Cos Administratiu

Oposicions ICS

Tema 4: L’acte administratiu: concepte i classes. Elements.

requisits dels actes administratius. El silenci administratiu.
Eficàcia dels ates, nul·litat i anul·labilitat. La notificació i la
publicació.

Autora: Gemma Navarro Sauleda

TEMA 4 – L’ACTE ADMINISTRATIU: CONCEPTE I CLASSES. ELEMENTS. REQUISITS DELS
ACTES ADMINISTRATIUS. EL SILENCI ADMINISTRATIU. EFICÀCIA DELS ATES, NUL.LITAT
I ANUL.LABILITAT. LA NOTIFICACIÓ I LA PUBLICACIÓ.

1.- L’ACTE ADMINISTRATIU: CONCEPTE I CLASSES.

L’acte administratiu és un acte jurídic dictat per l’Administració pública investida de les seves
prerrogatives i sotmès al dret administratiu. Per tant, les seves característiques són les
següents:

 És un acte jurídic, no un fet material, ni té caràcter normatiu, a diferència dels

 reglaments.
 És una declaració de voluntat, judici, desig o coneixement.
 Prové d’una Administració pública
 És una declaració unilateral
 I està sotmès al dret administratiu.

Classes:

1.- Actes Resolutoris: decideixen les qüestions plantejades al procediment, i normalment

posen fi al dit procediment. Els actes resolutoris s’han de notificar, perquè es pot interposar
recurs en cas de no estar d’acord amb el seu contingut.

Actes de tràmit: són actes que no decideixen sobre el fons de l’assumpte ni donen lloc a
l’acabament del procediment, sinó que es limiten a preparar la decisió final. Aquests actes no
es poden recórrer, raó per la qual no es notifiquen. Entre aquests dos actes, trobem els actes
de tràmit qualificats, que són aquells que, tot i ser de tràmit, decideixen directa o
indirectament sobre el fons de l’assumpte, determinen la impossibilitat de continuar el
procediment, produeixen indefensió o produeixen un perjudici irreparable als drets o
interessos del particular. En aquests casos, sí es notifiquen i sí es poden recórrer.

2.- Actes favorables: són els que milloren la situació jurídica de l’administrat.

Actes de gravamen: són els que limiten o restringeixen els drets o interessos de l’administrat.

3.- Actes que no exhaureixen la via administrativa: no manifesten la voluntat de l’òrgan

administratiu perquè encara s’hi pot presentar un recurs administratiu. Actes que sí
exhaureixen la via administrativa: són els actes que causen estat, i ja només es poden
impugnar en la via contenciosa administrativa. L’article 75 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de
règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (en endavant,
Llei 26/2010), manifesta que:

1
 1. En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, posen fi a la via administrativa els

actes administratius dels òrgans següents:

a) El president o presidenta de la Generalitat, el Govern, els consellers i, si escau, el

conseller primer o consellera primera, i el vicepresident o vicepresidenta.
b) Els secretaris generals, els directors generals i els òrgans directius dels
organismes i entitats públiques dependents de l’Administració de la Generalitat
en matèria de personal.
c) Qualsevol altre òrgan, si actua per delegació d’un òrgan l’actuació del qual posa fi
a la via administrativa.
d) Els òrgans que no tenen superior jeràrquic, llevat que una llei estableixi el
contrari.
e) Altres òrgans, si així ho estableix una norma.

2. Els actes que exhaureixen la via administrativa són:

a) La resolució d’un recurs d’alçada

b) La resolució dels procediments de reclamació o d’impugnació que estableix
l’article 79.
c) Els acords, els pactes, els convenis o els contractes que tinguin com a efecte la
finalització del procediment.

3. A l’efecte de la interposició de recursos, s’entén que els òrgans de govern dels

organismes o les entitats públiques dependents de l’Administració de la Generalitat
tenen com a superior el conseller o consellera del departament al qual estan adscrits,
llevat que una llei estableixi el contrari.

4. Els acord i les resolucions adoptats per les entitats que integren l’Administració local
exhaureixen la via administrativa en els supòsits que estableix la normativa de règim
local.”

Actes ferms: quan un acte esdevé irrecurrible en via administrativa i en via contenciosa
administrativa.

4.- Actes expressos: consisteixen en una manifestació de voluntat inequívoca de

l’Administració, normalment en forma escrita.

