UNITAT 7.

- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM I LA REVOLUCIÓ LIBERAL

GUIÓ

1.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

1.1.- L’IMPACTE DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA
1.2.- LA CRISI ECONÒMICA
A.- LA CRISI AGRÀRIA
B.- MESURES APLICADES PER GODOY
1.3.- LA GUERRA DE CONVENCIÓ I ELS PRIMERS PACTES AMB NAPOLEÓ
2.- LA CRISI INTERNA DE LA MONARQUIA ESPANYOLA, LA GUERRA DEL FRANCÈS, LES CORTS
DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812
2.1.- L’ESTRATÈGIA DE NAPOLEÓ I LA CRISI INTERNA DE LA MONARQUIA
A.- EL TRACTAT DE FONTAINEBLEAU (1807)
B.- EL MOTÍ D’ARANJUEZ (1808)
C.- LES ABDICACIONS DE BAIONA (1808)
2.2.- ELS PRINCIPALS ESDEVENIMENTS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS
A.- EL 2 DE MAIG I ELS ASPECTES GENERALS DEL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA
B.- FETS BÈL.LICS
2.3.- EL PAPER DE LES JUNTES, LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS DE CADIS I LA
CONSTITUCIÓ DE 1812
A.- EL PAPER DE LES JUNTES
B.- LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS DE CADIS
C.- ELS DECRETS CONTRA L’ANTIC RÈGIM I LA CONSTITUCIÓ DE 1812
3.- FERRAN VII (1814-1833)
3.1.- LA RESTAURACIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820)
A.- EL CONTEXT INTERNACIONAL
B.- LA SITUACIÓ D’ESPANYA EL 1814
C.- LA DEROGACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ DE 1812 I EL SEXENNI ABSOLUTISTA (1814-
1820)
3.2.- EL TRIENNI LIBERAL (1820-1830)
A.- ELS PRONUNCIAMENTS
B.- PRIMERS GRUPS POLÍTICS
C.- EL COP D’ESTAT CONTRA EL GOVERN LIBERAL
3.3.- LA DÈCADA ABSOLUTISTA O DÈCADA OMINOSA (1823-1833)
3.4.- LA SITUAICIÓ A AMÈRICA. L’INICI DEL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA COLONIAL
4.- EL RÈGIM LIBERAL (1833-1868)
4.1.- ELS LIBERALS AL PODER. LES DUES REGÈNCIES (1833-1843)
A.- LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1833-1840)
a.- La segona Constitució liberal (1837)
b.- La Primera Guerra Carlina (1833-1840)
c.- La desamortització de Mendizábal (1836)
B.- LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1841-1843)
4.2.- LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
A.- LES CARACTERÍSTIQUES POLÍTIQUES I LA CONSTITUCIÓ DE 1845
B.- LA SEGONA GUERRA CARLINA (1846-1849)
4.3.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
4.4.- EL RETORN AL MODERANTISME (1856-1868)
A.- CARACTERÍSTIQUES DEL GOVERN
B.- LA CRISI I LA DESESTABILITZACIÓ DEL GOVERN MODERAT (1866-1868)
5.- EL SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-1874)
5.1.- LA REVOLUCIÓ DE 1868 O “LA GLORIOSA”
5.2.- LA CONSTITUCIÓ DE 1869, LA MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA I LA
PRIMERA REPÚBLICA
A.- LA CONSTITUCIÓ DE 1869
B.- LA MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA
C.- LA PRIMERA REPÚBLICA (1873-1874)
1.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

1.1.- L’IMPACTE DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Carles IV fou coronat el 1788 i, el 1789, s’inicià la Revolució Francesa provocant

l’inici de la crisi de l’Antic Règim.
L’execució de Lluís XVI de França el 1793 i la implantació de la República a França
suposaren un fort impacte per a la resta de països europeus absolutistes. El pànic davant la
possible expansió dels ideals revolucionaris es va estendre per Europa.
Aleshores, Carles IV posà en marxa un conjunt de mesures dirigides a evitar que els
principis de la Revolució arribessin a Espanya:
- Els membres il·lustrats del govern varen ser apartats dels seus càrrecs.
o Els ideals de la Il·lustració havien inspirat la Revolució i, per aquest motiu, el rei
desconfiava dels seus consellers i ministres.
o Tot i això, encara que els membres il·lustrats del govern eren favorables al final
de l’antic Règim, no suposaven una amenaça per a la monarquia espanyola,
perquè eren lleials al rei. Però Carles IV tenia massa por a la Revolució i per això
els va destituir.
- El monarca tancà les fronteres d’Espanya i això dificultà l’arribada dels ideals
revolcuionaris, encara que també aïllà el país a nivell internacional.

1.2.- LA CRISI ECONÒMICA

A.- LA CRISI AGRÀRIA

La producció al camp era escassa, degut a una successió de males collites. La

situació s’agreujà perquè els grans terratinents es negaven a invertir en la millora i
modernització d’aquesta producció. A més, per compensar les pèrdues, els grans propietaris
pujaren les rendes que havien de pagar els pagesos. Com a resultat de tot això, augmentà
el preu dels productes de primera necessitat. Aquest fet intensificà la crisi de subsitència
(fam), ja que els sectors més pobres de la societat no disposaven de suficient diners per comprar
aliments cars.
Gran part de la població -fonamentalment els pagesos i els grups socials més deprimits-
se sentí descontenta amb el que estava succeint i culpabilitzà Carles IV i el seu Primer
Ministre Godoy de la crisi. Per aquesta raó, Godoy, amb el vist i plau del monarca, decidí posar
en marxa un conjunt de reformes dirigides a millorar la situació. Com veurem a continuació,
aquestes reformes fracassaren per oposició dels sectors privilegiats, fet que empitjorà el
malestar social.

B.- MESURES APLICADES PER GODOY

La recaptació d’imposts, centrada solament en els contribuents no privilegiats no era

suficient per evitar la crisi de la Hisenda. Per tant, Godoy establí la desamortització de béns
eclesiàstics, que provocà la insatisfacció i l’odi dels sectors privilegiats.
- La desamortització consisitia en l’expropiació de terres i propietats de l’Església, que
després eren subhastades i adquirides per nous propietaris privats, sobretot membres de
la burgesia.
- Amb els beneficis obtinguts amb la venda d’aquestes terres i propietats desamortitzades,
es pretenia reduir els efectes de la crisfi financera i de la Hisenda, així com subvencionar
algunes de les polítiques posades en marxa per carles IV a través del seu Primer Ministre
Godoy.
- Aquesta mesura provocà el rebuig de gran part de la noblesa i el clero, perquè veien
perillar els seus privilegis.

🤔 INCÍS EXPLICATIU.- DEFINICIÓ I ASPECTES GENERALS DE LES DESAMORTITZACIONS

(aquest incís també serveix per analitzar la qüestió de la desamortització en unitats didàctiques
que vindran després d’aquesta. Els il.lustrats i Godoy iniciaren les primeres desamortitzacions a
Espanya, però, al llarg del segle XIX, foren una pràctica habitual).

- La desamortització suposava l’expropiació de terres i propietats de la noblesa i del clero amb

l’objectiu de què l’Estat aconseguís recursos econòmics.
- Generalment, les terres i propietats afectades per les desamortitzacions es caracteritzaven per la
manca de productivitat o pel seu abandonament. En aquests casos, els grans propietaris no es
preocupaven per la productivitat de les seves terres i no invertien en la millora tècnica de la
producció. A més, solien ser propietaris absentistes, això és, vivien a les ciutats i quasi mai visitaven
les seves possessions al camp.
- Les terres i propietats expropiades es posaven en subhasta i solien ser adquirides per altres
propietaris, essencialment burgesos, més disposats a invertir en la millora i modernització de la
producció i, per tant, a treure-hi profit econòmic.
- Els ingressos aconseguits amb la subhasta eren invertits per l’Estat en el desenvolupament de les
seves polítiques i en l’aplicació de reformes.
- En la majoria de casos, els pagesos no en treien profit de les desamortitzacions, ja que no posseïen
els diners necessaris per comprar les terres i propietats posades en subhasta.
- Habitualment, els nobles i el clero s’oposaven a aquesta mesura, perquè era un atac directe contra
els seus interessos.

1.3.- LA GUERRA DE CONVENCIÓ I ELS PRIMERS PACTES AMB NAPOLEÓ

- El 1793, Lluís XVI de França va ser executat i es va proclamar la República Francesa.

o Varis països europeus absolutistes -entre ells, Espanya- crearen una coalició
militar que s’enfrontà contra la França revolucionària. La intenció era també
evitar que els ideals revolucionaris s’estenguessin per Europa.
- Espanya aprofità el conflicte per envair territori francès i recuperar el Rosselló, però
França llançà una contraofensiva i acabà envaint Navarra, Girona i els territoris
bascos.
o La manca de recursos econòmics obligà Carles IV a abandonar la coalició de
països absolutistes.
o El 1795, Espanya signà amb França el Tractat de Pau de Basilea.
§ A partir d’aquest tractat, Espanya recuperava els territoris perduts i
ambdós països es convertien en aliats.
- El 1799, finalitzà la Revolució Francesa amb el cop d’Estat perpetrat per Napoleó contra
el govern del Directori.
- El 1800, Espanya renovà la seva aliança amb la França napoleònica, perquè
Carles IV temia que Napoleó intentés envair territori espanyol.
o A través d’aquesta aliança, Napoleó en va treure profit militar, ja que
Espanya l’hauria d’ajudar en la lluita contra els seus enemics, sobretot Gran
Bretanya.
- El 1805, Espanya donà suport naval a Napoleó contra Gran Bretanya, a la Batalla de
Trafalgar. En aquella època, els britànics eren la primera potència naval d’Europa, així
que varen obtenir una victòria aclaparadra sobre la flota franco-espanyola.

