L’UTILITARISME.

JOHN STUART MILL

ÍNDEX
I.- Introducció
II.- Continguts:
1. Origen de l’utilitarisme.
2. Utilitarisme i moral per acord.
3. Alguns implícits de l’utilitarisme.
4. Definint el criteri utilitarista.
4.1. Teleologia.
4.2. Impersonalitat.
4.3. Conseqüencialisme.
4.4. Generalització.
4.5. Prudència.
4.6. Agregació.
5. Els elements a considerar en el càlcul de plaers.
6. Els diferents tipus d’utilitarisme.
6.1. Utilitarisme dels actes (act-utilitarianism).
6.2. Utilitarisme de les regles (rule-utilitarianism).
6.3. Utilitarisme de les preferències.
6.4. Utilitarisme negatiu.
7.- El concepte de llibertat en John Stuart Mill
8.- Utilitarisme i egoisme
9.- Principi d’utilitat marginal
10.- Crítiques a l’utilitarisme
11.- Quinze preguntes elementals sobre utilitarisme
12.- Vocabulari
13.- “Més m’estimo ser Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”
III.- Resum

I.- Introducció

1
En la vida quotidiana l’utilitarisme i el seu germà americà, el pragmatisme, tenen
mala fama perquè sembla que aplicar una actitud calculadora en tots els àmbits de la
vida equival a disminuir ‘la poesia de la vida’ i a proposar una existència regida per
consideracions molt elementals. L’utilitarisme ha estat atacat per reduccionista,
reformista, calculador, escèptic, relativista, irònic, contradictori i mancat de
sensibilitat col.lectiva. I sovint els utilitaristes, defensant que en realitat els actes
humans s’expliquen per el pur interès –i en definitiva per la por– no han ajudat gens a
desfer els malsentesos.

L’utilitarisme pressuposa que l’interès i la utilitat són els mecanismes mentals que
mouen d’una manera més o menys conscient i confessada, les accions dels humans A
més va ser la primera filosofia moderna a elaborar una crítica del llenguatge,
denunciant la manipulació dels sentiments que sovint es dóna sota l’ús de grans
paraules, tan retòriques com efectivament buides. Però si una filosofia s’ha volgut
fonamentar en un principi objectivable i universal i ha exigit que l’acció humana –i
amb ella primordialment l’acció pública i política– es basi en criteris mesurables
predicant un escepticisme generalitzat davant tota abstracció, aquesta és
l’utilitarisme.

Nascut amb la revolució industrial i inseparable del liberalisme en teoria política i del
capitalisme en economia, l’utilitarisme reivindica la democràcia en política i la
imparcialitat i els drets individuals com a criteris morals. L’utilitarisme creu que la
filosofia serveix bàsicament per a dissoldre, més que per a resoldre els problemes
dels humans, mostrant que sovint l’origen de les nostres angoixes rau simplement un
mal ús del llenguatge, en una mala formulació dels problemes o en una incorrecta
avaluació dels nostres interessos. La proposta utilitarista no és altra que la de ser
conscients de nosaltres mateixos utilitzant la racionalitat que sabem, d’antuvi,
imperfecta però perfectible i millorable a través de la crítica. Això com a mínim ens
impedeix ser dogmàtics.

QUÈ ÉS L'UTILITARISME?

L'utilitarisme és una ètica teleològica, val a dir, una ètica que considera que la
finalitat de l'acció humana -i específicament la felicitat que s'aconsegueix a través de
les accions humanes- està vinculada a la realització d'accions útils. D'una manera un
xic simplificadora, podríem definir l'utilitarisme com l'ètica que afirma què és bo allò

2
que ens útil per a ser feliços. En aquest sentit és una variant del conseqüencialisme.
Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) en vistes a la
felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat. Històricament,
l'utilitarisme ha estat una filosofia amb importants implicacions polítiques: va inspirar
l'Estat del Benestar (Welfare State) que es va imposar als Estats Units en la dècada
del 1930 i a Europa Occidental després del 1945. També va representar, sovint sense
confessar-ho explícitament, un ingredient important en les diverses ideologies
socialdemòcrates al segle passat.

Al seu llibre Introducció als principis de la moral i de la legislació, Bentham (1748-

1832) defineix així l'ètica: L'ètica, en general, pot ser definida com l'art de dirigir les
accions dels homes a la producció de la més gran quantitat possible de felicitat per a
la part d'aquells, els interessos dels quals estan a la vista [és a dir, per als membres
de la societat que hi tenen interessos] En altes paraules: l'ètica utilitarista és una
ètica pública, adreçada a la felicitat a través de la utilitat. Hem de fer-nos feliços com
a subjectes, fent allò que sigui útil i no guiant-nos per consideracions alienes (deures
que ningú no sap d'on surten, educació per a la submissió…).

L'utilitarisme és, estructuralment, una filosofia burgesa, sorgida de la idea de progrés

de les Llums, que considera el món com una realitat objectiva i les decisions racionals
com a decisions mesurables i avaluables per les seves conseqüències... Marx, a El
Capital (1868) diu que Jeremy Benham és ese oráculo sobriamente pedante, facundo
y plúmbeo de la inteligencia burguesa común del siglo XIX perquè els seus criteris
bàsics són una derivació de la pràctica immediata i perquè tendeix a buscar sempre
fórmules de "moral per acord",sovint poc sofisticades.

L'utilitarisme defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs,
diversos i contradictoris, dels individus, si s'assumeix la pràctica com a criteri
d'avaluació de la realitat. En aquest sentit és una filosofia objectivista. Ordenar,
educar i avaluar la realitat a partir de la praxi es fa possible, bàsicament, perquè
s'evita qualsevol element de subjectivitat extrema en la praxi humana. Els individus
valen pel que fan i no pel que representen. O com dirà Bentham: cadascú val per u i
només per u. En aquest sentit és una teoria radicalment democràtica que posa les
semblances -i l'opinió comú- per sobre de tota consideració qualitativa.

3
En el món clàssic i medieval, l'utilitarisme hauria estat totalment inconcebible, en la
mesura que l'important eren consideracions de llinatge i no d'acció. Ciceró, al seu
Brutus, (257) va rebutjar-lo explícitament: Quare non, quantum quisque prosit, sed
quanti quisque sit, ponderandum est. ["El que importa no és la quantitat, sinó el que
hom és"]. Per dir-ho de pressa, els utilitaristes, almenys els benhamians, opinen
exactament el contrari del que es deriva de la frase de Ciceró. No els importa qui ets,
sinó el que fas. L'utilitarisme és, radicalment, burgès i urbà. L'únic antecedent clàssic
que podria reivindicar l'utilitarisme és l'Oració fúnebre de Pèricles a la Història de les
Guerres del Peloponès de Tucídides.

II.- Continguts

1. ORIGEN DE L’UTILITARISME

Històricament, l’utilitarisme com a teoria que defensa que la moral consisteix a cercar
el màxim bé per al màxim nombre i a distribuir el benestar de manera imparcial
segons el principi que cascú val per un i només per un apareix durant la revolució
industrial, al segle XIX britànic amb Jeremy Bentham (1748-1832) i amb John Stuart
Mill (1806-1873), però el propi Bentham reconeixia que el principi bàsic de la seva
filosofia provenia dels il.lustrats Claude-Hadrien Helvetius (1715-1771) i Cesare
Beccaria (1738-1794). Per a Helvetius al Discurs segon, cap. VII. del De l’esperit,
(1758): «L’interès personal és en cada societat l’únic apreciador del mèrit de les coses
i de les persones» i per a Beccaria a Dei delitti e delle pene, el criteri de les lleis
dictades per un observador imparcial de la natura humana» hauria de ser: «el màxim
de felicitat possible repartit entre el més gran nombre.» De fet, tota la teoria utilitària
no fa gaire més que aprofundir en el significat i els implícits d’ambdós axiomes.

Però l’utilitarisme en tant que ètica teleològica (és a dir com a model d’ètica que
cerca la felicitat i que vincula aquesta felicitat a la realització d’actes útils) té com a
mínim uns altres cinc antecedents filosòfics d’una certa entitat:

1.- L’epicureisme; per a Epicur també la felicitat estava vinculada a un càlcul de les
conseqüències de les nostres accions. Fer l’útil per a fer-nos feliços vol dir, tant per a
Bentham i Mill com per a Epicur, optar pel màxim bé i no per un bé total, perfecte i
inassolible.

