ÈPOCA D'AUGUST

Correspon al principat d'Octavi August, des del 31 a.C., quan assoleix el poder absolut,
fins a la seva mort (14 d.C.). Després d'un segle de guerres civils Octavi va donar als
romans una pau duradora a canvi de perdre les llibertats republicanes.
August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i
regenerar moralment els romans, que considerava enfonsats en una decadència moral
respecte als temps passats a causa de l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar
el seu orgull nacional, molt malmès després de tantes lluites fratricides.

En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment. En efecte, els poetes
Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenas, home riquíssim i
refinat, conseller de confiança i amic de l'emperador August. Mecenas va sostenir amb la
seva generositat els seus protegits, els quals es van poder dedicar així a escriure sense
problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil. Per aquest motiu -però sens
dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i Horaci van col·laborar-hi
de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. Menys vinculat a
l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar suport des de la seva Pàdua
natal.

En canvi els membres del cercle de Messala Corví -Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de
classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien menys
vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de
motius foscos.
La poesia llatina arriba al seu zènit. En canvi la prosa, tant l'oratòria com la historiografia,
no manté, amb l'excepció de Livi, l'esplendor atès a finals de la república sinó que
comença a patir la manca de llibertat d'expressió que, en major o menor mesura, sofrirà al
llarg del període imperial.
VIRGILI

VIRGILI, EL POETA NACIONAL

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu
pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill
a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb
les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers
de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de
la poesia bucòlica al segle III a. C.
Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu
programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir
viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent
obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.
Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter
eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva
manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el
Virginal, Parthenias.
Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va
dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per
inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada,
deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per
això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va
impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria
caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.
HORACI, EL POETA TRANQUIL

Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família
humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill,
primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol
dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos.

Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser
confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a
funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. A més d'una profunda amistat,
Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de
regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint.

Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser
secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser
enterrat al seu costat.
Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls:
•Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i
escèptic d'Horaci fa que, malgrat la desil·lusió que sent després de Filipos i el
malestar de veure's obligat a viure d'un càrrec de funcionari, la crítica a la societat
present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi
predomini més la burla amable que no l'atac virulent. S'hi compara amb Lucili, el
precedent llatí en el gènere satíric.
•Epodes (Epodes) : recull de 17 poemes, que representen la transició entre la
poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes
líriques de tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en
el camp.
•Odes (Carmina) : aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre
llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat que va ser poc comprès
en el moment de la seva publicació. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l'èxit
literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de
la lírica grega, sobretot Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt
variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats:
• odes d'amor: dedicades a diverses dones
imaginàries o referents a relacions
superficials que va tenir.
• odes filosòfiques: tot i que també s'hi
observa influència estoica, la major part
expressen idees epicúries -la felicitat es
troba si hom renuncia a l'ambició i als
excessos i es conforma amb una mitjania
d'or (aurea mediocritas), amb un plaer
moderat; cal viure el present perquè la vida
 és curta (carpe diem).
• odes romanes: de tema patriòtic, exalten
Roma i August en sintonia amb els
objectius del príncep de restauració de la
concòrdia ciutadana i els valors morals
tradicionals.

•Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes

adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic,
que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat.
Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa
és l'Epístola als Pisons o Art poètica.
A més cal esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August
per ser cantat públicament.
El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció
tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada
elaboració dels seus poemes. En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment
d'un Virgili i amaga les seves emocions rere la ironia. En general resulta fred, sobretot en
les odes d'amor. Les seves millors composicions són filosòfiques i hi reconeix
explícitament la influència d'Epicur quan es descriu així:
Me pinguem et nitidum bene curata cute uises,
cum ridere uoles Epicuri de grege porcus.
"Quan vulguis riure, vine'm a veure, que estic gras i lluent i amb la pell ben cuidada com
un porc del ramat d'Epicur" (Epístoles, I, 4)
OVIDI, EL POETA FÀCIL

Es coneix bé la vida d'Ovidi perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes (Tristia, 4,
10). Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 a. C. en una família
benestant de la classe eqüestre.

Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seva formació amb un llarg viatge pel món
hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va
abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seva folgada
situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes
com Virgili o Horaci.

Va freqüentar el cercle de Messala Corví. Després de divorciar-se dues vegades va

trobar la felicitat conjugal amb la seva tercera esposa. La seva obra és un reflex fidel de la
vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte una figura destacada.
Successivament es dedica a diversos gèneres poètics:
•Poesia elegíaca d'amor
• Amors (Amores)
• Heroides (Heroides)

•Poesia didàctica d'amor

• Art amatòria (Ars amatoria)
• Remeis d'amor (Remedia amoris)
• Cosmètics per a la cara de la dona
(Medicamina faciei feminae)

•Poesia èpica
• Metamorfosis (Metamorphosis)

•Poesia didàctica patriòtica

• Fastos (Fasti)

•Poesia elegíaca d'exili:

• Tristes
• Pòntiques.

L'any 8 d. C. August condemna Ovidi a l'exili, l'obliga a abandonar Roma i a viure

desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança,
Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica
les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos
moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els
valors morals propugnats pel príncep, però sobre el error comès pel poeta s'han formulat
multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia,
la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò
que  és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa
llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol,
sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus
interessos. De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un
gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies doloroses.

Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un
temps, al 17 dC.,  la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis, i l'impedirà acabar
les Pòntiques

LIVI
LA HISTORIOGRAFIA AUGÚSTEA: LIVI

Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i
hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però
sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de
quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació
de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva
època. Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament
una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos
grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de
gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no
pas l'obra sencera.
Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva
independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el
programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat
de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma
ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el
centre del món. El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la
bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.
Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la
seva obra:      
•Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i
va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una
incomprensió del funcionament del govern de Roma.
•Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs,
no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors
anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir
 diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense
motius aparents.
•No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els
fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a
partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix
com a model de perfídia.
Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com
pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels
protagonistes dels esdeveniments.
Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables,
les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és
la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional
d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica
o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.