Tema 4 - Anàlisi de viabilitat de poblacions

4.1 Que és un model i per a que serveix?

Una representació simplificada de la realitat Els models poden ser conceptuals, gràfics, matemàtics, físics,…
Els models són aproximacions, tots són incorrectes, però alguns són útils.

Aquests models ens ajuden a entendre la realitat (de forma simplificada). Permeten simular el comportament
de la realitat i fer prediccions. Podem entrendre i simularles dinàmiques de les poblacions, espècies,
ecosistemes,…

4.2 Models de dinàmica de poblacions: per a què?

Conèixer la dinàmica d’una població vol dir en primer lloc saber com varia el seu nombre d’individus a
llarg del temps. En un segon nivell, vol dir saber com aquestes variacions de la mida de la població són el
resultat de les diferents taxes demogràfiques implicades (natalitat, mortalitat, immigració, emigració).
En un tercer nivell, vol dir saber com les condicions ambientals afecten les taxes demogràfiques i, per tant,
la mida de la població.

Saber si una població augmenta o disminueix, i perquè ho fa, ens serveix per saber si el seu paper funcional i
el seu risc d’extinció augmenten o disminueixen, i per valorar l’eficàcia de les mesures de conservació. Els
models de dinàmica de poblacions ens permeten:
- Organitzar el coneixement que tenim sobre la dinàmica de la població i detectar les mancances més
importants P.ex. quina influència tenen els factors ambientals sobre les diferents taxes demogràfiques de la
població
- Fer experiments de simulació que no serien possibles o ètics amb la població real P.ex. què passaria si
eliminéssim la connectivitat biològica existent entre dues poblacions d’una espècie?
- Analitzar la viabilitat d’una població o conjunt de poblacions.
- Fer recomanacions per a la gestió basades en el millor coneixement científic disponible.

4.3 Tipus de models de dinàmica de poblcions

Segons com es tracten amb el temps n’hi ha 2 tipus:
1. Models de temps continu
Equacions diferencials exemples: creixement exponencial funció
logística continua.

2. Models de temps discret

Equacions de diferències exemples: creixement geomètric funció
logística discreta models matricials. En general, són
biològicament més realistes: treballen amb números enters; molts
processos son ± episòdics, no continus (p.ex. reproducció,
germinació, metamorfosi…).

15
Segons la dependència de la densitat
Parametres poblacionals dependents de la densitat: La supervivència i la reproducciópoden variar en
funció de la mida de la població. Això és degut normalment a una limitació de recursos (augment de la
competència).

Capacitat de càrrega: Quan la població arriba a la mida màxima que pot sostenir una àrea o ecosistema
amb recursos limitats. En aquest punt el creixement s’estanca.

1. Modelsi independents de la densitat

Creixement il·limitat exemples: creixement exponencial creixement geomètric.

2. Models dependents de la densitat

Creixement limitat generalment requereixen λmax i K exemple: creixement logístic.
La dependència de la densitat es detecta perquè λt no és independent de Nt : λt = f (Nt ) Típicament λ
disminueix a N elevat (competència de recursos => capacitat de càrrega) Hi ha moltes menes de dependència
de la densitat Efectes Allee: λ pot també disminuir quan N és molt baix.

Segons si els individus estan dividits en estadis o classes

1. Models no estructurats
Calculen només Nt.

2. Models estructurats (=models matricials)

Calculen el número d’individus en cada estadi, en cada pas de temps solen ser de temps discret. Més
realisme biològic perquè: les taxes demogràfiques solen diferir molt, dins d’una mateixa població, segons
l’edat, sexe, mida o estadi del cicle biològic dels individus.

Model estructurat: Les espècies tenen diferents taxes demogràfiques (natalitat, mortalitat, emigració i
immigració) en funció de l’edat, el sexe, la mida o els estadis(reproductor o no per exemple). En un model
estructurat caldrà decidir quantes i quines classes d’individus convé distingir (en funció de la biologia de
l’espècie) i haurem de crear una matriu de transició (probabilitat de passar d’una classe d’edat a una altra).

Segons si es considera l’atzar

1. Models deterministes (no atzar)
El resultat és fix: mentre no variem els paràmetres, totes les execucions del model donaran igual prediccions
fixes.

16
2. Models estocàstics
Incorporen el paper de l’atzar (estocasticitat) en la dinàmica poblacional. El resultat té components aleatoris:
cada execució del model donarà diferent cal executar el model moltes vegades per saber-ne el comportament
estadístic prediccions estadístiques. Permeten calcular probabilitats d’extinció.

