CONTEXT DE GRÈCIA

La Grècia clàssica és el fruit d'un llarg procés cultural, amb etapes magnífiques com les
civilitzacions de Creta i Micenas, que es desenvolupen entre els anys 2100 i 1100 a. C. La
civilització grega deu molt també al paisatge, muntanyenc i fèrtil, presidit per un Mediterrani
esguitat per centenars d'illes. La presència de la mar, més que separar serveix com a nexe
d'unió entre els seus territoris dispersos, una autèntica via d'expansió cultural l'influx de la
qual es farà sentir fins i tot en punts molt allunyats, com la península Ibèrica.

La Grècia clàssica ofereix en el seu art, en la seua organització política i en el seu

desenvolupament científic i cultural, les bases de la cultura occidental.
Encara que el període d'esplendor se situa a Atenes en el segle V a. C., és fruit d'una
evolució que es ve preparant des de segles arrere. La història grega es divideix en els
següents períodes:

El segle VIII a. C. és considerat com el punt de partida d'un període ric en assoliments
culturals, en transformacions socials i polítiques i en situacions conflictives. En aquest
període, denominat Arcaic, que va fins al segle VI a. C., es comença a gestar la importància
de Esparta i Atenes, mentre que l'expansió colonial afavoreix l'ampliació del món grec. El
segle VI constitueix l'etapa de consolidació del caràcter grec, sobretot a partir de la gran
prova que suposa el seu enfrontament amb els perses en les Guerres Mèdiques.

Des de temps antics els grecs s'organitzaven en polis, ciutats-Estat independents que no
acceptaven la submissió a cap poder exterior. El poder era exercit per l'aristocràcia de grans
propietaris. La resta de ciutadans formava una Assemblea les decisions de la qual no eren
vinculants ja que era un òrgan consultiu. En el període arcaic les ciutats manifestaven la
unitat entre elles en la celebració dels jocs olímpics (776a.C).

Per a frenar les arbitrarietats de l'aristocràcia prompte va sorgir un sistema de justícia. El

sorgiment d'una classe burgesa de comerciants que va fundar colònies per tot el Mediterrani
va fer que s'utilitzara a la tirania com a forma de govern excepcional com a arma contra
l'aristocràcia.
Poc després,en època de Solón, sorgeix la democràcia per mitjà de la qual el ciutadà (que
no fora estranger ni esclau) podia participar activament en el govern de la polis. Era una
democràcia esclavista.

Durant el segle V i part del IV a. C., l'etapa Clàssica, després de les victòries sobre els
perses en les batalles de Marató i Salamina (enorme autoconfiança després de la victòria
contra els perses en les guerres mèdiques), els grecs van aconseguir un alt nivell en tots els
aspectes de la seua cultura, i el van aconseguir gràcies, en part, al seu gran
desenvolupament econòmic. El motor d'aquest desenvolupament va ser el comerç marítim
que els seus mercaders, excel·lents navegants, van aconseguir estendre per tot el
Mediterrani, secundant-se en les colònies que van anar creant al llarg de les seues costes.

És l'època brillant del govern de Pèricles. L'esperit de l'Atenes de Pèricles es reflecteix en la

famosa frase de Protàgores: L'home és la mesura de totes les coses, frase que recull
l'antropocentrisme de l'època, l'home grec no està sotmès a cap poder extern i superior, ni
un culte religiós omnipotent, només estàs sotmés a l'homme que pertany a un collectiu (la
polis o comunitat). A l'art l'home també serà el centre i la principal font d'inspiració.
No obstant això l'autoconfiança i la prosperitat duraran poc, amb la derrota d'Atenes en la
guerra del Peloponès i les pestes que assolen la regió de l'Àtica es comença una nova
etapa més procliu a manifestar les emocions humanes.
El període clàssic acaba amb la unitat política sota la dinastia macedònica amb Filip II i el
seu fill Alejandro Magno i les seues grans conquestes que suposaran la difusió de l'hel·lènic
pel món antic.

Després de la mort d'Alejandro Magno (323 a. C.) es va desenvolupar el període

Hel·lenístic de l'art grec, el centre cultural del qual va ser la ciutat d'Alexandria, dominada
pels Ptolomeos. Un gran cresol en el qual es va barrejar la cultura grega amb la persa i
l'egípcia, desbordant una creativitat que va aconseguir tots els registres de l'ànima humana.
El final de l'Hel·lenisme se situa l'any 27 a. C., quan Grècia es converteix en la província
romana de Acaya.

CARACTERÍSTIQUES DE L’ARQUITECTURA

La planta sol ser rectangular i a vegades circular (Tholos).

Les parts del temple són, Pronaos (galeria porticada o vestíbul); Naos, (espai dedicat a la
imatge de la divinitat), i Opistodomos on es guarda el tresor del temple.( no sempre apareix
aquest espai)
El temple s'alça sobre unes graderies (krepis) i al útlim escaló se l’anomena estilobato.
Segons la disposició de les columnes en la façana principal es pot classificar en:
● In ntis quan els murs es prolonguen fins a la façana acabant.
● Antas (antas pilastres de prolongació dels murs).
● Pròstil, amb columnes només en la part davantera.
● Anfipróstilo, amb columnes en la façana anterior i posterior.
● Perípter, si el temple està envoltat de columnes.
● Seudoperíptero, quan les columnes estan adossades al mur, sent visible només la
meitat d'elles.
● Dípter :temple envoltat amb doble fila de columnes
Segons el nombre de columnes en la façana principal:
● tetràstil, quatre.
● hexàstil, sis.
● octástilo, huit...

