APUNTS

QUÍMICA ORGÀNICA
INDUSTRIAL
1. ESTRUCTURA I REACTIVITAT DELS COMPOSTOS
ORGÀNICS
1.1. Reconeixement dels grups funcionals més habituals.
Grups funcionals: Agrupacions característiques que constitueixen les zones reactives
de la molècula i que determinen les seves propietats físiques i químiques.

a) Grups funcionals amb enllaços múltiples C-C

b) Grups funcionals amb enllaços C-heteroàtom

c) Grups funcionals amb grup carbonil C=O

d) Altres grups funcionals

1.2. Classificació de les reaccions químiques segones el tipus de transformació

a) Reaccions d’addició: Constitueixen en l’addició de 2 espècies químiques a dobles
o triples enllaços d’una molècula insaturada. Aquestes reaccions porten a una nova
molècula amb un índex de deficiència d’hidrogen menor que el de la anterior.

Comú en compostos olefínics i acetilènics com per exemple en l’addicció de HBr a un

doble enllaç o en un procés d’hidrogenació.

b) Reaccions de substitució: Un àtom o un grup determinant (generalment unit a un

C), és substituït per un altre que forma part d’un dels reactius. El grup que es va
del C unit s’anomena ‘grup sortint’.

Els alcohols en presencia d’hidràcid presenten aquest tipus de reaccions i també les
substitucions nucleòfiles d’halurs d’alquils.

c) Reaccions d’eliminació (inversa a la d’addicció): La molècula de substrat es

transforma en una altra més petita mitjançant la pèrdua d’un o més grups. Porten a
la formació de dobles i triples enllaços.

La reacció de deshidratació d’un alcohol per a formar un alquè o la de

deshidrobromació induïda per bases són exemples de reaccions d’eliminació.
Parcial 1 1/18

d) Reaccions de transposició: No es produeix cap canvi en la mida molecular però

si es produeix la migració d’un o més d’un grup presents a la molècula inicial o el
reordenament del seu esquelet carbonat.

Reactius electròfils (E+): Especies capaces d’acceptar e- i per tant són àcids de Lewis.
Els reactius electròfils poden tenir càrrega positiva (+) o punts amb càrrega positiva
parcial.

Reactius nucleòfils: Son reactius donadors d’e- i per tant són bases de Lewis. Poden
tenir carrega negativa, parells d’electrons no compartits, o punts amb càrrega negativa
parcial.

Les reaccions normalment són del tipus de que nucleòfils ataquen als electròfils.

Reactivitat general dels compostos orgànics

Grup general
Alquens i alquins
Compostos aromàtics
Alcohols
Halurs d’alquil
Àcids carboxílics
Aldehids i cetones
Reaccions
Addició electròfila
Substitució electròfila aromàtica
Eliminació i oxidació
Substitució nucleòfila i eliminació
Substitució nucleòfila acílica
Addicció nucleòfila

1.3. Classificació productes químics industrials

Grau d’elaboració Característiques
Primaris o base Molt baix Producte basic
Secundaris o intermedis Una o dues etapes Intermedi d’aplicació
Terciaris o finals Varies etapes Producte elaborat específic

1rQ-2024
Parcial 1 2/18

2. ENERGIA I MATÈRIES PRIMERES

2.1. Refinat del petroli i processos de post-fraccionament
2.1.1. Refinat del petroli
És el procés més bàsic de la industria química moderna. Consta de 3 etapes:
1. Fraccionament a P atmosfèrica: En una columna de fraccionament es separen
els diferents compostos del petroli amb punts d’ebullició creixent, aquest abans
es pre-escalfa en un forn.

2. Fraccionament al buit: El que queda al fons de la columna que no es destil·len

a 350 ºC es porten a una columna al buit per obtenir destil·lats (fuel-oil, olis
lubricants, Parafina, Vaselina) i el no destil·lats (Asfalts i derivats bituminosos).
3. Post-fraccionament: El que s’obté del fraccionament del petroli s’ha de tractar
per poder utilitzar-lo com carburants o com matèries primeres en processos
industrials. Per tant es duu a terme processos de post-fraccionament.

2.1.2. Processos post-fraccionament

1. Unitats hydrotreating i merox: Son un tractament important de les fraccions de
destil·lació del petroli que eliminen els compostos de sofre i nitrogen (amoníac).
2. Processos de cracking:
a. Cracking catalític: Es trenca el enllaç C-C de cadenes llargues (C20-C60)
de manera selectiva per obtenir cadenes curtes (C5-15) amb ramificacions
i doble enllaç. Es fa a elevades temperatures 450-550ºC amb catalitzadors.
Aquest procés està destinat a augmentar la producció de naftes.
b. Hidrocraking catalític: Es trenca l’enllaç C-C de cadenes llargues (C20-
C60) amb l’addiciona hidrogen per obtenir cadenes curtes (C5-C15) sense
dobles enllaços, d’aquesta manera s’evita q polimeritzin en el dipòsit de
gasolina. Es fa a 450-550 ºC amb catalitzadors i a 60-100 atm.
c. Cracking tèrmic: S’injecta vapor d’aigua, al cru o qualsevol fracció de la
destil·lació primària del cru (en UE es fa a la nafta), per reduir la Pparcial
dels productes, sinó reaccionen entre ells, d’aquesta manera s’obté HC
simples, com el etilè, propilè, fracció C4 (butens), C5 (pentens) i benzina
de cracking (aromàtics). Es fa a 800-900ºC. L’etilè i propilè en grans
quantitats.
3. Reforming catalític: Consisteix en ‘reformar’ l’estructura per obtenir un compost
amb un IO alta i que sigui apte com a gasolina. Es fa a 400-500ºC amb
catalitzadors. Com a subproductes es produeixen grans quantitats d’hidrogen.
Processos de reforming:
a. Deshidrogenació/aromatització: un cicle amb ramificacions perd H2 i obté
dobles enllaços en el cicle i seguint tenint les ramificacions.

