A partir de DIÀLEGS de

Roland Dubillard
Direcció: Ester Nadal

Alumnes del grup 2.1 Col·legi de Teatre de Barcelona

SINOPSI

Per un grup d‟actors que representaven “Diàlegs” de Roland Dubillard, el temps es

converteix en una circumferència on el passat, present i futur es recicla a cada instant
per ser viscut i reviscut. Fins on es transgrediria el text, l‟obra, els personatges i els
propis actors?

Quina diferència hi hauria a partir d‟aquell moment entre la realitat, els somnis i els
records? Estar desperts, adormits; ser, no ser; avui, ahir. És a dir, el temps. I què és el
temps? No és una altra cosa que l‟espai entre els nostres records, retinguts en la
memòria.

I què és la memòria, sinó la possibilitat de reviure temps passats, temps on érem,

temps on somiàvem que seriem, temps on vivíem.

L’ESPECTACLE

NON TEMPUS FUGIT, no pretén una altra cosa que ser un espectacle de creació i
investigació, per un grup d‟estudiants d‟art dramàtic.

Sota el filtre i, alhora, calidoscopi de l‟Ester Nadal i desprès de dos anys de feina
conjunta, els uns al costat dels altres, la força de l‟obra radica en l‟energia col·lectiva
del grup, d‟aquí que sigui un espectacle on els 21 actors romanen a l‟escenari en tot
moment.

NON TEMPUS FUGIT és un creació de laboratori teatral d‟un reactant directiu amb 21
elements personals.

.
1. LA BUTXACA I LA MÀ Barbara Tobella / Carla Torres

2. WELCOME TO BURLESQUE Pau Gómez / Grup 2.1

3. MATRIMONIS Alejandro Martínez / Victor León

4. ALTERCAT Adrià Mas / Elisabet Grané

5. MAREA PUJANT Júlia Torres / Nuria Vilahur

6. L'ARBRE DE NADAL Cristina Prunell / Patricia Violan

7. LA CONFESSIÓ Marc Albella / Alejandro Martínez

8. NOSTALGIA Paula Aresté / Yudier Andrés Zapata

9. LA PLUJA Laura Carbonell / Pau Gómez

10. EL COMPTAGOTES Judit Mas / Edu Roig

11. MÚSICA D'ARMARI Carlos Briones / Elba Romero

12. SOMNI D'EN JORDI Sergi de la Fuente / Carlos Serrano

1. LA BUTXACA I LA MÀ

1.- Renoi, quantes nous que té, oi?

2.- La butxaca plena.

1.- Ja ho val! No se les acabarà mai. Té una butxaca ben grossa!

2.- És una butxaca en forma d'acordió.

1.- O sigui que vostè es vesteix de forma pràctica. A quina modista va?

2.- A Can Marró, perquè pels tratjos és el color que més m'agrada. Et pots refregar amb el que
vulguis i ningú no se n'adona. Però només és el tratjo el que em faig fer a can Marró. Les
butxaques sempre me les faig fer després per un especialista. Miri: una butxaca per a cada
cosa, no n'hi ha cap d'igual. Una butxaca per la mà dreta, una butxaca per la mà esquerra, i
ni pensar en posar la mà dreta dins la butxaca de la mà esquerra, impossible.

1.- Home, es clar, o es torça en espiral o es posa dins els pantalons a l'inversa.

2.- No em faci riure. Ni que em posi a l'inversa dins els pantalons la mà dreta no em pot entrar
dins la butxaca esquerra. Ni que hi volgués posar una taronja no hi entraria. Són butxaques
a mida. Per dintre són fetes com guants.

1.- I què?

2.- Doncs que és com si jo volgués posar la mà dreta dins un guant de l'esquerra, que no pot
ser.

1.- I perquè. Que no té les dues mans iguals?

2.- Però que diu! “ Si tinc les dues mans iguals”! Les meves mans són iguals que les seves.
Miri: Si no les veiéssim alhora podríem pensar que l'una és l'altra. Ja veu si s'assemblen.

1.- Doncs si s'assemblen tant, bé es deurien poder posar al mateix guant.

2.- És veritat. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. A veure, ensenyi‟m les seves.

1.- En el meu cas no és igual, perquè jo porto butxaques normals (de can Butxaca) i hi puc
posar el que sigui. Per a mi no seria cap problema que les meves mans no fossin iguals.
Fins i tot em podria posar els pantalons a l'inrevés i tot.

2.- Doncs sap que li dic, que això de les mans enganya. Tens d‟impressió aquesta, que
s'assemblen i fins i tot ves quin maldecap ens portaria de dir-ne les diferències, i tot de
cop...

1.- Sobretot el que tenen de diferent la mà dreta i la mà esquerra és que no estan situades al
mateix lloc.
2.- Això és veritat. Però encara li diré més, el que passa és que en realitat “elles” fan veure que
s'assemblen. Fixi-s‟hi bé.

1.- Doncs si que té raó. Ho fan veure. Segons vostè, quina creu que imita l'altra?

2.- Vagi a saber. Deu ser la més jove que imita la més vella.

1.- Pot comptar. Les meves, de mans, tenen la mateixa edat.

2.- I quants anys tenen?

1.- Els mateixos que jo.

2.- En tot cas, les seves mans són com les meves : s'imiten molt malament.

1.- Si. Més aviat es tractaria del contrari d'una imitació. Perquè com més me les miro, més
trobo que són diferents. Fins al punt que crec que no hi ha res de més diferent de la meva
mà dreta que la meva mà esquerra.

2.- És ben senzill, entre les dues només hi ha que diferències. Fins i tot trobo que és un èxit
d'arribar a “dissemblar-se” fins aquest punt.

1.- Vol dir que no ho fan expressament?

2.- Segurament. Una mà es deu haver dit: no m'haig d'assemblar en res a l'altra mà i ha pres
justament el camí contrari.

1.- Si. És veritat. Com a mitjà per arribar a assemblar-se, no és cap bestiesa això. O sigui que
no hi ha res que s'assembli tant a una cosa com el contrari d'aquesta cosa.

2.- Si. Ja veu tot el que podem aprendre pel fet de ser “bimans”. Només ens cal mirar-nos les
mans per adonar-nos que l'esperit de contradicció és ben capaç, en el fons, d'obtenir bons
resultats.

1.- Per exemple, fixi's que la seva mà dreta s'assembla molt més a la meva mà dreta que la
meva mà esquerra.

2.- I és per això que cal ser dos per donar-se la mà. Les seves dues mans totes soles no se‟ls
hi hauria ocorregut mai de donar-se la mà.

1.- No podrien! Miri: no van bé. No lliguen l'una amb l'altra.

2.- I això encara és un altre aprenentatge. Si Déu lo Pare hagués volgut fer-nos comprendre
que cal que ens donem les mans els uns amb els altres ho hauria fet així. Perquè no sé si a
vostè li passa com a mi, però a mi, només de provar de donar-me la mà em ve com una
necessitat de mà dreta dins una mà dreta.

1.- Doncs, miri, aquí té la meva..

2.- Hola, què tal? Com anem?

1.- Anar fent, i vostè?

2.- Si. Potser és una tonteria de dir-nos això.

1.- És un reflexe. Deu haver sigut així que va néixer entre els homes la vida de societat. Com
que no es podien donar la mà cadascú a casa seva, se‟ls va ocórrer de donar-se la mà entre
ells i aleshores fatalment, van començar a dir-se: Hola, què tal. A partir d'aquest moment
varen començar a parlar. S'havia trencat el glaç. (joc de mans)

2.- Que si, que si! I només li podia passar al gènere humà, precisament! Perquè almenys
s'havien de tenir dues mans, que per exemple no tenien els elefants, que per altra banda es
veu que són tant intel·ligents...

1.- Es que amb els elefants hi ha un factor important que juga, és la trompa.

2.- I tant!... I a més calia que no se'n tinguessin més de dues, de mans. Perquè fixi's amb els
micos, que en tenen quatre, oi? Res no els priva de donar-se ells tot sols la mà dreta amb
l'altra mà dreta, la del peu. Resultat, que els micos han sigut micos i no saben ben res de la
vida social. En canvi nosaltres no ens hem quedat com els micos perquè no tenim peus.

1.- Com que “no tenim peus!” Permeti'm que li digui que si que en tenim. Provi de mirar per
terra i veurà que per allí hi són.

2.- És veritat! Segurs i al seu lloc. Dins les sabates.

1.- I tant! Sacrificats, en un sentit. Perquè no deu pas ser gaire divertit de ser un peu. Si hem de
parlar de la sabata com a confort, podem dir que no és comparable a un guant. O una
butxaca.

2.- Pobres peus, que mai ens posem a la butxaaca...! Que mai no es donen... el peu! Que
llunys que són de nosaltres...!

1.- No hi ha res de mi que estigui més lluny que els meus peus. Quina tristesa en el seu exili...

2.- I en canvi, és damunt d'ells que reposa el gènere humà, és a ells a qui devem de ser millor
que els micos, és perquè els nostres peus són oprimits que nosaltres tenim les mans lliures!

1.- I el cap! Lliure. Perquè al capdavall, els micos, que podien semblar més dotats que
nosaltres per un exercici així, no són pas precisament ells els qui toquen el piano a quatre
mans; som nosaltres.

2.- De tota manera caldrà que demani al meu especialista si em pot fer butxaques per peus.

1.- “Qui va amb els peus a la butxaca, pot arribar a pensar que camina, mentre que, sense ni a
donar-se'n, s'arrossega”.

2.- Que què?

1.- És un refrany del folklore dels coixos de totes dues cames.

2.- En fi tot plegat per dir-li que pel que fa a les nous, no ens morirem de gana, a la meva
butxaca per les nous no hi cabria ni una avellana, de plena que és.

1.- I miri que en té de butxaques, vostè!

2.- I encara en tinc més que vostè no pot veure. En tinc de secretes. Per exemple, tinc, no sé
on, una butxaca per cors.

1.- I hi té cors, a dins?

2.- Ara com ara, no n'hi tinc gaires. No se'n troben. A la butxaca de cors només hi tinc un cor,
però cal dir que és més aviat pesant.

1.- És el cor de qui?

2.- És el meu cor.

1.- I aquesta butxaca per a què és...?

2.- És una butxaca per a butxaques. Aquí hi guardo totes les butxaques que no faig servir.

1.- I què més té com a butxaca secreta?

2.- La gran...

1.- La gran?

