Grècia arcaica

KOÚROS I KÓRE

Fitxa tècnica→ L’escultura té el nom de Koúros d’Anavyssos i Kóre del pèplum, l’autor és
desconegut. Es va crear entre el 510 aC i el 500 aC. Parlem d’una figura exempta, fet de
marbre i marbre policromat de Paros, és d’estil grec arcaic i es troba al Museu Arqueològic
Nacional d’Atenes.
Context històric→ Grècia arcaica
Referències de l’autor→ Autor desconegut
Anàlisi formal i estilística
Materials, tècnica i tipologia→ Els materials usats per la creació de l’escultura són el
marbre i el marbre policromat de Paros, utilitzant la tècnica de talla.
Sentit de volum→ El volum no presenta ni llums ni ombres.
Composició→La composició del Koúros és totalment simètrica (en l’eix vertical),
sense tenir en compte el peu avançat donant senyal de caminar. La composició de la
Kóre és totalment simètrica (en l’eix vertical), evadint el braç esquerre, el qual es
troba aixecat. Aquesta té el cabell trenat, va vestida a diferència del Koúros, va
vestida de coll a peus amb una túnica ample perquè no se li marca li figura humana,
només porta un cinturó.
Ritme i moviment→ El Koúros està amb un peu endavant, però és practicament
estàtic. La Kóre està en moviment pel seu braç, que actualment està tallat, però
aquest aguantava una poma.
Característiques d’estil→L’escultura grega es va caracteritzar per la representació de
figures humanes masculines (koúros) i femenines anomenades (kóre).
Quant a formes i estil, aquestes figures reflecteixen la influència dels models
orientals de l’antic Egipte: rigidesa i frontalitat del cos, pensada per mirar només des
de davant. Les figures masculines tenen una dimensió gran, monumentalitat (alguns
fins a 3 metres d’alçada). Concepció esquemàtica de les diferents parts del cos i el
rostre a partir de la geometria. Interessa representar l’ideal, no la realitat de les
persones. (no hi ha voluntat de representar una persona concreta).
Anàlisi conceptual
Funció de l’obra→La funció del Koúros era votiva que seria d’alguna manera una
ofrena funerària. Es posa l’estàtua perquè acompanyi el difunt al seu viatge a l’altra
 vida. Pot ser una ofrena per a atletes vencedors. En concret el Koúros era per un
atleta.
La funció de Kóre també és votiva religiosa, serveix per fer vots (demanar “desitjos” a
canvi de fer alguna cosa)
Tema→ Joves atletes guanyadors
Significat→
KOUROS: Significa la importància del atleta vencedor en els jocs olímpics,
importància de la forma física, la importància del ciutadà
KORE: Significa la importància que hi havia de la religió a la civilització de la
Grècia arcaica, la qual era politeista i tenien un Olimp (Zeus el gran deu,
Atena…). A aquesta no se la representa nua (com a l’home) i se la representa
totalment tapada perquè no eren lliures, es consideraven per sota dels
homes. La Kore ofereix una fruita una animal una flor, la representen amb
aquest pel deu.
Valoració
Models i influències→ Aquesta obra agafa influències egípcies amb simetria la
frontalitat d’esquematització geomètrica, la gran monumentalitat i el peu tirat
endavant, es veuen les influències egípcies.
Repercussions i recepció→ Sobretot la Kóre està més cap al s. V que no pas en el s.VI
i representa més la Grècia clàssica.