1rQ-2024
Parcial 1 3/18

b. Ciclació: a partir d’una cadena llarga s’extreu el H2 per formar un cicle, i

després es torna a extreure H2 per a que el cicle tingui dobles enllaços.
c. Isomerització: cadena lineal que ‘salten’ els C per obtenir radicals, però
segueix tenint el mateix nº de C.
4. Synthesis o alquilació: Es fa a 100-200ºC amb catalitzadors. Consisteix en
l’alquilació de fraccions C4 (la seva majoria isobutè) per augmentar el seu índex
d’octà (= augmentar nº de C)

5. Unitat de mesclat (Blending de benzines): Es fa una mescla de compostos per

obtenir una gasolina amb alts continguts de IO. Per acabar d’ajustar l’IO s’utilitzen
additius: abans s’utilitzava TMP i TPE (contaminació plom) i ara s’utilitzen MTE
i ETB que s’obtenen del isobutè que prové de la nafta.

Productes base que s’obtenen dels processos:

- Del fraccionament directe del cru: età, propà i butà. Mescles d’olefines de
cadena llarga, mescles de parafines de cadena curta, mescles de parafines de
cadena llarga, sofre.
- Del cracking de naftes: etilè i propilè, fracció C4 (butens, isobutè, butadiè),
fracció C5 (pentens, isoprè, ciclopentadiè), hidrogen.
- Del reforming de naftes i de la benzina de crackeig: benzè, toluè i xilens

2.2. Destil·lació extractiva

Per absorció selectiva amb sals de coure: La destil·lació extractiva és un procediment
molt utilitzat en industria per separar de manera selectiva gasos.
L’extracció selectiva de components d’un corrent gasos es fa per formació d’adductes
o complexes reversibles utilitzant un dissolvent capaç de donar un adducte feble
selectivament amb un dels components. Es fa en dos torres separades, en la primera es
treballa a P alta i l’altra a P baixa.
S es un compost intermedi per separar els compostos A i B.

- Si la P es alta es forma l’adducte entre el component A i el dissolvent S.

- Si la P baixes aquesta unió A:S es separa en una altra component.
Per tant en la columna d’alta P es separa el A del B i després en la de
baixa P es separa el A del S i ja tenim els compostos separats. S es un
compost intermedi per separar els compostos A i B.

Exemples d’utilització de destil·lació extractiva:

a) Rentat d’un corrent gasós de CO per absorbir el CO2 mitjançant un reactiu amb
caràcter bàsic. (reacció àcid-base)

b) Rentat d’un corrent gasós de CO per absorbir el CO2 mitjançant un reactiu amb
caràcter bàsic. (reacció de complexació amb metalls)

1rQ-2024
Parcial 1 4/18

c) Extracció selectiva de benzè/butadiè/isoprè/acetilè de corrents d’HC amb

dissolvents com DMF, DMAc, DMSO.

3. INTERMEDIS D’UN CARBONI

3.1. CFC’s i HCFC’s (Derivats clorofluorats del meta)
3.1.1. Producció industrial
Procés 1: És el principal procés de producció i es basa en la substitució nucleòfila
progressiva d’àtoms de clor per fluor utilitzant com a reactiu l’àcid fluorhídric (HF)
anhidre (no aquós) i catalitzadors d’antimoni. D’aquesta manera s’obtenen diferents CFC
en funció del derivat clorat del que prové.

Procés 2: És un altre mètode desenvolupat per Montedison, en que es realitzen les

etapes de cloració i substitució de clor en una sola etapa dins del mateix reactor.

3.1.2. Aplicacions
1. Com a fluid tèrmic (CFC’s gas) per a equips de refrigeració, aire condicionat, etc.
(per les seves propietats tèrmiques)
2. Com a propulsants per a aerosols (per la seva volatilitat i inèrcia química).
3. Com agents escumants i expansors de polímers.
4. Com agents de neteja en sec i desengreixant industrials (per la seva capacitat
dissolvent i baixa inflamabilitat).
5. Com agents extintors d’incendis sobretot en instal·lacions fixes (per la seva nul·la
inflamabilitat i capacitat per desplaçar l’aire).
6. En camps com la medicina, com el Halotà que es fa servir com a anestèsic.
7. Com a intermedi sintètic en la preparació de polímers fluorats. El difluroclormetà
(freó 22) esta restringit actualment en totes les seves aplicacions però es continua
fabricant en grans quantitats ja que es necessita per fabricar el Teflon i altres
fluorpolímers.

