GÈNERE I HISTÒRIA

COM S’HA PRESENTAT EL GÈNERE AL LLARG DEL TEMPS?

1. Identifica la imatge de la dona amb la verge maria. La configuració al concepte de

gènere, com ens hem de comportar, sentir, és influïda Podem dir que s’elaboraven
programes de política, construcció de gèneres, models de comportament impulsats des
de la política, cultura, poder i no des de la elecció individual. La imatge de la dona fa
veure aquesta imatge domèstica, curosa. L’ideal que es mostra ho fa per a que les dones
aprenguin que evidentment no seran mai com la verge maria però han de fer l’intent de
seguir-la (això desprès serà causa de frustració), de ser perfecta, fidel, etc. Quan es
parlen d’imatges hem pogut corroborar que a la obra escrita, han posat, dit, reconèixer,
aquest model de ser dona, un model monolític, que no admet escletxes. Tot el que no és
el model és punible, castigable. La castigarà el pare, el marit, el germà...

2. La sagrada família (josep, maria i el nen jesús), implica que la família és sagrada, que
home i dona s’han d’assimilar als personatges de la sagrada família. Josep molt més
gran que la verge, més adult (així l’home sabrà dominar a la dona). La maternitat és
l’objectiu vital de la dona, des de l’inici del patriarcat sempre ha sigut així. A banda de
que maria sigui un conjunt de virtuts, la seva essència és el de ser mare, la maternitat,
qui la defineix.

3. Un acte de maternitat, de portar una criatura al món, on només hi veiem dones. Una
imatge que ensenya, és dir que totes les dones hem de passar per això, és important fer-
ho. En la imatges totes tenen un paper, unes ajuden a la criatura, altres porten caldos,
etc.

4. A partir de la època moderna de mica en mica deixem de veure, sobretot en els

palaus. Inunden els palaus amb imatges de la mare i el fill, una gran dama que ha
complert amb la seva obligació de portar l’anhelat descendent. Una dona que no ha
portat un nen al món és terrible, estaven cridades a ser dones perfectes i com a dones
perfectes havien de portar un nen, no una nena. Per la mentalitat de la cort eren dones
imperfectes si no portaven nens mascles al món. El valor de una dona no és per si
mateixa, sinó per al que aportes a la família. I per parlar de les dones estèrils,
considerades inferiors, portades a divorci per no poder complir la seva funció.
5. Una mare de família cuidadora, que té un bressol, amb l’altre petita aprenent del que
fa la mare, rebent visites, sent responsable, etc. Vol representar les funcions lligades a la
maternitat i la domesticitat que han de seguir les dones, mentre que des de la mirada de
l’home es veu com a allò que no vols tenir, que no vols fer, ja que el teu destí serà
diferent, dedicar-se al comerç, a la esfera pública.

6. Una parella, matrimoni. Una dona que està embarassada, amb mirada submisa,
coincident amb el que deien els llibres de comportament sobre què havia de fer una
dona en públic i privat, mirar al terra i no als ulls com a representació de signe de
respecte, inferioritat, reconèixer la submissió. En canvi ell dona la cara i actua com a un
patriarca, que domina. També els homes havien d’estar casats, ja que eren considerats
més complets, que evitaven la vida desordenada (solteria) i que tenien responsabilitats.

7. Posterior, segle 18, il·lustració. Ja es permet que la dona es culturitzi una mica, però
només de la elit. Presenta una nena jove, de casa rica que està llegint i contrasta amb les
imatges anteriors. Dona una imatge de que les dones no només serveixen per ser mares
sinó que també poden aprendre, conèixer, accedir al coneixement. Al penjar aquestes
pintures també se’ls ensenya a les nenes aquest discurs, símptoma d’un petit canvi.
Només es permetia llegir doctrina cristiana, o vides de sants. Però és important perquè
es permetia llegir, s’estaven alfabetitzant.

8. L’ideal de masculinitat de tota la història. Una masculinitat que deia que havies de ser
guerrer, fort, violent... Per tant, un home que ho rebutgés no estava complint amb la
identitat esperable i desitjable de l’home.