Estocasticitat demogràfica
Es refereix al fet que els successos demogràfics (naixements, morts) tenen un fort component aleatori. Això
fa que, en poblacions petites, el nombre real d’individus que neixen i moren en cada pas de temps pugui
diferir molt del que s’esperaria a partir de les taxes demogràfiques poblacionals.

Un exemple ben conegut d’estocasticitat demogràfica afecta a la proporció de sexes: en una població molt
petita és possible que tots els individus siguin del mateix sexe.

Estocasticitat ambiental
Es refereix a la variació de les condicions ambientals, tant abiòtiques
com biòtiques, d’un pas de temps a un altre. Aquesta variació pot fer
que les taxes demogràfiques variïn molt entre diferents passos de
temps (ex. diferents anys) i que el creixement poblacional sigui molt
diferent del que s’esperaria a partir de la taxamitjana de creixement
poblacional. Variacions en les condicions ambientals afecta a la
demografia de les espècies, depen de la tolerància de les espècies.

Hi ha una dificultat que és que el clima també s’ha de predir, no només la de les espècies.
L’efecte de l’estocasticitat ambiental a poblacions petites poden ser més greus perquè és més fàcil que
davallin fins a zero individus que una població gran. En poblacions grans si un any té una gran perturbació,
tot i que es perdin espècies, l’any següent encara en quedaran moltes i es podran reproduir.
Les pertorbacions ordinàries (p.ex. les que es donen cada 1-20 anys) s’acostumen a incloure dins
l’estocasticitat ambiental.

Les pertorbacions extraordinàries per la seva magnitud i de menor freqüència (sovint anomenades
catàstrofes) generalment s’ignoren (per manca de dades), però aleshores les prediccions serviran només en
períodes sense catàstrofes

Esticasticitat genètica
La transferència d’uns o altres al·lels d’una generació a la següent té un component aleatori. En espècies de
reproducció sexual, els gàmetes que donaran lloc als individus de la nova generació son portadors d’una
mostra del pool genètic de l’anterior generació.

Exemple: En una població no tots es reproduiexen per diversos factors, dels gens només es transfereixen uns
part de cada un dels progenitors. Pot passar que un dels que no es reprodueix tingui un al·lel únic, el que farà
que es perdi, a cada generació es perden al·lels. El que pot fer que hihagi menys adaptativilitat i més
vulnerabilitat, menys recursos com a espècie.

17
L’estocasticitat genètica fa que, en poblacions petites, les proporcions dels diferents al·lels puguin variar
força d’una generació a la següent i que es tendeixin a perdre els al·lels menys freqüents (al·lels rars).
Aquests canvis de freqüències al·lèliques i la tendència a que la població perdi al·lels es coneix amb el nom
de deriva genètica.

Per modelitzar la dinàmica d’una població és molt recomanable incorporar el paper les variacions
estocàstiques. Ens calen models estocàstics. Permeten, p.ex. avaluar el risc d’extinció i, en termes més
generals, analitzar la viabilitat d’una població

18
Tema 6 - Espais naturals: que cal conservar?
Àrees protegides
No hi ha una figura legal que els doni suport, es poden fer altres usos a part de la conservació.
Segons UICN la definició d’arees protegides és:
“A clearly defined geographical space, recognised, dedicated and managed, through legal or other effective
means, to achieve the long-term conservation of nature with associated ecosystem services and cultural
values”
Volen garantir la protecció a llarg termini, no ha de ser una oportunitat política d’un moment determinat.

6.1 Processos ecològics ecològics i evolutius

Processos ecològics que regulen el funcionament de la biodiversitat. Els principals són:
- Fluxos de matèria: Cicle hidrològic, cicle biogeoquímics, xarxes tròfiques…
- Fluxos d’energia: Producció primària, secundària, descomposició
- Relacions interespecífiques: Mutualisme, depredació, parasitisme, competència…
- Relacions intraespecífiques: Familiars, gregarisme, colònies, societats, canibalisme…
- Dispersió:
- Migració
- Pertorbacions
- Successió ecològica
- Formació de sòls

Aquests processos configuren la variabilitat.

