Generalitat de Catalunya

Departament d’Educació
Institut d’Educació Secundària
Daniel Blanxart i Pedrals

Unitat 1: L’Art
Clàssic (I): Grècia
Història de l’Art
2n de Batxillerat
1. L’espai i el temps de la cultura grega.
1.1. El marc geogràfic
– El món de la Grècia clàssica es configura al voltant de la
Mar Egea:
• La península hel·lènica
• Les costes de l’Àsia Menor (Turquia)
• Les illes de l’Egeu
– Més endavant les colonitzacions porten la cultura grega a
les costes de la Mar Negra, a la península ibèrica
(Empúries), el sud de França (Massàlia), el sud d’Itàlia (la
Magna Grècia) i Sicília.
– Les conquestes d’Alexandre, en el segle IV aC,
expandeixen el món grec cap a orient, barrejant-s’hi.
1.2. La Cronologia.
- L’art grec es dóna en un període de temps molt dilatat que
va des del 2600 aC fins al 146 aC (la conquesta romana de
Grècia).
- La cronologia de l’art grec és paral·lela a l’evolució política
de l’Hèl·lade:
a) Les civilitzacions prehel·lèniques (2600 al 1150 aC):
 No són exactament manifestacions culturals
gregues. No hi ha una línia de continuitat clara amb
el món hel·lènic.
 Del 2600 al 1450 aC es desenvolupa la cultura
minoica o cretenca a l’illa de Creta.
 Entre el 1600 i el 1150 aC trobem la civilització
micènica, a la península del Peloponès.
b) L’edat mitjana grega o els segles foscos (segles XII
al IX aC). Etapa de formació de les polis i base del que
s’esdevindrà la cultura grega.
c) Els segles IX-VIII aC. El període geomètric (per la
ceràmica). És el moment d’Homer, de les primeres
colonitzacions, de l’inici dels Jocs Olímpics, …
d) Segles VII-VI aC. Constitueixen el període arcaic.
• Extensió de la cultura grega pel Mediterrani,
• Es comença a fixar la tipologia de temples, els
diferents ordres arquitectònics, l’escultura
monumental, etc.
e) Els segles V-IV aC. De l’inici de les Guerres
Mèdiques, el 499 aC, fins a la mort d’Alexandre, el 323
aC. És el període clàssic, que es divideix en:
 1. Protoclàssic (la primera meitat del segle V aC).
2. Primer classicisme (la segona meitat del segle V
aC; etapa del govern de Pericles a Atenes i de les
Guerres del Peloponès).
3. Segon classicisme (fins al 323 aC; crisi de les
polis i etapa d’hegemonia d’Esparta, Tebes i la
monarquia macedònica, respectivament).
f) El període Hel·lenístic, del 323 al 146 aC.
• De la creació dels regnes hel·lenístics per la
repartició de l’Imperi d’Alexandre, a la conquesta
romana de Grècia.
• Influència i orientalització de la cultura grega.
1.3. Els antecedents: Creta i Micenes.
1.3.1. L’art cretenc o minoic.
- Creta, l’illa entremig de la Grècia continental i d’Àsia
menor, fou l’escenari d’una brillant civilització de l’Edat del
Bronze.
- La seva prosperitat venia donada per l’establiment de
factories comercials i la seguretat que donava l’illa, cosa que
explica, per exemple, que les ciutats-estat no presentessin
muralles o construccions defensives.
- L’edifici més important és el palau; centre administratiu,
religiós i polític.
 Està organitzat al voltant d’un pati central, laberíntic,
on convergeixen totes les estances (residencials,
magatzems, ...)
Els palaus més importants són els de Cnossos, Faistos i
Mallia.

Palau de Cnossos

Planimetria del
palau de Mallia

Palau de Faistos
La construcció dels palaus és d’estructura llindada
sostinguda per columnes troncocòniques, coronades amb
un tor i un arquitrau molt desenvolupat de carreus regulars i
fusta pintada.
La decoració és rica i variada (Cnossos) amb pintures al
fresc, de dibuixos àgils i dinàmics, cromàtics –amb llibertat
d’ús de colors i composicions-. Els temes són diversos:
animals (dofins, braus, ...) i figures femenines.
1.3.2. L’art micènic.
- Entre el 1600 i el 1100 aC es desenvolupa a la Grècia
continental la civilització micènica.
- Les ciutats presenten muralles ciclòpides i portes
monumentals;
• Porta dels Lleons de
Micenes.
 Estructura trilítica,
de grans blocs i
triàngle de
descàrrega.
 Decoració amb
relleu representant
dos lleons a cada
costat.
-Són notables les tombes monumentals i els rics aixovars
funeraris:
-Reflex d’una societat altament jerarquitzada amb una
aristocràcia militar que ostentava tots els honors.
La tomba més important és el Tresor d’Atreu:

Porta llindada, triàngle de descàrrega i cambra

circular coberta amb una falsa cúpula.
 D’entre l’aixovar funerari cal destacar la màscara
d’Agamèmnon.
- Cap al 1100 aC aquesta civilització
s'enfonsa per causes no gaire
conegudes.
- Es pot relacionar amb la crisi
general que pateix tota la
Mediterrània oriental provocada
pels “pobles del mar”.¹
¹ Els “pobles del mar” són els grups de població que van dur a terme moviments
migratoris a la Mediterrània oriental, primer, i a la Mediterrània occidental, més tard;
entre els segles XV i XII aC.
En els seus moviments migratoris desplaçaren poblacions assentades en el territori
i atacaren Imperis importants de l’antiguitat com l’Egipci o l’Hitita (que
desaparegué).
D’entre els “pobles del mar” destaquen, entre d’altres, els Sards, els Etruscs i els
Filisteus
1.4. Condicionants culturals i socials de l’art grec.
- Hi ha uns trets fonamentals de la cultura grega que
reflecteix el seu art:
a) Una nova forma d’organització política: la Polis.
• Els grecs s’organitzen en ciutats-estat, les polis.
• Funcionen gràcies a les normes que emanen
d’institucions comunes i no per l’obediència a un
monarca o a una casta sacerdotal.
• Les lleis substitueixen al monarca i el col·lectiu
s’imposa a l’individu.
• El sistema, però, és contradictori, ja que es
sustenta en el treball dels esclaus, sense drets, que
fan les feines més dures.
b) L’Home és la mesura de totes les coses.
• L’ésser humà és l’eix central de la cultura grega.
• Els Déus s’humanitzen (antropomorfisme).
• En l’art, l’home és font d’inspiració.
b) Grècia, bressol de la filosofia.
• L’home intenta entendre la natura: l’observa, la
classifica, la compara, es pregunta, …
• S’uneix la raó i l’observació per extreure unes
normes, unes lleis que expliquin la realitat.
• L’art grec es basa en la realitat i la raó.
b) La religiositat dels grecs fa que tinguin els Déus molt
propers. Els ajuden i aconsellen, no s’imposen.
 • La religió i la llengua són elements de cohesió de les
ciutats gregues.
• Les grans cerimònies religioses (els Jocs Olímpics)
són reafirmacions del panhel·lenisme.
e) La concepció de l’art com a recerca de la bellesa.
• L’art grec està allunyat d’una funció màgica,
religiosa o d’exaltació del poder com a Mesopotàmia
o Egipte.

