13.

HUME
1. Obra:
David Hume (1711 - 1776) escrivia en anglès. Obra: Tractat de la naturalesa humana
(1739 - 40, dividit en tres llibres: 1. Sobre l’enteniment –on Hume explica la seva
teoria empirista del coneixement– 2. Sobre les passions; 3 Sobre la moral –els dos
últims llibres expliquen la teoria ètica de Hume). Resum del “Tractat” (1740, text molt
breu on Hume explica, sobretot, la seva teoria del coneixement, compte: els deures
són sobre aquest text, i és el text que sortirà a les PAU). Assajos polítics i morals
(1741). Investigació sobre els principis de la moral (1751, reelaboració dels dos
llibres del “Tractat”). Història D’Anglaterra (1754 - 1762). Investigació sobre
l’enteniment humà (1758). Diàlegs sobre religió natural (1779, pòstum).

2. Pensament:
A. Empirisme i escepticisme: el projecte de Hume.
a) Hume comparteix amb Descartes la tesi segons la qual totes les
veritats empíriques són dubtables.
D’aquestes veritats (que Descartes anomenava “obscures i confuses”
o “opinion només problemes”), Hume en diu “qüestions de fet”.
b) Ara bé: a diferència de Descartes (i tot el que ve a partir d’ara, fins al
final de la lliçó, són diferències), Hume sosté que aquestes veritats
empíriques i dubtables són les úniques veritats que hi ha (o dit d’una
altre manera: Hume sosté que els sentits o l’experiència són la nostra
única facultat de coneixement o font d’informació. O dit encara d’una
tercera manera: Hume sosté, a diferència de Descartes, la raó
humana està sempre “empíricament condicionada”: no existeix la “raó
pura”).
c) D’acord amb tot el que s’acaba de dir, Hume sosté que NO hi ha (ni hi
pot haver) veritats segures. Hume no es cansa de repetir-ho: un
empirista que sigui conseqüent (o sigui: algú que sostingui que els
sentits són la nostra única font d’informació) no té més remei que ser
un escèptic (=algú que sosté que no hi ha veritats segures).
d) No pot tractar-se, per tant, de “construir l'edifici del saber” sobre la
base de veritats segures (perquè d’aquestes no n’hi ha), sinó de la
molt més modesta tasca de descriure com funciona la ment humana,
o sigui: fer una anàlisi descriptiva dels continguts, les operacions i les
facultats de la ment humana i una anàlisi orientada, justament, a
mostrar que no hi ha (ni hi pot haver) veritats segures. Aquest era el
projecte de Hume.

B. ANÀLISI DE LA MENT HUMANA

B.1. Continguts
a) Dels continguts de la ment humana, Hume en diu “percepcions de la ment”.
b) Hume classifica les percepcions de la ments segons dos criteris: segons la seva
intensitat i segons el seu grau de complexitat. En esquema:

c) Unes quantes observacions:

1. Les idees es generen a partir de les impressions sempre, però concretament
en el sentit que a dins la ment humana no hi hauria idees de cap tipus si en
primer lloc no hi hagués hagut impressions. Ara bé: això no significa,
evidentment, que totes les idees hagin estat precedides per les impressions
corresponents. Per exemple: jo puc tenir la idea d’una sirena perquè he tingut
la impressió de cues de peix i la impressió de torsos humans femenins, però
evidentment jo no he tingut la impressió d’una sirena.
2. Les impressions precedeixen (són prèvies) les idees pel que fa a la seva
primera aparició a dins la ment humana. Considerades d’aquesta manera,
Hume en diu “impressions de sensació”. Ara bé: les idees, un cop han estat
generades i un cop són presents a dins la ment humana, poden generar (i
per tant ser prèvies a) impressions. Per exemple: la idea d’una maduixa
(generada -no cal dir-ho- a partir de la impressió d’una o més d’una maduixa)
pot generar en mi la impressió de gana o de set (o la idea d’un monstre pot
generar en mi la impressió de por, etc.). D’aquestes impressions generades
per idees Hume en diu “impressions de reflexió”.
3. Com es deu recordar, d’idees ja en parlaven tant Plató (primer) com
Descartes (després), i tant un com l’altre donaven per bo que hi ha “idees
innates” (idees que es troben a dins la ment humana però que no han estat
obtingudes a partir de l’experiència, sinó que estan pressuposades en tota
experiència: constitueixen un conjunt de criteris de diferenciació i classificació
de dades,etc.). Com també es deu recordar, per a Descartes són innates,
bàsicament, les idees matemàtiques (i algunes altres idees metafísiques: la
idea del jo, la idea de substància, la idea de Déu, etc.), mentre que, per a
Plató, són innates, totes les idees (fins i tot les idees empíriques: la idea de
 cavall, la idea d’arbre, etc.). Doncs bé, d’acord amb tot el que s’ha dit més
amunt, segons Hume NO hi ha idees innates en absolut (cap ni una), perquè
totes les idees pressuposen, impressions (i, per tant, experiència). Segons
Hume, posats a parlar de continguts de la ment “innats”, això s’hauria de dir,
si de cas, de les impressions, perquè d’impressions en tenim (i n’hem tingut)
sempre ja.

