42 PÀGINA OBERTA PÀGINA OBERTA 43

Aquests poemes inèdits exemplifiquen l’actitud

que prengué Joan Oliver davant d’alguns fets
concrets que succeïren el 1980, i, a la vegada,
ajuden a perfilar i ratificar el seu posicionament
polític i social durant els anys de la transició.
Tres poemes
inèdits de Joan Oliver
Jordina Gort VÉS-TE’N ANTÒN1 I avui és franc franquista, LA MERDALLA DE LA MONTSERRAT, FADA PADRINA tica mordaç propera al sarcasme que desco-
Filòloga bastaix dels de Madrid, DEGENERALITAT breix sense cap aturador l’actitud pública
Tal com ens van fotent,/ després del Tarradellas un neolerrouxista Montserrat, fada padrina, d’aquest polític.
¿el nostre president/ serà l’Antòn Cañellas, mal orador i pansit. L’Honorable Botifler12, tu16 has fet ploure en camp eixut
2. “La merdalla de la degeneralitat”: Joan
amb enya, la o amb accent/ i el plural repel·lent ? d’amagat d’en Pi i Sunyer13 i el meu temps, que ja declina,
Oliver el data inicialment el mes de gener,
UN NOM DE TRES2 ESTRELLES!3 Hereu de l’Alfons Sala, i tot altre conseller, has vestit de joventut!
per bé que aquesta inscripció apareix mig
èmul del Pic i Pont, ha penjat una medalla
esborrada al manuscrit, i amb lletra més clara
Un poc polit polític deixeble del Porc-ioles...6 a qui signa José Plá Companyona17 beneïda,
el torna a datar d’aquesta manera : “Març
conserva al seu cognom L’enhorabona, Antòn!7 i treballa sempre a mà àngel ros i generós
marçot 1980”. El poema glossa el lliurament
la merda forastera gairebé d’un segle ençà, que m’has enriquit la vida
de la medalla d’or que la Generalitat va ator-
com pot veure tothom! Tot just arran del canvi que això és cosa que no falla! amb un somni de colors!
gar a Josep Pla el 1980 amb una crítica satí-
el va assaltar un afany:
rica polisticosocial.
La lletra delatora, salvar el capitalisme La medalla ve a ser un llor, Tu has estat la capitana
una enya borda i vil, d’esfondrament o dany. però, fotre! és tota d’or dels amics, tot un estol, 3. “Montserrat, fada padrina”: escrit al final
el signe inconfusible i, al preu d’ara, un bon tresor que amb franquesa catalana de l’any 1980, el mes de desembre, porta
d’un esperit servil! Llavors l’home va dir-se: dels que en Pla mai no descarta, m’han dit : "Mira’ns, no estàs sol!"18 com a data “Nadal de 1980”. El poema té
"Em veig neulit, jo et fum! ell, puntual contribuent, una doble interpretació, que ja comentaré
Al nostre abecedari però sóc prou llepaire agarrat terratinent més endavant, de manera que pot anar
tal lletra no existeix, per arribar a patum!" i gorrista impenitent Que sempre, per ta ventura, adreçat a la Mare de Déu de Montserrat o a
però el ruc se’n gloria quan viatja o quan s’afarta! vetllin els déus, Montserrat,19 una amiga del poeta que portava el nom de
i es pensa que vesteix! I per fi és cap de llista, delitable criatura, la Verge. El to d’aquest text és més intimista
un BOTIFLER INCONCÚS! La medalla és, en rigor, mestra d’amor i bondat! i amaga una ironia molt més subtil.
Si fos un de la pila, Que al seu escut es foti un tribut i un alt honor
un neci inconscient, una Ñ escrita amb pus! a qui serra fe i amor, Acull, pur i sense noses, Aquests poemes inèdits exemplifiquen l’actitud
potser s’explicaria en bonança o maltempsada14, el meu bes que neix al cor! que prengué Joan Oliver davant d’alguns fets
aquest capteniment; Moralitat a un país que té per seu, concrets que succeïren el 1980, i, a la vegada,
contra el qual no fa ni féu Si tu em corones de llor, ajuden a perfilar i ratificar el seu posicionament
però com que va aprendre Quan l’Adolfo8 s’adoni cap forfet ni greu ni lleu, jo et vull coronar de roses!20 polític i social durant els anys de la transició.
a escriure i a llegir, que ets un pobre infeliç traïment o canallada. "Vés-te’n Antòn" i "La merdalla de la
cap cosa no l’excusa i que tens més poc ganxo Pere Quart degeneralitat" són poemes molt punyents, en
d’obrar com un cretí! que el senyoret Sentís9, Doncs qui doni aquest guardó Nadal de 198021 els quals l’autor escriu el que pensa sense
no pot ser pas un colló, embuts atès que hi evidencia les seves
Aquest estudi conté unes poesies inèdites22 preferències i aversions personals d’una manera
D’adolescent fou neutre, et llençarà a la bassa que com l’altre és traïdor
de Joan Oliver escrites el 1980. D’aquest molt directa.
