Nom i cognoms (poseu una × al vostre grup) M1 M2 M3 M4 M5 M6 T1 T2 T3 T4

Matemàtiques 1
Curs 2015-2016/1
Professors: Francesc Pozo (M1, M5), Magda Ruiz (M2), José Rodellar (M3, T3), Ángeles
Carmona (M4), Luis E. Mujica (M6), Raimon Elgueta (T1, T4), Mercè Claverol (T2)

Atenció

• Veureu que hi ha dues preguntes 2 (versió A i versió B). Feu-ne només una de les dues.
• Abans de lliurar l’examen assegureu-vos que:

– Heu respost les preguntes en fulls separats. !

– Heu posat el vostre nom i cognoms a tots els fulls.
– Heu indicat quin és el vostre grup.

Segon examen parcial. 9.00h. 15/01/2016

1. [20 punts] Considereu la funció f : R → R definida per:

0,
 x ≤ −1
f (x) = ax3 + bx, −1 < x < 2

11x − 16, x ≥ 2


(a) [10 punts] Trobeu el valor dels nombres reals a i b que fan que la funció f (x) sigui contı́nua.
(b) [10 punts] Calculeu la derivada per la dreta i per l’esquerra de la funció f (x) en el punt x = 2. És la
funció derivable en aquest punt?

Z +∞ Z +∞ Z R
sin(x)
dx = tan(x)dx = lim ...
0 cos(x) 0 R→+∞ 0
 2 
sin (x)
(sin2 (x)) =
ln(x)

Solució.

(a) La funció f (x) és una funció a trossos definida per una constant i dos polinomis. Per tant, es pot garantir
la continuı̈tat de la funció en els corresponents intervals oberts (−∞, 1), (−1, 2) i (2, +∞).
La funció, a més, serà contı́nua en els punts x = −1 i x = 2 si el valor de la funció en aquests punts
coincideix amb el valor del lı́mit.
En el primer cas, per exemple, tenim que
◦ f (−1) = 0
◦ lim f (x) = 0
x→−1−

◦ lim f (x) = −a − b
x→−1+

Per tant, una primera condició és que

−a − b = 0 ⇔ a + b = 0.

En el cas del punt x = 2, tenim que

 ◦ f (2) = 6
◦ lim− f (x) = 8a + 2b
x→2
◦ lim+ f (x) = 6
x→2

Per tant, la segona condició és que

8a + 2b = 6.

D’aquesta manera, tenim un sistema de dues equacions lineals amb dues incògnites. De la primera equació,
tenim que a = −b. Per tant, de la segona podem concloure que

−8b + 2b = 6 ⇔ −6b = 6 ⇔ b = −1.

Per tant, a = 1 i b = −1 .
• Calcularem les derivades laterals de la funció f (x) en el punt x = 2. En efecte,

0 f (x) − f (2) x3 − x − 6 (x − 2)(x2 + 2 x + 3)

f− (2) = lim− = lim− = lim−
x→2 x−2 x→2 x−2 x→2 x−2
2
= lim x + 2 x + 3 = 11
x→2−

0 f (x) − f (2) 11x − 16 − 6 11(x − 2)

f+ (2) = lim = lim = lim
x→2+ x−2 x→2 + x−2 x→2 + x−2
= lim+ 11 = 11
x→2

Per tant, la funció sı́ és derivable en x = 2 ja que

0 0
f− (2) = 11 = f+ (2).

Demostració alternativa: La funció és derivable en R \ {−1, 2} i la derivada val


0,
 x < −1
f 0 (x) = 3x2 − 1, −1 < x < 2

11, x > 2.


Per tant,
0
f− (2) = lim f 0 (x) = lim 3x2 − 1 = 11
x→2− x→2−
0 0
f+ (2) = lim+ f (x) = lim+ 11 = 11
x→2 x→2

i llavors, la funció sı́ és derivable en x = 2 ja que

0 0
f− (2) = 11 = f+ (2).