La colònia grega
d’Empúries
2. L’art grec.
2.1. L’arquitectura.
- Arquitectura basada en línies horitzontals i verticals. La peça
clau de l’edifici era l’arquitrau. D’aquí el nom d’arquitectura
arquitravada.
- Els materials utilitzats són carreus de pedra regulars i el
marbre. La fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a
dues aigües o vessants.
- Recerca d’harmonia visual per tal de corregir les
imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics
que distorsionen les proporcions reals:
 Curvatura de l’entaulament i de l’estilobat
Inclinació
Èntasi
Distància desigual dels intercolumnis
- Utilització dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti.
- Els edificis representatius més importants són els temples,
d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i un
pòrtic.
- Altres edificis de caràcter públic són el teatre o els edificis
que s’aixecaven a l’àgora, la plaça pública.

2.1.1. Els ordres arquitectònics.

- El temple presenta una estructura regular dividida, de dalt a
baix, en:
a. Basament
b. Suport
c. Entaulament
- Aquestes parts del temple es veuen modificades segons
l’ordre arquitectònic en què estan construïts.
2.1.1.1. L’ordre² dòric.
-La columna no té base.
-El fust presenta estries amb aresta viva (tallant) i acaba
amb un collarí sobre el qual hi ha el capitell.
-El capitell està format per una motllura corba molt sencilla
(equí) i una peca paral·lelepipèdica (prisma), l’abac.
-L’entaulament està format per un arquitrau llis i un fris on
s’alternen els triglifs i les mètopes.

² L’ordre és la columna (element sustentador) I l’element sostingut. Es

diferencien entre ells per la forma de la columna i els seu capitell i per la
disposició de l’entaulament (arquitrau, fris i cornisa).
El Partenó
2.1.1.2. L’ordre jònic.
-És més esbelt que l’ordre
dòric.
-La columna té una base
formada per un plint i unes
motllures còncaves
(escòcia) i convexes (tor).
-El fust és acanalat, amb un
capitell amb volutes.
-L’arquitrau es divideix en
platabandes i el fris o bé és
llis o bé presenta un relleu
continu.
Temple d’Atenea Niké
2.1.1.3. L’ordre corinti.
- Només es diferencia de
l’ordre jònic pel capitell
decorat amb les fulles
d’acant.
2.1.2. El temple grec: evolució i característiques
principals.
-El temple és l’edifici destinat a allotjar la imatge del Déu o
Deesa a qui estava dedicat/da.
L’espai interior està reservat als sacerdots i no als fidels.
El culte es realitza a l’exterior, als peus del temple.
-És un edifici rectangular, amb una sala central (la cel·la o
naos) que alberga la imatge de la divinitat.
Davant de la cel·la hi ha un pòrtic (pronaos) i al seu
darrera una sala tancada (opistòdom).
-En funció del nombre de columnes de la façana del temple,
es diferencien en:
a.Tetràstils (4) c. Octàstils (8)
b.Hexàstils (6) d. Decàstils (10)
-Si el pòrtic està davant del temple
rep el nom de pròstil. Si el pòrtic
està duplicat davant i darrera,
aleshores és un temple amfipròstil.
-Si el perímetre del temple està
envoltat de columnes és un temple
perípter. Pseudoperípter si les
columnes estan adossades al mur. I
dípter si està envoltat de dues files
de columnes.
-Si els murs de la cel·la s’avancen
fins a tancar les parets del pòrtic, el
temple és in antis.
-A partir del segle IV aC trobem els
temples circulars, tholos.
-Les característiques del temple grec es defineixen entre els
segles VIII i VI aC (període arcaic), arribant a la seva plenitud
en el segle V aC (etapa clàssica).
-Durant l’època arcaica només es fa servir l’ordre dòric,
amb plantes allargades i sense harmonia a les proporcions.
El Temple d’Hera a Olímpia (segle VIII aC) n’és un
exemple, a més de ser dels primers amb un pòrtic
posterior.

Temple d’Hera a Olímpia. Perípter hexàstil

amb naos, pronaos i opistodom.
-En el segle VI aC les
construccions es fan de pedra.
-L’ordre dòric és el més utilitzat
en el segle V aC, amb les
proporcions de les columnes
perfeccionades.
-El Temple d’Artemisa a Èfes
és dels primers d’ordre jònic.
-L’obra magna de l’arquitectura
grega és el Partenó. Domina
la ciutat d’Atenes des del turó
de l’Acròpolis.
 Altres edificis de
l’Acròpolis són l’Erecteió,
de planta complexa per la
seva estructura de
terrasses i la seva tribuna
 de les cariàtides (les figures
femenines que substitueixen les
columnes).
 I el petit temple d’Atenea
Niké fora de les muralles del
recinte, just al seus peus.
-A partir del segle IV aC s’usa
l’ordre corinti. Un exemple és la
Llanterna de Lisícrates.
∗ És un petit temple circular,
amb un entaulament sostingut
per sis columnes corínties i la
coberta feta d’un bloc de
marbre.
Llanterna de Lisícrates.
Atenes.
-A l’època hel·lenística l’arquitectura guanya en
monumentalitat i teatralitat.
 L’Altar de Zeus a Pèrgam (segle II aC), amb un
espectacular fris esculpit esdevé una obra capital de
l’arquitectura i l’escultura hel·lenística.

L’altar de Zeus, de Pèrgam. Pergamon Museum. Berlín.

Reconstrucció d’un temple grec, policromat.
2.1.2.1. L’Acròpolis d’Atenes. El Partenó.
-L'acròpolis és la part alta de les ciutats gregues. Situada en
un turó, tenia una defensiva en cas d'atac i era el centre
religiós en temps de pau.
-L'acròpoli d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 a. C.
-Pèricles, governant de l’Atenes del segle V aC, va impulsar-
ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la
grandesa i de l’esplendor de la ciutat.
-Les obres, dirigides per Fídies, van allargar-se durant la resta
del S. V aC, fins després de la mort de Pèricles i Fídies.
-El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés
monumental, els Propileus, que feien de porta i vestíbul.
 Al mig de tot el conjunt hi havia l'Athena Promakhos,
“Atenea defensora”, una estàtua de bronze del mateix
Fídies amb una alçada de més de deu metres.
L’acròpolis d’Atenes
 Quedava fora de la muralla un petit temple d'ordre jònic
dedicat a Athena Nike “Atenea victòria”.
 Els dos temples principals de l'Acròpoli del S. V aC són
el Partenó i l'Erecteió.

L’acròpolis d’Atenes, avui.