i a la universitat amb enya i amb accent... i ara ens solla i ens malmena
any només he trobat tres poemes inèdits, que
algú va encomanar-li Torna a la teva base! sense cap autoritat
es conserven al "Fons personal de Joan Situació dels textos en la història
la catalanitat. No perdis ni un client! i amb grotesca vanitat,
Oliver" de l’Arxiu Històric de Sabadell. política i literària
sinó el poble, tot plegat,
Joan Oliver escrigué aquests tres poemes en
Murri, més tard, es pinta No oblidis la quincalla, amb justícia i raó plena! He escollit aquests textos de 1980 per dos
el context polític de la transició24, a la qual
de cristià la pell trafica amb culs de got! motius principals: d’una banda, per comple-
donà una resposta que afegí més dades sobre
quan només és catòlic No dormis a la palla! De tant llibre com ha escrit mentar la darrera dècada de producció poè-
la seva ideologia. Joan Oliver tenia un fort
dels de missa i tortell. No siguis carallot! aquest PLA ja en treu profit, tica de l’autor; i de l’altra, per poder valorar
sentiment catalanista i d’esquerres; així ho
mes l’HONOR en cap sentit més àmpliament quina va ser la posició de
demostren poesies publicades conegudes de
Després ven or i gemmes Tot el poble et menysprea, no el mereix, peti qui peti! Joan Oliver, un escriptor compromès social-
tothom com “Corrandes d’exili”, “Oda a
i es fa ric, com si res, doncs fot el camp, Antòn! Nogensmenys, com que escriu bé, ment i políticament, en un any que va com-
Barcelona”, “Catalunya”, o com les dedica-
sempre al servei del luxe Catalunya, que es queda, deu-li tones de paper portar, com es veurà tot seguit, canvis
des a Francesc Macià, “Macià”, i a Lluís
d’un4 món ultraburgès. sense tu ja es compon! i fieu-li prou calé importants en la política del país i en la
Companys “La veu i la sang”. L’escriptor era
perquè es compri una olivetti! recuperació de la catalanitat.
una persona compromesa amb el seu temps
Però contreu un deute, AQUESTA ÉS LA PLANETA
Els poemes, per ordre cronològic, són: i amb el seu país, un inconformista i un llui-
per vanitat, després; DEL CÍNIC QUE ES COMPLAU “La Veu del Poble”15
tador, coherent amb les seves conviccions. Va
de la fallida el salva EN EXHIBIR TOTHORA Març marçot 1980 1. “Vés-te’n, Antòn!”23: escrit al comença-
vetllar sempre per la llengua i la cultura cata-
un banc dels ucedés!5 LA MARCA DE L'ESCLAU!10 ment de l’any 1980. Joan Oliver el data ini-
lanes. Aquest compromís social el portà a fer
cialment el Cap d’Any, però després d’alguns
un tipus de literatura que s’emmarca dins el
“La Veu del Poble” retocs el torna a datar el mes de febrer. El
realisme social.
Febrer 198011 poema, dedicat a Anton Cañellas, és una crí-

Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 3. 2n trimestre de 2002 Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 3. 2n trimestre de 2002
44 PÀGINA OBERTA
La poesia social neix, a Catalunya, a la sego-
na meitat dels anys cinquanta, com una
manifestació de l’aparició d’un moviment
antifranquista d’estudiants universitaris. La
poesia social es donava a conèixer a través
d’unes antologies poètiques universitàries
que es combinaven amb lectures poètiques a
la Facultat de Lletres. Joan Oliver era un dels
autors llegits en aquestes lectures poètiques.
En aquesta època, entre 1957 i el 1963, l’es-
criptor treballava a l’editorial Montaner i
Simón, on coincideix amb un grup de joves
professors i alguns estudiants universitaris,
entre els quals hi havia Joaquim Molas i
Antoni Comas. Joan Oliver serà un referent
a l’hora de fer poesia social per a poetes pos-
teriors com Joaquim Horta, Francesc
Vallverdú, Miquel Bauçà i Miquel Martí i
Pol, tots ells poetes que s’inscriuran en
aquest corrent estètic. El realisme social,
revalorat a la dècada dels seixanta, serà un
moment de recuperació de la poesia de Pere
Quart en molts sentits. Per al poeta serà un
moment de noves esperances per a continuar
lluitant contra el franquisme i amb el recol-
zament que troba en posar-se en contacte
amb aquests joves universitaris que ja hem
citat i que recolliran com a model per al rea-
lisme històric la seva obra Vacances pagades
(1960).
Vés-te’n Antòn
El títol del primer poema triat per a aquest
treball, "Vés-te’n Antòn", ja parla per ell
mateix: rebutja la figura i la ideologia políti-
ca que representava Anton Cañellas, que va
ser el cap de llista del partit Centristes de
Catalunya-UCD, l’any 1980. Anton
Cañellas, que havia militat inicialment al
partit d’Unió Democràtica de Catalunya, va
voler conjuntar aquest partit amb les idees
de centre de la UCD, però no se’n va sortir.
