TEMA 63

Tema 63
LA POESIA DE TRADICIÓ SIMBOLISTA
I AVANTGUARDISTA.
LA LITERATURA DE L’EXILI
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

ÍNDEX

1. Introducció

2. La poesia de tradició simbolista

2.1. Carles Riba
2.2. La poesia postsimbolista dels anys vint i trenta
2.2.1. Clementina Arderiu
2.2.2. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
2.2.3. Joaquim Folguera
2.2.4. Tomàs Garcés
2.2.5. Marià Manent
2.2.6. Josep-Sebastià Pons
2.3. La poesia de tradició simbolista durant la postguerra
2.3.1.Joan Teixidor
2.3.2. Joan Vinyoli
2.3.3. Agustí Bartra
2.3.4. Rosa Leveroni
2.3.5. Màrius Torres
2.3.6. Blai Bonet
2.3.7. Joan Valls
2.3.8. Joan Fuster
2.3.9. Xavier Casp

3. La poesia de tradició avantguardista

3.1. Joan Brossa
3.2. Josep Palau i Fabre

4. La literatura de l'exili
4.1. Derrota i fugida
4.2. Els destins
4.3. Cronologia
4.4. L'activitat cultural a l'exili
4.5. La producció literària
4.5.1. Trets definitoris
4.5.2. Autors i obres

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

BIBLIOGRAFIA.

BOU, E., "La poesia de tradició simbolista", a Història de la literatura catalana,

Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985.
---, "L'avantguarda" , a Història de Ics literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis,
Barcelona,1985.
---, "La poesia", a Història de la literatura catalana, volum 10, Ariel, Barcelona, 1987.

BORDONS, G., Introducció a la lectura de la poesia de Joan Brossa, tesi doctoral,

Bellaterra, abril 1986.

CAIXÀS, J. i al., Breu història de la literatura catalana, La Magrana, Barcelona, 1998.

CARBÓ, F. i SIMBOR, V., La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939-

1972), PAM, Barcelona, 1993.

CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Edhasa,
Barcelona, 1986.

CASALS, G., "La literatura de l'exili", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-
Edicions Orbis, Barcelona, 1985.

FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Curial, Barcelona, 1985.

GALLÉN, E., "Literatura i societat (1939-1953)", a Història de la literatura catalana,

Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985.
---, "La literatura sota el franquisme: de l’ostracisme a la represa pública", a Història
de la literatura catalana, volum 10, Ariel, Barcelona, 1987.

MANENT, A., La literatura catalana a l'exili, Curial, Barcelona, 1989.

MEDINA, J., L'obra de Carles Riba, Teide, Barcelona, 1990.

PÉREZ MONTANER, J., "Joan Brossa, entre la paraula i l'objecte", a Subversions,

Eliseu Climent, València, 1990.
---, "Notes sobre la poesia de postguerra al País Valencià", a Subversions, Eliseu
Climent, València, 1990.

SARGATAL, A., "La poesia de tradició simbolista, I", a Història de la literatura

catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985.
---, "La poesia de tradició simbolista, II", a Història de la literatura catalana, Edicions
62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985.

SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, Alfons el Magnànim, València,

1995.

SULLÀ, E., "Carles Riba", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions

Orbis, Barcelona, 1985.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

1. Introducció

L’1 d'abril de 1939 finalitzava la guerra civil espanyola després de vora tres
anys de conflicte bèl·lic. La victòria franquista suposà la fi del sistema democràtic,
l’abolició dels partits polítics, la imposició de l’espanyol com a única llengua i una
dura repressió contra les persones i les idees contràries al nou règim establert.
Un dels objectius essencials de la dictadura fou la unificació d'Espanya i la
destrucció de les altres realitats culturals i polítiques que, com la catalana, la basca o
la gallega, havien aconseguit nivells de certa normalitat en els anys anteriors a la
guerra civil. A Catalunya s'abolí la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia i es prohibí l'ús
públic i oficial, i també l'ensenyament, de la llengua catalana. A Mallorca la violència
de la persecució cultural i lingüística fou més primerenca perquè, des del 18 de juliol
de 1936, dia en què comença la guerra, les illes es decantaren per fer costat als
revoltats. En el cas de València, la persecució no fou tan acarnissada ja que, segons
Fuster, no havia arribat a perfilar-s'hi una cultura tan puixant ni hi eren tan arrelades
les expectatives nacionalistes; però no per això les autoritats franquistes la
propiciaren. Només el vessant folklòric de bona part de les manifestacions culturals
valencianes més arrelades, unit al seu caràcter tradicionalista i conservador,
permetia una certa permissivitat; permissivitat de què no van gaudir els moviments
progressistes i avantguardistes, empraren la llengua que empraren.
En l'àmbit de la cultura el panorama no és més agradable: les entitats
culturals foren prohibides o bé hagueren de canviar el nom de Catalunya en la seua
denominació, es clausuraren les editorials i desaparegueren les revistes, els diaris i
les emissores de ràdio en català. Sense cap possibilitat de poder funcionar
públicament i privats de la més imprescindible infraestructura, als escriptors catalans
no els quedà més opcions que el silenci, la claudicació, l'exili o la clandestinitat.
A l'interior i fins al 1945, any en què la derrota dels feixismes europeus
provoca l'aïllament del règim franquista i que aquest, per sobreviure, tracte de
maquillar els seus orígens i suavitze -formalment i molt a poc a poc- el seu control
ideològic i cultural, la literatura catalana s'hagué d'organitzar en la més absoluta
il·legalitat. Un important sector de la població intel·lectual havia emigrat, la burgesia
dirigent havia claudicat políticament i culturalment i l'única alternativa viable era la
d'un replegament defensiu, on la literatura deixà de ser un fenomen social per
esdevenir testimonial. Tot i això, les iniciatives de la clandestinitat començaren a
actuar el mateix 1939 amb la formació, per exemple, del grup Estudi que redactà,
entre 1942 i 1944, un simulacre de revista literària "Estimats Amics", mecanografiada
i distribuïda de manera epistolar. El 1941 també començaren les trobades en cases
particulars d'on eixiren iniciatives com recuperar els Amics de la Poesia i celebrar
lectures poètiques en cercles reduïts. L'any 1942, també en cases particulars i de
manera clandestina, l’Institut d'Estudis Catalans va reprendre els Estudis
Universitaris Catalans. A més d'un afany de pervivència cultural, en les activitats
d'aquests anys de resistència i de replegament hi havia sobretot la voluntat de salvar
la llengua i fer-li recuperar el prestigi social i cultural.
De manera paral·lela, en els primers anys 40 es troben els senyals d’una
tímida represa editorial que és possible, en alguns casos, per l'existència de peus
d'impremta falsos i, en altres, perquè s’aprofiten les coneixences personals amb
bones relacions polítiques.
Entre 1944 i 1945 s'edità clandestinament "Poesia", la primera publicació
periòdica en calarà sota el franquisme. En crear-la, i al marge del que havia estat
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

fins aquell moment la norma, Josep Palau i Fabre no es proposà de salvar només la
llengua, sinó d'avançar en una clara actitud de compromís poètic. Fou substituïda
per "Ariel", també clandestina, entre 1946 i 1951. Totes dues revistes participaven
d'una convicció que s'entestava a fer l'esforç que calgués per editar una publicació
de qualitat, comparable a la de qualsevol cultura d'una país civilitzat.
La situació de l'escriptor català és, per tant, entre 1939 i els primers anys 50,
d'una precarietat absoluta i sense cap possibilitat de poder convertir-se en un
professional de la literatura en català. El panorama que l’envolta és un desert cultural
sense diaris i revistes on col·laborar, ni editorials competitives, ni projectes de
traducció. Les úniques alternatives d'una certa compensació econòmica per la feina
d'escriptor ixen de la possibilitat d'algun mecenatge o dels primers premis literaris
convocats a partir del 1947.
A partir de la dècada dels 40 comencen a tornar molts dels intel·lectuals
exiliats. Entre tots ells destaca Carles Riba, que es convertí en el suport moral de les
generacions més joves i en el mestre per excel·lència. Esdevingué el gran home
públic i el seu carisma es féu notar en el diàleg cultural entre Catalunya i Castella als
Congressos de Poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de
Compostel·la (1954).
A mitjan dels anys 50 es produeixen els primers senyals d'una embranzida
editorial que s'inicia amb la creació del "Club de Novel·listes" (1955); apareixen les
editorials Nova Terra (1957), Estela (1958), Edicions 62 (1962), Pòrtic (1963), La
Galera (1963) i retorna de l'exili l'Editorial Proa el 1964. La represa de la literatura
catalana era ja una evidència inqüestionable, tot i que encara foren vigents obstacles
tan importants com la censura.
Fins al 1959 el nucli majoritari de la poesia compta amb l'orientació de Carles
Riba que la dirigí pels camins del simbolisme i en eixos de continuïtat noucentista.
Déu i la mort senyoregen un conreu de la lírica que introdueix les angoixes d'una
temàtica civil entre girs de llenguatge simbolista.
Prop d'aquesta tradició simbolista orientada pel mestratge de Riba, hi ha el
cercle a l'entorn de J. V. Foix, amb Josep Palau i Fabre i Joan Brossa i els pintors
que formaren part del grup Dau al Set. Són els representants de la poesia de tradició
avantguardista.