EL PARTENÓ.
-El Partenó és el temple més gran del conjunt de l'Acròpolis.
-El nom prové d’Athena Parthenos, “Atenea verge”, donat
que sempre va rebutjar el matrimoni i qualsevol unió sexual.
-La seva estructura és la típica d'un temple grec, tot i ser
monumental:
 Està dividit en tres naus (prònaos, naos i opistòdomos)
per dues files de columnes.
A l’interior de la cel·la hi havia una enorme estàtua
d'Athena Parthenos, feta de marfil i or.
Al davant hi havia un vestíbul, prònaos, i al darrera,
separat per una paret del naos i obert a la façana
posterior, l'opistòdomos, que guardava el tresor de la
deesa i el de l'Estat.
Tot al voltant del temple hi ha uns esglaons per pujar a
la plataforma on està situat (estilòbat) i una renglera de
columnes.
A començament del segle V aC damunt d’una gran
terrassa de carreus de pedra calcària es comença a
edificar un temple hexàstil dedicat a Atenea, però la seva
construcció va quedar interrompuda en una fase molt
primària.
Sobre aquesta base es comença a bastir l’any 447
aC l’actual Partenó, segons els projectes dels
arquitectes Ictinos i Cal·lícatres.
Fídies, que en l’època de Pericles era el supervisor
de totes les obres de l'Acròpoli, en va ser l’escultor.
L’edifici és un perípter octàstil d’ordre dòric, amb disset
columnes als costats laterals i unes mides en planta de
69,5 per 31 m.
El material emprat és el marbre, excepte l’armadura de
fusta de la teulada a dues aigües. El Partenó, com en tots
els temples grecs, estava pintat de colors vius i llampants.
Les parts del Partenó segueixen un esquema de
proporcions constant:
 La relació és de 9 a 4.
 Entre l’amplada i la longitud total,
Entre l’ample de la façana o l’alçada fins a la
cornisa,
Entre el gruix de la columna a la base i
l’intercolumnis.
Aquestes proporcions donen a l’edifici una gran
harmonia, que es veu accentuada per la utilització de
petites correccions òptiques:
Lleugera curvatura d’elements rectilinis (estilobat,
èntasi),
Petites desigualtats en les mides de les
mètopes,
Engruiximent de les columnes de les cantonades,
…
Bona part de la iconografia del Partenó està
relacionada amb Atenea.
Els frontons exposen el naixement d’Atenea i la
seva disputa amb Poseidó (el Patronat de l’Àtica).
Els relleus de les
mètopes del fris exterior
ens parlen de quatre
temes:
En els costats
menors hi ha una
gigantomàquia i una
amazonamàquia.
 En els laterals més llargs hi ha representada una
centauromàquia i la Guerra de Troia.

Planta del Partenó.

Fris del Partenó

Estàtua d’Atenea
L’ERECTEIÓ.
-El temple és considera l’edifici més important i el millor
exemple d’arquitectura jònica de l’Acròpoli.
-L’indret on està situat l’Erecteió - sòl irregular i amb molta
pendent -li confereix una planta molt original.
-És conegut arreu pel pòrtic de les Cariàtides i l’esveltesa
de les seves formes i columnes.
-L’edifici fou construït entre el 421 i el 406 aC.
• Alguns autors apunten que el seu arquitecte fou
Filocles, tot i que s’opta més per Misènides que ja havia
realitzat els Propileus de l’Acròpolis.
 La seva genial resolució, adaptant-los als desnivells
del sòl, i el joc de volums ho justifica.
-La construcció està erigida en un espai sagrat de
l’Acròpolis, donat que reuneix en un sol temple diferents
rituals antics, de culte a Atenea i Poseidó.
 A i G; pòrtics
C; Poseidó
D; Erecteu
E; Cècrops
H; Cariàtides

Erecteió: planta
-El temple, fet de marbre pantèl·lic, és exemple de l’ordre
jònic.
• En realitat són dos temples en un. Dos espais no
comunicats entre sí als que s’accedeix pels seus
respectius pòrtic de columnes jòniques (A i G):
A una banda té un pronaos dedicat a Atenea Poliàs,
“Atenea protectora de la ciutat” (B).
A continuació diferents estances de culte a diviniats i
herois: Poseidó (C), Erecteu (D) i Cècrops (E).
A la façana sud hi ha el pòrtic de les Cariàtides, sis
pilastres amb formes femenines que sostenen
l’arquitrau del temple amb el seu cap.
A la part occidental del conjunt hi ha l’olivera i la font
que van deixar-hi Atenea i Poseidó, respectivament, en
la seva disputa per l’Àtica (el patrocini de l’Àtica).
 -Al marge de la singularitat de tenir dos pòrtics hexàstils i les
formes irregulars, el temple presenta l’arquitectura
arquitravada dels edificis grecs.
-La columna jònica té base i un fust més esvelt. Hi ha una
evolució evident en relació al petit temple d’Atenea Niké.
També els frontons i entaulaments s’alleugereixen i
l’ornamentació es refina.
-El capitell jònic consta d'un coixinet ondulat que acaba en
volutes que s'obren cap enfora i s'enrotllen suaument sobre el
fust.
-Les cariàtides del pòrtic fan la funció de columnes i
sostenen l'arquitrau.
• Per que el coll de l’escultura pogués aguantar el pes de
l’arquitrau, el seu gruix fou reforçat amb els cabells llarg
de les noies.
• El nom de cariàtides prové del nom de les dones de la
polis de Caria, aliada dels perses a les Guerres Mèdiques.
 •Els habitats de la ciutat foren esclavitzats pels atenencs,
cosa que recorden les figures femenines de l’Erecteió.
•La decoració els frisos no contenia relleus mitològics sinó
decoratius.
-El context en què es construeix el temple cal situar-lo en les
Guerres del Peloponès que enfronten Atenes i Esparta,
conjuntament amb les ciutats que tenen per aliats.
•Podem dir que és una obra, llegat pòstum de Pericles,
que marcarà les posteriors tendències de l’època
hel·lenística.
-Politicament, les Guerres del Peloponès (a finals del segle V
aC) marca el declivi d’Atenes i, en el seu conjunt, de les polis
gregues que passaran a ser dominades en el segle IV per la
monarquia macedònica.
2.1.3. L’arquitectura civil.
-Des de l’època arcaica hi havia a les ciutats i als santuaris
llocs de reunió i espais rituals que no eren els temples, tot i
tenir una funció, sovint, relacionada amb la religió.
-A partir del segle V aC apareixen les construccions
dedicades a les activitats polítiques, comercials i culturals.
• El centre de la vida urbana des desplaça de l’acròpolis a
l’àgora (la plaça pública) on hi ha els edificis polítics i
comercials:
o El bouleuterion o sala del consell o boulé,
o L’ecclesiasterion o sala d’assemblees populars.
• A l’època hel·lenística prenen importància els grans
pòrtics dedicats a les activitats comercials:
o La stoa, que delimita la plaça pública.
• I també els monuments commemoratius o funeraris.
2.1.3.1. El Teatre.
-És l’edifici civil més important i innovador.
-Es desenvolupa a partir del cercle (orchestra) al peu d’un
turó, el pendent del qual serveix per situar el públic.
-El model clàssic de teatre consta de:
• Una graderia (koilon o cavea), primer de fusta i més
tard de pedra.
• S’accedeix al teatre per dos passadissos (pàrodoi).
• A l’orquestra (on hi el cor) i a l’escena (per on entren i
surten els actors i on actuen) s’hi afegeix, posteriorment,
un pòrtic amb columnes (el proskénion).
Teatre d’Epidaure.
EL TEATRE D’EPIDAURE
1. Fitxa tècnica
• Títol: Teatre d’Epidaure.
• Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove.
• Cronologia: cap al 330 aC (segle IV aC).
• Estil: art grec clàssic.
• Localització: Epidaure, a l'Argòlida, al Peloponnès.
1. Descripció dels elements formals
 L'esquema del teatre grec es basa en un pentàgon
regular inscrit en el cercle de l'orquestra (2), la base del
qual es correspon amb el mur del prosceni (4), un pòrtic
d'ordre jònic, avui desaparegut, que se situa darrere de
l'escena (3) que mesura 4 m d'alçada per 2 m de
fondària.
L'orquestra (2), és un cercle de terra batuda de 20,30 m
de diàmetre situat entre la càvea i l'escenari.
En ell hi evolucionava el cor durant les
representacions i era on es feien els cants i les
danses rituals. També hi havia l'altar del déu Dionís.
Les grades de la càvea (1), on hi ha els espectadors,
presenten forma de semicercle.
La càvea es divideix en dotze parts que, radialment,
convergeixen en el centre de l’orquestra.
En principi aquest teatre tenia 30 grades, però se’n
van afegir 20 més, separades per un passadís.
L’aforament era d’uns 14.000 espectadors.
L' acústica d'aquest teatre és excepcional: des de la
fila més allunyada es pot sentir perfectament el que
es diu a l'escenari.
Els teatres grecs
es construeixen
aprofitant el
vessant d'un turó
per formar la càvea,
les grades de la
qual sovint eren
tallades en la
mateixa roca.

