuen sobre les diferents
baules de la cadena epidemiològica.
El segon nucli d’activitat l’hem anomenat “Les infeccions nosocomials”, i

descriu les infeccions sobrevingudes als pacients durant la seva estada a l’hospital.
S’hi expliquen les característiques d’aquestes infeccions i els factors de risc que
les afavoreixen. També s’hi descriuen les infeccions hospitalàries més freqüents
i els sistemes de vigilància epidemiològica claus per prevenir les infeccions
relacionades amb l’atenció sanitària.
El tercer nucli d’activitat es titula “Mesures d’aïllament”, perquè presenta totes

les mesures que s’han introduït en l’àmbit hospitalari per prevenir la transmissió
de les malalties contagioses. Està dedicat a l’estudi del conjunt de procediments
destinats a controlar i evitar la transmissió, tant les precaucions estàndard, que
inclouen mesures molt importants com la higiene de mans, l´ús dels equips de
protecció individual i la higiene de l’entorn, com les precaucions específiques
segons el tipus de transmissió. Coneixereu les diferents tècniques de rentat de
mans i de col·locació de l’equip d’aïllament.
El quart i últim nucli d’activitat es titula “Les eliminacions del malalt i la presa
de mostres biològiques”. Serveix per conèixer els diferents tipus de mostres

que es poden obtenir del pacient i com l’observació i l’anàlisi d’aquestes mostres
permet fer diagnòstics, establir tractaments i controlar l’evolució de les malalties.
S’hi descriuen els procediments per a la recollida de mostres i quines són les
tasques de l’auxiliar d’infermeria en aquests procediments. També s’hi tracta com
s’han de manipular, conservar i transportar les mostres per reduir riscos i garantir
la conservació de les seves propietats biològiques.
Per assolir els continguts d’aquesta unitat és important que l’alumne estudiï els
continguts i faci les activitats d’aprenentatge i d’autoavaluació proposades abans
de desenvolupar els diferents exercicis avaluables de cada unitat.
Resultats d’aprenentatge
En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a ha de ser capaç de:
1. Relacionar les característiques fisiopatològiques de les malalties transmissi-

bles amb les mesures de prevenció i aïllament corresponents.
2. Determinar els materials necessaris i el procediment que cal utilitzar per a

l’aïllament del pacient/client, del personal amb qui es relaciona i de l’entorn,
segons el tipus de malaltia transmissible i els protocols establerts.
3. Identificar les condicions de recollida, conservació, transport i eliminació

de diferents tipus de mostres humanes, segons condicions higièniques
establertes per a cada cas.
4. Preparar el material necessari per a la recollida i el transport de mostres

humanes, segons els criteris higiènics establerts, en funció del tipus de
mostra i la patologia del pacient/client.
5. Realitzar la recollida de mostres d’orina, femtes i esputs i el seu transport

en les condicions higièniques establertes.
1. Els agents infecciosos
Antonie Van Leeuwenhoek

Si revisem la història de les malalties, comprovarem que al principi del segle XVIII (1632-1723)
no se sabia res de microbis ni infeccions. Malgrat que el 1546 Girolano Fracastoro Comerciant holandès aficionat a
tallar lents. Va confeccionar un
havia suggerit que algunes malalties podien ser degudes a organismes tan petits microscopi rudimentari amb el
qual va descobrir per primera
que no es podien veure i que eren transmesos d’una persona a una altra, fins que vegada el que ell va anomenar
animàlculs, que en realitat avui
no es van desenvolupar el primers microscopis no es va descobrir que hi havia sabem que són protozous i
bacteris.
agents que transportaven la malaltia: els agents patògens.
Els agents patògens són éssers vius capaços de causar infecció a una
persona.
La majoria d’agents patògens són microorganismes. Els microorganismes, també

anomenats microbis o organismes microscòpics, són éssers vius diminuts, massa
petits per veure’ls a ull nu i que només poden visualitzar-se amb el microscopi. La
ciència que estudia els microorganismes és la microbiologia.
Microorganisme = microbi = germen

Microscopi
Ja a mitjan segle XVI alguns científics havien suggerit que les malalties podien
deure’s a organismes tan petits que no es podien veure transmesos d’una persona
a una altra. La demostració concloent que això era així es va aconseguir amb
l’estudi d’una malaltia: el carboncle.
Carboncle
El 1876 Robert Koch va descobrir el bacteri causant del carboncle i va establir Infecció greu d’animals
domèstics que es transmet a
la relació causal entre un organisme específic i una malaltia concreta. Els seus l’home.
experiments el van portar a establir el que es coneix com a postulats de Koch:
• El microorganisme ha d’estar present en tots els casos de la malaltia.
• El microorganisme ha de ser aïllat de l’hoste malalt i obtenir-se en cultiu

pur al laboratori.
• La malaltia específica ha reproduir-se quan un cultiu pur del microorganis-

me s’inocula a un hoste susceptible sa.
• El microorganisme ha de ser recuperable de nou a partir de l’hoste injectat

experimentalment.
Robert Koch (1843-1910)

El descobriment dels virus per Dimitri Ivanovski el 1892 va fer modificar alguns Metge i microbiòleg alemany.
dels postulats. Però el descobriment fet per Koch va desencadenar la descoberta Descobridor del bacil de la
tuberculosi l’any 1882 i del
de la majoria d’agents bacterians de les principals malalties d’aquella època, que causant del còlera el 1883. Va
ser guardonat amb el Premi
havien estat veritables plagues. Nobel de Medicina o Fisiologia
el 1905.
Altres aportacions importants en l’avenç de la microbiologia van anar de la mà

deLouis Pasteur, contemporani de Koch, que es considera el fundador de la
ciència de la microbiologia. Pasteur va demostrar que tot procés de fermentació
i descomposició orgànica es deu a l’acció d’organismes vius i que aquests
organismes no creixen per generació espontània sinó que naixen a partir d’un altre
ésser viu anterior. Pasteur va proposar eliminar el llevat del vi per evitar que es
fes agre escalfant les begudes a 48 graus i després guardant el líquid en recipients
ben segellats. Aquest procés va donar lloc a la tècnica de la pasteurització dels
aliments. Altres aportacions de Pasteur van ser un forn anomenat Pasteur útil per
esterilitzar el material quirúrgic i el material de laboratori. L’any 1871 obliga els
metges d’hospitals militars a bullir l’instrumental.
Un altre cirurgià, Joseph Lister, va aplicar els coneixements de Pasteur per

eliminar els organismes vius de ferides i incisions quirúrgiques al bullir tot
l’instrumental.
Patogen
Que produeix malalties. Durant el segle XX la microbiologia ha avançat molt en diferents camps. En
el camp de la medicina s’han descobert molts microorganismes patògens. Tam-
bé s’ha estudiat l’obtenció d’antibiòtics per destruir els microorganismes i la
producció de vacunes. En altres camps s’ha avançat en el coneixement de
microorganismes beneficiosos per l’home, com per exemple els que participen
en l’obtenció d’aliments (pa, iogurt, etc.)
1.1 Els microorganismes
Els microorganismes només tenen en comú la mida. Tots són massa petits per
poder-los veure a ull nu, però proporcionalment entre ells tenen mides molt
diferents. A grans trets, un protozou és unes vint vegades més gran que un fong.
Els fongs són unes deu vegades més grans que el bacteris, i aquests unes cent
vegades més grans que els virus.
Els microorganismes són organismes que només es poden observar amb el

microscopi electrònic o òptic.
Per mesurar la mida d’un
microorganisme s’utilitzen En el grup dels microorganismes s’inclouen bacteris, fongs (llevats i fongs
els micròmetres: 1
mil·límetre = 1000 filamentosos), virus, protozous i algues microscòpiques. Normalment es tendeix
micròmetres (µm)
a associar aquests petits organismes amb infeccions o amb el deteriorament
d’aliments. No obstant això, la majoria dels microorganismes viuen independents
de nosaltres i contribueixen al benestar de la Terra ajudant a mantenir l’equilibri
dels organismes vius amb el nostre medi ambient.
Alguns exemples de la seva tasca són:
• Intervenen en la putrefacció o descomposició dels animals i plantes morts.

La putrefacció converteix les restes orgàniques en components inorgànics.
Les plantes aprofiten aquests components per sintetitzar altres molècules
inorgàniques i d’aquesta manera completar el cicle que permet l’equilibri

vital.
• La presència habitual d’alguns bacteris (flora sapròfita) en l’organisme evita

la multiplicació d’altres microorganismes patògens.
• Intervenen en la fermentació i la maduració d’alguns aliments, com el iogurt

i el formatge o el vi.
• S’utilitzen en la producció d’antibiòtics, vacunes, hormones...
1.1.1 Relació dels microorganismes amb altres éssers vius
Les relacions que estableixen els micoorganismes amb altres éssers vius són
diverses i és important conèixer-les:
• Saprofitisme. Els microorganismes sapròfits s’alimenten de matèria orgà-

nica morta i a la vegada la descomponen. Per exemple, els cucs i bacteris
que fan malbé la carn.
• Comensalisme. Els microorganismes estableixen una relació entre dues

espècies en la qual un en surt beneficiat, però sense perjudicar l’altre. Un
exemple n’és la presència de bacteris que colonitzen la pell de les mans i les
mucoses de persones sanes.
• Simbiosi. En aquesta relació les dues espècies, tant el microorganisme com

l’hoste, en surten beneficiades. Un exemple n’és la relació que mantenen les
persones i els bacteris del nostre còlon: aquests reben el menjar, però a canvi
produeixen vitamina K, que nosaltres absorbim i aprofitem.
• Parasitisme. És la relació entre dues espècies en què una viu aprofitant-se

de l’altra i li causa un perjudici. L’espècie que se’n beneficia s’anomena
paràsit, i la que en surt perjudicada s’anomena hoste. Aquest és el cas dels
microorganismes causants de malalties i són els que preocupen en el món
sanitari.
• Parasitisme o infecció oportunista. En aquest tipus de relació un mi-

croorganisme que habitualment resideix en l’organisme en una relació de
comensalisme canvia la seva forma de relació i passa a produir un perjudici a
l’hoste. Aquest canvi es produeix en un moment en què algun canvi debilita
el sistema immunitari de l’organisme i permet que l’altre es reprodueixi amb
més celeritat i generi la infecció.
1.2 Tipus d’agents infecciosos
Els agents infecciosos més coneguts són els bacteris, els virus, els fongs i els
protozous. Aquests organismes provoquen infeccions, però també hi ha patògens
de grandària macroscòpica com cucs i artròpodes. En aquest cas no es parla

d’infecció, sinó d’infestació.
Els agents patògens presenten unes característiques comunes:

Taxa de letalitat
Proporció de casos mortals en
relació amb el nombre total de
• Contagiositat. Capacitat que té un agent patogen per propagar-se d’un
malalts. hoste a un altre. Es mesura amb un indicador anomenat taxa d’atac, que
Els tres primers factors es
relacionen directament amb és el tant per cent o tant per mil de casos de la malaltia en relació amb la
la patogenicitat, mentre que
el quart hi manté una relació
població exposada a la malaltia.
inversa.
• Infectivitat. Capacitat que té un agent patogen de penetrar i multiplicar-
se en els teixits. Perquè es produeixi una infecció, es necessita que un
determinat nombre d’unitats de l’agent patogen penetri en l’hoste i es
multipliqui. Aquest nombre es coneix com a dosi infectiva mínima.
• Virulència. Capacitat que expressa la gravetat de la infecció. L’indicador

que es fa servir per mesurar-la és la taxa de letalitat.
• Immunogenicitat. Capacitat per induir en l’hoste una resposta immune

duradora i específica.
• Patogenicitat. Capacitat que té un agent patogen per produir la malaltia.

L’indicador que es fa servir per mesurar-la és la taxa de patogenicitat,
que relaciona el nombre d’infectats que emmalalteixen amb el nombre
d’infectats. Es pot expressar en tant per cent o en tant per mil. La
patogenicitat depèn de molts factors:
– Nombre de microorganismes que aconsegueixen penetrar.

– Capacitat de colonització, que sol ser un pas necessari en les infeccions
bacterianes.
– Capacitat de multiplicació, invasió i lesió.
– Resistència de l’hoste.
A banda de les característiques que en major o menor mesura presenten tots els
agents patògens, cada grup té unes característiques que el defineixen.
1.2.1 Bacteris
Un bacteri és un organisme unicel·lular procariota. Les cèl·lules procariotes no

disposen d’un nucli vertader, és a dir, el seu material genètic no està envoltat per
una membrana, com és el cas dels eucariotes. La seva mida oscil·la entre 1 i tres
micròmetres.
Els bacteris són els organismes més abundants del planeta. Són presents arreu: en
el sòl, a l’aigua i com a simbionts d’altres éssers vius. Molts agents patògens són
bacteris.
Bacteris observats amb microscopi
electrònic
Estructura
En els bacteris es distingeixen les següents estructures o elements bàsics (vegeu

figura 1.1):
• Nucli bacterià o nucleoide
• Citoplasma
• Membrana citoplasmàtica
• Paret cel·lular
A més, hi ha altres elements anomenats facultatius que poden aparèixer o no en

funció de l’espècie:
• Càpsula
• Flagels
• Fímbries
F i g u r a 1 . 1 . Parts d’un bacteri
El nucli o nucleoide es compon d’una gran molècula d’ADN. L’ADN es troba

en forma de filament molt allargat i enrotllat sobre si mateix, constituït per dues
cadenes de nucleòtids que es disposen paral·lelament tot formant una estructura
helicoidal. En l’ADN s’emmagatzema la informació genètica del bacteri. El nucli
bacterià, a diferència del nucli de les cèl·lules eucariotes, no es troba delimitat per
cap membrana nuclear i, per tant, està dispers per la cèl·lula bacteriana.
El citoplasma és una substància gelatinosa. Conté bàsicament dos tipus d’es-

tructures: els ribosomes (encarregats de fabricar les proteïnes que el bacteri
necessita) i els vacúols o inclusions, on s’acumulen substàncies de tipus divers
(aigua, gasos...).
La membrana citoplasmàtica està formada bàsicament per proteïnes i fosfolípids.

Envolta el citoplasma i el separa de la paret cel·lular. Té la funció d’aïllar i
protegir les estructures citoplasmàtiques i el nucli bacterià i regula l’intercanvi
de substàncies amb l’exterior. En uns punts determinats s’invagina i es projecta
cap a l’interior formant uns envans anomenats mesosomes.
La paret cel·lular és un recobriment rígid que envolta i separa la membrana

citoplasmàtica de l’exterior. La seva funció és mantenir constant la forma i el
volum del bacteri.
La càpsula és un recobriment prim que cobreix per fora la paret cel·lular d’algunes
espècies de bacteris. La seva funció és protegir els bacteris de la sequedat
ambiental, de la infecció per bacteriòfags o virus que parasiten bacteris.
El glicocàlix és una substància gelatinosa i adhesiva que alguns bacteris secreten

amb l’objectiu de fixar-se amb més seguretat a un teixit determinat com, per
exemple, l’esmalt dental.
Els flagels són filaments prims i flexibles que s’insereixen per la base en la
membrana citoplasmàtica i la paret cel·lular. Permeten el moviment del bacteri
amb la seva contracció.
Les fímbries són filaments rígids sense moviment inserits en la paret cel·lular. Hi
ha dos tipus de fímbries: les comunes i els pili. Les fímbries comunes són curtes
i envolten tota la superfície del bacteri i tenen com a funció incrementar el poder
d’adherència del bacteri. Els pili són més llargs i poc nombrosos i la seva funció és
fer de pont perquè part de l’àcid nucleic d’un bacteri pugui ser transferit a l’altre.
Totes les estructures anomenades corresponen a la forma vegetativa dels bacteris,

que és la que fan servir per créixer, alimentar-se i reproduir-se. Però hi ha algunes
espècies de bacteris que poden adoptar una forma de resistència convertint-se en
espores. Les espores permeten sobreviure als bacteris, a la manca de nutrients, al
fred i la calor i a la dessecació. Les espores resisteixen al llarg del temps i quan
les condicions tornen a ser favorables, de les espores en germinen nous bacteris.
Reproducció bacteriana
Una cèl·lula bacteriana es divideix en dues en el que es coneix com a divisió

binària. Durant aquest procés una cèl·lula mare es divideix en dues cèl·lules filles
mitjançant la formació d’una paret cel·lular transversal (a partir dels mesosomes)
i dona lloc a dos individus genèticament idèntics.
La majoria de bacteris es reprodueixen d’aquesta manera i a una gran velocitat.

En condicions favorables per a l’espècie, un bacteri pot arribar a dividir-se cada
vint minuts i tenir milers de descendents en poques hores.
Classificació
A través del microscopi òptic es pot observar que els bacteris tenen formes
diferents i maneres característiques d’agrupar-se que han permès classificar-los.
Els cocs són un tipus de bacteri amb morfologia esfèrica o ovoide. Alguns
ocasionen malalties als humans, com pneumococs i estafilococs, mentre que altres
resulten innocus o fins i tot beneficiosos. Segons la manera que tenen d’agrupar-se
(vegeu figura 1.2) es distingeixen en:
• Diplococs: un parell de cocs
• Estafilococs: un forma de raïm
• Estreptococs: formen una cadena
• Sarcines: en grups de quatre o vuit
• Micrococs: de forma irregular
F i g u r a 1 . 2 . Diferents tipus de coc
Font: Wikipedia
Els bacils són bacteris que tenen forma de bastó quan s’observen al microscopi.
Es divideixen en:
• Coccobacils: són molt curts.
• Fusiformes: són afilats pels extrems.
• Filamentosos: tenen filaments llargs.
• Vibrions: són corbats. Tenen forma de coma.
• Espirils: prenen forma de tirabuixó, és a dir, són com cilindres helicoidals.

Per exemple, el Treponema pallidum, responsable de la sífilis.
Segons el mètode de tinció els bacteris es classifiquen en gramnegatius i grampo- Bacils amb flagel
sitius gràcies a la tinció de Gram desenvolupada per Hans Christian Gram. El fet
que els bacteris siguin positius o no per la tinció de Gram depèn de la composició
de la seva paret cel·lular. El resultat d’aquest mètode de tinció classifica els
bacteris en:
• Grampositius: tenen la capa de peptidoglucà (paret cel·lular) gruixuda,

uniforme i densa. Quan són tenyits mitjançant la tinció de Gram queden
tenyits amb una coloració blavosa.
Bacils grampositius
• Gramnegatius: la paret cel·lular d’aquests bacteris conté menys quantitat

de peptidoglucà. Tot i que la seva composició química és més complexa, la
tinció de Gram no els tenyeix i s’observen amb una coloració vermellosa.
Segons la necessitat d’oxigen per al seu creixement, els bacteris se subdivideixen

en: Bacils gramnegatius
• Aerobis: necessiten oxigen per viure. S’anomenen aerobis estrictes quan

només poden viure si disposen d’oxigen. També n’hi ha que poden viure en
baixes pressions parcials d’oxigen: són els anomenats microaeròfils.
• Anaerobis: la majoria són estrictes; viuen sense oxigen utilitzant altres

substàncies per obtenir energia. També hi ha molts bacteris fermentadors
de sucres que també poden respirar aeròbicament i s’anomenen anaerobis
facultatius.
1.2.2 Virus
Un virus és una partícula molt petita que mesura de 20 a 300 nm (nanòmetres)

i que pot infectar altres organismes. Els virus són paràsits intracel·lulars, només
poden reproduir-se envaint i formant part d’altres cèl·lules ja que no disposen de
les eines necessàries per a la seva autoreproducció.
El terme virus, normalment es refereix a aquelles partícules que infecten cèl·lules

eucariotes d’organismes pluricel·lulars com l’ésser humà, i també de molts
organismes unicel·lulars, mentre que el terme bacteriòfag o fag s’utilitza per
descriure partícules capaces d’infectar éssers procariotes com els bacteris o altres
organismes semblants.
Virus (Font: Viquipèdia)

Estructura
Els virus consten d’un nucli víric, un recobriment o càpside. Alguns virus més
complexos disposen d’un altre embolcall extern.
El nucli es compon d’una molècula d’àcid nucleic on hi ha la dotació genètica del

virus. Els virus només tenen un tipus d’àcid nucleic. Alguns tenen ARN i d’altres
ADN.
La càpside és l’embolcall proteic del nucli. Està formada per unes subunitats
idèntiques anomenades capsòmers. Els capsòmers s’uneixen i donen una forma
geomètrica a la càpside. Segons la forma geomètrica de la càpside els virus poden
ser:
• Cilíndrics o helicoidals (càpside helicoidal). Exemple: virus del mosaic del

tabac.
• Icosaèdrics. Els capsòmers tenen forma triangular i formen un icosaedre.

Exemple: adenovirus, responsables de refredats o faringitis.
• Complexos. La seva càpside està formada pel cap, acompanyada d’un collar,
una cua cilíndrica i una placa basal que permet al virus fixar-se a la cèl·lula.
Exemple: bacteriòfags (vegeu figura 1.3).
F i g u r a 1 . 3 . Virus bacteriòfag
L’embolcall extern és una capa de forma irregular que cobreix el virus per fora.
Aquesta capa està constituïda per proteïnes, hidrats de carboni i lípids. La seva
funció és protegir els virus quan no es troba dins de cap cèl·lula. Quan el virus es
troba envoltat de l’embolcall extern s’anomena virió.
Cicle vital
El cicle vital dels virus comprèn dues fases:
• Fase extracel·lular
• Fase intracel·lular
Durant la fase extracel·lular el virus es troba inert amb un metabolisme gairebé

nul, tot i que conserva la seva capacitat de penetrar o infectar una cèl·lula. Quan un
virus es troba en aquesta fase s’anomena virió i el seu temps de supervivència sense
infectar una cèl·lula depèn de l’estructura de la càpside, de l’embolcall extern i de
les condicions físiques i químiques de l’entorn.
En la fase intracel·lular els virus un cop han infectat una cèl·lula es reprodueixen
per replicació. En la replicació el virus es replica o copia a si mateix. La replicació
es produeix en quatre fases (vegeu figura 1.4):
1. Infecció: en la infecció el virió s’enganxa a la membrana cel·lular, abandona

l’embolcall extern i penetra dins la cèl·lula. Un cop a dins, perd la càpside
i el nucli del virus entra en contacte directe amb el medi cel·lular.
2. Síntesi: l’àcid nucleic del virus s’aprofita de l’energia de la cèl·lula per

replicar-se a si mateix i a les altres estructures del virus.
3. Maduració: els àcids nucleics nous s’envolten de nou amb càpsides i

aquestes en embolcalls externs i constitueixen nous virions.
4. Alliberament: els virions travessen la membrana cel·lular i surten al medi

extern.
F i g u r a 1 . 4. Fases de la replicació dels virus
Després de la fase d’alliberament els virions han adquirit la capacitat d’infectar

una nova cèl·lula i replicar-se de nou i reiniciar un altre cop el seu cicle vital (vegeu
figura 1.5).
F igura 1.5. Esquema del cicle vital dels virus
1.2.3 Fongs
La denominació fong prové del llatí fungus, que significa ‘bolet’. Tanmateix,
els fongs presenten una gran varietat de formes i mides. Formen un regne
d’organismes unicel·lulars o pluricel·lulars. Per tant, no tots els fongs són
microorganismes, ja que molts es poden observar a ull nu.
Les característiques generals dels fongs són les següents:
• Són eucariotes, és a dir que les seves cèl·lules són eucariotes.

• Són heteròtrofs: prenen la matèria orgànica ja elaborada.
• Tenen una paret cel·lular de quitina.
• Es poden reproduir de manera asexual per espores o a través de la reproduc-

ció sexual.
• Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars, però no formen teixits. Senzilla-

ment, les cèl·lules formen un cos filamentós molt ramificat.
– Quan són unicel·lulars s’anomenen llevats i tenen forma esfèrica o

ovalada. Per exemple, el llevat que produeix el muguet.
– Quan són pluricel·lulars s’anomenen floridures. Les floridures es
formen a partir d’una hifa que comença a créixer i a ramificar-se
formant un miceli.
– Alguns fongs es classifiquen com a dimòrfics, perquè poden adoptar
la forma de llevat o floridura segons les circumstàncies.
Hi ha moltes espècies diferents de llevats. Es coneixen unes dues-centes mil

espècies de fongs i només un centenar poden produir malalties. Els llevats són el
tipus de fong unicel·lular més important dins la microbiologia. Algunes d’aquestes
espècies tenen una gran importància econòmica ja que realitzen fermentacions
industrials: la cervesa, el pa i el vi són productes derivats de les fermentacions
dels llevats. En altres casos poden arribar a ocasionar malalties a diferents éssers
vius. Els fongs pluricel·lulars són les floridures i els bolets.
Les infeccions causades per fongs s’anomenen micosis (vegeu figura 1.6).
F i g u r a 1 . 6 . Infecció per fongs: peu d’atleta
Llevats
1.2.4 Protozous
La paraula protozou
Els protozous són un tipus d’organisme unicel·lular, eucariota i heteròtrof. La significa ‘animal petit’.
característica més important d’aquests microorganismes és la presència d’una

sèrie de mecanismes que els permeten desplaçar-se de manera activa i adherir-se
a determinats tipus de superfícies.
Als protozous se’ls considera paràsits.

Els paràsits són un grup heterogeni d’organismes caracteritzats perquè en

alguna etapa del seu cicle vital poden establir-se en l’organisme de l’ésser
humà per tal de desenvolupar-se i reproduir-se. Es consideren paràsits els
protozous, els helmints i els artròpodes.
Característiques
Pel que fa al seu hàbitat, els protozous són generalment organismes aquàtics.
Formen part del plàncton marí, que és l’aliment de molts altres organismes marins.
N’hi ha altres que poden viure en terres humides. Tant en un cas com en l’altre,
es tracta d’espècies de vida lliure. Altres espècies de protozous són patògens que
s’acostumen a trobar en climes càlids i humits. En aquest darrer cas, viuen a
l’interior d’un altre organisme.
• Són organismes heteròtrofs.
• Els protozous de vida lliure poden obtenir l’aliment de diverses maneres:

alguns capturen altres microorganismes, altres s’alimenten de la matèria
orgànica que hi ha dissolta a l’aigua i que travessa la membrana de la cèl·lula.
Els protozous patògens s’alimenten de l’organisme hoste.
• Són organismes mòbils. Els protozous tenen diferents mecanismes per

desplaçar-se:
– Cilis: es tracta d’unes estructures semblants a pèls molt curts. Re-

cobreixen tota la cèl·lula i es mouen de manera coordinada. Els
protozous que tenen cilis reben el nom de ciliats. A part de servir
per desplaçar-se, els cilis també serveixen per atreure els aliments cap
a un petit orifici que fa les funcions de “boca”. El protozou ciliat més
Ciliat
conegut és el parameci.
– Flagels: són estructures molt semblants als cilis. Els flagels són més
llargs i escassos que els cilis. Normalment n’hi ha un o dos per
microorganisme. Solen trobar-se en un extrem de la cèl·lula. Els
protozous amb flagels reben el nom de flagel·lats. Aquest grup de
protozous són molt diversos: alguns són de vida lliure i altres són
patògens, com el tripanosoma, que causa la malaltia de la son.
Flagel·lat
– Pseudopodis: són una mena de protuberàncies o prolongacions que
sobresurten de la membrana citoplasmàtica. Al contrari que els
cilis i els flagels, no són estructures fixes sinó que es formen en
qualsevol punt de la cèl·lula a mesura que l’organisme les necessita.
Els protozous que tenen pseudopodis reben el nom de rizòpodes.
Pràcticament tots viuen al mar. Un dels més coneguts és l’ameba.
Ameba
Durant la fase adulta en què el microorganisme es pot reproduir, el protozou
s’anomena trofozou. Quan les condicions fisicoquímiques de l’entorn no els són
favorables es poden transformar en quists, ja que el protozou es recobreix d’una
membrana compacta que li permet resistir la sequedat i el fred. A l’interior del

quist hi pot haver un o molts trofozous.
Tot i que la majoria de protozous no fan cap tipus de mal, algunes espècies
provoquen malalties força greus sobretot a les zones tropicals, com per exemple
la malària, que mata cada any més de 2,5 milions de persones. A les infeccions
causades per protozous se les anomena infestacions.
1.2.5 Helmints
A banda dels bacteris, virus, fongs i protozous, hi ha altres organismes que

actuen com a paràsits i poden produir malalties en l’home, com són els helmints
i els artròpodes. Tant els helmints com els artròpodes són metazous, és a dir,
organismes amb nombroses cèl·lules interdependents, especialitzades i agrupades
en categories funcionals: teixits, òrgans i aparells o sistemes.
Els helmints són organismes pluricel·lulars, heteròtrofs, eucariotes i mòbils que

s’alimenten per ingestió i no sempre són microscòpics.
Hi ha dos tipus d’helmints:
• Platihelmints (aplanats):
– Trematodes
– Cestodes
• Nematohelmints (anulars o circulars), dels quals destaquen els nematodes.
Platihelmints trematodes
Les característiques d’aquests cucs són:
• Són plans i ovalats.
• Tenen dues ventoses: una oral i una ventral; així queden adherits al teixit
que volen parasitar.
• En general parasiten els animals vertebrats.
• No tenen ni aparell respiratori ni circulatori.
• Tenen una estructura en forma de sac, i el seu aparell digestiu és molt

rudimentari ja que consisteix en una cavitat que s’obre a l’exterior per un
únic orifici que funciona simultàniament com a boca i anus (s’alimenten de
les cèl·lules de l’hoste).
• La seva reproducció és sexual i són hermafrodites: poden ser masculins i Trematode
femenins a la vegada.
Cicle vital
Els helmints trematodes es troben en forma d’ous als vegetals o aigües amb
residus fecals (provinents d’humans infectats). Un cargol d’aigua dolça pot ser
un primer hoste que consumeix aquest vegetal en què els ous es transformen en
larves (primer hoste). El cargol elimina per via digestiva les larves que poden
contaminar vegetals, que poden ser consumits per una vaca (segon hoste). La vaca
pot ser consumida per l’home (tercer hoste), que pot arribar a ser l’hoste definitiu
en el qual es troba el platihelmint en la fase adulta (quan pon ous) i es reprodueix.
L’home elimina ous per la femta, o per la respiració, i s’inicia un altre cop el cicle
vital.
Un exemple d’aquests paràsits és la fascíola hepàtica, responsable de la fascioliasi

hepàtica.
Platihelmints cestodes
• Són cucs aplanats.
Tènia • Parasiten l’intestí de l’home.
• No tenen aparell respiratori , ni circulatori.
• Gairebé sempre són hermafrodites, però poden actuar com a femenins o

masculins.
• També s’anomenen segmentats ja que estan formats per una sèrie d’anells.
En el cas que es trenqui un anell es torna a regenerar.
• Disposen de dues ventoses per adherir-se als teixits.
El seu cicle vital similar als platihelmints anteriors.
Formen part d’aquest grup les tènies intestinals i l’Echinococcus granulosus.