Per això, l’any 1979 entra a formar part del
nou partit Centristes de Catalunya-UCD i
es presenta com a candidat a la presidència a
les eleccions al Parlament el 1980. El pas
d’un partit català, la UCD, a un altre partit
de referent espanyol, la UCD, fa que molts
catalans es mostrin descontents amb el seu
canvi ideològic ja que representava un acos-
tament als dirigents espanyols. D’aquí la
posició que agafa Joan Oliver en el poema,
per la seva ideologia catalanista. "Vés-te’n
Antòn" s’acosta a la línia de poemes que tro-
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 3. 2n trimestre de 2002
Si aquests poemes s’haguessin publicat en
el seu moment, haurien creat reaccions
d’indignació i situacions polèmiques que
potser ell mateix o, millor, els seus editors
van voler evitar.
bem dins l’obra Poesia empírica, publicada el
1981, concretament a la secció que es titula
"Entrepans calents". En aquesta secció del
llibre trobem poemes que daten del mateix
any 1980 com són "Abril de 1980" i "Alta
política llur"; "La solució de l’il·lús", que
data de 1979 ; i altres poemes –"Síntesi" i
"Parlament"– que tracten temes com la
democràcia i la Constitució. Tots ells, temes
d’interès social en el moment que van ser
escrits i que, a més, succeeixen simultània-
ment amb els fets que tracta el poema inèdit.
D’aquesta manera, aquest text ens amplia la
visió i l’opinió de Joan Oliver davant un
moment força decisiu per a la història de
Catalunya, com eren les primeres eleccions
el març de 1980, que eren a punt de cele-
brar-se. La implicació social es fa encara més
evident si ens fixem en el fet que el pseudò-
nim amb el qual signa el poema no és l’ha-
bitual, Pere Quart, sinó que és "La Veu del
Poble". Aquest pseudònim reforça, d’una
banda, el to popular, la intenció d’expressar
que tothom subscriu el poema, que és el que
el poble català diu, sent i pensa; i de l’altra,
juga a fer una ironia amb el nom del diari de
tendència republicana La Veu del Poble de
1905, que subratlla la seva adscripció políti-
ca.
El poema "Vés-te’n Antòn" està format per
versos hexasíl·labs agrupats per quartetes,
amb alternança de vers lliure i rima conso-
nant (– a – a, - b – b, - c – c,...).
Pere Quart ja havia fet servir aquesta estruc-
tura anteriorment. Un poema que en recor-
da la forma mètrica seria “Ombres de pesse-
bre” del llibre Saló de tardor, tot i que la seva
rima no és la mateixa (abab, cdcd,...):
"Nadal nevar de cendra,
estrella sense rel !
La sang que ens varen prendre
és un secret del cel.
Oh, nit! La pau que exhales,
¿qui malmetia amb frau
a l’ombra de les ales
de l’Àngel de la Pau?"
Aquest poema té nou estrofes i, en canvi, la
llargada de "Vés-te’n Antòn" és de dinou
estrofes més una estrofa introductòria.
També trobem el vers hexasíl·lab en alguns
dels poemes breus del Bestiari: "Papagai",
"Griva fètida" i "Pingüí".
Per tant, es tracta d’un tipus de vers que Pere
Quart havia treballat sovint. Si escollí aques-
ta estructura a l’hora de compondre el
poema, va ser per donar-li el to popular que
caracteritza les diatribes, amb la intenció que
aquesta estructura fos recordada amb facili-
tat com una cantarella.
La merdalla de la degeneralitat
En aquest segon poema, trobem una doble
crítica: d’una banda, critica qui governava la
Generalitat, Josep Tarradellas i, de l’altra,
Josep Pla com a escriptor català vist com un
oportunista per sectors progressistes i d’es-
querres i com algú que confraternitzava amb
el règim franquista i amb la monarquia25. Per
Pere Quart era inadmissible que la
Generalitat, i en concret el president, pogués
atorgar un premi a un escriptor que, segons
ell, havia "traït" el país i que havia estat al
costat del règim franquista, quan la major
part dels escriptors i representants de la cul-
tura catalana, fidels al seu país i a la causa
republicana, havien hagut d’exiliar-se.
Aquest va ser també el cas de Joan Oliver.