Aquesta disposició permetia una visibilitat perfecta de

l'orquestra des de qualsevol punt de la càvea.
Les dues parts més allunyades trenquen la línia
harmònica semicircular i s’apropen a l’orquestra.
Curiosament, el teatre romà –hereu del grec- farà que
la càvea no ultrapassi la semicircumferència.
L'escena està ornamentada amb dotze columnes
dividides en dos grups separades per una zona central,
que dóna entrada als actors.
 Sovint el sostre de l'arquitectura figurada serveix
d'escenari.
L'escena tenia un rudimentari mecanisme de teló per tal
de permetre el canvi dels actors o dels decorats (pinake).
 A l'inrevés dels telons actuals, sortia del terra i s'hi
amagava a través d'unes obertures practicades al
paviment situat davant de l'escenari.
El teatre d'Epidaure, a més, té uns murs laterals de
contenció del terreny, necessaris per les seves grans
dimensions.
3. Significat de l’obra.
-Les celebracions en honor al déu Dionís van ser l’origen del
teatre en el període arcaic.
Eren celebracions populars relacionades amb els cicles
agraris, sobretot a la primavera i la tardor.
Constituïen una manifestació festiva en què la dansa,
els càntics i la disbauxa tenien un gran protagonisme
juntament amb les cerimònies rituals i religioses.
Així es va originar el teatre com a gènere literari i com a
fenomen artístic.
-Els grecs no diferenciaven les celebracions socials o
festives de les estrictament religioses.
Per això no és estrany trobar teatres en els mateixos
llocs de culte, els santuaris.
 Aquest és el cas d’Olímpia, de Delfos, de l’Acròpolis
d’Atenes..., que disposaven de teatres, on el poble es
reunia per homenatjar la divinitat i expressar les vivències
populars.
-A les primeres manifestacions teatrals el cor tenia el paper
principal de manera que el centre d’atenció era l’orquestra.
-A partir del s. V aC els actors van tenir de cada vegada més
importància.
El seu espai, l’escena, pren cada cop més rellevància.
-El públic ocupa la part semicircular que envolta l’orquestra i
se situa al davant de l’escena, assegut en les seves
graderies, en l’espai obert, a la càvea.
-Epidaure era un centre termal important on es rendia culte al
déu de la medicina, Asclepi.
El centre termal, a més d’altres edificacions de tipus
esportiu i sanitari, tenia el seu teatre, la forma del qual va
experimentar variacions al llarg del temps.
 La darrera ampliació es va dur a terme a finals de
l’època clàssica per tal de donar-li més amplada i
cabuda.
 La graderia inferior del teatre presenta una divisió
de dotze espais que segueixen la línia dels radis de
la circumferència de l’orquestra.
La construcció posterior de la graderia superior fa
que el teatre presenti el seu aspecte actual, amb un
total de vint-i-dos espais gràcies a l’ampliació dels
radis.
-Tot i ser un exemple tardà de teatre, Epidaure conserva tots
els elements i les qualitats que tenien els teatres clàssics
grecs.
-De tots els teatres que avui dia encara es poden veure tant a
la Grècia continental com a Sicília, Epidaure és el model més
espaiós i ben conservat.

L’ALTAR DE ZEUS.
1.Fitxa tècnica.
•Títol: Altar de Zeus.
•Autor: desconegut, tot i que pertany a l’escola de Pèrgam.
•Cronologia: 188 aC aproximadament (segle II aC).
•Estil: hel·lenístic.
•Localització: Pergamonmuseum de Berlín.
2. Descripció dels elements formals.
-Realitzat en marbre, l’Altar de Zeus de Pèrgam és una de les
obres cabdal de l’arquitectura, però també de l’escultura,
hel·lenística.
-La seva estructura es fonamenta en un enorme podi massís
(de set metres d’alt) amb una impressionant escala per salvar
la formidable distància.
-Els murs de càrrega del pòdium sostenen un plataforma on
s’aixeca una columnata jònica en forma d’U. Aquestes
sostenen un entaulament pla, decorat amb dues figures a
banda i banda dels extrems de la U.
-Tot i el domini de la línia recta pròpia de l’arquitectura
arquitravada grega sorprèn la diferència de tamany entre un
pòdium tant elevat i una columnata de reduïdes dimensions.
L’altar de Zeus. Pergamonmuseum, Berlín.
-Avui dia no es conserva
tot l’altar.
-Al museu de Berlín
només se’n pot admirar la
magnifica façana i a la
mateixa Pèrgam
(Bergama, Turquia)
únicament hi resten els
fonaments del temple.
-El temple sencer era una construcció de planta quadrada.
-La façana que es conserva donava accés a un pati tancat a
l’interior del qual hi havia l’altar dels sacrificis.
-A més de l’escalinata, la part més admirada és
l’impressionant fris exterior de les parets del pòdium.
-El conjunt escultòric representen, clarament, l’etapa
hel·lenística de l’art grec.
El seu patetisme (de pathos = dolor) contrasta amb la
serenor clàssica d’obres com el Discòbol.