2. La poesia de tradició simbolista

2.1. Carles Riba

Carles Riba va nàixer a Barcelona el 1893 al si d'una família de classe baixa.
No obstant això, cursà estudis universitaris i es llicencià en Dret i Lletres a la
Universitat de Barcelona.
Interessat des de ben aviat per la literatura i les llengües, Riba es convertí en
un dels millors traductors al català d'obres llatines i gregues. Traduí totes les
tragèdies d'Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les Bucòliques de Virgili o l'Odissea
d'Homer. També va fer traduccions d'obres contemporànies de Kavafis, Hólderlin i
Rilke.
La seua dedicació professional a les lletres el porta a dedicar-se a
l’ensenyament (a partir de 1916, any en què es casa amb Clementina Arderiu), a la
col·laboració en diferents diaris i revistes, sobretot La Veu de Catalunya i La
Publicitat, o a les traduccions d'encàrrec.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Després de la guerra civil, Riba emprén, amb la seua dona, el camí cap a
l'exili. Seran acollits a França i faran estades a Bierville, Bordeus o Montpeller. El
1943 decideix tornar a Catalunya, convençut que faria més pel seu país des de dins
que des de l'exili. Ja a casa, es convertirà en la principal autoritat moral i literària del
període i serà reconegut com el mestre que pot inspirar i orientar les noves
generacions d'escriptors. També participarà en els congressos de poesia de Segòvia
(1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954) com a representant de
la poesia catalana; des d'on contribuí a encetar un diàleg amb els sectors més oberts
de la intel·lectualitat espanyola.
Mor el 1959 a conseqüència d'un postoperatori.
El primer llibre de poesia de Riba, La paraula a lloure (1912-1919) és un recull
de poemes, de trets modernistes, que aparegueren en revistes i que el poeta no
aplegà mai en volum. EI 1919 publicà el Primer llibre d’Estances, un poemari que el
vinculava, en certa manera, al Noucentisme. I és que quan Riba comença la seua
obra poètica el món literari català es repartia en parts desiguals entre els mestratges
de Maragall (modernista) i de Carner (noucentista).
El Segon llibre d'Estances (1930) guanyà el premi Joaquim Folguera de 1933 i
va comportar el reconeixement de Riba com a iniciador d'un nou camí en la poesia
catalana: la de tradició simbolista o poesia pura. Encara que el títol pot fer pensar el
contrari, aquest recull no és una continuació del llibre anterior, ja que Riba s'allunya
de l'ús de l'abstracció i de la tradició literària medieval del primer poemari per
acostar-se a la tradició dels simbolistes francesos (Mallarmée i Valéry). A més a més,
la temàtica també canvia; mentre que el Segon consta de dues parts de 20 poemes
cadascuna, on es tracta el tema del destí humà tant des de la perspectiva personal
com dins la societat contemporània, en el Primer se centra en la temàtica amorosa,
encara que la segona part del llibre segon també la tracte, però de manera menys
idealista.
El 1937 s'edità Tres suites, conjunt de tres sèries de deu sonets cadascuna,
els títols de les quals constitueixen una indicació del tema o de l'actitud del poeta:
"Un nu i uns ulls", "Lírica de cambra" i "Espectador". Les temàtiques van des de la
intimitat amorosa, fins a la poesia i els objectes de la realitat. A "Un nu i uns ulls" el
poeta contempla el cos nu d'una dona en una cambra tancada, i a "Lírica de cambra"
i "Espectador" es preocupa pels objectes quotidians (com un peix dins d'una peixera,
un mirall) i per situacions banals (com un ball o un espectacle de circ); al costat de
poemes sobre l’amor o la mateixa poesia. En aquest recull només en l 'aspecte
formal s'acosta a la poesia pura.
Del joc i del foc (1946) inclou dos conjunts de poemes breus amb forma
estròfica de tradició japonesa: les "Tannkas de les quatre estacions", escrites entre el
1936 i el 1938 i les "Tannkas del retorn", escrites entre 1943 i 1946; a més de 10
poemes molt heterogenis intercalats entre les dues sèries de tannkas: "Per a una
sola veu", escrits entre 1935 i 1939. Es tracten d'una mena d'epigrames, amb
imatges senzilles però roents que expressen alguna intuïció fugissera. Els temes són
diversos: des del jo, la identitat personal, el paisatge, l’amor o la reflexió poètica.
Les Elegies de Bierville (publicades el 1943, però escrites entre 1939 i 1942)
s'han d'emmarcar dins de la situació d'exiliat del Riba d'aleshores. La guerra civil i
l'exili són el punt de partida d'aquestes composicions, i el sentiment de dolor que
desperten aquests esdeveniments en el poeta, el que fa que trie un tipus de
composició com les elegies per vehicular la seua "història".
Les circumstàncies històriques del moment condicionen, per tant, el llibre i
porten Riba a viure una crisi personal que el mena a la recerca de la seua
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

personalitat íntima i a la redescoberta de la fe en Déu. Aquest viatge interior i

simbòlic és el que relaten les Elegies de Bierville. Els poemes tenen, d'aquesta
manera, un component biogràfic, però també i alhora un component universal,
exportable a qualsevol persona que haja viscut un exili físic o interior.
Només les cinc primeres foren escrites a Bierville, però totes s’hi localitzen
perquè per a Riba aquesta ciutat havia simbolitzat un estat d'ànim i una situació, la
que reflecteix el poemari. Quant a la mètrica, l’escriptor català utilitza el dístic elegíac
de la tradició poètica grecollatina, però adaptat el sistema sil·làbic català. Cadascun
d'ells està format per dos hexàmetres dactílics que aporten a la composició
solemnitat i gravetat.
El llibre, unitari, original i complex quant a la forma, però clàssic quant a la
temàtica (ja que els temes que tracta són els típics de les elegies: l'amor, la poesia,
Déu o l’enyor de la terra) va nàixer de l'absència i de la llunyania del país, un "llibre
d'exili".
Salvatge cor (1952) culmina dos dels aspectes temàtics fonamentals en l’obra
de Riba: la poesia amorosa i eròtica (l'amor humà, carnal) i la poesia religiosa (l'amor
a Déu). En aquest recull de 27 sonets Riba exalta els plaers sentits, la sensualitat i la
transcendència. Segons Sullà es pot dividir en tres parts diferents: una primera part,
els sis primers poemes, que es caracteritza per un cert ressò humorístic; la segona,
que la componen els sonets VII a XIV, el registre dels quals es caracteritza pel
dramatisme que els confereix la recerca de la personalitat pròpia, i per la passió del
diàleg cara a cara amb Déu sobre la possibilitat i la necessitat de la transcendència; i
la tercera part, que agrupa els sonets XV a XXVI, combina els dos registres anteriors
i n'incorpora un de nou, en què el poeta parla a través d’uns personatges
caracteritzats com a màscares.
L'últim recull poètic de Riba va ser Esbós de tres oratoris, publicat el 1957. De
temàtica bíblica, lliurement interpretada, aquest llibre consta de tres poemes
bàsicament narratius, però amb un important vessant líric. El primer passatge és el
d’”Els tres reis d'Orient”, on Riba tracta el tema de la fe, des de la senzillesa no
exempta duna certa ironia. El segon poema, "Llàtzer el ressuscitat", presenta el
diàleg entre Llàtzer i un nàufrag. El primer exposa la seua resurrecció i el segon hi
contraposa l’experiència de la vida en perill. Es presenta així un dilema entre la fe en
Déu i l'afirmació de les forces d’un mateix. El tercer, el més extens, és "El fill pròdig",
on se'ns ofereix una reflexió sobre el sentit de la vida i sobre la creença en Déu.
Riba també va conrear la narrativa, sobretot els contes per a infants (Les
aventures d’en Perot Marrasquí -1924-, Guillot, bandoler -1918- o Sis Joans -1928-),
i va publicar tres volums de crítica que aplegava les seues col·laboracions
periòdiques a diaris i revistes, així com alguns pròlegs i conferències: Escolis (1921),
Els Marges (1927) i Per comprendre (1937).

2.2. La poesia postsimbolista dels anys vint i trenta

EI simbolisme va ser, entre 1900 i 1930, un dels moviments més fecunds de la
vida literària i artística occidental. Aparegut a França cap al darrer quart del segle
XIX, es manifestà primerament com a reacció contra l'herència romàntica i contra la
doctrina del Parnàs vigents, i es caracteritzà pel fet de voler "expressar idees i
sentiments, no descrivint-los directament ni definint-los mitjançant comparacions
entenedores a base d'imatges concretes, sinó suggerint el que són aquestes idees o
emocions, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols
indesxifrats" (Sargatal: 1985, 214).

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Dins de la poesia catalana, la incorporació del simbolisme es consolidarà

entre els anys 20 i 30 í desembocarà, com a la resta d'Europa, en dos corrents
paral·lels i aparentment oposats que, en alguns casos, alternaran o convergiran en
l’obra d'un mateix poeta:
1) La poesia pura o poesia entesa com a experiència de cultura, com una
creació intel·lectual, que arrancaria de les propostes de Mallarmée i
Valéry.
2) La poesia avantguardista o poesia plantejada com a aventura
revolucionària, que procedeix de la via oberta per Rimbaud i que arribarà
a un moment de màxima incidència pública amb el surrealisme.
D’entre les plataformes literàries d'aquesta època, convé subratllar la
importància que va tenir La Revista (1915-1936), fundada i dirigida per Josep M.
López-Picó, i que va mostrar-se oberta tant a la poesia autòctona com a l’estrangera,
tant a la tendència culturalista com a l'avantguardista. També Revista de Poesia,
dirigida per Marià Manent o Quaderns de Poesia (1935-1936), dirigida per Foix,
Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor.
AI llarg d'aquest període (anys 20 i 30) es donen a conéixer una sèrie de
poetes que, si bé cadascun té la seua pròpia poètica, segueixen més o menys de
prop els camins del simbolisme, siga en la vessant pura, siga en la vessant
avantguardista. Entre aquests escriptors destaquen:

2.2.1. Clementina Arderiu (1889-1976)

Clementina Arderiu va nàixer a Barcelona el 1889, on també morí el 1976.
Casada, des del 1916 amb Carles Riba, després de la guerra civil s'haurà d'exiliar a
França al costat del seu marit. EL 1943 retornarà a Catalunya, des d'on contribuirà al
redreçament cultural i literari del país.
La seua producció poètica no és gaire abundant i es caracteritza sobretot per
la unitat del conjunt. En un primer moment, la seua poesia s'inscriu dins dels
postulats noucentistes. A Cançons i elegies (1916) es percep encara la influència de
Carner i Petrarca, però a poc a poc anirà conquerint una veu més personal, amb
elements plenament assimilats de la tradició simbolista, en part gràcies al contacte
directe i permanent amb Carles Riba: L'alta llibertat (1920), Cant i paraules (1936),
Sempre i ara (1946), Poesies completes (1952), un volum en el qual es recollia tota
la producció anterior, És a dir (1958) i L'esperança encara (1969).
Quant als temes tractats, destaquen l'amor, la fugacitat del temps, la mort,
l’alegria, la maternitat, el somni o la rebel·lia.