Actes presumptes: ficció jurídica davant l’absència d’acte per part de l’Administració.

Aleshores la llei substitueix la voluntat inexistent per una voluntat de caràcter positiu o
negatiu segons els casos (silenci administratiu).

Actes tàcits: manca la manifestació de voluntat de l’Administració, però es presumeix

racionalment que hi és.

2
2.- ELEMENTS

Elements:

1. Subjectiu: el subjecte actiu és una Administració, i el subjecte passiu pot ser un particular o
una altra Administració

2. Objectiu: l’objecte de l’acte administratiu ha de ser lícit, possible, determinat o

determinable i adequat al seu fi.

3. Final: és l’interès públic que persegueixi

4. Formal: és la forma, normalment serà escrita tot i que també es pot fer un acte verbal.

5. Causal: és l’origen de l’acte; per exemple, es dicta una resolució convocant places perquè hi
ha places vacants.

3.- REQUISITS DELS ACTES ADMINISTRATIUS (LA MOTIVACIÓ I LA FORMA):

Respecte a la forma dels actes administratius, amb remissió a l’apartat anterior, hem
d’assenyalar que, pel que fa a la forma externa de manifestació de l’acte, la regla general és
que els actes administratius s’han de produir o consignar per escrit llevat que la seva
naturalesa exigeixi o permeti una altra manera més adequada d’expressió i constància.

En aquest punt, ens hem de referir a la forma, quant al contingut de l’acte, i concretament a la
motivació dels actes administratius. Motivar l’acte administratiu significa fer públiques les
raons de fet i de dret en les quals es basa una decisió determinada i reconduir la decisió presa
a una regla de dret que l’autoritza. La finalitat de la motivació és fer possible el control o la
fiscalització jurisdiccional dels actes de l’Administració, establint la relació de causalitat
necessària entre els antecedents de fet, la legislació aplicable i la decisió adoptada. ; aquest
precepte enumera aquells actes que requereixen ser motivats “con succinta referencia de
hechos y fundamentos de derecho”.

L’article 35 seria el corresponent a l’article 54 de la llei 30/1992, si bé en el nou text legal

s’amplia la tipologia d’actes que requereixen motivació. Així, cal motivar els actes següents:

a) Els actes que limitin drets subjectius o interessos legítims

b) Els actes que resolguin procediments de revisió d’ofici de disposicions o actes
administratius, recursos administratius i procediments d’arbitratge i els que declarin la
seva inadmissió.
c) Els actes que se separin del criteri seguit en actuacions precedents o del dictamen
d’òrgans consultius.
d) Els acords de suspensió d’actes, qualsevol que sigui el seu motiu, així com l’adopció de
mesures provisionals previstes en l’article 56.
e) Els acords d’ampliació de la tramitació d’urgència, d’ampliació de terminis i de
realització d’actuacions complementàries.
f) Els actes que rebutgin proves proposades pels interessats

3
 g) Els actes que acordin l’acabament del procediment per la impossibilitat material de
continuar-lo per causes sobrevingudes, així com els que acordin el desistiment per
l’Administració en procediments iniciats d’ofici.
h) Les propostes de resolució en els procediments de caràcter sancionador, així com els
actes que resolguin procediments de caràcter sancionador o de responsabilitat
patrimonial.
i) Els actes que es dictin en l’exercici de potestats discrecionals, així com els que hagin
de ser-ho en virtut de disposició legal o reglamentària expressa.

Com es pot apreciar, els apartats e), f), g) i h) constitueixen els nous supòsits incorporats en la
llei 39/2015.

Finalment, respecte als actes que posin fi als procediments selectius i de concurrència
competitiva, d’acord amb l’apartat segon del mateix precepte, la motivació es farà de
conformitat amb el que disposin les normes que en regulin les convocatòries, i en tot cas han
de quedar acreditats en el procediment els fonaments de la resolució que s’adopti.

En aquest moment haurem de posar especialment en relleu que en l’àmbit de les

administracions públiques de Catalunya, l’article 22 de la Llei 26/2010 inclou el dret a la
motivació de les decisions administratives dins el dret a una bona administració, assenyalant
que el dret dels ciutadans a una bona administració inclou: c) El dret que les decisions de les
administracions públiques estiguin motivades, en els supòsits establerts legalment, amb una
referència succinta als fets i als fonaments jurídics, amb la identificació de les normes
aplicables i amb la indicació del règim de recursos que escaigui.

