El món havia cridat a Déu,

demanant-li respostes
des d’un silenci atronador: “Vine”.
Vine que no sempre sabem cuidar-nos,
estimar-nos, acollir-nos.
Vine, que massa vegades
l'egoisme ens ha allunyat als uns dels altres.
Vine, que ens falta la teva llum quan caminem en ombres
Vine, que sense tu caminem una mica orfes
I Déu va respondre.
Aquesta nit, a Betlem, es van ajuntar molts camins.
A una quadra, fora de la posada i del refugi
va arribar una parella jove.
Ella havia dit “Faci's”,
sense dubtar davant la crida de Déu.
Ell s'havia fiat d'un somni.
Van arribar també uns savis d'Orient,
que buscaven respostes.
I uns pastors
que acabaven de veure baratada la solitud en festa.
I allà, on confluïen compromís, confiança,
afany de saber i necessitat,
just allà
es va fer carn l'Amor.
Es va fer vida la Promesa.
Es va fer història Déu.
No siguem nosaltres els qui es queden lluny,
indiferents o aliens al misteri.
No siguem com el rei de cor de pedra,
tancat en el seu palau
ni com els habitants del llogaret
que ignoren que a la seva porta ha cridat el salvador del món.
Siguem, més aviat, nous profetes del Misteri.
Déu ja és, per sempre, el Déu-amb-Nosaltres,
i avui, en aquesta nit Santa,
ens reunim per cantar-ho. És l'hora.