Frisos de l’Altar de Zeus, de

Pèrgam. Pergamonmuseum. Berlín.
3. Significat de l’obra.
-L’Altar de Pèrgam constitueix un precedent de l’arquitectura
amb finalitats d’enaltiment polític de la polis de Pèrgam.
-Eumenes II (197-159 aC), rei de la dinastia atàlida va fer
aixecar aquest monument a Pèrgam, capital del seu regne,
per commemorar les seves victòries a Pont i Bitínia.
-L’altar es feia servir per al culte i servia de recordatori
d’agraïment a Zeus, déu principal i pare de la resta de
divinitats.
-Hi ha una barreja de la religió i de la història en ser una
ofrena als deus Zeus i Atenea i, a la vegada, una referència a
la lluita dels atàlides contra els celtes que els van envair;
exposat en l’enfrontament entre els déus i els gegants
esculpida al grandiós fris.
La Gigantomàquia o la lluita entre els déus i els gegants
és el tema principal d’aquest fris.
En el costat oriental del fris la deesa Atenea aixeca
pels cabells el gegant Alcioneu perquè sap que aquest
perdrà tota la força quan els peus deixin de tocar-li a
terra (la seva mare era Gea, divinitat de la terra).
Alcioneu lluita per escapar-se amb les seves ales,
però Atenea el té ben agafat.
Gea implora pietat a
la deesa guerrera sortint
dramàticament de la
terra i allargant-li un
braç, però és un gest
inútil.
Zeus, amb una musculatura monumental, lluita, a
l’esquerra d’Atenea, amb tres gegants.
 Els rostres dels déus demostren serenitat clàssica
mentre que els dels gegants tenen les cares
descompostes.
Els personatges semblen presa del furor, atacats
d'histèria col·lectiva.
 Tot és moviment exacerbat, brusc.
Els vestits són representats com si fossin
sacsejats per vents huracanats.
Les teles formen dibuixos que ignoren l'estructura
dels cossos que cobreixen, i se n'independitzen.
L'art hel·lenístic assoleix amb aquesta obra el
seu punt més barroc, més àlgid.
-Les cares interiors de l'altar eren ornades amb un fris de
dimensions menors que relata la vida de Tèlef, el fundador
mitològic de la nissaga atàlida.
-Al sostre de la columnata també hi havia diverses figures:
tritons, grius, lleons i cavalls.
-La ciutat de Pèrgam va tenir un important paper a l’època
hel·lenística.
-La seva biblioteca es comparava amb la d’Alexandria. Tenia
una destacada producció científica i una important colecció
artística.
-La ciutat fou construïda quasi en la seva totalitat entre els
segles III i II aC.
S’erigí al voltant de la muntanya, on hi havia el palau
reial.
En els vessants, els diferents santuaris i altars, la
biblioteca, el teatre i l’àgora de la ciutat baixa.
oDurant l’època hel·lenística els altars monumentals
van ser habituals. La filosofia estoica obligava a la
construcció d’alguna edificació que demostrés
respecte pels déus.
-La dinastia atàlida dels reis de Pèrgam es considerava
hereva de l’Atenes clàssica.
2.2. L’escultura.
-És la manifestació artística que reflecteix més clarament
l’ideal de la civilització grega:
1. La importància de l’home com a centre de l’Univers i
2. La recerca de la bellesa i de les proporcions.
El tema central és l’home. L’escultor observa la figura
humana i intenta reproduir-la, però no la realitat, sinó
l’ideal.
Hi una búsqueda d’un model de bellesa, el cànon, les
proporcions.
-Ens han arribat poques obres originals. Coneixem l’evolució
de l’escultura grega gràcies a les còpies romanes, posteriors.
-Els materials són el bronze i el marbre policromat (pintat) i
estàtues d’or, ivori i materials preciosos (criselefantines)
sobre base de fusta.
-L’escultura és exempta, amb volum i tractament total de la
figura, defugint la frontalitat. Així mateix hi ha relleus
escultòrics en els frontons –al timpà del temple- i els frisos.

2.2.1. Evolució escultòrica.

2.2.1.1. Període arcaic (segle VII aC – inicis segle V aC)
-L’estàtua grega característica del període arcaic és:
El Koúros, kurós o kuroi, figures masculines d’atletes; i
Les Koré, figures femenines.
Segueixen el model egipci de frontalitat i rigidesa en
les formes.
Presenten els ulls ametllats, els cabells geomètrics,
…
Es fa difícil conèixer les influències que reben els
primers escultors grecs. Els contactes comercials
faciliten l’arribada de les tendències orientals.
-L’esquema dels kouroi és fix:
Un jove nu, ample d’espatlles i estret de
cintura.
Posició frontal, immòbil, amb una cama
(l’esquerra) una mica avançada.
Els peus fermats a la base.
Els braços enganxats als costats.
Les mans tancades o, algun cop, obertes i
tocant les cames.
La figura presenta diferents eixos:
 Vertical, que la divideix en dos.
 Horitzontals; clavícula, pectorals, el
melic, els genolls.
Repetició de formes:
La línia de la cella segueix la parpella. Kuroi d’Anavisos
(525 aC); 1,94 m.
 El cabell és ondulat i simètric.
Els rostres somriuen satisfets intemporalment.
La forma d’U dels muscles pectorals es repeteix en els
genolls i la V de la divisió del tors, en els colzes.
-Significat i funció:
oNo fan referència a una persona concreta
oEls cossos s’ofereixen a la contemplació desinteressada
de qui no amaga res ni necessita vèncer cap resistència.
oL’estàtua busca ser un objecte bonic per si mateix.
oEls grecs feien kurois amb tres finalitats diferents:
a.La representació d’un Déu,
b.com a una icona dedicada a un Déu i/o
c.en memòria d’un home, col·locat sobre la tomba.
-Les figures de les Kore o Korai tenen també
un patró:
•Porten llargues trenes que cauen per
sobre les espatlles.
•Els braços estan enganxats al cos, tot i
que, o bé en presenten un endavant,
realitzant l’ofrena a la divinitat; o bé el braç
està doblegat sobre el pit en actitud de
súplica o agraïment.
•A vegades, amb la mà lliure es recullen
lleugerament el vestit, cosa que permet a
l’escultor crear un joc de plecs.
•El vestit és la túnica jònica (jiton),
lleugera, de molts plecs, enriquida amb
tons grocs, vermells, blaus, verds...
Kore del peplum
(530 aC); 1,20 m
•Són més petites que els Kuroi i no respecten les
proporcions naturals.
•Majoritàriament són ofrenes votives, com les de
l’Acròpolis d’Atenes (S. VI aC).

Dama
d’Auxerre

Moscòfor
2.2.1.2. Període protoclàssic o de transició (estil sever)
(480-460 aC).
-Es trenca la rigidesa de la composició i es busca la naturalitat
de les formes.
-Hi ha una captació del moviment, una explotació de les
emocions.
-Els relleus dels frontons del Temple d’Afaia a Egina (490-
480 aC) i els del Temple de Zeus a Olímpia en són una
mostra representativa.
El baix relleu del Tron
Ludovisi (450 aC) (Museu
Nacional Romà) representen el
naixement d’Afrodita.
 El tractament dels plecs
del seu vestit i les
transparències anticipen el
classicisme.
-De les figures exemptes, de bronze, destaca l’Auriga de
Delfos (475-460 aC).
És el fragment d’un conjunt votiu de
cavall, carro i conductor (auriga), trobat
al Santuari d’Apol·lo, a Delfos.
L'Auriga és una figura masculina
d'una alçada d' 1,80 m, representada
en una postura rígida, gairebé
encarcarada.
Va descalç i duu una túnica cenyida
per una corretja i lligada per una banda
que passa per les espatlles i el coll.
Els plecs de la roba que li arriba fins
als peus són d'una gran senzillesa,
accentuant la sensació de serenor.
 L'energia i l'agilitat que calen
per triomfar a la cursa, ara estan
refrenats.
El seu esguard, dirigit a la
llunyania, és fix. Els ulls, que
encara conserven les seves
incrustacions d'ònix i de pasta
blanca, ens sorprenen per la vida intensa que confereixen
a l'estàtua majestuosa. La diadema del vencedor li cenyeix
el front.
Els braços, tot i que ha desaparegut l'avantbraç
esquerre, s'estiren endavant tot subjectant les regnes.
-L’estàtua fou dedicada per Polizel, tirà de la ciutat siciliana de
Gela, per commemorar la seva victòria en la cursa de carros
celebrada en els Jocs Pítics del 478-474 aC.
2.2.1.3. Primer classicisme (460-400 aC).
-La segona meitat del segle V aC és l’època d’esplendor
d’Atenes.
És el govern de Pericles, centre polític, cultural i artístic
de l’Hèl·lade.
Les tres grans figures són Miró, Policlet i Fídies.
-Quines són les característiques de l’escultura del període
clàssic?
a.Proporció: Policlet va ser el teòric de la proporció amb
els escrits que va fer sobre els canons (proporció
matemàtica entre les parts del cos).
b.Escultura equilibrada en l'expressió. Fidies es qui ho
representa millor.
c.Té dinamisme. Moviment (com per exemple el Discòbol
de Miró).
 d. Flexibilitat en la representació anatòmica del cos.
Alternança de músculs tensos amb d'altres relaxats.
Contrapposto (cames).
e. Eviten la simetria, a diferència de l‘escultura arcaica.
Pèrdua de frontalitat.
f. Transparència als vestits de dones, els homes es
representen nus.
g. El material és el marbre o el bronze.
h. Naturalisme, intent de fer expressar actituds naturals
al cos. Braços desenganxats, lliures.