I encara pel que fa a les previsions de la Llei 26/2010, podríem fer referència a la previsió
específica de l’article 106 en relació amb la potestat sancionadora de les administracions
públiques de Catalunya, que exigeix que la resolució que posa fi al procediment sigui
motivada i resolgui totes les qüestions plantejades en l’expedient; també s’exigeix una
motivació específica respecte d’aquells actes que limitin o deneguin l’accés a l’expedient
administratiu (art.50.h) de la Llei 26/2010).

4.- EL SILENCI ADMINISTRATIU

Concepte

Seguint Sánchez Morón, podem dir que el silenci administratiu consisteix en una
tècnicajurídica en virtut de la qual, un cop transcorregut un termini determinat sense obtenir
resposta (a una sol•licitud, un recurs, una reclamació, etc.), la persona interessada pot
presumir per ministeri de la llei que l’Administració ha estimat o desestimat les seves
pretensions, segons els casos, bé per poder exercir els drets reconeguts d’aquesta manera
(silenci positiu), bé per poder recórrer contra la desestimació presumpta (silenci negatiu).

4
El silenci administratiu contribueix a garantir els drets dels ciutadans i ciutadanes i a evitar
que la inactivitat de l’Administració esdevingui una manera de desconèixer els drets de les
persones interessades. Si no existís cap previsió en relació amb la falta de resolució de
sol·licituds, la simple inactivitat de l’Administració facilitaria la lesió d’aquests drets.

Regulació del silenci administratiu

El règim del silenci administratiu el trobem actualment a la LLEI 39/2015, com a norma estatal
en què es plasma la competència exclusiva de l’Estat per regular el procediment administratiu
comú.

En l’àmbit de les administracions públiques catalanes, la Llei 26/2010 regula el silenci

administratiu en els articles 53, 54 i 55, de forma pràcticament idèntica a la norma estatal. Per
simplificar l’anàlisi de les normes esmentades, podem esquematitzar l’exposició constatant
que aquestes normes parlen de producció del silenci administratiu en els procediments
iniciats a sol·licitud de la persona interessada i també en alguns procediments iniciats d’ofici
(en aquests darrers, el transcurs del termini corresponent sense que s’hagi dictat i notificat la
resolució produeix normalment la caducitat del procediment, però es determinen supòsits en
què les persones interessades que hi haguessin comparegut podrien entendre desestimades
les seves pretensions per silenci administratiu; més endavant s’analitzaran més detalladament
les previsions corresponents).

Procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada.

La regla general és que les persones interessades puguin entendre que les seves sol·licituds
estan estimades un cop transcorregut el termini màxim sense que se n’hagi notificat la
resolució expressa. S’ha de tenir en compte que l’intent de notificació acreditat degudament
és un pressupòsit suficient per impedir que es produeixi el silenci administratiu. No obstant
això, i amb caràcter d’excepció, el silenci serà negatiu en els supòsits següents:

- Quan una norma amb rang de llei o una norma de dret de la Unió Europea o de Dret
internacional aplicable a Espanya estableixi el contrari (quan el procediment tingui
per objecte l’accés a activitats o al seu exercici, la llei que disposi el caràcter
desestimatori del silenci haurà de fonamentar-se en raons imperioses d’interès
general).
- En els procediments relatius a l’exercici del dret de petició de l’article 29 de la
Constitució Espanyola.
- Aquells l’estimació dels quals tingués com a conseqüència que es transfereixin al
sol·licitant o a tercers facultats relatives al domini públic o al servei públic.
- Els que impliquin l’exercici d’activitats que puguin danyar el medi ambient.
- En els procediments de responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques.
- En els d’impugnació d’actes i disposicions i en els de revisió d’ofici iniciats a sol·licitud
dels interessats (no obstant, quan el recurs d’alçada s’hagi interposat alhora contra la
desestimació per silenci administratiu d’una sol·licitud pel transcurs del termini,
s’entendrà estimat si, arribat el termini de resolució, l’òrgan administratiu competent

5
 no dictés i notifiqués resolució expressa, sempre que no es refereixi a les quatre
darreres excepcions recollides anteriorment.).
- Cal afegir que la Llei 26/2010 estableix a l’article 54.2 d) que el silenci té un efecte
desestimatori en relació amb les sol·licituds que tenen com a conseqüència la
transferència de facultats relatives als béns o als drets de caràcter patrimonial de les
administracions afectes materialment a l’ús públic o al servei públic, i que l’article
54.2 e) estableix que el silenci té un efecte desestimatori en els procediments
l’estimació de la sol·licitud dels quals pot comportar la concessió d’ajuts i subvencions
públiques, i, en general, els procediments que tenen per objecte o es refereixen a la
reclamació de quantitats que impliquen el pagament a càrrec de les administracions
públiques.