2.- La gran butxaca. La “meva” butxaca, la “seva” butxaca. La “nostra” butxaca, vés!

1.- Home, si és tan gran, bé l‟hauríem de veure, aquesta.

2.- És que vostè no mira on cal.

1.- I doncs, on és aquesta gran butxaca?

2.- No ho sé, on és. Però sàpiga que tots hi som dins.

2. WELCOME TO BURLESQUE (BSO Welcome to Burlesque)
Show a little more,
Show a little less,
Add a little smoke,
Welcome to Burlesque.
Everything you dream of,
but never can possess,
nothing's what it seems,
welcome to Burlesque.
Oh, everyone is buying,
put your money in my hand,
if you got a little extra,
well, give it to the band.
You may not be guilty,
but you're ready to confess,
tell me what you need,
welcome to Burlesque.
You can dream of cocoa,
do it at your risk,
the triplets grant you mercy,
but not your every wish.
Yes, it keeps you guessing,
so cool and statuesque,
"Behave yourself" says Georgia,
Welcome to Burlesque.
Oh, everyone is buying,
put your money in my hand,
if you want a little extra,
well, you know where I am.
Something very dark,
is playing with your mind,
it's not the end of days,
just a bump and grind.
Show a little more,
show a little less,
add a little smoke,
welcome to Burlesque
3. MATRIMONIS

2.- Per ser famosos, no cal pas trencar-s‟hi més al cap. Què en pensa, vostè?

1.- No, em sembla que no.

2.- I després ens separem, i després jo, si a vostè no li fa res, dono la volta al món.

1.- Si, a cavall.

2.- No, a cavall no. No suporto d'anar a cavall

1.- si és així...

2.- I a més, els cavalls tampoc no em suporten.

1.- què els hi ha fet?

2.- Res. No som iguals.

1.- De tota manera la volta al món,oi...... I al capdavall no,sap?em sembla que no.

2.- Va bé, doncs no ens casem.

1.- No.

2.- Doncs trobi una altra manera per a fer que als diaris parlin de nosaltres!

1.- Què sé,jo. Potser podríem fer un segrest....

2.- Un avió?

1.- No,segrestar un menor, per exemple.

2.- De menors ja no en queden.

1.- Doncs podríem segrestar un autobús. El 68 no passa pas gaire lluny.

2.- No veig gens clar què en trauríem de fer-li canviar el final. Aquí a un altra lloc, un final és un
final.

1.- Jo el que provaria és de travessar alguna caso damunt un matalàs inflable: el Montseny, per
exemple.

2.- Ja ho vaig provar, jo. I no vaig pas sortir als diaris.

1.- En tot cas, el que és segur és que amb vostè jo no m'hi vull casar.

2.- Ja em dirà al perquè.

1.- Primer perquè no som del mateix sexe. Vull dir del sexe que cal tenint e compte l'altre.

2.- Si, però podríem dir que no ens n'hem adonat. Es això el que interessa als diaris. I a mes,
vostè, al mateix temps seria campió de salt de perxa, i jo seria príncep hereu d'un país
limítrof.
1.- Abans m'havia dit que seria capità de dirigible.

2.- Es massa cridaner. De seguida demanarien de fer-me fotografies al volant del meu dirigible,
i fins i tot hauria de tenir una petita flota de dirigibles, i el problema és que no en tinc cap.

1-Fins aquí no hi ha cap problema, recordi que li vaig dir que la meva cosina Paulina estaria
encantada de deixar-li el seu dirigible. L'únic problema és que s‟hauria de tornar inflar.

2.- De quin any és, al seu dirigible?

1.- 1900.... 192...

2.- Li petarà als morros aquest dirigible, a la seva cosina.

1.- I a més no és pas això el que li vull dir: no,ni que sigui príncep hereu d'un país limítrof, no
em vull casa amb vostè. Per comença perquè no m'agrada prou....

2.- Ens divorciaríem de seguida!

1-....i a més digui el que vulgui, això pot fer malpensar.

2.- Però ens divorciem de seguida! I jo faré la volta al món per oblidar-lo!

1.- I la meva dona què dirà si vostè i jo ens divorciem? La meva dona està en contra del divorci.

2.- Evidentment, caldria que per començar es divorciessin vostès dos.

1.- Si, però li dic que està en contra del divorci.

2.- I la meva també.

(Soroll d'insecte i motoreta,llunyà)

2.- I això què és?

1.- Són els mosquits.

2.- Als mosquits?

1.- Si. He organitzat una cursa de mosquits pel damunt del Llobregat aquesta tarda, per veure
si parlen de mi.

2.- Per veure si parla qui, de vostè?

1.- No ho sé.

2.- Sempre estem amb el mateix problema..

1.- De vegades penso que potser seria millor que parlés de mi jo tot sol.

2.- No en trauria res.

1.- Depèn. Si em fes fotos....

2.- Té una anca més alta que l'altra! I a més, és igual, no és pas prou interessant vostè perquè
algú perdi el temps a parlar-ne.

1-Si! jo. Jo parlo força bé de mi per a ser interessant.

2.- I si ara el matés, així, de cop, vol dir que no....

1-Parlarien de mi, els diaris?

2.- Si.

1.- Si. Però és clar, si vol que li sigui franc, m'estimo més casar-me amb vostè, saltar a la
perxa.

2.- Ah!

1.- I fins i tot m‟estimo més que no en parlin de mi, els diaris.

2.- Doncs després no es queixi si els diaris s'estimen més parlar d'una altra cosa.

1.- Un dia o altre en parlaran,si no parem de fer el que fem.

4. ALTERCAT

1.- Sóc català jo, senyor meu!

2.- I jo també, senyor meu, sóc català!

1.- No deu pas fer gaire!

2.- Més que vostè, senyor

1.- Jo, senyor?

2.- Amb la cara que fa, no cal pas anar a buscar massa lluny d'on ve, vostè, senyor!

1.- I això, senyor, això! Què és, això? Li diu alguna cosa això?

2.- Apa aquí! Mireu-lo com s'estarrufa! Com si fos una prova, això!

1.- Senyor, vostè no té cap dret d'insultar la nació catalana, en el que hi ha de més sagrat,

vostè que ni sap que és, pobre xarnego!

2.- És una medalla! Que es pensa que no sé que és, una medalla? Amb les quatre barres

i el que penja, sí, sí i sí! I què prova, això?

1.- Que soc un català, senyor, i que tinc dret a parlar aquí, i que vostè, a callar!

2.- Però, però, però...

1.- I res de però, però , però!

2.-Però, però, però, jo també tinc una medalla, amb les quatre barres! Esperi que ara ho

veurà si no en tinc una, i a veure quina de les dues val més!

1.- Ah, fa goig, la seva medalla! Ja en pot ben parlar, ja!

2.- A veure, si no! És la mateixa que la seva!

1.- La mateixa! I encara té la barra de pretendre que és la mateixa! Compari, senyor, compari!

2.- Doncs quan vulgui!

1.- I no hi veu cap diferència, eh?

2.- doncs, persónalment, no en veig cap. I miri que m'hi esforço, senyor... segurament que

dec ser imbècil, però no veig cap diferència entre la seva medalla i la meva.

1.- Vergonya li hauria de fer, senyor, de portar unes quatre barres tan brutes! Això no som les
quatre barres, és ronya, així!

2.- Ronya!
1.- És la vergonya de la nació sencera, vostè! S'hauria d'afusellar senyor meu, els individus que
gosen condecorar gent tan porca! No es donen condecoracions a la gent que no són
capaços d'esdevenir gent condecorada!

2.- La meva creu de Sant Jordi, senyor...

1.- La seva creu de Sant Jordi senyor, no resplendeix com cal. Miri la meva i s'adonarà del

que és un creu de Sant Jordi realment lluent!

2.- Realment, senyor, per obtenir una creu de Sant Jordi tan lluent deu haver hagut d'untar

algú!

1.- Dins quin fang l'ha arreplegat vostè, la seva?

2.- Vaig ser ala “caputxinada”, jo, senyor!

1.- I què?

2.- I què? Doncs que jo sé molts que no hi eren a la caputxinada, senyor meu.

1.- A la caputxinada?

2.- I doncs! No m'ho pot pas negar! Va ser un moment històric aquell!

1.- I qui és que no hi era, a la caputxinada, si li plau?

2.- Molts botiflers, senyor!

1.- Senyor, li prego que no m'insulti!

2.- No estic insultant ningú, senyor, intento de recordar un fet! I si no li agrada s'hi posa
fulles!

1.- Li prego de no tractar-me de botifler, senyor! Jo no sóc pas més butifler que vostè!

2.- Jo li prego que no m'insulti, senyor!

1.- És vostè que em tracta de botifler!

2.- No, si vostè no és pas un botifler, un carcamal, és vostè!

1.- Senyor sàpiga que l'han vist! Vist! No intenti de canviar de conversa, ben vist,l'hem vist!
Aquella senyora l'ha vist, el senyor l'ha vist, tothom l'ha vist!

2.- Ningú no ha vist res de res, senyor, perquè la sala era a les fosques!

1.- És justament això el que se li retreu, senyor, que s'aprofiti que s'és a les fosques per deixar
anar lliurament el seu mal gust llardós!

2.- Jo!

1.- Si, vostè! I a més acompanyi‟m als mossos d'esquadra!

2.- Senyor meu, vol tenir la gosadia de repetir davant aquestes noietes el que acaba de
insinuar!...

(girat)

Senyor, em vol fer de testimoni?

1.-Aquets estrangers, si se‟ls deixes fer, aviat ho tindríem arreglat, ja no podríem anar més al
cinema.

2.- Senyor em dic Figasola, Joana Figasola. El meu pare i la meva mare són de Vic . Som
catalans de pares a fills des de la guerra dels segadors, senyor, i ara li dono l'ordre
d'explicar-se vostè.

1.- Català, eh? Català! Doncs sap què li dic, que no m'estranya! Té tot el que li cal per ser-ho:
la covardia, la deixadesa, la lubricitat! Ah, és ben bonica Catalunya! Ah, són nets, els
catalans! Només l'hem de mira aquesta cara de pixatinters que fa! El perfecte català mitjà,
oi? Fa pudor de vi des de deu metres. El bon catalanet, abans d'anar al cinema ha de beure!

2.-El bon catalanet, senyor, sap que li diu, el bon catalanet?

1.- Digui-ho, que ho sabrem? Segur que ho he endevinat, només en veure-li aquesta cara de
mitja-borilla.