MIRÓ
-És l’escultor més vell dels artistes del període clàssic.
-Estudia el moviment de les figures i aconsegueix plasmar el
rhytmos.
-La seva obra més coneguda és el Discòbol.
EL DISCÒBOL

1.Fitxa tècnica.
a. Títol: El Discòbol
b. Autor: Miró
c. Cronologia: 450 aC
(aprox.)
d. Estil: grec clàssic
e. Mesures: 1,53 m
d’alçada
f. Localització: Museu
Nacional delle Terme
(Roma)
2.Descripció dels elements formals.
-El Discòbol esta realitzat en marbre (còpia romana). En
bronze (l’original).
-La tècnica és la talla amb el marbre i la fosa amb el bronze.
-És una escultura de tipus exempta i dempeus.
-És una figura pensada per ser contemplada en un pla frontal.
La visió lateral o posterior dificulta el seu reconeixement.
-Representa el fugaç moment en què l’atleta agafa impuls per
llançar el disc.
És més una impressió de moviment que la posició real
dels atletes llançadors de disc.
El cos descriu una “S” que va des del cap fins al peu,
una mica aixecat del terra.
Els braços fan la forma d’un arc en tensió. Rhytmos.
-El braç està en el moment
més alt del moviment.
Mentalment ens obliga a
acabar el gest de l’atleta.
-La composició de la figura és
equilibrada:
•El braç aixecat fa de
contrapès amb la cama
sobre la qual es recolza
l’altre braç.
•El cos marca tots els
músculs en moviment.
Formen part de
l’expressivitat de l’obra.
•Composició que combina
triangles i línies corbes.
•El costat dret del Discòbol és llis i tancat (en el seu
moviment), definit per una corba continua.
•El costat esquerra, per contra, és angular i obert, en
ziga-zaga.
•Miró volia evitar la simetria dels kurois, però no escapa
al somriure esteriotipat de les escultures arcaiques.
El rostre de l’atleta presenta una calma
inexpressiva, més idealista que real.
L’objectiu és representar l’atleta dels jocs, no
un atleta concret.
Els cabells del personatge són un casc de rínxols
que no es diferencien els uns dels altres.
•L’escultura original en bronze no tenia la columna junt el
cos de l’atleta. El seu pes feia que s’aguantés sense
afegits. La còpia de marbre oscil·lava cap endarrera i per
aquest motiu hi ha el suport afegit.
3. Significat de l’obra.
-El Discòbol s’inscriu dins del classicisme inicial i per això
encara mostra elements del període arcaic: cap, somriure i
cabells.
-Hi ha influències de la primera època també en l’anatomia,
tot i que el cos respecta el cànon de Policlet.
-El Discòbol representà un gran avanç en l’estudi del
moviment, la tensió muscular i la integració de la figura en
l’espai.
-Representa un jove atleta en la seva plenitud física. És l’ideal
atlètic de l’època.
-És el moment decisiu d’un llançament de disc, quan es dóna
el màxim desequilibri del cos. Un instant fugaç en que l’atleta
es disposa a iniciar el gir per llançar. Aquesta posició fou
considerada aleshores com un gran avanç en la tècnica
escultòrica.
-Miró va viure en l'època de màxim esplendor d’Atenes, quan
la ciutat dirigia l’aliança militar de la Lliga de Delos per aturar
l’amenaça dels perses.
-Treballà en la decoració de l’Acròpolis. La ciutat gastava
molts diners en obres que li donaven prestigi.
oVan fer-se moltes escultures, en homenatge als
vencedors dels jocs atlètics.
oNo buscaven assemblar-se a la persona, ja que els
escultors volien plasmar la bellesa ideal, l’home perfecte.
-Miró fou un escultor i bronzista de gran prestigi.
Les fonts el recorden per la varietat de la seva obra, pel
seu empeny en reproduir la realitat i per la seva
preocupació per la simetria.
Li censuren el desinterès per reflectir les emocions i la
seva obsessió pel detalls superficials.
 Tot plegat no desmereix la seva obra, tant feia
animals, com una vaca per l’Acròpolis d’Atenes, com
grups escultòrics, com figures exemptes.

POLICLET
-És el màxim exponent de la simetria i del cànon, establint
els principis bàsics de la bellesa escultòrica.
•Cànon: totes les parts del cos guarden una relació
correcta amb les altres parts i, cadascuna, té també una
relació matemàtica i geomètrica amb el conjunt.
•El cap és la setena part del cos. El rostre està dividit en
tres parts iguals: el front, el nas i el mentó.
•Trenca la simetria amb el “contrapposto”
-El Dorifor (450 aC) és l’expressió del cànon de Policlet i del
seu trencament amb la simetria –el contrapposto-.
EL DIADÚMENOS
1.Fitxa tècnica
a. Títol: Diadúmenos
b. Autor: Policlet
c. Cronologia: 430 aC (aprox.)
d. Estil: grec clàssic
e. Mesures: 1,95 m d’alçada.
f. Localització: Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
(Grècia)
2.Descripció dels elements formals
• Escultura exempta, originalment realitzada de bronze,
la còpia romana és de marbre.
• La tècnica de treball és, segurament, la de fosa -pel
bronze original- i la talla per la còpia romana.
•L’obra ens mostra una moderació en la duresa muscular i
una certa ondulació del cos, tot i que el rostre és
inexpressiu.
•La matemàtica és present en el
conjunt de l’obra:
El cap és una setena part del
cos.
El rostre està dividit en tres
parts iguals: el front, el nas i la
distància d'aquest al mentó.
El peu és tres vegades el
palmell de la mà.
Del peu al genoll mesura sis
pams; del genoll al centre de
l'abdomen, 6 pams.
L'arc toràcic i el plec engonal
són parts d'un mateix cercle.
•La imatge és una figura aillada.
•La seva composició és frontal, amb els braços de la
figura aixecats.
•El cos està tranquil però al mateix temps no està quiet,
donat que les cames sembla que balancegin.
La figura es recolza sobre la cama dreta al mateix
temps que amb l’esquerra toca el terra amb la punta
dels peus.
Aquest recurs dóna una major profunditat a
l’escultura i una més grn sensació de moviment.
•El cap presenta una suau inclinació i sembla que mira al
terra, manifestació d’una dolçor que dóna un cert grau
d’espiritualitat a la figura.
•El cos presenta una important curvatura que li dóna un
dinamisme contingut, a partir del contrapposto
accentuant-se les línies de separació dels braços, cames,
pectorals, cintura i plec inguinal.
3. Significat de l’obra.
-El Diadúmenos representa un atleta grec, o el Déu Apol·lo,
cenyint-se al cap la cinta de la victòria.
Aquest és el motiu que dóna nom a l’obra:
Diadúmenos, «el que cenyeix y descenyeix», que deriva
de la paraula grega diadeo, «cenyidor o ben cenyit».
L’autor, Policlet, ens el presenta encara nu, amb els
braços aixecats en acció de lligar-se la cinta al cap.
-Policlet va fer amb el Diadúmenos una obra de maduresa
escultòrica.
•Influenciat per la rivalitat amb Fídies dóna a la figura un
caràcter més espiritual, abandonant una cert fredor
geomètrica d’obres com el Dorifor.
•El seu treball influeix els autors del segle IV aC com
Praxíteles, Lisip i Scopes, en els aspectes de la serenor i
l’equilibri de les figures.
2.2.1.4. Segon Classicisme (400-323 aC)
-Al segle IV aC s’accentua la tendència al classicisme i es
dóna més importància a l’expressió i el moviment, alhora que
apareix el retrat individualitzat.
-Un dels artistes més destacats del s. IV aC és Praxíteles:
oDóna forma a una concepció postclàssica dels déus,
representant-los jugant i gaudint de la vida quotidiana,
molt allunyats de la severitat i el sentit majestuós de
Fídies.
oÉs característica la manera de disposar la figura, que
concentra tot el pes en una cama i flexiona l’altra, cosa
que produeix la sinuositat al maluc que es coneix com la
corba praxiteliana.
oVa introduir les figures de deeses completament nues
(Venus de Cnidos).
PRAXÍTELES.
-Realitza la major part de les obres com encàrrecs
particulars grecs, de l'Àsia Menor i del Peloponès, bé que
treballà quasi sempre a Atenes.
-Se li atribueixen més d'una quarantena d'obres, algunes
conegudes per còpies romanes.
-Artista de l’elegància i la sensualitat, de l'oci plaent, de la
mirada perduda en el somni, del somriure vague.
-És l'escultor de la gràcia jovenívola: rostres il·luminats per
un lleu somriure idealitzat, gràcil silueta -lleugerament
corbada- dels cossos (la corba praxiteliana).
-Les seves formes mòrbides i toves contrasten amb el sobri
modelat de Fídies.
-El seu sfumatto contribueix a l'expressió vaga i
somniadora.
-Dóna a les seves obres un ritme contingut i delicat, evitant
les línies dures: formes arrodonides, postura indolent,
sensual abandonament, optimista malenconia...
-El seu art té una gran força de sentiment que impregna les
seves obres de nostàlgia i de quietisme contemplatiu.

