REFORMES DEL BIENNI D´ESQUERRES (1931-1933)

LA REFORMA AGRÀRIA
La Llei de Bases de la Reforma Agrària, promulgada el 9 de setembre de 1932, va ser el major projecte
a què es va enfrontar el bienni reformista per tres raons:
- Espanya continuava sent un país de base agrícola de baix rendiment.
- Quasi el 50% de la població activa era llauradora i d'ells la majoria eren jornalers, és a dir, sense terres.
- El sud d'Espanya tenia una estructura latifundista, per la qual cosa amplis sectors socials suportaven una
situació de misèria i desocupació que els portava a realitzar ocupacions il·legals de terres, influïts pel
moviment anarquista.
Per a solucionar aquesta situació des del primer govern provisional es van prendre unes mesures que més
tard s'aprovarien en la llei de reforma agrària:
-Es prohibia als propietaris de terres que expulsaren els llauradors que arrendaven les terres.
-S'aplicava també als jornalers la jornada de 8 hores, ja aconseguida pels obrers industrials.
-S'obligava a contractar per al treball de les terres a jornalers del propi municipi.
-S'obligava als propietaris a cultivar les terres sota amenaça de confiscació per a evitar que els terratinents
boicotejaren a la República deixant les terres sense cultivar.
La reforma, sense resultar un fracàs absolut, va representar una gran frustració per als llauradors a causa
del retard a elaborar la llei (un any i mig després de la proclamació de la República), la lentitud de
l'Institut de Reforma Agrària, encarregat d'elaborar l'inventari de terres expropiables i la falta de diners per
a expropiar les terres, que havien de ser indemnitzades prèviament.
La seua aplicació va ser suprimida per la Llei de Contrareforma Agrària durant el bienni radical-cedista
(conservador), pocs mesos després de la seua aprovació, i anul·lada totalment en la zona sota el control
dels sublevats durant la Guerra Civil Espanyola i en tota Espanya després de la victòria franquista. La
supressió total de la Llei de Reforma Agrària va ser una de les primeres mesures adoptades per
Francisco Franco.

… el problema de los latifundios en España no es una entelequia inventada por unos cuantos
descontentos o idealistas, sino una cuestión grave de enorme trascendencia económica y social para
nuestra patria. No se trata solo del hecho de que unos 70 propietarios posean más de 6 millones de
hectáreas en las regiones manchega, extremeña y andaluza, sino también de que disfrutan la mayor parte
de la riqueza que en ellas se produce, dejando al resto de sus habitantes en situación precaria, y, sobre
todo, impidiendo que se intensifique la producción y puedan progresar esas provincias (…).
Consecuencia de ellos son: la despoblación de los campos, el deficiente cultivo, los jornales bajos, los
arrendamientos caros, la escasa y raquítica ganadería, y, en general, la situación precaria en que se
encuentra la tercera parte del territorio nacional (…). Ante estos hechos, es suicida y criminal cerrar los
ojos para no verlos y dejar que pasen los años y aun siglos, como hasta ahora ha ocurrido, sin ponerles
remedio. Hay, pues, que afrontar su solución con serenidad pero con energía (…)”
Fragmento de “Los Latifundios en España”, Madrid 1932, obra de Pascual Carrión, ingeniero
agrónomo integrante de la Comisión Técnica encargada de elaborar el anteproyecto de la Ley de
Reforma Agraria de la Segunda República.

LA REFORMA MILITAR
La crisi de 1917 havia fet que l'Exèrcit recuperara el paper polític que havia perdut durant la Restauració,
la qual cosa es va materialitzar de mode màxim amb la dictadura de Primo de Rivera i els governs de la
dictablanda. Però eixa autonomia del poder civil i l'extraordinari poder que acumulava la institució no li
permetia estar exempta de picabaralles personals, agrupació corporativa per armes o per destins i clars
enfrontaments interns per quotes de poder. Les funcions a què s'havia reduït la seua comesa eren la
vigilància de l'ordre públic i l'ocupació del territori del pacificat protectorat marroquí. L'Exèrcit tenia dues
greus deficiències internes: la hipertròfia de l'oficialitat respecte al nombre de soldats i els escassos
recursos bèl·lics amb què comptava, gran part d'ells obsolets quan no senzillament inservibles. Des del
desastre de 1898 l'Exèrcit havia estat esperant una reforma que mai arribava. Va ser Azaña qui va
desenvolupar una profunda reforma militar que perseguia els objectius de funcionalitat (reducció del
desproporcionat nombre d'oficials), sotmetiment al poder civil (per al que es va fer desaparéixer el Consell
Superior de Justícia Militar, la llei de jurisdiccions de 1906, l'Acadèmia General Militar de Saragossa -niu
de colpistes-, els governadors militars i la premsa de l'Exèrcit) i tecnificació (inversió en nous
equipaments). El propòsit final d'Azaña amb la reforma va ser, segons les seues pròpies paraules, el de
convertir a l'Exèrcit "en braç armat de la nació, no columna vertebral de la pàtria". L'exigència del
jurament de fidelitat a la República va ser acatada per gran nombre d'oficials sense grans conviccions. No
obstant això, aquesta reforma no va aconseguir els seus màxims objectius per falta de temps i, sobretot, de
recursos financers amb què modernitzar humanament i materialment el què és pretènia que fóra un nou
Exèrcit republicà.