2.- LA CRISI INTERNA DE LA MONARQUIA ESPANYOLA, LA GUERRA DEL FRANCÈS,

LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812

2.1.- L’ESTRATÈGIA DE NAPOLEÓ I LA CRISI INTERNA DE LA MONARQUIA

ESPANYOLA

A.- EL TRACTAT DE FONTAINEBLEAU (1807)

Després de la derrota a Trafalgar, Napoleó canvià d’estratègia a l’hora de perjudicar Gran

Bretanya. El 1806, posà en marxa el blocatge continental contra els britànics, que consistia
en obligar la resta de països europeus a no mantenir contactes diplomàtics o comercials amb
Gran Bretanya, de manera que aquest país quedàs debilitat a nivell econòmic.
En cas d’incomplir les directrius napoleòniques, França amenaçava amb la invasió dels
països oposats. De fet, Portugal fou l’única nació que no acceptà les exigències de Napoleó,
perquè era aliada dels britànics. Aleshores, el sobirà francès es proposà a complir la seva
amenaça.
Com la invasió de Portugal per mar era inviable, degut a la presència de la poderosa flota
britànica tant a l’Estret de Gibraltar com a l’Atlàntic, l’única opció que tenia Napoleó era travessar
Espanya en direcció al territori portuguès. Per poder dur a terme aquest objectiu sense entrar en
conflicte amb els espanyols, Napoleó necessitava convèncer Carles IV per a què deixés entrar les
seves tropes a Espanya.
El 1807, se signà el Tractat de Fontainebleau pel qual Espanya permetia el pas de
tropes franceses per les seves terres, a canvi de què Napoleó cedís Portugal a la Corona
espanyola. D’aquesta manera, Napoleó tingué via lliure per atacar els portuguesos i, de pas, per
envair Espanya pràcticament sense oposició.

B.- EL MOTÍ D’ARANJUEZ (1808)

Un important sector dels estaments privilegiats no estava d’acord amb les mesures
polítiques posades en marxa per Carles IV i el seu ministre Godoy. Aquest sector oposat
no acceptava la desamortització de terres i propietats de l’Església i, a més, rebutjava Godoy per
ser plebeu i tenir massa influència sobre les decisions del monarca. Finalment, els privilegiats
estaven descontents amb la signatura del Tractat de Fontainebleau, ja que donava la sensació
de què Carles IV i Godoy no eren conscients del perill que suposava la presència de tropes
franceses a territori espanyol.
Per tots aquests motius, l’esmentat sector privilegiat, de marcat caràcter absolutista i
molt descontent amb la política reformista que s’estava aplicant, conspirà contra Carles IV i
protagonitzà el Motí d’Aranjuez, defensant la figura del príncep Ferran, primogènit del monarca.
Ferran era un absolutista convençut i fou proclamat rei com a Ferran VII, mentre el seu pare
fou obligat a abdicar.
A partir d’aquest moment, el deposat Carles IV i el nou monarca s’enfrontaren en un
conflicte dinàstic, que agreujà la situació de crisi política i institucional que se estava vivint en
aquells moments.

C.- LES ABDICACIONS DE BAIONA (1808)

La profunda crisi de la monarquia espanyola, amb l’enfrontament entre Carles IV i Ferran

VII, fou aprofitada per Napoleó, qui proposà actuar com a àrbitre entre ambdós monarques i
els va convèncer per a què es desplacessin a Baiona amb el suposada finalitat de donar solució
al conflicte.
En arribar a Baiona, Carles IV i Ferran VII varen ser fets presoners i Napoleó
nomenà rei d’Espanya el seu germà, Josep Bonaparte (Jospe I). Aleshores, Napoleó obligà el
Consell Suprem de Castella a acceptar Josep I com a nou sobirà d’Espanya. A continuació, es
promulgà l’Estatut de Baiona, document legal que establia les característiques de la nova
monarquia:

- Josep I era un rei autoritari, però influenciat pels principis liberals derivats de la
Revolució Francesa. Per aquesta raó, tota l’autoritat emanava del rei, però s’eliminaven
els privilegis i gran part dels fonaments de l’Antic Règim.
- El nou rei estava disposat, a més, a posar en marxa un conjunt de reformes políiques,
econòmiques i administratives.

La major part de la població espanyola es posà en contra de la nova monarquia, tot

i el seu talant reformista, perquè estava encapçalada per un rei estranger. En relació amb això,
cal assenyalar que la població espanyola entengué la gravetat de la situació que s’estava vivint i,
per primer cop a la història, actuà amb consciència d’unitat contra l’invasor francès.
Tot i això, una petita part de la població, els afrancesats, donà suport a Josep I. Es
tractava fonamentalment d’Il.lustrats nobles i burgesos, que consideraven necessària la nova
monarquia pel següents motius:
- La política de Jospe I posaria fi a l’Antic Règim.
- L’aplicació de mesures reformistes treuria Espanya de la crisi política i econòmica.
2.2.- ELS PRINCIPALS ESDEVENIMENTS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS (GUERRA
D’INDEPENDÈNCIA)

A.- EL 2 DE MAIG I ELS ASPECTES GENERALS DEL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRAF

El 2 de maig de 1808 esclatà una revolta popular a Madrid contra els invasors
francesos. La revolta va ser durament reprimida, però no s’evità que s’estengués per la resta
del territori espanyol.
En aquesta reacció contra els francesos, varen jugar un important paper les Juntes
Provincials de Defensa, que actuaren a nivell local a les principals ciutats i nuclis de població.
Aquestes Juntes estaven integrades pels sectors populars i alguns membres del clero i de la
noblesa. Tenien dues funcions:
- Actuaven com a govern alternatiu al marge de l’autoritat de Josep I.
- S’encarregaven de l’organització de la resistència armada contra els enemics.
o Com al principi del conflicte l’exèrcit espanyol estava desorganitzat i no va
fer front de manera adequada l’invasor, va ser la població civil la que es va
organitzar en guerrilles i atacà les tropes franceses. Aquestes guerrilles eren
grups armats civils que atacaven per sorpresa els francesos, aconseguint, per
exemple, subministraments o més armes.
Amb el pas del temps, i amb el suport britànic, l’exèrcit espanyol aconseguí importants
victòries sobre les tropes invasores. A més, l’actuació de les guerrilles i la resistència de les
principals ciutats setgejades pels francesos (exemple: Saragossa) suposaren el desgast
progressiu de la moral de l’exèrcit napoleònic. Els francesos havien cregut en una victòria
ràpida i profitosa, però finalment foren derrotats i expulsats d’Espanya.

B.- FETS BÈL.LICS

- Es produïren el 1808 dues derrotes inicials dels francesos al Bruc (Barcelona) i a Bailén
(Jaén). A la batalla de Bailén s’aconseguí evitar la conquesta francesa d’Andalusia.
- 250 000 soldats francesos possibilitaren l’ocupació de Madrid, on Josep I Bonaparte
entrà com a rei d’Espanya.
- Entre 1808 i 1812, la resistència de les guerrilles i de les ciutats de Saragossa,
Girona i Tarragona desmoralitzaren a poc a poc les tropes franceses.
- El 1812, Napoleó annexionà Catalunya a França. Aquest mateix any, una part de
l’exèrcit francès marxà d’Espanya per lluitar a Rússia (on Napoleó fou derrotat).
- Tropes britàniques comandades per Wellington desembarcaren a la Península i, junt
amb els espanyols, aconseguiren una important victòria a Los Arapiles (Salamanca,
1812). Això propicià l’entrada de les tropes espanyoles a Madrid, fet que provocà la
fugida de Josep I.
- Els problemes de Napoleó a Europa per mantenir l’autoritat del seu enorme imperi
territorial i la guerra a Espanya l’obligaren a a demanar la pau. Així, el 1813 l’exèrcit
francès abandonà territori espanyol i, a través del Tractat de Valençay, Ferran VII
tornà a Espanya com a rei legítim.

2.3.- EL PAPER DE LES JUNTES, LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS DE CADIS I LA

CONSTITUCIÓ DE 1812

A.- EL PAPER DE LES JUNTES

L’existència de diversese Juntes provocava que no hi hagués una unitat de criteri a

l’hora de prendre decisions, de governar i d’enfrontar-se contra els invasors francesos. Per
aquesta raó, es va crear una institució comuna per unificar criteris, la Junta Suprema Central
Governativa del Regne. Els seus objectius eren:
- Considerar Ferran VII com a rei legítim d’espanya.
- Actuar coma govern alternatiu, al marge de la presència francesa i de Josep I.
o D’aquesta manera, les Juntes provincials i locals perderen la seva autonomia a
l’hora d’actuar i haveren d’obeir les directrius de la Junta Suprema.
- Organitzar la lluita contra les tropes francès.
 - Redactar una Constitució de caràcter liberal.
Les agrupacions polítiques que formaven part de la Junta Suprema eren els
anomenats patriotes, contraris als afrancesats. Se subdividien en:
- Els liberals. Volien que Ferran VII fos un rei constitucional i s’inspiraven en els ideals de
la Revolució Francesa. A més, pretenien fer un conjunt de profundes reformes.
- Els absolutistes. Volien Ferran VII com a rei absolutista i es negaven a acceptar
l’aplicació de polítiques reformistes o l’establiment d’un règim constitucional.
Ambdós sectors teniene en comú únicament la seva oposició a la presència dels francesos
a Espanya.

