Ren Descartes (1596-1650)

Ren Descartes (Renatus Cartesius en llat; daqu ladjectiu cartesi), considerat el fundador de la filosofia moderna i capdavanter del racionalisme, va nixer a la ciutat de La Haye, avui anomenada Descartes, a la regi francesa de Turena. Pertanyent a la petita noblesa, va ser educat en el prestigis collegi dels jesutes de La Flche, on va ser instrut en el pensament escolstic. Desprs, decidit a conixer mn, sallist voluntriament com a soldat en diversos exrcits; quan finalitz laventura militar, viatj per diversos pasos europeus, alternant els viatges amb llargues estades a Pars. Lany 1629 va establir la seva residncia a Holanda, on va viure en diversos indrets i on es va poder dedicar plenament a la seva tasca de pensar i descriure les seves reflexions, en unes condicions de relativa tranquillitat i seguretat. Malgrat lallament, va mantenir una mplia correspondncia amb algunes de les figures ms rellevants del pensament europeu del moment. Lany 1649 li va arribar una invitaci de la reina Cristina de Sucia, vida de rebre llions de filosofia a la cort dEstocolm. Descartes accept loferta, per va morir al cap de pocs mesos, suposadament de pulmonia. Lany 1637 va aparixer en francs, a la ciutat holandesa de Leiden i sense el nom de lautor, el Discurs del mtode, la seva primera i ms famosa publicaci. Aquesta obra es considera que inaugura el pensament modern, ja que pren la conscincia o la ment com el lloc per on ha de comenar tota recerca filosfica. El Discurs del mtode s una autobiografia intellectual adreada al gran pblic, per, en la seva part quarta, demostra breument que lnima s independent del cos i prova a priori, com si es tracts dun teorema, lexistncia de Du. Conscient de les insuficincies de la metafsica del Discurs es dedica a preparar la que va ser, sens dubte, la seva obra mestra de metafsica o filosofia primera. Lany 1641, desprs de sotmetre-les a lexamen de diferents savis que li envien les seves crtiques, publica les seves Meditacions metafsiques sobre la filosofia primera en les quals es demostra lexistncia de Du i la distinci real entre lnima i el cos de lhome, amb les objeccions que li han fet els doctes i les respostes del mateix Descartes. Malgrat que lobra es publica primer en llat per buscar la protecci dels telegs abans de posar-la a labast dun pblic ms ampli, no es tracta dun llibre noms per a savis, i lany 1647 es tradueix i es publica en francs.

Ren Descartes
En el prefaci a les seves Meditacions, Descartes escriu un Resum de les sis meditacions segents on dna fonamentalment una justificaci de lordre dels seus pensaments: En la primera meditaci proposo les raons per les quals podem dubtar en general de totes les coses, i en particular de les coses materials, almenys mentre no tinguem altres fonaments de les cincies que els que hem tingut fins ara. I, encara que la utilitat dun dubte tan general no sigui al principi evident, s, tanmateix, molt gran, ja que ens allibera de tota mena de prejudicis, i ens prepara un cam molt fcil per acostumar el nostre esperit a separar-se dels sentits, i, en definitiva, perqu fa que ja no puguem mai tenir cap dubte de les coses que ms endavant descobrssim com a vertaderes.

MEDITACIONS METAFSIQUES (1641) 4

Primera meditaci De les coses que es poden posar en dubte
[ 1] Determinaci de desfer-se de les seves opinions i cercar fonaments slids per a les cincies
5

10

15

Ja fa algun temps que mhe adonat que, des de ben jove, he adms moltes opinions falses com a vertaderes, i que all que desprs he construt sobre principis tan poc slids havia de ser molt dubts i incert; i des daleshores he considerat que em calia proposar-me seriosament, un cop a la vida, desferme de totes les opinions en les quals havia cregut anteriorment, i tornar a comenar des dels fonaments, si volia establir alguna cosa slida i permanent en les cincies. Considerant, per, aquesta empresa molt difcil, he esperat haver arribat a una edat prou madura, de manera que ja no en pogus esperar daltra, darrera daquesta, ms adient per dur a terme el meu propsit; aix mha fet esperar tant que, a partir dara, em sentiria culpable si passs deliberant el temps que em queda per actuar. [ 2] El dubte com a punt de partena. Un dubte illimitat

20

25

30

Avui, doncs, en estreta relaci amb aquest projecte, he alliberat el meu esperit de tota mena de preocupacions, de manera que, sortosament, sense sentir-me turmentat per cap passi, i havent trobat un descans segur en una tranquilla solitud, em dedicar seriosament i amb llibertat a destruir en general totes les meves antigues opinions. Ara b, per a aquest propsit, no ser necessari mostrar que aquelles opinions sn totes falses, la qual cosa segurament no aconseguiria. Tanmateix, ats que la ra em conven des daquest moment, perqu no doni ms crdit a les coses que no sn totalment certes i indubtables, que a aquelles que em semblen manifestament

El dubte cartesi s un mtode i, a diferncia del dubte escptic, t com a finalitat fonamentar un coneixement indubtable i enderrocar les falses opinions. Lescepticisme renaixentista, representat per pensadors com ara Michel de Montaigne (1533-1592), Pierre Charron (1541-1603) o Francisco Snchez (1551-1623), defensa la posici que filosofar s dubtar i avana algunes de les preguntes que desprs respondr Descartes.

La tranquilla solitud i seguretat la va trobar a Holanda, on, com escriu al seu amic Jean-Louis Guez de Balzac (1597-1654), tothom no socupa ms que del comer, excepte jo.

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

El dubte cartesi s una decisi lliure i deliberada de destruir les opinions antigues. Per a aquesta rdua empresa, Descartes utilitza tota mena darguments.

35

falses, en tindr prou per refusar-les totes, si puc trobar en cadascuna el ms mnim motiu de dubte. I per aix no ser necessari que les examini totes i cadascuna en particular, ja que seria una feina infinita; per, com que la runa dels fonaments comporta necessriament la de tot ledifici, em dedicar a criticar en primer lloc els principis sobre els quals es basaven totes les meves antigues opinions. [ 3] Els sentits no sn de fiar

Descartes destruir mitjanant el dubte el testimoni de tots els sentits. Es tracta de dubtar no tan sols dall que s raonablement dubts, sin de dubtar tamb dall que sembla evident als meus ulls i al meu tacte. El dubte a les Meditacions metafsiques, a diferncia del dubte del Discurs del mtode, s un dubte que no tracta noms dels coneixements humans, sin tamb de la voluntat i de la possibilitat de conixer; s un dubte illimitat, hiperblic o exagerat.

40

Tot el que he rebut fins ara com a ms cert i ms segur, ho he aprs dels sentits o pels sentits; ara b, he experimentat, de vegades, que els sentits menganyaven, i s prudent no fiar-se mai completament dels qui han enganyat una vegada. [ 4] Dubtar de lexistncia dobjectes sensibles. Rebuig de largument de la bogeria

45

50

55

Per, potser, tot i que els sentits ens enganyen alguna vegada, pel que fa a coses molt poc sensibles i molt remotes, sen troben, tanmateix, moltes altres de les quals no es pot dubtar raonablement, per b que les coneguem pel seu mitj, com, per exemple, que sc aqu, assegut a la vora del foc, amb una bata i amb aquest paper a les mans, i coses per lestil. I com podria negar que aquestes mans i aquest cos siguin meus? Si no s que potser em comparo a certs insensats, el cervell dels quals s tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren constantment que sn reis, quan sn molt pobres, que porten vestits dor i porpra, quan estan completament nus, o que simaginen que sn atuells o que tenen el cos de vidre? I ara! Aquests sn bojos, i jo no seria pas menys extravagant si em regs pel seu exemple. [ 5] Dubtar de lexistncia dobjectes sensibles. Argument dels somnis: com es poden distingir els somnis de la viglia De tota manera, he de considerar aqu que sc home i, consegentment, que tinc el costum de dormir i de representar-me en somnis les mateixes coses o, de vegades, coses menys versemblants que aquests insensats quan estan desperts. Quantes vegades no haur somiat durant la nit que era en aquest lloc, vestit, a la vora del foc, encara que fos completament nu dins del llit? En aquest moment estic convenut que no estic adormit quan miro aquest paper, que aquest cap que moc no est gens ensopit, que sento aquesta m i que lallargo inten-

60

65

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

70

75

cionadament i expressament: el que sesdev en el somni no sembla en absolut tan clar ni tan distint com tot aix. Per, pensant-ho b, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per illusions daquesta mena. Aturant-me en aquest pensament, veig tan clarament que no hi ha cap indici cert pel qual es pugui distingir amb claredat la vetlla del somni, que nestic astorat; i el meu estupor s tan gran que gaireb s capa de persuadir-me del fet que dormo. [ 6] Els somnis sn cpies de coses reals

Descartes, que posa en dubte la possibilitat de conixer de la ra, no posa en dubte la mateixa ra. Rebutja la hiptesi de la bogeria ja que el seu dubte s conforme a la ra i a les seves exigncies.

80

85

90

95

Aix doncs, suposem ara que estem adormits, i que totes aquestes particularitats, s a dir, que obrim els ulls, que movem el cap, que allarguem les mans, i coses semblants, no sn ms que falses illusions; i pensem que tal vegada, ni les nostres mans ni tot el nostre cos sn tal com els veiem. Tot i aix, cal, si ms no, reconixer que les coses que ens sn representades en els somnis sn com quadres i pintures que noms poden ser formades a imatge dalguna cosa real i veritable, i que aix, almenys, aquestes coses generals, tals com ulls, cap, mans i un cos sencer, no sn coses imaginries, sin reals i existents. En realitat, els pintors, fins i tot quan sesforcen a representar amb el major artifici sirenes i stirs per mitj de figures estranyes i desmesurades, no poden conferir-los formes i naturaleses del tot noves, i el que fan s, nicament, una certa barreja i composici de parts de diversos animals; o b, podria ser que la seva imaginaci fos prou extravagant per inventar alguna cosa tan nova que mai no shagus vist res de semblant, i que aix la seva obra represents una cosa purament fingida i absolutament falsa. Certament, si ms no, els colors que la componen deuen ser vertaders. [ 7] La imaginaci inventa entitats inexistents compostes a partir delements simples que s que existeixen I per la mateixa ra, tot i que aquestes coses generals, tals com cos, ulls, cap, mans, i daltres de semblants, puguin ser imaginries, cal necessriament reconixer, de totes maneres, que nhi ha daltres encara ms simples i ms universals que sn certes i existeixen, de la barreja de les quals, ni ms ni menys que de la dalguns colors veritables, es formen totes aquestes imatges de les coses que resideixen en el nostre pensament, siguin vertaderes i reals o fingides i fantstiques. Daquest gnere de coses s la naturalesa corpria en general i la seva extensi, com tamb la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud, el seu nombre, i tamb el lloc

A diferncia dels errors en la percepci que es poden corregir amb noves observacions, en el cas dels somnis no s tan fcil. Mentre somniem, la certesa de la realitat de les nostres percepcions s absoluta i noms en despertar ens adonem de lerror. Descartes ofereix una soluci a aquest problema a la sisena meditaci. El sentiment de set de lhidrpic (malaltia que provoca beure en excs i estar sempre assedegat) s molt real, per no s una correcta informaci sobre lestat del seu cos i cal contrastar-lo amb altres dades. De la mateixa manera hem de veure si podem verificar coherentment les imatges dels nostres somnis entre si i amb les habituals de la nostra vida. Pedro Caldern de la Barca (1600-1681) havia estrenat, lany 1634, La vida es sueo. Aquesta obra planteja el tema dels somnis i la realitat del mn exterior. Lobra de Caldern, que va tenir immediatament un gran xit, qestiona, com Descartes, la realitat del mn exterior i es pot considerar una obra de filosofia-ficci.

100

105

110

Resulta fcil dubtar de coses compostes, sia per la imaginaci dun artista o per la construcci dun savi. Per un argument contra el dubte s veure si els elements simples

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

donats a la meva representaci se mimposen necessriament.

on sn, el temps que mesura la seva durada i daltres de semblants. [ 8] Es pot dubtar de les cincies empriques, per les matemtiques no tracten dobjectes sensibles s per aix, potser, que no fra una mala conclusi dir que la fsica, lastronomia, la medicina i totes les altres cincies que depenen de la consideraci de coses compostes, sn fora dubtoses i incertes, per que laritmtica, la geometria i les altres cincies daquesta naturalesa que no tracten sin de coses molt simples i generals, sense ocupar-se gaire de si aquestes coses existeixen o no en la naturalesa, contenen alguna cosa certa i indubtable, ja que, tant si dormo com si estic despert, 2 i 3 plegats faran sempre 5, i el quadrat no tindr mai ms de quatre costats; i no em sembla possible que veritats tan clares i manifestes puguin ser sospitoses de cap falsedat o incertesa. [ 9] Dubtar de les matemtiques: largument del Du enganyador
130

Mentre dubto dels meus sentits i de totes les cincies que depenen de la consideraci de coses compostes, les coses simples captades intutivament pel meu enteniment semblen provisionalment resistir-se al dubte. Largument del somni s aqu inoperant. Per poder dubtar de les essncies matemtiques ms simples, clares i distintes, caldr trobar altres raons.

115

120

125

Es pot dubtar ms fcilment de les cincies empriques que no pas de les matemtiques, ja que aquestes darreres cincies no tracten dobjectes sensibles.

Largument que suposa que Du s enganyador qestiona la veritat de les idees clares i distintes que resulten ser tamb dubtoses. Claredat i distinci no poden ser un criteri de veritat. Cal remarcar que el tema del Du enganyador s un vell tema de la filosofia medieval. Els seguidors de Guillem dOckham (1285-1347) ja van observar la possibilitat que Du omnipotent fos capa denganyar.

135

140

145

Tanmateix, ja fa temps que tinc en el meu esperit certa opini, segons la qual hi ha un Du que ho pot tot, per qui he estat creat tal qual sc. Ara b, com puc saber si no ha obrat de tal manera que no hi hagi terra, ni cel, ni cossos extensos, ni figura, ni magnitud, ni lloc, i que, no obstant aix, jo tingui la impressi de totes aquestes coses, i que tot aix no em sembli que existeix de manera diferent de com ho veig? I encara ms, ja que considero, de vegades, que els altres senganyen en les coses que creuen saber amb ms certesa, com puc saber si Du no fa que menganyi cada vegada que faig la suma de 2 ms 3, o quan enumero els costats dun quadrat, o quan jutjo coses encara ms fcils, si s que sen poden imaginar de ms fcils? Per, potser, Du no ha volgut pas que jo fos decebut aix, ja que diuen que s la suprema bondat. Tot i aix, si repugns la seva bondat el fet dhaver-me creat de tal manera que jo menganys sempre, tamb semblaria ser-li contrari permetre que jo menganys alguna vegada; no obstant aix, no puc dubtar del fet que no ho permet. [ 10] Dubte voluntari, radical i absolut

Laprenentatge del dubte que Descartes ens proposa en aquesta primera meditaci s

150

Hi haur aqu persones que tal vegada sestimarien ms negar lexistncia dun Du tan poders, que no pas creure que

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

155

160

165

totes les altres coses sn incertes. Per, no hi posem objecci per ara, i suposem a favor seu que tot el que diem aqu dun Du sigui una faula; aix, de qualsevol manera que suposin que he arribat a lestat i a lsser que posseeixo, sia que ho atribueixin al dest o a la fatalitat, sia que ho refereixin a latzar, o suposant que vulguin que provingui duna successi contnua de coses que senllacen, o, finalment, de qualsevol altra manera, ja que fallar i equivocar-se s una imperfecci, com menys poders sigui lautor que atribueixin al meu origen, ms probable ser que jo sigui tan imperfecte que menganyi sempre. A aquests raonaments no tinc certament res a objectar-hi, sin que estic obligat a confessar que no hi ha res de tot el que jo havia considerat abans com a veritat que no pugui en certa manera posar en dubte ara, i no per manca de consideraci o lleugeresa, sin en virtut de raons molt fortes i meditades amb maduresa; de tal manera que, dara endavant, si vull trobar alguna cosa certa i segura en les cincies, he de deixar de creure-hi, no menys acuradament que en les coses que sn manifestament falses. [ 11] Decisi denganyar-se fingint el dubte Per, no nhi ha prou de fer aquestes observacions, cal encara que procuri recordar-les, ja que aquelles antigues i comunes opinions tornen amb freqncia al meu pensament, ja que el llarg i familiar s que nhe fet els atorga el dret a ocupar el meu esperit contra la meva voluntat, i de fer-se gaireb mestresses de les meves creences. Mai no perdr el costum dobeir-les i de confiar-hi mentre les consideri tal com efectivament sn, s a dir, en certa manera dubtoses, com acabo de demostrar, i tanmateix, molt probables, de tal manera que hi ha ms ra per creure-les que no pas per negar-les. s per aix que penso que no obraria malament si, seguint deliberadament un sentiment contrari, menganys a mi mateix, i fings durant un temps que totes aquestes opinions sn completament falses i imaginries, fins que, finalment, havent equilibrat els meus antics i els meus nous prejudicis, de tal manera que no poguessin fer decantar la meva opini ms dun costat que dun altre, el meu judici no fos des dara dominat per mals usos, i desviat del recte cam que el pot conduir al coneixement de la veritat. Estic segur que no hi pot haver cap perill ni error en aquesta manera de procedir, i que, avui, no podria desconfiar gaire, ja que ara no es tracta dobrar, sin de meditar i de conixer.

progressiu i incert. Comena pels objectes dels sentits, segueix amb els objectes de la ra fins a acabar amb un dubte generalitzat, radical i absolut. Tots els tipus de coneixements sobre els ssers es veuen afectats pel dubte, cap en resulta indemne. s millor dubtar de tot que creure alguna cosa incerta. Cal acceptar que si ens lliurem voluntriament al dubte per acabar amb la incertitud, no sabem on el dubte ens portar i hem dacceptar el risc de no sortir-nos-en.