Entre les tènies intestinals més habituals hi ha:
• Tènia solium: mesura de dos a vuit metres, vulgarment coneguda com la

solitària. L’home és l’únic hoste definitiu i es contagia en ingerir carn de
porc contaminada.
• Tènia saginata: és un cuc que en estat adult mesura de quatre a dotze metres.
És excepcional en les persones per la poca resistència dels ous pel suc gàstric.
El contagi es produeix pel consum de carn bovina contaminada amb larves.
L’Echinoccocus granulosus és un cuc que viu en estat adult a l’intestí del gos,
sense produir-li cap mal. El cuc pon ous que s’eliminen per la femta del gos.
L’ésser humà s’infecta en ingerir aliments contaminats o en tocar el gos. Pot
arribar a l’home per la vena porta fins als pulmons i altres òrgans i ocasionar-li
quists hidatídics.
Nematohelmints nematodes
• Són cucs de secció circular.
• Són transparents i si tenen coloració és a causa del seu contingut intestinal. Cucs nematodes
• L’intercanvi de nutrients es realitza a través de la pell.
• Tenen un aparell excretor simple.
• No tenen aparell respiratori ni circulatori.
• Són masculins o femenins i la seva reproducció és sexual.
Alguns exemples són:
• Enterobius vermicularis: són els cucs que sovint parasiten els infants.
• Trichinella spiralis: que produeix la triquinosi. L’home es contagia per

consumir carn de porc crua contaminada amb les seves larves.
Artròpodes
Tot i que els artròpodes en la seva majoria són beneficiosos per a l’ecosistema,
també poden estendre algunes malalties greus i causar danys considerables al
bestiar i els conreus. Fins i tot hi ha diferents espècies que poden causar
infestacions en l’home. Els artròpodes inclouen els insectes, els aràcnids i d’altres.
Poll
Entre els que poden causar infestacions hi ha:
• Àcar de la sarna (sarcoptes scabiei): àcar que causa la sarna, malaltia

cutània altament contagiosa.
• Polls: insectes parasitaris que viuen entre els cabells de les persones
alimentant-se de la seva sang (vegeu figura ??).
• Paparres i puces: artròpodes que parasiten externament un gran nombre

d’animals silvestres, tant mamífers com aus i rèptils i animals domèstics.
També poden picar els humans i transmetre altres agents patògens a través
de la picada.
1.3 Cadena epidemiològica
Les malalties infeccioses són les causades per un agent patogen que passa d’un
L’hoste és l’organisme que
organisme que l’allotja (hoste) a un altre individu, un altre hoste. Per tant, són alberga un altre organisme.
malalties transmissibles i la transmissió es produeix per diferents mecanismes.
D’altra banda, aquestes malalties poden ser infeccions o infestacions.
Una infecció és la penetració i replicació d’un bacteri, virus o fong en el cos

humà que estableix una relació de parasitisme amb l’hoste (l’home en surt
perjudicat).
Una infestació és la penetració i replicació de paràsits com protozous,

helmints i artròpodes (polls, àcars...) en el cos humà que produeix un
perjudici en l’hoste.
Perquè una malaltia infecciosa es transmeti i passi d’un hoste a un altre s’han de
presentar una sèrie de baules que constitueixen la cadena epidemiològica, i també
cal un cert temps perquè es manifesti la infecció en el nou hoste.
Aquestes baules també s’anomenen factors epidemiològics primaris (vegeu

figura 1.7) i són:
• Font d’infecció o reservori
• Mecanisme de transmissió
• Hoste susceptible o receptor
Figura 1.7. Cadena epidemiològi-

ca
També hi ha uns altres factors, anomenats factors epidemiològics secundaris,

que poden influir sobre els primaris. Són factors com l’edat, el sexe, l’estil de
vida, etc.
1.3.1 Font d’infecció o reservori
La font d’infecció és el punt d’origen de la infecció o malaltia infecciosa. És el

lloc on es troba l’agent patogen. Aquest punt d’origen pot ser divers:
Període prodròmic
Període en què es manifesten els
primers signes de malaltia, que
• Éssers humans. En aquest cas es diu que la font d’infecció és homòloga. Hi
són inespecífics: malestar
general, mal de cap, fatiga...
ha diverses situacions:
– Portador: són persones que no presenten clínica (no manifesten ni

signes ni símptomes de la malaltia), però són capaces d’eliminar
microorganismes.
∗ Persona portadora en període d’incubació o portadora precoç.
Encara no manifesta signes ni símptomes de la malaltia però ja
elimina microorganismes.
∗ Persona en període de convalescència. Després de patir la
malaltia segueix eliminant microorganismes, però ja no presenta
manifestacions clíniques de la malaltia.
∗ Persona sana però portadora. Elimina microorganismes malgrat
no haver patit mai la malaltia.
– Malalts: són persones que estan en període prodròmic o d’estat, és
a dir amb simptomatologia més o menys específica i alhora eliminen
microorganismes. En general és més activa com a font d’infecció una
persona malalta que un portador, però epidemiològicament són més
importants els portadors ja que són més difícils d’identificar i, per tant,
de controlar.
• Animals. En aquest cas es diu que la font d’infecció és heteròloga. Tant

els animals malalts com els portadors poden transmetre malalties a l’ésser
humà. Les malalties transmissibles d’animals a l’ésser humà s’anomenen
zoonosis. Els animals poden ser de dos tipus:
– Vertebrats (vacuns i bovins)

– Artròpodes (mosques, mosquits...) (infestacions)
• Materials o objectes inanimats. En aquest cas la font d’infecció també és

heteròloga.
– Terra o sòl: és un hàbitat per a espècies de patògens amb gran

resistència als factors ambientals.
– Aliments
– Aigua
– Objectes infectats. Per exemple, la xeringa amb agulla utilitzada.
El reservori és l’hoste natural o l’hàbitat en què es troben les condicions

necessàries per a la supervivència de l’agent patogen. La font d’infecció és
un habitat ocasional de l’agent patogen.
Quan la font d’infecció és l’ésser humà, és important distingir diversos períodes

epidemiològics segons la capacitat per transmetre l’agent patogen:
1. Període de transmissibilitat. L’individu malalt elimina microorganismes

i, per tant, és contagiós. Aquest període no necessàriament coincideix amb
el període de manifestacions clíniques de la malaltia.
2. Període de latència. Temps que transcorre entre l’exposició a l’agent

patogen i l’inici de la transmissibilitat. En aquest període no s’eliminen
microorganismes i no hi ha possibilitat de contagi.
3. Període d’incubació. Temps que transcorre entre l’exposició i l’inici de les

manifestacions clíniques. És un període molt variable. Es poden eliminar
microorganismes.
4. Període de manifestacions clíniques. Es presenten els signes i símptomes

de la malaltia. Es poden eliminar microorganismes.
De la font d’infecció els agents patògens són eliminats per alguna de les següents
vies d’eliminació:
• Via respiratòria: per l’eliminació de gotícules al respirar o parlar (gotes de

Flügge) que queden suspeses a l’aire o es dipositen en alguna superfície.
• Via digestiva: per la saliva o la femta.
• Via urinària.
• Via cutaneomucosa: a través de la pell i les mucoses.
• Via hemàtica.
1.3.2 Mecanisme de transmissió
El mecanisme de transmissió és el mecanisme que fa servir un agent patogen per

passar de la font d’infecció a l’hoste receptor.
Els mecanismes de transmissió d’un agent patogen poden ser per via directa o per
via indirecta. Depenen d’un seguit de factors:
• Via d’eliminació des de la font d’infecció.
• Capacitat de resistència de l’agent patogen en el medi extern.
• Porta d’entrada a l’hoste receptor.
• Nombre d’organismes necessaris per afectar l’hoste receptor.
La transmissió per via directa es produeix de manera immediata. En general fan

servir aquest mecanisme de transmissió els agents patògens poc resistents a les
condicions del medi extern o que necessiten un contacte perllongat entre la font
d’infecció i l’hoste receptor.
• Contacte físic directe: el microorganisme és eliminat a través de secrecions

i es transmet a l’hoste receptor per contacte directe. És especialment impor-
tant la transmissió a través de les mans contaminades per les secrecions o
per femta, orina, etc. També el contacte físic en les malalties de transmissió
sexual o en una malaltia com la mononucleosi, anomenada col·loquialment
la malaltia del petó, en les malalties de mare a fill per via placentària, i
també a través de mossegades i esgarrapades.
• Per aire: la transmissió del microorganisme es realitza a través de les gotes

de Flügge (generades al parlar i respirar) i les partícules de Wells (gotes
de mida més petita). Aquestes gotes queden suspeses en l’aire durant un
temps i poden ser inhalades pel receptor o dipositar-se sobre superfícies.
No hi ha un contacte físic directe, però sí que es necessita proximitat entre
la font d’infecció i l’hoste susceptible. Exemples: malalties de transmissió
respiratòria com la grip, la tuberculosi o el xarampió.
La transmissió indirecta es dona quan hi ha un vehicle que facilita la transmissió

i sense el qual la transmissió no es produiria. Poden ser vehicles de transmissió:
• Aigua i aliments. L’aigua i els aliments faciliten la transmissió per via

digestiva. L’aigua pot actuar al ser ingerida o al regar les verdures de
consum. Són especialment importants les infeccions per aigua de beguda
contaminada o pel regadiu de verdures que es consumeixen crues. Els
aliments també són una font d’infecció important i poden ser contaminats
des del seu origen (terra o aigua de regar) o bé més tard, durant la seva
manipulació.
• Fòmits, éssers inanimats contaminats des de la font d’infecció. En el

medi hospitalari tenen gran importància epidemiològica. Són possibles
fòmits: material quirúrgic, material clínic com un fonendoscopi i també
joies, bolígrafs, poms de les portes, aixetes...
• Artròpodes. Els animals inferiors com mosques, mosquits, polls, puces o

àcars, que transporten microorganismes de la font d’infecció a un subjecte
sa. Porten l’agent patogen en la seva superfície o a l’interior. També
s’anomenen vectors i poden transmetre l’agent patogen a l’hoste susceptible
directament o indirectament, dipositant-lo sobre menjars o superfícies.
Exemples de malalties produïdes per vectors són el paludisme (malaltia
transmesa per un mosquit), la malaltia de la son (malaltia transmesa per
la mosca tse-tse).
1.3.3 Hoste susceptible o receptor
L’hoste susceptible és el candidat a emmalaltir i l’última baula de la cadena

epidemiològica.
Les vies d’entrada a l’hoste susceptible poden ser diverses (vegeu imatge figura
1.8):
• Respiratòria
• Digestiva
• Cutaneomucosa
• Hemàtica
• Placentària
• Urinària
F igura 1.8. Vies d’entrada de l’agent patogen
Hi ha una sèrie de factors en el receptor que poden afavorir l’aparició d’una

malaltia. Sobre alguns d’aquests factors es pot actuar, sobre d’altres no. Alguns
dels factors que influeixen en la susceptibilitat són:
• Edat. És un factor important que no es pot modificar. Hi ha grups d’edat

que per les seves característiques són més susceptibles a les infeccions, com
els lactants, els nens i les persones d’edat avançada. En canvi, el sexe no
sembla tenir influència sobre la susceptibilitat.
• Genètica. També és un factor que no es pot modificar i que en general no

influeix en la susceptibilitat.
• Altres factors modificables: l’estat nutricional, els hàbits higiènics, l’estrès

i la fatiga i els tractaments farmacològics agressius.
La susceptibilitat de l’hoste receptor és la capacitat que té per ser envaït per

l’agent patogen. La resistència és just el contrari.
1.4 Principals malalties transmissibles
Les malalties infeccioses són la causa d’una de cada tres morts al món i són
un problema important de salut pública. Estan causades per microorganismes
patògens (bacteris, virus, fongs i protozous) que entren al cos i es multipliquen fins
que produeixen la malaltia. Cada microorganisme s’instal·la i prolifera en un lloc
diferent del cos humà, depenent de la seva via d’entrada i les seves característiques.
Les persones que porten pròtesis ortopèdiques o vàlvules cardíaques o neurolò-

giques tenen un risc afegit de tenir infeccions oportunistes en aquests dispositius
permanents.
La majoria de malalties infeccioses es transmeten d’uns individus als altres i poden

afectar qualsevol persona. Tothom té unes quantes infeccions al llarg de la seva
vida. La majoria són lleus, però algunes poden ser molt greus i portar a la mort
de manera ràpida.
Quan d’una malaltia infecciosa es produeix un nombre de casos que excedeix

clarament la freqüència prevista es parla d’epidèmia o de brot epidèmic.
Si la malaltia transmissible té un nombre de casos més elevat en una zona

geogràfica concreta és diu que és una malaltia endèmica en aquella zona.
Es parla de pandèmia quan en un període de temps el nombre de casos d’una de-

terminada malaltia infecciosa és més elevat de l’esperat i abasta àrees geogràfiques
molt més àmplies que les d’un país.
Les malalties infeccioses es classifiquen segons els grups de microorganismes que

les produeixen:
• Bacterianes
• Víriques
• Fúngiques
• Per protozous
• Per artròpodes
1.4.1 Malalties produïdes per bacteris
El ventall de malalties que provoquen els bacteris és molt ampli. Algunes són
produïdes per estafilococs (Staphylococcus), estreptococs (Streptococcus), clos-
tridis (Clostridium), micobacteris, legionel·les, salmonel·les, brucel·la, vibrions i
del gènere bacillus.
Estafilococs
Els estafilococs són un gènere de bacteris grampositius, amb forma de cocs i

agrupats formant raïms. Són microorganismes àmpliament distribuïts a la natura,
i també formen part de la flora normal. El més important és l’Staphylococcus
aureus, també anomenat estafilococ daurat, perquè elabora un pigment de color
groc. És patogen facultatiu. Aquest microorganisme el transmeten els portadors
asimptomàtics, que el porten a la mucosa nasal, i afecta fonamentalment les
persones debilitades. Per això és un microorganisme molt important en les
infeccions intrahospitalàries. Si afecta la pell i les mucoses, produeix processos
inflamatoris, piògens (amb pus) i supuratius. Exemple: furóncols o infeccions de
ferides.
En els nadons produeix el que es coneix com a síndrome de la pell escaldada.

En les dones que fan servir tampons durant el període menstrual pot provocar
una patologia molt greu anomenada xoc tòxic, de desenvolupament molt ràpid
amb fallida multiorgànica, insuficiència renal i hepàtica. Les infeccions més greus
són les septicèmies. Aquest microorganisme fabrica una toxina que pot provocar
intoxicacions alimentàries en cremes i productes de pastisseria contaminats i mal
conservats.
Normalment el tractament es fa amb penicil·lines i derivats, però hi ha moltes

soques resistents i per tant també es fan servir altres antibiòtics.
Altres espècies d’estafilococ són: S. epidermidis i S. saprofiticus, que només

actuen com a patògens oportunistes, produint infeccions a la pell i mucoses (el
primer, en malalts amb catèters).
Estreptococs
Són un gènere de bacteris grampositius, amb forma de cocs i agrupats formant

cadenes. Són microorganismes àmpliament distribuïts a la natura, i alguns
formen part de la flora normal, però també hi ha patògens oportunistes i d’altres
patògens. El més important és l’Streptococcus pneumoniae o pneumococ, que
produeix pneumònia, i l’Streptococcus meningitidis o meningococ, que produeix
la meningitis. Altres espècies produeixen infeccions de les vies respiratòries
superiors com faringitis, amigdalitis, laringitis, otitis etc.
Bacterièmia
Presència de bacteris a la sang.
El més freqüent (apareix en el 90% de les infeccions per estreptococs) és
La septicèmia és una infecció l’Streptococcus pyogenes, que es troba a la flora normal de moltes persones sanes.
generalitzada amb els bacteris a
la sang. Produeix angines o sinusitis habitualment, però també pot produir septicèmies,
meningitis i endocarditis. Si les angines no es curen bé, al cap de 2-5 setmanes
poden aparèixer complicacions consistents en danys en el teixit connectiu de les
articulacions, que provoquen poliartritis (febre reumàtica) i cardiopatia reumàtica
valvular i glomerulonefritis.
També pot produir infeccions de la pell, com l’erisipela, que afecta general-
ment persones grans a la cara, amb aparició de zones inflamades i vermelles.
L’escarlatina acostuma a aparèixer després d’una infecció faríngia i es produeix
una exantema al tronc, coll i extremitats. Totes aquestes infeccions de vies

respiratòries es transmeten a través de gotes.
Els estreptococs del grup viridans són els que intervenen en la càries dental i
produeixen infeccions en persones amb valvulopaties.
El tractament de les infeccions provocades per estreptococs es fa amb penicil·lines

i derivats, sempre que no apareguin resistències.
Clostridis
El gènere Clostridium correspon a un grup de bacteris grampositius, anaeròbics

estrictes que poden formar espores. Poden viure en hàbitats molt diferents: al sòl,
sobre material vegetal i animal en descomposició. També poden formar part de la
flora intestinal de l’home. Algunes espècies són patògenes per als humans, perquè
produeixen exotoxines que provoquen malalties greus.
• El C. botulinum produeix una neurotoxina que provoca el botulisme, que

és una intoxicació alimentària molt greu i amb freqüència mortal que
es produeix després d’ingerir aliment contaminat pel bacteri. Aquest
bacteri viu normalment a terra o a l’aigua, però les seves endòspores poden
contaminar aliments crus, provinents de vegetals o d’animals, abans de la
seva recol·lecció o sacrifici. Per evitar la toxiinfecció els aliments s’han de
cuinar de forma que les espores de C. botulinum es desactivin i la toxina
quedi destruïda. S’aconsegueix escalfant-los a 85°C, durant com a mínim
cinc minuts, o a 121°C durant tres minuts a una pressió determinada.
• El C. perfringens és un agent causal de la gangrena gasosa, una forma de

necrosi (gangrena) que pot ser potencialment mortal. Es presenta de manera
sobtada en el lloc d’un traumatisme o ferida quirúrgica, contaminada amb
el bacteri, que es multiplica i produeix exotoxines que fan malbé els teixits
i provoquen necrosi del teixit muscular.
• El C. tetani és l’agent causal del tètanus. Aquest bacteri es troba ge-

neralment a la terra, els fems, les escombraries i el tracte digestiu de
les persones sanes. Els símptomes principals del tètanus són rigidesa i
espasmes musculars, que poden arribar a ser molt forts i dolorosos. Aquests
espasmes afecten els músculs de la cara, el coll, el tòrax i l’esquena, i
poden estendre’s cap avall. En funció dels músculs afectats, la persona pot
patir problemes respiratoris, dificultats per empassar i arqueig de l’esquena.
Sense tractament, una de cada quatre persones mor. Aquesta malaltia no es
contagia d’una persona a una altra.
• El C. difficile és l’agent causal de quadres diarreics, que en l’ambient

hospitalari pot provocar la colitis pseudomembranosa.
Micobacteris
Els micobacteris (Mycobacterium) són bacils aerobis que no formen espores i

causen greus malalties com la tuberculosi i lepra. El Mycobacterium tuberculosis,
també anomenat bacil de Koch, causa la majoria de tuberculosis (TB). La tubercu-
losi sol atacar els pulmons, però també pot afectar altres parts de l’organisme, com
el sistema nerviós central, el sistema limfàtic, el sistema circulatori, el sistema ge-
nitourinari, el sistema gastrointestinal, els ossos o les articulacions. Els símptomes
clàssics de la TB pulmonar són una tos crònica, amb esput sanguinolent, febre,
suors nocturnes i pèrdua de pes. La infecció d’altres òrgans causa una àmplia
varietat de símptomes. És un microorganisme que es multiplica lentament, però
s’encomana per via aèria, quan les persones infectades tussen, esternuden, etc.
Un terç de la població actual del món està infectada amb M. Tuberculosis i en
la majoria de casos la malaltia no es desenvolupa completament. Les infeccions
asimptomàtiques i latents són les més habituals. Suposa una situació de risc tenir
el sistema immunitari compromès per medicaments immunosupressors, l’abús de
drogues o la sida. El tractament de la tuberculosi és complicat i requereix llargs
tractaments amb diversos antibiòtics.
Legionel·la
La legionel·la és un bacteri habitual en molts ambients aquàtics. Va ser descoberta

després d’un brot epidèmic el juliol de 1976 entre els assistents a una convenció
de la Legió Americana a Filadèlfia.
Són agents causals de la malaltia dels legionaris i de la febre de Pontiac.

Es troben disseminats en els sistemes de refrigeració, d’aigua calenta, de fonts,
etc. La transmissió de Legionella es produeix per la inhalació d’aerosols que
contenen petites gotes amb els bacteris, però la transmissió persona a persona
no ha estat demostrada. El període d’incubació pot ser de fins a dues setmanes.
Els símptomes inicials són similars a la grip, amb febre, calfreds i tos seca, i en
fases més avançades amb símptomes de pneumònia. També pot provocar diarrea
i nàusea.
Salmonel·la
La salmonel·la és un gènere de bacteris de distribució universal que es transmet per

contacte directe o contaminació causada durant la manipulació i el processament
d’aliments especialment en carn vermella o d’aviram, ous i llet. Pot arribar
a produir dos tipus de patologies depenent del serotip: gastroenteritis o febres
tifoidees.
• Gastroenteritis. Són molt freqüents a l’estiu amb un període d’incubació

d’entre cinc hores i cinc dies. El contagi es produeix per via digestiva, en
consumir aliments o begudes contaminats. La contaminació es pot produir
directament (perquè l’aigua o el menjar contenen restes de femtes o vòmits),
a través de mosques (que amb les seves potes transporten microorganismes
de les femtes a altres llocs) o per contacte amb les mans o la pell de persones
portadores sense una higiene adequada.
• Febres tifoidees. Són excepcionals en els països desenvolupats, encara

que actualment podem trobar brots per culpa de la situació socioeconòmica.
L’únic reservori és el ser humà. S’elimina per la femta. Tenen un quadre
clínic de bacterièmia que pot arribar a ser molt greu, amb febre alta amb
obnubilació, bradicàrdia i leucopènia.
Brucel·la
La brucel·la és un grup de bacteris cocs gramnegatius que causen la brucel·losi,

que és una zoonosi. Es transmet per contacte amb animals que tenen el bacteri.
Pot ser per menjar aliments infectats, consum de llet o làctics fets amb llet crua
o pel contacte directe amb un animal infectat o per inhalació d’aerosols, com és
el cas de persones que treballen com a ramaders. La transmissió entre humans és
molt rara però possible. La malaltia ocasiona símptomes similars als de la grip
amb pics de febre alta que apareixen i desapareixen. Per aquest motiu també es
coneix amb el nom de febres ondulants o febres de Malta. La malaltia pot arribar
a ser crònica. Es tracta amb antibiòtics.
Vibrions
Els vibrions són bacils amb forma de coma que viuen en aigua dolça i marina.
Algunes espècies són patògenes per a l’home i provoquen malalties en el tracte
digestiu, i també poden infectar ferides obertes i causar una sèpsia.
Destaquen les següents:
• Vibrio cholerae. És un agent que causa el còlera, malaltia infecciosa

intestinal aguda causada per la ingestió d’aliments o aigua contaminats pel
bacteri. Té un període d’incubació curt, d’un a cinc dies. El bacteri produeix
una enterotoxina que causa una diarrea copiosa, indolora i aquosa que pot
conduir a una greu deshidratació i a la mort si no es tracta amb rapidesa.
També pot provocar vòmits. Sovint es presenta com una epidèmia i es
considera endèmica en molts països. En el transcurs de la història s’han
produït diferents pandèmies.
• Vibrió parahemolític, que provoca quadres de gastroenteritis.
’Bacillus’
El Bacillus és un gènere de bacteris, bacils que en condicions adverses formen una

endoespora resistent a les altes temperatures i als desinfectants químics corrents.
El Bacillus anthracis produeix el carboncle o àntrax mitjançant el contacte amb

l’espora del bacteri, que sovint apareix en productes animals infectats. El contacte
es produeix a partir de la seva respiració, ingesta o a partir d’àrea de pell lesionada.
No hi ha contagi directe entre persones. Els símptomes comencen entre el primer

dia i dos mesos després de contraure la infecció.
Hi ha diferents tipus de carboncle: cutani, pulmonar, gastrointestinal i provinent

d’una injecció. Si és cutani, es formen petites butllofes amb inflamació al voltant
que freqüentment es converteixen en úlceres indolores amb un centre negre. La
de tipus pulmonar provoca febre, mal de pit i dispnea. La de tipus intestinal causa
diarrea, que pot contenir sang, dolor abdominal, nàusea i vòmits. La infecció
provinent d’una injecció produeix febre i abscés al lloc d’injecció.
1.4.2 Malalties produïdes per virus
Les infeccions causades per virus s’anomenen viriasi o virosi. Les infeccions
virals ocorren quan un organisme és envaït per virus patògens i/o partícules
virals contagioses (virions). Els virus a les partícules víriques s’adhereixen a la
superfície i/o penetren les cèl·lules susceptibles.
Hi ha un ampli ventall de virosis:
• La majoria són infeccions lleus con el refredat comú causat per rinovirus i
coronavirus.
• Els quadres de gastroenteritis causats per rotavirus i adenovirus poden

afectar adults, nens i nadons.
• Alguns virus estan associats a malalties de transmissió sexual, com el VIH

associat a la sida i el virus de l’herpes associat a herpes genital.
Altres infeccions víriques importants són:
• La grip, malaltia produïda pels virus influenza A i B. Es presenta en forma

d’epidèmia estacional i ha produït pandèmies mundials com la d’Espanya
el 1919. Afecta de manera més greu les persones d’edat avançada, nadons
i persones que presenten altres patologies respiratòries i cardiovasculars.
• La bronquiolitis aguda del lactant provocada pel virus respiratori sincitial,

que afecta de manera greu nens menors de dos anys.
• La síndrome respiratòria aguda greu SARS, provocada per coronavirus i

causant de brots epidèmics importants i la Covid-19, que ha provocat una
pandèmia a escala mundial.
• El virus parainfluença és responsable del crup laringi dels nens, que causa
una obstrucció aguda de la via aèria superior, molt freqüentment en la
infància.
• El Xarampió és una malaltia vírica aguda més greu en infants molt petits
i en adults. És altament contagiosa i s’incuba en les vies respiratòries altes.
Es presenta en forma d’erupció vermellosa a la pell, que pot cobrir tot el

cos. Dura, com a terme mitjà, entre set i deu dies. Poden presentar-se
complicacions per superinfecció bacteriana, que inclouen otitis, pneumònia
i encefalitis o estat de desnutrició. El xarampió és una malaltia que dona
immunitat de per vida. Gràcies a la vacunació, des de l’any 2000 el nombre
de casos de xarampió a Catalunya és molt baix.
• El virus de la rubèola causa una malaltia aguda exantemàtica i febril lleu

en els nens i els adults. És molt contagiosa i es transmet per gotícules en
l’aire, per la qual cosa la infecció durant l’embaràs, sobretot en el primer
trimestre, pot ser causa d’avortament espontani, mort fetal, mort prenatal
o malformacions congènites, que constitueixen l’anomenada síndrome de
rubèola congènita.
• La parotiditis provocada pel virus de les galteres es transmet de la mateixa

manera que la rubèola. També és molt contagiosa i es manifesta amb una
inflamació de les glàndules paròtides. Si no es cura bé, poden quedar
seqüeles de per vida.
• La ràbia és una malaltia aguda causada per la infecció pel virus de la

ràbia (un Rhabdovirus), que infecta el sistema nerviós central i causa
encefalitis. El virus es troba a la saliva i a les secrecions dels animals
infectats (gossos, gats, ratpenats, guilles, fures, llops i rates) i s’inocula a
l’home per mossegada. Els símptomes de la malaltia poden tardar entre 60
i 300 dies a manifestar-se i poden provocar la mort.
El tractament antivíric disminueix el temps dels símptomes i la vacunació acon-

segueix disminuir de forma eficaç el nombre d’infeccions. Però la majoria de
tractament estan encaminats a mantenir-se en repòs, en un ambient ventilat, beure
molts líquids, fer menjars lleugers, alleujar la simptomatologia amb medicació i
rentar-se sovint i correctament les mans.
1.4.3 Malalties produïdes per prions
Els prions són agents semblants als virus, però només estan formats per proteïna.
Hi ha algunes malalties neurològiques greus associades a aquests agents patògens,
com són la malaltia de les vaques boges o l’encefalopatia espongiforme bovina,
que passa a l’home per ingestió de carn infectada. Un exemple és la malaltia de
Creutzfeldt-Jakob, caracteritzada per demència progressiva i espasmes muscu-
lars.
1.4.4 Malalties produïdes per fongs
Les infeccions causades per fongs s’anomenen micosis. Les més freqüents són les
candidiasis i les tinyes o dermatofitosis.
Les candidiasis més freqüents són produïdes pel llevat càndida albicans. És
freqüent la candidiasi oral, que presenta una plaques blanques, delimitades i
doloroses que apareixen a la mucosa bucal i faríngia dels nounats o persones
immunodeprimides. També s’anomena muguet.
La candidiasi vulvovaginal pot presentar-se després d’un tractament antibiòtic

que elimina la flora bacteriana habitual de la mucosa vaginal i permet el creixe-
ment de la càndida albicans de manera oportunista.
La candidiasi dels plecs cutanis s’origina en els plecs cutanis on s’acumula la

suor, i la humitat pot macerar la pell i afavorir la presència de fongs. La candidiasi
cutània es manifesta en àrees eritematoses, humides i brillants. Pot aparèixer a
sota els pits, als engonals, etc.
La tinya és una malaltia cutània produïda per diferents tipus de fongs que varien
segons la part del cos. Són infeccions que afecten la pell, el pèl o les ungles. Es
manifesten amb una placa arrodonida que a mesura que creix forma una espècie
de roda. És una afecció molt contagiosa. La desnutrició, els hàbits higiènics
deficients o el contacte amb persones o animals que la pateixen incrementa el
risc de patir-la.
Els tipus més freqüent de tinya són:
• Peu d’atleta: és una infecció a la pell dels peus que presenta irritació, prurit
i descamació entre els dits dels peus. Les causes que afavoreixen aquesta
infecció són la sudoració i l’assecat deficient.
• Tinya inguinal: aquest tipus afecta més els homes i apareix en èpoques de
calor.
• Tinya del cuir capil·lar: és molt contagiosa, sobretot en nens.
1.4.5 Malalties produïdes per paràsits
Les malalties parasitàries o parasitosi són malalties produïdes per paràsits, com
poden ser protozous, helmints o artròpodes.
Protozous
Algunes d’aquestes malalties són malalties tropicals i més pròpies de zones càlides.
És el cas de la malària i la malaltia de la son.
• Malària o paludisme. És provocada pel plasmodi, afecta els glòbuls

vermells i el fetge. Provoca cicles de febres seguits d’un estat d’abatiment
general i anèmia. El trozozou es transmet a l’home per la picada del mosquit
femella del gènere Anopheles.
• Malaltia de la son. La provoca el tripanosoma, que es transmet a l’home

amb la picada de la mosca tse-tse, i afecta el sistema nerviós central amb
febre, sudoració i somnolència.
• Toxoplasmosi. Produïda pel Toxoplasma gondii, que ocasiona manifestaci-

ons variades, des d’afectació lleu dels ganglis limfàtics fins a malaltia de
l’SNC, que pot ser mortal, corioretinitis i retard mental. La forma més
comuna de contagi és per excrements de gats, encara que també és possible
per carn crua o poc cuinada de vaca, porc o bé que contingui quists als teixits.
Altres vies de contagi són la transplacentària o per transfusió de sang.
• Giardiosi. És una infecció de l’intestí prim per Giardia lamblia, que pot cur-
sar de forma asimptomàtica o produir flatulència intermitent i malabsorció
crònica. La transmissió més comuna és per aigua contaminada amb femta
infectada.
Helmints
Les helmintiasis són causades per cucs paràsits.
• Ascaridiosi. Infecció per Ascaris lumbricoides, que ocasiona símptomes

pulmonars precoços i intestinals tardans. És la infecció intestinal per
helmints amb més prevalença. La infecció comença amb la ingestió d’ous
continguts en femta humana.
• Hidatidosi. Infecció per larves d’Echinococcus granulosus que pot provo-

car la formació de quists al fetge o, de manera més esporàdica, en altres
òrgans. La via d’entrada és digestiva, afavorida per mals hàbits higiènics.
El contagi es produeix per ous presents en excrements procedents de gossos,
llops i altres cànids que són ingerits per animals herbívors o pels humans.
Artròpodes
Les malalties causades per artròpodes s’anomenen ectoparasitosis. Són produï-

des per artròpodes que infesten la superfície corporal, com els polls que ocasionen
la pediculosi o el Sarcoptes scabiei, que causa la sarna (vegeu figura 1.9).
F i g u r a 1 . 9 . Sarcoptes scabiei
Font: Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat

1.4.6 Malalties de transmissió sexual
Les malalties de transmissió sexual (MTS) són infeccions que es transmeten d’una
persona a una altra a través del contacte sexual.
Els agents causals de les MTS són bacteris, virus, fongs i altres paràsits. Hi ha
més de vint tipus d’MTS. D’entre les més conegudes cal destacar:
• La gonorrea, la sífilis o la infecció per clamídia, causades per bacteris.
• La sida, l’herpes o el papil·loma, causades per virus.
• La tricomoniasi, causada per protozous.
Els organismes que causen les malalties de transmissió sexual poden passar d’una
persona a una altra per la sang, el semen, el fluid vaginal o altres fluids corporals,
però de vegades aquestes infeccions es transmeten per vies que no són sexuals,
com de mare a fill durant l’embaràs o el part, o bé per compartir agulles o en
transfusions de sang.
S’ha de tenir present que és possible el contagi de malalties de transmissió sexual

amb persones que aparentment estan sanes i que fins i tot poden no saber que tenen
la infecció, ja que les MTS no sempre presenten símptomes o poden presentar una
diversitat de signes i símptomes.
Qualsevol persona que tingui relacions sexuals és susceptible de patir una infecció
de transmissió sexual. La prevenció més efectiva de les ITS és l’ús del preservatiu
masculí de làtex.
• Infecció per clamídia. És una infecció bacteriana de l’aparell genital que

pot ser difícil de detectar perquè en els primers estadis acostuma a causar
pocs signes i símptomes, o no en presenta cap i quan apareixen, en general,
són moderats i desapareixen.
• Gonorrea. A banda de l’aparell genital, també pot afectar la boca, la

gola, els ulls i l’anus. En general els primers símptomes de la gonorrea
apareixen en un termini de deu dies després de l’exposició. No obstant
això, algunes persones poden haver estat infectades durant mesos abans de
presentar signes o símptomes.
• Infecció per Trichomonas vaginalis, també anomenada tricomoniasi. És

causada per un paràsit unicel·lular microscòpic que es propaga durant
l’acte sexual amb una persona que ja té la infecció. En els homes el
microorganisme generalment infecta les vies urinàries, però sovint no causa
símptomes. En les dones, la tricomoniasi generalment infecta la vagina, i
causa des d’irritació lleu fins a inflamació intensa.
• Herpes genital. És causat per un tipus de virus de l’herpes simple (Herpes

simplex, HSV) que ingressa en el cos a través de petites lesions a la pell o les
membranes mucoses. La majoria de les persones amb HSV no saben mai

que tenen el virus, atès que no hi ha signes ni símptomes, o bé són tan lleus
que passen desapercebuts, però és molt contagiós. Quan s’observen signes
i símptomes, el primer episodi en general és el pitjor. Algunes persones no
tenen mai un segon episodi, però n’hi ha d’altres que poden tenir episodis
recurrents durant dècades.
• Infecció per virus del papil·loma humà (VPH). És un dels tipus més
freqüents d’infeccions de transmissió sexual en els homes. Algunes formes
augmenten el risc que les dones pateixin càncer de cèrvix (cervical o de coll
d’úter). Altres formes causen berrugues genitals.
• Infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). És un virus

que interfereix en l’habilitat del cos de combatre virus, bacteris i fongs que
provoquen infeccions i sida. És una malaltia crònica que posa en risc la vida.
Inicialment és possible que no es presenti cap símptoma o que es presenti
una malaltia similar a la grip, generalment de dues a sis setmanes després
del contagi.
• Hepatitis A, B i C. Són infeccions virals contagioses que afecten el fetge.