3.1.3. Problemes mediambientals associats

Són responsables de la destrucció de la capa d’ozó. Una de les propietats dels CFC’s
és la seva baixa reactivitat, això és la clau i l’origen del problema, ja que les emissions
d’aquest no es degraden en les capes baixes de l’atmosfera i això permet que es difongui
cap a l’estratosfera on es degraden per la llum ultravioleta. Per una reacció fotoquímica
la llum UV es capaç de trencar l’enllaç C-Cl formant un radical de clor i aquest es molt
reactiu i reacciona amb l’ozó destruint-lo.
El principal problema és que tracta d’una reacció catalítica ja que es produeix una
seqüència de reaccions que allibera un nou radical clor que comença un nou procés. Un
àtom de clor és capaç de destruir fins a 30,000 molècules d’ozó.

1rQ-2024
Parcial 1 5/18

Al 1987 el protocol de Montreal va prohibir la fabricació de CFC’s i a partir del 2000

va provocar la seva substitució pels HCFC que son més inestables que els CFC i encara
que arriben també a la estratosfera, no destrueixen l’ozó tan dràsticament com els CFC’s.
En la última dècada s’han començat a substituir els HCFC’s pels HFC’s que són encara
més inestables i no destrueixen la capa d’ozó. Però encara n’hi ha equips en funcionament
utilitzant CFC’s i HCFC’s que en algun moment s’aniran alliberant a l’atmosfera.
3.2. Síntesis del metacrilat de metil (la producción d’acrilonitril)
El metacrilat de metil (MMA) és el monòmer precursor del polimetacrilat de metil
(PMMA). El principal mètode d’obtenció del MMA consisteix en l’addicció d’àcid
cianhídric (HCN) a l’acetona i la posterior hidròlisi i deshidratació de la cianhídrica
resultant.

????
L’inconvenient d’aquest procés es l’elevada corrosió que provoca la metacrilamida i
l’àcid sulfúric i l’enorme quantitat de (NH4)2SO4 que es produeixen com a subproducte i
que nomes es pot comercialitzar com adob.

Una important part d’HCN s’obté com a subproducte de la reacció d’amonoxidació

del propè per a obtenir acrilonitril, per aquesta raó s’instal·len plantes que utilitzen l’HCN
al costat de les plantes d’acrilonitril.

1rQ-2024
Parcial 1 6/18

4. OLEFINES
4.1. Alfa-Olefines: preparació i aplicacions
Les olefines son compostos orgànics que pertanyen a la família dels alquens. Les alfa-
olefines són un tipus específic d'olefines en què la doble unió carboni-carboni està situada
a la posició alfa respecte a un àtom de carboni terminal. (R-CH=CH2)

Classificació olefines
a) Ramificades: S’obtenen per l’oligomerització del propilè o butens.
b) Lineals: poden ser terminal (doble enllaç en el 1r carboni) o interna (doble enllaç
en el centre de la molècula). Les terminals son les que s’utilitzen per fer química i
s’obtenen per l’oligomerització de l’etilè. Les internes son inútils i s’obtenen per
la deshidrogenació de n-parafines.

Alfa-olefines: son cadenes lineals que el doble enllaç sempre esta al primer carboni i
ens interessa perquè es fàcil transformar-se en grups funcionals.

Obtenció a partir de l’oligomerització de l’etilè: Consisteix en una polimerització

controlada de l’etilè utilitzant trietilalumini (Et3Al). Quan la cadena ha crescut prou
s’eleva la T del procés per afavorir la β-eliminació i produir de nou el Et3Al. Aquest es
l’únic mètode que produeix exclusivament olefines lineals terminals (1,2-olefines).
Les etapes són les següents:
- 1ra etapa: Iniciació, es fa a alta P i T moderada.

- 2a etapa: Creixement de la cadena, es fa a P i T moderada.

- 3a etapa: Eliminació d’AlEt3, es fa a P moderada i T alta.

Al final del procés s’afegeix aigua per destruir l’AlEt3 i rentar l’olefina que desprès
d’assecar-la, es purifica per destil·lació. Amb aquest procés es preparen 1-hexè, 1-octè i
1-decè que es purifiquen fins a grau monòmer per a copolimeritzar-los amb l’etilè.

Aplicacions de les alfes-olefines: Estabilitzants, antioxidants, plastificants,

tensioactius aniònics, tensioactius catiònics, cosmètics, olis lubricant sintètics,
tensioactius aniònics i no iònics.

Aplicacions importants
• Bases dels olis lubricants sintètics, que tenen una viscositat constant si
s’augmenta la T i això es favorable per utilitzar-los per lubricar les peces del
motor d’un cotxe. Tenen un índex de viscositat més alt que els olis minerals.
• Obtenció de alquilbenzens de cadena lineal (per fer detergents sintètics).

1rQ-2024
Parcial 1 7/18

4.2. Agents tensioactius

Els agents tensioactius són qualsevol compost capaç (per la seva estructura) de
disposar-se de forma ordenada en una interfase com ara la tensió superficial. Com a
resultat d’aquest fenomen els compostos lipídics es solubilitzen o s’emulsionen en les
solucions aquoses i l’aire forma escumes.

Estructura: Tots els tensioactius es caracteritzen per tenir una cadena llarga apolar,
que es lipòfila (afinitat per compostos grassos), i un extrem polar (generalment amb
càrregues) que es hidròfila (afinitat per l’aigua).