4. Una altra comparativa amb Plató. El món de les idees de Plató constitueix
l’estructura de la realitat i existiria fins i tot si no existís l’espècie humana i la
seva ment (p.ex. la blancor -la idea de blancor- és allò que totes les coses
blanques tenen en comú i existiria i seria el que és igualment encara que no
existissin éssers humans que l’haguessin creada i la tinguessin a dins la seva
ment, i el mateix passa amb totes les altres idees: la idea d’arbre, la idea de
cavall, etc.). En canvi, les idees de Hume pressuposen l’existència de
l’espècie humana i de la ment humana, perquè són bàsicament continguts de
la ment humana.

B.2. Operacions
a) l’operació o acte (passió) més bàsic de la ment humana és la de tenir o rebre
impressions o sensacions, acte que Hume anomena igualment “sensació” (és l’acte
més bàsic pel fet que les impressions o sensacions estan pressuposades en les
idees).
b) L’operació de crear idees a partir de sensacions (p.ex. crear la idea de maduixa a
partir de la impressió d’una -o més d’una- maduixa), operació que Hume anomena
“abstracció” o “reflexió”.
c) L’operació “d'associar idees”, que pot tenir lloc lliurement (quan actua la imaginació)
o bé gràcies a certes “tendències d’associació” que té la ment humana, entre les
quals Hume en destaca tres: l’associació per “semblança” (p.ex. la idea del retrat
d’una persona ens fa pensar en la persona en qüestió), l’associació per “contigüitat”
 (contigüitat = quan dues coses estan a tocar l’una de l’altra) (p. ex. la idea d’una
muntanya genera en mi la idea d’una vall, o la idea de la sorra de platja genera en mi
la idea del mar, etc.), i l’associació per “casualitat” (de la relació causa-efecte) (p.ex.
la idea d’un tro genera a dins la meva ment la idea d’un llamp).

B.3. Facultats
a) la facultat bàsica (pel mateix que les impressions o sensacions són el més bàsic) és
la facultat de rebre o tenir sensacions, que Hume anomena “sensibilitat” (que
compartim amb els animals).
b) “l’enteniment”: la facultat de: 1. crear idees a partir d’impressions, i 2. de “subsumir”
(=ficar a sota o a dintre) noves impressions a dins d’idees ja creades o de subsumir
idees ja creades a dins d’idees cada cop més generals o més abstractes (és a dir:
l’enteniment és la facultat de l’abstracció):

c) la “memòria”: facultat d’associar idees tot respectant l’ordre en què han tingut lloc les
impressions corresponents (p.ex. és això el que faig quan recordo què vaig fer
dissabte passat al vespre).
d) la “imaginació” o “fantasia”, que té en comú amb la memòria el fet que treballa amb
idees (no amb impressions) i que és la facultat d’associar les idees lliurement.
e) Doncs bé: com s’ha dit més amunt, Hume fa servir tot aquest aparell conceptual per
a criticar els conceptes-clau del racionalisme. Vegem-ho.

