Anna Luján Roca

B2B Sagrada

Salvador Espriu Família 2013-14

Humanístic

ANTÍGONA
 Salvador Espriu
Activitats

 Tot recordant el pròleg, quina és la maledicció que hi ha sobre el llinatge dels

Labdàcides de la casa de Tebes?

Tal i com podem veure en el pròleg, són dos les causes de la maledicció que hi ha sobre el
llinatge dels Labdàcides de la casa de Tebes.

Per una banda, trobem la maledicció per part d’Apol·lo:

Laios, el rei de Tebes, es va casar amb Iocasta, la germana de Creont. Aquest matrimoni no
tenia fills i Laios els desitjava. Apol·lo, des del seu oracles de Delfos li va prohibir tenir-lo: el
fill que tingués el mataria i causaria la ruïna de Tebes. Tot i això, Laios va decidir tenir un fill, i
va engendrar a Edip. És per això que l’odi del déu recau sobre d’ell i sobre la seva casa. Edip
però es salva i creix lluny de Tebes.

Per una altre banda apareix la maledicció d’Edip cap als seus fills:

Segons explica el mite, Edip va tenir a Antígona i Ismene, Etèocles i Polinices per fills. Al cap
de temps es coneix el doble crim d’Edip: es va casar amb la seva pròpia mare i era un fill odiat
pel déu Apol·lo. Iocasta, davant la situació, es penja i Edip queda sol, sense amor i cansat de
suportar els mals tractes d’Etèocles i Polinices. Edip decideix maleir Etèocles i Polinices fent
que d’ell només heretin la discòrdia i la guerra. Un cop mor el pare, els dos germanes es
disputen el poder i són obligats a governar un any l’un i un any l’altre. Polinices, per una banda,
és desposseït dels seus drets i es dirigeix a Argos. Allà va planejar la venjança cap al seu germà
Etèocles. Polinices, amb el seu exèrcit i el seu suport es dirigeix a Tebes. Envesteix les sis
portes amb sis campions, mentre que set guerrers cadmeus les defensen. Els dos germans es
troben un davant de l’altre i lluiten, provocant així la mort dels dos. Com que cap dels dos tenia
descendència, Creont passa a ser el rei de Tebes i mana honorar a Etèocles. Polinices, en canvi,
és privat de reposar segons el ritus i és penjat, perquè els voltors puguin menjar-se’l. Creont
imposa una llei que obligarà a perdre la vida a qui desobeeixi la seva llei.

Antígona, la germana de Polinices i Etèocles, decideix enterrar al seu germà de nit. Descoberta,
és condemnada per crim contra la ciutat.

Aquest fet serà un tema molt important en la història de Salvador Espriu. En aquesta història
apareixen clars diàlegs on podem veure clarament la posició de cada personatge respecta el mite
que s’explica. Per una banda, es fa referència a les malediccions (Etèocles diu: Va dir que ens
partiríem la seva herència amb l’espasa. Ara ens hem de combatre fins a la mort), apareix també
el pensament d’extinció de la raça, és a dir, de la mort de tots els fills (Antígona: Avui
s’extingirà la nostra raça. Qui fos cec, com ho va ser el pare, per no veure aquest dia! Tant de bo
m’hagués mort, per no viure aquest dia). Apreciem també un clar decantament del poble, que
defensen a Antígona quan aquesta és descoberta (Missatger: El poble ha sabut de seguida la
nova i acompanya els presos. Una callada multitud volta amb torxes el palau.). Finalment,
apareix també, la posició de Creont davant la descoberta d’Antígona (Creont a Antígona:
M’obligues a lliurar-te a la mort.).

Per tant, Antígona és un llibre que es basa en la maledicció sobre el llinatge de Labdàcies i amb
la guerra que aquesta causa entre dos germans.

 Quin és el gran tabú que Edip ha transgredit?

 Salvador Espriu
Activitats

La posició d’Edip en la història ens mostra a un home que comet un doble crim. El seu gran
tabú és l’incest, és a dir, la pràctica de relacions sexuals entre parents. Edip, fill de Laios i odiat
per Apol·lo, es casa amb la viuda, un cop el seu pare, Laios, mor. És a dir, es casa amb la seva
mare, i engendra a Antígona, Etèocles, Polinices i Ismene.

 Si fem una transposició de família a estat i de relacions familiars a relacions

polítiques (la família és a l’estat, com els pares són als governants i els fills als
ciutadans), què passa amb un <estat paternalista>?

Un Estat és una unitat política superior, independent i sobirà. És el cos polític d’una nació.

En un estat paternalista, la família és la que pren el poder. Per tant, la unitat política superior
estaria formada per un govern familiar, és a dir, una família governaria. Les relacions entre ells
canviarien, ja que passarien a tenir relacions polítiques, és a dir, professionals.