Però la seva crítica va més enllà i mostra la
importància que per ell tenia mantenir la
coherència de les seves idees, en rebutjar un
premi atorgat per mans d’algú, el president
Tarradellas, que tampoc no estava fent un
bon paper a favor del país26. Així, el mateix
Oliver rebutjaria, l’any 1982, la Creu de
Sant Jordi de la Generalitat. Com aquest
poema, que mostra la seva posició contrària
a qui governava la Generalitat, en trobem
alguns altres, també inèdits, molt més direc-
tes contra Tarradellas, com són "Terra d’e-
lles...", escrit el 1979, en el qual ja titlla el
president de "botifler", i el que escriu el
1981, quan Tarradellas ja no era president,
sota el títol "Si és boig que el tanquin", que
ja és força explicatiu. El poema també va sig-
nat, com l’anterior, amb el pseudònim "La
Veu del Poble". "La merdalla de la degenera-
litat" continua sent, com "Vés-te’n Antòn",
un poema de crítica social i política amb el
mateix to satíric i es podria incloure en la
secció que hem citat abans: "Entrepans
calents" del llibre Poesia empírica.
"La merdalla de la degeneralitat" està format
per versos heptasíl·labs i estrofes de 8 versos,
que si els separéssim en 4 i 4, ens trobaríem
davant de la mateixa estructura que té el ter-
cer poema "Montserrat, fada padrina".
Podríem equiparar aquest poema per la seva
forma amb el poema "Idil·li" del llibre Saló
de tardor, que també fa servir estrofes de vuit
versos i té una llargària semblant (5 estrofes).
Com l’anterior, té una estructura popular
com les corrandes. Aquest text té l’esperit del
sirventès de la lírica provençal, idoni per a la
crítica entre dos trobadors, en aquest cas,
Joan Oliver se’n serveix per atacar un altre
escriptor.
Montserrat, fada padrina
"Montserrat, fada padrina" és un poema de
to més íntim, on apareix el jo líric del poeta,
que planteja una doble interpretació. D’una
banda, es podria interpretar com un text
adreçat a la Verge de Montserrat. Si fos així
s’inclouria en el conjunt de poemes de tema
religiós que va escriure l’autor. Joan Oliver
tenia una manera molt particular de viure la
fe: reivindicava un cristianisme "desvatica-
nitzat"27 i la figura de la Verge Maria, entesa
com la mare de Jesús, prenia un paper relle-
vant en la seva fe. Ho veiem en un seguit de
poemes als quals s’afegiria aquest, inèdit.
Dedicat a la Verge de Montserrat trobem un
altre text, amb el títol "A Maria de
Montserrat":
"Ja pols esdevinguda,
com l’ennegrida fusta de la imatge,
i Catalunya la paraula estranya
d’un oblidat llenguatge,
tu, no sé on, sense cognom ni cara,
seràs la mare de Jesús encara!"
Aquest poema, que no comporta cap confu-
sió, el trobem publicat en una secció del lli-
bre Poesia empírica que el poeta titula
"Jesusisme. Exegesi casolana. Contra els
intermediaris", en què s’agrupen un seguit
de poemes crítics amb l’Església catòlica i
que mostren el tipus de fe que tenia Joan
Oliver. En aquesta secció, per qüestió de
dates, hi podria haver publicat també aquest
poema inèdit. "Montserrat, fada padrina"
s’hauria d’interpretar com una humanització
de la Verge per esdevenir una dona més, una
companya. Així com Joan Oliver creu en el
Jesús home, desdivinitzat, també, conse-
qüentment, creurà en la Verge com una
amiga, per això la humanitza. Altres poemes,
d’aquesta mateixa secció, defensen el paper
de la dona –i de la Verge com a dona– dins
l’Església i en el món en general, com passa
a "Paulinades" i a "Sacerdotesses, sí!"28. El
tema de la fe religiosa, el trobem present a
l’obra de Joan Oliver des dels seus inicis amb
poemes com "Déu i la nit", de 1918.
D’altra banda, la interpretació del text
podria ser a la inversa: que anés adreçat a una
veritable amiga del poeta, que sublima pel
fet de ser una dona virtuosa. D’aquesta
manera li atorga un seguit d’atributs místics
–"àngel ros i generós", "beneïda", "mestra
d’amor i bondat"– que la confonen, volgu-
dament, amb la Verge, tot i que, si s’analitza
amb més detall, ens adonem que és justa-
ment algun d’aquests versos el que descarta
la possibilitat que s’adreci a la Verge de
Montserrat que no descriuríem mai com un
“àngel ros”. Segons aquesta lectura, aquest
poema, en el qual preval el sentiment perso-
nal de l’autor, deixa entreveure una subtil
ironia que el poeta dirigeix cap a ell mateix.
A Joan Oliver li fa gràcia que una amiga que
descriu com a "fada padrina" pugui haver
enriquit la seva vida "amb un somni de
colors". Les tres primeres estrofes constitui-
rien una primera part en la qual descriu com
és aquesta companya que considera "la capi-
tana dels amics": deduïm que es tracta d’al-
gú ja gran i soltera –"fada, padrina"– que és
un exemple de dona fidel, discreta, bona
amiga i bona persona –"mestra d’amor i
bondat". Aquesta descripció contrasta amb
algú que "fa ploure en camp eixut" i li fa
viure "un somni de colors", més propi d’una
dona activa, jove i de bon veure. Aquest fet
és el que sorprèn i fa riure el poeta: que una
dona amiga que no s’esperava, hagi estat, en
algun moment, alguna cosa més a la seva
vida. La segona i darrera part del poema és
un prec, una lloança per a l’amiga. Una
pregària pagana si observem que s’adreça "als
déus" i no a Déu: "Que sempre per ta ven-
tura,/ vetllin els déus, Montserrat", que
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 3. 2n trimestre de 2002
PÀGINA OBERTA 45
evoca la tendresa que sent per la Montserrat
que gairebé converteix en un ésser diví.