2. Procediments iniciats d’ofici

En aquest supòsit, la falta de resolució i notificació dins de termini produeix els efectes
següents (llei 39/2015 i 55 de la Llei 26/2010):

- Si es tracta d’un procediment del qual es pot derivar el reconeixement o la constitució

de drets o altres situacions jurídiques individualitzades, les persones interessades que
haguessin comparegut poden entendre desestimades les seves pretensions per silenci
administratiu.
- Si es tracta d’un procediment en què l’Administració exercita potestats sancionadores
o, en general, d’intervenció, susceptibles de produir efectes desfavorables o de
gravamen, es produeix la caducitat del procediment. En aquests casos, es dictarà una
resolució que declara la caducitat i ordena l’arxiu de les actuacions, amb els efectes
previstos per l’article 95 de la llei 39/2015. Si el procediment s’ha paralitzat per causa
imputable a la persona interessada, s’interromp el còmput del termini per resoldre i
notificar la resolució.

Efectes

Quant als efectes, cal diferenciar els efectes del silenci positiu i els del silenci negatiu.

- El silenci administratiu positiu produeix un veritable acte administratiu eficaç, que

l’Administració pública només pot revisar d’acord amb el procediment de revisió
d’ofici corresponent. Té, a tots els efectes, la consideració d’acte administratiu
finalitzador del procediment.
- El silenci negatiu únicament té l’efecte de permetre que les persones interessades
puguin interposar el recurs que escaigui, ja sigui davant l’Administració o davant els
tribunals de la jurisdicció contenciosa administrativa.

El certificat del silenci administratiu:

La llei 39/2015 estableix com a novetat que l’òrgan competent per resoldre té un termini de
15 dies, a comptar des de l’endemà de la producció del silenci, per emetre el certificat

6
acreditatiu del silenci. Sens perjudici d’això, el ciutadà pot sol·licitar en qualsevol moment
aquest certificat acreditatiu del silenci; en cas que ho sol·liciti, l’òrgan té 15 dies per emetre’l.

5.- EFICÀCIA DELS ACTES, NUL•LITAT I ANUL•LABILITAT

Un acte administratiu és invàlid quan infringeix l’ordenament jurídic. Segons la importància i

la transcendència del vici de què es tracti es pot parlar de graus d’invalidesa diferent:

Nul·litat de ple dret i anul·labilitat.

Així, doncs, en el dret administratiu es distingeixen dues classes d’invalidesa: la nul•litat de

ple dret i l’anul•labilitat. D’altra banda, hi ha infraccions simples que no gaudeixen de
transcendència invalidatòria, com per exemple l’actuació de l’Administració fora del termini
establert, llevat que el termini establert sigui essencial.

Els articles 47 (nul•litat de ple dret), 48 (anul•labilitat), 49 (límits a l’extensió de la nul•litat o

anul•labilitat dels actes), 50 (conversió d’actes viciats), 51 (conservació d’actes i tràmits) i 52
(convalidació) tenen una relació d’absoluta equivalència amb la regulació prevista en els
articles 62 a 67 de la llei 30/1992.

Actes nuls de ple dret

Els supòsits d’actes administratius nuls de ple dret es troben enumerats taxativament a
l’article 47 de la llei 39/2015. Es pot dir que constitueixen un numerus clausus. Així, doncs, els
actes de les administracions públiques són nuls de ple dret en els casos següents:

a) Si lesionen els drets i les llibertats susceptibles d’empara constitucional. (Aquests

drets són els que recullen els articles 14 a 29 CE, i també el dret a l’objecció de
consciència, recollit a l’article 30.2 CE.)
b) Si els dicta un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori.
c) Si tenen un contingut impossible.
d) Si són constitutius d’infracció penal o es dicten a conseqüència d’aquesta.
e) Si es dicten prescindint totalment i absolutament del procediment establert legalment
o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat
dels òrgans col•legiats.
f) Si es tracta d’actes expressos o presumptes contraris a l’ordenament jurídic pels quals
s’adquireixen facultats o drets quan no es tenen els requisits essencials per adquirir-
los.
g) Qualsevol altre que s’estableixi expressament en una disposició amb rang de llei.

