EDAT dels METALLS

CULTURA DE HALLSTATT
CULTURA DE LA TÈNE
L’ART IBÈRIC
Cap a mitjan tercer mil·lenni abans de Crist, el desenvolupament de
noves tècniques de fosa i el descobriment de la metal·lúrgia –la capacitat
de modelar el bronze i el ferro- van afavorir la creació d’objectes utilitaris
i artístics.

Durant l’Edat del Bronze, els nous coneixements tècnics es van aplicar a
l’ornamentació, amb motius decoratius diversos, des del mobiliari fins a
l’armament. En el terreny artístic destaca l’art minuciós dels bronzistes
nòrdics, artífexs d’escultures tan espectaculars com el Carro solar de
Thundholm (c. 1200 a.C.) que es va trobar a Dinamarca.

Pel que fa al modelatge del ferro, al primer mil·lenni abans de Crist, es

desenvolupen a Europa dues cultures amb característiques diferenciades:
la de Hallstatt i la de La Tène
CULTURA DE HALLSTATT

Es va difondre, des del territori de l’Àustria actual, cap a Suïssa i Alemanya i

va arribar fins a França i la península ibèrica.
Hi destaquen fortificacions i les tombes amb aixovars funeraris, entre els
quals hi ha objectes decorats amb motius rectilinis i geomètrics

Braçalets, anells i caps d’agulla característica

de la cultura de Hallstatt, s. VI a.C.
https://www.youtube.com/watch?v=AcD
gtuiS5-
k
Carro Solar de Trundholm (c. 1200 a.C.), petita escultura de bronze de 59’6 cm.
De llargada amb restes de làmina d’or que recobria el disc solar i que demostra
una finor molt remarcable i una gran exquisidesa ornamental
LA CULTURA DE LA TÈNE:

La cultura de La Tène fou hereva de la de Hallstatt i característica de la

civilització celta. Des del segle V i fins al segle I a.C. es va difondre des
de Suïssa cap a la Gran Bretanya i les illes britàniques. El tret més
característic del seu art, que rep la influència decorativa de la cultura
grega i etrusca, és la substitució de l’ornamentació pròpia de Hallstatt,
per composicions vegetals i formes ondulades. Els exemples més
remarcables ens els proporcionen els objectes que formen l’aixovar de la
tomba de Waldalgesheim (Alemanya Occidental).
L’ART IBÈRIC:

A partir de segle VIII a.C. L’àrea mediterrània esdevé un focus artístic

important. En aquest context sorgeix l’anomenada cultura ibèrica, que es va
difondre per la península ibèrica des del segle VII a.C. fins ben entrada l’època
romana.
L’esplendor de la cultura ibèrica es situa entre els segles V i III a.C., moment
en què van adoptar l’escriptura i l’ús de la moneda.

Un dels fonaments essencials de l’art ibèric es troba en les escenes religioses,

que es reflecteixen de manera molt evident en els relleus funeraris de POZO
MORO (Albacete). Cal esmentar també els santuaris del LLANO de la
CONSOLACIÓN i del CERRO de los SANTOS, a la mateixa província.
Monument de Pozo Moro
(Albacete), finals VI a.C.. És
un monument funerari
procedent d’Albacete,
construït sobre la tomba
d’un personatge notable
Els ibers elegien per als enterraments uns espais sagrats situats al
cim d’un turó, però sempre amb una relació visual entre el poblat i la
necròpoli. Gràcies a l’arqueologia, es coneix el ritual funerari dels
ibers.

En general, preparaven una pira per a la cremació del cadàver, que

anava abillat amb els seus millors vestits i ornaments. Una vegada
extingida la foguera, recollien els ossos del difunt i els rentaven. Com
a conclusió del ritual, que incloïa un banquet funerari, les restes del
difunt i les ofrenes es dipositaven al sepulcre.
Caps d’escultures del santuari LLANO de la CONSOLACIÓN
(Albacete)
Una de les aportacions principals de la cultura ibèrica és l’escultura.

Entre les obres més importants hi ha les anomenades dames, divinitats

relacionades amb la fecunditat o vinculades a cultes funeraris.

• La DAMA d’ELX (Alacant),

• la DAMA de BAZA (Granada) i

• la DAMA OFERENT del CERRO de los SANTOS (Albacete) en són les

més conegudes.
Sus dimensiones son de 56 cm de
altura, 49 cm de anchura y 37 cm
de profundidad en su base.

Es una escultura de carácter

funerario, ya que se trata de una
estatua urna realizada para ser el
contenedor de las cenizas de un
difunto, posiblemente la mujer que
el escultor trató de representar de
forma idealizada.

Para esta función fue utilizada,

como demuestran los restos de
fósforo y calcio procedentes de
huesos y dientes humanos
encontrados en su cavidad trasera,
de forma ovalada, de 18 cm de
anchura y 16 cm de profundidad.
Presenta una gran frontalidad y, a
pesar de su naturalismo, es
hierática.