2.2.2. Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Víctima de la tuberculosi als 24 anys, l’obra del mallorquí Rosselló-Pòrcel es
mou per un ample ventall de registres: des de la poesia barroca i culterana d'un
Góngora fins als models de la poesia pura de Paul Valéry, Jorge Guillén o Carles
Riba.
Amic de Salvador Espriu i deixeble de Riba, va col·laborar en diverses
publicacions i revistes, com ara Quaderns de Poesia. En vida només publicà dos
volums de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), i a títol pòstum,
mesos després de la seua mort, Imitació del foc (1938).
Aquests volums li valgueren la consideració d'haver trencat amb el malefici
paisatgístic i tradicionalista de l’anomenada "Escola mallorquina". El primer d'ells,
Nou poemes, es caracteritza per l'atenció als moments crepusculars, que el poeta

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

utilitza per introduir un contingut reflexiu, i l’ús d'unes imatges molt originals, en una
línia molt avantguardista.
Quadern de sonets tradueix la incorporació de l'estètica barroca i l’interés per
la reflexió sobre la pròpia escriptura i el mot. El discurs es fa més elaborat i en
alguns poemes coincideix en temes que havien estat revalorats per d'altres poetes
postsimbolistes, com Yeats a "Leda".
A Imitació del foc, Rosselló experimenta amb la cançó popular; incorpora
Apollinaire i Éluard al joc de citacions i referències que encapçalen alguns dels
poemes; estableix jocs intertextuals amb un dels poetes barrocs locals: Francesc
Vicenç Garcia, rector de Vallfogona, i en algunes composicions incorpora elements
de procedència simbolista en general i de la poesia pura en particular.
La seua Obra poètica va ser reunida per Salvador Espriu i publicada a
Mallorca el 1949.

2.2.3. Joaquim Folguera (1893-1919)

Nascut a Santa Coloma de Cervelló el 1893 i mort a Barcelona el 1919,
Joaquim Folguera fou crític literari i poeta. El 1918 va ser premiat per l'assaig Les
noves valors de la poesia catalana (publicada el 1919), on jerarquitza els poetes que
configuren l’escola noucentista, partint de les escoles maragalliana i mallorquina.
Fou una de les figures del grup de La Revista de J. M. López-Picó, i alhora impulsà
els primers assaigs de l'avantguarda a Catalunya.
Com a poeta assajà un simbolisme intimista, amb l'empremta de Josep
Carner i algun ressò de Marinetti: Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917)
són els dos únics reculls de poemes que va publicar. Participà en les publicacions
dels seus amics Salvat-Papasseit i Foix, i escriví alguns cal·ligrames. Pòstumament
a Traduccions i fragments (1921) s'aplegaren les darreres temptatives de l'escriptor.

2.2.4. Tomàs Garcés (1901-1993)

Nascut a la Barceloneta (Barcelona), el paisatge mariner és una constant en
la vida i l’obra de Tomàs Garcés. Comparteix aquesta afecció amb Joan Salvat-
Papasseit, amb qui estableix una estreta amistat; junts publiquen a la revista Mar
Vella, inici de les seues nombroses col·laboracions periòdiques ("La Publicitat",
"Revista de Catalunya", "Revista de Poesia"...).
El 1922 es dóna a conéixer amb Vint cançons i el 1924 publica L'ombra del
lledoner; reculls que s'inscriuen dins duna línia neopopularista. En ells es fonen
tradició clàssica i tradició popular dins d'una lírica personal que l'apropa als poetes
castellans Rafael Alberti i García Lorca.
Amb El Somni (1927) inicia una nova etapa poètica, basada en el lirisme i el
somni i molt propera als supòsits simbolistes i postsimbolistes. També pertanyen a
aquesta línia Paradís (1931) i El senyal (1935). Després de la guerra civil reprén,
amb una gran varietat de registres i metres, la poesia neopopularista: El caçador
(1947), Nit de Sant Joan (1951), Viatge d’octubre (1955), Quaderns de la Selva
(1962), Plec de poemes i Escrit a la terra (1985).
El 1953 comença a recopilar els seus poemes de tema nadalenc (Grèvol i
molsa n'és la primera -1953-), que anirà ampliant amb els anys, i el 1961 recull en un
volum l’Obra poètica escrita fins aleshores. També es va dedicar a la traducció i a la
crítica literària.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

2.2.5. Marià Manent (1898-1988)

Des de ben jove va col·laborar en el món editorial, gràcies als profunds i
amplis coneixements que tenia de la llengua i la literatura anglosaxones. A través de
l’anglés va assimilar la lírica romàntica i simbolista anglosaxona que va traduir
(William Blake, S. T. Coleridge, John Keats, Dylan Thomas, Emily Dickinson...) i va
arribar a la poesia xinesa, de la qual va fer versions catalanes (Com un núvol lleuger
-1957-).
El contacte directe amb la natura (sobretot la de Premià, Viladrau i el
Montseny), juntament amb les nombroses lectures dels romàntics anglesos i els
simbolistes francesos, han conformat la seua personalitat i la seua concepció de la
poesia. Va intervenir en la constitució dels Amics de la Poesia (1921) i va col·laborar
a la Revista de Poesia (1925-1927), que va dirigir, i a Quaderns de Poesia (1935-
1936).
La seua obra es reparteix en quatre camps: la poesia, l’assaig, els dietaris i la
traducció de poesia. Quant al camp poètic propi, es va donar a conéixer amb La
branca (1918), on es nota la influència de Carner. El segon llibre, La collita en la
boira (1920), es caracteritza per l’exigència formal i per un elevat grau de depuració.
El 1931 publica L'ombra i altres poemes, on es deixa sentir la seua tasca de
traductor creador. Fins al 1961 no tornarà a editar un nou llibre de poesia propi, La
Ciutat del Temps, un recull de 27 poemes de versos curts, a mitjan camí entre La
collita i les seues adaptacions de poesia d'altres llengües.
Tots aquests reculls, amb d'altres d'inèdits, van ser aplegats a Poesia
completa (1986), uns reculls que giren entorn del fet poètic i l’anhel de perfecció
formal.

2.2.6. Josep-Sebastià Pons (1886-1962)

Duna antiga família rossellonesa, Pons estudià a Perpinyà i a la seua vila, Illa
del Riberal. El 1905 visqué un any a Madrid. De passada per Barcelona
l’impressionà el Canigó de Verdaguer, però els corrents noucentistes no s'avenien
amb la seua sensibilitat rural, i se’n distancià. A partir de 1910 pren contacte de nou
amb la cultura catalana, sobretot a través de Tomàs Garcés, i es converteix en
l’iniciador de la poesia catalana moderna al Rosselló. Deixà algunes obretes de
teatre breu i alguna novella, a més de nombrosos estudis com a historiador i
investigador.
La seua obra poètica es caracteritza pel tractament d'uns temes que seran
constants en la seua poesia i que s’entrelligaran en molts dels seus reculls:
l'arrelament a la terra, el pas del temps, els cicles de les estacions, l'oblit i el record,
l'acontentament retirat o la fidelitat del seu amor. Són temes que trobem a Roses i
xiprers (1911), El bon pedrís (1919), Canta Perdiu (1925), Cantinela (1937),
Conversa (1950) o Contrapunt (1960).
A L'estel de l'escamot (1921) fa referència a l'experiència bèl·lica i dels camps
de concentració que visqué arran de la I Guerra Mundial, i a L’aire i la fulla (1930) es
decanta cap a una poesia més pura i reflexiona sobre la pròpia experiència poètica.
Després de la seua mort, Tomàs Garcés es féu càrrec de l'edició de l'Obra poètica,
que incloïa el llibre pòstum Cambra d'hivern (1966).