Hermes i Dionís infant.

1. Fitxa Tècnica
• Títol: Hermes i Dionís infant
• Autor: Praxíteles
• Cronologia: 343 aC.
• Estil:escultura grega del període clàssic (2a etapa)
• Mesures: 2,15 m d’alçada
• Localització: Museu Arqueològic d’Olímpia. Grècia.
2. Descripció dels elements
formals.
-Pèrdua de tensió per la corba
del maluc i el to delicat de la
figura.
La intensa curvatura del
maluc es compensa
intensificant el suport en el
costat contrari.
La superfície està polida
molt delicadament.
L’expressió és nostàlgica,
vaga, somiadora, ...
La lànguidesa postura en
"S", característica de l’autor.
 La figura es tanca en un sistema narratiu autosuficient,
com si no tingués res a veure amb l’espectador.
La disposició de la figura mira cap al nen déu Dionís,
amb un moviment cap endavant.
3. Significat i funció:
-És una obra escultòrica exempta que representa Hermes.
Hermes, missatger dels Déus, acull en els seus braços
Dionís, déu del vi, a qui mostra un gotim de raïm
-El braç dret, avui desaparegut, duia a la mà un gotim de
raïm, mentre que amb l’esquerre sosté el déu Dionís.
-L’obra mostra la relació de tendresa que s’estableix entre un
adult i un nen.
-Naturalisme individualista que valora l’anècdota, la narració,
l’emoció trencant l’equilibri del segle V aC.
-La gràcil nuesa de les figures, la malenconia dels seus rostres
són inspirats en un ideal de bellesa jove.
•L'escultor ens presenta els Déus sota unes fesomies
totalment humanitzades.
•L’ideal de bellesa masculina -l’atleta- que representa els
valors de la polis clàssica (del segle V aC) és substituït per
un ideal de bellesa efeminada en la qual els valors de l’art i
el pensament són més importants que els triomfs atlètics.
•S’hi reflecteixen els ensenyaments de l' idealisme platònic,
que a la segona meitat del segle IV aC es desenvolupa a
Atenes.
-Hi ha una tendència al barroquisme de les figures.
•Es perden els cànons i es comença trencar l’equilibri, les
proporcions, …
-En paral·lel, la societat grega viu en el segle IV aC una crisi:
Les Guerres del Peloponès (432 aC-404 aC) enfonsen
l’economia i els valors de les polis gregues enfrontades a
finals del segle V aC.
Perduda l’hegemonia d’Atenes, el seu model
democràtic és substituit per un govern oligàrquic –
imposat pels seus rivals i vencedors en les guerres del
Peloponès, els espartans.
L’art recull aquesta melanconia i el dramatisme
expressiu d’una època que s’acaba per donar pas a un
nou període marcat per l’exageració i la manifestació
del poder.
LISIP:
•Artista de l’escola de Sició (especialitzada en bronzes
d’atletes pel Santuari d’Olímpia).
•De la mateixa manera que Praxíteles i Scopes recull la
influència de Policlet i li dóna un tractament personal.
•Escultor d’Alexandre Magne va introduir un cànon més
estilitzat (un cos proporcionat a partir de vuit caps) i fou
precursor del retrat.
•Una de les seves obres més destacades –d’entre les
1.500 que sembla que va realitzar- és l’Apoxiomenus
(325 aC) (Museus Vaticans, Roma).
Ens presenta la figura d’un atleta en el moment final
del seu esforç, traient-se l’excès d’oli, la suor, la pols
de l’estadi amb un estrígil.
 -Lisip trenca el joc de pesos i
contrapesos:
L’atleta es recolza damunt de la
seva cama dreta i el seu braç actiu
també és el dret. El cànon de Policlet
exigia que fos el braç esquerra.
El cap s’inclina lleugerament cap a
l’esquerra des d’un coll que està girat
cap a la dreta.
Les proporcions del cos s’han
allargat, fins a un total de vuit caps.
El cos de la figura vibra i sembla
alleugerir-se, fins hi tot amb els dos
peus enganxats al terra.

Apoxiomenus
2.2.1.5. El període hel·lenístic (finals segle IV aC - segle I
aC).
-No hi ha un trencament estilític amb el passat, sinó una
diversitat estilística.
A l’Àtica perdura el classicisme (Afrodita de Melos)
A les illes gregues i a les polis d’Àsia Menor predomina
un major barroquisme i una certa tendència a la
teatralitat i a la complicació escènica.
-Es manté l’interès per l'anatomia dels cossos fins al punt
d’arribar a delimitar cada un dels músculs.
oEs produeixen enèrgics efectes de clarobscur.
oEls relleus fan ús de la perspectiva en els seus fons.
-Hi ha tres tendències que distingeixen l'escultura d'aquesta
època:
a.Naturalisme; les figures es caracteritzen per l'edat i per
l'estat emocional.
 b. Especialització en temes i sentiments, al·legòrics i/o
quotidians.
c. Les idees es representen per mitjà de personificacions.
-En contra de la imatge de distorsió i escenes
sobrecarregades hi ha interès per crear figures belles des
de tots els punts de vista,
• Es busca que l'espectador se sentís atret per totes les
parts de l’escultura.
• El nou naturalisme insisteix que l’escenografia final
havia de tenir una motivació racional i no podia ser
només una distorsió arbitrària.
-La temàtica també es diversifica:
 Les afrodites o les Venus; representades amb dignitat
(la Venus de Milo); grandiositat majestuosa i serenitat
en els seus rostres… per passar a tenir actituds més
 eròtiques o quotidianes –rentant-
se- com la Venus Calipígia.