(Aquest article també regula, a l’apartat segon, els casos de nul•litat de ple dret de les
disposicions administratives i determina textualment que també són nul•les de ple dret les
disposicions administratives que vulneren la Constitució, les lleis o altres disposicions
administratives de rang superior, les que regulen matèries reservades a la llei i les que
estableixen la retroactivitat de disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets

7
individuals.) Cal dir que l’acte nul de ple dret no es pot convalidar, és a dir, no es pot “corregir”
el defecte per fer-lo eficaç. La convalidació només opera en els casos d’actes anul•lables. El
consentiment de la persona afectada tampoc no pot reparar o convalidar l’acte nul.

D’altra banda, la falta d’impugnació de l’acte nul dins el termini establert per interposar els
recursos administratius corresponents no el fa inatacable, ja que les administracions
públiques, en qualsevol moment, per iniciativa pròpia o a sol•licitud de l’interessat [...],
declararan d’ofici la nul•litat de ple dret dels actes administratius que hagin posat fi a la via
administrativa o que no hagin estat recorreguts en termini, en aquests supòsits. És a dir,
l’acció de nul•litat és imprescriptible i en conseqüència la persona interessada pot exercir-la
en qualsevol moment, amb posterioritat, per tant, a l’acabament dels terminis normals del
recurs.

Actes anul•lables

En tots els altres casos en què els actes administratius infringeixin l’ordenament jurídic, els
actes administratius seran anul•lables (art. 48 llei 39/2015).

Els actes anul•lables es defineixen amb una formulació general: «Són anul•lables els actes de
l’Administració que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic.» L’anul•labilitat
dels actes administratius queda limitada entre dos nivells: per dalt, els vicis que determinen la
nul•litat de ple dret de l’article 47; per sota, les irregularitats no invalidants.

La llei 39/2015 permet la convalidació dels actes anul•lables si es corregeixen els vicis que
tenen. La convalidació produirà efectes a partir de la data en què aquesta es produeixi.

La convalidació La presumpció de validesa dels actes administratius es tradueix en un principi

favorable a la conservació d’aquests que dóna lloc a la tècnica de la convalidació. Això significa
que els actes administratius anul•lables poden ser convalidats per l’Administració, si
s’esmenen els vicis que tenen (art. 52 llei 39/2015). Són exemples d’això la convalidació d’un
acte dictat per òrgan incompetent jeràrquicament perquè ha estat ratificat per l’òrgan
superior, i la convalidació d’un acte en relació amb el qual mancava una autorització per
l’atorgament de l’autorització per part de l’òrgan competent. Els actes de convalidació només
produeixen efectes des de la data en què es produeix la convalidació, si no és que es donen
els supòsits que justifiquen l’atorgament d’una eficàcia retroactiva per ser actes favorables.

8
6.- NOTIFICACIÓ I PUBLICACIÓ:

La Notificació consisteix en un acte administratiu pel qual s’informa les persones interessades
del contingut i de la naturalesa d’un altre acte que les afecta, i dels mecanismes jurídics de
què disposen per reaccionar contra l’acte notificat.

D’aquesta definició es desprèn la naturalesa de la notificació: aquesta no forma part de l’acte

notificat, sinó que el segueix. Per tant, la notificació o la publicació poden afectar la vinculació
o la subjecció de l’Administració a l’acte, però no a l’existència o la validesa d’aquest acte.

La notificació és un nou acte administratiu que té dos efectes: d’una banda, constitueix una
condició per a l’eficàcia dels actes administratius que afecten els drets o els interessos de les
persones interessades, i, de l’altra, actua com a requisit perquè transcorrin els terminis
d’impugnació de l’acte notificat.

En l’àmbit de les administracions públiques de Catalunya, la Llei 26/2010 regula la notificació

dels actes administratius per mitjans electrònics als articles 56 i 57 tot assenyalant que la
notificació per mitjans electrònics s’ha de dur a terme de conformitat amb el règim que
estableix l’article 43, relatiu a la tramitació electrònica del procediment administratiu. D’acord
amb aquest precepte, les administracions públiques catalanes han d’utilitzar mitjans
electrònics en llurs comunicacions amb els ciutadans sempre que aquests així ho hagin
sol•licitat o consentit expressament (art. 43.3 de la Llei 26/2010).