Grècia clàssica
PARTENÓ

Fitxa tècnica→ L’edifici és anomenat Partenó, va ser creat entre el 447 i el 438 aC, és a dir a
mitjan segle V, és un temple de marbre de la pedrera del Pentèlic i fusta, d’estil clàssic grec
localitzat a l’Acròpolis d’Atenes.
Context històric→ Grècia clàssica
Referències de l’autor→ Sota la supervisió de l’escultor Fídies, que era el que dirigia
les obres, els dos arquitectes principals del Partenó van ser Ictinos i Cal·lícrates,
ambdós van treballar al segle V aC, durant l’època esplendorosa de Pèricles.
Cal·lícrates va construir el petit i elegant temple jònic d’Atena Nike a l’Acròpoli
d’Atenes.
Anàlisi formal i estilística→ El Partenó s’erigeix sobre una base de tres graons que culmina
amb un últim graó o plataforma el qual anomenem estilobat, d’on surten sense base les
columnes dòriques: vuit a cada façana frontal i disset a les laterals.
L’entaulament presenta les tres seccions horitzontals superposades, al nivell inferior,
l’arquitrau, llis i sense ornamentació, al nivell intermedi, el fris, on s’alternen tríglifs i
mètopes i a la part superior, la cornisa, decorada als extrems amb unes escultures petites
anomenades acroteris.
Material→ El marbre del Pentèlic contrastava amb els colors daurats, vermells i blaus
amb els que estaven decorats els capitells, l’entaulament i el frontó, però avui en dia
no perduren.
Proporcions→ Temple dòric octàstil i perípter, tot el perímetre envoltat per una sola
filera de columnes. L’interior està dividit en dues sales, la naos, espai sagrat on hi
havia la divinitat i l’opistòdom, cambra posterior a l’altre, si sol guardar el tresor del
temple.
Sistema constructiu→ anàlisi de planta, planta rectangular. La pronaos, cobert, el
primer que veiem és una gran obertura. Quan entrem a dins trobem la naos, on es
trobava l’escultura de la deessa Atena (de marfil, or i pedres precioses), envoltada
per una columnata, de forma rectangular. Constava de dos pisos i un sostre de fusta,
del qual no ens queden restes.
Poques obertures per tant la il·luminació no és forta, els entaulaments de les
columnes eren de diversos colors, però avui en dia són blanques. Després de la naos
trobem un altre sala, l’opistòdom, sala on es guardaven les donacions, com el tresor
d’Atena. La sala tenia 4 columnes al centre de caràcter Jònic, amb volutes.
EL PARTENÓ ÉS DÒRIC AMB ALGUN CARÀCTER JÒNIC.
Integració urbanística→ Tots els temples grecs són orientats a l’est. Al costat del
Partenó hi havia l’edifici anomenat Herecteón. Al costat de l’entrada també trobem el
temple d’Atenea Niké.
L’Acròpolis era un turó elevat situat a Atenes on trobem el Partenó. La polis estava
formava per les muralles, carrers de la ciutat, amb el model hipodàmic, palestra (lloc
d’esport) i l’àgora (plaça del poble).

Característiques d’estil→ Estil grec clàssic amb ordre dòric i algunes característiques
jòniques.
Anàlisi conceptual
Funció de l’obra→ És un temple, per tant, la seva funció serà religiosa. També és una
ofrena els deus com a agraïment dels seus favors de les guerres mèdiques, les quals
van guanyar (funció motiva d’agraïment). Avui en dia té una funció turística.
Durant el segle XV, el Partenó es va convertir en una mesquita, i durant el segle XVII,
en un polvorí, que va ser destruït parcialment per una bomba, així va acabar com el
coneixem ara, que són “runes”. Ara en l’actualitat a part d’una funció turística també
té una funció cultural perquè la gent pot veure com eren les coses en aquell temps.
 Significats i elements simbòlics→ En el frontó oriental trobem el naixement d’Atena,
la qual neix del mar, Posidó i en el frontó occidental trobem una competició entre
Posidó i Atena. Posidó regala una font i Atena regala una olivera, que significa la
manufactura de l’oli, molt important en l’època.
Més elements simbòlics que trobem són a les mètopes (són baixos relleus), estan
situades en el fris exterior:
- Centauromàquia, on s’expliquen els mites dels déus amb l’aparició
d’altres éssers com els centaures.
- Amazonomàquia, dones guerreres que lluitaven
- Titanomàquia, persones enormes amb les quals els deus lluitaven.
- Guerra de Troia, en la qual s’enfronta Esparta contra Troia, dins
trobem el mite d’Elena.
Un altre element simbòlic és l’escultura d’Atena, situada a la Naos, feta de vori o
pedres precioses, criselefantina. Aquesta representa simbòlicament la deessa Atena,
ja que és la deessa a la qual li dediquen el temple.
Valoració
Models i influències d’altres obres→ Aquesta obra rep influències de la Grècia
Arcaica (prèvia a la Grècia clàssica) i dels minoics.
Influència del Palau de Cnossos, s’agafa l’arquitrau, el fris, la cornisa, la tècnica
arquitravada…
Repercussions i recepció→ Repercussions, rep influències de la Grècia Arcaica (prèvia a la
Grècia clàssica) i dels minoics. Encara avui en dia trobem elements de l’època.