4
2.- El nominalisme. És una teoria defensada per Guillem d’Ockham (1290-1349) i pels
franciscans medievals, segons la qual els conceptes universals no existeixen. Són
simplement signes lingüístics que tenen com a objectiu simplificar-nos la vida (és més
senzill dir ‘home’ que fer una llista amb tots els humans). Els utilitaristes defensen
també que la crítica del llenguatge i la necessitat de conceptes clars és fonamental
per poder elaborar una filosofia perquè sota un concepte mal definit sempre s’hi
amaga la possibilitat de manipulació o l’intent de controlar les conductes.

3.- Francis Bacon i la teoria dels ídols. Per a aquest filòsof del Renaixement “ídols” són
tot allò que ens impedeix pensar lliurement i, per tant, ens obliga a fer mala filosofía
(la tradició, els coneixements que no superen l’experiència pràctica, els conceptes
mal formulats, el respecte atàvic pel passat). També els utilitaristes consideren que és
un error molt habitual en la filosofia sacrificar els ídols per comptes de tenir presents
els fets.

4.- L’empirisme i, especialment, Hume. El denominat ‘principi de la còpia’ dels

empiristes, segons el qual només pot ser acceptat aquell concepte del qual sabem
amb certesa de quina impressió deriva és la base epistèmica dels utilitaristes
europeus i del pragmatisme americà posterior. Però els utilitaristes es desmarquen
d’un concepte fonamental en Hume: l’emotivisme. Per al filòsof escocès, els
conceptes morals es fonamenten en emocions o en deriven i, per tant, no poden ser
avaluats perquè cap emoció no és millor o pitjor que cap altra. En canvi, els
utilitaristes consideren que existeix realment –i funciona bé com a criteri en la
pràctica– una manera d’avaluar els actes morals. És millor objectivament aquell acte
moral que procura més benestar per al més gran nombre d’individus, no el més
emotiu.

5.- El liberalisme il.lustrat, en la mesura que l’utilitarisme es manifesta contra tota

tutela moral. Cadascú ha de ser lliure i responsable dels seus actes i l’autonomia
personal –entesa com el contrari al paternalisme– és la base de la responsabilitat
moral que ningú no pot degradar sota excuses comunitaristes o religioses. Els
utilitaristes assumeixen com a guia de l’acció dos criteris bàsics: la utilitat i la recerca
de la felicitat, tot i que potser els seus axiomes només serveixin «per a un nombre
limitat de conseqüències de les nostres accions, val a dir, les raonablement

5
previsible» per això és una ètica de mínims. Sembla difícil fer una bona teoria –és a
dir una teoria capaç d’explicar la complexitat de la vida i de les motivacions dels
humans– a partir de tan pocs elements i tanmateix, per a escàndol de les mentalitats
més pietoses, l’utilitarisme ho intenta.

2.- UTILITARISME I MORAL PER ACORD.

L’utilitarisme és filosofia reformista (defensora de l’aprenentatge a través dels

processos d’assaig i error) i triplement escèptica:
1.- Descreu de la justícia com a concepte abstracte i reivindica més aviat la
«imparcialitat» avaluable en el judici.
2.- Descreu de la felicitat purament subjectiva per identificar-la amb un «benestar»
mesurable.
3.- Descreu de les abstraccions conceptuals i del llenguatge metafísic per reivindicar
el més estricte «càlcul de conseqüències»

Segons el tòpic sembla que el càlcul utilitarista ofereix massa poc (una tremenda
sensació d’instrumentalitat en les decisions) i pressuposa massa (una naturalesa
humana exclusivament calculadora, egoista racional.) Però en les pròpies limitacions
de la teoria, hi ha una de les raons que expliquen per què ha resultat tan eficaç i, fins
i tot, tan «addictiva.» Per als utilitaristes l’acció moral no depèn de sentiments, ni
emocions sinó del càlcul racional i els humans poden accedir a una moral per acord si
simplement prescindeixen de conceptes carregats de connotacions irracionals i
decideixen sobre els seus propis interessos sobre la base que tots els interessos tenen
el mateix valor i que cadascú val per un i només per un, amb independència del seu
origen social o de la seva religió, ètnia, cultura, etc.

Considerar-nos a tots màquines racionals i éssers calculadors pot resultar a priori ben
poc atractiu; però, en tot cas, dóna més bon resultat que tenir-nos per bèsties
agressives incapaces d’autocontrol (Nietzsche), o per àngels fracassats que
necessiten redimir-se mitjançant l’acció moral (cristians i kantians). En aquest sentit
l’utilitarisme és una moralitat «de compromís mínim»: l'única condició que es demana
és prendre en consideració imparcialment tant els meus desigs de felicitat com els
desigs que explícitament manifesten els altres. Que la moralitat ha d’estar vinculada
a la felicitat sembla senzill de justificar perquè només hi ha dues possibilitats: o ens fa

6
feliços o ens fa infeliços i optar per allò que augmenta la nostra infelicitat senzillament
no sembla recomanable.

De fet és una teoria restrictiva, en el sentit que redueix la complexitat humana a uns
pocs elements mesurables –i potser als que menys ens afavoreixen: l’interès i les
conseqüències mesurables de les nostres accions. Però per a la convivència és més
útil que altres teories en la mesura que proposa un mètode d’avaluació objectiva (el
càlcul de conseqüències) i es presenta com a ètica de mínims, és a dir, no pretén ser
la darrera paraula, sinó una eina de gestió de les diferències. Això vol dir que no
necessita un bé suprem, un déu o un a priori que la fonamenti. Que els humans són
interessats i calculadors és un fet; que el càlcul tal com el presenta l’utilitarisme sigui
un bon o un mal instrument només és una hipòtesi.

3. ALGUNS IMPLÍCITS DE L’UTILITARISME

L’utilitarisme implica una opció preferent pel que és «right» (correcte) paraula que en
anglès designa el bé possible, el que es realitza no tant segons l’ideal al qual aspirem
sinó en les condicions imperfectes, però perfectibles, en què vivim. Per a un
utilitarista el problema del bé últim no té sentit; simplement la felicitat possible a
través de les accions humanes està vinculada a la realització d'accions socialment
útils. D'una
manera un xic simplificadora, podríem definir l'utilitarisme com l'ètica que afirma què
és bo allò que ens útil per a ser feliços, o que –per dir-ho molt resumidament– «hi ha
una coincidència del bo amb l’útil.»

En aquest sentit és una proposta d’«hedonisme», és a dir, de recerca del plaer, (en
grec: «hedoné») de caire «conseqüencialista», és a dir és una teoria que considera
que cal mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) que se’n
deriven en vistes a la felicitat o al benestar que provoquen en nosaltres i, sobretot, en
la societat.

Al seu llibre Introducció als principis de la moral i de la legislació, Jeremy Bentham

defineix així l'ètica: «L'ètica, en general, pot ser definida com l'art de dirigir les
accions dels homes a la producció de la més gran quantitat possible de felicitat per a

7
la part d'aquells, els interessos dels quals estan a la vista (és a dir, per als membres
de la societat que hi tenen interessos.)»

L'utilitarisme defensa que es pot arribar a bastir un ordre moral racional conciliant els
desigs, diversos i contradictoris, dels individus, si s'assumeix la pràctica com a criteri
d'avaluació de la realitat. En aquest sentit és una filosofia objectivista. Els individus
valen pel que fan i no pel que representen. O com dirà Bentham, establim el criteri
distributiu: cadascú val per u i només per u i no hi ha més baralles. En aquest sentit
és una teoria radicalment democràtica i republicana.

4.- DEFININT EL CRITERI UTILITARISTA.

L'utilitarisme implica alhora una teoria del coneixement, una sociologia, una economia
i una ètica, amb un denominador comú: hem de fer-nos feliços fent el que és útil.