No obstant això, es preveu la possibilitat que mitjançant reglament s’estableixi l’obligatorietat

de comunicar-se amb l’Administració utilitzant només mitjans electrònics, quan els interessats
siguin persones jurídiques o col•lectius de persones físiques que, amb motiu de llur capacitat
econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats, tinguin garantits
l’accés als mitjans tecnològics necessaris i llur disponibilitat.(art. 43.2 de la Llei 26/2010).

Quant als requisits tècnics del mitjà electrònic a l’efecte de la notificació, l’article 57 de la Llei
26/2010 preveu que els sistemes que les administracions públiques han d’emprar per a la
pràctica de notificacions electròniques han de garantir el compliment dels requisits tècnics
següents:

a) Habilitar mecanismes per permetre que la persona interessada conegui d’una manera
efectiva que ha rebut notificacions a la seva bústia.
b) Garantir la identificació de la persona interessada que rep la notificació.
c) Acreditar l’acusament de recepció de la notificació per part de la persona interessada,
i també l’acceptació o el rebuig.
d) Disposar de mecanismes de xifratge de la via telemàtica mitjançant la qual es
produeix la notificació, per protegir la necessària confidencialitat de les dades.
e) Garantir l’acceptació o el rebuig de la notificació, mitjançant els mecanismes de
signatura electrònica.

9
En l’àmbit de les administracions públiques de Catalunya, l’article 58 de la Llei 26/2010 es
refereix a la publicació dels actes administratius assenyalant que els actes administratius es
publiquen en el diari o butlletí oficial corresponent en els supòsits establerts per aquesta llei o
per la norma reguladora de cada procediment, o si l’òrgan competent hi aprecia raons
d’interès públic.

L’esmentat precepte conté una referència especial a la publicació per mitjans electrònics, i
preveu que, sens perjudici de la publicació en el diari o butlletí oficial corresponents, les
administracions públiques han de publicar per mitjans electrònics:

a)les convocatòries públiques i b) les resolucions sobre procediments que promouen la

concurrència pública o tenen una pluralitat de persones interessades, per garantir-ne el
coneixement general.

També es preveu la possibilitat de substituir o complementar la publicació dels actes i les

comunicacions que, per disposició legal o reglamentària, s’han de publicar en el tauler
d’anuncis o per mitjà d’edictes per la publicació a la seu electrònica corresponent.

La publicació de l’acte a la seu electrònica i en el diari o butlletí oficial corresponent

substitueix la notificació, si conté els elements de la notificació determinats per la legislació
bàsica, en els supòsits següents:

a) Quan la notificació s’ha de practicar per mitjà d’anuncis en el tauler d’edictes de

l’ajuntament de l’últim domicili en els casos en què les persones interessades en un
procediment són desconegudes, s’ignora el mitjà o el lloc de la notificació i aquesta
no s’ha pogut practicar, malgrat que s’ha intentat
b) Quan les persones destinatàries de l’acte són una pluralitat indeterminada.
c) Quan es tracta d’actes integrants d’un procediment selectiu o de concurrència
competitiva de qualsevol tipus. En aquest supòsit, les convocatòries successives s’han
de publicar almenys a la seu electrònica corresponent i amb els mateixos efectes.

Aquesta circumstància s’ha d’indicar en la convocatòria del procediment, i no tenen validesa

les publicacions que s’efectuïn en llocs diferents.

Finalment, la Llei 26/2010 preveu que si l’òrgan competent aprecia que la notificació permitjà
d’anuncis o la publicació d’un acte lesiona drets o interessos legítims, s’ha de limitar a publicar
en el diari o butlletí oficial que correspongui una mera indicació del contingut de l’acte i del
lloc on les persones interessades poden comparèixer, en el termini que s’estableixi, per
conèixer el contingut íntegre de l’acte i deixar constància d’aquest coneixement (art. 58.5 de
la Llei 26/2010).

Pel que fa a la regulació estatal, que com sabem és regulació bàsica i per tant també aplicable
a les administracions catalanes, la regulació la trobem als articles 40 i següents de la llei
39/2015.

