ESQUEMA TEMA 1.

FUNCIONS DEL PROCÉS. FONTS DEL DRET PROCESSAL.

1.MITJANS DE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

El procés és un de tants mecanismes de resolució de conflictes. Quan sorgeix

aquest conflicte? – Normalment són conflictes que provenen de la vulneració
d’un dret material. Quan algun d’aquests drets materials no es respecta, entra
en joc el procés de resolució de conflictes. No és l’únic mecanisme que s’utilitza
per a resoldre conflictes.

Ex. àmbit laboral, civil...

Classificació dels diferents mitjans de resolució de conflictes:

1)Autotutela (prendre’s la justícia pel nostre compte)

-Dues característiques:

• La solució al conflicte prové de les parts. Les parts mateixes donen la

solució al conflicte.

• Es tracta d'una solució coactiva, imposada. De les dues parts, n’hi ha

una que està en una posició de superioritat que li permet imposar la
solució a l’altra.

-Actualment es tracta d'un mètode erradicat en els ordenaments jurídics del

nostre entorn. Aquesta pràctica no està permesa fins al punt que el mateix CP
(455) tipifica com a delicte imposar aquesta solució d’una de les parts.

L’alternativa és acudir a l’Administració de Justícia. Aquesta possibilitat d’acudir

a un tribunal està garantida a la CE (art. 24). Tothom hi pot accedir, aquesta és
la idea. Quan alguna d’aquestes garanties no es respectin, també hi ha
maneres de fer valer aquest dret.

-Excepcionalment, trobem manifestacions legítimes de l'autotutela a

l'ordenament jurídic espanyol (per exemple, el dret de retenció).

El dret de retenció es troba regulat al CC (art. 1600). Aquest dret vol dir que
aquella persona que hagi realitzat alguna reparació o obra sobre alguna cosa
moble té dret a retenir-la fins que no se li pagui el preu corresponent.

El dret de vaga també és una manera de fer valer un dret d’autotutela.

Hi ha excepcions. L’ordenament jurídic preveu algunes figures que s’assemblen
a l’autotutela. De vegades aquesta actitud d’imposar-se és necessària però
només en alguns casos taxats.

2)Autocomposició

-Dues característiques:

• La solució al conflicte prové de les parts. Coincideix amb l’autotutela en

aquest sentit.

• Es tracta d'una solució consensuada. Sempre es tracta d’una solució

acordada, ambdues parts hi estan d’acord. No hi ha cap mena de
violència, intimidació etc.

a)Autocomposició unilateral:

-La iniciativa per resoldre el conflicte ve d'una de les parts. Tot i que és una de
les parts qui dona la solució, és una solució que l’altra part també desitja.

-Supòsits:

• Aplanament: la part reconeix allò que se li reclama (art. 21 LEC).

Significa que una de les parts accepta el que l’altra part li reclama.

Ex. A reclama 1000€ a B. L’aplanament significaria que B acceptés el seu

deute i pagués. El jutge queda vinculat i la sentència recollirà
necessàriament aquest fet. Aquesta sentència tindrà efectes de cosa
jutjada. Això vol dir que no es pot tornar a iniciar un altre procediment pel
mateix fet.

No es necessita cap procés per aquest supòsit. No obstant, també pot tenir
lloc en el marc d’un procés judicial.

• Renúncia: la part renuncia i perdona allò que reclama (diferència amb el

desistiment) (art. 20 LEC). És l’altra cara de la moneda. No és el mateix
que el desistiment. També es pot produir dins d’un procediment judicial.
La part actora renuncia a la pretensió que tenia. En el moment en el que
renuncia s’acaba el procés i el jutge també queda vinculat i la sentència
absoldrà la part demandada. També té efectes de cosa jutjada.
 Desistiment: També implica una renúncia. Renunciar al procés que
s’està duent a terme, no al que s’està reclamant. La renúncia és
clarament unilateral, el desistiment sempre es necessita el consens
mutu. En el desistiment s’abandona el procés, però ningú es pronuncia
sobre el conflicte i, per tant, continua obert. No hi haurà cosa jutjada,
sinó que el conflicte romandrà obert. El desistiment afecta únicament al
procés, no al conflicte. La sentència no entrarà en el fons del
procediment, només en la forma.

b)Autocomposició bilateral:

-Les dues parts en conflicte participen en trobar la solució. Seuen, parlen,

negocien... i busquen la solució conjunta.