De les tres, les hepatitis B i C són les més greus, però totes poden fer que el
fetge s’inflami. Algunes persones no manifesten mai signes ni símptomes,
però en aquelles que sí que es manifesten, els signes i símptomes poden
aparèixer diverses setmanes després de l’exposició,
• Sífilis. És una infecció bacteriana. La malaltia afecta els genitals, la pell i les
membranes mucoses, però també pot actuar en moltes altres parts del cos,
fins i tot al cervell i al cor. Els signes i símptomes de la sífilis poden ocórrer
en quatre etapes: primària, secundària, latent i terciària. També hi ha una
afecció anomenada sífilis congènita que ocorre quan una dona embarassada
amb sífilis transmet la malaltia al nadó no nascut.
1.4.7 Zoonosi
Les zoonosis són infeccions transmissibles, en condicions naturals, entre els

animals vertebrats i les persones, encara que en realitat només es consideren
zoonosis aquelles que de forma habitual impliquen una transmissió d’animal a
humà.
L’antropozoonosi o zoonosi inversa es dona quan el reservori és l’home, i

és qui transmet la malaltia als animals.
La zooantroponosi es dona quan el reservori és alguna espècie animal que
transmet la infecció a l’home.
La transmissió d’aquestes malalties pot ser directa, des dels animals a les persones
a través de l’aire o per contacte de saliva o mossegades i esgarrapades, o indirecta,
a través dels aliments, de l’aigua o de vectors.
Les zoonosis afecten la població en general, i també poden afectar molt es-
pecialment treballadors de sectors en contacte amb animals, com és el sector
de la ramaderia. En aquests casos la zoonosi es converteix en unamalaltia
professional:
• Treballadors de laboratoris d’investigació biològica en hospitals i sanatoris.
• Treballadors dedicats a la càrrega, descàrrega o transport de mercaderies.
• Manipuladors de restes d’animals com carnissers, cuiners, etc.
• Persones que fan treballs en contacte directe amb animals, amb vectors de
o amb els reservoris de la infecció.
Són un problema per a la salut pública actual, a Catalunya i en molts altres països
arreu del món.
Pel que fa a les zoonosis alimentàries, l’Agència de Salut Pública de Catalunya

(ASPCAT) realitza la vigilància dels agents zoonòtics que poden tenir un fort
impacte en la salut de les persones, mitjançant la recollida i l’anàlisi de mostres
d’aliments i d’aigua, així com de la detecció i el control d’aquestes malalties en
animals i en carns als escorxadors i als establiments de manipulació de caça.
Pel que fa a les zoonosis no alimentàries, l’ASPCAT s’ocupa de la tramitació

i coordinació d’actuacions en casos d’agressions de determinats animals a una
persona. Per exemple, en casos de sospita de ràbia animal. També realitza
actuacions de control sobre el medi, per tal que els vectors de malaltia estiguin
per sota dels llindars de tolerància.
Leishmaniosi
La leishmaniosi pot afectar tant
A més, hi ha altres malalties infeccioses (bacterianes i víriques) que encara que
els gossos com els éssers habitualment no es transmeten entre l’home i els animals, poden afectar-los, per
humans. Es transmet a través de
la picada d’insectes flebòtoms a les quals també s’utilitza el terme zoonosi. Es tracta d’agents que viuen com
del gènere Phlebotomus i
d’altres similars. sapròfits en certs medis i són font d’infecció tant per a l’home com per als animals,
com per exemple la leishmaniosi.
S’utilitzen diferents mètodes per combatre aquestes malalties. Alguns són de

tipus preventiu: desparasitaments, desinfeccions i desratitzacions de llocs públics,
eliminant els reservoris i vectors. També s’utilitzen les vacunes.
Als llocs de treball, per tal d’evitar les zoonosis professionals és necessari fer servir
una metodologia de treball i uns equips de protecció individual adequats.
Les mesures preventives per a la població en general consisteixen a:
• Control i inspecció dels establiments elaboradors de productes d’origen

animal.
• Desparasitament intern i extern d’animals de companyia, gats i gossos.
• Educació de la població fent que prengui consciència del risc de les

zoonosis.
Les zoonosis es poden classificar segons l’agent patogen que les produeix entre
zoonosis bacterianes, víriques i parasitàries. Algunes de les zoonosis més
conegudes són:
• Brucel·losi.
• Triquinosi.
• Ràbia.
• Teniosis humanes, que requereixen diversos hostes intermedis per comple-

tar el seu cicle evolutiu.
• Altres zoonosis que es transmeten a través de vectors com insectes.
1.5 Mesures de prevenció
Les mesures de prevenció actuen sobre les diferents baules de la cadena epidemi-
ològica. Tenen dos objectius principals:
• Evitar els efectes negatius de la malaltia
• Promocionar la salut
En la prevenció de les malalties transmissibles s’intenta trencar la cadena epidemi-

ològica, evitant l’aparició o propagació de les malalties transmissibles. Per evitar
la transmissió de la malaltia les mesures es poden aplicar sobre:
• La font d’infecció
• Els mecanismes de transmissió
• L’hoste receptor
1.5.1 Mesures sobre la font d’infecció
Les mesures sobre la font d’infecció s’apliquen sobre el punt d’origen de la

infecció, que és on es troba l’agent patògen.
Algunes d’aquestes mesures són:
• Diagnòstic i tractament precoç. L’important és fer el diagnòstic el més

ràpid possible i aplicar el tractament de manera ràpida i completa.
• Enquesta i fitxa epidemiològica. L’enquesta epidemiològica consisteix en

un interrogatori clínic de les dades relacionades amb la situació de salut
del pacient. Per exemple, es pregunta al pacient què ha menjat els últims
dies, on i amb qui ha estat... Totes aquestes dades, així com l’analítica i el
diagnòstic, es registren en una fitxa epidemiològica.
• Declaració obligatòria. Si alguna malaltia és de declaració obligatòria s’ha

de notificar al departament de salut pública per tal de tenir-la controlada.
• Aïllament, vigilància i quarantena. Per evitar l’aparició de nous casos de

vegades és necessari l’aïllament a casa o hospitalari.
• Desinfecció i desparasitament. Són mesures que complementen les

anteriors i tenen com a objectiu la destrucció dels agents eliminats pels
pacients. Poden realitzar-se de manera concurrent (és a dir, mentre el
pacient està malalt) o bé final (quan el pacient ja no hi és). Aquestes últimes
són les més freqüents.
• Educació sanitària. S’ofereix al pacient la informació necessària i les

mesures per evitar que transmeti la malaltia als seus familiars. Per exemple,
utilitzar lleixiu per rentar plats i coberts en cas d’hepatitis A o bé llençar
lleixiu a la femta abans d’eliminar-la.
1.5.2 Mesures sobre els mecanismes de transmissió
Les mesures sobre els mecanismes de transmissió s’apliquen sobre el mecanisme

que fa servir un agent patogen per passar de la font d’infecció a l’hoste receptor.
Aquestes mesures són:
• Sanejament. La finalitat del sanejament és regular els factors que inci-

deixen en la salut pública i personal. El sanejament pot ser general o bé
específic.
– El sanejament general inclou l’abastiment d’aigües potables, depura-

ció i eliminació d’aigües residuals, eliminació de deixalles, control
sobre aliments, higiene d’edificis públics i lluita contra la contamina-
ció.
– El sanejament específic inclou la desinfecció, desratització i desinsec-
tació dels espais on resideix l’home i pot aparèixer alguna malaltia
transmissible.
1.5.3 Mesures sobre l’hoste susceptible
Les mesures sobre l’hoste susceptible s’apliquen sobre l’última baula de la cadena
epidemiològica; per tant, sobre l’individu susceptible d’emmalaltir.
Aquestes mesures són:
• Immunització. Les mesures preventives sobre l’hoste susceptible pretenen

augmentar el seu estat de resistència utilitzant la immunització mitjançant
vacunes i sèrums d’anticossos.
– Vacunes: immunització artificial activa amb les quals l’hoste crea els
seus propis anticossos.
– Sèrums d’anticossos artificials: immunització artificial passiva.
• Educació sanitària. L’objectiu de l’educació sanitària és que l’hoste

adquireixi uns hàbits sanitaris i higiènics per tal de promoure la salut i
erradicar la malaltia. L’hoste ha de conèixer mesures d’higiene (rentat
de mans, rentat dels aliments abans del consum, tossir amb cura...) i ha
de conèixer quins són els hàbits alimentaris adequats per tenir una bona
nutrició. Les mesures de prevenció aplicades sobre la font d’infecció o bé
sobre els mecanismes de transmissió són mesures de prevenció secundària,
perquè la cadena epidemiològica ja ha començat. En canvi, les mesures
de prevenció aplicades sobre l’hoste susceptible són mesures de prevenció
primària, ja que la cadena epidemiològica no s’ha iniciat.
2. Les infeccions nosocomials
Les infeccions sobrevingudes als pacients durant la seva estada a l’hospital

s’anomenen infeccions nosocomials oinfeccions hospitalàries. És a dir, són
infeccions adquirides als hospitals.
Malgrat el progrés actual de l’atenció als hospitals i de la salut pública en general,

actualment es produeixen infeccions en pacients hospitalitzats que també poden
afectar el personal que els atén. Per tant, les infeccions nosocomials són un
problema de salut pública molt important i actual, no només per la morbiditat i
mortalitat que causen sinó també per la despesa econòmica que suposen.
Al llarg del segle XX les han provocat diferents agents i, a més, aquestes infeccions
resulten difícils de tractar. Per això és molt necessari aplicar sistemes de
vigilància i mesures de control adients per prevenir-les.
2.1 Concepte de les infeccions nosocomials
Perquè una infecció pugui ser considerada nosocomial cal que no existeixi en el
moment de l’admissió del pacient al centre sanitari i que s’hagi desenvolupat amb
posterioritat. Una infecció nosocomial és una infecció que el pacient contrau a
l’hospital. El pacient hi ha ingressat per una raó diferent d’aquesta infecció, que
no s’havia manifestat ni estava en període d’incubació en el moment de l’ingrés.
A l’hospital hi ha moltes persones malaltes, que són més vulnerables pel seu estat
immunitari o per la presència de ferides o perquè se sotmeten a tractaments i tèc-
niques diagnòstiques. Per tant, són susceptibles de contraure una infecció. També
afavoreix l’aparició d’aquestes infeccions l’ambient hospitalari, on els tractaments
amb antibiòtics han ocasionat el desenvolupament de microorganismes resistents
als antibiòtics que constitueixen una flora hospitalària endèmica.
Les infeccions nosocomials es defineixen com qualsevol infecció adquirida

durant el temps que el pacient està ingressat i que es pot manifestar mentre
dura l’estada a l’hospital o després de l’alta.
Aquestes infeccions estan relacionades amb l’hospitalització i amb els procedi-

ments realitzats al pacient a l’hospital.
El concepte d’infecció nosocomial comprèn:
• Les infeccions en pacients ingressats en qualsevol altre establiment d’a-

tenció sanitària, com centres sociosanitaris, centres d’hemodiàlisi, centres
d’atenció primària, consultes externes i pacients en atenció domiciliària.

Són el que es coneix com a infeccions associades amb l’atenció sanitària.
• Les infeccions contretes a l’hospital, però que es manifesten després de l’alta

hospitalària.
• Les infeccions ocupacionals del personal sanitari a conseqüència de l’a-

tenció als pacients.
La infecció nosocomial és un problema de salut pública important de distribució

mundial que afecta tots els països independentment del seu desenvolupament
socioeconòmic i que es pot presentar de manera endèmica o en forma de brot.
Brots d’infeccions associades amb l’atenció sanitària
Els estudis assenyalen que un 71% dels casos es produeixen en pacients hospitalitzats,
mentre que un 13% es donen en centres de diàlisi, un 8% en consultes externes, un 5% en
llargues estades i un 4% en l’atenció domiciliària, segons indica el Departament de Salut
de la Generalitat de Catalunya.
Es parla d’infecció nosocomial endèmica quan es presenta amb una freqüència

considerada habitual. Les infeccions nosocomials són endèmiques a tots els
hospitals, encara que poden variar segons la mida de l’hospital i dels serveis clínics.
També poden variar entre hospitals els factors extrínsecs (tècniques invasores
diagnòstiques i terapèutiques, tractaments antimicrobians i tractaments immuno-
supressors) i intrínsecs del pacient (edat, malalties subjacents) que afavoreixen
l’aparició de les infeccions nosocomials.
La freqüència de les infeccions nosocomials varia segons els països. Es manté en

uns nivells molt més baixos en els països amb un grau més alt de desenvolupament
que en els països en vies de desenvolupament.
També dins d’un mateix país la freqüència de les infeccions nosocomials és

diferent segons el tipus d’hospital. Les majors taxes d’infeccions hospitalàries
es donen en els hospitals més grans, amb major nombre de llits, i en els hospitals
universitaris. En aquest tipus d’hospitals s’ingressen pacients amb patologies més
greus i s’utilitzen tècniques de diagnòstic i tractament més agressives.
Fins i tot, dins d’un hospital hi ha unitats d’hospitalització en què la freqüència

d’infecció nosocomial és més alta que en altres, perquè els pacients són més
vulnerables. És el cas de la unitat de cures intensives o neonatologia.
També s’ha comprovat que entre hospitals amb característiques similars que hau-
rien de presentar freqüències d’infecció nosocomial semblants hi ha diferències.
S’han atribuït a diferències en les mesures de vigilància, prevenció i control
adoptades.
Un brot epidèmic és l’aparició d’un nombre inusual i més elevat de casos d’una
malaltia, ja sigui infecciosa o no. Per tant, per saber si ens trobem davant d’un
brot, cal conèixer-ne la freqüència habitual.
Determinades infeccions aparegudes en l’àmbit hospitalari, com per exemple

l’hepatitis C, l’hepatitis B, l’aspergil·losi, la legionel·losi o l’àntrax, atès que el
nombre de casos esperat d’aquestes infeccions durant l’atenció sanitària ha de ser

zero, s’han d’investigar com a brot davant l’aparició d’un únic cas.
Cada any es publica l’estudi de prevalença de les infeccions nosocomials a

Espanya (EPINE). És un estudi transversal de prevalença de les infeccions
relacionades amb l’assistència sanitària. L’elabora anualment des del 1990 la
Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene. Des del 2012,
cada cinc anys l’estudi es desenvolupa conjuntament amb l’estudi europeu sota la
coordinació de l’ECDC (European Centre for Disease Prevention and Control).
Segons el darrer estudi conjunt del 2017 i el darrer informe d’Espanya correspo-
nent a l’any 2019, publicat a l’abril, la prevalença de les infeccions nosocomials
a l’Estat espanyol ha estat del 7,03%.
La prevalença és el nombre
de pacients infectats
Les infeccions nosocomials són molt importants perquè representen un repte de multiplicat per 100 i dividit
primera magnitud per a la qualitat de l’atenció sanitària, ja que contribueixen a pel total de pacients.
l’augment de les taxes de morbiditat i mortalitat de la població. A l’Estat espanyol

les infeccions nosocomials afecten cada any unes 300.000 persones i s’estima que
hi ha 6.000 morts a l’any associades a aquestes infeccions. A més, tenen altres
conseqüències, com generar elevats costos econòmics tant directes com indirectes.
Entre els costos directes cal destacar:
• Augment de l’estada hospitalària, que s’estima que augmenta entre 5 i 10

dies.
• Costos derivats del diagnòstic de la infecció,
• Cost de les mesures terapèutiques que s’han d’adoptar, entre elles l’ús d’un
major nombre de medicaments.
En estudis realitzats en hospitals catalans s’estima que els casos d’infecció

nosocomial suposen una prolongació de l’estada hospitalària entre set i deu dies,
amb uns costos addicionals superiors als 2.000 A
C per pacient.
Entre els costos indirectes hi ha:
• Retard del pacient en la incorporació al seu lloc de treball.
• Conseqüències legals que es poden derivar de la infecció nosocomial.
2.2 Cadena epidemiològica i factors afavoridors d’infeccions
Perquè es produeixi una infecció nosocomial, com en qualsevol altra infecció, hi Agent etiològic o causal
Agent que produeix la malaltia.
ha d’haver un agent etiològic o causal de la infecció i s’han de succeir les diferents
baules de la cadena epidemiològica. A més, hi ha tot un seguit de factors que
incrementen la possibilitat que es desenvolupi la infecció hospitalària.
Cal diferenciar la colonització de la infecció. La colonització és la presència de

microorganismes en l’hoste, que creixen i es multipliquen, sense clínica ni reacció
immunitària. En la infecció, en canvi, es presenten signes i símptomes clínics.
La colonització pot ser el pas previ a la infecció, i pot originar-se a partir de la
flora endògena del pacient (pell, tracte respiratori, tracte gastrointestinal o tracte
genitourinari) o de la flora exògena (des d’una altra persona o des d’un reservori
ambiental).
2.2.1 Agents causals
Els principals agents causals de les infeccions hospitalàries són variats. Poden ser:
bacteris, virus, fongs i, fins i tot, paràsits.
• Els bacteris implicats en infeccions nosocomials amb més freqüència són:
– Els bacils gramnegatius més freqüents són enterobacteris com Esc-

herichia coli, Klebsiella pneumoniae, Serratia, Shigella, Proteus i
Pseudomonas.
– Cocs grampositius: Staphylococcus aureus, S. Epidermidis, Entero-
coccus i Streptococcus.
– Bacteris anaerobis com Clostridium i Bacteroides.
• Entre els virus implicats en infeccions nosocomials destaquen els que

afecten les vies respiratòries i el tracte gastrointestinal, especialment a les
unitats de pediatria:
– Virus de l’hepatitis: VHB i VHC

– Herpes virus com l’herpes simple, herpes zòster i citomegalovirus
– Virus sincític respiratori, influença i parainfluença
– Enterovirus i rotavirus
• Els fongs que revesteixen una especial rellevància en les infeccions no-
socomials són oportunistes que afecten especialment pacients sotmesos a
antibioteràpia prolongada i pacients amb les defenses disminuïdes, com:
Candida albicans, Aspergillus, Mucor i Cryptococcus neoformans, entre
altres.
• Els paràsits són els agents menys freqüentment implicats en infeccions

nosocomials, sobretot quan les condicions higièniques no són adequades.
Per exemple, la Sarcoptes scabiei, que ocasiona la sarna, l’Aspergillus,
que és un fong oportunista que resulta d’especial importància en hospitals
en construcció, o la Giardia lamblia, protozou que causa una parasitosi
denominada giardiasi.
Aquests agents causals poden tenir diferents procedències i, per tant, s’admeten
dos orígens de l’agent causal: infecció endògena o exògena.
La infecció endògena es dona quan l’agent causal forma part de la flora normal
del pacient. Pot ser que sigui desplaçat a localitzacions diferents del seu hàbitat
natural com a conseqüència dels tractaments rebuts, causant infecció en aquestes
zones, o que, com a conseqüència del tractament amb antibiòtics, es produeixi
un sobrecreixement d’alguna espècie que, en condicions normals, presenta un
nombre poblacional controlat. El pacient adquireix la infecció a partir de la seva
pròpia flora bacteriana.
La infecció exògena es dona quan la font d’infecció és un altre pacient o el

personal sanitari. El pacient adquireix la infecció del medi que l’envolta.
2.2.2 Cadena epidemiològica
Les tres baules de la cadena epidemiològica per a la infecció nosocomial tenen

característiques pròpies i són:
• Font d’infecció-reservori
• Mecanisme de transmissió
• Hoste receptor
Font d’infecció-reservori
Conceptualment el reservori i la font d’infecció són diferents. Mentre el reservori

és el lloc on el microorganisme manté la presència i es multiplica, la font d’infecció
és el lloc des del qual l’agent infecciós passa a l’hoste per contacte directe o
indirecte.
En molts casos el reservori es converteix en font d’infecció quan és el punt

de sortida de l’agent causal fins a l’hoste.
Entre les fonts d’infecció nosocomial s’inclouen les següents:
• Medi ambient inanimat: aigua, superfícies, aparells mèdics
• Entorn animat: altres pacients i personal sanitari
Poden actuar com a font d’infecció el personal sanitari, els dispositius mèdics,
teixits per a transplantament, la medicació, l’aigua o les superfícies.
El personal sanitari colonitzat o infectat ha estat el reservori i la font en brots

produïts per una gran varietat de microorganismes. Sobre alguns d’aquests micro-
organismes es poden aplicar mesures d’immunització, sobre d’altres no. Alguns
dels microorganismes sobre els quals no es poden aplicar mesures d’immunització
són:
• Virus de l’ hepatitis C
• Streptococcus pyogenes
• Mycobacterium tuberculosis
• Staphylococcus aureus
• Pseudomonas sp, Staphylococcus coagulasa negatius, Candida albicans
• Clostridium difficile
Altres microorganismes que també poden colonitzar el personal sanitari però sobre
els quals es poden aplicar mesures d’immunització són:
• Virus de l’hepatitis A
• Virus de l’hepatitis B
• Virus de la grip xarampió/rubèola/parotiditis
• Virus de la varicel·la-zòster
Els dispositius mèdics facilitarien la transmissió de microorganismes en actu-

acions com la reutilització de material mèdic d’ús habitual, per exemple les
kochers o les pinces d’hemostàsia indegudament desinfectades entre diferents
pacients. També en una desinfecció externa insuficient dels monitors de diàlisi.
S’ha relacionat freqüentment amb brots d’infecció nosocomial amb l’endoscopi
flexible.
Els teixits per a transplantament no es poden esterilitzar abans d’utilitzar-los,

raó per la qual el trasplantament d’òrgans i teixits ha estat una font d’infecció
nosocomial.
La medicació ha estat a vegades una font d’infecció nosocomial, ja que pot estar
contaminada per un procés de manufactura defectuós, però és més habitual que es
contamini durant la utilització del producte per pràctiques inadequades com errors
en la tècnica asèptica, reutilització de xeringues, utilització de vials multidosi, que
és habitual en anestèsics, dilució de medicaments en sèrums que posteriorment
són compartits entre diferents pacients (per exemple, les heparines) o barreja de
les quantitats residuals després de l’ús de vials de dosi única.
L’aigua s’ha descrit com a reservori i font freqüentment implicada en brots per la
Legionella pneumophila, i també És reservori de Pseudomonas aeruginosa i altres
microorganismes. L’aigua potable ha estat la font directa en brots d’infeccions
nosocomials relacionats amb màquines de preparar gel. La transmissió de la
infecció es pot produir mitjançant aparells mèdics que s’han rentat amb aigua
contaminada, associada amb una desinfecció inadequada de l’equip.
Hi ha microorganismes que poden sobreviure i multiplicar-se a les superfícies

mediambientals durant períodes prolongats de temps. Aquestes superfícies actuen
com a reservori i font de colonització i infecció. És de gran importància l’ús
adequat de desinfectants.
Mecanisme de transmissió
El pas del microorganisme des de la font a l’hoste pot ser directe o indirecte i
a través de diverses vies: via aèria, gotetes respiratòries, vehicle inanimat o el
contacte.
• La transmissió per via aèria és un mecanisme de transmissió directa. Els

microorganismes es poden transmetre per l’aire en forma d’aerosols de
partícules mínimes (≤ 5 µm de diàmetre), que procedeixen de les vies
respiratòries del malalt i queden suspeses a l’ambient, on poden persistir
durant un cert temps i ser inhalades. El Mycobacterium tuberculosis,
el virus de la varicel·la-zòster, i el virus del xarampió són exemples de
microorganismes que utilitzen aquesta via. La porta d’entrada a l’hoste pot
ser respiratòria o a través de la ferida quirúrgica des dels nuclis cuticulars i
la pols.
• Les gotetes respiratòries són un mecanisme de transmissió directa. Són

partícules de més de 5 µm, motiu pel qual només es desplacen un metre.
Es produeixen en parlar, tossir o esternudar; p. ex.: malaltia estreptocòccia
en nens (escarlatina, faringitis, pneumònia), grip, infeccions per adenovirus,
rinovirus i coronavirus, meningitis per Haemophilus influenzae i Neisseria
meningitidis, parotiditis, tosferina (Bordetella pertussis), pneumònia i bron-
quitis per Mycoplasma pneumoniae i diftèria faríngia. La porta d’entrada
principal a l’hoste és respiratòria. Alguns microorganisme poden tenir via
d’entrada digestiva i conjuntival (per exemple, adenovirus).
• Un vehicle inanimat contaminat pot ser la font i el mecanisme de trans-

missió indirecta d’un agent causal a diverses persones a la vegada. Alguns
exemples són l’aigua o el menjar, els productes sanguinis i els medicaments
en infusió. La porta d’entrada més freqüent és la digestiva o la parenteral.
• El contacte directe o indirecte és un mecanisme de transmissió directa

quan hi ha un contacte físic entre la font i el pacient infectat o indirecta quan
es dona a través d’un objecte contaminat. La porta d’entrada pot ser la ferida
quirúrgica o els dispositius que trenquen barreres com els catèters vasculars,
les sondes vesicals, els catèters d’aspiració de secrecions respiratòries, els
endoscopis. També es dona a través de mucoses intactes com la mucosa
conjuntival i mucosa entèrica.
En l’àmbit hospitalari té una gran importància la transmissió a través de les mans,

anomenada transmissió holodàctila. Per això s’inclou el rentat minuciós de les
mans com una de les principals mesures a adoptar en la prevenció de la infecció
nosocomial.
Hoste receptor
L’hoste receptor és el pacient susceptible de patir una infecció nosocomial. La

vulneració de les barreres de defensa naturals, com són la pell i les mucoses, obre
la porta a l’entrada dels microorganismes i l’estat de debilitat immunològica del

pacient afavoreix la infecció.
2.2.3 Factors de risc
Els mecanismes pels quals un pacient té més risc de desenvolupar una infecció
d’aquest tipus són diversos i s’anomenen factors de risc. Són els que augmenten
la probabilitat que un pacient desenvolupi una infecció hospitalària.
Hi ha dos grups diferents:
• Factors de risc intrínsec
• Factors de risc extrínsec
Els primers són propis del pacient, i difícilment modificables, mentre que els
segons depenen de l’hospital.
Els principals factors de risc intrínsec són:
• L’edat del pacient. Són més vulnerables els nens menors d’un any i els
ancians perquè el seu sistema autoimmune no és tan eficient.
• Les malalties de base:
– Diabetis mellitus
– Leucèmia
– Neoplàsia
– Cirrosi
– Insuficiència renal
– Malnutrició per desnutrició o obesitat
– Malalties autoimmunes com la sida
Els factors de risc extrínsec es deuen als tractaments que rep el pacient al centre
assistencial. També a l’ambient i el tipus de microorganismes que envolten el
pacient. Per tant, és possible establir actuacions per intentar minimitzar aquests
factors extrínsecs.
Alguns exemples de factors extrínsecs són:
• Tractaments immunodepressors i tractaments antibiòtics. El seu principal

efecte és que provoquen un estat d’immunodepressió. El tractament amb
antibiòtics, especialment si és prolongat, altera la flora normal del pacient i
facilita l’aparició de resistències bacterianes.
• Les tècniques de diagnòstic i els tractaments invasius que vulneren les

defenses de la pell i les mucoses permeten l’entrada de microorganismes.
• Endoscòpies
• Biòpsies
• Sonda urinària
• Sonda nasogàstrica
• Catèter vascular
• Pròtesis
• Respiració mecànica
• Intervencions quirúrgiques
Com més alt sigui el nombre de factors de risc d’un pacient, més possibilitat hi ha
que desenvolupi una infecció hospitalària. Per això, és important la seva valoració
per a l’adopció de mesures preventives. L’alteració del seu sistema immunològic
o l’estat de debilitat immunològica del pacient afavoreixen la infecció.
2.3 Infeccions nosocomials més freqüents
La infecció de localització quirúrgica (ILQ) és actualment la infecció relacionada

amb l’assistència sanitària més prevalent. També són freqüents les infeccions
nosocomials de les vies respiratòries, les vies urinàries i les bacterièmies.
2.3.1 Infeccions de les vies respiratòries
Les infeccions respiratòries, i especialment les pneumònies, són les més greus
i les que produeixen una taxa més alta de mortalitat. Afecten sobretot pacients
de les unitats de vigilància intensiva, postquirúrgics o immunodeprimits. Altres
infeccions de les vies respiratòries baixes, encara que menys freqüents, són les
bronquitis, la bronquiolitis, la traqueobronquitis i la traqueïtis.
El criteri per diagnosticar una infecció nosocomial respiratòria és la presència de

signes clínics, com tos i secrecions de les vies respiratòries baixes de caràcter
purulent, i la confirmació radiogràfica.
La font d’infecció pot ser endògena, i provenir del nas i la faringe del pacient, o
exògena en cas de procedir dels equips usats.
Els agents causals més freqüents són bacteris gramnegatius com Haemophilus
influenzae, Serratia, Pseudomonas aeruginosa, Enterobacter, Klebsiella pneu-
moniae i Escherichia coli, encara que els virus també hi són presents. En nens
és freqüent el virus respiratori sincític. En pacients immunodeprimits poden
ocasionar-les els fongs com càndida o Aspergillus.
El principal mecanisme de transmissió és el contacte directe, habitualment a través

de les mans del personal sanitari, o indirecte, a partir d’instruments contaminats.
També es pot produir la transmissió per via aèria, encara que és menys freqüent.
Els factors de risc extrínsec són:
• Factors derivats de l’ús dels anestèsics
• Inhibició del reflex de la tos i la baixa mobilitat de la musculatura respiratò-

ria durant la intubació respiratòria
• Tractament amb antibiòtics
• Intubació orotraqueal
• Realització de broncoscòpia
• Traqueotomia i ventilació mecànica.
Les mesures de prevenció habituals són:
• Rentar-se les mans abans i després d’atendre un pacient (vegeu figura 2.1).
• Emprar sondes estèrils i d’un sol ús per aspirar les secrecions.
• Substituir freqüentment els humidificadors.
• Esterilitzar els equips de respiració, nebulització, i broncoscòpia.
• Mantenir en correctes condicions d’higiene els circuits respiratoris.
• Aplicar tractaments posturals i fisioteràpia respiratòria.
• Ensenyar als pacients a respirar i a eliminar les secrecions.
• Aplicar tècniques d’aïllament respiratori quan sigui necessari.
Rentat de mans
El rentat de les mans és una mesura de prevenció estàndard que cal adoptar sempre, ja
que és una mesura d’eficàcia provada.
Cal rentar-se les mans:
• Abans i després d’ingerir aliments.
• Després d’esternudar, tossir, sonar-se o rentar-se el nas.
• Abans i després d’anar al lavabo.
• Abans i després d’explorar els pacients.
• Abans i després de l’aplicació de qualsevol tècnica als pacients.
• Abans de la preparació i administració de medicaments.
• Abans i després de posar-se els guants.
• Després del contacte amb material infecciós.