2. [20 punts] VERSIÓ A. Considereu la funció f : [−4, 6] ⊂ R → R definida per:


 sin(x) + 1, −4 ≤ x < 0

 x
f (x) = 1 − 2 , 0≤x<2
 2 1
e−(x−4) − , 2 ≤ x ≤ 6

e4
(a) [5 punts] Estudieu la derivabilitat de la funció f (x) en el seu domini de definició, tot sabent que la
0 4
funció és contı́nua en l’interval tancat [−4, 6] i, a més, f+ (2) = 4 .
e
(b) [5 punts] Calculeu els punts crı́tics de la funció f (x) en el seu domini de definició.
(c) [10 punts] Calculeu els extrems relatius i absoluts de la funció f (x) a l’interval [−4, 6]. Si ho necessiteu,
1
tingueu present que 1 − sin(4) ≈ 1.7568 i que 1 − 4 ≈ 0.9817.
e
Solució. La gràfica d’aquesta funció és:

(a) La funció f (x) és una funció definida a trossos on, a cada tros, la funció està definida per funcions
derivables. Per tant, es pot garantir la derivabilitat de la funció en els corresponents intervals oberts
(−4, 0), (0, 2) i (2, 6).
Cal estudiar, doncs, la derivabilitat de la funció ens els punts x = 0 i x = 2.
En el cas del primer punt, la funció serà derivable si les derivades laterals existeixen i són iguals. En
aquest cas tenim que:

0 f (x) − f (0) sin(x) + 1 − 1 sin(x)

f− (0) = lim− = lim− = lim− = 1,
x→0 x−0 x→0 x−0 x→0 x
0 f (x) − f (0) 1 − x2 − 1 1 1
f+ (0) = lim+ = lim+ = lim+ − = − .
x→0 x−0 x→0 x−0 x→0 2 2

Per tant, la funció no és derivable en el punt x = 0 ja que les derivades laterals són diferents.
En el cas del punt x = 2, donat que coneixem el valor de la derivada per la dreta, només cal calcular la
derivada per l’esquerra. En efecte,

0 f (x) − f (2) 1 − x2 − 0 − 1 (x − 2) 1
f− (2) = lim− = lim− = lim− 2 =− .
x→2 x−2 x→2 x−2 x→2 x−2 2
Per tant, la funció tampoc és derivable en el punt x = 2.
(b) Del resultat de l’apartat anterior, podem concloure que els punts x = 0 i x = 2 són punts crı́tics en ser
punts on la funció no és derivable. La resta de punts crı́tics seran punts on la funció tingui derivada zero.
◦ En relació al primer tros, corresponent a l’interval (−4, 0), considerem

f (x) = sin(x) + 1 ⇒ f 0 (x) = cos(x) = 0,

que té com a solucions els punts

π
+ πk, k ∈ Z.
2
De totes aquestes solucions, l’única dintre de l’interval (−4, 0) és x = − π2 .
◦ En relació al segon tros, corresponent a l’interval (0, 2), considerem
x 1
f (x) = 1 − ⇒ f 0 (x) = − ,
2 2
que no s’anul.la mai.
◦ En relació al tercer tros, corresponent a l’interval (2, 6), considerem
2 1 2
f (x) = e−(x−4) − ⇒ f 0 (x) = −2(x − 4)e−(x−4) = 0,
e4
que té com a única solució el punt x = 4 ∈ [2, 6].
 Per tant, el conjunt de punts crı́tics, de menor a major és:
π
− , 0, 2, 4.
2
(c) Donat que la funció és contı́nua en un interval tancat, el teorema de Weierstrass garanteix l’existència
d’un màxim i un mı́nim absoluts. Per trobar-lo, als quatre punts crı́tics, cal afegir els dos extrems de
l’interval, és a dir, x = −4 i x = 6, i avaluar tots els punts. En efecte,
x = −4, f (−4) = sin(−4) + 1 = 1 − sin(4) ≈ 1.7568
π  π  π
x=− ,f − = sin − + 1 = −1 + 1 = 0
2 2 2
x = 0, f (0) = 1
x = 2, f (2) = 0
1
x = 4, f (4) = 1 − ≈ 0.9817
e4
x = 6, f (6) = 0