Mecanisme d’actuació: Els agents tensioactius, en trobar-se en un sistema amb dues

fases immiscibles, s’ordena disposant-se en les interfase de forma que la cua apolar es
solubilitza e interacciona amb la fase apolar (el greix) i el cap polar interacciona amb la
fase polar (normalment aquosa). En aquesta disposició ordenada modifiquen
substancialment les propietats de la interfase de forma que la brutícia i greixos es
desprengui i quedi en suspensió formant micel·les.

Classificació dels tensioactius segons la seva estructura i aplicacions

Tipus grup
Tensioactiu Extrem polar funcional Aplicacions principals
(del extrem)
Agents de neteja: sabons i
Aniònic Carboxilat(COO-)
Càrrega Negativa. detergents
(detergents) Sulfonat (SO3-)
Emulsionants en
Sulfat (-SO4-)
(alimentaria i polímers)
Suavitzants de roba,
antialgues i mo. (impedeix
Amoni quaternari
transpiració de O2)
Catiònics Carrega Positiva (-NR3+)
Agent anticorrosiu en circuit
Amoni (-NH3+)
i calderes (protecció
superfície metàl·liques)
Amfòters
Zwitterió (té Una mescla dels 2 Emulgents/emulsionant en
(+utilitzats:
carrega positiva i anteriors. cosmètica i industria
betaïnes i
negativa Baixa toxicitat. aliment.
lecitines)
Agents de neteja líquids:
Sense grup iònic. xampús, gels de bany
No iònics Té cadenes Exemple: cadenes
fortament polars i de polioxietilè. (Eficàcia superior als
hidròfiles aniònics a Tbaixes i aigües
dures.)

1rQ-2024
Parcial 1 8/18

5. ALQUINS I DIENS
5.1. Cautxús diènics
Son cautxús sintètics que es produeixen per la polimerització del butadiè, isoprè...
(monòmer que prové de la fracció C4 del cru) de manera fàcil amb altres polímers per
donar materials elastomèrics.
Aquest tipus de cautxús són fluids viscosos que no es poden utilitzar per fer química,
en aquestes condicions es pot utilitzar com a pegament fort de sabates. Per utilitzar-los
com a materials elastomèrics es fa una vulcanització.

Preparació del cautxú de polibutadien (BR): S’obté per la polimerització del

butandiè amb diferents catalitzadors de Nd, Co, Ni, etc. És un material molt tou que pot
arribar a ser un líquid viscós. La seva estructura està constituïda per tres unitats repetitives
segons l’addició hagi estat 1,4-cis (predominant), 1,4-trans o 1,2-.

Les aplicacions depenen de l’estructura final del polímer. El d’alt contingut cis-
s’utilitza mesclat amb altres polímer de butadiè i d’isoprè com a base per a la preparació
de pneumàtics. El que té un elevat percentatge de unions 1,2- pot vulcanitzar-se i s’utilitza
per a gomes d’alta elasticitat.

Cautxú d’estirè-butadiè (SBR): S’obté per copolimerització amb l’estirè mitjançant

polimerització radical o aniònica.
En general són materials amb una gran resistència a l’abrasió i per això s’utilitzen per
donar resistència als pneumàtics. També es fa servir per preparar soles de sabata i juntes
per a maquinaria.

Cautxú de butadiè-acrilonitril (NBR): conegut com a cautxú de nitril o Buna-N,

s’obté per copolimerització amb l’acrilinitril.
La seva principal característica és la seva elevada resistència als olis, als dissolvents i
als àcids i altres agents químics pel que s’utilitza en tubs i juntes de motor, hidràulics,
guants protectors, etc.
Per la seva amplia temperatura de treball, s’utilitza molt a l'industria aeronàutica per
la preparació de components, adhesius o segellant.

5.2. Vulcanització del cautxú

S’anomena vulcanització a la reacció química per la que les cadenes lineals del làtex
natural o d’altres polímers diènics (polibutandiens, poliisoprè, etc) es transformen en un
material termoestable. La reacció pot dur-se a terme amb diferents agents entrecreuant
(silicones, peròxids, poliuretans) però el primer agent de vulcanització i el més important
és el sofre.

Per poder tenir un polímer elàstic i que es pugui utilitzar per a fer pneumàtics es fa una
vulcanització, que consisteix en la reacció de cadenes lineals de polímers diènics utilitzant

1rQ-2024
Parcial 1 9/18

Sofre per poder unir les cadenes, això fa que s’entrecreuin les cadenes i obtenir un
material mes resistent i elàstic.
La vulcanització del cautxú és un procés químic en el qual el cautxú natural o sintètic
es tracta con sofre y calor para millorar les seves propietats físiques y mecàniques.
Durant el vulcanitzat també s’afegeixen, carreges, additius i estabilitzants que milloren
les propietats finals de la goma fan que no varien en el temps.

6. PRODUCTES DE SÍNTESIS AMB CO (SÍNTESI OXO)

Hidroformilació d’olefines: reacció del CO amb olefines en presència de H2, donant
una barreja d’aldehids isòmers (lineal i ramificat) juntament amb els seus productes de
reducció d’alcohols.
Carbonilació d’olefines: reacció del CO amb olefines en presència de nucleòfils.