6.2 la variabilitat (heterogeneïtat) espacial i temporal dels ecosistemes

Com més heterogeneïtat major diversitat d’ecosistemes hi ha, el que suposa major diversitat d’espècies i
d’hàbitats. Els humans som generadors i mantenidors d’heterogeneïtat espacio-temporal.
Aquesta complexitat de requeriments fa que un bosc amb estructura homogènia no pugui satisfer tots els
requeriments ecològics de l'espècie Cal mantenir o generar l'heterogeneïtat necessària !! Problema: les
espècies difereixen en els seus requeriments. Allò que afavoreix a unes pot perjudicar a altres. S’ha de
prioritzar unes espècies determiades, zonificar (=heterogeneïtat espacial a major escala), por ser dins d’un
mateix espai natural o entre espais naturals.

6.3 Els mosaics d’estadis successionals

Importància del règim de pertorbacions. Definició de “pertorbació”:
Qualsevol succés relativament discret en el temps que canvia l’estructura de l’ecosistema, la comunitat o la
població, i que canvia els recursos, la disponibilitat de substrat o l’ambient físic.
Afavoreixen l’heterogeneïtat.

Implicacions per a la consevació:

Els ecosistemes son mosaics de diferents estadis successionals. Diferents estadis successionals son adients
per a espècies diferents. Algunes espècies requereixen la coexistència de diversos estadis successionals. Això
implica mantenir o promoure un règim de pertorbacions que afavoreixi els valors de biodiversitat. Les àrees
protegides s’haurien de gestionar per afavorir la presència de mosaics successionals?
La planificació i gestió d’una àrea protegida hauria d’afavorir la conservació de mosaics successionals
espontanis (règim de pertorbacions) o artificials (gestió)

19
Tema 7 - Eines per a la conservació d’epsais naturals: conceptes bàsics

7.1 Definicions
Aquesta definició de la UICN no té valor jurídic però es considera generalment equivalent a la del CBD
(Conveni per la Diversitat Biològica, Río 1992), que sí en té.

Espai natural protegit

Tindrà la consideració d'espais naturals protegits aquells espais del territori nacional, incloses les aigües
continentales, i les aigües marítimes sota soberania o jurisdicció nacional, incloses la zona econòmica
exclusiva i la plataforma continental, que tinguin al menys un dels requisits següents i siguin declarats com a
tals:
a) Sistemes de continguts o elements naturals representatius, singulars, fràgils, amenazats o d'especial
interès ecològic, científic, paisatgístic, geològic o educatiu.
b) Estar dedicats especialment a la protecció i el mantenimient de la diversitat biològica, de la geodiversitat
i dels recursos naturals i culturals associats.

7.2 Breu hitòria de les àrees protegides

7.3 Motius de la declaració d’àrees protegides

- Celebrar el patrimoni natural i cultural, motiu principal que va començar la conservació.
- Millorar la salut de les persones i benestar de les persones a través del contacte amb la matura
- Dinamitzar i diversificar les economies locals
- Fomentar el coneixement dels sistemes naturals i els efectes de l’activitat humana
- Preservar ecosistemes funcionals i els beneficis que proporcionen
- Proporcionar refugis segurs per a les espècies salvatges i conservar la diversitat genètica.
- Reforçar la resiliencia al canvi climàtic.
- Mantenir i recuperar el coneixement dels sistemes tradicionals (indígenes) i la seva aplicació en la
conservació de paisatges i pràctiques culturals.

Des dels primers espais naturals definits fins ara els motius han anat evolucionant, ja siguin el turisme motius
socials, econòmics, de biodiversitat…

20
7.4 Tipologia i objecius de les àerees protegides
Es poden classificar segons:
- Objectis de maneig

- Figures legals

Des de mitjants del segle passat ha augmentat motl els zones protegides, sobretot la de Parcs Nacionals (ús
recreatiu) i de les àrees relacionades amb l’ús sostenible.

7.5 Legislació sobre protecció d’espais naturals

Llei 12/1985, d’espais naturals
Protegeix les zones humides. Defineix els Espais Naturals de Protecció Especial (ENPEs). Crea la figura del
Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN): “per a la protecció bàsica dels espais naturals la conservació dels
quals es considera necessari assegurar”.
A part dels espais naturals de protecció especial, també es poden protegir espais mitjançant plans especials de
protecció del medi natural i del paisatge, segons la legislació urbanística.