De manera que, el màxim absolut s’assoleix en x = −4 i val 1 − sin(4) i els tres mı́nims absoluts
s’assoleixen en x = −π/2, x = 2 i x = 6 i valen 0.
Donada la continuı̈tat de la funció i la derivabilitat en els corresponents intervals oberts, els extrems
relatius poden deduir-se observant els valors anteriors. En efecte:
◦ En x = − π2 tenim un mı́nim relatiu ja que la funció abans decreix i després creix (i també és mı́nim
absolut).
◦ En x = 0 tenim un màxim relatiu ja que la funció abans creix i després decreix.
◦ En x = 2 tenim un mı́nim relatiu ja que la funció abans decreix i després creix (i també és mı́nim
absolut).
◦ En x = 4 tenim un màxim relatiu ja que la funció abans creix i després decreix.
Solució Alternativa.
(a) La funció f (x) és una funció definida a trossos on, a cada tros, la funció està definida per funcions
derivables. Per tant, es pot garantir la derivabilitat de la funció en els corresponents intervals oberts
(−4, 0), (0, 2) i (2, 6). A més


 cos(x), −4 < x < 0



f 0 (x) = − 1 , 0<x<2


 2
2

−2(x − 4)e−(x−4) , 2 < x < 6.


Cal estudiar, doncs, la derivabilitat de la funció ens els punts x = 0 i x = 2.

En el cas del primer punt, la funció serà derivable si les derivades laterals existeixen i són iguals. En
aquest cas tenim que:
0
f− (0) = lim− f 0 (x) = lim− cos(x) = 1,
x→0 x→0

0 1 1
f+ (0) = lim+ f 0 (x) = lim+ − =− .
x→0 x→0 2 2
Per tant, la funció no és derivable en el punt x = 0 ja que les derivades laterals són diferents.
En el cas del punt x = 2, tenim
0 1 1
f− (2) = lim− f 0 (x) = lim− − =−
x→2 x→2 2 2

0 2 4
f+ (2) = lim+ f 0 (x) = lim+ −2(x − 4)e−(x−4) = .
x→2 x→2 e4
Per tant, la funció tampoc és derivable en el punt x = 2.
(b) Els punts crı́tics seran punts on la funció tingui derivada zero.
◦ En relació al primer tros, corresponent a l’interval (−4, 0), considerem

f (x) = sin(x) + 1 ⇒ f 0 (x) = cos(x) = 0,

que té com a solucions els punts

π
+ πk, k ∈ Z.
2
De totes aquestes solucions, l’única dintre de l’interval (−4, 0) és x = − π2 .
◦ En relació al segon tros, corresponent a l’interval (0, 2), considerem
x 1
f (x) = 1 − ⇒ f 0 (x) = − ,
2 2
que no s’anul.la mai.
◦ En relació al tercer tros, corresponent a l’interval (2, 6), considerem
2 1 2
f (x) = e−(x−4) − 4
⇒ f 0 (x) = −2(x − 4)e−(x−4) = 0,
e
que té com a única solució el punt x = 4 ∈ (2, 6).
Per tant, el conjunt de punts crı́tics és:
π
− , 4.
2
Observeu que el punts x = 0 i x = 2 són punts de no derivabilitat i per tant possibles candidats a extrems
locals, que estudiarem en el següent apartat.
(c) Donat que la funció és contı́nua en un interval tancat i fitat, el teorema de Weierstrass garanteix l’existència
d’extrems absoluts. Per trobar-los, cal considerar dintre del interval [−4, 6] els següents punts:
◦ Punts de no derivabilitat, x = 0, x = 2
π
◦ Punts critics, x = − , x = 4
2
◦ Fronteres de l’interval, x = −4, x = 6
i avaluar la funció en tots els punts. En efecte,

x = −4, f (−4) = sin(−4) + 1 = 1 − sin(4) ≈ 1.7568

π  π  π
x=− ,f − = sin − + 1 = −1 + 1 = 0
2 2 2
x = 0, f (0) = 1
x = 2, f (2) = 0
1
x = 4, f (4) = 1 − ≈ 0.9817
e4
x = 6, f (6) = 0