B.- LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS DE CADIS

Per poder convocar les Corts amb l’objectiu de redactar una Constitució, era necessari
reunir els diputats procedents de les principals ciutats peninsulars, insulars i americanes. Això
suposava un problema.
- Com no hi havia temps suficient, els diputats procedents d’Amèrica no varen poder assistit
a les Corts.
- Pel que fa als diputats peninsulars i insulars, una gran part no hi varen poder assistir
perquè estrobaven en territori ocupat pels francesos i el desplaçament a Cadis era
dificultós.
Degut a això, les Corts convocades a Cadis foren integrades solament per una part
dels seus representants (diputats), que pogueren arribar a Andalusia, territori no envaït pels
francesos (després de la seva derrota el 1808 a Bailén).
- Solament 184 dels 300 diputats de les Corts hi formaren part, dels quals la immensa
majoria eren liberals, mentre que uns pocs eren absolutistes.
- Aquesta situació afavorí la redacció de la futura Constitució, ja que la majoria
liberalestava d’acord amb això i l’oposició absolutista, minoritària, tenia escassa força per
evitar-ho.
Una vegada convocada les Corts, es crearen una sèrie de Comissions, que tenien com
a funció consultar la població espanyola sobre la conveniència o no de redactar una
Constitució.
- La situació particular d’Espanya en aquells moments no va possibilitar una consulta
general i, per tant, va quedar restringida als territoris lliures del domini francès.
- A més, la població espanyola, massa preocupada per lluitar contra els invasors, es va
desentendre d’aquesta qüestió.
Per tant, es va acceptar la redacció de la Constitució no amb el vist i plau de la majoria
de la població espanyola, sinó per iniciativa del sector liberal dels diputats presents a les
Corts de Cadis.
La Constitució fou redactada el 1812 i es coneix amb el nom de “La Pepa”.

C.- ELS DECRETS CONTRA L’ANTIC RÈGIM I LA CONSTITUCIÓ DE 1812

a.- Els Decrets contra l’Antic Règim

Abans de la redacció definititva de la Constitució, es promulgaren un sèrie de Decrets

amb l’objectiu d’eliminar els fonaments de l’Antic Règim:
- S’establí la llibertat d’impremta, la qual cosa afavorí la llibertat d’expressió.
o Això beneficiava fonamentalment els burgesos, que eren propietaris de la major
part dels periòdics de l’època.
- S’abolí la senyoria jurisdiccional.
o L’autoritat jurídica dels senyors sobre les seves terres desaparegué i es donà per
finalitzada la condició de servitud dels pagesos, que existia des de l’edat mitjana.
- Se suprimiren els gremis.
o Això suposà un benefici per als interessos dels burgesos, dedicats a la incipient
indústria i al comerç.
- Es dugueren a terme desamortitzacions que afectaren les terres i propietats del clero
i de la noblesa.
- La Mesta fou suprimida.
 - La Santa Inquisició fou eliminada.

b.- Els principis de la Constitució de 1812

- Espanya es definia com a estat monàrquic i constitucional, amb divisió depoders.

- S’establí el principi de sobirania nacional, demanera que la població espanyola
governava i prenia decisions a través dels seus representants polítics elegits per sufragi.
- En relació amb l’anterior qüestió, s’establí el sufragi censatari, pel qual solament
votaven els homes amb un nivell econòmic determinat (solament votaven els homes rics).
o Aquest aspecte beneficiava essencialmentla burgesia, que podia votar i, a més,
integrava la major part dels representants elegits per votació.
o Els sectors populars quedaren així apartats del dret de vot i de la possibilitat de
prendre decisions o de participar en les tasques de govern.
o Per tant, la Constitució de 1812 no era plenament democràtica, ja que afavoria
una minoria de la societat, molt poderosa a nivell econòmic i poilític.
o Es defensava el parlamentarisme, però en benefici dels sectors elitistes de la
societat.
- S’establiren unes Corts unicambrals, que exercien el poder legislatiu i controlaven
la monarquia.
- Espanya era concebuda com un estat unitari i centralista, que no permetia l’existència
d’instiftucions o lleis regionals.
- A nivell administratiu, Espanya s’organitzà en provícines. Aquesta organització havia
d’afavorir la recaptació d’imposts.
- Espanya era un estat confessional catòlic. El catolicisme era l’única religió permesa i
oficial.
- S’establí el dret d’educació primària per a tot l’estat.
- Es creà la Milícia Nacional, una força armada integrada per homes procedents dels
sectors populars.
o Amb el temps, s’acabà professionalitzant.
o S’encarregava de la defensa dels principis constitucionals davant dels enemics,
tant interns com exteriors.
- Es creà una àmplia Declaració de Drets i Llibertats, inspirada en la francesa.

3.- FERRAN VII (1814-1833)

3.1.- LA RESTAURACIÓ ABSOLUTISTA (1814-1820)

A.- EL CONTEXT INTERNACIONAL

Una vegada Napoleó fou derrotat a Waterloo i exiliat de manera definitiva a l’illa de Sant
Elena, es convocà a Europa el Congrés de Viena (1815).
En aquest Congrés, les principals potències europees participants establiren com a
objectius comuns la defensa dels valors de l’Antic Règim i el rebuig del liberalisme i dels principis
derivats de la Revolució Francesa.
Aquests països s’ajudarien mútuament per evitar que la revolució i el liberalisme
arrelessin als seus respectius territoris. Aquesta funció quedà en mans de l’exèrcit de la Santa
Aliança.

B.- LA SITUACIÓ D’ESPANYA EL 1814

Després de la derrota de Napoleó, Ferran VII tornà a Espanya com a rei legítim.
El sector polític constitucional, que havia participat en la redacció de la Constitució
de 1812, volia que Ferran VII fos un rei parlamentari.
Per la seva banda, el sector absolutista, contrari als principis de la Constitució, veia
Ferran VII com a representant de la monarquia absoluta. Aquest sector estava clarament vinculat
amb els esdeveniments que estaven succeint a Europa, on s’estaven restaurant els fonaments de
l’Antic Règim i es rebutjaven el liberalisme i qualsevol idea relacionada amb el pensament
revolucionari. Per a aquest sector, Ferran VII era “el Desitjat”.
 Ferran VII era un absolutista convençut, però en un principi acceptà respectar
els principis constitucionals de 1812, ja que el sector polític que els havia redactat havia
donat suport al seu retorn com a monarca legítim d’Espanya.
Tot i això, dos esdeveniments que succeïren de forma simultània dugueren el rei a
abraçar l’absolutisme i a rebutjar la Constitució de 1812:
- S’havia convocat el Congrés de Viena i s’havia creat la Santa Aliança el 1815.
- El sector absolutista espanyol li va donar suport incondicional a través de l’anomenat
“Manifest dels Perses”, refermant la seva intenció d’ajudar la monarquia en la lluita
contra el liberalisme.

C.- LA DEROGACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ DE 1812 I EL SEXENNI ABSOLUTISTA (1814-1820)

Amb el retorn a l’absolutisme, Ferran VII posà en marxa un conjunt de mesures:

- Reprimí amb duresa el sector constitucional.
- L’Església i l’Estat quedaren una altra vegada vinculats.
- La Inquisició, que havia estat eliminada, fou restablerta.
- El règim senyorial fou restituït i les terres i propietats desamortizades tornaren a mans
dels seus propietaris originals.
o Aquesta situació provocà l’empitjorament de la crisi econòmica, perquè es
produí un retrocés en la millora de la producció (que la burgesia havia aconseguit
en adquirir les terres desamortitzades).
o Els nobles tornaren a imposar als pagesos el pagament d’elevades rendes i no
invertiren en les seves terres.
A nivell polític, Ferran VII delegà part de la seva autoritat en mans d’una “camarilla”
d’amics, que solament pensaven en enriquir-se i que es caracteritzaren per la seva corrupció i
la seva ineptitud a l’hora de desenvolupar les tasques de govern i de gestió. Aquest fet provocà
la inestabilitat del sistema polític.
Paral.lelament, s’inicià el procés d’independència de les colònies d’ultramar i
Espanya consolidà el seu paper internacional de potència de segon ordre.

3.2.- EL TRIENNI LIBERAL (1820-1823)

A.- ELS PRONUNCIAMENTS

El sector constitucional, tot i que va ser vícitma de la repressió, exercí una forta
oposició contra la restauració absolutista duta terme per Ferran VII.
Es produïren pronunciaments, revoltes militars dirigides pel sector liberal de l’exèrcit,
que, amb el suport popular, defensava els principis constitucionals.
- La majoria de pronunciaments fracassaren i foren durament reprimides per les tropes
lleials a la monarquia.
- L’única excepció fou el pronunciament de Riego, que tingué èxit. Degut a aquest fet,
Ferran VII es veié obligat a acceptar la Constitució de 1812, permetent la creació del
primer govern liberal d’Espanya.