Figures de protecció segons la Llei 12/1985, d’espais naturals

- Parc Nacional: espai gran, no modificat substancialment per l’activitat humana, declarat per a preservar-
lo de qualsevol intervenció que pugui alterar els seus sistemes naturals. No es permet cap activitat
d’explotació dels seus recurso.
- Paratge Nacional d’Interès Natural: espai de dimensió mitjana o reduïda amb unes característiques
singulars que cal conservar. Hi són permesos els usos tradicionals agraris, ramaders i silvícoles
compatibles amb els objectius de conservació.
- Reserva Natural: espais de dimensió reduïda i considerable interès científic on es pretén la protecció
absoluta d’algun element natural (una formació geològica, un hàbitat o una espècie Hi ha Reserves
Naturals Parcials i Reserves Naturals Integrals. En aquestes darreres només hi són permeses les activitats
d'investigació científica i de divulgació de llurs valors, i l'accessibilitat hi és rigorosament controlada. En
cap Reserva Natural No es permet cap activitat que pugui perjudicar aquests elements.
- Parc Natural: espai, generalment mitjà o gran, amb valors que cal conservar de manera compatible amb
l’aprofitament ordenat dels seus recursos i les activitats dels seus habitants

A nivell Espanyol hi ha la Ley 42/2007.

21
7.6 Qui i com declarar
Les administracions ambientals competents son les responsables de la declaració d’àrees protegides A
Espanya, és competència de les comunitats autònomes, excepte:
- Els parcs nacionals: es declaren per Llei de les Corts espanyoles.
- Les àrees marines protegides que no tenen continuïtat ecològica amb els sistemes terrestres veïns: es
declaren per Decret del govern espanyol (Art. 27, Ley 41/2010 de Protección del medio marino).

A Catalunya, segons la Llei 12/1985 d’espais naturals

7.7 Metes del Conveni sobre la Diversitat Biològica (CBD)

El Conveni sobre la Diversidad Biológica (CBD) va ser impulsat pel Programa de les Nacions Unides per al
Medi Ambient (UNEP) amb l’objectiu d’assolir un compromís internacional per conservar la diversitat
biológica. El CBD es va presentar el 1992 en la Conferència de les Naciones Unides sobre el Medi Ambient i
el Desenvolupament ("Cimera de la Terra" de Río) i va ser aprovada amb 168 signatures.

Els objectius principals del CBD son:

1. La conservació de la diversitat biològica.
2. El ús sostenible dels components de la diversitat biológica
3. La participación justa i equitativa en els beneficis que es derivin de l’ús dels recursos genètics.

La Conferència de les Parts (COP) és l’òrgan rector del CBD, i impulsa la seva aplicació amb les decisions
adoptades en les seves reunions periòdiques.

El programa de treball en àrees protegides (COP7, 2004) El programa de treball consta de 4 elements:
1. Accions directes per planificar, seleccionar, establir, reforçar i gestionar sistemes d’àrees protegides i
espais.
2. Governança, participació, equitat i distribució de beneficis.
22
3. Desenvolupament de capacitats.
4. Estàndards, avaluació i seguiment.

L'objectiu principal del Programa de treball és fomentar, a cada país, l'establiment de sistemes d'àrees
protegides funcionals, eficaços i ecològicament coherents, que travessin les fronteres nacionals quan sigui
necessari i s'integrin eficaçment en la gestió més àmplia del territori (...). Aquests sistemes nacionals haurien
de contribuir a una xarxa global d'àrees protegides que inclogui àrees prou grans per representar totes les
espècies conegudes i tots els ecosistemes, per proporcionar seguretat a llarg termini per a tota la biodiversitat
del món.

Es van establir 20 objectiu per intentar aturar la pèrdua de la diversitat, les Mtetes d’Aichi (aichi targets) es
van adoptar en el marc del Pla Estratègic de la Diversitat Biològica 2011-2020 amb l’objectiu d’aturar la
pèrdua de biodibersitat el 2020.

El que ens interresa les la Meta 11: Àrees protegides

“Per 2020, almenys el 17% de les zones terrestres i aigües continentals i el 10% de les zones marines i
costaneres, especialmente àrees de particular interés per la diversitat biológica i els serveis ecosistèmics,
s’hauran conservat mitjançant sistemes d’àrees protegides administrats de manera eficaç i equitativa,
ecológicament representatius i ben connectats, i d’altres mesures de conservació eficaçes basades en àrees, i
aquestes estaran integrades en els paisatges terrestres i marins més amplis”

Les àrrees terrestres sí que s’ha casi asolit l’objectiu, mentre que en el cas de les àrees marines no, en hem
quedat lluny.

El Marc Global de Biodiveristat Kunming-Montreal (COP15, 2022), consta de 4 objectius. (no els
demanarà).