2.- El bon catalanet li diu que: Visca Catalunya!, senyor. Si senyor sóc un pixatinters.

1.- I jo també, senyor!

2.- I no en tinc pas vergonya! Senyor.

1.- Ni jo tampoc!

2.- Em guanyo la vida honestament, i la de la meva dona i la dels meus fills, que són dos.

(girant-se)

Vine, reina, porta‟ls que els pugui veure tothom.

1.- Jo també, senyor, tinc una dona i la parelleta. (girant-se) Vinga, veniu cap aquí, que hi feu
allà baix! I precisament per això, senyor no el perdo de vista! L'he vist, senyor! L'he vist
asseure‟s a la butaca de la meva fill a les fosques! A la mateixa butaca, durant tota la
pel·lícula!

2.- Podria ser , senyor. No me n'he adonat. I si això l'hagués molestat espero que m'ho hauria
dit. Només que, ja ho veu, ella tampoc no se n'ha adonat. Només vostè se n'ha adonat,
senyor. Perquè és ben bé com tots els catalans, vostè!...

1.- Jo, senyor?

2.- Per tot arreu hi veu el vici. Només pensa en això!

1.- Ah! Ara si que em fa riure. Ah! Ah! Ah!

2.- I a més , ja veu que ara arriben els mossos d'esquadra!

1.- Ah! Doncs si que va bé. Escolti, senyor mosso!

2.- Mosso d'esquadra!

(Surten cridant això)

5. MAREA PUJANT

1.- Té, la lluna plena que torna.

2.- Encara li fotré un cop de peu si segueix així.

1.- Què li passa, he? Què li hem fet perquè no pari d‟emprenyar?

2.- Per a mi que fa publicitat.

1.- Vol dir? Doncs és una publicitat ben dolenta, perquè no se sap pas què anuncia.

2.- I a més, si fa publicitat, raó de més per fotre-li unes quantes puntades de peu.

1.- I tant! Ja ho crec que si!

2.- Es clar que també podria ser que el que pretengui sigui precisament això, que li fotin
puntades de peu. Potser és un anunci d‟una marca de pilotes de futbol.

1.- Doncs sap què li dic? Que m‟hauràn de donar diners a sobre si pretenen que em compri una
pilota de futbol com aquesta! Una pilota que no para de desinflar-se!

2.- En això té raó. Potser és un anunci per una marca de manxes de bicicleta.

1.- Doncs és un anunci ben dolent! Perquè una manxa de bicicleta que em fa venir ganes de
fotre-li puntades de peu, per a mi, només prova que és una manxa que no val res. Jo no me
la compro. M‟estimo més inflar-me els pneumàtics bufant.

2.- Au, vingui, no ens hi podem pas quedar aquí.

1.- Ah no, no ens hi quedarem pas aquí. Amb aquesta lluna plena que encara ens caurà sobre.
I sense res a veure al voltant!

2.- Jo, si ens quedem aquí, em tornaré boja.

1.- Apa-li, marxem.

2.- Marxem.

1.- Si. I no és pas que sigui temptador de marxar així, a les fosques.

2.- Ja ho pot ben dir. I més quan encara ens queda una bona caminada per fer.

1.- Potser faríem més ben fet d‟esperar.

2.- Esperar què?

1.- Que la marea baixi.

2.- Si, si estiguéssim segurs que baixarà. Però ja fa una hora que estem aquí damunt aquesta
mena merdeta de roca que cada vegada es va tornant més petita. Qui ens diu que encara
no pujarà més, la marea, i que aleshores estarem ben arreglades per haver esperat.
1.- Oh, doncs en aquest moment encara serem a temps de marxar.

2.- Això és veritat. Sap nedar vostè?

1.- Si. I a més la mar està tan quieta... No hi ha ni una onada.

2.- Això no priva. Jo no he nedat mai a les fosques.

1.- L‟essencial és que sàpiga nedar dins l‟aigua.

2.- Si, el que passa és que trobo que ja és prou emprenyador d‟haver de nedar dins l‟aigua que
només falta que a més a més ho haguem de fer a les fosques.

1.- Vol dir que costa més?

2.- Em fa por que si. Segur que deu ser més espessa.

1.- Ah, doncs deus flotar més fàcilment. Per començar dins el mar ja flotes més bé que dins
l‟aigua dolça perquè hi ha la sal. O sigui que a les fosques a més a més, ja deus flotar tot
sol.

2.- Si, però per avançar ja és una altra història. I a més qui li ha dit que la foscor és com la sal?
Potser no es fon dins l‟aigua, la foscor, podria ser que només s‟hi barregés, com la sorra. Ho
ha provat mai vostè de nedar dins d‟arenes movedisses.

1.- No, no he gosat. Es veu que és tant i tant perillós.

2.- Ja li ben juro que és perillós.

1.- Si, però és un cas especial. El que és perillós de les arenes movedisses és que són
ambigues. No saps com t‟ho has de fer, si hi has de caminar per sobre o nedar-hi per dins, i
vet aquí que dubtes, i al capdavall no fas ni l‟una cosa ni l‟altre, i perds el cap i enlloc de
caminar o nedar t‟enfonses.

2.- Ja hi som, ens haurem d‟alçar, noto que la marea ja em puja fins al dallonses.

1.- Quina mena d‟impressió fa? És fresquet?

2.- Mentre sigui fresquet com a impressió encara com aquell. Però quan siguem nosaltres… ja
ho veurà d‟aquí a un moment, nosaltres també estarem ben frescos. I li ben juro que no serà
pas gents divertit.

1.- Oh, no serà pas la primera vegada que morim al mar.

2.- L‟última vegada teníem un vaixell, almenys era més confortable, per a morir.

1.- En tot cas, es deu haver adonat que en Jordi no s‟ha presentat.

2.- Ja li vaig dir que quan quedes amb en Jordi, no te‟n pots pas fiar. Diu: „‟vinga, que riurem‟‟, i
hi ha vegades que és veritat, es presenta i et fots un fart de riure. Però hi ha vegades que
del fart de riure només se n‟aprofita ell. Estic segur que en aquest moment se‟l fot un fart de
 riure, aquest en Jordi, segur que s‟ha instal·lat a la punta de l‟escullera amb les ulleres de
llarga vista i es pixa només de veure la cara de fotem

1.- Doncs faci una altre cara, cap de cony, somrigui (2 riu) ja era hora. M‟agrada més veure‟l
així. Va bé de riure quan no en tens ganes.

2.- Ric per culpa de les bombolletes que em pugen per l‟esquena. Em fan pessigolles. Ja no
riuré gaire. L‟aigua ja m‟arriba al cap. Glup, glup.

1.- Ah si? Ah, doncs mira! Si ho vol saber, a mi també.

2.- Quina merda, doncs. Glugluglu.

1.- I a més cregui‟m, no val pas la pena d‟anar dient tota l‟estona glugluglu, amb el pretexte que
ja té el cap sota l‟aigua, es convencional el que diu. Perquè no diu „Ai las‟! pel mateix preu?

2.- Dic glugluglu, perquè el pare i la mare em van ensenyar que quan tens el cap sota l‟aigua
has de dir: glugluglu. M‟agrada de continuar sent civilitzada.

1.- Té raó. Com que és segur que ens hem d‟ofegar, almenys fem-ho civilitzadament.
Glugluglu.

2.- Glugluglu.

1.- Glugluglu…
6. L’ARBRE DE NADAL

(El menjador de 1. Un avet l‟omple del tot.)

1.- Oh, no,no, no se‟n sortirà pas, així. S‟ha de posar estirada a terra i arrossegar-se. No tingui
manies, el terra és net.

2.- Per estirar-me a terra, primer haig de sortir del menjador oi?

1.- No cal, faci una tombarella endavant per damunt la branca que té a l‟alçada dels genolls.
Després haurà d‟avançar una mica amb les mans i així tindrà lliures els peus.

2.- Som-hi, doncs. Apa-li. Ja hi sóc. Ara hauria de fer el carretó, només que no tinc ningú que
m‟aguanti els peus; noi, no és gens còmode, gens còmode. No podré pas. Miri a veure si
m‟he enganxat.

1.- Sí. És el cinturó de la seva gavardina. Se li ha ficat una branca a dins. No es mogui que
encara farà un desastre.

2.- Si vol puc intentar de treure‟m la gavardina aguantant-me damunt una sola mà.

1.- No, no es mogui. Ara arribo.

2.- Ah, com a arbre de Nadal, podem dir que és un bon arbre de Nadal.

1.- Fa bona olor l‟avet, oi?

2.- Sí. De tota manera, jo al seu lloc, n‟hauria comprat un de més petit. A la gent li agrada que
quan hi ha un arbre de Nadal s‟hi pugui donar la volta. I a més segurament que molestarà
força a la seva minyona això d‟haver-hi de passar per entremig per servir taula. Jo no m‟hi
trobo pas bé en aquesta situació, i a més a més amb la meva plata de pastes seques. I
encara penso que segurament hi deu voler posar espelmetes per tot arreu.

1.- I és clar. Però no es preocupi, ja l‟he fet ignifugar. No hi ha pas perill que es cremi.

2.- Potser seria millor ignifugar els convidats també.

1.- Que es cansa?

2.- Em comença a fer una mica de mal el braç.

1.- Aguanti una mica que ja arribo.

2.- On és, vostè?

1.- No em pot veure, allí on sóc. Passo per dalt perque és més còmode.

2.- Sigui prudent. Les branques de dalt són més primes.

1.- No es preocupi. Ja me‟l començo a conèixer aquest avet. No es pot ni imagina el que ens
ha costat d‟entrar-lo al menjador, que és un menjador que no està pas malament però que
així i tot potser és una mica petit. Hep, hep, hep! Ai, ai!... Com m‟ho faré ara?

2.- Que ha relliscat?

1.- Sí. No sé pas ben bé on sóc. Que em pot veure d‟on és vostè?

2.- No, vagament veig tot de branques que es mouen, però a vostè no el veig, no.

1.- Oh, es que és un avet ben gros i espès. No m‟ha pas pres els diners, no. Provi de veure‟m.
M‟aniria bé que em donés algunes precisions sobre la manera com m‟he enganxat. És que
jo no me‟n puc adonar.

2.- Ah, és el seu peu el que veig allí dalt al costat del llum? Mogui‟l una mica per veure si ho és.

1.- Ara el moc. Que el veu?

2.- No, no es mou res. No deu ser el seu peu.