B.- PRIMERS GRUPS POLÍTICS

Destacaren els següents grups polítics:

- Els liberals moderats.
o Defensors del pacte amb els absolutistes i disposats a renunciar a alguns
fonaments constitucionals com, per exemple, les desamortitzacions.
- Els liberals exaltats.
o No volien cap pacte amb els absolutistes i defensaven tots els principis
constitucionals.
Aquests grups polítics tenien una sèrie de trets comuns:
- Es tractava de sectors polítics elitistes, integrats fonamentalment per burgesos i per
la part liberal de la noblesa.
- No acceptaven la presència de representants polítics dels sectors populars, els
quals eren apartats del govern i de la presa de decisions.
 - Per tant, defensaven el sufragi censatari.
Riego es va definir cap a l’opció moderada, tot i que el primer govern liberal
fracassà, degut a la forta oposició exercida pels absolutistes.

C.- EL COP D’ESTAT CONTRA EL GOVERN LIBERAL

Ferran VII conspirà en secret contra el govern liberal, rebent el suport internacional
de la Santa Aliança. A més, vàries regions espanyoles -Catalunya, Aragó, Províncies
Basques, Navarra, Galícia i València- donaren suport a la seva causa.
- Aquestes regions no havien participat el 1812 en la redacció de la Constitució, ja
que es trobaven ocupades per les tropes franceses. A més, eren zones dominades
essencialment pels grans terratinents nobles, partidaris de l’absolutisme. Per altra
banda, els pagesos emfitèutics i les petits propietaris rurals, afectats per les
reformes constitucionals, preferiren donar suport a l’opció absolutista. Això explicaria per
què se sumaren a la causa de Ferran VII.
Finalment, s’ha d’esmentar que la Santa Aliança envià l’exèrcit dels “Cent mil Fills de
Sant Lluís”, que vencé i expulsà el govern liberal.

3.3.- LA DÈCADA ABSOLUTISTA O DÈCADA OMINOSA (1823-1833)

Aquest període començà amb una dura repressió contra els liberals, durant la qual
Riego morí.
Mentrestant, l’Església recuperà el seu paper dins l’Estat i Ferran VII, conscient de
què la crisi econòmica del país tenia una difícil solució, decidí substituir la seva ”camarilla” d’amics
per un nou govern integrat per polítics més eficaços, entre els quals hi havia representants de
la burgesia, diposats a proposar i aplicar un conjunt de mesures més adequades per fer front a
l’esmentada crisi.
Aconsellat per la burgesia, Ferran VII dugué a terme una reforma de la Hisenda, de la
indústria i del comerç, que afavorí la reducció dels efectes de la crisi.
Per la seva banda, el sector absolutista, descontent per la presència dels burgesos
entre els consellers del rei, iniciaren una sèrie de protestes davant d’aquesta situació que no els
beneficiava.
- Elaboraren el Manifest dels Reialistes Purs on exigien a Ferran VII retornar a
l’absolutisme més estricte i abandonar la política reformista, visiblement influenciada pel
liberalisme burgès.
- També es produí la protesta dels anomenats “malcontents” catalans, integrats per
terratinents i pagesos emfitèutics, perjudicats pel reformisme.
Paral.lelament a aquests esdeveniments, es produïren varis pronunciaments per part
de l’exèrcit liberal, que exigia el retorn almarc constitucional.

3.4.- LA SITUACIÓ A AMÈRICA I L’INICI DEL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA DE LES

COLÒNIES D’ULTRAMAR

A les colònies americanes existia la classe criolla, representant de l’alta burgesia urbana
i descendent dels pobladors espanyols. Els criolls varen fer una sèrie de reivindicacions:
- A nivell econòmic, exigiren una major llibertat comercial, de manera que poguessin
mantenir intercanvis de mercaderies amb altres territoris sense dependre de les directrius
arribades d’Espanya.
- Pel que fa a la política, volien que els principals càrrecs de l’administració colonial
fossin ocupats per representants de la població autòctona -fonamentalment criolls- i
no solament per funcionaris enviats per la Corona a les colònies.
Ferran VII es negà a acceptar aquestes reivindicacions, la qual cosa desencadenà
protestes i revoltes, propiciades per la classe criolla, que dugueren a l’inici del procés
d’independència de les colònies d’ultramar. Les etapes d’aquest procés foren les següents:

- 1810-1816.
o Coincidí amb el període de la Guerra del Francès i el retorn de Ferran VII a
Espanya.
 o En aquesta etapa, aparegueren a Amèrica els primers líders independentistes,
com és el cas de Simón Bolívar, influenciats pels ideals polítics que havien duit,
dècades abans, a la independència dels Estats Units.
- 1816-1818.
o Es tractà d’un període violent durant el qual es produïren una sèrie de revoltes
contra la política absolutista de Ferran VII.
o Aquestes revoltes foren durament reprimides per les tropes espanyoles
enviades a Amèrica.
- A partir de 1818.
o Es produïren els primers exemples d’independència.
o Simón Bolívar liderà la independència de Veneçuela.
o José de San Martín va estar al capdavant de la independència d’Argentina,
Xile i Perú.
- A partir de 1824.
o La majoria de territoris americans ja eren independents.
o A Espanya li quedaven molt poques colònies d’ultramar (no solament a
Amèrica sinó també en altres indrets del món): Cuba, Puerto Rico, Filipines, les
Illes Marianes i alguns territoris del nord d’Àfrica.

Les conseqüències d’aquest procés d’independència colonial foren les següents:

- Espanya deixà de ser el gran imperi colonial que havia estat fins a a aquells
moments. D’aquesta manera es consolidà el seu paper com a potència de segonordre i
en decadència.
- Pel que fa a l’economia, es va interrompre de manera momentània el comerç entre
Espanya i els nous països independents. Tot i això, amb el pas del temps, aquests
contactes es tornaren a reprendre.

4.- EL RÈGIM LIBERAL (1833-1868)

El 1830, va néixer Isabel, filla de Ferran VII i de la seva esposa Maria Cristina. Isabel
havia de ser l’hereva del rei, però la Llei Sàlica existent des del 1713 prohibia que una dona
pogués ser coronada sobirana d’Espanya. Per aquest motiu, el successor al tron havia de ser
Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, qui representava l’opció absolutista més estricta i
allunyada del reformisme liberal i burgès.
Tot i això, aconsellat, entre altres, per Maria Cristina, Ferran VII abolí la Llei Sàlica,
convertint la seva filla Isabel en la successora legítima al tron d’Espanya.
La decisió presa per un Ferran VII moribund no agradà el seu germà i, el 1833, després
de la mort del rei, s’inicià un conflicte sucessori entre els partidaris d’Isabel i els defensors
de Carles Maria Isidre, anomenats carlins (o carlistes).

4.1.- ELS LIBERALS AL PODER: LES DUES REGÈNCIES (1833-1843)

A.- LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA

Tot i ser absolutista, Maria Cristina acceptà el suport dels liberals moderats, ja que
era necessari per defensar els interessos successoris de la seva filla Isabel.
En relació amb la qüestió anterior, cal assenyalar que hi havia dos sectors polítics que
donaven suport Maria Crisitina i Isabel:
- Els absolutistes moderats, encapçalats per Cea Bermúdez.
- Els liberals moderats, liderats per Martínez de la Rosa.
Maria Cristina encarregà Martínez de la Rosa la formació d’un govern, però, com a
condició, no podia recuperar el text constitucional de 1812. En el seu lloc, s’havia d’elaborar un
nou document, l’anomenat Estatut Reial de 1834.
- L’Estatut Reial era una Carta Atorgada amb drets i llibertats limitats.
o Amb aquest document, Maria Cristina pretenia que el poble no es rebel.lés contra
ella, però, al mateix temps, era una mesura molt restrictiva i això acabà
provocant problemes sociopolítics.
Altres aspectes que s’han de destacar de l’Estatut Reial són els següents:
 - No es contemplava la sobirania nacional ni la llibertat política. Per aquest motiu, la
població no podia votar els seus representants polítics.
- No hi havia divisió de poders, els quals quedaren en mans de la monarquia amb el
suport del govern.
- En relació amb l’anterior punt, les Corts perderen el poder legislatiu, que també
qudava en mans de la monarquia.