• Quan estiguin brutes.
• En començar i en finalitzar la jornada a l’hospital.
F i g u r a 2 . 1 . Els 5 moments per a la higiene de mans
Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut
2.3.2 Infeccions de les vies urinàries
Les infeccions de les vies urinàries provoquen menys morbiditat i mortalitat que
altres infeccions nosocomials. Moltes vegades són asimptomàtiques, fet pel qual
poden passar desapercebudes i poden curar-se de manera espontània. Malgrat
això, com que la seva freqüència és elevada hi ha ocasions en què es manifesten
complicacions: orquitis, prostatitis, càlculs renals, neoplàsies vesicals, etc.
Constitueixen la causa aïllada més freqüent de sèpsia secundària (septicèmia)

per bacteris gramnegatius. Per això s’han de tenir en compte a l’hora d’establir
protocols de prevenció.
El diagnòstic es fa a partir dels signes i símptomes clínics: pol·laciúria, disúria,

febre, dolor en la regió suprapúbica o en l’angle costovertebral i amb l’anàlisi
microbiològica de l’orina. Per confirmar el diagnòstic és necessari trobar més de
100.000 unitats formadores de colònies per ml de dues espècies com a màxim.
Els agents etiològics són principalment bacteris tant gramnegatius, enterobacteris

(Escherichia coli) i pseudomones, entre altres, com grampositius, com per exem-
ple Streptococcus faecalis. També és freqüent la presència del fong càndida en
pacients immunodeprimits.
L’agent causal pot provenir del tracte gastrointestinal i uretral del mateix pacient
o bé d’una font exògena, com el personal sanitari o altres pacients.
Els factors de risc per contraure una infecció urinària són:
• Cateterisme vesical. Com més temps està instaurat, més s’incrementa el

risc (vegeu a la imatge figura 2.2 els punts d’entrada de la infecció en el
sondatge vesical).
• Tractament amb antibiòtics
• Susceptibilitat del pacient (edat, sexe, malaltia, etc.)
F igura 2.2. Punts d’entrada d’agents patògens (encer-

clats) en el sondatge vesical
La infecció urinària es produeix quan els microorganismes accedeixen al tracte

urinari com a conseqüència de:
• Arrossegament mecànic en la inserció de la sonda per una tècnica de

sondatge incorrecta
• Unió de la sonda amb el tub de drenatge
• Contaminació de la bossa recol·lectora
• Sonda manipulada incorrectament
• Cures deficients al pacient sondat
• Neteja genital incorrecta
Les mesures de prevenció davant les infeccions urinàries són:
• Fer servir sistemes de drenatge tancat com a principal mesura de prevenció.
• Sondar el pacient només quan sigui imprescindible i mantenir el sondatge

el mínim temps possible. Quan es pugui, utilitzar mesures alternatives
(bolquers, col·lectors...).
• Extremar les mesures d’asèpsia durant el sondatge, emprant només material

estèril.
• Abans del sondatge, dur a terme la neteja i desinfecció de tota la zona

perineal (solució aquosa de povidona iodada).
• Establir plans de cures que incloguin rentat i desinfecció periòdics del meat
uretral.
• Rentar-se les mans abans i després de manipular la sonda.
• Utilitzar lubricants per a la inserció de la sonda vesical.

• Evitar les desconnexions entre la sonda i la bossa per a preservar el circuit

tancat.
• Fixar la sonda, si fos necessari, a la cuixa o a l’abdomen del pacient per

evitar els desplaçaments dins de la uretra.
• Mantenir el flux urinari descendent, sense obstruccions (bossa sempre més

baixa que la bufeta o bosses amb vàlvula antireflux).
• Si fos necessari recollir l’orina del pacient sondat, utilitzar la zona de la

bossa prevista (desinfectant-la prèviament i amb material estèril), evitant la
punció la sonda vesical.
• Emprar el dispositiu de buidatge que s’ubica a la part inferior per buidar la

bossa de diüresi.
• Informar el pacient sondat i educar-lo en les autocures d’higiene.
2.3.3 Infeccions de la ferida quirúrgica
Les infeccions de ferida quirúrgica són les infeccions que apareixen amb més
freqüència en les unitats quirúrgiques i plantegen greus problemes de morbiditat
i mortalitat.
Les infeccions poden ser endògenes. Són les més freqüents, ja que els micro-
organismes que colonitzen la pell poden infectar la ferida quirúrgica. També
poden ser d’origen exogen, quan el microorganisme prové del personal sanitari
o d’instrumental quirúrgic mal esterilitzat.
La major part de les contaminacions de la ferida es produeixen durant la in-

tervenció quirúrgica, tot i que les ferides també es poden contaminar durant el
postoperatori per una manipulació incorrecta. La infecció es detecta per l’aparició
en el lloc de la incisió de secrecions purulentes, cel·lulitis difusa o abscessos, en
el termini de no més d’un mes després de la intervenció.
Classificació de cirurgies segons les característiques
• Cirurgia neta
– És una intervenció en una àrea no infectada.

– No s’accedeix al tracte digestiu, ni genitourinari ni respiratori.
– Manteniment de la tècnica asèptica.
– No cal drenatge.
– La cicatrització es produeix per primera intenció.
• Cirurgia neta-contaminada
– Es realitza al tracte digestiu, o genitourinari o respiratori.

– No es produeix contaminació anormal i es fa de forma controlada.
– Petita ruptura en la tècnica asèptica.
– En finalitzar s’incorpora un drenatge de tipus mecànic.
• Cirurgia contaminada
– La incisió es fa en una àrea amb inflamació no purulenta.

– Hi pot haver sortida del contingut del tracte gastrointestinal.
– Es produeix una important ruptura de la tècnica asèptica.
– Hi pot haver ferides traumàtiques obertes fresques.
• Cirurgia bruta
– En la zona de la cirurgia hi ha teixits necròtics amb infecció, contaminació fecal o

cossos estranys.
– Pot haver-hi ferides traumàtiques no fresques.
Segons el tipus de cirurgia, la localització i la durada de la intervenció, el risc

d’infecció és diferent. Per exemple, una cirurgia neta té menys risc que una
cirurgia contaminada, i aquesta en té menys que una cirurgia bruta.
Pel que fa a la localització, les intervencions a l’abdomen són les que presenten
un risc més alt d’infecció degut a la possible sortida del contingut del tracte
gastrointestinal.
En relació amb la durada de la intervenció, a partir de les dues hores augmenta el

risc d’infecció de manera directa.
A més hi ha altres factors de risc tant endògens com exògens.
• Factors de risc exogen
– Sistema de ventilació de la sala d’operacions (contaminat)

– Esterilització deficient del material quirúrgic
– Antisèptics contaminats
– Preparació inadequada del pacient
– Tècnica quirúrgica
• Factors de risc endogen
– Edat, patologia del pacient (diabetis, cirrosi, insuficiència renal, des-

nutrició, immunosupressió...)
– Hospitalització prolongada
– Tractament preoperatori prolongat amb antibiòtics
Es poden establir mesures de prevenció enfront dels factors de risc. Aquestes

mesures seran diferents segons el moment en què s’apliquen.
• Mesures preoperatòries
– Preparació higiènica del pacient amb un bany complet amb sabó

antisèptic i canvi de roba, pijama o camisa de dormir.
– Rasurat de camp operatori (depilar amb crema depilatòria). S’ha de
fer tan a prop de la intervenció com sigui possible.
– Aplicació d’antisèptics a la zona de camp operatori, protegint posteri-

orment amb draps estèrils fins arribar a la sala d’operacions.
• Mesures intraoperatòries
– Fer la neteja adequada del quiròfan.

– Extremar al quiròfan les mesures d’asèpsia amb el rentat de mans
quirúrgic i la utilització de vestuari exclusiu per a l’àrea quirúrgica
amb la col·locació de calces, casquet, mascareta, bata, ulleres i guants.
– Restringir l’accés a la zona quirúrgica.
– Mantenir les portes del quiròfan tancades mentre duri la intervenció.
– Controlar les condicions ambientals de la sala d’operacions.
∗ Ventilació positiva respecte de les zones adjacents.
∗ Renovació de l’aire del quiròfan com a mínim de 15 minuts per
hora.
∗ Temperatura entre 18 °C i 24 °C i humitat entre 40% i 60%.
– Respectar les àrees de circulació de la zona quirúrgica, que han d’estar
degudament senyalitzades.
– Utilitzar tot tipus de material estèril i complir les condicions d’asèpsia.
– Esterilitzar tot el material quirúrgic utilitzat i desinfectar tots el apa-
rells.
– Realitzar les intervencions de cirurgia bruta al final de la jornada
laboral.
• Mesures postoperatòries
– Les cures de les ferides es faran en condicions màximes d’asèpsia:

rentar-se les mans, utilitzar guants, mascareta i material estèril.
– En cas de fer la cura a diverses ferides, tractar primer les no infectades
i al final les infectades. Els paquets d’instrumental estèril seran
individuals per a cada cura.
– El material utilitzat ha de netejar-se amb gran cura abans de ser enviat
al servei d’esterilització, per evitar la possible transmissió de malalties
infeccioses.
2.3.4 Bacterièmies
Les bacterièmies són infeccions greus amb una taxa de mortalitat elevada. S’ano-
mena bacterièmia la infecció que es produeix a la sang. Com també passa amb les
infeccions respiratòries, les bacterièmies han augmentat de forma significativa en
els darrers anys.
Una gran part de les bacterièmies són secundàries a focus infecciosos localitzats
en el tracte urinari, la ferida quirúrgica o les vies respiratòries. També hi ha
bacterièmies primàries, moltes van associades a l’ús de dispositius intravasculars
o per tècniques diagnòstiques o terapèutiques, que posen en contacte directe el

microorganisme amb la sang.
El factor de risc més important és la utilització de catèters intravasculars. El

temps que el catèter està col·locat incrementa el risc d’infecció, i també les
cures que s’apliquen. Les bacterièmies per dispositius intravasculars (catèters
intravenosos) es produeixen perquè els microorganismes colonitzen el catèter. La
colonització pot ser intraluminal, per dins del catèter, o extraluminal, per fora
del catèter. Tant en un cas com l’altre els microorganismes accedeixen al torrent
sanguini.
Les infeccions associades al catèter es diagnostiquen pels signes clínics com la

flebitis, l’aparició d’eritema, dolor, calor i induracions en el punt d’inserció o en
el trajecte del catèter, i es confirma la infecció quan l’hemocultiu és positiu.
Les mesures de prevenció davant de la bacterièmia estan relacionades amb l’ús

correcte dels dispositius intravasculars:
• Col·locar catèters només quan estigui indicat.
• El catèter ha de tenir el mínim de llums possibles.
• Mantenir-lo col·locat només el temps necessari.
• En catèters col·locats per via perifèrica, es pot elegir qualsevol via de les
extremitats superiors, preferentment el braç no dominant.
• Fer correctament el rentat i la desinfecció de la zona d’inserció del catèter.
• Fer el rentat de mans abans i després de qualsevol manipulació del catèter.
• Utilitzar EPI (bata, guants, mascareta, casquet).
• Fixar el catèter i tapar-lo amb gases estèrils.
• Dur a terme la planificació de la cura i la vigilància del catèter per detectar

precoçment qualsevol signe d’infecció.
2.3.5 Altres infeccions nosocomials
Hi ha infeccions molt menys freqüents però no per això menys importants. Poden
afectar diferents òrgans, aparells i sistemes.
Segons els aparells afectats i el tipus d’infecció, hi ha diferents tipus d’infecció:
• Digestiu: gastroenteritis, hepatitis...
• Genital: infecció per episiotomia
• Pell i parts toves: úlceres per pressió (UPP), cremades, mastitis, pústula del
lactant...
• Osteoarticular: articular, disc intervertebral, osteomielitis...
• Ulls, orelles, boca i nas: conjuntivitis, otitis, sinusitis...
• Cardiovascular: flebitis, artritis, endocarditis, miocarditis, pericarditis...
• SNC: intracranials, meningitis, abscessos espinals...
• Sistèmica: xarampió, parotiditis, rubèola, varicel·la...
Els signes i símptomes depenen de l’agent productor de la infecció i de l’òrgan o

òrgans afectats. La transmissió pot ser directa, per contacte o via aèria, o indirecta,
a través de dispositius mèdics, menjar i begudes.
2.3.6 Tractament de les infeccions nosocomials
El tractament d’infeccions nosocomials es fonamenta en dos pilars:
1. Tractament antibiòtic contra l’agent productor de la infecció
2. Tractament de manteniment per a l’estabilitat i el funcionament correcte

dels diferents òrgans afectats.
2.4 Prevenció de les infeccions nosocomials
Cadascuna de les infeccions nosocomials és causada per un dispositiu mèdic

o un procediment invasiu. Per tant, és necessari establir normes i pràctiques
específiques per reduir al mínim aquestes infeccions. Caldrà també revisar i
actualitzar periòdicament aquestes normes i pràctiques i vigilar-ne el compliment.
La prevenció de les infeccions nosocomials constitueix una responsabilitat de totes

les persones i tots els serveis proveïdors d’atenció de salut. Tothom ha de treballar
en cooperació per reduir el risc d’infecció nosocomial.
Observatori del Sistema de Salut de Catalunya
L’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya ha estimat que l’aplicació de programes

de prevenció de les infeccions nosocomials pot evitar al voltant del 65% de les bacterièmies
i infeccions del tracte urinari i el 55% de les pneumònies i de les infeccions quirúrgiques.
La normativa vigent sobre notificació de malalties (Decret 391/2006) estableix

que la sospita de qualsevol brot epidèmic s’ha de notificar de manera urgent (per
telèfon, telefax o correu electrònic), abans que transcorrin 24 hores des de la
detecció, a les unitats de vigilància epidemiològica del Departament de Salut.
Els brots són de declaració obligatòria urgent. Segons els resultats obtinguts de
l’estudi epidemiològic, de les mostres clíniques, alimentàries i ambientals i de la
inspecció efectuada a l’establiment implicat, s’estableix quina ha estat la font o el

mecanisme de transmissió que ha produït el brot.
Amb el Decret 203/2015, de 15 de setembre, es crea la Xarxa de Vigilància

Epidemiològica i es regulen els sistemes de notificació de malalties de declaració
obligatòria i brots epidèmics.
L’autoritat de salut responsable ha d’establir un programa nacional i ha de designar

un organisme per supervisar el programa i planejar activitats nacionals amb l’ajuda
d’un comitè nacional d’experts. En aquest programa hi han de participar també
organitzacions professionals i acadèmiques.
Aquests programes de control d’infeccions són eficaços sempre que siguin in-
tegrals i comprenguin activitats de vigilància, de prevenció i de capacitació de
personal. La finalitat última és donar suport als hospitals en la reducció del risc
d’infeccions nosocomials.
2.4.1 Sistemes de vigilància epidemiològica
Els sistemes de vigilància de les infeccions relacionades amb l’atenció sanitària

(IRAS) han demostrat ser una eina fonamental per establir els programes de
control de la infecció. La recollida de dades per a la vigilància de les infeccions
nosocomials endèmiques inclou diverses fonts, principalment l’EPINE.
L’estudi de prevalença de les infeccions nosocomials
L’Estudi de Prevalença de les Infeccions Nosocomials a Espanya (EPINE) és un

sistema de vigilància epidemiològica que fa un estudi transversal, de prevalença
d’infeccions associades a l’assistència sanitària, així com a les infeccions d’origen
comunitari, les seves resistències als antibiòtics i l’ús d’antimicrobians. Aquest
sistema de vigilància és depenent de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva
i Salut Pública i hi participen nombrosos centres de tot el territori espanyol.
La seva metodologia garanteix una recollida de la informació homogènia i

sistemàtica que permet conèixer la prevalença de les infeccions relacionades
amb l’assistència sanitària (IRAS) a escala nacional, per comunitats autònomes
i hospitals. Els principals objectius de l’estudi són el coneixement de la càrrega
de la malaltia produïda per les IRAS, l’ús dels antibiòtics i la freqüència de les
resistències als antimicrobians, en els pacients hospitalitzats.
L’EPINE es fa anualment a Espanya des de 1990, promogut per la Societat Espa-

nyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene. L’estudi EPINE a l’inici i
durant uns quans anys ha estat dirigit pel doctor Josep Vaqué, des de l’Hospital Vall
d’Hebron de Barcelona. Més endavant, la coordinació s’ha traslladat al Servei de
Medicina Preventiva de l’Hospital Porta de Ferro-Majadahonda. L’estudi el porta
a terme el grup de treball EPINE, integrat pels coordinadors responsables de cada
hospital participant, així com els seus col·laboradors.
L’any 2012, coincidint amb el primer estudi de prevalença d’IRAS d’àmbit euro-
peu (European Point Prevalence Survey) impulsat per l’ECDC (European Centre
for Disease Prevention and Control, EPPS), el protocol d’estudi d’EPINE es va
adaptar a l’estudi europeu. Aquest estudi va recollir dades de 31 països d’Europa.
Des de 2012, cada cinc anys l’estudi EPINE es desenvolupa conjuntament amb
l’estudi europeu (anys 2012 i 2017) sota la coordinació de l’ECDC.
Les característiques resumides de l’EPINE són:
• És un instrument per a l’estudi de les infeccions nosocomials de forma

global.
• És un tall anual de prevalença.
• Permet a cada hospital conèixer la seva situació.
• S’obtenen dades agrupades per serveis.
• S’utilitzen els criteris modificats d’infecció dels Centers for Disease Control
(CDC) per a la definició de les infeccions.
• Recull dades sobre els aspectes següents:
– Infeccions nosocomials i comunitàries

– Localització de la infecció
– Factors de risc intrínsecs (del pacient) i extrínsecs (procediments
assistencials)
– Cirurgia: tipus, data, durada
– Proves microbiològiques efectuades i resultats
– Antimicrobians utilitzats i tipus d’indicació
Estudi VINCat
L’estudi VINCat és un altre sistema de vigilància epidemiològica creat a partir

del programa comú de vigilància de les infeccions nosocomials (VINICS) als
hospitals de l’ICS (vegeu la infografia del VINCat a figura 2.3).
L’objectiu de l’estudi és conèixer les infeccions nosocomials als hospitals de

Catalunya mitjançant l’establiment d’un sistema de vigilància estandarditzat que
en funció dels resultats permeti establir estratègies preventives. Al programa
VINCat hi participen 66 hospitals de Catalunya i comprèn la prevenció tenint en
compte diversos objectius.
Objectius específics:
• Promoure un sistema estandarditzat de vigilància de la infecció nosocomial

als hospitals de Catalunya.
• Obtenir dades agregades, ajustades per risc d’infecció, que permetin la

comparació entre centres i altres sistemes de vigilància.
• Promoure l’obtenció i la utilització d’informació basada en l’evidència ci-

entífica per tal de reconèixer, prevenir i tractar adequadament les infeccions
hospitalàries.
• Promoure la integració dels programes de vigilància de la infecció hospita-

lària en els plans estratègics i en la millora de les estratègies de prevenció
de les infeccions.
F i g u r a 2.3. Infografia del VINCat
Font: VINCat. CatSalut
Són indicadors d’incidència i les dades es recullen durant tot l’any.
PREVINQ-CAT
El programa PREVINQ-CAT neix amb l’objectiu d’aconseguir una reducció

significativa de les infeccions quirúrgiques als hospitals de Catalunya.
Al llarg de l’any 2016 es va fer una prova pilot amb la implementació i el seguiment
d’un paquet de mesures per prevenir les infeccions quirúrgiques en intervencions
colorectals i les dades van mostrar que s’havia aconseguit una reducció del 25%
de les infeccions respecte de l’any 2015.
Algunes de les mesures preventives que estableix el PREVINQ-CAT i que els

equips quirúrgics dels diferents hospitals haurien d’aplicar són:
• Dutxa preoperatòria, amb sabó antisèptic.
• Administració de la profilaxi antibiòtica adequada, a l’àrea quirúrgica, amb

dosis ajustades al pacient. Finalització de l’administració durant els 60
minuts anteriors a la incisió.
• Ús correcte del maneig del pèl cutani. No cal eliminar-lo en cas que no
sigui necessari i, si es fa, s’ha d’esquilar amb maquineta elèctrica de capçal
rebutjable.
• Correcta descontaminació de la zona de la pell en què es fa la incisió.
• Bon control de la glucèmia perioperatòria.
• Aplicació de mesures per mantenir la temperatura corporal del pacient en

36 °C durant tot el procediment operatori.
ENVIN-UCI
ENVIN-UCI és l’estudi nacional de vigilància d’infecció nosocomial a les UCI.

Es fa durant dos o tres mesos a l’any i és indicador d’incidència. Posteriorment,
amb l’ENVIN simplificat es va proporcionar una eina de vigilància contínua de les
infeccions que es produïen a les UCI i que tenien un major potencial de prevenció.
L’any 2004 es va adaptar per fer-lo compatible amb el projecte europeu HELICS.
Objectius:
• Conèixer les taxes d’infecció més rellevants a les UCI, com les relacionades
amb la instrumentació, taxes que poden ser comparables entre unitats i tipus
de pacients.
• Conèixer les tendències de la flora infectant i dels patrons de sensibilitat/re-

sistència a cada unitat. Comparar l’evolució del consum d’antibiòtics a les
UCI.
• Proporcionar una eina a cada unitat per mantenir un sistema propi de

vigilància en el temps, d’acord amb les seves necessitats o pretensions.
2.4.2 Programes hospitalaris
La taxa d’incidència d’infeccions nosocomials en els pacients d’un establiment

determinat és un indicador de la qualitat i seguretat de l’atenció. La institució d’un
procés de vigilància per supervisar aquesta taxa és un primer pas indispensable per
puntualitzar els problemes i les prioritats locals i avaluar l’eficàcia de l’activitat
de control d’infeccions.
La vigilància en si és un procés eficaç per reduir la freqüència d’infeccions noso-

comials. La meta fonamental és la reducció del nombre d’infeccions nosocomials
i el seu cost.
La principal activitat preventiva s’ha de concentrar als hospitals i altres establi-

ments d’atenció de salut. La prevenció del risc per als pacients i el personal és
una preocupació de tots i ha de comptar amb el suport de l’alta administració,
però tots els hospitals grans o petits han de comptar amb un programa de vigilància
epidemiològica i de prevenció del control de la infecció.
L’hospital ha de preparar un pla de treball anual per avaluar i promoure una bona
atenció de salut, aïllament apropiat, esterilització i altres pràctiques, capacitació de
personal i vigilància epidemiològica. Els hospitals han de proporcionar recursos
suficients per donar suport a aquest programa.
És necessari un comitè de control d’infeccions, amb una àmplia representació de

diferents serveis, com serveis d’administració, personal mèdic i altres treballadors
de salut, microbiologia clínica, farmàcia, servei central de subministraments,
manteniment, neteja i capacitació. En cas d’emergència (com un brot), ha de
poder reunir-se sense demora.
El comitè de control d’infeccions té les següents funcions:
• Revisar i aprovar un programa anual d’activitats de vigilància i prevenció.
• Revisar les dades de vigilància epidemiològica i assenyalar els camps

apropiats per intervenció.
• Avaluar i promoure millors pràctiques en tots els nivells de l’establiment

d’atenció de salut.
• Assegurar la capacitació apropiada del personal en control d’infeccions i

seguretat.
• Examinar els riscos que comporta la nova tecnologia i vigilar els riscos d’in-
fecció dels nous dispositius i productes, abans d’autoritzar-ne l’ocupació.
• Revisar la investigació de les epidèmies i fer aportacions a aquesta activitat.
• Comunicar-se i cooperar amb altres comitès de l’hospital amb interessos

comuns, com els comitès de farmàcia i terapèutica, d’ús d’antimicrobians,
de bioseguretat, de salut i innocuïtat i de transfusió de sang.
L’hospital ha de comptar amb un equip d’especialistes en control d’infeccions.

Aquest equip té una funció de suport científic i tècnic:
• Vigilància i investigació.
• Formulació i avaluació de polítiques i supervisió pràctica.
• Avaluació de materials i productes.
• Control dels mètodes d’esterilització i desinfecció i execució de programes

de capacitació.
• Suport als programes d’investigació i avaluació i participació en els àmbits

nacional i internacional.
L’equip de control d’infeccions ha de preparar i actualitzar el manual de control

de les infeccions , que se sotmetrà a la revisió i aprovació del comitè. El manual
recopila les instruccions i pràctiques recomanades per a l’atenció dels pacients
i s’ha de facilitar al personal encarregat d’atendre els pacients i actualitzar-lo
periòdicament.
El servei d’higiene de l’hospital té les següents responsabilitats:
• Organitzar un programa de vigilància epidemiològica de les infeccions

nosocomials.
• Participar amb la farmàcia en l’establiment d’un programa de supervisió de

l’ús de medicaments antiinfecciosos.
• Assegurar-se que les pràctiques de cura dels pacients siguin apropiades per
al grau de risc a què estan exposats.
• Verificar l’eficàcia dels mètodes de desinfecció i esterilització i dels siste-

mes establerts per millorar la neteja de l’hospital.
• Participar en la creació i l’oferiment de programes d’ensenyament per al

personal mèdic, d’infermeria i paramèdic, així com per a les altres classes
de personal.
• Oferir assessorament especialitzat, anàlisi i direcció en matèria d’investiga-

ció i control de brots.
• Participar en la formulació i aplicació d’iniciatives nacionals de control

d’infeccions.
• També pot proporcionar assistència a institucions més petites i dur a

terme investigacions sobre higiene i control d’infeccions nosocomials en
establiments locals, nacionals o internacionals.
2.4.3 Mesures de control de la infecció
La finalitat de les mesures de control és interrompre la cadena de transmissió i

prevenir la futura incidència de brots similars.
La notificació del brot s’ha de fer de manera obligatòria i urgent a les unitats
de vigilància epidemiològica durant les primeres 24 hores des de la detecció.
L’epidemiòleg de la regió on està ubicat l’hospital s’encarrega de declarar el brot
a la Subdirecció General de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública
(SGVRESP). Des de la subdirecció, periòdicament es prepara informació sobre
els brots declarats per al Butlletí Epidemiològic de Catalunya.
Segons la magnitud del problema, la taxa de morbimortalitat, l’extensió del brot

i l’impacte social, es nomena un portaveu de grup i s’estableix de quina manera
i amb quina freqüència s’ha de donar la informació als mitjans de comunicació.
La majoria de les vegades, el control del brot necessita l’aplicació de mesures

generals i mesures específiques.
Les mesures generals són:
• Precaucions estàndard: higiene de mans i equips de protecció personal

(guants, bata). Mesures de precaució basades en el mecanisme de trans-
missió (per contacte, per gotes o per aire).
• Limitació de l’ús i durada dels dispositius (sondes urinàries, catèters

venosos, etc.) i tècnica asèptica en la inserció i manipulació dels dispositius.
• Estudi de contactes per determinar l’extensió del brot.
• Estudi de portadors segons l’etiologia del brot. Segons el microorganisme

implicat, pot variar la mostra clínica d’elecció als estudis de portadors.
Les mesures específiques consisteixen en l’eliminació de la font, d’acord amb els

resultats de l’estudi d’un brot. És imprescindible identificar al més aviat possible
la causa del brot per poder iniciar les mesures adequades per corregir el problema.
Entre les mesures específiques s’inclouen:
• Vacunació.
• Quimioprofilaxi.
• Desinfecció i/o esterilització d’aparells i utillatge hospitalari amb l’adequa-

ció tant dels desinfectants com del temps de desinfecció.
• Neteja ambiental de superfícies amb desinfectants adequats.
• Manipulació correcta dels vials de medicació i exclusió dels multidosi.