2. Sistemes d’àrees protegides a Catalunya i Europa

Llei 12/1985, d’espais naturals (Nivell Nacional)
- Protegeix totes les zones humides.
- Defineix els Espais Naturals de Protecció Especial (ENPEs).
23
 - Parc nacional
- Paratge d’interès nacional
- Reserva natural: integral, parcial
- Parc natural

- Crea la figura del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN): “per a la protecció bàsica dels espais naturals la
conservació dels quals es considera necessari assegurar” .
- A part dels espais naturals de protecció especial, també es poden protegir espais mitjançant plans especials
de protecció del medi natural i del paisatge, segons la legislació urbanística.
- Contempla també la declaració de Zones especials de Conservació (ZEC) i Zones de Protecció Especial
per a les Aus (ZEPA) (esmena del 2006).

Decret 328/1992, del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) (Nivell nacional)
- És un pla territorial sectorial enquadrat dins del Pla territorial de Catalunya (1995).
- És l’instrument de planificació de nivell superior que estructura el sistema d'espais protegits de Catalunya
i integra aquest sistema dins del conjunt del territori. És meés laxa que els ENPE’s però és més ampli
- Objectius:
- Establir un sistema d’espais naturals protegits representatiu de la riquesa paisatgística i la diversitat
biològica del territori de Catalunya.
- Donar una protecció bàsica a aquests espais.

Què és una protecció bàsica?

El PEIN inclou un apartat de Normes de protecció i regulació d’usos que són de compliment obligat en el seu
àmbit. Igual que el PEIN, aquestes normes han estat modificades o completades amb Decrets de modificació
o a través de la legislació sectorial aprovada posteriorment.

Directiva d’Aus (1979) i d’Hàbitats (1992) (Nivell europeu)

En la Directiva Aus (2009/147/EC), els estats membres seleccionen els llocs més adequats i els designen
directament com a zones de protecció especial per a les aus (ZEPA). La identificació i delimitació de les
ZEPA s'ha de basar totalment en criteris científics.

En la Directiva Hàbitats (92/43/CEE), els estats membres han de designar, protegir i gestionar les zones nucli
(“core areas”) per als hàbitats inclosos en l’Annex I i les espècies incloses en l’Annex II.

Els espais seleccionats (LIC - Llocs d'Importància Comunitària) passen a formar part de Natura 2000, i els
estats membres tenen fins a 6 anys per per definir les mesures de gestió necessàries per mantenir o restaurar
les espècies i els hàbitats presents en bon estat i designar-les com a Zones Especials de Conservació (ZEC).

Natura 2000
És el principal instrument en matèria de conservació de la natura de la UE. És un conjunt coherent d’espais
amb valors importants de biodiversitat de rellevància europea. El seu objectiu principal és garantir el
manteniment o el restabliment, en un estat de conservació favorable, dels hàbitats i espècies d’interès
comunitari, en la seva àrea de distribució natural. Hi ha el debat que té certs biaxos, perquè no protegeix a
totes les espècies que estan extremadametn amenaçades, sinó que també protegeix a algunes que no ho estan
i permet tenir algun control sobre elles. Normalment afageix una protecció internacional als hàbitats protegits
en el PEIN, no és un solapament perfecte, però sí que coincideixen moltes.

24
Estat de conservació favorable d’un hàbitat: La seva àrea de distribució natural i les superfícies ocupades
dins d’aquesta àrea siguin estables o s’ampliïn, i l’estructura i les funcions específiques necessàries pel seu
manteniment a llarg termini existeixin i puguin seguir existint en un futur previsible, i l’estat de conservació
de les seves espècies típiques sigui favorable.

Estat de conservació favorable d’una espècie: L’estat de conservació d’una espècie es considerarà
favorable quan: Les dades sobre la dinàmica de les seves poblacions indiquin que l’espècie segueix i pot
seguir constituint a llarg termini un element vital dels hàbitats naturals als que pertanyi, i l’àrea de distribució
natural de l’espècie no s’estigui reduint ni amenaci amb reduir-se en un futur previsible, i existeixi i
probablement segueixi existint un hàbitat d’extensió suficient per mantenir les seves poblacions a llarg
termini.

25
Tema 8 - Els espais naturals protegits en el seu entorn
8.1 Governança de les àrees protegides

Definició d’àrea protegida (UICN, 2008)

“A clearly defined geographical space, recognised, dedicated and managed, through legal or other effective
means, to achieve the long-term conservation of nature with associated ecosystem services and cultural
values”

El programa de treball en àrees protegides (COP, 2004)

La governança està relacionada amb:
- El poder, el rols dels diferents actors, la responsabilitat i el retiment de comptes.
- Tracta de qui té influència, qui decideix i com rendeixen comptes els responsables de la presa de
decisions.
- Hi ha moltes decisions importants a prendre sobre les àrees protegides, i relacionades amb aquestes hi ha
competències i responsabilitats específiques.