Entre els sectors oposats a l’Estatut Reial, destacaven:

- Els liberals exaltats, defensors de la Constitució, ja que consideraven l’Estatut Reial
massa restrictiu.
- Els carlins, que rebutjaven el govern de Martínez de la Rosa i qualsevol mesura que no
suposàs el retorn a l’Antic Règim, ja que eren defensors de l’absolutisme més estricte.

a.- La segona Constitució liberal (1837)

El 1836, es produïren revoltes liberals, tant per part de l’exèrcit com d’importants
sectors de la població.
- La revolta més important va ser el Motí de la Granja (el Palau de la Granja era la
residència d’estiu de Maria Cristina).
o Es tractà d’un pronunciament militar liberal que va irrompre al Palau i obligà la
regent a acceptar el règim constitucional. No hem d’oblidar que, en aquests
moments s’estava desenvolupant la guerra contra els carlins i Maria
Cristina necessitava tot el suport possible -dels absolutistes lleials i de les forces
liberals- per poder fer front a l’amenaça carlina. Per aquesta raó cedí davant les
exigències que acompanyaren el Motí.
Dins dels revoltats, hi havia els liberals exaltats, que exigiren la revisió de la
Constitució de 1812. Com a resultat de la revisió, es redactà la Constitució de 1837, que
era semblant al text original, però incloent una sèrie de canvis:
- Se suprimí el delme, l’impost que pagava la població a l’Església.
- Es restituïren les desamortitzacions, eliminades durant el regnat de Ferran VII.
- Els gremis, que havien tornat a funcionar, foren eliminats.
- Es restablí el sufragi i la sobirania nacional.
o Aquest sufragi era censatari, però més ampli que el de la Contitució de 1812.

La redacció d’aquesta nova Constitució pretenia, a l’igual que la de 1812, defensar els
interessos de la burgesia, tornava a tenir el poder polític i econòmic a les seves mans.

b.- La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

En aquest conflicte s’enfrontaren dos bàndols diferenciats: els carlins i el sector isabelí.

- El bàndol carlí (o carlista)

o Tenia un caràcter rural, antiliberal i contrari al món urbà.
o Es va desenvolupar fonamentalment a Catalunya, Navarra, Pirineus, Províncies
Basques i alguns territoris d’Aragó i València.
o Entre els partidaris hi havia grans terratinents nobles absolutistes, un sector
important de l’Església, una part dels petits propietaris rurals, els pagesos
emfitèutics i el artesans de les ciutats carlines. Tots eren contraris al reformisme
liberal, les desamortitzacions i la Constitució de 1837.
o El seu lema era “Déu, Pàtria i Furs”.
§ D’aquesta manera, es destacava la importància de l’Església dins d’un
estat monàrquic absolutista, on Espanya era concebuda com a unitat,
però on també tenien cabuda les tradicions, costums, institucions i lleis
regionals.
§ S’ha de teneir en compte, que la Constitució de 1837 -com la de 1812-
parlava d’una Espanya unitària i centralista, que rebutjava les lleis i
institucions regionals. Aquest era un dels motius pel qual els carlins
 rebutjaven el règim constitucional i defensaven una monarquia absoluta
forta que permetés, a més, els particularismes de cada regió.

- El sector isabelí
o Rebé principalment el suport dels absolutistes i dels liberals moderats.
§ Més tard, s’incorporaren els liberals exaltats, perquè Maria Cristina
necessità el seu suport socioconòmic per fer front l’amenaça carlina. No
hem d’oblidar en relació amb això que, el 1836, després del Motí de la
Granja, s’establí un govern liberal exaltat, el qual redactà la Constitució
de 1837. La regent va acceptar aquesta situació perquè requeria el
suport esmentat.
o A nivell social, rebé el suport de l’alta burgesia industrial i comerciant moderada
i exaltada, de la noblesa terratinent lleial a la causa d’Isabel, de les classes
mitjanes urbanes, dels treballadors urbans i dels artesans de les ciutats liberals.
§ Cal esmentar que, si bé el bàndol isabelí rebé l’ajuda d’importants ciutats,
varis nuclis urbans ubicats als territoris carlins es posaren en contra de
la regent i de la seva filla. Així, mentre a les ciutats liberals els artesans
donaren suport als isabelins, a les ciutats carlines el sector artesà,
perjudicat per la desaparició dels gremis contemplada a la Constitució de
1837, es posà de part de Carles Maria Isidre i del retorn a l’absolutisme.

El desenvolupament del conflicte es caracteritzá pels següents esdeveniments

importants:
- Al nord de la Península es començà a organitzar l’exèrcit carlí, al capdavant del qual
es trobava Zumalacárregui. Mentrestant, a Catalunya els carlins s’organitzaren en un
exèrcit comandat per Cabrera.
- El 1833, Cabrera, amb el suport de Carles Maria Isidre, es dirigí amb les seves tropes
cap a Madrid.
- Al principi, Maria Crisitina i els seus seguidors no atorgaren suficient importància a la
revolta carlina, però, quan Cabrera i el seu exèrcit s’aproparen a la capital, la regent fou
més conscient del problema i ordenà la mobilització de les tropes isabelines.
- Entre 1833 i 1835, hi hagué una successió de victòries d’ambdós bàndols, però no es
definí cap vencedor clar.
- El 1835, Zumalacárregui morí al setge de Bilbao i, amb aquest fet, els carlins
entraren en crisi i es dividiren en dues faccions:
o Una, encapçalada per Cabrera, es retirà a Catalunya on organitzà la
resistència contra les tropes isabelines.
o L’altra, dirigida per Maroto, decidí pactar amb els isabelins.
- La manca d’unitat de les forces carlines dugué Carles Maria Isidre a exiliar-se a
França.
- El 1839, Espartero, líder de l’exèrcit isabelí, acceptà pactar amb Maroto. Aquest pacte
rebé el nom de Conveni de Bergara i establí que les tropes de Maroto acceptaven la
derrota, a canvi de què Maria Cristina permetés, sense represàlies, que els soldats i
oficials carlins s’incorporessin a l’exèrcit reial isabelí.
- Per la seva part, Cabrera resistí a Catalunya fins al 1840, però, sense suport
suficient i clarament derrotat, s’exilià a França.

c.- La desamortització de Mendizábal (1836)

Aquesta desamortització es produí durant la regència de Maria Cristina, poc després

de què es produís el Motí de la Granja i s’establís un govern liberal exaltat, el qual redactà la
Constitució de 1837. Durant aquest govern, Mendizábal ocupà el càrrec de Ministre de la
Hisenda i establí una sèries de mesures econòmiques, entre els quals destacà la posada en
marxa d’una desamortització, que presentà les següents objectius, carácterístiques i
conseqüències:
 - Aquesta desamortització suposà l’expropiació de terres i propietats de la noblesa i
de l’Església amb l’objectiu aconseguir recursos econòmics per poder
subvencionar la guerra contra els carlins, que s’estava produint en aquelles dates.
- Les terres i propietats afectades per la desamortització es caracteritzaren per la manca
de productivitat o pel seu abandonament. Pel que fa a aquest darrer aspecte, els
grans propietaris havien mostrat una manca d’interès per la situació de les seves terres i
no invertien en la millora tècnica de la producció. A més, eren propietaris absentistes
que vivien a les ciutats i quasi mai visitaven les seves possessions al camp. Per aquests
motius foren objectiu de les expropiacions realitzades a través de la desamortització.
- Les terres i propietats expropiades es posaren en subhasta i, en geral, foren adquirides
per altres propietaris, essencialment burgesos, més disposats a invertir en la millora i
modernització de la producció i, per tant, a treure-hi profit econòmic.
- Entre les conseqüències d’aquesta desamortització, cal assenyalar les següents:
o S’obtingueren recursos econòmics suficients per poder fer front a les tropes
carlines revoltades contra Maria Cristina i la seva filla Isabel.
o La producció agrícola experimentà un increment, degut a la inversió dels
nous propietaris burgesos. Per altra banda, amb una part dels beneficis
aconseguits al camp, foren invertits per la burgesia en el desenvolupament de
l’activitat comercial i de la incipient indústria espanyola.
o Els pagesos no tregueren profit de la desamortització, ja que no posseïen els
diners necessaris per comprar les terres i propietats posades en subhasta. Aquest
fet provocà descontent en aquest sector social.
o Els nobles i l’Església s’oposaren a la desamortització, perquè era un atac
directe contra els seus interessos i antics privilegis. Per això, aquests sectors,
sobretot els defensors de la causa carlina, s’oposaren al govern liberal exaltat i a
Mendizábal.

B.- LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1841-1843)

El 1841, Maria Cristina dimití del seu càrrec com a regent pels següents motius:
- Tot i la victòria dels isabelins, la Guerra Carlina havia suposat enormes despeses
econòmiques i humanes, provocant el descontent social.
- Encara que la regent havia acceptat la Constitució de 1837 i la formació d’un govern
liberal exaltat, ho havia fet més per necessitat que per convicció, ja que ella era
absolutista. Però, com havia requerit el suport dels liberals per fer front l’amenaça carlina,
havia cedit, en contra de la seva voluntat, davant la nova situació. De totes formes, les
tensions entre la regent i el sector liberal exaltat foren constants.
- Per altra banda, la posada en marxa de la desamortització de Mendizábal (1836),
beneficià la burgesia, però provocà el descontent dels sectors terratinets (nobles i
Església) directament afectats, i dels pagesos, que no tregueren profit d’aquesta mesura,
perquè no tenien diners suficient per adquirir en propietat les terres posades en subhasta.
Aquest descontent afectà negativament l’autoritat de Maria Cristina, a qui es va fer
responsable del problema social derivat.
- Finalment, s’ha de tenir en compte que, el 1840, es promulgà la Llei de Municipis amb
evist i plau de la regent. Segons aquest llei, els representants municipals havien de ser
elegits per la monarquia i no a través de sufragi censatari, com establia la Constitució de
1837. Aquest mesura fou molt polèmica, perquè atemptava contra els principis
constitucionals establerts i pretenia restablir un privilegi propi de la monarquia absoluta.
Els sectors liberals no acceptaren la Llei de Municipis i aquest fet, sumat a les altres
qüestions esmentades, precipità la dimissió de Maria Cristina.