De manera que, el màxim absolut s’assoleix en x = −4 i val 1 − sin(4) i els tres mı́nims absoluts
s’assoleixen en x = −π/2, x = 2 i x = 6 i valen 0.
Donada la continuı̈tat de la funció i la derivabilitat en els corresponents intervals oberts, els extrems
relatius poden deduir-se observant el signe de la derivada en els intervals que es creen. En efecte:
◦ En x = −4 tenim un màxim relatiu ja que la funció decreix (i també és màxim absolut).
◦ En x = − π2 tenim un mı́nim relatiu ja que la funció abans decreix i després creix (i també és mı́nim
absolut).
◦ En x = 0 tenim un màxim relatiu ja que la funció abans creix i després decreix.
 ◦ En x = 2 tenim un mı́nim relatiu ja que la funció abans decreix i després creix (i també és mı́nim
absolut).
◦ En x = 4 tenim un màxim relatiu ja que la funció abans creix i després decreix.
◦ En x = 6 tenim un mı́nim relatiu ja que la funció abans decreix.

2. [20 punts] VERSIÓ B. Al migdia, el vaixell A es troba a 10 milles nàutiques al nord del vaixell B. El vaixell
A navega contı́nuament cap al sud a 6 nusos (milles nàutiques per hora). El vaixell B navega contı́nuament cap
a l’est a 3 nusos.
(a) [5 punts] Si t = 0 al migdia, expresseu la distancia d entre tot dos vaixells com una funció de t.

(b) [10
√ punts] A quin hora es troben més a prop tot dos vaixells? Si ho necessiteu, tingueu present que
5 ≈ 2.24.
(c) [5 punts] Si la visibilitat durant tot el dia és de 4 milles nàutiques, els tripulants van poder veure l’altre
vaixell? Justifiqueu la vostra resposta.
Solució.

(a) Considerem que la posició del vaixell B, al migdia (t = 0), és l’origen de coordenades. Per tant, la posició
del vaixell A és (0, 10). A mesura que passa el temps, la posició del vaixell B és (3t, 0), mentres que la
posició del vaixell A és (0, 10 − 6t). D’aquesta manera, la distància entre els vaixells ve donada per la
fórmula:
p
d(t) = (3t)2 + (10 − 6t)2
p
= 45t2 − 120t + 100, t ≥ 0

Es pot notar que el polinomi p(t) = 45t2 − 120t + 100 és sempre estrictament positiu, de manera que
d(t) > 0.
(b) Per trobar un mı́nim de la funció anterior, podem fer servir la funció

D(t) = d2 (t) = 45t2 − 120t + 100.

Donat que D(t) = d2 (t), tenim que D0 (t) = 2d(t)d0 (t). A més, considerant que d(t) > 0, D0 (t) = 0 ⇔
d0 (t) = 0, de manera que els punts crı́tics que d(t) també són punts crı́tics de D(t).
Donat que D(t) és una funció contı́nua i derivable en tot R, els punts candidats a extrem són els extrems
de l’interval que considerem (en aquest cas només t = 0) i els punts on la derivada s’anul.la. Aquests són:
120 4
D0 (t) = 90t − 120 = 0 ⇒ 90t = 120 ⇒ t = = .
90 3

El fet que

45t2 − 120 + 100 = +∞

lim D(t) = lim
t→+∞ t→+∞

implica que no la funció no té màxim absolut.

D’altra banda, tenim que:
– D0 (1) = −30 < 0, el que implica que la funció és decreixent en l’interval (0, 4/3);
– D0 (2) = 30 > 0, el que implica que la funció és creixent en l’interval (4/3, +∞).
Això implica que t = 4/3 és un mı́nim relatiu. També es pot comprovar que D00 (t) = 90 > 0 per a tot
t ≥ 0, el que ratifica que t = 4/3 és un mı́nim relatiu.
4
Finalment, donat que D(4/3) = 20 < 100 = D(0), els vaixells es troben més a prop en t = , és a dir, a
3
les 13 : 20 hores.
 √
(c) No s’han pogut veure, ja que la mı́nima distància a la que han estat és d(4/3) = 2 5, que és superior a 4
milles nàutiques.