Descriptivament podem parlar d'una ètica amb mitja dotzena de criteris normatius:
teleològic, impersonal, conseqüencialista, generalitzador, prudencial i agregatiu.

4.1.- Teleologia
L’utilitarisme afirma que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat. La
finalitat a la qual s'adrecen les accions humanes és, estrictament, "ser feliç". La
utilitat, per ella mateixa, no és cap finalitat sinó un instrument o una eina per fer-nos
feliços.

L'útil és instrumental i mesurable però la felicitat té sentit en ella mateixa: quelcom és

bo perquè ens ofereix felicitat (plaer o benestar) fins i tot al marge del que n’opini la
societat. Aquest serà l’argument que, per posar un exemple, Bentham fa servir per
defensar l’homosexualitat que, si és consentida pels qui la practiquen «no produeix
dany de cap mena a ningú.» Ni tan sols la llibertat no és, per ella mateixa cap
finalitat, sinó un instrument imprescindible per a la felicitat, en la mesura que crea
diversitat i el mateix podria dir-se de totes les altres virtuts que, si són «preferibles»
és perquè són preferides per algú com a finalitats que permeten orientar la vida
feliçment sense fer mal a tercers.

4.2.- Impersonalitat

8
Si imparcialment «cadascú val per un i tan sols per un», no es poden tenir
consideracions especials a ningú que vagin contra els drets reconeguts a tothom. La
impersonalitat és una exigència de la imparcialitat, però sovint ha estat retreta com
un símptoma d’insensibilitat respecte als més desafavorits, que segons teories de la
justícia haurien de ser especialment afavorits en les decisions per fer possible un
marc futur d’igualtat; però transferir diners, o qualsevol altra cosa bona, des dels més
afavorits als que ho són menys, no és incompatible amb la consideració impersonal
del dret perquè moralment l’important no és qui fa una acció sinó l’acció que es fa.

4.3.- Conseqüencialisme
L’utilitarisme considera que el bé ha de ser avaluat pels seus resultats mesurables. De
fet, tota postura ètica realment assumida té conseqüències tant de caire personal
com social i si no en tingués podríem pensar fins i tot que no és ètica. L’important, és
l’augment de benestar (felicitat o plaer) que s’assoleix i no la motivació subjectiva
que en hi impulsa.

4.4.- Generalització
La pregunta que hem de fer per justificar el valor dels nostres actes seria: «¿què
succeiria si tothom fes el mateix que jo vull fer?» (p. ex., robar pomes a l’hort del veí
o no pagar impostos.) El fet que cadascú cerqui el seu bé pels camins que li plagui, no
nega que algunes accions (regalar llibres a una biblioteca, o diners als necessitats)
són millors que altres (cremar llibres o gastar-me els diners en drogues, per exemple)
perquè donen més felicitat (benestar) a més gent durant més temps.

4.5.- Prudència
Des d’Aristòtil, la teoria moral ha tendit a establir que a primera condició per a assolir
la felicitat i el primer criteri d'utilitat és la prudència. Allò útil sempre tindrà alguna
relació amb la societat en què es pretén ser feliç, però no neix d’un pacte social
inexistent sinó de la convicció prudencial que el càlcul utilitari aplicat a les relacions
socials no ens permet mai ni guanyar sempre ni guanyar-ho tot.

4.6.- Agregació
En l’utilitarisme la felicitat agregada (la suma de la felicitat de tots els individus) és
superior i preferible a la de caire individual. Resulta relativament fàcil malcomprendre
aquesta característica de l’utilitarisme, com ho mostra un famós exemple que els

9
adversaris de l’utilitarisme usen a pleret, el del «circ romà». Segons l’exemple del circ
romà si la felicitat de molts espectadors d’un combat entre gladiadors passa pel fet
que
un dels combatents mori, seria utilitàriament acceptable la mort d’un just perquè el
dolor d’un o d’uns pocs (el gladiadors i els seus amics a tot estirar) valdria menys que
la felicitat agregada de milers d’espectadors. L’argument, però, no és vàlid perquè
dues raons: en primer lloc es comparen felicitats de dues menes incompatibles entre
si –la vida com a magnitud no pot ser comparada amb cap altre bé– i en segon terme
perquè només hi pot haver pena si hi ha delictes; com que el gladiador no ha comès
cap delicte no pot patir la pena de la vida.

Seria, però, coherent amb el principi agregatiu, l’argument del vaixell d’Helvetius al
«Segon Discurs» del De l’esprit, cap VI (1758) que admet que quan un vaixell està a
punt d’esfondrar-se resulta acceptable sacrificar un tripulant per salvar els altres. Per
a Helvetius, a més: «aquest vaixell és l’emblema de cada nació: tot esdevé legítim i
àdhuc virtuós per a la salvació pública.». Aquest argument – segons el qual al vaixell
no hi cap tothom– ha estat usat per oposar-se a la immigració desregulada.

Bentham definia així la utilitat al «Prefaci» del seu Fragment sobre el govern: «La
utilitat d’una tendència, d’una acció o d’un objecte és definida com la propietat de
produir felicitat, sota una o altra forma, o d’evitar una dissort, sigui el que sigui, per la
part interessada, és a dir, per l’individu sol o per una comunitat d’individus segons el
punt de vista que hom prengui. La utilitat s’oposa a la mischievousness, la nocivitat
de l’acció o de la tendència, és a dir la divergència amb la finalitat de la felicitat.
L’apreciació de la utilitat és un mitjà plenament relatiu a l’únic fi assignat a l’ésser
humà que és la felicitat o el benestar.»

I la felicitat és: «Un mot emprat per designar la suma de plaers experimentats durant
la quantitat de temps que es consideri, un cop deduïda la quantitat de pena
experimentada durant la mateixa quantitat de temps.»

En conseqüència: «Per principi d’utilitat se significa aquest principi que aprova o

desaprova una acció, sigui la que sigui, segons la tendència que ella sembli tenir
d’augmentar o de disminuir la felicitat de la part que té l’interès en qüestió; o el que
ve a ser el mateix, de promoure la felicitat o de convertir-se’n en obstacle. Dic de tota

10
acció i, en conseqüència, no tan sols de tota acció en particular, sinó de tota mesura
del govern.» (...) «Quan se’ls interpreta així, mots com deure, just i injust i altes de la
mateixa jeia tenen un sentit; quan se’ls interpreta altrament no en tenen cap.»

5.- ELS ELEMENTS A CONSIDERAR EN EL CÀLCUL DE PLAERS.

En la mesura que el pensament moral es fa empíric, l’ètica esdevé un problema de

gestió i, per tant, de ciència social. Economia, sociologia i filosofia trobarien, doncs,
mitjançant el criteri del màxim bé un àmbit comú de debat objectivable. En una
concepció això conceptes com «mal»i «culpa» que la tradició cristiana ha vinculat, es
tornen avaluables i deixen de ser instruments emprats per augmentar la por o la
coacció social.

Els diferents interessos de les diferents parts i les diverses menes de demandes que
es fan, poden ser en principi traduïdes o convertides a la mateixa moneda: en termes
de plaer, felicitat o benestar. En altres paraules, quan sentim demandes ètico-morals
contradictòries, podem preguntar-nos: «quina fa possible més felicitat per al més gran
nombre?» i actuar en conseqüència. En definitiva, l'utilitarisme fa un càlcul
d'eficiència en els plaers.

En un poema força ripiòs, Jeremy Bentham va resumir les característiques del plaer al
qual aspira l'utilitarisme: «Intense, extense, long, certain, speedy, fruitful, pure»
(Intens, extens, llarg, segur, ràpid, fructífer, pur), per continuar: «If pains must come,
let them extend to few» (si hi ha d'haver dolor, que abasti a pocs.). Aquestes, doncs,
són les condicions que cal valorar en el càlcul de plaers:

1.- Intensitat (un plaer intens és més útil que un plaer feble)
2.- Extensió (un plaer que arribi a molts és més útil que un plaer per a algú tot sol)
3.- Durada (un plaer que duri és més útil que un plaer fugisser)
4.- Certesa (un plaer segur més útil que un plaer incert)
5.- Rapidesa (un plaer que s’assoleix aviat és més útil que un a llarg termini)
6 .- Fructífer (un plaer que en porta un altre és més útil que un pler simple)
7 .- Pur (un plaer sense dolor és més útil que un que estigui acompanyat de dolor)

11
En la més elemental hipòtesi benhamita seria suficient atorgar una nota a cadascuna
d’aquestes unitats per tal de valorar el plaer d’una acció des d’un punt de vista
quantitatiu i objectivable. Podríem substituir la paraula «plaer» per «benestar» i
tindríem una ètica seguida, fins i tot sense saber-ho, per la immensa majoria dels
contemporanis. Nietzsche que detestava l'utilitarisme en deia: «l'ètica de l'últim
home», és a dir, del que ha perdut la confiança en ideals sublims i, en conseqüència,
està als antípodes del Superhome.