C. CRÍTICA A LES MATEMÀTIQUES

a) La crítica de Hume a les matemàtiques té dues grans parts

(PRIMERA PART)
b) Si les veritats matemàtiques fossin autèntics enunciats (que -com veurem en la
segona part de la crítica- no ho son) (“enunciat”: tot aquell afirmar alguna cosa sobre
alguna cosa que resulta o verdader o fals, i de manera que no hi càpiga cap tercera
possibilitat ni totes dues alhora), aleshores serien (haurien de ser), d’acord amb
l’anàlisi de la ment humana que acabem de veure, haurien de ser o bé descripcions
d’impressions (per exemple, la impressió del dibuix d’un triangle) o bé descripcions
d’idees (per exemple, la idea del dibuix d’un triangle); serien doncs (haurien de ser
 segons Hume) descripcions de continguts de l’experiència, o sigui veritats
empíriques (que l’hem obtingut gràcies a l’experiència), i com a tals tan dubtables i
condicionades i subjectives a l’error com tota la resta de veritats empíriques. De fet,
si observem amb tota cura qualsevol d’aquells dibuixos d’un triangle que els
matemàtics fan servir per “demostrar” (que diuen ells) de manera “”universal i
necessària”” (que diuen ells), veurem (amb una lupa) que NO és un triangle

Al observar-ho amb la lupa veiem que el que

eren línies per la nostra vista, són superfícies amb vista ampliada. Les ratlles no són
autèntiques ratlles, són superfícies). No són autènticament rectes, ni la superfície és del tot
plana (té petits desnivells i irregularitats sobre la qual s’hi ha dibuixat). Ni té tres angles. Etc.

De manera que les veritats matemàtiques (sobre triangles) no només no són vàlides de
manera universal i necessària, o sigui necessàriament vàlides per a tots els possibles
dibuixos d’aquest tipus, sinó que no són vàlides ni tan sols per a un sol d’aquests dibuixos.
Les veritats matemàtiques són generalitzacions simplificadores de continguts de
l’experiència, i com a tals perfectament dubtables, condicionades (per exemple, perquè
funcioni, t’has de mirar els dibuixos des d’una altra distància, sense l’ajut d’una lupa…) i
subjectes a l’error com tota la resta de veritats empíriques.

(SEGONA PART)
c) En realitat, però, les veritats matemàtiques no són autèntics enunciats sinó
definicions de paraules disfressades de (amb aparença de) enunciats. Definicions de
paraules que Hume anomena “relacions entre idees” (recordar aquesta expressió). I
de manera, per tant, que no són ni vertaderes ni falses (les paraules i les seves
definicions generarien veritat o falsedat tan aviat com apliquem aquestes paraules i
les seves definicions sobre les coses però mentre simplement definir paraules no hi
ha lloc per a la veritat o falsedat. El que Hume vol dir és que tant és dir “Per triangle
entendrem figura plana rectilínia amb tres angles” (i observeu que aquesta definició
pressuposa que existeixin triangles) com dir “tot triangle és una figura” o com dir “tot
triangle té tres angles”, amb la diferència que amb aquest segon tipus d’expressions
es genera l’aparença que estem emetent enunciats (vertaders o falsos) sobre
elstriangles (però és una falsa aparença). Totes les matemàtiques són aquest joc de
definicions, aquest joc de simples relacions entre idees. Hume diu a vegades que les
relacions entre idees són veritats absolutament segures, però que paguen aquesta
absoluta seguretat al preu d’una perfecta i absoluta estabilitat en matèria de
coneixement: quan se’m dóna a conèixer que tot triangle té tres angles no se’m dóna
 a conèixer res que no conegués ja, pel simple fet de conèixer la definició de triangle
(el meu coneixement, al saber que tots els triangles tenen tres angles, el meu
coneixement augmenta a ZERO).

D. Crítica a la ciència

a) Per als racionalistes, l’exigència d’expressar matemàticament tots els continguts de