9. Interessa que tots els homes, quan es fa una crida als pobladors per a que vagin a la
guerra, el que li interessa al poder és una acceptació total i que no tinguin por.

No confondre sexe amb gènere. Gènere és model identitari que el poder imposa al sexe.

DISSIDÈNCIES I LLUITES DE DONES PER FORMAR PART DE LA HISTÒRIA

Mary Astell, filòsofa racionalista, autora de The Christian religión (1705), expressa la
contradicció amb que es troben les dones lectores de llibres d’Història:
 “Quan els homes volen expressar particular consideració sobre la capacitat intel·lectual d’una
dona, li recomanen que llegeixi llibres d’Història; tanmateix, dit amb el degut respecte, la
Història només ens pot serier a les dones per a pasaer l’estona o com a objecte de conversa. No
ens pot proporcionar regles de conducta ni suscitar en nosaltres un generós esperit d’emulació.
Són els homes qui escriuen la Història i és estrany que tinguin el detall d’aixecar acta d’allò bo
o grandiós que ha realitzat una dona i si ho fan afegeixen aquesta consideració: que amb tals
accions ha superat els límits del seu sexe”

Jane Austin, escriu l’any 1791 una parodia d’història, plena d’ironies, titulada Història
d’Anglaterra:

“Enric IV ascendeix al tron d’Anglaterra l’any 1399 (…) Hem de suposar que el rei Enric
estava casat, des del moment que sabem amb certesa que va tenir quatre fills, però no m’és
possible informar el lector de qui va ser la seva esposa”

Més tard, a la seva obra pòstuma del 1817 titulada L’abadia de Northanger, la
protagonista de la narració diu:

“Però la Història, la Història seriosa amb majúscula, no aconsegueixo que m’interessi.

Llegeixo poc, per obligació, però no trobo res que no m’avorreixi. Les querelles de monarques o
papes, amb guerres i pestes a cada pàgina, tants homes que no serveixen per a res i tan poques
dones… és molt avorrit”

Inés Joyes, a Apología de las mujeres (1798), comenta irònicament:

“Com els homes están més exposats al teatre del món, surten a la llum moltes accions, que en el
cas de les dones són igualment heroiques, però no interessen al públic i queden sepultades en
l’oblit”

Aquestes veus dissidents formaren part d’un debat general, situat entre la Il·lustració i el
Romanticisme, que oposava la Història, gènere erudit, a la novel·la, gènere menor
perquè aquest s’interessava per la vida quotidiana, per l’amor i les emocions, per la
família i, en definitiva, per les dones.

Així va ser com, l’obra d’Història escrita per dones, que realment va existir, era també
considerada menor i va ser oblidada a les prestatgeries de qualsevol biblioteca
privada… cèlebre en aquest sentit va ser la denúncia de Virginia Woolf a Una habitació
pròpia del 1929.
Virginia Woolf rescatà l’obra i les veus de dones angleses que van escriure en el segle
XVII per “sobreviure”. Elles se citaven entre si com en una mateixa cadena. Aquestes
autores, que van viure una època excepcional, de canvis polítics a Anglaterra, foren
autèntiques estrategues en la tasca de visibilització de les dones: utilitzaren el relat
històric, i la seva absència en el relat històric, per a reclamar igualtat entre sexes, més
drets o més possibilitats socials.

Des del renaixement es consolida la crítica de textos, i la Bíblia, text que no es veu
afectat per cap crítica, esdevé font històrica. En ambients protestants la Bíblia es
tradueix a les llengües nacionals.. I algunes dones es van fer traductores, tasca
considerada no creativa pel patriarcat.

La tasca de traductora els permeté qüestionar discursos, interpretar passatges bíblics que
servien de referent per entendre episodis històrics i traduïen i aprofitaven les traduccions
també per elaborar breus escrits.

Margaret Fox va escriure un pamflet titulat “La veu de les dones justificada en les
Sagrades Escriptures”. Hi defensà mitjançant la lectura i reinterpretació de la Bíblia la
capacitat de les dones de participar de forma activa a l’església. Hi plantejava un
binarisme històric: una història de bons i de dolents arran la Caiguda d’Adam i Eva, una
història que es diferencia per la posició que hom atorga a la dona.