-Supòsits:

• Transacció: negociació mitjançant la qual les parts posen fi al conflicte

(art. 19 LEC). Aquesta transacció ideal. Pot tenir lloc sense necessitat
d’un procés. De vegades es pot donar en mig d’un procés. Que
paral·lelament a un procés es doni aquesta forma d’autocomposició. Si
això passa, les parts comuniquen al jutge que han arribat a un pacte i el
procés s’acaba.

Totes aquestes conductes que s’han esmentat sempre són en un

procés civil. La naturalesa privada dels conflictes ho permet, però a la
jurisdicció penal no és possible.

• Intervenció de tercer: el tercer col·labora amb les parts per ajudar-les a

trobar una solució. Es manifesta en la mediació (Llei 5/2012 6 juliol) i
en la conciliació.

Si les postures que tenen són tan distants és necessària la presència d’una
tercera persona. Aquesta es limita a ajudar i col·laborar amb les parts. Com
a molt, proposa una solució. Sempre són les parts les que tenen l’última
paraula.

- Mediació: el mediador no proposa solucions. Només parla amb les parts.

Intenta ajudar amb la dialèctica, calmar l’ambient.
 - Conciliació: el conciliador sí que proposa una solució, només la proposa,
per a que les parts l’acceptin o modifiquin o rebutgin. Teòricament aquesta
és la diferència entre un mediador i un conciliador.

Ex. en el procés laboral, abans de presentar una demanda davant del jutge,
la llei exigeix que les dues parts del conflicte intentin una conciliació, per a
intentar solucionar el problema sense la presència dels tribunals.

En el procés civil també està prevista la conciliació, però no és obligatòria.

En aquest procés, el legislador no perd mai l’esperança que les parts arribin
a un acord. La millor manera de resolució de conflictes és arribar a un acord
entre les parts. Sempre hi ha la opció de fer-ho.

3) Heterocomposició

-Dues característiques:

• La solució ve donada per un tercer imparcial. No són les parts.

• La solució del tercer és d'obligat compliment per les parts. No hi ha

negociació possible, cal acomplir-la. Has d’assumir que hauràs
d’acceptar la solució proposada pel tercer.

-Supòsits:

• Arbitratge - àrbitre - laude arbitral (Llei 60/2003 23 desembre). La

solució de l’àrbitre és obligatòria, no s’ha de confondre. No és cap
mediador ni conciliador.

• Procés - jutge – sentència.

En ambdós supòsits hi ha un tercer imparcial que proposa una solució

que s’ha d’acomplir necessàriament.

Com a màxim, pots intentar recórrer la sentència o el laude arbitral (és

diferent, recorres només per qüestions de forma, de procediment). En una
sentència hi ha un ventall molt més ampli de recursos possibles per
interposar.
-Diferències entre arbitratge i procés:

• Àmbit d'aplicació: el del procés és molt ampli.

➢ Procés: podem plantejar qualsevol tipus de conflicte per a que es

resolgui, no hi ha límit.

➢L’arbitratge: s’utilitza bàsicament per a resoldre conflictes de dret

civil i mercantil.

• Conveni arbitral: es necessita per a poder iniciar un procediment

arbitral. Es pacta entre ambdues parts. Pot ser bastant breu.

En un procés, no és necessari que les parts pactin utilitzar aquest

mecanisme. No és necessari dit acord.

• Tramitació (flexibilitat):

A l’arbitratge les parts poden adaptar a les seves necessitats al

procediment: el nombre d’àrbitres; la llengua; el lloc...

En un procés això no és possible. Flexibilitat zero. Tot està previst a la

llei, no hi ha absolutament cap marge de decisió. Tot està
minuciosament taxat a la llei.

-Semblances entre arbitratge i procés: eficàcia del laude i de la sentència.

Són equivalents. Si has resolt un procediment mitjançant l’arbitratge i no t’ha

agradat el laude arbitral, no pots anar als tribunals i exigir una altra sentència,
ja que el laude n’equival a una. A més, es pot exigir l’execució forçosa del
laude. Té caràcter executiu.