170

175

Largument metafsic del Du enganyador noms ens mant el dubte momentniament. La dificultat no consisteix a dubtar uns moments, sin a mantenir permanentment el dubte. Una meditaci metafsica, com a acte de reflexi, comporta un esfor perllongat datenci de lesperit sobre un tema.

180

185

190

La hiptesi del Du enganyador s una ra suficient per dubtar de les veritats intelligibles, per per estar convenuts cal afegir la hiptesi del geni maligne. Aquesta hiptesi no s de fet pas una ra, sin que s un instrument per mantenir-se en el dubte. Per lluitar contra el prejudici de la credulitat, cal adoptar

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

un prejudici contrari: es tracta dobstinar-se en la negaci de tot el que he cregut.

195

[ 12] Hiptesi del geni maligne Aix, doncs, suposar que no hi ha pas un vertader Du, que s molt bo i que s la font suprema de veritat, sin que un cert geni maligne, no menys astut i enganys que poders, ha utilitzat tot el seu enginy a fi denganyar-me. Pensar que el cel, laire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les altres coses exteriors, no sn ms que illusions i fantasies que ha utilitzat per posar paranys a la meva credulitat. Em considerar a mi mateix com si no tingus mans, ni ulls, ni carn, ni sang; com si no tingus cap sentit, per creient falsament que tinc totes aquestes coses; romandr obstinadament aferrat en aquest pensament, i si, per aquest mitj, no puc arribar al coneixement de cap veritat, almenys s a les meves mans poder suspendre el judici. Per aix, anir molt amb compte a creure cap falsedat, i preparar tan b el meu esperit contra totes les arts daquest gran enganyador que, per poders i astut que sigui, mai no podr imposar-me res. [ 13] Dificultat de mantenir-se en el dubte Per aquest propsit s difcil i laboris, i una certa deixadesa marrossega insensiblement cap a la meva manera habitual de viure, i com lesclau que gaudeix en el somni duna llibertat imaginria, en el moment en qu comena a sospitar que la seva llibertat no s ms que un somni, tem despertar-se, i conspira amb aquestes agradables illusions per tal de ser ms llargament enganyat. De la mateixa manera, torno a caure sense adonar-men en les meves antigues opinions, i temo despertar-me daquest ensopiment, per por que laborioses vetlles, que haurien de substituir la tranquillitat del meu reps, en lloc de portar-me alguna claredat i alguna llum per conixer la veritat, no siguin suficients per illuminar del tot les tenebres de les dificultats que acaben de ser remogudes.

Una meditaci sassembla ms a un exercici espiritual que no pas a una recerca cientfica. Descartes en les seves respostes a les objeccions escriu: Magradaria que els lectors no empressin noms el temps que es necessita per llegir la primera meditaci, sin alguns mesos o, com a mnim, algunes setmanes a considerar les coses que shi tracten.

200

205

En la sinopsi daquesta meditaci, Descartes escriu: En la segona, lesperit, que, usant de la seva prpia llibertat, suposa que no existeix cap de les coses de les quals tingui el ms mnim dubte, reconeix, no obstant aix, que s absolutament impossible que ell mateix no existeixi. La qual cosa s tamb duna molt gran utilitat, ja que daquesta manera distingeix fcilment all que li pertany a ell, s a dir, a la naturalesa intellectual, dall altre que pertany al cos. Per, com que pot passar que alguns esperin de mi, en aquest lloc, raons per provar la immortalitat de lnima, crec el meu deure advertir-les que, havent procurat no escriure en aquest tractat res que no tingus demostracions molt exactes, mhe vist obligat a seguir un ordre semblant al dels gemetres, a saber: establir primer totes les coses de les quals depn la proposici que se cerca, abans darribar a cap conclusi. Ara b, la primera i principal cosa que es requereix abans de conixer

210

215

220

225

Segona meditaci De la naturalesa de lesperit hum, i del fet que s ms fcil de conixer que el cos
[ 1] Per sortir del dubte cal trobar alguna cosa indubtable La meditaci que vaig fer ahir mha omplert lesperit de tants dubtes que ja no ms possible, des dara, doblidar-los. I tanmateix, no veig de quina manera podr resoldrels; i com si de cop i volta hagus caigut en aiges molt profundes, estic tan

230

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

235

desconcertat que no puc ni tocar el fons amb els meus peus, ni nedar per mantenir-me a la superfcie. Far un esfor, no obstant aix, i seguir novament la mateixa via que vaig agafar ahir, allunyant-me de tot all que em faci imaginar el ms mnim dubte, de la mateixa manera que si sabs que aix s absolutament fals; i continuar sempre per aquest cam fins a trobar alguna cosa certa, o, si ms no, si no puc fer res ms, fins a saber amb certesa que no hi ha res de cert en el mn. [ 2] Necessitat de trobar una cosa certa i indubtable Arquimedes, per fer sortir la Terra del seu lloc i traslladar-la a un altre, noms demanava un punt que fos ferm i immbil: aix podr concebre grans esperances si sc prou afortunat per trobar noms una cosa que sigui certa i indubtable. [ 3] Dubtant de tot trobar alguna cosa que es resisteixi al dubte Suposo, doncs, que totes les coses que veig sn falses. Estic convenut que mai no ha existit res de tot el que la meva memria plena denganys em presenta. Penso que estic mancat de sentits. Crec que el cos, la figura, lextensi, el moviment i el lloc no sn altra cosa que ficcions del meu esperit. Qu podr considerar, doncs, com a vertader? Potser, noms, que al mn no hi ha res de cert. [ 4] El fet de dubtar prova que jo, que dubto, existeixo. La meva existncia s la primera veritat indubtable Per, jo qu s si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de considerar incertes de la qual no es pugui tenir el ms mnim dubte. No hi ha algun Du, o algun altre poder, que faci concebre aquests pensaments al meu esperit? Aix no s necessari, perqu, tal vegada, sc capa de produir-los per mi mateix. I jo, almenys, no sc alguna cosa? Per, ja he negat que tingus cap sentit i cap cos; dubto, tanmateix, i qu en resulta daix? Sc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no podria ser? Per, mhe convenut que no hi havia res de res en el mn: ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. No estic, doncs, convenut que jo tampoc no existeixo? Tant se val, si estic convenut dalguna cosa o si noms penso alguna cosa, indubtablement sc. Per, hi ha no s quin enganyador molt poders i astut que utilitza tot el seu enginy per enganyar-me sempre. No hi ha, doncs, cap dubte que si

240

la immortalitat de lnima s formar-sen un concepte clar i net, i enterament distint de totes les concepcions que pogussim tenir del cos; aix s el que sha fet en aquest lloc. Es requereix, a ms a ms, saber que totes les coses que concebem clarament i distintament sn vertaderes, tal com les concebem, cosa que no sha pogut provar abans de la quarta meditaci. [...]

Arquimedes (287-212 aC), nascut a Siracusa (Siclia), va ser el primer pensador grec que va aplicar les matemtiques a la mecnica.

245

250

255

260

265

270

El dubte cartesi s un dubte sense concessions amb lobjectiu que la primera veritat que eventualment pugui sorgir daquesta meditaci sigui una veritat absolutament certa. El que Descartes desitja trobar s una cosa que sigui certa i indubtable. Aquesta primera veritat, per ser una veritat absoluta, ha de triomfar en la prova del dubte. I com ms hiperblic o exagerat sigui el dubte, ms indubtable ser la primera veritat triomfant. I la primera veritat indubtable a qu arriba Descartes s lanomenat cogito. No s possible dubtar del dubte mateix. Per tant, Penso, aix sc o Penso, per tant existeixo; en el francs del Discurs del mtode, Je pense, donc je suis o en llat Cogito, ergo sum. Aquesta primera veritat,

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

inaccessible als atacs escptics, ja havia estat utilitzada, duna manera diferent, per pensadors com ara Agust dHipona (354-430), Escot Erigena (810-877) o Toms dAquino (1225-1274).

275

menganya s perqu sc; i, ja em pot enganyar tant com vulgui, que mai no podr fer que jo no sigui res, mentre jo pensi que sc alguna cosa. De manera que, desprs de pensar-ho b i examinar-ho tot amb molt de compte, finalment cal concloure i donar per cert que la proposici jo sc, jo existeixo s necessriament vertadera, cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit. [ 5] Qu sc?

280

Per, jo que estic segur que sc, no s encara prou clarament qu sc; de tal manera que, dara endavant, cal que tingui molta cura de no confondre imprudentment alguna altra cosa amb mi mateix, i aix no equivocar-me en aquest coneixement que sostinc que s ms cert i evident que tots els que he tingut fins ara. [ 6] No sc pas el meu cos s per aix que ara considerar novament el que creia ser abans que tingus aquests darrers pensaments, i suprimir de les meves antigues opinions tot el que pot ser una mica combatut per les raons que acabo dallegar, de tal manera que no quedi, precisament, cap altra cosa que all que s del tot cert i indubtable. Qu s, doncs, el que jo creia ser abans? Sense dificultat, em pensava que era un home. Per, qu s un home? Puc dir que s un animal racional? No, certament, ja que desprs em caldria esbrinar qu s un animal i qu s racional; i aix una sola qesti ens portaria irremeiablement a una infinitat daltres qestions ms difcils i enutjoses; i no voldria pas malgastar el poc temps i el lleure que em resten dedicant-los a aclarir semblants dificultats. Em detindr ms aviat a considerar aqu els pensaments que naixien abans en el meu esperit, inspirats noms per la meva nica naturalesa, quan em dedicava a la consideraci del meu sser. Considerava, primerament, que tenia una cara, mans, braos i tota aquesta mquina dossos i carn, tal com apareix en un cadver, la qual designava amb el nom de cos. A ms a ms, madonava que em nodria, que caminava, que sentia i que pensava, i atribua totes aquestes accions a lnima, per no em parava gens a pensar qu era aquesta nima, o b, si mhi aturava, imaginava que era alguna cosa extremadament rara i subtil, com ara un vent, una flama o un aire molt penetrant inserit i difs en les meves parts ms grolleres. Pel que fa al cos, no dubtava en absolut de la seva naturalesa; pensava conixer-la molt distintament; i si lhagus volgut explicar se-

285

Els filsofs escolstics definien lhome pel gnere (animal) i la diferncia especfica (racional). Per aquesta definici dhome com a animal racional, igual que tota la cincia escolstica, no serveix, ja que no resisteix la prova del dubte voluntari.

290

295

300

Descartes examina aqu una concepci materialista de lnima. Grcies al dubte metdic, que t com a funci separar lesperit dels sentits, pot rebutjar aquestes concepcions en relaci amb la veritat.

305

310

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

315

320

gons les nocions que tenia llavors, ho hauria fet aix: entenc per cos tot el que pot ser delimitat per una figura, que pot ser incls en algun lloc, i omplir un espai de tal manera que qualsevol altre cos en sigui excls; que pot ser sentit, pel tacte, per la vista, per loda, pel gust o per lolfacte; que pot ser mogut de diferents maneres, no per si mateix, sin per alguna altra cosa diferent que el toca i en rep la impressi. No creia, de cap manera, que fos propi de la naturalesa del cos tenir la capacitat de moures per si mateix, ni tampoc de sentir o de pensar; al contrari, ms aviat em sorprenia de veure que aquestes facultats es trobaven en alguns cossos. [ 7] Sc una cosa que pensa

325

330

335

340

345

350

355

Per, jo, qu sc ara que suposo que hi ha un cert geni extremadament poders, i, si goso dir-ho, maligne i astut, que utilitza totes les seves forces i enginy per enganyar-me? Puc estar segur de posseir la ms petita cosa de totes les que he dit no fa gaire que pertanyien a la naturalesa corpria? Em paro a pensar atentament, reviso i repasso una i altra vegada en el meu esperit totes aquestes coses, i no en trobo cap que pugui dir que s en mi; no s necessari que em pari a comptar-les. Passem, doncs, als atributs de lnima, i vegem si nhi ha cap que sigui en mi. Els primers sn nodrir-me i caminar; per, si s cert que no tinc cos, tamb ho s que no puc caminar ni nodrir-me. Un altre s sentir; per no es pot sentir sense el cos i, a ms a ms, en altres temps mha semblat haver sentit en somnis moltes coses que en despertar mhe adonat que no les havia sentides realment. Un altre s pensar, i trobo aqu que el pensament s un atribut que em pertany; noms ell no pot ser separat de mi. Sc, existeixo, aix s cert, per quant de temps? Tot el temps que estic pensant, ja que potser, en cas que fos possible, si deixs totalment de pensar, deixaria al mateix temps dexistir. Ara no admeto res que no sigui necessriament vertader; aix, doncs, parlant amb precisi, no sc sin una cosa que pensa, s a dir, un esperit, un enteniment o una ra, termes la significaci dels quals mera abans desconeguda. B, doncs sc una cosa vertaderament i realment existent; per, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I qu ms? Excitar la meva imaginaci per saber si sc alguna cosa ms. No sc aquest conjunt de membres que sanomena cos hum. No sc un aire subtil i penetrant escampat per tots aquests membres; no sc un vent, un buf, un vapor, ni res de tot el que pugui fingir o imaginar, ja que he suposat que tot aix no era res, i, sense modificar aquesta suposici, trobo que no deixo destar segur que sc alguna cosa.

Un cop hem arribat a la certesa que sc, que existeixo, cal aclarir qu sc. Cal precisar la naturalesa del jo pensant. En aquest nivell es mantenen les tcniques del dubte i la hiptesi del geni maligne per analitzar lessncia de la cosa pensant (res cogitans) tot cercant el que t dindubtable.

Lnima o, ms exactament, lesperit o pensament s ms fcil de conixer que el cos. Lafirmaci del cogito permet concloure lexistncia de lnima com a cosa pensant, per no lexistncia del cos.

10

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

[ 8] Qu s una cosa que pensa?

Descartes ens demana respectar lordre del raonament. Lordre de les raons s lordre necessari del progrs metafsic. No podem fer dependre all que ja conec amb certesa (que sc una cosa que pensa) daltres idees o opinions que han estat rebutjades o anullades pel dubte metdic.