Es desenvolupa molt als segles XVI-XVIII, tot i tenir un origen més llunyà (Plutarc,
Mulierum virtutes; Boccaccio, De claris mulieribus) un gènere ple de personatges
femenins històrics, mítics i bíblics. Hi eren incloses dones amb saviesa, castitat,
prudència política, valor guerrer, les grans virtuts lloades per l’Humanisme. Aquest
gènere formava part final del gran debat de la “querella de les dones” que enfrontà
defensors i detractors de les dones. Els defensors es recolzaven en la Història per a
cercar dones valuoses: Poullain de la Barre (XVII), Benito Feijoo (XVIII), entre
d’altres.

La Memoria de las mujeres ilustres d’ Alonso Alvarez (XVIII) posa en boca d’una dona
aquestes paraules:

“Nosaltres hem tingut part en les revolucions més famoses del món. Les nostres aliances han
donat lloc moltes vegades a la pau o a la guerra. No només els homes sinó també les dones van
saber governar amb encert durant la minoria d’edat dels seus fills”
Tanmateix, els personatges es repetien: Lucrècia, Safo, Judit, Jeanne d’Arc, Isabel I la
reina catòlica,,, s’havia codificat un model. Si en el XVII s’alcen dones guerreres i
dones fortes en relació al poder de les monarquies, al segle XIX s’alcen les mares
d’herois nacionals en relació als processos d’unificació nacional. Sempre una
subordinació. I aquestes dones il·lustres van ser considerades excepcions als límits del
seu sexe.

Josefa Amar al seu Discurso sobre la educación de las mujeres (1790):

“Si els exemples no són tan nombrosos en aquestes com en aquells, és clar que consisteix en
ésser menys les que estudien”

La reclamació de l’educació formava part molt intensa de la literatura reformista del

XVIII vinculada a la pertinença de dones de la noblesa a espais de cultura com la Junta
de Damas de la Sociedad económica de amigos del país, una presència que es va tardar
a reconèixer tot i que des del segle XVII moltes d’aquestes havien fundat salons i
acadèmies literàries.

Del convent o la cort, al saló literari que escapa a la censura o les estrictes regles
cortesanes. Les dones dels salons, les salonières del final de l’edat moderna hi
convoquen la Intel·lectualitat del moment, hi contribueixen a la reflexió i al debat sobre
temes molt diversos. Quan la revolució porti el debat als carrers elles recuperaran
l’espai domèstic.

LA HISTÒRIA DE LES DONES

“Son els homes qui escriuen la història i rara vegada tenen el detall d’aixecar acta de bo o
grandiós ha realitzat una dona.”

“La història serà i amb majúscula no aconsegueixo que m’interessi (...) les querelles de
monarques i papes, amb guerrer i pestes a cada pàgina, tants homes que no serveixen per a res i
tan poques dones... és molt avorrit.”

El concepte de gènere procedeix de protocols de Robert Stoller sobre reassignació de

rols de gènere, la revolució del 68 contra la tradició, de Simone de Beauvoir, de Kate
Millet amb el sexe és política i Gayle Rubin.
 “El problema no era visibilitzar a les dones... això era conseqüència de que la història no havia
destacat la diferència sexual com element de l’anàlisi social, és a dir, com afectava a la
organització i les relacions socials... per el contrari apareixia com alguna cosa universal i
immutable..”

La categoria de gènere és una construcció cultural de la diferència sexual. Una variable

de la societat, com la classe o la ètnia. Una categoria d’identitat.

Masculinitat i feminitat son constructes.

NAIXEMENT I DESENVOLUPAMENT DEL PATRIARCAT

Orígens remots i primeres teories: divisió del treball / determinisme biològic (edat de
pedra). Hi ha descobriments que determinen la coparticipació d’homes i dones en
tasques diverses de producció i reproducció.