TEATRE D’EPIDAURE

Fitxa tècnica→ L’edifici és el teatre d’Epidaure, el qual té la funció d’oci. L’Autor és Policlet el
Jove entre els s. V-IV aC, aquest està creat de pedra, d’estil grec clàssic, més aviat postclàssic.
Està localitzat a Epidaure, al Peloponès (Grècia).
Context històric→ Grècia clàssica
Referències de l’autor→ Policlet el Jove és historiador, però se’l coneix més com a
arquitecte. El Tholòs (construcció circular) de l’Epidaure és una aportació de Policlet no el
Tolos en si, perquè ja existia, però sí l’altar que hi trobem en aquest, és el primer que
incorpora les fulles de can en els capitells. Comença l’inici de l’època Hel·lenística.
Anàlisi formal i estilística
Materials→ S’utilitza la pedra local, no és el marbre, és del mateix color i textura que
la resta de pedres, no destaca.
Proporcions→ En el teatre d’Epidaure hi havia un aforament de 15.000 espectadors.
Sistema Constructiu
Anàlisi d’alçat→
Elements de suports: turó (el seu pendent), murs laterals, perquè no caigui
l’estructura i modifica la planta.
Elements suportats: la graderia, primer files pels ciutadans importants, les
altres graderies pels ciutadans “lliures”, sempre homes.
Anàlisi de planta
- L’orquestra→ no és on hi ha els personatges de l’obra, sinó que és on es
situaven els cantants, just al mig del teatre.
- Prosceni→ Darrere l’orquestra, aquí és on actuaven els actors, amb màscares,
les quals milloraven la sonoritat de les seves veus. Era elevat perquè tothom
pogués disfrutar de l’espectacle.
- Escena→ on trobem el decorat, darrere el prosceni.
- Càvea→ és l’espai que segueix la falda del turó, amb forma semicircular (la
qual cosa fa que se senti el so bé a qualsevol lloc)
- Accés de la planta → S’hi arriba per uns passadissos laterals, amb els quals
entres dins i després distribueixes al públic amb uns passadissos perimetrals,
diazoma, 11 passadissos radials i per sobre el doble.
Integració urbanística→ El grau d’integració Urbanística és elevat, perfecte, ja que aquest
està perfectament situat en un turó. Aquest turó està situat als afores de la ciutat
d’Epidaure. Representa la integració de l’art en la natura. Per aconseguir la millor sonoritat el
teatre té forma de semicircumferència.
Característiques d’estil→ home, natura, raó, harmonia
Anàlisi conceptual
Funció de l’obra→ Aquesta obra servia per representar espectacles, concretament
les tragèdies. Avui en dia és més turístic.
Significats i elements simbòlics→ El teatre era l’element colonitzador de la cultura
Helena, on repetien els mateixos mites, tragèdies, cerimònies que normalment
reflecteixen uns pobles enfrontats.
Abans del teatre hi havia unes festes, relacionades amb Dionís, significat més religiós,
donaven ofrenes.
Models d’influència→ model a seguir per teatres posteriors.
DORÍFOR

Fitxa tècnica→ L’escultura s’anomena Dorífor, l’autor és Policlet, va ser creat el 430 aC, és
una escultura exempta, obra original de bronze, còpia romana de marbre. Mesura 2,12 m
d’alt i està localitzat al Museo Archeologico Nazionale (Nàpols).
Context històric→ Grècia clàssica
Referències de l’autor→ Policlet el vell, gran importància a les proporcions, fa servir un
càlcul precís de proporcions, dimensions i línies que formen un Cànon Anatòmic Perfecte,
segons el qual l’alçada ha de ser equivalent a 7 vegades el cap, buscant la bellesa ideal. Va
superar a Fídies i Miró gràcies a la definició del cànon de racionalitat anatòmic.
Materials, tècniques i tipologia→ Els materials de l’original era amb bronze amb la tècnica
de fosa, “ Primer es fa un motlle de fang, després sobre el motlle s’aplica una capa de cera i
s’hi adhereix una sèrie de conductes de cera que permetran el pas del metall fos. Aquest
figura de fang encerada es cobreix amb una altra capa de material refractari deixant al
descobert les embocadures dels canals. S’aboca el bronze fos pel forat superior. Amb
l’escalfador, la cera es fon i surt (es “perd”) pels conductes inferiors. Una vegada refredat, es
trenca el motlle exterior, es tallen els conductes, que ara són bronze, i amb un punxó
s’esmicola la figura de l’interior i s’extreuen les restes pels forats encara oberts. Després
d’això es tanquen els forats i es poleix el bronze”. L’escultura és monocroma, ja que no té cap
mena de pintura (almenys segons el que se sap). La còpia, que faran els romans, per la seva
part serà de marbre (per tant, no s’utilitza la tècnica de fosa sinó de talla).
Sentit de volum→És una escultura exempta o amb volum rodo (és a dir no està enganxada a
la paret). Aquesta no és simètrica, el maluc està elevat perquè no caigui, la mirada no és
frontal sinó que està de perfil, té un braç estirat i l’altre arronsat perquè aguanta una llança.
La peça té buits els quals genera unes ombres, si hi ha ombra, dona importància a la
percepció de tridimensionalitat. Suposem que l’escultura original no la romana era
policromàtica (pintada)
Composició: A la còpia de marbre com que tot el pes està sobre una cama es
necessita un element que suporti l’escultura, per tal que no caigui, en el cas del
bronze això no és necessari.
 Les proporcions del Dorífor és un cos que està basat en 7 vegades el cap, una
característica molt típica de l’autor Policlet que veu aquestes proporcions del cos com
la bellesa ideal, harmonia i proporcionalitat.