Com a nou regent en substitució de Maria Cristina, s’elegí Espartero, militar liberal
exaltat, que havia resultat vitoriós en la guerra contra els carlins (1833-1840). Un cop assolit el
poder, Espartero començà a actuar de manera dictatorial i aplicà un conjunt de mesures
polèmiques, que acabaren provocant la seva destitució. Aquestes mesures són les següents:
- Dugué a terme una dura repressió contra el sector moderat, que podia suposar un
obstacle per al seu govern.
 - No tingué en compte les decisions de les Corts, que l’havien elegit, i governà pel seu
compte.
- Aplicà una política econòmica lliurecanvista, influenciada pel liberalisme econòmi
britànic. La teoria lliurecanvista havia sorgit al marc de la revolució industrial britànica i
establia que, per al bon funcionament del comerç i de l’economia, era necessari que els
intercanvis comercials no fossin obstaculitzats per l’existència d’aranzels. Aquests
aranzels eren imposts que s’aplicaven sobre els productes estrangers importats,
augmentant el seu preu per protegir la producció pròpia de la competència externa. Des
del punt de vista del liberalisme econòmic britànic, els aranzels eren innecessaris i
s’havien d’eliminar. Espartero seguí aquesta proposta i llevà els aranzels, sense tenir en
compte que l’economia espanyola no era tan potent com la britànica. Aleshores, en
eliminar els aranzels, els productes espanyols, més cars i de pitjor qualitat, es deixaren
de consumir, perquè la població preferia comprar allò que venia de fora, més barat i
millor.
o Els sectors més afectats per aquesta mesura foren els burgesos catalans,
dedicats a la indústria i el comerç, els quals, juntament amb els moderats,
conpiraren contra Espartero. Aquest es veié obligat a exiliar-se a Gran Bretanya
el 1843.

4.2.- LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)

A.- CARACTERÍSTIQUES POLÍTIQUES I CONSTITUCIÓ DE 1845

Isabel II fou declarada major d’edat amb 13 anys i fou coronada reina el 1844,
després de l’exili d’Espartero.
S’establí un govern moderat de la mà de Narváez, qui posà en marxa les següents
mesures:
- Es va derogar la Constitució de 1837 i es promulgà la Constitució de 1845, més
conservadora, que incloïa, entre altres, els següents punts:
o La monarquia tenia més poder dins del govern.
o Les Corts perderen autoritat legislativa i, encara que elaboraven les lleis,
aquestes podien ser vetades per la reina.
§ Les Corts, a més, es dividiren en dues cambres:
• La Cambra de Diputats, elegits per sufragi censatari i de
caràcter majoritàriament moderat.
• La Cambra del Senat, integrat per representants polítics
elegits per la monarquia, els quals també eren fonamentalment
moderats.
§ En estar formades per sectors moderats amb presència burgesa i
noble, ambdues cambres eren elitistes i estaven allunyades des
interessos del poble, que no podia participar en política.
o El tipus de sufragi era censatari restringit i podien votar solament l’alta
burgesia i la noblesa amb major nivell econòmic.
o La Declaració de Drets dels Ciutadans era molt més restringida que la de
les Constitucions de 1812 i 1837, beneficiant principalment els sectors eleitistes
de la socientat.
- Les terres desamortitzades foren retornades als seus antics propietaris, la qual
cosa significà un endarreriment en la producció agrària i, per tant, de l’economia. En
reduir-se els beneficis obtinguts al camp i en perdre els burgesos les terres adquirides en
subhasta, es reduí paral.lelament la inversió en indústria i comerç.
- Es realitzaren altres desamortitzacions, que afectaren les terres comunals, la qual
cosa perjudicà els pagesos, per dos motius:
o Els pagesos no tenien diners per comprar aquestes terres, que eren adquirides
per nobles i burgesos moderats.
o La pèrdua de les terres comunals suposà l’eliminació d’algunes activitats
complementàries desenvolupades pels pagesos, que els permetia compensar la
baixa producció de les parcel.les que treballaven.
 - El 1844, es creà la Guàrdia Civil, cos de seguretat de l’Estat que s’encarregava de
mantenir l’ordre al món rural, beneficiant sempre els interessos dels grans terratinents.
o Si els pagesos es revoltaven contra els terratinents protestant per la seva
situació, eren durament reprimits per la Guàrdia Civil.
- El 1851, se signà el Concordat amb el Vaticà. Durant el govern d’Espartero, s’havien
trencat les relacions amb l’Església. Amb el nou govern moderat es recuperren les
relacions diplomàtiques amb el Papat.
En teoria, aquestes mesures semblaven sòlides, però, en la pràctica, fracassaren degut
a la corrupció del govern moderat. Aquesta situació de corrupció política dugué finalment els
progressistes (antics liberals exaltats) al poder, a través d’un pronunciament conegut com la
“Vicalvarda”.

B.- LA SEGONA GUERRA CARLINA (1846-1849)

Aquest conflicte tingué característiques semblants a les de la Primera Guerra Carlista,

però amb els següents matissos:
- Succeí fonamentalment a Catalunya, on encara hi havia un nombre significatiu de carlins
oposats al règim liberal.
- El 1845, Carles Maria Isidre, que fou nomenat pels seus seguidors Carles V, abdicà i en
el seu lloc es posà al capdavant de la revolta carlina el seu fill, Carles Lluís de Borbó i
Bragança. Aquest també era considerat rei legítim d’Espanya i els seus seguidors el
deien Carles VI.
- Carles VI rebé el suport del general Cabrera, qui, des del seu exili a França, tornà a
Catalunya per dirigir l’exèrcit carlí contra les tropes reials. En aquesta tasca, Cabrera rebé
el suport d’un altre militar carlí, Benet Tristany.
- El conflicte tornà a donar la vitòria a le forces isabelines, mentre que els liders carlins i
part de les seves tropes s’exiliaven a França.

4.3.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1865)

Les mesures polítiques preses pel govern corrumpte de Narváez provocaren un

pronunciament anomenat la “Vicalvarada”, ja que es produí al municipi madrileny de Vicálvaro.
Al capdavant d’aquest pronunciaament es trobava Leopoldo O’Donnell, representant del sector
liberal progressista. O’Donnell fundà el partit polític “Unió Liberal”, integrat per sectors
liberals urbans.
Els progressistes redactaren el “Manifest de Manzanares”, mitjançant el qual
pretenien que Isabel II acceptés els principis constitucionals, l’establiment d’una monarquia
parlamentària i un conjunt de reformes necessàries pr al país.
Entre les mesures que el nou govern volia posar en marxa, es trobava la redacció d’una
nova Constitució, anomenada “non-nata”, perquè solament fou projecte que no es dugué a
la pràctica.
Per la seva. Banda, Isabel II acceptà el govern progressista, però amb la condició de què
fos dirigit per Espartero. Aquest polític, exiliat a Gran Bretanya després de governar de manera
dictatorial durant la seva regència, tornà a Espanya i governà una altra vegada de forma
autoritària, establint una sèrie de mesures polèmiques:
- Dugué a terme un atac directe contra l’Església, que suposà la prohibició de qualsevol
manifestació del culte catòlic a nivell públic.
- El 1855, Madoz, Ministre de la Hisenda, posà en marxa una nova desamortització,
amb característiques semblants a les d’altres desamortitzacions anteriors, però amb la
intenció de posar en subhasta terres comunals i municipals.
o L’objectiu era aconseguir recursos per a la construcció del ferrocarril a
Espanya. Per a Espartero, el ferrocarril era important per al desenvolupament
econòmic del país. A Gran Bretanya, aquest mitjà de transport havia estat
fonamental per al seu desenvolupament, per això, Espartero, partidari del model
econòmic britànic, volgué fer el mateix a Espanya i emprà, entre altres recursos,
els beneficis obtinguts amb la venda de terres desamortizades.
o La desamortizació tingué efectes positius i negatius:
§ Positius:
 • S’aconseguiren recursos per a la construcció del ferocarril.
• Les terres posades en subhasta foren adquirides per la
burgesia, que invertí en la modernització i millora de la
producció.
§ Negatius:
• Els pagesos no tregueren profit de la desamortització,
perque no podien comprar les terres expropiades per manca de
diners.
• En ser desamortitzades les terres comunals, es perderen una
sèrie d’activitats complementàries, desenvolupades pels
pagesos per compensar l’escassa producció de les parcel.les que
treballaven.
- El 1855, es promulgà la Llei de Ferrocarrils. Espartero considerava la construcció del
ferrocarril com a motor de l’economia espanyola. Espartero s’inspirà en el model de
desenvolupament econòmic britànic, on el ferrocarril havia estat essencial, i decidí fer el
mateix a Espanya.
o Per construir el ferrocarril, s’empraren recursos econòmics procedents de la
recaptació d’imposts i la venda de terres comunals i municipals expropiades amb
la desamortització de Madoz. També hi va haver inversions de capital privat per
part de la burgesia empresarial espanyola i per part d’inversors estrangers.
o Tot i l’esforç invertit, la construcció del ferrocarril a Espanya suposà més
problemes que beneficis per a l’economia.
§ La xarxa ferroviària es planificà de manera centralitzada, partint de
Madrid i distribuint-se de manera radial pel territori espanyol.
• Amb aquesta distribució, la xarxa ferroviària es concentrà
essencialment a les àrees rurals del centre de la Península, on
no feia tanta falta, mentre que les zones industrials, localitades
a les àrees costaneres i perifèriques peninsulars -Catalunya, Vall
de l’Ebre…-, tingueren una xarxa menys desenvolupada i poc
efectiva.
• Per tant, amb el model de planificació centralitzada i radial, el
ferrocarril es va construir de manera ilògica i escassament
eficient, ja que les zones industrials allunyades del centre
-Madrid- tingueren una xarxa ferroviària menys
desenvolupada del que era necessari.
§ Un altre problema era que Espanya no tenia ferro suficient per
construir el ferrocarril, per tant, es comprà a Gran Bretanya, suposant
un important increment de les despeses econòmiques.
§ A més, Espanya estava endarrerida a nivell tecnològic i les
locomotores també s’havien d’importar de l’estranger.
§ Per altra banda, la producció de carbó era d’escassa qualitat i, per
tant, era necessària una gran quantitat per produir l’energia suficient per
moure les locomotores.
§ En relació amb l’anterio punt, cal esmentar que per moure les
locomotores amb la combustió de carbó espanyol, es requerien
calderes enormes. Per això, aqueixes locomotores eren de majors
dimensions que les europees, la qual cosa condicionava l’ample de
via de la xarxa ferroviària, que era de majors dimensions que el de la
resta d’Europa.
• Com a conseqüència d’aquest fet, els productes transportats en
ferrocarril, que entraven o sortien d’Espanya, s’havien de
descarregar a la frontera pirinenca i tornar-los a carregar en un
tren amb un ample de via diferent. Això també era influïa en
l’augment de les despeses.
o Com a conclusió, es pot assenyalar que la construcció del ferrocarril a Espanya
suposà més obstacles que avantatges per a l’economia, degut a la ineficàcia
d’una xarxa feroviària centralitzada i radial, l’increment de les despeses motivat
 per la importació de ferro, carbó i tecnologia, i les diferents dimensions de les
locomotores i de l’ample de via respecte de la resta d’Europa.
§ També és important destacar que l’augment dels imposts per poder
invertir en la construcció del ferrocarril provocà malestar social,
mentre que molts inversors privats s’arruïnaren perquè no
obtingueren els beneficis econòmics esperats (hi va haver més despeses
que altra cosa).