3. Mesures d’aïllament
Les mesures d’aïllament a l’hospital es van introduir per prevenir la transmissió

de les malalties contagioses.
Les mesures d’aïllament són les precaucions que cal adoptar per tal de
reduir o minimitza el risc de transmissió d’agents patògens en àmbits
assistencials.
En l’antiguitat ja s’aplicaven mesures rudimentàries d’aïllament apartant de la

societat les persones que patien la lepra o la pesta. Al segle XIX les primeres
mesures d’aïllament van consistir a crear hospitals diferents per als malalts
infecciosos.
Als Estats Units es van introduir mesures molt més concretes a principis dels anys
setanta. Aquestes mesures han experimentat una gran expansió i també s’han anat
modificant amb el temps. Inicialment es van adreçar a evitar que els pacients
amb malalties transmissibles, d’origen comunitari o nosocomial, transmetessin
els agents infecciosos al personal sanitari i als altres pacients. Es van definir els
aïllaments, que tenien com a base situar els malalts en habitacions individuals
i adoptar diversos tipus de mesures de barrera segons les característiques de la
malaltia contagiosa.
L’any 1985, amb l’aparició de la infecció pel virus de la immunodeficiència huma-

na (VIH), els Centers for Disease Control and Prevention dels Estats Units (CDC)
van introduir el concepte de precaucions universals mitjançant les quals es feia
èmfasi que calia prendre certes precaucions amb la sang i els fluids corporals de
totes les persones ateses a les institucions sanitàries, independentment de si es
coneixia el seu estat d’infecció.
L’any 1987 els CDC van introduir un sistema complementari de precaucions

enfront de substàncies corporals mitjançant el qual es proposava evitar el contacte
amb totes les substàncies humides i potencialment infeccioses (sang, femta,
orina, esput, saliva i altres líquids orgànics) procedents de qualsevol pacient,
independentment del seu estat infecciós. Aquesta proposta, malgrat que era simple
i evitava categoritzar els malalts, resultava molt costosa i continuava sense incloure
mesures per evitar determinades infeccions.
Més endavant es va posar de manifest la necessitat de sintetitzar les diferents

mesures fins llavors recomanades. La síntesi que es plantejava havia de tenir en
compte l’epidemiologia de les infeccions, havia de reconèixer la importància de
tots els fluids corporals, de les secrecions i de les excrecions en la transmissió dels
agents infecciosos, havia d’establir un sistema global i unificat de les precaucions
per fer front als principals mecanismes de transmissió en els centres sanitaris i
havia de proposar termes que evitessin possibles confusions amb els que s’havien
utilitzat fins aleshores.
L’any 1996 els CDC van editar la guia per a les precaucions d’aïllament
als hospitals. En aquesta publicació es definien les precaucions estàndard
que calia aplicar a tots els pacients i els tres tipus específics de precaucions
adreçades a evitar les transmissions per contacte, per gotes i per l’aire. Aquestes
recomanacions van ser adoptades per gran part dels sistemes sanitaris de tot el
món.
Cal destacar que amb aquesta síntesi es va eliminar l’aïllament protector (per al
malalt), ja que es considerava que l’objectiu fonamental de les precaucions havia
de ser evitar la difusió dels agents microbians a partir dels pacients infectats o
colonitzats, i no la protecció directa dels pacients.
L’any 2007 els CDC van publicar una revisió de la guia. En aquesta revisió:
• S’actualitzaven les dades i evidències científiques.
• S’introduïen canvis en la terminologia.
• S’afegien nous elements a les precaucions estàndard, com les mesures d’hi-
giene respiratòria, les pràctiques segures per a l’administració d’injeccions
i les pràctiques segures per a puncions lumbars.
• Es mantenia l’estructura de les mesures preventives en les quatre categories

de 1996 (les precaucions estàndard i els tres tipus de precaucions específi-
ques).
• Es reintroduïa, amb el nom de precaucions d’ambient protector, la protecció

a malalts que presentaven aquest requeriment.
El Consell Assessor en Infeccions Nosocomials del Departament de Salut de la

Generalitat de Catalunya va adaptar i revisar les mateixes quatre categories de
precaucions definides pel CDC i l’any 2009 va publicar un document amb les
precaucions que cal adoptar per tal de minimitzar el risc de transmissió d’agents
patògens en els centres sanitaris de Catalunya.
3.1 Concepte d’aïllament
Les mesures d’aïllament són un conjunt de procediments destinats a controlar

i evitar la transmissió de les malalties contagioses. Malgrat que l’aïllament és
utilitzat bàsicament en el control de les malalties infectocontagioses en l’àmbit
hospitalari, en realitat abraça qualsevol tipus d’entorn, inclòs el domiciliari.
La finalitat dels aïllaments a l’hospital és prevenir la transmissió de les malalties

contagioses, reconegudes o sospitades, dels pacients ingressats. L’experiència
acumulada durant anys ha demostrat que el risc de contagi no és en el pacient aïllat,
sinó en el pacient amb sospita de ser portador d’una malaltia contagiosa. Per això
s’inclou en l’aïllament les malalties sospitades però encara no diagnosticades.
Amb les mesures d’aïllament es volen crear barreres físiques entre la persona
malalta, com a font d’infecció, i qualsevol individu sa susceptible. Per tant, les
mesures d’aïllament es basen a trencar la cadena epidemiològica en qualsevol de
les seves baules:
1. Reservori-font d’infecció
• Humà:
– Pacient
– Personal sanitari
– Visites
– Medi ambient
2. Mecanisme de transmissió
• Mecanismes directes
– Per gotes
– Aeri
– Per contacte
• Mecanismes indirectes
– Per vectors
– Per vehicle comú
3. Hoste susceptible
La paraula aïllament produeix amb freqüència en els pacients i els seus familiars
por i recel. Per aquest motiu els CDC en la guia del 2007 ja van evitar al màxim
la utilització del terme, limitant-ne l’ús a les habitacions amb pressió negativa on
s’ubica els pacients que tenen malalties causades per agents infecciosos que es
transmeten a través de l’aire. Els CDC van adoptar el criteri d’utilitzar sempre
que fos possible el terme més tranquil·litzador de precaucions.
3.2 Tipus d’aïllament específics
Cal adoptar un tipus o altre de mesures segons l’agent patogen implicat i el tipus
de transmissió que presenta per tal de minimitzar el risc de transmissió d’agents
patògens.
Les precaucions per evitar la transmissió d’agents infecciosos s’estructuren en

quatre categories. D’una banda, les precaucions estàndard, que formen la primera
categoria, i de l’altra, les precaucions basades en la transmissió, que s’adrecen als
principals mecanismes de transmissió dels agents infecciosos.
1. Precaucions estàndard
2. Precaucions basades en la transmissió

• Precaucions per evitar la transmissió per contacte

• Precaucions per evitar la transmissió per gotes
• Precaucions per evitar la transmissió per l’aire
Les precaucions estàndard són la principal estratègia per a la prevenció de les

infeccions als centres sanitaris. Consisteixen en principis higiènics bàsics per
evitar la transmissió de microorganismes entre els pacients i el personal sanitari.
S’han d’aplicar durant l’assistència a tots els pacients independentment del seu
diagnòstic, ja que no es pot conèixer el seu possible estat infecciós.
Les precaucions estàndard inclouen:
• Mesures d’higiene bàsiques
• Mesures d’higiene respiratòria
• Pràctiques segures en les injeccions i en les puncions lumbars
Les precaucions basades en la transmissió són les mesures que s’han d’aplicar
als pacients dels quals es coneix o se sospita que pateixen una infecció. És possible
que no es conegui l’agent responsable de la infecció en el moment de l’ingrés, o
fins i tot durant la seva hospitalització. De vegades aquestes precaucions s’han
d’aplicar de forma empírica en funció del quadre sindròmic o de la probable
etiologia del procés.
Aquestes mesures poden ser modificades posteriorment en identificar-se l’agent

patogen o en precisar l’etiologia de la infecció.
3.2.1 Precaucions estàndard
Les precaucions estàndard són un conjunt de mesures fonamentals per evitar

la transmissió d’agents infecciosos en el centres sanitaris. L’objectiu de les
precaucions estàndard és reduir el risc de transmissió dels microorganismes,
independentment que se’n conegui o no la presència.
Les precaucions estàndard es basen en el principi que la sang, els fluids corporals,
les secrecions i excrecions (exceptuant la suor), la pell no intacta i les membranes
mucoses de qualsevol pacient poden contenir i transmetre agents infecciosos.
Aquestes mesures s’han d’aplicar a tots els pacients atesos als hospitals, centres
de planificació familiar, centres d’atenció a les drogodependències, centres de
salut mental, laboratoris de referència i altres, sigui quin sigui el nivell de sospita
Les precaucions estàndard o de confirmació d’una possible infecció.
inclouen les mesures
d’higiene respiratòria que
cal aplicar als malalts amb Les precaucions estàndard s’apliquen en els casos següents:
tos, rinorrea o producció de
secrecions respiratòries en
el punt d’entrada del centre
sanitari. • Sempre que hi pugui haver contacte amb els següents elements:
– Membranes mucoses
– Pell no íntegra
– Sang
– Qualsevol fluid corporal, secreció i excreció (exceptuant la suor),
independentment que estigui tacat de sang
• Malalts i acompanyants que en el moment d’entrar en un centre sanitari pre-

senten signes de malaltia de vies respiratòries com tos, esternuts, rinorrea o
producció de secrecions respiratòries.
Les mesures que inclouen les precaucions estàndard són mesures d’higiene
bàsiques com la higiene de les mans i l’ús de guants, i es complementen amb
l’ús adequat de la bata, la mascareta i protecció ocular i amb la prevenció
de les exposicions accidentals, la higiene respiratòria i el manteniment d’unes
condicions higièniques apropiades de l’ambient.
Cada professional ha de valorar en cada moment el risc de l’actuació que ha de

dur a terme, a fi d’adoptar, o no, les mesures necessàries per evitar el contagi.
Higiene de les mans
La higiene de les mans és la mesura més important per evitar la transmissió de

microorganismes, tant del personal al pacient com del pacient al personal.
Cal rentar-se o desinfectar-se les mans sempre abans i després de tenir contacte
amb un malalt i durant l’atenció a un mateix pacient si s’ha estat en contacte amb
els seus fluids corporals o si cal realitzar una tècnica asèptica.
És important remarcar que el fet d’utilitzar guants no evita o exclou la necessitat

de fer una higiene de mans. Els guants poden tenir petits defectes o es poden
deteriorar durant l’ús.
El terme higiene de les mans s’utilitza per expressar, de forma general, Rentat de mans
qualsevol procediment que tingui com a propòsit eliminar la brutícia, la

matèria orgànica o els microorganismes de les mans. Es refereix tant al rentat
de les mans com a la desinfecció per qualsevol dels procediments.
Hi ha diferents expressions que s’han tenir en compte pel que fa a la higiene de

mans:
• Rentat de mans: es refereix al rentat de mans amb aigua i sabó normal.
• Antisèpsia o desinfecció de les mans: es refereix al rentat de mans amb

un sabó antisèptic, i també a la fricció de les mans amb un preparat a base
d’alcohol.
• Rentat de mans antisèptic: es refereix al rentat de mans amb aigua i un

sabó que té incorporat un producte antisèptic.
• Fricció de mans: es refereix a l’aplicació d’un preparat a base d’alcohol.
Indicacions per a la higiene de mans
Les mans s’han de rentar amb aigua i sabó normal o amb antisèptic si estan
visiblement brutes, si s’han tacat amb sang o fluids corporals o si han estat en
contacte amb superfícies potencialment contaminades amb espores, i després
d’anar al lavabo.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha resumit les indicacions de la higiene

Fricció de mans
de les mans en l’atenció al pacient en els cinc moments següents (vegeu la figura
3.1).
• Abans del contacte directe amb el pacient.
• Abans de fer una tècnica asèptica o de manipular un dispositiu invasiu,

malgrat l’ús de guants.
• Després d’haver tingut contacte amb algun fluid o secreció corporal.
• Després d’haver tingut contacte amb el pacient.
• Després d’haver tingut contacte amb l’ambient inanimat del voltant del
pacient.
F i g u r a 3 . 1. Indicacions per a la higiene de mans
Font: Gencat
L’ús de guants no substitueix mai la higiene de les mans en cap dels supòsits.
Higiene de mans per fricció de les mans amb un preparat a base d’alcohol
La higiene de les mans amb preparats a base d’alcohol és el procediment d’elecció

després d’atendre qualsevol pacient, encara que aquest requereixi precaucions
basades en la transmissió, ja que aquests preparats han mostrat una millor reducció
bacteriana que el rentat amb sabó neutre o amb sabó antisèptic. A més, aquests
preparats tenen millor tolerància i són més fàcils d’usar.
Motius d’incompliment en el rentat de mans
Els motius més freqüents d’incompliment en el rentat de mans per part del
personal sanitari són:
• El rentat freqüent irrita la pell.
• L’accés als lavabos és deficient.
• L’ús de guants dona una falsa sensació de protecció.
• Hi ha una falta de conscienciació respecte de la disminució de les taxes

d’infecció que produeix el rentat de mans.
• Falta d’institucionalització d’aquesta mesura per part de les autoritats

sanitàries.
• Falta de temps per part del personal sanitari.
Equip de protecció personal
L’equip de protecció individual o personal (EPI o EPP) és un conjunt d’estris

necessaris que fan de barrera i que el personal sanitari usa per tal de protegir-se
del contacte amb els agents infecciosos procedents dels pacients o de l’entorn.
La selecció del tipus d’EPI depèn del mecanisme de transmissió de l’agent

infecciós i del tipus d’interacció amb el pacient.
Com a norma general és convenient realitzar la higiene de les mans abans de posar-
se l’EPP. En els llocs on es retirin els EPP, cal que hi hagi contenidors o recipients
per dipositar-hi el material usat. Un cop retirat i llençat l’EPP, cal realitzar una
higiene de mans.
Guants
Els guants sanitaris són un element destinat a protegir totalment o parcialment

les mans. També poden cobrir l’avantbraç i el braç. Són una protecció eficaç.
Els guants s’utilitzen amb els objectius següents:
• Proporcionar una barrera protectora i prevenir la contaminació de les mans

quan es toca sang, fluids corporals, secrecions, excrecions, membranes
mucoses i pell no íntegra.
• Reduir la probabilitat que els microorganismes de la flora normal a les mans

del personal es transmetin als pacients durant els actes assistencials, els
procediments invasius o altres pràctiques que comportin el contacte de les
mans amb membranes mucoses o pell no íntegra.
• Reduir la contaminació de les mans del personal sanitari a fi d’evitar la

contaminació creuada.
Algunes recomanacions en l’ús de guants que s’han de tenir en compte són:
• Els guants s’han de posar per tocar sang, fluids orgànics, secrecions,
excrecions o material contaminat, membranes mucoses i pell no íntegra.
• Cal escollir el tipus de guant i la talla adequats a cada tasca i a les

característiques de qui els ha d’usar.
• Cal canviar-se els guants entre els diferents procediments que es realitzen
en el mateix pacient, sobretot si es va de procediments bruts a altres de més
nets.
• Cal treure’s els guants ràpidament després d’utilitzar-los i fer una higiene
de les mans abans de tocar materials o superfícies no contaminades i abans
d’atendre un altre pacient.
• L’ús de guants de forma continuada està totalment desaconsellat.
• L’ús prolongat de guants pot generar sudoració i maceració de la pell. Cal

utilitzar guants de protecció només quan sigui necessari.
• Cal tenir en compte que durant el seu ús els guants poden perdre la seva
integritat i, per tant, s’han de canviar.
• Segons la tasca realitzada i el tipus de guant emprat, s’estableix una

freqüència de canvi recomanada.
• Per a tècniques invasives és recomanable l’ús de doble guant.
Abans de la col·locació dels guants s’ha de:
• Comprovar-ne la integritat.
• Tenir les mans netes i seques.
• Portar les ungles curtes.
• Retirar anells, rellotges i altres objectes que puguin trencar-los.
• No aplicar cremes a les mans ja que poden modificar les propietats dels
guants.
Tipus de guants
Cada tipus de guants s’ha de fer servir en unes tasques determinades en funció del
risc del qual han de protegir. Recordeu que no hi ha guants que evitin les punxades.
El seu ús redueix un 50% aproximadament el volum de sang transferida i, per tant,
disminueix el risc de transmissió d’agents biològics.
Vegeu a la figura 3.2 els diferents tipus de guants:

Figura 3 . 2 . Diferents tipus de guants
• De làtex
– Són adequats per a cirurgia o exploració.

– Tenen una bona adaptabilitat i sensibilitat al tacte.
– Donen una protecció adequada davant el risc biològic.
– La freqüència de canvi segons la tasca realitzada va de 15 minuts a 3
hores.
• De nitril
– Són adequats per a exploració.

– Estan indicats per a persones amb sensibilitat al làtex.
– La freqüència de canvi segons la tasca realitzada va de 15 a 30 minuts
• Deneoprè
– Són adequats per a cirurgia.

– Tenen una bona adaptabilitat i sensibilitat al tacte.
– Estan indicats per a persones amb sensibilitat al làtex.
– La freqüència de canvi segons la tasca realitzada va d’1 a 3 hores.
• De vinil
– Són adequats per a exploració.

– Presenten adaptabilitat i sensibilitat baixes al tacte.

– Donen protecció baixa davant el risc biològic.
– Presenten resistència baixa a la perforació.
– La freqüència de canvi segons la tasca realitzada és de 15 minuts.
En el canvi de guants abans de posar-se uns guants nous cal fer una higiene
de mans.
Bata
Cal col·locar-se una bata neta (no cal que sigui estèril) per protegir la pell i evitar
que es taqui la roba de feina quan es prevegi que s’han de dur a terme procediments
que poden generar esquitxades de sang i secrecions corporals. Cal treure’s la bata
bruta al més aviat possible i fer una higiene de mans per evitar la transmissió de
microorganismes a altres pacients o a l’entorn.
Mascareta i protector ocular
Les mascaretes quirúrgiques tenen per objectiu protegir l’usuari de la inhalació

de partícules líquides i sòlides com fluids orgànics o citostàtics i agents microbians.
En aquest sentit, exerceixen una acció protectora en aquells professionals que han
de tenir un contacte proper (a menys d’un metre de distància) amb pacients amb
tos i esternuts que poden transmetre microorganismes patògens.
La mascareta quirúrgica (EN 14683) està indicada si hi ha risc que la mucosa

nasal o bucal del personal sanitari s’esquitxi amb sang o secrecions corporals del
pacient. També és indicada tant per al pacient com per al personal sanitari que hi
ha d’estar amb contacte, en aquells casos que hi ha clínica d’infecció respiratoria
o tos i fins que s’hagi fet el diagnòstic.
Les mascaretes han de cobrir el nas i la boca i han de ser repel·lents de

fluids.
Les ulleres o el protector ocular només estan indicats si hi ha possibilitat

d’esquitxar-se amb sang o secrecions del pacient.
La utilització de mascareta i protecció ocular redueix el risc d’exposició als agents

patògens que es transmeten per la sang i fluids corporals. Cal fer servir mascareta
amb protector ocular per protegir les membranes mucoses dels ulls, el nas i la
boca durant els procediments on es puguin produir esquitxades amb sang, fluids
corporals, secrecions o excrecions.
Prevenció de les exposicions accidentals a sang i fluids orgànics
És molt important prevenir les lesions quan s’utilitzen agulles, bisturís o material
tallant o punxant i quan es manipula aquest material per netejar-lo o llençar-lo.
Algunes recomanacions són:

• La part metàl·lica de l’agulla no s’ha de tocar mai amb les mans.
• Les agulles utilitzades no s’han de tornar a encaputxar mai.
• Durant la manipulació d’agulles, bisturís i altres objectes tallants són

freqüents punxades, petits talls i altres accidents. Cal evitar aquest tipus
d’incidents, ja que aquest és un mecanisme de transmissió d’infeccions
vehiculades per la sang i els fluids corporals. És necessari anar introduint
sistemes que minimitzin el risc a les exposicions accidentals per agulles. Per
exemple:
– Fer servir dispositius sense agulles.

– Fer servir agulles de sutura amb punta Roma.
– Fer servir llancetes de seguretat.
Tal com s’estableix al Decret 27/1999 de la gestió dels residus sanitaris, cal emprar
recipients rígids per a residus del grup III de diferents mides, en els quals s’ha de
recollir el material tallant o punxant (agulles, llancetes, etc.) que s’hagi de llençar
(vegeu figura 3.3). Aquests recipients s’han de col·locar en llocs accessibles.
Figu r a 3 . 3 . Recipient per a agulles amb sistema de separació de l’agulla
Per fer un bon ús dels recipients s’han de tenir en compte els aspectes següents:
• Cal entrar els recipients per al material punxant i tallant als llocs on es fan
les tècniques, és a dir, dins de les habitacions, i s’han de treure fora un cop
finalitzades les tasques de risc.
• Els recipients no s’han d’omplir per sobre del que indica el fabricant i mai
més del 75-80% de la seva capacitat.
• És recomanable utilitzar els sistemes de separació d’agulla i xeringa.
Els treballadors sanitaris que emprin instruments tallants o punxants han de

llençar-los personalment i de manera immediata dins del contenidor, per tal
d’evitar accidents d’altres treballadors.
En el cas d’exposició accidental a sang o fluids orgànics per via percutània, cal
netejar la ferida o el lloc de la inoculació amb aigua i sabó, i desinfectar la zona
amb solució de povidona iodada al 10% o amb alcohol de 70°, que s’ha de deixar
actuar durant 10 minuts, i a continuació cobrir la ferida amb un apòsit. En el cas
d’exposició accidental de les mucoses dels ulls a aquests tipus de fluids, cal fer-hi
irrigacions amb solució de sèrum fisiològic durant 10 minuts.
El professional sanitari afectat per una exposició accidental d’aquest tipus ha de

notificar urgentment (abans de dues hores) l’accident al servei que correspongui.
El centre sanitari ha de declarar administrativament l’accident a la Mútua d’Acci-
dents de Treball i Malalties Professionals i, a més, ha de contactar amb el servei
de riscos laborals per fer-ne els controls i el seguiment posterior, independentment
de les responsabilitats que corresponguin a les mútues.
Pràctiques segures en l’administració d’injeccions
La investigació de casos i brots d’hepatitis C i d’hepatitis B en diverses parts del

món, tant en pacients ambulatoris com hospitalitzats, ha fet palesa la importància
de reforçar les pràctiques segures en l’administració d’injeccions amb programes
de formació sobre l’ús de la tècnica asèptica en la seva administració.
La tècnica asèptica en la preparació i administració de la medicació parenteral

inclou:
• Utilització d’una agulla estèril d’un sol ús i d’una xeringa també estèril d’un
sol ús en cada injecció.
• Prevenció de la contaminació de l’equip d’injecció i de la medicació. En

els centres sanitaris cal usar només vials monodosi.
Són pràctiques incorrectes:
• Utilització d’una mateixa agulla en diversos pacients.
• Reinserció d’agulles utilitzades en vials multidosi o en sèrums, amb la seva

consegüent contaminació.
Pràctiques segures per a puncions lumbars
El personal sanitari que efectuï procediments sobre el canal raquidi (puncions

lumbars, mielogrames, quimioteràpia intratecal, anestèsia epidural) ha d’utilitzar
mascareta quirúrgica per evitar la transmissió al pacient d’agents infecciosos
provinents de la seva pròpia orofaringe.
Higiene respiratòria
Les mesures d’higiene respiratòria s’adrecen a persones i acompanyants que

en entrar en un centre sanitari es detecta que tenen signes compatibles amb
algun tipus d’infecció respiratòria transmissible. Per tant, s’apliquen a totes
les persones que quan entren al centre (a la recepció o l’àrea de triatge d’un
servei d’urgències) presenten signes com tos, esternuts, rinorrea o producció de
secrecions respiratòries.
La higiene respiratòria té per objectiu minimitzar el risc de transmissió dels

microorganismes que s’eliminen per via respiratòria mitjançant gotes, com el virus
de la grip, els adenovirus, Bordetella pertussis i Mycoplasma pneumoniae, entre

d’altres.
D’acord amb aquestes mesures, els malalts i els seus acompanyants han de seguir
les normes d’higiene següents:
• En tossir o esternudar, s’han de tapar la boca i el nas amb mocadors d’un

sol ús.
• Per mocar-se s’han d’utilitzar mocadors d’un sol ús.
• Cal llençar els mocadors usats a la paperera que el centre hagi destinat a
aquest ús.
• Després d’esternudar o de tocar secrecions respiratòries, cal fer la higiene

de les mans amb aigua i sabó o amb preparats a base d’alcohol.
• No han de tocar-se les membranes mucoses dels ulls i del nas amb les mans
brutes.
• Cal evitar que els pacients amb símptomes respiratoris se situïn massa a
prop de la resta de pacients, ja que l’excessiva proximitat entre ells pot
incrementar el risc de transmissió d’agents infecciosos mitjançant gotes.
• Els pacients amb tos han de posar-se una mascareta quirúrgica EN 14683,
tant durant l’estona que esperen per ser atesos com durant l’atenció sanità-
ria.
El centre sanitari ha de disposar de tots els elements necessaris per dur a

terme aquestes precaucions: mascaretes, mocadors de paper, papereres, lavabos,
preparats a base d’alcohol, etc.
És possible que els pacients amb asma, rinitis al·lèrgica o malaltia respiratòria
crònica obstructiva tinguin tos o esternudin quan acudeixin a un centre sanitari.
Malgrat que en general aquests malalts no són infecciosos, és prudent aplicar-los
les mesures d’higiene respiratòria sempre que es pugui.
Les mesures d’higiene respiratòria també s’adrecen al personal sanitari, que ha de

seguir les precaucions de gotes i la higiene de mans quan contacti amb pacients
que tenen signes o símptomes d’infecció respiratòria. Així mateix, qualsevol
professional sanitari que pateixi una infecció respiratòria ha d’evitar el contacte
directe amb malalts, en especial els d’alt risc. Si això no és possible, cal que
treballi amb una mascareta quirúrgica.
Mesures higièniques de l’entorn
Les mesures higièniques de l’entorn són les mesures que s’apliquen als elements
que es troben a l’entorn del pacient. Aquests elements són:
Habitació: els malalts que no necessitin cap precaució basada en la transmissió

poden compartir habitació, excepte si no col·laboren en el manteniment d’una
higiene adequada. Només cal ingressar en una habitació individual aquells

pacients que requereixin precaucions basades en la transmissió.
Neteja i desinfecció: cal disposar de protocols adequats per netejar i desinfectar

les superfícies, el mobiliari i els aparells fixos de les habitacions dels malalts.
Quan es dona d’alta un malalt, s’han de netejar i desinfectar acuradament tots els
espais amb què aquest ha estat en contacte. Cal recordar que en la neteja d’aquestes
habitacions és més important assegurar que la metodologia de neteja és la correcta
que no el desinfectant emprat.
Material del malalt: el material per a la higiene personal del malalt (orinal pla,
ampolla i gibrell) han de ser d’ús exclusiu per a cada pacient. L’equipament i el
material reutilitzable no s’han de fer servir per a altres pacients fins que no s’hagin
netejat i desinfectat o esterilitzat.
Roba: cal manipular, transportar i processar amb cura la roba utilitzada del
llit i del pacient. A fi d’evitar la difusió dels microorganismes patògens, no
s’ha d’espolsar mai ni s’ha de deixar la roba fora de les bosses que serveixen
per transportar-les. El procés de rentat industrial de la roba n’assegura la
descontaminació.
Estris de menjar: la combinació d’aigua calenta amb els detergents utilitzats en

els rentavaixelles dels hospitals és suficient per descontaminar plats, vasos, tasses
i altres estris de menjar.
3.2.2 Precaucions basades en la transmissió
Hi ha mesures específiques per evitar la transmissió d’agents patògens per contac-

te, gotes o aire. Però també hi ha algunes mesures que són comunes als tres tipus
de precaucions.
Les normes comunes als tres tipus de precaucions per transmissió fan referència
a:
• Higiene de les mans
• Característiques i neteja de l’habitació
• Tractament adequat del material clínic i de la roba del pacient
• Visitants
• Trasllat dels malalts
Higiene de les mans: igual que en les mesures estàndard, s’ha de fer sempre
després d’atendre el pacient i cada vegada després de sortir de l’habitació, fins i
tot quan es treballa amb guants. És la mesura més important de totes.
Habitació: el pacient ha d’estar en una habitació individual amb lavabo i vàter. Si

no és possible disposar d’habitació individual, els pacients infectats o colonitzats
amb el mateix microorganisme poden compartir l’habitació. A la porta de

l’habitació hi ha d’haver un cartell informatiu sobre el tipus de precaucions i
les principals mesures que cal prendre. Només hauria d’entrar a l’habitació el
personal necessari per a l’atenció correcta del pacient. La roba neta, el material
clínic i l’equip de protecció necessaris s’han de col·locar en un suport adequat,
a fora de l’habitació. Un cop utilitzats s’han de dipositar en una bossa dins de
l’habitació.
Neteja i desinfecció de l’habitació: davant de pacients en aïllament, el personal

de neteja ha de tenir la formació adequada i ha d’utilitzar les mateixes mesures de
protecció que el personal sanitari, tant pel que fa al vestuari com a l’eliminació
dels residus. L’ús de desinfectants de nivell baix i nivell intermedi garanteixen
l’eliminació de la majoria de microorganismes multiresistents presents en els
centres sanitaris. Cal emprar material de neteja d’un sol ús, no reutilitzable. En
funció del motiu de les precaucions, cal que el personal de control d’infeccions
estableixi el nombre de neteges diàries necessàries per reduir la contaminació
de les superfícies que es toquen més freqüentment. Si no hi ha cap indicació
expressa, no cal fer diferència en la neteja posterior a l’alta en les habitacions
que hagin allotjat pacients que durant la seva estada hagin requerit mesures de
precaució basades en la transmissió. Cal recordar que tots els pacients són
potencialment infecciosos i que, d’acord amb les precaucions estàndard, tots els
espais en contacte amb els malalts s’han de netejar i desinfectar acuradament quan
el malalt és donat d’alta. En general no és necessari deixar temps d’espera després
de l’alta per començar la neteja. A les habitacions sense pressió negativa on hi ha
hagut un malalt en precaucions d’aïllament per evitar la transmissió per l’aire,
si quan marxa encara està en fase de contagi abans de començar a netejar-les
cal esperar una hora i ventilar-les bé. La millor manera d’evitar la dispersió de
microorganismes d’una habitació a una altra és que el personal de neteja faci
sempre la higiene de les mans i dels guants. En sortir d’una habitació, i abans
d’entrar en una altra, cal friccionar els guants amb el mateix producte desinfectant
que es fa servir per desinfectar el bany. Cada vegada que el personal de neteja es
tregui els guants, cal que faci una higiene de les mans abans de començar a fer una
altra activitat.
Material clínic: el material clínic reutilitzable (esfigmomanòmetre, fonendosco-

pi, termòmetre o d’altres) ha de ser d’ús exclusiu per a cada pacient. Després de
l’alta del pacient, aquest material s’ha de netejar i desinfectar adequadament.
Roba: la roba utilitzada del malalt i la del llit cal col·locar-la en una bossa de
plàstic que reuneixi condicions d’estanquitat amb una galga (gruix) no inferior a
180 mg/cm2 . S’ha d’embossar a l’interior de l’habitació.
Visitants: cal autoritzar la visita al menor nombre possible de persones. El

personal d’infermeria ha d’informar els visitants del que cal fer per tal de respectar
les precaucions específiques.
Trasllat: s’ha d’evitar al màxim que el malalt surti de l’habitació i només se

l’ha de traslladar en cas de necessitat inevitable. Cal avisar el servei receptor de
l’arribada d’un pacient que necessita precaucions específiques.
Ambulàncies: cal avisar els professionals encarregats de dur a terme el trasllat

sobre les mesures que cal prendre durant el trasllat del malalt.
Residus sanitaris: els residus sanitaris s’han de gestionar segons el que estableix
la normativa legal vigent (Decret 27/1999, de la gestió dels residus sanitaris). Els
residus específics contaminats procedents dels pacients que presentin malalties
considerades a l’esmentat decret s’han de segregar en una bossa de plàstic, que
s’ha de tancar dins de l’habitació del malalt, i s’han de gestionar com a residus
tipus III, en recipients rígids homologats i ubicats en un lloc de la mateixa unitat
que estigui a prop de l’habitació.
Precaucions per evitar la transmissió per contacte
Hi ha una sèrie de mesures destinades a evitar les infeccions o colonitzacions que

es puguin transmetre per contacte directe o indirecte. Aquestes precaucions s’han
d’aplicar, a més de les estàndard i de les mesures comunes, en aquells malalts dels
quals se sap o se sospita que estan infectats o colonitzats per microorganismes
epidemiològicament importants que es transmeten per contacte.
Les mesures concretes que s’han d’adoptar per a aquest tipus de precaucions fan
referència a l’ús de guants i bata, la higiene del malalt, la neteja de l’habitació i
les recomanacions per al trasllat dels malalts (vegeu figura 3.4).
F i g u ra 3.4. Cartell informatiu de precaucions de contacte
Font: Generalitat de Catalunya
A més de l’ús indicat en les precaucions estàndard, cal usar guants sempre que
s’entri en contacte amb el pacient.
Bata
Cal posar-se una bata neta sempre que es prevegi un contacte directe amb el malalt
o amb superfícies o objectes de l’habitació potencialment contaminats, i s’ha de
treure sempre abans de sortir de l’habitació.
Higiene del malalt
En casos molt concrets en què calgui descolonitzar malalts infectats o colonitzats

per bacteris multiresistents, s’ha d’usar sabó antisèptic de clorhexidina durant cinc
dies, sempre que la situació del malalt ho permeti.
Residus sanitaris
Els residus sanitaris s’han de gestionar segons el que estableix la normativa legal
vigent (Decret 27/1999, de la gestió dels residus sanitaris).
Trasllat de malalts
El trasllat de malalts s’ha de limitar als que siguin estrictament necessaris. En

cas que un malalt hagi de sortir de l’habitació, abans cal cobrir-lo amb roba neta
i assegurar-se que es prenen les mesures per minimitzar el risc de transmissió de
microorganismes a altres malalts. En cas que tingui ferides extenses, cal tapar-
les durant el trasllat. Cal avisar els portalliteres i el servei receptor sobre les
precaucions que cal adoptar amb aquell malalt i amb els objectes que hi han estat
en contacte. Si el trasllat es fa a un altre centre sanitari, tant si és per fer una
prova com si és un trasllat definitiu, cal que consti a l’informe mèdic que el malalt
requereix precaucions per evitar la transmissió per contacte. Per tal d’evitar la
transmissió de microorganismes a altres malalts se n’ha d’informar les empreses
d’ambulàncies que fan els trasllats i també telefònicament el servei receptor. Les
mesures que cal aplicar a les unitats o serveis especials són les mateixes que
s’apliquen a l’habitació on està ingressat el malalt.
Exemples de situacions en què cal utilitzar les precaucions de contacte:
• Infeccions o colonitzacions amb bacteris multiresistents com