L’escultura ens mostra un atleta masculí dempeus amb una llança al braç. Aquest
s’està preparant per poder llançar l’arma, ho podem saber per la posició en la qual té
els braços, i la seva mirada de concentració.
Ritme i moviment→L’escultura forma part d’una escena, la qual cosa ja ens dona un cert
moviment. Al mateix passa amb el rostre, que ens dona pistes de moviment. Per tant
l’escultura té moviment, no és estàtica, però sí contingut moderat, tranquil…

Ritme alterant, accentua el dinamisme i la naturalitat a causa del contra pes que aconseguim
respecta la posició dels músculs amb direcció contrària de la posició del maluc. Es
compensen els volums per tal de poder aconseguir un equilibri entre tot.
Acabats→
- El pectorals són plans
- Els abdominals molt marcats, massa
- El cabell és poc natural a causa de la forma, el cabell són línies molt bàsiques
(geomètriques) igual que els músculs.
- L’expressió de la cara, és una expressió serena, pensant, sense orgull ni vanitat.
Manté l’excel·lència ètica, respecte a l’adversari. Està acabat d’una forma força
polida.
Característiques d’estil→ Característiques de l’estil grec clàssic.
- Antropomorfisme→ representació de l’home
- Natura→ va totalment nu
- Equilibri→ en té, sobretot representa el cànon de Policlet (7 caps=1 cos)
- Harmonia→ la calma que fa veure, el fet de compensar el cos…
Funció de l’obra→ Té com a funció representar a un atleta, commemora la figura de l’atleta
en els Jocs Olímpics (explicar aquests). Es un tema bàsicament esportiu, en aquest cap el tir
de javelina.
 Grècia postclàssica
HERMES AMB DIONÍS INFANT

