ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM

Es va construir entre el 180-160 a. C. durant el regnat del rei Eumenes II, per
commemorar la seva victòria sobre els celtes gàlates. Pertany a l'Època
Hel·lenística i el seu arquitecte és desconegut. La seva ubicació original era
l'acròpolis de Pèrgam, capital del regne hel·lenístic de Pèrgam. Avui es troba en un
bon estat de conservació al Museu de Pèrgam a Berlín.
L’altar de Zeus a Pèrgam va ser el més gran de l’Antiguitat i, en línies generals
segueix l’esquema formal estalbert per a aquest tipus de monuments.

A la façana principal, per la part oest, els murs laterals es projectaven endavant
acollint entre les seves ales la immensa escalinata principal que donava accés al
pati tancat de l'interior. L'altar de sacrificis hauria estat situat a l'interior d'aquest pati.
L'accés, les ales i l'escalinata és tot el que ens resta del gran edifici. Només queda
in situ, a Pèrgam, la base de l'altar per donar-nos testimoni de la seva existència.

La part exterior del podi que aguanta la columnata era ornada amb un fris ple de
relleus escultòrics que representaven la lluita entre els déus i els gegants, la
Gigantomàquia; les cares interiors de l'altar eren ornades amb un fris de dimensions
menors que relata la vida de Tèlef, el fundador mitològic de la nissaga atàlida. Al
sostre de la columnata també hi havia diverses figures: tritons, grius, lleons i cavalls.

Predomina la línia recta amb sensació d’horitzontalitat. Destaca el fris de les parets
del podi, de 120m de llargada ja que envoltava tot el podi. En el fris les figures són
molt expressives i es mostren retorçades, amb molts plecs a la roba i amb un ritme
violent i convulsiu. Expressions facials torturades, estan en tensió, les vestidures
estan desplegades en totes direccions.

El significat l'Altar de Zeus a Pèrgam és commemoratiu, per la victòria de Eumenes

II sobre els gàlates. Serviria per a complir amb funcions religioses, on probablement
es realitzaven sacrificis o holocaustos en honor de Zeus. Té una funció religiosa,
concretament per fer sacrificis, i per commemorar les batalles contra els invasors i
donar gràcies a Zeus. També hi ha una funció commemorativa, ja qué durant el
regnat d’Èumenes II, rei de Pèrgam (actual Bergama a Turquia), es va construir
l’altar per ordre del propi rei, per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia.
El fris permet fer una extrapolació de la narració mitològica a la realitat del regne de
Pèrgam. El seu rei tenia el seu model en Zeus, i Atenea era la seva protectora i li
donava la victòria sobre els seus enemics. Tal com els déus havien triomfat sobre
els brutals gegants, també els atàlides ho havien fet sobre els bàrbars invasors.
 KOÚROS I KÓRE

Kóuros I Kóre, del grec antic κοῦρος i Κόρη respectivament, és una obra
escultòrica d’autor desconegut, esculpida durant el segle VI a.C en marbre, amb una
alçada d’1,94 m el Kouros i 1,21 m la Kore. Formen part de l’estil grec arcaic.Es
troben i formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Atenes, a Grècia.
Kouros I Kore forma part de l’estil arcaic predominant en el període del S. VII a.C al
S.V a.C.

Podríem caracteritzar l’obra amb diferents trets com ara:

– Gran influència de l’art egipci.

– Escultures rígides.

– Poc moviment amb un dels peus avançat i frontalitat del cos.

– Simetria.

– Ulls ametllats i lleu somriure.

– Figures masculines nues.

– Figures femenines vestides amb túniques.

La significació és que els Kóre oi moltes vegades representen joves atletes

vencedors en els jocs olímpics i les Korai poderoses sacerdotesses. Es creu que
aquestes estàtues s'han trobat en diversos llocs, com santuaris i tombes de Grècia i
eren encarregats tant per particulars com entitats públiques.Els grecs utilitzaven
kóuros amb finalitats diverses: podien servir com a representacions d'un déu, com a
ofrena dedicada a alguna divinitat, per lloar un atleta que havia guanyat una prova
esportiva o com a recordatori d'un home i la seva tomba.

L’estatuària egípcia fou el seu model, degut als viatges comercials i culturals fets
pels grecs a Orient i la vall del Nil a partir del segle VII a C. En aquests viatges van
poder veure les estàtues colossals egípcies, amb les quals les d’aquesta època
arcaica tenen gran similitud. També hi ha diferències, com la nuesa i la utilització de
suport posterior.
També en la talla de pedra es nota la influència egípcia (primer ho feien en fusta, les
xóana, abans del segle VII a C).L’escultura arcaica fou precedent de la clàssica, en
la seva evolució cap a formes cada cop més naturals.
 LAOCCONT I ELS SEUS FILLS

La següent obra rep el nom de Laocoont i els seus fills, es un grup escultòric format
per 3 escultures de forma humana i una quarta en forma de serp serveix d’enllaç
entre les tres figures de l’obra. L’obra data de l’any 27 d.C i va ser realitzada per
Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes( els tres formaven part de l’escola de
Rodes), actualment l’escultura és als Museus Vaticans. Aquesta obra és de marbre i
es va realitzar amb la tècnica de la talla, és a dir, a partir d’un bloc de marbre es van
donar forma amb martell i cisell a les figures que formen aquest grup escultòric.

L’obra esta organitzada en una forma piramidal, és a dir, formen una piràmide.
Laocoont i els seus fills, és un dels màxims exponents de la escultura grega
hel·lenística per com s’aconsegueix representar el patiment(PATHOS) en la figura
principal de l’obra(Laocoont,situat al centre). Els detalls anatòmics de les tres figures
són d’un realisme extrem, sense tenir en compte les proporcions de les figures, els
fills estan representats com a adults i Laocoont es gegantí. Les dues serps
aconsegueixen fusionar les tres figures per tal de que no hi hagi cap peça solta.

L’escena representa l’atac de dues serps enviades pels déus grecs durant el setge a
la ciutat de Troia amb l’objectiu d’assassinar al sacerdot i als seus dos fills, narrat a
l’Odisea d’Homer. A l’obra es pot observar com Laocoont es mossegat per una serp
a la cintura i els dos fills es troben atrapats entre les serps. La figura de l’esquerra,
sembla que ha mort, en canvi la de l’esquerra, que representa al fill gran intenta
escapar de les serps. Segons Virgili a l’Eneida, tots tres moren, en una versió
anterior un dels fills es salva i només moren Laocoont i un fill.

Aquest estil artístic ve lligat, com sol ser, a un període històric. En aquest cas el
període hel·lenístic se situa en la decadència de l’imperi Hel·lè. La mort d’Alexandre
el gran fa que les principals corrents culturals es traslladessin a ciutats de l’Orient
com Pèrgam i Alexandria.