3. [20 punts] Considereu la funció f : (−∞, 1) ⊂ R → R definida per f (x) = ln(1 − x).
(a) [5 punts] Calculeu les quatre primeres derivades de f (x) i deduı̈u una expressió per a la derivada n-èsima.

(b) [10 punts] Calculeu el polinomi de Taylor de f (x) de grau 4 al voltant del punt a = 0.
(c) [5 punts] Determineu el grau n del polinomi de Taylor al voltant del punt a = 0 que permet aproximar
1
ln(0.5) amb un error més petit que . Quina és l’aproximació de ln(0.5) que s’obté utilitzant aquest
3
polinomi de Taylor.
Solució.

(a) Les quatre primeres derivades de la funció f (x) = ln(1 − x) són:

−1
f 0 (x) =
1−x
−1
f 00 (x) =
(1 − x)2
−2
f 000 (x) =
(1 − x)3
−3!
f (4) (x) =
(1 − x)4

Per tant, la derivada n-èsima seria:

−(n − 1)!
f (n) (x) =
(1 − x)n

(b) Fent servir les quatre derivades de l’apartat anterior, avaluades en el zero, ens permetrà calcular el polinomi
de Taylor. En efecte,

f (x) = ln(1 − x) ⇒ f (0) = 0

−1
f 0 (x) = ⇒ f 0 (0) = −1
1−x
−1
f 00 (x) = ⇒ f 00 (0) = −1
(1 − x)2
−2
f 000 (x) = ⇒ f 000 (0) = −2
(1 − x)3
−3!
f (4) (x) = ⇒ f (4) (0) = −3!
(1 − x)4

Aleshores,

f 00 (0) 2 f 000 (0) 3 f (4) (0) 4

Tf (x) = f (0) + f 0 (0)x + x + x + x
2 3! 4!
−1 2 −2 3 −3! 4
= 0 + (−1)x + x + x + x
2 3! 4!
1 1 1
= −x − x2 − x3 − x4
2 3 4
 1


(c) La fórmula del residu quan volem aproximar ln(0.5) = ln 1 − 2 pel polinomi de Taylor d’ordre n al
voltant del punt a = 0 ve donada per:
(n+1)
f (n+1) (ξ) 1
    
1 1
Rn = −0 , ξ ∈ 0,
2 (n + 1)! 2 2

−(n − 1)!
Donat que f (n) (ξ) = , el valor màxim en valor absolut s’assoleix quan el denominador és el més
(1 − ξ)n
petit possible, per a tots els valors de ξ ∈ (0, 1/2). Això passa quan ξ = 12 , de manera que

−n! −n!
|f (n+1) (ξ)| = <
n+1 = n!2
n+1
(1 − ξ)n+1 1 − 12

Per tant,
(n+1)
f (n+1) (ξ) 1 n!2n+1
  
1 1
Rn = −0 ≤ =
2 (n + 1)! 2 (n + 1)!2n+1 n+1

Aleshores, si volem que

 
1 1 1
Rn ≤ =
2 n+1 3
cal que n = 2.
Finalment, l’aproximació de ln(0.5) fent servir el polinomi de Taylor de grau n = 2 al voltant del punt
a = 0 és
1
Tf (0.5) = −0.5 − 0.52 = −0.625
2

4. [20 punts] Calculeu:

√
Z 4
Z q
(a) [3 punts] 2
x sin(x)dx (d) [3 punts] 4 − x dx, considerant el canvi
−4 √
de variable u = 4 − x.

