Text 7

[...] aquell qui té al cap la idea de fer una falsa promesa

s’adonarà tot seguit que vol servir-se d’un altre home
simplement com a mitjà, sense que aquest contingui al mateix
temps el fi en si mateix. De fet, és impossible que aquell que jo
vull emprar per al meu propòsit mitjançant una tal promesa
estigui d’acord amb la meva manera de captenir-me envers ell
i, per tant, que contingui en si mateix el fi d’aquesta acció.
Aquest conflicte amb el principi de respectar els altres homes
es palesa més clarament als ulls quan s’addueixen exemples
d’atacs a la llibertat i a la propietat d’altri. Aquí apareix clar, en
efecte, que el transgressor dels drets dels homes té la intenció
de servir-se de la persona dels altres simplement com a mitjà,
sense prendre en consideració que ells, com a éssers
racionals, sempre han de ser valorats al mateix temps com a
fins, és a dir, només com a éssers tals que hagin de poder
contenir també en si mateixos el fi d’aquesta mateixa acció.

KANT, I. Fonamentació de la metafísica dels costums. [p. 319]

El tema principal del text és l’ètica, en concret el principi d’humanitat de l’ètica

kantiana. La tesi de l’autor és que fer una falsa promesa viola el principi de respecte
per a altres éssers humans, ja que implica utilitzar-los com a mitjà sense considerar-
los com a fi en ells mateixos.
Altres temes tractats al text són la llibertat, mencionada com a principi que cal protegir i
pel qual els humans només ens interessem quan és la nostra.

Aquest text es relaciona directament amb l’ètica formal de Kant. Ell inicialment
prioritzava el coneixement i la raó pràctica, però sota l’influencia de Rousseau, Kant
comença a donar importància a l’ètica, i se n’adona que molts plantejaments morals
anteriors al seu tenien un factor en comú: que eren ètiques materials, és a dir, ètiques
amb interessos egoistes i amb imposicions sobre com actuar. Kant les classifica en
dues, les empíriques, caracteritzades pels imperatius hipotètics, i les heterònomes, on
la moral dels actes ve donada per coses externes.
La proposta de Kant és l’ètica formal, una ètica racional que no postula sobre què fer,
sinó sobre com fer les coses. Segons ell, calia que l’ètica fos universal i autònoma, i
utilitza dos criteris o funcionaments per validar si un acte és moral o no: el principi
d’universalitat, aplicable quan un acte seria correcte com a llei universal; i el principi
d’humanitat, mitjançant el qual cal validar que les nostres accions no tractin les
persones com a mitjans per aconseguir algun fi sinó com a fi en si mateixes.

John Stuart Mill, a través del seu utilitarisme, defensa que les accions són correctes en
la mesura que promouen la felicitat o el plaer per a la majoria de les persones
afectades. Tot i això, reconeix la importància de protegir els drets individuals i les
llibertats personals com a part integral de la moralitat.

Aristòtil, en la seva ètica, enfoca el concepte de felicitat en la pràctica de les virtuts

morals i el desenvolupament de l'excel·lència moral. Aquesta excel·lència moral
implica la realització del potencial humà i la consecució d'una vida eudaimònica, en la
qual es reconeix i es fomenta el valor inherent de la dignitat humana.
Així doncs, tots aquests autors, tot i les seves diferències en termes d'enfocament,
comparteixen la preocupació per la dignitat humana i la moralitat. Mentre Kant posa
l'accent en el deure moral i el respecte a la racionalitat i l'autonomia de les persones,
Mill i Aristòtil destaquen la importància de protegir els drets individuals i el
desenvolupament de les virtuts morals com a fonaments de la vida ètica.

La branca filosòfica de l’ètica és molt personal i ambigua. Les paraules dels qui diuen
tenir la solució al misteri històric de la moral sonen molt bé en paper, però la seva
aplicació és sovint massa ambiciosa i poc versemblant. Això és el que penso, al menys
jo, de tots els autors que han parlat d’ètica. De tots menys de dos: de Rousseau i de
Kant. La visió, la possibilitat de que l’home pugui ser concebut com a bo de naixement
em fascina, i em sembla molt més fàcil basar un sistema ètic si, primer de tot, tenim
confiança en qui n’ha de formar part. Els principis de l’ètica de Kant em semblen
assequibles, raonables i segurs. El principi d’universalitat no és més que empatia, és
una frase intrínseca en moltes, la meva com a mínim, educacions. Els meus pares
sempre m’han dit: pensa en si això t’ho fessin a tu, com et sentiries? He crescut
aplicant Kant sense saber-ho. El principi d’humanitat és una mica més complicat,
perquè no sempre ens adonem que l’incomplim. Però la seva aplicació només
requereix algú amb esperit d’autocrítica i un mínim interès, i si un grup de persones
que volen formar un món moral i ètic no reuneixen aquestes capacitats, potser
Rousseau no tenia raó i l’home és, al cap i a la fi, salvatge, afirmació que faria que
Hobbes tornés d’allà on sigui i aplaudís davant la nostra lenta però a la fi trobada
veritat.