1.- Esperi que mouré l‟altre. Què, que veu alguna cosa?

2.- Sí! – Ah, ara no, no veig res. Amb el peu ha donat un cop al llum.

1.- Sí, era el peu dret. – Ara ens hem ben quedat a les fosques.

2.- Com va per allà dalt?

1.- Em sembla que estic de cap per avall, perquè les orelles se m‟estan escalfant.

2.- Tan és si faig malbé el cinturó. Estirant una mica, com serà que no hi hagi un botó que peti.

1.- No es mogui d‟on és. Conec bé la seva modista: els seus botons no s‟arrenquen de
qualsevol manera. És la meva branca el que petarà. Esperi‟s que tinc una lot.

2.- Però no puc pas deixar-lo penjat aquí dalt!

1.- Ja em sé espavilar. No em faci malbé l‟arbre.

2.- No. Però com li ha pogut passar pel cap de comprar un arbre de Nadal tan gros! Ja li dic jo:
és massa gros. No li volia dir per no vexar-lo, però és massa gros, vet-ho aquí!

1.- Ni que ho digui: hem hagut d‟alçar una part del terra per posar-lo vertical. Els veïns de sota
han estat molt amables. Ens han deixat la seva taula del menjador perquè l‟arbre hi posi les
arrels. Ah, com a arbre de Nadal, no crec que se‟n pugui trobar un de millor.

2.- Què, la troba o no la troba la lot?

1.- Un segon. Primer provaré de tornar-me a posar bé.

2.- Vagi de pressa, se m‟estoven els braços.

1.- Posi el cap a terra i repengi-s‟hi, reposarà una mica.

2.- És massa gros, massa gros, el seu arbre de Nadal. Ah! Ho ha sentit, el cinturó de la meva
gavardina ha petat. Encengui la lot. Encengui la lot, li dic. Ei! On ha anat a parar? – No veig
ben bé res.- Ei, on és? Però digui‟m alguna cosa! Que no es troba bé? Ei! (mentre no li hagi
passat res rai!) Eo! Aguanti! Ara vinc! – I ara, què és això? Sembla mentida, encara em
perdré. Ja me ne‟n recordaré del seu arbre de Nadal. És ben bé d‟ella, això. Comprar un
arbre de Nadal així, jo d‟això en dic orgull! Ni més ni menys. No hauria dit mai que tingués
un menjador tan gran. Amb tot això no em puc orientar, no sé pas cap on vaig. Però, que li
pot haver passat? No la trobaré mai, aquí dins. I a més no hauria dit mai que un avet pogués
ser tan enganxós! Ara sí, que hi som! Ara he quedat travada. No em puc moure gens. Hauré
d‟esperar que es faci de dia.

1.- (de lluny) Eo! Eo!

2.- Ah, mite‟l – Encengui la lot!

1.- Vingui, he trobat una clariana.

2.- És lluny?

1.- Un centenar de metres! Veu la llum del lot?

2.- Sí! – Si, ja et dic jo! Això no és un arbre, un bosc és això. I ni un bosc, no és. Em sembla
que és un conte de Nadal. Tot plegat és massa ximple, per no ser un conte de Nadal. Eo!
Eo!
7. LA CONFESSIÓ

1.- En lo nom del pare, del fill, i de l'esperit Sant, amén. Molt bé, molt bé fill meu. Quan temps fa
que no t'has confessat?

2.- Qui, jo? Uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

1.- Tssss, tssss, tsss. Calma, fill meu calma. Estic segur que no fa tant de temps com això...

2.- Que no m'he confessat? Escolti, doctor, n'hi explicaré una de bona.

1.- Què vol dir doctor?

2.- Què? Li he dit, doctor? No ho he pas fet expressament. Perdoni.

1.- Vinga, donat pressa fill meu, ja fa cinc minuts que faig tard, m'esperen per a un casament, i
esta gent té pressa.

2.- Jo també he vingut per a un casament Doctor.

1.- Fes el favor de dir-me Pare

2.- Ah, Sí! És veritat La Paulina ja m'ho ha dit. Pare.

1.- Entonces, quan de temps fa que no mos hem confessat?

2.- Oh, doncs miri, Pare, no en fa de temps. No hi ha de temps. No m'he confessat mai, jo.

1.- Mai no és tard per a començar. A vore, a vore. T'ajudaré. Com tots hauràs pecat alguna
vegada tú. N'hi ha algún que te semble particularment important?

2.- Sí, sí doctor.

1.- Que noooo.....!

2.- Pare

1.- Entonces, quin?

2.- Doncs miri, doctor....PAre. El pecat més gros que he fet, o almenys a mi m'ho sembla, és
que no crec en Déu.

1.- Ah.... És emprenyador això.

2.- Sí, oi? És això que en diuen un pecat capital, oi, això de no creure en Déu?

1.- Pos no, t'equivoques. De pecats capitals n'hi ha set. L'avaricia, la ira, la luxuria, la gola, la
peresa, l'enveja i... sempre n'hi ha un que no et surt... laaaa d'alló, és igual... en tot cas el teu
pecat no és un pecat capital.

2.- I en canvi, a mi em semblava que no creure en Déu era el pecat més important de tots.
1.- Si. Bueno, No... Mira. que hi creguem, o no hi creguem, a això a déu no li preocupa massa.
Que existeixi o no existeixi és el que troba important. Tampoc sha de pensar que l'ofens
d'una manera.... i mira, saps què passa? Que és que tinc una mica de pressa. I a més, si tú
no creus en Déu, què hi fas aquí en aquest confessionari?

2.- Es que em caso demà, Doctor.

1.- Pare.

2.- Pare

1.- Molt bé, doncs raó de més per a no buscar pels als ous. Tens dret a una indulgència.
T'absoldré globalment de tots els pecats possibles, ja que segurament que els has fet tots. I
per a assegurar-ho, torna la setmana vinent, un dia que no estigue tan enfeinat.

2.- Molt bé, doctor. Pe`ro de tota manera, si li plau, ja que em parla de pecats, li puc demanar
un altra cosa?

1.- De pressa, de pressa. Ja sento l'orgue que comença.

2.- Exactament, que és un pecat? Que és que jo no ho tinc massa clar. No es pensi pas que hi
estic en contra! Però és que m'agradaria de saber què és.

1.- Però mira, fill meu. Els pecats no es tracta de saber el que són. Per començar es tracta de
no fer-ne i després penedir-se'n.

2.- A mi ja m'agrada això de penedir-me'n. Ha de fer un efecte ben estrany.

1.- Per exemple, si agafem la luxúria, per prendre el cas més corrent. T'ha passat mai de fer
amb la que demà serà la teva esposa, coses...

2.- I tant! I Tant!

1.- Doncs mira, això és un pecat.

2.- Ah! I ara cal que me'n "penedeixi" que me'n "penedixi", que me'n penedeixi... com diu que
s'ha de dir, això, doctor?

1.- S'ha de dir, s'ha de dir: Pare. Per començar, no Doctor. L'essencial és que tingues
penediment.

2.- Ah! D'això si que no en tindrà pas!

1.- Oh! Doncs si és així...

2.- Com vol que me'n "penedeixi" "ixi", penedeixi del que he fet amb la Paulina, si precisament
és per això i perquè tenim ganes de tornar-hi que hem decidit de casar-nos. Miri, Doctor,
sense aquest pecat, mai no li hauria demanat de confessar-me.

1.- Pare!
2.- Pare.

1.- En fi, hauríem de saber què és el que vols tu. Vols que te done l'absolució o no?

2.- Es clar que sí que la vull aquesta absolució.

1.- Doncs ja te la dono.

2.- Ah no! De qualsevol manera no! Ja el veig a venir! A més a mi m'és ben igual perque com
que jo no crec en Déu, doncs mira...! Però vostè, Doctor... Pare, vostè si qui hi creu! I ja ho
sap que no pot donar l'absolució a un pecador que no creu en Déu, ja que anirà al infern si
ho fa! I doncs! Que passa, que vostè es vol condemnar perque jo em pugui casar demà?
Això no està bé, li agraeixo però jo no ho vull. No està bé, això, no està bé.

1.- Doncs què vols que faigue fill meu? Si ja tenim encarregades les flors i els cantants i els
músics i els escolans i tot.... per demà!

2.- Es igual, no serà la primera vegada que no em caso amb la Paulina, Doctor.

1.- Pare!

2.- Pare.

1.- Que així sigue. Però t'en penediràs.

8. NOSTÀLGIA

1.- I llavors cau just davant el carrer Diputació, segueixi a la dreta I anirà a parar al carrer
Aribau, que agafa per la esquerra i toparà amb el carrer Verdaguer, segueixi i al primer a la
dreta caurà al mig de la Plaça Major, la travessa i després del pont veurà que cau al
començament de la Gran Via que seguirà per la banda esquerra fins que toparà amb el
carrer Macià que prendrà a la dreta fins que caigui… d‟això… a veure, un moment… fins que
caigui…

2.- Fins que caigui, què?

1.- Sí, tombi a l‟esquerra al carrer... a veure...

2.- També voldria saber a quin carrer m‟alçaré, després de tant topar i caure.

1.- Oh! Escolti, eh! Si hi comença a posar problemes, eh? No li explico res i en paus. Es
compra un plànol i s‟ha acabat.

2.- No, no... li agraeixo molt que m‟hagi indicat tots aquets carrers i la manera de topar-hi i
caure-hi.

1.- I amés també pot agafar el metro.

2.- No gracies. Algun dia tornaré al poble.

1.- Què té, ara? Què està trist?

2.- No. És Barcelona que és trista.

1.- Ah, perquè el seu poble, en canvi és bojament alegre! Es pot dir que és un poble per petar-
s‟hi de riure, el seu.

2.- Oh, és que vostè hi va passar a la tardor, quan fan les veremes, i es clar...no és igual. És a
l‟hivern que s‟hi ha d‟anar. I a més no coneixia a ningú. No va entrar en contacte amb els
habitants.

1.- I tant, perquè els habitants del seu poble, es clar, no són com els barcelonins! Són habitants
que sempre estan contents.

2.- En tot cas, no són gent que no paren de giravoltar amb el cotxe pels carrers que no es van
pas fer per això.

1.- I amb que “giravolten” si no ho fan amb cotxe.

2.- Ni amb metro, ni amb moto, ni amb bicicleta, ni amb patinet.

1.- O sigui que no es mouen?

2.- Sí, es mouen, com tothom!