Fitxa tècnica→ Aquesta obra s’anomena Hermes amb Dionís va ser creada a mitjan segle IV
aC per Praxíteles. Està localitzada al Museu Arqueològic d’Olímpia. Es una escultura de talla
per tant el seu material és de marbre, i és d’estil grec clàssic, més aviat postclàssic.
Context històric→ Grècia clàssica, sobretot Grècia postclàssica
Referències de l’autor→ L’autor de l’obra, Praxíteles treballa sobretot amb marbre. És
conegut per les seves escultures femenines, com les Afrodites, aquest comença a
representar les figures femenines nues. Ell fa totes les seves Afrodites agafant una mateixa
noia, per tant sempre trobarem les mateixes inspiracions.
Anàlisi formal i estilística
Materials, tècnica i tipologia→ És una talla monocromada de marbre, roca
microcristal·lina que permet treballar-la amb detall. Es brunyeix, poleix amb ajuda
d’un àcid que tapa totalment els porus de la pedra.
Sentit de volum→ Força igual que el Dorífor, és exempta (=volum rodó), postura
dempeus, la qual és asimètrica, Hermes amb una visió frontal (perquè la mires des
de davant) però hi ha una certa tendència a perfil. Dionís està totalment de costat.
Composició→ No és una escultura sinó un grup escultòric (hi ha dues obres), busca
centrar l’atenció en el centre del rostre. Té una corba praxiteliana, lleu forma de S
invertida, per aquest motiu no és simètrica i aporta naturalitat.
Ritme i moviment→ És molt més gestual. Tot ens dona moviment excepte l’expressió
de la cara.
Acabats
- La textura de la pedra brilla, ja que com hem dit està brunyit, això fa que brilli.
- Els cabells són arrissats (no ondulats) els rissos són naturals (no com en el Dorífor
que són una mica geomètrics)
- Tècnica dels draps molls
- Expressivitat, sentiments, emocions → Déu Hermes més humanitzat
 - La llum llisca
- Un noi jove dempeus que li falta el braç dret trencat que sostén un nen petits que
se’l mira
- També trobem una peça (té un nom) que està al mig de Hermes i Dionís per tal de
suportar
Característiques d’estil→ A la Grècia postclàssica la posició no és tan rígida, els músculs són
menys definits menys tensos. És més suau amb més moviment (més posició). La idea clau és
la composició, en el postclàssic s’utilitza menys el contrapposto, no ho està tant, el
moviment de la cadera és més exagerat. La cara també canvia, tot i que és semblant. El
cabell d’Hermes és més natural, i hi ha una relació entre els dos personatges de l’escultura,
però a la clàssica no. Hermes té una posició més femenina/feminitzada, més sensual, per la
manera com el seu cos està col·locat.
La tècnica de draps molls: és una manera de representar la roba, fent que el cos es
vegi a sota la roba, això és una tècnica que aporta al postclàssic més realisme, a
l’obra de Hermes amb Dionís Infant ho podem veure.
Anàlisi conceptual
Funció de l’obra→ L’obra parla de Hermes, un deu, la qual cosa significa una funció
religiosa, que recorda un mite d’un deu i, per tant, es remarca la importància de la
religió en aquesta cultura.
Tema→ Mite-Dionís fill de Zeus, però no era fill de Hera (la dona de Zeus). Hera
gelosa que Zeus tingues una relació amb una princesa i tingues el fill Dionís. Zeus
perquè Hera no el mati el converteix en infant i el porta en un lloc secret amb les
nimfes i allà li envia Hermes (missatger) que li explica al petit Dionís com fer vi, que
és el moment que veiem representat a l’escultura.
Significat→ S’utilitza la mitologia com a manera d’explicar la vida, antropologia
(humans centre de tot, deus representats de formes humanes), forma més
estilitzada, hi ha hagut una evolució pas de la Grècia clàssica a la postclàssica.

Grècia hel·lenística
ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM

Fitxa tècnica→ No es sap l’autor de l’altar de Zeus. Es va construir entre el 180-160 aC,
començament del segle II, és un altar fet de marbre amb simbologia religiosa, sacrifiquen
animals pels déus per satisfer-los i tenir una bona vida, és d’estil hel·lenístic. Dedicat a Zeus.
Aquest està situat a Pergamon museum (Berlín).
Context històric→ Grècia hel·lenística
Referències de l’autor→ Es sap poc sobre l’autor, ja que aquest és desconegut, la
construcció es feta per esclaus, però ell és qui té la idea de la creació.
Anàlisi formal i estilística
Materials→ Marbre blanc polit, policromat. Tècnica arquitravada, columnes i
arquitrau. Destaca la figura adossa, és a dir els relleus.
Proporcions→ Està situat sobre un podi, si només es mira l’altar, sense el pòdium,
estem en escala humana. Si comptem amb el pòdium, li dona una mirada més
monumental, més grandiosa.
Sistema constructiu
Anàlisi d’alçat→ Elevat amb un gran podi (uns 7 metres) a tot el voltant trobem els
relleus, molt diferents dels del Partenó, ja que aquests són mñes teatrals, torcionats,
estil hel·lenístic.
L’escalinata és l’element arquitectònic que ens permet accedir a l’altar, un cop
passada l’escalinata trobem un pòrtic suportat per unes grans columnes, les
columnates.
Les columnes tenen bases amb dos bosselles i dues escòcies. Després de la base de la
columna trobem el fust, no segueix el model coríntic, per aquest motiu és d’orde
jònic. Dalt de la columna trobem el fris que hauria d’estar decorat amb fulles de cant
(pròpies de l’ordre corinti), aquest altar no té fris, les volutes estan decorades d’orde
jònic. El fris no es troba a la part superior sinó que es troba a la part inferior, en el
pòdium.
Anàlisi de planta→ Trobem l’escalinata al voltant de tot l’altar, 22 escalons.
L’escalinata és en forma de U invertida. En l’accés veiem un espai de forma
rectangular on el centre trobem l’altar, el perímetre està envoltat d’una doble
columnata.
Integració urbanística→ L’altar està a l’extrem de la polis de Pèrgam entre l’àgora i el teatre
en una esplanada exterior que permet fer per un gran nombre de celebracions.
Característiques d’estil i relació amb altres obres→ Característiques del període hel·lenístic,
A l’obra trobem dos ordres barrejat tant el Jònic com el Corinti (és bàsicament de la Grècia
hel·lenística)
Elements corintis→ la base de la columna té dues bosselles i dues escòcies
Elements jònics→ es barregen els ordres coríntics i jònics
Anàlisi conceptual
Funció de l’obra→ La funció que tenia l’altar de Zeus era bàsicament religiosa, ja que
la seva funció era oferir sacrificis d’animals per tal de demanar als déus (Atena,
Posidó…) bona sort en qualsevol qüestió de la vida.
 Significats i elements simbòlics→El significat és complicat, ja que a l’altar hi ha
representades moltes escenes. Sobretot trobem la Gigantomàquia, representada en
el fris, lluita entre titans i els déus grecs.
L’altar commemora les victòries del rei Pèrgam contra els Bàrbars. Per tant hi ha les
dues escenes representades, el que ve a dir es que es comparen amb els déus (tots
dos guanyen).
Valoració
Models i influències d’altres obres→ Aquesta obra agafa inspiració de models
anteriors d’altars de Grècia clàssica, previs dedicats als déus, com per exemple l’altar
del teatre d’Epidaure que està dedicat a Dionís. Ara ve té una particularitat, que els
antics altars no tenien, les dimensions, és molt més gran.
Repercussions i recepció→ Una de les grans repercussions són els frisos continus de
les escenes (en aquest cas la batalla contra els bàrbars i la batalla de deus i titans).
Aquests relleus els continuaran fent servir els romans (columna trajana). I els còmics
també, ja que explica que una història continua.