360

365

370

375

380

Per, potser, s cert que aquestes mateixes coses que suposo no ser en absolut, perqu em sn desconegudes, tampoc no sn, en efecte, diferents de mi, que em conec. No en s res; ara no discuteixo aix; noms puc jutjar les coses que conec; s que existeixo, i busco saber qu sc, ja que s que sc. Ara b, s ben cert que el coneixement del meu sser, considerat precisament aix, no depn de les coses, lexistncia de les quals encara ms desconeguda; i, consegentment, no depn de cap de les que jo puc fingir en la meva imaginaci. I, fins i tot, els termes fingir i imaginar mavisen del meu error; ja que fingiria, en efecte, si mimagins ser alguna cosa, ja que imaginar no s altra cosa que contemplar la figura o la imatge duna cosa corpria. Ara b, ja s del cert que sc, i que, a la vegada, pot succeir que totes aquestes imatges, i, en general, totes les coses referents a la naturalesa del cos, no siguin ms que somnis i quimeres. En conseqncia, veig clarament que dir excitar la meva imaginaci per tal de saber ms distintament qu sc s tan poc raonable com dir ara estic despert, i distingeixo alguna cosa real i veritable; per com que no ho distingeixo encara amb prou claredat, madormir expressament, a fi que els meus somnis mho representin amb ms veritat i evidncia. Aix, doncs, s amb certesa que res del que puc comprendre mitjanant la imaginaci no pertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que s necessari allunyar lesperit daquesta manera de concebre, a fi que ell mateix pugui conixer ben distintament la seva naturalesa. [ 9] Pensar s dubtar, entendre, afirmar o negar, voler o no voler, imaginar i sentir Per qu sc, doncs? Una cosa que pensa. Qu s una cosa que pensa? s una cosa que dubta, que entn, que concep, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que tamb imagina, i que sent. No s poc, sens dubte, si totes aquestes coses pertanyen a la meva naturalesa. Per, per qu no hi haurien de pertnyer? s que potser no sc el mateix que ara dubta gaireb de tot, qui, tanmateix, entn i concep certes coses, qui afirma que noms aquestes coses sn les veritables, qui nega totes les altres, qui vol i desitja conixer-ne ms, qui no vol ser enganyat, qui imagina moltes coses, tot i en contra de la seva voluntat, i qui en sent tamb moltes daltres, per mitj dels rgans del seu cos? s que hi ha alguna cosa de tot aix que no sigui vertadera, tal com s cert que sc i que existeixo, encara que dorms sempre, i que aquell que mha donat lsser utilitzaria tot el seu enginy per enganyar-me?

El mateix acte de pensar, i la seva conscincia de fet indubtable, inclou diverses modalitats: dubtar, entendre, concebre, afirmar, negar, voler, no voler, imaginar, sentir. Descartes no reintrodueix de cap manera una pretesa veritat de les meves imaginacions i sensacions. Fins i tot, si totes les meves imaginacions fossin falses o quimriques i les meves sensacions fossin totes enganyoses, s cert que tinc conscincia dimaginar i de sentir. Descartes descriu aqu aquesta conscincia subjectiva, sense aportar encara cap judici sobre la validesa dels seus objectes.

385

390

395

400

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

11

405

410

415

Hi ha cap daquests atributs que pugui distingir-se del meu pensament, o que es pugui considerar separat de mi mateix? s tan evident que sc jo qui dubta, qui entn i qui desitja, que no s necessari afegir-hi res per explicar-ho. I tamb s cert que tinc la capacitat dimaginar; ja que, encara que pugui succeir (com he suposat anteriorment) que les coses que imagino no siguin vertaderes, tot i aix, aquest poder dimaginar no deixa destar realment en mi, i forma part del meu pensament. Finalment, jo sc el mateix que sent, s a dir, qui percep certes coses pels rgans dels sentits, ja que, en efecte, veig la llum, sento el soroll, noto la calor. Sem dir, per, que aquestes aparences sn falses, i que estic dormint. s possible que aix sigui: de tota manera, almenys, s molt cert que em sembla que veig la llum, que sento el soroll i que noto la calor; aix no pot ser fals: s prpiament el que en mi sanomena sentir i que justament no s altra cosa que pensar. Per la qual cosa comeno a conixer qu sc, amb una mica ms de claredat i distinci que abans. [ 10] Dificultat de persuadir-se que lnima s ms fcil de conixer que els objectes dels sentits Per, tanmateix, encara em sembla, i no puc deixar de creureho, que les coses corporals, les imatges de les quals es formen al pensament, que sn evidents i que els mateixos sentits examinen, no siguin molt ms distintament conegudes que aquesta altra part, no s ben b quina de mi mateix, que no s objecte de la imaginaci, encara que, en efecte, sembli estrany de dir que conec i comprenc ms clarament aquelles coses lexistncia de les quals em sembla dubtosa i que em sn desconegudes i no em pertanyen que no pas aquelles de la veritat de les quals estic convenut, que em sn conegudes, i que pertanyen a la meva prpia naturalesa, en una paraula, jo mateix. Per ja veig qu passa: el meu esperit s un rodamn que es complau a perdrem, i no podria resistir que sel subjects en els lmits de la veritat. Deixem-lo anar, doncs, un cop ms, i, concedint-li tot tipus de llibertat, permetem-li de considerar els objectes exteriors, a fi que, prenent-lo desprs suaument i oportunament i fent-lo aturar en la consideraci del seu sser i de tot el que troba en ell, es deixi portar i dirigir desprs daix amb ms facilitat. [ 11] Estudi dun objecte sensible, un tros de cera Considerem doncs, ara, les coses que vulgarment creiem conixer amb ms facilitat i ms distintament, s a dir, els cossos
Amb aquest fams passatge del tros de cera, Descartes fa una vertadera marxa en-

420

425

430

435

Descartes fa un advertiment dordre psicolgic: al meu esperit li costa acceptar el rigor de les raons; pot difcilment trencar amb els seus prejudicis i les seves imaginacions.

440

12

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

rere. Lesperit del lector est potser convenut per lordre cartesi de les raons, per no est totalment persuadit de la necessitat de dubtar de tot. Continua creient en lexistncia dels objectes sensibles. Per aix Descartes analitza una de les coses materials que vulgarment creiem conixer amb ms facilitat.

445

450

La distinci entre qualitats primries (com, per exemple, lextensi) i qualitats secundries (com ara, lolor, el color, la calor) s clssica i t el seu origen a la filosofia grega. Descartes parla dextensi per no vol dir que lextensi existeixi. Fins ara, Descartes dubta sempre de lexistncia del mn exterior. El que Descartes vol dir s que el meu enteniment tot sol (i no pas la meva imaginaci i les meves sensacions) defineix lobjecte material com un objecte extens. El meu enteniment comprn el que pot ser un objecte material.

455

460

465

470

Per Descartes una idea s una representaci mental. s all que es troba al nostre esperit quan concebem alguna cosa. Per tant, totes les idees remeten al subjecte que les pensa. El problema s saber si tamb remeten o es corresponen a objectes exteriors.

475

que toquem i veiem; no em refereixo pas a la veritat dels cossos en general, ja que aquestes nocions generals solen ser una mica ms confuses, sin a un cos en particular. Prenem com a exemple aquest tros de cera que acaba de ser tret del rusc, i que encara no ha perdut la dolor de la mel que contenia; conserva encara una mica dolor de les flors de les quals ha estat recollida; el seu color, la seva figura, la seva magnitud sn aparents; s dur, fred, manejable, i si el colpegeu, produir algun so. En fi, shi troben totes les coses que permeten conixer distintament un cos. Per, vet aqu que, mentre estic parlant, alg latansa al foc. El que hi restava de sabor sexhala, lolor sevapora, el color canvia, la figura es perd, la grandria augmenta, esdev lquid, sescalfa, gaireb no sel pot tocar i si el copegem, ja no produir cap so. Tenim la mateixa cera desprs daquests canvis? Hem de reconixer que s: ning no en dubta, ning no opina daltra manera. Qu s, doncs, all que coneixem amb tanta distinci en aquell tros de cera? Certament, no pot ser res de tot el que he observat mitjanant els sentits, ja que han canviat totes les coses que es fan evidents pel gust, lolfacte, la vista, el tacte o loda, i, tanmateix, la cera continua essent la mateixa. Potser, tal com ara penso, que aquesta cera no era ni aquesta dolor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sin nicament un cos que una mica abans sem manifestava sota aquestes formes i, ara, sota unes altres. Per, concebent-la precisament aix, qu s el que imagino? Considerem-ho atentament, i separant totes les coses que no pertanyen a la cera, veiem qu en resta. Certament, noms alguna cosa extensa, flexible i mutable. Ara b, qu s flexible i mutable? Potser imagino que aquesta cera, que s rodona, pot esdevenir quadrada i desprs tornar-se una figura triangular? No, no s aix, ja que la concebo capa dadquirir una infinitat de formes; i no podria, tanmateix, recrrer aquesta infinitud amb la meva imaginaci i, en conseqncia, aquesta concepci que tinc de la cera no em ve donada per la facultat dimaginar. [ 12] Noms per lenteniment (no pels sentits ni la imaginaci) puc comprendre qu s aquest tros de cera I aquesta extensi, qu s? No s tamb desconeguda? Ja que esdev ms gran en fondres, s ms gran quan se la fa bullir i encara ms gran quan la calor augmenta. I jo no podria concebre duna manera clara i segons la veritat qu s la cera, si no penss que fins i tot aquest tros que considerem s capa de rebre ms variacions, segons lextensi, de les que jo mai

480

Descartes medita sobre la percepci dun tros de cera. Es pregunta com adquirim

485

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

13

490

495

500

no hagi pogut imaginar. Cal, doncs, acordar que no puc comprendre amb la imaginaci qu s aquest tros de cera, i que noms el pot comprendre el meu enteniment. Em refereixo a aquest tros de cera en particular, ja que, pel que fa a la cera en general, s encara ms evident. Per, qu s aquest tros de cera que noms pot ser comprs per lenteniment o per lesperit? Sens dubte, s el mateix que veig, que toco, que imagino; en fi, s el mateix que des del comenament he pensat sempre que era. Ara b, el que cal remarcar amb fora s que la seva percepci no s en absolut una visi, ni un tacte, ni una imaginaci, i no ho ha estat mai, tot i que ho sembls abans, sin una inspecci de lesperit que pot ser imperfecta i confusa, tal com era abans, o b clara i distinta, tal com s ara, sempre que la meva atenci se centri ms o menys en les coses que hi ha en ella, i de les quals s formada. [ 13] Lafirmaci veig cera no s una percepci, s un judici que suposa lexistncia del meu esperit

un coneixement de la realitat i defensa la tesi que coneixem la realitat per lenteniment i no pels sentits o per la imaginaci. Lanlisi de la percepci del tros de cera concret serveix per exemplificar que cada objecte sensible concret s conegut noms per lenteniment i que la simple percepci daquest objecte no s dordre sensible, sin que s una inspecci de lesperit.

Lafirmaci veig cera no remet a un objecte material dubts, sin a una inspecci o examen de lesperit. Lnica certesa s que jo penso i que jo jutjo.

505

510

515

Tanmateix, no mhe de sorprendre gaire que menganyi quan considero la feblesa i la inclinaci que porten el meu esperit insensiblement cap a lerror. Ja que tot i que considero aix interiorment i sense parlar, amb tot, maturen les paraules i em sento gaireb decebut pels termes del llenguatge ordinari; ja que diem que veiem la mateixa cera, si s present, i no pas que jutgem que s la mateixa pel fet que t el mateix color i la mateixa figura, voldria gaireb concloure que es coneix la cera per la visi, i no per la sola inspecci de lesperit. Si casualment, des duna finestra, veig uns homes, de la mateixa manera que dic que veig cera; i tanmateix, qu veig des daquesta finestra sin uns barrets i unes capes que podrien molt b amagar uns autmats moguts per ressorts? Per, considero que sn homes, i aix comprenc, noms per la capacitat de jutjar, que resideix en el meu esperit, el que creia veure amb els meus ulls. [ 14] Encara que mequivoqui, i que la cera no existeixi, el meu esperit existeix Alg que intenta ampliar el seu coneixement per damunt de la generalitat dels homes sha davergonyir de trobar motius per dubtar de les formes de parlar que utilitza la gent vulgar. Mestimo ms no fer-ne cas i considerar si concebia amb ms evidncia i perfecci el que era la cera quan vaig percebre primerament, i quan vaig conixer-la per mitj dels sentits externs, o almenys pel sentit com, tal com lanome-

520

El terme autmats sutilitzava per designar capaos dautolocomoci, s a dir, sense dependncia de cap impuls extern. Descartes utilitza aquest terme per explicar que el funcionament dels cossos es pot explicar per lestructura organitzada de les seves parts internes sense necessitat de suposar lexistncia duna nima motriu (anima motrix). Als segles XVI i XVII va haver-hi grans constructors dautmats com ara litali Juanelo Turriano (1501-1575) o el francs Salomon de Caus (1576-1626). Es diu que el mateix Descartes va construir un autmat femen que lacompanyava en tots els seus viatges, el qual anomenava la meva filla Francine, en record duna filla seva que havia mort als cinc anys.

525

De la mateixa manera, realment no veig homes que passen, sin que veig barrets i

14

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

capes. Lafirmaci, vertadera o falsa, que passen homes no s pas una percepci, s un judici del meu esperit.

530

Sentit com (sens commun) no s sinnim de seny, ra o llum natural. Aqu el sentit com no s ms que la facultat imaginativa. No s, per tant, equivalent al bon sentit (bon sens) del Discurs del mtode.

535

nen, s a dir, per la facultat imaginativa, que no pas com la concebo en el present, desprs dexaminar acuradament el que s, i de quina manera pot ser coneguda. Certament seria ridcul dubtar daix, ja que, qu hi havia en aquesta primera percepci que fos distint? Qu hi havia que no sembls poder ser manifest per al ms petit dels animals? Per, quan distingeixo entre la cera i les seves formes externes, com si li hagus tret la roba, la considero nua; s cert que, per b que shi pugui encara trobar algun error en el meu judici, amb tot, no la puc concebre daquesta manera sense un esperit hum. [ 15] Lexamen del tros de cera reafirma la meva existncia com a cosa pensant I, en fi, qu dir daquest esperit, s a dir, de mi mateix? Ja que, fins ara no admeto en mi altra cosa que lesperit. Jo, que semblo concebre amb tanta claredat i distinci aquest tros de cera, no em conec a mi mateix, no tan sols amb ms veritat i certesa, sin amb molta ms distinci i claredat? Ja que, si jutjo que la cera s o existeix pel fet de veure-la, s molt ms evident i amb molta ms evidncia es dedueix, pel fet de veure-la, que sc o existeixo jo mateix. Ja que pot succeir que el que jo veig no sigui, en efecte, cera. Tamb pot passar que jo no tingui ulls per veure res. Per no pot succeir que quan la veig, o, cosa que no distingeixo gens, quan crec veure-la, jo que penso, no sigui alguna cosa. De la mateixa manera, si pel fet de tocar la cera, jutjo que existeix, es deduir la mateixa cosa, s a dir, que existeixo. I si ho jutjo perqu la meva imaginaci o alguna altra causa men conven, podr concloure sempre el mateix. I el que he indicat aqu de la cera es pot aplicar a totes les altres coses que em sn externes i que es troben fora de mi. [ 16] El coneixement del meu esperit s anterior al coneixement de qualsevol cos I, a ms a ms, si la noci o percepci de la cera mha semblat ms clara i ms distinta desprs de fer-se evident no nicament per la vista o el tacte, sin per moltes altres causes, amb quanta ms evidncia, distinci i claredat he de reconixer que em conec a mi mateix, ja que totes les raons que serveixen per conixer i concebre la naturalesa de la cera, o de qualsevol altre cos, proven molt millor la naturalesa del meu esperit. I es troben, encara, tantes altres coses en lesperit mateix que poden contribuir al coneixement de la seva

540

Lafirmaci sobre el tros de cera (sia el judici vertader o fals) noms prova lexistncia de lesperit hum. Es tracta sempre i nicament dafirmar la presncia del pensament (cogito). El dubte no arriba a afectar el cogito. Es pot posar en dubte el contingut del pensament (si s veritat o no el que es pensa), per no el fet del pensament, lacte de pensar. Per aix, el cogito s la primera veritat del sistema cartesi i model de tota proposici vertadera. Estem tan segurs que s vertadera perqu s una proposici clara i distinta.