6.- ELS DIFERENTS TIPUS D’UTILITARISME

Si entenem per utilitarisme la síntesi de profit i llibertat podem preguntar-nos quin és

l'estatut que correspon a la utilitat. En altres paraules: ¿és útil l’acte que ens omple
de satisfacció o resulta, potser, més útil posseir una regla que orienti la nostra acció?,
i també: ¿és més útil fer el bé, sabent com resulta de difícil definir aquest concepte en
societats pluralistes o resulta més urgent impedir el mal, sempre més immediat i fácil
de copsar? El debat sobre aquestes qüestions ha portat a distingir entre quatre
branques o tendències en l’àmbit de l’utilitarisme que s’acostumen a denominar
respectivament, utilitarisme de l’acte, de les regles, de les preferències i negativista.

6.1.- Utilitarisme dels actes (act-utilitarianism)

Proposa un càlcul de profit en què ens plantegem davant de cada cas o en cada
circumstància quin és el capteniment que maximitza el nostre plaer o la nostra
felicitat, sense necessitat de seguir normes a priori. Cada acció té unes conseqüències
i són elles les que ens permeten judicar el seu valor. L'utilitarisme dels actes és més
propi de l'obra de Bentham i fou defensat al segle XX per J.C. Smart, amb l’argument
que
els humans mai no són no són éssers perfectament racionals i que els seus càlculs a
llarg termini fàcilment poden estar emboirats per consideracions emocionals,
subjectives, etc. Necessitem, doncs, un mètode que ens permeti assignar valors a les
possibilitats objectives i això només ho podem fer avaluant cada acte i no una regla
que té més caire intencional que no pas mesura objectiva.

En una versió més refinada de la teoria s’acostuma a distingir entre la bondat o la

justícia d’un fet i la bondat o la justícia d’un agent. Algú podria fer una acció bona per

12
motius francament roïns (per exemple donar diners als pobres per sortir al diari, fer-se
publicitat i rebre elogis.) Això no negaria el profit que els pobres puguin treure de
l’acció i seria aquest acte, no el subjecte que la fa, el que hauria de ser elogiat en la
mesura que l’empíricament objectivable és allò que es fa i no el per què hom ho fa.
Els motius subjectius no importen, les conseqüències, en canvi, importen –i molt–
perquè són avaluables.

6.2.- Utilitarisme de les regles (rule-utilitarianism)

L’utilitarisme de l’acte identifica el bé amb el «desitjat» a gust del consumidor quan
potser caldria identificar-lo amb el «desitjable» en ordre a la vida millor de tots.

Aquesta fou la raó de la crítica de John Stuart Mill a les posicions benhamites. Per a
Mill els actes humans són realment tan diversos que no hi ha una possibilitat real de
comparar-los. Si hem de comparar dues magnituds cal que entre elles hi hagi una
certa homogeneïtat, però aquest no és el cas dels plaers i dels dolors com a acte.

Caldrà, doncs, buscar algun altre criteri i apel.lar a una regla universal. A més,
l’experiència ens mostra que hi ha valors –la veritat, la bellesa, l’amor, l’amistat o la
lleialtat– que són bons tant si la gent els desitja com si no. Fins i tot un acte
justificable racionalment –posem per cas destruir un barri vell i insalubre d’una ciutat–
podria ser perfectament bàrbar des d’un altre punt de vista perquè destruiríem la
història de la ciutat, per exemple. Així la màxima utilitarista del «màxim plaer per al
màxim nombre» no pot ser aplicada des de la perspectiva d'una acció concreta, sinó
des de les conseqüències més globals d'una regla universal La utilitat mateixa no
podria ser ni coneguda en un context sense regles (per exemple, sense educació)
perquè són la cultura i el caràcter –un concepte, per cert, al qual Bentham no va
donar cap importància– els que ens donen eines per decidir sobre el que és útil. A
més hi ha un criteri, l’experiència moral de la humanitat al llarg dels temps, que ens
informa prou bé sobre les conseqüències de les accions morals i que, per tant, pot ser
acceptat si no com a regla al menys com a orientació.

Mill reivindica la diferència qualitativa de plaers i observa, de passada, que cap humà
voldria intercanviar el seu plaer amb el d'un animal, de manera que els plaers no són
homologables, ni equiparables. De la mateixa manera un home amb salut prefereix
les seves desgràcies a la feliç innocència del boig. Hi ha, doncs, un lligam entre les

13
qualitats dels plaers i els graus en què es pot realitzar l'aplicació del càlcul de plaers
en una societat.

6.3.- Utilitarisme de les preferències

Per a John Harsanyi i Peter Singer, utilitaristes contemporanis, del que es tracta és de
maximitzar no pas les nostres accions, sinó les nostres preferències, de manera que
una cosa serà bona si al mateix temps que la prefereixo per a mi puc preferir-la per al
més gran nombre. Així poden entrar en el càlcul moral no tan sols elements empírics
sinó preferències de caire més emocional o psicològic (per ex., la reputació) a
condició,
és clar, que l’individu pugui excloure preferències antisocials com el sadisme,
l’enveja, el ressentiment o la maldat, hipòtesi que els seus crítics troben molt
angelical.

L’utilitarisme preferencialista considera millor una vida racional que minimitza el

patiment del més gran nombre possible d’individus sensibles (entre els qual
s’inclouen també els animals no-humans) i que considera com a criteri d’ordenació
universalment vàlid que no podem esperar que les nostres preferències siguin
acceptades per cap agent racional si nosaltres (cas d’estar al seu lloc) no
l’acceptaríem.

6.4.- Utilitarisme negatiu.

L’utilitarisme negatiu no propugna buscar el màxim bé sinó evitar «el màxim de mal
possible», perquè resulta més eficaç evitar el patiment que promocionar la felicitat, al
menys vistos els resultats sinistres de les utopies igualitaristes del segle XX. Promoure
la mínima quantitat de dolor o de dany per al màxim nombre d’individus, tal com va
proposar Popper a La societat oberta i els seus enemics de tal manera que «el
patiment inevitable estigui repartit de la manera més igualitària possible», planteja
però un problema irresoluble perquè entre bé i mal sovint no hi ha una contradicció
lineal –el món no és una pel.lícula amb bons i dolents– i perquè ni el bé ni el mal són
magnituds pures en una societat on les actituds, els actes i les valoracions están
inevitablement barrejades. Seria més aplicable aquí la crítica d’Amartya Sen quan
afirma que la utilitat des del punt de vista del plaer i des del punt de vista del desig
són fonamentalment assimètriques, circumstància que es dóna també entre el bé i el
mal.

14
7.- EL CONCEPTE DE LLIBERTAT EN JOHN STUART MILL

L’utilitarisme ha fet una aportació central a la teoria de la democràcia a través del

Sobre la llibertat de Mill però és difícil entrar en el text sense tenir molt presents els
dos usos diferents de concepte de llibertat que va popularitzar el pensador liberal
Isaiah Berlin (1909-1997) i que resulten particularment esclaridors aplicats al tema.
Berlin diferencia entre dos concepte de llibertat: «positiva» i «negativa.»

Hi ha una noció positiva de llibertat, entesa com a capacitat de dur a terme una acció
determinada o, dit més vulgarment, per fer el que hom vulgui. La llibertat positiva fa
referència a les potencialitats internes de l'home i apunta a l'ideal de domini de les
pròpies accions (self-mastery) i a l'autodesenvolupament. És una llibertat «per a...».

