Figures literaries:

L’autor utilitza repeticions que l’ajuden a vertebrar el poema. Hi trobem paraules repetides que
actuen com a mots clau que defineixen la postguerra: els adjectius trista i amarga, el substantiu
dol o el verb vetlar, que reflecteix la vigilància permanent imposada per la censura de la
dictadura. La combinació d’anàfores («aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles
cames tristes, l’estiró de la guerra») i paral·lelismes sintàctics («De dol sempre, de dol per a
tota la vida») ajuden a destacar aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta. També
aconsegueix aquest efecte amb l’encavalcament dels sintagmes en versos diferents, la qual
cosa desprén una expectativa d’allò que vindrà: «de dol vares rebre,/ al poble, la primera
Comunió», «mentre ella/ es menjava un pastís», «La pantalla oferia una Súnion/ d’una sal
exaltada». Altres figures retòriques que contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el
poeta, augmenten l’expressivitat de les paraules i mos-tren la complexitat del llenguatge poètic
d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa. En destaquem algunes com les metàfores, que amaguen
eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat («els llocs secrets», «la primera sang»),
el quiasme («de casa a la feina i de la feina a casa»); les exclamacions retòriques («Quina gana
de contemplar pel·lícules!»), o la sinècdoque amb què les cames, com en «No escric èglogues»,
evoquen el cos sencer de la dona, adolescent encara

Métrica

Té 37 versos que no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són
versos blancs. Ús de versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena.
Aquest tipus de métrica, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en
moltes composicions d’aquest llibre.

Valoració

Estellés aconsegueix, amb la seua poètica de la proximitat i quotidi-anitat, convertir-se en el

millor poeta de l’època fosca que li havia tocat viure. La seua obsessió per contar, el seu impuls
per escriure, la seua dedicació total a la seua llengua i a la seua literatura i també el seu
compromís amb el seu poble naix de les seues vivències en aquesta etapa. Vol retratar la
València que estima des dels records d’amor, però alhora retratar la tristesa per la repressió i el
silenci imposat de la postguerra. La seua veu poètica està marcada per la pena, que comparteix
amb tot el poble.