545

550

555

560

565

570

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

15

naturalesa, que les que, com aquestes coses, depenen del cos, gaireb no mereixen ser tingudes en compte. [ 17] s ms fcil de conixer el meu esperit que les coses materials
575

580

585

Per, heus aqu que, finalment, he arribat sense adonar-men all on pretenia; en efecte, com que ara ja s de manera manifesta que els cossos no sn prpiament coneguts pels sentits o per la facultat dimaginar, sin noms per lenteniment, i que no els coneixem pel fet de veurels o tocar-los, sin nicament perqu han estat entesos o compresos pel pensament, veig clarament que no hi ha res que em sigui ms fcil de conixer que el meu esperit. Per, com que s difcil desferse amb rapidesa duna opini molt arrelada, convindr que maturi en aquest lloc, a fi que, allargant la meva meditaci, imprimeixi ms profundament en la meva memria aquest nou coneixement.

El coneixement del meu esperit, el jo com a subjecte, s anterior i ms clar que el coneixement de qualsevol de les coses exteriors que conec, ja que el meu esperit s la condici que fa possible el meu coneixement.

Tercera meditaci De Du, que existeix

[ 1] Lnica cosa indubtable: sc una cosa que pensa
590

Descartes ens demana reflexi lenta i ordenada. Aquest ordre i lentitud del procs meditatiu tenen com a objectiu evitar la precipitaci. Qualsevol coneixement nou no ha de romandre exterior a aquell que ladquireix, sin que lha de transformar. El lector ha de poder fer seva cada nova meditaci proposada. El lector es converteix en actor duna experincia vlida per a qualsevol.

595

600

605

Tancar ara els ulls, em tapar les orelles, em separar de tots els meus sentits, esborrar fins i tot de la meva ment totes les imatges de coses corporals, o, si ms no, perqu aix a penes es pot fer, les considerar com a vanes i falses; i entretenintme aix solament amb mi mateix, i considerant el meu interior, tractar de fer-me a poc a poc ms conegut i ms familiar a mi mateix. Sc una cosa que pensa, s a dir, que dubta, que afirma, que nega, que coneix poques coses, que nignora moltes, que ama, que odia, que vol, que no vol, que imagina tamb, i que sent. Ja que, aix com mhe adonat abans que encara que les coses que sento i imagino no siguin potser res en absolut fora de mi i en si mateixes, estic tanmateix segur que aquestes maneres de pensar que anomeno sentiments i imaginacions, solament en tant que sn maneres de pensar, resideixen i es troben certament en mi. I, amb aquesta poca cosa que acabo de dir, crec haver repassat tot el que s vertaderament o, si ms no, tot el que fins aqu mhe adonat que sabia.

Descartes resumeix aquesta meditaci aix: En la tercera meditaci, em sembla que he explicat prou llargament el principal argument del qual em serveixo per provar lexistncia de Du. De totes maneres, a fi que lesperit del lector es pogus abstraure ms fcilment dels sentits, no mhe volgut servir de cap comparaci treta de les coses corporals, i pot ser que hagin quedat moltes coses fosques que espero que siguin totalment aclarides en les respostes que he donat a les objeccions que se mhan proposat. Aix, per exemple, s prou difcil dentendre com la idea dun sser sobiranament perfecte, la qual es troba en nosaltres, cont tanta realitat objectiva (s a dir, participa

16

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

per representaci de tants graus dsser i de perfecci), que ha de venir necessriament duna causa sobiranament perfecta. Per ho he aclarit a les respostes, mitjanant la comparaci amb una mquina molt perfecta, la idea de la qual es troba en lesperit dalgun artfex; perqu, aix com lartifici objectiu daquesta idea ha de tenir alguna causa (a saber, la cincia de lartfex, o dalgun altre de qui lhagi aprs), de la mateixa manera s impossible que la idea de Du que est en nosaltres no tingui el mateix Du per la seva causa.

[ 2] Claredat i distinci: criteris de veritat Ara considerar ms exactament si potser no es troben en mi altres coneixements que encara no he percebut. Estic cert que sc una cosa que pensa; per no s, doncs, tampoc qu s el que es requereix per estar cert dalguna cosa? En aquest primer coneixement no shi troba res ms que una clara i distinta percepci dall que conec, la qual de veritat no fra suficient per assegurar-me que s vertader, si es pogus esdevenir que una cosa que jo concebs aix clarament i distintament results falsa. I, per tant, em sembla que ja puc establir com a regla general que totes les coses que concebem fora clarament i amb fora distinci sn totes vertaderes. [ 3] Les meves idees noms proven lexistncia del meu esperit, no lexistncia de coses fora de mi Tanmateix, he acceptat i he adms abans diverses coses com a molt certes i molt manifestes, les quals, nogensmenys, desprs he reconegut que eren dubtoses i incertes. Quines eren aquestes coses? Era la Terra, el cel, els astres, i totes les coses que percebia mitjanant els sentits. Ara b, qu concebia clarament i distintament en elles? Certament, cap altra cosa sin que les idees o els pensaments daquestes coses es presentaven al meu esperit. I encara ara no nego que aquestes idees no es trobin en mi. Per hi havia encara una altra cosa que jo assegurava, i que, a causa de lhbit que tenia de creure-la, pensava que la percebia molt clarament, tot i que vertaderament no la percebia gens, a saber, que hi havia coses fora de mi, don procedien aquestes idees, i a les quals eren de fet semblants. I era en aix que jo merrava, si potser jo jutjava segons la veritat, no era cap coneixement que jo tingus la causa de la veritat del meu judici. [ 4] Un Du enganyador no podria enganyar-me en la meva existncia com a cosa que pensa

610

615

620

La paraula idea no t aqu el sentit platnic de forma, arquetip o model, sin el sentit ms simple i immediat de representaci mental. En aquest sentit, tinc la idea de triangle, la idea de taula, la idea de Du. Tots aquests pensaments o representacions mentals ens remeten al pensament o cogito que els pensa. Per tamb fan referncia a un objecte. El problema s determinar si aquest objecte existeix o s una simple illusi. La qesti de la veritat de les idees s el tema daquesta tercera meditaci.

625

630

635

En el Discurs del mtode, Descartes havia escrit: Vaig copsar que mentre volia pensar que tot era fals, calia necessriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I advertint que aquesta veritat: Penso, aix sc, era tan ferma i tan segura que totes les suposicions ms extravagants dels escptics no

640

645

Per quan considerava alguna cosa fora simple i fora fcil de laritmtica i de la geometria, per exemple que 2 i 3 junts produeixen el nmero 5, i altres coses semblants, no les concebia jo si ms no prou clarament per assegurar que eren vertaderes? Certament, si he jutjat desprs que es podia dubtar daquestes coses, no ha estat per altra ra que perqu em vingu a lesperit, que potser algun Du havia pogut donar-me una naturalesa tal que merrs fins i tot respecte de les coses que em semblen ms manifestes. Per totes les vegades

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

17

650

655

660

que aquesta opini abans concebuda del poder sobir dun Du es presenta al meu pensament, em veig obligat a admetre que li s fcil, si vol, fer per manera que merri, fins i tot en les coses que crec conixer amb una evidncia ms gran. I, al contrari, totes les vegades que madreo a les coses que penso concebre molt clarament, sc de tal manera persuadit per elles que per mi mateix em deixo dur per aquestes paraules: menganyi tant com pugui, si no sabr mai fer que jo no sigui res, mentre jo pensi ser alguna cosa, o que algun dia sigui cert que jo no hagi estat mai, sent veritat ara que sc; o b potser fins i tot que 2 i 3 sumin ms o menys que 5, o coses semblants, que veig clarament que no poden ser dalguna altra manera que com jo les concebo. [ 5] s necessari provar lexistncia de Du i que no s enganyador per tenir certesa dalguna cosa I certament, ja que no tinc cap ra per creure que hi hagi un Du enganyador i, fins i tot, que jo no hagi considerat encara les que proven que hi ha un Du, la ra de dubtar que depn solament daquesta opini s ben lleugera i, per dir-ho aix, metafsica. Per, a fi de poder suprimir-la del tot, haig dexaminar si hi ha un Du, tan aviat com se men presentar locasi; i, si trobo que nhi ha un, haig dexaminar tamb si pot ser enganyador: perqu sense el coneixement daquestes dues veritats no veig pas com podria mai ser cert dalguna cosa. I a fi que pugui tenir ocasi dexaminar aix sense interrompre lordre de meditar que mhe proposat, que s passar per graus de les primeres nocions que trobar al meu esperit a aquelles que hi podr trobar desprs, cal aqu que divideixi tots els meus pensaments en certs gneres i que consideri en quins daquests gneres hi ha prpiament veritat o error. [ 6] Classificaci dels meus pensaments: idees o imatges de les coses, volicions i judicis

eren capaces de fer-la trontollar, vaig creure que sense escrpols la podia acollir com a primer principi de la filosofia que cercava.

665

670

Dubtar devidncies matemtiques molt simples (com, per exemple, 2 + 3 = 5) s difcil en la prctica, per tericament s possible. Mentre no estigui segur que Du existeix i que no s enganyador, puc dubtar de tots els objectes, incloses les evidncies matemtiques. Fins ara lnica veritat que es troba definitivament a labric del dubte s lexistncia del subjecte pensant.

675

680

685

Entre els meus pensaments, alguns sn com les imatges de les coses, i s a aquests pensaments solament que conv prpiament el nom didea: com quan em represento un home, o una quimera, o el cel, o un ngel, o Du mateix. Daltres, a ms daix, tenen algunes altres formes: com, quan vull, o temo, afirmo o nego, que concebo b aleshores alguna cosa com a subjecte de lacci del meu esperit; per hi afegeixo tamb alguna altra cosa per aquesta acci a la idea que tinc daquesta cosa; i daquest gnere de pensaments, els uns sanomenen volicions o afeccions, i els altres, judicis.

En una carta, el juliol de 1641, al seu amic i company destudis a La Flche, el sacerdot i cientfic Marin Mersenne (1588-1648), Descartes defineix idea com tot el que es troba en el nostre esperit quan concebem una cosa.

Les idees com a actes mentals sn sempre reals; una altra cosa s que hi hagi alguna cosa que correspongui a elles. El

18

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

terme cartesi didea s molt ampli. Avui direm que hi ha diferents operacions mentals: conceptualitzar, jutjar i raonar; que serveixen, respectivament, per formar conceptes (o termes), judicis (o proposicions) i raonaments (o argumentacions). Noms dels judicis o proposicions es pot dir que sn vertaders (si hi ha una correspondncia entre el seu significat i la realitat) o falsos. Els conceptes poden ser buits (quan no designen cap realitat) o no. Les argumentacions sn vlides (si sempre que les premisses sn vertaderes, llavors tamb ho s la conclusi) o incorrectes (si es pot donar el cas que les premisses de largumentaci siguin vertaderes i la conclusi sigui falsa). Tampoc de les accions i les volicions t sentit dir que sn vertaderes o falses.

690

[ 7] Les idees no sn per si mateixes falses Ara, pel que fa a les idees, si se les considera solament en si mateixes i no se les relaciona gens amb cap altra cosa, no poden, parlant prpiament, ser falses, perqu, sigui que imagini una cabra o una quimera, no s pas menys vertader que imagino luna que laltra. [ 8] Les volicions tampoc no sn falses No cal tampoc tmer que es pugui trobar falsedat en les afeccions o volicions; ja que, encara que jo pugui desitjar coses dolentes, o fins i tot que no foren mai, tanmateix no s pas per aix menys veritable que les desitjo. [ 9] Noms els judicis poden ser falsos si relacionen les idees amb objectes exteriors i afirmen que es corresponen Aix que no queda res ms que els judicis, en els quals haig de guardar-me acuradament de no errar gens. El principal error i el ms ordinari que shi pot trobar consisteix, doncs, en el fet que jutjo que les idees que sn en mi sn semblants o conformes a les coses que sn fora de mi; perqu, certament, si considers solament les idees com a certs modes o maneres del meu pensament, sense voler relacionar-les amb alguna altra cosa exterior, a penes em podrien donar ocasi derrar. [ 10] Tres tipus didees: innates, adventcies i fictcies. Problema que plantegen les idees que semblen adventcies Ara b, daquestes idees, les unes semblen ser nascudes amb mi, les altres ser alienes i venir de fora, i les altres ser fetes i inventades per mi mateix. Perqu, si jo tinc la facultat de concebre aix que sanomena, en general, una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla que no tinc pas aix denlloc ms que de la meva natura prpia, per si sento un brogit, si veig el sol, si sento la calor, fins ara he jutjat que aquests sentiments provenien dalgunes coses que existien fora de mi; i, en fi, em sembla que les sirenes, els hipogrifs i totes les quimeres semblants sn ficcions i invencions del meu esperit. Per tamb potser em podria persuadir que totes aquestes idees sn del gnere que he anomenat alienes, i que vnen de fora, o b que totes elles han nascut amb mi, o b que totes elles han estat fetes per mi, perqu jo no he descobert encara clarament el seu veritable origen. I el que jo haig de fer en aquest lloc s, principalment, considerar, respecte daquestes coses

695

700

705

710

Tots els meus pensaments, siguin volicions, sensacions, imaginacions, etc., sn testimonis de lexistncia del cogito o pensament. El problema s saber si tinc dret a jutjar que existeixen, a lexterior del meu pensament, objectes reals.

715

Les sirenes eren divinitats inferiors de la natura que, suposadament, habitaven els esculls i hi atreien amb els seus cants els navegants. Els hipogrifs sn animals fabulosos alats, meitat cavall meitat grif (animal meitat guila i meitat lle).

720

725

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

19

730

que em semblen venir dalguns objectes que sn fora de mi, quines sn les raons que mobliguen a creure-les semblants a aquests objectes. [ 11] Quin s lorigen de les idees que semblen adventcies? Possible origen natural i no de la voluntat

Una quimera s qualsevol creaci imaginria de lesperit que es pren com una realitat.

735

740

La primera daquestes raons s que sembla que aix mho ensenya la natura; i la segona, que experimento en mi mateix que aquestes idees no depenen gens de la meva voluntat; perqu sovint sem presenten a desgrat de mi mateix, com ara, sigui que ho vulgui, sigui que no ho vulgui, sento la calor, i per aquesta causa em persuadeixo que aquest sentiment o b aquesta idea de la calor s produda en mi per una cosa diferent de mi, s a dir, per la calor del foc a prop del qual em trobo. I no veig res que em sembli ms raonable que jutjar que aquesta cosa aliena envia i imprimeix en mi la seva semblana, ms que cap altra cosa. [ 12] Els meus sentits i inclinacions naturals em poden enganyar Ara cal que vegi si aquestes raons sn prou fortes i convincents. Quan dic que em sembla que aix ms ensenyat per la natura, entenc solament per aquest mot de natura una certa inclinaci que em duu a creure aquesta cosa, i no pas una llum natural que em faci conixer que s vertader perqu aquestes dues coses sn molt diferents entre si; perqu jo no sabria enderrocar pel dubte res dall que la llum natural em fa veure que s vertader, aix com ella ja mha fet veure que, del fet que jo dubtava, es podia concloure que jo era. I jo no tinc en mi cap altra facultat, o potncia, per distingir el vertader del fals, que em pogus ensenyar que aix que aquesta llum em mostra com a veritable no ho s, i de qui em pogus fiar tant com della. Per, pel que fa a les inclinacions que em semblen tamb ser naturals en mi, ja he advertit sovint, quan ha estat qesti de fer tria entre les virtuts i els vicis, que no mhan dut pas menys al mal que al b; s per aix que no tinc motiu de seguir-les tampoc pel que fa al vertader i al fals. [ 13] Que no depenguin de la meva voluntat tampoc no s prova de la seva veritat I pel que fa a laltra ra, que s que aquestes idees han de venir duna altra part, perqu no depenen de la meva volunArribats a aquest punt de les Meditacions encara no podem determinar quina realitat cor-

745

750

755

Llum natural o ra s la facultat de jutjar b i de distingir el vertader del fals. Segons Descartes, aquesta facultat s igual i comuna a tots els humans. Mentre que al Discurs del mtode els termes llum natural, bon sentit, sentit com i ra eren prcticament equivalents, a les Meditacions metafsiques el sentit com (sens commun) equival a la facultat imaginativa i no s res ms que una representaci emprica.