Aquest text té aquestes dues interpretacions
que fins i tot podrien sobreposar-se: la
humanització de la Verge de Montserrat o la
sublimació de l’amiga Montserrat.
Aquest poema, més intimista i subjectiu
comparat amb els dos anteriors, va signat
amb el pseudònim habitual de Pere Quart.
"Montserrat, fada padrina" també té una
estructura popular i de les més recurrents del
poeta. Versos heptasíl·labs agrupats en estro-
fes de quatre, és a dir, en quartetes, que és la
mateixa forma que va emprar per escriure el
conegut poema "Corrandes d’exili" i "Lletra
d’assassí per amor" del mateix llibre Saló de
tardor. En el llibre Terra de naufragis trobem
també el poema "Interior" amb quartetes
heptasíl·labes, però potser l’estructura que
més s’hi acosta és la del poema "Les cen-
dres", en què hi ha la mateixa partició de
l’última estrofa en dos versos i dos versos:
"Sembraran a les palpentes
fantasmes de pas secret.
Ara ja sembren les cendres,
sement de no-res, al vent."
Aquest final també el fa el poema
"Cançoneta noucentista del mal camí" del
llibre Vacances pagades i, a més, amb la
mateixa estructura de rima que el poema
inèdit (abba):
"Ara es lleva, lluny de mi,
l’Esperança ploranera.
No és aquesta la manera,
certament!, de fer camí."
Aquests precedents fan que hagi conservat
en el text inèdit la mateixa estructura de la
darrera estrofa de dos versos més dos versos.
Aportació estètica dels textos
Aquests poemes inèdits exemplifiquen l’acti-
tud que prengué Joan Oliver davant d’alguns
fets concrets que succeïren el 1980, i, a la
vegada, ajuden a perfilar i ratificar el seu
posicionament polític i social durant els anys
de la transició. "Vés-te’n Antòn" i "La mer-
dalla de la degeneralitat" són poemes molt
punyents, en els quals l’autor escriu el que
pensa sense embuts atès que hi evidencia les
seves preferències i aversions personals d’una
46 PÀGINA OBERTA
manera molt directa. Mostren una part del
pensament que el mateix poeta va decidir no
fer públic perquè l’atac als personatges que
critica és molt dur i, si aquests poemes s’ha-
guessin publicat en el seu moment –i encara
avui dia–, haurien creat reaccions d’indigna-
ció i situacions polèmiques que potser ell
mateix o, millor, els seus editors van voler
evitar. Això, no obstant, no el privava de
poder escriure el que pensava en el seu àmbit
privat.
Aquesta censura no afecta el text
"Montserrat, fada padrina", que, per la seva
banda, és un poema que entraria en el
terreny més íntim i personal de l’autor i que,
segons com l’interpretéssim, l’hauríem d’in-
cloure entre els temes de fe o bé entre altres
poemes que tractessin el tema de l’amistat.
1 He conservat el nom "Antòn" amb accent perquè és un dels
trets de burla que el poeta fa servir al llarg del poema per criti-
car el personatge.
2 En el primer manuscrit trobem aquest "TRES" guixat i subs-
tituït per "QUATRE", però la seva decisió final és "TRES" ja
que torna a guixar el quatre i els altres dos manuscrits posteriors
mantenen el "TRES".
3 Aquesta primera estrofa l’he fixada en cursiva, ja que en els tres
manuscrits apareix subratllada a mà per l’autor. He interpretat
que aquest subratllat demanava que el text fos en cursiva com si
fos l’estrofa que fa de tornada en una cançó.
4 He fixat "d’un" ja que en tots tres manuscrits apareix "del"
guixat a sobre i substituït a mà per "d’un" com a forma preferi-
ble.
5 Aquesta quarteta va ser afegida per l’autor en el darrer manus-
crit i és aquesta la que he escollit per a la fixació del poema, per-
què la que va afegir en el segon manuscrit m’ha semblat una pri-
mera temptativa no prou reeixida que no conserva la rima del
poema: "Mes té una entrebancada/ està a punt de fallir/ i un
banquer amic del Suarez/ li presta uns milions".