En el cas d’Antígona, apareix una relació política entre els diferents membres de la família, ja
que el poder passa a ser un tema present entre els familiars. Tot i que hi hagi una maledicció per
part del pare cap als fills en el tema del poder, és un estat paternalista el fet d’haver-se de passar
el poder entre Etèocles i Polinices. En aquest cas el pare dóna el poder als dos germans, que se’l
disputaran any rere any, governant un rere l’altre.

 Antígona exposa el drama de la guerra civil. En teniu present algun exemple

recent, a la nostra mateixa societat europea? Us imagineu una situació semblant,
avui dia, a Catalunya? O a Espanya?

La batalla d’Antígona la podríem relacionar amb un exemple europeu: la Guerra dels Balcans.
Es coneix com a Guerra dels Balcans un seguit de conflictes violents al territori de
l'antiga Iugoslàvia que varen tenir lloc entre 1991 i 2001. Comprenien dos grups de successives
guerres que afectaven totes sis exrepúbliques iugoslaves. Altres termes amb què es coneix
també aquest conflicte són: "Guerra de l'ex-Iugoslàvia", "Guerra de Secessió Iugoslava", o
"Tercera guerra Balcànica" (al·ludint a la Primera Guerra Balcànica i la Segona Guerra
Balcànica de 1912-1913).
Es caracteritzen per ser uns conflictes ètnics entre els pobles de l'antiga Iugoslàvia,
principalment entre els Serbis d'un costat i Croats, Bosnians o Albanesos de l'altre; però també
entre Bosnians i Croats a Bòsnia i Macedonis i albanesos a la República de Macedònia.
Les guerres van acabar amb una bona part de l'antiga Iugoslàvia reduïda a la pobresa,
interrupció econòmica massiva i inestabilitat persistent a través dels territoris on hi va haver les
pitjors batalles. Es consideren els conflictes més sagnants a terres europees des del final de
la Segona Guerra Mundial i també els primers des de la Segona Guerra Mundial en haver estat
formalment considerats com a genocides amb una acusació de crims de guerra per a molts dels
responsables clau. El Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia va ser establert
per Nacions Unides per tal de processar aquests delictes.
En l’àmbit nacional, és a dir, espanyol, Antígona té una gran relació amb el simbolisme de la
guerra civil. Podríem dir que hi ha un clar paral·lelisme entre la guerra fratricida de Tebes amb
la de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Està molt ben reflectit les passions humanes a
escena: la temeritat, la por, la valentia, la capacitat de superació i la lluita de la felicitat són
claus.
 Salvador Espriu
Activitats

Si s’aprofundeix més, es pot arribar a veure una crítica a les classes socials. L’esclau i geperut
Eumolp i l’endeví cec Tirèsias són de més compassió que els dirigents totalitaris o absolutistes.
Espriu ha buscat aquest mite de Tebes per poder fer una comparació entre la Guerra Civil
Espanyola i la Guerra Polinices-Etèocles. Catalunya és la realitat social que hi ha hagut en el
món clàssic. Això es repeteix al llarg dels anys. Per tant, és una crítica social i humana de la
Guerra Civil, on s’enfronten republicans i nacionalistes.
En el context en què està escrita l’obra, podem comparar Tebes amb Catalunya perquè les dues
“ciutats” estan enmig d’un conflicte bèl·lic que provoca destrucció humana i mort, i no és
favorable per a la ciutadania, en cap cas. La pàtria tan sentida per Antígona serà el que l’ajudarà
a seguir intentant enterrar el seu germà, i fins que no ho aconsegueix, no està satisfeta d’ella
mateixa perquè és molt segura i audaç. El perdó és el reconeixement de la bondat, de la
honradesa, la bona voluntat i l’amor
filial o amor diví (justícia). Encara que no es mostri, Espriu vol demostrar que el perdó ajuda els
homes a ser homes i a reconèixer els errors. Vol ser un punt d’unió amb el públic que està
veient o llegint la tragèdia perquè aprèn la realitat de les coses i ha de saber interpretar i valorar
els sentiments de cada personatge i perquè cadascun dels personatges actua d’aquella manera o
d’una altra.
Amb tot el tema de la independència catalana podria sorgir una situació semblant a la guerra
que presenta Antígona o amb la Guerra Civil. El fet que hi hagi dues maneres de pensar, de
veure la política i dues ideologies separades pel territori en que vivim, podria haver-hi un
conflicte tan gran que portés una guerra civil. Tot i això, seria un extrem molt dur, és a dir,
primer s’hauria de passar tot un període de discussions i de repressions fins a provocar una lluita
entre les ideologies.
Sincerament dubto molt que pogués esclatar una guerra, però amb tot el tema de la crisi qui sap
el que ens espera en un futur.