6.1. Hidroformilació
La hidroformilació del propè consisteix en la reacció del mateix amb una mescla
equimolecular de CO i H2 (gas de síntesis). És una reacció que es dona en fase homogènia
en presencia de catalitzadors com el Co o el Rh. Els productes de reacció son el aldehid
normal o n-butiraldehid i el aldehid ramificat o isobutiraldehid.

La reacció de hidroformilació és una reacció general del dobles enllaços en que el

derivat més valuós és el producte lineal, lo que implica relacions normal/iso elevades (n/i
>> 1).

En funció de les condicions de reacció (altes T i P) la reacció de hidroformilació pot

donar productes de reducció, principalment propà, n-butanol i isobutanol, que no són
desitjats, per tant sempre es busca obtenir una conversió de propilè a aldehid el més
elevada possible.

Lo que es vol obtenir es la cadena lineal de l’aldehid però lo que passa es que s’obté
una mescla d’aldehids (iso/normal) i també d’alcohols (si es treballa a T altes). Si es
treballa a T altes l’hidrogen pot fer de reductor i reacciona amb el propilè formant propà.

Reacció amb catalitzadors de cobalt (Co)

Inicialment la reacció es va du a terme amb catalitzadors de cobalt (procés BASF) que
eren econòmics però poc actius i per lo tant requerien elevades pressions i temperatures
(400 atm. i 200-300 °C). Això feia que s’obtenia una alta relació de n/iso però la conversió
fos baixa degut a la reducció parcial del propilè a propà i que la barreja de aldehids
estigués contaminada amb els respectius alcohols dificultant la seva purificació.
L’addició de lligants fosfina va fer que millores la conversió i la relació n/iso però es
treballava en condicions de T i P altes (50-100 atm i 160-200ºC)

Reacció amb catalitzadors de rodi (Rh)

1rQ-2024
Parcial 1 10/18

Posteriorment es van introduir els catalitzadors de rodi, molt més actius però cars, el
que permetia fer la reacció a 60-120 °C i només 5-20 atm, pressió suficient per liquar el
propilè que fa al hora de reactiu i de dissolvent. La conversió en aldehid en aquestes
condicions es molt elevada però la relació n/i no era prou bona, lo que es va corregir
afegint fosfines com a lligants.
Actualment, tot i el elevat preu del rodi tots els processos de hidroformilació funcionen
amb aquest catalitzador amb conversions superiors al 98% i relacions n/i = 98/2 gràcies
a l’addicció de lligants fosfina.

Taula resum comparació de catalitzadors

Cobalt Rhodi
Preu Econòmic Car
Sense Fosfina Amb Fosfina Sense Fosfina Amb Fosfina
Condicions P i 400 atm i 200- 50-100 atm i 30-80 atm i 15-20 atm i
T 300ºC 160-200ºC 90-180ºC 90-120ºC
Rel normal/iso Elevada 80/20 Alta 88/12 Baixa 80/20 Alta 98/2
Conversió Baixa <60% Alta <90% Elevada >90% Elevada >98%
Subproductes? Si (alcohols i propà) No

6.2. Carbonilació de Koch

Estructura
La carbonilació de Koch produeix àcids i derivats d’àcid amb estructura neopentílica.

És un carboni quaternari, on té 3 radicals(que no són H2) i un component àcid que té

un ester. La particularitat d’aquesta molècula, es que hi ha tres radicals que protegeixen
a l’èster (=O) a que no se l’hidrolitzi l’aigua.

Procés de producció
El procés consisteix en la carbonilació d’olefines amb CO en presència d’aigua o
alcohols. Utilitza catalitzadors àcids, bé àcids protònics com H2SO4, H3PO4 o HF o bé
àcids de Lewis com el BF3 o el SBF5.
En presencia dels catalitzadors àcids s’obtenen sempre àcids carboxílics o els seus
esters amb estructura neopentílica, Aquesta família d’àcids es coneixen industrialment
com a Neoàcids.

Aplicacions dels Neoàcids

La principal aplicació dels neoàcids és la preparació de monòmers que s’utilitzen en
la fabricació de pintures, vernissos i recobriments d’elevada resistència a la intempèrie i

1rQ-2024
Parcial 1 11/18

a medis agressius. Els derivats més habituals són els esters vinílics i els derivats
glicidílics.

7. DERIVATS DE L’ETILÈ
7.1. Producció i derivats del òxid d’etilè.
7.1.1. Producció de l’òxid d’etilè
- Processos a través de l’halohidrina
Addicció d’àcid hipoclorós a l’etilè per a donar el 2-cloroetanol, amb aquest es
realitzar una ciclació per desplaçament nucleòfil intramolecular utilitzant com a base
hidròxid de calci.
Es produeix una segona reacció (1,2-dicloroetà) no desitjada que s’evita si es manté
una concentració d’etilè baixa (4-6%) i una temperatura a prop del punt d’ebullició.

La clorhidrina obtinguda és tracta amb una solució 30% de Ca(OH)2 per l’obtenció
d’OE i clorur de calci. La base desprotona el 2-cloretanol generant un nucleòfil que ataca
el carboni de la mateixa molècula obtenint l’anell epòxid (òxid d’etilè).

Dona bones conversions, però el Cl es molt car i aquest es perd en forma de CaCl2 que
és un producte poc útil i amb baix valor afegit.

