INFORME FORENSE-LLUNATIC.

GUILLEM POMAR LLAMBIAS HA MORT

AMB LES BOTES DEL VICI POSADES
Dia vint-i-dos de gener de 2024 Guillem Pomar (Palma, 1946) va
entrar al bar Hornabeque i l’asiàtica del tasser li va servir una
copa, com sempre. Devien ser devers les deu de la nit. Al cap de
poc temps becava i la cambrera li va recomanar que se n’anàs. Ell
li va dir que s’havia compixat. Això no obstant sortí al carrer i
s’encaminà a la cafeteria Berna, cinquanta passes més enllà, a la
plaça del Fortí. Hi entrà i l’encarregada, argentina, li va abocar
una copa de xampany. Tornava a becar, s’acabà la beguda i
s’acomiadà de la dona, que també li suggerí que partís cap a casa.
Sortí del local i allà mateix va caure rodó. Es va fer un bon trau al
cap i va vessar molta sang. Uns vianants trucaren a una
https://vimeo.com/938283596
ambulància. A l’hospital de Son Espases li varen fer les proves
pertinents. Trobaren coàguls al cervell i no l’operaren. L’opinió mèdica fou que no hagués
suportat l’operació. El sedaren i el dia vint-i-tres es va morir.
Allò que se’n diu una mort ràpida. En canvi, després de l’autòpsia, la incineració no va
ser fins el 13 de febrer de 2024. Dimarts i tretze: molt Pomar. (No he tengut accés al
document de la necròpsia).
Guillem Pomar –com Joan Martorell Sastre, Joan Morey ‘Racó’, Damià Oliver Martorell
i tants altres: monstres admirats per Taller Llunàtic—ha estat un vertader personatge de
la nit palmesana. Com Josep Lluís Rabassa ‘Pep l’anglès’, com Carles Aguiló, els seus
camarades, també desapareguts. Puters, bevedors, jugadors..., viciosos, en una paraula.
Rabassa, en un dels seus viatges al voltant del món, embarcat en els creuers on treballava
de cambrer, em va dur de Nova York els dos volums porno de ‘Sex comic classics’ d’ Otis
Raymond, publicats a la ciutat dels gratacels el 1972 per Comic Classics. Una joia.

https://www.iberlibro.com/buscar-libro/titulo/illustrated-history-sex-comics-classics/autor/raymond-otis/

1
 1) Forn La Hogaza. Palma. 6 juliol 2023, darrer aniversari de Guillem Pomar. D’esquerra a dreta: Miquel Àngel Fuster,
Àngela Oliva, Carme Vidal, Josep Albertí, Gabriel Ballester, el psiquiatre Cristòfol Serra, Guillem Pomar i Bartomeu Rayó.
2) Bar Victoria. Palma. 19 octubre 2023, darrer dinar de Guillem Pomar –al costat de Pep Sánchez-- amb els picadors
veterans, Amics de la Plaça Major. Fotos: una cambrera desconeguda i Miquel Bestard.

Pomar ha estat un portador de malastrugança tota la vida. Les conseqüències d’aquesta

mala sort, tanmateix, les rebien els altres. Passava enmig de situacions tempestuoses sense
fer-se ni una fregada. Ell seguia bevent –molt-- i menjant, jugant i cardant com si res. No
puc precisar la data exacta quan el vaig conèixer. Tanmateix devia ser el 1969 o el 1970
que em va oferir fer feina temporal amb ell a una oficina sinistra del carrer de Costa i
Llobera de Palma, on hi havia la delegació provincial del ministeri d’indústria espanyol.
Vaig acceptar i vaig entendre –amb els pocs mesos que hi vaig ser—la burocràcia
franquista, estibada de feixistes amb processos mentals de descomposició. No cal dir que
la deriva colonial aprofundia cada vegada més arreu de tot Catalunya. Dins aquest context
es desenvolupava una polèmica abrandada –que el doctor en Història, Gabriel Ensenyat
Pujol, ha analitzat en profunditat al seu ‘Moros & Catalans’(2023)—destinada en primer
lloc a desllatigar la versió de la historiografia espanyola de Al-Àndalus, perfectament
ridícula, falsa i corrompuda com Espanya sencera. Les bases del futur colonialisme
espanyol. Fou el doctor, també en Història Medieval, Miquel Barceló Perelló, qui l’encetà
el 1969 des de la Ultima Hora palmesana. Pomar escarnia
dins els cafès la veu, escanyada per un càncer, de Barceló,
però no deixava de llegir cada capítol de la controvèrsia. I
amb aquesta jo vaig entrar dins el primer col·lectiu, i vaig
estudiar els textos clàssics de l’anti-colonialisme. No és
gens sobrer dir aquí que Carles Aguiló es va afiliar –un
dels primers—al Partit Socialista d’Alliberament Nacional
(PSAN).
Comptat i debatut, l’afany de Guillem Pomar de ser
present a la vida pública de
Palma no va defallir mai.
Des de partits polítics
d’esquerres a associacions
de veïns. Muntà un bar, amb Carles Aguiló a l’hospital sant Joan de déu de Palma, a
rel d’una caiguda que inicià el seu periple del dolor, pocs
Carles Aguiló, al carrer del anys abans de morir. Foto: Josep Albertí. 22 gener 2017.