(e) [4 punts] Sigui g : R → R una funció contı́nua

Z
(b) [3 punts] x10 ln(x) dx
Ri xtal2 que g(1) = 4. Definim
0
la funció f (x) =
0
t g(t)dt. Calculeu f (1).
Z 2
Z
1 1
(c) [3 punts] dx (f) [4 punts] p dx.
(x + 1)2 + 2 1 |x − 2|

Solució.

(a) La funció f (x) = x2 sin(x) és una funció senar, és a dir, f (x) = −f (−x), de manera que
Z 4
x2 sin(x)dx = 0.
−4

També es pot trobar una primitiva aplicant el mètode d’integració per parts dues vegades i aplicant,
aleshores, la regla de Barrow.
(b) Resoldrem la integral aplicant el mètode d’integració per parts, considerant les parts:
1
u = ln(x), du = dx
x
x11
dv = x10 , v=
11
 Aleshores,

x11 ln(x)
Z Z Z 10
10 x
x ln(x)dx = uv − vdu = − dx
11 11
x11 ln(x) x11
= − + C, C ∈ R
11 121 
11

x 1
= ln(x) − + C, C ∈ R.
11 11

(c) Aquesta integral és una integral de la forma ‘arctan’. Fem les següents transformacions:
Z Z 1 Z
1 2 1 1
dx = (x+1)2 +2
dx = 2 dx
(x + 1)2 + 2 2

x+1
2 √
2
+1
√ Z √1
√  
2 2 2 x+1
= 2 dx = arctan √ + C, C ∈ R.
2 2

x+1
√ +1 2
2

(d) Aquesta integral la calcularem aplicant el canvi de variable proposat:

√
u=4− x
1
du = − √ dx
2 x
√
de manera que dx = −2 xdu = −2(4 − u)du = (−8 + 2u)du. Aleshores
√ √ √ √

Z q Z Z Z  
4 − xdx = u(−8 + 2u)du = −8 u + 2u u du = −8u1/2 + 2u3/2 du
16 3/2 4 5/2
=− u + u + C, C ∈ R
3 5
16 √
3/2 4 √
5/2
=− 4− x + 4− x + C, C ∈ R
3 5

(e) La funció h(x) = x2 g(x) és contı́nua en ser producte de funcions contı́nues. Aleshores, gràcies al teorema
fonamental del càlcul (TFC), podem concloure que

f 0 (x) = h(x),

és a dir,

f 0 (x) = x2 g(x).

En particular,

f 0 (1) = 12 g(1) = 4.

(f) Aquesta integral és una integral impròpia de segona espècie ja que la funció no és fitada en l’interval
d’integració. En particular,
1
lim p dx = +∞.
x→2 |x − 2|

També és interessant reexpressar aquesta funció com a funció a trossos, per evitar tenir un valor absolut.
En efecte:
 1
1 √
 , x<2
= 2−x
p
|x − 2|  1
√ , x≥2
x−2
 Aleshores,
Z 2 Z 2−δ
1 1
√ dx = lim+ dx √
1 2−x δ→0 1 2−x
 √ 2−δ
= lim+ −2 2 − x 1
δ→0
 √ √ 
= lim+ −2 δ + 2 1
δ→0
= 2.