Identifica 4 tipologies de governança segons qui ostenta la autoritat i responsabilitat, d’acord amb legalitat o
el dret legítim:
- APs Governamentals
Poden ser la Generalitat, diputacions, govern… completament públiques.
- APs Co-gestionades
La governnaça ve gestionada per diversis actors on es comparteix autoritat. S'utilitzen processos i
mecanismes institucionals complexos per compartir l'autoritat i la responsabilitat entre una pluralitat d'actors,
incloent autoritats governamentals nacionals, subnacionals i locals, representants de comunitats locals i
pobles indígenes (sedentaris o mòbils), ONGs i associacions d'usuaris privats, incloent empreses i
propieatris. Entre públics i privats.

- APs Privades
Governades per entitats privades, assumeixen la presa de decisions i el seu compliment. Una àrea privada
protegida fa referència a una finca de titularitat particular, d’una corporació o ONG i gestionada per a la
conservació de la biodiversitat, amb o sense reconeixement oficial del govern. Els compromisos de
responsabilitat es basen sovint en incentius específics (p.ex. beneficis fiscals) per part dels governs, els
donen suport econòmic o beneficis fiscals.

- Àrees Conservades Comunitàries

Els pobles indígenes o les comunitats locals prenen i fan complir les decisions. Es tracta de la froma de
govern ,és antiga de les àrees protegide si encara està molt estesa arreu del món. L’autoritat i la
responsabilitat recau en les comunitats mitjançant una varietat de formes de govern o normes acordades
localment.

Estableix un seguit de principis de “bona” governança d’APs:

- No fer mal
- Legitimitat i veu
- Equitat
- Direcció
- Rendiment
- Retiment de comptes, són espais on s’inverteixen recursos, hi ha d’haver un retorn a la societta dels
beneficis, dels progrés.

26
8.2 Planificació de les àrees protegides
És el procés per garantir que s’assoleixen els objectius de conservació plantejats. És una ‘eina’ per orientar
els gestors sobre com s’ha de gestionar una àrea protegida, avui i en el futur. És un procés, no un
esdeveniment puntual. La planificació de la gestió no acaba amb la producció d’un pla. Cal avaluar
periòdicament l'eficàcia del pla (seguiment), per revisar l'adequació dels objectius i les polítiques de gestió.
Les lliçons apreses es poden utilitzar per desenvolupar la següent versió del pla.
Hi ha dos plans possibles:
1. Ley 42/2007 del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad —> Pla d’Ordenació dels Recursos
Naturals (PORN) deriva a Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG)

2. Llei 12/1985 d’espais naturals —> Pla Especial de protecció del medi natural i de paisatge. Es va
modificar la llei 12/1985 per evitar la seva confusió amb els plans especials derivats del marc legal
urbanístic, va néixer els Plans de protecció del medi natural i del paisatge (PPMNP).

Determinen els objectius de l'espai natural. Regulen els usos del sòl i l'aprofitament dels recursos naturals,
l'ús públic de l’espai. Estableixen les mesures necessàries (normes i actuacions) per conservar el patrimoni
natural, la biodiversitat, la geodiversitat i la qualitat paisatgística dels espais naturals.

El responsable de la seva formulació és el departament competent en matèria de medi natural i biodiversitat.

El Govern és el responsable de la seva aprova. Els documents d’un pla de protecció inclouen:
- La memòria (diagnosi dels valors naturals, objectius del pla, justificació de l’ordenació i fonts
d’informació).
- Els plànols d’ordenació.
- Les normes.
- Les directrius d'ordenació i de gestió (no obligatòries).
- El programa d'actuacions (no obligatori).

8.3 Gestió de les àrees protegides

Els instruments de planificació han de identificar els valors de l'àrea protegida, establir els objectius de gestió
que s'han d'assolir i indicar les accions a implementar” (IUCN, 2003).
El programa d’actuacions identifica, descriu i prioritza les accions de gestió necessàries per assolir els
objectius de l'àrea protegida. Aquesta llista de tasques ajuda els gestors a assignar el personal, el
finançament i els materials necessaris. També permeten vincular els plans de treball anuals amb
pressupostos anuals, garantint una planificació i un control financer més eficients. Aterra les idees i les
monitaritza per a poder realitzar-les.