6 Aquests personatges que cita tenen en comú la seva anticata-
lanitat. Alfons Sala va ser un polític i industrial que va néixer a
Terrassa, al Vallès Occidental –a les mateixes terres que Joan
Oliver–, el 1863. Era de tendència monàrquica, conservador i
anticatalanista. Josep Carner també li va dedicar poemes sag-
nants fent-lo la bèstia negra del catalanisme. Joan Pich i Pon va
néixer a Barcelona el 1878 i va ser un polític republicà lerrou-
xista. Joan Oliver juga a catalanitzar-li el nom, cosa que no és el
primer cop que fa en els seus poemes satírics, ja que en un altre
poema inèdit de 1982, "Més que un club", també catalanitza el
cognom de l’ara expresident del F.C. Barcelona, Josep Lluís
Nuñez, pel de "Nunyes". I, finalment, Josep Maria de Porcioles
va ser un jurista i polític de tendència franquista i alcalde de
Barcelona entre 1957 i 1973. Amb aquest darrer fa un joc satí-
ric que consisteix a convertir el cognom en un insult pel perso-
natge, fent parar esment en el mot que porta incorporat el
mateix cognom.
7 Aquest "Antòn" apareix en el segon manuscrit subratllat i amb
l’accent agut en lloc de greu: "Antón". Tot i així, al darrer
manuscrit torna a aparèixer amb accent greu i així ho he fixat.
8 "L’Adolfo" és, evidentment, Adolfo Suárez, que encara era el
president del govern espanyol, el 1980, i que estava al capdavant
del partit Unión de Centro Democrático, que era l’homòleg
espanyol de la coalició Centristes de Catalunya-UCD al capda-
vant del qual es presentava Anton Cañellas per les eleccions al
Parlament del maig de 1980.
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 3. 2n trimestre de 2002
9 Carles Sentís i Anfruns, periodista i polític, va ser secretari
general de l’UCD catalana entre 1977 i 1980. El 1977 va ges-
tionar el retorn de Tarradellas i el va acompanyar des de París a
les primeres entrevistes amb Adolfo Suárez i el rei. Des de 1979
va ser president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD fins
a l’extinció del partit.
10 Tots els manuscrits portaven un doble signe d’exclamació
aquí, però he optat per posar només un signe d’exclamació per-
què les normes de puntuació ho exigeixen.
11 He fixat com a data del poema la darrera que l’autor anota
en els manuscrits, que seria la que dóna com a data final després
d’haver retocat el poema. Aquesta data apareix, a l’últim manus-
crit, afegida a mà al costat de la data anterior “Cap d’any” que
trobem tota guixada.
12 "L’Honorable Botifler" és el president Josep Tarradellas.
Aquest poema porta data de març, mes en què es van celebrar
les primeres eleccions autonòmiques de la postguerra al
Parlament de Catalunya. Per tant, és possible que el resultat que
atorgava a Jordi Pujol la presidència ja es conegués. Tot i així,
sabem que Pujol no prengué possessió del càrrec fins al mes de
maig. Aquest fet ens treu de dubtes i ens confirma que el presi-
dent encara era Tarradellas, a qui es dirigia el poeta.
13 Segurament es refereix a Pere Pi-Sunyer, economista i polí-
tic, que va ser conseller d’ensenyament i cultura de la
Generalitat entre 1977 i 1980. Cap altre Pi-Sunyer no consta
com a conseller en aquests anys.
14 Aquest mateix vers apareix en un altre poema publicat a Pere
Quart, obra poètica de les Obres completes de Joan Oliver d’e-
dicions Proa, del novembre de 1999, p. 534. A la quarta estro-
fa del text "Projecte d’Himne Nacional" que l’escriptor va fer el
setembre de 1980 amb l’adaptació del "Cant de la senyera" de
Joan Maragall: "Per les terres heretades/ et duem i tu ens duràs/
i en bonança o maltempsades/ el demà assenyalaràs."
15 En el manuscrit, trobem la data "Gener 1980", al costat del
pseudònim, mig esborrada; per això, he fixat com a vàlida la del
març.
16 He fixat la forma "tu" que hi ha al manuscrit escrit a màqui-
na, tot i que al manuscrit a mà aparegui la forma "que": "que
has fet ploure en camp eixut". No hi ha res en els manuscrits
que m’asseguri quin va ser escrit primer; tot i així, he optat per
fixar les formes del manuscrit a màquina.
17 En el manuscrit a màquina apareix guixada una altra versió
"Oh companya" per "Companyona" que rectifica per la que he
fixat, que és la mateixa que trobem al manuscrit a mà.
18 Aquest vers no té la mateixa puntuació en el manuscrit a mà:
"m’han dit: —Mira’ns! No estàs sol!"
19 Aquests dos primers versos de la quarta estrofa són els matei-
xos en els dos manuscrits, però en el manuscrit a màquina s’en-
devina una provatura que apareix ratllada a sobre: "Que els déus
bons per ta ventura/ vetllin sempre, Montserrat".
20 Aquests dos darrers versos apareixen en el manuscrit a mà
units als dos anteriors com una quarteta més. He conservat l’es-
pai entre els dos versos per analogia amb altres poemes.