l’experiència, exigència de la qual va néixer, com sabem, aquell camp del saber (o
aquell “edifici del saber”, que deia Descartes) que modernament anomenem
“ciència”, era una exigència de la raó humana, una exigència a fi de tenir un
coneixement que en més clar i distint de les coses que no pas el coneixement que
en tenim per mitjà de l’experiència (que és un coneixement “obscur i confús”).
b) Com es deu recordar, aquesta exigència es concretava en una observació dels fets o
fenòmens regida per unes fórmules matemàtiques que interconnecten diferents
magnituds (p.ex. en la fórmula de la velocitat queden conectades les magnituds
“velocitat”, “espai” i “temps”, en la fórmula de la densitat queden interconnectades les
magnituds “densitat”, “massa” i “volum”, etc.).
c) Doncs bé: aquesta interconnexió matemàtica entre magnituds que es troba en tota
fórmula científica (o sigui: el fet que qualsevol variació del valor numèric de qualsevol
d’aquestes magnituds comporta necessàriament alguna variació del valor numèric
de totes les altres) fa que la ciència es pugui definir també com una observació dels
fenòmens regida per l’anomenat “principi de la causalitat”, segons el qual tot
fenomen és l’efecte necessari d’alguna causa.
d) Es diu que un fet A és “causa” d’un fet B (o que un fet B és “efecte” d’un fet A) quan,
sempre (=en tot possible cas) que passi A, després passarà (=haurà de passar) B.
Com es veu, l’establiment de relacions de causalitat entre fenòmens comporta
l’emissió d’enunciats “universals i necessaris” (=en tot possible cas… caldrà que…).
e) Doncs bé: Hume diu que, si observem amb tota cura els fenòmens, haurem
d’admetre que no podem establir connexions necessàries entre fets, sinó simples
conjuncions estadísticament regulars. Si observem els fets amb tota cura, no podem
dir que el fet A és causa del fet B, o sigui: que en tot cas possible que passi A,
després haurà de passar B, sinó només que, sempre que fins ara ha passat A,
després ha passat de fet (de facto) B. I és evident que res no ens obliga a suposar
que el comportament futur de la naturalesa serà el mateix que el seu comportament
passat: la raó humana NO ens obliga a pensar això. Dos exemples de Hume: del fet
que el Sol hagi sortit avui NO es desprèn racionalment que el Sol hagi de sortir
demà. Del fet que fins ara el moviment d’una bola de billar tirada contra una altre
bola hagi provocat un moviment en la segona bola després de l’impacte NO és
desprèn que hagi de tornar a passar. De fet, Adam (el primer dels éssers humans,
tot just acabat de crear i dotat de totes les facultats perceptives i mentals, però sense
experiència) no hauria pogut endevinar o preveure, per mitjà de la seva raó que
quan veiés xocar dues boles de billar, la segona sortiria disparada després de
l’impacte: quedaria ben parat.
f) Per tant, el que ens porta a pensar que el que ha passat fins ara tornarà a passar en
el futur NO és la raó humana i els seus “principis” (en aquest cas, el principi de la
causalitat), sinó el simple “costum”: l’hàbit adquirit com a conseqüència de la
repetició d’una mateixa seqüència de fenòmens (Cal recordar aquesta paraula i
aquesta definició).
 g) Igualment, nosaltres creiem fermament que les nostres percepcions són vàlides, que
corresponen a la realitat, així com que en el futur passarà el mateix que en el passat,
i aquesta “creença” a la vida humana. Aquesta creença és la certesa psicològica que
les meves percepcions, previsions, (etc) no són equivocades. No és una certesa
absoluta, per descomptat, però és l’única “certesa” que els éssers humans podem
arribar a tenir.