 Les prediccions sobre el destí de Creont que fa el Lúcid Conseller –això és, que li
fa dir el seu autor Espriu- sembla que es van complir a la vida real de la política
espanyola entre 1939 i 1975. Sabries explicar-ho?

El Lúcid Conseller és un dels consellers de Creont, però a diferència dels altres, no està d’acord
amb les paraules de Creont, encara que mai no el contradigui. Apareix al tercer acte, durant la
condemna d’Antígona i critica l’actuació de Creont i els altres consellers, que es mouen per la
irracionalitat i l’avarícia. Les acotacions de l’obra expliquen que el Lúcid Conseller parla a un
amic, però aquest amic mai no diu res. El Lúcid Conseller és un alter ego d’Espriu, doncs a
través d’aquest personatge critica el règim de Creont, que té les mateixes característiques que
les de Franco.
D’alguna manera, la visió d’aquest personatge és irònic, fet que ens dóna a entendre que se’n riu
de les paraules de Creont.
Segons Lúcid Conseller, el poder de Creont durarà pocs anys i serà a través d’una organitzada
demagògia.
 Salvador Espriu
Activitats

Aquesta obra té un gran paral·lelisme amb la història, entre els anys 1936 i 1975. Tal i com hem
pogut veure en l’obra, l’enfrontament entre els dos germans tindria una gran relació amb els
dos bàndols de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Per una banda, Etèocles representaria
els nacionals, i Polinices seria el bàndol republicà. La lluita entre els dos els provocaria una
mort que deixaria a Creont en mans del poder. Creont seria, com hem dit, una representació de
Franco, que ‘’portaria una pau’’ entre el poble.
La forta autoritat de Franco va comportar una pau interior, tot i que més que pau era por. El fet
de ser tan autoritari calma molt a la població, que en aquest cas no veuria amb tan bon ull el fet
de reivindicar-se.

Per tant, la política espanyola entre els anys 1939 i 1975, és una autoritat que permet obtenir una
pau interior, on Franco governa i ningú li pot dir el contrari. Una autoritat semblant a la de
Creont, que s’imposarà davant del poble un cop s’acabi la maledicció amb la mort dels fills
d’Edip.

 Com ha construït Espriu els alexandrins de la sortida del cor al final de la

primera part? Escandeix els versos de la primera i segona estrofes. Són tots iguals?

Primera veu:
Fidels en la pau i en la lluita al príncep resplendent, 14 A
Avui l’acompanyem fins al seu llit de mort. 12 B
El deixarem en un llit de fustes oloroses 14 C
Que cremaran en ell en un foc purificador. 14 D

Artimedusa:
Va caure l’infortuni damunt el clar llinatge 14 E
Al qual devem la vida de la nostra ciutat. 12 F
Unes mans impassibles dins el misteri ordenen 14 G
Glòries i crims i els nuen en un teixit subtil. 13 H

Espriu utilitza la formació de versos alexandrins que varien, no són tots iguals. En el primer cas,
les estrofes que formen la Primera Veu està formades per versos de 14, 12 ,14 i 14 síl·labes,
seguint l’ordre d’aquests.
Artimedusa també presenta uns versos alexandrins, compostos per versos de 14, 12, 14 i 13
respectivament.
Aquests versos no contenen una rima, ja que el final de les síl·labes no concorden.
Per tant, són uns versos lliures.

 Reflexiona sobre l’ús de la metonímia (o sinècdoque) que és un tret característic

d’Espriu. Busca-les a tots els versos d’aquest cor (pp.73-76) i subratlla-les.

Antígona és l’ètica davant del poder abusiu. És la tràgica metonímia de la història d’Occident;
de les Guerres Mèdiques, a la Guerra Civil espanyola o la segona Guerra Mundial. Sempre que
les raons d’estat trepitgen els drets individuals, hi ha un motiu per pensar en Antígona.
 Salvador Espriu
Activitats

En els versos de la primera veu destaquem ‘’llit de mort’’, on es fa referencia a les restes del
cadàver d’Etèocles, on descansaran fins a l’eternitat.
També cal destacar ‘’mans impassibles’’, on es fa referencia a les mans dels déus grecs. També
es fa referencia al poder dels déus.

En un tercer vers apareix una metonímia, ‘’els nostres peus’’ que fa referencia a la totalitat de
l’home. Utilitza els peus per designar tot el cos.

Es fa referencia també a la metonímia ‘’armes hostils’’, on a través d’ella ens mostra una
destrucció del camp i del poble. ‘’armes hostils’’ ens mostra unes armes utilitzades pel poble
per lluitar a favor del que defensen.