Fustel de Coulanges: gran influència en el XIX a partir de “la ciutat antiga”. La família /
associació religiosa / prepotència del pare de família que representa el sacerdot
domèstic.

Model Engels-Harris: la domesticació animal = caps de família = propietat privada =

patrimoni i requisit de legitimitat filial = família patriarcal = control de la dona. Encara
influenciat per el darwinisme i la relació caça-masculinitat.

Model Lévi-Strauss: l’origen és el tabú de l’incest. La regla que prohibeix prendre per
esposa la mare, la germana o la filla, en realitat promou donar com a esposa la mare, la
germana, la filla... neix el do de les dones. Calia que les tribus visquessin en pau i no
només en guerra.

Model Meillassoux: societats matrilineals (edat de bronze), dedicades a l’horticultura, al

bosc, sense ramats, on les dones creen la religió, fan cistells per a l’aliment, fan
productes per curar... però els parts i la necessitat de nens per al camp fan necessari
robar dones d’altres tribus i novament la guerra. En aquest context els ancians
exerceixen el control de tot.

La 1a revolució urbana (3000 a.c) es codifica la subordinació femenina, la prostitució,

l’esclavatge de dones en guerres de conquesta. Se substitueixen les deesses pels déus, es
creen mites d’origen masculins. S’especialitza la feina i les dones en queden excloses,
l’agricultura queda en mans d’una comunitat religiosa. Del parentiu a la classe;
sacerdotesses i nobles vassalles del pare-rei, l’assentament de la dependència.

La família patriarcal (el pròxim orient antic). El poder de l’estat; el poder del pare per
tenir concubines/Serventes, el poder del pare per vendre dona i fills per deutes. Neix el
preu de la núvia/virginitat/llei del vel (signe de protecció sexual). El poder del pare per
castigar. Patrilinealitat en l’herència i la violència. Canvis en el panteó de deus: de la
deessa mare a la consort.

La família patriarcal a la bíblia: tribus i clans patrilineals i matrilineals. El canvi a allò

patrilineal es dona amb Jacob que fuig de Laban, el seu sogre, i es porta a les seves
esposes (encara poligàmia...). a diferència de mesopotàmia, la mare hebrea està
reforçada pels 10 manaments si bé legalment tenia més limitacions. La simbologia del
gènesi amb Adam i Eva. L’aliança sagrada de Jahvè amb els patriarques (homes): poble
escollit = immortalitat = riquesa i poder.

Monoteisme = poder de creació i poder de procreació.

«Lot va sortir de la casa i es va dirigir cap a ells, tancant la porta darrere seu, i els va dir: “Els
prego, germans meus, que no cometin semblant maldat. Mirin, tinc dues filles que encara són
verges. Se les portaré perquè vostès facin amb elles el que vulguin, però deixin tranquils aquests
homes que han confiat en la meva hospitalitat”

La civilització grega: l’excepció espartana a la reclusió femenina després de la revolució

hoplita: la dona com a administradora de la casa i cuidadora i les tasques domèstiques
per a estrangeres.

La construcció filosòfica d’Aristòtil: 1a dominació de gènere, 2a dominació de classes...

la família, espai de poder i imatge de la polis (política).

«I com que va dotar la dona, per naturalesa, amb un cos menys capaç de superar els rigors del
fred, la calor, els viatges i el servei militar, el déu li va assignar les tasques de l'interior. I com
que també va assignar a la dona la cura de tot el que entrava a la casa … sabent que hi havia
necessitat que qui tenia ocupacions a l'exterior actués en defensa d'elles, el déu va assignar a
l'home la quantitat més gran de valor».

Roma i el pater familias: família és famulus. Família aguatícia sota el pater familias
amb vincle de dependència, més que de sang. Pater familias, només ell és sui iuris
(plena capacitat d’obrar).; dret de vida/mort. Conventio in manum: la dona ocupa el lloc
d’una filla a casa del pater quan hi ha matrimoni.

LA QUERELLA DE LES DONES I EL GRAN DEBAT DELS SEXES

Els fonaments de la diferència sexual.