- Oxidació directa de l’etilè:

L’òxid d’etilè es produeix per la reacció de l’etilè i l’oxigen sobre un catalitzador de
plata suportat per un material porós, actualment s’empra òxid d’alumini ultrapur com a
suport.
La reacció és exotèrmica i es porta a terme a temperatures al voltant de 220-280ºC i a
pressions de 15-25 bar amb un temps de residència de segons.

Paral·lelament, l’etilè i l’òxid d’etilè es poden oxidar a diòxid de carboni i aigua que
són encara més exotèrmiques que l’anterior. La segona reacció es pot inhibir amb
injeccions de 1,2-dicloroetà al reactor.

1rQ-2024
Parcial 1 12/18

Gràcies en l’adequada activació del catalitzador, que és plata metàl·lica suportada

sobre pedra porosa, es produeix l’òxid d’etilè.

La conversió no pot superar el 85.7% encara que en l’actualitat es poden aconseguir

conversions del 60-70% per l’addició de petites quantitats d’1,2-dicloroetà que inhibeixen
l’oxidació total de l’etilè. Però a la pràctica la conversió es limita al 10% per poder
controlar la reacció i evitar que es torni explosiva.

7.1.2. Derivats de l’òxid d’etilè

- Etilenglicol i homòlegs superiors (mono-, di-, tri-etilenglicol)
Aplicacions
• Monoetilenglicol (MEG): S’utilitzen com anticongelant, fluids de
transferència de calor, reactiu en preparacions de polièsters (PET), intermedi
per preparació del dioxà i dioxolà.
• Dí- i tri-etilenglicol (DEG/TEG): S’utilitza per la síntesi de polièsters,
poliuretans i plastificants. Com a fluids de sistemes hidràulics (líq. de frens),
lubricants, agents humectants i deshidratants.
• Polietilenglicol (PEG): S’utilitza per la síntesi de polièsters, poliuretans i
plastificants, agents humectants, agents tensioactius, aplicacions biomèdiques.
Obtenció
• Hidròlisi de l’OE per l’obtenció de MEG, DEG, TEG i PEG. L’òxid d’etilè
s’hidrolitza amb aigua formant MEG. Com que l’OE reacciona abans amb el
MEG que amb l’H2O es van formant el DEG i TEG.

• Procés Omega per l’obtenció de MEG. L’òxid d’etilè reacciona primer amb el
CO2 formant el carbonat d’etilè(CE). Després el CE es pot hidrolitzar amb
H2O formant el MEG i CO2 o sinó el CE i el metanol fan una
transesterificació i s’obté el MEG i carbonat de dimetil.

- Mono-,di-,tri-etanolamina:
Aplicacions
• Monoetanolamina: S’utilitza com a intermedi sintètic per molts derivats
farmacèutics i també com a medi de rentat de gasos d’impureses àcides.

1rQ-2024
Parcial 1 13/18

•
Di-,tri-etanolamina: Producte de partida de tensioactius i emulsionants.
També per la síntesi de la morfolina que és un important dissolvent i un
intermedi sintètic.
Obtenció
La mescla de les 3 etanolamines s’obté per reacció del OE amb amoníac. És una
reacció fortament exotèrmica s’ha d’efectuar un bescanvi de calor eficient durant tot el
procés. Al final es recupera l’amoníac sense reaccionar i les etanolamines es separen per
destil·lació.

- Èters i esters glicòlics

Aplicacions
• Èters glicòlics: El més important és el èter del monoetilenglicol que s’utilitza
com a medi de reacció i dissolvent de pintures.
• Esters glicòlics: El més important és l’acetat de metilglicol que és un dissolvent
per la cel·lulosa i l’acetat de cel·lulosa, però la seva aplicació més important
es com a co-dissolvent en les pintures acríliques.
Obtenció
• Síntesi dels Èters glicols: per la reacció d’alcohols de cadena curta (metanol,
etanol i butanol) amb òxid d’etilè. S’obtenen segons les condicions de reacció
barreges de monoalquièters de l’EG, del DEG i del TEG, que se separen i
purifiquen per destil·lació.

• Síntesi dels Esters glicòlics: per la reacció dels àcid amb OE. Però els derivats
industrialment importants són els esters de alquilglicols que es preparen per
esterificació del monoalquiléters de mono-,di- i trietielnglicol, normalment
amb àcid acètics.

???

- Derivats polietoxilats
La seva aplicació principal és la fabricació de detergents de formulació líquida i
d’emulsionants cremes base sobre tot en cosmètica per la seva baixa toxicitat i la seva
bona capacitat de retenció d’humitat.
Es preparen per reacció del OE amb fenols, alcohols, amines i àcid carboxílics
generalment de cadena llarga o bé amb carbohidrats. Depenent de la relació utilitzada es
formen cadenes de poliòxid d’etilè, d’aquesta forma compostos inicialment hidròfobs es
transformen en tensioactius amb un extrem més o menys hidròfil.