5. [20 punts]
(a) [10 punts] Calculeu l’àrea de la regió delimitada per les gràfiques de les paràboles f (x) = x2 + 1 i
g(x) = 3 − x2 i les rectes verticals x = −2 i x = 2. Dibuixeu primer aquesta regió, indicant els punts de
tall.
(b) [10 punts] Calculeu el volum del sòlid que es genera en fer girar, al voltant de l’eix d’abscisses, la regió
compresa entre f (x) = ex−4 i f (x) = 0 des de x = 2 fins x = 4.
Indicació: el volum de revolució generat en girar la funció f (x) al voltant de l’eix d’abscisses entre x = a
Rb
i x = b ve donat per la fórmula a π (f (x))2 dx.
Solució.
(a) En primer lloc, cal fer notar que volem trobar l’àrea d’una regió limitada per dues funcions contı́nues. En
segon lloc, buscarem els possibles punts de tall entres ambdues funcions tot resolent l’equació f (x) = g(x).
En efecte,
f (x) = g(x) ⇔ x2 + 1 = 3 − x2 ⇔ 2x2 = 2 ⇔ x2 = 1 ⇔ x = ±1
D’aquesta manera, aquests dos punts de tall, juntament amb les rectes verticals x = −2 i x = 2 ens
generen tres intervals, en els que cal saber quina funció està per sobre de l’altra. Les tres regions són:
◦ En la primera regió, és a dir, en l’interval (−2, −1), com que f (−2) = 5 > −1 = g(−2), la funció
f (x) està per sobre de la funció g(x).
◦ En la segona regió, és a dir, en l’interval (−1, 1), com que f (0) = 1 < 3 = g(0), la funció g(x) està
per sobre de la funció f (x).
◦ En la tercera regió, és a dir, en l’interval (1, 2), com que f (2) = 5 > −1 = g(2), la funció f (x) està
per sobre de la funció g(x).
Per tant, l’àrea de la regió limitada ve donada per la suma de les següents tres integrals definides:
Z −1 Z 1 Z 2
(f (x) − g(x)) dx + (g(x) − f (x)) dx + (f (x) − g(x)) dx.
−2 −1 1

La primera de les integrals és igual a

Z −1 Z −1  3 −1
2x 4 4 8
2x2 − 2 dx =


(f (x) − g(x)) dx = − 2x = + =
−2 −2 3 −2 3 3 3

La segona de les integrals és igual a

Z 1 1 1
2x3
Z 
2

4 4 8
(g(x) − f (x)) dx = −2x + 2 dx = − + 2x = + =
−1 −1 3 −1 3 3 3

L’última de les integrals és igual a

Z 2 Z 2  3 2
2x 4 4 8
2x2 − 2 dx =


(f (x) − g(x)) dx = − 2x = + =
1 1 3 1 3 3 3

Per tant, l’àrea demanada és 8/3 + 8/3 + 8/3 = 8.

Nota. És possible interpretar l’àrea demanada sense l’àrea limitada entre les paràboles entre els punts
x = −1 i x = 1. En aquest cas, l’àrea demanada seria 8/3 + 8/3 = 16/3.
 (b) El volum de revolució generat ve donat per la fórmula indicada. En efecte:
Z 4 Z 4

2   π h 2(x−4) i4 π
π ex−4 π e2(x−4) dx = 1 − e−4


dx = e =
2 2 2 2 2

Competència Genèrica (CG2). 9.00h. 15/01/2016

6. [100 punts] Classifiqueu el sistema d’equacions lineals

2x + y + v = −3
(p − 2)x − 6 = q
7x + y + u + v = 0
x + 2y − z + u + v = 0

segons els valors dels paràmetres p, q ∈ R.

Solució. La matriu ampliada associada al sistema d’equacions és

(x) (y) (z) (u) (v)

 
2 1 0 0 1 | −3
 
p − 2 0 0 0 0 | q + 6
(A|B) =  
 7 1 0 1 1 | 0 
 

1 2 −1 1 1 | 0

Cambiant l’ordre de les equacions i de les incògnites tenim.

(z) (u) (v) (y) (x)

 
Equació 4 −1 1 1 2 1 | 0
 
Equació 3 
 0 1 1 1 7 |  0
 = (A|B)
Equació 1  0 0 1 1 2 | −3 
 

Equació 2 0 0 0 0 p−2 | q+6

• Si p 6= 2 i ∀q ∈ R, el sistema es compatible indeterminat (infinites soluciones que formen una recta) amb
1 grau de llibertat, ja que rang(A|B) = rang(A) = 4 , però no és màxim (hi ha 5 incògnites).

• Si p = 2 i q 6= −6, el sistema es incompatible (no hi ha solució), ja que rang(A|B) = 4 6= 3 = rang(A).

• Si p = 2 i q = −6, el sistema compatible indeterminat (infinites soluciones que formen un pla) amb 2
graus de llibertat, ja que rang(A|B) = rang(A) = 3, però no és màxim (hi ha 5 incògnites).