E. Crítica a la metafísica
a) Des de ben antic, i a propòsit de les reflexions més elevades amb les quals culmina
el pensament de Plató i d’Aristòtil (el “gènere suprem” de Plató, el “motor immòbil”
d’Aristòtil), s’havia entès per “metafísica” tot aquell discurs que és (si més no
aparentment) tan elevat i tan abstracte que suposant que no parli de res, no se
l'entén de res. A la creació d’aquest concepte hi havien ajudat molt els abusos
conceptuals de l’Escolàstica medieval (que reflexionava sobre “l’entelèquia” dels
processos físics, el “principi d’individuació” de les coses, etc.). En definitiva, des de
ben aviat es va entendre per “metafísica” un parlar “sobre el sexe dels àngels” (per
dir-ho popularment) sense solta ni volta.
b) En aquesta mateixa línia despectiva, Hume, d’acord amb la seva teoria del
coneixement i la seva anàlisi de la ment humana, qualifica de “metafísica” tota
aquella noció que NO té per base (o no es deriva), en darrer terme, d’una impressió
o conjunt d’impressions, i que per tant, no arriba a la respectable categoría de “idea
abstracta” o “màximament abstracta”, sinó que és, directament, una simple i vulgar
paraula buida (buida de significat o de coneixement).
c) Hume centra la seva crítica a la metafísica en la noció o concepte de “substància”
(molt important per als racionalistes).
d) Com es deu recordar, Descartes havia parlat d’allò que es troba “al fons” de totes les
coses (invariable i sempre igual per a totes elles) i d’allò que es troba “al fons” de
tots els éssers racionals (també invariable i sempre igual). Del primer, Descartes
n’havia dir “substància extensa” (o “pura matèria”), i del segon n’havia dit “substància
pensant” (o “raó pura” o “jo”).
e) Hume diu que, precisament perquè es troben (per definició) “al fons” de totes les
coses i de tots els éssers racionals (de fet, la paraula “sub-stància” significa
literalment “que està per sota”), resulta que no podem arribar a conèixer aquestes
substàncies, ni tan sols per a dir-ne que existeixen “a sota” o “per sota” de les seves
propietats. D’acord amb això, Hume diu que les coses no tenen l’estructura de
“substància (cosa) - accidents (propietats)” i que els éssers racionals no tenen
l’estructura de “ment-continguts de la ment” (o “jo-afectactacions del jo”), sinó que
les coses no són més que un manyoc o garbuix o “feix de qualitats sensibles”
(perceptibles per mitjà dels sentits) i que les persones (els “jo”) no són més que una
sèrie o “feix de percepcions”. Sense “substància” en cap dels dos casos, perquè no
percebem mai cap cosa despullada de tota qualitat sensible, ni cap “jo” no afectat
per alguna impressió (cap “jo pur”). Per dir això, Hume diu a vegades (p.ex. al
Resum del “Tractat”) que de les coses i de la nostra persona no en coneixem el
“concepte general”, sinó només “qualitats particulars” (en el cas de les coses) o
“percepcions particulars” (cal recordar les expressions entre cometes i llegir amb tota
cura els textos de crítica a la metafísica -crítica al concepte de “substància”- que
s’han repartit a l'última classe).
 EXAMEN - Comparar Hume amb Plató i mirar Descartes (per fer la part teorica).

V_FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA

14. Caracterització genneral

a) S’anomena “Edat Contemporània” el període de la història de la humanitat que

s’estén des de les acaballes del segle XVIII fins als nostres dies (inclusivament).
b) L’època està marcada per dos fenòmens que canviaran el curs de la història:
l’anomenada “Revolució Industrial” (Anglaterra, 1770) i l’anomenada Revolució
francesa (França, 1789).
c) La revolució científica que va tenir lloc durant l’última fase de l’edat moderna (galileu,
descartes, newton, etc) va comportar una revolució tecnològica que es va concretar
en la creació de màquines cada cop més potents i sofisticades. Una màquina és un
artefacte que multiplica la força de treball humana. Per això les màquines van ser
incorporades (massivament incorporades) al procés de producció (i transport) de
mercaderies, i així van néixer les fàbriques: recintes on es concentren les màquines i
els éssers humans que les posen en marxa. Com a conseqüència d’això, la
producció de mercaderies va créixer enormement així com els beneficis de la seva
venda. Van néixer així dues classes socials noves (una nova forma de riquesa i
pobresa): d’una banda, els anomenats burgesos, que eren els propietaris de les
fàbriques i la riquesa dels quals consistia en l’acumulació de diner.

A. La qüestió

a) La questió de fons és la següent:

1. Si s’hi val a diferencar les decisions en vàlides i no vàlides, correctes
o incorrectes.
2. Suposant que sí, en què consisteix la diferència entre unes i les
altres.

1. Es podrà dir que sí que s’hi val a diferenciar les decisions en vàlides si només son
possibles decisions de validesa “universal i necessària” o sigui: decisions que tota
possible persona hagi de donar per bones.
2.
3.
4. Pregunta final: hi ha alguna font de decisions que no siguin els desitjos o interessos
de les persones, i que, per això mateix, faci possibles (com a mínim, possibles)
decisions de validesa universal i necessària?
Només hi ha dues respostes possibles a la pregunta:
 Sí: La raó humana pot prendre decisions tota sola i són possibles, per tant, decisions
de validesa universal i necessària.