l’Staphylococcus aureus, enterococs, Enterobacter, pseudomones i
d’altres. És important extremar les precaucions de contacte amb els malalts
infectats o colonitzats per microorganismes multiresistents ja que, si bé la
transmissibilitat d’aquests agents no sol ser diferent a la dels sensibles als
antimicrobians, les conseqüències que poden tenir els nous casos són molt
més greus.
• Infeccions entèriques de dosi infectiva baixa o de supervivència ambi-

ental perllongada com el Clostridium difficile, que és un bacteri anaerobi
formador d’espores. És l’agent causal més important de diarrea d’origen
nosocomial en els malalts hospitalitzats, els quals eliminen gran quantitat
de microorganismes en la femta i contaminen les superfícies del voltant. Els
brots són més freqüents en centres sociosanitaris i residències de gent gran.
• Infeccions de pell molt contagioses, com l’herpes simple, la pediculosi,

l’escabiosi, l’herpes zòster disseminat en malalts immunodeprimits, i també
infeccions hemorràgiques víriques (febre hemorràgica d’Ebola, febre de
Lassa, etc.) i la síndrome respiratòria aguda greu (SRAS). L’escabiosi és
una infestació de la pell causada per l’àcar Sarcoptes scabiei. El reservori és
l’home i la transmissió es produeix per contacte directe perllongat amb pell
infestada. El contacte amb roba de llit que ha estat contaminada recentment
per un malalt pot produir la infestació.
• Grip
• Infecció per virus sincític respiratori (VSR) en nens i en adults immunode-

primits
• Conjuntivitis vírica aguda
• Diftèria cutània
• Rubèola congènita
• Abscessos o drenatges de ferides que no es poden cobrir, incontinència fecal

i altres situacions amb pèrdues o vessaments que comporten un elevat risc
de contaminació ambiental i de transmissió.
Precaucions per evitar la transmissió per gotes
Hi ha una sèrie de mesures destinades a evitar les malalties infeccioses que es trans-
meten mitjançant partícules superiors a 5 µm. Aquestes partícules es produeixen
tossint, parlant o esternudant, i també quan es practiquen certs procediments com
ara l’aspirat bronquial o la broncoscòpia, ja que es generen partícules que poden
ser inhalades. Els microorganismes que es transmeten per gotes queden suspesos
poc temps a l’aire i assoleixen distàncies curtes d’aproximadament un metre.
Per evitar aquest tipus de transmissió s’han d’aplicar:
• Precaucions estàndard
• Mesures comunes de precaucions basades en la transmissió
• Mesures específiques. Fan referència a l’ús de mascareta quirúrgica i al

trasllat del malalt (vegeu figura 3.5).
S’han d’aplicar quan se sàpiga o se sospiti que el malalt està infectat per un
agent patogen que es transmet per gotes. No s’ha d’esperar a tenir la confirmació
diagnòstica, la sospita és suficient per iniciar les precaucions.
F i g u ra 3.5. Cartell a la porta amb les precaucions per evitar la

transmissió per gotes
Mascareta quirúrgica
Les mascaretes quirúrgiques serveixen per evitar la contaminació de l’ambient

en retenir i filtrar les gotes que són expulsades en respirar, parlar, esternudar o
tossir i que contenen microorganismes procedents, fonamentalment, de les vies

respiratòries superiors. També tenen una acció protectora sobre la salut de les
persones que han de mantenir un contacte proper (a menys d’un metre de distància)
amb pacients amb tos, esternuts, etc., que poden transmetre microorganismes
patògens.
La mascareta ha de cobrir el nas i la boca i ha de ser repel·lent als fluids. Tot el

personal que atengui el pacient i tots els visitants l’han d’utilitzar.
En aquest tipus de precaucions cal tenir en compte els aspectes següents:
• S’ha d’usar una mascareta de tipus quirúrgic que sigui impermeable als
fluids.
• S’ha de posar abans d’entrar a l’habitació.
Trasllat del malalt
El trasllat del malalt s’ha de limitar tant com es pugui i només s’ha de fer quan
sigui estrictament necessari. Durant els trasllats i en les zones d’espera s’ha de
col·locar una mascareta quirúrgica al malalt.
Les precaucions per gotes s’apliquen a malalties com ara:
• Malaltia estreptocòccia en nens (escarlatina, faringitis, pneumònia)
• Grip
• Infeccions per adenovirus i rinovirus
• Meningitis per Haemophilus influenzae i Neisseria meningitidis
• Parotiditis
• Tosferina (Bordetella pertussis)
• Pneumònia i bronquitis per Mycoplasma pneumoniae
• Diftèria faríngia
Precaucions per evitar la transmissió per aire
Hi ha una sèrie de mesures per evitar la transmissió d’agents patògens dipositats

en partícules menors de 5 µm, que procedeixen de les vies respiratòries del malalt
i queden suspeses a l’ambient, on poden persistir durant un cert temps i ser
inhalades.
El lloc més adequat per ubicar un malalt que requereixi aquestes precaucions és
una habitació d’aïllament d’aire, específicament construïda per a aquesta finalitat
i que compleixi amb els estàndards aplicables.
Als malalts dels quals se sap o se sospita que presenten malalties que es transmeten
per l’aire se’ls han d’aplicar les mesures sense esperar a tenir-ne la confirmació
diagnòstica. La sospita és suficient per iniciar les precaucions.
L’adopció de les precaucions de transmissió adequades en el moment en què el

pacient està desenvolupant els símptomes i signes d’una infecció, o mentre arriba
a un centre sanitari, contribueix a reduir les oportunitats per a la transmissió.
Mesures per evitar la transmissió per aire:
• Mesures comunes
• Precaucions específiques basades en l’ús de protectors específics i les

habitacions d’aïllament d’aire (vegeu figura 3.6).
F i g u ra 3.6. Precaucions per evitar la transmissió per aire.
Protector respiratori de partícules
Els protectors respiratoris filtren l’aire que s’inhala i, per tant, protegeixen el
personal dels microorganismes patògens que es transmeten per aerosols de mida
petita (<5 µm). N’hi ha de diversos tipus en funció de l’eficàcia mínima de filtració
i de la fuga total cap a l’interior (vegeu figura 3.8).
A Europa els equips certificats, depenent de la fuga total cap a l’interior o l’eficàcia
total, que és una combinació dels paràmetres d’eficiència de filtratge i de capacitat
d’ajust, són:
• FFP1 (eficàcia total mínima del 78%)

Figu r a 3 . 7 . Equips certificats FFP2 (esquerra) i FFP3 (dreta)
Tota persona que entri a l’habitació o que tingui cura del pacient s’ha de posar,
abans d’entrar-hi, un protector respiratori del tipus FFP2. Aquest protector ha
d’estar ben ajustat. S’ha de treure en sortir de l’habitació i s’ha de dipositar dins
d’una paperera que hi ha fora destinada a aquest ús.
Quan un pacient que requereix aquest tipus d’aïllament s’ha de sotmetre a

maniobres que puguin generar aerosols, com la intubació respiratòria, l’aspiració
traqueal i altres, el personal sanitari ha d’usar un protector de tipus FFP3 i un
protector ocular. En determinades situacions epidèmiques (SARS i altres) cal usar
un protector respiratori de tipus FFP3.
Habitació d’aïllament per aire (amb pressió negativa)
L’habitació d’aïllament per aire és una habitació individual que s’usa per aïllar un
pacient amb sospita o confirmació d’una malaltia transmesa per l’aire. Ha de tenir
les característiques següents:
• Sistema de ventilació amb pressió negativa i capacitat de fer 12 renovacions

d’aire per hora en les de nova construcció, i 6 renovacions per hora en les
ja existents.
• Sortida de l’aire extret directament cap a zones segures de l’exterior, és a dir,

lluny d’entrades d’aire a l’edifici o d’espais on hi hagi persones o animals.
• Evitar la recirculació de l’aire contaminat dins dels circuits de l’aire condi-

cionat d’altres sales. Per ser recirculat aquest aire cal que abans passi per
un filtre HEPA (de l’anglès high efficiency particulate air). Aquest filtre
elimina el 99,97% de les partícules ≥0,3 µm.
A més:
• L’accés dels visitants ha de ser restringit i la porta sempre ha de quedar

tancada.
• Aquesta habitació ha de comptar amb l’equipament mèdic adequat per a

l’atenció plena del pacient.
• Els professionals han de disposar de l’equip de protecció personal i d’un

lloc per a l’eliminació de residus i de material rebutjable.
• A dins de l’habitació cal fer un control efectiu dels factors ambientals per
tal de minimitzar la transmissió dels agents infecciosos, que es disseminen
mitjançant secrecions respiratòries que poden formar aerosols.
Educació del pacient
Cal educar el pacient perquè utilitzi mocadors de paper i es tapi el nas i la boca en
tossir o esternudar. Cal explicar-li també que, durant uns dies, és convenient que
no surti de l’habitació i que, si ho vol fer, s’ha de posar una mascareta quirúrgica.
Neteja i desinfecció de l’habitació
No és necessari deixar temps d’espera després de l’alta del pacient per començar
la neteja, a excepció de les habitacions sense pressió negativa que hagin allotjat un
pacient que estava en fase de contagi d’una malaltia que requeria precaucions per
evitar la transmissió per aire, cas en què cal deixar-les lliures almenys una hora
per tal d’assolir una renovació completa de l’aire.
Residus sanitaris
Tots els residus que continguin secrecions respiratòries (mocadors de paper) de

malalts amb tuberculosi respiratòria activa o amb altres malalties de transmissió
respiratòria s’han de segregar en una bossa de plàstic que s’ha de tancar dins de
l’habitació del malalt i que s’ha de gestionar com a residu tipus III en recipients
rígids acreditats ubicats en un lloc de la mateixa unitat que estigui a prop de
l’habitació del malalt.
Trasllat del malalt
S’ha d’evitar al màxim el trasllat del malalt. Durant els trasllats que siguin
imprescindibles, així com en les zones d’espera, s’ha de col·locar una mascareta
quirúrgica al malalt, per la qual cosa el personal que el trasllada no cal que en
porti.
Aquest tipus de precaucions s’apliquen enfront de les malalties següents:
• Tuberculosi pulmonar, laríngia o bronquial. Altres localitzacions de la

tuberculosi requereixen només les precaucions estàndard, però cal descartar
sempre l’afecció respiratòria.
• Varicel·la, xarampió
• Herpes zòster disseminat o herpes zòster en malalts immunodeprimits
Combinació de mesures específiques
En les malalties que tenen més d’un mecanisme de transmissió cal aplicar, de
forma simultània, més d’un tipus de precaució específica. Per exemple, en la
síndrome respiratòria aguda greu (SARS), que es transmet per contacte, gotes
i rarament per aire, caldria aplicar alhora les precaucions de transmissió per
contacte i gotes, a més de les de transmissió per aire si es fes algun procediment
sobre les vies respiratòries del pacient. Vegeu figura 3.8 i figura 3.9:
Fi g u r a 3 . 8 . Mesures específiques per a transmissió per contacte

i gotes
Fi g u r a 3 . 9 . Mesures específiques per a transmissió per contacte

i aire
3.2.3 Ambient protector
L’objectiu de l’ambient protector (AP) és minimitzar els recomptes d’espores

de fongs en l’aire de l’habitació, per tal de reduir el risc d’infecció per fongs
transmesos per l’aire.
Les mesures que cal aplicar són:
• Mesures comunes
• Mesures específiques per a l’ambient protector

Cal fer la higiene de les mans abans i després del contacte amb el pacient. Cal
usar bata i guants. El personal sanitari i els visitants no cal que usin mascaretes
en les visites de rutina.
Pacients
L’AP s’indica només per a pacients sotmesos a transplantament al·logènic de

precursors hematopoètics. No hi ha evidències que s’hagi d’aplicar en pacients
amb transplantament d’òrgan sòlid o en altres situacions d’immunosupressió.
Cal mantenir el pacient a l’habitació amb AP a excepció de quan se li hagin de

practicar exploracions diagnòstiques o procediments terapèutics que no es poden
fer a l’habitació.
El pacient ha d’usar protecció respiratòria, per exemple un protector respiratori

tipus FPP2, quan hagi de sortir de l’habitació i hi hagi obres al centre o als edificis
propers.
Si el pacient presenta una infecció, o se sospita que en pateix una, sobre la qual
hi ha indicada l’adopció d’alguna de les precaucions basades en la transmissió, el
personal sanitari i els visitants han d’usar bata, guants i mascaretes d’acord amb
les recomanacions corresponents.
Cal evitar l’entrada a l’habitació de qualsevol persona que tingui símptomes de

refredat o que estigui passant un procés infecciós.
Característiques de l’habitació amb AP:
• L’aire d’entrada ha de tenir filtre HEPA.
• L’habitació ha de tenir estanquitat. El terra, les parets, els sostres, les

finestres i els endolls elèctrics han d’estar ben segellats per evitar l’entrada
d’aire de l’exterior.
• L’aire ha de tenir una trajectòria controlada. El flux de l’aire ha d’anar dirigit

cap al llit del pacient i ha de sortir per l’altra banda de l’habitació.
• L’habitació ha de tenir un gradient de pressió positiva en relació amb el

passadís. El sistema de ventilació ha de mantenir ≥12 renovacions d’aire
per hora.
• Cal disposar d’un sistema de monitoratge del gradient de pressions.
• La porta ha de comptar amb un mecanisme de tancament automàtic.
Neteja
• És important que el personal que netegi aquestes habitacions sigui molt

curós en la seva feina i conegui el risc que tenen aquests malalts.
• El material de neteja ha de ser sempre d’un sol ús.
• Cal garantir que els productes de neteja i desinfecció es preparen diàriament

en envasos nets i sense restes del producte anterior.
• En aquestes unitats la neteja ha de ser sempre en humit i és molt important

evitar la pols i els aerosols.
• Els draps i baietes s’han d’humitejar, en el moment de fer-los servir, amb el

desinfectant o detergent autoritzat per l’hospital. No es recomana mullar-los
o humitejar-los en començar la neteja de la unitat.
• Dins de l’habitació no s’han d’usar catifes ni tampoc mobiliari amb tapisse-

ria. S’hi han de prohibir les plantes i flors, tant fresques com seques.
• Si cal netejar amb aspirador, l’aparell ha de tenir filtre HEPA.
3.3 Rentat de mans
Les mans han d’estar en perfecte estat a l’hora de dur a terme un procediment. Cal
fer-ne un rentat higiènic abans d’atendre el pacient i en finalitzar la intervenció, i
cada vegada que les mans s’embrutin.
Hi ha diferents tècniques per a la higiene de mans apropiades segons la situació:
• Higiene de mans per fricció de les mans amb un preparat a base d’alcohol
• Rentat de mans higiènic amb o sense desinfectant
• Rentat de mans quirúrgic
La higiene de mans amb preparats a base d’alcohol és el procediment d’elecció

després d’atendre qualsevol pacient encara que aquest requereixi precaucions
basades en la transmissió, ja que aquests preparats han mostrat una millor reducció
bacteriana que el rentat amb sabó neutre o amb sabó antisèptic. A més, aquests
preparats tenen millor tolerància i són més fàcils d’usar.
Taula 3.1.
PROTOCOL D’HIGIENE DE MANS PER FRICCIÓ AMB GEL
OBJECTIU
• Aquest procediment només es pot aplicar en mans que no estiguin tacades o brutes ja que, en cas contrari,
no s’aconseguirà l’acció antisèptica desitjada.
MATERIAL NECESSARI
• Solució hidroalcòholica
PROCEDIMENT
1. Aplicar entre 3 ml i 5 ml del producte al palmell d’una mà.

Fricció de les mans amb un preparat
2. Friccionar tota la superfície de les mans i dels dits fins que les mans s’assequin. a base d’alcohol (Font: Gencat)
3. No fer servir tovallola de paper per agilitzar-ne l’assecat.
OBSERVACIONS
• La durada d’aquest procediment és de 20-30 segons. Trobareu la versió

imprimible d’aquest i
altres protocols als
annexos de la unitat.
El rentat de mans sense desinfectant és el rentat de les mans amb aigua i sabó
normal o el que es pot fer amb solució antisèptica. Consisteix a mullar-se les mans
amb aigua abundant i aplicar el sabó amb dosificador. Ha de ser sabó neutre per
al rentat higiènic i amb desinfectant (amb clorhexidina o povidona iodada), per al
rentat antisèptic. Es freguen les mans per tot arreu: dorsos, palmells, palpissos,
espais interdigitals i canells, durant com a mínim 15 segons i després s’esbaldeix
el sabó amb aigua. Després s’eixuguen amb tovalloles de paper i es tanca l’aixeta
sense tocar-la. Per això, és convenient disposar de dispositius automàtics, per
exemple per infrarojos o dispositius de pedal. Si no n’hi ha, s’ha de tancar utilitzant
la tovallola de paper. La durada d’aquest procediment és de 40-60 segons.
El rentat és fa amb aigua freda i l’assecat amb paper. Si s’utilitza el raspall d’ungles
ha de submergir-se en un desinfectant com la clorhexidina. És important tenir
cura de les mans mantenint-les ben hidratades utilitzant regularment una crema
o loció. Es recomana aplicar la crema hidratant com a mínim una vegada al dia.
També cal evitar possibles danys (talls o ferides), ja que són una porta d’entrada
de microorganismes (vegeu-ne el protocol).
Tau l a 3 . 2 .
PROTOCOL DE RENTAT DE MANS
OBJECTIU
• Minimitzar la presència de microorganismes patògens i evitar la transmissió de malalties infectocontagioses.
MATERIAL NECESSARI
• Sabó líquid o desinfectant

• Tovalloles d’un sòl ús
PROCEDIMENT
1. Mullar-se les mans amb aigua i aplicar la quantitat suficient de sabó al palmell per cobrir tota la superfície
2. Fregar-se els palmells l’un contra l’altre
3. Fregar-se el palmell d’una mà contra el dors de l’altra mà entrellaçant els dits, i després repetir-ho amb les
mans oposades
4. Fregar-se els palmells l’un contra l’altre amb els dits entrellaçats
5. Fregar-se el dors dels dits d’una mà amb el palmell de la mà oposada agafant els dits
6. Fregar-se el dit polze amb un moviment de rotació atrapant-lo amb el palmell de l’altra mà, i després fer el
mateix amb l’altre polze
7. Fregar-se la punta dels dits d’una mà contra el palmell de l’altra mà, i després fer el mateix amb l’altre les de
l’altra mà
8. Esbandir-se les mans amb aigua
9. Eixugar-les amb una tovallola d’un sol ús
10. Tancar l’aixeta amb la tovallola sense tocar-la directament amb la mà
OBSERVACIONS
• És important tenir cura de les mans i mantenir-les ben hidratades.

• No s’ha de fer servir aigua calenta per rentar-se les mans.
• Deixar assecar completament les mans abans de posar-se els guants.
Trobareu una versió

altres protocols als Vegeu a figura 3.10 els passos del rentat higiènic de mans:
Figu r a 3 . 1 0 . Rentat higiènic de mans
Font: Gencat
En els procediments quirúrgics el rentat de mans que s’ha de realitzar és el rentat

de mans quirúrgic.
Taula 3.3.
PROTOCOL DE RENTAT DE MANS QUIRÚRGIC
OBJECTIU
• L’objectiu és eliminar la flora transitòria de les mans, reduir al màxim la flora resident i inhibir el ràpid
creixement microbià
MATERIAL NECESSARI
• Aixeta amb dispositiu automàtic o de peus

• Paquet de gases estèrils
• Esponja suau i bastonet netejaungles
• Sabó normal i sabó antisèptic
PROCEDIMENT
1. Obrir el paquet de gases estèrils sense tocar-les per preservar l’esterilitat i deixar-les a l’abast
2. Accionar l’aixeta amb el dispositiu automàtic o de peus
3. Humitejar les mans, els canells i els avantbraços
4. Fer un rentat de mans higiènic amb sabó normal durant 40 o 60 segons.
5. Netejar els espais subunguials amb un bastonet sota el raig d’aigua
6. Esbandir-se les mans
7. Aplicar el sabó antisèptic
8. Friccionar durant 2-6 minuts amb l’esponja i sabó antisèptic en el següent ordre sense tornar a les mans
netes:
• Amb els braços enlairats, netejar la cara palmar de mans
• Netejar la cara dorsal de les mans
• Fregar-se minuciosament les ungles amb el raspall de rentat quirúrgic
• Raspallar-se dits i espais interdigitals
• Raspallar-se els avantbraços des del canell en direcció al colze
• Repetir el rentat per segona vegada
Tau l a 3 . 3 (continuació)
PROTOCOL DE RENTAT DE MANS QUIRÚRGIC
9. Esbandir-se amb els avantbraços perpendiculars a terra i les mans més elevades que els colzes per afavorir
l’arrossegament en direcció contrària als dits
10. Assecar-se les mans amb gases estèrils o draps estèrils, seguint la mateixa direcció que l’esbandida
OBSERVACIONS
• Abans del rentat cal treure’s les joies (anells, rellotges, polseres, etc.).
• És recomanable utilitzar preferentment sabó líquid.
• És aconsellable l’aigua freda, ja que l’aigua calenta obre els porus de la pell i facilita la penetració de
microorganismes.
Trobareu la versió
altres protocols als Vegeu a figura 3.11 els passos del rentat de mans quirúrgic:
F i g u r a 3.11. Passos del rentat de mans quirúrgic
Font: Gencat
3.4 Col·locació de la roba d’aïllament o de barrera
Un dels principis bàsics en molts dels procediments d’infermeria i en les inter-

vencions quirúrgiques és mantenir l’asèpsia, ja que una infecció pot conduir a
l’aparició de complicacions greus.
Tot l’instrumental i material que s’ha d’utilitzar en la intervenció quirúrgica

o procediment que requereixi asèpsia, com la col·locació d’un catèter, ha de
ser estèril. Sempre que sigui possible, s’han de fer servir materials d’un sol
ús. L’instrumental s’ha de mantenir en contenidors o bosses estèrils fins que es
necessiti.
Totes les superfícies han d’estar netes i desinfectades abans de la intervenció. A

més, s’han de disposar talles estèrils sobre les superfícies de treball per dipositar
l’instrumental estèril quan es treu de les bosses o contenidors.
Les mesures que han de prendre facultatius, infermers i personal auxiliar en

un procediment que requereixi asèpsia passen pel rentat de mans quirúrgic o
antisèptic i l’ús de l’equip d’aïllament i guants estèrils:
• El rentat de mans quirúrgic o antisèptic és el primer que s’ha de fer.
• El professional que faci el procediment i l’auxiliar han de vestir l’equip

d’aïllament.
Trobareu una versió
Vegeu el procediment de col·locació de l’equip d’aïllament i els guants estèrils i altres protocols als
el procediment de retirada: annexos de la unitat.
Taula 3.4.
PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ DE L’EQUIP D’AÏLLAMENT I GUANTS ESTÈRILS
OBJECTIU
• Mantenir l’esterilitat dels materials i el vestuari dels professionals. L’ordre proposat per a la col·locació del
vestuari d’aïllament previ al rentat de mans és: peücs, casquet, mascareta, bata i guants estèrils.
MATERIAL NECESSARI
• Pijama o bata blanca

• Peücs d’un sol ús
• Casquet d’un sol ús
• Mascareta d’un sol ús
• Bata verda d’un sol ús
• Guants estèrils d’un sol ús de la talla corresponent
PROCEDIMENT
1. Fer un rentat de mans antisèptic.
2. Posar-se els peücs, agafant-los per les gomes i cobrint les sabates procurant no tocar-les, en particular
la sola.
3. Col·locar-se el casquet, agafant-lo per les vores, i desplegar-lo mentre es recullen els cabells. Deixar la
goma en una ubicació estable on no rellisqui. Procurar tocar el mínim la part exterior del casquet durant el
procés. La seva funció és cobrir els cabells curts. En tot cas, cap pèl ha de passar per davant de la cara o
apropar-s’hi mentre es treballa.
4. Col·locar-se la mascareta. Perquè sigui eficaç s’ha de posar de manera que quedin coberts la boca i el
nas. Després de cordar-la ha de permetre el pas d’un dit entre la màscara i els llavis, però no més.
• Cordar les cintes de dalt al nivell de la coroneta. Han de quedar prou tibants, de manera que la vora
superior quedi a l’alçada del pont del nas.
• Cordar les cintes de baix al nivell del clatell, deixant-la un xic baldera.
• Amb dos dits, doblegar la tira metàl·lica del pont del nas per ajustar-la, de manera que el vapor d’aigua de
l’expiració no enteli les ulleres que han d’anar damunt de la màscara.
5. Posar-se la bata seguint els passos següents:

• Agafar la bata del paquet per la part interior, del coll o de l’inici superior intern de les mànigues, sempre
per dins i sense tocar la part externa.
• Si ja està desplegada, agafar-la per la part interna del coll i aixecar-la per, a continuació, deixar-la caure
fent coincidir les mànigues amb les mans. Elevar els braços i deixar-la relliscar fins a les espatlles.
• Lligar les cintes del coll i de la cintura, o el Velcro de la part posterior de la bata.
PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ DE L’EQUIP D’AÏLLAMENT I GUANTS ESTÈRILS
6. Col·locar-se els guants estèrils seguint el següent protocol:

• Obrir l’embalatge extern dels guants.
• Sense tocar l’embalatge intern, col·locar-lo sobre una superfície desinfectada i coberta amb un drap
estèril.
• Fer el rentat de mans antisèptic.
• Obrir l’embalatge intern dels guants.
• En persones dretanes, agafar el guant amb la mà esquerra per la part doblegada (part interna) i
introduir-hi la mà dreta.
• Amb la mà dreta enguantada, posar els dits pel doblec del guant i introduir-hi l’esquerra.
• Un cop posats, estirar els guants per tal que cobreixin per complet els canells.
OBSERVACIONS
• Hi pot haver diferències en els protocols dels diferents centres, però en tot cas el protocol sempre acaba
amb la col·locació dels guants. Aquests estan retolats amb la lletra R (right) per al guant de la mà dreta i L
(left) per al de la mà esquerra. No es pot tocar cap objecte ni superfície que no sigui estèril un cop
col·locats els guants. Cal mantenir les mans per sobre del nivell de la cintura en tot moment.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i Tau l a 3 . 5 .
annexos de la unitat. PROTOCOL DE RETIRADA DE L’EQUIP D’AÏLLAMENT I GUANTS ESTÈRILS
OBJECTIU
• Retirar tot l’equip d’aïllament sense contaminar cap superfície ni el pacient.
MATERIAL NECESSARI
• Bossa per als residus generats
PROCEDIMENT
1. Retirar el primer guant agafant-lo per la cara externa i girant-lo completament.
2. Retirar el segon guant agafant-lo del puny i girant-lo.
3. Llençar els guants al contenidor de residus contaminants.
4. Rentar-se i assecar-se les mans.
5. Treure’s la bata i deslligar les cintes. Deixar relliscar la bata i ficar les mans a les mànigues per recollir-la
amb l’exterior cap endins i introduir-la al contenidor de residus.
6. Treure’s la mascareta, primer les cintes de baix i després les de dalt. Girar la màscara de forma que quedi la
part anterior, la contaminada, endins, i deixar-la caure al contenidor de residus.
7. Treure’s el casquet, evitant tocar la part externa agafant-lo per les gomes.
8. Treure’s els peücs agafant-los per les gomes i evitant tocar les sabates.
9. Fer un rentat antisèptic de mans en finalitzar tot el procediment.
OBSERVACIONS
• Durant la retirada, evitar tocar amb la part contaminada externa qualsevol superfície, objecte o zona del cos.
Trobareu la versió
4. Les eliminacions del malalt i la presa de mostres biològiques
L’observació i l’anàlisi de mostres obtingudes del pacient tenen un paper fona-

mental en la seva observació i el control del seu estat de salut. Aquestes mostres
biològiques permeten fer diagnòstics, establir tractaments i controlar l’evolució de
les malalties.
Una mostra biològica és una petita fracció de material biològic obtinguda

de l’organisme per analitzar-la.
Les mostres biològiques són de diferents productes i substàncies. Poden ser de

material excretat per l’organisme o bé extret de l’organisme per algun procediment.
L’organisme elimina o excreta substàncies a través de l’orina, la femta o la suor.
Els òrgans, glàndules o conductes que tenen entre les seves funcions l’eliminació
de residus metabòlics de l’organisme s’anomenen emuntoris.
Emuntori
Les substàncies eliminades pels emuntoris no són totes toxines o residus perjudi- Prové del verb llatí emungo, que
cials. De vegades la toxicitat no només depèn del tipus de substància, sinó de la vol dir ‘netejar’ o ‘expulsar’. Es
diu de qualsevol òrgan o part del
quantitat. Així, en el nostre organisme hi ha metabòlits o substàncies que no són cos que serveix per evacuar o
excretar.
tòxiques o perjudicials, però que acumulades per sobre de determinats nivells sí
que produeixen efectes nocius. Per tant, els emuntoris eliminaran les substàncies
nocives i l’excés de metabòlits que per algun motiu s’han acumulat.
Hi ha diverses mostres que es fan servir més habitualment per obtenir informació
sobre l’estat de salut. D’una banda, les eliminacions com l’orina, la femta o
l’esput. De fet, en els registres d’infermeria que formen part de la història clínica
s’inclouen dades sobre les eliminacions del malalt. I d’altra banda, a més de les
eliminacions, s’usen altres mostres biològiques que s’extreuen de l’organisme i
proporcionen molta informació com la sang, els exsudats o el líquid cefalorraquidi.
El personal d’infermeria normalment s’ocupa d’obtenir i recollir aquestes mostres.