1.- I com, si li plau?

2.- Damunt ells mateixos. Giravolten damunt ells mateixos. S‟estiren al cap damunt d‟una
pendent, de costat, i es deixen anar rodolant fins a baix.

1.- Perquè?

2.- Perquè el meu poble és un poble de muntanya.

1.- I es diverteixen giravoltant així?

2.- Sí. Oh, no pas tothom, és clar. Els avis no, per exemple. Sobretot els que es diverteixen són
els nens.

1.- I de que els serveix, de girar així?

2.- Arriben al capdavall de la pendent. Potser no els serveix de res... en tot cas, “giravolten” per
gust. No com tots aquests barcelonins que giravolten amb el cotxe per obligació. Només els
hi has de mirar la cara que fan amb el volant clavat a l‟estómac.

1.- De veritat que no sé que té contra els cotxes. Quin mal li han fet?

2.- Res, de moment. En fi... poca cosa. Però cada vegada que travesso un carrer pressento
que un dia d‟aquests em faran alguna cosa

1.- En tot cas, quan vaig “travessar” el seu poble, ami no em va fer ben res. M‟hi vaig avorrir.

2.- Era la tardor. A la tardor els nens ja no rodolen per l‟herba. Només ho fan a la primavera. A
la tardor, al meu poble, només fem que collir el raïm. S‟ha d‟esperar a l‟hivern, per conèixer
el meu poble de veritat.

1.- Ja m‟agradaria saber que hi cullen a l‟hivern al seu poble.

2.- És per això que m‟agradaria que hi anés en aquest temps. Veuria com els pagesos del meu
poble són a la vegada orgullosos i desconfiats. Orgullosos de la seva riquesa i desconfiats
davant els qui la voldrien conèixer. I és veritablement el senyal que algú s‟ha guanyat la
seva confiança, si li arriben a dir: esperi‟m aquí un moment, i llavors se‟n van a buscar,
només per vostè, a dalt la muntanya, una mica d‟aquesta substancia preciosa que hi han
collit. Us la porten al clot de la mà, i diuen: vingui que li ensenyaré, i després, en un racó,
misteriosament li ensenyen aquesta mostra minúscula del gran tresor que només és seu. És
blanc, és fred, i al cap d‟un minut ja no en queda res, i li diuen amb un somriure triomfal i
modest alhora: acaba de veure una mica de la nostra neu.

1.- I en aquest moment que se‟ls hi respon?

2.- Se‟ls hi diu: gràcies. És clar.

1.- Doncs sap què li dic, que si a la tardor, al seu poble, fan vi en lloc de neu, m‟estimo més la
tardor.
2.- I ells també, és clar. La neu és pels estrangers, pels turistes. El vi se‟l guarden per a ells. És
com els llenguados.

1.- Els llenguados? Tenen llenguados, al seu poble?

2.- I tant!

1.- Llenguados de muntanya?

2.- I tant! Són llenguados com els altres, però fan com les anguiles, són migratoris. Surten del
mar a començament d‟hivern, i després, quan comença a nevar s‟enfilen per les pendents,
sota la neu, arrapant-se amb les dents. Quan han arribat a dalt, sap com són els llenguados,
vostè?

1.- Plans.

2.- Doncs es deixen relliscar per les pendent nevades. Per aturar-se quan tenen ganes d‟aturar-
se, es capbussen, amb el cap davant. Se‟n diu el llenguado-de-les-neus.

1.- I quan la neu es fon?

2.- A la primavera? Oh, aleshores, els que no han sigut a temps de pujar fins a les neus
eternes, s‟ha acabat. Només trobes les espines. Damunt l‟herba groga.

1.- Ah!... Em sembla que m‟està prenent el pèl.

2.- I és clar que si.

1.- Però per què? Què li he fet, jo?

2.- Vostè, res. És Barcelona el que m‟emprenya!

9. LA PLUJA

1.- No la suporto.

2.- Perquè?

1.- No ho sé.

2.- I sempre ha sigut així, vostè?

1.- Des de petita.

2.- I no ho ha provat mai?

1.- De sortir sota la pluja? Sí, moltes vegades. Però no ho suporto.

2.- És una qüestió d‟educació. Els seus pares l‟hi havien d‟haver obligat.

1.- No. Més aviat és una qüestió de temperament. Vostè mateix, segurament que tampoc no
suporta certes coses.

2.- Oi tant! El foc, per exemple. Per res del món no em passejaria per dins d‟un bosc encès.
Però almenys jo sé perquè.

1.- No és pas el mateix.

2.- No, perque el foc, ni que m‟hi fessin anar per força… En canvi, vostè, la pluja, si realment ho
volgués… estic segur que suportaria molt bé de passejar-s‟hi per sota.

1.- Home, és clar, com tothom. Senzillament m‟agrada més esperar que faci bo.

2.- A mi també m‟agrada més esperar que faci bo!

1.- Doncs diguem que jo tinc un exagerada preferència per esperar que faci bo.

2.- Però a veure, la pluja… Que té alguna cosa d‟especial a retreure-li vostè, a la pluja?

1.- Jo? No. Ja m‟agrada la pluja. Fa bonic. Fa una fressa ben agradable. Va bé per les flors... El
que no m‟agrada és passejar-m‟hi per sota.

2.- I a mi tampoc no m‟agrada de passejar-me per sota la pluja. Sempre s‟ha de prendre per
algú especial vostè! No li agrada a ningú, això. Però tothom ho suporta.

1.- Doncs miri, a mi no m‟agrada d‟una manera especial: No ho suporto!

2.- No és pas gens clar, això. A veure. Li fa res que fem una petita experiència? Vostè és a la
muntanya. Està encerclada. S‟ha calat foc a un bosc que hi ha a la seva dreta, i comença a
ploure a la seva esquerra. Què fa?

1.- (Pensa.) Espero que pari.

2.- No, no para! Ha de fer una tria. Què fa?

1.- Trio la pluja, és clar. Però no m‟agrada!

2.- I en canvi fa un moment m‟ha dit que ben bé que li agradava la pluja.

1.- M‟agrada, si, però de lluny.

2.- És un persónatge ben estrany, vostè.

1.- No sóc cap persónatge estrany. Hi ha coses que t‟agraden però de no gaire a prop. Per
exemple, el foc que vostè no suporta, estic segura que ben bé que li agrada.

2.- I és clar, que m‟agrada. M‟agrada d‟encendre-hi la pipa, m‟agrada de fer-hi coure les
tallarines...

1.- Però no li agrada passejar-s‟hi per dins. Doncs és el mateix que jo amb la pluja, no
m‟agrada de passejar-m‟hi per sota.

2.- No, el foc no és pas igual. Perquè el foc, sap? Crema. Ja veu. I sap què? Que a la llarga
això mata.

1.- Si... També ho diuen de l‟alcohol i això no li priva pas de beure‟n.

2.- L‟alcohol mata a la llarga, si; però no pas a la mateixa llarga que el foc. Pel que fa el foc, és
una llarga més curta.

1.- Una llarga més curta... Una llarga més curta... És poc precís, això.

2.- En fi, va, ja li estic d‟acord que el foc i l‟alcohol són iguals, ja que tots dos cremen. Però la
pluja no crema pas.

1.- No, però mulla.

2.- No és pas la pluja que mulla, és l‟aigua.

1.- Però la pluja és aigua que cau, no? Perquè l‟aigua mulli ha de caure, no? Per exemple,
l‟aigua que s‟acontenta en córrer no mulla pas a la gent que s‟hi passeja pel costat, no?

2.- Si, te raó. Perquè l‟aigua mulli ha de caure.

1.- Caure, vet-ho aquí. Perquè algú es mulli sempre és imprescindible que alguna cosa caigui.
O bé és l‟aigua que cau damunt seu, o bé és vostè que “pataxap!” cau dins l‟aigua. En el dos
casos hi ha una caiguda... I ens podríem començar a preguntar, si no és pas la caiguda el
que mulla.

2.- Si... Però no pas qualsevol caiguda. Tant si és un roc, per exemple, que li cau al mig del
cap, com si és vostè que cau per l‟ull de l‟escala, en tots dos casos queda seca. Perquè una
caiguda mulli cal que hi hagi aigua a dins.

1.- Això ho haig d‟anotar a l‟agenda. “Per mullar-se cal: 1- aigua, 2- una caiguda.” Anirem lluny
amb això.
2.- N‟estic segur. O sigui que el que l‟atabala de la pluja no és pas que caigui sinó que mulli.

1.- Exactament: Ja està!... Encara que... Compte! M‟atabala en el supòsit que jo m‟hi estigui
passejant per sota. El que no suporto que mulli la pluja és a mi. Pel demés ja pot ben mullar
tot el món, com deia l‟altre... a mi m‟és ben igual.

2.- I si la pluja no mullés, no li faria ben res de passejar-s‟hi per sota?

1.- Es clar que no... Si no mullés...

2.- Bé; Aleshores no és pas la pluja el que la molesta.

1.- I doncs què és?

2.- És... mullar-se!

1.- Mullar-me, el que em molesta?... Sí.

2.- Amb el que sigui. Tant si és la pluja com una altra cosa, pel fet és el mateix.

1.- Si, si, va bé. Tant si és la pluja com una altra cosa, pel fet és el mateix, a mi el que no
m‟agrada és mullar-me.

2.- Aleshores suposo que no es deu de rentar mai, vostè?

1.- Sí. Cada dia.

2.- Sense mullar-se?

1.- Mullant-me és clar. Amb aigua. No ho puc pas fer d‟altra manera.

2.- I no ho suporta?

1.- Sí.

2.- Perquè?

1.- Què li sembla... Una dutxa o un xàfec, és diferent.

2.- És diferent? En què?

1.- Un xàfec i una dutxa? Doncs bé, en això, que em dutxo despullada.

2.- Aaaah! D‟acord. Aleshores el que a vostè no li agrada de la pluja és que la mulli quan va
vestida.

1.- Exactament. És ben bé això, el que no m‟agrada.

2.- És estrany. O sigui que quan va despullada li és ben igual de passejar-se sota la pluja.

1.- Sí. O sigui... No. Vull dir que... Realment això no m‟ha passat mai.

2.- Mai?

1.- No. Mai.

2.- Perquè?

1.- Dooooncs bé... Suposo que és degut a la policia.

2.- Ja hi som! S‟adona del que es pot arribar a descobrir quan raonem una mica? Vostè diu:
“No m‟agrada la pluja”. I què vol dir això en realitat? Simplement vol dir que a vostè li fa por
la policia. No li fa vergonya? I perquè no ho ha dit de seguida?