És una arquitectura arquitravada, els elements sustentantes són les columnes i els
elements sostinguts formen l'entaulament que es compon d'arquitrau, fris i cornisa.
Com l'edifici es tanca amb una teulada de dos aiguavessos es crea un espai triangular
anomenat fronton i l'interior, anomenat timpà, es decora amb relleus.
Es concep per a ser vist o contemplat des de fora ja que els cultes i processons es realitzen
en l'exterior i no a l'interior com els temples cristians.
Cerca la perfecció, la bellesa utilitzant la perfecció tècnica , un mòdul basat en càlculs
matemàtics i triant un ordre arquitectònic i correccions òptiques.
Durant el període arcaic sorgeixen els dos ordres: dòric i jònic.
El ordre dòric no té basa, la columna es recolza sobre l'estilòbatel fust es estriat en aresta
viva i amb antasis i el capitell està format per el collarí, equí (motlura de manera semicircular
convexa) i l’àbac (peça rectangular sobre la qual descansa l'entaulament)..
En l’ordre jònic, entre el estilobat i la basa de la columna es presenta un plint
paral·lelepípede. La columna té basa i el fust és més esvelt. El capitell es compon de collarí
però destaca sobretot pel seu equí en forma de volutes, l'àbac és de forma rectangular.
L’orde Corinti naix més tard i és similar al jònic però es diferencia en l'equí format per files
sobreposades de fulles d'acant.

CARACTERÍSTIQUES DE L’ESCULTURA GREGA

Les característiques generals de l'escultura grega són les següents:

- L'ésser humà va ser la representació de la bellesa física i l'equilibri espiritual

● La bellesa es concep com la proporció entre les parts.
● Necessitaven d'un cànon artístic.
● Els personatges eren harmònics i idealitzats.
● El cos humà nu era el subjecte principal.
● La seua màxima representació van ser les estàtues arcaiques de l'estereotip masculí
i femení (anomenats *kuroi i *korai, respectivament).
- Cerca de l'expressivitat
● L'expressió s'entén com l'exteriorització dels sentiments.
● Està idealitzat pel que només pot ser: Seré i Equilibrat.
● Només durant el període hel·lenístic va ser menys idealitzat.
- Representació del moviment
● Els escultors van començar a treballar amb formes rígides.
● Les imatges arcaiques eren estàtiques.
● El moviment reforça els valors expressius de l'escultura.

L'evolució de l'escultura grega és un viatge des de l'àmbit del rígid i estilitzat cap a l'ideal del
naturalisme. Les primeres figures s'assemblen a una fórmula matemàtica executada en un
mig dur i inflexible. És com si les escultures hagueren emergit rígides d'un bloc de material
congelat. Les figures tardanes són molt més relaxades i naturals en la mesura en què un
podria imaginar fàcilment que l'estàtua està respirant.

Les característiques principals de l’escultura en el període arcaic són:

- La figura de l'home apareix en la majoria dels casos nua. La dona apareix coberta
pel Peplo, que era la vestimenta típica femenina. El que demostra un major interés
per l'estudi de l'anatomia masculina.
- L'escultura d'aquesta època era frontal, rígida, hieràtica. Normalment apareixen
dempeus, amb una cama avançada i els braços en paral·lel al cos o en actitud
oferent. Marquen molt els ulls i tenen un misteriós somriure que més tard influirà en
l'art Etrusc.
- Les figures femenines reben el nom de KORÉ o KORAY, i les figures masculines el
de KOUROS o KUROY.
Les característiques principals de l’escultura en el període clàssic són:
-Les figures es van fer més naturals i expressives, adquirint més moviment i postures
menys forçades.
-Desapareix la llei de la frontalitat.
-Els escultors van maldar per la cerca de la perfecció i la bellesa ideal, aplicant
estrictes cànons o regles en les seues obres. Fidias (escultures del Partenó),
Tafaner, Policleto i Praxíteles van ser els més importants.

Les característiques principals de l’escultura en el període helenistic són:

-En aquest període les escultures van ser dotades de major dinamisme (moviment),
així com de gran realisme.
-Ja no es tractava de representar l'ideal de bellesa, sinó la naturalesa tal qual és,
fora alegre o dolorosa, bella o lletja o, fins i tot, tràgica (Mort de Laocoonte i els seus
fills).

En el món dels antics grecs hi havia una relació molt estreta entre escultura i arquitectura.
Tant els temples com les escultures van ser creades per a honrar als déus i les escultures
no eren només un adorn del temple; junts es combinen per a formar un tot integrat i
harmoniós. El Partenó és un bon exemple i els grecs moderns han assenyalat durant molt
de temps que els anomenats *marmoles de *Elgin, ara una peça central del Museu Britànic,
eren una part inseparable del Partenó i clamen per reunir-se amb el temple.