Formen part de les tasques de l’auxiliar d’infermeria la recollida de les eliminaci-
ons i la preparació del material necessari per a l’obtenció de mostres, així com el
coneixement de les tècniques usades en cada cas.
4.1 Obtenció de mostres biològiques
Les manifestacions clíniques que presenta un pacient i l’exploració per part del
facultatiu orienten el diagnòstic, que sovint es confirma amb proves diagnòstiques.
Moltes d’aquestes proves es fan a partir de l’obtenció de mostres biològiques.
Amb les mostres obtingudes es fan anàlisis bioquímiques, microbiològiques,
immunològiques, genètiques, hormonals o hematològiques.
És molt important seguir tècniques adequades per a la recollida de mostres, per

evitar errors i possibles infeccions nosocomials. També cal que les característiques
dels envasos que s’han d’utilitzar per recollir-les i el transport de les mostres
garanteixi la fiabilitat dels resultats. Quan es recull una mostra se n’han d’observar
les característiques. Les mostres presenten variacions, algunes de les quals són
dins de la normalitat i d’altres corresponen a signes d’anormalitat i malaltia.
Moltes mostres biològiques les obté el personal d’infermeria amb la col·laboració

del TCAI; però d’altres les pot recollir el TCAI amb la col·laboració del pacient,
o sense aquesta col·laboració.
En qualsevol cas, és important sempre tenir en compte alguns aspectes:
• Preparar prèviament tot el material necessari per obtenir la mostra, recollir-

la, conservar-la i transportar-la.
• Verificar les dades del full de sol·licitud, que han de correspondre a la

persona indicada i ser correctes.
• Enganxar en el recipient de recollida una etiqueta amb totes les dades que
permetin la identificació del pacient i de la mostra.
• Explicar el procediment al pacient i, si és el cas, demanar-li que col·labori.
• En el cas de mostres per sospita d’infecció, fer la presa de la mostra al lloc

de la infecció.
• Evitar la contaminació amb la flora bacteriana normal de la zona on es recull

la mostra i obtenir la mostra de forma asèptica.
• Deixar transcórrer com menys temps millor entre la presa de la mostra i la

seva arribada al laboratori.
• Recollir la quantitat suficient de material necessari perquè totes les proves

sol·licitades es puguin dur a terme adequadament.
• Identificar correctament la mostra amb el nom del pacient, el número

d’història i la localització.
• Comprovar que les dades de la mostra es corresponen amb les de la petició.
Cada tipus de mostra requereix un material i unes condicions diferents per a la

seva recollida.
4.2 Mostres de sang
La sang, a través del sistema circulatori, arriba a totes les parts de l’organisme, els
aporta els nutrients necessaris i en retira els residus. Si algun òrgan o sistema de
l’organisme no funciona bé, pot produir modificacions en la composició de la sang.
Per tant, la sang ofereix molta informació sobre la salut de les persones. L’anàlisi
o examen de sang mesura el nombre i tipus de cèl·lules a la sang i tots els altres
elements que conté alliberats al torrent sanguini per altres òrgans. Per això, les
anàlisis de sang poden ajudar a diagnosticar malalties d’altres òrgans o aparells i
ajuden els metges a verificar l’estat general de salut dels pacients.
Algunes de les alteracions que es poden produir a la sang són:
• Canvis en el nombre o en la forma de les seves cèl·lules: les hematies,

els leucòcits, les plaquetes, els factors de coagulació, anèmia, leucèmia,
leucocitosi, trombocitopènia, etc.
• Canvis en la concentració de substàncies com la glucosa, el colesterol,

els triglicèrids, la urea, la creatinina, d’enzims com les transaminases, la
fosfatasa alcalina, d’hormones, etc.
• Canvis en elements que confereixen immunitat, els anticossos o la presència

d’antígens.
• Canvis en la concentració dels gasos sanguinis.
La mostra de sang es pot obtenir dels capil·lars, de les venes i de les artèries.
Les mostres de sang capil·lar, arterial o venosa tenen finalitats diferents i el

procediment per recollir la mostra també és diferent, ja que les artèries es troben
més profundes que les venes, que solen ser més visibles a través de la pell i més
fàcilment localitzables per palpació.
Les funcions de l’auxiliar d’infermeria en relació amb l’obtenció de mostres de

sang són: col·laborar amb el personal d’infermeria i preparar/recollir el material
necessari per a la realització del procediment.
4.2.1 Recollida de sang per punció capil·lar
L’obtenció de sang capil·lar és un mètode molt senzill, ràpid i segur. Aquesta tèc-
nica permet recollir una mostra de sang petita per a determinacions bioquímiques
sobre tires reactives, com la determinació del colesterol en sang o la determinació
de la glucosa en el control de la diabetis (vegeu figura 4.1).
F i g u r a 4 . 1 . Obtenció de sang capil·lar

Tau l a 4 . 1 .
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG CAPIL·LAR
OBJECTIU
• Conèixer els valors de components bioquímics de la sang d’una persona.
MATERIAL NECESSARI
• Dispositiu per punxar el dit i llancetes

• Aparell mesurador (glucòmetre) o pipeta de vidre o portaobjectes
• Gasa
• Guants d’un sol ús
PROCEDIMENT
1. Preparar el material.
2. Rentar-se les mans i col·locar-se els guants.
3. Comprovar la identitat del pacient.
4. Informar de la tècnica el pacient i demanar-li col·laboració.
5. Preservar la intimitat del pacient i col·locar-lo en la posició adequada. Si és possible, assegut.
6. Triar la zona de la punció. Normalment són els dits de les mans i preferentment les parts laterals, ja que el
mig de la polpa és una zona més sensible al dolor. També es pot fer la punció al lòbul de l’orella, als dits dels
peus, etc.
7. Per afavorir una millor sortida de la gota de sang, fer un massatge lleuger al dit, posant la mà cap per avall i
per sota del nivell del cor.
8. Desinfectar la zona de punció (dit) amb una gasa mullada amb alcohol o povidona iodada.
9. Punxar el dit amb la llanceta, una sola vegada, i deixar perdre la primera gota.
10. Recollir les següents gotes sobre la tira reactiva, el tub capil·lar o un portaobjectes de vidre segons les
indicacions de la determinació.
11. Després d’obtenir la mostra, pressionar sobre el punt de punció amb una gasa.
12. Deixar el pacient en una posició còmoda i adequada que li permeti fàcil accés al timbre i als objectes
personals.
13. Recollir el material utilitzat i rebutjar els residus als contenidors específics.
14. Acomiadar-se del pacient.
15. Treure’s els guants i realitzar la higiene de les mans.
16. Enregistrar el procediment, anotar el resultat i els elements que hi hagin pogut influir (canvis en
l’alimentació, activitat...)
OBSERVACIONS
• Actualment hi ha dispositius per punxar que es poden utilitzar en altres zones.

• Cal tenir l’aparell mesurador i les tires reactives en bon estat.
Trobareu la versió
4.2.2 Recollida de sang venosa
La sang s’acostuma extreure d’una vena perifèrica, les més utilitzades són les del
braç i les de la mà (vegeu figura 4.2). S’escullen venes que siguin flexibles i rectes,
i no s’han de fer servir les venes inflamades o les molt sinuoses. En els nens s’usen
més les venes epicranials, en els adults les venes de la mà i de l’avantbraç, i en els
ancians les de l’avantbraç, ja que les de la mà solen ser molt sinuoses i, per tant,
més difícils de fixar.
F i g u r a 4 . 2 . Extracció de sang venosa
La recollida de sang venosa és la tècnica d’extracció de sang utilitzada amb més

freqüència, ja que s’utilitza per a les determinacions convencionals en sang:
• Recompte de glòbuls vermells: nombre, mida i tipus de glòbuls vermells a

la sang.
• Recompte de glòbuls blancs: nombre i tipus de glòbuls blancs a la sang.
• Recompte de plaquetes: nombre i mida de les plaquetes.
• Hemoglobina: proteïna rica en ferro en els glòbuls vermells que transporta

l’oxigen.
• Hematòcrit: quantitat d’espai que prenen els glòbuls vermells a la sang.
• Recompte de reticulòcits: nombre de glòbuls vermells joves a la sang.
• Mitjana del volum corpuscular mitjà: grandària mitjana dels glòbuls ver-
mells.
• Recompte sanguini complet o hemograma. Inclou la major part o la totalitat

d’aquestes proves i és una de les proves de sang més comunes.
Per extreure sang a un pacient se li demana que estiri el braç i el recolzi sobre una
superfície amb el palmell de la mà cap amunt. Si és al llit, se li pot col·locar un
coixí.
En general, el material per a l’extracció de sang és el següent:
• Sistema de compressió: banda de goma elàstica
• Gasa o cotó
• Esparadrap
• Alcohol o un altre antisèptic
• Sistema de punció. És diferent segons el tipus de mostra a obtenir: catèter,

agulla amb o sense xeringa, agulles d’extracció al buit, agulles amb o sense
ales.
• Tubs per a la recollida de les mostres Estasi

Disminució del flux de la sang
per compressió.
La finalitat del sistema de compressió és provocar una estasi venosa que faci més
visible la vena, col·lapsar parcialment el retorn venós i aconseguir així augmentar
de calibre la vena. Per aconseguir-ho s’aplica una goma elàstica per sobre del lloc
escollit per a la venopunció.
Sistemes de punció
Els sistemes de punció que s’utilitzen més són el catèter (vegeu figura 4.3),
les agulles amb o sense ales i el sistema d’extracció al buit. L’elecció d’un
d’aquests sistemes depèn de la mostra que s’ha d’obtenir i de les preferències del
professional.
F igura 4.3. Extracció de sang amb catèter
El catèter és un dispositiu per crear una via vascular. A més d’utilitzar-se per
extreure sang, també s’usa per administrar medicació i fluids endovenosos.
Un catèter és un tub que es
pot inserir dins una cavitat
del cos, conducte o vas El catèter consta de les parts següents (vegeu figura 4.4):
sanguini. Els catèters
permeten el drenatge,
l’administració de fluids o
gasos o l’accés dels • Funda protectora
instruments quirúrgics.
• Catèter. És un tub flexible que acaba en un con de connexió.
• Fiador metàl·lic. Va introduït en el catèter i sobresurt per la seva punta, i

permet puncionar la vena.
• Llengüetes i cambra de reflux. Va a l’extrem oposat a la inserció, té unes

petites llengüetes de suport per als dits i una cambra que permet observar si
reflueix la sang en el moment que es fa la punció.
F i g u r a 4 . 4 . Parts del catèter
El catèter endovenós normalment es fixa amb un apòsit adhesiu. (vegeu figura 4.5)
Aquesta via es pot mantenir en el pacient per si fos necessària per a l’administració
de medicaments de fluïdoteràpia i per a l’extracció de sang. La mida del catèter
depèn del calibre de la vena que s’ha de puncionar.
F i g u r a 4 . 5 . Fixació del catèter
El sistema d’extracció tancat té com a característica fonamental establir un

circuit tancat des de la vena del pacient fins a l’interior dels tubs. D’aquesta
manera, les condicions de seguretat en l’obtenció de la mostra augmenten en evitar
tot contacte amb l’exterior i, per tant, qualsevol possibilitat de contaminació.
Aquests sistemes de buit es componen de dos elements:
• Agulla hipodèrmica estèril d’un sol ús
• Portatubs.
L’agulla té la punta afilada en els dos extrems. Amb un extrem es realitza la

venopunció i en l’altre, la part distal de l’agulla que no està en contacte amb la
vena, hi ha una “vàlvula” que experimenta una retracció en ser pressionada pel
tub i l’agulla perfora el tap d’un tub d’obtenció de mostres de sang. Quan es treu,
recupera la seva posició inicial. La funció de la vàlvula és evitar la sortida de
sang en una extracció múltiple. L’agulla va acoblada a un cilindre de plàstic que
proporciona seguretat contra les punxades accidentals (vegeu figura 4.6).
F igura 4.6. Sistema d’extracció al buit
Vacutainer és una marca

comercial de Becton,
Dickinson and company per Els tubs per contenir la sang poden ser de diversos tipus. El material de què
a un tub d’assaig
específicament dissenyat estan fets pot ser plàstic o vidre transparent. Porten acoblat un tap per al tancament
per a la venopunció. El
sistema consisteix a hermètic. El color del tap indica si el tub per a sang està buit (sense anticoagulant)
extreure sang intravenosa al
buit i específicament de la o si porta un anticoagulant, i de quin tipus és. Tot i això, a l’etiqueta que porta el
regió cubital del braç.
tub també s’hi indica el tipus d’anticoagulant (vegeu figura 4.7).
F igura 4.7. Tubs per contenir la sang
Tau l a 4 . 2 .
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG VENOSA
És la tècnica d’extracció de sang utilitzada amb més freqüència, ja que s’utilitza per a les determinacions
convencionals en sang.
OBJECTIU
• Conèixer els valors de components de la sang.
MATERIAL NECESSARI

• Gasa o cotó
• Esparadrap
• Alcohol o un altre antisèptic
• Sistema de punció escollit
• Tubs per a la recollida de les mostres
PROCEDIMENT
1. Rentar-se les mans i posar-se els guants.
2. Verificar que el pacient hagi complert les instruccions prèvies a l’extracció.
3. Explicar al pacient el procediment, preservar la seva intimitat i col·locar-lo en la posició adequada per a la
venopunció.
4. Constatar que el material que s’ha d’utilitzar és a l’abast i verificar la concordança entre la petició analítica i
els tubs.
Taula 4.2 (continuació)
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG VENOSA
5. Assegurar-se que el pacient té la mà tancada.
6. Seleccionar la vena.
7. Desinfectar la zona de punció amb un cotó o gasa humida en alcohol o un altre antisèptic.
8. Elegir el lloc per a la venopunció.
9. Aplicar la banda de goma uns 10 o 15 cm per sobre del lloc de la venopunció per tal de provocar una
compressió. Si és necessari, es pot afavorir la dilatació del vas amb diverses maniobres: friccionant l’extremitat
per sota del torniquet, obrint i tancant el puny, fent copets amb el dit, aplicant calor amb una compresa calenta
o friccionant la zona amb alcohol.
10. Procedir a la punció venosa per part del diplomat en infermeria, per obtenir una mostra en diferents tubs
segons les proves que s’hagin de fer. Normalment n’hi ha prou amb l’extracció de 10 ml de sang endovenosa.
11. Tractar la zona de punció després de l’extracció. Col·locar l’apòsit de cel·lulosa mantenint una pressió suau
sobre el punt de punció. Recomanar al pacient que mantingui aquesta pressió durant un temps no inferior als 5
minuts i que mantingui el braç en posició elevada un cert temps.
12. Identificar els tubs amb les etiquetes del pacient. Els tubs s’han de disposar en gradetes fins al moment en
què arribin al laboratori.
13. Treure’s els guants i rentar-se les mans.
Trobareu la versió
La prova d’Allen consisteix a pressionar les artèries radial o cubital al canell, per altres protocols als
provocar que el palmell de la mà es posi blanc. En condicions normals, quan les annexos de la unitat.
artèries es deixen de pressionar, la pell es torna rosada i s’anivella. Si no s’anivella

en cinc segons, indica baix flux sanguini, per la qual cosa es necessita seleccionar
un altre lloc per a la punció.
4.2.3 Recollida de sang arterial
A vegades és necessari obtenir sang arterial per a mesurament de gasos respiratoris.

La mostra de sang arterial permet determinar el pH i les pressions parcials
d’oxigen i diòxid de carboni.
És important informar el pacient sobre el tipus de prova perquè estigui preparat

i informat, i explicar-li que la prova pot ser dolorosa. Convé tranquil·litzar-lo i
evitar una ansietat innecessària, que pot provocar hiperventilació.
La mostra pot ser recollida per personal mèdic o personal d’infermeria segons
els procediments o instruccions de cada centre. La selecció de la xeringa,
l’agulla i l’anticoagulant és important. Es recomana la utilització de les xeringues
comercials, que contenen heparina liofilitzada i tap de seguretat. L’elecció del lloc
de punció es fa tenint en compte els criteris següents: flux sanguini col·lateral,
accessibilitat, mida dels vasos, risc de complicacions i existència d’edema.
És aconsellable abans de la punció prefixar l’èmbol de la xeringa amb el volum

que es pot autoomplir. La pressió sistòlica normal de les arteries sol ser superior a
100 mmHG/13 kPa. Aquesta alta pressió és el que permet que la xeringa es pugui
autoomplir.
Tot just després de l’extracció és necessari verificar si la xeringa conté bombolles

d’aire, que s’han d’expulsar cobrint la punta de la xeringa amb una gasa i donant
uns copets sostenint-la en posició vertical. Immediatament després d’eliminar les
bombolles d’aire, la xeringa ha de ser agitada suaument per afavorir la barreja de
la sang amb l’heparina liofilitzada.
4.3 Mostres d’orina
Homeòstasi
L’orina és un líquid aquós, transparent i groguenc, d’olor característica, que
Tendència a mantenir l’equilibri
i l’estabilitat interna de excreten els ronyons i s’expulsa a través de l’aparell urinari. L’orina contribueix a
l’organisme.
mantenir l’homeòstasi.
Algunes malalties poden alterar el volum d’orina, les seves característiques i la

composició. Per aquest motiu, l’anàlisi d’orina és una de les més habituals.
Una de les tasques de l’auxiliar d’infermeria és la recollida de mostres d’orina i

l’observació de l’orina recollida, que pot presentar variacions en el volum de la
micció i també en l’aspecte i la composició.
Variacions del volum
La diüresi és la quantitat d’orina eliminada en un període de temps determinat.

En un adult el volum normal oscil·la entre 1 i 1,5 l diaris.
Hi ha factors que poden alterar el volum d’orina excretada:
• La ingestió de líquids i aliments amb elevat contingut en aigua n’eleva el

volum.
• Les temperatures elevades, l’exercici físic intens i la sudoració disminuei-

xen la diüresi.
• També el consum d’alguns medicaments pot alterar el volum d’orina.

Algunes malalties com la diabetis i la diarrea també el modifiquen.
Segons el volum d’orina eliminada es parla de:
• Poliúria: eliminació de més de 2.000 ml d’orina al dia. La poliúria és un

dels signes de la diabetis mellitus.
• Oligúria: eliminació de volums diaris d’orina menors de 500 ml. Es dona

en la nefrosi.
• Anúria: eliminació de menys de 100 ml d’orina al dia. L’anúria està

associada a situacions d’extrema gravetat, com obstruccions de les vies
urinàries.
El nombre de vegades que una persona orina també és variable. Es considera dins
de la normalitat que una persona adulta realitzi unes quatre o cinc miccions diàries
d’un volum d’entre 200 a 300 ml cada una. No se solen produir miccions durant
la nit, excepte si s’han ingerit líquids en quantitats excessives.
Les alteracions en el nombre de miccions són:
• Disúria: miccions dificultoses o amb dolor.
• Pol·laciúria: miccions molt freqüents i en petites quantitats.
• Nictúria: miccions nocturnes freqüents.
• Tenesme vesical: desig d’orinar després d’haver miccionat.
• Incontinència urinària: pèrdues urinàries involuntàries.
• Retenció urinària: impossibilitat per orinar. Hi ha circumstàncies no

orgàniques que influeixen directament en la micció i produeixen retenció
urinària. Un exemple és la falta d’intimitat o no disposar del temps
necessari.
• Enuresi: miccions involuntàries durant el son.
Variacions en el color, la transparència i l’olor
L’orina té un color groc-daurat més o menys clar degut a la presència de

pigments com l’urocrom. És transparent i només s’enterboleix quan es
deixa un temps en repòs i es formen sals que precipiten. Té una olor suau i
Orina de color groc-daurat recollida
característica. en un pot
També pot adquirir altres colors si s’han ingerit alguns medicaments o aliments:
• Color ataronjat pel consum de fàrmacs, com la rifampicina, la levodopa o

el metronidazol.
• Color vermell pel consum de remolatxa o vitamines del grup B. Encara que
el color vermell pot ser signe de patologia, perquè pot indicar la presència
de sang (hematúria).
• Color marró-cola per la presència de bilirubina, que indica un problema

hepàtic. S’anomena colúria.
• Pot tenyir-se d’un color verdós en infeccions per pseudomones. Les

infeccions també enterboleixen l’orina. Orina tenyida de vermell fosc per
hematúria
Els consum d’alguns aliments també modifica l’olor de l’orina. Per exemple, el
consum d’espàrrecs o cebes. Hi ha malalties que donen una olor característic a
l’orina. És el cas de la presència d’acetona en l’orina, que dona una olor dolça i
afruitada. L’acetona pot estar present en situacions de dejú o en pacients diabètics.
Variacions en la composició
Les variacions en la composició es detecten en l’anàlisi al laboratori:

• Glucosúria: presència de glucosa, que ocorre sobretot en la diabetis

mellitus.
• Hematúria: presència de sang, que pot ser símptoma d’infecció urinària,

litiasi urinària, glomerulonefritis, neoplàsies (càncer de bufeta, urèter,
ronyó, pròstata, etc.).
• Bacteriúria: presència de bacteris, ja que normalment és estèril.
• Piúria: presència de pus.
• Proteïnúria: presència de proteïnes, que poden indicar glomerulonefritis,

infecció urinària, intoxicacions, diabetis, etc.
• Leucocitúria: presència de glòbuls blancs per sobre dels valors normals.
Segons les dades que es busqui obtenir de l’anàlisi d’orina, s’utilitzen tècniques
de recollida diferents:
• Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental
• Recollida de mostra d’orina per urocultiu
• Recollida d’orina pel control de la diüresi
4.3.1 Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental
La recollida d’una sola micció per a anàlisi elemental consisteix a recollir una
mostra d’orina per determinar-ne les característiques fisicoquímiques, així com
fer-ne un estudi microscòpic.
Se sol usar l’orina de la primera micció del matí, ja que és una orina que es troba
més concentrada. Si el pacient és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les
indicacions de l’auxiliar. En cas contrari, la mostra l’ha d’obtenir l’auxiliar.
Tau l a 4 . 3 .
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA SIMPLE
OBJECTIU
• Consisteix en la recollida d’orina d’una sola micció en un recipient estèril.
MATERIAL NECESSARI

• Pot de recollida de boca ampla i amb tap de rosca
• Ampolla o orinal pla (per a pacients enllitats)
PROCEDIMENT
2. Explicar al pacient que ha de rebutjar la primera part de la micció i que la resta l’ha de recollir en el recipient
de recollida estèril.
3. Assegurar que el recipient està perfectament tancat.

PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA SIMPLE
4. Identificar la mostra amb les dades del pacient.
6. Enregistrar el procediment.
7. Enviar la mostra al laboratori.
OBSERVACIONS
• Si el pacient està enllitat, la recollida la fa l’auxiliar col·locant l’orinal pla o l’ampolla per recollir la primera part
de la micció i la resta en el recipient preparat per recollir la mostra.
Trobareu la versió
F i g u r a 4 . 8 . Pot d’orina i tires reactives per a anàlisi imprimible d’aquest i
elemental d’orina altres protocols als
4.3.2 Recollida de mostra d’orina per urinocultiu
El cultiu d’orina (urinocultiu o urocultiu) permet el diagnòstic d’infeccions

urinàries i la determinació del microorganisme responsable. Les mostres d’orina
que es recullen per a urocultiu s’han d’obtenir en unes condicions d’asèpsia molt
estrictes perquè la contaminació alteraria els resultats de l’anàlisi.
L’orina d’elecció és la de la primera micció del matí, perquè aquesta orina està Urinocultiu
Sembra del sediment d’una
més concentrada i això facilita trobar un nombre de colònies bacterianes suficient mostra d’orina per tal de
diagnosticar el germen causal
per al diagnòstic correcte. d’una infecció. L’orina se
sembra en un medi de cultiu i
s’incuba. Passades 24-48h es
La mostra d’orina es pot obtenir a través de diversos sistemes: comprova si hi ha creixement de
microorganismes i s’obtenen els
resultats fent el recompte de
colònies bacterianes i la
• Micció mitjana, igual que en la recollida d’una mostra simple d’orina identificació del microorganisme
responsable.
• Sonda vesical
• Punció suprapúbica
• Orina d’uretrostomia i nefrostomia
Sempre que el pacient pugui recollir l’orina per si mateix se li permet fer-ho,
explicant-li, preservant la seva intimitat i la seva autonomia. Si el pacient no pot
prendre la mostra o està sondat, la recollida l’efectuarà l’auxiliar d’infermeria.
Tau l a 4 . 4 .
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA AMB SONDATGE VESICAL
OBJECTIU
• Obtenció d’una mostra d’orina suficient a través de la sonda als pacients portadors de sondatge vesical.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient d’orina estèril
• Pinça de Kocher
• Agulla estèril
• Xeringa de 20 ml estèril
• Povidona iodada
• Alcohol 70º
• Gases
• Etiqueta d’identificació
PROCEDIMENT
1. Preparació del pacient i del personal:

• Explicar al pacient el procediment que se li farà i com pot col·laborar-hi, si està conscient.
• Pinçar la sonda vesical per la seva part més distal abans d’arribar a la connexió amb la bossa col·lectora,
durant una hora.
• Col·locar el pacient en una posició adequada.
• Preservar la intimitat durant la realització del procediment.
2. Rentat higiènic de mans i col·locació de guants.
3. Desinfectar el lloc de punció (dispositiu específic per a la presa de mostres) amb povidona iodada i esperar
que s’eixugui 1-3 minuts.
4. Punxar la sonda en la zona i aspirar 10-20 ml d’orina, que es traspassaran a un pot estèril.
5. Buidament del contingut de la xeringa al recipient estèril evitant el contacte amb les mans.
6. Despinçament de la bossa i identificació de la mostra.
7. Rentar les restes de povidona iodada.
8. Retirar els guants i rentat higiènic de mans.
9. Portar la mostra al laboratori al més aviat possible o deixar-la a la nevera un màxim de 72 hores.
OBSERVACIONS
• No recollir mai la mostra d’orina de la bossa.

• No desconnectar mai la bossa de la sonda per recollir una mostra.
• Comprovar la identificació de les mostres abans de cursar-les al laboratori.
• Col·locar-se guants per manipular les mostres.
• Anotar la data de recollida de la mostra i les possibles incidències en el full de curs clínic.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i Tau l a 4 . 5 .
annexos de la unitat. PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA SENSE SONDATGE VESICAL
OBJECTIU
• Obtenció d’una mostra d’orina (20 ml) per micció.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient d’orina estèril
• Material necessari per a la higiene de genitals
• Cunya/ampolla
PROCEDIMENT
1. Preparació del personal i del pacient:

• Explicar al pacient el procediment que se li farà i com pot col·laborar-hi (si està conscient).
• Preservar la intimitat durant la realització del procediment.
• Realitzar rentat higiènic de mans i col·locar-se guants.
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA SENSE SONDATGE VESICAL
2. Acompanyar el pacient al bany si és autònom o col·locar la cunya si el pacient està enllitat.
3. Realitzar la higiene de genitals segons protocol:
En dones: rentar els genitals externs amb aigua i sabó de davant cap endarrere. Separar els llavis majors i
menors, mantenint-los separats en tot moment fins que s’hagi recollit l’orina.
En homes: retreure la pell prepucial, rentar els meats amb aigua i sabó.
4. Obrir el recipient, procurant que el voraviu no entri en contacte amb res per evitar la contaminació de la
mostra.
5. No utilitzar el primer raig de micció i sense parar recollir en el recipient un mínim de 20 ml.
6. Deixar que finalitzi la micció a la cunya, ampolla o WC.
7. Tancar el recipient.
8. Retirar la cunya, si està enllitat.
9. Retirar els guants i rentat higiènic de mans
10. Etiquetar la mostra i avisar al servei de recollida corresponent per portar-la immediatament al laboratori o a
la nevera durant un màxim de 72 hores.
OBSERVACIONS
• Per evitar la contaminació és necessari realitzar una higiene correcta de genitals i utilitzar els recipients
apropiats.
• Realitzar la recollida a primera hora del matí, tenint en compte que almenys hagin transcorregut 4 hores des
de l’última micció.
• Si el pacient és autònom afavorir la seva independència per recollir la mostra, però ser-hi present per
ajudar-lo.
• Comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.
Recipient per recollir orina estèril
• Col·locar-se guants per manipular les mostres. (font: Institut Català de la Salut)
• Anotar la data de recollida de la mostra i les incidències sobre la recollida en el curs clínic.
Trobareu la versió
Hi ha pacients que per les seves característiques necessiten un procediment una altres protocols als
mica diferent per a la recollida d’orina. És el cas dels lactants o dels ancians annexos de la unitat.
incontinents.
Recollida de mostres en lactants
En els nens menors de dos anys el procediment de recollida és diferent, ja que es

fa amb bosses adhesives (figura 4.9). Normalment són els pares els que recullen
la mostra i se’ls ha d’explicar com fer-ho.
Taula 4.6.
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA EN LACTANTS
OBJECTIU
• Consisteix en la recollida d’orina de lactant.
MATERIAL NECESSARI

• Pot de recollida de boca ampla i amb tap de rosca
• Bosses adhesives perineals especials per a lactants
• Gases estèrils
PROCEDIMENT
2. Explicar la tècnica als pares, demanant-los col·laboració.
3. Retirar el bolquer. Verificar que el nen no hagi miccionat recentment i comprovar que el bolquer està sec.
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’ORINA EN LACTANTS
4. Col·locar la criatura amb les cames obertes en decúbit supí, o posició de granota, per a la qual cosa a
vegades és necessària l’ajuda d’una altra persona.
5. Realitzar la neteja genital amb una gasa humitejada amb aigua. Mantenint els llavis separats, efectuar
moviments sempre de dalt cap baix i de dins cap enfora. Es continua amb els engonals i la regió anal. Es
llença la gasa anterior i amb una gasa nova s’esbandeix, es deixa assecar a l’aire o s’asseca amb una tercera
gasa, seguint el mateix ordre.
6. Treure’s els guants, rentar-se les mans i posar-se uns altres guants.
7. Obrir la bossa que conté la bosseta de recollida i treure el paper que recobreix l’adhesiu, començant per la
part inferior i procurant no manipular la part interna. Fixar la bossa a la pell, centrant-la en els llavis majors de
la nena i sense incloure la zona anal.
8. Identificar la mostra amb les dades de la pacient.
10. Enviar la mostra al laboratori com abans millor.
En els nens:
5. Realitzar la neteja genital amb una gasa humitejada amb aigua. Començar pel gland, retirant el prepuci cap
enrere tant com sigui possible. Posteriorment, es fa la neteja de la resta del penis, els testicles i els engonals.
Per últim, es neteja la regió anal. Es rebutja la gasa anterior i s’asseca amb una altra gasa mantenint el mateix
ordre.
6. Treure’s els guants, rentar-se les mans i posar-se uns altres guants.
7. Obrir la bossa que conté la bosseta de recollida, retirar el paper que recobreix l’adhesiu i col·locar el penis a
l’interior de la bossa, fixant-la bé a la pell.
8. Quan el nen hagi orinat, es retira la bossa sense tocar la part interna.
11. Enviar la mostra al laboratori com més aviat millor.
OBSERVACIONS
• Si en 30 minuts la criatura no ha miccionat, es canvia la bossa i es torna a efectuar la higiene genital. També
es canvia la bossa en cas que s’embruti o es desenganxi.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i F igura 4.9. Bosses adhesives perineals especials per a
altres protocols als recollida d’orina a lactants
Font: Institut Català de la Salut

4.3.3 Recollida d’orina per al control de la diüresi
En el cas del control de la diüresi es recull tota l’orina que s’elimina durant 12 o
24 hores segons les indicacions. La diüresi és l’excreció d’orina tant en termes
quantitatius com qualitatius. També es defineix com la quantitat d’orina produïda
durant un temps. Aquest tipus de recollida es fa quan interessa conèixer si el
funcionament renal és correcte i per a l’estudi de la litiasi renal.
Taula 4.7.
PROTOCOL DE RECOLLIDA D’ORINA PER AL CONTROL DE LA DIÜRESI
OBJECTIU
• Consisteix a recollir durant 12 o 24 hores l’orina eliminada pel pacient, amb la finalitat de mesurar el volum
total excretat per via urinària.
MATERIAL NECESSARI

• Recipients de plàstic amb capacitat d’1 a 2 l i tap de rosca
PROCEDIMENT
2. Explicar la tècnica al pacient i demanar-li que col·labori.
3. Indicar al pacient que ha de llençar la primera micció del matí (per exemple, la de les 8 del matí). A partir
d’aquest moment, recollir tota l’orina emesa, incloent la primera micció del dia següent coincidint amb l’hora
que es va llençar la del dia anterior (en l’exemple, les 8h).
4. La recollida es pot realitzar en recipients petits que després s’aboquen al contenidor gran graduat.
OBSERVACIONS
• Segons l’estudi que s’hagi de realitzar, a vegades cal mantenir els recipients protegits de la llum o introduir
algun conservant al recipient abans de començar la recollida.
• Si el pacient llença per error o oblit l’orina d’alguna micció, s’ha de registrar fent una estimació del volum
perdut. A vegades és convenient tornar a començar.
Recipient de plàstic amb tap de rosca
• De vegades, quan s’està recollint la mostra d’orina en el recipient de 24 hores, és necessari enviar una
mostra al laboratori. S’ha de barrejar l’orina del contenidor gran mitjançant una vareta i se n’extreu una petita
quantitat, anomenada alíquota, per enviar al laboratori. S’ha de registrar.
Trobareu la versió
4.4 Mostres de femta
La femta és un bon indicador de l’estat de l’intestí i la salut. Es poden detectar

infeccions, problemes metabòlics o hormonals... Habitualment hi ha una corre-
lació directa entre la forma i consistència de la femta i la quantitat de temps que
ha passat en el còlon (a causa de molts factors com la hidratació, restrenyiment o
manca de la dieta).
En les anàlisis de matèria fecal indispensables per al diagnòstic de moltes malalties

gastrointestinals i d’altres tipus, la interpretació dels resultats té en compte, entre
altres dades, l’edat del pacient. Les anàlisis més habituals són el coprocultiu, l’a-
nàlisi parasitològica, l’anàlisi de sang oculta i la digestió de principis immediats.
Per conèixer quina seria la femta correcta existeix l’escala de femta de Bristol,
que consisteix en una taula visual destinada a classificar la forma de la femta
humana en set grups. Va ser desenvolupada per Heaton i Lewis a la Universitat de
Bristol i es va publicar per primera vegada l’any 1997.
• Tipus 1: són excrements durs i separats, com boletes, i difícil d’evacuar.