10
Es pot resumir la regulació de la Llei 39/2015 en els següents punts:

1. Com s’ha de practicar la notificació de les resolucions i actes administratius? La llei

manifesta que les notificacions s’hauran de practicar preferentment per mitjans electrònics, i,
en tot cas, haurà de fer-se així quan l’interessat està obligat a rebre’ls per aquesta via.

2. En què consisteix la notificació per mitjà electrònic? La pràctica de la nidificació electrònica

es troba regulada en l’article 43 de la Llei 39/2015. Segons aquest precepte, les notificacions
per mitjans electrònics es practicaran mitjançant compareixença en la seu electrònica de
l’Administració o organisme actuant, a través de la direcció electrònica habilitada única o
mitjançant ambdós sistemes, segons disposo cada Administració o organisme. Aquest mateix
precepte aclareix que per “compareixença en la seu electrònica” s’ha d’entendre l’accés per
l’interessat o el seu representant degudament acreditat al contingut de la notificació .

3. Quan s’entén practicada la notificació electrònica? I rebutjada? Les notificacions per

mitjans electrònics s’entendran practicades en el moment en que es produeixi l’accés al seu
contingut. Quan la notificació per mitjans electrònics sigui de caràcter obligatori, o hagi estat
expressament escollida per l’interessat, s’entendrà rebutjada quan hagin transcorregut 10
dies naturals des de la posada a disposició de la notificació sense que accedeixi al seu
contingut.

4. És possible practicar la notificació per mitjans no electrònics. En quins casos? La resposta

òbviament és afirmativa. Ja s’ha dit que quan entri en funcionament la nova llei de
procediment, existiran certs col•lectius que obligatòriament hauran de relacionar-se amb
l’Administració per mitjans electrònics; no obstant, per regla general, les persones físiques
podran optar lliurement per la comunicació electrònica o no. En la pràctica, existiran els
supòsits següents:

a) Regla general: es practicaran per mitjans electrònics, i en tot cas, quan l’interessat resulti
obligat a rebre-les per aquesta via.

b) Supòsits en què l’Administració podrà practicar la notificació per mitjans no electrònics:

• Quan la notificació es realitzi amb ocasió de la compareixença espontània de

l’interessat o el seu representant en les oficines d’assistència en matèria de registre i
sol•liciti la comunicació o notificació personal en aquell moment.

• Quan per assegurar l’eficàcia de l’actuació administrativa resulti necessari practicar la

notificació per entrega directa d’un empleat públic de l’Administració notificant.

c) Supòsits en els que en cap cas es practicarà de forma electrònica:

• Aquelles en les que l’acte a notificar vagi acompanyat d’elements que no siguin
susceptibles de conversió en format electrònic

• Les que continguin mitjans de pagament a favor dels obligats, com poden ser xecs

11
d) Procediments iniciats a sol•licitud de l’interessat: si l’interessat es troba entre els
col•lectius obligats a relacionar-se per mitjans electrònics amb l’Administració, la notificació
serà electrònica; cas contrari, s’estarà al mitjà indicat per l’interessat (en la sol•licitud, un dels
continguts obligatoris és la identificació del mitjà electrònic o bé lloc físic per a la notificació).

5. Com es practiquen les notificacions en paper? Aquest tipus de pràctica de notificacions es

troba regulada a l’article 42 del nou text legal. Aquest precepte comença dient que totes les
notificacions que es practiquin en paper han de ser posades a disposició de l’interessat en la
seu electrònica de l’Administració o organisme actuant per tal que pugui accedir al contingut
d’aquestes de manera voluntària.

Quant a la notificació practicada en el domicili de l’interessat, l’article 4 presenta

paral•lelismes amb la regulació de la llei 30/1992, si bé s’hi preveuen novetats pràctiques
molt importants:

• En cas de no trobar-se present l’interessat en el moment d’entregar-se la notificació

podrà fer-se’n càrrec qualsevol persona major de 14 anys que es trobi en el domicili i
faci constar la seva identitat. La novetat radica en que la persona que es faci càrrec de la
notificació ha de ser major de 14 anys.

• Si ningú es pot fer càrrec de la notificació, es farà constar aquesta circumstància a

expedient, juntament amb el dia i l’hora en que es va intentar la notificació, intent que
es repetirà per una sola vegada i en hora diferent dins dels tres dies següents. En cas
que el primer intent s’hagi efectuat abans de les 15:00h, el segon intent haurà de
realitzar-se després de les 15:00h i a la inversa, deixant en tot cas un marge de
diferència de tres hores entre ambdós intents de notificació.