2.3. La poesia de tradició simbolista durant la postguerra

El trasbals produït per la guerra civil i les mesures preses en contra de la
cultura catalana pel nou règim polític provocà que l'activitat poètica restés
col·lapsada durant una sèrie d'anys i que les possibilitats de realitzar una activitat
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

literària normal foren pràcticament inexistents. A partir de 1946, però, s'inicien

activitats culturals públiques en català i el protagonisme recau en alguns escriptors,
principalment poetes ja consagrats (Riba sobretot). Els primers textos publicats en
aquests moments, d'aquests escriptors, són escrits amb tècniques que els eren del
tot familiars abans de la guerra.
De fet, des de l'inici de la postguerra i fins l'any 1959, en què després de la
mort de Riba es defensa clarament una estètica realista, el desenvolupament de la
poesia catalana ve condicionat per la situació d’”exili interior” dels intel·lectuals, que
facilita l'adopció de posicions atansades a la del meditador solitari, tancat en una
mena de torre d'ivori forçosa, i per una voluntat d'enllaçar amb la tradició
immediatament anterior. Així, els plantejaments estètics que dominaran al llarg
d'aquests anys seran els mateixos que els de les dècades dels anys 20 i 30 (és a dir,
la proposta simbolista en les seues dues vessants: poesia pura i avantguardista),
amb algunes lleugeres modificacions temàtiques.
Al costat dels autors consagrats, comencen a formar-se nuclis de joves que
intenten crear vies de contacte entre l'escriptor i el públic i nous focus de relació,
com les sessions privades dels "Amics de la Poesia", les reunions dels grups
“Estudi” i “Mirador”, la publicació de llibres amb peus d'impremta falsos o la
institucionalització dels premis de poesia de Cantonigròs o el de l’”Óssa Menor”, des
de 1950 convertit en premi "Carles Riba".
Al País Valencià, en acabar la guerra, el moviment literari en català va
organitzar-se aviat en dos blocs ben diferenciats: els qui representaven el sector
més tradicional i els qui -més joves- van plantejar-se un inici molt més modern i
acordat als nous temps. Serà un petit grup d’escriptors sorgits després del conflicte
el qui encapçala aquest moviment de renovació literària: Xavier Casp, Miquel Adlert,
Joan Valls, Jaume Bru i Vidal i Joan Fuster, entre d'altres.
Agrupats entorn de l'editorial Torre i de la revista Esclat, aquest grup maldarà
per renovar el panorama de les nostres lletres i dignificar la llengua literària, així com
per connectar amb la literatura catalana feta al Principat. De tots aquests autors són
Xavier Casp, Joan Valls i Joan Fuster els qui representen el cim de la poesia de
tradició simbolista dels anys 40-50 al País Valencià.
Juntament amb aquests autors, hi destaquen:

2.3.1. Joan Teixidor (1913-1992)

Nascut a Olot el 1913, Joan Teixidor destacà corn a crític literari i d'art i com a
poeta. Ben aviat col·laborà amb l'equip d'Arts i Lletres del diari La Publicitat,
juntament amb Foix, Martí de Riquer i Josep M. Miquel i Planas, i des del 1935 i fins
a la guerra formà part de la redacció de la revista Quaderns de Poesia, amb Riba,
Foix, Marià Manent i Tomàs Garcés.
L’any 1932 les Publicacions de La Revista li editaren el seu primer llibre,
Poemes; el 1935 les Edicions de la Residència d'Estudiants publicaren Joc partit, i
l’any 1937 publicà L’aventura fràgil. Aquest darrer llibre representa la superació dels
tempteigs avantguardistes dels primers reculls i un decantament cap a posicions
més properes a les dels seus homòlegs espanyols de la generació del 27: el
neopopularisme i el lirisme més pur.
L’any 1942 fundà, amb Josep Vergés, l’editorial Destino; el 1948, després de
10 anys de silenci, publicà Els camins i els dies, i sis anys més tard, el 1954, El
príncep, un llibre escrit des del dolor, arran de la mort del fill gran.
L'obra poètica inicial de Teixidor es caracteritzà per la concentració, la puresa
expressiva i l’ús d'uns models estròfics i d'uns temes que l’acosten a la poesia
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

popular. A partir de la guerra civil la poesia esdevé més lírica, amb una sèrie de
temes que es fan recurrents: la mort, el somni com alternativa a la vida real, la
concentració en un món real fet de jardins i paisatges coneguts. És alhora una
poesia que s'escriu des d'una concepció religiosa (cristiana) del món, que li serveix
per representar una sèrie de dubtes existencials. I això influeix en la utilització de la
imatgeria: si en els primers volums dominaven unes imatges de ressons
avantguardistes, ara són substituïdes per unes molt més coherents que cerquen la
màxima efectivitat en el conjunt del poema.
En els reculls de postguerra tot això canvia i adopta una altra posició molt més
nua, amb un llenguatge més despullat i unes imatges més o menys fulgurants i
sàviament repartides.

2.3.2. Joan Vinyoli (1914-1984)

Nascut a Barcelona el 1914, Joan Vinyoli començà a treballar en el món
editorial als 16 anys. De formació autodidacta, s'introduí en el món de la literatura
gràcies a les col·laboracions que escriví per a La Publicitat.
L’any 1937 publicà el seu primer llibre, Primer desenllaç, que es pot relacionar
amb la poètica postsimbolista, i que té una clara ascendència ribiana; el poeta que li
féu de mentor i de mestre en poesia. Fins l'any 1946 no publicà el segon llibre, De
vida i somni, on incorpora ja una tècnica més poderosa i un domini de la construcció
del poema aprés de Rilke i Riba.
El 1951 el seguiren Les hores retrobades, premi “Óssa Menor”; un recull que
marca l'inici de la constitució d'una veu més personalitzada, que serà confirmada i
reforçada a El Callat (1956). Aquest volum conté un pròleg fonamental per tal
d’entendre el procés d'interiorització i d'espiritualització que ha viscut el poeta, i que
incorpora a l’obra poètica. Un procés que és també molt evident a Llibre d’amic,
escrit entre 1955 i 1959.
Realitats, publicat l’any 1963, significà un moment d'inflexió en el tancament
d'origen simbolista que havia practicat en els reculls anteriors. Aquí, el punt de mira
és la realitat quotidiana i els temes, per tant, quotidians.
Fins l’any 1970 l’obra de Joan Vinyoli havia estat coneguda només en cercles
molt minoritaris. A partir d’aquest any s'inicia un reconeixement públic, i el 1970
publica Tot és ara i res; el 1973 Encara les paraules, que obté la “Lletra d'or”; i el
1975, amb Ara que és tard, aconsegueix el premi de la "Crítica literària" i el de la
crítica de "Serra d'Or". A més, el mateix any es publica un recull de Poesia completa
(1937-1975).
Posteriorment publicà Vent d’aram (1976), premi de La Crítica; El griu (1978),
un volum recopilatori; Obra poètica (1975-1979); A hores petites (1981); Domini
màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984).
La poesia per a ell és una via de coneixement i una forma de vida. Per
aquesta raó només ha escrit o traduït poesia. De Rilke adoptà l'atenció per la poesia
de l'experiència. A banda d'aquest poeta i de Riba, també li influïren Li Tai-Po i
Shakespeare.
Malgrat les diverses inflexions que poden marcar-se en l'evolució de l'obra
poètica de Vinyoli, la seua poesia es caracteritza per la unitat del conjunt. Si més no
per la semblant unitat de propòsit i l'actitud moral del poeta, que voreja el desencís.
Tota la seua poesia està escrita des d'un jo meditatiu, que parteix de dades
immediates, per tal de construir un discurs d'intenció més àmplia, amb possibilitats
d'arribar a una reflexió transcendent.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

L'evolució poètica de Joan Vinyoli s'inicia a la vora de Riba, amb unes fortes
pretensions transcendentalistes, metafísiques i simbolistes; passa per la moda
literària dels 60, el realisme, i acaba esdevenint d'una gran profunditat amb
l'elaboració d'una lúcida reflexió sobre el món.
Quant als temes, n'hi ha tota una sèrie que apareixen de manera regular i que
esdevenen els components habituals del seu món poètic: el pas del temps, el gust
per les petites coses, l'erotisme, el sentit últim de la vida, la recerca de la felicitat, el
dolor o la mort.

2.3.3. Agustí Bartra (1908-1982)

Aquest barceloní de formació autodidacta alternà des de ben jove les feines
en diverses empreses de teixits amb la col·laboració en tasques periodístiques,
especialment a la redacció de Mirador des de l'any 1936. Dos anys abans havia
guanyat el primer premi d'un concurs de contes socials organitzat per l'Ateneu
Enciclopèdic Popular amb A la ciutat de les màquines hi havia un home.
L’any 1938, el mateix dia en què s'incorpora al front, ix publicat el primer recull
poètic, Cant corporal, i un any després passa a França i inicia un periple per diversos
camps de refugiats fins que és rescatat pels Comités d'Ajut i resideix al castell de
Roissy-en-Brie amb d'altres intel·lectuals catalans.
Va rodar per diversos països abans d'instal·lar-se definitivament a Mèxic el
1941, on continuà l'elaboració de l'obra poètica, una obra en gran part testimoni de
les experiències culturals i vitals d’aquesta època, com ara Oda a Catalunya des
dels tròpics (1944) i Màrsias i Adila (1948).
Fins l'any 1954 no comença a difondre's la seua obra a Catalunya, amb la
publicació de Poemes: primera antologia. Mentrestant a Mèxic, continua produint i
publicant: Poemes d'Anna (1955), L’evangeli del vent (1956) i Quetzalcòatl (1960),
un llarg poema sobre l'Home llum de la mitologia mexicana.
L'any 1970 torna a Catalunya, on participa en diversos actes públics i entra en
contacte amb joves poetes de les noves generacions. En aquesta última etapa de la
seua vida publicarà deu llibres, d'entre els quals destaquen: Doso, que guanyà el
premi "Ciutat de Terrassa" el 1970; Els himnes, que guanyà el "Carles Riba" el 1973;
Poemes del retorn (1972); Soleia: les tres rapsòdies (1977); EI gos geomètric (1979);
Haikús d’Arinsal (1981) i el segon volum de l'Obra poètica completa (1983).
Segons Enric Bou dos han estat els factors que han condicionat el relatiu èxit i
difusió de l'obra de Bartra: l'exili i l’ampul·lositat d'una obra construïda a partir de la
recreació de mites en termes transcendentalistes. La seua és una poesia
compromesa, basada en un món d'imatges molt particular; una poesia que
tradicionalment s'ha relacionat amb la de Walt Whitman. També li han influït d'altres
escriptors, nord-americans, com Dickinson i Eliot, o els poetes romàntics alemanys
Novalis, Hölderlin i Rilke.
L'obra bartriana s'ha desenvolupat bàsicament a l’entorn de dos nuclis
temàtics:
- I'home i tota una sèrie de temes complementaris lligats estretament
a l’ésser humà: l'amistat, l’antibel·licisme, l’amor, l’esperança, el
poble, la pàtria;
- un nucli mitològic pouat en quatre tradicions diferents: la grega, la
nàhuatl (mexicana), l'americana moderna i la catalana. I també n’ha
creat de propis: la noia de la llàntia i Soleia.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