1.- Que em fa por la policia?

2.- Es clar, si és veritat!

1.- Doncs bé, ja li dic ara: “La policia em fa por”.

2.- Si. I vet aquí una veritat que no és prou clara. Ja que finalment encara hauríem de saber
perquè li fa tanta por la policia.

1.- Ei, ei! A veure... Poc a poc. A mi la policia no em fa pas por sempre. Em fa por quan tinc
ganes de sortir i està plovent i m‟agradaria de sortir despullada perquè està plovent.

2.- A vostè li fa por la policia quan plou.

1.- Si.

2.- I quan no plou ja no li fa por.

1.- La policia? Doncs no, és clar.

2.- Aleshores ningú no li priva de passejar-se despullada quan fa bon temps.

1.- Ningú.

2.- Aaaaaaah!

1.- O millor dit... Sí... Es clar... Hi ha una cosa que m‟ho priva.

2.- No deu pas ser la pluja, suposo, hem quedat que feia bon temps.

1.- No. Deu ser... la policia, és clar...

2.- La policia, és clar! S‟adona que li fa por fins i tot quan no plou?

1.- És veritat, tan si plou com si no plou, a mi, la policia sempre em fa por.

2.- I és aquesta por a la policia el que li fa témer que es posi a ploure.

1.- És veritat. Vostè m‟ho ha demostrat. Ja estic ben arreglada...!

2.- Té raó. Ja és ben estranya vostè. Com és que la policia li fa tanta por?

1.- Si, i sobretot perquè crec que no ho fan expressament.

2.- És ben bé el que penso. No és pas culpa d‟ells sinó de vostè.

1.- No, perquè si no n‟hi hagués, de policia, jo no en tindria pas de por.

2.- No té por, quan no veu la policia?

1.- No.

2.- En aquest moment, per exemple, la policia no hi és pas, aquí...

1.- No.

2.- (Fa un crit) Huuuuu!

1.- Ai, m‟ha espantat!

2.- Ho veu, de tota manera té por. I jo no sóc pas de la policia.

1.- No.

2.- I doncs?

1.- I doncs...

2.- I doncs té por perquè...

1.- Perquè?

2.- Perquè és una poruga i ja som al cap del carrer! I ja ho podia dir de bon començament
enlloc de fer-se l‟important.

1.- No sé... no sé...

2.- No, vostè no sap mai res.

1.- Suposo que és perquè em fa vergonya de dir que sóc poruga.

2.- Es pot curar, això.

1.- Vol dir?

2.- Perquè no es compra un paraigua, per exemple.

1.- Un paraigua? Com els de la policia? Amb gavardina, ulleres, barret...

2.- No, com el meu. On l‟he posat...?

1.- No el necessita pas. I a més... sap? Contra la pluja hi ha mes coses que els paraigües.
També hi ha la paciència.

2.- És més fàcil perdre la paciència que no pas un paraigua.

1.- Però estarà d‟acord que val la pena de tenir-ne per quan perdem els paraigües. I si perdem
la paciència no és pas amb un paraigua que la tornarem a trobar.

2.- I amb què la tornarem a trobar la paciència?

1.- La paciència?... Amb paciència!

10. EL COMPTAGOTES

1.- 1, 2 , 3 , 4 , 5 , 6 , 7 , 8 , 9 i 10. El metge m‟ha dit deu gotes. Dins una mica d‟aigua amb
sucre, abans de menjar.

2.- N‟està segura d‟haver-n‟hi posat deu? Jo n‟he contat dotze

1.- Vol dir?

2.- Potser m‟he equivocat. De fet n‟he comptades tretze, però de l‟ultima no en parlem, era una
bombolla. En fi, no te cap importància. El que si que és important es que vostè estigui
segura del seu compte.

1.- Segura, segura… com vol que n‟estigui de segura.

2.- Jo si fos de vostè les tornaria a comptar, perquè l‟ampolleta diu: “No sobrepassar la dosis
prescrita”

1.- Doncs si, però com vol que les recompti ara! Si ja no es veuen, les gotes. S‟han barrejat
dins el got.

2.- Oh doncs, ja es igual.

1.- Que vol dir, que ja es igual?

2.- Que com que s‟han barrejat ja no són gotes. És un bassal, això. No ni pot haver dotze… ni
tant sols deu, no ni pot haver.

1.- Doncs ara em demano realment perquè m‟he passat aquesta estona comptant-les amb el
comptagotes!

2.- Ah, i jo també! Són unes gotes ben estranyes! No entenc com les ha pogut comptar, perquè
dins l‟ampolleta jo no n‟hi veig cap.

1.- Però home eren dins el comptagotes. I a més és ben senzill, les hi tornaré a posar.

2.- Ho no voldran pas tornar a entrar

1.- Ara ho veurem! No s‟ha fixat en el comptagotes que tinc?

2.- És veritat que es veu molt bo.

1.- Ni que ho digui! És un comptagotes d‟Andorra. No en trobarà de més bons. Ja veurà com i
tornen a entrar en un obrir i tancar d‟ulls.

2.- Vol dir que i tornarà a entrar per orde?

1.- No, però això es igual. El metge ha dit deu gotes, no ha pas especificat que les triés
particularment.
2.- No hi fa res. Segur que unes gotes que es barregen de qualsevol manera no poden ser
bones per a la salut.

1.- L‟essencial es que siguin gotes. I a més fixi-s‟hi bé, perquè ja veurà que van més de pressa
en aquest sentit que en l‟altre.

2.- Au vinge! M‟agradarà de veure-ho això.

1.- Iiiiuuuup!!

2.- Noooo, “Iiiiuuup “ no. Fuuuuiiiit, fa fuuuuiiiiit!

1.- Aahh, d‟això se‟n diu un comptagotes. Amb estris ben fets com aquest, li asseguro que es
pot fer bona feina.

2.- Si, el que passa es que han entrat massa de pressa. No ha tingut ni temps de comptar-les.

1.- Ni tan sols ho he provat. Si vostè sabés una mica què és un comptagotes també sabria que
només funciona en un sentit.

2.- Ah.

1.- Serveix per comptar les gotes que surten i no les que entren. Nomes hi ha un sentit, Ves. És
com els tirabuixons.

2.- Què vol que li digui…

1.- Doncs que vol que li digui… Els tirabuixons estiren el tap cap amunt, els comptagotes
empenyen les gotes cap avall.

2.- N‟està segura que és un comptagotes d‟Andorra?

1.- Totalment autèntic, me l‟ha portat la meva mare.

2.- Que es d‟Andorra, la seva mare?

1.- Si.

2.- Si… Si vol que li digui no és cap raó, no n‟hi ha prou que la seva mare sigui d‟Andorra. Hi ha
molta gent que és d‟Andorra. I a més, a més, em sembla que un comptagotes realment
perfeccionat tindria de comptar les gotes en tots dos sentits: quan entren i quan surten.

1.- Amb perdó, m „agradaria que m‟expliqués de què serviria que un comptagotes comptés les
gotes dues vegades. I a més, també seria divertit si la segona vegada no hi hagués les
mateixes que la primera.

2.- Però estarà d‟acord que es el que vostè esta fent ara mateix, comptar els gotes una segona
vegada.

1.- Si però és culpa meva, quan algú compta s‟ha d‟esta pel que fa, si jo hagués estat pel que
feia, ara no necessitaria tornar-les a comptar.
2.- O sigui que a més a més s‟ha d‟estar per que fas. Es vostè qui ha de comptar les gotes. El
comptagotes, no compta res .

1.- I doncs, què es pensa. El tirabuixó tampoc no tiba sol, cal que vostè li doni un cop de mà.

2.- Si és com un tirabuixó, jo d‟això no en dic un comptagotes. La seva mare s‟ha deixat
enredar.

1.- Oh, és clar, si jo tingues prou diners per malgastar ben bé que m‟hauria comprat un
comptagotes automàtic.

2.- I n‟hi ha d‟aquets?

1.- I és clar, si tots els taxis en porten un. Si, al davant, al “tablier”. Fa tic-tac i funciona tot sol.

2.- No compta pas les gotes això, compte els kilòmetres.

1.- Què diu ara! Els xofers de taxi no tenen cap motiu per comptar els kilòmetres, perquè els
kilòmetres no són pas seus i per tant no els poden pas vendre.

2.- I així per a què els hi serveix el comptador?

1.- Per a comptar les gotes de benzina. És un comptagotes.

2.- Ah!!

1.- Li fa res que compti les gotes?

2.- Esperi! Abans ensenyi-me-les.I on les veu les gotes?

1.- No les i puc ensenyar perquè encara no són fetes.

2.- Realment em demano en quin moment comencen a existir aquestes preteses gotes.

1.- No pas abans de que les faci sortir.

2.- vostè?

1.- Jo. Del comptagotes.

2.- Aleshores no només es incapaç de comptar-les, sinó que ni tan sols és capaç de fer-les tot
sol les gotes. No es pas ell el comptagotes! El comptagotes? El comptagotes és vostè!

1.- Un comptagotes es com una trompeta, per tocar una trompeta cal una trompeta i una
trompeta.

2.- Una trompeta i una trompeta fan dues trompetes.

1.- No

2.- No! Si no sap ni comptar, vostè! Una trompeta i una trompeta que fan?

1.- Fan música.

2.- Fan música… és vostè mateix qui ho ha dit. La música es com les gotes no es pot comptar.
Perquè existeix només en el moment que surt de la trompeta, abans no n‟hi havia i després
ja s‟ha acabat.

1.- Abans no n‟hi havia! Però és que si n‟hi hagués abans de comptar-les, ja no necessitaria
cap comptagotes! Les podria comptar amb els dits!

2.- Si les pogués comptar amb els dits no serien gotes.

1.- I doncs que serien?

2.- Serien caniques

1.- Caniques

2.- Caniques

1.- Deuen anar bé per la salut…!

2.- No es tracta pas de la salut, es tracte de comptar. Agafa un grapat de caniques.

1.- Per fer que?

2.- Per fer aritmètica, ara ho veurà.

1.- A mi m‟agradava mes fer gotes

2.- Amb les gotes no en podem fer d‟aritmètica. Repassi qualsevol manual d‟aritmètica, miri el
Salvatella, ja ho veu desseguida diu: si tenemos un puñado de balas… mai li dirà: si
tenemos un puñado de gotas… O sigui que prengui un granet de caniques. (llegint l‟autèntic
salvatella) “quantas bolas tenemos?”