4.4.- EL RETORN AL MODERANTISME (1856-1868)

A.- CARACTERÍSTIQUES DEL GOVERN

Actitud d’Espartero provocà la seva caiguda i, de nou, el seu exili. En el seu lloc, s’establí
un govern moderat on s’alternaren O’Donnell i Narváez. O’Donnell havia canviat la seva
tendència política del liberalisme progressista al liberalisme moderat (conservador).
Els sectors sociopolítics que donaren suport el nou govern foren: l’alata burgesia
industrial i comerciant moderada, els terratinents, el sector conservador de l’exèrcit i l’Església.
Per la seva banda, els progressistes quedaren marginats del sistema polític.
Les mesures aplicades pel govern moderat foren les següents:
- S’aturà la desamortitació de Madoz i es retornaren les terres expropiades als seus
antics propietaris.
- Es realitzà una llei de regulació educativa que afectà l’enesenyament primari i
secundari.
- Es reprimiren les revoltes populars, sobretot pageses, que demanaven reformes més
profundes. La Guàrdia Civil s’encarregà d’aquesta repressió.
- L’Església recuperà part del paper perdut durant el govern d’Espartero.
- Triomfà el caciquisme. Els cacics eren membres destacats de la societat d’una regió,
habitualment grans terratinents, que ocupaven impotants càrrecs provincials i que,
pressionaven els votants -en ocasions fins i tot amb violència- per a què la tendència
moderada guanyés les eleccions i es mantingués al poder.
- Es produí un cert desenvolupament del comerç, perquè Epanya aprofità l’esclat de
la guerra de Crimea per vendre els seus productes als països europeus enfrontats (Gran
Bretanya, França i Turquia). També exportà mercaderies als Estats Units durant la seva
Guerra de Secessió. Una vegada acabats aquests conflictes, les exportacions i beneficis
es reduïren.

B.- CRISI I DESESTABILITZACIÓ DEL GOVERN MODERAT

Entre els motius cal assenyalar els següents:

- Els efectes de la Llei de Ferroarrils de 1855, durant el govern d’Espartero. En relació
amb aquesta qüestió, es pot afirmar que la construcció del ferrocarril a Espanya suposà
més obstacles que avantatges per a l’economia, degut a la ineficàcia d’una xarxa
feroviària centralitzada i radial, l’increment de les despeses motivat per la importació de
ferro, carbó i tecnologia, i les diferents dimensions de les locomotores i de l’ample de via
respecte de la resta d’Europa. També és important destacar que l’augment dels imposts
per poder invertir en la construcció del ferrocarril provocà malestar social, mentre que
molts inversors privats s’arruïnaren perquè no obtingueren els beneficis econòmics
esperats (hi va haver més despeses que altra cosa).
- Un altre motiu fou la crisi del sector tèxtil de la llana, que es trobava en retrocés. La
producció de llana havia estat molt important des de l’edat mitjana i la creació de La
Mesta, però, a partir del segle XIX, començà a no ser competitiva degut a l’empemta de
la indústria tèxtil del cotó, més barata i de millor qualitat. Molts productors llaners
s’arruïnaren per la manca de vendes i de beneficis, ja que no podien fer front a la
competència del teixit de cotó, un percentatge important del qual era importat des de
Gran Bretanya. Aquest teixit era tan barat i de tan bona qualitat, que els consumidors
espanyols ho preferiren i, com a conseqüència, es reduí la venda de llana.
- Per altra banda, els productors de eixit de cotó espanyols també tingueren
dificultats per desenvolupar la seva activitat, degut als següents factors:
 o Espanya tenia una forta dependència tecnològica i els empresaris cotoners
havien d’importar la maquinària d’altres països.
o La indústria cotonera espanyola depenia de la importació de cotó (matèria
primera). Amb la independència de les colònies americanes, aquesta importació
es reduí moltíssim, així que se cercà una alternativa i es comprà cotó als Estats
Units. Però amb l’esclat de la Guerra de Secessió nord-americana, es va
interrompre aquest comerç i els industrials tèxtils espanyols hagueren de
comprar cotó a Gran Bretanya. Els britànics posseïen enormes quantitats
d’aquesta matèria primera i s’aprofitaren de la situació pujant el preu del cotó.
o Les despeses derivades de la importació de maquinària i de cotó suposaren
l’increment del preu dels tèxtils produïts per les fàbriques espanyoles. Com
aconseqüència d’això, els consumidors preferiren comprar teixit elaborat
pels britànics, que era molt més barat i de millor qualitat. Aquest fet, suposà
la ruïna de bona part dels empresaris tèxtils cotoners espanyols, incapaços de
fer front a la competència externa.
- Finalment, cal assenyalar que les pèrdues provocades per la construcció del ferrocarril,
la dependència tecnològica i la manca de competitivitat de la indústria espanyola anaren
acompanyades de la pujada d’imposts imposada pel gover moderat, la qual cosa
agreujà el malestar social existent en aquells moments. Aquest malestar es va estendre
per tots els sectors socioeconòmics dels país i despertà un sentiment revolucionari
contra el govern de Narváez i O’Donnell i contra Isabel II.

5.- EL SEXENNI REVOLUCIONARI O SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

Entenem com a Sexenni democràtic o revolucionari el període entre 1868 i 1874 en què
després de l’abdicació de la reina Isabel II s’intentà implantar a Espanya un sistema plenament
democràtic, que patí una gran inestabilitat, passà per diversos intents d’organització de l’estat i
finalitzà amb un cop d’estat. Aquest cop d’estat restaurà la monarquia dels Borbó en la persona
d’Alfons XII, fill d’Isabel II.

5.1.- LA REVOLUCIÓ DE 1868 O “LA GLORIOSA”

Les causes de la Revolució de Setembre de 1868 foren les següents:

- El descrèdit de la monarquia i, en concret, de la persona d’Isabel II. La reina donà
suport als moderats i a les formes més autoritàries de govern. A més la seva vida
personal, no exempta d’escàndols, i el seu allunyament dels problemes del país
intensificaren el rebuig per part de la societat espanyola.
- La insatisfacció dels liberals progressistes, que es veien apartats del poder, ja que
la reina donava el poder als moderats.
- Els sectors populars o de les classes mitjanes urbanes desitjaven una major
democratització del país.
- La profunda crisi econòmica, evident en tres àmbits:
o Al camp hi havia una dura crisi de subsistència.
o La indústria tèxtil cotonera tenia dificultats per desenvolupar-se, degut a la
seva dependència a nivell tecnològic i de matèries primeres. Això provocà un
augment de les desepeses i dels preus dels productes, així com una reducció dels
beneficis, ja que els consumidors espanyols peferien comprar teixit importat, més
barat i de millor qualitat.
o Una crisi finacera provocada per l’enfonsament de les inversions fetes en la
construcció del ferrocarril.