2.3.4. Rosa Leveroni (1910-1935)

Deixebla de Riba a l'Escola de Bibliotecàries, la influència poètica del mestre
s'escampa per tota l'obra de la poetessa. Des de ben aviat es comprometé en les
activitats literàries de la resistència clandestina. Col·laborà a Poesia i Ariel, i participà
en les lectures dels "Amics de la Poesia". El 1937 quedà finalista del premi "Joaquim
Folguera", amb el seu primer llibre Epigrames i cançons, i el 1956 guanyà la Flor
Natural dels Jocs Florals de Cambridge pel recull "Cinc poemes desolats".
Amb Riba coincidia en la pràctica duna poesia de pensament, una lírica molt
intel·lectualitzada, amb poques concessions a la retòrica superficial. Una poesia,
d'altra banda i independentment de Riba, caracteritzada per la desolació.
En el primer llibre, Epigrames i cançons (1938), el tema central és la desfeta
amorosa, expressada sovint amb un desig de fondre's amb la natura. Aquí la
desolació és manifestada mitjançant tòpics de la tradició simbolista.
En altres poemes del segon llibre, Presència i record (1952), i els dispersos
aplegats al volum Poesia (1981), reapareix el tema amorós, però expressat des de la
perspectiva temporal.
La poesia següent de Rosa Leveroni bascula a l'entorn de dos referents claus:
el pas del temps i l'evocació de paisatges (de Ciurana, Montpeller, París...) i molt
sovint introdueix imatges del món mariner, siga per l'ambientació o bé pel sentiment
amb que l'associa.

2.3.5. Màrius Torres (1910-1942)

Ingressat al sanatori de Puig d'Olea des de 1935 a causa de la tuberculosi,
fou en aquests set anys de vida al sanatori quan escriví la major part de la seua obra
poètica. Un obra poètica, triada pel mateix poeta abans de morir, que hagué de
veure la llum pòstumament: el 1947 el seu amic Joan Sales la va poder publicar per
primera vegada a Coyoacàn (Mèxic) dins la col·lecció "Quaderns de l'exili", amb el
títol de Poesies.
A causa de la malaltia, i de la vida que es veié obligat a dur, es produí una
actitud de rebuig a la ciència (ell era metge) i una aproximació a formes
d'espiritualisme que facilitaren un atansament cap a la poesia.
Aquesta condició d'home malalt repercutí poderosament en la seua obra, on
hi ha un enfrontament obsessiu i constant amb la mort. Hi és perceptible l’empremta
de Carles Riba, amb qui mantingué una relació epistolar, i d'alguns dels mestres del
simbolisme francés, com Verlaine i Baudelaire. També s'interessà pels poetes
romàntics.
La seua obra literària, caracteritzada pel rigor tècnic i formal dels poemes, es
constitueix a partir de la recerca individual d'un sentit per a l'existència humana; i és
precisament la pròpia pràctica de la poesia allò que legitimarà la recerca i el que en
justificarà i n'expressarà la dimensió transcendent.
Quant als temes que tractà en els cinc llibres que ell ordenà, se'n poden
distingir quatre de fonamentals: el de la música (molt car als simbolistes), el del món
natural i, sobretot, els de l'amor i la mort. Aquest darrer tema apareix sovint com a
rerefons, però a partir del poema 11 (de setembre del 1936) apareix com una realitat
cruel i com a integrant essencial del seu paisatge íntim.

2.3.6. Blai Bonet (1926-1997)

Aquest mallorquí, nascut a Santanyí, inicià l'activitat pública com a poeta amb
Quatre poemes de Setmana Santa (1950), un llibre que sorprengué pel caràcter
renovador i agosarat del llenguatge i de les imatges.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Dos anys més tard, el 1952 publicà Entre el coral i l'espiga, el mateix any que
guanyà el premi "Óssa Menor" amb Cant espiritual (1953). El 1968 s'edità Comèdia,
un llibre de temàtica civil, i el 1976 l'Evangeli segons un de tants.
La seua poesia es caracteritzà per una temàtica majoritàriament de religiositat
laica i revoltada, per la presència obsessiva de la seua personalitat, per l’interés per
l'home, per l'originalitat de les imatges, per barrejar elements de procedència diversa
i pel caràcter vindicatiu i d'agitació
El 1974 publicà Els fets, i el 1976 Has vist, Jordi Bonet, Ca n'Amat a l'ombra,
un llarg poema suggerit per la polèmica a l'entorn de la llibertat d'expressió
provocada per la mutilació d'un mural de Jordi Bonet al Canadà.
Els darrers llibres del poeta foren El cant de l'arc (1979), El poder i la verdor
(1981), Teatre del gran verd (1983), El jove (1987) i Nova York (199 1).

2.3.7. Joan Valls (1917-1989)

Aquest alcoià, que comença escrivint en castellà, iniciarà la seua obra poètica
en català l'any 1947 amb La cançó de Mariola, un llibre especialment significatiu pel
canvi de llengua que comportà.
El seu univers poètic parteix de la solitud de l'home, on el poeta basteix una
existència amb perills, dubtes, riscs i incerteses que constantment l'assetgen. Els
motius de l'àngel, de Déu, la natura, la infantesa, l'amor i la poesia sorgeixen com a
aliats de la seua solitud, possibiliten l'arrelament del jo i la creença i la fe en una
eternitat esperada, i comporten la recuperació d'un món pur, d'un passat anhelat i
viscut.
Aquesta soledat de l'home serà el tema principal de l'obra de Valls. D'una
banda el presentarà com a motiu metafísic d'arrelament del jo que qualla en illa i
significa puresa, autenticitat i creació, i, de l'altra, com a situació de desarrelament,
tristesa i abandó respecte a una causa col·lectiva.
Carbó i Simbor agrupen el conjunt de la seua producció a partir de cinc cicles:
− El primer, integrat per poemaris descriptius i emocionals, com La cançó
de Mariola (1947), L’home pot ésser àngel (1952) i Grumet a soles
(1958).
− El segon, caracteritzat per l’intimisme: Presoner de l'ombra (1955),
L’íntim miratge (1959), Paradís en blanc (1964) i Versos a Sara (1967).
− EL tercer, el més filosòfic i metafísic, ofereix una densa meditació sobre
la condició humana i la poesia, com Les roses marginals (1965), Tast
d'eternitat (1960), Hereu de solituds (1972) o Sonets de la fita obscura
(1984).
− EL quart, més acostat al realisme, amb títols com Posicions terrenals
(1969), Breviari d’un eremita urbà (1975) o Les hores vives (1978).
− El cinqué, el de poesia de certamen i circumstancial: Toia d’ofrena
(1960), Antologia de poemes premiats (1970), Temps de Saó (1979).
La rosa i el caos seran els símbols que dominaran la seua obra. La primera
com a encarnació de la bellesa, de l’harmonia presumptament divina, i el segon com
a contrapunt innecessari.

2.3.8. Joan Fuster (1922-1992)

L'obra poètica de Fuster consta de set llibres escrits al llarg de sis anys i
alguns aplecs de poemes. El 1948 es publicà Sobre Narcís, amb imatges i doctrina
pròximes al simbolisme i la poesia pura, i el 1949 aparegueren Ales o mans i Tres

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

poemes. El 1951 s'edità Va morir tan bella, i el 1953, Terra en la boca, llibre que es
vincula al vessant existencial i en el reconeixement del país i de si mateix.
Escrit per al silenci (1954), el darrer poemari, palesa una poesia amorosa
vinculada al 27 espanyol, i més específicament a Vicente Aleixandre. Des d'aquest
poemari, Fuster optarà per una poesia on dominarà la ironia i l'analogia i per una
renovació i modernització dels supòsits dominants en la poesia valenciana dels 50.
El 1987 es publicà Set llibres de versos, volum que recull la major part de la
poesia completa fusteriana. S'hi inclouen dos poemaris inèdits: Ofici de difunt (escrit
el 1950) i Poemes per fer (entre 1953 i 1954).
Carbó i Simbor classifiquen aquesta producció en tres moments:
− Un primer moment, format pels dos primers llibres, que palesa una
vinculació postsimbolista, en sintonia amb la lírica catalana d'aleshores.
− Un segon moment, amb Terra en la boca i Escrit per al silenci, que
suposa la transició. S'hi mantenen elements simbolistes i se
n'afegeixen de nous.
− Un tercer moment, vinculat al surrealisme i amb un predomini de
l'actitud irònica, el formen els seus darrers poemes.