Sol –‘Sa cova des Sol’--, on hi poguérem celebrar la mort

Guillem Pomar i una barjaula a la Porta de sant
Antoni, Palma, 19 abril 2015. Foto: Josep Albertí.
2
de Franco la nit del 20 de novembre de 1975. Pomar, defensor aferrissat del barri xinès
de la seva ciutat, amb els seus amics, Rabassa (d’aquest hi ha als diaris diverses lletres al
director vindicant els carrers de mala nota, per exemple ‘Recuerdo del ‘Brut’, Diario de
Mallorca, 21-IX-2000), i Aguiló, va continuar freqüentant les restes puteres de la Porta
de sant Antoni fins al final. Pomar resumí la seva oposició a l’especulació urbanística
d’aquells anys, amb Gabriel Cañellas com a esclau i servent de l’Espanya colonialista, a
l’entrevista que li feu Lourdes Duran a Diario de Mallorca l’11 d’abril de 2010.
Fou en aquell indret on jo vaig viure una passada amb Pomar.
Devia ser a darreries dels anys seixanta. Un vespre trescàvem pels
carrers propers al de la Ferreria, quan les putes avisaren que la
bòfia arribava. Nosaltres dos no en férem cas, tot parlant ves a
saber de quines qüestions. De cop i volta dos agents de l’ordre –
‘grisos’—ens escometeren i ens demanaren la documentació. Guillem Pomar i dues ‘admiradores’,
Guillem Pomar no en duia, jo sí. Normal en ell. Jo em vaig adonar una colombiana i l’altra búlgara.
Foto: Josep Albertí. 9 Juliol 2022.
ràpidament que podíem passar la nit als calabossos de la policia
de Franco. Se’m va ocórrer, de cop, de dir als dos polis alts i gruixats i amb mala cara,
que nosaltres dos érem funcionaris de la delegació del
ministeri de indústria a les Balears. La veritat. Ja feren
un altre cantet: que pensàssim que aquells carrers eren
perillosos, etc. Sé cert que en sortírem ben parats perquè
aquell acudit meu va tenir efecte. La feta ha estat, al
llarg dels anys, motiu de rialles de tothom a qui li hem
Dins el darrer ‘cotxe suïcida’ de Guillem Pomar, ell i
contat, tant en Pomar com jo.
Josep Albertí. 1 maig 2016. Foto: autor desconegut.
En aquelles saons vaig veure per primera vegada en
directe, a pocs metres del cotxe on jo anava, una volta de campana. Era Guillem Pomar
qui conduïa. Al seu costat Margalida Mariano, mare de feia poc. Davant la costa del Gas.
De nit. Els llums del cotxe projectats a l’aire feien augurar que seria un accident greu. Un
parell de cops i prou. Tothom sa i estalvi, excepcionalment. A la Creu Roja –i sense que
comparegués cap policia--, en ser preguntat si havia begut, el seu amic Aguiló respongué
als metges: ‘I molt, però molt!!’. A altes hores de la nit tots ens retiràrem ben abeurats.
Això sí, l’endemà Guillem Pomar deia a la filla de la copilot que tant es regirà –amb el
seu home, Joan Clapés ‘l’enginyer’, dins el cotxe
on jo anava--: ‘Pobreta, orfeneta’.
El dia que s’atribuí a ETA la mort de dos guàrdies
civils a Palma Nova, el 30 de juliol de 2009, Guillem
Pomar s’engatava a un cafè del carrer d’Apuntadors.
En agafar el seu cotxe per tornar a casa, al carrer de
la Vidrieria de Palma, i quan començava a pujar la
costa de Conquistador es va trobar la zona Guillem Pomar i Josep Lluís Rebassa ‘Pep l’Anglès’, a una cursa
pedestre. Foto: autor desconegut.
acordonada per la policia. No feu anques enrere, ans
avançà decidit amb el seu cotxe, ‘Bala roja’. Les
forces d’ocupació espanyoles l’encanonaren, l’aturaren, i ell, fort i no et moguis, que tenia dret a
passar per allà, enrabiat. El feren fora. Sort tengué que no l’empresonaren. Corre la brama que
abans s’havia menjat a corre cuita una panada i begut una ampolla d’aigua per a no donar positiu
en el control d’alcoholèmia.