1rQ-2024
Parcial 1 14/18

7.2. Síntesi de l’àcid acètic

Hi ha quatre vies per a l’obtenció del àcid acètic i la seva importància relativa a anat
canviant molt amb el temps:
1. Per oxidació del butà o la nafta (en clar retrocés)
2. Per oxidació del acetaldehid (poc important actualment)
3. Per carbonilació del metanol (més important)
4. Per oxidació del etanol (perspectives de futur)

Per oxidació del butà o la nafta: L’oxidació es portava a 180-200ºC i 55 atm. en

presència de catalitzadors de Co. El producte resultant és una barreja complexa, on l’àcid
acètic que es el constituent principal s’ha de purificar per destil·lacions complexes que
feien que sigui car. Els subproductes que es formaven són l’acetona, àcid fòrmic i àcid
propiònic.

La proporció de productes és: propà (30%), àcid propiònic (15%), àcid fòrmic (20%)
i àcid acètic (35%).

Per oxidació del acetaldehid: . El procés és una oxidació radicalària a baixa

temperatura (-15 a 40ºC) utilitzant com a oxidant oxigen pur que transcorre a través de la
formació de l’àcid peracètic.

Per carbonilació del metanol: Aquest és el procés més important avui en dia ja que
el baix cost de les matèries primes fa que el producte final sigui molt competitiu. Aquest
procés s’ha anat modificant amb el temps.

El procés va ser desenvolupat per BASF al 1960 utilitzant com a catalitzador un

complex de Co i Iode i treballava a 300ºC i 700 Atm. Posteriorment al 1966 MONSANTO
va millorar el procés utilitzant com a catalitzador un complex de Rh amb Iode el que
permetia treballar en condicions més suaus 150-200ºC i 30-60 Atm. Al 1986 BP va
adquirir la tecnologia MONTSANTO i va aplicar la tecnologia per millorar el catalitzador
i utilitzar un complex de Ir i Iode, aquest es el procés CATIVA.

- Procés MONTSANO
Avantatges:
1. Té una econòmica atòmica del 100% (conversió d’1 procés químic en terminis
de tots els àtoms involucrats i els productes desitjats).
2. Requereix menys energia sobre tot en la purificació del producte.
3. Té una elevada conversió (98% respecte al MeOH i 90% respecte al CO).
4. El metanol és una matèria prima més barata que la nafta, el butà o el propi
acetaldehid.
5. La reacció es molt ràpida i el catalitzador te una vida molt llarga.
Desavantatges
1. Catalitzador de Rh es molt car (828,000 €/kg).

1rQ-2024
Parcial 1 15/18

2. En el procés s’ha d’afegir una certa quantitat d’H2O per evitar la precipitació
de algunes sals com el RhI3 i evitar pèrdues de catal. I aquesta aigua s’ha
d’eliminar al final incrementant el cost de la destil·lació.
3. El Rh també catalitza reaccions com (CO+H2O→CO2+H2) que acaben
consumint part del CO i obliguen a eliminar el CO2 i el H2.

- Procés BP CATIVA
Avantatges:
1. L’iridi costa una cinquena part que el Rodi a pesar que és l’element més escàs.
2. El procés és més ràpid i necessita menys catalitzador.
3. El catalitzador té un TON (Turnover Number) molt més elevat. El TON és el
nºmols obtingut de producte/mols de catalitzador.
4. L’Ir és més selectiu respecte al MeOH que redueix molt els costos de les etapes
de purificació finals i disminueix la fracció de residus.
5. Els complexos de Ir són molt més solubles en el medi (no cal afegir aigua).

Des de 1997 la producció d’ÀA ha anat canviant cap al procés BT pq té 2 avantatges

addicionals: les plantes existents poden fer modificats amb un cost moderat per adaptar-
les al nou procés i l’altre es que el procés Cativa produeix fins a un 75% més ‘AA respecte
al procés Montsanto.

Per oxidació del etanol: No hi encara cap planta construïda a gran escala però l’interès
d’aquest procés, utilitzat des de fa temps per a preparar vinagre, radica en utilitzar com a
matèria prima etanol obtingut de la biomassa.

7.3. PVC (clorur de vinil)

El clorur de vinil és el monòmer vinílic del que s’obté el policlorur de vinil (PVC). És
un gas incolor d’olor picant i sufocant, inflamable, tòxic i cancerigen.
Hi ha dues vies principals per obtenir-lo:

A partir de l’acetilè per addició de clorur d’hidrogen: procés en expansió en països

on l’energia resulta barata. El mètode consisteix simplement en l’addició catalitzada per
Hg de clorur d'hidrogen a l’acetilè. És un mètode molt selectiu que dona elevades
conversions d’un producte pràcticament pur.

A partir de l’etilè: : Procés en dues etapes, addició de clor al etilè i posterior

deshidrocloració, en les que per fer el procés global, econòmicament viable cal reutilitzar
el clorur d’hidrogen que es forma en la segona etapa.

- Etapa 1: Addició de clor al etilè: formació de 1,2-dicloroetà. És molt selectiva i

es realitza en presència de FeCl3. És una reacció fortament exotèrmica que
produeix un producte molt pur.

- Etapa 2: Deshidrocloració per piròlisis del 1,2-dicloroetà: formació del clorur de

vinil. Consisteix en un cracking tèrmic del 1,2-dicloroetà a 5001C i 15-30atm.

1rQ-2024
Parcial 1 16/18

Per aprofitar el HCl que es forma, aquest es recicla i s’utilitza barrejat amb oxigen
per a dur a terme la oxicloració de l’etilè per produir més 1,2-dicloroetà.