Representació
de l'Amor:
Des del pur i
innocent (Eros
i Psiquis), fins
al morbós i
sexual
(Hermafrodita
lluitant amb el
sàtir)

Venus de Milo (finals S.

Venus Calipígia
II aC)
 Els sàtirs: com el Faune Barberini,
admirable interpretació del cos en
repòs dormint la borratxera.

Faune
Barberini
Eros i psiquis
Temes de gènere; estàtues de nens (El nen de l’espina,
El nen de l'oca), i personatges grotescos i deformes.
Laocoont i els
seus fills.
1. Fitxa tècnica.
b. Títol: Laocoont i
els seus fills
c. Autor:
Agesandros
(pare), Polidor i
Atenodor (fills)
de Rodes.
d. Cronologia:
Segle II aC
e. Estil: Grec
hel·lenístic.
f. Mesures: 2,42 m
(alt)
f. Localització: pati dels Belvedere dels Museus Vaticans
(Roma).

2. Descripció dels elements formals.

-Escultura de grup, exempta, de marbre.
-Tècnica de la talla del marbre.
-La composició es defineix a partir d'una piràmide i d'una
diagonal que travessa tota l'escultura.
• La piràmide la formen les tres figures, amb el cap de
Laocoont al vèrtex.
• La diagonal la generen el braç dret i la cama esquerra
de Laocoont.
 Les tres figures queden unides per les serps, que
estrenyen els cossos musculosos
 Hi ha un tractament de tots els personatges com a
adults, ja que les anatomies dels nens són com la
del pare, però a escala reduïda.
-Els artistes es concentren en resoldre els problemes tècnics
de la composició i a generar sensacions a l’espectador.
-Les tres figures són representades en una lluita brutal per la
seva vida en què cada múscul és en tensió per tal d'escapar-
se de l'abraçada mortal.
-EI dramatisme s'accentua amb detalls com ara la boca
oberta de Laocoont i les arrugues de dolor de la seva
cara, com també les expressions llastimoses dels fills, el
més gran dels quals mira el pare per demanar-li ajuda.
-EI moviment dels cossos és brutal.Hi ha una volguda
agitació dramàtica de l’escena.
•No tenen cap possibilitat d'escapar-se però lluíten fins al
final de les serps que els tenen presos.
-EI volum dels músculs i els ulls enfonsats, creen uns efectes
de clarobscur que disparen l'emotivitat de l'escena.
Hi ha zones que queden ombrejades i contrasten amb les
zones més brillants.
Serveix per què les figures expressin el seu pathos o
dolor, a partir de les arruges del front, la boca oberta, ...
recursos tots ells llunys dels cànons clàssics.
3. Significat de l’obra.
-El tema que exposa l’obra Laocoont i els seus fills és
mitològic:
•És la història del sacerdot del temple de Neptú a Troia que
va voler avisar als seus conciutadans del perill d’entrar el
cavall que els grecs havien deixat a les portes de la ciutat.
•Els Déus, enfadats pel desafiament, van enviar dues
serps que van deborar Laocoont i els seus dos fills.
-La funció del grup escultòric és purament decorativa.
•La còpia romana va formar per del palau de l’Emperador
Neró, la Domus Aurea.
•A l’època hel·lenística els rics pagaven molts diners per un
original o una còpia d’una escultura o una pintura. L’artista
esdevé un personatge de prestigi social i cultural.
-Laocoont i els seus fills és una obra representativa de l'escola
de Rodes i de l'escultura hel.lenística per l'èmfasi en el
moviment, per la seva monumentalitat i pel pathos dels
protagonistes.
•Conserva trets de l'època clàssica: la posició frontal del
grup, l'aplicació del cànon d'home madur en els infants
(10/2) ...
•L'obra és d'una gran espectacularitat dramàtica, fins al
punt que se la considera expressió universal del dolor.
-En l’efectisme dramàtic, hi té molt a veure la disposició
teatral, fictícia, dels personatges; les posicions retorçades fins
al paroxisme; la tremenda força expressiva de l’anatomia –
explosiva pel seu vigor-, i l'efectisme gestual del mateix
Laocoont i dels seus fills.
-En relació al context històric cal indicar que l’obra s’enmarca
de ple en l’època hel·lenística (segles IV-I aC).
•Expansió territorial amb Alexandre el Gran que
conquereix tot l’Orient, des d’Egipte fins a l’Índia.
•Després de la mort d'Alexandre el Gran (323 aC), les
monarquies i les ciutats de l'Imperi van entrar en mútua
competència política, econòmica i cultural.
-Grècia s'havia expandit pel Mediterrani occidental i havia
exercit la seva influència sobre les colònies; però no havia
rebut cap influència significativa de les cultures que
s’anaven trobant per la diferència amb la cultura i els
coneixements dels grecs.
-L'expansió cap a Orient fa que Grècia descobreixi alguns
elements orientals:
•La monumentalitat, típica d'Orient, de la qual en són bons
exemples el colós de Rodes o l'altar de Zeus a Pèrgam.
-L'individualisme de la creació artística va anar
desapareixent per donar pas als tallers, que rebien
encàrrecs de particulars i del govern de les ciutats.
Escoles d'Alexandria, Rodes i Pèrgam .
-És en aquest període d’ebullició plàstica que Grècia va ser
sotmesa per l'Imperi Romà.
•La cultura romana va incorporar tots els coneixements dels
grecs per mitjà de la compra d'obres originals, l'elaboració
de còpies, la contractació d'escultors grecs i, fins i tot, la
seva adquisició com a esclaus.
-L’obra Laocoont i els seus fills és l'escultura més important
de l'escola de Rodes, destacada durant el període
hel·lenístic i que va produir obres emblemàtiques, com la
Victòria de Samotràcia.
-L'art hel·lenístic, caracteritzat per la seva teatralitat a l'hora
d'expressar les accions i la seva preferència pel moviment i
per la grandiositat, influí en obres de l'art romà, com el Rapte
de Proserpina.
Els romans eren uns apassionats de l'escultura grega,
fins al punt que molts emperadors romans són
representats com a déus o herois grecs.
-Poques obres de la història de l'art han tingut tanta
transcendència com aquesta.
Redescoberta en una vinya, a Roma, el 1506, va
generar un moviment d'admiració unànime i va influir
sobre tots els artistes romans de l'època i sobre tots els
artistes que han passat per Roma fins a l'actualitat.
Es va considerar que era la culminació de l’art grec que
contrastava amb la concepció d'harmonia i d'equilibri que
s'havia tingut fins aleshores de l'escultura grega.
Un dels grans artistes a qui l'escultura va causar una
profunda impressió és Miquel Àngel. L’obra marcarà
l’evolució escultòrica de l’artista florentí en la seva
maduresa.
 Impressionat per l’excel·lent composició i la força del
moviment i la seva ràbia continguda, l’expressió de
dolor dels rostres i sobretot, pels aguts contrastos entre
la llum i les ombres.