21 El pseudònim i la data no apareixen al manuscrit a màqui-
na; els he afegit tal com consten al manuscrit a mà.
22 Agraeixo a la senyora Sílvia Oliver la bona predisposició i l’a-
jut que m’ha ofert en cedir-me els poemes que han fet possible
la realització d’aquest estudi.
23 He conservat el nom "Antòn" amb accent perquè és un dels
trets de burla que el poeta fa servir al llarg del poema per criti-
car el personatge.
24 Després de la mort del general Franco, el 1975, el panorama
polític inicia un canvi que es coneix com la transició. El príncep
Joan Carles I és proclamat rei, i Arias Navarro es confirma com
a president del Govern. Aquest, però, dimiteix l’any següent i
Adolfo Suárez és designat pel rei per formar el segon Gabinet de
la Monarquia. El mateix any, Suárez anuncia unes eleccions. I el
1977 se celebren les primeres eleccions democràtiques, que no
se celebraven des del febrer de 1936. La Unió del Centre
Democràtic, amb Súarez com a president, és el partit que surt
escollit. A Catalunya arriba de l’exili el president Josep
Tarradellas i assumeix la presidència de la Generalitat. El 1978
s’aprova la Constitució espanyola i el 1979 l’UCD aprova l’es-
tatut d’autonomia de Catalunya i del País Basc. Tarradellas serà
el president fins al maig de 1980 que, després de convocar-se les
eleccions al Parlament de Catalunya, el març del mateix any,
passarà el relleu a Jordi Pujol com a nou president de la
Generalitat. El 1981, amb el cop d’estat militar del 23-F, el
govern de l’UCD trontolla, Suárez dimiteix, i el succeeix dins
del mateix partit Leopoldo Calvo Sotelo. A les eleccions d’octu-
bre de 1982 sortirà elegit el PSOE i el nou president del govern
espanyol serà Felipe González.
25 Vegi’s dossier sobre Pla "Josep Pla, la història i els historia-
dors" a la revista L’Avenç, núm. 219, del novembre de 1997, p.
27-49; Gustà, Marina, Els orígens ideològics i literaris de Josep Pla,
Barcelona, Curial, 1995.
26 Tarradellas era l’antítesi del seu antecessor Josep Irla. El seu
marcat personalisme i la relació que mantenia amb la monar-
quia l’allunyava del paper que havien fet altres presidents del
seu mateix partit, ERC, com Macià, Companys i Irla. Sobre
Tarradellas vegi’s: A. Arboç, Tarradellas, la convivència d’un
poble, 1988; Baltasar Porcel, Conversaciones con el Honorable
Tarradellas, Esplugas de Llobregat, Plaza & Janés, 1977 ; Udina,
Josep Tarradellas, l’aventura d’una fidelitat, Barcelona, Edicions
62, 1978.
27 Aquest és el mot que Pere Quart fa servir al final del poema
"L’altra fe" del llibre Quatre mil mots: "Les llavors de Jesús, prou
abundants/¿quan prendran a l’entranya dels humans/per al
retorn, en treballosa albada,/ de l’altra fe desvaticanitzada ?".
28 En el poema "Paulinades", Pere Quart comenta a propòsit
de Pau que "L’apòstol dels gentils/ no esmenta ni un sol cop/
–en els texts que en tenim–/ la mare de Jesús./ És ben bé tot un
rècord". I en el poema "Sacerdotesses, sí !" també critica la para-
doxa que representa, dins l’Església, anomenar Maria, la mare
de Déu respecte al paper que la dona té dins l’Església: "En creu-
re que Maria/ ha estat mare de Déu/ –títol blasfem per al teòleg
pur–/ encimbelleu la dona/ a una suprema dignitat/ davant la
qual la de Pontífex/ és gairebé cosa de riure. / No sigueu capar-
ruts!/ Per què no una papessa Pia o Paula ?/ Al capdavall, els
mascles,/ en més de dinou segles,/ què heu fet de bo?/ Mistificar
prolixament la Bona Nova."
LA SEGONA ETAPA DE LA REVISTA DEL CENTRO DE
Lectura, compresa entre els anys 1901 i 1904, té un
gran interès, cent anys ençà de la seva publicació. A
part del valor intrínsec que té com a document
històric, la gran quantitat de col·laboracions del
Grup Modernista de Reus fa d’aquesta publicació
una mina d’on podem extreure autèntiques joies
literàries o, si més no, un bon i nombrós material
per a l’estudi del modernisme.