2.3.9. Xavier Casp (1915-2004)

Desenvolupà una lírica, amorosa i religiosa, al voltant de l'home des de dues
vessants: d'una banda, la interior, amb un predomini absolut de motius com l'amor
conjugal, la dona i la família, el silenci, la fe i la religiositat, sempre tractats des d'un
angle catòlic; i de l'altra, l'exterior, en què l'home apareix immergit en un món
col·lectiu i en una xarxa de relacions socials com el treball, l’amistat, les relacions
familiars, la justícia, que molt de tant en tant apunten conflictivitat i angoixa.
Formalment aquestes vessants comporten l’oscil·lació entre una escriptura
rigorosa, conceptual, amb un lèxic acurat i una preferència per formes mètriques i
artifici; i de l'altra, més esporàdica, basada en l’ús insistent de repeticions, un lèxic
més quotidià i unes formes més lliures.
Casp ha publicat: Volar... (1943), La inquietud en la calma (1945), Jo sense tu
(1948), On vaig senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1952), Esparses
(1952), Braçat (1955), Poema dramàticament esperat (1956), Home (1957), Jo, cap
de casa (1962), D’amar-te amor (1963) i Silenci (1969). Després vingué el
secessionisme.

3. La poesia de tradició avantguardista

Un dels corrents poètics que dominaren el panorama literari occidental dels

anys 20 i 30 i que tingué un gran ressò a Catalunya abans de la guerra civil fou la
poesia d'avantguarda derivada del simbolisme. En la postguerra es continuà
conreant aquest tipus de poesia de tradició avantguardista, principalment pel desig o
la voluntat d’enllaçar amb el passat més recent i connectar amb una de les vies
poètiques que la guerra havia tallat.
Fins ais anys 60 hi ha diverses publicacions, autors i grups lligats a les arts a
través dels quals es realitza la recuperació de l'avantguardisme. D'entre les revistes
destaca Poesia, fundada i dirigida per Josep Palau i Fabre; d'entre els grups, Dau al
set, que creà una revista amb el mateix nom (1948), fundada, entre d'altres, per Joan
Brossa; i d'entre els poetes, un de ja consagrat abans de la guerra, J. V. Foix, que

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

representava per a molts un lligam directe amb l’avantguarda històrica, i dos "nous
avantguardistes", Palau i Fabre i Brossa.

3.1. Joan Brossa (1919-1998)

D'entre el grup d'escriptors catalans que es van sentir atrets per l'avantguarda
en la postguerra, Joan Brossa hi destaca per la intensitat de la seua dedicació i per
la magnitud de la seua obra. Fins l'any 1970, però, en què l'editorial Ariel publicà
Poesia rasa, l'activitat artística de Brossa havia estat poc coneguda, entre d'altres
motius, per la censura franquista, enemiga constant dels llibres del poeta. Abans
d'aquesta data, només havia publicat cinc reculls de poesies: Sonets de Caruixa
(1949), Dragolí (1950), Em va fer Joan Brossa (1952), Poemes civils (1961) i El
saltamartí (1969).
A partir de 1970 les coses canvien i publica Poesia rasa, que aplega 17 llibres
escrits entre 1943 i 1959; Poemes de seny i de cabell (1977), que n'aplega 8 més
escrits entre 1957 i 1963; Rua de llibres (1980), que recull 7 llibres escrits entre 1964
i 1970, i Ball de sang (1982), que inclou 8 llibres escrits entre 1941 i 1954. Al mateix
temps, Brossa també comença a publicar amb normalitat a les principals col·leccions
de poesia del país, com a "L'escorpí" (Càntir de càntics -1972-; Poemes visuals
-1975-; Vint-i-set sextines i un sonet -1981-) o "Els llibres del Mall" (Accions Musicals
1975-).
Si abans parlàvem de la intensitat de la seua dedicació artística era pel fet
que Joan Brossa no ha tingut cap altra professió que la pràctica de l'art
(col·laboracions amb músics, en projectes cinematogràfics, il·lustrador de cartells...),
sobretot de la literatura (ha escrit prosa i teatre o, com ell ho anomenava, poesia
escènica), i més específicament de la poesia (escrita, visual, poemes-objecte).
El seu món poètic l'ha bastit a partir de referents culturals extrets de la tradició
autòctona (Verdaguer, Guimerà, Ignasi Iglésies) i d'alguns noms mítics de la cultura
occidental, sempre en posicions rebels, com Salvat-Papasseit, Wagner, Frègoli o
Rimbaud. Tenen un lloc destacat, però, els surrealistes, que conegué a través de
Foix. També Freud, el budisme zen i el poeta i cònsol brasiler Joâo Cabral de Melo
que, amb la seua formació marxista, aconduí el poeta cap a un canvi en la seua
poesia vers al 1950.
La poesia de Joan Brossa es caracteritza pel to antiacademicista i l'ús
d'algunes tècniques, com el rebuig de la discursivitat o els mots en llibertat, que
l'acosten a les avantguardes històriques; pel tractament del llenguatge, que moltes
voltes es resol en el poema com un simple joc de prestidigitació o d'il·lusionisme on
abunden els jocs de paraules, les associacions fòniques, les frases fetes o la
juxtaposició de frases i estrofes aparentment inconnexes que el lector ha de resoldre
(la col·laboració del lector per a la comprensió total del poema és una clau de la
seua poesia); i per l’experimentació formal (ha reescrit alguns models clàssics, com
el sonet, l'oda o la sextina, i ha efectuat tota mena d'experimentacions i
combinacions de models de vers, fins i tot n'ha creat de nous, com la poesia visual o
els poemes-objecte).
Glòria Bordons ha distingit quatre etapes en la producció brossiana:
− L'etapa surrealista (1941-1949), en què Brossa escriu sobretot sonets
hermètics de tècnica surrealista i inicia una sèrie d'incursions en el món
popular per tal d'indagar el subconscient col·lectiu, amb llibres com els
Romancets del dragolí (1948).
− L'etapa de l’antipoesia (1950-1954), on el poeta trenca amb el
concepte tradicional de gènere i inicia diverses provatures formals
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

(l'oda sàfica) i realitza una poesia basada en la quotidianitat, amb la

finalitat de conscienciar els lectors a partir de la descripció de
situacions d'injustícia, com per exemple els poemes d'Em va fer Joan
Brossa.
− L'etapa que es caracteritza per la temàtica patriòtica i social (1955-
1959) i per la represa del conreu del sonet.
− L'etapa en què Brossa es dedica de manera més o menys regular a la
poesia visual (1960-1970).
Quant als nuclis temàtics més freqüents en tota la producció poètica de
Brossa tindríem: el compromís amb la societat, l’interés per l’home i la vida, la
desmitificació de les creences, la visió de la natura, l’amor i la reflexió sobre el
mateix fet poètic.

3.2. Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Palau i Fabre és un poeta atípic en el conjunt de la poesia catalana posterior a
la guerra. Especialment per la seua concepció de l’acte poètic com una actitud
radical que l’individualitza i el relaciona molt directament amb les posicions
avantguardistes més ortodoxes, sobretot les derivades del surrealisme francés
(Artaud i Rimbaud). Per a ell la poesia és una eina de recerca, d'experimentació, i la
desintegració del jo i el mimetisme, motor de la creació artística.
De fet, alguns dels seus textos són el producte de la reelaboració de poemes
d'altres autors (Riba, Baudelaire, Rimbaud), com és el cas dels poemes d’”El lector
invisible” o “Els grans poemes de l'emperador Iang-Po-Tzu”, reelaboració del model
de tanka difós per Riba. A Imitació de Rosselló-Pòrcel escrigué 19 poemes utilitzant
títols que eren projectes de poema del poeta mallorquí, i els distribuí copiant les
mateixes parts d’Imitació al foc.
A banda d'aquesta intertextualitat i d'aquesta actitud experimentalista, la
poesia de Palau i Fabre es caracteritza també per una voluntat de provocació. Per
aquesta raó, incorpora temes i motius insòlits en la poesia d’aleshores (com ara el
component eròtic, provocatiu i vital dels primers poemes de L’aprenent de poeta) o
bandeja partits presos reconeguts entre els poetes coetanis.
Quant a l’obra poètica, Palau i Fabre recollí a Poemes de l'alquimista (1952)
gairebé tots els seus textos poètics. Aquest volum aplegava bona part dels llibres
que havia anat publicant des de l’any 1942 de manera clandestina: Balades
amargues, publicat a Melilla l'any 1942 per Andreu C. Bossoms; L aprenent de poeta
(1943); Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946), i n'afegia dos de nous:
Atzucac i Laberint. La primera edició de 1952 havia patit algunes mutilacions
provocades per La censura franquista, però el 1972 es reeditaren complets a La
col·lecció dels "Llibres de l’Óssa Menor".
A banda de poesia, Palau i Fabre també escrigué teatre, prosa, inicià la
traducció de l'obra poètica de Rimbaud (Una temporada a l'infern. Il·luminacions –
1966-) i publicà algunes de les millors biografies de Picasso, un altre dels seus
artistes preferits (Vides de Picasso -1962-, Picasso a Catalunya -1967-, o Picasso
vivent -1982-).

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

4. La literatura de l’exili

4.1. Derrota i fugida

El 1939, any en què finalitza la guerra civil espanyola, la cultura catalana
deixa d'existir oficialment. Les tropes franquistes han vençut i el nou règim es
disposa a espanyolitzar totes les formes de vida i d'expressió cultural que no siguen
la defensada pel “Movimiento Nacional”. La implantació d'una dura i ferma censura
ideològica i lingüística, la supressió dels centres i institucions culturals i literaris
catalans i la proscripció de la llengua a l’ús privat i familiar són algunes de les
conseqüències d'aquesta nova política totalitària.
La por a la repressió, la difícil situació professional i una voluntat de denúncia i
de rebuig del nou règim franquista obligaren molts intel·lectuals catalans a triar l'exili
com a única eixida possible. És així com un gran nombre de catalans hagueren de
fugir, durant els primers mesos de 1939, cap a una França on, alguns d'ells,
trobarien els camps de concentració i, tots, la urgent necessitat de sobreviure.