760

765

20

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

respon a les nostres representacions. Per exemple, la idea de Sol que formem a partir de representacions astronmiques (lastronomia era considerada una cincia matemtica a priori), coherents entre si, em sembla ms vertadera que la idea purament emprica del Sol que veiem i sentim. Aquest Sol que veiem petit i que gira al voltant de la Terra s una idea adventcia (que prov de lexterior) que em sembla falsa. Per tant, la inclinaci que tenim a creure vertadera tota sensaci que prov de lexterior s especialment poc fiable. El suposat origen de les idees no s pas cap prova de la seva veritat. Es tracta duna pista falsa i cal tractar el problema duna altra manera.

770

775

780

785

790

tat, ja no la trobo convincent. Perqu de la mateixa manera que aquestes inclinacions, de les quals parlava ara mateix, es troben en mi, malgrat que no sacorden sempre amb la meva voluntat, aix pot ser que hi hagi en mi alguna facultat o potncia prpia per produir aquestes idees sense lajut de cap cosa exterior, b que no em sigui encara coneguda, com, en efecte, mha semblat sempre fins ara que, quan dormo, es formen aix en mi sense lajut dels objectes que representen. I en fi, encara que rests dacord que sn causades per aquests objectes, no s pas una conseqncia que els hagin de ser semblants. Al contrari, mhe adonat sovint, en molts exemples, que hi havia una gran diferncia entre lobjecte i la seva idea. Com, per exemple, trobo en el meu esperit dues idees del Sol tot diferents: una t lorigen en els sentits, i ha de ser situada en el gnere daquestes que he dit ara fa poc que vnen de fora, per la qual cosa em sembla extremadament petit; laltra s presa de les raons de lastronomia, s a dir, de certes nocions nascudes amb mi, o ha estat formada per mi mateix de la manera que pugui ser, per la qual cosa em sembla moltes vegades ms gran que tota la Terra. Certament, aquestes dues idees que concebo del Sol no poden ser totes dues semblants al mateix Sol, i la ra em fa creure que aquesta que ve immediatament de la seva aparena s la que li s ms diferent. [ 14] No tinc, fins ara, proves de lexistncia de coses fora de mi Tot aix em fa conixer que fins aquest moment no ha estat pas per un judici cert i premeditat, sin solament per un impuls cec i temerari, que havia cregut que hi havia coses fora de mi, i diferents del meu sser, les quals, pels rgans dels meus sentits, o per algun altre mitj que pugui ser, menviaven les seves idees o imatges i que mhi imprimien les seves semblances. [ 15] Estudi del contingut de les meves idees. Idees que representen substncies, accidents o Du Per es presenta encara una altra via per esbrinar si, entre les coses de les quals tinc en mi idees, nhi ha algunes que existeixen fora de mi. A saber, si aquestes idees sn solament preses en tant que sn certes maneres de pensar, no reconec en elles cap diferncia o desigualtat, i totes semblen procedir de mi duna mateixa manera; per, considerant-les com a imatges, de les quals unes em representen una cosa i les altres una altra, s evident que sn fora diferents les unes

795

La preocupaci de Descartes no s tant el suposat origen de les idees com el seu contingut representatiu, all que la filosofia escolstica tradicional anomena la realitat objectiva de les idees. La idea de Du t un contingut representatiu especial que la diferencia de les altres idees. Aquesta idea singular representa un sser infinit i perfecte.

800

805

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

21

810

815

de les altres. Perqu, en efecte, aquestes que em representen substncies sn sens dubte alguna cosa ms, i contenen en si (per dir-ho aix) ms realitat objectiva, s a dir, participen per representaci en ms graus de lsser o de perfecci que aquelles que em representen solament modes o accidents. A ms a ms, aquesta idea per la qual concebo un Du sobir, etern, infinit, immutable, omniscient, omnipotent, i creador universal de totes les coses que sn fora dell; aquesta idea, dic, t en si certament ms realitat objectiva que aquestes idees per les quals em sn representades les substncies finites. [ 16] El principi de causalitat aplicat a les idees: la causa duna idea ha de tenir tanta o ms realitat que lefecte Ara s una cosa manifesta per la llum natural que cal que hi hagi si ms no tanta realitat en la causa eficient i total que en el seu efecte: ja que don pot treure lefecte la seva realitat si no s de la seva causa? I com podria comunicar-se aquesta causa si no la tingus en si mateixa? [ 17] Les meves idees no poden contenir ms perfecci que les coses de les quals han estat extretes

820

825

830

835

840

845

850

I daix sen segueix, no solament que el no-res no podria produir cap cosa, sin tamb que all ms perfecte, s a dir, que cont en si ms realitat, no pot ser una conseqncia i una dependncia del menys perfecte. I aquesta veritat no s solament clara i evident en els efectes que t aquesta realitat que els filsofs anomenen actual o formal sin tamb en les idees on es considera la realitat que ells anomenen objectiva. Per exemple, la pedra que no ha estat encara, tampoc no pot ara comenar a ser, si no s produda per una cosa que posseeix en si formalment, o eminentment, tot all que entra en la composici de la pedra, s a dir, que cont en si les mateixes coses o daltres de ms excellents que aquelles que sn en la pedra; i la calor no pot ser produda en un subjecte que nera abans privat, si no s per una cosa que sigui dun ordre, dun grau o dun gnere si ms no tan perfecte com la calor, i aix els altres. Per encara, a ms daix, la idea de la calor, o de la pedra, no pot ser en mi si no hi ha estat posada per alguna cosa, que cont en ella si ms no tanta realitat com la que concebo en la calor o en la pedra. Perqu, encara que aquesta causa no transmeti en la meva idea cap cosa de la seva realitat actual o formal, no cal, per aix, que ning no simagini que aquesta causa hagi de ser menys real; per, sha de saber que, essent tota idea una obra de lesperit, la

La realitat objectiva duna idea s all que aquesta idea representa. Descartes es basa en el principi de causalitat, que ens diu que la causa duna idea ha de tenir tanta o ms realitat que lefecte, per explicar lexistncia i el contingut representatiu de les idees. El que representa una idea s alguna cosa; s necessari que la causa daquest contingut sigui alguna cosa real que no tingui menys realitat que el contingut representatiu.

La realitat formal duna idea s lsser real al qual ella representa. All que una idea representa, la seva realitat objectiva, remet a un sser que en pugui donar compte, ja que apunta a una realitat formal. Descartes aplica el principi de causalitat a les idees i sadona que jo no puc ser la causa de totes les meves idees.

22

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

855

860

865

870

875

880

Aquest pargraf s un exemple del carcter deductiu de la filosofia cartesiana.

seva naturalesa s tal que no requereix de si cap altra realitat formal que aquesta que ella rep i copia del pensament o de lesperit, del qual s solament un mode, s a dir, una manera o forma de pensar. Ara b, a fi que una idea contingui una tal realitat objectiva ms que una altra, ha de tenir sens dubte aix dalguna cosa, en la qual es troba si ms no tanta realitat formal com realitat objectiva cont aquesta idea. Ja que, si suposem que es troba alguna cosa en la idea que no es trobi en la seva causa, cal doncs que ho tingui del no-res; per, per imperfecta que sigui aquesta manera de ser, per la qual una cosa s objectivament o per representaci en lenteniment per la seva idea, certament, no es pot tanmateix dir que aquesta forma i manera no sigui res, ni, per consegent, que aquesta idea tingui el seu origen del no-res. Tampoc no haig de dubtar que no sigui necessari que la realitat sigui en les causes de les meves idees, encara que la realitat que jo considero en aquestes idees sigui solament objectiva, ni pensar que nhi ha prou que aquesta realitat es trobi objectivament en les seves causes; perqu, tot i que aquesta manera de ser objectivament pertany a les idees per la seva prpia naturalesa, tamb aix la manera de ser formalment pertany a les causes daquestes idees (si ms no a les primeres i principals) per la seva prpia naturalesa. I, encara que es pugui esdevenir que una idea doni origen a una altra idea, aix no pot de tota manera ser a linfinit, sin que cal al final arribar a una primera idea, la causa de la qual sigui com un patr o un original en el qual estigui continguda formalment i en efecte tota la realitat o perfecci que es troba solament objectivament o per representaci en aquestes idees. De manera que la llum natural em fa conixer evidentment que les idees sn en mi com quadres, o imatges, que poden de veritat decaure fcilment de la perfecci de les coses de les quals han estat extretes, per que mai no poden contenir res de ms gran o ms perfecte. [ 18] Si hi ha alguna idea que no prov de mi, hi ha alguna altra cosa que existeix i s la causa daquesta idea I, com ms llargament i acuradament examino totes aquestes coses, ms clarament i distintament conec que sn vertaderes. Per, en fi, qu en conclour de tot aix? s, a saber, que si la realitat o perfecci objectiva dalguna de les meves idees s tal, que conegus clarament que aquesta mateixa realitat o perfecci no s en mi ni formalment ni eminentment, i que, per consegent, no en puc ser per mi mateix la causa, daix sen segueix necessriament que jo no sc pas sol al mn, sin que hi ha alguna altra cosa que existeix i que s la cau-

885

890

Ni formalment ni eminentment, s a dir, ni realment ni virtualment.

895

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

23

900

sa daquesta idea; per, si no es troba en mi de cap manera aquesta idea, no tindr cap argument que em pugui convncer i fer-me cert de lexistncia dalguna altra cosa que de mi mateix, perqu els he buscat tots acuradament i no nhe pogut trobar cap altre fins al moment present. [ 19] Idees que es troben al meu pensament i que poden provenir de mi Ara b, entre aquestes idees, a part daquesta que em representa a mi mateix, amb la qual no hi pot haver cap dificultat, nhi ha una altra que em representa un Du, daltres coses corporals i inanimades, daltres ngels, daltres animals, i daltres finalment que em representen homes semblants a mi. Per, pel que fa a les idees que em representen altres homes, o animals, o ngels, concebo fcilment que poden ser formades per la barreja i la composici daltres idees que tinc de les coses corporals i de Du, encara que fora de mi no hi hagi altres homes al mn, ni cap animal, ni cap ngel. I, pel que fa a les idees de les coses corporals, no hi reconec res de tan gran ni de tan excellent que no em sembli poder venir de mi mateix; perqu si les considero de ms a prop, i si les examino de la mateixa manera que vaig examinar ahir la idea de la cera, trobo que shi troba poca cosa que jo concebi clarament i distintament: a saber, la grandria, o b lextensi en llargada, amplada i profunditat; la figura que s formada pels termes i els lmits daquesta extensi, la situaci que els cossos amb diverses figures mantenen entre si; i el moviment o el canvi daquesta situaci, als quals es pot afegir la substncia, la durada i el nombre. Quant a les altres coses, com ara la llum, els colors, els sons, les olors, els sabors, la calor, el fred i les altres qualitats que cauen sota el tacte, es troben al meu pensament amb tanta obscuritat i confusi, que ignoro fins i tot si sn vertaderes, o falses o solament aparents, s a dir, si les coses que concebo daquestes qualitats sn en efecte les idees de coses reals; o b si no em representen ms que coses quimriques, que no poden existir. Perqu encara que ja mhe adonat abans que noms als judicis es pugui trobar la falsedat veritable i formal, es pot tanmateix trobar en les idees una certa falsedat material, a saber, quan elles representen all que no s res com si fos alguna cosa. Per exemple, les idees que jo tinc del fred i la calor sn tan poc clares i tan poc distintes, que pel seu mitj no puc discernir si el fred s solament una privaci de la calor o la calor una privaci del fred, o b si luna i laltre sn qualitats reals, o si no ho sn pas. I en tant que essent les idees com imatges, no nhi pot

Lobjectiu s saber si existeix alguna idea el contingut representatiu (o realitat objectiva) de la qual mobligui a acceptar lexistncia duna cosa real (realitat formal) que no sigui jo mateix (el meu propi pensament).

905

910

915

920

925

La idea duna cosa extensa (una pedra, per exemple) s indubtablement diferent del meu jo, ja que sc una cosa que pensa. Per, essent jo una substncia poden ser contingudes en mi eminentment, s a dir, virtualment, totes les caracterstiques de les substncies finites. Res no em prova rigorosament, per tant, que aquests objectes tinguin la seva causa real (la seva existncia formal) fora de mi mateix. En aquest moment del progrs de la meditaci cartesiana encara no ha provat res ms que lexistncia del cogito, encara no sha venut el solipsisme, s a dir, no sha rebutjat la possibilitat terica segons la qual noms existiria el jo pensant.

930

935

24

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

940

945

950

haver cap que no ens sembli que representa alguna cosa, si s veritable dir que el fred no sigui una altra cosa que una privaci de la calor, la idea que mel representa com alguna cosa real i positiva, podr, no sense ra, ser anomenada falsa, i aix tamb amb daltres idees semblants, a les quals certament no s necessari que atribueixi un altre autor que jo mateix. Perqu, si sn falses, s a dir, si representen coses que no sn pas, la llum natural em fa conixer que procedeixen del nores, s a dir, que no sn en mi, ms que per manca dalguna cosa a la meva naturalesa, i perqu no s del tot perfecta. I si aquestes idees sn vertaderes, tanmateix, com que se mapareixen amb tan poca realitat, que fins i tot no puc discernir amb claredat la cosa representada del no-sser, no hi veig cap ra perqu no poguessin ser produdes per mi mateix, i que jo no en pogus ser lautor. [ 20] Idees que he pogut extreure de la idea que tinc de mi mateix Quant a les idees clares i distintes que tinc de les coses corporals, nhi ha algunes que sembla que he pogut extreure de la idea que tinc de mi mateix, com aquesta que tinc de la substncia, de la durada, del nombre, i daltres coses semblants. Perqu, quan penso que la pedra s una substncia, o b una cosa que s capa dexistir per si, ja que jo sc una substncia, tot i que concebo que jo sc una cosa que pensa i no extensa, i que la pedra al contrari s una cosa extensa i que no pensa, i que aix entre les dues concepcions es troba una notable diferncia, tanmateix semblen convenir que representen substncies. Igualment, quan penso que jo sc ara, i que recordo a ms daix dhaver estat abans, i concebo alguns diferents pensaments dels quals conec el nombre, aleshores adquireixo en mi les idees de la durada i del nombre, les quals, a ms a ms, puc transferir a totes les altres coses que vulgui. [ 21] Tamb les idees de modes de la substncia poden provenir de mi mateix

955

960

965

970

La pregunta metafsica sobre la realitat del mn exterior (la qesti del realisme) o sobre si hi ha alguna cosa a ms de jo mateix t diferents respostes. Descartes, com tots els realistes, respon que s. Els solipsistes responen que no. Els escptics opinen que no es pot saber, que potser s, per que mai podrem esbrinar-ho. Els positivistes sn antimetafsics i consideren que aquesta pregunta no t sentit, que aquest s un pseudoproblema.

975

980

Pel que fa a les altres qualitats de les quals sn compostes les idees de les coses corporals, a saber, lextensi, la figura, la situaci, el moviment de lloc, s veritable que elles no sn pas formalment en mi, ja que jo no sc altre que una cosa que pensa; per com que sn solament certs modes de la substncia, i com que els vestits sota els quals la substncia corporal sens apareix, i que jo tamb sc jo mateix una

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

25

substncia, sembla que puguin ser contingudes en mi eminentment. [ 22] Noms la idea de Du pot no provenir de mi mateix
985

990

995

Per tant, no resta ms que la sola idea de Du, en la qual cal considerar si hi ha alguna cosa que no pugui venir de mi mateix. Pel nom de Du entenc una substncia infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que sn (si s veritat que nhi ha que existeixen) han estat creades i produdes. Ara b, aquests avantatges sn tan grans i tan eminents, que com ms atentament els considero, menys em persuadeixo que la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi mateix. I per consegent, cal concloure necessriament de tot el que he dit abans que Du existeix; perqu, encara que la idea de la substncia sigui en mi, fins i tot que jo sc una substncia, no tindria tanmateix la idea duna substncia infinita, ja que jo sc un sser finit, si no hagus estat posada en mi per alguna substncia que fos vertaderament infinita. [ 23] Primera prova de lexistncia de Du: la idea dinfinit, com a idea primitiva que no s negaci de finit I no haig pas dimaginar-me que jo no concebo linfinit per una veritable idea, sin solament per la negaci del que s finit, de la mateixa manera que jo comprenc el reps i les tenebres per la negaci del moviment i la llum; perqu al contrari veig manifestament que es troba ms realitat en la substncia infinita que en la substncia finita, i per tant que tinc dalguna manera primerament en mi la noci dinfinit que del finit, s a dir, de Du que de mi mateix. Perqu, com seria possible que jo pogus conixer que dubto i desitjo, s a dir, que em manca alguna cosa i que no sc pas del tot perfecte, si no tingus en mi cap idea dun sser ms perfecte que el meu, per comparaci al qual jo conegus els defectes de la meva naturalesa? [ 24] La idea de Du infinit no pot provenir del no-res I ning no pot pas dir que potser aquesta idea de Du s materialment falsa, i que per consegent jo la pugui tenir del no-res, s a dir, que pugui ser en mi perqu jo tinc un defecte, com he dit abans de les idees de la calor i del fred, i daltres coses semblants: perqu, al contrari, essent aquesta idea for-

La realitat objectiva de la idea de Du, all que representa aquesta idea, s totalment excepcional. El problema que es planteja s: don em pot venir a mi, que sc una substncia finita, aquesta idea dinfinit que es troba en mi? La resposta ser afirmar que Du s la causa de la idea dinfinit.