3
Pomar tenia, tanmateix, una afició que cada dia que passa se’ns fa més odiosa, als que
ens consideram, d’antany, catalans de Mallorca. Em referesc a la tauromàquia, símbol
suara irrenunciable i agressor fora mida dels espanyols i especialment
del partit feixista Vox, i també en gran part del Partido Popular. Jo no
oblit l’impacte que em causà la lectura de ‘Història de l’ull’ de Georges
Bataille, on les curses de braus fan d’eix d’un vertader deliri sexual i
sacríleg. I també ‘De la literatura considerada com una tauromàquia’ de
Michel Leiris. Ara bé, en les nostres disputes, discussions i al capdavall
diàlegs, jo rebatia a Pomar la seva tendència a l’espectacle de la tortura
als bous amb la certesa que avui són les curses de motos GP o les de Guillem Pomar, com a
cotxes de fórmula u, la Intel·ligència Artificial, allò que és actual, torero postís de fira.
trepidant i modern. Ell arribava a explicar-me i fer-me veure una
‘corrida’ televisada, i gairebé a entendre el seu gust. Així era de convincent. Res l’aturava.
Fins i tot va mantenir una polèmica sobre els bous amb Josep Moll Marquès, polític
socialista espanyol, escriptor i fill de Francesc de Borja Moll i de Francesca Marquès.
Podeu consultar-la a Diario de Mallorca, 8-III-1991, 15-III-1991 i 24-III-1991. Horrible!
‘El matador que aprofita el perill que corre –va escriure Leiris—per tal de ser més brillant
que mai i en el moment en què es veu més amenaçat mostra tota la qualitat del seu estil:
això és el que em meravellava, el que jo volia ser’. I Bataille: ‘En pocs moments, per
horror meu, vaig veure com Simone mossegava un dels globus. Granero s’avançava,
presentava al toro el drap roig; després Simone, amb la sang al cap, en un moment de
feixuga obscenitat, despullava la seva vulva on entrà l’altre colló; Granero abatut, aculat
contra la balustrada; sobre aquesta balustrada les banyes copejaren al vol tres vegades:
una de les banyes va traspassar l’ull dret i el cap. El clam aterrit de la plaça va coincidir
amb l’espasme de Simone. Incorporada del banc de pedra, va flaquejar i va caure; el sol
l’encegava, sagnava pel nas. Alguns homes es van precipitar i van recollir Granero.
Tota la gentada de la plaça estava dreta. L’ull dret del cadàver penjava’.
Em plau escriure que Guillem Pomar tenia esment de les publicacions de Taller Llunàtic
al nostre tallerllunatic.blogspot.com. N’era un lector i m’enviava massivament fotos i
vídeos pornogràfics, alguns molt
interessants, amb tot tipus de
perversions.
La darrera vegada que ens reunírem,
19 d’octubre de 2023, dinàrem al bar
Victoria i després anàrem a fer una
copa al bar Doro. Mentre parlàvem
sonà el seu mòbil. El reclamaven de Josep Albertí i Guillem Pomar al pub Sa Feixina de
Palma. Foto: Joan Clapés. 30 abril 2022.
la timba del bar Dia per a jugar una
partida de cartes. Va pagar i li acopà aviat. Segur que guanyà. Era un
mestre en el pòquer. Era un guanyador.
Imatge tramesa per Guillem
Pomar a Josep Albertí. Data
i autor desconeguts. No li hem de plànyer res.

Josep Albertí (tAller llunàtic). pAlmA, cAtAlunyA. 28 febrer 2024.

4
Carles Aguiló, Josep Albertí i Guillem Pomar. Mercat de l’Olivar. Palma. Catalunya, 21 abril 2015. Foto:
Erika Scheffler.

Josep Albertí i Guillem Pomar –amb el coll tort--, a un jutjat (?), vora un mascle embenat no identificat i
Miquel Bestard, amb barba, assegut. Data aproximada: anys 1970, autor desconegut.