Laura Sansaloni Riera

● MANIFEST DE MANZANARES (1854)

El present text constitueix una font històrica primària, històric-circumstancial. És el Manifest de

Manzanares que va pretendre acabar amb els governs corruptes del final de la dècada moderada.
És un document de contingut polític, en tant que és una declaració d'intencions, un manifest que
exhorta a una revolució política. El document és públic perquè és un manifest i és dirigit a la Nació
Espanyola, encara que principalment als liberals progressistes perquè donessin suport al seu
pronunciament. L'autor és el general O'Donnell, que era un prestigiós militar que també des del
sector més liberal del partit moderat era contrari als excessos autoritaris que polítics com Bravo
Murillo havien desenvolupat, i en els quals havia caigut el partit moderat. Aquest general havia
liderat un aixecament militar per a canviar el govern, després del procés revolucionari del qual es
va veure apartat pels sectors més progressistes, O'Donnell tornarà al poder en 1856 fundant un
nou partit, la Unió Liberal de caràcter liberal conservador.

Després de la caiguda de Bravo Murillo es va produir un període de crisi dels diferents governs
fins a juliol de 1854 marcats per la corrupció, feblesa política, enfrontament amb el sector militar i
els liberals en general. Aquesta situació provocarà una doble conspiració, una militar
encapçalades per O'Donnell i els sectors més liberals del partit moderat, i una altra dels
progressistes i demòcrates. El 28 de juny de 1854 es revolta O'Donnell a Alcalá de Henares, als
afores de Madrid, i la reacció de govern portarà a l'enfrontament o batalla de Vidalbar, de resultat
indecís i poques víctimes, que va provocar un moment d'indecisió en el moviment revolucionari.
Per això reunits els conspiradors a Manzanares és redacta aquest manifest per a una rebel·lió
més àmplia dels sectors progressistes. Es va passar d'un pronunciament militar moderat, a la
col·laboració civil progressista en la conspiració i d'aquí a les barricades, el fervor revolucionari de
les quals es va veure frenat amb la crida de la Reina al General Espartero (líder del partit
progressista) el 19 de juliol perquè formi govern i estabilitzi la situació amb un canvi polític
significatiu, donant lloc al bienni progressista (1854-1856).

El document és un manifest, per la qual cosa en to exhortatiu presenta la situació i anima a la

rebel·lió política amb el suport militar per a canviar aquesta situació, presentant un programa de
govern bastant ambigu. Constitueixen aquesta anomenada a tota la nació per a sumar-se a la
revolta que O'Donnell ha iniciat el 28 de juny, i que va tenir en la batalla de Vicálvaro el seu
moment gloriós i heroic; en realitat aquesta batalla va ser una petita escaramussa que va acabar
amb la retirada tant de les tropes governamentals com de les revoltades, amb el saldo de molt
poques víctimes, sobretot ferits. Després d'aquesta batalla el moment d'indecisió va sacsejar als
dos bàndols, el governamental perquè el govern no sabia el suport amb el qual podia comptar i els
revoltats perquè la resta de l'exèrcit no s'acabava de decidir per la revolta i sobretot perquè els
progressistes i demòcrates desconfiaven d'aquesta rebel·lió protagonitzada per militars i polítics
moderats, encara que anessin del sector més liberal d'aquest partit. Aquesta indecisió podia
provocar la fi de la revolta pel que es va decidir redactar aquest manifest animant a militars i
progressistes a sumar-se als ja revoltats. Seguidament, es constitueix un ambigu programa polític
que constitueix l'ideari dels revoltats: manteniment del tron, no es pretén enderrocar ni el sistema
monàrquic ni a la reina (les revolucions de 1848 a Europa havien costat el tron a diversos
monarques europeus), però era desitjable posar fi a la corrupció de les camarilles que els últims
governs anteriors havien representat, defensant interessos de banquers, i de polítics corruptes.
Sobre les reformes polítiques: electoral, d'impremta es refereixen a tornar a ampliar drets i
llibertats que des dels governs de Bravo Murillo de 1851 s'havien anat reduint fins a convertir-se
en un govern autoritari, així com la millora de la situació econòmica que l'augment d'impostos,
havia produït en les classes mitjanes. Concedeix en aquest programa una petició tradicional del
partit progressista: la restitució de la Milícia Nacional i la descentralització de la política territorial, a
Espanya els conservadors tendeixen a ser centralistes mentre que els progressistes tendeixen a
ser més descentralitzadors.

Com a conclusió, el Manifest va pretendre que els progressistes es rebel·lessin, i malgrat el

limitadament progressista del programa del manifest, a poc a poc en diverses ciutats: Madrid,
Barcelona, València, es van anar produint aixecaments populars, de sectors progressistes de
l'exèrcit, que van portar la reina Isabel II a convocar al General Esparter per a oferir-li formar un
govern. Així un aixecament que va començar protagonitzat pels polítics i militars moderats va
acabar sent protagonitzat als carrers i a les ciutats per les classes populars, amb el suport dels
progressistes que van acabar obtenint el poder exercint-lo durant dos anys: Bienni Progressista,
(1854-1856), fins que el mateix O'Donnell aconsegueixi pressionar a la reina perquè destitueixi
Esparter i apoderar-se ell del poder. Esdeveniments aquests que demostren l'excessiva presència
de l'element militar en les qüestions polítiques al llarg del segle XIX.