Són indicadors de restrenyiment i deshidratació. Aquest tipus de femta és
comuna en persones amb un estil de vida poc saludable i amb dietes baixes
en fibra.
• Tipus 2: també hi ha un procés de restrenyiment, però és menys perillós

i dolorós que l’anterior. Aquestes evacuacions semblen com una salsitxa
amb volum.
• Tipus 3: són evacuacions considerades normals. Són com una salsitxa,

però amb unes esquerdes a l’exterior. Consumint més aigua millora el seu
aspecte, fent-la més suau i reduint les esquerdes. Tanmateix, aquest tipus
de femta, juntament amb la tipus 4, és la que es troba dins els paràmetres
saludables.
• Tipus 4: posseeix la forma anterior de salsitxa, però amb l’extra d’aigua que
la fa perfecta per a ser expulsada. És la femta perfecta.
Escala de femta Bristol
• Tipus 5: hi ha un excés d’aigua, fet que provoca que a poc a poc es perdi
la forma i l’estructura i passi a ser amb trossos de consistència més pastosa.
Generalment aquest tipus de femta s’acaba expulsant després d’àpats molt
copiosos.
• Tipus 6: són evacuacions amorfes i irregulars, pràcticament són una massa

formada per trossos petits i esponjosos. Són femtes diarreiques o un principi
de diarrea.
• Tipus 7: és la femta més líquida de totes, pràcticament no hi ha matèria

sòlida i tot és líquid. Pot ser diarrea greu causada per una infecció bacteriana
o viral.
No només la forma i la consistència és important, també el color, el volum i l’olor

poden indicar algun tipus de trastorn.
El color habitual de la femta és marró cafè, i admet tons més clars o més foscos.
Altres colors són el verd, el groc, el vermell o el negre, que poden ser causats pel
consum de certs aliments o medicaments. Per exemple, el negre pot ser causat
pels suplements de ferro.
Una femta de gran volum, massa tova i brillant pot indicar la presència de greixos,
proteïnes o hidrats de carboni sense digerir.
La coloració negrosa pot alertar de sang digerida procedent d’hemorràgies de

tracte digestiu superior, mentre que un color vermell indica la presència de sang
procedent de l’intestí gros.
La bilis és qui atorga color a la femta. Una manca de color pot indicar problemes
hepàtics. Acòlia és la manca de color en la femta.
La matèria fecal per a
coprocultiu ha d’estar lliure
El coprocultiu, o examen coproparasitoscòpic, és un cultiu a partir de matèria de contaminants com orina
fecal. És un mètode de diagnòstic microbiològic que permet identificar diferents o paper higiènic.
organismes causants de malalties gastrointestinals. S’utilitza per estudiar casos de

diarrea severa, persistent o recurrent (vegeu figura 4.10).
F i g u r a 4 . 1 0 . Creixement de bacteris en la placa de Petri
Taula 4.8.
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRES FECALS
OBJECTIU
• Obtenir una mostra de femta.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient (el més idoni és el pot estèril amb cullereta)
• Espàtula o depressor
• Cunya
• Escovilló (si la mostra és escassa o hi ha manca de deposició)
• Xeringa (si la femta és líquida)
PROCEDIMENT
1. Preparació del pacient i el personal:

• Explicar al pacient el procediment i com pot col·laborar-hi (si està conscient).
• Col·locar una cunya si el pacient està enllitat. Si el pacient és autònom i pot col·laborar, se li explica que ha
de fer la deposició a la cunya, no al WC, per poder recollir la mostra.
• Preservar la intimitat del pacient mentre realitza la deposició.
2. Fer un rentat higiènic de mans i posar-se guants.
3. Si la deposició és sòlida, recollir amb una espàtula una mostra de la femta de la cunya.
4. Si la deposició és líquida, recollir amb una xeringa uns 5-10 ml de la part més mucosa i sangonosa.
5. Identificar la mostra.
6. Retirar els guants i fer rentat higiènic de mans.
Per a coprocultiu:
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRES FECALS
1. Recollir la mostra al pot estèril amb cullereta. Si la mostra no és suficient, s’utilitza l’escovilló. Si no hi ha
hagut deposició, s’introdueix l’extrem de l’escovilló a l’anus i es guarda la mostra a l’envàs.
2. Identificar la mostra.
3. Retirar els guants i fer rentat higiènic de mans.
4. Enviar la mostra al més aviat possible al laboratori.
OBSERVACIONS
• Per evitar les mostres mal recollides és necessari utilitzar els recipients adequats.
• Cal obtenir una quantitat suficient de la mostra.
Mitjans de transport per a mostres de
femta
• Si el pacient és autònom, s’ha d’afavorir la seva independència i recollir la mostra una vegada realitzada la
deposició.
• Cal col·locar-se guants per manipular les mostres.
Trobareu la versió
4.5 Mostres d’esput
L’esput és la matèria expectorada de les vies respiratòries, com ara mocs o flegma,
barrejada amb saliva que pot ser escopida per la boca.
El moc es un líquid viscós segregat per les cèl·lules epitelials que recobreixen
totes les parets de l’aparell respiratori des del nas, els sins paranasals, la boca, la
faringe, la tràquea i l’interior del pulmó (bronquis i bronquíols). El moc és una
barrera defensiva fonamental i la necessària lubricació perquè actuïn els cilis i
realitzin la seva funció d’arrossegament.
Observació i valoració de l’esput
El normal és que el moc sigui transparent o blanquinós. Per exemple, que recordi
a la clara de l’ou. També és normal que es produeixin dipòsits de moc sec de color
fosc a les fosses nasals.
Quan l’expectoració és clara, transparent i fluida no passa res. Quan és densa,

groga, verdosa, purulenta o té mala olor, pot indicar infecció. Hi pot haver
problemes quan la quantitat de moc és excessiva o és molt espessa. En aquests
casos l’organisme l’expulsa mitjançant la tos.
Un moc groguenc o verdós indica que hi ha una infecció i que les defenses de
l’organisme estan actuant per evitar que progressi. És habitual que al principi el
moc sigui clar i més abundant, i que amb els dies es vagi transformant en més fosc,
entre groc i verdós.
A vegades el moc o les flegmes poden dur sang i tenir un color vermellós si es tracta
d’una tos crònica, causada possiblement per una malaltia greu com la tuberculosi.
Un moc negre no és freqüent, però pot ocórrer després d’inhalar fum d’un incendi,
de respirar en llocs amb elevada contaminació ambiental o en treballadors de
mineria del carbó.
Les mostres microbiològiques d’esput són utilitzades habitualment per buscar

organismes que causen infeccions dels pulmons i bronquis. Per exemple, bac-
teris com Mycobacterium tuberculosis, Streptococcus pneumoniae i Haemophilus
influenzae i altres microorganismes patògens.
4.5.1 Recollida de mostra d’esput
La recollida d’esput es fa mitjançant una prova no invasiva i fàcil de realitzar. No

fa mal ni hi ha altres molèsties severes durant la tècnica, potser només alguna
petita molèstia per haver de tossir contínuament per expectorar el moc.
La preparació del pacient només requereix beure aigua, ja que això facilita
l’expectoració de mucositat per realitzar la prova correctament.
Per dur a terme la prova els professionals sanitaris demanen al pacient que tussi
profundament i intenti expectorar mucositat en un pot estèril, que posteriorment
s’envia a laboratori. Es poden demanar tres respiracions profundes per ajudar a
expectorar el moc.
Taula 4.9.
PROTOCOL DE RECOLLIDA D’UNA MOSTRA D’ESPUT
OBJECTIU
• Obtenció d’una mostra d’esput
MATERIAL NECESSARI
Pacient col·laborador:
• Guants
• Pot estèril de boca ampla
• Etiquetes identificadores
• Mocadors de paper
Pacient no col·laborador:
• Guants
• Pot estèril
• Aspirador
• Sonda d’aspiració
• Sèrum fisiològic
• Gases
• Escovilló
PROCEDIMENT
1. Explicar al pacient el procediment que se li farà i demanar-li la col·laboració.
Pacient col·laborador:
3. A primera hora del matí cal que el pacient es renti la boca amb solució salina abans d’expectorar i
proporcionar-li un pot estèril, mocadors de paper i estimular-lo perquè tussi: entrenar-lo perquè faci
respiracions profundes i provoqui així tos productiva i no sols saliva.
4. Si és necessari, fer-li el repic per ajudar-lo.
5. Indicar al pacient que un cop obtinguda la mostra avisi immediatament. Cal que la mostra es reculli a
primera hora del matí i en dejú, i sigui tan abundant com sigui possible.
6. Si porta traqueostomia, recollir la mostra amb escovilló segons el protocol de recollida de frotis.
Pacient no col·laborador:
PROTOCOL DE RECOLLIDA D’UNA MOSTRA D’ESPUT
3. Connectar l’equip d’aspiració.
4. Procedir a l’aspirat de secrecions.
5. Quan s’hagi aspirat una part de les secrecions, parar la succió abans de retirar la sonda per tal que en quedi
una part a la sonda d’aspiració.
6. Dipositar la mostra obtinguda en el pot estèril.
En ambdós casos:
7. Tapar correctament el pot de la mostra.
8. Etiquetar el pot de mostra.
10. En cas d’haver utilitzat aspirador, netejar-lo i emmagatzemar-lo.
11. Retirar-se els guants.
11. Fer el rentat higiènic de mans.
OBSERVACIONS
• Assegurar-se que la mostra obtinguda no és merament saliva.

• Fer la higiene de la boca.
• Guardar la mostra a la nevera.
• Comprovar que les mostres estiguin ben identificades abans d’enviar-les al laboratori.
• En cas de recollida amb escovilló, assegurar-se que el recipient estigui ben tancat.
• En fer el registre cal anotar en la història clínica el dia de la recollida i l’aspecte de la mostra.
Trobareu la versió
4.6 Mostres de vòmits
El vòmit o emesi és la sortida per la boca cap a l’exterior del contingut de

l’estómac de forma sobtada. Normalment abans del vòmit el pacient presenta
sensació de malestar, sudoració i nàusees. Durant el vòmit, els músculs de la
paret abdominal i el diafragma es contrauen per propulsar el contingut gàstric a
l’exterior.
El vòmit s’analitza per detectar elements anòmals, com sang, microorganismes,

tòxics, etc.
Tau l a 4 . 1 0 .
PROTOCOL D’ATENCIÓ AL PACIENT DURANT EL VÒMIT
OBJECTIU
• Donar suport al pacient.

• Controlar que el pacient no aspiri el seu propi vòmit.
MATERIAL NECESSARI

• Gases
• Ronyonera o batea
PROCEDIMENT

PROTOCOL D’ATENCIÓ AL PACIENT DURANT EL VÒMIT
2. Si el pacient està enllitat i conscient, col·locar-lo si és possible semiincorporat. Si està inconscient,

col·locar-lo en decúbit lateral amb el cap de costat.
3. Apropar la ronyonera al pit i mantenir-la en aquesta posició fins que el vòmit finalitzi.
4. Tranquil·litzar el pacient i demanar-li que inspiri lentament i profundament per la boca.
5. Netejar-li la suor i les restes de vòmit.
6. Quan s’ha aturat el vòmit, si el pacient està conscient donar-li aigua perquè glopegi.
7. Retirar la ronyonera amb el vòmit. Observar el vòmit i netejar la ronyonera.
8. Netejar el que hagi embrutat, canviar la roba si cal i deixar el pacient acomodat.
9. Airejar l’habitació.
10. Explicar el fet a l’infermer i enregistrar-ho en la història clínica.
Trobareu la versió
La quantitat, la freqüència i l’aspecte del vòmit poden donar informació sobre la altres protocols als
malaltia. En el vòmit s’ha d’observar: annexos de la unitat.
• Quantitat vomitada.
• Forma d’inici: sense avís previ i amb molta força, vòmit en escopeta o amb
la simptomatologia prèvia de malestar, nauses, etc.
• Freqüència, si es repeteix el vòmit.
• Coincidència o no amb els àpats. En cas afirmatiu, si és abans, durant o

després de l’àpat.
• Aspecte i olor del vòmit:
– Vòmit amb contingut d’aliments: depèn de l’aliment ingerit i la fase

de digestió en què es trobi.
– Vòmit aquós: és molt líquid i transparent i amb olor àcida, quan el
contingut són sucs gàstrics.
– Vòmit hemàtic: conté sang. És vermell si és sang recent o negre si ja
està digerida.
– Vòmit biliós: degut a la bilis, amb un aspecte verdós i una olor amarga.
Taula 4.11.
PROTOCOL DE RECOLLIDA D’UNA MOSTRA DE VÒMIT
OBJECTIU
• Recollir una mostra de vòmit en un recipient.
MATERIAL NECESSARI

• Recipients estèrils per a presa de mostres
• Espàtula
PROCEDIMENT
1. Rentar-se les mans i posar-se el guants.

Tau l a 4 . 1 1 (continuació)
PROTOCOL DE RECOLLIDA D’UNA MOSTRA DE VÒMIT
2. Prendre una mostra del vòmit amb una espàtula i guardar-la en un recipient estèril. Aquest recipient no
porta additius ni conservants.
OBSERVACIONS
• Si la mostra no s’envia immediatament al laboratori, s’ha de conservar a una temperatura de 2°C a 5°C.
Trobareu la versió
4.7 Mostres d’exsudats
L’exsudat és un líquid extravascular amb una elevada concentració de proteïnes

que s’acumula als teixits del cos sotmesos a un procés d’inflamació. Es poden
obtenir exsudats nasals, faringis, conjuntivals, òtics, uretrals, vaginals, de fístules,
d’úlceres i de ferides, ja que l’exsudació forma part del progrés curatiu de les
ferides.
Tau l a 4 . 1 2 .
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE FROTIS
OBJECTIU
• Realitzar frotis per a cultiu per sospita d’infecció

• Obtenir les mostres correctament per a la prova sol·licitada.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Escovilló estèril amb mitjà de transport de Stuart
• En el frotis de ferides: gases estèrils, material de cures prescrit
PROCEDIMENT
1. Explicar al pacient el procediment i demanar-li la col·laboració, si pot.
2. Rentar-se les mans i col·locar-se la mascareta i els guants.
3. Destapar la ferida.
4. Rentar la zona al voltant de la ferida amb solució neutra i aclarir-la amb solució salina abundant si la ferida
és molt bruta.
5. Netejar l’excés d’exsudat amb solució salina.
6. Passar l’escovilló fent un moviment rotatori per la part interna de la ferida que se sospita que pot estar
infectada.
7. Dipositar l’escovilló en un recipient.
8. Etiquetar el tub.
9. Curar la ferida i tapar.
12. Enviar el frotis al més aviat possible al laboratori.

PROTOCOL DE RECOLLIDA DE FROTIS
OBSERVACIONS

• Comprovar que el recipient estigui ben identificat abans d’enviar-lo al laboratori.
• Assegurar-se que l’escovilló estigui ben tancat.
• Registre: anotar en història clínica el dia de recollida de la mostra.
Trobareu la versió
En la recollida d’altres exsudats: altres protocols als
• De la conjuntiva de l’ull, cal tenir en compte prendre la mostra després

d’unes hores d’haver aplicat col·liris i pomades o d’haver-se rentat.
• De la faringe, s’ha d’evitar tocar amb l’escovilló altres parts de la boca.
• De la uretra, la presa de mostra s’ha de realitzar abans de la primera micció

del matí. En introduir l’escovilló es fan moviments de rotació dins del
conducte per prendre la mostra.
• De la vagina, per a la presa de mostra cal rotar suaument l’escovilló durant

15-30 segons per assegurar una quantitat de mostra adequada i retirar-lo amb
cura.
F i g u r a 4 . 1 1 . Hisop per a la recollida de mostra d’exsudat
4.8 Mostres de líquid cefaloraquidi
El líquid cefaloraquidi (LCR) és un líquid transparent i poc dens que ocupa l’espai
entre el sistema nerviós central, l’encèfal i la medul·la espinal i l’estructura òssia,
la cavitat cranial i la columna vertebral. Conté aigua, ions de sodi, potassi i clor,
algunes proteïnes, glucosa i algunes cèl·lules. La seva funció és protegir, sostenir i
nodrir el sistema nerviós central, eliminar substàncies i fer de via de comunicació
hormonal.
Els canvis en la quantitat de LCR o en la seva composició poden orientar sobre

determinades malalties. Així, pot experimentar canvis pel que fa a la pressió, que
pot augmentar per traumes i infeccions que augmentin la pressió intracranial o
pot disminuir per tumors o altres causes. També es poden produir alteracions en
la seva composició i en l’aspecte.
L’observació d’un LCR tèrbol pot indicar infecció i un color vermellós groguenc
o marronós, la presència de sang.
L’anàlisi, pel que fa a glucosa, ions i diferents tipus d’elements cel·lulars com
les hematies i els limfòcits, es fa servir per al diagnòstic d’algunes malalties
inflamatòries i infeccioses de l’SNC.
Hi ha diversos punts del cos del pacient en què es pot obtenir la mostra d’LCR:
• Punció lumbar: es fa entre la tercera i la quarta vèrtebra lumbar (vegeu

figura 4.12).
• Punció cisternal: es fa entre la primera vèrtebra cervical, anomenada atlas,

i la segona, axis.
• Punció ventricular: es fa dins dels ventricles cerebrals.
F igura 4.12. Punció lumbar per obtenir mostra d’LCR
L’obtenció d’LCR és una operació delicada que ha de fer un metge i requereix una
tècnica molt precisa per evitar danys a l’encèfal o a la medul·la espinal. La forma
d’obtenció més habitual, ja que és la més senzilla i segura, és per punció lumbar.
Tau l a 4 . 1 3 .
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’LCR
OBJECTIU
• Obtenció d’una mostra de líquid cefaloraquidi (LCR).
MATERIAL NECESSARI

• Turundes
• Agulles espinals
• Antisèptic
• Anestèsic local
• Manòmetre
• Tubs de vidre estèril amb tap de rosca per a la recollida de les mostres
PROCEDIMENT

PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRA D’LCR
2. Explicar al pacient el procediment.
3. Preservar la seva intimitat i col·locar-lo en la posició adequada: en decúbit lateral, a la vorera del llit, en
posició fetal.
4. Avisar el pacient que ha de romandre totalment immòbil durant la tècnica, per evitar que l’agulla espinal es
mogui i pugui danyar la medul·la espinal.
5. Netejar i desinfectar la zona lumbar.
6. Preparar el camp estèril.
7. Realitzar punció amb un trocar especial amb fiador.
8. Recollir els primers 3-5 cc per a estudi. El volum d’LCR a extraure depèn de les determinacions que s’hagin
de fer, en general entre de 2 i 4 ml és suficient. Per a estudis microbiològics s’extreuen fins a 8 ml.
9. Un cop obtingut l’LCR, aplicar el manòmetre a l’agulla per registrar la pressió.
10. Retirar el trocar, cobrir l’orifici de la pell amb una pel·lícula líquida estèril (tipus Novecuttan).
11. Col·locar un apòsit estèril.
12. Indicar al pacient que s’estigui estirat entre 20 minuts i una hora després de l’examen.
13. Identificar els tubs amb les etiquetes del pacient.
OBSERVACIONS
• Si no s’envia immediatament al laboratori, la mostra s’ha de conservar a una temperatura de 2°C a 5°C.
Trobareu la versió
4.9 Altres tipus de mostres
Els facultatius poden determinar l’obtenció d’altres tipus de mostres per arribar al
diagnòstic de la malaltia del pacient.
• Presa de mostres de teixits i òrgans per a la realització de biòpsies. L’obten-

ció d’aquestes mostres es fa amb bisturís o trocars o per endoscòpia (vegeu
el protocol de recollida de mostres d’una úlcera).
• Presa de mostres de semen en els estudis de fertilitat. S’estudia el volum

de semen, el nombre d’espermatozous, la forma i la mobilitat. La mostra
l’obté el pacient per estimulació i es recull en un recipient de boca ampla i
tap de rosca.
Taula 4.14.
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRES D’UNA ÚLCERA PER PRESSIÓ MITJANÇANT ASPIRACIÓ

PERCUTÀNIA
OBJECTIU
• Obtenir una mostra d’una úlcera per pressió (UPP).
MATERIAL NECESSARI
Tau l a 4 . 1 4 (continuació)
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRES D’UNA ÚLCERA PER PRESSIÓ MITJANÇANT ASPIRACIÓ

PERCUTÀNIA
• Guants
• Gases estèrils
• Povidona iodada al 10%
• Xeringa estèril
• Agulla IM (0,8 mm x 40 mm)
• Sèrum fisiològic
• Material de cures prescrit
• Mitjà de transport
PROCEDIMENT
1. Preparació del pacient:

• Explicar al pacient el procediment i com pot col·laborar-hi si està conscient.
• Col·locar-lo en la posició més adequada per a la presa de la mostra.
2. Preparació del personal:

• Fer el rentat higiènic de mans.
• Col·locar-se els guants.
3. Destapar l’UPP.
4. Desinfectar la pell periulceral amb povidona iodada al 10%.
5. Netejar de forma concèntrica aquesta zona.
6. Deixar eixugar, com a mínim durant un minut, perquè la povidona iodada exerceixi la seva acció antisèptica.
7. Fer la punció a través de la pell periulceral íntegra, seleccionant el costat de la lesió amb major presència de
teixit de granulació o amb absència d’esfàcels.
8. Fer una punció-aspiració amb la xeringa i l’agulla, mantenint una inclinació aproximada de 45° i
aproximant-se al nivell de la paret de la lesió. En processos no supuratius cal preparar la xeringa amb mig ml
de sèrum fisiològic per injectar i aspirar.
9. Dipositar la mostra obtinguda en el mitjà de transport.
10. Etiquetar la mostra.
11. Curar l’UPP.
OBSERVACIONS

• Comprovar que els recipients per enviar les mostres estiguin ben identificats abans d’enviar-los al laboratori.
• Registre: anotar en història clínica el dia de la recollida de la mostra i el mètode utilitzat.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i Tau l a 4 . 1 5 .
annexos de la unitat. PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRES D’UNA ÚLCERA PER PRESSIÓ MITJANÇANT BIÒPSIA
TISSULAR
OBJECTIU
• Obtenir una mostra d’una úlcera per pressió (UPP).
MATERIAL NECESSARI
PROTOCOL DE RECOLLIDA DE MOSTRES D’UNA ÚLCERA PER PRESSIÓ MITJANÇANT BIÒPSIA

TISSULAR
• Guants
• Gases estèrils
• Povidona iodada al 10%
• Xeringa estèril
• Agulla IM ( 0,8 mm x 40 mm )
• Bisturí
• Pinces
• Material de cures prescrit
• Mitjà de transport
PROCEDIMENT
1. Preparació del pacient:

• Explicar al pacient el procediment i com pot col·laborar-hi si està conscient.
• Col·locar-lo en la posició més adequada per a la presa de la mostra.
2. Preparació del personal:

• Fer el rentat higiènic de mans.
• Col·locar-se els guants.
3. Destapar l’UPP.
4. Pintar amb povidona iodada al 10% la zona seleccionada.
5. Amb ajut d’unes pinces i un bisturí, desbridar quirúrgicament una mostra de teixit de la zona que mostra
signes d’infecció. Les mostres líquides s’obtenen per aspiració amb xeringa i agulla.
6. Dipositar la mostra obtinguda en el mitjà de transport.
7. Etiquetar la mostra.
8. Curar l’UPP.
OBSERVACIONS

• Comprovar que els recipients per enviar les mostres estiguin ben identificats abans d’enviar-los al laboratori.
• Registre: anotar en història clínica el dia de la recollida de la mostra i el mètode utilitzat.
Trobareu la versió
4.10 Manipulació, conservació i transport de les mostres
Manipular mostres biològiques comporta riscos i, per tant, s’han de prendre totes
les mesures per tal d’evitar-los. Sistematitzar cada un dels processos pels quals
passa la mostra des de l’obtenció fins a la conservació, transport i eliminació dels
residus que genera és la millor manera de reduir els riscos.
Mesures de prevenció durant la recollida de les mostres. Les punxades i els

talls provocats per agulles i objectes afilats són el principal risc del personal en
la recollida de mostres. Les normes bàsiques que cal seguir són les següents:
• Utilitzar una bona tècnica i un bon material per evitar la contaminació de

les mans.
• Rentar-se les mans amb aigua i sabó immediatament després de qualsevol

accident de contaminació amb agents biològics i al finalitzar el procediment,
encara que s’hagin utilitzat guants.
• Evitar que a les mans hi hagi talls, abrasions o altres lesions cutànies que
permetin una millor penetració d’agents biològics. És obligatori l’ús de
guants.
• No reencaputxar les agulles ni desacoblar-les de la xeringa.
• Rebutjar les agulles, bisturís, etc. en recipients de plàstic rígid imperforable

(contenidors grocs).
• Tancar bé els recipients de mostres. Una vegada tancats netejar-los amb

alcohol al 70% o un altre desinfectant.
Les mostres recollides en diferents punts de l’hospital han de ser transportades

als laboratoris en condicions òptimes per garantir el manteniment de les seves
propietats biològiques. S’ha de controlar:
• Etiquetatge i identificació de les mostres
• Envasat
• Condicions de transport
• Temps de transport
Per garantir la seguretat i estabilitat de les mostres durant el transport, es recomana

seguir les directrius del Departament de Salut basades en la normativa internacio-
nal ADR i que es recullen en el document de la direcció de recursos sanitaris del
Departament de Salut titulat “Requisit del transport de mostres de diagnòstic per
garantir l’estabilitat de les seves propietats biològiques”. Aquest document exposa
una sèrie de requisits referents a la preparació i col·locació dels diferents tipus de
tubs/contenidors dins les neveres i les condicions idònies d’embalatge, etiquetatge
i senyalització.
L’embalatge consta de tres components:
• Recipient primari (tub/contenidor per cada tipus de mostra).
• Recipient secundari (bossa de plàstic transparent tancada): per al transport

de mostres líquides, aquest embalatge ha de ser impermeable per si hi
hagués una fuga en un dels recipients primaris.
• Recipient exterior o terciari (nevera o valisa). En la seva superfície exterior

hi ha d’haver la senyalització que es tracta de mostres per a diagnòstic (vegeu
figura 4.13).
F i g u r a 4 . 1 3 . Nevera per al transport de mostres biològi-

ques
Els recipients primaris s’embalen dins dels secundaris de manera que si en les
condicions normals de transport es produeix algun trencament, s’eviten fugues
del contenidor primari dins l’embalatge terciari.
La nevera ha de reunir tota una sèrie de condicions:
• Ha d’estar neta.
• Ha d’estar refrigerada amb els blocs de gel sintètic.
• Si cal, pot posar-s’hi alguna cosa (tovallola, talla, etc.) que ajudi a mantenir
les mostres travades i que no es puguin moure.
Les condicions de transport han de ser les següents:
• Les mostres s’han de mantenir en posició vertical per evitar els vessaments.
També s’ha d’evitar agitar-les durant el transport.
• El temps de transport ha de ser el mínim. Per exemple, les mostres de sang

no es poden conservar més de 30 minuts.
• La temperatura ha de ser adequada a les característiques de la mostra.

Algunes mostres s’han de mantenir congelades, d’altres refrigerades. Per
exemple, les mostres de sang s’han de transportar immediatament al labo-
ratori, perquè el metabolisme de la sang no s’atura; i també per evitar la
difusió dels gasos a través del plàstic de la xeringa i per evitar l’hemòlisi.
En cas que s’hagi de conservar la mostra més de deu minuts, es recomana
refredar-la entre 0 i 4 °C per alentir el metabolisme cel·lular.
• La humitat, la pressió atmosfèrica i l’exposició a la llum també poden alterar

la mostra i s’han de tenir en compte.
Tots els residus biològics que generin les mostres han de ser eliminats tal com
queda regulat en el Decret 27/1999, de 9 de febrer, sobre residus sanitaris.

Infecciones y Prevencion

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Infecciones y Prevencion

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Les malalties infeccioses i les

mesures de prevenció de les

1 Els agents infecciosos 9

2 Les infeccions nosocomials 45

2.4 Prevenció de les infeccions nosocomials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

4 Les eliminacions del malalt i la presa de mostres biològiques 99

La unitat de “Les malalties infeccioses i les mesures de prevenció de les

La unitat se subdivideix en quatre nuclis d’activitat. El primer nucli d’activitat es

El segon nucli d’activitat l’hem anomenat “Les infeccions nosocomials”, i

El tercer nucli d’activitat es titula “Mesures d’aïllament”, perquè presenta totes

de mostres biològiques”. Serveix per conèixer els diferents tipus de mostres

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a ha de ser capaç de:

1. Relacionar les característiques fisiopatològiques de les malalties transmissi-

2. Determinar els materials necessaris i el procediment que cal utilitzar per a

3. Identificar les condicions de recollida, conservació, transport i eliminació

4. Preparar el material necessari per a la recollida i el transport de mostres

5. Realitzar la recollida de mostres d’orina, femtes i esputs i el seu transport

1. Els agents infecciosos

Antonie Van Leeuwenhoek

La majoria d’agents patògens són microorganismes. Els microorganismes, també

Microorganisme = microbi = germen

• El microorganisme ha d’estar present en tots els casos de la malaltia.

• El microorganisme ha de ser aïllat de l’hoste malalt i obtenir-se en cultiu

• La malaltia específica ha reproduir-se quan un cultiu pur del microorganis-

• El microorganisme ha de ser recuperable de nou a partir de l’hoste injectat

Robert Koch (1843-1910)

Altres aportacions importants en l’avenç de la microbiologia van anar de la mà

Un altre cirurgià, Joseph Lister, va aplicar els coneixements de Pasteur per

1.1 Els microorganismes

Els microorganismes són organismes que només es poden observar amb el

Alguns exemples de la seva tasca són:

• Intervenen en la putrefacció o descomposició dels animals i plantes morts.

inorgàniques i d’aquesta manera completar el cicle que permet l’equilibri

• La presència habitual d’alguns bacteris (flora sapròfita) en l’organisme evita

• Intervenen en la fermentació i la maduració d’alguns aliments, com el iogurt

• S’utilitzen en la producció d’antibiòtics, vacunes, hormones...

1.1.1 Relació dels microorganismes amb altres éssers vius

• Saprofitisme. Els microorganismes sapròfits s’alimenten de matèria orgà-

• Comensalisme. Els microorganismes estableixen una relació entre dues

• Simbiosi. En aquesta relació les dues espècies, tant el microorganisme com

• Parasitisme. És la relació entre dues espècies en què una viu aprofitant-se

• Parasitisme o infecció oportunista. En aquest tipus de relació un mi-

1.2 Tipus d’agents infecciosos

de grandària macroscòpica com cucs i artròpodes. En aquest cas no es parla

Els agents patògens presenten unes característiques comunes:

• Virulència. Capacitat que expressa la gravetat de la infecció. L’indicador

• Immunogenicitat. Capacitat per induir en l’hoste una resposta immune

• Patogenicitat. Capacitat que té un agent patogen per produir la malaltia.

– Nombre de microorganismes que aconsegueixen penetrar.

Un bacteri és un organisme unicel·lular procariota. Les cèl·lules procariotes no

En els bacteris es distingeixen les següents estructures o elements bàsics (vegeu

• Nucli bacterià o nucleoide

A més, hi ha altres elements anomenats facultatius que poden aparèixer o no en

F i g u r a 1 . 1 . Parts d’un bacteri

El nucli o nucleoide es compon d’una gran molècula d’ADN. L’ADN es troba

El citoplasma és una substància gelatinosa. Conté bàsicament dos tipus d’es-

La membrana citoplasmàtica està formada bàsicament per proteïnes i fosfolípids.

La paret cel·lular és un recobriment rígid que envolta i separa la membrana

El glicocàlix és una substància gelatinosa i adhesiva que alguns bacteris secreten

Totes les estructures anomenades corresponen a la forma vegetativa dels bacteris,

Una cèl·lula bacteriana es divideix en dues en el que es coneix com a divisió

La majoria de bacteris es reprodueixen d’aquesta manera i a una gran velocitat.

• Diplococs: un parell de cocs

• Estafilococs: un forma de raïm