Però també es pot concebre, i fins i tot és més profitosa, una noció negativa de
llibertat, entesa com a absència d'interferències en una zona en què cada individu és
amo absolut i que tothom, fins i tot o sobretot l'Estat, ha de respectar. La llibertat
negativa s'insereix en l'espai: dibuixa un imperatiu moral d'abstenció en un àmbit
purament privat. És una llibertat «en relació a...», «respecte de...» i fins i tot «davant
de...»

A Sobre la llibertat, Mill insisteix en aquest segon aspecte: la llibertat és l'espai de la

pròpia individualitat (privacity), expressament reivindicada. Podríem considerar la
llibertat com l'esfera de la nostra existència que abasta les accions que no
repercuteixen nocivament sobre d'altri. Se li ha criticat (Hayek) que és una definició
molt estreta i que quasi no deixa lloc per a la llibertat, en la mesura que difícilment hi
haurà cap acció que no repercuteixi sobre altri. Ara bé, fins i tot per tal que hi hagi
una llibertat «privada» (negativa), cal que es donin una sèrie de condicions socials i
específicament un règim de llibertats públiques (de pensament, d'associació, de
premsa...). A Sobre la llibertat, la llibertat social o civil és la certesa que la societat i
l'Estat respectaran el llindar entre esfera pública i esfera privada.

La llibertat és per a Mill també el dret a tenir intimitat. Com a liberal, Mill considera
que l'home és indestriablement un ésser extern (interessat en els afers públics) i
intern (amo de si mateix) i per tant el que busca és una concepció de la llibertat que

15
alhora sigui absoluta en el nivell particular i útil, com a creadora de diversitat. La
llibertat vindria a ser, doncs, la capacitat per tal de poder desenvolupar: un caràcter
viu, espontani, multilateral, sense temors, lliure i tanmateix racional i dirigit per un
mateix.

En definitiva, John Stuart Mill, que coneixia prou bé l'utilitarisme primitiu del seu propi
pare James Mill i de Bentham, acusats de crear una teoria que no respectava la
subjectivitat dels humans, va voler salvar sempre l'aspecte creador de la personalitat
i el dret a la diferència.

Mill considera l'utilitarisme com un tipus d'humanisme. És prou conegut el paràgraf de

Sobre la llibertat que afirma: «Pel que fa a ell [l'ésser humà] la seva independència és,
de dret, absoluta. Sobre ell mateix, sobre el seu cos i el seu esperit, l'individu és
sobirà.» Per tant, la llibertat humana (de consciència, d'expressió, d'associació...) és
integral i incondicional; cap Estat no pot ni limitar-la ni posar-li cap trava legítima.

Tampoc l'opinió pública, ni la majoria social, no pot impedir la lliure iniciativa

individual. Això no significa que la llibertat no tingui límits, sinó que la societat no té
res a dir sobre les decisions particulars dels individus mentre no afectin a la vida dels
altres ciutadans. És útil allò que ajuda a créixer i a desenvolupar l'home com a
creador de diversitat: no el que el converteix en una maquineta de sumar i restar
plaers. Mill
concep l'home com un ésser que cerca finalitats i, sobretot, ressalta la importància de
la voluntat com a motor de la pròpia autotransformació. En aquest sentit l'utilitarisme
de Mill és clarament social, no tan sols perquè vol posar en la mesura del possible, la
felicitat o interès de cada individu en harmonia amb l'interès de la societat, sinó
també perquè com més felicitat col.lectiva hi hagi, també hi haurà més felicitat
individual. El seu objectiu principal és el canvi progressiu de la societat a través de
l'acció d'individus lliures.

Per tot això, Mill reivindica una peculiar noció de virtut:

· Virtut és un ideal d'excel·lència humana: el desig de glòria i la necessitat de

sentir-se admirat (o simplement estimat) és quelcom molt pròpiament humà. Aquesta
passió per l'excel·lència suposa enfrontar-se sovint a una opinió pública i
especialment a una classe mitjana, que pressiona per uniformar-ho tot.
16
· Virtut és també el producte d'una mena d'instint social (simpatia o social
feeling) a través de la qual Mill eleva el desig d'estar amb els altres al nivell d'un cert
sentiment natural (com es pot veure a La utilitat de la religió).

L'ideal de virtut (desenvolupat a Utilitarianism) atempera l'individualisme radical que

amara tota l'argumentació d'On Liberty. Cal tenir present que l'autèntic protagonisme
de la moral milliana -que vol ser alhora progressista i racional- pertoca al subjecte, la
privacitat del qual el posa fora de l'abast d'un estat i d'una societat que tendeixen, pel
seu mateix desenvolupament, a la tirania. Fer de la vida un noble i bell art de
contemplació -una obra d'art total- és l'objectiu últim de Mill: la utilitat és l'eina que
ens mena a la felicitat i no un fi en si mateix.

Els dos "principis de llibertat" segons John Stuart Mill

Com tots els liberals, John Stuart Mill pretén delimitar clarament un domini en què els
individus puguin "fer el que vulguin", un domini en què la societat no empri la coacció,
ni a través de les lleis, ni -de forma més subtil- mitjançant la pressió de l'opinió
pública. Des d'un punt de vista teòric, la qüestió de la llibertat consisteix a trobar la
millor línia de demarcació, la frontera més adient per tal de promoure "la felicitat de
tots".

Per tal d'establir aquesta frontera, Mill recorre a dos principis que s'apliquen l'un
després de l'altre -o, com diria John Rawls, "en ordre lexicogràfic".

• El primer, que anomena "principi de la llibertat individual", identifica un

àmbit extens d'accions en que l'individu "té tot el dret" de fer el que vol (o el
que no vol -que vindria a ser el mateix) i en que la societat "no té dret" a
limitar-lo. Així, per exemple, la societat no té dret a prohibir el consum d'alcohol
per a ús privat.
• El segon, que es podria anomenar el "principi de les circumstàncies
específiques del cas", determina, dins les circumstàncies en què la societat té
dret a coaccionar, camps específics d'activitat on és millor no actuar perquè
s'assoleix millor la finalitat pròpia d'aquest tipus d'activitat deixant fer
lliurement els individus, més que no pas manant-los. Aquest seria, per exemple,
el camp de l'economia: l'Estat podria actuar-hi, i potser en algun cas ho ha de
fer, però si no ho fa les coses van millor.

17
EL PRINCIPI DE LA LLIBERTAT INDIVIDUAL fa referència a les accions que no
tenen repercussions nocives sobre els altres: sobre aquesta mena d'accions, la
llibertat dels individus ha de ser absoluta. Com diu a les primeres planes de On
Liberty : "coaccionar un individu per al seu propi bé, físic o moral, no forneix una
justificació suficient (...) Hi poden haver raons per fer-li retrets, raonar-hi, persuadir-lo
o suplicar-li; però no per coaccionar-lo, ni per fer-li mal".

L'única raó legítima que pot tenir una comunitat per usar la força contra algun dels
seus membres és impedir que faci mal a altres individus, però en aquest cas, el
problema pertany a l'àmbit jurídic.

La llibertat individual permet augmentar la felicitat dels individus, fa possible

experimentar tipus de vida més plaents i evita que l'opinió pública i/o l'Estat
interfereixin a la vida privada dels individus.

El principi de llibertat individual, però, només és vàlid per a les societats que Mill
anomena "civilitzades"; val a dir, les que prenen com a criteri la lliure discussió com a
mitjà de millora. No s'aplicaria, doncs, als estadis de la societat en què la lliure
discussió només inflama les passions i mena al desordre o a la guerra civil.

EL PRINCIPI DE LA LLIBERTAT EN LES CIRCUMSTÀNCIES ESPECÍFIQUES DEL

CAS fa referència a la jurisdicció de la societat, que té dret a intervenir i sancionar
quan les coses no funcionen. Amb un exemple quedarà, potser, més clar: la forma
com els pares eduquen o alimenten els fills és cosa seva; però, arribat a un cert
extrem, no constitueix un problema particular dels pares, sinó que l'Estat hi pot
intervenir, quan es va més enllà de la llibertat individual i s'entra en la jurisdicció de la
societat. És el que Mill anomena "the particular expediencies of the case". Per això,
per exemple, no atempta a la llibertat que els governs estableixin un control sanitari
sobre els aliments.