Debat filosòfic, polític i literari que es va desenvolupar a Europa durant part de l’Edat
mitjana i al llarg de tota l’Edat Moderna fins al s. XVIII. Es va discutir la inferioritat
natural de les dones. Vinculat a les universitats, a les corts.

“Salvo excepciones antinaturales el varón es más apto para la dirección que la hembra y el de
más edad y hombre ya hecho, más que el más joven … la del hombre es una fortaleza para
mandar y la de la mujer para servir” Aristóteles “La hembra es menos perfecta que el varon
porque es más fría”, Galeno

El pensament de l’esglèsia:

“La mujer aprenda en silencio, con plena sumisión. No consiento que la mujer enseñe ni domine
al marido, sino que se mantenga en silencio, pues el primero fue formado, Adan, después de
Eva, que incurrió en la transgresión” San Pablo

“La mujer es la puerta del diablo, la senda de la iniquidad, la picadura de la serpiente” San
Jerónimo

“Fue necesaria la creación de la mujer, como dice la Escritura, para ayudar al varón no en una
obra cualquiera, sino para ayudarle en la generación” Santo Tomás de Aquino

Resistències i presa de consciència.

El alma libre si no quiere, no responde a nadie que no sea de su linaje; pues un gentilhombre no
se dignaría responder a un villano que lo retara o requiriera a batalla; por ello, quien reta a un
Alma así no la encuentra, sus enemigos no obtienen respuesta.

L’impacte de la cort francesa i Christine de Pizan: Joana I de Navarra i reina de França

defensa la virtut de la dona, arran del poema misogin de Meung afegit al trobador
Roman de la rose.
La gran impulsora de la querella va ser Christine de Pizan, tot i que ja des del segle XII
es pot parlar clarament a Europa d’una qüestió de dones.

La cité des dammes, una ginecotopia. La governa la verge maria, diferent de la ciutat de
Déu de st. Agustí d’Hipona. El va seguir el tresor de la ciutat de les dames, sobre
l’educació de les dones. Totes les dames de talls europees ho van llegir.

També hi va haver barons a la querella.

La querella en el context de la gran caça: un ambient misogin i patriarcal. Pestes,

misèria, guerra. La interpretació cientifista i les persecucions.

“Deven notar los prudentes varones que Aquel que dio yndustria e graçia a Iudit para fazer un
tan marauilloso e famoso acto, bien puede dar yndustria o entendimiento e graçia a otra
qualquier henbra para fazer lo que a otras mugeres, o por ventura algunos del estado varonil no
sabrian”, Teresa de Cartagena

FEMINISMES EN MOVIMENT; DE LA CIUTADANIA AL QUEER

L’ambició de saber.

“En el amor al estudio se encuentra encerrada una pasión a la que nunca son totalmente ajenas
las almas elevadas, la de la gloria; diríamos incluso que esta es la forma de adquirirla para la
mitad del mundo y es a esa mitad precisamente a la que la educación deja sin medios haciendo
imposible su goce”, Discurso sobre la felicidad

“Cuando Dios entregó al mundo a las disputas de los hombres previó que habría infinitos
puntos sobre los cuales se altercaría siempre sin llegar a convenirse nunca. Uno de estos
parecía que habría de ser el entendimiento de las mujeres”

La política, el carrer i el parlament: mentrestant, van arrelant les idees de Rousseau

sobre la domesticitat de les dones; el contracte sexual.

Ciutadanes sense ciutadania: la petició de les dones del 3r estat (1789). Assídues
assistents a les tribunes polítiques, creadores de clubs patriòtics. Declaració dels drets de
les dones (1791), matrimoni civil (1791), autorització del divorci (1792), educació
primaria comuna, gratuita i obligatoria (1792).
La conquesta de la ciutadania: moviment social en defensa de la igualtat de drets.
L’arrencada definitiva a USA lligada a l’abolicionisme i al protestantisme. Fusió amb el
socialisme utòpic, sufragisme i emancipació.