• La nova llei ha resolt una de les grans polèmiques jurídiques que plantejava la llei
30/1992, sobre l’hora en que s’havia de produir el segon intent de notificació.

Polèmica que finalment va mirar de donar per finalitzada el Tribunal Suprem al interpretar
que era suficient amb que entre l’horari de les dues hi hagués un espai de 60 minuts. El nou
text, de manera més plausible, exigeix que els dos intents de notificació es practiquin en una
franja horària diferent.

6. Què passa en els casos de notificacions fallides o infructuoses? En aquests casos a

notificació es farà mitjançant un anunci publicat en el BOE; aquesta publicació tindrà lloc quan
els interessats en un procediment siguin desconeguts, s’ignori el lloc de la notificació o bé,
intentada aquesta, no s’hagués pogut practicar. Com es pot apreciar, no cal ja anunci al tauler
d’edictes del Ajuntament corresponent.

7. Existeix algun avís de la posada a disposició de les notificacions? Sí, i aquesta és una altra de
les principals innovacions de la llei de procediment. En paraules del legislador, en la seva
exposició de motius: “se incrementa la Seguridad jurídica de los interesados estableciendo
nuevas medidas que garanticen el conocimiento de la puesta a disposición de las
notificaciones como: el envío de avisos de notificación, siempre que esto sea posible, a los

12
dispositivos Electrónicos y/o a la dirección de correo electrónico que el interesado haya
comunicado, así como el acceso a sus notificaciones a través del Punto de Acceso General
Electrónico de la Administración que funcionará como un portal de entrada.”

Per tant, amb independència de que la notificació es realitzi en paper o per mitjans
electrònics, les Administracions públiques enviaran un avís al dispositiu electrònic i/o a la
direcció de correu electrònic de l’interessat que aquest hagi comunicat, informant-lo de la
posada a disposició d’una notificació en la seu electrònica de l’Administració o Organisme
corresponent o en la direcció electrònica habilitada única.

No obstant, preveu la norma que la falta de pràctica d’aquest avís no impedirà que la
notificació sigui considerada plenament vàlida (article 41.6).

8. En cas que la notificació es practiqui per diferents camins, quina d’elles es té en compte a
efectes de la data de notificació? Quan l’interessat fos notificat per vies diferents, es prendrà
com a data de notificació la d’aquella que s’hagués practicat en primer lloc.

En aquest punt, cal tenir en compte que el Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració
Digital, fa referència a la notificació electrònica. En concret, en els articles 74 i 75 manifesta
que la notificació electrònica és la compareixença de la persona interessada en la Seu
Electrònica https://seu.gencat.cat/. Així mateix, també equival la compareixença a l’espai
privat de les persones.

L’article 76, per la seva banda, fa referència la Base de Dades de Contacte: són bases de dades
que confecciona la Generalitat per tal d’enviar avisos de posada a disposició de notificacions,
perquè s’identifiquin les persones mitjançant una clau d’accés o equivalents. Aquesta base de
dades conté, com a mínim:

1. Nom i cognoms, o denominació social

2. Adreça postal
3. DNI o document equivalent
4. Número de telèfon mòbil
5. Correu electrònic

Segons el que disposa l’article 77 del Decret d’Administració Digital, la identificació i

autenticació per accedir a les notificacions electròniques es fa pels mitjans habilitats per la
Generalitat i que consten al Catàleg de serveis d’identificació i signatura electrònica.

Les comunicacions i tramitacions efectuades en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat

mitjançant les plataformes habilitades tenen efectes de notificació. El còmput de terminis de
la relació administrativa que corresponguin s’inicia amb la posada a disposició de la notificació
a la persona destinatària.

13
Pel que fa a la publicació, trobem la seva regulació a l’article 45 de la Llei 39/2015. La
publicació substitueix la notificació quan:

• Hi ha una pluralitat de destinataris de l’acte

• O bé es tracta d’un procediment selectiu o de concurrència competitiva.

També escau la publicació quan les normes reguladores del procediment així ho estableixin i
quan es considera necessari per raons d’interès públic.

Finalment, cal tenir present que si el contingut de l’acte pot lesionar els drets o interessos es
publica només una indicació sobre el lloc i termini per anar a veure el contingut de l’acte.

14