Aquesta distinció és particularment pertinent avui, en el debat entre liberalisme i

neoliberalisme. Per a Mill, el comerç és una activitat social. Per tant, des del punt de
vista dels principis, pertany a l'àmbit que pot ser regulat. Si l'activitat comercial, com
a regla general, ha de ser "lliure", això no significa que sigui un dret natural, sinó que
depèn de les circumstàncies específiques.

18
En el context d'un Estat mínim, que garantexi efectivament l'accés de tothom al
mercat en igualtat de condicions, l'Estat no ha d'intervenir en l'activitat econòmica.
En determinades circumstàncies, però, l'Estat pot intervenir en economia per
preservar el lliure joc de la competència i els drets dels consumidors: l'Estat té el
deure de fer tot el que és susceptible d'augmentar la felicitat general.

8. - UTILITARISME i EGOISME

Un malentès típic en les crítiques a l'utilitarisme és el de confondre el criteri ètic

utilitarista (la felicitat agregativa de la comunitat) amb el criteri egoista (la felicitat de
l'individu que actua. Tots els utilitaristes clàssics van protestar contra aquesta
comprensió deformada de la teoria. Al seu Utilitarianism, John Stuart MILL precisà ben
clarament que: "la felicitat que constitueix el criteri utilitarista del que està bé, no és
la felicitat de l'individu que actua sinó la de tots els qui estan concernits".

Sidgwick a The Methods of Ethics va proposar diferenciar entre "Hedonisme Egoista" I

"Hedonisme Universalista", i afegia: "com que aquest segon mètode, tal com ha estat
ensenyat per Bentham i els seus deixebles, i és el que s'entén generalment per
"Utilitarisme", restringiré sempre l'ús d'aquest mot a aquest significat. [I shall allways
restrict that word to this signification].

L'utilitarisme no suposa que cadascú hagi de buscar la seva pròpia felicitat, sinó que
cadascú ha de buscar la felicitat de tots. No hi ha, doncs, dues finalitats, una de
comunitària (que seria l'objecte de la legislació) i una altra de particular, pròpia de
l'individu privat, que seria el benestar individual, sinó només una. Tothom, i no només
els funcionaris públics, ha de cercar "el benestar de tots". Òbviament, com a
pensament liberal, l'utilitarisme defensa que és la iniciativa privada (la beneficència,
la lliure decisió dels particulars) el millor motor del benestar públic, en la mesura que
l'Estat liberal és "estat mínim", però això no significa que el liberalisme -ni
l'utilitarisme- neguin el paper de l'Estat com a promotor quan no hi ha iniciativa
privada. Al seu Article on Utilitarianism (Clarendon - Oxford U. P. 1992, p.291),
Bentham diu:

19
"La més gran felicitat per al més gran nombre"...fou proposat com a
principi ... de tota legislació, així com de totes les regles i preceptes
destinats a guiar la conducta humana en la vida privada ... és una direcció
que indica el camí més apropiat a seguir en cada ocasió, en públic com en
privat; una finalitat que ha de perseguir cada individu, tant si actua a títol
individual i privat, com si ho fa en tant que membre de la comunitat".

Són tots els éssers dotats de sensibilitat els concernits per l'acció i, per tant, els que
han de ser inclosos en un càlcul utilitarista.

9.- EL PRINCIPI D'UTILITAT MARGINAL.

La idea del càlcul felicitari pròpia de Bentham va ser desenvolupada per un conjunt
d'economistes a finals del XIX i principis del XX. Segons la formulació clàssica hauria
de ser possible calcular plaers i dolors. Això es pot fer realment a través del principi
d'utilitat marginal. La idea és que pot calcular-se el plaer "òptim" que produeix una
acció. El valor prové sempre d'un judici subjectiu de l'individu, que intenta maximitzar
la seva utilitat en un context d'escassetat, incertesa i ignorància. Així, per exemple,
estic disposat a pagar X per un producte, però no sé mai amb total seguretat si demà
una nova tècnica no farà que tothom en pugui tenir fàcilment i en conseqüència
valdrà X-n. El que fa difícil triar correctament en economia és el fet que tota predicció
es produeix en estat d'incertesa (a no ser que es tracti d'una predicció sobre un
monopoli d'ús imprescindible, però aquesta hipòtesi és contrària a les lleis del lliure
mercat, tot i que efectivament es dóna: per exemple, en les autopistes catalanes).

El valor o la utilitat no resideix en les coses (un Picasso al mig del desert no val res si
no tinc aigua). La font del valor només la trobarem en les expectatives que un
individu té i en el profit que n'espera. Si una cosa no m'és útil per a res, senzillament
no li atorgo cap valor (per això van ser destruïts els manuscrits grecs clàssics, que no
podien donar cap profit a pastors o pagesos cristians i analfabets). En l'acció humana
els valors són jerarquitzats segons la utilitat que se n'espera per al benestar dels
individus, que -i això és important- va tendint a ser menor a còpia que m'ofereixi
menys plaer, utilitat o benefici.

20
Imaginem -és l'exemple tòpic- que vull menjar pastís i que fa molt temps que no en
menjo. El primer tros em produirà un gran plaer, el quart em deixarà embafat i si em
prenc tot el pastís tindré mal de ventre o hauré d'anar al metge. Per tant, en termes
d'utilitat, la de tres pastissos és igual (o fins i tot superior) a la de sis o set. Igual
passa amb el diner: després d'un cert nivell de despesa no té sentit continuar
augmentant-la i es pot estalviar una nova inversió perquè no donarà més beneficis
que les ja fetes. Això permet establir una política econòmica racional. En termes
econòmics es diu que la utilitat marginal decreix progressivament, fins que arriba a
zero; és a dir, que quan no ofereix plaer ni benefici, fa que els humans perdin interès
aconseguir-lo (com per treballar). Això és important, per exemple, a l'hora de calcular
els impostos que es poden pagar en una determinada societat. Si són excessius,
simplement la gent deixarà de treballar o farà contraban.

10.- CRÍTIQUES A L'UTILITARISME.

L'utilitarisme ha estat una filosofia política molt discutida i ha predominat en l'àmbit

nord-americà, com a mínim fins l'eclosió de Rawls i la posterior polèmica amb el
comunitarisme i el llibertarisme. Les crítiques han estat abundoses: es tracta -cal no
oblidar-ho- d'una "ètica de mínims"; i sempre resultarà difícil (per no dir impossible)
establir quin sigui el "mínim" de llibertat o de dignitat assumible -a no ser que sigui
"tota la dignitat" (per l'estil comunitarista) o "tota la llibertat" (llibertarisme).

· Pel que fa al tema del càlcul utilitarista dels plaers: hi ha criteris que són
qualitatius en ells mateixos i que mai no podran reduir-se a quantificació (per
exemple els de caire estètic). Són criteris que ofereixen una mena de plaer que,
sovint, només està a l'abast d'un petit grup (els happy few) però que dignifiquen
globalment un grup. Les raons per conservar un barri antic i no fer-hi gratacels, són
d'aquesta mena.

· Com a ampliació de l'argument anterior podríem recordar que els tipus de

felicitat no són comparables ni compatibles. No hi ha cap raó per suposar que el
em produeix plaer a mi (escoltar música de Rameau) en produeixi també a la meva
filla (que prefereix Culture Club) o al meu fill (que està a favor de Bola de Drac). Es fa

21
difícil decidir així que cal fer a casa si s'aplica la màxima del màxim bé per al màxim
nombre.

· Qualsevol càlcul de plaers és una hipòtesi de futur. No hi ha cap raó per

suposar que el que jo calculo avui que demà em produirà plaer, realment me'l
produeixi. Les conseqüències futures (plaents o no) d'un acte només poden ser
imaginades. És sempre un càlcul d'incertesa, que es fa amb informacions parcials i,
per tant, amb resultats possiblement poc fiables.