"L'arma del vot serà per a nosaltres, igual que ho és per als homes, l'únic mitjà per obtenir les
reformes que volem... és hora de reclamar la igualtat"

Objectiu: contra el patriarcat. Les trucades 1ª i 2ª onades del feminisme. La II guerra

mundial i la mística de la feminitat. L’alliberament sexual en temps de hippisme i la
influencia marxista: autoconsciencia, activisme, anticoncepció, contra la cosificació, les
bases del metoo.

Tercera onada del feminisme: al costat de l’activisme el feminisme teòric: els big three
(radical, marxista, liberal, de la igualtat, de la diferencia). Feminisme global (convenció
sobre l’eliminació de tota mena de discriminación contra la dona, ONU). Assoliments:
economía feminista i treballs invisibles, sostres de vidre.

Quarta onada del gènere (identitat) al queer (contra la classificació). Totes les identitats
de gènere son socialment mal·leables: performativitat del gènere. Crítica a
l’heteronormativitat. Femení, masculí, no son matizables. El queer és allò
contraheteronormatiu, la flexibilitat del gènere. Feminisme clàssic i queer coincideixen
contra l’heteropatriarcat.

DISSIDÈNCIES I LLUITES DE DONES PER FORMAR PART DE LA HISTÒRIA

Els orígens d’una història inclusiva: dones que reclamen un relat civil amb doces.

Mary Astell, filòsofa racionalista, autora de The Christian religión (1705), expressa la
contradicció amb que es troben les dones lectores de llibres d’Història:

“Quan els homes volen expresser particular consideració sobre la capacitate intel·lectual d’una
dona, li recomanen que llegeixi llibres d’Història; tanmateix, dit amb el degut respecte, la
Història només ens pot server a les dones per a passer l’estona o com a objecte de conversa. No
ens pot proporciionar regles de conducta ni suscitar en nosaltres un generós esperit d’emulació.
Són els homes qui escriuen la Història i és estrany que tinguin el detall d’aixecar acta d’allò bo
o grandiós que ha realitzat una dona i si ho fan afegeixen aquesta consideració: que amb tals
accions ha superat els limits del seu sexe”
Jane Austin, escriu l’any 1971 una parodia d’història, plena d’ironies, titulada Història
d’Anglaterra:

“Enric IV ascendeix al tron d’Anglaterra l’any 1399 (…) Hem de suposar que el rei Enric
estava casat, des del moment que sabem amb certesa que va tenir quatre fills, però no m’és
possible informar el lector de qui va ser la seva esposa”

Més tard, a la seva obra pòstuma del 1817 titulada L’abadia de Northanger, la
protagonista de la narració diu:

“Però la Història, la Història seriosa I amb majúscula, no aconsegueixo que m’interessi.

Llegeixo poc, per obligació, però no trobo res que no m’avorreixi. Las querelles de monarques o
papes, amb guerres i pestes a cada pàgina, tants homes que no serveixen per a res I tan poques
dones… és molt avorrit”

Inés Joyes a Apologia de las mujeres, comenta irònicament:

“Com els homes están més exposats al teatre del món, surten a la llum moltes accions, que en el
cas de les dones són igualment heroiques, però no interessen al públic i queden sepultades en
l’oblit”

El context i la crítica de les dones: Aquestes veus dissidents formaren part d’un debat
general, situat entre la Il·lustració i el Romanticisme, que oposava la Història, gènere
erudit, a la novel·la, gènere menor perquè aquest s’interessava per la vida quotidiana,
per l’amor i les emociones, per la família i, en definitiva, per les dones. I així va ser
com, l’obra d’Història escrita per dones, que realment va existir, era també considerada
menor i va ser oblidada a les prestatgeries de qualsevol biblioteca privada… cèlebre en
aquest sentit va ser la denúncia de Virginia Woolf a Una habitació pròpia del 1929.

Les dones també escriuen historia: Virginia Woolf rescatà l’obra i les veus de dones
angleses que van escriure en el segle XVII… per “sobreviure” elles se citaven entre si
com en una mateixa cadena. Aquestes autores, que van viure una época excepcional, de
canvis polítics a Anglaterra, foren autèntiques estrategues en la tasca de visibilització de
les dones: utilitzaren el relat històric, i la seva absència en el relat històric, per a
reclamar igualtat entre sexes, més drets o més possibilitats socials.