1.- Ara mateix li dic.

2.- Ah no! Si les compta és massa senzill! Esperi. “ quantos pollos hay en esta jaula?”

1.- …

2.- “cuantas casas hay en esta calle?” “quantas ventanas tiene este edificio?”

1.- Quin?

2.- Tant li fa. Qualsevol.

1.- Doncs…

2.- “Doncs” la resposta a aquestes diverses preguntes és un nombre. Quatre rodes són una
roda i una altre roda i una altre roda… i una altre roda. Quatre peus són un peu i una altre
peu … Quatre soldats són un soldat … Podríem escriure: quatre punt-punt-punt, , són un
punt-punt-punt i un altre punt-punt-punt (etc)…, i sempre podríem posar una paraula enlloc
de punt-punt-punt, i aquí en té una llista: castanya, tinter, ganivet, home, silló…

1.- Gotes…
2.- No, gotes no! Gotes no hi és.

1.- Doncs hi hauria de ser perquè quatre gotes, són una gota i una altre gota i una altre gota i
una altre gota.

2.- No, això no fa quatre gotes, això fa un raig. Agafi un grapat de caniques.

1.- Una altre vegada?

2.- Traiem- ne una i la posem damunt la taula.

1.- Així.

2.- Traiem- ne una altre. I ara tenim que damunt la taula n‟hi ha una i…

1.- Dues.

2.- No, dues no. Una i dues fan tres. N‟hi ha una i una. Si encara en posem una altre damunt la
taula, n‟hi haurà?...

1.- Tres

2.- N‟està segur? Sí, té raó. “Diríem que n‟hi ha tres”.

1.- Potser no val la pena de dir-ho, això

2.- Esperi. “Abans d‟aquesta operació no hi havien caniques damunt la taula. O sigui que direm
que n‟hi havien?”...

1.- Cap.

2.- No, cap, cap. “Diríem que n‟hi havia zero. Zero és un nombre que expressa l‟absència
d‟objectes.” Doncs be l‟absència d‟objecte la té aquí. Les seves gotes són absents. Aquí n‟hi
ha zero i allí n‟hi ha zero i sempre n‟hi haurà zero. “Agafi un grapat de caniques.”

1.- Una altre vegada! Vol dir que és d‟aquesta manera que ha après l‟aritmètica vostè?

2.- No però així vaig aprendre a jugar a caniques

1.- Apa vinga, torni‟m el comptagotes que no és pas jugant a caniques que em purgaré jo.

2.- Doncs no se que mes dir-li, jo.

1.- Doncs no em digui res.

2.- Torni ha comptar les gotes! És tornarà a barrejar i serà com si no hagués fet res amb el
comptagotes Andorrà! En canvi jo amb les meves caniques si les compto no em quedarà un
bassal. Ara ho veurà.

1.- Li fa res que compti les caniques, les guilles? Les gotes?

2.- No em fa res. Una, dues, tres, etc… dotze.

1.- Una, dues, tres… Deu. Deu.

2.- Dotze.

1.- N‟està segur?

2.- No.

1.- De tota manera en trauré dues. És més prudent

2.- I les pensa treure amb el comptagotes?

1.- Si.

2.- Però be que ho sap que no les pot comptar de reculons aquestes dues gotes, vostè mateix
ho ha dit!

1.- Té raó. Doncs les contaré directament, amb la boca.

2.- Oh no, no és pas prudent! Sobretot “no sobrepassar la dosis prescrita”! Esperi comptarem
plegats

1.- (Beu el contingut del got amb sorolls d‟empassar a cada glopada. “Dos” les compta tot
observant els moviments de la nou del coll.)

2.- Una, dues, tres, quatre… (etc.)… Onze!! Onze n‟hi comptat onze!

1.- Deu. La que feia onze… (fa un rot)… era una bombolla.
11. MUSICA D’ARMARI

1.- Tsimm!

2.- Tsimm!

1.- Tsimm!

2.- Tsimm!

1.- Xim Pom!!!

(Pausa)

1.- No és bonic, això?

2.- Sí que és bonic.

1.- No és música?

2.- Sí

1.- Perquè es necessita una gran orquestra, amb instruments de corda, instruments de vent, i
perquè no instruments de ploma, sense parlar de les percussions i un von Karajan? On és la
música, al mig de tot això?

2.- Tot això. és soroll al voltant de la música, és palla, que fa efecte a les masses populars, i res
més.

1.- Quan s‟estima de veritat la música, no cal tot això.

2.- No. Però de tota manera, el trobo una mica auster, el seu concert.

1.- Això és perquè ho he volgut jo. No és pas un concerto grosso, el meu concert. Més aviat és
un brandeburgués, el que he volgut fer. No hi he pas buscat l‟efecte a qualsevol preu, jo, el
que m‟interessa sobretot és la solidesa de la construcció. Llavors, és inevitable que ens doni
una impressió de sobrietat.

2.- De tota manera jo trobo que s‟equivoca quan es priva de les avantatges de la melodia. Sap,
a la gent els hi agrada de poder cantar la música que senten.

1.- La gent, la gent, no en tenim cap necessitat de la gent. La música no té res a veure amb la
gent. Per a mi, la música és un plaer íntim que hi busco a dins. I li puc dir que el trobo,
perquè jo no sé pas el que li fa, això, a vostè, però a mi, li asseguro que em dona un gran
plaer això de que el meu concert el toquem a dos. després del temps que fa que em
trencava el cap tocant-lo jo tot sol dins d‟aquest armari! Comprengui que no hi ha altra
sortida, això és un concert que cal que siguin dos per tocar-lo.

2.- Si. I a vostè li sembla de veritat que no podríem pas anar-ho a tocar enlloc més que dins
aquest armari, el seu concert? Es que m‟hi ofego, jo.
1.- No, val més que no. Per començar va molt bé pel seu caràcter íntim. És més íntim que la
música de cambra, és realment el que podríem anomenar música d‟armari. I a més, sobretot
el que passa és que la meva dona és aquí.

2.- Que no li agrada la música que fa vostè, a la seva dona?

1.- No. I li haig de dir que això, això ha sigut una de les decepcions més doloroses de la meva
vida. Cada vegada que veu que em poso a composar, i això que no faig pas soroll, quan
composo, doncs miri ella que si, que em llença un got d‟aigua a la cara.

2.- Quan s‟és artista s‟hauria de viure tot sol.

1.- I quan és el ser que t‟estimes més del món el qui et fa això, cal tenir realment la música a la
sang per continuar a fer-ne. Ai, no, no sóc gaire feliç. Em costa molt de viure.

2.- Que sí, home, que és feliç. Té el seu art, vostè. El seu sofriment, si té la força moral
d‟expressar-lo dins la seva música, està salvat.

1.- Sí, potser sí. Però no estic segur de ser genial.

2.- I que sí que ho és.

1.- D‟aquí a un moment veurà l‟andante del meu concert. Hi he fet passar tota la meva tristesa
a dins. Ja ho veurà.

2.- I en canvi el primer moviment m‟ha semblat d‟una gran alegria.

1.- Ho calia, és clar. El contrast és indispensable en l‟art.

2.- Potser podríem obrir una miqueta la porta de l‟armari?

1.- Ui no, no, sobretot! Si la meva dona ens arriba a sentir engegarà la radio a tot gas a on hi
posin rock. Ja no podrem fer més música. I a més, per postres, no ens farà res per dinar.

2.- Doncs continuem, l‟espelma s‟està apagant.

1.- No, m‟agradaria tornar a fer el primer moviment, perquè vostè encara no l‟acaba de treure.

2.- Per força, era la primera vegada. No és pas senzill de desxifrar-ho

1.- Vinga, està a punt?

2.- Hi estic.

1.- Un, dos, tres...

(Toquen junts la solfa que segueix)

(1 continua mentre 2 s‟ofega, s‟atura i crida)

2.- Hep, hep, hep!

1.- Es dur, eh?

2.- No seria pas bonic, si no fos dur.

1.- Però... no m‟acaba de trobar el ritme...

2.- Ja ho veig. Em falta aire. I no em passaria tant si aquest cony d‟espelma no fes tan fum.
L‟hauria de canviar. Ploro com una magdalena.

1.- Si, bé... és que haig d‟estalviar. Si la meva dona sap que em gasto els cèntims en
espelmes, ja puc dir adéu a la música.

2.- Seria una llàstima perquè és bonic. Es extraordinari la quantitat de troballes que hi ha en
aquest tros. Mai m‟hauria pensat que es poguessin fer coses tan exuberants, i complexes, i
variades, i tot, només amb aquests tagadac, i patapam.

1.- Ho veu? És tan ric com a matèria que de vegades fins i tot jo m‟hi perdo. I encara vol que hi
introdueixi aquí al mig, i harmonies, i instruments, i Karajans? Vinga, vinga, cal ser seriosos.
Si Beethoven, se n‟hagués donat compte d‟això, no hauria pas escrit el que va escriure.

2.- La segona vegada s‟entén més. Miri, hi ha un tros que jo el trobo sensacional és quan fa:
Patapam, patapam, patapam, tac-pif, tagadac, tagadac, i desprès de seguida, molt
dolçament la introducció del: crouiff, kriouff-flache... i finalment, una troballa per a mi és el
xim pom de l‟acabament.

1.- Si. Oh, això del xim pom de l‟acabament, és una concessió al gust del públic. Però, ja veurà
l‟andante, ja.

2.- Massa tard, l‟espelma s‟ha apagat.

1.- No hi fa res, comença per un solo, el se de memòria, ara li toco.

2.- Potser val més que anem a sopar, la seva dona es deu preguntar on ens hem ficat.

1.- Oh, no me‟n parli més de la meva dona. Què és una dona al costat de la música. Per
començar, les dones es moren.

2.- Jo ho deia més aviat per educació. Ja l‟escolto, però vagi una mica despresa.

1.- No puc pas anar despresa, és un andante.

2.- Engegui.

1.- Hum, hum. Ratapataplam... tapataplam... pataplam... taplam... plam... Ratapataplam...

tapataplam... pataplam... taplam... plam... i ara entra vostè ambm el taplam... plam...

2.- Tinc un encenedor. Som-hi.

1.- Ratapataplam... tapataplam...

2.- Badabadabum!

1.- Pataplam!

2.- Badabadabum!

1.- Plam!