1000

Descartes sest oposant aqu a Toms dAquino. La idea dinfinit per a Descartes no s la simple negaci de finit. La idea dinfinit s una idea primitiva, una vertadera idea i no un concepte derivat format per negaci.

1005

1010

La idea de la meva finitud (que es manifesta en el dubte, el desig, la tristesa) comporta la idea dinfinit, idea que noms ha pogut ser posada en mi pel mateix Du, lsser infinit. Aquesta prova de lexistncia de Du es podria resumir breument aix: Dubto, per tant Du existeix.

1015

1020

Du ocupa el lloc ms central del sistema metafsic de Descartes. Dubtant de la veracitat de Du, puc estendre el meu dubte fins i tot a les veritats

26

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

matemtiques, que Descartes considera com les ms evidents. Noms a partir de lexistncia de Du i de la seva veracitat puc fonamentar les cincies empriques i formals. La possibilitat de tot el meu coneixement dependr de la idea que tingui de Du.

a clara i fora distinta, i contenint en si ms realitat objectiva que cap altra, no nhi ha cap que sigui ms veritable ni que pugui ser menys sospitosa derror o de falsedat. [ 25] La idea de Du representa una realitat
1025

La idea, dic, daquest sser sobiranament perfecte i infinit s enterament vertadera; perqu, encara que potser es podria fingir que un tal sser no existeix per res, no es pot tanmateix fingir pas que la seva idea no em representa res de real, com ja he dit abans de la idea del fred. [ 26] La idea de Du s la ms vertadera, la ms clara i la ms distinta de totes les que es troben en el meu esperit Aquesta mateixa idea s tamb fora clara i fora distinta, ja que tot el que el meu esperit concep clarament i distintament de real i vertader, i que cont en si alguna perfecci, s contingut sencer en aquesta idea. I aix no deixa pas de ser cert, encara que jo no comprengui pas linfinit, o fins i tot que es trobi en Du una infinitat de coses que jo no puc comprendre, ni potser tampoc assolir de cap manera pel pensament: perqu s de la natura de linfinit que la meva natura, que s finita i limitada, no la pugui comprendre, i s suficient que concebi b aix, i que jutgi que totes les coses que concebo clarament, i en les quals s que hi ha alguna perfecci, i potser tamb una infinitat daltres que ignoro, sn en Du formalment o eminentment, a fi que la idea que en tinc sigui la ms vertadera, la ms clara i la ms distinta de totes les que sn en el meu esperit. [ 27] La idea dinfinit no s cap sntesi de les perfeccions que tinc en potncia. La perfecci de Du s actual, la meva perfecci augmenta per graus

1030

Segons Descartes, lesperit hum (realment o virtualment) t el poder de concebre Du, per no de comprendrel. La idea de Du s ms clara i distinta que qualsevol altra idea. Per, linfinit div, present al meu esperit, la ultrapassa.

1035

1040

1045

Descartes medita sobre si la idea de Du no podria ser la perfecci de lhome futur. Que lhome sigui capa de progressar no s cap ra per divinitzar lhome; s, al contrari, la prova de la seva finitud. La perfecci actual, que caracteritza la idea que tenim de Du, no t res a veure amb el perfeccionament potencial de lhome que significa que els humans poden millorar-se.

1050

1055

Per tamb pot ser que sigui alguna cosa ms que no mimagino, i que totes les perfeccions que atribueixo a Du siguin en mi dalguna manera en potncia, malgrat que no es produeixin encara i no es facin aparents per les seves accions. En efecte, experimento ja que el meu coneixement augmenta i es perfecciona a poc a poc, i no veig res que li pugui impedir daugmentar com ms va ms fins a linfinit; i, essent aix incrementat i perfeccionat, no veig res que impedeixi que pugui adquirir per mitj seu totes les altres perfeccions de la naturalesa divina, i, en fi, sembla que la potncia que tinc

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

27

1060

1065

1070

1075

1080

per a ladquisici daquestes perfeccions, si s en mi, pot ser capa dimprimir-hi i dintroduir-hi les seves idees. Tanmateix, mirant-ho duna mica ms a prop, reconec que aix no pot ser; perqu, primerament, encara que fos cert que el meu coneixement adquirs cada dia nous graus de perfecci, i que hi hagus en la meva natura moltes coses en potncia que no hi sn encara actualment, tanmateix tots aquests avantatges no pertanyen ni sassemblen de cap manera a la idea que jo tinc de la divinitat, en la qual res no es troba solament en potncia, sin que tot hi s actualment i en efecte. I fins i tot no s un argument infallible i molt cert de la imperfecci en el meu coneixement que creixi i que augmenti per graus? A ms a ms, encara que el meu coneixement augments ms i ms, tanmateix no deixo pas de concebre que no podria ser mai infinit, ja que no arribar mai a un grau tan alt de perfecci que no sigui encara capa dadquirir algun nou increment. Per jo concebo Du actualment infinit en un alt grau, que res no es pot afegir a la sobirana perfecci que posseeix. I, en fi, comprenc prou b que lsser objectiu duna idea no pot ser produt per un sser que existeix solament en potncia, el qual prpiament parlant no s res, sin solament per un sser formal o actual. [ 28] La idea de perfecci prov de Du I certament no veig res, en tot aix que acabo de dir, que no sigui molt fcil de conixer per la llum natural a tots els qui hi vulguin pensar acuradament; per quan distrec alguna cosa de la meva atenci, com que el meu esperit es troba enfosquit i com encegat per les imatges de les coses sensibles, no recorda fcilment la ra per la qual la idea dun sser ms perfecte que el meu cal que hagi estat posada en mi per un sser que sigui efectivament ms perfecte. [ 29] Segona prova: examen de la causa de la meva existncia s per aix que vull aqu passar a una altra cosa, i considerar si jo mateix, que tinc aquesta idea de Du, podria ser, en el cas que no nhi hagus pas, de Du. I pregunto: de qui tindria jo la meva existncia? Potser de mi mateix, o dels meus pares, o b dalgunes causes menys perfectes que Du; perqu no es pot imaginar res de ms perfecte ni fins i tot igual que ell.
La primera prova de lexistncia de Du que Descartes ha presentat, que es caracteritza per deduir lexistncia de Du a partir de la idea innata de perfecci, s una prova difcil per raons psicolgiques. Descartes presentar ara una altra prova ms accessible als lectors. Aquesta prova parteix de la indubtable imperfecci del meu sser i daltres ssers com jo, la qual cosa prova lexistncia de lsser que ens ha creat.

1085

1090

1095

28

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

1100

[ 30] No sc la causa de la meva existncia perqu mhauria donat totes les perfeccions que concebo de Du Ara b, si jo fos independent de tot altre i jo mateix fos lautor del meu sser, certament no dubtaria de cap cosa, no concebria ms desitjos, i en fi, no em mancaria cap perfecci; perqu mhauria donat a mi mateix totes aquelles de les quals tinc en mi alguna idea, i aix jo seria Du. [ 31] Impossibilitat dadquirir per mi mateix la idea de Du

1105

1110

1115

1120

1125

Descartes defensa la teoria de la creaci continuada. Aquesta teoria cartesiana afirma que el meu sser i el de les altres criatures de la naturalesa no podrien subsistir ni un sol moment sense el poder div. I, per tant, Du no tan sols ha creat totes les criatures, sin que, tamb, ha dintervenir constantment per mantenir o conservar la seva creaci. El meu sser finit requereix no tan sols haver estat creat, sin tamb lacte creador de Du infinit mantenint-me en tot moment en lexistncia.

I no mhaig dimaginar que les coses que em manquen sn potser ms difcils dadquirir que aquelles coses de les quals ja sc en possessi; ja que al contrari s molt cert que ha estat molt ms difcil que jo, s a dir, una cosa o una substncia que pensa, hagi sortit del no-res, que mho seria adquirir les llums i els coneixements de moltes coses que ignoro, i que no sn sin accidents daquesta substncia. I aix sense dificultat, si jo mhagus donat a mi aix de ms que acabo de dir, s a dir, si jo fos lautor del meu naixement i de la meva existncia, no mhauria privat si ms no de les coses que sn de ms fcil adquisici, a saber, de molts coneixements dels quals la meva natura s desproveda; no mhauria privat tampoc de cap de les coses contingudes en la idea que concebo de Du, perqu no nhi ha cap que em sembli de ms difcil adquisici; i si nhi hagus alguna, certament mho semblaria (suposant que tingus en mi totes les altres que posseeixo), ja que experimentaria que la meva potncia shi acabaria, i no seria capa darribar-hi. [ 32] s necessari que Du sigui lautor de la meva existncia i qui em conserva en lexistncia cada instant

1130

1135

I encara que pogus suposar que potser he estat sempre com sc ara, no sabria per aix evitar la fora daquest raonament, i no deixo pas de conixer que s necessari que Du sigui lautor de la meva existncia. Perqu tot el temps de la meva vida pot ser dividit en una infinitat de parts, cadascuna de les quals no depn de cap manera de les altres; i, aix, del fet que he estat una mica abans, no sen segueix pas que jo hagi de ser ara, si no s que en aquest moment alguna causa em produeix i em crea, per aix dir-ho, de bell nou, s a dir, em conserva.

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

29

1140

[ 33] No tinc la idea de conservar-me en lexistncia a cada instant, depenc dalgun sser diferent de mi En efecte, s una cosa fora clara i fora evident (per a tots els qui considerin la naturalesa del temps) que una substncia, per ser conservada en tots els moments que dura, t necessitat del mateix poder i la mateixa acci que caldrien per produir-la i crear-la de bell nou, si encara no era. De manera que la llum natural ens fa veure clarament que la conservaci i la creaci no difereixen ms que en la nostra manera de pensar, i no gens efectivament. Cal, doncs, solament aqu que minterrogui a mi mateix, per saber si posseeixo algun poder i alguna virtut que sigui capa de fer per manera que jo, que sc ara, sigui encara en lavenir: perqu, ja que no sc ms que una cosa que pensa (o, si ms no, ats que no es tracta encara fins aqu precisament sin daquesta part de mi mateix), si una tal potncia resids en mi, certament si ms no lhauria de pensar i tenir-ne coneixement, per jo no en sento cap en mi, i per aix conec evidentment que depenc dalgun sser diferent de mi. [ 34] No he pogut ser creat per un altre sser finit, caldria que aquest sser em pogus conservar en lexistncia

1145

1150

1155

1160

1165

1170

1175

1180

Potser tamb aquest sser, del qual depenc, no s aix que anomeno Du, i jo sc produt o pels meus pares o per altres causes menys perfectes que ell? Tant se val, no pot ser aix. Ats que, com ja he dit abans, s una cosa molt evident que cal que hi hagi si ms no tanta realitat en la causa com en lefecte. I, per tant, ja que sc una cosa que pensa, i que tinc en mi alguna idea de Du, qualsevol que sigui finalment la causa que satribueixi a la meva naturalesa, cal necessriament admetre que ha de ser de manera semblant una cosa que pensa i posseir en si la idea de totes les perfeccions que atribueixo a la natura divina. Desprs es pot novament recercar si aquesta causa t el seu origen i la seva existncia de si mateixa, o dalguna altra cosa. Perqu, si la t de si mateixa, sen segueix, per les raons que he allegat abans, que ella mateixa ha de ser Du; ats que, tenint la virtut de ser i existir per si, ha de tenir actualment totes les perfeccions de les quals concep les idees, s a dir, totes les que jo concebo, que sn en Du. Si obt la seva existncia dalguna altra causa que no s ella, es preguntar de bell nou, per la mateixa ra, daquesta segona causa, si ella s per si, o per altri, fins que gradualment sarribi finalment a una darrera causa que resultar ser Du. I s molt manifest que en aix no hi pot haver progrs a linfinit, en vista que no es tracta aqu tant de la causa que mha produt abans com de la que em conserva en el moment present.

Sc un sser finit que posseeix en si la idea dinfinit. La meva genealogia, el fet que hagi estat produt pels meus pares i ells pels seus avantpassats, no explica ni demostra res sobre aquest fet misteris que cap sser finit que mhagi precedit pot explicar. A ms a ms, la meva existncia actual requereix un creador infinit. Lexistncia dels meus avantpassats planteja el mateix problema i no aporta cap soluci.

El progrs a linfinit s rebutjat per raons diferents de les utilitzades pels filsofs escolstics que deien que sempre s necessari un inici i, per tant, linfinit cap enrere era impossible. Per Descartes, la meva existncia actual dsser finit que t la idea dinfinit exigeix una explicaci actual i immediata.

30

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

Les perfeccions que reconeixem en la idea de Du sn una prova de la seva existncia, ja que no poden atribuir-se o estar causades pel nostre pensament.

[ 35] La unitat i la simplicitat s una de les principals perfeccions de la idea de Du

1185

1190

1195

1200

Ning no pot tampoc pretendre que potser diverses causes han concorregut conjuntament en la meva producci, i que duna he rebut la idea duna de les perfeccions que atribueixo a Du, duna altra causa la idea duna altra, de manera que totes aquestes perfeccions es troben ben veritablement en alguna part de lunivers, per no es troben pas totes juntes i acordades en una de sola que sigui Du. Perqu, al contrari, la unitat, la simplicitat, o la inseparabilitat de totes les coses que sn en Du s una de les principals perfeccions que concebo que s en ell; i certament la idea daquesta unitat i conjunt de totes les perfeccions de Du no ha pogut ser posada en mi per cap altra causa, de la qual jo no hagi rebut tamb les idees de totes les altres perfeccions. Ja que no me les pot haver fetes comprendre juntes i inseparables, sense haver fet de manera que al mateix temps jo sabs que eren i les conegus totes dalguna manera. [ 36] Noms Du pot ser la causa de la meva existncia

La prova cartesiana de lexistncia de Du no t res a veure amb les proves de Toms dAquino. No es tracta de buscar una causa primera remuntant-nos duna causa propera a una causa llunyana. Totes les reflexions sobre els pares i els avantpassats sn totalment intils. Lnic problema pertinent s que jo, que sc un sser finit, tinc la idea dinfinit. Aqu es troba larrel de largument cartesi de lexistncia de Du. Largument dels avantpassats no t cap relaci amb lordre de les raons i noms sembla adrear-se als lectors tomistes, parlant el seu llenguatge, amb la finalitat de preparar-los per largument prpiament cartesi que no s una prova a posteriori. Les proves tradicionals de lexistncia de Du es poden dividir en dos grans grups: 1) les proves a posteriori, com ara les cinc vies o proves de Toms dAquino, que tenen

1205

1210

Pel que fa als meus pares, dels quals sembla que trec el meu naixement, encara que tot el que jo mai nhagi pogut creure sigui vertader, aix no fa tanmateix que siguin ells qui em conserven, ni que mhagin fet i produt en tant que sc una cosa que pensa, ja que ells noms han posat algunes disposicions en aquesta matria, en la qual, jutjo que jo, s a dir, el meu esperit, el qual, sol, prenc ara per mi mateix, es troba tancat; i per tant no hi pot haver aqu referent a aix cap dificultat, sin que cal concloure necessriament que, noms del fet que existeixo i que la idea dun sser sobiranament perfecte (s a dir, de Du) s en mi, lexistncia de Du s demostrada molt evidentment. [ 37] La idea de Du no s adventcia ni fictcia, s innata

1215

1220

Em resta noms examinar de quina manera he adquirit aquesta idea. Perqu no lhe rebuda pas pels sentits, i ella no sha ofert a mi sense esperar-la, aix com fan les idees de les coses sensibles, quan les coses es presenten o semblen presentar-se als rgans exteriors dels meus sentits. Tampoc no s pas una pura producci o ficci del meu esperit; ja que no s en el meu poder disminuir-hi o afegir-hi alguna cosa. I per consegent no resta cap altra cosa a dir, sin que, com la idea de mi mateix, s nascuda i produda des que jo he estat creat.