Llegir, traduir i interpretar la historia: des del renaixement es consolida la crítica de

textos, i la Bíblia, text que no es veu afectat per cap crítica, esdevé font històrica. En
ambients protestants la Bíblia es tradueix a les llengües nacionals. I algunes dones es
van fer traductores, tasca considerada no creativa pel patriarcat. La tasca de traductora
els permetè qüestionar discursos, interpretar passatges bíblics que servien de referent
per entendre episodis històrics… traduïen i aprofitaven les traduccions també per
elaborar breus escrits.

Margaret fox: Va escriure un pamflet titulat “La veu de les dones justificada en les
Sagrades Escriptures”. Hi defensà mitjançant la lectura i reinterpretació de la Bíblia la
capacitat de les dones de participar de forma activa a l’església… ella era cuàquera. I
plantejava un binarisme històric: una història de bons i de dolents arran la Caiguda
d’Adam i Eva, una història que es diferencia per la posició que hom atorga a la dona.

Es desenvolupa molt als segles XVI-XVIII, tot i tenir un origen més llunyà (Plutarc,
Mulierum virtutes; Boccaccio, De claris mulieribus).

Un gènere ple de personatges femenins històrics, mítics i bíblics. Hi eren incloses dones
amb sabiduria, castitat, prudència política, valor guerrer, les grans virtuts lloades per
l’Humanisme. Aquest gènere formava part final del gran debat de la “querella de les
dones” que enfrontà defensors i detractors de les dones.

Els defensors es recolzaven en la Història per a cercar dones valuoses: Poullain de la

Barre (XVII), Benito Feijoo (XVIII).

La Memoria de las mujeres ilustres d’ Alonso Alvarez (XVIII) posa en boca d’una dona
aquestes paraules:

“Nosaltres hem tingut part en les revolucions més famoses del món. Les nostres aliances han
donat lloc Moltes vegades a la pau o a la guerra. No solamente els homes sinó també les dones
van saber gobernar amb encert durant la minoría d’edat dels seus fills”

Els personatges es repetien: Lucrècia, Safo, Judit, Jeanne d’Arc, Isabel I la reina
católica. S’havia codificat un model.

Si en el XVII s’ensalcen dones guerreres i dones fortes en relació al poder de les

monarquies, al segle XIX s’ensalcen les mares d’herois nacionals en relació als
procesos d’unificació nacional (sempre una subordinació). I aquestes dones il·lustres
van ser considerades excepcions als limits del seu sexe!.. Quan no donaren pas al
descrèdit per gelosia! (Molière, Les femmes savantes, 1672).
La clau o la solución: la defensa de l’educació per ser-hi a la historia. Josefa Amar al
seu Discurso sobre la educación de las mujeres (1790):

“Si els exemples no són tan nombrosos en aquestes com en aquells, és clar que consisteix en
ésser menys les que estudien”

La reclamació de l’educació formava part molt intensa de la literatura reformista del

XVIII… vinculada a la pertinença de dones de la noblesa a espais de cultura com la
Junta de Damas de la Sociedad económica de amigos del país. Una presència que es va
tardar a reconéixer tot i que des del segle XVII moltes d’aquestes havien fundat salons i
acadèmies literàries.

Recorregut de la defensa de l’educació, la incorporación i eliminación a la historia: del

convent o la cort al saló literari que escapa a la censura o les estrictes regles cortesanes;
les dones dels salons, les salonières del final de l’edat moderna hi convoquen la
Intel·lectualitat del moment, hi contribueixen a la reflexió i al debat sobre temes molt
diversos. Quan la revolució porti el debat als carrers elles recuperaran l’espai domèstic.

Ex: Mme de Lambert, Cartas sobre la verdadera educación, 1729, o la duquessa de

Osuna a Espanya

*Resum libros de familia y gobierno de la casa en la temprana modernidad (Mariela

fargas peñarrocha)