LAOCOONT I ELS SEUS FILLS

Fitxa tècnica→ Laocoont i els seus fills es una obra escultòrica d'Agesandre, Polidor i
Atenador de Rodes (està a l’escola de RODES). La cronologia de l’obra es de segle III - II aC.
Es una escultura exempta, l’original era de bronze i la del llibre és una còpia de marbre que
van fer els romans, estil hel·lenístic, la qual mesura 2,42 metres d’altura, i té un podi/altar,
per fer-ho més monumental, es troba al Musei Vaticani.
Context històric→ Grècia hel·lenística
Anàlisi formal i estilística
Materials, tècnica i tipologia→ El material és bronze, en l’original, i la còpia és de
marbre. L’original està fet amb la tècnica de la fosa: Primer es fa un motlle de fang,
després sobre el motlle s’aplica una capa de cera i s’hi adhereix una sèrie de
conductes de cera que permetran el pas del metall fos. Aquest figura de fang
encerada es cobreix amb una altra capa de material refractari deixant al descobert
les embocadures dels canals. S’aboca el bronze fos pel forat superior. Amb
l’escalfador, la cera es fon i surt (es “perd”) pels conductes inferiors. Una vegada
refredat, es trenca el motlle exterior, es tallen els conductes, que ara són bronze, i
amb un punxó s’esmicola la figura de l’interior i s’extreuen les restes pels forats
encara oberts. Després d’això es tanquen els forats i es poleix el bronze.
La còpia creada amb la tècnica de talla.
Sentit del volum→ És un grup escultòric amb forma exempta (o volum rodó). Es
frontal, però la posició de les figures es pot mirar també des d’una altra perspectiva.
No és simètric, té moltes ombres.
Composició→ En ser un grup escultòric la composició és molt més complexa.
La composició d’aquest grup parteix d’una diagonal que compon els volums (va del
colze de la figura del mig al peu del mateix). Trobem també 2 blocs un amb una
composició piramidal, que va del cap de la figura del mig als dos costats del podi,
aquí la serp fa de nexes dels tres blocs (els uneix). Un altre nexe d’unió és la mirada,
els dos fills miren amb la mirada d’auxili al seu pare, al mateix moment, però el pare
no els mira a ells.
Descripció bàsica→ La peça central és Laocoont, el que està fent és lluitar contra una
serp, es una lluita violenta, als seus costats trobem els seus fills que també estan
lluitant contra la mateixa serp. Un dels fills està sobre el podi, és el que lluita, i l’altre
està mig rendit, ambdós miren el seu pare.
Ritme i moviment→
Moviment: veiem un clar moviment perquè es tracta de la representació
d’una lluita, és una narració. Les postures també mostren moviment, els
músculs d’aquests estan tensos i els gestos són violents, agressius, caragolats.
L’expressió de la cara expressa patiment (Pathos). Per tant, presenta un gran
moviment.
Ritme: El fill de l’esquerra de l’obra presenta desequilibri i al mateix temps
dona ritme. El fill de la dreta està caient, gairebé estirat ens dona desequilibri
a causa de la línia diagonal, que predomina al centre. Ja no trobem la
serenitat i equilibri de l’escultura clàssica, ho veiem clar perquè aquest grup
escultòric té molt de ritme.
Acabats→
- Els cabells són molt més realistes que a les altres èpoques, ja que tots
els flocs són regulars i molt pronunciats.
- Els ulls es mostren amb patiment, són irregulars l’un de l’altre i es
troben mig tancats.
- L’expressió de la cara és de patiment.
- Hi ha un treball molt profund en els plecs, aquests donen realisme.
- Gran treball anatòmic→ es el que dona ritme i moviment
- Trobem una serp que està fent l’acte de mossegar el maluc de
Laocoont
- Els cossos dels fills no són realistes, sent infants haurien de tenir unes
altres característiques, ja que mostren una musculatura molt
 desenvolupada per la seva edat→ aquí trobem una característica no
hel·lenística sinó de l’escultura clàssica.
Característiques d’estil→ Característiques estil hel·lenístic
- molt més realisme que l’estil clàssic
- Composició complexa
- Teatralitat i expressivitat→ exagera al màxim el moviment.
- Moviment de Pathos a l’expressió
- És un grup escultòric
- Moviment màxim de la narració
- Grandiositat, monumentalitat, pel podi que hi ha, el qual li dona
altura. El gran podi sobre el qual estan fa que sembli més gran.
Anàlisi conceptual
Funció de l’obra→ La funció de l’obra és narrativa, ja que ens narra una
història, un mite (el mite de la guerra de Troia) per tant, és una obra posterior
al mite.
Actualment, la seva funció és estar en un museu, doncs, és cultural, és un
atractiu turístic.
Tema→ Aquest grup escultòric representa un mite, el tema l’han tret de
l’Odissea d’Homer que va arribar fins al moment. Concretament representa
l’escena de Laocoont. Un sacerdot troià, que va avisar els troians que no
deixessin entrat el cavall de Troia, enviat per Posidó, el qual va amb els grecs,
els ajuda i envia la serp perquè s'emporti a Laocoont, els espartans veuen que
castiguen a Laocoont i decideixen entrar al cavall.
Significat→
La serp representa el càstig dels déus cap als sacerdots, això vol dir que els
homes són titelles pels déus, aquests els han d’obeir. La serp és una
reinterpretació cristiana, del mite de la creació del món, Adam i Eva.
Cossos masculins nus, el qual representa l’antropocentrisme, tot gira entorn
de l’home, aquest és el centre de totes les coses.
Expressió del rostre, pathos, expressió de patiment, dolor, el patiment ens
planteja la importància dels sentiments.

Visió general de l’obra: El Laocoont és una forma d’expressar els orígens

d’aquesta cultura que inspirarà també els orígens mitològics de la cultura
romana, la importància de la religió, dels déus… Com ho veiem els homes,
l’home és el caprici dels déus, per això volen buscar els favors dels déus, el
destí dels homes està subjecte a la voluntat dels déus, els deus fan el que
volen amb els homes.
Valoració
Models i influències→ Models previs que van inspirar a Laocoont, El Dorífor, per la
part antropomòrfica, la musculatura dels fills no es realista perquè està molt
desenvolupada per la seva edat, això està inspirat en la Grècia clàssica (igual al
Dorífor de Policlet), Els discòbol de Miró, Els guerres de Riace.
Repercussions i recepció→ A posteriori l’obra de Laocoont influeix en el capítol de
Virgili cap a Laocoont a l’Eneida. En altres obres que hem vist com són els relleus de
l’altar de Zeus a Pèrgam, influeixen perquè tots dos tenen teatralitat, moviment i
expressivitat i finalment en el renaixement, inspirarà en el Cinquecento i en el barroc
(ex: rapte de les Sabines).
ETAPES DE GRÈCIA-CONTEXTOS
Grècia arcaica
s. VII— s. V aC (el segle V no es troba dins), aquest període es el que ajuda a sortir la Grècia
Clàssica a partir de les influències de la Grècia antiga.

Les falanges és l’exèrcit disciplinat, organitzat per reclamar els drets, ja que surt la idea de la
ciutadania defensor la qual acaba sent la ciutadania amb drets.