Pere Cavallé fou el redactor en cap d’aquesta Revista
i, en bona mesura, el responsable del seu èxit. A part
de la seva extensa i interessantíssima producció que
publicà a la Revista, fa d’enllaç amb els companys de
grup que havien marxat de la ciutat, Josep Aladern,
Joan Puig i Ferreter, Plàcid Vidal, Antoni Isern…,
que són a Barcelona, i Miquel Ventura que volta per
tot el món. Una de les col·laboracions més remarca-
bles és l’excel·lent feina de recull de folklore que
signa Miquel Ventura; les composicions que
Ventura i Hortensi Güell recolliren per Castellvell i
Vilaverd mantenen, encara ara, un interès etnopoè-
tic altíssim i tot el recull mereix ser publicat de
forma conjunta. El mateix Ventura també publica
remarcables traduccions, contes i crítiques. Tampoc
no són menyspreables les aportacions de l’Aladern,
els poemes d’Antoni Isern, Xavier Gambús, Plàcid
Vidal, Màrius Ferrer i les col·laboracions esporàdi-
ques de Joan Puig i Ferreter...
Amb la vinculació del Grup Modernista de Reus al
Centre de Lectura, aquests podien continuar fent
literatura a la seva ciutat i no abandonar la tasca
regeneracionista que havien endegat a Reus, sense
haver de preocupar-se de qüestions feixugues en la
realització d’una revista com ara la maquetació, la
distribució i sobretot el finançament. Gràcies al
Centre de Lectura, tenien una revista semblant a la
que havien desitjat i ara ja sols els calia preocupar-se
de qüestions artístiques i no tant de les tècniques. El
Centre de Lectura, cedint espai al Grup Modernista
de Reus, va aconseguir una de les millors Revistes de
la seva història amb col·laboradors d’autèntic luxe
per les aspiracions a què podia aspirar aquella humil
i alhora excel·lent publicació. El caràcter que van
donar els modernistes a la Revista devia ser vital per
a la seva supervivència durant tres anys i mig, un
autèntic rècord per les efímeres revistes de l’època.
El fet d’editar literatura en una publicació periòdica
comporta una sèrie de circumstàncies, que l’autor a
l’hora de concebre la seva creació ha de tenir molt en
compte: el poc espai del qual disposa i la periodici-
tat implacable de la publicació. Per aquestes raons,
trobem que els modernistes que publiquen a la
ARXIU DE LA MEMÒRIA 47
La narrativa modernista
a la Revista del Centre
de Lectura de Reus
Revista del Centre opten per un tipus de narració (1901-1904)
curta, molt sovint són "quadres" o "instantànies" Antoni Veciana i Ribas
segons les seves mateixes paraules. La brevetat de les
narracions no els acomplexa i molts cops ens pre-
senten un moment d’una història, ja sigui un
començament, un final o un episodi de l’anomenat
"nus", talment com Italo Calvino a Si una nit d’hi-
vern un viatger, els escriptors del Grup Modernista
de Reus ens plantegen retalls d’històries que tenen
prou consistència per a ser un conte llarg o bé una
novel·la, però molts cops es queden amb això, amb
una instantània d’una història complexa. Llevat d'en
Xavier Gambús, els altres autors no intenten publi-
car una narració llarga per lliuraments. Tot i que el
fulletó encara era en voga, els modernistes reusencs
tenen prou clarividència per a no embarcar-se en un
projecte llarg, complex, i que està condemnat a
desaparèixer. Ateses aquestes circumstàncies, la colla
de l’Aladern té la suficient creativitat per a crear un
gènere que s’adapti a les esmentades circumstàncies
i alhora satisfaci les seves pretensions estètiques
modernistes.
El Centre de Lectura, cedint espai al Grup Modernista de
Reus, va aconseguir una de les millors Revistes de la seva
història amb col·laboradors d’autèntic luxe per les
aspiracions a què podia aspirar aquella humil i alhora
excel·lent publicació. El caràcter que van donar els
modernistes a la Revista devia ser vital per a la seva
supervivència durant tres anys i mig, un autèntic rècord per
les efímeres revistes de l’època.
El Grup Modernista de Reus sempre es va veure
molt influenciat per la trajectòria de Rusiñol. "En
litteratura erem affectats de l’imatgeria rosinyolesca,
llavores molt de moda, però exageravem la nota, i
arribavem a un preciosisme embafador i inintel·ligi-
ble" escriu Miquel Ventura a la Revista del Centre
de Lectura (1920). I més concretament per la seva
prosa "Ai literatura rossinyolesca, com influïres en
bé i en mal, a Catalunya, durant aquella època! Tant
per l’encís del teu estil irònic i sentimental, com per
poder del prestigi personal del teu mestre, tu sem-
brares en la prosa catalana la llavor del teu ideal
renovador" diu Plàcid Vidal a L’assaig de la vida
(1937). Aquesta obra pionera de Rusiñol ve seguida
d’altres com Llibre d’hores (1898-1899) d’Adrià
Gual, Crisantemes (1899) d’Alexandre de Riquer, o
Boires baixes (1902) de Roviralta. Cal dir que aques-
ta sèrie d’obres són de poemes en prosa extensos,
mentre que els que practiquen els joves del Grup
Modernista de Reus són més aviat curts. La raó d’a-
questa diferència ja l’hem apuntada abans, és una
qüestió purament econòmica: els modernistes de
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 3. 2n trimestre de 2002