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

31

1225

[ 38] Du s la causa de la presncia en mi de la idea dinfinit. Du perfecte no pot ser enganyador I certament ning no ha de trobar estrany que Du, en crearme, hagi posat en mi aquesta idea per ser com la marca que lobrer imprimeix en la seva obra; i tampoc no s necessari que aquesta marca sigui alguna cosa diferent daquesta mateixa obra. Per, noms perqu Du mha creat, s fora creble que mha produt dalguna manera a la seva imatge i semblana i que jo concebo aquesta semblana (en la qual es troba continguda la idea de Du) per la mateixa facultat per la qual em concebo a mi mateix: s a dir, que, quan reflexiono sobre mi, no conec solament que sc una cosa imperfecta, incompleta, i dependent daltri, que tendeix i aspira sense parar a alguna cosa millor i ms gran que no sc, sin que conec tamb, al mateix temps, que aquest del qual depenc posseeix en si totes aquestes grans coses a les quals aspiro, i de les quals trobo en mi les idees, no pas indefinidament i solament en potncia, sin que en gaudeix en efecte, actualment i infinitament, i aix que s Du. I tota la fora de largument que he usat aqu per provar lexistncia de Du, consisteix en aix: que reconec que no seria possible que la meva naturalesa fos tal com s, s a dir, que tingus en mi la idea dun Du, si Du no exists veritablement; aquest mateix Du, dic, la idea del qual s en mi, s a dir, que posseeix totes aquestes altes perfeccions, de les quals el nostre esperit pot ben b tenir alguna idea sense tanmateix comprendre-les totes, que no s subjecta a cap mancana, i que no t cap de les coses que tenen alguna imperfecci. Don s prou evident que no pot ser enganyador, ja que la llum natural ens ensenya que lengany depn necessriament dalguna mancana. [ 39] Sobre la contemplaci de Du

1230

un referent en lexperincia sensible, apliquen el principi de causalitat, i arriben a la conclusi de lexistncia de Du desprs de rebutjar un procs causal infinit; i 2) els arguments ontolgics com ara els que defensen, entre altres, Anselm de Canterbury i Descartes, que passen danalitzar la idea o essncia de Du a afirmar la necessitat de la seva existncia real.

1235

1240

1245

1250

Du s un sser perfecte i, per tant, no pot ser enganyador. Si refutem la possibilitat dun Du enganyador i, consegentment, la dun geni maligne, podem estar segurs que les idees clares i distintes sn totes elles vertaderes. La veracitat divina ha quedat establerta.

1255

1260

1265

Per abans que examini aix ms acuradament, i que passi a la consideraci de les altres veritats que en pugui recollir, em sembla molt adient aturar-me algun temps en la contemplaci daquest Du tot perfecte, dapreciar gustosament els seus meravellosos atributs, de considerar, admirar i adorar la incomparable bellesa daquesta immensa llum, si ms no mentre la fora del meu esperit, que en resta dalguna manera enlluernat, mho permetr. Ja que, com que la fe ens ensenya que la felicitat sobirana de laltra vida no consisteix sin en aquesta contemplaci de la Majestat divina, aix experimentem des dara que una meditaci semblant, per b que incomparablement menys perfecta, ens fa gaudir de la ms gran contentaci que som capaos de sentir en aquesta vida.

La felicitat de Descartes, la major daquesta vida, s fruit del raonament metafsic que el porta a la certesa de lexistncia i la bondat divines i a la fi del solipsisme ( jo no sc lnica cosa existent) i de lescepticisme. La paraula solipsisme prov de lexpressi llatina solus ipse ( jo tot sol) i significa la negaci del mn extern. Es contraposa a realisme.

32

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

En la sinopsi de la quarta meditaci, Descartes escriu: En la quarta meditaci queda provat que totes les coses que coneixem molt clarament i molt distintament sn vertaderes, i tamb sexplica en qu consisteix la naturalesa de lerror o falsedat, all que sha de saber necessriament, tant per confirmar les veritats precedents com per entendre millor aquelles que segueixen. Per cal remarcar que de cap manera tracto en aquest lloc del pecat, s a dir, de lerror que es comet en la persecuci del b i del mal; sin noms del que es comet en el judici i el discerniment del vertader i el fals. I que no em proposo parlar de les coses que pertanyen a la fe o a la conducta de la vida, sin noms daquelles que tracten de les veritats especulatives, conegudes amb lnic ajut de la llum natural.

Quarta meditaci Del vertader i del fals

1270

[ 1] Sobre les coses intelligibles Mhe acostumat talment aquests dies passats a separar el meu esperit dels meus sentits, i mhe adonat tan exactament que hi ha molt poques coses que es coneguin amb certesa de les coses corporals, que nhi ha moltes ms que ens sn conegudes respecte de lesperit hum, i encara moltes ms del mateix Du, que ara desviar sense cap dificultat el meu pensament de les coses sensibles o imaginables, per dur-lo a aquelles que, essent separades de tota matria, sn purament intelligibles. [ 2] A partir de la idea de Du, s possible descobrir un cam cap al coneixement de totes les coses de lunivers I, certament, la idea que tinc de lesperit hum, en tant que s una cosa que pensa, i no una cosa extensa en llargada, amplada i profunditat, i que no participa de res dall que pertany al cos, s incomparablement ms distinta que la idea de cap cosa corporal i quan considero que dubto, s a dir, que sc una cosa incompleta i dependent, la idea dun sser complet i independent, s a dir, de Du, es presenta al meu esperit amb molta distinci i claredat; i noms del fet que aquesta idea es trobi en mi, o b que jo sc o existeixo, ja que posseeixo aquesta idea, concloc tan evidentment lexistncia de Du, i que la meva depn completament dell, en tots els moments de la meva vida, que no penso que lesperit hum pugui conixer res amb ms evidncia i certesa. I ja em sembla que descobreixo un cam que ens conduir daquesta contemplaci del veritable Du (en el qual estan inclosos tots els tresors de la cincia i la saviesa) al coneixement de totes les altres coses de lunivers. [ 3] Du no pot ser pas enganyador

1275

1280

1285

La prova de lexistncia de Du s la primera prova que em fa sortir de mi mateix, del meu ego cogitans. Ara, basant-me en lexistncia daquest Du perfecte, i, per tant, vera i no enganyador, el problema ser saber en quina mesura i segons quin ordre podr descobrir noves veritats sobre totes les altres coses de lunivers.

1290

1295

Lomnipotncia de Du perfecte exclou la maldat. En la filosofia de Guillem dOckham, al segle XIV, es vol ressaltar aquesta omnipotncia divina. Du podria fer tot all que no s lgicament impossible. Per Descartes, en canvi, precisa-

1300

1305

Perqu, en primer lloc, reconec que s impossible que mai menganyi, ja que en tot frau i engany shi troba alguna forma dimperfecci. I encara que sembla que poder enganyar sigui una marca de subtilesa, o de poder, tanmateix, voler enganyar dna testimoni sens dubte de feblesa o de malcia. I, per tant, aix no es pot trobar en Du.

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

33

[ 4] La meva capacitat de jutjar no s enganyadora perqu prov de Du; tanmateix mequivoco I desprs experimento en mi mateix un cert poder de jutjar, la qual cosa sens dubte he rebut de Du, de la mateixa manera que tota la resta de coses que posseeixo, i, com que ell no voldria enganyar-me, s cert que no me lha donat tal que pugui errar mai, si luss com cal. I no restaria cap dubte daquesta veritat, si ning no en pogus, sembla, treure aquesta conseqncia, que aix doncs no em puc equivocar mai; perqu si tinc de Du tot el que posseeixo, i si no mha donat poder derrar, sembla que no mhaig dequivocar mai. I del cert, quan no penso ms que en Du, no descobreixo en mi cap causa derror o de falsedat, per desprs, tornant a mi, lexperincia em fa conixer que sc tanmateix subjecte a una infinitat derrors, recercant la causa dels quals de ms a prop, madono que no es presenta noms al meu pensament una idea real i positiva de Du, o b dun sser sobiranament perfecte, sin tamb, per dir-ho aix, una certa idea negativa del no-res, s a dir, daix que s infinitament allunyat de tota mena de perfecci; i que jo sc com un entremig entre Du i el no-res, s a dir, situat de tal manera entre lsser sobir i el no-sser, que no es troba, de veritat, res en mi que em pugui conduir a lerror, en tant que un sser sobir mha produt; per que, si em considero com a participant en alguna manera del no-res o del no-sser, s a dir, en tant que no sc jo mateix lsser sobir, em trobo exposat a una infinitat de mancances, de manera que no mhagi de sorprendre si mequivoco. [ 5] Lerror s un defecte, un senyal de la meva imperfecci
1335

ment la perfecci i lomnipotncia divines impossibiliten Du de fer el mal.

1310

1315

1320

1325

Descartes ja ha rebutjat la hiptesi del Deu enganyador i la del geni maligne. Du no tan sols no menganya, sin que, a ms, s la garantia de tota veritat. Si mequivoco, no s responsabilitat de Du. He rebut de Du la ra, la facultat de jutjar i distingir el vertader i el fals. I, tanmateix, mequivoco sovint. La primera explicaci de lerror s que mequivoco perqu sc un sser finit: la meva ra no s infinita. Lhome s un sser creat, no creador, i, per tant, finit, limitat. La criatura s sempre ms imperfecta que el seu creador i resultaria absurd responsabilitzar Du de no haver-li donat facultats infinites.

1330

1340

Aix conec que lerror, en tant que tal, no s pas una cosa real que depn de Du, sin que s solament un defecte; i, per tant, que no tinc necessitat per errar dalgun poder que mhagi estat donat per Du particularment per aquest efecte, sin que sesdev que mequivoco perqu la potncia que Du mha donat per discernir el vertader del fals no s en mi infinita. [ 6] Lerror no s noms un defecte, s tamb una privaci, la negaci dalguna cosa que hauria de tenir Tanmateix aix no em satisf encara del tot, perqu lerror no s una pura negaci, s a dir, no s pas el simple defecte o mancana dalguna perfecci que no ms donada, sin ms aviat una privaci dalgun coneixement que sembla que
La primera soluci al problema de lerror (similar al problema del mal o error moral) s una soluci per la

1345

34

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

negaci: si lhome es troba subjecte a lerror s perqu no s perfecte. Lerror sassimila a una mancana, a un no-sser, a una negaci. Tot all que s en mi pura negaci (no tinc ales com les aus, no sc omniscient, ignoro infinitat de coses) s perfectament conciliable amb la bondat divina, perqu sc una criatura finita. Per la privaci seria una altra cosa. La privaci s la negaci dun b degut. Per qu arribo a equivocar-me en temes en els quals em sembla que he estat construt per jutjar correctament? Du mhauria pogut crear infallible en els dominis que estan al meu abast. Si, tanmateix, ha perms lerror (igual que ha perms el mal), ha dhaver tingut alguna ra per fer-ho, compatible amb la seva infinita bondat i potncia. El raonament de Descartes s similar al dels telegs que plantegen el problema del mal.

1350

1355

hauria de posseir. I, considerant la naturalesa de Du, no em sembla pas possible que mhagi donat alguna facultat que sigui imperfecta en el seu gnere; s a dir, a la qual manqui alguna perfecci que li sigui deguda; perqu, si s cert que com ms expert s lartes ms perfectes i acabades sn les obres que surten de les seves mans, quin sser ens imaginarem que ha estat produt per aquest sobir creador de totes les coses, que no sigui perfecte i completament acabat en totes les seves parts? I certament no hi ha cap mena de dubte que Du no mhagi pogut crear tal que no em pogus equivocar mai, i s cert tamb que sempre vol el que s millor: ms, doncs, ms avantatjs errar que no errar gens? [ 7] s impossible comprendre les intencions de Du

1360

1365

No es troba al meu abast conixer els fins impenetrables de Du. Per aix, en les cincies fsiques Descartes cercar nicament les causes mecniques, el com de la successi de fenmens i no el perqu o les causes ltimes.

1370

1375

Considerant aix amb ms atenci, marriba de sobte el pensament que no mhaig de sorprendre, si la meva intelligncia no s capa de comprendre per qu Du fa el que fa, i que aix no tinc cap ra de dubtar de la seva existncia, del fet que potser jo veig per experincia moltes altres coses, sense poder comprendre per quina ra ni com les ha produdes Du. Perqu, sabent ja que la meva naturalesa s extremament feble i limitada, i, al contrari, que aquesta de Du s immensa, incomprensible i infinita, no tinc cap pesar de reconixer que hi ha una infinitat de coses en el seu poder, les causes de les quals sobrepassen la capacitat del meu esperit. I aquesta sola ra s suficient per persuadir-me que tot aquest gnere de causes, que es t el costum de treure del fi, no s de cap s en les coses fsiques, o naturals; perqu no em sembla que pugui esbrinar i tractar de descobrir sense temeritat els fins impenetrables de Du. [ 8] Una altra explicaci: lerror prov de la combinaci de lenteniment finit i de la voluntat infinita A ms a ms, marriba encara a lesperit que ning no ha de considerar una sola criatura separadament, quan considera si les obres de Du sn perfectes, sin generalment totes les criatures juntes. Perqu la mateixa cosa que amb alguna mena de ra podria potser semblar fora imperfecta, es troba molt perfecta en la seva natura, si s contemplada com una part de tot aquest univers, i encara que, des que he fet propsit de dubtar de totes les coses, no hagi conegut certament ms que la meva existncia i la de Du, tanmateix tamb, des que he conegut linfinit poder de Du, no sabria negar que no hagi produt moltes altres coses, o si ms no que no les pogus

Descartes recorda un argument clssic: la presncia dun error en una determinada circumstncia (o duna manifestaci del mal) t sentit amb relaci a la perfecci del conjunt, de la totalitat, que nosaltres no podem jutjar. Cal recordar que en aquest moment del seu itinerari meditatiu, Descartes encara no ha demostrat lexistncia dun mn del qual encara dubta, cosa que afebleix

1380

1385

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

35

1390

produir, de manera que existeixo i estic situat al mn com essent part de la universalitat de tots els ssers. [ 9] Examen de lenteniment i de la voluntat o lliure albir Desprs daix, mirant-me de ms a prop, i considerant quins sn els meus errors (els quals testimonien que hi ha imperfecci en mi), trobo que depenen del concurs de dues causes, a saber, del poder de conixer que s en mi, i del poder delegir, o del meu lliure albir: s a dir, del meu enteniment, i juntament de la meva voluntat. Perqu per lenteniment sol jo no afirmo ni nego cap cosa, sin que solament concebo les idees de les coses, que puc afirmar o negar. I, en considerar-lo aix precisament, es pot dir que en ell no es troba mai cap error, en tant que es pren el mot error en la seva significaci prpia. I encara que hi hagi potser una infinitat de coses al mn, de les quals no tinc cap idea a lenteniment, ning no pot dir pas per aix que estigui privat de les seves idees, com dalguna cosa que sigui prpia de la seva naturalesa, sin solament que no les t; perqu, en efecte, no hi ha cap ra que pugui provar que calgui que Du mhagi donat una facultat de conixer ms ampla i ms gran que aquesta que mha donat; i, per ms destre i savi obrer que mel representi, no haig de pensar pas per aix que he hagut de posar en cadascuna de les seves obres totes les perfeccions que pot posar en algunes. Tampoc no em puc plnyer que Du no mhagi donat un lliure albir, o una voluntat prou ampla i perfecta, ja que no ms tancada per cap lmit. I el que em sembla molt remarcable en aquest indret s que, de totes les altres coses que sn en mi, no nhi ha cap de ms gran i ms perfecta. Perqu, per exemple, si considero la facultat de concebre que s en mi, trobo que s duna extensi fora petita, i molt limitada, i a la vegada em represento la idea duna altra facultat molt ms ampla, i fins i tot infinita; i noms a partir daix, que puc representarme la seva idea, conec sense dificultat que pertany a Du. De la mateixa manera, si examino la memria, o la imaginaci o qualsevol altra potncia, no en trobo en mi cap que no sigui molt petita i limitada, i que no sigui en Du immensa i infinita. Noms hi ha la voluntat que s tan gran, que no concebo pas la idea de cap altra de ms ampla i ms extensa; de manera que s ella principalment qui em fa reconixer que duc la imatge i la semblana de Du. Perqu, encara que sigui incomparablement ms gran en Du que en mi, sigui per ra del coneixement i de la potncia, que ajuntant-shi la fan ms ferma i ms efica, sigui per ra de lobjecte, en la mesura que ella es porta i sestn infinitament a ms coses; ella no

aquest argument. Tanmateix, Descartes recorda la possibilitat daquesta totalitat del mn que donaria sentit als aparents defectes dels detalls.