NO: els desitjos i interessos (i per tant la recerca de la sensació de plaer que
provoca la seva satisfacció i/o l’evitació de la sensació de dolor que provoca la seva
insatisfacció) són la nostra única font de decisions i no són possibles decisions de
validesa universal i necessària (perquè les sensacions poden ser plaents per tu però
per mi no).

d) Dit això, Kant insisteix molt a dir que, tot i que la correcció ètica o “el deure” sigui
perfectament definible (justament com acabem de veure), en canvi és impossible
donar cap exemple concret de decisió que hagi estat presa per deure, perquè
sempre és possible que, per sota o per darrere, hi hagi desitjos o interessos amagats
(p.ex. inconscients). Per exemple: pot ser que una persona es pensi que no agredeix
el seu pitjor enemic per respecte o per deure, però no es pot assegurar (ni ella
mateixa) que faci això pel desig o interés de no ser detingut per a policia o
engarjolat.

e) Kant formula aquest seu concepte de la correcció ètica o del “deure” dues
maneres diferents (que cal recordar):

1. “Actua sempre de manera que la màxima de la teva voluntat (=la relga de

comportament de la teva voluntat) pugui valer, al mateix temps, com a llei
universal (=necessàriament vàlida per a totes les persones)”.
2. “Actua sempre de manera que no tractis mai els altres (“la humanitat”, diu
Kant) com a mitjà, sinó sempre com a fi” (=no “utilitzis” als altres).

f) Basant-se en la primera d’aquestes formulacions, Kant defineix la INcorrecció ètica com

una espècie de contradicció de la voluntat amb ella mateixa, en el sentit que, quan actuem
d’una manera èticament incorrecta, la nostra voluntat dóna per bones al mateix temps una
llei general o universal i una excepció a la llei (per al nostre cas). Kant en posa uns quants
exemples:
1. No ens permetríem, excepcionalment, mentir, si no donéssim per bo, com a llei
general, que cal dir la veritat. (La voluntat es contradiu a ella mateixa).
2. No ens permetríem, excepcionalment, fer falses promeses (p.ex. demanar un
préstec a un amic sabent molt bé que no l’hi podrem tornar), si no donéssim per bo,
com a llei general, que les promeses s’han de cumplir. (La voluntat es contradiu a
ella mateixa).
3. No ens permetríem, excepcionalment, robar, si no donéssim per bo, com a llei
general, que s’ha de respectar la propietat privada (p.ex. la nostra). (La voluntat es
contradiu a ella mateixa).
4. No ens permetríem, excepcionalment, no ajudar els altres (podent fer-ho) (o sigui: no
ens permetríem no ser solidaris), si no donéssim per bo, com a llei general, que cal
ajudar els altres. (La voluntat es contradiu a ella mateixa).
……………………………………………………………………………………………………………
……………………………………………………………………………………………………………
……………………………………………………………………………………………………………
……………………………………………………………………………………………………………
17. NIETZSCHE
1. ESCRITS:
Friedrich Nietzsche escrivia en alemany. Va estudiar Filologia Clàssica (llengua i
literatura grega i llatina). Obres: El naixement de la tragèdia (on l’autor ataca molt
fortament a Sòcrates i Plató). La filosofia grega a l’època tràgica (tràgica significa
presocràtica); sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral (1873).
Consideracions intempestives (contra Wagner i Schopenhauer- entre d’altres). Entre
1878 i 1882, Nietzsche, amb problemes greus de visió, escriu una sèrie de llibres
d’aforismes (frases molt curtes que miren de dir el màxim número de coses amb el
mínim número de paraules):

“La compassió és el més insultant dels sentiments.”

“La felicitat: una bona salut i una mala memòria:”

Hi ha una primera fase prehistòric, e llq da quan `rarem

però la fasque ddeverta inter4ssanaiesa es a fase diis eb la qyal a paree ek
ecorrents de opeswn wue psten d’un manera conscient decdiid erlaiesni devaors e
aaquel art contrab’nsi u “concupiscible” que estavinculada alaaprt del cso que
quecompartim amb els animals).

2. La tradició judeocristiana, per haver criminalitzat els plaers del cos, i per gaver
radicalitzat la inversió de valors: els miserables d’aquí seran els benaurats d’allà, els
malalts d’aquí seran els sans d’allà, els útims d’aqu´seran els primers d’allà. I
sobretot per haver defensat que l’autèntica vida és la que viurem un cop serem
morts (!!) A més, n’hi ha prou de recordar que els sacerdots catòlics
s’autoprohibeixen ja no els plaers sexuals, sinó els desitjos sexuals (!!!!!) la qual cosa
per a Nietzsche és la senyal d’una psicopatologia profunda.