Reproducció policromada de la Dama d’Elx
Su acabado contaba con una fina
capa de estuco y policromía.
Se representó vestida con una túnica
interior de color azul, una mantilla
roja montada sobre una especie de
tiara, que cubre su cabeza y está
parcialmente revestida por una cofia
azul, que desciende por su pecho
desde el hombro izquierdo hasta el
lado derecho de su cintura y con un
manto ocre oscuro con ribete rojo.
Se mostró ornamentada con un rico
conjunto de joyas que, como
simulación de los originales, se
revistieron de pan de oro,
compuesto por unos rodetes, unos
apliques de su cofia, unas ínfulas de
su tocado, tres collares y una
pequeña fíbula que cierra el cuello
de su túnica.
Cronológicamente pertenece a
finales del siglo V o principios del
siglo IV a.n.e.
La gran producció ibera de
dames es pot relacionar pel
que fa a importància i a estil
amb la producció de dames
oferents de l’època influïda ja
per l’art romà, com aquesta
Dama oferente de CERRO de
SANTOS, Albacete, segle III a.C.
Dama de Baza, s. IV a.C., pedra gres policromada
L’escultura presideix una cambra subterrània de forma quadrada amb 2’60 m2
de base i 1’80 m. D’alçada.

La Dama és una figura sedent tallada en un sol bloc de pedra amb una base
quadrada. Es troba asseguda en un tron que té les potes davanteres amb forma
d’urpes de lleó, i el respatller sobre el qual descansa la imatge simula unes
grans ales obertes. Els braços descansen a la falda i té un ocell a la mà
esquerre. Els peus, calçats amb babutxes, descansen en un coixí.

La figura està vestida amb un mantell blau que la cobreix del cap als peus,
decorat amb un rivet escacat de color vermell. La imatge està guarnida de
moltes joies d’inspiració oriental: una tiara, grans arracades amb forma de
piràmide, sis collarets, dos dels quals amb penjolls, cinc braçalets i cinc anells als
dits de la mà esquerre.

L’escultura està estucada i policromada amb els colors vermell, blau, marró,
blanc i negre. Destaca el color rosat de les mans i del rostre, que, amb els ulls i
els cabells pintats de negre, compon el retrat idealitzat d’una dona.
La Dama podria representar diferents tipus de personatges públics: o bé
una dona reina sacerdotessa pertanyent a l’aristocràcia de la ciutat de
Baza, o bé una guerrera divinitzada.

Totes dues teories podrien ser vàlides per interpretar el personatge que
representa aquesta escultura, creada com a part essencial del ritual
funerari que presideix. A la figura hi ha una cavitat, al costat dret del
tron, a manera d’urna cinerària, on probablement es va dipositar les
cendres d’un difunt.

Els elements simbòlics que acompanyen l’escultura fa pensar en un

personatge aristocràtic o religiós, perquè el colomí que porta a la mà la
connecta amb els deus protectors dels difunts i el tron alat simbolitza la
divinitat.
Eren molt freqüents també les figures d’animals fantàstics que actuaven
com a guardians de les tombes i que tenen una evident influència dels
hitites, poble indoeuropeu.
Entre les més interessants hi ha l’ESFINX DE BALAZOTE (Albacete), amb cap
humà i cos de toro, i la LLEONA DE BAENA (Còrdova).
 Escultura que representa a
una leona tumbada en actitud
amenazante.
Su boca entreabierta ofrece una
dentadura con piezas rectangulares y
anchas. Ojos de forma ovalada y orejas
con forma lanceolada y echadas hacia
detrás. El animal está sentado sobre
las cuatro patas. Se conservan íntegras
las dos traseras y, en las delanteras,
falta la parte de las garras. Toda la
pieza apoya sobre un pedestal.
Está tallada únicamente por su cara
frontal ya que la posterior se adosaría
a uno de los lados del monumento
funerario que protegía.
La presencia de esculturas de animales reales o míticos protegiendo simbólicamente los
monumentos funerarios correspondientes a personajes destacados y, por tanto, a los
difuntos que albergaban, era una de las características de las necrópolis ibéricas de los
siglos VI y V a.C.
Las influencias orientales y griegas se hacen patentes en las técnicas y la estética
escultórica. Estas esculturas se esculpían sobre piedras blandas, calizas o areniscas (en este
caso caliza), con cinceles, gubias y punteros.
També son remarcables les escultures de caràcter guerrer, com ara
les ESTÀTUES dels GUERRERS de PORCUNA (Jaén).
La iconografia ibèrica es reflecteix sobretot en la ceràmica, testimoni d’una
tècnica que es va difondre cap al sud, el centre i l’est de la península ibèrica i que
va conservar la seva personalitat fins a la dominació romana.

Els dibuixos són estilitzats i amb motius geomètrics, tot i que també hi ha
atuells amb decoració figurada, amb motius florals i figures humanes, com, per
exemple, el “vas Cazurro” d’Empúries (Girona) i el KALATHOI amb forma de
barret de copa.

Vas Cazurro, on es
representen joves
perseguint un cèrbol
Kalathoi en forma de barret
de copa amb tapa