‘’Sangonent despulla’’ ens fa referencia a les restes de Polinices, i ‘’goles i becs’’ fa referencia
als voltors. Un cop intervé Creont, apareix ‘’poder sorgit’’, on hi ha una referencia al poble
vencedor.
En l’últim vers ens parla sobre ‘’dictar cruels lleis’’, on Creont optarà per un govern autoritari
que imposi un silenci entre la posició.

 Busca també les metàfores i explica què signifiquen.

METÀFORA
"mateix bassalot de sang",
"mateix riu de sang"
"déu impassible"
"en esguardar la seva llum,
esdeveníem orbs"
"El triomf del déu advers"
"el triomf del déu advers ens
imposa de contemplar la nostra
desolació reflectida al mirall de la
seva impassibilitat"
"aigües negres"
"En vaig perdent el record/ les
aigües que són oblit"
SIGNIFICAT
Fa referència al fet de ser germans compartien la
mateixa sang, per tant tota la sang vessada és la
mateixa.
Déu que no contesta a l'home, no respon a les seves
pregàries. L’home no té els mecanismes per poder-se
comunicar amb ell.
La llum es refereix a Déu i orbs significa cecs. Els
homes no entenem els designis divins. En aquest
aspecte estem cecs. (Referència a les imatges de
ceguesa pròpies d’Espriu)
Fa referència a Apol·lo, considerat advers de la dinastia
de Laios.
L'home davant la desgràcia està sol amb la seva
consciència reflectida davant un déu que no contesta.
Símbol de la mort (el negre és un color fosc, es
relaciona amb la foscor de la mort)
L'autèntica mort, per Espriu, és l'oblit. Mentre algú
recordi la persona morta, continua viva encara que
sigui en una altra dimensió. En canvi una persona
 Salvador Espriu
Activitats

oblidada desapareix per sempre. Recordar és com

"Els nostres peus davallen les
escales del temps".
"el llarg camí de l'aigua que ens
porta al no-res"
tornar a la vida els morts.
Fa referència al pas de la vida, representada amb una
escala.
Es refereix a un riu. Aquest riu ens porta la no-res. Des
del punt de vista cabalístic d'Espriu, Déu és el no-res
infinit des d'on emana tota la creació. L'home s'ha de
declarar agnòstic davant aquest déu perquè no té
mitjans d'arribar a ell.

 Podríeu trobar relacions d’Antígona amb la Bíblia? Podríeu veure-hi un

paral·lelisme amb la nit d’angoixa de Jesús a l’Hort de les Oliveres?

La visió cristiana i bondadosa és la d’Antígona, la princesa, i és la que principalment predomina

en l’obra. A més de ser bondadosa, és amable, paternal i hi ha la força de la lluita. Antígona
exerceix, dins l’obra, un paper cristianitzat. Hi apareix un tema molt important: el fet de voler
enterrar al seu germà.

Antígona recorre a l’enterrament pel fet de deixar descansar en pau al seu germà, fet que dins
l’àmbit cristià, és el ritual tradicional. Per tant, Antígona recull un paper cristià, mentre que
Creont s’hi oposa, ja que no deixa descansar en pau a Polinices.

Si comparem a Antígona i Jesús, a simple vista semblen molt diferents, ja que els dos no viuen
en el mateix lloc, ni en el mateix temps, però tenen moltes coses en comú. Antígona va viure a
Tebes, mentre que Jesús va viure a Palestina, que llavors pertanyia a l’imperi d’Alexandre el
Gran. No obstant, Jesús i Antígona estan units per un fet que en el cas d’ambdós els va permetre
passar a l’eternitat: el seu sacrifici per la veritat.

Aquests personatges han estat recordats per la història pel seu sacrifici, perquè van voler canviar
alguns aspectes de la societat que llavors eren impensables i que actualment són indubtables en
un món modern i lliure.

 Aleshores, en quin sentit podríem sostenir, com ho feia Espriu, que Antígona és la
primera santa cristiana de l’antiguitat?

El paper d’Antígona, en l’obra, ens mostra a una dona que tot i saber el seu tràgic destí segueix
defensant la seva moral, el voler enterrar al seu germà. El final tràgic es coneix des d’un primer
moment, per tant, durant el pas de l’obra ja es coneix que Antígona serà acusada i serà castigada
per realitzar l’enterrament del seu germà, en contra de la llei que imposa Creont: qui no
compleixi la llei serà acusat i morirà. En aquest cas la llei no permetia enterrar a Polinices.

Antígona es considera la primera santa cristiana ja que mor en mans d’una injustícia que
posteriorment tindrà ressò i que es podrà relacionar amb la mort de Jesucrist.
 Salvador Espriu
Activitats

El fet de sacrificar-se per una acció moral, que li comporta anar en contra de la llei, però a favor
de la seva moral, dels seus sentiments i del que ella creu just, Espriu dóna a conèixer una
Antígona valenta, que decideix lluitar malgrat saber que morirà.