2.- Babum!

1.- Ho veu, és una mena de fuga.

2.- Bum. És molt trist.

1.- Sí, és trist.

2.- Però és bonic.

1.- “Bonic”. Sí.

12. EL SOMNI D’EN JORDI

1.- No em desperti sense el meu consentiment! Per les flors per les fulles tremoloses, pels
astres del cel, no em desperti: Estic dormint.

2.- Ja ho veig que està dormint. No és cap raó per dir-me bona nit.

1.- Vagi-se‟n. Estic dormint. M‟està molestant.

2.- Però, a veure, senyor meu, si no vol que el molesti no ha de fer res més que no somniar
amb mi. Si es pensa que em diverteix de fer de figurant dins dels seus malsóns...! Estaria
més bé dormint a casa meva jo.

1.- Deuen ser ben esbojarrats els seus somnis. I tant! Ben bé que ho veig, una bona col·lecció
d‟obscenitats.

2.- No és veritat. Els meus somnis són sempre ben presentables. Fins i tot quan dormo sóc ben
educat. He estudiat als salesians. Jo.

1.- En tot cas vull fer constar que en el meu somni, en aquest moment no hi ha res de
censurable. No em pot retreure res. No somnio ni en la seva dona ni en la cosina Paulina.

2.- No però hi pensa.

1.- Hi penso perquè vostè és aquí. A més no estic pas ben segur que tot això sigui el meu
somni. No m‟estranyaria que fos el seu, de somni. Perquè els meus somnis, normalment,
són molt més agradables. Per començar no somnio mai amb vostè.

2.- Es clar, i jo tampoc no somnio mai en vostè. I si ho vol saber tot li garanteixo que quan jo
somnio és sempre d‟altres coses.

1.- En fi, que sigui vostè o jo el qui està somniant hem de confessar que no és pas un somni
excel·lent.

2.- Sembla ben bé com si no somniéssim. I ens podríem preguntar si el que estem fent en
aquest moments no es pas de figurants en un somni d‟en Jordi.

1.- Si. Fa ben bé per a ell de tenir somnis tan estúpids.

2.- Es clar, segurament que és en Jordi que està somniant amb nosaltres, miri, ho reconec ben
bé, és la sala d‟estar de la seva casa de la muntanya.

1.- Si, si. Es clar. És la sala d‟estar de Can Jordi. I la cosa aquesta on vostè està assegut és la
moto d‟en Jordi.

2.- Si. I aquí hi ha la dona d‟en Jordi.

1.- Ah si. No la coneixia, jo.

2.- Jo tampoc. No ho sabia que era de bronze.

1.- Sembla un obús.

2.- Ho és un obús. En Jordi s‟ha casat amb un obús.

1.- No ho sabia

2.- Va fer la mili a artilleria.

1.- Doncs l‟hauria pogut triar aquest obús. No n‟havia vist mai cap de tant lleig.

2.- Oh, els obusos es prenen tal com venen.

1.- Doncs ja que som dins del somni d‟en Jordi, miri, li ensenyarem que sabem fer. Imagini‟s
que jo sóc un canó.

2.- No m‟ho haig pas d‟imaginar, ja fa molt de temps que ho sé que vostè és un canó.

1.- Doncs si es així pàssim la dona d‟en Jordi

2.- Bona idea. Obri la boca.

1.- Espero que serà el bon calibre.

2.- Obri-la una mica més.

1.- Aaaaaaaaa...

2.- Així.

1.- Ham!

2.- Ja pot disparar. Però no faci massa soroll, que no despertéssim en Jordi. Està a punt? Foc!

1.- Bum!

2.- Ja està. En Jordi deu haver quedat ben content que la seva dona li hagi marxat del cap.

1.- És gust de fer bum de tant en tant. Però l‟hauria hagut de bombardejar per la finestra. Ara
hem fet un forat al sostre.

2.- No. No es pas un forat això.

1.- Té raó, no es un forat. Què és? Em recorda alguna cosa.

2.- Si. Esperi. Ho conec, jo.

1.- Jo també, però ara no ho recordo.

2.- Ho he sentit no fa pas gaire.

1.- De qui pot ser...

2.- No és de Beethoven?

1.- Si! És el concert per a violí i orquestra. Fa bé de dir-m‟ho. On és el meu violí?

2.- Vostè també...! És ben bé el moment de buscar el violí. Afanyi‟s que ja ha començat i
arribarà tard.

1.- És culpa de la meva dona, ha volgut preparar-me un entrepà tant si com no. Sempre és
igual.

2.- Té el bitllet?

1.- Estigui tranquil, fins i tot hi he fet un forat al mig. Si us plau, el tren que va a Sant Pere de
Riudebitlles s‟agafa a la via 2?

2.- Si, però ja ha marxat. Amb una mica de sort encara el podrà agafar a la via 3. Però si no vol
córrer li aconsello d‟anar lo a esperar tranquil·lament a la via 80 o a la 90, té temps de
sobres.

1.- Estic cansat. Fa ben bé per en Jordi, de somniar unes bestieses així. L‟uniforme de cap
d‟estació no li està gens bé.

2.- Què vol dir, Cap d‟estació? Vaig vestit de Director d‟Orquestra. Amb una bandereta de
Director d‟Orquestra.

1.- Si, però i el xiulet?

2.- No és un xiulet, és una flauta petita.

1.- Ah si. És una flauta de Pan. Cada vegada que fas pan! Amb la flauta, hi surt un forat nou.

2.- Jo em pensava que eren bombolles, aquests forats. M‟havien dit que era que fermentaven.

1.- No, no es una flauta formatgera, li he dit que és una flauta de pa. El formatge és a dins.

2.- En aquest moment en el somni d‟en Jordi hi passen entrepans.

1.- Pot comptar... Si és la seva dona que me l‟ha preparat.

2.- Si, però no. El que vostè creu que es formatge enmig del pa, no és formatge.

1.- Doncs què és?

2.- És la meva dona.

1.- La seva dona? Ah si. Com està, senyora?

2.- Què diu?

1.- Tingui, ja li passo. Passi-ho bè , senyora. Li passo el seu marit.

2.- Digui, ets tu, Rateta? Com estàs? Encara mal d‟ orelles? Si, estic amb ell dins d‟un somni
d‟en Jordi. En Jordi... exacte! Tornaré de seguida que es desperti. Diu que molts records.

1.- Doni‟ls de la meva part.

2.- Records de part seva! Si, sempre aquest mateix posat d‟idiota. Porta el tradicional vestit
blanc del Reial Madrid. I en aquest moment entren els jugadors del Barça també corrent, fa
un temps esplèndid, l‟ estadi és ple de gom a gom, els jugadors van al seu lloc, sentim el
xiulet, la pilota surt disparada com un obús. Passa rabent davant el nostre micròfon...

1.- Brrrrrrrrrr!

2.- Han pogut sentir perfectament el soroll del motor, en aquest moment porta més de dues
voltes d‟ avantatge per davant d‟en Jordi.

1.- Brrrrrrrrrrrrr!

2.- I de la cosina de la paulina.

1.- Brrr! Brrr! Brrr! Quin fred que fa!

2.- És el vent. Brrrrrrrrr...

1.- No està bé que condueixi tan de pressa , Brrrrr...

2.- Condueixo com puc. Brrrr.

1.- Què vol dir com pot?

2.- Que jo no en sé de conduir. Brrrr.

1.- Ni en somnis? Brrrr...

2.- Ni en somnis. Brrr...

1.- Doncs pàssim el volant que ens matarem.

2.- Ja m‟agradaria, però no n‟hi ha. Brrrr...

1.- On l‟ha posat?

2.- Potser no és un auto de cursa això, Brrr...

1.- Llavors per què fem aquest soroll? Brrrr...

2.- I jo que sé! Potser és un mosquit. Brrrr...

1.- Ah bé. Doncs si és un mosquit, no hem pas de fer aquest soroll. Els mosquits no fan Brrrr...
fan Bzzzzzz...

2.- Mira, un mosquit. Bzzzz....

1.- A veure si el matem. Bzzzz...

2.- Mite‟l passa per allí. (Soroll de picar amb les mans)

1.- Ja està.

2.- No era un mosquit

1.- Què era?

2.- Era jo. Obri les mans, miri‟m aquí ben esclafat

1.- I tant! Encara es mou.

2.- Li juro! És la última vegada que accepto de fer un paper en els somnis d‟en Jordi.

1.- Gran Garrí! Ara el despertaré amb un espant. Ara ho veurà.

2.- Sí senyor! Perquè a mi no em fa res de fer un servei, però tot té límits. I ara què dirà la
meva dona quan em vegi tornar així, ben esclafat.

1.- Li dic que el despertarem. Vingui.

2.- On és?

1.- Aquí damunt la seva tauleta de nit.

2.- No el veig. Es de nit, damunt la tauleta de nit.

1.- Sóc aquesta cosa fosforescent. Això que fa soroll. Que em sent?

2.- No

1.- Tic tac tic tac tic tac tic tac tic tac...

2.- Ara! Ja el sento!

1.- Tic tac... Sóc el despertador d‟en Jordi... Tic, tac, tic, tac... Apreti‟m el nas, tic tac tic tac...

2.- Aquí!! (so de despertador)

1.- S‟ha acabat. En Jordi es desperta.

2.- Ja ens podem anar

Direcció: ESTER NADAL

Ajudantia: Victor León / Carlos Briones

Dramatúrgia: Elba Romero / Carlos Briones

Producció: Sergi de la Fuente / Barbara Tobella

Il·luminació: Marc Albella / Elisabet Grané / Adrià Mas

So: Laura Carbonell / Carla Torres

Vestuari: Pau Gómez / Patricia Violan

Escenografia: Nuria Vilahur / Edu Roig

Cristina prunell / Alejandro Martínez

Atretzo: Paula Aresté / Carlos Serrano

Maquillatge: Paula Aresté

Fotografia: Yudier Andrés Zapata / Judit Mas

Grafisme: Julia Torres / Judit Mas

Agraïments:

A tots els professors que durant dos anys ens han format, al
nostre tan necessari tècnic de llums i so, a l‟escola de maquillatge
Thuya, i a Kaòtic Teatre pel vestuari, a “El Nacional no ens Vol” per
la cessió de material, i a la secretaria del Col·legi de Teatre.

I sobretot, gràcies a tots aquells, família i amics, que en la

mesura que sigui heu animat a que els 21 estiguéssim avui davant
vostre.