En aquesta època es produí un moviment sociopolític de caire revolucionari contra el

govern moderat i contra Isabel II. El 1868 se signà el Pacte d’Ostende, a Bèlgica, per part
d’una sèrie de polítics que es trobaven a l’exili. Entre aquests polítics, cal assenyalar:
- Joan Prim, representant dels progresistes.
- Francisco Serrano, al capdavant d’Unió Liberal.
- El sector republicà.
Entre els objectius establerts en aquest Pacte, és important destacar els següents:
 - Es considerà necessari que Isabel II abdiqués, ja que era considerada culpable de
la situació desastrosa que vivia el país (revisar l’apartat sobre la crisi i desestabilització
del govern moderat).
- Es planificà l’organització de juntes revolucionàries per a què actuessin contra el
govern moderat.
Paral.lelament es produí a Espanya un pronunciament militar progressista,
acompanyat de la creació de les juntes revolucionàries. Aquest pronunciament es dugué a terme
a Cadis i fou protagontitzat per Prim, Serrano i Topete, rebent un important suport militar i
social. El pronunciament desencadenà la Batalla d’Alcolea, on l’exèrcit reial fou derrotat. Aquest
fet suposà la caiguda del govern moderat i l’abdicació de la reina, que es veié obligada a
exiliar-se.

5.2.- LA CONSTITUCIÓ DE 1869, LA MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA I LA

PRIMERA REPÚBLICA

A.- LA CONSTITUCIÓ DE 1869

Una vegada expulsada Isabel II, Francisco Serrano i Joan Prim es posaren al capdavant
d’un govern provisional, i es projectà la nova Constitució de 1869. D’aquest document
constitucional cal assenyalar els següents aspectes:
- Es tractà d’una Constitució de caràcter liberal progressista.
- Espanya es definí com a estat monàrquic i parlamentari, on el rei quedava
subordinat al control exercit pel Parlament (les Corts).
- S’introduí el sufragi uniersal masculí, a partir del qual tots els homes podien votar
indiferentment del seu nivell de riquesa.
- S’incrementà el nombre de drets i llibertats, com per exemple:
o Llibertat d’expressió i de premsa.
o Creació dels primers sindiats obrers legals.
o Tot i això, encara que es tractà d’una Declaració de Drets i de Llibertats molt més
àmplia que la de les anteriors constitucions, quedà vinculada als interessos de
les elits sociopolítiques encapçalades per l’alta burgesia progressista.
- Espanya es convertí en un estat aconfessional, sense religió oficial i amb llibertat de
culte.

B.- LA MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-1873)

Prim i Serrano s’ocuparen de la tasca de cercar un nou sobirà per ocupar el tron
d’Espanya. Entre els possibles candidats hi havia membres de la dinastia borbònica, però
finalment fou elegit Amadeu de Savoia, coronat com Amadeu I amb el vist i plau de les Corts.
Amadeu I era un aristòcrata italià, defensor de les idees liberals i que havia participat
en la unificació d’Itàlia. Per tant, es considerava el candidat idoni per encapçalar una
monarquia parlamentària. Tot i això, bona part dels sectors socials i polítics espanyols el
rebutjaren perquè era estranger i, des del principi, va tenir problemes per governar.
Mentre ocupà el tron d’Espanya, Amadeu I va haver de fer front a una sèrie de conflictes
i problemes de difícil solució:
- Es produí un enfrontament a les Corts entre els liberals progressistes i els
liberals moderats. Estigueren tan ocupats en aquest enfrontament, que bàsicament
s’oblidaren del bon govern d’Espanya i de la solució de la seva crisi.
- Com a resultat d’això, no s’aplicaren les les reformes que eren tan necessàries,
provocant malestar social, sobretot entre les classes populars i els grans productors
industrials i comerciants burgesos.
- El desembre de 1870, Prim va ser assassinat i Amadeu I perdé un dels seus majors
suports.
- El 1872, s’inicià la Tercera Guerra Carlina, que durà fins al 1876. Els territoris rebel.lats
foren Catalunya i el nord peninsular, mentre que les motivacions i sectors sociopolítics
revoltats foren bàsicament els mateixos que en les dues guerres carlines anteriors.
- S’inicià un conflicte a Cuba que desencadenà el procés cap a la seva independència
(aconseguida el 1898).
 o El 1868 es produí a Cuba l’anomenat “Grito de Yara”, una revolta de caire
independentista que no aconseguí el seu objectiu, però posà la llavor del
moviment social i polític que dugué finalment a la independència de Cuba el
1898.
o Les raons foren les següents:
§ Els cubans exigiren major llibertat econòmica i comercial.
§ Volien que els càrrecs polítics i administratius cubans fossin ocupats
per funcionaris autòctons -fonamentalment de la classe criolla- i no
per funcionaris procedents d’Espanya.
§ Demanaren l’abolició de l’esclavitud, que encara existia a l’illa.
o Davant d’aquesta situació, Amadeu I actuà de manera ambigua, ja que fou
pressionat pels sectors polítics espanyols. Així, no va atendre les demandes
polítiques ni econòmiques dels cubans, però es mostrà favorable a abolir
l’esclavitud. Tot i això, finalment no va fer res al respecte davant la pressió
exercida pels grans terratinents cubans -que empraven mà d’obra esclava- i la
manca de suport dels polítics espanyols.

Tota la problemàtica que acabam d’analitzar dugué Amadeu I a abdicar el 1873.

C.- LA PRIMERA REPÚBLICA (1873-1874)

Amb l’abdicació d’Amadeu I, s’establí un règim republicà a Espanya. La Primera República

espanyola, proclamada el dia 11 de febrer de 1873, va tenir quatre presidents:
- Estanislau Figueras (febrer-juny), republicà federal.
- Francesc Pi i Margall (juny-juliol), republicà federal.
- Nicolás Salmeron (juliol-setembre), republicà unitari.
- Emilio Castelar (setembre-gener), republicà unitari.
Durant la presidència dels dos primers es va redactar el primer projecte de Constitució
federal espanyola, que no passà mai de ser això, un projecte. Establia 15 estats federals, o 17,
amb Cuba i Puerto Rico, i fins i tot les colònies africanes.
Als conflictes bel.lics oberts -la guerra de Cuba i el tercer conflicte carlí-, s'afegí una
seguit de revoltes populars, amb vagues i ocupació de terres. La conflictivitat culminà amb
la sublevació cantonalista, que al llarg de la costa mediterrània i en altres punts d'Espanya,
proclamà diverses repúbliques o cantons gairebé independents, de caire anarquista.
El govern es va veure obligat a fer intervenir l'exèrcit per sufocar la rebel.lió cantonalista,
resistint sobretot el cantó de Cartagena, en tractar-se d'un lloc fortificat. La repressió fou
molt dura i Salmerón dimití per no veure's obligat a signar penes de mort. Fou substituït per
Castelar, a qui se li atorgaren poders extraordinaris amb l’objectiu de fer front a la situació.

El 3 de gener de 1874, mentre es procedia a l'elecció d'un nou president, Manuel

Pavía, capità general de Madrid, entrà a les Corts amb un destacament i les va dissoldre
per la força. Darrera aquest cop d'estat, hi havia els interessos de les classes més
conservadores, que desitjaven un retorn a l'ordre.
Francisco Serrano fou proclamat president de la República i del govern. Serrano
establí les sgüents mesures:
- Suspengué la constitució de 1869.
- Prohibí les activitats de la Internacional obrera.
- Limità el dret d'associació.
Mentrestrant, es preparava el retorn dels Borbó al tron espanyol, de la mà d'Antonio
Cánovas del Castillo. Isabel II, conscient de la seva impopularitat, havia abdicat en favor del
seu fill Alfons, de divuit anys.
Alfons de Borbó signà el desembre de 1874 el “Manifest de Sandhurst”, proclamant
la seva intenció de ser un rei liberal.
El general Martínez Campos proclamà a Sagunt Alfons de Borbó com a rei
d'Espanya -Alfons XII-, posant fi al Sexenni Democràtic i iniciant la Restauració.
CONCLUSIÓ (sobre el Sexenni Revolucionari o Democràtic)

L’establiment d’un sistema democràtic a Espanya similar als que hi havia a Europa,
entre 1868 i 1874, fracassà i això es va degué a diversos factors:
a) La falta de suport per part de:
- La burgesia i la noblesa terratinent, que preferien un règim més autoritari.
- Amplis sectors obrers, que no acceptaren la manca de política social dels diversos
governs. Els obrers preferiren altres opcions, com el socialisme i l’anarquisme. En
alguns casos s’arribà a la insurrecció armada, com en el cas del cantonalisme.
b) Sorgien tot tipus de problemes i conflictes, com el cantonalisme, o s’agreujaren altres ja
existents, com la sublevació cubana i el carlisme.
c) El greu problema econòmic, heretat del periode anterior, que impedí les reformes en
profunditat.
d) La tendencia de l’exèrcit a intervenir per fer variar la política dels diversos governs, fet
habitual a la història de l’Espanya contemporània.