8.4 Ús públic i problemes derivats

Quin ús se’n fa de les àrees protegides, moltes vegades entren en conflicta amb els objectius. És una dels
motius del suport polític que reben les APs. També és la causa d’un dels problemes principals de
conservació: la sobrefreqüentació o hiperfreqüentació.
- Molèsties a la fauna, degradació dels hàbitats, compactació i erosió del sòl, foment de la fauna
antropòfoba, acumulació de deixalles, contaminació, etc.
- Gran diversitat d’usuaris i demandes creixents.
- Conflictes entre usos: caminadors vs. ciclistes, passejants o boletaires vs. caçadors.

Com es pot gestionar l’ús públic?

- Centres d’informació i interpretació - Vigilància
- Canalització del flux de visitants - Senyalització de camins i itineraris
- Restricció de pas en zones o èpoques sensibles
- Restricció del nombre de visitants admesos per dia (difícil d’aplicar excepte en casos determinats)
27
8.5 Mètodes quantitatius de planificació i gestió
Què és la planificació sistemàtica de la conservació? (systematic conservation planning)
Planificació de la conservació: guia les decisions sobre la localització, la configuració i la gestió de les
àrees protegides.
Planificació sistemàtica de la conservació: és un procés de planificació que permet prendre decisions de
manera eficient, repetible, transparent i equitativa.

La idea és de passar del model històric (espais icònics amb valors recreatius, paisatgístics, espècies
carismàtiques… per un model que a part d’aquest factors afageixi tots els nivells de biodiversitat, , processos
naturals, rendibilitat, amenaces, condició dels ecosistemes…

Principus clau en la planificació sistemàtica de la conservació per evitar biaicos en la localització de les
àrees protegides.
Integritat
Incloure el màxim de compononents de biodiversitat. Almenys incloure espècies/gens (composició), hàbitats
(estructura), processos ecològics (funció) i bioregions (biogeografia).

Adequació
Protegir el suficient i necessari per assegurar la persistència a llarg termini dels valors protegir. Què és
suficient i necessari? Ni passar-te ni quedar-te curt.

Representitivitat
Protegir una part representativa de tot el rang de variació de cada component de la biodiversitat (espècies i
hàbitats).

Eficiència
Aconseguir tots els objectius plantejats amb el mínim cost, en termes de costos econòmics (compra de
finques, operatius, etc.), socials, oportunitats, polítics…

Passos de la planificació sistemàtica de la conservació:

1. Abast i cost
2. Identificar i implicar els actors clau
3. Definir objectius
4. Recopilar dades
5. Establir objectius de conservació
6. Avaluar les àrees de conservació existents
7. Seleccior noves àrees de conservació (hi ha eines de planificació sistemàtica), en base a diferents
objectius tens diverses àrees.
8. Implementar accions de conservació
9. Mantenir i controlar

Què és la gestió adaptativa? (adaptive management)

Sorgeix de la necessitat de trobar millors solucions als reptes de conservació
cada cop més complexos. És un procés que permet:
1. Afrontar la incertesa del sistema gestionat
2. Aprendre de les accions de conservació
3. Aconseguir els resultats desitjats.
Ser adaptable o flexible en la gestió no és el mateix que gestionar de manera
adaptativa. És un procés sequencial que es retroalimenta fins aconseguir el
resultat desitjat.

28
Tema 9 - Conservació d’ecosistemes
9.1 Necessitat
“If we can’t save nature outside protected areas, not much will survive inside”

La biodiversitat fora d’APs té valor per si mateixa i pot ser molt rellevant en clau ecològica, entre altres
coses perquè la major part del planeta és fora de les APs.

9.2 Biodiversitat i serveis ecosistèmics

El paper de la biodiversitat en el suport als seveis ecosistèmics Hi ha cada cop més evidències que relacionen
el bon funcionament dels ecosistemes i els serveis que ofereixen amb la biodiversitat.
El concepte de servei ecosistèmic desenvolupat en el marc del Millenium Ecosystem Assessment, iniciativa
impulsada per les Nacions Unides el 2001 amb l’objectiu d’avaluar:
1. Les conseqüències del canvi dels ecosistemes per al benestar humà.
2. La base científica per millorar la conservació i l’ús sostenible dels ecosistemes.