-Estructura general del procés:

 • Primera instància (primera fase): és la primera vegada en què un jutge
examina un cas i en dona una solució.
Amb totes les al·legacions de les parts, les proves practicades... dona
una solució al conflicte. Fins que no s’obté la primera sentència, ens
trobem a la primera instància del procés.

• Recursos (segona fase): pot ser que una de les parts no estigui d’acord
amb la sentència de primera instància. Es pot recórrer, normalment dues
vegades. És la manera per intentar canviar una resolució d’un jutge, una
sentència. El recurs el resoldrà un altre jutge.
• Execució (tercera fase): l’idea és que sigui voluntària. Quan no passa es
necessita l’execució forçosa. Hi ha mecanismes per a aquest tipus
d’execució. Es dona quan hi ha una sentència ferma, és a dir, quan no hi
ha recurs possible.
En el procés penal, abans d’acusar i de començar un procés penal, s’ha
d’investigar i esbrinar el que ha passat. Simplement per donar unes
garanties a l’acusat.
-Singularitat de l'estructura del procés penal:

• Primera instància:
➢ instrucció + sobreseïment (no es continua el cas): el jutge o el
Ministeri Fiscal recull tota la informació i les proves sobre el cas
per a decidir si es passa al judici oral o no.
➢ obertura del judici oral: han de ser capaços per acusar algú
identificat d’un delicte concret. Decidir si hi ha prou material per
acusar. Si n’hi ha, hi ha l’escrit d’acusació. Després del judici oral
es dicta la primera sentència.
• Recursos
• Execució

2.FONTS DEL DRET PROCESSAL

Principals fonts del dret processal: el 95% de les fonts del Dret Processal es
troben a les lleis.

1)Dret Comunitari europeu i Tractats Internacionals

2)Constitució Espanyola 1978

3)Llei
Trobem garanties de com ha de ser un procés. Drets mínims.

-Classificació de les normes processals:

• normes processals orgàniques (LOPJ): regulen l'organització judicial.

Totes aquelles normes que regulen tot el tema organitzatiu dels tribunals.
Es necessita una infraestructura per a que el procés pugui funcionar.
Competències que pugui tenir els òrgans judicials.

Ex. règim jurídic dels tribunals.

• normes processals procedimentals (LEC, LECrim, LJCA, LJS): regulen

l'activitat processal. Es refereixen a qüestions de procediment. Quins
actes componen la tramitació, els actes que segueix un determinat
procés. Per a cadascun d’aquests grans àmbits hi ha una llei de
referència.

-Diferència entre les normes processals i les normes materials: totes aquelles
normes que regulen tots aquells àmbits del ciutadà que no regulen el procés,
podem trobar les normes civils, laborals que regulen aspectes de la nostra vida
que no tenen res a veure amb el procés.

Tot el que faci referència a un procés seran les normes processals.

Normes:

• Processals: tot el que fa referència al procés

▪ Orgàniques

▪ Procedimentals
• Materials: tot el que no fa referència al procés

3.ALTRES ELEMENTS QUE INFLUEIXEN EN EL DRET PROCESSAL

-Costum (usos forenses): pràctica puntual que es va repetint al llarg del temps
en una societat determinada. Hàbits en els tribunals que influeixen.

-Principis Generals del Dret:

-Jurisprudència : no és font del dret però moltes vegades la jurisprudència

serveix per a completar, planificar certes redaccions i figures que estan
regulades a la llei d’una manera més abstracta.

Tres elements que no entren dins de la categoria de font del dret processal,
però hi influeixen.

4.EFICÀCIA DE LES NORMES PROCESSALS

-Eficàcia territorial: principi de territorialitat: els tribunals que han de resoldre un
conflicte jurídic han d'aplicar les normes processals vigents en el territori de
l'Estat al qual pertanyen aquests tribunals. Si el tribunal està al territori el
regularà el procés espanyol.

-Eficàcia temporal: principi d'irretroactivitat: les normes processals a aplicar són

les vigents en el moment en què es tramita el procés. A partir que entren en
vigor, evidentment.

Hi ha moltes possibles fases en tot el procés. Cada fase s’ha de regular amb la
llei que estava en vigor en aquell moment.

Lleis bàsiques del Dret Processal I:

- LOPJ – Llei Orgànica del Poder Judicial

- LEC – Llei d’Enjudiciament Civil

- LECrim – Llei d’Enjudiciament Criminal