· Es planteja també el problema del que succeeix quan el que és útil no és

just. Per exemple: pot ser útil matar un innocent per apaivagar una massa, o matar
algú que està en bona salut per salvar set malalts? (al cap i a la fi, seria el màxim bé
per al màxim nombre?). Aquest problema es pot resoldre des de l'utilitarisme de la
regla; però sempre hi ha la dificultat que si infringir la regla és més útil que respectar-
la, llavors seria irracional no fer-ho.

· També ha estat acusat de caure en "fal·làcia naturalista". Moore, als Principia

ethica, va insistir molt en aquest punt: Mill hauria confós "ser desitjat" (que és un fet)
amb "ser desitjable" (que és un valor). Ferrater Mora, i amb ell la tradició
fenomenològica, ha sortit, però, en contra de la teoria de la "fal·làcia naturalista": de
fet, una felicitat "desitjable", no és més que la felicitat "desitjada" pels individus.

· Però la crítica més important és, com ja indicàvem, la que fa referència a

l'ètica de mínims. Un utilitarista seria partidari del mal menor si és útil per evitar un
acte pitjor. Així, però, es degrada la moralitat, produint cada cop uns mínims més
mínims en nom del consens moral. Això ha estat lamentat per la tradició aristotèlica
("ètiques de la primera persona") que consideren que la moralitat s'ha d'adreçar a
l'excel·lència i no als mínims. D'altra banda, com ja esmentàvem, el "mínim" de la
dignitat humana és un concepte més que problemàtic.

L'utilitarisme ha hagut de fer front a la crítica de la teoria de la justícia de Rawls i a la

dels comunitaristes (MacIntyre, Sandel, Taylor, Walzer...) que el consideren una teoria
instrumentalista. Com que per a un utilitarista no hi ha res "bo per si mateix", no pot
fonamentar la vida col·lectiva. A més, els utilitaristes ho refereixen tot a la justícia,
sense adonar-se (diuen els comunitaristes) que la justícia és, només, una virtut

22
reparadora necessària només quan fan fallida les virtuts que fonamenten la vida en
comú.

11.- QUINZE PREGUNTES ELEMENTALS SOBRE UTILITARISME

1.- Quin és el principi basic de l’utilitarisme?

Resposta: El que va formular Bentham al seu llibre PRINCIPIS DE MORAL I DE

LEGISLACIÓ publicat el mateix any de la Revolució francesa: ‘Per principi d’utilitat
s’entén el principi que aprova o desaprova qualsevol acció segons la tendència que
tingui per tal d’augmentar o de disminuir la felicitat de les parts sobre l’interès de les
quals es tracta; o, el que ve a ser el mateix, per fomentar o combatre aquesta
felicitat’. En definitiva, es tracta de produir tanta felicitat com sigui possible.

2.- Què promou l’utilitarisme?

Resposta: L’utilitarisme promou la felicitat, entesa com a màxim bé per al màxim

nombre’. Tal com ho va formular Mill al seu llibre UTILITARISME: ‘Conforme al
principi de la més gran felicitat [...] el fi últim en relació amb el qual i pel qual totes
les altres coses són desitjables (ja sigui que estiguéssim considerant el nostre bé
propi o el d’altri), és una existència lliure de dolor, en la mesura del possible i tan rica
en gaudis com sigui possible’. En altres paraules, la utilitat no constitueix cap finalitat
de l’acció humana, sinó només un instrument (un criteri o una eina conceptual), per
tal d’arribar a ser feliços.

3.- Com cal actuar segons l’utilitarisme?

Resposta: Quan hem de triar entre diverses conductes els utilitaristes ens proposen
reflexionar sobre què succeirà en cas de portar-les a la pràctica i optar per la que
tingui millors conseqüències globals per a tots els afectats. Convé promoure el que
Mill anomena ‘les regles i preceptes de la conducta humana’ adients per tal
d’augmentar les possibilitats de viure una existència lliure de dolor. Això inclou el
càlcul racional de les conseqüències de les nostres accions per al més gran nombre.

4.- La felicitat és l’únic que importa a l’utilitarisme?

23
Resposta: La teoria segons la qual la felicitat és l’únic que importa s’anomena
‘hedonisme’ i s’originà a Grècia amb Epicur. Els utilitaristes tendeixen a usar com a
sinònims tres mots: ‘plaer’, ‘felicitat’ i ‘benestar’. ‘Plaer’ és el més habitual en
Bentham, ‘felicitat’ és el mot típic de John Stuart Mill i ‘benestar’ és més generalitzat
en els autors del segle XX (Hare, Singer). Però ‘benestar’ és un mot que s’usa de
forma més general, en la mesura que resulta més descriptiu i, per tant, més fàcil de
considerar objectivament. En tot cas l’utilitarisme ha discutit sovint si el benestar o la
felicitat és una forma de ‘sentir-se’ (no necessàriament de ‘ser’) de forma subjectiva o
si necessita una base descriptiva. G.E. Moore (1873-1958) va considerar que hi ha
coses bones intrínsecament –el plaer, l’amistat i el gaudi estètic- i que una acció és
correcta quan augmenta el subministrament d’aquestes tres coses.

5.- Per a l’utilitarisme el fi justifica els mitjans?

Resposta: Efectivament, un mitjà és per definició, depenent de la finalitat que es

proposa. Altrament se’l pot qualificar d’útil o inútil però sempre cal buscar mitjans
útils.

6.- Com s’avaluen les conseqüències d’un acte?

Resposta: Únicament i exclusiva per la quantitat de felicitat o ‘del contrari de la

felicitat’ que produeixen. Mill, però, matisarà que les conseqüències no s’han
d’avaluar respecte a un acte, sinó respecte a la regla dins la qual aquest acte es fa
significatiu.

7.- A qui afecta l’utilitarisme?

Resposta: En principi són subjectes morals per a l’utilitarisme tots els éssers capaços
de patir (i això inclou els animals no-humans). Això inclou una igual consideració de
drets de tothom, que de vegades es descriu com a principi d’imparcialitat.

8.- Què vol dir ‘imparcialitat’?

Resposta: ‘Imparcialitat’ significa que la felicitat de cada persona realment implicada

en una decisió moral compta per igual. En altres paraules: ‘cadascú val per un i
només per un’. Segons Mill: ‘La felicitat que constitueix el criteri utilitarista sobre el
que és correcte en una conducta no és la pròpia felicitat de l’agent, sinó la de tots els
afectats. Entre la felicitat personal de l’agent i la dels altres, l’utilitarista obliga a
24
aquest a ser tan estrictament imparcial com un espectador desinteressat i benèvol’.
Imparcialitat no vol dir necessàriament ‘igualtat’ perquè no es poden tractar igual
situacions distintes.

9.- És igualitari l’utilitarisme?

Resposta: En la mesura que cadascú és diferent en les seves preferències, en el seu

model de felicitat, etc., l’utilitarisme considera que la igualtat de resultats és nefasta
per a la felicitat i promou, en canvi, la igualtat d’oportunitats. Tothom ha de tenir dret
imparcialment a explorar el més ampli camp de possibilitats, però la igualtat
d’oportunitats no garanteix la igualtat final. Un exemple d’igualtat d’oportunitats pot
ser una classe: tothom té la mateixa possibilitat d’aprofitar-la, tothom escolta el
mateix del mateix professor, però després es defensaran millor o pitjor en l’examen.

10.- Què prohibeix l’utilitarisme?

Resposta: Bentham era un estudiós del dret i la teoria utilitarista té un marcat sentit
jurídic. El principi d’utilitat va ser elaborat com a guia o criteri de legislació pública. En
conseqüència, com que el propòsit de la llei és promoure el benestar dels ciutadans,
cal prohibir el mínim de coses i no restringir en cap cas la llibertat de triar més enllà
del necessari. Per tant, tal com a establir Mill a SOBRE LA LLIBERTAT: ’L’única finalitat
per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat
civilitzada, contra la seva voluntat, és evitar que perjudiqui els altres. El seu propi bé,
físic o moral, no és justificació suficient [...] Sobre si mateix, sobre el seu propi cos i
esperit, l’individu és sobirà’.

11.- Què queda fora de l’utilitarisme?