En tots aquest processos es produeix una quantitat relativament elevada de derivats

policlorats que s’han d’incinerar en condicions segures. Tot i així el procés és
econòmicament viable degut el baix preu de l’etilè.

8. DERIVATS DEL PROPILÈ.

8.1. Producció combinada de òxid de propilè i estirè
El procés que produeix una combinació de propilè i estirè és el procés Repsol que
consisteix en la oxidació amb hidroperòxid de 1-feniletil.

Aquest procés es va desenvolupar amb posterioritat als anteriors i té l’avantatge que

combina l’obtenció de l’òxid de propilè amb la formació 1-feniletanol un producte que
serveix per preparar l’estirè, un producte d’alt valor afegit i del qual hi ha una gran
demanda. En aquest cas el procés comença amb l’oxidació de l’etilbenzè per a donar
l’hidroperòxid de 1-feniletil que actua d’agent oxidant donant finalment 1-feniletanol.
L’oxigen que perd aquets molècula el guanya el propilè per obtenir l’òxid de propilè.
Després el 1-feniletanol es deshidrata per l’obtenció del estirè.

El procés té una conversió per cicle superior donat que l’hidroperòxid és més estable i
es poden preparar solucions de major concentració.
En l’actualitat el procés òxid de propilè/estirè s’ha imposat en la majoria de plantes de
nova construcció.

8.2. Poliacrilonitril: Producció i aplicacions

8.2.1. Producció
Producció Acrilonitril (ACN): Procés anomenat Sohio, el propilè, l’oxigen i
l’amoníac a unes 2 atm, es fan passar per un llit de catalitzador de molibdat de Bi, com
que la reacció es exotèrmica la temperatura del llit s’estabilitza al voltant de 400ºC.
Subproductes importants que es produeixen de la degradació del propilè són l’àcid
cianhídric i l’acetonitril. Els gasos resultants del reactor es renten amb solucions àcides
per eliminar l’amoníac sense reaccionar, després és condensen per eliminar l’àcid
cianhídric que és finalment l’ACN es purifica per destil·lació.

1rQ-2024
Parcial 1 17/18

A partir del monòmer Acrilonitril (ACN) es fa una polimerització vinílica per radicals
lliures i s’obté el poliacrilonitril.

8.2.2. Aplicacions
Polímer molt versàtil que serveix per preparar estris, com mb de filtració i osmosis o
fibres. Les fibres són l’aplicació més important i construeix el cos de les anomenades
fibres acríliques.

9. DERIVATS AROMÀTICS.
9.1. Anhídrid ftàlic i els plastificants
El anhídrid ftàlic és el anhídrid intern del àcid ftàlic o 1,2-benzendicarboxílic.
Existeixen dues vies principals per a obtenir-lo:

- Per l’oxidació del naftalè amb oxigen catalitzada per V2O5

- Per l’oxidació de l’o-xilè amb oxigen catalitzada per V2O5

Les principals aplicacions del anhídrid ftàlic són la preparació de polièsters i la

preparació de èsters de l’àcid ftàlic o ftalats que s’utilitzen com a plastificants.

Els plastificants són additius que s’utilitzen per a introduir flexibilitat en els polímers
que són massa rígids com ara el PVC. Un plastificant ha de presentar bona compatibilitat
en el polímer (dissoldre’s i distribuir-se uniformement) i tenir una pressió de vapor el més
baixa possible (per evitar que s’evaporin i es canvií les propietats).
La flexibilitat del polímer resultant pot modular-se modificant el percentatge de
plastificant. Els ftalats, pertanyen a la família de esters d’àcids dicarboxílics, que
compleixen aquests requeriments i que són àmpliament utilitzats com a plastificants.

Exemple: ftalat de bis-(2- etilhexil) o ftalat d’isooctil

1rQ-2024
Parcial 1 18/18

9.2. Àcid tereftàlic

L’àcid tereftàlic és l’isòmer que es produeix en major quantitat. S’han desenvolupat
diversos processos per a la seva obtenció donat que l’oxidació directa del p-xilè sols porta
a l’àcid p-toluic.

9.2.1. Processos de producció

Procés Witten: Es parteix de l’àcid p-toluic que s’activa per l’oxidació transformant-
lo en el ester. En aquest procés s’obté directament el tereftalat de dimetil (DMT) que es
destina a la preparació de polièsters. Amb la hidròlisi s’obté l’àcid tereftàlic que es destina
a la preparació de poliamides.

Procés Amoco: Utilitza una oxidació radicalària promoguda per brom que transcorre
en condicions més suaus a través de aldehids com a intermedis.

Processos Henkel: Son molt minoritaris utilitzen reaccions d’isomerització de les sals
potàssiques de l’àcid benzoic o de l’àcid ftàlic.

Un altre procés minoritari és basa en l’amonoxidació del p-xilè.

1rQ-2024
Parcial 1 19/18

9.2.2. Aplicacions
1. Del tereftalat de metil: S’utilitza per l’obtenció de polièsters termoplàstics
derivats principalment de l’etilenglicol i el 1,4-butanodial per
transesterificació.

2. De l’àcid tereftàlic: S’utilitza per la preparació de fibres de poliamida com el

Kevler. Aquesta fibra posseeix una excepcional resistència al empaquetament
molecular de les cadenes a través de ponts d’H.

1rQ-2024