4.2. Els destins

El primer país on es refugiaren els catalans va ser, per proximitat geogràfica,
França; des d'on molt aviat van ser distribuïts i enviats a d'altres destins d'acord amb
la seua situació legal. Segons Glòria Casals hi hauria dos grups:
− Els que disposaven de passaport, que es quedaren al Midi francés o a
París (com ara Carles Riba o Mercè Rodoreda, que s'instal·laren
temporalment en residències reservades exclusivament per a ells) fins
que les forces alemanyes hi començaren a avançar. Després, o bé es
retiraren cap al sud del país o bé s'embarcaren cap a Amèrica.
− Els que no disposaven de documentació o eren soldats, que foren
instal·lats en camps de concentració. Qui podia aconseguir un aval era
alliberat (Agustí Bartra) i intentava, a l'espera dels tràmits necessaris,
marxar cap a Amèrica.
Com a conseqüència de la derrota francesa el 1940, molts dels republicans
que s'hi havien quedat foren deportats als camps de concentració nazi; d'altres van
ser extraditats a Espanya i, en alguns casos, posteriorment afusellats (Lluís
Companys o Joan Peiró); i un grup molt reduït marxà cap als països socialistes
(Teresa Pàmies a Txecoslovàquia, Rafael Vidiella a la Unió Soviètica) o a la Gran
Bretanya (la família Pi i Sunyer o Josep Trueta).
D'entre els destins americans, els exiliats es concentraren majoritàriament a
Mèxic, l'Argentina i Xile i, en menor nombre, a l'Uruguai, Veneçuela o la República
Dominicana (on la gran majoria hi seria de pas), com ara Riera i Llorca.
Quant al nombre d'expatriats, cal dir que no hi ha estadístiques concretes,
però segons Manent la xifra oscil·laria entre els 100.000 i els 350.000 si comptem
catalans, balears i valencians.

4.3. Cronologia
Des de 1939 i fins a finals dels anys 40 les manifestacions culturals i literàries
de més relleu i incidència es produïren a l’exili. Mentre que a l’interior només hi
cabien les publicacions clandestines i la literatura d'expressió espanyola, a Sud-
Amèrica (on eren gran part dels exiliats) existia, d'una banda, una infraestructura
literària ja establerta a més d'una llengua coneguda i, de l'altra, una situació cultural
inferior a l’europea, que permetia als intel·lectuals catalans poder treballar en
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

l'ensenyament, la premsa o els mitjans de comunicació del país. Cobertes així les
necessitats bàsiques i lluny encara d'haver assolit una economia particular estable,
però amb el convenciment de ser els dipositaris d'una llengua i d'una cultura
negades al seu lloc d'origen, els exiliats catalans pogueren desplegar, d'aquesta
manera, tota una sèrie d'iniciatives (com la creació d'editorials, de revistes o el
manteniment dels Jocs Florals) destinades a donar continuïtat a la llengua i a la
literatura catalanes des de fora. A més a més, com diu Manent, l'avinença entre els
residents de molts anys i els emigrants polítics revitalitzà bona part dels centres
catalans i de les revistes ja establertes a la diàspora, on els segons pogueren
publicar.
Un cas diferent fou el de l’exili europeu (sobretot britànic), on el nivell cultural,
més elevat que el de l'Amèrica Llatina, i la llengua distinta plantejaren als expatriats
greus dificultats professionals.
Des de finals dels anys 40-principis dels 50, com diu Gallén, el paper que
l'exili havia assumit com a garant de la continuïtat literària començà a anar de baixa,
paral·lelament a la pràctica liquidació de la literatura clandestina i als esforços per
apuntalar una literatura de circulació pública a l’interior. La victòria aliada el 1945
comporta un canvi polític a l'Estat espanyol, una major obertura i, per tant, més
possibilitats de publicació. En els anys 50 Espanya entra a la UNESCO i desapareix
el bloqueig internacional; el 1952 se celebra a Segòvia el Primer Congrés de Poesia,
primer acte públic on es reconeix l'existència de la literatura catalana, i el 1954 es
publica Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, un puntal en el procés
d'autocrítica i de reflexió sobre el país, entre d'altres fets significatius.
A l'exili, mentrestant (anys 50), es deixa de fer reunions, conferències,
publicacions periòdiques, celebracions... que havien estat punt de contacte amb
Catalunya. Els exiliats s'adonen que la dictadura va per llarg i, progressivament, es
converteixen en emigrants que es van adaptant als països que els han acollit: alguns
moren (com Avel·lí Artís, un dels intel·lectuals amb més capacitat de convocatòria de
l'exili americà), altres envelleixen o es cansen i uns quants retornen a Catalunya
(entre 1948 i 1955, Xavier Benguerel, Joan Oliver -de Sud-Amèrica- o Rafael Tasis
-de França-, i en la segona meitat dels 60, Joan Coromines, Avel·lí Artís-Gener, Pere
Calders o Vicenç Riera Llorca). La tímida obertura espanyola així ho demanava. A
més a més, són molt pocs els catalans exiliats que tenen un interés regular a adquirir
els llibres que es publiquen i hi ha problemes de finançament.
Tot plegat fa que, si bé durant uns 8-10 anys (1939-1949) els exiliats foren
pràcticament els únics dipositaris de la literatura catalana impresa fora de la
península, la publicació de llibres de literatura en aquesta època (anys 50-60) siga,
com diu Manent, “absurda”.

4.4. L'activitat cultural a l’exili

L'activitat cultural que dugueren a terme els exiliats catalans fou molt diversa i
variada. Se celebraren conferències, commemoracions, concerts, recitals de poesia i
de cançons, emissions radiades en català (l'anomenada Hora Catalana); es crearen
o s'impulsaren noves i velles institucions, editorials i revistes, i es mantingueren els
Jocs Florals de la Llengua Catalana que, des del 1937, amb el nom de Jocs Florals
de Barcelona, havien estat prohibits a Catalunya. Si, d'una banda, foren un estímul
literari i una plataforma de denúncia de l'opressió que patien els Països Catalans des
de fora, de l'altra, suposaren una compensació econòmica que permetia als exiliats
tenir una vida més digna. Per això hi participà molta gent que no ho hauria fet a
Catalunya en una situació normal (com ara Josep Rovira i Armengol).
---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Aquests "nous" Jocs Florals van nàixer a Buenos Aires el 1941. Els primers
anys, a causa de la II Guerra Mundial, se celebraren a Amèrica (Mèxic -1942-,
L'Havana -1944-, Bogotà -1945-...), i des del 1946 s'alternaren entre Amèrica i
Europa (París -1959-, L'Alguer -1961-, Brussel·les -1971-, Buenos Aires -1960-,
Caracas -1975-...).
Entre les institucions destaquen: la Fundació Ramon Llull de París, creada el
1939 amb la finalitat d'assegurar edicions catalanes de qualitat a l'exili; l'Orfeó
Català, fundat a Mèxic el 1905, al qual els exiliats li donaran entitat i el convertiran en
un autèntic centre per als catalans; l'Institut Català de Cultura, creat a Mèxic el 1955;
el Centre Català de Santiago de Xile, fundat el 1906, que obrí les portes als qui
venien a establir-se al país, o el Patronat de Cultura Catalana, fundat el 1946 a
Colòmbia.
Entre les editorials: l'Agrupació d'Ajut a la Cultura Catalana (fou la pionera;
volia continuar l'obra dels escriptors catalans. Només publicà sis títols, entre els
quals destaca la primera edició catalana de Nabí, de Josep Carner); el 1942
Bartomeu Costa-Amic crea la segona editorial de l'exili a Mèxic, Biblioteca Catalana,
també anomenada B. Costa-Amic, que publicà més de 40 títols; Edicions Proa
fundada a Perpinyà el 1951, arribà a publicar 20 títols, i Edicions Catalanes de
Mèxic. També destaquen les col·leccions "Col·lecció Catalònia", creada per Avel·lí
Artís el 1944, i "EL Pi de les Tres Branques" a Santiago de Xile, el 1947 (només
pogué editar set llibres i un opuscle, entre ells les Elegies de Bierville, de Carles
Riba). Moltes d'aquestes editorials fallaren o no pogueren publicar més per manca
de diners o pel poc públic.
Quant a les revistes més importants, hi ha tres que havien estat creades
abans de la vinguda dels exiliats: Germanor a Santiago de Xile, el 1912 (en un
primer moment -1940- la dirigí Joan Oliver. Suspesa per uns mesos, fou represa el
1945, dirigida aleshores per Domènec Guansé. Intentà establir un enllaç entre els
escriptors de l'exili i els de l'interior. Hi col·laboren, entre d'altres, Cèsar-August
Jordana, Francesc Trabal o Rafael Tasis); Ressorgiment (1916-1972), a Buenos
Aires (es caracteritzà per la combativitat i el nacionalisme. La dirigí durant 56 anys
Hipòlit Nadal i Mallol), i Catalunya, fundada el 1930 a Buenos Aires (fou la primera
tribuna de publicació dels refugiats a França i molt més literària i exigent que
Ressorgiment).
D'entre les noves revistes, en destaquen quatre: Quaderns de l’exili (1943-
1947), fundada a Mèxic; publicà 26 números que eren enviats gratuïtament a
qualsevol català, valencià o balear que ho demanés. Reivindicà figures del passat,
com Verdaguer o Costa i Llobera, i seguí a fons l’evolució dels nuclis clandestins
dels Països Catalans; La Nostra Revista (1946-1954), creada a Mèxic per Avel·lí
Artís, publicà poemes, crítica de llibres i informació diversa. Hi col·laboraren Tísner,
Tasis, Calders o Fuster; Pont Blau (1952-1963), fundada a Mèxic per Riera i Llorca,
era una revista essencialment literària, publicà contes, poemes, assaigs literaris i
algun estudi lingüístic, i es proposà servir de pont entre l’interior i l’exili, i Xaloc,
continuadora de l’anterior, aparegué a Mèxic el 1964 i serví per fer conéixer els
llibres catalans als emigrants interessats.