Resposta: L’utilitarisme és una moral civil: en queda fora tota suposició metafísica,
sigui la hipòtesi d’un origen diví de la moral, siguin unes regles eternes (tipus ‘els
drets naturals’), o siguin els codis no valuats per l’experiència. L’utilitarisme jutja les
persones i les idees per la seva aportació a la felicitat global, no pels principis
subjectius que diguin professar.

12.- Quina relació té el principi d’utilitat amb el sentit comú?

Resposta: Cap. El càlcul utilitarista deriva d’una posició estrictament racional i no de

l’acord moral o dels tòpics de les classes mitjanes, que Bentham i Mill menyspreaven
25
profundament. Que les intuïcions morals d’una època o l’acord global d’una societat
defensin o critiquin una determinada tesi no és cap argument lògic (sinó com a molt
socio/lògic) en pro d’aquesta tesi. Els nostres sentiments morals poden o no coincidir
amb el càlcul lògic però a tal efecte són irrellevants perquè poden estar condicionats
pels sentiments o pels interessos.

13.- És poc o molt exigent l’utilitarisme?

Resposta: En la mesura que cercar la felicitat és un programa més exigent que el de

fer la mera justícia, l’utilitarisme és més exigent que la teoria deontològica perquè
anima a fer accions supererogatòries, és a dir, dignes d’elogi encara que no siguin
obligatòries, per augmentar el còmput global de felicitat.

14.- És emotivista l’utilitarisme?

Resposta: En principi no ho és, tot i que en la teoria moral de Hume hi ha elements

utilitaris, especialment en la seva consideració del sentiment de humanitat com a
criteri superior, en el sentit de digne de ser recomanat. L’utilitarisme considera que
les emocions poden i han de ser graduades segons el principi d’utilitat, mentre que
per a Hume les emocions són estrictament incomparables entre si. En altres paraules:
l’emotivisme com el relativisme no permeten un criteri universal, mentre l’utilitarisme
es basa en un criteri universal.

15.- L’utilitarisme és una eina de millora social?

Resposta: Rotundament, si. Permet avaluar polítiques i valors culturals, i en aquest

sentit, es pregunta quin conjunt de regles hem de preferir si volem que les nostres
societats prosperin moralment.

12.- VOCABULARI – UTILITARISME

Act-utilitarianism (6.1): Versió de l’utilitarisme que considera necessari maximitzar el

benestar de cada acte individualment, assignant valors calculables a les
conseqüències objectives de cadascuna de les nostres accions.

26
Càlcul de plaers (5): Tècnica de l’utilitarisme que consisteix a cercar el màxim bé per
al màxim nombre, de manera si l’apliquem amb imparcialitat tindrem una regla moral
objectiva per avaluar demandes ètico-morals contradictòries.

Llibertat (7): És l'espai de la pròpia individualitat (privacity), expressament

reivindicada i l'esfera de la nostra existència que abasta les accions que no
repercuteixen nocivament sobre d'altri. De manera universal augmenta la felicitat
dels individus.

Rule-utilitarianism (6.2): Versió de l’utilitarisme que considera necessari apel.lar a una

regla universal a l’hora de calcular el benestar. Hi ha regles com la llibertat i la
imparcialitat que són bones i produeixen felicitat en tots els contextos racionals
possibles.

Utilitarisme de les preferències (6.3): Versió de l’utilitarisme que considera que una
cosa serà bona només si al mateix temps que la prefereixo per a mi puc preferir-la per
al més gran nombre possible d’individus, sobre la base que les preferències de tots
valen igual.

Utilitarisme negatiu (6.4): Versió de l’utilitarisme que considera necessari disminuir el

dolor dels individus abans que augmentar el seu benestar. Argumenta que cadascú
pot tenir una concepció diferent respecte al propi benestar i que no fer el mal és
millor que fer el bé.

EL NÚMERO ENTRE PARÈNTESI CORRESPON A L’APARTAT DEL MÒDUL ON APAREIX EL

CONCEPTE.

13.- “ MÉS M’ESTIMO SER UN SÒCRATES INSATISFET QUE UN PORC

SATISFET”

"Més m'estimo ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet".

Una frase de John Stuart MILL

27
Hi ha una frase de Mill, al seu llibre Utilitarism que s'ha fet famosa: "més m'estimo
ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet". De vegades, se li ha retret que això és
una posició poc utilitarista. ¿O és que potser no havíem quedat que l'utilitarisme
busca "la màxima felicitat per al màxim nombre"? ¿O és que no havíem quedat que
l'utilitarisme és una teoria que predica que cal cercar la felicitat a través del càlcul de
conseqüències i l'avaluació de les conductes?

La tesi de Mill no té, però, res de sorprenent per a qui comprengui la diferència entre
els conceptes de "felicitat" i de "satisfacció" en el context en què els usa l'utilitarisme.

Imaginem un Sòcrates insatisfet. Doncs bé: pot haver estat al llarg de tota la seva
vida més feliç que un porc sadollat i curull de satisfacció. ¿Per què?. La resposta és
simple; un porc "perfectament satisfet" (que hagi tingut sempre "tot el que desitja"),
només haurà tingut al llarg de la seva vida un sol tipus de plaer: el d'anar ben peixat.
Suposem, però, que Sòcrates -simplificant- hagi tingut quatre desigs al llarg de la
seva vida: menjar fins quedar tip, anar al teatre a veure tragèdies de Sòfocles, discutir
de filosofia amb els seus deixebles i reformar les lleis d'Atenes.

Només cal considerar aquests quatre desigs per comprendre que Sòcrates -al contrari
del porc- mai no pot estar "completament satisfet". Però malgrat la seva insatisfacció
(a la qual el porc escapa), ell haurà conegut al llarg de la seva vida plaers "més
nombrosos" i "més variats" que l'animal en qüestió. I en això consisteix la felicitat a la
qual fan referència els utilitaristes.

"Satisfer els nostres desigs" i "cercar la felicitat" són coses prou diferents. Com diu
Dugald Stewart: "L'observació més superficial de la vida humana és suficient per
convèncer-nos que no s'ateny la felicitat donant a cada apetit i a cada desig la
satisfacció que reclama, i que ens és necessari adoptar un pla o un sistema de
conducta al qual subordinem les nostres metes" [Outlines of Moral Philosophy] .

La conclusió s'imposa: Si per "felicitat" s'entén -com en el cas de Mill- una vida plena
de la quantitat més extensa possible de plaers o d'estats mentals agradables, això no
es pot confondre amb una pura "satisfacció de desigs". Això és, tot cal dir-ho, el que
Rawls sembla no haver copsat a l'inici del seu clàssic Teoria de la Justícia quan pensa
que, segons l'utilitarisme "el benestar social depèn directament i única dels nivells de
satisfacció o insatisfacció dels individus". L'utilitarisme no es reconeixeria en aquesta
caricatura.
28
V.- Resum

L’utilitarisme és una de les teories fonamentals de la democràcia en la mesura que

proposa una concepció de la llibertat i de la felicitat amb un mínim de pressuposicions
metafísiques i fa, a més, una crítica radical a qualsevol hipòtesi transcendentalista de
la societat humana. Ha estat qualificat de reduccionista pels seus crítics, en la mesura
que pretén atenir-se als fets i a la seva avaluació màximament eficaç, però ha donat
uns fruits importants en posar conceptes com la imparcialitat (cadascú val per un i
només per un) i la utilitat (el màxim bé per al màxim nombre) al centre del debat
polític.

Vist des de la perspectiva actual, i malgrat que hi ha diverses maneres d’entendre els
postulats utilitaris bàsics, l’avantatge de l’utilitarisme sobre altres teories és, que
permet gestionar societats pluralistes i multiculturals amb criteris clars, acceptables
en principi per tradicions culturals diverses perquè apareix, precisament, com un
conjunt de regles imparcials i ‘de mínims’. En no ser patrimoni de cap classe social, ni
de cap cultura, la utilitat és un criteri universalista, objectivable i avaluable per les
seves conseqüències. Assumint, a més, la llibertat com a guany de diversitat, obre la
possibilitat a acords morals autènticament cosmopolites.

29