Els colons era la gent la qual marxava de la seva polis per anar a comerciar, intercanviar.
Porten manufactures com ceràmica, vi, oli els territoris que no en tenen i ho intercanvien
amb blat, peix… d’aquí surt la moneda.

El sistema polític es basava en el monarca, els nobles i els pagesos pobres. Les dues classes
socials s’enfrontaven i l'única solució era marxar i anar a colonitzar.

La mitologia es troba dins la religió politeista, amb molts déus i amb semideus, herois.
La principal tradició era el que ara coneixem com els jocs olímpics, cada quatre anys les polis
s’enfrontaven a través de l’esport, si guanyava la teva polis, eres considerat com un heroi.

Relacionat amb la literatura, es deixen d’explicar mites orals, es comencen a escriure.

En la filosofia trobem els pitagòrics, és a dir els presocràtics, aquests deien i pensaven que
tot podia ser explicat i raonat amb les matemàtiques.

Grècia clàssica
La Grècia clàssica comença amb les guerres mèdiques on el medes s’enfronten amb els
hel·lènics, aquesta acaba amb la victòria grega i amb la retirada dels medes o perses.
L’etapa es posa fi amb un altre seguit de guerres, les guerres del Peloponès, guerra entre les
polis gregues, mort d’Alexandre el Magne el 323 aC.

Les ciutats estat funcionaven amb un urbanisme, utilitzaven el pla hipodàmic en forma de
xarxa com per exemple Barcelona.

Sistema polític→ Naixement de la democràcia (govern del poble), però les dones i
estrangers no hi participen és a dir no voten, els homes lliures voten grans decisions com si
entrar en guerra o no, si obrir una altra colònia al Mediterrani… Aquest nou sistema després
de les guerres del Peloponès s’acaba i comença una oligarquia.

Economia→ Imposen tributs a altres ciutats estats, això els aporta més riquesa.
Aconsegueixen el domini del mar Mediterrani, talassocràcia (govern del mar), amb aquest
poder aconsegueixen importància en el comerç, intercanvi de manufactures amb matèria
primera.
Cultura→ Apareix l’antropocentrisme en el qual el centre de tot és l’home, els déus són
imaginats i creats com figures humanes.
Tota la cultura de la Grècia clàssica es basa en la figura de l’home, és a dir són figures
antropomòrfiques. L’home viu inserit en la natura.
Trobem els filòsofs, Sòcrates, el qual no va escriure res, tot oral i Plató que redacta les
aportacions de Sòcrates. En el postclàssic el deixeble de Plató és Aristòtil, que és el pare de
la lògica i és el tutor o professor d’Alexandre el Mange.

Bellesa→ La bellesa no es reflecteix en un ésser perfecte sinó que importa la idea, es

reflecteixen els cànons de bellesa de l’època aconseguint un equilibri d’harmonia.

El període postclàssic
Independència de les polis gregues, acaben conquerides per Macedònia.
El pare d’Alexandre el Magne unifica Macedònia, incorpora un altre element a
l’exèrcit, afegeix la cavalleria amb la qual conquereixen Grècia, aquí manen els
macedònics Philipos.

Alexandre el Magne perquè no es revolucionin les polis, busca un enemic exterior

per tal d’unificar, en aquest cas els perses. S’inicia la conquesta dels perses i es crea
el primer gran imperi europeu, des de Grècia fins a l'Índia.

Intenta hel·lenitzar orient, construint les Alexandrines, noves ciutats fetes segons la
planta d’una polis grega amb edificis on consta l’art grec.

Es posa fi el període postclàssic a la tornada de l'Índia, Alexandre mort i comporta la

divisió del seu imperi entre els diferents generals que combaten entre ells per
aconseguir el poder.
Ptolemaica a Egipte, capital Alexandria
Continua intentant hel·lenitzar orient perquè els que governen Egipte són de
l’estranger.
Influència d’orient (orientalització), ho fan amb aquest nou sistema de govern
monarquies hereditàries

Grècia hel·lenística
La Grècia hel·lenística comença després de la mort d’Alexandre el Magne.
Regnes Hel·lènics → les formes de l’escultura deixen de ser el model de bellesa està tot molt
més caragolat.
Cultura→Continuen intentant hel·lenitzar orient perquè els que governen Egipte són de
l’estranger. Influència d’orient (orientalització), ho fan amb el nou sistema de govern és a dir
amb les monarquies hereditàries.