1395

Segons Descartes, lenteniment proposa o forma idees. Per no s lenteniment qui afirma les idees, s la voluntat qui les afirma o les nega. Lenteniment, que s limitat i no pot conixer-ho tot, no s el culpable dels meus errors.

1400

1405

1410

1415

1420

1425

1430

A diferncia de lenteniment, que s limitat, la voluntat s infinita. La voluntat s el poder dafirmar o de negar la veritat duna idea. s un poder de decisi, de tria. Per aix, Descartes identifica la voluntat amb la llibertat: una acci voluntria s una acci lliure. La llibertat, en una primera definici, s el poder dafirmar o de negar una idea, de fer o no fer una acci. La segona definici de llibertat, com labsncia de cap fora exterior que ens hi constrenyi, s una nova definici que corregeix la primera, que noms defineix una llibertat dindiferncia, dindeterminaci en lelecci entre contraris. Per la llibertat de la voluntat no s una mera llibertat dindiferncia (estat duna voluntat que, mancada de coneixements, no t cap ra per inclinar-se per una decisi o una altra). La vertadera llibertat ser lelecci guiada per lenteniment.

36

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

1435

Descartes segueix Agust dHipona quan diu que la grcia divina (el do o favor gratut de Du a lhome per a la seva salvaci) i la ra no disminueixen la meva llibertat, sin que laugmenten. Aquesta afirmaci s coherent amb la definici de llibertat com a absncia de constriccions exteriors. Quan el meu enteniment est perfectament aclarit, la decisi de la meva voluntat s lliure. No s una tria indiferent, com seria una decisi presa cegament.

1440

1445

1450

em sembla de fet ms gran, si la considero formalment i precisament en si mateixa. Perqu consisteix solament en aix: que podem fer una cosa, o no fer-la (s a dir, afirmar o negar, perseguir o defugir), o ms aviat solament que, per afirmar o negar, perseguir o defugir les coses que lenteniment ens proposa, obrem de tal manera que no sentim que cap fora exterior ens hi constrenyi. Ja que perqu jo sigui lliure no s pas necessari que sigui indiferent a elegir lun o laltre dels dos contraris; sin, ms aviat, com ms minclino per un, sigui que conec evidentment que el b i el veritable shi troben, sigui que Du ho disposa aix a linterior del meu pensament, tant ms lliurement en faig tria i labrao. I certament la grcia divina i el coneixement natural, ben lluny de disminuir la meva llibertat, ms aviat laugmenten i la fortifiquen. De manera que aquesta indiferncia que sento, ats que no sc gens portat cap a un costat ms que cap a un altre pel pes de cap ra, s el grau ms baix de la llibertat, i fa ms aviat aparixer un defecte del coneixement que una perfecci en la voluntat; perqu si conegus sempre clarament el que s vertader i el que s bo, no seria mai en el trngol de deliberar quin judici i quina tria hauria de fer; i aix seria completament lliure, sense ser mai indiferent. [ 10] Ni lenteniment ni la voluntat sn causes de lerror De tot aix reconec en mi que ni la potncia de voler, la qual he rebut de Du, no s en si mateixa la causa dels meus errors, perqu s molt ampla i molt perfecta en la seva espcie; ni tampoc la potncia dentendre o concebre: perqu no concebent res sin per mitj daquesta potncia que Du mha donat per concebre, sens dubte tot el que concebo ho concebo com cal, i no s possible que mequivoqui en aix. [ 11] Lerror s degut a ls que fa la voluntat de les idees proposades per lenteniment

1455

1460

Aquesta explicaci de lerror es fonamenta no en la meva finitud, sin en ls que faig de la meva voluntat. Es necessiten temps i esfor per tenir idees clares i distintes. La precipitaci o la impacincia em poden portar a afirmar com a vertaderes idees encara confuses. s ls abusiu de la meva voluntat el responsable de lerror.

1465

1470

Don neixen, doncs, els meus errors? s noms daix: que, essent la voluntat molt ms ampla i extensa que lenteniment, no la continc en els mateixos lmits, sin que lestenc tamb a les coses que no entenc, a les quals, essent de si indiferent, ella sextravia fcilment, i tria el mal pel b, o el fals pel cert. La qual cosa fa que mequivoqui i pequi.

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

37

[ 12] Com es pot evitar lerror? Per exemple, examinant aquests dies passats si existia alguna cosa al mn, i coneixent que daix noms que examins la qesti sen seguia molt evidentment que jo mateix existia, no podia estar-me de jutjar que si una cosa que concebia tan clarament era vertadera, no perqu mhi trobs forat per cap causa exterior, sin solament perqu, duna gran claredat que era en el meu enteniment, sha seguit una gran inclinaci en la meva voluntat; i jo he estat portat a creure amb tanta ms llibertat que menys indiferncia mhe trobat. Ans al contrari, en el moment present, no conec solament que existeixo, en tant que sc una cosa que pensa, sin que es presenta tamb al meu esperit una certa idea de la natura corporal: el que fa que dubti si aquesta natura que pensa, que s en mi, o ms aviat per la qual jo sc aix que sc, s diferent daquesta natura corporal, o b si totes dues no sn una mateixa cosa i suposo aqu que no conec encara cap ra que em persuadeixi ms que una altra: don se segueix que sc completament indiferent per negar-la, o afirmar-la, o b fins i tot dabstenir-me de donar-ne cap judici. [ 13] Suspendre el judici sobre coses dubtoses I aquesta indiferncia no sestn pas solament a les coses de les quals lenteniment no t cap coneixement, sin generalment tamb a totes aquestes que no descobreix amb una claredat perfecta, en el moment que la voluntat en delibera; perqu per probables que siguin les conjectures que em fan propens a jutjar alguna cosa, lnic coneixement que en tinc no sn ms que conjectures, i no raons certes i indubtables, s suficient per donar-me ocasi de jutjar el contrari. Aix ho he experimentat prou aquests dies passats, quan he posat com a fals tot el que havia tingut abans per molt vertader, noms perqu mhe adonat que sen podia dubtar dalguna manera. [ 14] Invitaci a practicar el dubte metdic
1505

1475

1480

Aprofitant la fora de la meva voluntat illimitada, em decideixo sense esperar que hagi acabat el treball del meu enteniment. A diferncia de lintellectualisme moral de Scrates, que identifica virtut i coneixement i considera el pecat un simple error (un defecte del coneixement), Descartes transforma lerror en pecat (un abs de la llibertat).

1485

1490

Lexemple de Descartes duna afirmaci lliure s el cogito: Si penso, sc. Aquesta s una afirmaci certa necessriament. Per aquesta necessitat interior de levidncia absoluta s pura llibertat: exclou a la vegada la indiferncia i la constricci exterior.

1495

1500

1510

Ara b, si mabstinc de donar el meu judici sobre una cosa, ats que no la concebo amb prou claredat i distinci, s evident que en faig fora bon s, i que no sc gens enganyat; per si em determino a negar-la, o a afirmar-la, aleshores no em serveixo ms com cal del meu lliure albir; i, si afirmo el que no s cert, s evident que mequivoco; fins i tot tamb, encara que jutgi segons la veritat, aix no sesdev sin per

Arribar a la veritat per atzar s com equivocar-se. Descartes coincideix amb un tema estoic: un boig que afirma qualsevol cosa i que diu Fa un bon dia un dia que fa bon temps, no s per aix menys boig. Per poder dir que sabem alguna cosa no

38

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

noms s necessari que aquesta cosa sigui vertadera, sin tamb que la nostra creena estigui justificada.
1515

La naturalesa de la meva voluntat no s dolenta. Lerror s una conseqncia del mal s que faig de la meva llibertat quan afirmo com a vertadera una idea que no s clara i distinta.

1520

1525

1530

1535

1540

1545

atzar, i no deixo pas derrar, i usar malament el meu lliure albir; perqu la llum natural ens ensenya que el coneixement de lenteniment ha de precedir sempre la determinaci de la voluntat i s en aquest mal s del lliure albir que es troba la privaci que constitueix la forma de lerror. La privaci, dic, es troba en loperaci, en tant que procedeix de mi. Per no es troba en la potncia que he rebut de Du, ni tampoc en loperaci, en tant que depn dell. Perqu certament no tinc cap motiu de plnyer-me que Du no mha donat una intelligncia ms capa, o una llum natural ms gran que la que tinc dell, ja que en efecte s propi de lenteniment finit no comprendre una infinitat de coses, i propi dun enteniment creat ser finit: sin que tinc motiu dagrair-li. Que, no deventme res, mhagi donat tanmateix les poques perfeccions que sn en mi: ben lluny de concebre sentiments tan injustos per imaginar que mha manllevat o retingut injustament les altres perfeccions que no mha donat. No tinc motiu de plnyer-me que mhagi donat una voluntat ms extensa que lenteniment, ja que, no consistint la voluntat sin en una sola cosa, i essent el seu subjecte com indivisible, sembla que la seva naturalesa s tal que ning no podria manllevar-li res sense destruir-la; i certament com ms gran es troba que s, ms haig dagrair la bondat daquell que me lha donada. I en fi, tampoc no mhaig de plnyer que Du concorri amb mi per formar els actes daquesta voluntat, s a dir, els judicis en els quals mequivoco, perqu aquests actes sn completament veritables, i absolutament bons, en tant que depenen de Du, i hi ha dalguna manera ms perfecci en la meva naturalesa, en poder formar-los, que si no pogus pas. Pel que fa a la privaci, en la qual sols consisteix la ra formal de lerror i el pecat, no t cap necessitat del concurs de Du, ja que no s una cosa o un sser, i, si se la relaciona amb Du, com la seva causa, no ha de ser anomenada privaci, sin solament negaci, segons la significaci que a aquests mots ha donat lescola. [ 15] Du no mha condemnat a lerror; s possible evitar-lo

El problema de lexplicaci de lerror s similar al problema teolgic i moral de lexplicaci de lexistncia del mal (com s possible que Du omnipotent i bondads permeti lexistncia del mal). Descartes contraposa el problema de la falsedat i

1550

Perqu, en efecte, no s pas una imperfecci de Du que mhagi donat la llibertat de donar el meu judici, o de no donar-lo, sobre certes coses de les quals no ha posat un coneixement clar i distint en el meu enteniment; per, sens dubte, s en mi una imperfecci, que jo no uso pas b, i que dono temerriament el meu judici sobre les coses que no concebo sin amb obscuritat i confusi.

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

39

1555

[ 16] El coneixement de lenteniment ha de ser anterior a la decisi de la voluntat Veig, tanmateix, que era fcil per a Du fer per manera que no mequivoqus mai encara que jo rests lliure, i amb un coneixement limitat, a saber, donant al meu enteniment una intelligncia clara i distinta de totes les coses de les quals jo hagus de deliberar, o b solament si hagus gravat tan profundament en la meva memria la resoluci de no jutjar mai de cap cosa sense concebre-la tan clarament i distintament que no la pogus oblidar mai. I madono prou b que en tant que em considero tot sol, com si no hi hagus res ms que jo al mn, hauria estat molt ms perfecte que no sc pas, si Du mhagus creat tal que no merrs mai. Per per aix no puc negar que no hi hagi dalguna manera una perfecci ms gran en tot lunivers, perqu algunes de les seves parts no siguin exemptes de defectes, com si fossin totes semblants. I no tinc cap dret de plnyer-me, si Du, havent-me posat al mn, no ha volgut collocar-me al rang de les coses ms nobles i ms perfectes; fins i tot tinc motiu dacontentar-me que, si no mha donat la virtut de no errar gens, pel primer mitj que he ara mateix declarat, que depn dun coneixement clar i distint de totes les coses de les quals puc deliberar, ha deixat si ms no en el meu poder laltre mitj, que s retenir el meu judici sobre les coses la veritat de les quals no ms clarament coneguda. Ja que, tot i que madono daquesta feblesa en la meva naturalesa, no puc fixar contnuament el meu esperit a un mateix pensament, puc tanmateix, per una meditaci atenta i repetida sovint, imprimir-mel tan fortament en la memria, que ni deixo mai de recordar-men, totes les vegades que em far falta, i adquirir daquesta manera lhbit de no errar gens. I en tant que s en aix que consisteix la perfecci ms gran i principal de lhome, estimo no haver guanyat pas poc amb aquesta meditaci, haver descobert la causa de les falsedats i dels errors. [ 17] Cal suspendre el judici sobre idees que no sn encara clares i distintes

lerror enfront de la veracitat divina. Du garanteix la veritat de les meves idees clares i distintes, per jo estic molt sovint equivocat; s Du responsable dels meus errors? Descartes dir que no.

1560

1565

1570

1575

1580

Descartes fa referncia aqu als defectes humans que comporten el carcter frgil i verstil de latenci humana, la finitud del nostre enteniment i que les nostres idees siguin sovint obscures i confuses. No sha de retreure a Du aquestes mancances ja que sempre tinc un mitj de no errar: suspendre el meu judici, practicar el dubte metdic mentre les meves idees no siguin pas clares i distintes.

1585

1590

1595

I certament no nhi pot haver altra que aquesta que he explicat, ja que totes les vegades que retinc la meva voluntat aix en els lmits del meu coneixement, que no fa judici sin de les coses que li sn clarament i distintament representades per lenteniment, no pot donar-se que jo mequivoqui, perqu tota concepci clara i distinta s sens dubte quelcom real i positiu, i per tant no pot tenir el seu origen en el no-res, sin

Un cop descoberta la causa dels errors i les falsedats, Descartes descobreix al mateix temps la manera devitar lerror i arribar al coneixement de la veritat. Sc lliure de suspendre el meu judici i de practicar el dubte fins que les meves idees no siguin evidents.

40

Ren Descartes - Meditacions metafsiques

1600

que necessriament ha de tenir Du com el seu autor. Du, dic, el qual, essent sobiranament perfecte, no pot ser causa de cap error, i, per consegent, cal concloure que una concepci tal o un judici tal s vertader. [ 18] Qu haig de fer per arribar al coneixement cert?

Descartes aconsella passar un dia en cada meditaci i dedicar, com a mnim, una setmana sencera en la lectura del seu llibre. La meditaci s una mena dexercici espiritual, que implica alguna cosa ms que la simple reflexi. Es tracta duna conversi del subjecte que medita; no es medita per saber moltes coses i convertir-se en un erudit, sin per arribar a ser un savi.

1605

A ms a ms, no he aprs avui solament qu cal que eviti per no errar ms, sin tamb qu haig de fer per arribar al coneixement de la veritat. Ja que certament hi arribar, si aturo suficientment la meva atenci sobre totes les coses que concebr perfectament, i si les separo de les altres que no comprenc sin amb confusi i obscuritat. De la qual cosa em guardar acuradament dara endavant. (Text adaptat) Fonts utilitzades: Descartes, Ren. Meditacions metafsiques. Meditacions I, II i VI. Santa Coloma de Gramenet: Grup de Filosofia del Casal del Mestre, 1991. Descartes, Ren. Meditacions metafsiques. Barcelona: Edicions de 1984, 2005. Descartes, Ren. Mditations mtaphysiques. Pars: Nathan, 2004. Descartes, Ren. Mditations mtaphysiques. Vendme: Presses Universitaires de France, 1974. Descartes, Ren. Meditaciones metafsicas con objeciones y respuestas. Madrid: Alfaguara, 1977.