4.5. La producció literària

Abans de definir els trets més característics de la literatura de l'exili i de fer
referència als autors i a les obres més significatius, és necessari parlar d'allò que
s'entén per literatura de l'exili. La definició més clara ens l'ofereix Glòria Casals: per
literatura de l'exili cal entendre "la producció literària escrita i/o editada [a partir del
---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

1939] en llengua catalana fora de la península per escriptors que en marxaren per
raons polítiques, i que té com a temàtica el mateix fet de l'exili" (Casals: 1985, 23).
Ella indica el 1954 com a data clau d'acabament, però com hem vist abans, fins als
anys 60 les publicacions a l'exili encara tenen una certa continuïtat i, segons Manent,
és a partir d’aquesta data quan aniran abaixant.

4.5.1. Trets definitoris

La literatura que hem definit en el paràgraf anterior (sobretot pel que fa a la
novel·la i la poesia) es va caracteritzar pels següents trets, que més avall
comprovarem en comentar els autors i les obres més significatives:
− Té un valor testimonial més que no literari o lúdic. Moltes obres tracten,
literaturitzades, experiències viscudes recentment pels propis autors (la
guerra, la dura vida a l'exili o els camps de concentració); unes
experiències que prenen, en aquestes obres, una projecció mítica o un
sentit moral.
− Incorpora dos elements no habituals en la literatura catalana fins
aleshores: el tema de l’enyorança de la terra i de la vida que s'han
hagut de deixar (es recorda el passat, s'enyora el país i s'anhela el
retorn en moltes obres. En algunes novel·les hi ha una reconstrucció
d'un passat llunyà, remot, a través de les nissagues familiars) i unes
notes exòtiques (sobretot en la novel·la), fruit del contacte amb el nou
país d'acollida.
− Hi apareix, molt sovint, un sentiment de frustració i de fatalitat (el destí
ambigu l’home, la recerca existencial, el tema de la mort i del dolor).
− L'experiència individual es converteix en experiència col·lectiva en
aquestes obres.
− Denuncia la guerra i les seues conseqüències i insinua una petita
esperança.
− És desigual quant a la qualitat, ja que molts dels autors d'aquestes
obres escriuen per patriotisme, per donar una continuïtat a la literatura
catalana pública més que no perquè siguen escriptors professionals o
tinguen talent literari.
− El lloc i l'any d'escriptura no sempre coincideix amb el de publicació i
aparició.

4.5.2. Autors i obres

Poesia

Màrius Torres. La descoberta i la consagració d'aquest poeta nascut a Lleida

el 1910 tingué lloc a l'exili, on Joan Sales publica pòstumament les seues Poesies.
L'incloguem també en aquest apartat precisament per aquest fet, perquè l’obra es
publicà a l'exili, encara que el poeta l'escrigué a Catalunya, on visqué i morí. Per a
més informació, cal remetre’s al punt 2.3.5.)
Agustí Bartra. També serà aquest un altre poeta que es consolidarà a l'exili.
De fet, fou el qui més llibres hi publicà. Destaquen L’arbre de foc (Mèxic, 1946), on
recrea la guerra i els camps de concentració, entre realista i simbòlic; Màrsias i Adila
(Mèxic, Biblioteca Catalana, 1948), que té com a teló de fons la guerra; i el primer
llibre publicat a l'exili, Oda a Catalunya des dels tròpics (Mèxic, 1942), on hi
sentencia que la pàtria és arreu. (Per a més informació, cal remetre’s al punt 2.3.3.)
---------------------------------------------------------------- 22 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Joan Oliver. A l’exili publicà Saló de tardor (Santiago de Xile, “El Pi de les
Tres Branques”, 1949), una obra complexa i elegíaca, d'aparença solemne, on
s'endevina la tragèdia íntima de qui ha hagut d'emigrar forçosament. Els temes són
d'allò més seriosos i conviden a la reflexió: el dolor, l'exili i l'enyor, la mort. Aquest to
greu substitueix completament el to humorístic dels reculls anteriors a l'exili.
Carles Riba. Segons Manent, arriba a l'exili a una darrera plenitud poètica
amb les Elegies de Bierville, publicades a Buenos Aires el 1943, però escrites
majoritàriament a Bierville (França). En aquest recull d'elegies Riba sap congeniar
tots els aspectes de la seua persona: des de la dimensió humana a la religiosa, la
política, la literària i la cultural. El rerefons argumental és Grècia per invocar, com
Ulisses, el seu retorn a la pàtria estimada (Ítaca/Catalunya). Per a més informació,
cal remetre’s al punt 2.1.)
Josep Carner. També Josep Carner, segons Manent, aconsegueix la seua
millor obra de maduresa a l'exili: Nabí (Buenos Aires, Edicions de la Revista
Catalunya, 1941). Començada a Hendaia i Beirut, l’enllestí a París. Dividit en 10
cants, el Nabí (en hebreu intèrpret o torsimany) fa seua la història del profeta Jonàs,
castigat per Jahvé a naufragar i ser empés a l'interior d'una balena, per fer una
reflexió sobre la transcendència humana i els seus interrogants. També tracta el
tema del desarrelament.

Novel·la

Manuel Valldeperes. Aquest periodista i escriptor, nascut a Barcelona el

1902, visqué durant l'exili a la República Dominicana (i morí el 1970), on es guanyà
la vida en la premsa (dirigí La Nación i fou redactor d’El Caribe). Escrigué en català
Ombres entre tenebres (Buenos Aires, Edicions de la Revista de Catalunya, 1941);
una novel·la testimonial, contada en primera persona, on se'ns conta com tres
companys, després de la tràgica retirada del front cap a la frontera, l'únic que troben
són els camps de concentració francesos. L'estil és, segons Manent, sovint pedestre
i els diàlegs massa sentimentalistes.
Agustí Bartra. La primera novel·la que escriu és Xabola (Mèxic, 1943), on
tracta el tema dels camps de concentració i com hi sobreviuen els refugiats. Segons
Manent, el realisme és temperat o de vegades esbandit pel lirisme, i a penes hi ha
ficció. En la segona edició, eixí amb el títol canviat, Crist de 200.000 braços
(Barcelona, Editorial Martínez Roca, 1968).
Vicenç Riera i Llorca. Aquest novel·lista presenta els problemes d'adaptació
dels exiliats als nous països d'acollida (en aquest cas, la República Dominicana) a
Tots tres surten per l’Ozama (Mèxic, Col·lecció Catalònia, 1946). Destaca la
utilització de les noves tècniques de la novella americana d'entreguerres
(objectivisme, focalització externa...). Amb aquesta obra s'assenyala com un dels
novel·listes precursors del realisme històric.
Xavier Benguerel. La primera novella d'aquest barceloní, nascut el 1905, fou
L'home dins el mirall (Perpinyà, Edicions Proa, 1951), on presenta i examina la
psicologia d'un personatge tarat per una timidesa no superada i per un destí poc
amable. .
Rafael Tasis. La novella més ambiciosa i extensa d'aquest autor apareix a
l'exili sota el títol de Tres (Mèxic, Biblioteca Catalana, 1962), on se'ns fa una mena
de crònica novel·lada de la Catalunya del 1917 al 1936 a través de les vivències de
tres joves burgesos.
---------------------------------------------------------------- 23 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Joan Puig i Ferreter. Escrigué a l’exili el cicle novel·lístic de més extensió fet
mai dins de la nostra literatura: dotze volums d'El pelegrí apassionat. És, segons
Manent, un fabulós retaule d'una vida (la de Janet) atzarosa i turmentada, com la de
l'autor, dins el context històric de 40 anys de Catalunya, amb un final patètic i heroic,
típic del Modernisme. A l'obra es barregen realitat i ficció i, en el seu moment, causà
una gran polèmica, precisament per fer referència a fets reals de desfalc de diners i
afers sentimentals. El primer volum eixí el 1952 (Edicions Proa, París) i el darrer el
1963, quan Puig i Ferreter ja havia mort.

Contes

Fou un dels gèneres més conreats per la facilitat de publicació a revistes i

butlletins. Hi ha molts reculls de contes apareguts a l'exili, però no n'hi ha cap que,
pròpiament, tinga l'exili com a tema. Els elements predominants són l'evocació lírica,
l'al·legoria i la fantasia.
Podem destacar: Tres a la reraguarda (Buenos Aires, Edicions de la Revista
de Catalunya, 1940), La pastilla de sabó o Txussep de Cèsar-August Jordana,
L'estel sobre el mur (Mèxic, Biblioteca Catalana, 1942) d'Agustí Bartra, Giovanna i
altres contes (Mèxic, Col·lecció Lletres, 1946) de Riera i Llorca, Via de l’Est (Mèxic,
Col·lecció Lletres, 1946) d'Anna Murià, o La màscara (Santiago de Xile, EL Pi de les
Tres Branques, 1947) de Xavier Benguerel.

També s'escrigueren autobiografies, memòries, dietaris, llibres de viatges,

assaigs i altres documents d'investigació. D'entre els assaigs i les memòries
destaquen: Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940) d'Antoni Rovira i
Virgili i Ruta d'Amèrica (1944) de Domènec Guansé.

---------------------------------------------------------------- 24 ----------------------------------------------------------------