Els serveis ecosistèmics són aquells beneficis que un ecosistema aporta a la societat, i que milloren la salut,
l’economia i la qualitat de vida de les persones. Hi ha 4 tipus:
1. Serveis d’aprovisionament: contribucions directes al benestar humà en forma de béns o matèries
primeres, p.ex. la fusta, l’aigua, els aliments, les medicines, etc
2. Serveis de regulació: contribucions indirectes al benestar humà derivades de la regulació dels
ecosistemes, que ajuden a reduir certs impactes locals i globals, p.ex. la regulació del clima i del cicle de
l’aigua, el control de malalties, la pol·linització, etc.
3. Serveis culturals: contribucions intangibles relacionades amb el lleure, l’oci o aspectes més generals de
la cultura.
4. Serveis de suport: contribucions directes i indirectes que sostenen i garanteixen els serveis anteriors,
com la biodiversitat, els cicles de nutrients, la fotosíntesi, la formació de sòls, etc.

9.3 Paper de les polítiques sectorials

Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya 2030
El 2030, Catalunya haurà aconseguit, complint els mandats i acords internacionals frenar la pèrdua de
biodiversitat i conservar de forma efectiva i adaptativa el patrimoni natural garantint a la vegada un ús
sostenible dels recursos naturals i la provisió dels serveis dels ecosistemes. També haurà iniciat la restauració
dels ecosistemes degradats, recuperant-los i augmentant les capacitats d’adaptació al canvi climàtic. La
conservació del patrimoni natural i la biodiversitat s’haurà integrat suficientment en les polítiques sectorials
amb la corresponsabilitat dels sectors públics i privats implicats.
Es divideix en 6 àmbits temàtics, el treballat és l’àmbit 4: Integració del patrimoni natural en les
polítiques sectorials. Els objectius estratègics que té és:
4.1. Millorar la contribució de les polítiques agrícoles, ramaderes i forestals a la conservació del patrimoni
natural i la biodiversitat
4.2. Compatibilitzar les activitats marítimes i pesqueres amb la conservació de la biodiversitat.
4.3. Incrementar la implicació del sector empresarial i financer en la conservació del patrimoni natural.
4.4. Avançar en la compatibilitat de la caça i la pesca continental amb la conservació de la biodiversitat.
4.5. Fomentar la compatibilitat de les activitats turístiques, esportives i de lleure a l’aire lliure amb la
conservació de la natura i el desenvolupament socioeconòmic.

9.4 Paper de l’ordenació del territori

En aquest cas ens fixarem en l’àmbit 3: Model territorial. Els seus objectius estratègics són:
3.1. Planificar la infraestructura verda i integrar-la en l’ordenació del territori .
3.2. Recuperar i millorar la funcionalitat de la infraestructura verda.

29
Infraestructura verda
És una xarxa de zones naturals i seminaturals i d'altres elements ambientals, planificada de forma estratègica,
dissenyada i gestionada per a la prestació d'una extensa gamma de serveis ecosistèmics.

1. Ser multifuncional, qualitat que fa compatibles les activitats productives agrícoles, ramaderes i
forestals, i la conservació de la biodiversitat i les múltiples funcions ecològiques i que es tradueixen en
serveis ecosistèmics per a la societat.
2. Garantir la connectivitat ecològica, estructural i funcional del territori, protegint les connexions
existents, i restaurar els espais degradats.
3. Ser multiescalar, i dissenyar-se seguint un gradient entre els territoris rurals i els periurbans i urbans,
desplegant-se des de l’escala de paisatge fins a l’escala local.

La XN 2000 és molt rígida, no hi ha possibilitat de redefinir els espasi naturals, en canvi, aquesta és una
planaificació adaptativa que es pot modificar segons diverses situacions.

9.5 Custòdia del territori

Definició de la Ley 42/2007 del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad:
“Custodia del territorio: conjunto de estrategias o técnicas jurídicas a través de las cuales se implican a los
propietarios y usuarios del territorio en la conservación y uso de los valores y los recursos naturales,
culturales y paisajísticos”

Hi ha una serie d’entitats que es dediquen a llogar els drets d’ús d’una zona, amb diversos incentius. A
Catalunya ho regula la Xarxa per a la Conservació de la Natura. Per exemple hi ha: XCT grup de treball de
custòdia agrària.
Complementen, a vegades integrats, a la XN 2000 o en àrees protegides, sobretot passa quan les zones són
privades.
Els objectius poden ser per exemple: conservació d’hàbitats, d’espècies de flora, qualitat del sòl, qualitat de
l’aigua…

30